sa clau 20086.qxd - IES Mossèn Alcover

n o t í c i e s
Tot va molt ràpid, massa ràpid.
Poquíssimes hores després de la
festa ja estàvem avaluant. Com
sempre, algunes notes, les més
difícils, van ser segurament decidides
de matinada. Ara ja estem
tots per altres coses: que si la
selectivitat; que si la resta de
grups −de fet, la majoria− entren
en la fase decisiva, amb tot el que
això implica; que si les incerteses
i els conflictes del futur immediat,
etc... Tot d’una passarem pàgina,
com sempre i ens quedarà pendent,
també com sempre, una
anàlisi pausada i compartida. A
mi em costa resignar-me a aquesta
fatalitat. Fer una reflexió com
cal hauria necessitat dies, no
hores. Però resulta que la revista
s’ha de tancar i no hi ha temps per
a floritures literàries. Així és que,
com a mínim, i purament a tall
d’exemple, voldria proposar-vos
un parell (mallorquí) de consideracions.
I qui vulgui les pot
estirar tant com li plagui, o n’hi
pot afegir... Faltaria més.
.- Si em fessin triar un moment
estel·lar de la nit de dijous, ho tindria
claríssim: cadascuna de les
moltes vegades que alumnes de
primer d’enguany em van dir:
“L’any que ve, nosaltres”.
.- Aquesta era només la cinquena
festa de graduació. No direm que
sembla una festa de “tota la
vida”, però sí que sembla ja un
acte que es comença a consolidar.
Hi havia qui hi havia de ser: pro-
La festa de graduació 2012
fessors d’enguany, alumnes
que es graduen enguany,
familiars i amics. Però hi
havia també alumnes que
encara no s’han graduat,
alumnes que ja s’han graduat
i professors que ja s’han
jubilat. Aquesta afluència
alguna cosa deu voler dir.
Tenim una festa que ens fa
millors.
.- Per tercer any consecutiu
hem trobat padrins (en Toni
Galmés, en Toni Llull, en Toni
Riera, na Maria Bel Servera i en
Joan Toni Sunyer). Han acceptat el
repte amb il·lusió i orgull, i han fet
una feinada, ben igual que feren
na Magdalena Gelabert i en Toni
Gomila anteriorment. L’any que
ve, què? Alguna cosa se’ns ocorrerà.
.- L’any passat va fer fred i amenaçava
pluja. No va ploure. Enguany
amenaçava “pluja” i va “ploure”. I
quan “plou” és molt difícil no
“banyar-se” o quedar “remull”.
Probablement, la immensa majoria
hauríem preferit un “cel” estirat i
sense opcions de tempesta.
.- Tenim els nostres propis problemes
de centre, singulars i específics.
Però aquesta generació que
s’estava acomiadant de nosaltres
no viu aïllada ni desinformada.
Sobtadament, de cop i volta, se’ls
han tancat moltes portes. No és
que vegin el futur ple d’interrogants;
el veuen ple de negatives.
No és només que entenguin el
futur com un repte; l’intueixen
com una mena de camp de
mines. Tenim els nostres propis
problemes de centre, ja ho hem
dit, però molts dels nostres estudiants
n’hi sumen més i més
greus de familiars i socials. No
viuen aïllats. No vivim aïllats. No
era lògic esperar que la festa fos
una illa. I, tot i això, recordem-ho,
dijous va ser bàsicament una
festa.
.- Es va parlar molt, aquell
vespre, i ara no faig referència
als glosadors. Els alumnes van
intervenir i s’ho havien preparat.
Hi va haver humor, i del bo
−perdoneu que personalitzi,
però “enhorabona, Sebastià
Rosselló”. Na Magdalena
Nicolau va rebre, si més no, una
petita part del reconeixement
que mereix i que a nosaltres, els
seus companys, no ens permet
que li expressem. Ells, els seus
tutorats, no van tenir tants miraments
i la van tractar com una
reina. En definitiva, va predominar
el to lúdic i distès, es van
poder sentir molts més mots d’agraïment
que de queixa. És
important fer els recomptes amb
precisió. Això no amaga el fet
que algunes de les paraules pronunciades
van ser escoltades
amb dolor. Van ser també
escrites amb dolor i llegides amb
dolor.
.- Les “formes” són importants,
evidentment. Són molt importants.
Però els “fons” ho són
també, i no ho són menys.
.- Vam quedar curts de begudes,
d’acord. Tot fos tan bo d’arreglar
per a l’any que ve com això. Ja hi
estam fent feina.
.- ...
Pep Bagué, a final de maig de
2012
Ell es lleva cada dia a les quatre del matí, tant d’estiu com d’hivern, i no cessa de
treballar cap hora del dia, fora de les de menjar i una de passeig.
Francesc de B. Moll
7