La Cerdanya - vall de Pi

quilòmetres de la carretera general, és un lloc privat,
tranquil, gairebé secret.” A més, ens comenta que “a la
punta oest de la mitja lluna hi ha l’església de Sant Pere.
Aprofitant les roques d’un petit promontori, té una
orientació gairebé de sud a nord. El seu absis, que destaca
de la resta de les construccions, sembla una enorme
proa desafiant el paisatge”, el qual és, a La Cerdagne
d’Anne-Françoise Mare i Michel Bouille, “magnifique.”
Pep Collelldemont ens explica que “és un poblet que
atreu l’atenció dels forasters, segons es desprèn de la restauració
de les cases antigues i de la construcció de cases
noves. És d’aquells pobles on es veu clar que, ben aviat,
si no passa ja ara, hi predominarà el turisme.”
I enfilant el camí cap el tercer nucli del terme, Isòvol,
farem cap, poc abans, al santuari de la Mare de Déu
de Quadres on era tradició fer “dos grossos aplecs, l’un
el dia onze de Juny y l’altre’l vuit de Setembre”, ens
conta Cèsar August Torras. Restaurat recentment, en
comentava Albert Salsas: “l’ensemble de l’ermitage est
clôturé d’un mur, et l’on pénètre dans cette enceinte par
un grand portail (avui localitzat a Ventajola) construit
en marbre gris, dont l’arcade à plein cintre est formée de
grands claveaux; celui du milieu, ou clef, est surmonté
d’une vielle croix en fer forgé. Les deux jambages de la
porte sont décorés de naïves sculptures en bas-relief...”
I, “al peu de son propi tossal, a l’entrada del estret
que porta son mateix nom” Cèsar August Torras troba
Isòvol, que destaca perquè “són molt notables les pedreres
de marbre sobre tot les de color roig griot. Estan
compostes per argiles devonianes y s’hi han recollit bells
exemplars de fòssils vegetals.” Pep Colleldemont afegeix
que “el poble és petit i el més curiós, potser, és el campanar...
format per tres troncs units per una placa de
ferro, que donen la sensació més d’ovni que de cloquer.”
I és en aquest indret on Juan Antonio Bertran ens diu
Baixa Cerdanya: la Solana 357
que, “baixant el Segre, es troba el pont del Diable”, al
secà, record també de la seva llegenda «del cant del
gall», on la noia Pona, “viva, llesta i escotorida com ni un
pinsà” —escriu Jordi Pere Cerdà a Contalles de Cerdanya—
va saber enganyar el dimoni. I ens continua dient
que “d’això ve que a Isòbol falta una pedra al capil de
l’església, que hi ha un pont sense riu i un riu sense cap
pont, i tots, sense faltar-n’hi un, senten un xic el socorrum.”
Aquí, en el pont, —seguint Bertran— “es tanca
el transcurs del riu en una gorja, l’estret d’Isòvol, que
divideix la gran Cerdanya de la petita, també anomenada
Batllia.” És el tossal d’Isòvol, per un costat, qui
estreny el riu. Un tossal que, a ulls dels autors de Parcs
Naturals, Paisatges i Rutes, “és una mostra de com de
pobre pot arribar a resultar el paisatge cerdà. A la calcària
no s’aguanta res... Ara, entre aquestes calcàries creix
una altra collita, la de les segones residències, per això el
tossal és protegit per l’administració.” B
L’Aplec de Quadres