La Cerdanya - vall de Pi

338
La Cerdanya
Des del Castell
Si us lleveu de matinet i pugeu al Castell abans que el sol tregui l’ull per Cambre d’Ase, a sobre el rebiral del
Segre, ribetejat de vernedes fosques i àlbers gràcils, hi veureu una boirina lleugera i fina —ben diferent de la
boira baixa vigatana— que va alçant-se, estirant-se i diluint-se, i al mateix temps que el sol s’hi posarà es fondrà
com per encantament, i llavors tota la infinita gamma de tons càlids que encatifa la vall ampla s’encén i s’abranda
sobtadament. Els llosats blavencs, un xic rovellats, lluen mullats per la rosada, i de les xemeneies se’n
puja a poc a poc, mandrosament, un fil de fumera blavosa.
El cel, en aquells moments de puresa àtica, no té la blava intensitat de les altures pirinenques, sinó
que sembla vellutat, amb suavitats mediterrànies.
Si l’aire està quiet i teniu l’oïda fina, sentireu el lladruc del gos i el crit viril del vailet que duu les
vaques a l’abeurador. Pels prats ribetejats d’arbreda rossa, hi veureu les eugues que han passat la nit al
ras. Sentireu el dringar de llurs esquelles, i qualque pollí esbojarrat saltarà tot d’una, espantat per una
garsa, i emprendrà la galopada.
Quan el sol s’estendrà per la plana, gireu l’esguard cap a ponent: el sol toparà amb els vidres de la
vila i veureu com us fan l’ullet, i, si teniu l’oïda fina, molt fina, sentireu com us van dient: “Bon dia, bon
dia”. Ara se sent el repiqueig del mall damunt l’enclusa: el ferrer comença la jornada. Sentireu els grinyols;
gemecs de la carreta de pals, que els bous amb pesada lentitud arrosseguen junyits, cap al camp
de trumfes. Pels camins que surten del poble, camins secs, camins polsosos, camins molls, camins fangosos,
que de tota mena n’hi ha, començareu de veure-hi alguna carreta, potser la que sentireu grinyolar
adesiara que tot sotraguejant s’allunya calmosament, atansant-se al gran camp.
En un moment, ça i lla, els camins es poblen de carretes que tiren cap als camps. A dalt, hi van noies
i dones que els sotracs fan riure i que s’expliquen amb grans crits les seves facècies.
Manuel Anglada
Vint-i-cinc anys a Llívia
territoire”. Contraban ja apuntat anteriorment per
Narcís Heras en un article del El Postillón amb la
diferència que ell es refereix als productes francesos,
sobretot de filats, estranyant-se “que en una villa cuya
situación la expone a estar continuamente inundada de
géneros franceses, se haya establecido una fábrica de
hilados y tejidos de algodón. Nosotros no sostendre-
mos que esta fábrica sea un simple pretexto para introducir
en España los productos de la industria francesa
como fabricados en el país, pero sí diremos... sería muy
difícil, si no imposible, impedirse.” Comerç que encara
perviurà com ho recorda en Xavier Febrés a El Pirineu
frontera i porta de Catalunya quan esmenta que “els
carrers conserven un nombre sorprenentment elevat de
botigues, molt per damunt de les necessitats internes de
l’enclavament. La majoria d’aparadors exhibeixen luxuriants
estocs d’ampolles de pastís...”. Comerç que, a la
llum de J. B. Amer a Llívia. Isla española en tierra francesa,
fa que “les guste mucho ser españoles por varias
razones, una de las cuales es la crematística”, ja que
—continua explicant— “en casi todas las cases de la
Llivia actual se vende algo” i “como es natural, las francesas
de los pueblos lindantes acuden a diario a efectuar
sus compras, debido a la enorme diferencia de precios.”
Situació geopolítica curiosa que ha portat a situacions
no menys curioses perquè “hi ha hagut any que
cada patatera de Llívia n’ha produït un sac. Que no us
ho creieu?” ens pregunta Ramon Blasi a Entre el Carlit
i el Puigmal. Continua dient que quan “la pesseta
era alta, i els pagesos francesos les descarregaven a