La Cerdanya - vall de Pi

354
La Cerdanya
El pla de Malamort i el golf
En el Pla de Malamort hi ha un camp de golf i una extensa urbanització.
Manuel Maristany, en la seva obra Ha nevado en La Molina,
afirma que “la terraza del Golf de la Cerdaña es el centro geográfico
de este valle privilegiado. El mismo edificio del Club es un
trasunto bastante fiel de la casa cerdañesa tradicional: muros de
piedra oscura, tejado de pizarra y ventanas de buena madera, un
conjunto severo pero acogedor al mismo tiempo, sin fantasías
gratuitas de mal gusto.” Ací, Pep Collelldemont, a La Cerdanya,
ens suggereix “donar-hi una volta per contemplar la gran varietat
de xalets que s’han construït... El camp de golf ha estat un atractiu
per a gent benestant de la capital catalana i també d’altres
llocs més llunyans, molts d’ells ben coneguts.” Maristany, des de
la terrassa esmentada, ens continua comentant que “cualquier
día y hora es bueno sentarse... Pero si mucho me apuran, aconsejaría
hacerlo una tarde de primavera, cuando la nieve todavía
brilla en las cimas de la cordillera. El aire es fino y se puede paladear
como un caramelo.”
nucli pertany a Ger, cap del terme. Cèsar August
Torras, a la Cerdanya, el troba “en un costat de la plana
al peu d’un tossal, molt ben arracerat y assoleiat al
hivern, estant encarat a mig-jorn”, la qual cosa reafirma
Albert Salsas en dir que és un dels “mieux abrités de la
Solana espagnole; aussi, l’hiver y est beaucoup plus
doux que dans la reste de la contrée cerdane.” Joan
Oliva a Tot la Cerdanya ens descobreix que “és una
població actualitzada, amb mostres inequívoques de la
seva història, però amb indubtables pinzellades renovadores
que han permès la conservació de la majoria de
les seves edificacions amb notable dignitat.” Conta el
mateix autor que la porta de “l’església de Santa Colo-
ma és un dels millors i més bells exemples de ferro forjat
de tota la Cerdanya, malgrat que el seu entorn de
pedra moderna sembli entestat a desmerèixer-la.” Prop
seu, ens enfilarem vers la muntanya, a través de la Valltova.
A Catalunya. Visió 3, Josep Vallverdú i Ton Sirera
ens diuen que és una vall “de les més atractives i conegudes...
El paisatge és abruptament enfilat, però no
rocós ni boscós. Una successió de lloms pelats i arrodonits
amb alguna clapa de bosc mediterrani us va acompanyant,
graverosa i adusta.” Aviat, hom hi trobarà,
—diu Cèsar August Torras a la Cerdanya— el “mesquinet
poblet de Gréixer”, on Anne-Françoise Mare i
Michel Bouille en La Cerdagne coneixen sis famílies
que “sont un modèle de courage et de foi. Elles mènent,
à elles seules, de grandes exploitations qui comptent
cent vaches et une belle récolte de blé.”
Amunt, vers la muntanya, “al llarg d’una carretera
giragonsadora” segons Josep Vallverdú i Ton Sirera, es
fa cap a Meranges. És un poble —ens continuen
dient— “de pedra i fang, amb passeres cobertes, galeries
de fusta i un perpetu aire d’humitat. A l’entrada de
la població us saluda aquest hostal, cafè i botiga de
queviures. Asseguts al pedrís, sorprenem aquests
jovencells tan ben proveïts de motxilles: fan un alto
abans de prosseguir ruta vers Malniu.” Ací, a l’hostal,
ens trobem amb un paleta que “per un cop, volgué
fugir de l’edificació muntanyenca, fosca i fustosa, i tirà
de codines, en una tercerilla modernista i semiburgesa
en el llindar de finestres i en l’ull de bou cec del bell
mig de la façana. L’escrostonat de l’esquerra de la porta
traeix, però, l’estructura de la casa antiga, amb la pissarra
i el morter endurits per les glaçades, testimoni
d’una tècnica secular d’edificació.” “Aquest llogarret
—cases rústegues amb una punta de gràcia joiosa—,
ens explica Joaquin Santasusagna a Les serres encantades,