Poesia escènica I

HoMe 1: Trauré pel nas un raig d’aigua clara.
Dona: No puc pas dubtar-ne veient tal com ets.
(Entren els Homes 2 i 3 per l’esquerra. La parella se’n
va a poc a poc per la dreta.)
HoMe 2, tot conversant: …i llavors damunt la roca
nua em va allargar, del revés, un cap de toro.
HoMe 3: Intueixo aquestes coses impalpables.
HoMe 2: Jo feia veure que estava suspès, encara que
im mòbil, al centre de la sala, penjat d’una corda.
(Arriben al centre de l’escenari.) Veieu?, l’escenari
parteix dels peus dels espectadors per arribar a la
part alta de la decoració. (Assenyalant cada cosa
amb el dit.) Bambolines i bastidors apropiats. Allí,
un teló que simula les onades. Aquell altre teló
fingeix una vista observada des d’una barqueta
d’aeròstat en ascensió. Aquelles altres decoracions
simulen, les de primer terme, el flux i reflux de les
onades i, les més allunyades, el paisatge i l’horitzó.
Els espectadors no solen veure més que aquest teló
que els ve al davant. I per què no? Els espectadors
han d’estar allunyats de l’escenari, com si estiguessin
observant-lo a vista d’ocell. En quin país us creieu,
doncs, que viuen? (Assenyalant.) Darrera una mata
d’arbustos un teló pintat simula les muntanyes. El
primer bastidor recte, que és el més baix de tots,
representa la vegetació; el segon, veieu?, figura les
- 120 -