La Cerdanya - vall de Pi

Alp
Molina, per la qual corre el riuet d’Alp” mentre que
Josep M. Junoy a El gris i el cadmí, més concret, ens
diu que “és un poblet, com tots els de la Cerdanya, de
cases ocre bru i gris molsa, rústegues, amb uns finestrons
molt menuts i amb uns portals molt baixos,
ensostrades de lloses blavisses, inclinades en forta
pendent.” En canvi, M. Dolores Serrano a Crónicas de
las fronteras, des de damunt el poble el veu “extendido
a nuestros pies con sus tejados grises y rojos brillando
de luz. La silueta de su campanario, las callejuelas
enmarañadas del barrio antiguo en contraste
con los organizados barrios de nuevo cuño. Junto a
las casas, menudos huertos cercan el brillo de las flo-
Baixa Cerdanya: la Baga 363
La Vall de la Molina
Un paratge tan ple de gràcies per la triple conjunció de la muntanya, de l’aigua i de la vegetació té, a
més, unes mides justes i proporcionades a la mesura de l’home. Resulta prou oberta per no sentir-se
empresonat. Té l’amplada justa perquè l’esguard rellisqui per les carenes que la cenyeixen. És prou
enlairada perquè darrera les collades apuntin altres muntanyes més llunyanes i perquè el vianant la
pugui recórrer, passejar-hi, pujar i baixar i fins ascendir als cims en poques hores i sense marxes extenuants.
Tot esdevé escaient i apte a l’abast i comprensió humanes.
La tofa arbòria, en certs indrets de Segremorta i de Saltegat, adquireix la plasticitat, l’ordenació, la
gran alta qualitat que l’aparella amb una altra eminència silvana, aquesta olotina...
Dins aquest clos, hi són escampades per la benevolència divina una nodrida varietat silvestre que va des
dels freixes, cirerers, bedolls, moixeres i avellaners fins als pins i avets de la banda alta; i dels matolls, boixerics,
ginebrers, gavarreres, grèvols i gavets als bàlecs. I tota llei de flors i plantes dins la gran varietat de la
flora pirinenca, que ací es confon amb l’alpina. Semblant riquesa vegetal repartida al caprici i prodigalitat de
la Naturalesa fa alternar denses boscúries amb clarianes dins l’arbreda, amb prades, comellars i deveses
reblertes d’herbes i de flors de moltes menes. Tot plegat emmarcat per nobles carenes i muntanyes d’ample
horitzó i coronat per un celatge dins el qual l’espai és infinit per a l’embadaliment al pas i als jocs dels núvols.
res y el despliegue ordenado de los perales. Luego
prados verdeantes y trigales, casi blancos a fuerza del
sol, sucediéndose sin empujones —ahora tú, ahora
yo— hasta llegar a la línea oscura de choperas que
delatan el paso del río.”
De l’indret, Juan Antonio Bertran ens conta que
“el poble va ascendint cap al sud des d’una zona
moderna, plena de botigues, blocs d’apartaments i
grans construccions, que presideix el seu bon ajuntament,
i a través d’unes petites places, una graciosa
font amb capella a Sant Isidre a can Balart, un gran
safareig i dos bons abeuradors, fins a la part més rústica
que confina amb unes fileres d’arbres de fulla
Josep M. Guilera
El Pirineu a trossos