Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
396<br />
<strong>La</strong> <strong>Cerdanya</strong><br />
Vima i la princesa asteca<br />
En aquests indrets, no po<strong>de</strong>m oblidar-nos <strong>de</strong> la casa o mas Vima (o Bima), que, per a Fernando Le<strong>de</strong>sma<br />
a la Guia <strong>de</strong> la <strong>Cerdanya</strong>, “a l’antigor era molt més important que ara i s’hi aplegaven moltes famílies,<br />
al proper poble <strong>de</strong>l Quer Foradat gairebé no hi havia ningú. Va es<strong>de</strong>venir, però, que la gent <strong>de</strong> Vima<br />
va emigrar al Quer, prosperant aquest poble mentre Vima s’esllanguia. Això va ser fins que sols hi va restar<br />
una família.” <strong>La</strong> casa, a ulls <strong>de</strong> Salvador Redó, “conserva l’aire d’antiga mansió pirinenca.” I fou ací,<br />
segons la llegenda, on anà a viure, en un primer moment, la princesa asteca Maria Xipaguacin, muller<br />
<strong>de</strong> Joan Grau, baró <strong>de</strong> Toloriu. Delicada, va morir, i fou enterrada amb un tresor a Toloriu. Tomba i tresor<br />
cercats i recercats en moltes ocasions. Hi ha qui afirma, però, com ara Josep M. Armengou a la Guía <strong>de</strong><br />
la Catalunya misteriosa, mágica y paranormal, que “quienes lo <strong>de</strong>scubrieron silenciaron exprofesamente<br />
el lugar exacto <strong>de</strong>l hallazgo.” Llegenda rebatuda per Rosalia Pantebre a Vima i el Querforadat perquè<br />
“fou difosa —al segle XX— amb tal premeditació que s’enganyà a les ments més càndi<strong>de</strong>s, i s’arrelà tranquil·lament<br />
perquè ben pocs intentaren escodrinyar-se els <strong>de</strong>talls.”<br />
A Pont <strong>de</strong> Bar, Juan Antonio Bertran es troba que<br />
“el poble, <strong>de</strong> cases senzilles i ben col·loca<strong>de</strong>s, sembla<br />
recuperat <strong>de</strong> les seves calamitats —referint-se als<br />
aigüats <strong>de</strong> 1982— i continua, com sempre, mostrantse<br />
molt d’aquest Segre que, tot i essent el causant <strong>de</strong><br />
tanta <strong>de</strong>sgràcia, és el gran creador <strong>de</strong> vida.” Destruït<br />
per l’aiguat, l’administració féu un poble nou el qual,<br />
per a Joan Obiols a Nits <strong>de</strong> taverna, “és més solà, és<br />
clar, però és un poble gris, amb molt ciment i espais<br />
amples i <strong>de</strong>spullats.” Dins d’aquest terme municipal,<br />
Joan Obiols veu que Castellnou <strong>de</strong> Carcolze “és —ho<br />
sembla encara avui— un castell. Les cases —les velles<br />
i les restaura<strong>de</strong>s— s’abracen al damunt d’una roca, i<br />
fins fa pocs anys, els seus badius esperaven cada migdia<br />
el pas <strong>de</strong>l sol. Allà —als badius— els <strong>de</strong> Castellnou<br />
estenien la roba, guardaven la llenya, feien eixugar<br />
la collita o buscaven l’escalfor <strong>de</strong>l astre rei. D’això,<br />
fa ben pocs anys....”<br />
Fent un tomb en el paisatge, po<strong>de</strong>m prendre la<br />
sinuosa i estreta carretera que ens mena cap a Lles.<br />
Abans però, al pas, cal endinsar-nos a Senillers. Josep<br />
Vallverdú en Els rius <strong>de</strong> Lleida ens anota que “Senillers<br />
és una arbreda immensa, amb un balneari <strong>de</strong> perfil<br />
antic i reposat al mig. Quan entreu en aquells jardins,<br />
sentiu la pressió <strong>de</strong>l repòs, i calleu. Fins i tot els rossinyols<br />
que refilen a les bardisses semblen fer-ho en<br />
falset o un xic allunyats.” Altre temps era un important<br />
balneari que per a Albert Salsas en <strong>La</strong> Cerdagne espagnole<br />
es troba “bien situé au milieu <strong>de</strong> la verdura, au<br />
débouché même <strong>de</strong> la <strong>vall</strong>ée d’Aransá, est une construction<br />
mo<strong>de</strong>rne très prope, comprenant hôtel, café,<br />
jardi avec un petit parc” i que, segons Cèsar August<br />
Torras “compta amb cinc manantials, un d’ells <strong>de</strong> distinta<br />
mineralització que’ls altres.” I fou aquí on “alguns<br />
historiadors i crítics volen que Don Joan Maragall