La Cerdanya - vall de Pi

L’orquestra
del “Grand Hotel”
de Font-Romeu
El forn solar
d’Odelló
306
La Cerdanya
somniar un xic entre el dringar de l’or de la ruleta i
l’hipnotisme decadent dels valsos dels tzigans”. I, de
Font-romeu, més cap aquí en el temps, en Domènec
Bellmunt a Mont-Louis, Font-Romeu, Bourg-Madame,
tot transcrivient una carta diu: “Hôtels, hôtels..., bars et
salons de thé, coiffeur, photographe, Casino et magasins
de sports. Rien n’y manque”. En qualsevol cas, com diu
Pep Collelldemont en La Cerdanya, “al costat de l’hotel
van començar a créixer els xalets, les torres, els apartaments,
i així es va formar en poc temps una població
totalment nova, nascuda al costat d’una capella i sense
cap tradició de poble”.
Dessota de Font-romeu hom localitzarà Odelló,
nucli que és per a Pierre Vidal un “petit village gai, propret.
Le territoire est un peu maigre: quelques landes,
des rocs stériles, des champs pierreux, mais des bandes
de pâturage, quelques arbres, des filets d’eau”. Allí,
Emmanuel Brousse a la Cerdagne française hi veu “quelques
maisons dans le style moderne. Mais jusqu’à présent,
on ne se servait pour leur construction que de pierres
liées avec de la terre. Les ouvertures, portes ou fenêtres,
sont petites, à cause du froid qui se fait souvent
sentir”. El conjunt, per a M. Dolores Serrano a Crónicas
de las fronteras, “tiene aún cierto aire remansado y pueblerino,
plácido y agradable”. Serrano veu que “en las
calles pinas... hay también huertecillos cercados por breves
paredes de piedra seca; huertecillos que, para entrar,
has de levantar el pestillo de forjadas cerraduras, patinadas
por lluvias y soles”. I si bé també ens parla de la seva
església, és Cèsar August Torras qui ens diu que aquesta
és “una notable iglesia romànica, del segle XI, ab
bonica portada que ostenta ornats capitells y notable
serralleria a la porta y un absis de ratlles molt correctes”.
I és precisament Juan Antonio Bertran qui observa que
hi ha “a terra una gran reixa, «trenca-cames», que impedeix
l’entrada d’animals a l’església”.
Compartint municipi i veïnatge amb les dues
poblacions anteriors, hi ha Vià, poble el qual, segons
Juan Antonio Bertran, “està dividit per una fondalada
en dues parts ben diferenciades: la de més cap al sud té
una sèrie de casals rústics importants i a l’altra s’hi
troba l’església de Santa Coloma, de la qual Brousse
ens diu que “la porte d’entrée, toute en granit, percée
dans le mur latéral du midi, est remarcable”. A més,
ens apunta que “au cimetière, il existe plusieurs... dalles
tumulaires anciennes”.
I, veïnes amb les anteriors, es fa cap d’immediat a
Èguet, el qual “était autrefois fortifié. On voit encore,
dominant le village au nord, les ruines d’une vielle tour
de défense”, la qual, “appelée au tort, semble-t-il, tour
des Maures”, segons J. Ferrer a Font-Romeu et Cerdagne.
El nucli —per a Juan Antonio Bertran—, és “de grans
casals que formen el casc antic contrastant amb una
gran quantitat de xalets de muntanya, moderns, ubicats
en el preciós bosc del turó que protegeix el poble del
nord”. En qualsevol cas, Pau Vila a La Cerdanya havia
observat que “les cases de dalt, arrapades a uns esquells