Primera Part - Fundació Uriach 1838

teriorment això haurà de confirmar-se
.
Varietat de mètodes de dataci ó
1) MÈTODES ARQUEOLÒGIC S
1) Estratigrafia . La seqüència d e
les capes tèrries que recobreixe n
les despulles humanes, segons les
troballes que en cada una d'elle s
tingui lloc, ens permeten una datació,
especialment si es troba u n
"fòssil director*" l'antiguitat de l
qual ens sigui coneguda . En aquest
casos ha de considerar-se si e s
tracta d'un fossar que, en ser ex -
cavat pogués haver arribat a estrats
més antics als del període e n
què va viure l'individu, cosa qu e
falsejaria els resultats .
2) Aixovar . En aquests casos e l
diagnòstic es realitza per ("`aixovar
d'acompanyament" de l'esquelet,
ja que, si és conegud a
l'antiguitat dels objectes amb el l
associats, com són ornaments ,
ceràmiques etc ., es pot establi r
una cronologia bastant precisa .
En aquestes circumstàncies, l a
datació la determinen els objecte s
de l'època més recent .
3) Datació creuada . La "cross dating"
anglosaxona permet dedui r
la contemporaneïtat entre do s
grups culturals, a través de vincle s
que els relacionen. Si en la cultura
A es troba un objecte produït per
la cultura B, la A ha de ser contemporània
o posterior a la B .
II) MÈTODES GEOLÒGIC S
1) Palinocronologia . Des que fa
uns seixanta milions d'anys, qua n
aparegueren les plantes am b
flors, existeix el pol • Ien, que e n
ser dispersat pel vent en l'atmosfera
es diposita després en terra ,
és possible la seva detecció si, pe r
circumstàncies favorables, en períodes
antics es fossilitzà . El des -
cobriment del pol . Ien en els diversos
estrats geològics ens perme t
deduir com eren alguns hàbitats i
quina era la climatologia dominant;
aquests aspectes, amb consonància
amb els canvis meteorológics
que sofrí el planeta, sobretot
en el Pleistocè, ens permeten
també una aproximació cronològi -
ca .
2) Datació per les varves . En els
climes àrtics el desgel primavera l
origina un creixement del caba l
dels rius, els quals arrossegue n
materials gruixuts d'al . luvió qu e
romanen dipositats en les quietes
aigües dels llacs o dels estuaris .
Amb l'arribada de l'estiu, el caba l
aquós minva, i en aquest momen t
només es sedimenta el llim fi ; e l
procés acaba amb les gelades tardorenques.
Aquestes faixes de sediments
s'anomenen "varves" i
34
poden contar-se amb facilitat a
qualsevol dipòsit, de manera qu e
és possible calcular el temps qu e
han tardat en formar-se a partir
del supòsit segons el qual un a
varva equival a un any . Aques t
mètode ha permès de recular, e n
alguns jaciments, fins a deu mi l
anys .
3) Paleomagnetisme . Aquest mètode
es basa en els canvis de pola -
ritat que ha sofert el camp magnè -
tic terrestre ("Field") en els diversos
períodes de la seva història .
Pel que es refereix al Pleistocè o
Quaternari, s'originen tres períodes
("Epochs"). Aquells que s'ano -
menen Gauss són de polarita t
dominant igual a l'actual, i el s
anomenats Matuyama són de polaritat
inversa (en ells el pol nor d
actual seria el sud, amb inversi ó
del moviment de les brúixoles) . La
polaritat d'aquest períodes no fo u
uniforme, havent-se formal variacions
geomagnetiques menor s
("Polarity events"), de curta dura -
da . Les variacions del geomagnetisme
es determinen en examina r
els sediments d'argila, ja que le s
partícules ferruginoses que conte -
nen es dipositen alineades en e l
sentit del magnetisme terrestre
present en aquell moment : Brunes
(magnetisme actual), des d e
fa -700 .000 anys ; Matuyam a
(magnetisme invertit), des d e
-2 .400 .000 a -700 .000 anys ;