La Cerdanya - vall de Pi

398
La Cerdanya
Martinet
Coneixia de passada Martinet, la petita capital del Baridà, el topònim del qua1 treu l’arrel del martinet
d’una farga que hi havia a la vora del Segre. El pas fugaç per la carretera —a la qual el poble està unit
maternalment— m’havia produït la impressió que és un poble amb dues vides: la de la carretera i la dels
carrers enfilats al Tossalet. L’origen de Martinet és relativament recent. Durant el segle XVI, les cases van
començar a créixer al Tossalet, el nucli més antic del poble, i, al costar del camí ral, s’hi devia bastir algun
hostal humil, de poca volada, un punt de parada de traginers i de viatgers. Mancat de terra i d’espai, Martinet
no ha estat mai —si el comparem amb els pobles veïns— ni pagès ni ramader. El comerç familiar, la
petita activitat industrial i el turisme han estat la seva font de vida. El comerç continua el pas segur, sobretot
el comerç artesà: l’embotit i el pa i la pastisseria; l’activitat industrial. En canvi, ja han passar pàgina i
han desaparegut les petites fàbriques i els tallers de llana, de gasoses i sifons, de persulfat potàssic o de
construcció de carros. Ara, bufa el turisme, l’exponent més important del qual són els hostals —Boix i
Cadí— i les tres fondes de les tres tes: Martinet, Pluvinet i Miravet.
Joan Obiols
El desert verd
sol i d’aire fresc i pur. L’ha vist també, l’observador i
amic, callat i pacient quan a l’hivern la neu cuita d’ofegar-lo,
tapant-li portes i finestres.” Estany de la Pera
que, en Itinerari espiritual, Emili Foxonet veu “dins un
circ rocallós de crestalls llargs i fins, / s’encasta el llac,
jagut com una fada morta”, mentre que per a Isidre
Soler a Cançó del poeta vianant és l’“Estany dels meus
ensomnis, d’esguard encisador: / ets un dels ulls més
bells del Pirineu altiu; / ta sorprenent forma y original
color / te fa dels sers malèfichs el predilecte niu.” I si
hom decideix anar cap a la Tossa Plana de Lles, Raymond
Ratio - Louis Audoubert en 50 passejades i
excursions per la Cerdanya i el Capcir ens conten que
anirem “caminant de replà en replà i de clariana en clariana,
entre nerets i pins negres centenaris, de gran
bellesa. Per damunt dels arbres us sorprendrà la qualitat
dels paisatges que us envolten. (...) Quedareu astorats
dels xiulets estridents de les marmotes.”
Si, per contra, el que volem fer és prendre el camí
vell que va a Músser, ha de saber-se que passarem pel
pont del dimoni, on es diu —afirmen Joan Bellmunt,
Joan Pous i Salvador Vigo— que “als vespres es passeja
per aquell pont, que ell mateix va construir, l’infernal
Llucifer, això sí, en forma de bola de foc.” I, de fet,
Pep Coll, a Viatge al Pirineu fantàstic, comenta que
“l’indret és realment fosc i ombrívol”, i afegeix: “imaginem
que de nit devia fer feredat de passar-hi per
aquesta gola de llop.”
Músser, per a Juan Antonio Bertran, se situa “al
capdamunt d’un tossal i, protegit pel nord i pels costats,
s’obre a migdia i té davant seu un bonic panorama.
(...) El poble, construït sobre roques granítiques,
està ple de racons i recolzades d’enorme plasticitat
rural, amb les seves balconades, portals, petits ponts i
amb molts grups de flors que donen alegria a tot el