La Cerdanya - vall de Pi

El Baridà
390
La Cerdanya
Segons Sebastià Bosom i Oriol Mercadal a La Cerdanya,
“aquesta subcomarca actua de lligam entre la
plana cerdana, pròpiament dita, i les terres que, des de
la Seu d’Urgell, s’estenen vers el curs mitjà del Segre.
(...) L’espai actual sembla que es correspon, molt fidedignament,
amb l’ocupat «pagus Baritanensis»... d’on
prové el seu nom actual.” El paisatge, un punt canviant
respecte a la resta de la contrada, no és menys interessant.
Val la pena endinsar-s’hi.
Baixant de la petita Cerdanya, tot just després de
Sant Martí dels Castells, ens trobem amb Martinet,
del qual Miquel Junyent a Martinet de Cerdanya ens
diu: “tens l’encís de típic i bonic pessebre / el Segre,
amb aigües pures de lliri t’embelleix, / el Cadí en blanca
túnica et mira, / i Sanillés et farà créixer, car Martinet
tot s’ho mereix”, mentre que per a Josep Vigo a
Martinet és l’“estel brillant de Cerdanya / que atreus
amb els teus encants, / als amants de la muntanya / de
l’aire pur de tot l’any.” M. Dolores Serrano a Crónicas
de las fronteras comenta que “de la fragua de Martinet,
que dio nombre al pueblo, queda sólo el recuerdo de
donde estaba: junto al río. (...) y los «traginers» que
iban hacia la Seo preferían descansar en el hostal nacido
junto a la fragua, mientras el herrero les aseguraba
a las mulas los clavos del calzado.”
I si així va néixer aquest nucli, l’autora ens explica
que anà creixent “a carón de la trajinería, los artesanos
abrieron sus puertas... El pequeño núcleo se ensanchaba
como mancha de aceite. Con la llegada de las diligencias,
Martinet dio otro estirón. Al repicar del alabardero,
al clavetear del herrero, al trenzar del espartero
se unieron los chirridos de las sierras, el ajetreo de las
tabernas, el ir y venir, saludar y gruñir de los mesoneros,
el regateo “gasiu” de los viajeros, los cantos felizmente
soeces de los cocheros, el silbido del látigo y la
Martinet
última recomendación. Luego se construyó la carretera,
Martinet acabó de echar los dientes y se encontró
junto al río de la Llosa. Al otro lado estaba ya el Tossalet.”
El Tossalet, la part més antiga del poble, és, per a
Juan Antonio Bertran a La Cerdanya de sempre, on “el
poble continua pujant en una ascensió bastant pronunciada
i en aquesta zona apareix un Martinet rústic, les
cases i els balcons del qual estan plens d’encant rural”,
nucli que als ulls d’en Joanot, en La reineta del Cadí de
Martí Genís, era “de pobres cases, de pintoresca vista,
arrecerat al costat del riu, al peu de les darreres muntanyes
pairals....” En qualsevol cas, Josep Vallverdú a