La Cerdanya - vall de Pi

270
La Cerdanya
Visió de Cerdanya
Veig eixa hermosa plana per quarta vegada, i mai se m’havia apareguda tan bonica com avui que l’he
contemplada a la llum del sol que s’enfonsava darrera la muntanya de Maranges. Los segadors estan en
la foguerada del seu penós treball; los ordis estan agarberats en petites i agraciades garberes en forma
de creu, de tres garbes per branca; los mestalls que no jauen per terra, estan a la punta de la falç; i les
rosses xeixes i els daurats forments abaixen lo cap a terra, com l’arbre hi abaixa les branques quan en
setembre estan carregades de fruit, i com lo vellet carregat d’anys i de mèrits a qui la terra crida al llit de
l’últim repòs. Los blats de la Solana han caigut tots; los del fons de la vall van caient d’aire com los soldats
en lo més fort de la batalla: i als de la Obaga, encara no ben grocs, se’ls pot repetir l’adagi: ‘Quan
veges la barba de ton veí cremar, posa la teva a remullar’, i aquell altre: ‘Qui no ha caigut, està per caure’.
Algú ha comparades les muntanyes que volten la Cerdanya a esquenes d’elefant: tan netes i pelades
són en general. Doncs jo avui compararia ses petites ondulacions, i els serradets que donen relleu
a la plana, a pacífics anyells que es deixen tondre per la lluenta falç; mes no a anyells com s’estilen, de
fina llana blanca, sinó a anyells de vello d’or, com no se’n veuen en nostres fires i mercats, ni en deuen
córrer gaires des del famós robo dels argonautes.
Lo sol, que es pon en un cel serè com uns ulls de dotze anys, aboca ses darreres llums a l’encantadora
plana, i la rossor dels blats creix amb la rossor de sos raigs, que baixen drets i obliquats com lo pinzell
d’una mà invisible. I l’or de les feixes apar que s’estén a les verdoses prades i salzeredes que en gracioses
línees segueixen lo Segre, Cerdanya avall; a les pinoses negrenques que faixen les muntanyes
d’Alp, Toses, Puigmal i totes les de la serralada de migdia, fins al pelat Cadí; a les boires que s’ajoquen
en ses cimes blanquinoses, com en los arbres més alts los aucells cansats de volar; a les congestes, més
blanques encara, i al cel mateix, que en eix instant misteriós sembla pendre quelcom de la vestidura de
la terra, o millor, sembla voler vestir-la un instant amb la seva, rica i resplendenta. És lo bes de comiat
que dóna el rei dels astres a sa germana major, la terra, despedint-se fins a demà, que es tornaran a
veure i a besar després d’unes quantes hores d’enyorança.
Jacint Verdaguer
Cerdanya
Sègre, és “une des régions les plus pittoresques du pittoresque
département des Pirénées-Orientales”, cosa que
més endavant veurem com reitera en una altra publicació.
Per a un muntanyenc, un excursionista, un pioner
de l’esquí com en Josep M. Guilera en El Pirineu a trossos,
després de descriure’ns els cims que envolten la contrada,
la ploma, obeint al cor, el porta a dir —tot mirant
cap a la plana—: “abaixem l’esguard a les terres cerdanes,
ens trobarem davant d’un panorama d’excepció per
l’harmonia i l’entonació del conjunt i per la simplicitat i
ponderació dels elements que componen el paisatge.
Serem enfront d’una pura meravella, pausada, serena,
definitiva, que no sobta de cop, però que acaba per
penetrar i deixar empremta en l’esperit.”
Un esperit que se sent un punt alterat a Visions de
Catalunya. Catalunya Vella. La Muntanya de Joan Santamaria
perquè per a ell, “el misteri hi és, certament. Per
a copsar-lo del tot calen vàries vegades de venir-hi, ben
espaiades una de l’altra. De bell antuvi la impressió que
en treieu és desconcertant. Veieu una terra bonica,
rosada... I, tanmateix, no en sortiu satisfets... Noteu que
entre vosaltres i la terra hi ha una ombra de recel que us
atura amb un aire desmenjat. Tan com ella fa l’esquerpa
i l’orgullosa, vosaltres us capteniu amb un aire desmenjat
( ...), s’hi amaga un glatiment de passió que s’ha
despertat tantost us heu vist. (...) Quan ja és vostra,
quan entre ella i vosaltres no hi ha cap secret, aleshores
compreneu com és possible trobar en l’amor de la terra
tots els gaudis físics i espirituals imaginables”, potser
perquè, com apunta Josep Botey a Bells indrets de Catalunya,
“és un paradís.” En tot cas, una cosa semblant,
com de màgia, li passava a Estanislau Torres en El Pirineu,
quan presenta la comarca com una “amable plana
entre muntanyes.... com un compàs capgirat”, i afegeix
que “l’he travessada de nord a sud i d’est a oest, l’he
contemplada des de tots els costats imaginables. Sempre
que hi arribo l’admiro com si no l’hagués vista mai.”
Per contra, Pla, fa un contrapunt distint per quan
accepta, d’entrada, que la Cerdanya “no deprimeix com