un mon feliç.qxd-edi - Grup 62

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 1

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 2

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 3
Un món feliç

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 4

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 5
Aldous Huxley
Un món feliç
Traducció de Ramon Folch i Camarasa
Introducció i propostes de treball
d’A. Munné-Jordà

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 6
Grup 62
Àrea Infantil & Juvenil
Col·lecció Les Eines
Col·lecció dirigida per Llorenç Soldevila
Consell Assessor: Josep Camps, Xavier Cortadellas,
Ferran Gadea, Dolors Requena, Fina Salord,
Isabel Soler, Maria del Roser Trilla i Francesc Vernet
Disseny de la coberta: Ferran Cartes / Montse Plass
Primera edició en aquesta col·lecció: setembre del 2008
Títol original anglès: Brave New World
© 1932, Mrs. Laura Huxley. Chatto & Windus Ltd. Londres
© de la traducció, 2003 Ramon Folch i Camarasa
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions SLU, Proa
Peu de la Creu, 4
08001 Barcelona
www.proa.cat
educacio@grup62infantiljuvenil.cat
www.grup62infantiljuvenil.cat
ISBN: 978-84-8437-443-5
Dipòsit Legal: B-38.389-2008
Fotocomposició: Edilínia, SL
Impressió: Eurobinder, SA
La reproducció total o parcial d’aquesta obra per
qualsevol procediment, comprenent-hi
la reprografia i el tractament informàtic, com també
la distribució d’exemplars mitjançant lloguer i
préstec resten rigorosament prohibides sense
l’autorització escrita de l’editor i estaran sotmeses
a les sancions establertes per la llei.

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 7
Introducció
Oh, meravellós nou món!
El títol original de la novel·la que en català coneixem com Un
món feliç, Brave New World (en francès el van traduir com Le
meilleur des mondes, en castellà com Un mundo feliz i en italià
senzillament com Il mondo nuovo), és una expressió manllevada,
amb intenció irònica, a La tempestat de Shakespeare. A l’acte
v de La tempestat Miranda, que sempre ha viscut amb el seu
pare Pròspero sense cap més companyia humana a l’illa on els
van desterrar, quan descobreix els ben plantats soldats que hi
han naufragat exclama: «O, wonder! / How many goodly creatures
are there here! / How beauteous mankind is! O brave new
world, / That has such people in’t!», uns versos que Sagarra va
traduir com «Oh prodigi! / Quin escampall de belles criatures!
/ Oh, senyor, quin goig fa la humanitat! / Oh, nou món, que ets
esplèndid si aixoplugues / una gent com aquesta!». A la novel·la
que ara tenim a les mans, al capítol viii sincerament il·lusionat
després d’haver conegut Lenina, però després al capítol xi i al
capítol xv per fer evident el seu rebuig amb una «befa cínica»
quan constata l’horror a què ha desembocat l’homogeneïtzació
genètica de cada casta, el Salvatge que llegeix Shakespeare també
exclama: «Quantes i que belles criatures hi ha ací! / Quina formosa
humanitat! / Oh meravellós nou món on viuen persones
com aquestes».
Amb això ja podem situar d’entrada la novel·la de Huxley
dins els dos carrils pels quals circula. D’una banda, invocant
7

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 8
8 a. munné-jordà
Shakespeare ja des del títol, vol inscriure’s dins la tradició de la
«gran literatura», la que utilitza el seu art per anar bastint la
biografia mítica de la humanitat; no és doncs cap obra menor
de fantasia evasiva (i no hem d’oblidar que La tempestat, com
Un somni de nit de Sant Joan i altres comèdies fantàstiques shakespearianes,
és una obra de fantasia amb mags i prodigis, però
que com tota obra literària profunda no deixa de radiografiar la
natura humana), sinó una greu reflexió sobre els reptes presents
i les perspectives futures de la humanitat, dins la noble
tradició de la literatura utòpica (en aquest cas, de la utopia
negativa o distopia; gairebé una destrucció del mite de la utopia),
que ara solem enquadrar dins el marc més ample que anomenem
ciència-ficció. D’altra banda, amb la utilització irònica
del títol (és clar que el nou món que ens presenta l’obra no té
res de meravellós ni de feliç) l’autor ja ens informa que la seva
voluntat no és de fer cap profecia (el paper visionari que abusivament
sovint s’atribueix a la literatura utòpica i a la ciència
ficció), sinó una caricatura incisiva de la situació a què podria
menar, i de fet ja menava i mena, la suïcida evasió dels dos problemes
bàsics de la humanitat que més preocupaven Huxley: la
superpoblació i la superorganització, dues qüestions estretament
vinculades.
Com deia el traductor, Ramon Folch i Camarasa, al pròleg
d’una altra seva traducció d’una novel·la de Huxley, Un món
feliç és «la utopia futurista del nostre segle [el xx] que més
influència ha exercit, directament o indirectament, no tan sols
sobre una branca important de l’actual literatura de ficció, sinó
també sobre la ciència pràctica i la tecnologia».

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 9
Al principi, la genètica
introducció 9
Huxley publica Un món feliç el 1932. Després de la crisi econòmica
de 1929, a Alemanya el nazisme havia experimentat un
ascens vertiginós amb un triomf a les urnes el 1930 amb el seu
programa elemental i primari d’antisemitisme, superioritat de
la raça ària i sotmetiment incondicional de l’individu a la comunitat,
i el 1932 van obtenir la majoria al Reichstag. A la Unió
Soviètica, mort Lenin el 1924, Stalin va assolir el càrrec de cap
d’estat i el 1929 va aconseguir eliminar l’oposició dins el partit
i més endavant havia d’engegar la purga contra la vella guàrdia
bolxevic, amb què va triomfar la seva pràctica de domini de la
casta burocràtica privilegiada i destrucció de la democràcia
obrera i de la llibertat de discussió. També a Itàlia (Mussolini)
i a Portugal (Estado Novo d’Oliveira Salazar el 1932) hi havia
règims totalitaris, feixistes. Huxley descriu un futur en què, després
de la guerra dels Nou Anys i el gran col·lapse econòmic,
calia escollir entre govern mundial o destrucció; el liberalisme
democràtic ha estat esclafat, però el nou govern totalitari mundial,
després d’haver assajat la repressió cruenta, ha arribat a la
conclusió que es governa amb sessions, no amb lesions; no amb
la repressió, sinó amb la convicció. Per això el seu projecte d’elaborar
la nova humanitat pobladora del món feliç ha de
començar per la genètica. El programa servirà per a controlar el
nombre de la població, però sobretot les seves característiques:
es produiran els individus necessaris de cada casta per a cobrir
les necessitats del sistema.
Ja des de l’inici de la literatura els escriptors havien descrit
allò que ha demostrat la ciència moderna: que les diferències
entre els individus, la natura de cadascú, la nostra matèria primera,
rau en el missatge genètic que ens conforma. En altres

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 10
10 a. munné-jordà
escrits Huxley ja havia combatut els seguidors del determinisme
ambiental vuitcentista, que atribuïen tots els comportaments
a factors ambientals, socials o de formació (com altres els
atribuïen al zodíac), i celebra que ciència i literatura finalment
coincideixin. Cadascú té congènitament el seu propi temperament:
Caín i Abel, Antígona i Ismene i molts altres exemples
literaris ens mostren personatges que, nascuts i criats en les
mateixes circumstàncies, presenten caràcters, comportaments i
habituds oposats. Tots hem vist el cas de la criatura que de ben
menuda té la tendència de prendre les joguines del company, i
la del que té la predisposició de deixar-se-les prendre, i poden
ser germans o criatures criades en les mateixes circumstàncies
ambientals. Tot i que aquestes disposicions innates no suposen
cap determinisme inevitable: tothom és capaç de socialitzar-se
i d’adquirir uns valors, però a alguns els costarà més que a d’altres;
cadascú tindrà tirada a seguir la seva predisposició. Tots
podem comprovar que, davant veïns nouvinguts i formats dins
les mateixes pautes culturals i amb circumstàncies socials semblants,
amb algun de temperament altruista n’hi ha prou d’aguantar-li
una vegada la porta per deixar-lo passar perquè
incorpori aquest gest d’amabilitat, mentre que a d’altres amb
predisposició més egoista els costarà més vegades adonar-se de
la utilitat d’adoptar aquesta atenció.
Huxley, doncs, inicia la novel·la mostrant que per tirar
endavant el projecte d’aconseguir uns grups unificats i coherents
cal començar per la genètica i, doncs, introdueix la clonació
(Huxley escriu l’any 1931, però el 4-xi-1927 La Veu de
Catalunya ja informava que Sir Oliver Lodge «treballa en la
creació química de la cèl·lula original, que permetrà fer éssers
humans en sèrie», una cosa que a la ficció ja havia descrit Joan
Sardà en un conte a La Renaixensa el 1875): per a les castes baixes,
els òvuls fecundats són sotmesos al mètode Bokanovski,

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 11
introducció 11
que els va dividint fins a aconseguir noranta-sis embrions
idèntics. Homes i dones estandarditzats, en fornades uniformes,
tot el personal d’una petita fàbrica, «Noranta-sis bessons
idèntics treballant en noranta-sis màquines idèntiques!», són
un instrument de l’estabilitat social: «Si podíem bokanovskificar
indefinidament, el problema estaria resolt», afirma el director
d’Incubació i Condicionament. Aquests embrions, concebuts
i desenvolupats enterament al laboratori, són traslladats a
la sala de Predestinació social, on mitjançant l’alteració dels
nutrients o per procediments mecànics se’ls condiciona la
intel·ligència, les aptituds i les característiques físiques perquè
esdevinguin membres útils d’alguna de les castes en què es
divideix la societat. Per a la casta alta, com ara els Alfa-Doble-
Més, però, «De cada òvul, un sol adult», que tanmateix també
serà condicionat.
Efectivament, un cop iniciada l’existència independent a la
sala de Decantació, els nounats passaran a les guarderies, les sales
de Condicionament neopavlovià. Se’ls apliquen les tècniques
conductistes amb exercicis d’atracció i càstig mitjançant
descàrrega elèctrica per crear refús, com amb els experiments
per a ensinistrar ratolins, i sobretot se’ls condiciona amb eslògans
induïts per ensenyament durant el son. Un concepte repetit
quaranta vegades tres dies per setmana durant trenta mesos
condiciona no solament la ment de l’infant, sinó la de l’adult
per a tota la vida. La hipnopèdia és «la força moralitzadora i
socialitzadora més gran de tots els temps», proclama el director
i anoten aplicadament els alumnes.
I tot seguit els infants són introduïts als jocs sexuals. En un
món en què la reproducció és una competència exclusiva de
l’estat, el sexe és solament joc, evasió i plaer; plaer, això sí, condicionat
per l’atapeïment de soma, l’anorreadora droga oficial,
i induït per l’eslògan assumit d’«orgia-follia»: un simple joc

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 12
12 a. munné-jordà
d’infants i infantilitzador, insatisfactori per al qui es manté serè,
com és el cas d’en Bernard Marx quan ha de participar a l’orgia
obligatòria del Servei de Solidaritat.
Sexe i plaer
Al món feliç, doncs, el sexe ha estat radicalment diferenciat de
la funció reproductiva, que com qualsevol altre mitjà de producció
és una competència exclusiva de l’estat, que així també
controla a la seva conveniència la superpoblació.
Huxley anticipa l’alliberament que anys després havia de
representar la generalització de l’ús dels contraceptius, però
sota la implacable planificació de l’estat omnipresent aquest
alliberament no és enriquidor, sinó que és utilitzat per a l’alienació
de les masses. El sexe ja no és cap llenguatge de comunicació
i intercanvi, no és el resultat de cap atracció ni de cap tria
amb qui resulta plaent, sinó que la promiscuïtat és una norma
obligada en una societat que ha foragitat la intimitat. La Lenina
s’inquieta quan en Bernard li proposa de passejar i parlar
sols: «Caminar i parlar... Semblava una manera ben estranya
de passar una tarda», i al capdavall el convenç de volar fins a
Amsterdam a veure un combat de lluita lliure. Quan travessen
el canal i en Bernard s’atura a mirar el paisatge en silenci, la
Lenina necessita immediatament que connectin la ràdio.
L’ideal de diversió al món feliç és el ritual comunitari. A l’abadia
de Westminster, transformada en cabaret, quatre-centes
parelles ballen voltant per la pista lluminosa, estimulats per la
música sintètica, ja en un altre món, el món bigarrat i infinitament
amistós del soma, la droga perfecta, eufòrica, narcòtica,
agradablement al·lucinant, que permet prendre’s unes vacances
de la realitat. Amb una societat amb els individus condicionats

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 13
abans de néixer i alienats pel joc sexual i la droga, l’estabilitat
està així pràcticament assegurada: «Més val un gram que un
clam» és la consigna, i així tothom es pot evadir davant qualsevol
contrarietat: mig gram per a una mitja festa, un gram per a
un cap de setmana, dos grams per a un viatge meravellós a
Orient, tres per a una fosca eternitat a la Lluna, i tot sense ressaca.
L’última varietat d’evasió de la societat opulenta.
Si el poble, més enllà del sexe, la droga i el ball, tres pràctiques
unides en la cerimònia de l’orgia-follia, vol més distracció,
pot anar al sensorama, l’espectacle de films sensibles amb estimulacions
tàctils i sensitives, en què viuen les sensacions per
delegació. «No els donem cap mena de facilitat per a consagrar-se
a diversions solitàries», diu l’interventor mundial, i així
doncs la lectura està proscrita; només els qui tenen càrrecs de
responsabilitat llegeixen llibres tècnics de referència.
En aquest món feliç, de relacions epidèrmiques i fugisseres,
cadascú respecte a un altre només es pot fer l’opinió que és
simpàtic i divertit, o no m’agrada perquè és lleig; i els nois
també opinen d’una noia que és poc o molt pneumàtica. No
calen altres adjectius, ni la massa està sensibilitzada per apreciar
altres valors. «En una societat ben organitzada com la nostra,
ningú no té cap oportunitat de ser noble o heroic», diu l’interventor
mundial resident per a l’Europa occidental, Mustafà
Mond.
Conformisme i democràcia
introducció 13
El del món feliç és un estat paternalista que vetlla per la comoditat
i la felicitat dels individus: «Tot el condicionament tendeix
a això: a fer que la gent estimi el seu indefugible destí social»,
diu el director d’Incubació i Condicionament. En una perver

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 14
14 a. munné-jordà
sió del concepte de democràcia i participació i de l’ideal de realització
individual en el servei a la comunitat, l’objectiu final
d’aquest estat planificador i totalitari és transformar els humans
més en insectes, unes simples cèl·lules d’un cos social, que no en
éssers lliures raonablement gregaris i participatius.
A l’època que Huxley escrivia Un món feliç, els dictadors
totalitaris aplegaven les multituds en locals immensos o a l’aire
lliure amb la intenció de fer que els individus perdessin la
identitat personal. És la lliçó que han après tots els dictadors i
demagogs totalitaris. Com analitza Huxley al Món feliç tornat a
visitar, l’individu té dues maneres d’estar en contacte directe
amb la societat: com a membre d’algun grup o com a membre
d’una multitud; els grups poden ser tan morals i tan intel·ligents
com els individus que els componen, la virtut i la intel·ligència
pertanyen als éssers humans com a individus lliurement associats
a d’altres en petits grups, però una multitud és caòtica i és
capaç de qualsevol cosa, tret d’actuar intel·ligentment. La gent
aplegada formant multitud perd el poder de raonar. És aquest
el públic ideal dels demagogs, que saben despertar les forces
amagades del ramat d’una manera molt més efectiva que els
escriptors: l’escriptor parla a individus que es troben en un estat
de sobrietat normal; l’orador parla a masses d’individus afectats
pel verí del ramat.
El mitjà per transformar l’individu en massa és l’estandardització.
Huxley proclama inequívocament: «Qualsevol cultura
que, per interessos d’eficiència o en nom de qualsevol dogma
polític o religiós, vulgui estandarditzar la individualitat humana
comet un ultratge contra la naturalesa biològica de l’home».
Cada individu és biològicament únic i diferent dels altres individus.
No hi ha ningú que sigui «la mitjana de l’home», o el lector
mitjà o el consumidor mitjà. Ja hem vist que al món feliç les
castes més baixes són dissenyades genèticament a la carta. Els de

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 15
introducció 15
les castes superiors també han estat condicionats per diversos
mitjans, però per les seves mateixes funcions mantenen un cert
grau d’autonomia, que origina alteracions dins el funcionament
perfecte del sistema: així, en Bernard Marx i en Helmholtz
Watson són dos individus que es troben aïllats dins el seu medi
per les seves singularitats, en Bernard perquè és més poc corpulent
que l’estàndard de la seva casta i això és considerat una
deficiència física, i en Helmholtz perquè és massa intel·ligent i
això es considera un excés mental, equivalent a una tara física.
Tots dos són conscients del seu jo solitari i comparteixen el
coneixement que són individus que es volen sentir ells mateixos,
no cèl·lules del cos social. «M’estimo més ser jo mateix i desgraciat
que no qualsevol altre encara que sigui més feliç», diu
en Bernard acceptant les seves mancances. En Helmholtz cau en
desgràcia per haver escrit uns versos sobre la solitud, quan els
seus alumnes han estat sotmesos a ensenyaments hipnopèdics
en contra; i tanmateix, tot i la seva intel·ligència privilegiada i la
seva inquietud intel·lectual, en Helmholtz ja no posseeix el codi
per llegir i entendre Shakespeare. De tota manera, quan el condemnen
però li deixen que triï l’indret de clima més abellidor
per ser-hi bandejat, en Helmholtz diu: «M’agradaria un clima
ben dolent. Em fa l’efecte que hom ha de poder escriure millor
en un mal clima», conscient que la comoditat és enemiga de la
inquietud.
La consciència individual és antisocial, és la defensa que té
l’individu davant la massa alienadora, però no exclou la relació,
al contrari, en genera una de més enriquidora: «L’enviem a una
illa. És a dir, l’enviem a un lloc on coneixerà el grup d’homes i
dones més interessant del món. Tots persones que, per una raó
o altra, han adquirit una consciència individual excessiva per a
poder viure en comunitat. Persones que no s’acontenten amb
l’ortodòxia, que tenen idees pròpies, independents. En resum,

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 16
16 a. munné-jordà
persones que són algú», explica l’interventor a l’hora del bandejament.
I és que l’heterodòxia és el pitjor delicte al món feliç:
«No hi ha pecat més odiós que l’heterodòxia en el comportament.
L’assassí només mata l’individu. I, al capdavall, què és
l’individu? En podem fabricar un altre ben fàcilment. L’heterodòxia
ataca la mateixa societat», diu el director.
I com s’ha arribat a aquesta alienació social? Per la via del
consumisme acomodatici. L’interventor explica que «la civilització
industrial sols és possible quan l’autonegació no existeix.
Cal augmentar l’autoindulgència fins als límits imposats per la
higiene i l’economia. Cap civilització no pot durar sense una
munió de vicis agradables», i així la societat exigeix més i més
comoditats, més i més béns de consum, més i més capricis,
més i més benestar, i ho sacrificarà tot per obtenir-ho. Tot esdevé
deixadesa i comoditat, les coses rutllen soles i no cal preocupar-se
de res: és l’embastardiment de la democràcia, la
dimissió de la responsabilitat i de la iniciativa.
A arribar a aquest estat de coses ajuda el progrés tecnològic
afegit a la mala informació i la mala formació del públic, que
cada cop més té la sensació d’entendre menys com funcionen
les coses. Com raonava Huxley vint anys després de la seva
novel·la: «La població creixent i l’avenç tecnològic han portat a
un augment del nombre i de la complexitat de les organitzacions,
un augment en la quantitat de poder concentrat a les
mans oficials i una disminució corresponent en la quantitat de
control exercit pels electors, unit a una minva de la consideració
del públic pels procediments democràtics».
El compte dels anys de la nova societat parteix de la data de
la difusió del model «Ford T», el primer automòbil fabricat en
sèrie, i Henry Ford, magnat iniciador de la producció en cadena,
és invocat com el déu inspirador del món feliç: «Nostre Ford
mateix va fer molt per traslladar l’èmfasi de la veritat i la belle

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 17
sa a la comoditat i la felicitat. La producció en massa exigia
aquest desplaçament de l’èmfasi [...] sempre que les masses obtenien
el poder polític, interessava més la felicitat que la veritat
o la bellesa». A mesura que les masses obtenien drets polítics i
poder adquisitiu, fos per concessió o per revolució, renunciaven
a la responsabilitat pel benestar, i així s’acaba delegant excessivament
el poder de decisió en la casta dirigent, en una corrupció
de la democràcia. La «gent ja estava disposada fins i tot que
els governessin els apetits. Qualsevol cosa, a canvi d’una vida
tranquil·la. La veritat hi ha sortit perdent, és clar. Però la felicitat
hi ha guanyat. Calia pagar la felicitat, si la volíem», diu l’interventor.
«I si mai per mala sort passava alguna cosa desagradable,
sempre hi ha el soma, que ens atorga unes delicioses vacances de
la realitat dels fets». El soma, com qualsevol droga que produeix
benestar i evasió de la realitat, és l’assegurança contra el desajustament
personal, la inquietud social i la difusió de les idees
subversives. Com reflexionarà Huxley mateix uns anys després,
si Karl Marx havia dit que la religió era l’opi del poble, al món
feliç l’opi, és a dir, el soma, era la religió del poble.
Felicitat i llibertat
introducció 17
«Però jo no aspiro al confort, a la comoditat. Jo aspiro a Déu, a
la poesia, vull perills reals, vull llibertat, vull bondat. Vull
pecat», diu el Salvatge. «De fet, vostè reclama el dret de ser desgraciat»,
respon l’interventor. Certament, és aquesta la condició
de ser humans: la inquietud i la insatisfacció; la infelicitat. A
això ha renunciat el món feliç.
I reconeix l’interventor: «La felicitat sempre resulta una cosa
migrada comparada amb les compensacions que comporta la

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 18
18 a. munné-jordà
desventura. I estar satisfet no té l’encís d’una bona lluita contra
la desventura. La felicitat no té grandesa».
Anem cenyint el sentit del món feliç. La «befa cínica» del
títol. La realització de la utopia és la mort, la paràlisi, el final.
El qui és feliç no produeix, la inquietud és productiva i estimuladora,
el satisfet és estèril. El món feliç ha aconseguit suprimir
l’interval entre el desig i l’acompliment, ha destruït l’expectativa
i l’esforç. «No deixis mai per a demà la diversió de
què pots gaudir avui» és un dels lemes induïts insistentment.
Aquest món feliç en què «la televisió funcionava, com una
aixeta oberta, del matí al vespre» és un horrible mirall deformat
de la nostra realitat: la massa feliç és la multitud desdibuixada
agitant-se sincopadament, bombardejada amb flaixos
de llum i esclats de so i farcida d’estimulants químics, experimentant
la felicitat esterilitzadora d’una discoteca fins a tres
quarts de quinze, mentre a fora altres decideixen. De fet, uns
quants anys després del seu Món feliç Huxley mateix analitzava
la moderna societat occidental dient que tendeix a convertir
la persona en un autòmat que «paga el seu fracàs humà amb
una creixent extensió de les dolences i amb una desesperació
amagada sota un frenètic impuls cap al treball i el que anomena
plaer».
Aquesta alienació és la garantia de l’ordre: «Si els homes
començaven a actuar pel seu compte, l’ordre social se n’aniria
en orri», reconeix l’interventor. L’home-massa, insecte component
d’un cos orgànic, l’eixam-societat, és el fonament de la
civilització al món feliç. «Són el giroscopi que estabilitza el coet.
Creiem en la felicitat i l’estabilitat. I una societat d’Alfes –és a
dir, d’éssers pensants, tot i condicionats socialment– seria
forçosament inestable i desgraciada»: aquesta és la hipòtesi
menys desitjable, «escollir lliurement i assumir responsabilitats
més o menys encarriladores. Imagini-s’ho!».

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 19
introducció 19
La utopia del formiguer, de transformar els éssers humans
en insectes socials sotmesos a la comunitat, que al món feliç és
duta gairebé fins als límits del possible, als nostres dies ha anat
encara més enllà i sembla un ideal desitjable per a les comunitats
regides per fanatismes fonamentalistes, que arriben a fer
dubtar de l’abisme pregon que separa l’insecte social del mamífer
dotat de més cervell. Huxley es mostrava amargament lúcid
davant aquesta perspectiva: «Els homes, bé que s’hi esforcin,
no poden crear un organisme social, només poden crear una
organització. En el procés d’intentar de crear un organisme tan
sols aconsegueixen crear un despotisme totalitari». Si els éssers
humans fóssim una espècie social, amb tots els individus uniformes,
condicionats per la col·lectivitat que els envolta, la llibertat
no seria necessària, i l’estat tindria raó de perseguir els
heretges que la desitgessin. Però els éssers humans no som completament
socials, només moderadament gregaris; les societats
humanes no són organismes, sinó organitzacions. A diferència
del món dels insectes, a la societat humana una organització
mai no és conscient ni viva, i donar prioritat a l’organització per
sobre de les persones és subordinar el fi als mitjans, amb el
resultat que testimoniava Huxley al seu moment històric i que
també podem contemplar a les actuals societats totalitàries regides
per misticismes religiosos o ideològics fanàtics allunyats de
la regulació social democràtica.
Al capítol xvi del Món feliç, l’interventor mundial resident
per a l’Europa occidental, Mustafà Mond, explica la clau del
funcionament de tot el sistema. Des del seu lloc privilegiat, ell
fa les lleis i les pot transgredir, ell ha llegit Shakespeare, però es
va prohibir, perquè és antic, «i no ens agraden les coses antigues,
volem que els agradin les noves». L’interventor Mond
impedeix la publicació d’un tractat que explica que la finalitat
de la vida no és el manteniment del benestar, sinó una certa

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 20
20 a. munné-jordà
intensificació i un refinament de la consciència, una mena d’eixamplament
i engrandiment del coneixement: «Possiblement
és cert, però inadmissible en les circumstàncies actuals». L’interventor
coneix la fal·làcia de l’ordre social, però hi col·labora
i el manté. En pot ser el guardià més ortodox, perquè coneix la
seducció de la transgressió: «Jo, a la meva època, vaig ser un
físic prou bo per comprendre que tota la nostra ciència no és
més que un llibre de cuina, amb una teoria ortodoxa que a
ningú no està permès de posar en dubte, i una llista de receptes
a la qual no es pot afegir res». «No solament l’art és incompatible
amb la felicitat; també ho és la ciència». «La veritat és
una amenaça, i la ciència un perill públic». A la ciència, «només
li permetem de tractar els problemes més immediats del
moment»; en temps de Nostre Ford, «es pensaven que hom
podria deixar que el progrés científic es desenvolupés indefinidament,
sense tenir en compte res més. El coneixement era el bé
més alt, la veritat, el valor suprem», i això creava inquietud,
moviment, inestabilitat, infelicitat.
L’interventor explica que «Ara el món és estable. La gent és
feliç; té tot el que vol, i no vol res que no pugui tenir. La llibertat!
[...] és el preu que cal pagar per l’estabilitat. Hem hagut
d’escollir entre la felicitat i allò que la gent en deia Art». Davant
d’això, el Salvatge acabat d’arribar al món feliç no pot deixar de
comentar amargament: «Art, ciència... Trobo que l’han de pagar
molt cara, la felicitat».
Tanmateix encara hi ha algú com en Bernard Marx que es
planteja quin efecte deu fer ser lliure, no viure esclavitzat pel
condicionament, i pregunta «A tu no t’agradaria ser lliure, Lenina?».
La resposta de la noia és aplanadora, digna de qualsevol
habitant actual del món feliç: «No sé què vols dir. Jo sóc lliure.
Lliure de divertir-me com vull. Tothom és feliç, ara».

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 21
Al marge del món feliç
introducció 21
Però no tothom és feliç. Aquest món superorganitzat i aparentment
sense escletxes manté alguna reserva externa, «un
indret on, a causa de condicions climàtiques o geogràfiques
desfavorables o la pobresa de recursos naturals, no ha valgut la
pena d’implantar la civilització». A la reserva, envoltada d’un
filat electrificat, neixen, viuen i moren els salvatges, la gent que
mantenen els hàbits anteriors a la reorganització: naixement,
família, religions, supersticions, costums brutals, llengües mortes...
Fa cinc o sis mil anys que viuen així. Els vells no tenen
dents, van corbats i tenen arrugues, la gent té malalties, les
mares crien els fills. Per evadir-se, prenen droges primitives com
el mescal i el peiot, que després produeixen malestar.
I, dins la reserva discriminada i marginada, hi ha dos personatges
discriminats i marginats, en John i la seva mare, la
Linda. Són diferents, tenen un color de pell diferent, tenen un
origen diferent, provenen de la societat exterior, i per això no
encaixen dins aquell ordre convencional. La Linda, una beta, ha
ensenyat de llegir el fill. En un llibre antic, les obres completes
de Shakespeare, que la Linda menysprea, el noi descobreix un
món fascinant que li parla a ell. La màgia de les paraules li revela
els sentiments dels homes.
L’anada de la Linda i en John a Londres provocarà el conflicte,
la contradicció del sistema, que no pot assumir l’imprevist. La
Linda tampoc no pot afrontar la tornada, es refugia en el soma,
la ràdio i la televisió sempre engegades. En Bernard Marx, com a
introductor d’en John, el Salvatge, esdevé una estrella i ho aprofita
follament, imprudentment, fins que s’estavella. En Helmholtz
Watson també s’avé amb el Salvatge. Són els diferents, condemnats
a la solitud, i junts protagonitzaran un intent de revolta.

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 22
22 a. munné-jordà
El Salvatge no pot encaixar dins el món feliç, per la diferència
de codis, però també perquè vol seguir la literalitat d’uns
valors shakespearians mal païts que ja no li serveixen ni a ell ni
a la nova societat. El seu esquema idealista no és viable, els seus
valors arcaics no són cap alternativa. Vol tornar la bellesa al
món, la llibertat: «No voleu ser lliures i homes? Jo us ho ensenyaré
i us faré lliures, tant si ho voleu com si no». Però la seva
actuació testimonial està condemnada al fracàs. Ell mateix
voldrà reparar les seves falles, netejar-se del contacte amb la
civilització, purificar-se i fer-se bo. Però els seus valors són contradictoris,
Shakespeare i la vida primitiva tampoc no són cap
alternativa vàlida i factible per a la societat ultratecnificada, la
solució per a un món alienat en el consumisme no és el primitivisme,
i tot plegat desemboca en un puritanisme maniàtic,
estèril i perniciós per a ell mateix i per als altres.
No hi ha cap idealització del Salvatge contraposat al món
feliç, doncs. El Salvatge és marginat a la reserva i marginat a la
civilització, els seus valors són inoperants en tots dos mons, no
són cap alternativa. Per això Huxley mateix quinze anys després
va fer el pròleg en què explicava que si tornava a escriure l’obra
li hauria donat una alternativa, al Salvatge, una tercera via factible,
«en una comunitat d’exiliats i refugiats procedents del món
feliç». Per la descripció que en fa, d’aquesta comunitat, ja sembla
pensar en la idíl·lica societat de l’illa de Pala que descriurà a
la seva darrera novel·la, Illa, de 1962. També Huxley es retreia no
haver previst altres energies, com la nuclear, que ja era «un tema
popular de conversa» quan escrivia la novel·la, però que es va
posar sobtadament al primer pla a les acaballes de la segona
guerra mundial. I Huxley continuarà barrinant sobre el món
feliç i per això el 1956 publicarà El món feliç tornat a visitar. I fins
a la seva darrera novel·la, Illa, una altra destrucció del mite de la
utopia, encara hi fa referència als Alfa Més i els Delta Menys.

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 23
El temps de la utopia
introducció 23
És prou sabut que el terme utopia ve de l’obra De Nova Insula
Utopia (1516) de Thomas More, que basteix el neologisme amb
els prefixos eu- (bo) o -ou (no) i topos (lloc), i que per tant significa
un no-lloc-bo, un bon lloc inexistent, fantasies que des de
l’antiguitat clàssica i fins a Jonathan Swift s’havien situat en
indrets llunyans inexplorats, desplaçats en l’espai. A la darreria
del xix, quan es va bastint allò que serà la ciència-ficció, amb les
seves especulacions d’anticipació, ja es comencen a situar en el
futur, desplaçades en el temps, a partir d’obres com Looking
Backward 2000-1887 d’Edward Bellamy (1887), situada l’any
2000. També Huxley projecta el seu món feliç sis-cents anys en
el futur. De tota manera, de les dues coordenades, espai i temps,
en què es desplega qualsevol fet, les narracions que fan referència
a la utopia tendeixen a quedar-se només amb la de lloc (tot
i que «utopia» signifiqui «no-lloc»): el temps, fluent, desapareix.
La utopia descrita, la utopia realitzada, és el final del temps.
Com veiem al món feliç, si hi ha una societat que no admet
canvis, si hi ha una societat que no permet cap lloc per als utopistes,
que no els pot tolerar perquè els considera un perill per
a la seva mateixa existència, aquesta és la societat de la utopia
realitzada. I en aquest sentit Un món feliç és també un reflex de
la contradicció de les utopies polítiques contemporànies del
temps de la seva redacció, i de les que s’hi han inspirat.
Dins la novel·la hi ha referències a aquesta negació del factor
temps, a aquest present perpetu, inamovible, en els eslògans
amb què l’estat afaiçona la mentalitat de la gent: «El fou i
el serà no ens han d’amoïnar», «Només un gram prenent, ja
vivim el present».
«No volem canvis. Cada canvi és una amenaça contra l’esta

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 24
24 a. munné-jordà
bilitat. Tot descobriment de la ciència pura és potencialment
subversiu», proclama l’interventor. Paradoxalment, aquesta utopia
negativa, més que ser una incitació al canvi, d’allò de què
ens parla és de la por del canvi. Dissortadament, la realització
de la utopia, sigui la societat ideal imaginada pels novel·listes o
la que arriben a implantar els moviments polítics triomfants,
sol deixar poc marge per continuar somiant la utopia.
Huxley parla d’un món de l’any 2540, que ha situat la humanitat
en dos mil milions d’habitants, si fa no fa els que hi havia
a l’arrencada dels anys trenta. No podia preveure el creixement
sense precedents que va experimentar la població mundial
durant el segle xx, que als anys setanta, després de mort ell, ja
havia duplicat aquesta xifra, i que al final del segle l’havia triplicada.
De tota manera, quan als anys cinquanta analitza la
seva obra, ja ens fa un advertiment seriós sobre el problema de
la superpoblació, que mena a les dictadures: «El control de la
mort és una cosa que un nombre reduït de tècnics poden proporcionar
a tot un poble. El control de la natalitat depèn de la
cooperació de tots, perquè l’han de practicar innombrables
individus, cosa que exigeix més intel·ligència i força de voluntat
que molts d’ells no posseeixen»; i, d’altra banda, no hi ha
enlloc «cap tradició religiosa a favor del fet que la mort no sigui
restringida, mentre que les tradicions religioses i socials contràries
a la restricció de la reproducció existeixen pertot arreu». Per
tot això preveu que en vint anys tots els països superpoblats i
subdesenvolupats estaran sotmesos a alguna forma de totalitarisme:
la superpoblació produeix una crisi permanent que afavoreix
la dictadura dels fanatismes i els il·luminats salvadors de
la pàtria.
Al món feliç, els estigmes biològics de la vellesa i les peculiaritats
mentals dels vells han estat abolits; els vells treballen, no
tenen temps ni lleures ni plaers; els mantenen l’equilibri de

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 25
introducció 25
magnesi i calci, els fan transfusions de sang jove, es manté la
joventut perfecta fins als seixanta anys, i després, crac, el final;
«la senilitat galopant era tan ràpida que no tenia temps d’envellir
les galtes, i sí, només, el cor i el cervell», els pacients terminals
són ingressats en hospitals on els visiten els escolars per
familiaritzar-se amb la idea de la mort inevitable. Tampoc la
roba no envelleix ni se sargeix, «Com més sargits, més empobrits»;
quan s’estripa, senzillament es llença.
Ja hem vist com és la vida laboral del món feliç, i la social,
la sexual, les diversions, i la indiferència davant les qüestions
polítiques, confiades als tècnics de l’estat benefactor. És tan diferent
del nostre el món aquest sobre el qual ens adverteix Huxley?
Cada cop més vivim en un món que s’acosta a la centralització
del poder i l’estandardització de la societat; amb masses
unificades per eslògans i consignes, llançades per demagogs
fanàtics o per mitjans de comunicació uniformitzadors; en què
la voluntat de superorganització subordina les esferes social,
política i econòmica; en què el poder de decisió cada vegada ens
queda més lluny; en què l’impacte del progrés sovint ens obliga
a actuar sense tenir tots els elements per a una decisió lògica;
en què la superpoblació ens transforma cada cop més en
ramat; en què cada vegada més es vol adaptar l’individu a algun
motlle estadístic; en què les festes ja no pauten l’any, sinó que
la diversió és ininterrompuda; en què més que productes adquirim
conceptes –la televisió no anuncia cotxes, sinó poder; no
anuncia perfums, sinó plaer; no anuncia purgants, sinó benestar–;
en què les tècniques de mercat disposen de nous sistemes
de persuasió, explícits i subliminars, i en què tota mena de fàrmacs
ens augmenten l’activitat, calmen els excitats i estimulen
els apàtics. Huxley, com qualsevol escriptor d’utopies, anticipació
o ciència-ficció, reflexionava sobre el present i el futur
immediat. I quan quinze anys després al pròleg i més de vint

un mon feliç.qxd-edi 24/7/08 09:36 Página 26
26 a. munné-jordà
i-cinc després a l’assaig revisita el seu món feliç, constata que,
la seva utopia, «Aleshores la vaig projectar sis-cents anys en el
futur. Avui sembla ben possible que aquest horror ens caigui al
damunt en un segle». I ja n’hem passat més de tres quarts.
Què hi podem fer? Huxley advoca pel que anomena «l’educació
per la llibertat», que diu que primer de tot ha de ser una
educació en els fets i en els valors: els fets de la diversitat individual
i la singularitat genètica i els valors de la llibertat, la
tolerància i la caritat mútua. I per a ell l’educació per la llibertat
ha de ser ben especialment «una educació en l’ús propi del
llenguatge», que ens ensenyi a distingir la veritat de la mentida
i les raons que tenen un significat de les que no en tenen cap.
Un bell programa, si encara hi som a temps.
Huxley, la transcendència del jo intel·ligent
Aldous Leonard Huxley va néixer el 26 de juliol de 1894 a
Godalming, al comtat anglès de Surrey, al si d’una família de
tradició intel·lectual. L’avi era el biòleg Thomas Henry Huxley,
company de Darwin i defensor de l’evolucionisme. El pare,
també biòleg, Leonard Huxley, dirigia la revista The Cornhill. La
mare, Julia Arnold, una de les primeres dones a estudiar a Oxford,
era néta del poeta Matthew Arnold, besnéta del pedagog
Thomas Arnold i germana de la novel·lista Humphry Ward,
mentora d’Aldous d’ençà que el noi a catorze anys va perdre la
mare, el 1908. El germà gran d’Aldous, el biòleg evolucionista
Julian Huxley, va ser el primer director general de la Unesco.
Fruit del segon matrimoni del seu pare, el seu germanastre
Andrew Fielding Huxley va ser premi Nobel de Medicina el
1963, l’any de la mort d’Aldous.
Després d’uns excel·lents estudis secundaris a la selecta esco