La Cerdanya - vall de Pi

L’església
de Montellà
392
La Cerdanya
Bastanist
La devoció mariana d’aquests paratges baridans, i força cerdans, es posa de manifest al santuari de
Bastanist, on es comenta, segons Pep Coll a Viatge al Pirineu fantàstic, que “la imatge (de la Mare de
Déu) fou trobada sota un boix i el jovent li tira branquetes per trobar parella.” Recórrer aquesta vall és,
per a Cèsar August Torras a Cerdanya, “una de les més belles excursions que poden fer-se a la Cerdanya.
Esplendideses de la naturalesa. Vall encisera. Espectacles grandiosos dels cims ferrenys i acanalats
de la serra del Cadí. Santuari solitari en amagada y riolera vall envoltada de timberes”, la qual, per a
Josep Vallverdú a Els rius de Lleida, “us permet visions d’autèntic confortament, entre esglaiadores i
penetrants, poètiques i ensucrades”. I afegeix, a peu de foto, que Bastanist està “voltat d’una luxuriant
vegetació, en les clarianes de la qual sègol i blat fan un mestall modern.”
“Com que la vall mira al nord... —ens diu Anna Maria Capella a Bastanist: una porta a la Cerdanya
mil·lenaria- no hi toca gaire el sol. És al bac. Però quan l’astre rei és dalt el cel i escampa els seus rajos
ben verticals, tot s’il·lumina i esdevé d’aquell verd gemmat que ens recorda a les maragdes; aleshores
adquireix tota la seva grandiositat....”. “En el confín del valle se alza el santuario / vetusto, primitivo,
blanqueado con cal; / como vieja arca santa flotando en un estuario, / que guarda avariciosa una joya
ancestral”: es com veu Isidre Soler aquest indret a Las fresas de mi jardín.
Cadí i unes magnífiques vistes dels pics i muntanyes
properes, des d’Andorra fins a la Molina i Fontromeu”,
segons ens explica Joan Oliva a Tot Cerdanya.
Per això, en Jaume Vilanó a la Glosa a la Vila de Montellà
ens comenta que “a un extrem de la Cerdanya /
enlairada ets com un niu, / al teu entorn tot somriu, /
fins fas claror a la muntanya.” Avui dia nucli ben canviat,
era per a Cèsar August Torras a Cerdanya “més
interessant per son pintoresc aspecte, vista a certa distancia,
que recorreguda d’aprop y vista en detall.” En
tot cas el nucli era, a Bells indrets catalans i als ulls Josep
Rius, “un exemple del viure feixugós dels nostres
avantpassats.” A ell, observant el poble des de la muntanya,
des de l’altre costat de Segre, se li presenta “una
estampa més gruixuda” —que no pas des de Marti-
net—, “amb més cases i la torre de l’església es veu sencera.
Un xic més enrera el gran casalot i torre que presideixen
el vell caseriu.” No obstant, també ens apunta
modernitats, perquè “noves cases reviscolen les
meves esperances que aquest ensigrenyat Montellà
reviurà.” En tot cas, Joan Obiols a El desert verd també
s’adona que el nucli “s’aparta, cansat i envellit, de les
mirades dels viatgers que corren pel fons de la vall.”
A la plaça, una gran bassa, abastada per un important
doll de la font del Llac, dóna refugi a truites. Per
això, a La Cerdanya, en Màrius Carol es pregunta “si
les truites dels estanys tenen una vida més llarga i
reposada que les seves germanes que es mouen plàcidament
per les aigües en llibertat. Això ve a tomb perquè
a la plaça on s’aixeca l’airós campanar de Sant