La Cerdanya - vall de Pi

Pedra
388
La Cerdanya
La Batllia
Enmig de la plana de la batllia, bastant més reduïda que l’altra de
la vegueria, Bellver protegia bona quantitat de poblets lliures —
com els del Baridà— de la reculleta de Puigcerdà. Entre aquests hi
havia Baltarga, reial, amb pintures romàniques —segons m’informaren—
molt antigues i valuoses; Beders i Bor, dels Cadell, prop
d’una cova —es creia molt profunda— d’on eixia força aigua en
temps de pluja; Cortàs i Éller, reials, a la solana i aquest darrer en
plena Valltova, més proper a Meranges; Ordèn i Talltendre, també
reials, on es conreaven naps —comentaven— saborosos i força
exquisits; Nas i Olià, reials, minúsculs i tocant als boscos de la
baga; Pedra, reial, al costat de Bor i amb una altiva esglesiola
enlairada; Coborriu de Bellver i Riu de Santa Maria, reials i a un
quart de llegua de la vila; Riu de Pendís, del monestir de Sant
Miquel de Cuixà, en una valleta més allunyada sota Moixeró, i Santa
Eugènia de Nerellà, reial, prop de Nas i d’Olià, amb campanar romànic
llombart lleugerament inclinat —ço que em recordà la torre de
Pisa. Els llogarets més importants, emperò, eren Pi —on alguns
pagesos conreaven vi—, que depenia directament del bisbat d’Urgell,
i Talló, amb un formós temple...
Manel Figuera
Els fills de la terra
menat, en d’altres temps, Riu de Pedra o Riu de Pendís.
Aquí, Joan Obiols en El desert verd ens explica que
el poble “té un espai interior ample i còmode, magnífic,
que el fa més obert, i des del qual surten tots els
camins del poble.” Ací ens podrem refrescar a la bella
font de cinc brocs a la qual Emili Foxonet dedicà
aquests versos: “D’on véns aigua tan clara, i tan fina, i
tan fresca? / Quin camí sota terra i quin rost has
seguit? / Els teus plors són records del tenebrós neguit,
/ ton riure és per Cerdanya immensa i rossa fresca.”
Ací és on el Bord de Cabestany d’Antoni Fortuny a
Escrits pirinencs feia “un salpàs, de mas en mas, aquella
capvuitada de Pasqua. Cantaven cançons a sant Joan,
mentre l’hereu portava el caient del compàs i trucava a
terra amb una barra guarnida de verd....”
I si volem anar al refugi del serrat de les Esposes,
hem de saber que Joan Bellmunt, Joan Pous i Salvador
Vigo ens conten una la llegenda que explica aquest