La Cerdanya - vall de Pi

Querforadat
394
La Cerdanya
Martinet, el Segre i les truites
En aquest tram, el riu Segre, una mica més estrangulat, com ha demostrat algun trist aiguat, té fama de
riu truiter i, per això Josep Vallverdú a Els Rius de Lleida deia que “sempre hi ha pescadors al pont, a la
barana de pedra”, Màrius Carol a La Cerdanya també ens diu que l’indret “proporciona al visitant
l’al·licient afegit de poder pescar una bona peça, naturalment en època permesa.” Per a qui no vulgui
truites, ens proposa un “passeig pel pont i l’arbreda propera, i la contemplació tranquil·la de l’inexorable
pas de les aigües proporciona una entranyable panoràmica difícil d’igualar, especialment en dies
d’estiu quan, al capvespre, les terrasses properes l’inviten a recuperar-se dels rigors del sol.”
obsessiva. Viure allà és estar pendent constantment
dels canvis d’humor d’aquest gegantot de pedra.” Ell
mateix ens comenta que “des de la pista que puja de
Martinet, a Béixec li puc comptar les nafres que, després,
de prop, seran ferides obertes, ferides de moribund.
A temporades el poble és tancat. (...) les cases de
pedra, la soledat de les portes, el silenci intuït, els
silencis...”, mentre que Salvador Redó diu que “la primera
vegada que vaig veure Béixec, el meu acompanyant
va exclamar: «encantador!, sembla un diorama de
l’associació de pessebristes!»”
Saltant per la muntanya podem atansar-nos a
Querforadat o roca foradada on, segons Francesc Gurri
a Històries de camí, diu que va “enfilar-se a la gran roca
o Quer on existí en temps reculats el castell i, si hom
creia les històries, el forat, comunicant amb el riu, permetia
a la seva guarnició d’esquivar la vigilància dels
moros assetjadors.” Doncs bé, el nucli el trobem “al
repeu del tossal del Quer... y al dessota d’un espadat
penyal gairebé tallat a dret fil. Les cases —ens continua
explicant Cèsar August Torras—, s’esgraonen y tres o
quatre d’elles molt petites arriben sota mateix del cim
del penyal”, on Salvador Redó observa que, “aprofitant
un replà del tossal, hi ha un conjunt de tres cases gairebé
penjades sobre el buit, fetes meitat sobre roca, meitat
sobre arcs de pedra En tot cas, Joan Obiols a Nits de
taverna conta que “el Querforadat és un dels pobles del
Baridà més bells i coneguts, però és també un dels que
ha patit més l’esgarrany de l’emigració d’aquell pegat
del Pirineu. (...) Però ningú no preveia, ni els més pessimistes,
la buidor d’avui. Malgrat tot, el Quer no és un
poble abandonat. Ni s’hi veu. Potser perquè, abans, les
cases que amenaçaven ruïna, les enderrocaven i en lloc
seu deixaven créixer els horts. Ara és un poble de dues
cases i d’una bona colla de segona residència.” I ací,