Primera Part - Fundació Uriach 1838

Ruffer, el 1913, va definir la paleo -
patologia com "aquella ciènci a
que ha pogut demostrar la presència
de les malalties en les restes
humanes i d'animals procedents
dels temps antics" . Aquesta
definició Vuillemin la va completar
afegint el concepte de patologia
vegetal o "pàleo-fitopatologia"
. Ambdós conceptes els podríem
compendiar i parlar de "pàleo-pato-biologia"
. Aquella definició
segueix essent encara vàlida ,
però no clarifica alguns aspecte s
que considerem importants, co m
són ara els límits cronològics i l a
metodologia .
Tot acceptant l'opinió expressad a
per Pales el 1930, quan considerava
que la vida i la malaltia van
néixer juntes, idea que compartim,
el límit cronològic inferio r
resta correctament precisat, però ,
¿quin és el límit superior per al s
estudis paleopatològics? . No podem
acceptar la divisió clàssic a
de la història en Prehistòria, Edat
Antiga, etcètera, ja que observe m
que problemes idèntics o similars
es plantegen tan pel que fa referència
a períodes molt reculats
com pel que en fa a èpoques mé s
recents, com ara l'Edat Mitja i encara
temps posteriors . Les causes
d'aquesta imprecisió són les comunes
a totes les branques de la
història, cosa que a la nostra manera
de veure ens hauria de dur a
considerar que les diferèncie s
més grans entre els estudis històrics
i els paleopatològics són degudes
als mètodes emprats pe r
aquests darrers .
La manca de textos escrits qu e
caracteritza la investigació paleo -
patològica es el factor diferencia l
més important, tota vegada qu e
basa el seu estudi en l'examen d e
les restes d'individus extints. Com
passa amb les altres branques d e
la medicina, la paleopatologia h a
anat enriquint les seves tècnique s
d'investigació amb molts del s
exàmens complementaris d e
avantguarda que empra la medicina
actual. Tanmateix la seva manera
de fer es feu forçada a seguir
patrons diferents, ja que ella
sempre comença els seus estudi s
precisament pel punt on acab a
els seus el metge actual : l'examen
anatomopatològic, perquè mai n o
disposa d'una anamnesi que pugui
orientar el diagnòstic . Més en -
davant, i a la vista de les lesions
finals, és possible d'aventurar un a
etiologia i inclús de pressuposa r
la simptomatologia que l'individ u
deuria presentar en vida . Aquesta
manera de fer ens permet afirma r
que qualsevol resta humana, d e
qualsevulla època, pot ser estudiada
amb "esperit paleontològic"
. Tanmateix aparentmen t
existeix un acord tàcit entre el s
estudiosos d'aquesta ciència, i el
42
mot "paleopatologia" es reserva a
les èpoques prehistòriques i el s
temps antics fins a l'Edat Mitjan a
inclosa perquè, per més qu e
d'aquest darrer període hom e n
conserva textos escrits, aquests
normalment no donen una orientació
concreta cap a un individ u
determinat, i, d'altra banda, el s
conceptes nosològics són diferents
dels actuals i encara, de vegades,
difícils d'interpretar.
La paleopatologia obre un no u
camp a la investigació històrica ,
ja que permet de realitzar un a
confrontació de maneres de veu -
re . Això és possible perquè ho m
pot comparar els conceptes expressats
en els textos mèdics antics
amb les patologies que ho m
constata mitjançant les tècnique s
paleopatològiques, i d'aquesta
manera és possible confirmar o
refutar, en alguns casos, allò qu e
en ells va ser exposat .