Dossier educatiu - Museu d'Història de Catalunya

Des del 1916 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i
el 1920 ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i
Artístics. Mogut pel seu interès per Poblet, l’any 1930 fou
nomenat president del Patronat de Poblet i en començà les
obres de restauració.
Al gener del 1926, per problemes econòmics, va cedir el
castell d’Escornalbou a l’arquebisbat de Tarragona perquè hi
fessin un seminari d’estiu, a canvi de tenir-ne l’usdefruit vitalici.
L’arquebisbat no va poder mantenir el castell i, després d’uns
acords entre el cardenal Vidal i Barraquer i el mateix Toda,
el castell es posà a la venda l’any 1928. L’operació no va
tenir l’èxit esperat.
El 1939, acabada la Guerra Civil i exiliat Vidal i Barraquer,
Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. L’any 1941 el
vicari general de l’arquebisbat tarragoní venia el castell, amb
el mobiliari i els terrenys, a Josep Maria Llopis, un comerciant
de Reus afecte a la Dictadura que utilitzà la casa senyorial com
a segona residència. L’any 1979, la propietat passà a mans
del Banco Urquijo, fins que la Generalitat de Catalunya i la
Diputació de Tarragona l’adquiriren al 1983.
Eduard Toda i Güell moria el 26 d’abril de 1941 al monestir de
Poblet, on va passar els últims anys de la seva vida.
La casa particular
En el lloc on es trobaven les antigues dependències de la
canònica i del monestir posterior, Eduard Toda hi féu construir
el que esdevindria la seva casa particular.
L’habitatge s’estructura a partir de tres plantes. A la planta
baixa trobem els espais d’ús quotidià de la família. Un petit
rebedor ens dóna accés a l’escala per pujar als pisos superiors
i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual tenim
accés al pati.
El menjador principal de la casa, com altres sales, està decorat
amb una sèrie d’objectes, reflex dels nombrosos viatges de
Toda i de l’esperit col·leccionista del seu temps.
Interiors de la casa
El petit balcó que s’hi pot veure s’anomena el balcó dels músics
i a sota hi podem observar una petita porta per on el servei
accediria a la cuina. A la vegada, des d’aquesta cuina, també
es tindria accés a l’entrada de servei de la casa i a l’entrada
de l’edifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria d’utilitzar
el servei per no haver de fer servir l’espai de dia dels senyors
com a zona de pas.
A l’altre cantó de la sala, per una porta vidrada, accedim a la
sala d’estar amb mobles isabelins. Finalment arribem a la sala
de la ceràmica i a l’espai habilitat com a celler durant l’estada
de la família Llopis.
Al primer pis hi diferenciaríem dos espais. D’una banda, el que
ocupava la biblioteca i el despatx d’Eduard Toda i, de l’altra, el
gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el
segon pis s’organitzen com a apartaments independents, ja
que a tots dos s’accedeix a partir d’un rebedor. Es creu que
el primer pis estava reservat especialment al senyor Toda i a
amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer.
Al segon pis, a través d’un rebedor, accedim a la resta d’habitacions
de la casa. Aquesta planta seria la reservada a la mare
de Toda, la senyora Francesca Güell, i a les convidades femenines
que pogués tenir la família.