Poesia escènica I

Vella: Ja ho crec que sí! Fill meu, de nit, deixa l’armari
ben obert. Hi veuràs molts d’arbres.
XiCoT: No sé. I em molesta de debò que, vist des
del cos tat de platea, se’m vegi confós amb el fons
de l’esce nari.
Vella, riu: Doncs posa’t un barret. (Anant-se’n per la
dre ta.) Així et farà de plataforma i em podré ventar.
XiCoT, al públic: Ara, sabeu?, a la tranquil·la escena
anterior succeirà una quadre de desolació i de
ruïna. Tan cert que no el voldria merèixer, em pesa
terriblement haver-ho de dir. (Se’n va per l’esquerra.
L’escena resta gairebé a les fosques.Trons i llamps.
Travessen tot de senyors amb abric negre i copalta,
portant un paraigua obert. N’entren i surten per
cada banda.)
un Senyor, amb barba i bigotis: Jo mateix, assegut
a taula, jugo amb mi mateix a cartes.
un alTre: Jo em menjo el meu propi cap servit en
un plat.
un alTre: Jo vaig matar un papagai amb proporcions
d’à guila.
un alTre: Desembarasseu el camí: algú porta el seu
cap en un carro.
- 116 -