sa clau 20086.qxd - IES Mossèn Alcover

Ara i abans, o abans i ara... Jo què sé?
La comparació entre els estudiants
“d’ara” i els “d’abans” és motiu freqüent
de conversa entre els que tenim
una certa edat (de què deuen xerrar, per
cert, els que tenen edats “incertes”?)
Amb algunes excepcions, més aviat
poques, l’opinió generalitzada tendeix a
considerar els estudiants “d’un temps”
carregats de virtuts i valors ara en franca
decadència. Segurament seria fàcil
trobar estadístiques que confirmessin
aquesta percepció, però fins i tot els més
negats en matemàtiques sabem que
sempre hi ha estadístiques a punt per
provar qualsevol argument... i el seu
contrari.
Determinats fets ─dos d’ells molt en
especial─ són, tanmateix, difícilment
discutibles. En primer lloc, la desaparició
del BUP, amb el consegüent establiment
de l’ESO, va fer arribar als instituts
els alumnes que anteriorment estaven
als darrers dos cursos de l’antiga
primària. Aquest canvi acompanyava la
modificació de l’edat mínima laboral i,
per tant, implicava l’allargament del
període d’escolarització obligatòria fins
als setze anys. Tot això va significar potser
no un increment de la conflictivitat,
però sí un canvi d’ubicació. A partir
d’aquella reforma, els instituts havien
d’assumir un alumnat que abans feia
setè i vuitè de primària i, a més a més, el
perfil nou d’alumnes d’entre catorze i
setze anys que abans haurien estat autoritzats
a abandonar el sistema educatiu.
Alguns d’ells eren “problemàtics”. Però
no els tornava “problemàtics” el fet de
venir a l’institut, sinó que ara venien
amb les seves “problemàtiques” a l’institut.
El problema social conjunt devia
ser, si fa no fa, el mateix. Per al professorat
dels instituts, en canvi, la nova
situació significava un repte, per fer
front al qual era evident que ens faltava
preparació i recursos.
Per altra banda, l’evolució socioeconòmica
del país n’ha transformat profundament,
i en molt pocs anys, l’estructura
demogràfica. Ara som els que som; al
carrer i, per tant, també a l’institut. Ara
és profundament heterogeni allò que
durant dècades havia estat singularment
homogeni. Tenim diversitat on
teníem gairebé uniformitat. Tanta
diversitat ha fet que fàcilment
L’ATENCIÓ A LA DIVERSITAT es
transformés en ATENCIÓ: LA DIVERSI-
TAT! Ningú no podia pretendre que fos
fàcil la gestió d’aquest nou entorn.
Tot plegat provoca que, sigui quin
sigui l’element a comparar (el respecte, la
disciplina, l’interès, l’esforç...), gairebé
segur que el professorat veterà es manifestaria
nostàlgic del passat i clarament
decebut pel present. Si algú gosa discrepar,
serà acusat, com a mínim, d’il·lús.
Jo sóc un professor “veterà”, per dirho
suau. I segurament he compartit, i
20
o p i n i ó
fins i tot defensat, en l’acalorament de més
d’una tertúlia, arguments de l’estil “això
d’ara és un desastre”. Però, acabada la conversa,
a la cantina o a la sala de professors,
arriba sempre l’hora de tornar a classe. I a
classe no hi ha alumnes “d’abans”, evidentment,
ni tampoc alumnes “d’ara”, penso jo.
A classe no hi ha estadístiques, hi ha persones.
D’aquestes persones, algunes són irrespectuoses,
indisciplinades, desinteressades o
malfeineres. I una part numèricament poc significativa
del nostre alumnat ─però altament
distorsionadora de la tasca educativa─
presenta una explosiva combinació de les
característiques abans mencionades. Amb
tota probabilitat, aquests alumnes tenen el
mateix perfil en l’àmbit familiar i social,
però nosaltres som els únics que els avaluem
explícitament. En el nostre àmbit obtenen
resultats numèrics, i això és una mina d’or
per als elaboradors d’estadístiques. Així,
apareix com a fracàs escolar allò que segurament
és, com a mínim també, fracàs detectat
a l’escola.
D’acord. D’aquests ja n’he parlat.
D’aquests en parlem tots molt..., massa. Ara
vull anar a la majoria. Una majoria, per cert,
a la qual alguns dels fins ara esmentats arriben
a reintegrar-se.
Doncs, la immensa majoria són com han
estat sempre els preadolescents i els adolescents.
Com recordaríem que érem també
nosaltres, si no ens haguéssim anat construint,
i creient, aquesta història alternativa que
denominem “memòria”. També ens saltàvem
normes (o, com a mínim, ho intentàvem).
Que aixequin la mà els professors que
no van copiar mai a un examen, ni van
fumar d’amagat, ni van fer mai la pòlissa, ni
van mentir dient uns quants “jo no he estat”
(acabo de veure algunes mans aixecades;
d’acord, recordeu que l’excepció confirma la
regla).
Als nostres alumnes, se’ls fa el retret que
no es sotmeten a gaire exigència. Perdoneume
l’atreviment, però, en aquest aspecte, no
deu ser que han canviat molt més els pares
que els fills? Podem demanar molta autoexigència
a aquells que no han estat, massa
sovint, gens ni mica exigits? També se’ls
acusa d’estar pràcticament posseïts per la tecnologia
–aquí seria bo recordar que la ciència
és allò que els pares ensenyen als fills, i la
tecnologia allò que els fills ensenyen als
pares. De veritat creiem que les generacions
anteriors vam resistir millor la temptació de
les novetats? No té cap mèrit que els romans
no haguessin resolt les guerres púniques a
cop de bombes atòmiques: senzillament, no
en tenien.
Aprofiten les dreceres, si en troben. Fan les
trampes que els deixen, els deixem, fer. No
fan avui allò que poden deixar per demà;
sobretot, si fer-ho així no té càstig.
Prefereixen la festa que el rigor, els dissabtes
que els dilluns, l’estiu que l’hivern... i, faltaria
més, prefereixen el món real que nosaltres.
I, evidentment, si mai se’ls presenta la
temptació de pensar que tenen alguna cosa
per agrair-nos, no patiu: no ho faran de
cap manera. Quina d‘aquestes circumstàncies
és d’ara i no d’abans?
Tot això vol dir que hem d’acceptar les
trampes? De cap manera. No hem de
tolerar ni la indisciplina, ni la manca de
respecte. Hem d’exigir l’esforç i el compliment
de les normes que garanteixen la
convivència i l’aprofitament escolar. Però
no, o no només, de paraula. No som allò
que diem –i, molt menys, allò que escrivim.
Som allò que fem i també, mot especialment,
allò que no fem. Com a educadors,
també som allò que fem fer, així
com ho fem fer i, per damunt de tot, allò
que aconseguim fer que no facin.
Això no és un article científic. És una
opinió personal. He parlat de l’exigua
minoria dels realment conflictius i també
de la gran majoria dels normals. Així
suposo que som també, per cert, la
immensa majoria de nosaltres, els professors:
simplement normals. Ara bé, no
seria honest amb mi mateix si acabés
sense mencionar un tercer grup d’alumnes.
Poden estar indistintament a un 2n
A de Batxillerat o a un 1r F d’ESO, poden
fer un mòdul professional o bé estudiar
un bloc del Batxillerat nocturn, poden
resultar molt evidents de tot d’una o bé
ser mals de trobar, però cada any tenim a
les aules persones extraordinàries; un
col·lectiu d’al·lots i al·lotes que fan feina,
són respectuosos amb el professorat i
solidaris amb els companys. Alguns
d’ells han de superar circumstàncies personals,
familiars, socials o culturals d’una
complexitat que a vegades no podem ni
imaginar. Molts, a més a més, fan esport,
música o teatre... o tot alhora. I, quan toca
divertir-se, evidentment, es diverteixen
Deixeu-m’ho dir, ara que no em senten:
ens fa una sana enveja la seva promesa
de plenitud. Nosaltres els podem ajudar
a fer front als seus reptes en les millors
condicions possibles. Se’ls presenta un
futur ple d’incerteses. Oblidaran les nostres
paraules, però recordaran les nostres
actituds. Estem exposats que s’emmirallin
en el nostre exemple. Ells justifiquen
i compensen tot el nostre esforç. Ells permeten
entendre que, per a alguns de nosaltres,
aquesta feina que fem sigui, sens
dubte, la millor feina del món.
Pep Bagué
Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer
i que, ells mateixos, firmen sa sentència de mort; són els pobles així que menyspreen,
dejecten i abandonen sa pròpia llengua. Antoni M. Alcover