sa clau 20086.qxd - IES Mossèn Alcover

IN MEMORIAM
El Dave es va enfonsar. El seu
pare, tapat amb una manta, jeia
immòbil al dipòsit. Tot seguit la
seva ment va fer un repàs a la
vida viscuda amb ell. Les converses
filosòfiques, les xerrades
inaguantables d’economia que
acabaven en el futur horrible del
mercat laboral, les bromes i les
renyades, i com enyoraria els
seus massatges …!
Tots aquells moments màgics
s’havien esfumat i, amb ells, un
dels molts herois que moren
cada dia.
Joan Ferrer Rodríguez
1r ESO B
LA GRAN APOSTA
L’altre era el director de la residència
del poble, així que va dur
tots els padrins i padrines al bar:
un que contava la seva anada a la
Guerra Mundial; l’altre que deia
que havia inventat una màquina
del temps, però la guardava dins
la mar perquè la persona adequada
la trobés; un altre que deia
que d’aquí a poc s’acabaria el
món... Allò no sé què pareixia: o
un manicomi o un circ... fins que
l’home del bar va dir: “Basta, ara
basta!” i va decidir que deixarien
la disputa en empat. Així que el
senyor director es va quedar
amb tots els animals i el senyor
Granger, amb la tercera edat.
Mai no s’havia vist una cosa
semblant: una granja plena de
vells i una residència plena d’animals.
Caterina Terrades
1r ESO C
a r t s
FOTOGRAFIAR L’AMOR
Ella anava vestida amb una falda
de ratlles, una camisa màniga
curta i unes sabates blanques de
xarol. Hi havia un home al seu
costat, bastant gran; devia esser
el seu pare. La noia estava asseguda
damunt d’una bicicleta,
quasi no sabia anar-hi, feia moltes
ziga-zagues. Jo duia la meva
càmera penjada al coll i vaig pensar
a fer-li una fotografia, la
millor fotografia que podria fer,
un gran record. Vaig anar a agafar
la càmera, però les mans em
van quedar paralitzades: no ho
podia fer, estava
massa nerviós.
Francisca Acuñas
Barceló
2n ESO A
LA REALITAT
Va caminar fins un
gran arbre, del qual
penjaven uns quants
rellotges que pareixien,
cada un, una
bolla de gelat a punt de fondre’s.
Les ganes de tocar algun d'aquells
rellotges li eren superiors i
els va tocar. El resultat va ser
estrany, perquè allò que pareixia
flàccid i tou era dur com una
pedra. Llavors es va disposar a
tocar-ne un altre, però aquell era
gelatinós. Estranyat, va tocar el
mateix rellotge que abans i ara
era tou com una esponja. Aquell
lloc no era lògic, res no respectava
la realitat en què havia viscut
el nen.
Tota passió autèntica fa respecte; però en aquell prodigiós lexicògraf la passió era
d’una tal vitalitat, que esborrona.
Carles Riba
Joan Carles Escandell.
3r ESO C
47