Primera Part - Fundació Uriach 1838

RESTES HUMANE S
La matèria fonamental dels estudis
paleopatològics la constitueixen
les restes humanes, elles e n
millor o pitjor estat de conserva -
ció són la seva base; gairebé sempre
es tracta de l'esquelet, en ocasions
fossilitzat, o menys freqüentment,
de l'individu momificat.
Altres medis materials, aix í
com diversos factors ens pode n
servir també, i a ells ens referirem
més endavant, tot comentant -
los segons la seva importància .
Restes òssies
Sense por a equivocar-nos, podem
afirmar que els ossos constitueixen
la base primordial dels estudis
paleopatològics, donat que e s
tracta de les parts de l'organisme
més resistents al pas del temps ,
ja que els teixits tous s'alteren o
es destrueixen totalment en u n
curt espai de temps, excepte qua n
intervenen els processos de momi -
ficació .
Aquesta circumstància limita mol t
els coneixements de la paleo -
patologia, tota vegada que nomé s
aquelles malalties que de form a
directa o indirecta afecten l'os po -
dran ser diagnosticades o intuïdes
. D'això es despren que el s
processos patológics viscerals
són els menys coneguts, tant que
és necessari recórrer a mètode s
indirectes per tal de detectar l a
seva presència . Sovint el seu estudi
es fonamenta prenent en consideració,
com element de comparació,
la patologia dels denominats
pobles "primitius" actuals .
Noves tècniques bioquímiques ens
permetran, en un esdevenidor pot -
ser proper, aprofundir en aquestes
patologies .
L'estat de conservació dels osso s
és molt variable, depenent de l a
interacció d'un gran nombre de
factors (tafonomia), com pe r
exemple la constitució del terreny
on restaren dipositats, perquè segons
la seva composició química ,
grau d'acidesa, humitat, pressi ó
exercida pel volum de terra qu e
els cobreix, caigudes de gran s
blocs de pedra al damunt, i d'altres
factors, poden influir de forma
important. També les arrel s
vegetals poden contribuir força a
la seva destrucció, tant per la se -
creció dels seus àcids, que dissolen
les sals calcàries de l'os, co m
en introduir-se a través dels orificis
òssis, sobretot en el crani .
L'acció dels animals carronyaire s
també s'evidencia de forma mol t
notòria, especialment la dels petits
rosegadors com les rates .
Tot aquest conjunt de factors influeixen
més o menys en el gra u
de deteriorament de l'os, que sol
48
ser molt més acusat en els de l a
cara, epífisi dels ossos llargs i
aquells que estan constituïts bàsicament
per teixit esponjós . L'antiguitat
dels vestigis també in -
flueix, de manera que, com a norma
general, els més recents só n
els millor conservats, però les excepcions
solen ser molt freqüents .
Per acabar, ens resta dir que l a
tècnica d'excavació emprada é s
un factor de transcendental importància,
tota vegada que, qua n
es realitza amb meticulositat, le s
despulles humanes no acostume n
a patir deteriorament, però qua n
s'efectua de forma barroera, co m
sol passar amb els excavadors
furtius o amb aquells que no te -
nen una formació especialitzada ,
no es infreqüent que els ossos resultin
espatllats i quedin pràctica -
ment inservibles per al seu estudi .
Els mètodes d'assecatge i consolidació,
mitjançant l'aplicació d e
resines sintètiques i la restauració
dels desperfectes, quan és possible,
faciliten la seva observació ulterior.
Ossos fosilitzats
La fossilització consisteix en l a
petrificació del os, que en genera l
té lloc quan es farceixen les cavitats
que ocupaven les cel • lules
per substàncies minerals . Menys
sovint solen passar les substitu -