sa clau 20086.qxd - IES Mossèn Alcover
sa clau 20086.qxd - IES Mossèn Alcover sa clau 20086.qxd - IES Mossèn Alcover
Ara i abans, o abans i ara... Jo què sé? La comparació entre els estudiants “d’ara” i els “d’abans” és motiu freqüent de conversa entre els que tenim una certa edat (de què deuen xerrar, per cert, els que tenen edats “incertes”?) Amb algunes excepcions, més aviat poques, l’opinió generalitzada tendeix a considerar els estudiants “d’un temps” carregats de virtuts i valors ara en franca decadència. Segurament seria fàcil trobar estadístiques que confirmessin aquesta percepció, però fins i tot els més negats en matemàtiques sabem que sempre hi ha estadístiques a punt per provar qualsevol argument... i el seu contrari. Determinats fets ─dos d’ells molt en especial─ són, tanmateix, difícilment discutibles. En primer lloc, la desaparició del BUP, amb el consegüent establiment de l’ESO, va fer arribar als instituts els alumnes que anteriorment estaven als darrers dos cursos de l’antiga primària. Aquest canvi acompanyava la modificació de l’edat mínima laboral i, per tant, implicava l’allargament del període d’escolarització obligatòria fins als setze anys. Tot això va significar potser no un increment de la conflictivitat, però sí un canvi d’ubicació. A partir d’aquella reforma, els instituts havien d’assumir un alumnat que abans feia setè i vuitè de primària i, a més a més, el perfil nou d’alumnes d’entre catorze i setze anys que abans haurien estat autoritzats a abandonar el sistema educatiu. Alguns d’ells eren “problemàtics”. Però no els tornava “problemàtics” el fet de venir a l’institut, sinó que ara venien amb les seves “problemàtiques” a l’institut. El problema social conjunt devia ser, si fa no fa, el mateix. Per al professorat dels instituts, en canvi, la nova situació significava un repte, per fer front al qual era evident que ens faltava preparació i recursos. Per altra banda, l’evolució socioeconòmica del país n’ha transformat profundament, i en molt pocs anys, l’estructura demogràfica. Ara som els que som; al carrer i, per tant, també a l’institut. Ara és profundament heterogeni allò que durant dècades havia estat singularment homogeni. Tenim diversitat on teníem gairebé uniformitat. Tanta diversitat ha fet que fàcilment L’ATENCIÓ A LA DIVERSITAT es transformés en ATENCIÓ: LA DIVERSI- TAT! Ningú no podia pretendre que fos fàcil la gestió d’aquest nou entorn. Tot plegat provoca que, sigui quin sigui l’element a comparar (el respecte, la disciplina, l’interès, l’esforç...), gairebé segur que el professorat veterà es manifestaria nostàlgic del passat i clarament decebut pel present. Si algú gosa discrepar, serà acusat, com a mínim, d’il·lús. Jo sóc un professor “veterà”, per dirho suau. I segurament he compartit, i 20 o p i n i ó fins i tot defensat, en l’acalorament de més d’una tertúlia, arguments de l’estil “això d’ara és un desastre”. Però, acabada la conversa, a la cantina o a la sala de professors, arriba sempre l’hora de tornar a classe. I a classe no hi ha alumnes “d’abans”, evidentment, ni tampoc alumnes “d’ara”, penso jo. A classe no hi ha estadístiques, hi ha persones. D’aquestes persones, algunes són irrespectuoses, indisciplinades, desinteressades o malfeineres. I una part numèricament poc significativa del nostre alumnat ─però altament distorsionadora de la tasca educativa─ presenta una explosiva combinació de les característiques abans mencionades. Amb tota probabilitat, aquests alumnes tenen el mateix perfil en l’àmbit familiar i social, però nosaltres som els únics que els avaluem explícitament. En el nostre àmbit obtenen resultats numèrics, i això és una mina d’or per als elaboradors d’estadístiques. Així, apareix com a fracàs escolar allò que segurament és, com a mínim també, fracàs detectat a l’escola. D’acord. D’aquests ja n’he parlat. D’aquests en parlem tots molt..., massa. Ara vull anar a la majoria. Una majoria, per cert, a la qual alguns dels fins ara esmentats arriben a reintegrar-se. Doncs, la immensa majoria són com han estat sempre els preadolescents i els adolescents. Com recordaríem que érem també nosaltres, si no ens haguéssim anat construint, i creient, aquesta història alternativa que denominem “memòria”. També ens saltàvem normes (o, com a mínim, ho intentàvem). Que aixequin la mà els professors que no van copiar mai a un examen, ni van fumar d’amagat, ni van fer mai la pòlissa, ni van mentir dient uns quants “jo no he estat” (acabo de veure algunes mans aixecades; d’acord, recordeu que l’excepció confirma la regla). Als nostres alumnes, se’ls fa el retret que no es sotmeten a gaire exigència. Perdoneume l’atreviment, però, en aquest aspecte, no deu ser que han canviat molt més els pares que els fills? Podem demanar molta autoexigència a aquells que no han estat, massa sovint, gens ni mica exigits? També se’ls acusa d’estar pràcticament posseïts per la tecnologia –aquí seria bo recordar que la ciència és allò que els pares ensenyen als fills, i la tecnologia allò que els fills ensenyen als pares. De veritat creiem que les generacions anteriors vam resistir millor la temptació de les novetats? No té cap mèrit que els romans no haguessin resolt les guerres púniques a cop de bombes atòmiques: senzillament, no en tenien. Aprofiten les dreceres, si en troben. Fan les trampes que els deixen, els deixem, fer. No fan avui allò que poden deixar per demà; sobretot, si fer-ho així no té càstig. Prefereixen la festa que el rigor, els dissabtes que els dilluns, l’estiu que l’hivern... i, faltaria més, prefereixen el món real que nosaltres. I, evidentment, si mai se’ls presenta la temptació de pensar que tenen alguna cosa per agrair-nos, no patiu: no ho faran de cap manera. Quina d‘aquestes circumstàncies és d’ara i no d’abans? Tot això vol dir que hem d’acceptar les trampes? De cap manera. No hem de tolerar ni la indisciplina, ni la manca de respecte. Hem d’exigir l’esforç i el compliment de les normes que garanteixen la convivència i l’aprofitament escolar. Però no, o no només, de paraula. No som allò que diem –i, molt menys, allò que escrivim. Som allò que fem i també, mot especialment, allò que no fem. Com a educadors, també som allò que fem fer, així com ho fem fer i, per damunt de tot, allò que aconseguim fer que no facin. Això no és un article científic. És una opinió personal. He parlat de l’exigua minoria dels realment conflictius i també de la gran majoria dels normals. Així suposo que som també, per cert, la immensa majoria de nosaltres, els professors: simplement normals. Ara bé, no seria honest amb mi mateix si acabés sense mencionar un tercer grup d’alumnes. Poden estar indistintament a un 2n A de Batxillerat o a un 1r F d’ESO, poden fer un mòdul professional o bé estudiar un bloc del Batxillerat nocturn, poden resultar molt evidents de tot d’una o bé ser mals de trobar, però cada any tenim a les aules persones extraordinàries; un col·lectiu d’al·lots i al·lotes que fan feina, són respectuosos amb el professorat i solidaris amb els companys. Alguns d’ells han de superar circumstàncies personals, familiars, socials o culturals d’una complexitat que a vegades no podem ni imaginar. Molts, a més a més, fan esport, música o teatre... o tot alhora. I, quan toca divertir-se, evidentment, es diverteixen Deixeu-m’ho dir, ara que no em senten: ens fa una sana enveja la seva promesa de plenitud. Nosaltres els podem ajudar a fer front als seus reptes en les millors condicions possibles. Se’ls presenta un futur ple d’incerteses. Oblidaran les nostres paraules, però recordaran les nostres actituds. Estem exposats que s’emmirallin en el nostre exemple. Ells justifiquen i compensen tot el nostre esforç. Ells permeten entendre que, per a alguns de nosaltres, aquesta feina que fem sigui, sens dubte, la millor feina del món. Pep Bagué Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que, ells mateixos, firmen sa sentència de mort; són els pobles així que menyspreen, dejecten i abandonen sa pròpia llengua. Antoni M. Alcover
d i a d e l m o s s è n Solucions a “Tothom té un passat...” (pàgines 18 i 19) 21. Marian Mifsud. 20. Francisca Femenias. 19. Conchi Aznar. 18. Joan Gelabert. 17. Ramona Peñas. 16. Maria José Robles. 15. Sebastiana Galmés. 14. Francisca Obrador. 13. Marta Alcover. 12. Jerònia Quetgles. 11. Josefina Casañas. 10. Miquel Duran. 9. Catalina Rosselló. 8. Margalida Bauzà. 7. Bàrbara Duran. 6. Maria José Gibert. 5. Margalida Quetgles. 4. Xisco Obrador. 3. Llorenç Mas. 2. Mercè Amer. 1. Pep Bagué. mossèn 2012 Ara, el capellanet pagès de Manacor es presentava alçant davant el món esglaiat una obra de gegants: l’empresa lingüística més gran de les llengües romàniques. Francesc de B. Moll 21
- Page 1 and 2: SA CLAu LAu NúMERo 18. CuRS 2011-2
- Page 3 and 4: E d i t o r i a l Alumnes del Talle
- Page 5 and 6: Durant el curs 2011-12 una comissi
- Page 7 and 8: n o t í c i e s Tot va molt ràpid
- Page 9 and 10: La comissió lingüística durant a
- Page 11 and 12: n o t í c i e s Visita de l’escr
- Page 13 and 14: n o t í c i e s Sant Jordi a l’I
- Page 15 and 16: s o r t i d e s Viatge de 4t d’ES
- Page 17 and 18: s o r t i d e s Ruta per la Palma g
- Page 19: 17 11 20 Q u i s ó n ? 14 18 15 É
- Page 23 and 24: d i a d e l m o s s è n L’home p
- Page 25 and 26: e p o r t a t g e De Manacor no m
- Page 27 and 28: e p o r t a t g e Flora i fauna de
- Page 29 and 30: e n t r e v i s t a Els alumnes de
- Page 31 and 32: e n t r e v i s t a primera vegada
- Page 33 and 34: e n t r e v i s t a un dels nostres
- Page 35 and 36: e n t r e v i s t a gust de cordar.
- Page 37 and 38: e n t r e v i s t a Entrevista a Jo
- Page 39 and 40: a r t s Taller d’artesania de 2n
- Page 41 and 42: SuZANNE CoLLINS: Els jocs de la fam
- Page 43 and 44: Arts Plàstiques: mostra de final d
- Page 45 and 46: a r t s Foc fuster (Mercè Parera)
- Page 47 and 48: IN MEMORIAM El Dave es va enfonsar.
- Page 49 and 50: h o r ò s c o p BALANÇA (23 de se
- Page 51 and 52: 2n premi de 4t i batxillerat del co
d i a d e l m o s s è n<br />
Solucions a “Tothom té<br />
un pas<strong>sa</strong>t...”<br />
(pàgines 18 i 19)<br />
21. Marian Mifsud.<br />
20. Francisca Femenias.<br />
19. Conchi Aznar.<br />
18. Joan Gelabert.<br />
17. Ramona Peñas.<br />
16. Maria José Robles.<br />
15. Sebastiana Galmés.<br />
14. Francisca Obrador.<br />
13. Marta <strong>Alcover</strong>.<br />
12. Jerònia Quetgles.<br />
11. Josefina Ca<strong>sa</strong>ñas.<br />
10. Miquel Duran.<br />
9. Catalina Rosselló.<br />
8. Margalida Bauzà.<br />
7. Bàrbara Duran.<br />
6. Maria José Gibert.<br />
5. Margalida Quetgles.<br />
4. Xisco Obrador.<br />
3. Llorenç Mas.<br />
2. Mercè Amer.<br />
1. Pep Bagué.<br />
mossèn 2012<br />
Ara, el capellanet pagès de Manacor es presentava alçant davant el món esglaiat una<br />
obra de gegants: l’empre<strong>sa</strong> lingüística més gran de les llengües romàniques.<br />
Francesc de B. Moll<br />
21
Change language