La Cerdanya - vall de Pi

nom perquè “durant la invasió forastera, per tal de que
les esposes de la població no caiguessin en mans dels
invasors... van fer-les anar a refugiar-se totes en lloc
segur de la serra.”
Fent via, Joan Bellmunt, Joan Pous i Salvador Vigo
es troben que “quan hem arribat a Baltarga ens hem
passejat pels seus carrers silenciosos. En passar pel
poble un gos ens ha bordat com si volgués avisar de l’arribada
d’un estrany al lloc, però a pesar d’aquest avís
ningú ha mostrat el mínim interès....” La fesomia del
nucli es caracteritza pel color de les pedres i per això
Salvador Capdevila no pot estar-se de dir-nos: “També
de roges torres embolcalla / son rústec cos, guaitant
fecondes camps / als braços té les cases de Baltarga, / al
peu d’un vell i rònec campanar.” I és en aquest indret
on Joan Obiols a El desert verd ens explica que “les partides
del Pardal, de les Planes i dels Horts de la Franja
de Baltarga eren, antigament, terres comunals, on el
La Batllia: la Plana i la Baga 389
poble tenia el dret de pasturatge. Aquelles terres són
ara propietats privades dels veïns....”
Cap a ponent, la Batllia es clou amb Sant Martí dels
Castells. Situat a 1.000 m, —diuen Sebastià Bosom i
Oriol Mercadal a La Cerdanya— “a la plana, s’aixeca
encimbellat en un penyal a l’entrada de l’engorjat que
separa la Batllia del Baridà. En un altre temps fou un
minúscul municipi, amb alcaldia pròpia, i la seva església
romànica, parròquia. (...) era un enclavament gironí en
terra lleidatana” i “...tenia —comenten Joan Bellmunt,
Joan Pous i Salvador Vigo— la particularitat de ser el
municipi més petit d’Europa, ja que la seva constitució
era formada per l’església, el castell i una casa”, “l’amo de
la qual, —diu Ramon Blasi a Entre el Carlit i el
Puigmal—, n’ostentava el càrrec d’alcalde, de jutge i de
tots els altres haguts i per haver.” B
La font dels cinc brots,
de Riu de Cerdanya
Baltarga