La Cerdanya - vall de Pi

292
La Cerdanya
L’estiueig de famosos
El fenomen de l’estiueig s’havia iniciat el darrer terç del segle XlX. El principal iniciador fou el Dr. Andreu,
qui edificà la seva torre i un grup de xalets tocant a l’estany, Al començ del segle XX s’hi trobaven afincats,
a més de la família Andreu, el Sr. Clausolles, la família Moner-Raguer, Cònsol Schierbeck, famílies
Font, Llopis, Boixareu, Pedraza, Journaud, Dr. Bufill, entre altres, tots al barri de l’Estany, on també construí
la seva torre, cap a l’any 1903, l’editor Sr. Simon, el fill del qual, Santiago, fou el promotor i iniciador,
durant molts anys, de les festes estiuenques: era popular i emprenedor. Fou el continuador del dinàmic
Salvador Andreu (primogènit del Dr. Andreu), qui, abans que fos abatut per la malaltia que el portà
a la mort, fou l’ànima de tots els festivals estiuencs que es celebraven a Puigcerdà.
No podem oblidar l’aleshores gran periodista republicà, N’Emili Junoy —descendent de la Cerdanya,
concretament de Queixanstadura—, la casa-residència del qual persisteix, mig abandonada, al camí
de la Guingueta. Tenia, molt sovint, hostes de categoria, puix que era home que cultivava amb gran mirament
les relacions. Des de literats i polítics francesos (Clemenceau, Pams, Delcassé) de nom, el General
Weyler, el novel·lista Blasco Ibáñez, passant pel Duc de Solferino, Cambó, Marquès de Squilache,
Salmerón, Lerroux, per anomenar-ne només uns quants. El General Primo de Rivera s’hi estatjà el mes
d’agost de l’any 1923, en ocasió de traslladar-se a Font-Romeu per celebrar-hi, es diu, una reunió preparatòria
de la Dictadura, que provocà poques setmanes després... I també hi féu estada Alfons XIII,
quan visità la Cerdanya, l’any 1924...
Jaume Bragulat
Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa
El campanar
de Santa Maria
Un estany “japonizante” a ulls de Josep Pla, on un
dia, explica Isidre Domenjó a Ball de nit, “tothom es va
quedar esglaiat. Els cabells rossos i fins —ara, a més de
xops—, li queien per l’esquena fins més avall d’on
començaven les escates. El coll era prim, coll de cigne.
Els pits, menuts i ferms, contenien l’encant i la puresa
de l’adolescència. S’havia assegut damunt els primers
rocs que formen l’illa que hi ha al bell mig de l’estany i
els seus ulls clars —blaus, potser ?— guaitaven inexpressius
la gent mentre feia moure, desvergonyida, la
cua”. I si aquesta sirena provocà un bon enrenou a la
Vila tal com ens diu l’autor, de ben segur que ho degué
fer amb permís de la tradicional «Vella de l’Estany»,
“símbolo de virtudes de la mujer ceretana” segons ens
diu Josep Vinyet en el seu escrit La Vella de l’Estany,la
qual, continua explicant-nos, sap “acudir con exactitud
matemática a la cita todos los años, aun cuando hay
quien dice que lo cuenta por lunas. Viene, recorre el
poblado, analiza los progresos del vecindario, llena su
corazón de alegría y luego... discretamente por entre las
ramas de un sauce llorón, inicia en barquichuela su tornaviaje
a la mansión palaciega que supo la fantasía construirle
debajo las aguas, donde le esperan con bienquerencia
aquellas hadas que en día remoto llegaron desde
el lago Lanós”. Aquesta vella, explica Josep Albanell a
Els ulls de la nit, és l’anomenada Georgina, la qual vingué
a Puigcerdà, a l’estany, i allí “es va deixar anar al peu
d’un vell salze, va exhalar un llarg profund sospir i va
tancar els ulls... Tota ella era una gran gelera en forma
de vella arraulida al peu del salze més vell del llac”. Al
matí, en trobar-la un noi, cregué tot convençut que era
la Vella de l’Estany. Fent veus, diverses persones anaren
a veure el que deia el menut. “I del cel, reprenyat com
estava, els bromots baixos es van començar a desfer i a
regalimar. Quan l’escamot de cerdans va ser a l’estany, ja
hi queia damunt un aiguat. I al peu del salze un estrany
munt de gel disforme i estranyament net i transparent
s’anava desfent, s’anava desfent, s’anava desfent... Era el
gel i es desfeia; era morta i es desfeia. I ningú no ho
sabia. Només el nen. I els cignes. I els ulls de la nit”.
I no és pas estrany que sirenes, fades i la Vella hi
facin estada, ja que Josep M. Junoy explica que “el llac,
diguem-ne, amb més propietat, l’estany, de Puigcerdà,
és sens dubte un dels racons més sentimentals de Catalunya.
És el marc perfecte per a un idil·li... L’aigua hi
reflecteix les nuvolades de rosa i de llet tardorenques, les