Primera Part - Fundació Uriach 1838

~~* *11 ~
`Z`
0 ~ LOIG 1A
v. "
:,\1,Z,£LS ~ PRI\íERS VESTIGI S
'`r ~ ti .. %„J► ~
:
~ .. ~ ► : ~
.c
whl r ,r + ••r t
-~ .~~~ E 11A *~IAIJA)JTI A
~ .,,• %, F
,A f •• ~
~ J'+ . • `~ , ~ J~ ~ ~+L a~R ~• ~,~. `
1~~~~ ~
0:4.10t..5 . art.k
'q • Ar~ ,, .Ilp °~ '
•~~+ ~
►~, ; ~~~~
i
r
. -~'
''~
, ~
~~~
•
.
. .
z
~ ~ 111~
}4x'''
Domingo
,
~
,r1 o r~-~ r.K

PALE OPATOLOGI A
Ú
COL LECCIÓ HISTÒRICA DE CIÈNCIES DE LA SALUT

PAI,EOPATOLOGI A
ELS PRIMERS VESTIGI S
DE LA MALALTIA
Domingo Campillo
Pròleg
Francesc Bujosa i Homar
Primera part
Ú
FUNDACIÓ URIACH 183 8
COL•LECCIÓ HISTÒRICA DE CIÈNCIES DE LA SALUT

Domingo Campill o
Professor d'Història de la Ciencia
Universitat Autònoma de Barcelon a
Cap del Laboratori de Paleopatologia
del \luseu Arqueològic de Barcelon a
Cap del Servei de Neurocirurgia
de la Q .S .A . "L'Aliança "
Francesc Bujosa i Homa r
Catedràtic d'Història de la Ciènci a
Universitat Balear

A tots aquells que, en investigar
seriosament el nostre passat, en s
han permès de comprendre millor
el present i albirar l'esdevenidor,
perquè sigui millor.

El naixement de la ciència moderna
es va veure influït, molt mé s
que no pensam, pels canvis que, e n
aquell moment, el segle XVII, es
produïren a les ciències jurídiques .
Fou primerament a Anglaterra,
on es començà a sentir la necessitat
de separar el poder executiu
del judicial . Aquest darrer, segons
les noves idees, ja no seria u n
mer apèndix del monarca, sinó u n
cos independent, format per experts
en lleis, que intentaria jutja r
segons els principis derivats de l a
llei natural i de la voluntat popular .
Quan s'aconseguí el nou nivell d'in -
dependència, canvià automàtica -
ment el tarannà dels judicis i l a
manera de decidir, en cas de litigi ,
qui tenia raó i qui no en tenia . Els
jutges, almenys en teoria, ja no havien
de jutjar segons la credibilitat
que oferia un o altre personatge ,
sinó en funció únicament de les
proves que es presentaven en el judici.
Era -i és- obvi que les esmentades
proves, els advocats no les
havien obtingut o construït per donar
confiança i seguretat als seus
PRÒLE G
clients, sinó per convèncer une s
persones, els jutges, que es suposava
havien de ser professional -
ment escèptics, i per resistir els
atacs del bàndol contrari, el qual ,
en el seu paper, havia d'argumentar,
que aquestes proves res tenien
a veure amb el que s'estava jutjant
o, si hi tenia, que havien estat
construïdes de forma fraudulenta .
Al final la raó pertanyia a qui mé s
proves pertinents i resistents a la
crítica hagués presentat, i/o al qu e
millor hagués sabut desvirtuar le s
de la part contrària .
La ciència moderna, vull dir, el s
científics que a partir del segle
XVII s'anomenaren moderns, adoptaren
procediments i maneres d e
raonar -d'argumentar- molt semblants
als dels advocats que acudien
als tribunals : defensaven una
determinada hipòtesi o teoria, n o
tant recurrent o raonaments de
caire lògic i general, o a pretese s
honorabilitats i credibilitats d e
l'autor, sinó presentant davant la
comunitat proves objectives . He dit
proves objectives ; hagués pogut dir,
o hagut de dir, proves convincents .
0, .encara millor, proves resistents
a la desvirtuació ; perquè en ciència,
de llavors ençà, i encara qu e
alguns s'escandalitzin, es diu objectiu
a tot allò que és convincent i
que resisteix les crítiques : les crítiques
dels adversaris i dels competidors,
com és natural .
Quan a les meves classes intent explicar
això que ara he volgut descriure,
i veig que és convenient posar
algun exemple, faig el cap viu i
trio, naturalment, els que em semblen
més clars . Un dels més habituals
és el que correspon a les teories
vigents sobre l'origen i l a
història de la malaltia . Els dic, als
que tenen la paciència d'escoltar -
me, que enfront d'idees derivade s
de creences religioses, de filosofies
naturals o de cosmovisions especulatives,
a poc a poc, la ciència moderna
ha imposat aquells coneixements
que han sabut ser defensats
davant els tribunals científics, és a
dir, davant la col • lectivitat científi-

ca amb proves -documents- objecti -
ves. Els dic, a més, que a l'obtenció
de proves documentals en les quals
recolzar les seves opinions, dedic a
la major part de la seva jornada laboral
aquest prototip de científic
que és el paleopatòleg . Pocs co m
ell exemplifiquen de manera ta n
clara aquesta tasca fonamental d e
la ciència moderna que els epistemòlegs
actuals han sintetitza t
en l'expressió foliar -o fullar, pe r
els més ortodoxos- el món . Què vo -
len indicar quan utilitzen aquestes
paraules que donen peu a tan divertits
equívocs? Volen dir, fona -
mentalment, que el científic desitj a
presentar proves, de les seves idees ,
que puguin anar incorporades a l
text argumental i que per aquesta
raó necessita que els testimonis
documentals -reflexos, en principi ,
de la realitat- tinguin aproximada -
ment la grandària d'un foli . Aconseguir
aquests documents pot semblar
senzill ; no ho és en absolut . Es
necessiten, almenys, tres operacions
bàsiques i cadascuna té le s
seves dificultats . La primera maniobra
és la de transportar l'objecte
que ha de ser estudiat al lloc es -
caient perquè pugui ser examinat i
manipulat . Es, la susdita, una la -
bor que es complica moltes vega -
des de forma extraordinària . La
paleopatologia en continua essent
un exemple del tot escaien t
d'aquesta dificultat que afecta tot s
els científics. Les restes humanes
solen ser, com la pròpia vida, fràgils
i al transportar-les es pode n
deteriorar seriosament. L'investigador,
el paleopatòleg, necessita ,
doncs, consolidar-les, la qual cos a
no és tan bona de fer com de dir.
Fins i tot els ossos presenten gran s
dificultats per a ser conservats ,
però més en presenten, natural -
ment, els teixits tous o les restes
d'una digestió, o una mostra d e
sang, o un insecte, o una bactèria ,
etc . El transport del material, però ,
no sols presenta la complicació de
la seva alterabilitat, sinó també l a
derivada de les seves mides, bé per
excessivament petites com en e l
cas d'una cèl • lula, o bé per mass a
grosses con quan es tracta d'un cementiri,
un sarcòfag o una forma -
ció geològica . I quan no són trave s
de tipus físic, ho poden ser de tipu s
legal: lleis i reglaments que vetllen
perquè les restes de la humanitat
continuïn en els llocs de sempre ,
encara que siguin ben poc dignes, i
que impedeixen que puguin arriba r
a la taula del laboratori ; o disposicions
que semblen confondre la
preservació del patrimoni històri c
o antropològic amb la seva oculta -
ció sistemàtica .
Però suposem que el paleopatòleg
-aquest home que hem agafat co m
a prototip del científic- hagi aconseguit
traslladar el material on volia,
que el té sobre el banc del se u
museu o del seu laboratori . Ara,
8
amb la finalitat de convertir-lo o
poder-lo posar en un foli, necessita
emprendre una altra tasca : aplanar-lo,
o, dit de forma una mic a
més acadèmica, convertir-lo en u n
objecte de dues soles dimensions .
Els objectes que la ciència examina
-un crani, un fèmur, el DNA, un
copròlit, una llavor, per no fugir d e
l'exemple de la paleopatologia- ,
acostumen a tenir en la realitat
tres dimensions, però les prove s
-els documents- que el científic utilitza
en els seus escrits per defensar
les seves idees en solen tenir
únicament dues . Per això, necessita
de manera peremptòria realitza r
un procés d'aplanament . Haurà
d'intentar allisar el crani, l'espina -
da, un fòssil, un microbi, una substància
química, etc . Per aconseguir-ho,
per poder eliminar una dimensió,
utilitzarà la fotografia, la
radiografia, l'escànner, la microfotografia,
la cromatografia i qualsevol
altre procediment que hi hag i
al mercat o que s'inventi, però qu e
li permeti obtenir imatges fixes i
bidimensionals de la realitat tridimensional
. A vegades, quan hi h a
sort, el procés d'aplanament ofereix
imatges d'una realitat que te -
nen ja la mida escaient, la d'un fol i
aproximadament; altres, caldrà u n
esforç suplementari per variar
substancialment el forc, per aconseguir
que la imatge plana dels 4 6
cromosomes d'una cèl lula,o la de
l'espinada d'una persona, tengui l a

mesura que faci possible posar-le s
en un article o en un llibre . Aquesta,
la de redimensionar les imatges,
serà la tercera de les tasque s
que necessita realitzar l'estudió s
de la naturalesa . Però el científic
ambiciós no es conformarà am b
col • locar, en el paper on escrigui ,
representacions d'objectes tangibles
: hi voldrà situar, també, gràfics
que reflecteixin estructure s
químiques o funcions fisiològiques ,
i per això utilitzarà l'electrocardiograma,
el proteïnograma, la gammagrafia,
l'anàlisi química i u n
llarg -llarguíssim- etcètera .
Aquest afany per aconseguir nove s
proves objectives, és a dir, no qües -
tionades, i aquesta necessitat de
presentar als tribunals científics
documents incontestables no t é
mal fi, i és el que fa del científi c
modern i, per suposat del paleo -
patòleg, una mena de detectiu privat.
Abans de començar la revolució
científica, llegir un escrit cientí -
fic era com llegir un text filosòfic ;
de llavors ençà -des d'aquell moviment
del segle XVII- la literatura
científica s'assembla cada vegada
més a la literatura jurídico-policíaca
. En volen algunes mostres de l
que estic dient? Les trobaran am b
facilitat a les pàgines del llibre que
tenen entre les mans. Veuran com
es pot demostrar la dieta en l a
prehistòria aportant proves de le s
concentracions d'estronci i zinc als
ossos dels nostres avantpassats ,
com amb les partícules ferruginoses
que conté el sediment d'argil a
es poden corroborar canvis en e l
geomagnetisme de la terra, co m
una cadena d'arbres ens pot indi -
car el fred que feia cinc mil anys
enrera o -i aquesta si que és real -
ment fascinant- com, gràcies al s
costums que tenen les aus de regurgitar
els ossos i la pell dels ro -
segadors que han ingerit, es poden
treure conclusions, més que probables,
sobre el clima i l'hàbitat de fa
milers i milers d'anys . Són real -
ment millors les argúcies escodrinyadores
que podem trobar a le s
pàgines de Conan Doyle, Ross Ma c
Donald o, el millor per a mi, Wilkin -
son? Em sembla realment que no .
Però deixem-ho córrer de moment
perquè vull, ara, passar a un altre
punt .
Deia un escriptor català que a Espanya
vivien dues castes d'homes :
els carrabiners i els contrabandistes
. Volia dir, segurament, que n'h i
ha que s'afanyen, ja des de la seva
joventut, en ocupar un càrrec burocràtic
i que, després, procuren
viure la resta de la seva vida de l
sou, de les relacions, de la comèdia,
i d'això que anomenem "facilitar
les coses", "donar bons consells",
"fer córrer els papers". Són
homes de moltes paraules i qu e
tendeixen a pensar que sense ells i
la seva funció res tindria sentit i
9
que el país cauria en un estat de
desconcert i anarquia exasperant.
Els que pertanyen a la casta del s
carrabiners, quan els demanes qui -
na ha estat la seva contribució a l
producte interior brut, material o
espiritual, acostumen a contestar
tot ensenyant-te els seus títols, le s
seves condecoracions, les amistat s
que tenen amb ministres i consellers,
etc. Tanmateix, hi ha els al -
tres: els contrabandistes. Aquests
saben que no poden viure aprofitant-se
de la posició guanyada, sinó
de la seva capacitat de transformar
la matèria o, almenys, de canviar-la
de lloc . Els primers -el s
carrabiners- tenen una confiança
gran en les paraules i en els pa -
pers : en els certificats, en el permisos,
en els acords, en les notes i en
les recomanacions . Els altres ,
en els fets, en el fang, en la pasta ,
en treballar i fer-ho cada dia millor.
Domingo Campillo, l'auto r
d'aquest llibre, pertany a aquesta
casta d'homes que creuen en la rea -
litat, en la matèria i en la capacitat
que té l'espècie humana d'endreçar
el que està fet malbé .
Aquestes creences, i, també, u n
grapat de circumstàncies, el porta -
ren a elegir una professió que l i
permetés ficar les mans en l a
matèria. Per això escollí la medicina
i, dins la medicina, la neurocirurgia.
Sí, he dit la neurocirurgia i
no crec que hi hagi cap contradic -
ció amb el que just abans comenta -

va . Perquè hom pot creure ferma -
ment en la matèria i no ser un mecanicista
babau ; hom pot creure e n
el fang i en la pasta i dedicar-se a
recompondre l'òrgan més espiritual
de l'economia humana . Campillo,
ja dic, ha consagrat una par t
de la seva activitat a l'aprenentatge
-al costat del doctor Ley- i a
l'exercici de la neurocirurgia . Ho
ha fet de forma ortodoxa, assenyada
i positiva. Vull dir, al cap i a la
fi, que ho ha fet de forma extraordinàriament
eficaç. Ho sé de bon a
tinta, com sé que la seva rigorositat
li ha fet guanyar una alta consideració
en el món de la medicina i
cirurgia catalanes . El llaç que qua -
si sempre porta al coll no és sola -
ment una mostra de distingida coqueteria
d'estar on s'ha de estar ,
que és a la penúltima moda, é s
també un signe de pertànyer a un a
escola i un estil determinat de fe r
les coses . Un estil que es caracteritza
fonamentalment per aferrar -
se a les idees més segures i com -
provades, per tenir cura deis detalls
i per fugir, escaldat, d e
qualsevol excés i, més que de cap ,
deis verbals .
L'altra activitat central en la biografia
de Domingo Campillo és l a
d'investigador i docent en l'àre a
d'història de la medicina i, més específicament,
en el camp de la paleopatologia.
Vol dir això que Campillo
té dues vocacions, dues perso -
nalitats, dues vides, la de neurocirurgià
i la de paleopatòleg? En absolut:
es tracta d'un simple canv i
de context. Per ventura, també, d e
tempo . Canvi de context i de ritme
perquè l'home i la feina són el s
mateixos . Perquè fer paleopatologia
és, sobretot una forma de fe r
medicina : és, al cap i a la fi, emetre
diagnòstics . Es veritat que n o
és exactament igual, perquè a di r
ver la tasca del paleopatóleg t é
molts desavantatges i només alguns
avantatges en relació a la de l
metge corrent. El primer i segurament
el més important deis inconvenients
és precisament el del con -
text . Quan un metge visita un malalt
contemporani no li result a
difícil esbrinar ('edat, el sexe, els
antecedents biogràfics i familiars ,
el medi físic i social on ha viscut e l
pacient, etc . etc. Si la visita es fa ,
com en el cas de la paleopatologia ,
a un "client" que va deixar de pati r
fa centenars o milers d'anys la cosa
canvia radicalment. Cadascu n
del apartats anteriors es converteix
en una incògnita de molt difíci l
solució. Un problema que s'ha d e
resoldre abans, si es pot, de començar
les tasques habituals de l
diagnòstic. Però aquestes, les derivades
de la impossibilitat de pode r
parlar amb el client, no són les úniques
dificultats amb les quals es
troba el que tracta amb pacient s
massa antics. Els pobrets no sol s
han deixat de tenir la paraula, sinó
10
que gairebé ho han perdut tot, fins
a quedar-se, literalment, en els os -
sos. Amb aquests pacients, desfasats,
muts, pelats, sense ofici n i
benefici, ha hagut de tractar, bon a
part de la seva vida, en Campillo .
Ho ha fet bàsicament amb la intenció
-amb l'ambició- de poder dir la
seva sobre una qüestió de summa
importància : les relacions que en
l'aspecte físic estableix l'hom e
amb el seu medi, quan aquest intercanvi
és favorable i quan és perjudicial
per la seva salut i, final -
ment, com canvien aquestes relacions
en el temps . En Campillo ha
volgut participar ben de ple en e l
debat aportant proves difícils d e
discutir. Ho ha fet en unes circumstàncies
no massa favorables :
sense que ningú, en aquest país, e l
pogués ensenyar, i sense que la societat
li donàs les facilitats adient s
per poder realitzar la seva tasca investigadora
. Però ja he comenta t
abans que Domingo Campillo per -
tany decididament a la banda del s
contrabandistes, és a dir, a la ban -
da d'aquells que no necessiten esperar
les pòlisses per dur la barc a
de la seva obra a bon port. Així ,
amb la tenacitat irreductible i am b
una rigorositat irrevocable, aques t
paleopatòleg ha anat oferint treballs
i més treballs sobre la qüesti ó
de quina ha estat la història rea l
deis sofriments físics de l'espèci e
humana . Repetesc que l'auto r
d'aquest llibre hi ha participat de

forma tan aferrissada com serios a
al debat. Són, insistesc, dotzenes i
dotzenes els articles de paleopatologia
que en Campillo ha produït .
Articles farcits de proves objecti -
ves, de proves, dit altrament, difícils
de rebatre. La seva sòlida -solidíssima-
formació com a metge i l a
seva mentalitat positivista T'ha n
convertit en un advocat quasi impossible
de plomar en la jurisdicci ó
de la paleopatologia . Jo i molts
d'altres sabem bé que la implacabl e
recerca d'en Campillo, aferrada als
fets, ha emmudit molts d'aquell s
que es pensaven que això de les
malalties dels nostres avantpassats
era el camp adient per vessar -
hi tota mena de prejudicis, exageracions
i frivolitats .
En el si d'altres cultures, menys reglamentistes
i menys burocratitza -
des que la nostra, no resulta excepcional
que facin ministre d'economia
una persona amb molta
experiència en el món de l'empres a
o que nomenin jutge un advoca t
que ha participat amb èxit en
molts judicis. Les sentències dicta -
des pels que durant molts anys ha n
participat de forma activa en el s
durs i complicats mecanismes d e
demostrar que els clients que defensen
són els que tenen raó, posseeixen
un interès grandíssim . En
el món de la ciència passa una cosa
molt semblant : quan un autor
ha participat de forma activa en el
debat científic, quan ha dedicat milers
i milers d'hores a trobar, a
construir i a posar sobre un full le s
proves objectives que li permete n
defensar aquesta o altre hipòtesi ,
és el moment escaient de fer un a
aturada i de canviar de perspectiva.
Vull dir, és clar, que és el moment
de deixar el seu discurs prop i
d'advocat i agafar la mirada i l'estil
imparcial del jutge ; d'escriure ,
dit altrament, de manera assossegada,
pacífica i, fins on és possible,
distanciada . Amb l'esmentad a
intenció -des d'aquesta situaci ó
quasi de jutge- ha estat escrit el Llibre
que ara el lector té a les seve s
mans . En Domingo Campillo, després
de produir gairebé un centenar
de treballs tècnics, durs, quas i
inapel lables, s'ha volgut detura r
una mica i meditar sobre el cam p
de la seva recerca ; dir-nos què s e
sap, què es mal sap i què està en -
cara per esbrinar en el tema de la
història de la malaltia. A totes les
pàgines del llibre hi ha, alhora, un a
preocupació constant per justifica r
de forma documental, com en ell é s
costum inveterada, les opinions expressades
mitjançant una seren a
sintaxi. Són documents -registre s
de la realitat- que ha aportat personalment
l'autor o que ha seleccionat
del millor que han produït
els seus col • legues . Tot plegat dóna
el resultat que hom pot imaginar:
un llibre rigorós, ben pensat ,
ben documentat, equilibrat, sòlid i
coherent . Bé : quasi coherent, per -
què l'autor n'ha comesa una, d e
discordància. No ha estat altra qu e
encomanar-me a mi, que soc u n
escèptic del positivisme, és a dir ,
un deixat, un penjat i un somiatruites,
el pròleg. L'encàrrec pot semblar
incomprensible, però és que e l
neurocirurgià eficaç, el professo r
seriós, l'investigador rigorós i e l
propietari d'una mandíbula ta n
contundent i positivista que recorda
la de Gregory Peck a Big Horizonts,
o a Moby Dic té, no ho sa -
bien? les seves febleses . La que
més conec és la de l'amistat. Guiat
de tan perillós sentiment, el responsable
de totes les altres pàgines
del llibre va cometre l'error d e
demanar-me aquestes paraules . L i
ho perdonin, i recordin que en Domingo
Campillo és un autor sòlid
-solidíssim-, però molt menys du r
del que sembla en fotografia . En
puc presentar proves .
Francesc Bujosa i Homar

Tota tasca d'investigació supos a
la cooperació de molts col • laboradors,
i aguesta obra no n'és una
excepció. Es fruit de més de vint -
i-cinc anys de treball, i s'esdev é
realitat gràcies a un innumerabl e
nombre de persones i institucion s
que m'han ofert recolzament . La
llista d'aquestes col . laboracion s
fora inacabable, i encara perillaria
de caure en alguna omissió in -
voluntària . A tots ells els agraeixo
profundament el concurs que va
fer possible la meva activitat en e l
camp de la investigació paleopatològica
.
Fa deu anys que va ser editat e l
meu darrer llibre, i des d'aleshores,
i gràcies a la continuada cooperació
personal i instituciona l
que acabo d'esmentar, ha esta t
possible ampliar considerable -
ment l'horitzó de l'estudi i l'aportació
de nous casos, cosa que h a
permès de modificar i rectifica r
alguns temes i algunes conclusions,
i això millora el contingu t
de l'obra present .
AGRAÏMENTS
En la tasca d'increment de coneixements
i dades que ha permès
donar forma i contingut a aquest
llibre, haig de fer present el desin -
teressat ajut personal del meu bo n
amic, Ricard Batista i Noguera, di -
rector del Museu Arqueològic de
Barcelona. Aquest és el centre o n
he desenvolupat sempre tota l a
meva activitat investigadora . A el l
li expresso el meu agraïment mé s
sincer, i el faig extensiu a tot e l
personal del Centre, ja que sempre
m'ha ofert ajut. Demés, penso qu e
em cal destacar els fotògrafs Orio l
Clavell i Julià Martínez : gran par t
de l'abundant iconografia qu e
il • lustra aquesta publicació no ha -
gués estat possible sense ells .
Com he dit abans, en aquests darrers
temps he estudiat una gra n
quantitat de material nou de procedència
diversa; entre ell és de
remarcar aquell que va ser aportat
al treball d'investigació -on h i
col • laboràrem entre els anys
1990 i 1991- i que finalment s'intitulà
"Estudio de la nutrición y
13
de la patología en poblacione s
pre y postcolombinas de la Península
Ibérica y de la costa norteamericana
del Pacífico" . En aquest
treball, sota l'organització de l
professor Daniel Turbón, també h i
col • laboraren els professors Josep
Pons, Alejandro Pérez-Pérez ,
Miguel Hernández i Eduardo Chi -
menos de la Universitat de Barcelona;
Gonzalo Trancho, de la Universitat
Complutense de Madrid; i
Miguel Botella, Sylvia Jiménez i
Philip du Souich, de la Universitat
de Granada . Gràcies a aquest s
col • legues, he pogut incloure l a
influència nosògen de les paleo -
dietes i de les patologies relacionades
amb elles .
Agraeixo a la professora Assumpció
Malgosa, de la Secció d'Antropologia
Física de la Universita t
Autònoma de Barcelona, i a tot s
aquells que han col • laborat e n
l'estudi del jaciment de s'Illot de s
Porros, que m'hagin facilitat u n
abundós material patològic i alguns
casos de gran interès .

La major part del material osteològic
medieval procedeix de le s
excavacions realitzades pel Serve i
del Patrimoni Arquitectònic de la
Diputació de Barcelona, dirigide s
pel doctor Albert López i Mullor,
al qual, i a tots els seus col • laboradors,
expresso el meu reconeixement
.
Gairebé tots els estudis radiogràfics
han estat realitzats pels doctors
Antoni Carvajal, Santiago Vi -
la i José m a Carnero, als quals els
agraeixo la seva desinteressad a
dedicació; també agraeixo a la direcció
de l'Hospital Central de l a
Quinta de Salut l'Aliança, de Barcelona,
i al Cap de Servei de Radiodiagnòstic,
doctor Mauri, le s
facilitats que han donat per a l a
realització d'aquests estudis .
Vull manifestar el meu agraïmen t
al professor doctor José M a López
Piñero, i al Departament d e
Documentació i Història de la Medicina
de la Universitat de València,
per l'ajut que en tot momen t
m'han ofert .
També agraeixo al Centre de Documentació
d'Història de la Medicina
de J . Uriach & Cia, S .A., i
també expresso el meu agraïmen t
més profund a la Fundació Uriac h
1838, que ha fet possible aquest a
edició, i vull remarcar les facilitat s
de tota mena que m'ha donat .
Agraeixo al meu bon amic Jose p
Barberà l'assessorament qu e
m'ha ofert, i també totes les seve s
suggerències .
Haig d'expressar el meu profund
agraïment a la meva esposa Con -
sol, per la seva comprensió i pe r
haver seguit una vegada més l a
seva silenciosa tasca de secretària,
sense que li hagi fet res de renunciar
a moltes coses i sacrifica r
una bona part del seu temps per
la realització d'aquest treball .
14

PALE OPATOLOGIA

. . . des de la seva aparició al da -
munt de la terra, la vida de l'ho -
me ha estat històrica, i també le s
cultures que amb notable impropietat
hom anomena "primitives "
P. Laín Entralgo (1990)
És indubtable que els estudi s
històrics han assolit un elevat ni -
vell del qual en participa la història
de la medicina; tanmateix hem
de recordar que la malaltia i la
pràctica mèdica foren present s
molts mil • lennis abans dels primers
textos mèdics ; aquests, e n
efecte, només comprenen un instant
de la història de la humanitat.
Malgrat l'erudició de molts in -
vestigadors, la interpretaci ó
d'aquells textos es tan difícil qu e
sovint donen pas a controvèrsies
entre els historiadors i origine n
discrepàncies en els temes més di -
versos . Això cal no entendre-h o
com tina crítica, perquè nomé s
pretén de manifestar les impor -
INTRODUCCI Ó
tants llacunes que hi ha a l a
història de la medicina i que, per -
què ens manquen dades, es f a
més evident en la prehistòria .
Avui ningú no se sorprèn del s
grans descobriments realitzats
en el camp de la paleontologia ;
entre ells destaca la investigaci ó
de la filogènia* humana, de manera
que hom ja accepta els conceptes
evolutius que es desprene n
d'aquests estudis . L'interès de l
món científic i del públic genera l
per aquest tema fa que els paleo -
antropòlegs trobin finançament
per a llurs programes d'investigació,
a càrrec d'institucions oficial s
o privades sensibles a la importància
d'aquests estudis tant
per a la satisfacció de la curiositat
col • lectiva com per les seves
possibles aplicacions futures.
La importància del coneixemen t
de com van ser les malalties en
els temps passats, la morbiditat,
l'impacte en els ecosistemes i el s
canvis evolutius fins arribar a la
17
patologia actual . . ., tot aix ò
creiem que constitueix un grui x
d'arguments suficient perquè ens
preocupi esbrinar-ho. Tan sols la
paleopatologia pot endinsar-se en
aquest tipus d'investigació, qu e
només rebrà l'ajut de la "història "
pel que farà als períodes finals .
Per desgràcia, la paleopatologi a
encara és, al nostre país, la gra n
ignorada, i només un reduït nombre
d'historiadors de la medicina
han copsat la seva importància ;
els altres, en llurs obres, segueixen
entaforant en un capítol introductori
-i sota l'intitulat d e
"medicina dels homes prehistòrics"
o "dels pobles primitius"- u n
seguit de conceptes depassats ,
sovint redactats per estudiosos
aliens al món de la medicina, qu e
manifesten un desconeixement to -
tal o, si més no, una manca d'actualització
de les investigacion s
paleopatològiques; demés tene n
per costum substituir la seva ignorància
per una àmplia bibliografia
gairebé sempre obsoleta .
Això ho corrobora el fet que l a

veu "paleopatologia" no l'havíem
vist inclòs en cap diccionari general
o mèdic del nostre país fins e l
1990; per primera vegada ha aparegut
en català, al Diccionari Enciclopèdic
de Medicina, editat per
l'Acadèmia de Ciències Mèdiques
de Catalunya i Balears i també a
l'Apèndix II de la Gran Enciclopè -
dia Catalana. Ben segur que el re -
tard en la inclusió del mot "pàleo -
patologia" als diccionaris és l a
confirmació de l'escàs interè s
que, com a norma general, el met -
ge ha manifestat per la història
de la medicina, entenent-la com a
un recull d'anècdotes . Aquest fet
concorda amb l'opinió d'Albert S .
Lyons (1978) quan comenta : "Els
educadors, consumidors i legisla -
dors afuen el metge perquè tingu i
motivacions enlairades i sacralitz i
la cura de cada pacient, però al
mateix temps l'amenacen amb
proves d'avaluació exclusivament
basades en una formació tècnica ,
i no li afavoreixen l'interès per l a
cultura" .
La paleopatologia és una especialitat
mèdica, tan científica com ho
pugui ser tota altra especialitat ; i
amb això de cap manera no pretenem
d'amagar els grans problemes
que comporta la seva investi -
gació . Remarquem que gaudei x
de gairebé tots els progresso s
científics que se succeixen ara i
adés, cosa amb la qual assoleix
uns resultats que fa dues o tres
dècades resultaven totalment imprevisibles
. Esmentem, com a
exemple, la importància de l a
contribució de la pàleo-immunolo -
gia a la investigació de l'evoluci ó
bacteriològica i de I'ADN en pato -
logia genètica, des del momen t
que ha estat possible de determinar
en restes òssies . Tots aquests
estudis, que avui encara són embrionaris,
anuncien un futur esponerós
del qual indubtablement e n
gaudiran la història de la medicina
i la medicina mateixa futura .
Aquest llibre està dirigit al metge ,
però cal que sigui considerat co m
de divulgació científica ; per tant ,
no entrarem en els detalls del s
tractats de medicina, cosa que n o
vol dir que menystinguem el rigo r
científic. El principal objectiu que
ha regit aquest treball és el dona r
a conèixer la pàleo-patologia e n
tant que especialitat mèdica ,
mostrant els principals progressos
assolits i les seves possibilitats
de futur. Això amb la finalita t
d'esperonar vocacions cap a
aquesta especialitat, encara incipient
entre nosaltres, però que j a
ha assolit la majoria d'edat en e l
món occidental . Si aquest propòsit
es veu acomplert, considera -
rem que la nostra tasca no haur à
estat estèril .
18
Juliol, 1993

CAPÍTOL 1
L'ORIGEN DE LA
VIDA I L'EVOLUCI Ó
HUMANA
"Els éssers vivents nasqueren de allò humit, envoltats en escorça es -
pinosa (escates), que en créixer s'anaren traslladant a les parts seques
i que, quan es rompé l'escorça circumdant (escates), visquere n
durant un curt temps una vida distinta "
Anaximandre (610-746 a .J.C .)
(en Aeci, segons Kirk i Raven, 1969)

Per a una millor comprensió d e
tot el que exposarem en els pro -
pers capítols, considerem necessari
aportar alguns coneixement s
de cronologia i paleontologia, qu e
ens permetin comprendre co m
dins de l'escala evolutiva es v a
arribar als nostres avantpassats ,
els homínids ; com éren, quin s
caràcters els associaven entre ell s
i quins els diferenciaven . Per a
centrar-nos en el problema, en s
basem en el registre fòssil actual -
ment disponible, i que ens perme t
d'establir les diverses hipòtesis
evolutives que ens condueixe n
fins l'home actual .
CRONOLOGIA GEOLÒGIC A
EN MILIONS D'ANYS
ERA ARCAICA 0 PERIOD E
ARQUEOZOI C
(-4 .500 a -600 M .a . )
Començà amb la formació de l a
terra fa uns quatre mil cinc-cents
milions d'anys. En el Precàmbri c
s'instaurà la fase prebiòtica qu e
donà origen a l'aparició de la vi -
da, fa uns tres mil milions d'anys
o poc més, representada per les
bactèries i les algues .
ERA PRIMARIA 0 PERIOD E
PALEOZOIC
(-600 a -225 M .a .)
En aquest període apareixen d e
forma successiva els primers in -
vertebrats, els mol • luses, els pri -
mers vertebrats (peixos cuirassats),
les primeres plantes terres -
tres, els primers peixos ossis, el s
amfibis, els primers boscos de fal -
gueres, els insectes, els rèptils i
les coníferes .
ERA SECUNDARIA 0
PERÍODE MESOZOI C
(-225 a -70 M .a . )
En ella són presents els gran s
rèptils "dinosaures", els primers
20
mamífers i les primeres aus . Cap
a finals del període, en el Cretaci ,
desapareixen els dinosaures i sorgeixen
les plantes amb flors .
ERA TERCIARIA 0
PERÍODE CENOZOIC
(-70 a -2 M .a . )
Durant el Paleocè fan llur aparició
els PRIMATS, representats
pels pro-simis . Durant I'Oligocè
els simis, i durant el Pliocè els
HOMÍNIDS .
ERA QUATERNÀRIA 0
NEOZOICA (PERÍODE
NEOZOIC) (-2 M .a . fins avui )
És el període de desenvolupamen t
i plenitud de l'home .
Períodes tan amplis de temps es
fan difícils de copsar ; per aquesta
raó considerem que és didàctic a
la seva comparació amb les 24
hores del dia .
El "rellotge del temps", on es comparen els quatre
mil cinc-cents milions d'anys d'història del nostr e
planeta amb les vint-i-quatre hores d'un dia . Podem
observar que els primers éssers vius tarden e n
aparèixer més de mil milions d'anys, que els primers
éssers amb una organització complexa tarden
uns tres mil cinc-cents milions d'anys, que són
necessaris més de quatre mil tres-cents milion s
d'anys per a l'aparició dels mamífers, que la història
dels homínids es redueix a uns cinc milion s
d'anys, i que la història escrita només representa
l'últim segon del di a

Comença la história 23 h . 59' 59 "
Ilomo sapiens sapiens fosilis 23 h . 59' 57 "
l lomo sapiens neanderthalensis 23 h . 59' 53 "
I'rirners homínids 23 h . 58' 43 "
I'rimers simis 23 h . 56' 07 "
Primers primats 23 h . 36' 00 "
Mamífers 23 h . 32' 00 "
Rèptils 22 h . 45' 00 "
Amfihis 22 h . 30' 00"
Ve.rtehrats 21 h . 32' 00"
Invertehrats 19 h . 48' 00 "
Inici de la vida 05 h . 48' 00 "
Consolidació de la terra 00 h . 00' 00"
21

ELS PRIMATS
Dins de l'escala filètica establerta
per Linné (1758) l'home pertany a
l'ORDRE dels Primats, on s'enquadren
els pro-simis, els simis ,
els antropomorfes, els homínids i
('home . Nombrosos representant s
del grup viuen actualment, per ò
molts altres van extingir-se i no -
més els podem conèixer per llur s
vestigis fòssils .
Filogènia dels primats :
Avantpassats comuns (encara no ben determinat) :
Pro-simis :
Record de la classificació taxonómica de l'home (Linné):
Simis del Nou Món (Platirrins o ceboidea )
Simis del Vell Món (Catirrins o cercopitecs )
Antropomorfes o pòngids (gibó, Hylobates ,
Homínids .
REGNE Animalia
FILUM Chordata
Subfilum Vertebrata
Superclasse Tetrapoda
CLASSE Mamab a
ORDRE Primat
Subordre Antropoidea
Superfamília Hominoidea
FAMILIA Hominida e
GENERE Hollo
ESPÈCIE SAPIENS
Característiques fonamentals
de l'ordre dels primats :
1) augment del volum crànio-cerebral
amb relació al volum corporal
; 2) reducció del volum facial ;
3) ulls en situació anterior, amb
visió binocular i cromàtica ; 4) regressió
de l'olfacte ; 5) tendènci a
de l'orifici occipital a situar-se en
posició basal ; 6) pentadactília ,
amb el primer dit oposable, s i
més no en les extremitats anteriors
i superiors en l'home ; 7 )
22
orangutà, ximpanzé i goril • la )
substitució de les urpes per ungles
planes ; 8) mames pectorals ;
9) dimorfisme sexual, mascle més
voluminós que la femella (10% en
l'espècie humana) .
Característiques particulars
del homínids :
1) Volum cranial molt elevat (ximpanzé,
proporció 0,5 g per 1 kg
de pes corporal ; home 2 g per
1 kg). 2) Arcada dentària parabòlica
sense diastemes, on els ullals
no sobresurten de la línia dentària
. 3) columna vertebral erecta
amb quatre corbatures (els pòngids,
només tres). 4) Pelvis ampla .
5) Peus modificats per a la bipedestració
.

ELS IIOMÍNIDS
L'home és l'únic homínid actual -
ment romanent perquè tots el s
nostres ancestres s'extingiren i
només en tenim coneixement pe r
llurs vestigis fòssils. El pas des de
l'avantpassat comú a tots els primats
fins arribar a I'Homo sapiens
sapiens constituí una líni a
continua ("trend" real) ; però el s
coneixements actuals basats e n
les restes fòssils dels nostre s
avantpassats són molt incomple -
Esquerra de les seqüències seguides per l'evoluci ó
humana, basat en un arbre d'lleberer . La seqüènci a
real (SR) o "trend real"són els graus evolutius seguits
des del pre-primat que ens donà l'origen fin s
I'Honnr sapiens sapiens actual . SE, correspon a l a
seqüència o "trend estadístic", on la branca dret a
correspon als hornínids . la central als pro-simis i
l'esquerra ais simis . Coneixem els membres del s
principals baules evolutius pels que hem passat ,
per() sense la certesa que siguin autènticament el s
nostres . 1 . I're-primat, que inicià la cadena evolutiva
; 2, primer primal (actualment només es conei x
el ''Purgatorius" pro-sinii amb menys setanta milions
d'anys d'antiguitat ; 2 simis primitius (algun s
('ells, corn I'Rgiptopithecus, potser en la filia humana,
amb menys vint milions d'anys) 3, sèrie pongidea
(on ella potser hi podria ser inclòs 1 ' oreopithecus
bamboli, amb menys de vint milions d'anys :
4, póngids humanoides . alguns d'ells podrien esta r
en la filia humana (els driopitecins i el Ramapithecus
de menys de 14 milions d'anys han esta'. inclosos
fins fa ben poc en la filia humana, però darrerament
han estat substituïts pel Sivapithecus): 5 ,
I're-Australopithecus "Lucy", menys 3,5 milion s
d'anys : 6, Australopithecus, amb menys dos milions
: 7, Australopithecus Robustos, de menys 1, 8
milions d'anys : 8, Homo habilis, de menys 1,8 milions
d'anys : 9, ¡lomo crectus, menys d' l mili ó
(1'an ,ys : 10, llomo Sapiens neanderthalensis ,
menys 70 .000 anys ; 1 1, Homo sapiens sapiens fosilis,
amb menys 36 .000 anys
tes i només ens permeten establir directes. Tanmateix aquest fet n o
una gradació evolutiva, sense que treu validesa a l'estudi, ja que en s
tinguem la seguretat de que es permet entreveure els graons evo -
tracti dels nostres avantpassats lutius per on ha transcorregut l a
23

3 4 5
nostra evolució ("trend" estadís- de 14 milions d'anys, avui substi -
tic) . tuït pel Sivapithecus, en la fília
humana únicament els Australo-
Els pre-homes pithecus i 1'Homo habilis s'in -
clouen sense discussió entre el s
Per més que hom acostumés si- pre-homes .
tuar alguns fòssils molt antics ,
com el Ramapithecus amb menys
24
El primer individu del gènere Australopithecus
fou descobert per
Raimond Dart el 1925, i es tracta -
va d'un nen . Més tard es trobaren
les romanalles de diversos individus
adults, que constitueixen e l
grup dels Australopithecus gracilis
(-2 M .a) . Posteriorment fore n
descoberts altres individus de característiques
similars però més
tosques, de mides més grans i capacitat
cranial una mica menor ,
que foren denominats Australopithecus
robustos (-1,8 M .a .) i que
avui es consideren en general posteriors
a la forma gràcil, com un a
varietat especialitzada d'ella .
Cranis i aspecte probable deis cinc grups d'hominids
avui acceptats : 1, australopitec gràcil, abans
Plesianthropus transvalensis : 2, Homo habilis : 3 ,
Homo erectos pekinensis (abans Sinantrop o l lom e
de Pekin) ; 4, Horno sapiens neanderthalensis (prototip
deis anomenats "clàssics", exhumat de l a
Chapelle-Aux-Saints, N`rança) ; 5, Homo sapiens sapiens,
fósil, prototip del de Cromany ó
Quadre evolutiu dels primats : 1 . pre-primats (des -
conegut) ; 2, primer primat (Purgatoris -70 M .a .) ;
3, grups dels pro-simis (el representat és el Tarsos
spectrus) ; 4, simi del Miocè (-20 M .a .) representat
pel Aegyptopithecus ; 5, pòngid pre-humà tipus Ramapithecus
(-14 M .a .) ; 6, branca dels simis, el s
membres més evolucionats dels quals són els pòngids,
entre ells el xirnpanzé, el primal actual mé s
pròxim a l'home ; 7, Australophitecus gracilis ; 8 ,
Australopithecus robustos, probable branca colateral
del gràcil ; 9, Homo habilis : 10, Homo crectus
; 11, Home de Neandertal ; 12, Home de Cromanyó
(Dibuix de Susanna Campillo )

L'espècimen més antic conegu t
del grup és una femella, Australopithecus
afarensis (-3,5 M .a .) ,
considerada com un pre-australopitec
femella, popularment denominada
"Lucy" . Hom suposa, qu e
l'origen dels australopitecs probablement
recula cinc milion s
d'anys enrera.
Tots ells eren bípedes, tenien u n
volum cranial de 500 cc per terme
mig, o una mica superior (tret d e
l'A . afarensis que era molt menor),
de petita talla, 110 cm els
gràcils i 140 cm els robustos . Els
primers, segons llur dentició eren
omnívors i els segons vegetarians .
No hi han vestigis segurs de la se -
va civilització, per més que Dart
opinava que tenien una cultur a
que ell denominà "osteo-odontoqueràtica"
; tanmateix això avu i
gairebé ningú no ho accepta .
Els Homo habitis, nom donat per
L . S . Leakey, Tobias i Napie r
(1964) a un grup d'individus am b
una capacitat cerebral lleugera -
ment més gran que la dels australopitecs,
i uns trets una mica més
"humans", tenen en l'actualitat
una posició filètica controvertida :
uns autors els consideren co m
una varietat més evolucionad a
dels australopitecs, i altres els te -
nen per autèntics homes, avant -
passats directes de l'Homo erectus
. Aquests individus tenien un
volum cerebral de 700 cc, una mi -
ca menys de prognatisme que els
australopitecs i eren de mida un a
mica més alta, al voltant deis 160 cm .
Els primers homes
El primer inclòs en aquest grup ,
fou "l'Home de Java " o Pitecanthropus
erectus (nom dona t
per Haeckel al "graó perdut" ,
l'avantpassat de l'home encar a
per descobrir, meitat simi i meita t
home, que havia preconitzat Darwin),
descobert pel metge milita r
holandès Eugène Dubois el 1891 .
Els Horno erectus, abans anomenats
Pitecàntropids, han de ser
considerats com a autèntics ho -
mes, perquè només difereixe n
dels Horno sapiens per un volum
cerebral una mica inferior, am b
1000 cc de mitjana, la seva estructura
cranial era més tosca ,
també eren més prognats i el s
mancava el mentó a la mandíbula
. La resta de l'estructura corporal
era en tot semblant a l'home
actual .
La presència d'una cultura "humana"
en aquest grup està plena -
ment demostrada : fabricaven instruments
de pedra, vivien en coves
o poblats, alguns grup s
coneixien el foc i tenien una vid a
social on coordinaven llurs esforços
.
26
Amb tota seguretat existien fa u n
milió d'anys i molts autors, sobre -
tot aquells que els consideren des -
cendents directes de 1'Homo habilis,
creuen que la seva antiguitat
podria assolir els dos milion s
d'anys .
Els Homo sapiens
En aquest grup s'inclouen dos al -
tres grups antigament molt diferenciats
: els homes de Neanderta l
i els homes de Cromanyó . Uns i al -
tres reuneixen unes característiques
anatòmiques i intel . Iectives
tan properes que es pot in -
cloure'ls en un mateix grup : volum
cranial elevat, al voltant dels
1500 cc, coneixement del foc ; a
través de llurs cerimònies rituals ,
hi ha arguments suficients per acceptar
que estaven en possessi ó
d'una espiritualitat.
Homo sapiens
neanderthalensis
El grup inclou tota una sèrie de ti -
pus que tenien diverses denomina -
cions, donat que el grup no és ho -
mogeni: Home de Neandertal, Pre -
Sapiens, Neandertaloides, etc .
Aquesta variabilitat és deguda ,
com en tots els grups zoològics, a
la tendència dispersiva a que ten -
deix l'evolució i que dona origen a
una gran diversitat en les espècies i
a l'aparició d'altres espècies noves .

Els neandertalencs, que avui tenim
per clàssics, habitaren a Europa
amb seguretat, si més no entre
els anys -100 .000 i -40 .000, i
indubtablement durant els darrers
períodes van conviure amb
l'Homo sapiens sapiens .
l,es principals diferències amb
l'home modern es donen en el cra -
ni : intensa dolicocefàlia, gran to -
rus supra-orbitari, prognatism e
facial, absència de la cavitat canina
a la cara, i del mentó a la mandíbula
; la resta del cos, semblan t
al nostre, per més que més ro -
bust, de mida més baixa i extremitats
superiors una mica mé s
curtes en comparació amb les inferiors
. Hom ha discutit si posseïen
un llenguatge en funció de
la seva suposada estructura larín -
gia ; alguns autors opinen que no
podien parlar, però gairebé tot s
els mamífers emeten sons i d'alguna
manera els modulen ; a més ,
el seu nivell cultural fa pensa r
que sense algun tipus de llenguatge
oral no haurien pogut desenvo -
Dibuix realitzat per Lartet de l'abric de Cromanyó
on fou descobert el 1868, pels capatassos d'obra
Berthoumeyrou i Delmarés el primer Homo sapiens
sapiens fòssil
lupar una cultura col • lectiva tant
important .
Homo sapiens sapien s
Apareixen de forma sobtada f a
-36 .000 anys i en la seva form a
"fòssil" no existeixen diferències
importants amb nosaltres. El primer
espècimen fou descobert a
l'abric de Cromanyó, a les rodalies
del poble d'Eyzies (França) ;
per aquest motiu, a partir d'aquella
data aquells que van ser des -
coberts amb posterioritat fore n
denominats cromanyoides o
cromànyids . Es tracta de la nostra
forma arcaica, de la qual no -
més ens diferenciem perquè e n
llur estructura corporal eren un a
mica més cepats. Avui hom els
27
anomena Horno sapiens sapiens
fosilis, de manera que hom només
elimina el mot "fòssil" quan es vo l
referir a l'home actual .
9ustralopithecus (Dart, 1925) :
Australopithecus afarensis
(Johanson, 1973) .
Australopithecus gracilis
(Dant, 1925) .
Australopithecus robustus
(Broom, 1938) .
Homo (Lineo, 1758) :
Homo habilis (Leakey, Tobias
y Napier, 1963) .
Homo erectus (Dubois, 1892) .
Homo sapiens neanderthalensis
(King, 1864) .
Homo sapiens sapiens
(Lineo, 1758) .

CARACTERÍSTIQUES
Nom : 1 2 3 4 5 6
1- AUS'fRALOPITECUS 500 Si No No No No
2- IIOMO IIABILIS 700 Si No No No No
3- HOM() ERECTUS* 1000 Si Si Si Si No
4- HOMO S . NEANDERTALENSIS 1500 Si Si Si Si No
5- HOMO SAPIENS SAPIENS 1450 Si Si Si Si Si
1) Volum cranial ; 2) bipedia; 3) indústria coneguda ; 4) coneix el foc ; 5) idees religioses;
6) coneix l'art. * No és segur que tots el grups coneguessin el foc, ni tampoc són mol t
segures les seves idees religioses .
CRONOLOGIA HISTÒRICA (B .P .)
PALEOLÍ'T'IC INFERIOR Deis Australopitecus al Ilomo erectu s
PALEOLÍTIC MIG (-60 .000) Època de l'home de Neanderta l
PALEOLÍTIC SUPERIOR (-40 .000) Aparició de l'home de Cromanyó
EPIPALEOLITIC o MESOLITI C
Transició entre el Paleolític i el Neolític (-15 .000 )
NEOLÍTIC* (-10 .000 en el pròxim Orient)
Descobriment de la agricultura, de la ramaderia i la ceràmic a
EDAT DELS METALLS (-5000) :
ENEOLITIC o CALCOLITIC Edat del Coure
EDAT DEL BRONZE Aliació del coure amb l'estan y
EDAT DEL FERR O
EDAT ANTIGA (-6 .000) Aparició de la escriptura
EDAT MITJA :
AL'I'A EDAT MI'T'JA Aparició el feudalisme (segles V-Xl )
BAIXA EDAT MI'T'JA Fins la caiguda de Constantinopla (1453 )
EDAT MODERNA 1453 ó 1492 (Descobriment d'Amèrica )
RENAIXEMENT (segles XV-XVI )
* El "Neolític" no es pot considerar com un fenomen unitari, ja que amb tota seguretat ., a l
menys ha tingut lloc en tres llocs diferents amb diferent cronologia : Al Pròxim Orient sobre
la base dels cereals de secà (blat, sègol, civada, etc .); a l'Extrem Orient sobre la base de
l'arròs i a Amèrica sota la base del blat de moro .
2 8
DISTANCIA GENÈTICA ENTRE ELS
PÒNGIDS 1 EL HOM E
Home-Ximpanzé 1'2 %
Home-Goril • la 1'4%
Home-0rangutà 2'4%
Ximpanzé-Goril • la 1'2%
EL BRESSOL DE LA
IIUMANITAT
Sembla evident que, si bé l'orige n
deis primats probablement és a
l'Amèrica del Nord, l'evolució que
condueix a l'home va produir-se a
l'Àfrica, per més que corn a etap a
evolutiva deis pre-primats, no po t
excloure's del tot Asia . Referent a
la filogènia humana hi han divergències,
sobretot des de la introducció
deis rellotges moleculars
(estudi de les proteïnes i distanciament
de les mateixes entre
les espècies, estudis de la hibridació
de I'ADN i de I'ADN mitocondrial)
que complementen el registre
fòssil . Les divergències més
grans estan en el paper que tene n
els Australopitecs i I'Homo habilis
doncs, donat que, segons Johanson,
els primers són avantpassat s
directes de I'Horno species ; tan -
mateix, segons Richard Leakey ,

que segueix les teories del seu pare
Louis Leakey, la branca humana
es separà de l'arbre genealògic
abans de l'aparició deis Australopitecs
. Finalment, el Ramapithecus
ha estat exclòs de la filia hominoidea
i ha estat substitu'it pe l
Sivapithecus . En les taules resumim
l'evolució deis homínids segons
els criteris de diversos au -
tors, i, en el mapa, resumim la dis -
tribució deis fòssils en el Vell Món .
Formes bàsiques de vida en la
prehistòria
1) PALEOLÍ'T'IC : L'home inventa
una indústria lítica que es perfecciona
successivament del Paleolític
Inferior al Paleolític Superior ;
tot al llarg del Paleolític Mitj à
descobreix el foc, però depè n
d'una manera total de la cacera i
de la recol lecció . Per més qu e
s'ajuda amb instruments, la seva
forma de vida és similar a la de l a
resta deis animals (vegeu el capítol
XIV) .
2) NEOLÍTIC : Amb el descobriment
de l'agricultura i la domesticació
deis animals (ramaderia )
l'home es deslliura en gran mesura
de la incerta sort diària per a
alimentar-se, en aconseguir disposar
de reserves d'aliments diversos
que Ii permeten de sobreviure
durant els períodes d'escassetat, i
inclús disposar d'excedents ; amb
(Diferents hipòtesi evolutives )
Ramapithecus (avui en dia exclòs de la filia humana) --> Homínlds
Póngid s
Ramapitecin s
Ramapitecins
Hornos
Hornos
Ramapitecin s
Hornos
AustralopiLecin s
Hornos
Pón,;id s
Australopitecins
Ramapitecin s
Horno habilis ---> Homo erectu s
sibapithecus -1
Homo erectus
Australopitecin s
Homo habili s
Australopitecin s
Horno erectus
Homo habili s
Horno habilis ---> Horno erectu s
Australopitecin s
Homo erectus --- > Homo sapiens
Homo erectus -
Homo sapiens sapien s
Horno erectu s
Horno sapiens neanderthalensi s
Horno erectu s
Homo sapiens sapiens
Horno sapiens neanderthalensi s
Horno sapiens sapiens
Línia evolutiva de Johanson (1973) :
A. afarensis -
29
Horno sapiens neanderthalensis
A. africanus (gracilis) ---> A . robusto s
H. habilis ---> H. erectus ---> H. sapien s

ells s'activa el comerç i començ a
a tenir lloc l'inici de l'estratifica -
ció social, la divisió del treball i
l'aparició dels oficis . Gran part de
la població es fa sedentària i, mé s
tard, per un important augmen t
demogràfic, els poblats donen pas
a les ciutats i els estats (vegeu e l
capítol XIV) .
3) EDAT DELS METALLS : L'uti -
llatge es perfecciona, també e l
bèl • lic, s'inicia la industrialitzaci ó
i apareixen les cultures clàssiques .
30
Principals àrees de Fòssils d ' homínids :
O australopitecs gràcils ;
• australopitecs robustus ;
• pre-australopitecs (Afarensis) ;
♦ Homo habilis ;
* Homo erectus;
* neandertalencs ;
Cromany b

DETERMINACIÓ D E
L'EDAT 1 EL SEXE EN EL S
ESQUELETS IIUMANS
L'EDAT
Per a la determinació de l'edat va -
lorem diversos paràmetres segon s
els períodes cronològics de la vi -
da, que són: fetal, primera infància,
segona infància, adolescència ,
adult jove, adult, maduresa i senectut
. Només durant els primer s
períodes ens podem aproximar a
Primera denticló o dentició decidual
l'edat en anys, mentre que en el s
altres ens hem d'acontentar am b
una aproximació menys precisa .
En l'estadi fetal l'edat es valora
pel desenvolupament dels ossos ,
tan volumètricament com morfològica,
que en el crani tene n
una seqüenciació cronològica bas -
tant exacta .
De la infància al final de l'adolescència,
la valoració es realitz a
en funció de l'aparició dels germens
dentaris i en la cronologi a
de l'aparició de les peces, deci -
Dents
Edat en mesos
Incisius mitjans inferiors 6° a 8 °
Incisius mitjans superiors 7° a 10 °
Incisius laterals inferiors
8° a 16 °
Incisius laterals superiors
10° a 18 °
Primers molars inferiors
22° a 24 °
Primers molars superiors
24° a 26 °
Ullals inferiors
28° a 30 °
Ullals superiors
30° a 34 °
Segons molars superiors i inferiors 32° a 36 °
Segona dentició o permanent :
Dents
Edat en any s
Els quatre primers molars 4 a 7
EIs quatre incisius mitjans 6 a 8
Els quatre incisius laterals
8 a 10
EIs quatre primers premolars
9 a 1 0
EIs quatre ullals : 10 a 1 1
EIs quatre segons premolars
11 a 1 2
EIs quatre segons molars
12 a 1 4
Els quatre tercers molars
18 a 30
3 7
duals i permanents, així com e n
la valoració de la soldadura progressiva
de les línies de creixement,
sobretot en els ossos de le s
extremitats .
Tal com podem veure, a parti r
dels vint-i-cinc i fins als trent a
anys, és bastant insegura la valoració
de l'edat, per més que, si
hom és expert, pot aconsegui r
una aproximació vàlida . El desgast
dentari, la presència d'alteracions
artrósiques i d'altres patologies
només resulten discreta -
ment favorables, ja que la sev a
aparició està condicionada pe r
factors molt diversos .
EL SEXE
La determinació del sexe en u n
adult, quan es disposa de l'esquelet
sencer, pot esdevenir una tasc a
senzilla, però quan només es té a
l'abast el crani o alguns osso s
llargs el problema pot fer-se molt
difícil, si ja no impossible . En alguns
individus els trets sexuals no
estan ben definits, ja que un s
apunten a un sexe i els altres a l
contrari ; en aquests casos die m
que es tracta d'un individu alòfi s
o sigui, de caràcters ambigus .
La valoració del sexe es realitza
fonamentalment per la morfologi a
del crani i de la pelvis, i per la robustesa
o la gracilitat de l'estruc -

EVALUACIÓ DE LA EDAT PEL GRAU DE SINOSTOSI DE LES SUTURES
Crani Edat en anys
Metòpica a :
glabela 1 a 6
la escata
Coronal a :
1 a 3
sector 1 25 a 7 0
sector 2 30 a 7 0
sector 3
Sagital a :
25 a 5 5
sectors 1, 2 i 4 20 a 6 0
sector 3
Lambdoidal a :
20 a 4 5
sector 1 . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 a 7 0
sector 2 30 a 7 0
sector 3 : més de 6 0
Ptèrii 30 a 7 0
Escata temporal 65 ó mé s
Extremitat superio r
Extremitat interna de la clavícula 18 a 2 0
Omòplat (acromion, coracoides i vora interna) 17 a 2 2
Epífisi superior de I'hámer 16 a 2 5
Articulació del colze 13 a 1 9
Epífisi distals del avantbraç 15 a 2 3
Metacarpians i falanges 14 a 2 1
Extremitats inferiors
Coxal a :
acetàbul 13 a 1 6
cresta ilíaca 16 a 2 3
isquion 17 a 2 5
Epífisi superior del fémur 15 a 2 0
Ossos del genoll 16 a 2 3
Ossos del turmell 16 a 2 0
Calcani, metatarsians i falanges 12 a 2 2
Sacre (SI-S2) 25 a 30
tura esquelètica ; tenen gran im- de la musculatura, normalmen t
portància les excrecències òssies superior en el sexe masculí .
en les zones corresponents a les
insercions musculars, que estan En els adolescents i principal -
en relació directa amb la potència ment en els nens, el diagnòstic
3 2
sempre és molt difícil, tot i qu e
els estudis moderns de la medicina
forense ens poden orientar en
aquest sentit .
En els esquemes que adjunte m
són presents de forma esquemàti -
ca els principals caràcters en què
es basa el diagnòstic sexual e n
els adults .
A més de la importància de le s
àrees de inserció muscular, també
es valora la mida dels ossos, e n
els quals els de menors dimensions
solen correspondre al sex e
femení i els més grans al masculí ,
essent indeterminables els de mi -
des intermèdies . La valoració de l
pes dels ossos i alguns índex qu e
els correlacionen -exposats en di -
verses taules antropològiques -
ens permeten obtenir algunes da -
des més per al diagnòstic sexual .
Alguns trets esquelètics valorables per al diagnòstic
sexua l

33
CRONOLOGIA
"La unitat de temps que per a
l'arqueòleg és el segle, per al
prehistoriador és el mil • lenni i
per al geòleg el milió d 'anys "
Charles Combaluzier (1968 )
DATAC 1 Ó
En paleontologia, la determinaci ó
de l'antiguitat de les restes, sigui n
aquestes humanes o d'altres és -
sers vius, és complexa en no existir
un sistema unitari per a aques t
fi . Hi ha un nombre molt elevat de
tècniques que no sempre són aplicables
. L'elecció d'un o diversos
mètodes depèn de la diversitat de
les circumstàncies. Per tal d'escollir
el més idoni s'han de tenir e n
compte diverses consideracions ,
com poden ser : el lloc de procedència,
l'estructura del terreny
on estaven ubicats, l'antiguita t
suposada, etc . Abans de conti -
nuar volem deixar ben clar que
les despulles esquelètiques, pe l
seu aspecte morfològic durant la
inspecció, no ens permeten determinar
llur antiguitat; com a molt ,
si la seva estructura es correspo n
a la d'algun tipus d'homínid ex -
tint però conegut, pot suposar-s e
una determinada edat, però pos-

teriorment això haurà de confirmar-se
.
Varietat de mètodes de dataci ó
1) MÈTODES ARQUEOLÒGIC S
1) Estratigrafia . La seqüència d e
les capes tèrries que recobreixe n
les despulles humanes, segons les
troballes que en cada una d'elle s
tingui lloc, ens permeten una datació,
especialment si es troba u n
"fòssil director*" l'antiguitat de l
qual ens sigui coneguda . En aquest
casos ha de considerar-se si e s
tracta d'un fossar que, en ser ex -
cavat pogués haver arribat a estrats
més antics als del període e n
què va viure l'individu, cosa qu e
falsejaria els resultats .
2) Aixovar . En aquests casos e l
diagnòstic es realitza per ("`aixovar
d'acompanyament" de l'esquelet,
ja que, si és conegud a
l'antiguitat dels objectes amb el l
associats, com són ornaments ,
ceràmiques etc ., es pot establi r
una cronologia bastant precisa .
En aquestes circumstàncies, l a
datació la determinen els objecte s
de l'època més recent .
3) Datació creuada . La "cross dating"
anglosaxona permet dedui r
la contemporaneïtat entre do s
grups culturals, a través de vincle s
que els relacionen. Si en la cultura
A es troba un objecte produït per
la cultura B, la A ha de ser contemporània
o posterior a la B .
II) MÈTODES GEOLÒGIC S
1) Palinocronologia . Des que fa
uns seixanta milions d'anys, qua n
aparegueren les plantes am b
flors, existeix el pol • Ien, que e n
ser dispersat pel vent en l'atmosfera
es diposita després en terra ,
és possible la seva detecció si, pe r
circumstàncies favorables, en períodes
antics es fossilitzà . El des -
cobriment del pol . Ien en els diversos
estrats geològics ens perme t
deduir com eren alguns hàbitats i
quina era la climatologia dominant;
aquests aspectes, amb consonància
amb els canvis meteorológics
que sofrí el planeta, sobretot
en el Pleistocè, ens permeten
també una aproximació cronològi -
ca .
2) Datació per les varves . En els
climes àrtics el desgel primavera l
origina un creixement del caba l
dels rius, els quals arrossegue n
materials gruixuts d'al . luvió qu e
romanen dipositats en les quietes
aigües dels llacs o dels estuaris .
Amb l'arribada de l'estiu, el caba l
aquós minva, i en aquest momen t
només es sedimenta el llim fi ; e l
procés acaba amb les gelades tardorenques.
Aquestes faixes de sediments
s'anomenen "varves" i
34
poden contar-se amb facilitat a
qualsevol dipòsit, de manera qu e
és possible calcular el temps qu e
han tardat en formar-se a partir
del supòsit segons el qual un a
varva equival a un any . Aques t
mètode ha permès de recular, e n
alguns jaciments, fins a deu mi l
anys .
3) Paleomagnetisme . Aquest mètode
es basa en els canvis de pola -
ritat que ha sofert el camp magnè -
tic terrestre ("Field") en els diversos
períodes de la seva història .
Pel que es refereix al Pleistocè o
Quaternari, s'originen tres períodes
("Epochs"). Aquells que s'ano -
menen Gauss són de polarita t
dominant igual a l'actual, i el s
anomenats Matuyama són de polaritat
inversa (en ells el pol nor d
actual seria el sud, amb inversi ó
del moviment de les brúixoles) . La
polaritat d'aquest períodes no fo u
uniforme, havent-se formal variacions
geomagnetiques menor s
("Polarity events"), de curta dura -
da . Les variacions del geomagnetisme
es determinen en examina r
els sediments d'argila, ja que le s
partícules ferruginoses que conte -
nen es dipositen alineades en e l
sentit del magnetisme terrestre
present en aquell moment : Brunes
(magnetisme actual), des d e
fa -700 .000 anys ; Matuyam a
(magnetisme invertit), des d e
-2 .400 .000 a -700 .000 anys ;

Gaus (magnetisme com l'actual) ,
des de -3000 .000 a -2 .400 .000
d'anys .
111) MÈTODES RADIOACTIU S
1) Radiocarboni . Mètode conegut
també com del C-14 que fo u
ideat per Willart E. Libby, el qua l
l'explicà l'any 1952 . La bas e
d'aquest és la següent: en la alta
atmosfera la col • lisió dels raigs
còsmics produeixen neutrons d'al -
ta energia que en topar amb els
àtoms de nitrogen produeixen petites
quantitats d'hidrogen i d e
carboni radioactiu (C 14 ). El carboni
14 en combinar-se amb l'oxigen
forma diòxid de carboni radioactiu,
aquest es barreja amb el diòxid
de carboni no radioactiu e n
una proporció constant, que no
sembla haver variat de quantita t
des de fa tres-cents mil anys . Els
vegetals absorbeixen el diòxid d e
carboni normal i el radioacti u
quan formen els seus teixits, mantenint
una proporció constan t
dels dos mentre viuen . Els animals
vegetarians, que els ingereixen,
introdueixen en el seu organisme
el C14 en la mateixa proporció
que els vegetals, i els
animals carnívors, de forma indirecta,
també ; o sigui que tots els
éssers vius contenen la mateix a
proporció de carboni radioactiu i
de no radioactiu . Quan un ser vi u
mor, deixa d'incorporar C 14 i
aquest lentament es va degradant ,
convertint-se en carboni no radio -
actiu . En 5.568 anys el contingu t
de C 14 es redueix a la meitat, e n
11 .136 anys a una quarta part i
així successivament . Entre els cin -
quanta mil i els setanta mil any s
la seva detecció es fa impossible .
No entrarem en detalls tècnic s
però els resultats sempre es done n
amb un marge d'error aproximat ,
en anys, que va en augment en relació
directa amb la major antigui -
tat de la mostra que s'analitza. La
determinació del C 14 pot fer-se di -
rectament mitjançant la incinera -
ció d'una quantitat d'os del indivi -
du, però també poden analitzar-s e
restes de fusta, carbó, closques de
mol • lusc i d'altres, que acompanyen
els vestigis esquelètics .
2) Potassi-Argó . L'escorça terrestre
conté potassi a on l'isòto p
K-40 va transformant-se en Argó -
40 a un ritme conegut, essent l a
seva vida mitjana de mil tres -
cents milions d'anys . En els ter -
renys d'origen volcànic, la determinació
meticulosa de la proporció
K40/A40, pot ser traduïda e n
una data absoluta, de forma simi -
lar a com s'actua amb el C 14 . E n
datacions posteriors al mili ó
d'anys l'error pot ser important .
3) Mètode de la fussió del U23 8
en els cristalls de circoni .
35
4) Radioactivitat en terreny s
no volcànics . L'espectrometria
de raigs alfa i la de raigs gamma ,
així com la determinació en le s
proporcions dels continguts e n
urani/tori o d'urani/actini, perme -
ten una datació cronològica . E n
1'espectrometria alfa s'ha de destruir
una part del material a examinar,
mentre que en les restant s
no és necessari . Al igual que e n
les altres tècniques radioactive s
l'anàlisi pot fer-se de les despulles
esquelètiques o dels sediments
calcaris, conquilles d e
mol • luscs, etc .
IV) MÈTODES BIOLÒGICS
1) Dendrocronologia . Aquesta
tècnica també es coneix com la d e
"l'arbre sense fi" . Aquest mètode
fou posat en pràctica per Andre w
E . Douglas el 1929 prenent com a
base els treballs de Ch . Babbage
de 1837 .
En síntesi, el sistema consisteix
en l'estudi de les modificacion s
que es produeixen en els anells de
creixement dels arbres en relaci ó
amb els canvis estacionals . El s
anells segueixen unes seqüències
semblants entre si per tots els arbres
de la mateixa espècie, per ò
en profunditat els més vells tene n
un nombre més gran de freqüències
que no tenen els més joves .
Així, si de dos arbres agafem e l

més jove que té deu seqüències ,
aquestes es repeteixen en les de u
capes de superficie del més vell ,
però aquest en el seu interior e n
té unes altres de diferents, que e s
correspondrien amb les superficials
d'un altre arbre anterior a
ell, i les seqüències més profundes
d'aquest es correspondrie n
amb les d'un altre arbre al mateix
temps més antic . Si hom aconsegueix
de tenir una seqüència d e
troncs de diferents èpoques, e s
pot anar seguint-les retrocedin t
progressivament en el temps .
Aquest mètode ha permès, en alguns
casos, anar fins a més d e
cinc mil anys enrera .
2) Contingut de colàgen . En al -
guns casos, i degut a la seva resistència
a la destrucció, la quantificació
del contingut d'aquesta
proteïna pot permetre'ns una valoració
cronològica .
puadr e naif de Maite Fernández, que esquematitza
la datació radiocarbónic a
Esquema de la dendrocronologia
37

V) ALTRES MÈTODE S
1) Test de la fluorina . La fluori -
na, dissolta en les aigües subterrànies
que es filtren lentament ,
va substituint el calci en els osso s
enterrats. La velocitat amb què e s
realitzi la substitució dependr à
del contingut de fluorina de les ai -
gües, però no hi ha un patró constant,
que pot variar inclús en u n
mateix lloc, en diferents períodes .
Com que el canvi és irreversible ,
això ens permet d'establir ('eda t
cronològica dels diversos osso s
exhumats d'un mateix lloc en fun -
ció del seu contingut en fluorina ,
ja que, com més antics siguin mé s
gran serà el seu contingut en ella .
Aquest mètode permeté descobrir
el famós frau de Piltdown* .
4) Estudi dels petits rosega -
dors . Es tracta d'un curiós mèto -
de basat en la gran diversita t
genèrica dels rosegadors que ,
amb escassíssimes variacions, e s
mantenen estables des de fa un s
cinquanta vuit milions d'anys . La
majoria són de petita mida per ò
estan adaptats a les més variade s
formes de vida: subterrània, co m
els talps; arborícola, com els esquirols;
saltadora ; aquàtica co m
els castors; voladora com els esquirols
voladors . La supervivència
de l'espècie és deguda a la sev a
elevada taxa de reproducció, que
38
compensa d'aquesta manera les
seves també elevades pèrdues .
Algunes petites aus depredado -
res, principalment nocturnes, ingereixen
llurs preses i després regurgiten
el "bol" que conté la pel l
i els ossos . Les aus que habiten ,
les unes en coves i les altres e n
penya-segats o en arbres, done n
lloc a una acumulació de reste s
ossis que corresponen als rosega -
dors que conformen el seu hàbitat
. 1 com que totes elles estan
molt especialitzades, es pot deduir
com era l'hàbitat i el clima, i
a més a més, de forma indirecta ,
com era el període en què visqueren,
donat que en cada etapa h i
hagué unes condicions climàtiques
diferents .
secció del tronc d'una sequoia americana, anterio r
al descobriment d'Amèrica, on han estat marcat s
els períodes corresponents a fets histórics importants
. Cap a la meitat del radi, hi ha la data de l
descobriment del Continent Americá . (British Muscum
N .H . )

DISTÀNCI A
IMMUNOLÒGIC A
La persistència de proteïnes fòssils
en els vestigis ossis molt antics,
permet, mitjançant la sensibilització
d'animals d'experimentació,
detectar la proximitat entre
dues espècies fòssils o entre un a
de fòssil i una altra d'actual .
Aquest mètode fou aplicat per Lovenstein,
per a la determinació de
la distància filètica del Ramapithecus
amb els homínids .
PALEOBIOQUÍMICA
Els compostos orgànics originats
per els éssers vius no sempr e
desapareixen del tot després de l a
mort. Les cadenes bioquímique s
tendeixen a separar-se per determinats
llocs, però poden conservar-ne
llurs seqüències ; aquests
fragments de cadenes permeten
la identificació d'alguns grup s
biològics o espècies concretes .
Encara que aquests estudis ha n
de considerar-se incipients, en s
possibilitaran, quan es pugui disposar
d'unes taules bioquímique s
més àmplies, la seva comparaci ó
amb les cadenes fòssils que s'estudiïn,
possibilitant-nos-en la detecció
en molts sediments . Això
constitueix la base dels anomenats
"rellotges proteics" .
En aquesta darrera dècada hom h a
assolit d'extreure de l'os sec antic
el seu ADN, i per més que les seves
seqüències estiguin incompletes ,
hom espera que en un futur pròxi m
es puguin completar, si més no e n
part. Les distàncies seqüèncials entre
les espècies fòssils i les corresponents
als actuals éssers vius n o
són tan grans com hom general -
ment suposa, i això constitueix u n
factor que facilita el seu estudi .
Encara que les restes ADN qu e
s'extreguin siguin molt escassos ,
39
gràcies a la seva capacitat de duplicació
es pot aconseguir el se u
clonatge i disposar d'elevade s
quantitats per a prosseguir-n e
l'estudi. Aquest permetrà millora r
els coneixements filètics, la determinació
del sexe, i la presència d e
malalties hereditàries concretes i
d'altres que deixaren la seva empremta
en els gens .

CAPÍTOL II
BREU REVISI O
HISTÒRICA DE LA
PALEOPATOLOGIA
Si desconeixem corn van ser les malalties en el passat, ¿podrem algu n
dia arribar a predir-ne el futur?

Ruffer, el 1913, va definir la paleo -
patologia com "aquella ciènci a
que ha pogut demostrar la presència
de les malalties en les restes
humanes i d'animals procedents
dels temps antics" . Aquesta
definició Vuillemin la va completar
afegint el concepte de patologia
vegetal o "pàleo-fitopatologia"
. Ambdós conceptes els podríem
compendiar i parlar de "pàleo-pato-biologia"
. Aquella definició
segueix essent encara vàlida ,
però no clarifica alguns aspecte s
que considerem importants, co m
són ara els límits cronològics i l a
metodologia .
Tot acceptant l'opinió expressad a
per Pales el 1930, quan considerava
que la vida i la malaltia van
néixer juntes, idea que compartim,
el límit cronològic inferio r
resta correctament precisat, però ,
¿quin és el límit superior per al s
estudis paleopatològics? . No podem
acceptar la divisió clàssic a
de la història en Prehistòria, Edat
Antiga, etcètera, ja que observe m
que problemes idèntics o similars
es plantegen tan pel que fa referència
a períodes molt reculats
com pel que en fa a èpoques mé s
recents, com ara l'Edat Mitja i encara
temps posteriors . Les causes
d'aquesta imprecisió són les comunes
a totes les branques de la
història, cosa que a la nostra manera
de veure ens hauria de dur a
considerar que les diferèncie s
més grans entre els estudis històrics
i els paleopatològics són degudes
als mètodes emprats pe r
aquests darrers .
La manca de textos escrits qu e
caracteritza la investigació paleo -
patològica es el factor diferencia l
més important, tota vegada qu e
basa el seu estudi en l'examen d e
les restes d'individus extints. Com
passa amb les altres branques d e
la medicina, la paleopatologia h a
anat enriquint les seves tècnique s
d'investigació amb molts del s
exàmens complementaris d e
avantguarda que empra la medicina
actual. Tanmateix la seva manera
de fer es feu forçada a seguir
patrons diferents, ja que ella
sempre comença els seus estudi s
precisament pel punt on acab a
els seus el metge actual : l'examen
anatomopatològic, perquè mai n o
disposa d'una anamnesi que pugui
orientar el diagnòstic . Més en -
davant, i a la vista de les lesions
finals, és possible d'aventurar un a
etiologia i inclús de pressuposa r
la simptomatologia que l'individ u
deuria presentar en vida . Aquesta
manera de fer ens permet afirma r
que qualsevol resta humana, d e
qualsevulla època, pot ser estudiada
amb "esperit paleontològic"
. Tanmateix aparentmen t
existeix un acord tàcit entre el s
estudiosos d'aquesta ciència, i el
42
mot "paleopatologia" es reserva a
les èpoques prehistòriques i el s
temps antics fins a l'Edat Mitjan a
inclosa perquè, per més qu e
d'aquest darrer període hom e n
conserva textos escrits, aquests
normalment no donen una orientació
concreta cap a un individ u
determinat, i, d'altra banda, el s
conceptes nosològics són diferents
dels actuals i encara, de vegades,
difícils d'interpretar.
La paleopatologia obre un no u
camp a la investigació històrica ,
ja que permet de realitzar un a
confrontació de maneres de veu -
re . Això és possible perquè ho m
pot comparar els conceptes expressats
en els textos mèdics antics
amb les patologies que ho m
constata mitjançant les tècnique s
paleopatològiques, i d'aquesta
manera és possible confirmar o
refutar, en alguns casos, allò qu e
en ells va ser exposat .

RESUM HISTÒRIC DE LA
PALEOPATOLOGIA I DEL S
PALEOPATÒLEGS
És difícil assignar una data de
naixement de la paleopatologia ,
però gairebé sense cap temença a
l'error podríem afirmar que v a
néixer al mateix temps que l a
prehistòria, a les primeries del se -
gle XIX, quan hom va acceptar les
idees de Boucher de Perthe s
(1788-1868) . L'estudi de les res -
tes dels homes fòssils va dona r
pas al naixement de la Paleoantropologia,
però, al mateix temps
que hom valorava les particularitats
morfològiques dels nostres
ancestres, també es van tenir e n
compte aquelles alteracions esquelètiques
que no podien se r
atribuïdes a la variabilitat anatòmica
o evolutiva; va ser aleshores
quan hom en buscà una interpretació
patològica . Quan, el 1856, a
la cova de Feldhofen, prop Düsel -
dorf, va ser descobert l'Home d e
Neanderthal, el professor Virchow
el considerà un individu amb un
crani patològic ; aquest criteri va
ser refusat, més endavant i v a
constituir el primer cas constata t
de pseudopatologia .
Alguns autors consideren que Rudolph
Virchow (1821-1902) és el
pare de la paleopatologia, però
els seus estudis van ser acciden -
tals, no sistemàtics, i no tenie n
per objecte primer la investigaci ó
de la malaltia a la prehistòria . La
manca de 1"'esperit paleopatològic"
de Virchow és probablemen t
la causa que Sandison, i d'altre s
amb ell, considerin Sir Marc Armand
Ruffer (1858-1917) el "peoner
de la paleopatologia" . Per motius
de salut, Ruffer va residir a
Egipte durant molts anys, i va dedicar
la major part del seu lleure
a l'estudi de la patologia de les
restes humanes antigues, sobreto t
de les mòmies. Va elaborar diver -
ses tècniques per a assolir el s
seus objectius, i entre elles cal re -
marcar la de la rehidratació* del s
teixits, amb la qual aquests podien
ser sotmesos a posterior tin -
43
ció i examen microscòpic . Entre
la seva àmplia tasca hem d'esmentar
les seves investigacion s
sobre la presència de lesions arte -
rials en les mòmies, i la detecci ó
d'ateromes. No va ser menys important
el descobriment d'ous d e
paràsits Schistosoma haematobium
bilharzia en els túbuls renals
d'algunes mòmies, cosa qu e
justificava la freqüent hematúri a
que patien els egipcis d'aquell s
temps tal com manifesten els "pa -
pirus mèdics" . Entre les diverses
patologies que diagnosticà, de -
Rudolph Virchow (1821-1902 )
Sir Marc Armand Ruffer (1858-1917 )

mostrà l'existència de tuberculos i
pulmonar i mal de Pott . Les afeccions
de la pell constituïren una
troballa habitual i, entre les mal -
formacions, va emmarcar I'acondroplàsia
. Corn hem dit en començar,
a ell es deu la definició d e
la paleopatologia tal com hom generalment
l'accepta .
Sense treure mèrit a Ruffer, ca l
també remarcar altres autors que
ja havien realitzat estudis histològics
similars, com ara Czerma k
(1852) i Fouquet (1889) ; tanmateix
a penes van tenir trascendència
.
Els francesos, avançats en els estudis
antropològics, també ho foren
en el camp de la paleopatologia
. La trepanació cranial prehistòrica
fou descoberta per Pierre-Paul
Broca (1824-1880), amb
motiu de l'estudi que realitzà en
un crani peruà precolombí qu e
presentava una lesió atribuible a
aquesta causa, cosa que constitu í
un fet remarcable. També cal des -
tacar, entre d'altres treballs, el s
de Prouniers, Manouvrier i Loucas-Championière;
aquest darre r
va publicar la primera obra sobr e
la trepanació cranial prehistòrica .
Jules Le Baron és el pare del primer
tractat de Paleopatologia, e n
recopilar els estudis realitzats sobre
les despulles esquelètiques dipositades
als Museus Broca i de
París per a la seva tesi "Lession s
osseuses de l'Home préhistorique
en France et en Algérie" .
Si anem al nostre segle, una fita
important va ser la publicació d e
l'obra de Roy L . Moodie, "Paleopathology"
(1923), de 567 pàgines
i 117 làmines, primera obr a
general dedicada a aquesta nova
ciència . El 1930 aparegueren a
França dues altres obres importants
: Paléopathologie, de Leo n
Pales, i "Trépanation cranienne" ,
d'Emile Guiard . Amb l'obra d e
l'hongarès Akos Palla, "Paleopathologia",
editada el 1937, finalitzen
les publicacions d'allò que po -
44
dem considerar com el primer cicle
d'obres generals de paleopatologia
.
Fins els anys seixanta no va n
aparèixer nous tractats, general -
ment obres de divulgació o recopi -
lacions . Entre les primeres he m
de remarcar la dels anglesos Don
Brothwell, "Digging up Rones "
(1963) i la de Calvin Wells, "Rones,
Bodies and Disease" (1964) ;
la del rus Rekhlin, "Paleopathology"
(1965), i la del belga Paul A .
I'aul Broca (1824-1880 )
Calvin WeIls (1908-1980 )

Janssen, "Paleopathology" (1970) .
Entre les obres col • lectives, remarquem
la dirigida pel nord -
americà Saul Jarcho, "Human Paleopathology"
(1966), i la més
completa de la década, "Disease s
in Antiquity" (1966), dirigida per
Don Brothwell i A . T. Sandison, on
hi van col . laborar els millors paleopatòlegs
d'aquell moment. Mereixen
un esment especial els au -
tors hongaresos, amb A . Tasnádi-Kubacska,
"Az ósállatok pathológigiája"
(1962), únic llibre dedicat
a la zoopaleopatologia (tradu'it
a l'alemany amb el títo l
"Paláopathologie . Pathologie der
Vorzeitlichen 'riere") i que, junta -
ment amb el de Regòly-Mérei Gyula,
"Az óseberi és kessobbi ember i
maradvánnyok rendszeres kórbonctana"
(1962), i el de Bartucz
Lajos, "A praehistorikus trepanáció
és orvostórténeti vonatkozázú
sirleletek" (1966), composen una
important trilogia paleopatològica.
En castellà hem de destacar el
llibre de J. Lastres i F. Cabieses
(1960), "La trepanació del cráne o
en el antiguo Perú", que desmitifica
la trepanació prehistòrica .
Fins a mitjans dels anys seixanta
no va començar l'activitat paleopatològica
a Espanya, amb l'excepció
del canari Juan Bosch Mi -
45
llares, el qual, per més que es limità
a l'estudi de les poblacion s
guanches, ha de ser considerat u n
peoner. Tot al llarg de la seva obr a
hi ha bastant d'afirmacions discutibles
i algunes d'errònies, per ò
això no desmereix gens la seva
àmplia labor autodidàctica .
La nostra tasca paleopatològic a
la vam iniciar el 1967, i el 197 1
vam inaugurar el Laboratori d e
Paleopatologia del Museu Arqueo -
lògic de Barcelona . Un any més
tard, el 1972, Manuel García Sánchez
va crear el Laboratori d'Antropologia
i Paleopatologia de l a
Facultat de Medicina de Granada .
Precisament el 1971, Aidan Cockburn
i la seva esposa Eve van fundar
la Paleopathology Association,
la qual, amb més de cinc -
cents membres, acull la majoria
dels paleopatòlegs de 35 països .
Cockburn va néixer el 1912 a
North Shieldsin northern (Angla -
terra), i es va doctorar en medicina
el 1937, a Durham. Es va especialitzar
en epidemiologia i es
va interessar per la història de les
malalties, sobretot de les zoonosis.
La Paleopthology Associatio n
es reuneix dues vegades l'any, i
cada dos anys a Europa ; publica
Juan Bosch Millares (1893-1979 )
Aidan Cockburn (1912-1981 )

"Paleopathology Newsletter" i
"Papers on Paleopathology" . E l
1971 va desenvolupar important s
estudis amb la dissecció de mòmies
egípcies i, amb la col • labo -
ració de nombrosos especialistes ,
va publicar l'obra "Mummies, Di -
sease and Ancient Cultures" ,
1980. Va morir el 1981 . A Calvin
Wells (1908-1978), nascut a l a
Gran Bretanya, que també va se r
un pioner de la paleopatologia, l i
devem nombrosos treballs qu e
van estimular la vocació de nous
paleopatòlegs. El 1978, Marvin J .
Allison y Enrique Gerszten va n
funda a la Universitat de Virginia
el Paleopathology Club, que forma
part dels "Companions Mee -
Logotip de la "Paleopathology Association", dissenyat
per Patrick Horne
tings" de la International Academy
of Pathology-United State s
and Canadian Division, i edit a
una publicació també amb el títo l
de "Paleopathology Newsletter" ;
realitza una reunió anual i té un s
450 associats de diversos països
del món .
Durant els anys setanta començ a
una reactivació de les publicacions
paleopatològiques ; entre
elles cal remarcar la de R . Ted
Steinbock (1976), "Paleopathological
diagnosis and interpretation",
molt important per a l
diagnòstic diferencial . La nostra
modesta aportació va ser la publi -
cació, el 1977, de "Paleopatologí a
del cráneo en Cataluña, Valencia
y Baleares" . Entre les publicacions
posteriors, esmentem "Les
maladies à l'aube de la civilitation
occidentale", de M . D . Grmek
(1983), "Identification of Paleopathological
Conditions In Huma n
Skeletal Remains", de D. J. Ortner
i W. G. J . Putschar (1985), "Paleopathology
of Danish Skeletons" ,
de P. Bennike (1985), "L'origine
delle malattie", de L. Capass o
(1985), "Human Skeletal Remains",
de D . H . Uvelaker (1989) i
"Human Osteology" de T. D. White
i P. A . Folkens (1991) . E n
aquest període, i com a obra d e
divulgació, vam publicar "La enfermedad
en la prehistoria" (Campillo,
1983) .
46
Aquesta breu revisió de la biblio -
grafia mundial posa en cla r
l'escàs nombre de publicacion s
paleopatològiques, com a conse -
qüència directe del breu cercl e
dels paleopatòlegs. Aquest fe t
contrasta amb l'abundància d'an -
tropòlegs i d'exhaustius estudis
antropològics sobre l'home prehistòric.
Amb això no volem dir
que la paleopatologia sigui un a
ciència morta, sinó que, ben a l
contrari, està en plena efervescència,
i l'impuls encetat durant
els anys setanta ja ha començat
a donar fruit i seguei x
creixent esponerosa .
Acabem aquest esbós històric es -
mentant, juntament amb els peo -
ners, els noms d'alguns paleo -
patòlegs il • lustres per la rellevància
de llurs treballs, pel s
problemes que han enfocat o per -
què han estat els aglutinador s
d'aquesta especialitat en llurs
països . A la nostra manera d e
veure, hem de remarcar el s
exhaustius estudis realitzats, sobre
la lepra, pel danès M0ller -
Christensen ; C . J . Hackett pel s
seus interessants treballs sobr e
les treponematosis i l'evolució de
la sífilis. 1, a França, J . Dastugu e
per la seva veterania i Braban t
per la seva tasca paleoestomatològica
.

CAPÍTOL III
FONTS D'ESTUDI I
METODOLOGIA
"Lespeculació precedeix els descobriments, les suggerències, les teories
i els conceptes definitius"
Roy L . Moodie (1923)

RESTES HUMANE S
La matèria fonamental dels estudis
paleopatològics la constitueixen
les restes humanes, elles e n
millor o pitjor estat de conserva -
ció són la seva base; gairebé sempre
es tracta de l'esquelet, en ocasions
fossilitzat, o menys freqüentment,
de l'individu momificat.
Altres medis materials, aix í
com diversos factors ens pode n
servir també, i a ells ens referirem
més endavant, tot comentant -
los segons la seva importància .
Restes òssies
Sense por a equivocar-nos, podem
afirmar que els ossos constitueixen
la base primordial dels estudis
paleopatològics, donat que e s
tracta de les parts de l'organisme
més resistents al pas del temps ,
ja que els teixits tous s'alteren o
es destrueixen totalment en u n
curt espai de temps, excepte qua n
intervenen els processos de momi -
ficació .
Aquesta circumstància limita mol t
els coneixements de la paleo -
patologia, tota vegada que nomé s
aquelles malalties que de form a
directa o indirecta afecten l'os po -
dran ser diagnosticades o intuïdes
. D'això es despren que el s
processos patológics viscerals
són els menys coneguts, tant que
és necessari recórrer a mètode s
indirectes per tal de detectar l a
seva presència . Sovint el seu estudi
es fonamenta prenent en consideració,
com element de comparació,
la patologia dels denominats
pobles "primitius" actuals .
Noves tècniques bioquímiques ens
permetran, en un esdevenidor pot -
ser proper, aprofundir en aquestes
patologies .
L'estat de conservació dels osso s
és molt variable, depenent de l a
interacció d'un gran nombre de
factors (tafonomia), com pe r
exemple la constitució del terreny
on restaren dipositats, perquè segons
la seva composició química ,
grau d'acidesa, humitat, pressi ó
exercida pel volum de terra qu e
els cobreix, caigudes de gran s
blocs de pedra al damunt, i d'altres
factors, poden influir de forma
important. També les arrel s
vegetals poden contribuir força a
la seva destrucció, tant per la se -
creció dels seus àcids, que dissolen
les sals calcàries de l'os, co m
en introduir-se a través dels orificis
òssis, sobretot en el crani .
L'acció dels animals carronyaire s
també s'evidencia de forma mol t
notòria, especialment la dels petits
rosegadors com les rates .
Tot aquest conjunt de factors influeixen
més o menys en el gra u
de deteriorament de l'os, que sol
48
ser molt més acusat en els de l a
cara, epífisi dels ossos llargs i
aquells que estan constituïts bàsicament
per teixit esponjós . L'antiguitat
dels vestigis també in -
flueix, de manera que, com a norma
general, els més recents só n
els millor conservats, però les excepcions
solen ser molt freqüents .
Per acabar, ens resta dir que l a
tècnica d'excavació emprada é s
un factor de transcendental importància,
tota vegada que, qua n
es realitza amb meticulositat, le s
despulles humanes no acostume n
a patir deteriorament, però qua n
s'efectua de forma barroera, co m
sol passar amb els excavadors
furtius o amb aquells que no te -
nen una formació especialitzada ,
no es infreqüent que els ossos resultin
espatllats i quedin pràctica -
ment inservibles per al seu estudi .
Els mètodes d'assecatge i consolidació,
mitjançant l'aplicació d e
resines sintètiques i la restauració
dels desperfectes, quan és possible,
faciliten la seva observació ulterior.
Ossos fosilitzats
La fossilització consisteix en l a
petrificació del os, que en genera l
té lloc quan es farceixen les cavitats
que ocupaven les cel • lules
per substàncies minerals . Menys
sovint solen passar les substitu -

cions, que el modifiquen a travé s
deis processos químics de les sal s
minerals de l'os que són intercanviades
per altres, amb la qual cosa
es conserva l'estructura interior.
Un tercer procés pot esdevenir-se
de la combinació d'ambdós
. Després de la fossilització ,
els ossos augmenten de pes .
Encara que el temps necessar i
perquè el procés de fossilitzaci ó
arribi a terme sol ser llarg, la sev a
durada és variable, i no serveix e l
grau de fossilització assolit per a
Mómia egípcia pre-dinlstica . El clima sec del desert
afavoreix la dessecació i conservació del s
cad lvers
Mómia de Ramses II (Dinastia X\Ilp
establir una datació precisa, tot a
vegada que hi intervé una multitud
de factors .
Restes momificades
La momificació consisteix fona -
mentalment en un procés de dissecació
deis teixits tous, que t é
lloc en determinades circumstàncies
sobre les quals és possible in -
fluir-hi, i que donen lloc a la momificació
artificial .
A l'Egipte faraònic es practic a
àmpliament la momificació artificial,
però, al nostre parer, hi influ í
més el clima del desert que l'acci ó
deis embalsamadors . Són factors
essencials que afavoreixen la momificació
la sequedat del terren y
juntament amb una temperatura
càlida, circumstàncies que es do -
49
nen àmpliament a Egipte on s'ha n
trobat mòmies del període predinàstic
en perfecte estat de conservació
. Per més que el natron *
podia ajudar a la seva conserva -
ció, altres substàncies que tamb é
s'aplicaven, per exemple, els ungüents
oliosos, en facilitaven l'alteració;
d'aquesta manera es dóna
la curiosa circumstància qu e
acostumen a estar millor conservades
les mòmies que foren sot -
meses a processos de conservaci ó
més simples, que aquelles on foren
empraren rnètodes més com -
plexos . Prova de la importànci a
de la influència climàtica és el fe t
que les mòmies que foren descobertes
en perfecte estat, en ésse r
exposades al públic en els diversos
museus, començaren a deteriorar-se,
perquè les condicion s
ambientals que les envoltaven va n

deixar de ser les adequades ;
aquest és el cas que patí la mòmia
de Ramsès II, que fou diposi -
tada al Museu de El Caire i va ha -
ver de ser traslladada amb urgència
a Paris per tal de ser sotmes a
a un tractament que climinés le s
micosis que hi havien començat a
fer estralls. En molts altres lloc s
del món s'han trobat mòmies ,
com a Amèrica (Perú, Mèxic, Sud
dels Estats Units, i altres llocs) i
home de Tollund
també a les illes Canàries, on n o
havien estat sotmeses a cap tractament
especial, de manera qu e
els factors geoclimàtics en fore n
els determinants .
Una curiosa forma de conservaci ó
la constitueixen alguns individus
trobats a Escandinava, com, pe r
exemple, l'home de Tollund (Dina -
marca) extret del llit turbós de l
pantà d'aquesta localitat, que aparegué
en perfecte estat de conser -
vació degut a l'alt grau d'acides a
de l'humus turbós . Sembla que va
morir penjat fa més de dos mi l
anys i el seu cap es conserva a l
Museu de Sikeborg . Durant I'Eda t
de Ferro, a Dinamarca, el ritua l
funerari era la incineració i no -
més els reus eren ajusticiats penjant-los
dels arbres i després el s
seus cossos eren llançats als pantans
.
SILUETES HUMANE S
Es tracta d'un fenomen rar i curiós
que consisteix en la presència
de siluetes esquelètiques impreses
damunt del sòl d'alguns ja -
ciments . Aquest fenomen est à
vinculat a complexes reaccion s
químiques on hi solen interveni r
substàncies ferruginoses i magnèsiques,
que, aportades per les filtracions
d'aigua, actuen sobre e l
terreny donant lloc a pigmentacions
fosques que impregnen el
50
sòl ; quan aquest és de color clar,
el procés permet d'evidenciar-le s
durant l'excavació. Casos similars
s'han vist a Elp (Holanda) i Muckink
(Essex, Gran Bretanya) entr e
altres llocs. Malauradament, en l a
pràctica, no tenen cap interès pe r
al paleopatòleg .
De vegades, rares, quan els teixit s
tous en lloc de patir la seva putre -
facció habitual es transformen e n
adipocira, aquesta pot constituir
un motlle dins del terreny qu e
l'envolta i, més endavant, en farcir-se
d'altres substàncies procedents
de les filtracions que es dipositen
a l'interior de la cavitat ,
reproduir el cadàver amb un a
morfologia més o menys exacta .
Aquest és el cas de l'Home de Morín
trobat a la província de Santander
i que pertany al Paleolíti c
Superior.
Un fenomen similar a l'anterio r
són les reproduccions artificials ,
obtingudes a través del farcimen t
amb guix, de les cavitats que deixaren
els cadàvers dels individus
que van morir durant la famos a
erupció del Vesubi quan destru í
Pompeia, ja que els processos de
putrefacció dels morts sepultats
per les cendres els convertiren e n
motlles. No cal dir que aqueste s
representacions sempre són imprecises
i no se'n poden treur e
grans conclusions .

COPRÒLITS*
Els copròlits constitueixen un a
troballa arqueològica bastant fregiient,
encara que en llur majori a
no són humans . Habitualmen t
procedeixen d'animals, molt freqüentment
cànids (hienes) .
El 1910. Young demostrà la presència
de llavors de síndria e n
copròlits procedents de la Cov a
de Salts (Kentucky, EE .UU). Treballs
posteriors en diversos lloc s
d'Amèrica han permès determina r
la presència de nombrosos vegetals
que composaven la dieta alimentària
d'alguns pobles preco-
Iombins. Els estudis es basen e n
la troballa de llavors, fibres vegetals,
pol • Ien, espines de peix, res -
tes d'artròpodes, i d'altres . Son
treballs realitzats mitjançant l'estreta
col • laboració de nombroso s
especialistes pertanyents a branques
molt diferents de la ciència .
Aquests estudis, en algunes investigacions,
han pogut recular fins
els anys set mil abans de J . C.
Aquestes noves tècniques done n
un gran abast a la investigació de
la dieta i de la patologia digestiv a
en aquells llunyans períodes, j a
que també ha estat demostrada l a
presència d'ous de cucs intestinals
i nematodes .
Copròlit de hiena, trobat a la cova de "El 'foll "
(Moià) . La secció mostra la presència de fragments
òssis a mig triturar
1 l i
51
6 en .
ALTRES FONTS
ART PREHISTÒRI C
En el Paleolític Superior apareixen
els primers testimonis d e
l'art, en forma de pintures i gravats,
que es conserven en les pa -
rets de les coves i abrics (Art Parietal)
i també es poden trobar e n
els grans blocs de pedra a l'air e
lliure. En els còdols plans, ossos i
banyes es localitzen les representacions
de l'anomenat "art mobiliari"
.
Deixant de banda els diversos estils
i tècniques utilitzades, sempr e
cal ser molt prudent en la seva interpretació,
donat que, si bé e n
molts casos les representacion s
patològiques resulten molt evidents
i permeten aventurar u n
diagnòstic, en d'altres pot tractar -
se de simples vel • leïtats artístiques,
imperfeccions tècniques, de -
terioraments deguts al pas de l
temps, i a d'altres factors, i la nos -
tra fantasia pot fer-nos caure dintre
del camp de la pseudopatologia.
GEOLOGIA
Gràcies a aquesta ciència s'ha pogut
estudiar el passat del nostre
planeta, amb els seus continu s
canvis en el transcurs del temps ,

que han afectat directa o indirectament
els éssers vius . El seu estudi,
conjuntament amb el de la
paleontologia, resulta imprescindible
pel coneixement de l'home .
Avui la patologia humana està in -
fluïda en cada grup per les circumstàncies
ambientals que sobre
ella actuen, en allò que s'ha
denominat el seu hàbitat, biotop o
zona ecològica. Veiem, doncs, co m
el terreny, els aliments, el clima ,
el treball, i molts altres factors in -
flueixen de forma evident sobre l a
salut humana, causant que une s
malalties predominin per damun t
de les altres. Algunes circumstàncies
són exclusives de determina -
des poblacions, però en el se u
conjunt tots els factors incideixe n
sobre la patologia i longevitat de
cada grup humà .
La geologia, en ocasions am b
gran detall, ha pogut determinar
com ha estat la Terra a travé s
dels temps, anomenant-los segon s
els seus períodes geològics característics,
que ens permeten d e
conèixer com era el terreny, el clima,
la flora i la fauna que en ca -
da època existiren . Indubtable -
ment, durant l'Era Quaternària ,
quan hi fa la seva aparició l'ho -
me, els canvis climàtics foren importants,
de manera que Europ a
es trobà sotmesa a descensos importants
de la temperatura du -
rant els denominats períodes glacials,
entre els quals se n'intercalaven
uns altres de càlids ,
coneguts com interglacials, en u n
dels quals sembla ens trobe m
avui mateix. Evidentment, aquest s
canvis influïren en la forma de vida
dels nostres avantpassats i e n
la seva salut, i probablement foren
la causa de la desaparici ó
d'alguns grups d'hominids .
L'estratigrafia, ciència inseparable
de la prehistòria i de la paleon -
tologia, s'ha vist auxiliada per l a
palinologia que ha permès gran s
avenços en l'estudi dels tipus d e
vegetació existents en els diferents
períodes (paleobotànica), i
ha fet possible d'esbrinar indirectament
el clima predominant (paleoclimatologia).
El coneixemen t
de la flora i de la fauna perme t
sospitar quin tipus d'alimentaci ó
podia ser assequible a I'home primitiu
en el seu hàbitat, i valora r
la seva influència en algunes afeccions
patològiques; també permeten
d'albirar algunes de les possibilitats
terapèutiques que aquell a
gent tenia al seu abast .
PALEOBIOQUÍMICA
Amb poques excepcions, els deno -
minats compostos orgànics qu e
avui en dia es troben en el nostre
planeta han estat sintetitzats pels
éssers vius. El seu grau de com -
52
plexitat pot ser molt variable, es -
sent també com és molt diferen t
l'estabilitat de les substàncies .
En morir un ésser viu, la seva estructura
bioquímica es desintegra
i els seus vestigis queden dipositats
en el sòl . Alguns d'aquest s
compostos orgànics, pertanyent s
a les parts toves, s'han descobert
en alguns fòssils i sediments antics.
Unint els seus esforços, el s
geòlegs i els bioquímics han començat
a treballar en la recerca
d'aquests fòssils químics (Eglito n
i Calvin) constituïts per molècule s
poc alterades o intactes .
Indubtablement, a partir d'aquestes
restes bioquímiques no e s
podrà determinar a quins ésser s
pertanyien, encara que sí, freqüentment,
al seu grup i espècie ;
però per a arribar a aquest pun t
és necessari un progrés profund
en el coneixement de l'estructura
química íntima dels éssers viu s
(quimiotaxonomia) fet que probablement
no s'assolirà fins que ha -
gin transcorregut alguns decennis
; tan mateix, quan hi arribem ,
tindrem oberts nous horitzons en
la investigació paleopatològica ,
cosa que ara per ara ens és innassequible
.
Gràcies a la resistència d'algune s
substàncies, com són ara algunes
proteïnes que constitueixen e l

col • làgen, determinades albúmines
i altres substàncies orgàniques,
s'han pogut practicar algunes
proves paleo-immunològique s
(howenstein), així com, en algunes
ocasions, proves paleoserològiques.
Els treballs realitzats tot a l
llarg dels anys vuitanta han permès
l'extracció de I'ADN de l'os ,
material que ha resultat bastan t
estable, i la seva clonació posterior
(A. Wilson). Els estudis de pa -
leogenètica ja són una realitat, i
també l'estudi de I'ADN mitocon -
drial, i ens permetran la detecci ó
de nombroses malalties hereditàries
i aquelles altres que deixen l a
seva empremta en I'ADN .
RITUAL FUNERAR I
Tot sovint, les cerimònies funeràries
dificulten la investigació paleo -
patològica, donat que implique n
la destrucció parcial o total d e
les restes, tal com passa en la incineració
; tanmateix, però, e n
altres casos, com en la momifica -
ció, poden facilitar la investiga -
ció de les afeccions que no incideixen
de forma directa sobr e
l'os . Algunes formes d'enterrament
poden ajudar a interpretar,
encara que només sigui de forma
elemental, els aspectes patológics
de les poblacions prehistòriques
i la seva interpretació màgic-religiosa
de la mort i de l a
malaltia .
RITUAL MÀGI C
La màgia, vigent entre els denominats
pobles primitius actuals i
no absent dels pobles del món occidental
considerats a l'avantguarda
de la civilització, ha deixat
suficients elements de judic i
per poder afirmar la seva presència
en la prehistòria .
Podem esbrinar, en els ritus màgics
diversos aspectes : 1) Caràcter
iatrogènic d'algunes de les se -
ves pràctiques, per les lesions que
impliquen i les complicacions qu e
se'n poden derivar, de les quals u n
exemple és el de la trepanaci ó
cranial ; 2) Aspectes autolesius ,
com les esmentades trepanacion s
del crani, la deformació d'aquest ,
les amputacions digitals, les avulsions
dentàries, i d'altres ; 3) De
manera indirecta, també la possibilitat
d'esbrinar algunes tendències
patològiques, factors psicològics,
idees terapèutiques i inclús
conceptes sobre la malaltia, e s
poden deduir de l'estudi de l'ar t
prehistòric .
Castiglione opinava : "La màgia ,
sota el seu aspecte teatral, amaga
sovint coneixements reals ,
trets de l'estudi de la Naturalesa i
d'una llarga experiència . Aprofundint
en les pràctiques mítiques
i simbòliques, que constitueixe n
el ric tresor de la medicina primi -
53
tiva de tots els pobles, es descobreix
sovint un nucli de veritat ,
una base presa de l'experiència" .
MEDICINA DELS POBLE S
PRIMITIUS ACTUALS
Per diferents que siguin els costums
de les poblacions avui existents,
si s'aprofundeix en ells ,
s'arriben a apreciar unes tendències
comunes, per més que es trobin
molt deformades en les seve s
manifestacions exteriors per le s
múltiples circumstàncies que sobre
elles incidiren .
Creiem que es pot afirmar que l'ho -
me, davant de problemes iguals ,
arriba a solucions similars, cosa
que resulta lògica si acceptem que
tota l'espècie humana procedei x
d'un tronc ancestral comú, am b
independència que adoptem u n
criteri mono o polifilètic per a la
nostra espècie; per tant, el potencial
intel lectiu serà similar. Com
exemple pot servir l'aparició de la
denominada revolució neolítica ,
que sens dubte, i de manera total -
ment independent, si més no h a
succeït dues vegades: una al vel l
món (entre el 9 .000 al 6 .000
abans de J . C .) i l'altra a Amèric a
(entre el 5.000 i el 3.500 abans d e
J . C .) .
Sembla indubtable que les poblacions
prehistòriques van tenir

unes formes de vida moll semblants
a les dels pobles primitiu s
actuals, com els esquimals, els indis
algonquins, els indis ona, el s
pigmeus, els semang, i d'altres ,
que viuen o vivien fins fa mol t
poc, en un règim de caçadors -
recol . lectors preneolítics . El seu
comportament davant la malalti a
i les seves pràctiques mèdique s
poden ajudar-nos a entendre l a
medicina prehistòrica i, en ocasions,
contribueixen a confirmar
les nostres deduccions paleopatològiques
. L'estudi d'aqueste s
cultures ens aportarà dades de la
més gran importància, per mé s
que no s'han de confondre amb l a
paleopatologia pròpiament dita .
MEDICINA DE LE S
CIVILITZACIONS ANTIGUE S
1 CLÀSSIQUE S
L'estudi d'aquestes cultures en s
aporta coneixements de gran interès,
donat, que ens permete n
una recopilació de dades que suggereixen
respostes a determinat s
fets i ens permeten de seguir e l
curs d'alguns problemes que en s
plantegen les poblacions prehistòriques.
Evidentment les descripcions
patològiques de les malalties
que es troben, per exemple ,
en les tauletes sumèries o en el s
papirs egipcis suposen unes tradicions,
l'origen de les quals s'ha de
buscar en períodes molt anterior s
als històrics . Llur farmacopea tam -
poc està exempta d'interès i am b
freqüència ens sorprenem davant
la inclusió de productes d'eficàcia
terapèutica confirmada en l'actualitat;
són destacables els d'ori -
gen botànic, ja que ha pogut ésse r
constatada la presència d'algun s
d'ells en els territoris i inclús e n
ets jaciments habitats per poblacions
prehistòriques, tot això fruit ,
de l'apogeu que està adquirint la
paleobotànica .
Les representacions artístiques e n
aquestes cultures també té un in -
terès indubtable, perquè algune s
malalties i algunes pràctiques terapèutiques
queden reflectides e n
elles amb una gran perfecció .
Tafonomia
Estudia els canvis que pateix l'in -
dividu després de mort, en el se u
pas de cadàver a esquelet, i valo -
54
ra els diversos factors que incidei -
xen en el procés dels quals depèn
el seu grau de conservació . El s
canvis tafonòmics, amb freqüència,
produeixen alteracions susceptibles
de confondre's amb lesions
patològiques, cosa que dón a
lloc a la pseudo-patologia .
Figura cretenca de l'època minoica, coronada am b
caps de cascall (Papaver somnifcrum) . No sembla
casual que l'opi fos objecte d'adoració, donades les
seves propietats analgèsiques i al . lucinègene s
"L'espinari" . coneguda escultura clàssica que representa
un nen traient-se l'espina clavada al se u
pe u

patocenos i
Destaca Grmek que, fins a un a
època molt recent, la història d e
la malaltia ha estat estudiada d e
forma analítica, es a dir, examinant
per separat la història de les
malalties aïllades o en grups afins .
Aquesta simplificació és necessària,
si més no en una primera fase
de l'exploració històrica, i est à
justificada pels resultats obtinguts,
però no és menys cert que es
deixen a l'ombra nombrosos fets
de gran importància que concerneixen
a I'interconnexió de les
malalties .
1)er tal de facilitar una aproxima -
ció sintètica, aquest autor basa l a
definició del neologisme patocenosi
en tres proposicions :
1) La patocenosi és un conjun t
d'estats patológics que estan presents
en el si d'una població de -
terminada, en un moment donat ;
es tracta d'un sistema que té le s
seves propietats estructurals particulars
i que ha de ser estudiat
determinant alhora, qualitativa i
quantitativament els seus parà -
metres nosològics ;
2) la freqüència i la distribució d e
cada malaltia depèn, a més de di -
versos factors endògens i ecològics,
de la freqüència i distribuci ó
de totes les altres malalties ;
3) la patocenosi tendeix a un es -
tat d'equilibri, al que és particularment
sensible dins d'una situa -
ció ecològica estable .
Dues malalties que formen part
d'una patocenosi poden estar entre
elles en una situació de simbiosi,
d'antagonisme o de indiferència
. Els casos de simbios i
són molt nombrosos, degut a que
les mateixes condicions del med i
faciliten dues o més malalties .
Definició de patocenosi : Interacció
de les diverses malalties presents
en un determinat nucli d e
població, en un moment donat ,
amb correlació directa tan amb e l
biotop com amb els factors qu e
sobre ell incideixen .
55
VISIÓ CONJUNTA DE LE S
FONTS D'ESTUD I
L'exposició de totes les fonts esmentades
i les dades que puguin
aportar les altres en l'esdevenidor,
ens parlen de la complexitat qu e
comporta l'estudi de la malaltia
en la prehistòria la qual, en essència,
depèn de l'estudi dels vestigi s
humans, especialment els dels períodes
més antics, que ens força -
ran, en la majoria dels casos, a
emetre freqüents suposicions . En
general, els diagnòstics no sera n
de certesa sinó de probabilitat ,
però podrem adonar-nos que és
possible arribar a una visió coherent,
que ens permeti fer-nos una
idea de les penúries que la malaltia
ocasionà en els nostres avant -
passats .
La importància de la tècnica i mètode
emprat en cada estudi resultarà
molt variada en relació am b
cada malaltia, perquè sens dubte ,
davant d'una fractura, els factors
fonamentals del seu estudi sera n
la inspecció ocular i la radiografi a
òssia ; en la detecció d'una parasitosi
intestinal resultarà d'un valo r
inapreciable l'estudi dels copròlits
; davant de l'alt grau de desgast
dental d'algunes poblacions ,
l'interès de la investigació se centrarà
en l'estudi de la seva diet a
alimentària. De tot això que hem

exposat podem inferir que cad a
malaltia o grup nosològic necessi -
tarà, en la seva investigació, u n
enfocament particular.
Tècnica general de I'esl,ud i
En l'exposició precedent he m
considerat preferible seguir u n
criteri nosològic: agrupant les ma -
lalties segons la seva etiologia, i
fent referència en segon lloc a l a
seva localització en els diferent s
òrgans i aparells . També hem renunciat
a la seva exposició cronològica,
perquè ens ha semblat
que ens podia fer perdre la il . lació,
per més que ens referirem a
aquesta i la tindrem en compte a
l'hora d'extreure les conclusions .
56

CAPÍTOL IV
VIALFORVIACION S
I AFECCIONS
CONGÈNITE S
Què és alló que distingeix el nen d'aspecte rar dels altres que es tro -
ben dins l'amplitud de les variacions que constitueixen la norma ?
R.L. Gorlin, J .J . Pindborg i M.M .Cohen, Jr. (1978)

Incloem en aquest grup aquelle s
malalties que es posen de manifes t
en el moment del naixement o du -
rant la primera infància . En alguns
casos es tracta de malalties
hereditàries o congènites pròpia -
ment dites, però en altres caso s
serà difícil discernir si el procés
patològic s'inicià abans de l
naixement o poc temps despré s
d'ell . Com que la separació es fa
molt més difícil en els estudis paleopatològics,
hem decidit agrupar -
les i examinar-les conjuntament .
Entre les malalties, n'hi han d e
sistematitzades que afecten l a
totalitat del individu, però algunes
d'elles només alteren el crani,
per la qual cosa, per a un a
major comoditat expositiva, he m
decidit dividir aquest capítol e n
dos apartats ; un que inclou les
manifestacions cranials i l'altre
que fa referència a les sistematitzades
o que només afecte n
l'esquelet post-cranial* .
Per últim, abans de passar a fe r
l'exposició, volem remarcar qu e
algunes malformacions són ta n
insignificants que no es tradueixen
en sintomatologia clínica, i
passen desapercebudes, essen t
simples curiositats dins de les variacions
anatòmiques ; per aix ò
les hem exclòs, evitant d'aquest a
manera donar una excessiva ex -
tensió al capítol .
MALFORMACION S
CRANIALS
S'ha de distingir entre aquelle s
que afecten el volum cranial i les
que modifiquen d'una o altra manera
la seva morfologia . Les examinarem
per separat .
ALTERACIONS
VOLUMÈTRIQUE S
Abans de referir-nos a aqueste s
malformacions, creiem que és imprescindible
fer alguns comenta -
ris previs sobre el volum cranial ,
informant el lector sobre la problemàtica
que comporta el concepte
.
La capacitat del crani humà oscil
. la dins d'uns límits molt amplis,
la mitjana deis quals va des
deis 1 .260 cc dels vedes, als 1 .560
cc de les races blanques i de le s
grogues asiàtiques ; aquestes variacions
guarden una íntima relació
amb la tipologia racial, el volum
corporal i el sexe de l'individu
. Així, la dona té un volu m
cranial una mica inferior, aproximadament
un 10 %, que està e n
consonància amb el seu menor vo -
lum corporal (10 %) i és una con -
seqüència del dimorfisme sexua l
que caracteritza els primats . Quan
el volum es inferior als 1 .150 cc ,
es parla de microcefàlia, i quan
58
sobrepassa els 1 .950 cc, parlem
de macrocefàlia . Com podem observar,
els límits són molt ampli s
però de cap manera no se'n pot
pretendre de treure conclusions ,
relacionant el volum cerebral amb
el nivell intel • Iectual de les races o
dels individus . Pot servir d'exemple
la comparació entre el volu m
cerebral de Lord Byron, el cervel l
del qual pesava 2 .240 g i el d'Anatole
France, que era de 1 .020 g ,
sense que es pugui dubtar de l'al t
nivell intel lectual d'ambdue s
persones .
Atenent-nos a aquest concepte ,
remarquem que tots els homínid s
del Paleolític Mitjà serien microcèfals,
ja que no ultrapassave n
la mitjana de 1 .000 cc . Serie n
doncs, cervells poc evolucionat s
(vegeu la Taula del capítol 1) .
Microcefalia
No es coneixen molts casos d'èpo -
ca prehistòrica, tanmateix passem
a comentar-ne algun .
Com a "microcefalia vera", Enselme
esmenta un crani francè s
d'època magdalaniana trobat a l a
Gruta de Rochereil, a la Dordogne,
que seria el cas conegut mé s
antic . Wells comenta un crani patagó
antic, un altre procedent d e
Natal (Sud-Àfrica) amb un volu m
de 600 cc, i finalment, el de la lo -

calitat de Chilca (Perú) que només
tenia 490 cc . Per la nostra banda ,
en 1977, hem tingut l'oportunita t
d'estudiar un crani pertanyent a
la cultura talaiòtica mallorquina ,
la capacitat cranial del qual era
d'uns 900 cc, exhumat de la Cov a
des Morro (Manacor) . En totes le s
microcefàlies, el nivell intel • lectual
està més o menys disminuï t
i en casos extrems pot arribar-s e
a la idiòcia . De vegades la microcefàlia
pot estar associada a l a
trisomia 21, per més que per ar a
no hi ha arguments paleopatològics
suficients per confirmar-ho ,
malgrat la repetida presènci a
d'hipertelorisrne en el síndrom e
de Down . Algunes figures hel • le -
nístiques i altres de l'antiga Xin a
semblen representar personatges
microcèfals, probablement deïtats.
Un cas extrem seria la mòmia
egípcia d'un monstre anencefàlic
descrit per Geoffroy Saint -
Hilaire que fou trobat a Hermòpolis
enmig d'un conjunt de mòmie s
de simi, circumstància que fa qu e
alguns autors dubtin que es tracti
d'un fetus humà ; cal tenir e n
compte que l'estudi es realitzà a l
1907, encara que això no li resta
valor paleopatològic, doncs
aquest defecte congènit pot donar-se
tant en ('home com en d'altres
vertebrats, i és incompatibl e
amb la vida .
Macrocefàlia
Es tracta de cranis grans i cal distingir
dues varietats : macrocefàlia
vera i macrocefàlia hidrocefàlica
. En la primera el cervell i e l
crani creixen harmònicament, fin s
al punt que sigui ben possible l a
inexistència d'alteracions patològiques
; tanmateix llurs dimen -
Crani de la "Cova d'Es Morro" (Manacor, Mallorca )
afectat d'una microcefàlia vera . (Les deformacions
del seu contorn tenen un caràcter pòstum)
59
sions mai no arriben a assolir l'enor -
me volum de les hidrocefàlies .
Hidrocefalia
Com és ben conegut, en la hidrocefàlia
la dilatació del crani infantil
és deguda a la retenció del líquid
céfalo-raquidi dins del sistema
ventricular ; és secundària a
una obstrucció, a una manca de
reabsorció o a una hipersecreció .
En ser tan ostensible i exagerat e l
creixement del crani, el diagnòstic
resulta molt senzill, la qual cosa
explica que aquesta malalti a
sigui reconeguda des de temp s
molt antics. Malgrat això, i que la
seva incidència és bastant eleva -
da, gairebé no es coneixen caso s
prehistòrics, la qual cosa podri a
justificar-se si tenim en compt e
que en I'hidrocefàlia l'os es torna
papiraci i molt més fràgil, meny s
resistent que el dels nens normal s
que ja per ell mateix és prou dèbil
.
El 1913 Derry descrigué un ca s
egipci d'època tardo-romana am b
una capacitat de 2 .900 cc . Cor -
responent al període romà-britànic,
es coneix un altre cas procedent
de Norton (Yorkshire) am b
una capacitat de 2 .600 cc . A Ale -
manya, un crani merovingi de
Weimar fou descrit per Pfiffer, i
un altre pertanyent a un nen de 5
o 6 anys, de l'època neolítica, pe r

Seeburg; en aquest cas el diàmetre
màxim era de 230 mm . Finalment ,
segons Enselme, Vallois estudi à
el crani d'un nen que, segons indicava
la seva dentició, tenia 2 o
3 anys d'edat, i presentava un volum
cranial francament desmesurat
. El cas més antic conegut seria
el publicat per Schultz i
Teschler-Nicola, pertanyent a u n
nen de 10 a 12 anys de l'èpoc a
neolítica i exhumat de Kamegg
(Austria) .
Nosaltres hem tingut l'oportunita t
d'estudiar un crani exhumat a
Sant Vicenç de Malla (Osona) :
pertanyia a un nen de set anys ,
amb un volum cranial de 3 .90 0
cc . L'antiguitat de la troballa és
difícil de valorar, tota vegada que
els enterraments d'aquesta esglé -
sia s'iniciaren en època medieval i
finalitzaren el segle passat ; de to -
ta manera i a parer deis arqueòlegs,
és probable que correspongui
al segle XVII o el XVIII .
Una vegada exposat tot això, no -
més ens resta insistir que al davant
d'un crani voluminós d'adult
és necessari anar amb molta cau -
tela abans d'acceptar el diagnòstic
d'hidrocefàlia, tota vegada que
normalment es tractarà de macrocefàlies
.
ALTERACIONS
MORFOLÒGIQUE S
En aquestes s'han de distingir
dos grups importants: el caracteritzat
per la soldadura preco ç
d'una o més sutures cranials (cra -
60
nioestenosi o craniosinostosi) i
l'altre, que és independen t
d'aquest procés . El primer és, to t
amb tot, el que aporta un majo r
nombre de casos, fins al punt qu e
no resulti estrany que les malformacions
d'un grup o de l'altre estiguin
associades entre elles mateixes
i amb altres de l'esquele t
post-cranial .
Cranioestenos i
La característica fonamenta l
d'aquestes lesions, d'etiologia poc
Crani macrocéfal procedent de Sant Vicenç de Ma -
lla, vist de costa t
Crani de Sant Vicenç de Malla, vist de fron t

coneguda, consisteix en la de donar
lloc a una alteració morfològica
del crani, la qual varia segon s
quina sigui la sutura o suture s
que es solden prematurament .
Malgrat que es tracti de lesion s
relativament freqüents, no n'abun -
den les referències en la literatur a
paleopatològica . Amb relació a l a
sutura soldada i la morfologi a
subsegüent del crani, hom le s
anomena de forma diferent : turricefàlia
(crani en torre), acrocefàlia,
escafocefàlia (perquè record a
la forma d'una embarcació invertida
amb la quilla a dalt), oxicefàlia,
plagiocefàlia, i d'altres. Entre
les nombroses classificacions establertes,
hem escollit una morfològica
que separa les formes
simples de les complexes i esmentem
només les més habituals .
En la nostra casuística tan sols
hem pogut trobar tres casos "simples"
sense altres malformacions
associades, una escafocefàlia e n
un individu del període eneolític ,
crani número 6 exhumat de la Cova
del Palanqués (Navarrès, Valèn -
cia) l'índex cefàlic del qual és d e
58,1, que correspon a una ultradolicocefàlia.
Una plagiocefàlia amb
impressions digitals que evidencia -
ven una hipertensió endocranial ,
pertanyia a un individu de la cultura
talaiòtica, exhumat del Talaio t
de Biniadrís (Alaior, Menorca) . 1
una altra escafocefàlia, en un nen
Denominació Sutura afectada %
Formes simples
ESCAFOCEFÀLI A
ACROCEFÀLIA
OXICEFÀLI A
TRIGONOCEFÀLI A
PLAGIOCEFÀLI A
PAQUICEFÀLIA
Formes complexe s
APERT
CROUZON
sagital
corona t
corona) + sagital o tote s
metòpic a
hemicoronal (+ de vegades hemilamboidal )
lamboida l
Acrocefalosindactíli a
llisostosi crànio-facial
d'època medieva l
Sant Miquel de Cardona (Bages )
(número XXXVIII-A). Tan sols hem
61
21 .7 %
21 .0 %
19.8 %
8.0 %
27 .7 %
1 .8 %
Crani escafocefàlic de la "Cova del Palanqués "
(norma superior) . Sinostosi de la sutura sagital .
procedent de mentre que la corona está lliur e
Crani de la "Cova del Palanqués" (norma posterior )
amb la típica silueta en forma de buc de na u

trobat un cas "complex", probable -
ment degut a una disostosi crànio -
facial de Crouzon en un nen d'èpo -
ca medieval exhumat també de
Sant Miquel de Cardona, que mos -
tra el típic "perfil d'ocell" amb un a
sinostosi coronal i importants impressions
digitals* a la radiografia .
Relacionades amb les cranioestenosis
estan les impressions basilars*
i les platibàsies*, que molt
sovint s'associen amb d'altres
malformacions, gairebé sempr e
vertebrals, la més freqüent de le s
quals acostuma ser l'assimilaci ó
de l'atlas* .
Hem tingut l'oportunitat d'estudiar
diversos casos d'impressi ó
bacilar i platibàsia . N'esmenta -
rem i comentarem dos, pertanyents
a l'Edat del Bronze, a
València (crani número 6 del Palanqués,
Navarrès i crani del Bar-
Crani de Biniadrís (norma superior) amb una típica
deformació plagiocefàlica . Sinostosi precoç de I'hemisutura
coronal i I'hemisutura lamdhoidea, caus a
de la distorsió (1 )
Crani número 7 de Sant Miquel de Cardona vist d e
front, mostrant la precoç sinostosi de la sutura coronal
(2 )
Fragment craniofacial del nen número 7 de San t
Miquel de Cardona, amb "perfil d'ocell" (3)
Radiografia antero-posterior del crani número 7 d e
Sant Miquel de Cardona . Són molt evidents les impressions
digitals, típiques de la hipertensió endocranial
(4)
62

anc de I,lopis, a Castelló de Rugat),
i un altre de la cultura talaiòtica
mallorquina (crani número
3-1 de Son Real) . El cran i
del Barranc de Llopis i el de Son
Real presenten també una assimilació
de ralles, que en aquest darrer
estava associada a una poc
corrent malformació vertebral,
consistent en la soldadura de les
vèrtebres cervicals C2 i C 3 qu e
formaven un sol bloc . Casos sem -
blants a aquests serien els publicats
per Duday, procedent de la
gruta d'Asard, a Taraux (França) ,
de l'Edat del Bronze i un altre que
es conserva al British Museu m
Natural History, d'època romano
63
britànica, també associat a un a
assimilació de ralles .
Comas publicà un estudi basat en
quatre cranis mexicans escofocefàlics,
Pales un de procedent d e
Individu 3-1 de Son Real, projecció lateral obliqua ,
que permet apreciar la seva platibasia, amb impressió
bacilar i assimilació de l'atla s

Esquillou (Lozère) i nosaltres u n
altre, exhumat de la cova del Palanqués
(número 6) . Segons l'opinió
de Pales, algunes figurete s
egípcies presentarien un crani escafocefàlic;
tanmateix ell considera
que la seva intenció, tal vega -
da, podria ser humorística .
És habitual que les cranioestenosis
siguin ben tolerades, però en
Radiografia àntcro-posterior del crani 3-1 de So n
Real, la apòfisi odontoides sobrepassa la línia d e
Lisholrn
Sinoslosi congènita de les vertebres C2 -C 3 que formen
un bloc . La línia de punts marca la seva relació
amb l'orifici occipital i ('atles assimilat . (Individu
3-1 de Son Real)
general, a l'interferir amb el normal
desenvolupament del cervell ,
entren en conflicte i donen lloc a
hipertensions endocranials, especialment
quan s'associen a d'altres
malformacions, com ara l a
impressió basilar i la malformació
de Arnold-Chiari* les quals pode n
originar importants alteracion s
neurològiques o inclús ser la cau -
sa de l'òbit del malalt .
ALTRES MALFORMACION S
CRANIALS
Brothwell ha publicat una agenesia
del conducte auditiu extern e n
un individu de l'Edat del Ferr o
procedent de Lachish (Palestina), i
una fissura palatina en un nen saxó
de Burwell (Cambridgeshire) .
Wells, per la seva part, ens mos -
64
tra una figureta peruana "chimú "
amb un típic llavi leporí (Roya l
Scottish Museum, Edimburg) . E l
1977 nosaltres vàrem presenta r
un crani eneolític de la Cova d e
Sant Llorenç (Sitges, Barcelona )
que presentava una agenesia d e
l'apòfisi mastoides dreta, associa -
da a altres anomalies dels orifici s
de la base del crani . Moltes altre s
malformacions menors han esta t
descrites .
Entre les anomalies, podriem es -
mentar l'existència d'un aparel l
estilhial ossi, on els lligament s
que uneixen ('apòfisi estiloide s
amb l'os hioides estan substituït s
per una cadena òssia, de tres a
cinc ossets segons els casos . La
morfologia de ('apòfisi estiloides ,
en aquesta anomalia, ens perme t

de deduir la presència d'aquest a
cadena òssia, ja que en comptes
de finalitzar en punta, ho fa en
forma de cap articular. En diverses
ocasions hem tingut l'oportunitat
de detectar aquesta varia -
ció, i inclús en una d'elles, hi trobàrem
un os estilhial .
MALFORMACION S
SISTEMATITZADE S
Acondroplàsia
Aquesta malaltia hereditària e s
caracteritza per un defecte de l
creixement, a nivell dels cartílags
de conjunció, que origina un tipu s
peculiar d'enanisme, en el qual e l
cap i el tronc són normals, mentr e
que les extremitats són molt curtes
de tamany ; d'aquí que a aquests
individus hom els anomeni "gegants
asseguts", ja que al prime r
cop d'ull passa inadvertida la se -
va curta talla . Es coneixen nombrosos
casos d'aquesta malaltia
que freqüentment ha estat repre -
65
sentada per artistes de molt di -
verses èpoques .
El 1932 Jones publica un estud i
sobre les restes d'una extremita t
superior esquerra procedents d'Egip -
te; el 1941 Bleyer presentà un húmer
trobat a la tomba del rei Ze r
(1 Dinastia) i un crani i ossos llarg s
típicament acondroplàsics, procedents
de la necròpolis de Tebe s
(temple de Tuthmosis IV) . A Bèlgi -
ca, Twiesselmann descrigué u n
cas de l'època franca, i a Nord -
Amèrica han estat estudiats el s
esquelets de quatre amerindi s
pre-colombins .
Com ja hem comentat, les representacions
artístiques són nombroses,
sobretot a Egipte; la més
famosa d'elles és el grup escultòric
on apareix el nan Seneb am b
la seva família ; segons sembla ,
Seneb fou un personatge important,
sacerdot encarregat dels rituals
funeraris dels reis Khufu i
Dedefre -va obtenir el privilegi de
ser enterrat en una mastaba- . Tro -
bada prop de Sakkara, el 191 1
Ruffer descrigué una estatueta d e
la V Dinastia, que representava
un oficial de la cort anomena t
Apòfisi estiloide amb morfologia atípica del seu extrem
en "cap" que s'associa amb l'aparell estilhia l
ossi (La Olmeda )

66
Choum-Hotep i que també era
acondroplàsic .
EI deu egipci Ptah i el fenici Bes
també són nans acondroplàsics .
Dues estatuetes nigerianes fore n
publicades per Wells . A Efès (Tur -
quia) es trobà una estatueta d'u n
deu Bes priàpic, amb un enorm e
penis, que confirma l'amplia devoció
cap a aquesta deïtat acondroplàsica
d'origen egipci, aix í
com les múltiples interpretacion s
i variacions de la mitologia .
Per acabar, direm que aquest s
nans, que avui trobem tot sovin t
enrolats entre els pallassos dels
circs, en el passat i durant millennis,
formaven part del seguic i
de molts monarques, unes vega -
des com a bufons (com, per exem -
ple, a la cort de Felip IV on alguns
foren immortalitzats per Velázquez),
i en altres com a auténtic s
dignataris .
Altres malformacions, secundàries
a patologies concretes, sera n
comentades tot al llarg dels pro -
pers capítols .
Crup escultòric familiar que representa al visi r
acondroplàsic Seneb de la VI dinastia egípci a
Deu Bes (acondroplàsia), Museu Arqueològic de
Barcelon a

67
MALFORMACIONS DE LA
COLUMNA VERTEBRAL I
TORÀCIQUE S
Independentment de les malformacions
comentades a propòsi t
de la craniostenosi, els casos des -
crits són molt nombrosos, especialment
pel que fa referència a
l'espina bífida. Per la seva raresa
i per la complexitat de la malformació,
considerem interessant u n
cas presentat per nosaltres e l
1977. Es tracta de la sinostosi d e
les vèrtebres cervicals C 6 i C 7
amb disràfia de l'arc posterior i
transvers megàlia esquerra, qu e
amb probabilitat estava associa -
da a dues costelles cervicals d'implantació
ectòpica. Altres costelles
cervicals han estat esmenta -
des per Brotwell en un aborige n
australià i en un romano bretó .
Procedent de Crichel Down (Dorset)
es conserva la columna d'u n
individu de l'Edat del Bronze, e l
qual sembla que va patir una malaltia
de Klippel-Feil ; un altre cas ,
que, segons Wells, podria tractar -
se de la mateixa afecció, es trobà
a Sakkara el 1911 . Personalmen t
tinguérem l'oportunitat d'examinar
una columna cervical, pertanyent
a l'individu número B-27 ,
exhumat de la necròpolis talaiòtica
de S'Illot des Porros (Mallorca) ,
el qual presentava una típica he -

mi-vèrtebra o malformació d e
Klippel-Feil . Una escoliosi congènita
fou descrita per McCurdy en
un adult peruà de Paucarcancha .
Dastugue i m a A. de Lumley ha n
trobat nombroses anomalies vertebrats
en individus prehistòrics ,
Espina bífida sacra en un jove d'època medieval
(Sant Vicenç de'forelló )
Malformació vertebral cervical complexa, procedent
de Menorca (cultura talaiótica) amb sinostos i
deis cossos de C"-C', amb espina bífida posterio r
(E) i apófisis costiformes esquerres ectòpiques (C )
Esquema de la malformació de la figura anterior .
S = cara superior: A = cara anterior ; 1 = cara inferior
; 1' = cara posterior
DERECHA 1 zQuif:RDA
68

Malformació de Klipp-I'eil, hemivèrtebra cervica l
en 1' individu B-27 de S' Illot des Porros (Mallorca )
Malformació costoeslernal de Srb en l'esquelet de l
n etl ;c romtl (segles 1-II) . Tiberius Claudius Apollinaris
entre les quals són interessants ,
per la seva antiguitat, les troba -
des en l'Home de Combe Capelle
(França) (Paleolític Superior) consistents
en la sinostosi de les vèrtebres
cervicals C 3-C 4 i C5-C6 .
Les anomalies de les costelles i
les perforacions de I'esternó poden
constituir troballes corrents .
Nosaltres hem tingut l'oportunita t
d'estudiar una anomalia esternocostal
de Srb, d'època roman a
(segles 1-I1) en l'esquelet del metge
Tiberius Claudius Apollinaris .
69
MALFORMACIONS DE LES
EXTREMITATS
S'han trobat representacions d e
"peus en pinya" i equinovars en
l'art egipci de la XII Dinastia; Cameron
pogué observar alguns ca -
sos en mòmies, per més que, a
l'hora d'interpretar aquests casos
cal ser molt prudent ja que, de vegades,
pot tractar-se de pseudo -
deformacions pòstumes degudes
a l'embenat. Del Neolític britànic
es coneix un cas procedent d e
Gloucesterhire (Nether Swell) .
Resulten bastant nombroses le s
luxacions de la cadera que s'han
descrit en diferents llocs i períodes.
Per la seva antiguitat, fem referència
als individus números 3 i
4 de Teviec, pertanyents al Mesolí -
tic, descrits per Dastugue i Lumley,
i un altre pertanyent al Neolític
que, dipositat en el Museu de
l'Home de Paris, fou descrit pe r
Pales .
Poques descripcions fan referència
a anomalies de les extremitats
superiors; però per la seva raresa ,
esmento una aplàsia distal del cúbit
en un individu de l'Edat del Ferro,
procedent de Houn de Làa
(Arudy) que fou estudiat per Dastugue.

CAPÍTOL V
MALALTIE S
INFECCIOSES I
PARASITÀRIE S
"La lluita per la preservació de l'individu tant com de l'espècie, probablement
s'inicià poc després de l'aparició de la vida sobre el nostre
planeta. Sis-cents milions d'anys més tard, quan es diferenciaren el s
homínids, els éssers inferiors com els microbis ja havien causat grans
estralls als habitants de la terra i no tenien cap raó per respecta r
aquests nous primats de manera que, sens dubte, els atacaren, després
d'una fase d'adaptació variable"
Jean Enselme (1973)

MALALTIES INFECCIOSE S
Avui la major part dels biòlegs ac -
cepten la generació espontàni a
per tal d'explicar l'aparició de la
vida en el nostre planeta, fet que
probablement tingué lloc fa un s
tres mil milions d'anys o més, període
en el qual, segons els càlcul s
realitzats, concorrien les circumstàncies
més adequades perqu è
aquest fet es produís . Avui les
condicions han variat i no existei x
evidència que la generació espontània
pogués donar-se .
Perquè la vida fos possible, era
necessària la presència de substàncies
orgàniques complexes ,
com ara els aminoàcids . Aquesta
possibilitat ha estat demostrada
al laboratori, gràcies als treball s
de Urey i Miller* el 1953 . El punt
crucial de l'evolució tingué llo c
quan en llurs combinacions el s
col • Ioïdes adquiriren la facultat
de multiplicar-se per duplicació, i
entraren en competència une s
molècules amb les altres. Aquelles
molècules que eren més aptes van
destruir aquelles altres que h o
eren menys, en benefici propi, l a
qual cosa els permeté, una multiplicació
més fàcil . Amb aquest s
processos s'inicià la "depredació "
(Oparin) i intervingué per primera
vegada la selecció natural . Le s
propietats d'aquestes estructures
col • loïdals primitives, o probions ,
havien de ser semblants a aquelles
que avui hom detecta en el s
gens (ADN mitocondrial*) i els vi -
rus. El següent pas va ser l'aparició
dels animals unicel • lulars el s
quals, juntament amb els virus ,
són els principals responsables de
les malalties infeccioses . Les primeres
bacteries foren cianobacteris
eucariotes* que vivien en aigües
poc profundes, en comunitats,
i que donaren lloc als estromatolits
* fòssils, els quals te -
nen una antiguitat de -1300 milions
d'anys. Més endavant apareixen
les cèl lules procariotes, i
fa -700 m.a ., las cèl • tules cario -
tes, i poc després apareixen el s
éssers pluricel • lulars . Com diu J .
W. Valentine, "Els organismes plu -
ricel • lulars porten d'existència ,
tan sols la cinquena part de l a
història de la vida en la Terra" .
Acceptada la presència de "micro -
bis" a la base de la vida i la sev a
perpetuació fins al present, lògicament
cal admetre que les malalties
infeccioses han existit sempre;
però, donat que els germen s
poden variar mitjançant mutacions*,
com passa amb la rest a
dels éssers, hem de suposar qu e
les malalties infeccioses tamb é
han hagut de variar en el transcurs
del temps. Malgrat tot, els vi -
rus, en estar mancats de metabolisme
propi tota vegada que única -
72
ment es multipliquen a I'introduirse
en les cèl • tules de l'hoste, no
poden ser les formacions primàries
sorgides directament de l
"brou primitiu" (Oparin) .
Fins aquí, en la nostre exposició
ens hem mogut en el terreny d e
l'especulació, però els treball s
d'Ellis, el 1954, semblen haver de -
mostrat la presència de bacteri s
fossilitzats en roques sedimentàries
del Juràsic*, de fa uns cen t
Bactèries en roque del Jurássic, segons Ellis (fleLxe )

cinquanta milions d'anys, la qua l
cosa significa poder disposar
d'una base objectiva . Posterior -
ment, S. Chopf i Barghoorn ha n
trobat bacteris en sediments de l
Pre-Càmbric, amb una antiguita t
molt superior als cinc-cents setan -
ta milions d'anys, quan finalitza
aquest període . Per acabar, Carne -
ron i Morelli, afirmen haver desco -
bert bacteris congelats en el sò l
de les valls recobertes de gel d e
l'Antàrtida, amb una antiguita t
d'alguns mil • lennis, que posade s
en medis de cultiu idonis, no hau -
rien perdut la seva capacitat re -
productora .
S'ignora quins germens comença -
ren a parasitar els metazoos* .
Capasso opina que el problem a
començà per una acció simbiòtica
o sapròfita que, per mutació ,
passà a patògena, iniciant-se
d'aquesta manera un llarg període
de reaccions complexes, de base
bioquímica, amb l'aparició posterior
dels fenòmens immunològics,
els quals, en el transcurs de l
llarg procés filogenètic, conduire n
a la situació actual .
Avui el diagnòstic retrospectiu d e
les malalties infeccioses i parasitàries
es basa fonamentalmen t
en les lesions que es troben en el s
ossos i teixits momificats, i tamb é
en la presència de paràsits o d e
determinades substàncies quími -
ques. És evident que les possibili -
tats per a la investigació científica
són una mica limitades, mal -
grat les tècniques de rehidrataci ó
dels teixits, de les tècniques paleo -
serològiques i de l'ús de la micros -
copia electrònica .
En la nostra exposició d'aquestes
malalties no pretenem, de ca p
manera, un estudi exhaustiu, sin ó
que ens limitarem a exposa r
aquelles que ens semblen més interessants,
sigui perquè ha esta t
possible de posar-les més bé e n
evidència, sigui perquè el seu estudi
s'ha pogut portar més a fons ,
o simplement, perquè han desper -
tat un interès més gran .
73
PROCESSOS PURULENTS
Corresponen a infeccions mol t
freqüents que, en el món occidental,
avui, després de l'advenimen t
dels antibiòtics, s'han fet meny s
freqüents i virulentes . Corn ho m
sap molt bé, nombrosos germen s
poden ser-ne responsables, per ò
l'agent causal més habitual acostuma
ser l'estafilococ, que mol t
sovint afecta a l'os. Per més que
les seves lesions no sempre só n
característiques, en molts caso s
adopten una morfologia característica
que pot anar associada a
la presència de segrestos, cos a
que permet el diagnòstic retrospectiu
de les esmentades infeccions
.
Lesions d'aquesta mena han esta t
demostrades en èpoques molt reculades.
Probablement, la troba -
lla més antiga correspon al Període
Pèrmic * de Texas (dos-cents
vuitanta milions d'anys) i es trac -
ta d'una osteomielitis postraumàtica
en un rèptil que, per la morfo -
logia de les seves vèrtebres ,
s'identificaria amb un Dimetrodon
o un Edaphosaurus (Janssen) .
Moodi i Abel descriuen lesions si -
milars en peixos paleozoics* i
rèptils mesozoics del triàsic (dos -
cents trenta milions d'anys) . E s
notable 1'osteoperiostitis de l'húmer
que, segons Moodie afectà ,

un mossasauri del Cretaci *
d'Amèrica (cent trenta milion s
d'anys).
En períodes posteriors, han esta t
descrits casos en totes les èpoques,
tant en el animals com e n
els homínids i en ('home . En alguns
australopitecs i Homo erectus
s'han trobat lesions sospito -
ses, com és el cas d'un d'els sinàn -
trops* de Chucutien (Home de Pe -
kin) . A partir del Neolític, els ca -
sos són molt nombrosos i molts
d'ells estan associats a lesion s
traumàtiques, de manera que e s
tractaria de fractures sobreinfectades.
Les infeccions dentàries i
oto-nasals no les incloem e n
aquest capítol sinó que les descriurem
més endavant .
Algun autor suggereix que l'hom e
prehistòric disposava d'una certa
immunitat natural davant els germens
piògens, però aquesta é s
una afirmació que està per de -
mostrar. Nosaltres tenim una àm -
14
pila casuística que abasta tots el s
períodes i que resumim en un a
mostra iconogràfica .
Fémur amb osteomielitis que afecta la seva meita t
dista!, procedent de la necròpolis de W'amba (\a -
Iladolid )
Tíbia osteomielítica de la necròpolis medieval de l
castell de Calafell, amb anquilosi cicatricial d e
I'astràga l
Radiografia de la tíbia procedent del castell de Calafel
l

TREPONEMATOS I
Entre les infeccions, la sífilis és l a
més esmentada i, fins fa pocs decennis,
la més temuda de totes le s
malalties venèries i, per la sev a
transmissió intersexual, era considerada
com a una afecció vergonyosa,
situació semblant a l a
del sida actual . La seva històri a
ha estat polèmica i ha originat
renyides controvèrsies amb referència
al seu origen, sobreto t
pel que fa a les seves correlacion s
amb el descobriment d'Amèrica ,
el 1492 . Així, alguns autors pretenen
que la malaltia fou portad a
del Nou Continent pels expedicio -
naris que acompanyaren Cristòfo r
Colom, donat que la primera epidèmia,
que s'inicià a Nàpols i es
propagà posteriorment a França i
a la resta d'Europa, tingué llo c
poc després del descobrimen t
d'Amèrica. D'altra banda, uns al -
tres autors pensen que la malalti a
ja existia en el Vell Món i qu e
l'exacerbació de la seva virulència
i la seva ràpida difusió es degué a
altres causes. Nosaltres no podem
resoldre l'enigma, però en remarcarem
alguns aspectes i exposa -
rem unes reflexions finals .
Actualment són conegudes quatr e
malalties produïdes per treponemes:
1) La pinta, malaltia que és
endèmica de les zones tropicals
d'Amèrica ; 2) La frambesia, que
es localitza en gairebé totes les
zones tropical humides ; 3) La sífilis
endèmica, malaltia no venèri a
de les regions àrides d'Euroàsia ; i
4) La sífilis venèria que s'exté n
pertot arreu sense distinció de cli -
mes . Els germens causals no es
poden veure amb el microscopi i
s'ha de recórrer a proves cerulògi -
ques de laboratori per a la seva
identificació; hom no observa im -
munitat creuada .
En suport de l'origen americà d e
la sífilis es parla de la presènci a
de lesions òssies, però els estudi s
no semblen molt meticulosos n i
demostratius (no hem d'oblida r
que afeccions diferents poden originar
lesions similars a l'os, dona -
da la seva limitada capacitat de
reacció) .
Un altre factor important que en s
cal tenir en compte és que la indi -
vidualització de les diferents formes
clíniques de la sífilis, i el seu
diagnòstic de certesa, s'han fet en
aquest segle, i el mateix s'ha de
dir amb referència a les altres tre -
ponematosis . Sembla bastant probable
que, a partir del descobriment
d'Amèrica, algunes forme s
de sífilis es confongueren amb al -
tres malalties com per exemple l a
lepra, i altres afeccions s'atribuïren
a la sífilis, com és el cas de l a
blenorràgia .
75
Modernament hom tendeix a considerar
que les quatre treponematosis
tenen un origen comú i qu e
s'han diferenciat i han adquirit l a
seva pròpia identitat després d e
mutacions esdevingudes durant
mil • lennis . Segons Hackett, l a
malaltia seria d'origen anima l
(Zoonosis), i la seva manifestació
més antiga seria la pinta, qu e
hauria infectat l'home en el Vel l
Món fa uns vint mil anys ; les al -
tres tres formes, per mutació, derivarien
d'ella . Les circumstàncie s
climàtiques, els hàbits culturals ,
l'aparició de grans nuclis urbans ,
la dieta alimentària i tot d'altre s
factors haurien donat lloc, en e l
cas de la sífilis i per circumstàncies
no aclarides, a un augmen t
de la seva virulència que coincid í
aproximadament amb el descobri -
(Inspirat en els treballs de Heakett) . Evolució d e
les treponematosis . La pinta seria la treponematosi
més antiga i fa disset mil anys hauria esta t
endèmica en l'àrea assenyalada de color groc (1 )
Una mutació en el Vell Món hauria donat lloc a l'aparició
del pian, fa uns dotze mil anys (vermell) (2 )
Fa uns nou mil anys que el pian perd terreny, però
en el sud d'Asia, nord d'Europa i Austràlia central ,
i després d'una nova mutació, apareix la sífili s
endèmica no-venèria (verd) (3 )
Al nord d'Africa i l'Europa meridional, fa uns cin c
mil anys, després d'una altra mutació, apareix l a
sífilis venèria (negre) (4 )

1
2 60

60
40 --
20-
3
~' -
a.,
- i---2 0

40-1- ._-~
20-
40
.
. I
1
--
t- 2 0
3 0
6 0

60
7
ment d'Amèrica . L'epidèmia s'inicià
a Nàpols potser per les insalubres
condicions en què vivien la
majoria dels seus habitants. El redu'it
lapse de temps transcorregu t
entre el descobriment d'Amèrica i
el brot epidèmic sifilític, semble n
inviables per a desencadenar ta n
sobtadament una epidèmia .
Encara que algun autor accepta
l'evidència de la sífilis a l'Amèrica
precolombina, tots estan d'acord ,
i cal destacar Hrdlicka, que no
existeixen descripcions anatomopatològiques
o clíniques vàlides
per a acceptar una hipòtesi o una
altra, ja que les antigues solen ser
difícils d'interpretar i inexactes ,
sense que s'hagi profunditzat e n
els exàmens anatomopatològics .
En resum, sembla que la hipòtes i
més versemblant és que la malal -
79
r- 4
.- 2 0
tia estava present en tots els con -
tinents abans del descobrimen t
d'Amèrica per Cristòfor Colom .
El segle XVI la sífilis estava estesa pertot a Europa (5 )
El descobriment d'Amèrica, les emigracions i e l
tràfic d'esclaus varien les àrees geogràfiques de
distribució d'aquestes quatre malalties (6 )
A començaments del nostre segle, la situació és l a
que es reflecteix en aquest mapa (7 )
4 0

Enjambre de
orificios
Confluenci a
de orificio s
Cavltació n
superficial
Cavitació n
circular
Cicatri z
radia l
Enjambre d e
orificios
Cavitació n
superficial
Enjambre d e
orificios
Confluenci a
de orificios
Perforación Perforación
SIFILIS TUBERCULOSIS NEOPLASIA METASTASIC A
Les lesions òssies, a nivell del crani,
es caracteritzen per una fase
necròtica amb osteòlisi, que deixa
una cicatriu protuberant radial, l a
qual generalment no perfora l'os .
En l'esquelet post-cranial*, acostuma
presentar un aspecte periostític,
amb engrossament diafisari
sense característiques gaire específiques;
la tíbia pot adoptar una
forma "en sabre" .
Esquema comparatiu diferencial entre les lesion s
sifilítiques, tuberculoses i neoplàsiques, a nivel l
del crani segons llackett (redibuixat pel Dr . Jose p
Prim )
Crani sifilític procedent del Museu d'Anatomia Patològica
de la Facultat de Medicina de Barcelona ,
amb les típiques lesions destructives-productives
Figura egipcia predinàstica que representa un geperut,
per probable mal de I'ot t
Mal (le Pon en una dona senil de la necròpolis medieval
de Santa Eulàlia de Riuprime r
80

TUBERCULOS I
Sobre aquesta malaltia, produïda
pel bacil de Koch, també s'ha discutit
molt, però les polèmiques
sobre a la seva existència tot a l
llarg de la prehistòria no han assolit
un punt tan àcid .
La malaltia, que avui encara est à
molt estesa entre la població humana
i afecta també nombroso s
animals, no deixa lesions òssie s
patognomòniques, i únicament e n
alguns casos el diagnòstic pot
81

considerar-se com a bastant verossímil
. Igual que passava am b
la lues, també d'aquesta malalti a
ha estat discutida la seva presència
a l'Amèrica precolombina . La
tendència més generalitzada considera
que la tuberculosi fou portada
allà pels colonitzadors espanyols,
però estudis recent s
(Buikstra) demostren la presènci a
de la forma òsteo-articular a Amè -
rica, i inclús la presència del baci l
de Koch en granulomes pulmonars
de mòmies peruanes (Allison)
. El major apogeu de la malaltia
després de la colonització hispana
possiblement fou secundari
a la pobresa, a l'amuntegamen t
en les ciutats i a les miserable s
condicions de vida dels amerindi s
i els esclaus .
Pel que fa a l'antiguitat de la malal -
tia, també han estat enregistrade s
notables discrepàncies. D'aquesta
manera, Sladen cregué veure un a
tuberculosi vertebral en un dino -
saure, Snure a la pelvis d'un Smilodon
californicus, i Walther en u n
Ursus spclaeus . Però els casos d e
Sladen i Snure no han estat acceptats
i el de I'ursus és acollit
amb moltes reserves .
Hom ha pensat que el mal de Pott
hauria estat freqüent en ('home ,
per l'existència de figuretes amb
cifosi dorsal . De tota manera, pe r
més que en algunes d'elles la cifo -
82

si sembla molt evident, en altre s
el pretès "gep" inclús podria ser
una motxilla . Cal subratllar, a
més, que no és la tuberculosi òssia
la causa exclusiva dels geps .
El cas més antic, seria d'època Neolítica,
estudiat per Paul Bartels e l
1907 . En aquest cas apareix l'alteració
de les vèrtebres dorsal s
D,; a D 6 amb sinostosi D 4 i D 5.
Pèrtanyents a èpoques més re -
cents, han estat descrits casos a
Dinamarca, França, Egipte, i d'al -
tres països, per bé que també e s
troben presents a Hispanoamèrica.
Tanmateix, hem de remarca r
que els diagnòstics plenamen t
versemblants no són molts i que ,
en alguns casos, les lesions n o
són vertebrals sinó que afecte n
d'altres articulacions, com el genoll
o els malucs .
Per la nostra banda, hem tingu t
l'oportunitat d'estudiar quatre ca -
sos de tuberculosi osteoarticular,
tots ells d'època medieval, que e s
corresponen amb una espina ven -
tosa, un mal de Pott, una gonàrtria
tuberculosa i una osteitis cos -
Radiografia del Mal de Pott de la figura preceden t
lesions en l 'extremitat distal de la tíbia, en u n
adolescent d'uns catorze anys, procedent de l a
necrópolis medieval de sant Cristòfol de la Castany
a
Radiografia de la lesió de la figura precedent
83

tal . Tots aquests casos corres- del gènere Mycobacterium hauria
ponen a petits nuclis de població estat la que s'expressa en la tau -
rural, i probablement, la transmis- la .
sió hauria estat per la ingestió d e
llet de vaca contaminada pel Mycobacterium
tuberculosis bovis el
qual, segons els treballs de Sutherland,
sol ésser el responsable
de la majoria de les formes osteoarticulars
.
Com a conclusió, sembla que l a
malaltia ha estat present, am b
una incidència més o menys important,
des del Neolític, amb un
increment progressiu durant el s
períodes més recents, i que en definitiva
es tracta d'una zoonos i
transmesa a l'home per algun animal,
tal vegada alguna au . Tan -
mateix, la tuberculosi pulmona r
que hem conegut realment és una
forma diferent d'aquesta malaltia
. (Cockburn )
Grmek, basant-se en la distànci a
biològica, considera que l'evolució
Ir-
M . Archaicum (300 milions d'anys)
Diversos tipus de mycobacteriu m
Diverses espècies paratuberculose s
Mycobacterium avi s
Mycobacterium bovis
Mycobacterium Africano s
Lesions leproses en un crani (Laboratori d'Antropologia
de la Facultat de Medicina de Granada) .
Engruiximent de l'orifici nasal amb destrucció d e
l'espina nasal i de la vora alveolar del maxil . lar
amb pèrdua de les peces dentals
M. tuberculosis humanas 10-25000 a .C .
Mycobacterium leparaemuriu m
M,vcobacterium leprae 2500-200 a-C .
84
LEPRA
La malaltia originada pel bacil d e
Hansen es coneix des d'abans d e
Crist, ja que és abundantment esmentada
a la Bíblia . De tota manera,
sembla evident que el diagnòstic
no sempre és fiable, ja qu e
hom etiquetava com a lepra qualsevol
malaltia que originés lesions
a la cara i les mans, entre elles l a
sífilis . Inclús durant l'Edat Mitja
les descripcions de l'època no sem -
pre permeten arribar a un diagnòstic
.
Com a base paleopatològica ,
MOller-Christenscn i els seu s
col • laboradors han realitzat u n
important estudi sobre aquest a
malaltia, examinant més d e
18.000 esquelets i mòmies, entre
tots ells van trobar 328 caso s
amb evidents lesions leproses .
Tots aquests casos corresponen a
la nostra Era, pertanyent les mé s
antigues al segle VI . La majoria
dels casos diagnosticats correspo -
nen a Dinamarca, amb un total d e
310, i al segle XIII, però d'això no
pot deduir-se que en aquest paí s
la malaltia tingués una incidènci a
més gran, ja que es dóna la circumstància
que aquests investiga -
dors van tenir l'oportunitat d'estudiar
un miler de sepulcres corresponents
a quatre latzarets danesos
.

Paladar perforat per la lepra en l'individu de la fipura
preceden t
Peu del faraó Siptah (XIX Dinastia) que mostra una
atròfia de la cama, amb "peu equí", probablemen t
seqüela d'una poliomielitis
MOller-Christensen fonamenta e l
diagnòstic en la "facies leprosa" ,
que es caracteritza per un orific i
nasal piriforme, atròfia de l'espina
nasal, que és substituida per
una superficie osteoporòtica, lesió
de la vora alveolar a nivel l
dels incisius superiors i alteracions
en el paladar ossi. Aques t
autor no creu que la facies leprosa
sigui patognomònica d'aquest a
malaltia, sinó que la consider a
com a una síndrome de probabili -
tat, i exigeix, per al diagnòstic de
certesa, la presència de les típiques
lesions estriades a nivel l
d'ambdues tíbies i ambdós peronés
. Aquestes lesions poden coexistir
amb altres, com l'erosió d e
la vora superior de l'òrbita, de les
falanges distals de les mans, i
amb el clàssic engruiximent d e
l'orifici nutrici (30 %) i les alteracions
a nivell del tars, metatars i
dits del peu .
Encara que el diagnòstic diferencial
amb la sífilis pot ser difícil ,
pot ajudar saber que, en general ,
les lesions luètiques predominen
al crani i les leproses a la cara .
No hi ha evidència real de l a
presència d'aquesta malaltia durant
la prehistòria, i no passen de
simples especulacions les interpretacions,
sostingudes per alguns
autors, segons els quals le s
siluetes de mans amb dits ampu -
85
Lats, trobades en coves d'Espanya
especialment, puguin correspondre
a aquesta malaltia .
Estudis recents sobre els mico -
bacteris demostren que les diferències
estructurals entre le s
proteïnes dels germens de la lepra
i de la tuberculosi són mínimes,
cosa que suggerint que amb -
dós bacteris procedeixen d'u n
avantpassat comú, per una muta -
ció que, segons calculs estadístics,
va poder-se esdevenir fa un s
vint mil anys .

ALTRES INFECCION S
L'individu 1 de l'abric de Cromanyó
té una lesió frontal que, en re -
lacionar-la amb les dels seus maxil
. tars, va fer que Dastuge sospités
una etiologia àctino-micosa ,
diagnòstic que posteriorment h a
estat rebatut per Thillaud, el qua l
considera que es tracta d'un granuloma
eosinòfil .
La mòmia del faraó Siptah (XI X
dinastia) presenta un peu equí esquerre
amb atròfia de la seva extremitat
inferior, que suggereix
Baix-relleu que mostra Ruma, cuidador del jardí
del Temple, amb les típiques lesions atròfiques d e
les seqüeles polimielítiques
Cara de la mòmia d'un infant de la Corona d'Aragó
a Nàpols, que morí a causa de la verola . Pode n
distingir-se perfectament les pàpules dessecades .
(Gentilesa del professor Gino Fornaciari )
Microfotografia electrónica del cas precedent, qu e
permet observar el virus de la verola . (Gentiles a
del professor Cino Fornaciari)
86
una afecció secundària a una poliomielitis,
afecció actualment
endèmica a Egipte, especialment
en la seva varietat enterítica .
Aquesta patologia fou representa -
da en alguns baix-relleus del Vel l
Egipte.
Fornaciari, el 1986, demostrà la
presència de pàpules variòliques
en la pell d'una mòmia del segle
XVI, corresponent a un infant d e
la Corona d'Aragó, a Nàpols, i dipositada
a l'església de San Domenico
Majore . El nen tenia cinc
anys i l'estudi, a través de micros -
copia electrònica, confirmà l a
presència del virus .
Segons Pales, Moodie trobà un a
mosca Tse-Tse (Glosina veler a
cockerell) inclosa en una plac a
d'ambre de I'Oligocè* de Colora -
do (quaranta milions d'anys) ;
aquesta mosca, com sabem, és l a
transmissora de la malaltia de l a
son, l'agent causal de la qual és e l
Tripanosoma gambiense; afecta a
la ramaderia equina i vacuna n o
sabem des de quan, i això ens invita
a suposar que probablemen t
la malaltia existia molt abans que
els homínids apareguessin i qu e
l'home es contaminà després am b
aquesta zoonosi .
Considerem que moltes infeccion s
actuals es donaven en gairebé
tots els períodes, però no teni m

constància d'aquest fet i el prenem
com una conjectura. Malgrat
tot, Sawicki ha demostrat l a
presència d'antigens contra Salmonella
en els excrements d'un a
mòmia peruana, cosa que h a
permès de confirmar que l'indivi -
du hauria sofert una tifoide a
abans de morir .
La utilització del microscopi sobr e
teixits momificats rehidratat s
obrí un camp nou a la investiga -
ció paleopatològica, i avui la microscopia
electrònica ha amplia t
aquestes possibilitats que permeten
de detectar germens ; tanmateix
aquests no sempre són titllables
de patògens sinó que podrien
ser els agents causals dels processos
de putrefacció i, per tant, la
seva presència podria ser pòstuma
. Això succeeix més sovin t
quan aquests gèrmens es troben a
la pell o a les mucoses. Hem de
tenir present aquest problema i
ser molt prudents a ('hora de l a
interpretació dels resultats .
MALALTIES
PARASITÀRIES
Com que el mecanisme d'acció d e
les malalties parasitàries gaireb é
no difereix del de les bacteries i
virus, només ens referirem a algu -
nes parasitosis que han pogut és -
ser constatades .
Ruffer, el 1910, demostrà l a
presència d'ous de Bilharzia haematobia
en els túbuls renals d e
mòmies egípcies de les dinastie s
XVIII i XX (1250-1100 abans de J .
C .) ; com que aquest paràsit dona
lloc a hematúries, l'emissió d e
sang per l'orina ja fou descrita e n
els papirus egipcis . Pertanyents a
períodes més recents, Szida t
(1944) trobà ous d'ascaris i Trichuris
en la mòmia d'una dona d e
l'est de Prúsia (cap als anys sis -
cents abans de J . C .). En comune s
de la nostra era també han esta t
trobats ous de diferents paràsits i
en copròlits humans a les vores
de la Mar Morta; amb una antiguitat
de vuit-cents anys s'han con -
firmat ous fòssils de Trichuris i
quists de Entamoeba histolytica semblants
als dels poblats amerindis .
De l'estudi dut a terme en algune s
coves i en comunes de Califòrnia ,
corresponents al període precolombí,
s'ha deduït que la disenteria
amebiana havia de ser fre -
87
qüent, a la vista de l'alt contingu t
de cristalls de Charcot-Lyden*, tí -
pics d'aquesta malaltia, en el sòl .
Gairebé amb total seguretat, pe r
les característiques de la diet a
alimentària i els hàbitats en íntima
convivència amb els animal s
domèstics, sobretot a partir de l
Neolític, algunes parasitosis degueren
estar presents, com succeïa
en el medi rural fins fa poc
en els països desenvolupats i segueixen
passant avui en els sub -
desenvolupats . Es probable que la
hidatidosi, la cisticercosi, la triquinosi
i la melitococia fossin patologies
freqüents, però lamentablement
són de molt difícil detecció
retrospectiva .
Les micosis tampoc estan absents
de la investigació paleopatològica,
tant en les mòmies com en alguns
fòssils vegetals del període
carbonífer (Moodie) . En alguns
casos pot tractar-se de contaminacions
pòstumes i, en els vegetals,
de simbiosi. En aquests n o
és infreqüent observar la presència
d'acumulacions de insectes a
les cavitats dels troncs .
Tanquem aquest el capítol indi -
cant que els artròpodes paràsits
han estat evidenciats en les mòmies
peruanes, entre els cabell s
de les quals s'han trobat polls (Pediculus
capitis) .

CAPÍTOL VI
TUMORS
"Identificar el creixement neoplàsic probablement és un dels aspectes
més interessants i al mateix temps més dificultosos dels estudi s
paleopatològics"
Don Broihwell (1967)

L'alta incidència de les neoplàsie s
enregistrades avui és ben coneguda,
per més que la seva presència
ha estat detectada en èpoques
molt antigues . Els casos qu e
s'han pogut recopilar d'aquest s
períodes son molt escassos i n o
ens és possible d'establir una cor -
relació vàlida amb la patologi a
actual, sobretot quant es fa referència
a les neoplàsies malignes
. Quan ens dirigim als temp s
pretèrits, s'ha de remarcar que no
sempre és fàcil discernir entre la
benignitat i la malignitat d'una alteració
presumptament tumoral ,
inclús de vegades dubtarem de l
caràcter neoplàsic d'una determinada
lesió . Considerem que pe l
nostre estudi és millor examina r
per separat els tipus benignes i
els malignes .
TUMORS BENIGNE S
En paleopatologia, entre els tumors
benignes I'osteoma és el tumor
més descrit . En el seu creixement
anomal, l'os -sense que profunditzem
en criteris anatomopatològics,
ja que alguns autor s
ni tan sols els consideren com a
tumors- es pot presentar en qualsevol
de les tres varietats general -
ment admeses : ostoide, esponjós i
eburni, essent el primer el tipu s
més corrent . En el seu aspecte ex -
tern, la varietat sèssil acostum a
ser més freqüent que la pediculada
i, pel que fa al seu volum, tot i
que n'hi han de gegants, en gene -
ral són de curta mida . Hi ha també
una clara predilecció per la localització
a nivell del crani, encara
que es poden trobar e n
qualsevol altre os de l'esquelet .
Com que la majoria d'aquests tu -
mors són de poc volum, passave n
inadvertits tot sovint en els indivi -
dus vius, exceptuant-ne aquells
que éren més grossos .
Es probable que el cas més anti c
conegut sigui el descrit per Moodie
en el Platecarpus, un mossassauri
del Cretaci* trobat en Niobrara
(Kansas), que estava situa t
en una vèrtebra . En l'home ha n
estat descrits al llarg de gaireb é
totes les èpoques i llocs . Nosaltres
hem tingut l'oportunitat de
90
recopilar nombrosos casos, generalment
d'escassa mida, dels qu e
probablement molts no varen ser
detectats en vida de l'individu . E s
freqüent que apareguin de forma
múltiple, corn per exemple els ob -
servats en un crani pertanyent a
la cultura talaiótica* menorquina ,
que presentava vint-i-dos osteomes
"amb placa" . En algun cas ,
com en un individu de Montefrí o
(Granada), el volum era considerable
.
Voluminós osteoma situat en el vèrtex, en un indi -
vidu d'època paleocristiana (Montefrío, Granada )
Radiografia de I'osteoma de la figura preceden t

L'exostosi naso-maxil • lar, coneguda
com gundú, ha estat descrita
en alguna ocasió (Schultz) .
Entre els tumors benignes publicats,
apareixen diversos osteocondromes
pertanyents a diversos
períodes . Un osteocondroma
de fèmur corresponent a la V Dinastia
egípcia, i probablemen t
també, un altre de la tíbia esquerra
d'una mòmia predinàstica fo u
descrit i publicat per Rowling . A
Dinamarca es conserva, en el Mu -
seu Nacional, un tumor osteocartilaginós
de l'època romana, i e n
el British Museum Natural History
de Londres un húmer nubi ,
amb engruiximent de la seva extremitat
inferior. Un cas personal ,
trobat a la Cova d'en Calvet (Girona)
estava localitzat en la regi ó
supracondília del fèmur esquerre i
un altre, que estudiàrem conjuntament
amb E . Vives, es trobava
situat en la regió del terç mig i superior
d'un radi, en un individ u
d'època medieval exhumat a San t
Martí de Nagol (Andorra) .
Exostosi en un radi esquerre, a la unió del terç mig
amb el superior, en un individu d'època medieva l
procedent de sant Martí de Nagol (Andorra) . Poden
observar-se nombroses cavitats que en vida degueren
estar ocupades per teixit cartilaginó s
Radiografia de la tumoració de la figura precedent ,
on s'observen crees llacunars
91

Una rara malaltia descrita pe r
Malpighi el 1697 i que Virchow, e l
1864, batejà amb el nom de leontiasi
òssia, és una afecció de l a
qual se'n coneixen diversos casos .
La malaltia es caracteritza per u n
engrossiment continuat dels osso s
del crani, que poden assolir alguns
centímetres, donant lloc a
una constricció dels orificis naturals,
cosa que ocasiona, per com -
pressió, paràlisi dels nervis cranials,
estenosi de les òrbites, fos -
ses nasals, conductes auditiu s
externs, orifici magne, etc. Quan
afecta la mandíbula, les dents só n
expulsades dels seus alvèols . U n
crani afectat per aquesta patologia
fou trobat el 1828 a Perú ; es
troba dipositat en el London Royal
College of Surgeons Museum,
però falten dades sobre el con -
text. Moodie (1923) publicà el primer
cas no humà d'un Papio hamadryas
. Un cas clàssic es el de l
fill del cirurgià Fourcadé, de Perpinyà
. La malaltia començà e l
1734 quan el nen tenia dotze anys
i expirà als quaranta-cinc afectat
d'aquest mal . Procedent del Museu
de Ciències Naturals de Perpinyà,
hem tingut l'oportunita t
d'estudiar un crani amb una típica
leontiasi, exhumat del cementi -
ri d'Oms, i que sol atribuir-se al
Leontiasi òssia en un individu procedent del cementiri
d'oms, que podria correspondre al fill de l
cirurgia del segle XVIII H'ourcade
92

93
fill de Fourcadé, però el seu aspecte
no guarda gaire relaci ó
amb la imatge de l'estudi fet per
Knaggs sobre el mateix crani .
Consultat el problema amb la direcció
del Museu de Perpinyà, en -
cara no ens ha estat possible poder
aclarir aquesta qüestió . Final -
ment, l'individu número 24 de l a
necròpolis paleocristiana de L a
Olmeda (Pedrosa de la Vega ,
Palència), varó d'uns ] 4 o 15 anys
d'edat, presenta una típica leontiasi
que només afecta el neurocrani
i respectan la cara .
Base del crani de l'individu número 24 de la necròpolis
paleocristiana de Pedrosa de la Vega (Palèn -
(ia), afectat d'una leontiasi òssia . Pot observar-se
la intensa constricció de l'orifici occipital, així co m
les excrecències òssies paraorificials, impròpie s
d'un adolescen t
Radiografia àntero-posterior del crani precedent ,
que mostra el gran engruiximent ossi que no afect a
la cara

Entre I'osteopatologia benigna ,
hem tingut l'oportunitat d'estudiar
dos probables quists essencials
dels ossos, o potser tumors
de cel • hules gegants, situats e n
Porció dista) d'un radi procedent de sant Mique l
de Cardona . Es evident el seu augment volumètric .
Un orifici per deterioració póstuma permet veure
la seva cavitat, pràcticament )lis a
Radiografia de la peça precedent, compatible am b
un quist essencial dels ossos o un tumor de cèl lules
gegant s
Exostosi de creixement en un peroné pertanyen t
al Neolític, exhumat a la cova de l ' Avellaner
Exostosi en un peroné d 'època medieval, exhumat
a santa Maria de Riubó
l'extremitat distat d'un radi, ambdós
d'època medieval ; l'un procedent
de Santa Olalla de Celad a
(Marlantes, Cantàbria) i l'altre de
la necròpolis de Sant Miquel d e
Cardona (Bages, Catalunya). Mos -
trem dos casos d'exostosi d e
creixement, que no constitueixen
una troballa infreqüent .
Meningiomes
Segons el nostre parer, mereixe n
una atenció especial els meningio -
mes endocranials, tota vegad a
que, gràcies a la seva alta incidència
-aproximadament constitueixen
el 20 % dels tumors en -
94

docranials primitius i amb un a
freqüència del 20 % afecten I'osés
possible la seva detecció en paleopatologia.
Entre aquells que
afecten l'os podem distingir tre s
varietats: 1) osteogènics; 2) osteolítics
; 3) osteogènics-osteolítics .
Aquestes alteracions òssies tene n
per costum anar associades amb
uns importants canvis vasculars ,
sobretot de les artèries meníngie s
mitjanes i llurs branques, la detecció
de les quals és possible en
determinades circumstàncies . Per
acabar, i per a arribar al seu diagnòstic,
han de tenir-se en compte
altres factors, entre els quals re -
marcaríem la seva situació en e l
crani, i l'edat i el sexe de l'individu .
Des que Cushing, en la seva famosa
monografia, els va descriure ,
s'han publicat diversos casos que
gairebé sempre fan referència a
tumors voluminosos . La nostr a
opinió és que la casuística mundial
publicada és escassa, atenent
la seva alta incidència ¡les seves
característiques, donat que el s
que deixen petites empremtes e n
el crani solen passar per alt . Moodie
diagnosticà fins a vuit tumors
d'aquests tipus en cranis peruans ,
xifra que segons Mc Curdy seri a
exagerada ; aquest autor opina
que aquell estava influït pels des -
cobriments que per aquell temp s
havia dut a terme Cushing . U n
dels casos seria un meningosarco -
ma o un osteosarcoma en un cra -
ni de Chavina (Perú). Al Muse u
d'Anatomia Patològica de la Facultat
de Medicina de Barcelon a
hem pogut examinar una lesió similar.
Probables meningiomes serien els
descrits per Rogers, de dos cranis
egipcis de les Dinasties I i XX, i
un altre de romà explicat per
Radley. Pel nostre costat, hem pu -
blicat cinc casos ; un de la varietat
osteolítica, procedent de la necrò -
polis neolítica de Sant Quirze de l
Vallès (Vallès Occidental) ; tres de
la varietat osteogènica, proce -
95
Crani peruà procedent de Chavina (Perú), diagnosticat
de meningioma, encara que l'opinió més general
és que es tracta d'un osteosarcom a
Crani procedent del Museu d'Anatomia Patològic a
de la Facultat de Medicina de Barcelona, amb un a
lesió semblant a la del crani precedent (meningosarcoma?
osteosarcoma? )

96
dents de la Cova d'Aigües Vives
(Brics, Solsonès), d'època eneolíti -
ca; dos de l'època medieval : un
exhumat de la necròpolis de San -
ta Maria del Mar de Barcelona, i
l'altre de La Olmeda, a Pedrosa
de la Vega (Palència) . El cinqu è
cas, pertanyent al eneòlitic, fo u
exhumat del Barranc d'en Rifà (a l
Tarragonès) i hauria estat un meningioma
de la falç, pel que es de -
dueix de l'enorme gruix de le s
artèries meníngies mitjanes i llurs
branques, abocades a la regió de l
solc sagital en el vèrtex .
El meningioma més antic, publicat
per m a A. de Lumley, seria e l
trobat a la gruta de Le Lazaret
(Niza), pertanyent a un nen Homo
erectus del període acheulià (a l
voltant de -200.000 anys). La lesió
radica en el parietal dret, é s
de tipus productiu i no plantej a
importants dubtes diagnòstics .
Finalitzem la problemàtica diagnóstica
dels meningiomes, considerant
que, en paleopatologia, a l
Detall de 1'enostoma, de superfície irregular . conformat
per una superposició de petits feixos ossis ,
en el crani número 15 de la cova d'Aigües Vive s
Radiografia on s'observa la condensació òssia a
causa de I'enostoma (Aigües Vives, 15 )

Diagnòstic de meningioma
1) ( ESIó clsstA :
EXOSTOSIS :
a) enostoma (molt menys freqüent -
ment un exostoma )
b) superfície irregula r
OSTEOLISI S
Augment important deis soles vasculars
de l'artèria meníngia mitjana
(generalment amb asimetria entre
els dos costats )
2) SITUACIÓ DE LA LESI Ó
Suprat.entoria l
Parasagital (40% )
3) EDAT : madura
4) SEXE : 66% dones
davant de les alteracions òssie s
que es consignen en la taula ad -
junta, s'ha de pensar en la possibilitat
que aquesta lesió corres -
pongui a un meningioma .
Angiomes
Els angiomes poden ser intraossis,
o bé afectar l'os per contacte .
Moodie en diagnosticà un localitzat
en una vèrtebra d'un dinosaure
a Comanche, Wyominy (EE .UU),
i nosaltres (Campillo), hem estudiat
un aneurisma arteriovenós
cranioencefàlic procedent de l a
Cova de les Calaveres (Alcoi, Ala -
cant) pertanyent a l'Eneolític, i u n
altre d'intraossi en un crani me -
norquí d'Algaiarens, corresponen t
a la cultura talaiòtica . També
hem pogut examinar un fragmen t
d'os occipital amb un orifici qu e
travessava la paret òssia, per cau -
sa d'un probable sinus pericranii
en un individu de l'Edat del Bronze
exhumat de Villanueva (Palència)
.
(Imatge esquerra) : Cara endocranial de l'os fronta l
procedent de la cova de Les Calaveres (Alcoi), en e l
qual es pot observar una perforació amb afina -
ment ossi periorificial (Imatge dreta). Reproducció
de l'encèfal usant com a motlle l'os, que perme t
observar la imatge típica deis aneurismes arteriovenosos,
els quals, amb els colpeigs de la seva pul -
sació, arriben a perforar l'os. (Eneolític )

98
2

Empremta d'un tumor en "rellotge de sorra", car a
exocranial . Edat de Bronze de Menorca (1 )
Vista endocranial de la lesió de la figura precedent (2 )
Probable granuloma eosinòfil supraorbitari dret ,
en el crani número 4 de la cova de El Palanqués
(Valéncia) (3 )
Melorreostosi en un peroné procedent de la necròpolis
paleocristiana de Gerena (Sevilla) (4 )
Radiografia del crani 187 de Linares (segle XIX) amb
la imatge típica de la malaltia òssia de Paget (5 )
Baix-relleu del faraó Arkhenaten (XVIII Dinastia )
amb els seus presumptes trets acromegàlics, encara
que tenint en compte els trets i la figura de l'esquerra,
sembla més aviat una vel.leïtat artística (6)
Miscel • lània
A més han estat diagnosticats al -
tres tipus de tumors: quists dermoides
i granulomes eosinòfil s
(Campillo); tumors de cèl • tule s
gegants, odontomes, tumors d e
mieloplaxes, melorreostosis, malaltia
òssia de Paget, etc .
En mòmies egípcies, Elliot Smith i
Wood Jones (1908) van descriur e
un pòlip cervical ; Granville, e l
1925, detectà un tumor d'ovari ;
99
Strouhal un mioma uterí i Sandison
fa poc que va estudiar al microscopi
un altre pòlip cutani .
Ateses les representacions artísti -
ques del faraó Arkhenaten, ho m
ha pensat si hi podria haver un tu -
mor hipofisari, perquè normal -
ment és mostrat amb un gra n
mentó i un cos un tan femenívol a
partir de la cintura; tanmateix l a
tendència general és considera r
aquestes anomalies com a simples
vel leïtats artístiques .
6

TUMORS MALIGNE S
Hom ha fet per manera d'establi r
una diferenciació entre els tumor s
primitius i els tumors metastàsics,
però quan només es disposa
dels ossos resulta gairebé impossible
distingir els uns dels altres .
Els casos descrits en la literatura
paleopatològica són poc nombro -
sos i en una revisió recent, per
més que no exhaustiva, tan sol s
hem recopilat 27 casos que afecten
el crani ; aquests, sumats als 7
casos personals (Campillo 1992) ,
en totalitzen 36: quinze mielome s
múltiples o metàstasis, set carcinomes
naso-faringis i quatre sarcomes
osteogènics, més altres va -
rietats .
Són relativament freqüents les "neo -
plàsies llacunars" que afectan el
crani i representarien un 20 % d e
tots els casos . Molt sovint result a
difícil pronunciar-se sobre si e s
tracta de lesions metastàsiques ,
de mielomes o d'altres neoplàsie s
més infreqüents .
Segons alguns autors, la malalti a
de Kahler, que avui es presenta
com a norma general en l'eda t
presenil o senil, seria d'aparici ó
més precoç durant la prehistòria ;
tanmateix es tracta d'una hipòtesi
no confirmada, per la qual cosa
les afirmacions d'aquests autor s
han de ser considerades com a
una pura conjectura . Avui per
avui, tant les metàstasis com el s
mielomes apareixen en la maduresa,
malgrat que, com a form a
excepcional, poden originar-s e
també durant la infantesa . Es per
això que, atesa a la gran diferència
de menor longevitat de l'home
prehistòric, que poques vegade s
arribava als 30 anys, difícilmen t
es podrien conèixer casos senils ,
mentre que els extraordinaris ca -
sos juvenils serien els que haurie n
arribat fins a nosaltres .
També serien neoplàsies relativa -
ment freqüents els carcinomes nasofaringis,
dels quals ens ocupa -
rem més endavant (vegeu el capí -
tol X) . A aquesta localització per -
tany el procedent de Tepe Hissar
(Iran), segurament el més anti c
conegut (3 .500-3 .000 anys aban s
de J . C .) .
Alguns tumors cranials aparent -
ment malignes, resulten d'un a
etiologia més que dubtosa i pe r
això és preferible no avançar u n
diagnòstic .
Els tumors malignes de l'esquelet
post-cranial semblen molt escassos
; tant que nosaltres nomé s
hem pogut reunir dos casos : un
sarcoma osteogènic molt típic, situat
en l'húmer esquerre d'un in -
roo
dividu de l'Edat del Ferro i troba t
prop de Münsingen (Suïssa), des -
crit per Hug el 1955 ; i un altre de
saxó aparegut pels vols de Stadlake
amb localització en la porci ó
distal del fèmur. Nosaltres he m
trobat també dos casos .
S'ha de considerar com a molt rara
la malaltia osteolítica llacunar,
que afecta l'omòplat dret de l'ho -
me de Castellar (França) l'etiologia
de la qual no ha pogut aclari r
M a A. de Lumley en el seu minuciós
estudi . No s'han trobat lesions
similars en l'actualitat, qu e
permetin una comparació ; aquest
cas seria un bon exemple per a insistir
en el problema de l'evolució
de les entitats nosològiques qu e
afecten l'home .
En aquest apartat volem remar -
car l'absència de lesions d'aparença
maligna en els animals ,
amb la probable excepció d'u n
sarcoma "en estoig" en el cúbi t
d'un simi cinocèfal d'Egipte, estudiat
per Poncet .
Corn hem comentat, la nostra casuística
personal consta de no u
casos, que passem a reporta r
breument : Crani número 2 de l a
Cova Joan d'Os (Tartareu, Barcelona)
de l'Edat del Bronze ; e s
tracta d'un jove de 18 a 20 any s
amb setze focus tumorals osteolítics
en el crani, probablement u n

101
sarcoma de Ewing, linfoma, bistiocitoma
maligne o un altre
d'etiologia menys freqüent . E l
crani del Barranc d'Algendar (Menorca),
amb una neoplàsia al sò l
nasal (vegeu el capítol X) . Cran i
número 28-2 de Son Reial (Alcudia,
Mallorca), pertanyent a l a
cultura talaiòtica, amb una neoplàsia
osteolítica suprainiana* ,
possiblement un sarcoma primitiu.
Crani número 27 de La Torre -
cilla (Arenas del Rey, Granada) ,
de la baixa Edat Mitjana, am b
tres lesions osteolítiques, que pro -
bablement van ésser metastàsiques.
Crani número 101 de Wam -
ba (Valladolid) (medieval?), am b
destrucció de la porció anterio r
del paladar ossi i de l'arcada alveo -
Crani de l'Edat de Bronze de la cova Joan d'Os ,
amb les imatges osteolítiques en traucador, típiques
de les neoplàsies maligne s
Radiografia del crani de Joan d'Os
Crani 28-2 de Son Real, on s'observa la lesió osteolítica
suprainiana, probablement un osteosarcom a
primiti u

102
lar, versemblantment una neoplàsia
del cavum . Crani número 14 8
de Wamba, pertanyent a una dona
senil, amb una osteòlisi de l'os
nasal dret, possiblement secundaria
a un epitelioma cutani . Mandíbula
número 29 de Wamba, amb
tres focus osteolítics, versemblantment
metastàsics . Fèmur de
l'època visigòtica de la necròpolis
de Clunia (Burgos) afectat per un
Radiografia del crani 28-2 de Son Real . S'observ a
la pèrdua de substància òssia, presència de petit s
orificis vasculars al seu voltant i manca de reacci ó
òssia condensant (1 )
Lesió nasal en el crani femení senil número 148 de
Wamba, amb augment de petits orificis vascular s
neoformats . Probablement secundària a un epiteliorna
cutani (2 )
Vista del conducte nasal dret del crani 148 d e
Wamba, on s'observa el desplaçament cap a l'esquerra
del tabic nasal i la destrucció parcial de l a
làmina cribrosa de I'etmoïdes d'aquest costal, cos a
que ens fa sospitar que el tumor cutani penetrà e n
la fosa nasal seguint una expansió que arribà a l a
làmina cribrosa . L'expansió terebrant de les neoplàsies
cutànies malignes, sense els medis terapèu -
tics actuals, no degué ser infreqüent (3 )
Mandíbula amb lesions osteolítiques, que suggerei -
xen metàstasi, mieloma o un altre tipus de cànce r
(Wamba, 29) (4 )

103
probable sarcoma del terç mig d e
la seva diàfisi. Fèmur número 202
de Wamba, amb lesions osteolítiques,
possiblement secundàries a
una metàstasi o a un mielom a
múltiple . (Lamentablement, e n
aquesta sèrie de neoplàsies no -
més hem disposat dels ossos qu e
presentaven les lesions ja que la
resta de l'esquelet s'havia de donar
per perduda. Això ens ha privat
de poder sistematitzar, i ens ha
negat la possibilitat d'una aproximació
diagnóstica més gran) .
No podem concloure aquest capí -
tol sense deixar de parlar de la
idea present, segons la qual les
neoplàsies malignes son avui molt
més freqüents que no pas abans .
Ens manquen arguments per re -
batre aquesta afirmació i no pretenem
demostrar la contrària ;
tanmateix considerem necessar i
fer algunes observacions :
1 . Que els estudis paleopatològics
es fonamenten gairebé exclusiva -
ment en les restes esquelètiques i
per això només és possible detectar
aquelles neoplàsies que d e
forma directa o indirecta afecten l'os .
Radiografia de la mandíbula número 29 de Wamb a
Diàfisi femoral de l'individu número 6 de la necròpolis
visigòtica de Clunia (Burgos), amb la pèrdua
del sector central amb els caires de destrucció cupuliformes
. Probablement un osteosarcom a
Radiografia del fèmur número 6 de Cluni a

2. Que les neoplàsies òssies primitives
només representen el 0,56 ' %
i, aproximadament el 12-15 %
restant, metastatitzen en l'os o
I'enveixen .
3. Que els tumors malignes predominen
a partir de la quarta dècada
de la vida .
4. Que, pel seu caràcter destructiu,
poques vegades productiu, do -
nen lloc a una més gran fragilita t
òssia, i per aquesta raó la sev a
conservació es fa més difícil qu e
en els ossos sans .
5. Que existeixen grans dificultats
per poder arribar a un diagnòstic
de neoplàsia en paleopatologia.
6. Que les restes humanes normalment
estan molt deteriorades ,
tant més com més antigues siguin .
7. Que sapiguem, no existeix u n
estudi fiable sobre les neoplàsies
originàries deis escassos poble s
primitius actuals, que encara n o
han entrat en contacte amb el s
pobles civilitzats, les condicion s
de vida deis quals són en algun s
aspectes assimilables a les d e
l'home prehistòric .
8. Atesa la major presència de neoplàsies
malignes en els cranis antics,
considerem que aquest fet es
deu a diversos factors : a) tendència,
en els primers temps de la investigació
arqueològica, a recolli r
només els cranis, menyspreant l a
resta de les despulles ; b) la mé s
gran resistència deis ossos cranials
al deteriorament pòstum, to -
ta vegada que com a norma gene -
ral, els ossos llargs estan desepifisats
; c) el caràcter intrínsecament
destructiu, més que produc-
tiu, de les neoplàsies malignes ,
que facilita el deteriorament ossi i
que, quan el grau de conservaci ó
és acceptable, pel seu aspecte é s
difícil escatir si l'alteració fou e n
vida de l'individu o és pòstuma .
Tenint en compte tots aquest s
punts, i molts d'altres que es podrien
afegir, creiem sinceramen t
que avui encara no existeix un estudi
comparatiu vàlid que ens pugui
permetre arribar a unes conclusions
sòlides sobre la incidència
real de les malalties neoplàsiques
tot al llarg de la prehistòria .
Segons la nostra opinió, van se r
més freqüents del què avui es su -
posa, i no es pot afirmar rotunda -
ment, com alguns autors ho fan ,
que es tractés de malalties excepcionals.
Amb això no volem di r
que en els temps moderns llu r
morbiditat no hagi augmentat. La
menor incidència durant l a
prehistòria en gran part es deuria
al fet que l'individu difícilment as -
solia "rectal del càncer", perquè
l'esperança de vida no superava
els trenta anys .
Fémur número 202 de Wamba (v alladolid), engrossat
en el seu terç inferior i amb un orifici osleolit.i c
Radiografia de les lesions osteolíliques del fému r
número 202 de Wamba, suggerint metàstasi .
loma . o una altra neoplasia maligna

CAPÍTOL VI I
PALEOTRAUVIATOLOGIA
"Les lesions traumàtiques són extremadament nombroses en els animals
i en els homes fòssils. Al mateix temps, la banalitat dels factors
etiològics ens permet preveure que ]'existència de les fractures i de
les ferides prové de la més alta antiguitat"
Leon Pales (] 930)

Pensem que no ens equivoquem en
afirmar que es tracta de lesion s
que sempre han estat presents ,
sobretot a partir del moment e n
què els éssers vius complicare n
llur estructura i assoliren una organització
complexa tot adoptan t
estructures dures com ara le s
closques protectores i l'exo o endoesquelet.
Els vestigis d'aquestes
lesions reculen, en els animals,
a períodes molt antics. Com
a preàmbul d'aquesta faceta patològica
en els homínids, farem
una succinta exposició d'aquest s
processos en els animals .
ZOOPALEO-
TRAUMATOLOGIA
Entre els invertebrats s'han tro -
bat amputacions de les extremitats
en els equinoderms fòssils ;
no ens ha de sorprendre que e n
alguns casos s'hagi pogut constatar
que alguna extremitat estav a
en fase de regeneració, perquè ,
com és ben sabut, quan a una estrella
de mar se li amputa u n
braç, passat un cert temps aques t
es regenera. Els casos conegut s
més antics pertanyen a l'Er a
Primària, en el Devònic d'Alemanya
: se n'han trobat diverso s
exemplars de fa uns tres-cent s
cinquanta a quatre-cents milions
d'anys.
Nombrosos mol • luscs mostren en
llurs conquilles fractures consoli -
dades, signe evident de la seva su -
pervivència . Les més antigue s
procedeixen de l'Eocè d' Hongria ,
i la seva datació recula uns cinquanta-vuit
milions d'anys .
Més interès ens mereixen les fractures
observades en els vertebrats,
de les quals també se'n tro -
ben evidències a l'Era Primària ,
període al que pertanyen dos ca -
sos descrits per Moodie (1923) :
una està present en el radi d'un
Dimetròdon i les altres en el peroné
i una vèrtebra d'un Edapho -
ios
saurus, ambdós rèptils primitius .
A propòsit d'aquestes observacions,
l'esmentat autor destacav a
les dificultats per a la pràctica radiogràfica
a causa de l'elevada ta -
xa de sals minerals acumulade s
en els ossos, cosa comportada pe l
propi fet que la fossilització com -
porta però que dificulta la visi ó
nítida de l'estructura òssia (avui ,
amb els avenços de la radiologia ,
es poden obtenir millors resultats).
Pertanyents a l'Era Secundària ,
s'han descrit nombrosos casos ,
Isabel/ala glabrata, trilobites de I'Ordovicià d'un s
cinc-cents milions d'anys d'antiguitat, que presenta
enfonsament en les costelles (fletxa), de proba -
ble origen traumàtic . (Segons el professor doctor J .
A. Vela, de l'Institut Català de Mineralogia i Gemmologia
)

entre ells el d'un ictiusauri qu e
presentava fractures costals am b
callositat, signe evident de super -
vivència . També s'han de destacar
les observades en diverse s
mandíbules de Mystriosuchu s
plieningeri que, segons Pales ,
s'atribueixen a cuetades propina -
des pels mascles en les seves lluites
per aconseguir les femelles e n
èpoques de zel .
Pertanyents a l'Era Terciària ,
quan aparegueren els mamífers ,
s'han descrit nombrosos casos ,
molts d'ells en animals avui extin -
gits. Es interessant observar que
fa més de dos segles Cuvier v a
descriure una fractura de fèmu r
consolidada en un artidàctil* .
De vegades els senyals fan sospi -
tar que les ferides foren produïdes
per les dents d'un depredador,
com sembla haver-se constatat a
Wyoming, on foren trobades les
romanalles d'un brontossaure e n
les vèrtebres del qual s'observe n
lesions ocasionades per les dent s
d'un alossaure . Al voltant de le s
despulles de la víctima hi ha tot
d'empremtes de les potes del carnisser,
últim vestigi de la lluita es -
devinguda entre els dos colossos .
El 1971, en els sorrals del deser t
de Gobi, una expedició polaco -
mogol va trobar les restes d'u n
velociraptor (carnívor) al costa t
del cos d'un protoceràtops (herví -
vor) ; ambdós van morir durant la
lluita per causes que ignorem.
Del Quaternari s'han descrit lesions
traumàtiques en tot tipu s
d'animals . Tanmateix és important
l'acció del homínids els quals ,
amb la seva agressivitat, fan que
aquestes lesions augmentin i assoleixin
caires particulars .
Entre els vestigis fòssils del primer
australopitec, descobert per
Raymond Dart el 1925 (Taung,
Sudàfrica), apareixeren diverso s
cranis de mandrils* amb enfonsa -
ment de la volta el qual l'autor in -
terpretà com a lesions traumàtiques
causades pels homínids; va l
a dir que aquesta interpretació n o
la comparteixen tots els antropòlegs
. Tanmateix, altres autors ,
com Abel, en un estudi anterior a l
descobriment de Dart, ja havie n
remarcat l'augment de traumatismes
cranials en els animals coincidint
amb l'aparició de l'home, la
qual cosa contrasta amb la seva
107
ri.,;;.,, .
raresa abans de que aquest es fe s
present en la prehistòria .
Pertanyents a períodes més re -
cents, s'han trobat puntes de flet -
xa de sílex incrustades en osso s
d'animals i puntes de llança entre
els costellams de bisons i animal s
de gran volum, la qual cosa ve a
confirmar les nombroses escenes
de cacera representades en l'art
rupestre .
Alguns autors suggereixen una
major capacitat de regeneraci ó
òssia tant en l'home com en l'ani -
mal prehistòric, per més que, a la
nostra manera de veure, aquest a
afirmació resulta molt discutible i
està per demostrar. Amb freqüèn -
cia, les ferides mostren signes evi -
dents de sobreinfecció .
Fractura cranial en un mastodont americà, segon s
Moodi e
Caçador fugint d'un brau ferit . Pintura rupestre de la
cova Remigia, a Ares del Maestre, segons R . Viñas

Tothom sap que els depredadors
acostumen caçar animals vells ,
malaltissos, joves inexperts o esguerrats,
circumstància que justificaria
que el contingent de fractures
consolidades, en general, n o
sigui molt elevat, per això les lesions
guarides apunten cap a l a
inexistència o escassetat de depredadors
o bé que l'animal e s
trobava en el vèrtex de la piràmide
ecològica . Un exemple eviden t
és el del Myotragus balearicus ,
gasela de les Illes Balears qu e
s'extingí amb l'arribada de l'ho -
me, fa uns tres mil cinc-cent s
anys ; els estudis de W. H . Waldren
han detectat diversos exemplar s
amb fractures consolidades, atesa
l'absència de depredadors fin s
l'aparició dels primers homínids .
D'aquell mateix animal existeixe n
evidències de lluites entre el s
mascles, durant els períodes de
zel, mostrant alguns cranis el s
orificis produïts per llurs banye s
alguns d'ells seguits de super -
vivència .
Fractura en un radi d'un Myotragus balearicus
trobat a Mallorca, i dipositat en el Museu de Deià .
(Gentilesa del doctor W . Waldrom )
Crani d'un Myotragus balearicus que mostra un a
lesió per banya, seguida de supervivència, a caus a
de les lluites entre mascles en els períodes de zel .
Dipositat en el Museu de Deià . (Gentilesa del doctor
W . Waldrom)
FITOPALEO-
TRAUMATOLOGIA
També es troben fractures conso -
lidades en els troncs d'alguns vegetals,
especialment els que pertanyen
al període carbonífer* .
108
ELS TRAUMATISMES E N
ELS IIOMÍNID S
PREIIUMAN S
S'ha pogut constatar la presènci a
de lesions traumàtiques en tot s
els grups d'homínids* represen -
tants dels successius estadis evolutius
.
En opinió de Dart, els .lustralopithecus
gracilis haurien esta t
éssers molt violents i, malgrat l a
seva relativa feblesa (1,25 m d'es -
tatura i 20 kg de pes), experts e n
la lluita, emprant ossos i banyes a

mode d'armes (indústria òste o
odonto queràtica*) . Segons aques t
autor, I'Australopithecus prometeus
de Makapansgat (Sudàfrica )
patí en vida una doble fractura de
la mandíbula en rebre un fort co p
frontal: una fractura cranial hauria
causat la mort del nen d e
Taungs i diverses lesions en altre s
individus d'aquest grup, causades
per traumatismes intencionals .
Sense descartar aquesta possibilitat,
cal destacar que hi ha autors
que mostren la seva disconformi -
tat amb aquesta interpretació ;
per part nostra, pensem que b é
pogueren haver-se degut a accidents
casuals o tal vegada a lesions
pòstumes. Estudis posteriors
de R . Leakey semblen nega r
les opinions de Dart, indicant qu e
l'australopitecus, tant corn el s
póngids* d'avui, eren víctime s
dels grans felins . La troballa d'u n
crani d'Australopithecus robustus
amb les marques dels ullal s
d'un felí, probablement un lleopard,
sobre l'os occipital recolz a
l'opinió de Richard Leakey.
ELS TRAUMATISMES EN
EL GÈNERE HOM O
Entre les restes de 1'Homo habitis
d' Olduway, en el nen OH-7 ,
s'aprecia una fractura parietal esquerra
.
En el grup Homo erectus ens tro -
bem amb una exostosi o miosit i
ossificant del fèmur esquerre de l
Pitecantropus 1, descobert el 189 1
per Eugène Dubois a Java, que seria
secundària a la calcificaci ó
d'un hematoma d'origen traumàtic
. Dins del mateix grup, per ò
pertanyent a un període més pro -
per (uns cinc-cents mil anys), en e l
Sinanthropus pekinensis* o Ho -
me de Pekin s'ha pogut constata r
que la totalitat dels cranis esta n
fracturats i que falta la regió basilar.
Aquest fet ha estat interpre -
tat per alguns autors com la pro -
va d'una antropofàgia ritual ,
mentre que d'altres considere n
que són signes evidents de mort
109
violenta . No falten aquells que ,
tot adoptant una actitud eclèctica,
admeten les dues possibilitats .
En el frontal de Fontéchevad e
s'aprecia una fractura que, e n
opinió de Vallois, degué ser la
causa de la seva mort .
Crani del Sinantrop número 12 que mostra une s
fissures cranials probablement sofertes en vida, i
que haurien estat la causa de la seva mort
Fèmur del Pitecantrop 1, descobert a Trinil (Java )
per Eugène Dubois el 1891, amb una miositi ossifican
t

També en el grup dels neanderta -
linians s'han trobat lesion s
traumàtiques; així, en l'Home de
Neanderthal s'observa una fractura
cranial dreta que surt de l'òrbi -
ta i està associada a una fractura
de l'húmer i de I'olècran esquer -
res. Hom també ha suposat que
alguns neandertalinians europeu s
havien mort de forma violenta pe r
traumatismes cranials ; remarquem
el grup de Krapina, am b
uns vint individus dels dos sexes i
de tota edat, els quals, segon s
sembla per les lesions incisive s
del crani probablement originade s
per instruments tallants de sílex ,
se suposa que foren objecte d e
pràctiques de canibalisme. Cas
apart és l'Home de Zàmbia (Broken
Hill) que presenta un orific i
temporal esquerre que lesion à
l'artèria meníngia mitjana. Aquesta
lesió sembla haver estat oca -
sionada per un instrument punxant
assestada per un individ u
dretà i probablement en lluit a
frontal . La víctima segurament va
morir per hemorràgia intracranial.
A Irak, a la Cova de Shanidar,
a l'individu I li falta la mà
dreta ; segons alguns autors e s
tractaria d'un traumatisme, i, segons
d'altres, d'una malformaci ó
congènita . També en el jacimen t
de Solo (Ngandong, Java) hi ha n
Crani de l'home de Zàmbia, que en l'escata temporal
esquerra presenta un orifici circular, segurament
ocasionat per un instrument punxan t
Reproducció de l'escorça cerebral de l'home d e
Zàmbia, usant com a motlle I'endocrani de l'os . Po t
observar-se que l'orifici de l'escata temporal afecta
una branca de l'artèria meníngea mitja, que probablement
donà lloc a una hemorràgia morta l
Esquemes que mostren : A, punt d'impacte, qu e
quasi amb tota seguretat va lesionar l'aorta descendent
a nivell de D-12, causant ràpidament l a
mort per hemorràgia ; 13, C, D i E : seqüències de les
lesions, que expliquen les fractures vertebrals (D)
110
cranis que semblen presentar signes
inequívocs de canibalisme .
Amb els cromanyoides (Homo sapiens
sapiens) ens apropem sense
solució de continuïtat fins al s
nostres dies, i els traumatisme s
es converteixen en un fet cada ve -
gada més freqüent. De la raça de
Cromanyó, del període magdalenià,
un individu d'Obercassel (Ale -
manya) presenta una fissura parietal
esquerra. A la Cova Alta de
Chu-Ku-Tien, dos individus mos -
tren fractures consolidades, un a
la clavícula i l'altre a radi, i quatre,
de set en total, fractures cranials
.
A partir del Paleolític, la llista es
fa inacabable de manera que ta n
sois consignarem que en els perío -
des més antics, les lesions son de
tipus contús, en general fracture s

111

lineals o radiades, o enfonsa -
ments, que tant podrien haver es -
tat ocasionades per accidents casuals
com per agressions . Però
evolucionant amb els progresso s
de la tècnica, aquestes lesions coexisteixen
amb ferides per punta
de llança o fletxa, primer de pedra
i posteriorment de bronze o
112
de ferro. Amb els metalls aparei x
un nou tipus de ferida, l'incisiva ,
originada per armes tallants (espasa,
destral, i altres) . És de notar
que algunes de les ferides cranials
consisteixen amb el despreniment
d'un resquill, que, en cica -
tritzar, pot prestar-se a confusi ó
amb les trepanacions per tècnica
d'abrasió .
Malgrat les armes tallants, resulten
poc nombrosos els caso s
d'amputació que, ocasionalment ,
pogueren tenir una funció terapèutica,
encara que hem d e
consignar la presència d'algun
crani amb lesions suspectes d e
decapitació . Wood Jones, treballant
amb mòmies egípcies del pe -
ríode romà, constatà la presènci a
de decapitacions i penjaments .
Punta de fletxa incrustada en la vèrtebra D-12, en
un individu d'època neolítica, exhumat de la necrópolis
de la Bòbila Madurell, Sant Quirze del Vallés
(Vallés Occidental)
Punta de fletxa de bronze incrustada en el cran i
núm 6 del Dolmen del Collet, seguit d'una perllongada
supervivènci a
"Batalla de les Dogues" pintura rupestre d'Ares de l
Maestre (Castelló), segons A .Bregante
Punta de fletxa que penetrà per l'òrbita esquerr a
amb sortida per la fossa temporal del mateix cantó
. La lesió no és mortal, però no hi ha signes d e
supervivència (Cova de l'Heura, Ulldemolins)

EVOLUCIÓ DE LA
PALEOTRAUMATOLOGIA
En el grau australopitecí del Paleolític
Inferior, les armes es limi -
taven a bastons i ossos llarg s
d'animals, utilitzats com si fossi n
masos i pedres, que augmenta -
ven la contundència de la mà o
eren llençades a distància, co m
fan els ximpanzés de sabana ;
finalment utilitzaven còdols trencats
per percussió per a aconseguir-ne
una vora tallant (choppers)
.
Probablement les armes deis Homo
habilis i Homo erectos en poc
fusta amb les puntes endurides a l
foc . Amb els Homo erectos la indústria
de la pedra va perfeccionar-se
i aparegueren les denominades
destrals de mà, puntes levaloisiens*,
puntes graveteniens* ,
i d'altres, i començaren a utilitzar-se
instruments punxents d'os .
En el Paleolític Superior, els Homo
sapiens amb les seves armes
de pedra i d'os perfeccionades ,
augmentaren el seu potencia l
bèl tic, i en el Neolític van inventar-se
armes d'acció eficaç a
distància. En 1'Eneolític o Calcolí -
tic, amb l'aparició del Coure i po c
després del Bronze, aquests me -
talls substituïren la pedra, i es fabricaren
noves armes, com destrals
de fundició o de forja, espa -
diferien, però la indústria lítica ses, i d'altres, les quals, am b
avançava i el coneixement del foc l'adveniment del ferro, augmenta -
aconseguit per alguns grups, com
ren molt la seva eficàcia; algunes
per exemple el Sinàntrops, els perduren fins els nostres dies .
permeteren d'elaborar llances de L'art rupestre, ja sigui en form a
MORTS VIOLENTES ABANS DEL NEOLÍTIC, segons A . Keith (1983)
Comunitat Període N° M V
'I'RINIL (Java) (Homo erectus) -450.000 BP 14 ?7 50
CHUCUTIEN (Pequín) -400 .000 BP 40 40 100
RIO SOLO (Java) -200.000 BP 11 4 36
CI-I000TIEN (Cueva Alta) -50 .000 BY 7 7 10 0
OFNEY (Baviera) Mesolític 33 33 10 0
LANGIINAJ (India) Mesolític 13 13 10 0
MV = Morts violente s
(A la nostra manera de veure, aquestes xifres haurien de ser contemplades amb reserves) .
113
%

ARMES DEFENSIVE S
Escut, casc, arnès, etc.
ARMES OFENSIVES :
Armes de mà :
Pedra, bastó. porra, massa, destral, llança, punyal, espasa .
Armes de tir:
Pedra, fona, arpó, llança, venable, bumerang i venable-propulsor .
Armes de gallec:
Arc i fletxa, ballest a
Armes neumàtiques:
Cervatana
RELACIÓ ENTRE ARMES 1 TRAUMATISMES
PI PM PS EP NE CA EB EF EA E M
ARMES CONTUNDENTS
ARMES PUNXEGUDES
ARMES DE TIR
ARMES AMB GALLET SIMPLE
lo>
ARMES TALLANTS • •
Ferides confuses
PERFECCIONAMENT
+
Ferides punyents Ferides incise s
PI = Paleolític Inferior ; PM = Paleolític Mitjà ; PS = Paleolític Superior;
EP = Epipaleolífic o Mesolític; NE = Neolític ; CA = Calcolític o Eneolític ;
EB = Edat del Bronze ; EF = Edat del Ferro ; EA= F.rat Antiga : EM = Edat Mitja .
de graval.s o de pintures, completa
el testimoni de la violència deis
nostres avantpassats . En aques t
sentit cal destacar la presència d e
siluetes de mans amb presumptes
amputacions digitals molt controvertides
i difícils d'acceptar co m
a tacs. En alguns casos, les ampu -
tacions tindrien un caràcter punitiu
com en l'individu número 5 2
de La Olmeda (Pedrosa de la Vega,
Palencia), amb una ferida pe r
arma blanca a I'escàpula dreta ,
amb afectació de dues costelles i
amputació d'ambdós braços pe l
terç mitjà .
114
Malgrat tot l'exposat, relaciona -
ble amb les accions bèl • liques, l a
major part de les lesions traumàtiques
conegudes és probable qu e
fossin causades per accidents fortu'its
o laborals .
No hem de confondre els acte s
violents en defensa d'un territor i
amb les lluites tribals de guerra .
Aquestes corresponen a una "evo -
lució cultural" a partir del Neolític,
quan les societats s'estratificaren
a causa del augment de l a
riquesa i la intensificació del comerç
. Indubtablement hi ha una
correlació entre el tipus de lesion s
traumàtiques i els avenços tecnològics,
l'ús deis quals tan t
s'aplicà a la cacera com a les lluites
entre grups humans .
Mans paleolítiques dibuixades en les parets d'una
cova de Cantàbria, amb la suposada amputaci ó
deis dits

Ferides per armes de
llançament
Sembla que la mort per la utilitza -
ció d'armes punxents Ilancívole s
hagué de ser freqüent, malgra t
que no hi hagi gaire evidèncie s
constatables, perquè, com di u
Etxeberria (1991), la presència d e
puntes de fletxa o de llança no
sempre es tracta d'armes clava -
des en el cos, sinó que en la major
part dels casos, són objectes votius
que formen part de l'aixova r
funerari . Etxeberria recopila en la
prehistòria peninsular tan sol s
dues puntes de fletxes de sílex in -
crustades en l'os, i presenta si s
casos nous exhumats de Sant Joa n
(Portam Latina, Alaba), tots ells
del Neolític . Pertanyent a aques t
període, nosaltres hem trobat un a
punta de fletxa de sílex incrusta -
da en una vèrtebra, en un individu
procedent de la Bòbila Madurell
(Sant Quirze del Vallès, Vallè s
Occidental) i dues de bronze encastades
en el crani corresponents
a aquest període i procedents
de la Cova de l'Heura (Ulldemolins)
i en el dolmen del Collet
(Su, Lleida) .
Avantbraços amputats amb caràcter punitiu, de
l'individu número 52 de la necròpolis paleocristiana
de la Olmeda . Perllongada supervivènci a
Pintura rupestre de la cova Remigia, a Ares del Maestre,
que representa un ajusticiament . A terra, un
guerrer travessat i els executadors al fons, elevan t
els seus arcs en senyal de triomf, segons R. Viñas

Lesions tèrmiques
A través dels textos històrics tenim
constància que tant el fo c
com els líquids bullents s'usare n
com a elements defensius o armes
agressives, però lesions atribu'ibles
a aquests elements n o
s'han pogut constatar en paleo -
patologia . No hi ha dubtes qu e
també s'empraren com a mitj à
punitiu, com ho demostra el ca s
publicat per C . L . Cate (1972 )
d'un crani medieval, que presenta
una creu de Malta gravad a
amb un ferro calent sobre l'o s
frontal .
Lesions per "scalp "
Les lesions per arranjament d e
cabell, que els anglesos denominen
"scalp", foren bastant freqüents
entre el personal femení a
partir de la "revolució industrial" ,
ja que les màquines de vapor que
mobilitzaven les altres màquines
a través de "I'enbarrat", politge s
de transmissió per corretges, particularment
en la indústria tèxtil ,
van ocasionar nombrosos accidents
laborals, en arrossegar el s
llargs cabells de les obreres amb
l'arrencament de la pell del cap ,
per la qual cosa, en la seva indu -
116
mentària habitual cobrien el s
seus cabells amb mocadors be n
cenyits .
Paleopatològicament aquest tipu s
de lesions s'ha constatat en nombrosos
cranis americans, essen t
una lesió gairebé exclusiva de l
Far West, a causa de l'extens a
costum d'arrancar "1'escalp", tan t
per les tribus ameríndies com pels
colons americans . Amb tot, segons
sembla, Herodot ja va descriure
aquest costum entre els po -
bles escites i potser també fou
practicat al voltant del 870 aban s
de J . C . pels germànics i els gals .
També l'arrencament pogué deure's
a d'altres causes, general -
ment fortuïtes, per un fort frega -
ment tangencial de l'epicrani .
Periostitis postraumàtique s
La contusió del periosti pot dona r
lloc a lesions necròtiques que des -
prés origina una reacció osteolíti -
Crani medieval francès que presenta impresa un a
creu de Malta, a causa d'una cauterització cutàni a
punitiva . Segons Cate, que era veterinari d'un escorxador,
és semblant a les lesions que s'observe n
en els ossos ilíacs del bestiar marcat a foc
Crani número 1 de Coïns (Solsonès), que present a
dues lesions, probablement secundàries a un frega -
ment o arrencament de la pell del ca p

ca o hiperostòsica, detectabl e
més tard en l'esquelet .
El 1973 vam cridar l'atenció sobre
la gran quantitat de lesions
osteolítiques, de reduïdes dimensions,
que es trobaven a nivell de l
crani, les quals denominàre m
"erosions cranials" sense qu e
això pogués pre-jutjar cap etiologia
. Són molt abundants a nivel l
de l'os frontal i després en els pa -
rietals, amb un predomini pel cos -
tat esquerre . La majoria d'aquestes
lesions, al nostre entendre ,
són secundàries a contusions mé s
o menys intenses que lesionen el
vci - 5 D
periosti, sense que sigui necessà -
ria una ferida a nivell de la pell .
La seva freqüència s'explica pe r
la desprotecció dels ossos del cra -
ni, gairebé mancat de teixits tous ,
i per la freqüència de les contusions
frontals, ja siguin fortuïtes o
per lluites. La tíbia és un altre os
117
on també són freqüents aquestes
lesions, especialment en la seva
cara interna, que també està des -
protegida de múscul .
Erosió frontal esquerra en l'individu número 61 d e
la cova de La Pastora (Alcoi) (Eneolític )
Periostitis en la tíbia número 5 (dreta) de la necròpolis
de Wamba (Valladolid )
Esquema de les lesions de l'individu número V (1 )
(en vermell) exhumat de la necròpolis del subsòl d e
la Reial Basílica de Santa Maria de Ripoll (segle X )
Fractura per enclavament de l'húmer dret . Individ u
V (1) de Ripol l

118
z

Enfonsament frontal esquerre per impacte, cop d e
maça, porra o projectil de fona . Individu V (1) d e
Ripoll (1 )
Probable seqüència dels traumatismes soferts per
l'Individu núm V (1) de Ripoll, el qual, malgrat la
gravetat d'aquestes lesions, tingué una perllongada
supervivència (Dibuix A . Grau) (2 )
Osteomielitis de la clavícula dreta de l'individu
núm V (1) de Ripoll, de probable origen posttraumàtic
(3)
Crani remeni amb pèrdua de substància òssi a
d'origen traumàtic i supervivència perllongada . Cova
d'Annes (Prullans, Cerdanya) (Eneolitic) (4)
Fractura del colze, amb anquilosi, de l'individu número
34, exhumat a la necròpolis àrab de La Torrecilla,
Arenas del Rey (Granada) (segle XII) (5)
Casc corinti amb un fort enfonsament per impacte
(British Museum, Londres) (6 )
Fissures cranials amb cicatrització parcial, d'època
medieval . Exhumació de Sant Vicenç d'Encla r
(Andorra) (7 )
Ferides Incisses letals, per arma tallant, en l'individu
118 de la necrópolis àrab de La Torrecilla, Are -
nas del Rey (Granada) (segle XII) (8)
6
119

120
Evolució de les lesions
traumàtique s
Moltes lesions presenten signe s
evidents de supervivència, vista l a
seva cicatrització, però en les extremitats,
quan les fractures va n
acompanyades de desplaçament ,
es guareixen normalment amb escurçament
.
Aplastament vertebral (Kümrnel) en un individu d e
la necrópolis medieval de Santa Maria de Ripol l
Fractura deis dos húmers en un individu d'època
mesolítica, exhumat de El Collado (Oliva, València )

Corn a resum direm que, si he m
de jutjar pels testimonis recollits
des del paleolític inferior fins al s
nostres dies, es posa en evidència
la duresa amb què s'ha anat desenvolupant
la vida en el transcurs
dels mil . lennis, però I'abundància
dels traumatismes i l a
morfologia dels originats tot a l
llarg dels darrers períodes, fa que
Fractura de fémur en un individu del Neolíic, exhumat
de Ciaren . Pot observar-se l'escurçament de
I'extremita l
Radiografia del call de fractura de la figura preceden
t
Greu fractura de fémur amb enclavament . Necrópolis
medieval de sant Vicenç de Torelló (Osona )
Radiografia de la fractura de la figura precedent

122
considerem que s'han de correlacionar
amb un augment de l a
violència, que es suposa "innata "
de l'espècie humana, i amb els
avenços tecnològics, que des de l
Neolític es produeixen amb progressió
geomètrica, permeten l a
creació d'armes cada vegada més
eficaces . Es rellevant que aquest a
agressivitat es dóna en tots el s
grups i en tots els períodes, am b
major o menor grau, i que és més
ostensible segons quina sigui l a
duresa del medi ecològic que acul l
l'home . Atenint-nos al que he m
dit, considerem utòpica la ide a
de Rousseau del "bon salvatge "
sense que així es justifiqui la conducta
de "l'home civilitzat" . Esperem
que unes mostres gràfiques
seran molt eloqüents sobre
aquest tema .
Fractura helicoïdal de tibia i peroné en l'Individ u
número 23 de Clunia (Burgos )
Fractura amb enfonsament d'un escafoides de l
peu . Sant Vicenç d'Enclar (Andorra )

TRAUMATISMES
RELACIONABLES AM B
ACTIVITATS HABITUALS
En aquest apartat ens referirem a
tres patologies diferents que e s
poden relacionar amb diverses activitats
corporals : unes secundàries
a alteracions hemorràgique s
(periostitis i miositis), altres de ti -
pus inflamatori (tendinitis), i, le s
terceres, pels sobreesforços a qu e
es veu sotmesa la columna vertebral
(hèrnies discals) .
Miositis i periostitis ossificants
Amb relativa freqüència els esforços
violents o continuats originen
petites o de vegades importants
sufusions hemorràgique s
subperiòstiques o intramusculars ,
les quals en el seu procés cicatritzant
es calcifiquen i donen pas a
exostosis més o menys importants
. Són molt freqüents a nivell
dels músculs abductors de la cuixa,
sobretot en individus qu e
practiquen l'equitació, d'aquí li ve
el nom de "malaltia dels cavallistes"
. El cas més antic conegut é s
la miositis ossificant a nivell de l
fèmur, en el Pitecanthropus 1, que
fou descobert el 1891 pel metg e
militar holandès Eugène Dubois ,
a Trinil (Java) . Més endavant, des -
prés de la domesticació dels
èquids, aquest tipus de lesion s
s'hauria fet molt més freqüent .
Personalment hem tingut l'oportu -
nitat d'estudiar diversos casos .
Entesopaties
Com sabem, les entesopaties, ten -
dinitis localitzades en els punt s
d'inserció dels músculs o lliga -
ments en els ossos, són causade s
per hiperactivitat muscular ; en
general es poden distingir clara -
ment les que són d'origen metabò -
lic i inflamatori . Les observacions
en Medicina Esportiva o en Medicina
del Treball mostren una especificitat
que es correlaciona
123
amb les diverses activitats . El
1986 Dotour estudià les entesopaties
presents en dos grups d'es -
quelets neolítics en bon estat de
conservació procedents de dos regions
diferents del Sàhara i am b
diferents paleoentorns ; va observar
que al voltant del 20 per cen t
dels esquelets presentaven lesions
. Tres formes diferents d'en -
tesopaties afectaven l'extremita t
superior, a nivell del colze, cosa
que pot relacionar-se amb e l
Miositis osificant en un fèmur d'època medieva l
procedent de Santa Margarida de Martorel l
Radiografia de la lesió de la figura preceden t

llançament de la javelina, amb e l
treball del llenyataire o amb el ti r
a l'arc. Dos tipus de lesions a ni -
vell dels calcànis es trobaren e n
els peus, en una població principalment
recol • lectora que practi -
Esquema de les osteopaties de l'arquer
cava grans marxes sobre un ter -
reny dur. L'anàlisi d'aquestes lesions
esquelètiques, juntamen t
amb l'aportació de les dades d e
l'estudi arqueològic, donaven a
entendre que estaven lligade s
amb les activitats corporal s
d'aquestes poblacions antigues .
124
Seguint el mateix autor, va obser -
var-se que en la població de caça -
dors les lesions esquelètiques pre -
dominaven en els colzes, mentre
que en la població recol • lector a
eren més abundants al peu . A ni -
vell dels colzes, les lesions exostò -
siques eren asimètriques, predo -

minant en la tuberositat bicipita l
en el costat dret i en l'extrem d e
1'olècranon en l'esquerre, alteracions
relacionades amb l'ús d e
l'arc, amb el qual el bíceps es
contreu intensament en subjectar
l'extrem posterior de la fletxa ,
mentre que el tríceps esquerre
s'estira per tal de mantenir estes a
l'extremitat que subjecta l'arc .
Entre els individus recol • lectors
que caminaven sobre terreny dur,
les exostosis eren majoritàries en
la cara inferior del calcani, co m
passa avui entre els esportiste s
que practiquen la marxa.
Aquestes exostosis entesopàtiques,
en general però particularment
en les extremitats superiors ,
acostumen ser assimètriques i ens
permeten deduir o intuir algune s
activitats de les poblacions antigues,
que no es limitaven tan sols
a activitats cinegètiques sinó també
a d'altres activitats laborals .
Punts ossis on normalment predominen les lesion s
entesopàtique s
Exostosi entesopàtica dels olècranons de dos cúbits
procedents de Sant Vicenç de Torelló (Osona)
Hèrnies discals
Segons sembla, fou Virchow e l
1857 el primer a descriure un a
hèrnia discal traumàtica en un a
necròpsia, però no va ser fins a l
1911 quan Goldthwait a Boston i
Middleton, i Teacher a Glasgow ,
arribaren per separat a una interpretació
nosològica . El 1932, Schmorl
va demostrar la presènci a
d'hèrnies intracorporals en els
cossos de les vèrtebres, en una
proporció del 38 per cent . L a
quantitat més gran d'hèrnies discals
tant intracorporals com extrusionades
-generalment en el
125
canal raquidi- afecten els dos dar -
rers discs lumbars i guarden una
relació directa amb la fortales a
de la musculatura i l'activitat corporal,
quan aquesta exerceix una
intensa pressió sobre el disc . Els
traumatismes, sobretot les caigudes
de peu o de cul, no són estranyes
a aquestes lesions. Atenent
la forma de vida de les pobla -
cions primitives i la seva dures a
durant l'Edat Mitja, no ha d'estranyar-nos
que la presència d e
les hèrnies d'Schmorl sigui freqüentíssima,
tanmateix la presència
d'hèrnies discals extrusionades
en el canal raquidi constituei -

xen una raresa paleopatològic a
d'aquestes afeccions traumàtiques
secundàries a la bipedestació
de l'ésser humà .
Com que el disc vertebral i els lli -
gaments en els processos tafonò -
mics es destrueixen, el diagnòsti c
d'aquestes lesions es fa excepcional
. En general hom intueix, per
més que amb incertesa, la presèn -
cia d'una hèrnia discal extrusionada
quan una cavitat d'Schmor l
assoleix la vora posterior de le s
cares superior i inferior d'un cos
vertebral . Alguns autors, com Ma -
fart, han presentat alguns casos .
En la nostra casuística persona l
hem tingut l'oportunitat de diagnosticar
un cas segur, en un indi -
vidu d'època romana tardana (se -
gles III a V), exhumat de la Quinta
de Sant Rafel (Tarragona) ; en el l
les cavitats d'Schmorl, situades
entre les cares coincidents de L3 -
L4, assolien la vora interior d e
l'orifici raquidi i un lligament ver -
tebral posterior calcificat emmarcava
la cavitat ocupada per l'hèrnia
.
Cavitat secundària a una hérnia de Schmorl, en u n
individu exhumat de la necrópolis talaiòtica d e
S'lllot des Porros (Alcudia, Mallorca )
Cossos vertebrals de L4 i L5 que mostren les cavitats
de Schmorl i la calcificació del lligament vertebral
posterior, que deixen veure el foral o n
s'allotjà l'hèrnia disca l
Tomografia computada de les vértebres precedents,
que mostra el lloc que ocupà I'hérnia discal
126
TRACTAMENT DE LE S
LESIONS TRAUMÀTIQUE S
A la pràctica no podem sortir de
conjectures i només ens és possible
albirar quines eren les terapèutiques
que s'empraven ,
doncs per més que els períodes
fossin els mateixos, no eren igual s
les condicions de vida els diversos
grups de població . El medi ambient
en què habitaren les diverses
tribus, les característiques de l
territori, els desplaçaments o e l
sedentarisme sens dubte van in -
fluir tant en els tipus de llurs lesions
com en les possibilitats i
mode de tractaments . EIs grans
traumatismes de les poblacion s
transhumants, com passava en al -

guna de les cultures primitive s
que han arribat fins els nostres
dies, obligaven a abandonar el le -
sionat . En canvi, els grups més
sedentaris, que romanien u n
temps perllongat en un hàbitat li -
mitat, podien tractar millor al ma -
lalt .
Com ja hem dit, la major part de
les lesions traumàtiques guaride s
en la prehistòria presenten normalment
defectes d'alineació, escurçaments
i limitacions articulars.
Encara que alguns autors el s
atribueixen importants descobriments
terapèutics d'aquesta pato -
logia, les troballes no semble n
confirmar-los, sinó que fan l'efec -
te que el tractament es limitava a l
repòs i a la immobilització de le s
extremitats per mitjà de benes de
teixit o pell, o lligades a taulete s
de fusta .
El Codi d'Hammurabi (225 0
abans de J . C .) comenta el que
percep un "físic" que guareix u n
os trencat, però no hi ha texto s
que expliquin la tècnica que emprava
. Resulta més explícit el papir
egipci d'Edwin Smith (160 0
abans de J . C .), trobat a Luxor e l
Fèmur de l'època medieval (Santa Perpètua d e
Gaià), amb fractura del seu terç mig, consolidad a
amb escurçament de 7 cm
127

1872, on s'explica la reducció de
les fractures de la clavícula i d e
l'húmer i la seva immobilitzaci ó
amb tauletes de fusta i tela engomada,
tractament confirmat amb
el descobriment d'una mòmia qu e
conservava per aquest sistema l a
immobilitat de la seva extremita t
inferior. Fou un tractament moder n
que posteriorment fou oblidat .
Les bases del tractament correcte
de les fractures cal buscar-les a
Hipòcrates de Cos (460-375 aban s
de J . C .) i la seva escola; ells fixa -
ren els principis fonamentals de l
tractament els quals, en essència ,
encara perduren i són : reducció
de la fractura i immobilitzaci ó
dels fragments en la posició de la
reducció. Foren variats i complexes
els mètodes de reducció i le s
immobilitzacions es realitzave n
amb fèrules de fusta i benes .
Sembla que les primeres noticies
sobre el guix es remunten al segl e
XI, segons el tractat escrit pe l
metge àrab Rhazes (850-923), e n
descriure la tècnica emprada pe l
cirurgià Althuriscus . Com que en
aquells períodes la cirurgia er a
considerada com a una activitat
inferior i la realitzaven "practicants",
no hi ha textos escrits to -
ta vegada que aquests ensenya -
ments es transmetien per tradició
oral . Es per aquesta raó qu e
aquests mètodes practicats a
l'Orient no es van conèixer a l'Oc -
cident fins el segle XVIII, quan e l
doctor Matthew Guthrie (1794 )
presencià a Pèrsia el tractamen t
d'una fractura amb una bena en -
guixada . Encara que Guthrie v a
difondre la noticia a Anglaterra i
d'altres llocs d'Europa, aquest a
terapèutica només fructifica a
Holanda i Berlin, essent en aquesta
darrera ciutat on s'emprà sistemàticament
des del 1828 . Després
de la Guerra Europea (1914 -
1918), aquest sistema fou acceptat
per tot el món occidental .
Sorprèn que el mètode hipocràti c
no s'utilitzés de forma sistemàtica
durant l'Edat Mitjana, segon s
sembla per les nombroses fractures,
especialment les de les extremitats
inferiors, que es guarie n
amb escurçament . Tal vegada le s
tècniques hipocràtiques només e s
practicaven en les poblacions importants
on hi havia centres hospitalaris,
mentre que en el medi rural
potser seguien tractant-les els
"practicants" amb escassos coneixements.
De vegades, però, el gua -
riment imperfecte podia ser degu t
a la incúria, sobretot en els caso s
de reus condemnats a presó .
128

CAPÍTOL VII I
PATOLOGIA
OSTEOARTICULAR
"Hom ha dit que els homes Fòssils tenien una constitució sana i robusta
. Aquesta afirmació no té cap fonament si es considera la osteoartritis
crònica corn una diàtesi, perquè l'home fòssil és un artrític i
no hi ha una raça paleolítica que no hagi pagat el seu tribut al reumatisme"
Leon Pales (] 930)

COMENTARI INICIAL
En aquest capítol hem agrupat ,
per al seu estudi, aquelles afeccions
patològiques que habitual -
ment són incloses en el grup d e
les anomenades "malalties reumàtiques"
excloent-ne algunes d'etio -
logia coneguda que hem estudia t
o estudiarem en d'altres apartats ,
i incloent-ne d'altres que de fet n o
es consideren reumàtiques, però
formen part de la patologia osteoarticular.
Hem adoptat aquest criteri
perquè aquestes patologies
abasten una gran quantitat de
malalties, per més que en paleo -
patologia, de moltes d'elles no e n
tenim constància perquè no s e
n'han descobert casos o perquè el
seu diagnòstic és molt difícil .
Remarquem que en bastant de
processos, sobretot pel que fa referència
a les autèntiques malalties
reumàtiques, no existeix sempre
una mateixa unitat de criteri ,
ja que el diagnòstic és molt mé s
difícil si hom ha de prescindir del s
estudis anatomopatològics del s
teixits frescos. En la nostra exposició
procurarem seguir un criter i
etiològic, per més que en molts
casos els nostres diagnòstics hauran
de tenir caràcter presumptiu .
AFECCIONS
REUMÀTIQUES
El "Diccionari enciclopèdic de la
medicina" (1990), defineix el reumatisme
com a una "denomina -
ció genèrica sota la qual es coneixen
diverses malalties d'etiologia
molt variada, de vegades incerta ,
que tenen com a característique s
comunes el dolor i la impotència
funcional d'algunes parts de
l'aparell locomotor (ossos, músculs
i articulacions) corn a resultat
de l'afectació de les estructures
conectives" .
Les "malalties reumàtiques i le s
altres relacionades amb elles", segons
Poal (1974), constitueixe n
una de les xacres més freqüent s
en la societat actual .
Per a la nostra exposició he m
adoptat la classificació següent :
I) D'ETIOLOGIA DESCONEGUDA:
1) Síndromes d'artritis reuma -
tolde :
A) artritis reumatoide ;
B) espondiloartritis anquilopoiètica;
C) malaltia de Still ;
D) reumatisme psoriasic i al -
tres .
130
2) Osteoartritis o artrosi .
II) DE CAUSA CONEGUDA:
1) Metabòliques :
A) hiperuricèmiques o gotoses ;
B) de la diabetis .
2) Infeccioses .
3) Traumàtiques .
4) Congènites o hereditàries .
A) hemofíliques ;
B) mucopolisacaridosi i altres .
5) Alèrgiques .
6) Neuropàtiques .
Les artritis infeccioses han esta t
estudiades en el capítol V i le s
d'origen metabòlic les hem inclò s
en el capítol IX .

ARTROPATIES DE CAUSA
DESCONEGUDA
ARTRITI S
Artritis reumatoid e
Es tracta d'una afecció que é s
possible diagnosticar amb bastant
d'exactitud, malgrat això, e l
nombre de casos publicats é s
escàs. Nosaltres tinguérem l'opor -
tunitat d'estudiar aquesta afecci ó
en un individu d'època roman a
tardana (segles III-V), exhumat d e
la tomba número 61 del Parc d e
la Ciutat, a Tarragona. Es tracta -
va d'una dona d'uns 25 anys, qu e
presentava les lesions següents :
artritis tèmporomaxil' lar ; anquilosi
dels dos colzes en flexió i semipronació,
sense inclusió dels radi s
-la radiografia demostrava que l a
fusió era total- ; important coxàrtria
bilateral ; anquilosi del genol l
dret en extensió i ossificació amb
Signes d'artritis de la cavitat glenoide del tempora l
(artritis t@mporo- maxil .lar) en una dona jove exhumada
amb el número 61 del "Parc de la Ciutat "
(Tarragona), afectada d'una artritis reumatoid e
(segles III-V) (1 )
Anquilosi en flexió dels dos colzes amb fusió òssia ,
de l'individu número 61 del "Parc de la Ciutat" (Tarragona)
(2)
Radiografia de les anquilosis de la figura precedent
(3 )
Lesions artrítiques a nivell del cap femoral (Par c
de la Ciutat, Tarragona, número 61) (4)
131

fusió dels meniscs a la tíbia esquerra;
absència d'afectació de l a
columna vertebral ; gran fragilita t
de tots els ossos de les extremitats;
típica urpa cubital del quar t
dit de la mà dreta -per probable
atrapament del nervi cubital a ni -
vell del canal epitròcleo olecranià- .
La major part dels ossos de le s
mans i dels peus s'havien perdut .
Totes aquestes dades coincideixe n
plenament amb les descripcion s
clàssiques de la malaltia oferte s
per Beauvais el 1800 i Charcot e l
1853 .
Quart dit amb urpa cubital (Parc de la Ciutat, Tarragona,
número 61 )
Bloc carpometacarpià per probable artritis reumatoide
(Codolar de Biniatram, Menorca )
Radiografia de la lesió de la figura anterior
132
Procedent del Codolar de Biniatram
(Menorca), d'època incerta ,
es conserva un fragment de tarso
metacarp d'una mà dreta, probablement
femenina, que constitueix
un bloc anquilosat amb fusió
òssia, que també podri a
correspondre a una artritis reumatoide,
encara que són possibles
altres etiologies .
Entre les artritis reumatoides ,
probablement el cas més antic conegut
sigui un de descrit per Ruffer,
sobre un individu de la III dinastia
egipcia (cap el dos mil setcents
abans de J . C) .
Espondiloartritis
anquilopoiètic a
D'aquesta afecció, coneguda també
com a "malaltia de Bechterew "
-descrita per aquest neuròleg ru s
el 1893- s'han publicat nombro -
sos casos en la literatura paleo -
patològica mundial i nosaltres
hem tingut l'oportunitat de detectar-ne
algun. El caràcter típic de
les seves lesions faciliten e l
diagnòstic, ja que l'afecció predomina
en la columna vertebral, d e
manera que les anquilosis es formen
a partir dels lligaments a l
mateix temps que els discos inver -
tebrats romanen indemnes ; això
confereix a la columna un aspecte
radiogràfic que recorda la "canya
de bambú" . Habitualment també

les costelles s'uneixen aviat a la
columna, i és precoç l'anquilos i
de l'articulació sacroilíaca, pe r
més que posteriorment les anquilosis
poden afectar qualsevol altra
articulació .
'Pots els nostres casos corresponen
a l'època medieval, procedents,
els dos primers que he m
descrit, de la necròpolis situad a
en el subsòl del Reial Monestir de
Santa Maria de Ripoll, (segle IX) ;
tanmateix el més típic de tots és
el procedent del Castell de Calafell
(Baix Penedès) .
Columna cervical soldada a l'escata occipital i a l
començament de la columna dorsal aixi com a algunes
costelles, Espondiloartritis anquilopoiética .
Epoca medieval (Castell de Calafell, Baix Penedès)
Detall de l'articulació occipito-axoidea que posa
en evidencia l'anquilosi craneo-cervical, en el ca s
precedent
133

134
No tenim constància de casos publicats
de la malaltia de Still ni de
reumatisme psoriàsic.
ARTROS I
És probable que l'artrosi sigui l a
patologia més abundant en paleo -
patologia, i es detecta tot al llar g
de gairebé tots el períodes, i inclús
durant l'Era Secundària entre
els rèptils; aquest fet justific a
l'opinió de Baudouin segons e l
qual l'artrosi és "la malaltia més
vella del món" .
En les artrosis predominen el s
processos degeneratius sobre el s
inflamatoris, de manera que le s
lesions s'accentuen per diverso s
factors: micro-traumatismes, sobrecàrrega
articular i tot d'altres .
Podem afirmar que, a partir deis
quaranta anys d'edat i en major o
menor grau, tots els individus te -
nen artrosi .
Radiografia de I'espondiloartritis de Bechterew de
la figura precedent, on pot observar-se la imatge
en "canya de bambú "
ESQUEMA DE LES LESIONS ARTRÒSIQUES . Esquema
redibuixat, pres de Sager : (a i b, os normal ;
c, osteofitosi ; c, osteoporosi ; d, eburniació ;
G-O,normal; G-1, osteofitosi intermitent ; G-2, osteofitosi
continua i osteoporosi ; G-3, lesions precedents
intensificades a les quals pot afegir-se eburniaciò
. Seccions de cossos vertebrals : A, normal ;
B, osteosporosi ; C, osteosporosi que aflora a le s
cares ; D, cavitats necròtiques ; (N), Bloc vertebra l
vist de perfil : ar, artrosis de petites articulacions :
an, anquilosis de petites articulacions ; o, osteòfi t
en "bec de lloro" ; o',osteòfit marginal ; s, sindesmòfit;
e, exostos i

aa bcd
a r
a n

Moodie descrigué el cas més antic,
un mossasauri (rèptil del Cretaci,
de Kansas). També s'ha des -
crit el d'un camèlid de Nebraska ,
el d'un cavall triungulat, de bòvids
(Bos primigenios), bisó ame -
ricà, ren, Smilodon calilornicu s
o pantera de dents de sabre, Ursus
spelaeus (ós de les cavernes) ,
i d'altres .
L'artrosi està present entre el s
neandertalians de la Chapelleaux-Saints
(França), Krapina (Iugoslàvia)
i Broken Hill (Zàmbia) .
Entre els cromanyoides*, s'ha n
evidenciat a Cromanyó, Solutre ,
Obercanel i Chancelade .
Ja en períodes més recents, el s
casos són molt més abundants ,
sobretot partir del Neolític, probablement
perquè l'home adopt a
nous hàbits, vida més sedentària ,
i per la pràctica de determinades
professions desconegudes am b
anterioritat. Aquesta explicaci ó
Bloc lumbar amb anquilosi (Olite, Terol) (1 )
Desgast de la cara superior del cos vertebral d e
L-1 amb cavitació necròtica, en l'individu de la fi -
gura precedent (2 )
Corona osteolítica en la vèrtebra D-11 de l'individ u
número 189 de Sant Vicenç de Torelló (3 )
Exostosi a nivell de D-12 en l'individu de la figur a
precedent (4)
també resulta vàlida per als animals
domèstics . Es probable que
un altre factor important fos l a
major longevitat assolida per l'ho -
me, tota vegada que per sota del s
trenta anys els casos d'artrosi só n
rars, mentre que la malaltia és cor -
rent en els adults que han ultra -
passat els cinquanta .
136
L'artrosi té predilecció per la columna
vertebral (espòndilo-artrosi),
sobretot pels seus sectors cervical
baix i lumbar; punts de majo r
motilitat i sobrecàrrega en l'espècie
humana, a causa de la posici ó
erecta. Juntament amb el desgas t
ossi, són característics d'aquests
casos les reaccions exostósiques ,

que originen els osteòfits -de vega -
des anornenats "becs de lloro"- essent
freqüents les anquilosis de do s
o més vèrtebres, sobretot a la columna
dorsal mitjana . Per a valorar
el grau d'aquestes lesions, Stewart
ha fet una escala, potser una mica
arbitrària, que va de 0 a 4 :
Grau O : No hi ha "llavi" .
Grau 1 : Lleuger llavi a les vore s
superior e inferior.
Grau 2 : Major pronunciamen t
dels dos marges .
Grau 3 : Grans "viseres "
Grau 4 : Anquilosi de dues o més
vèrtebres .
Més útils ens semblen els diagrames
de Sager (1969), que estableix
quatre graus, valorant el
grau d'osteoporosi, els osteòfits fits i sindesmòfits . Com a exem -
marginals i l'esclerosi . En valorar ple de tot això que acabem d'ex -
les lesions, amb independència de posar, presentem uns casos perso -
llur etiologia, cal indicar la loca- nals de l'època medieval .
lització de les exostosis, els osteò-
Vèrtebra lumbar amb intenses alteracions artròsiques,
corona osteofítica. gran exostosi ànterosuperior
i alteracions de les petites articulacions .
Cova de Les Encantades, Toloriu (Alt Urgel ). Període
Eneolíti c
Espondiloartrosi en l'individu núm XXII de l a
necròpolis medieval de Santa Maria de Ripol l
Radiografia de la figura precedent

138
En les extremitats superiors só n
freqüents les alteracions artrósiques,
a nivell de l'espatlla, del colze,
del canell i de la mà .
L'osteoartritis dels malucs no ha
estat descrita en els animals, però
en canvi es troba present entr e

els neandertalinians, fou demostrada
en l'home de la Chapell e
aux Saints (França) i posterior -
ment trobada en nombrosos jaciments.
Per la nostra part, hem ob -
jectivat diversos casos, tant a ni -
vell dels malucs com en d'altre s
articulacions de les extremitats ,
sobretot, les pertanyents a l'època
medieval, a la regió ísquio pubiana,
genoll i peu . El cas més
antic estudiat és del Mesolític ,
exhumat de El Collado (Oliva ,
València) .
Un problema interessant és e l
plantejat per l'artritis tèmpor o
maxil • lar, afecció de la qual Pales
(1930) en comentà nombrosos ca -
Bloc dorsal amb exostosi i anquilosi en l'individ u
número 154 (28) de Sant Vicenç de Torelló (Osona )
Intensa artrosi de l'espatlla dreta en l'individu 6 -
FA-86 de La Galera (Granada )
Lesions osteoartrítiques en les falanges distal s
d'individus exhumats de la Cova d'en Calvet (Giro -
na) (Eneolític )
Artrosi del colze en l'individu número 13 de S'lllo t
des Porro s
Intenses alteracions artròsiques en l'individu número
52, exhumat de la necrópolis paleocristiana d e
La Olmeda, Pedrosa de la Vega (Palència )
Epífisi superior del fèmur de l'individu de la figura
precedent, que mostra la típica imatge en "topall
de vagó"
Radiografia del fèmur de la figura precedent, o n
s'observen alteracions estructurals i cavitats necrótiques
139

140
Coxal de l'individu de la figura precedent, qu e
mostra el desgast de I'acètabul i la reacció exosto -
sant a nivell de la cella cotiloidea (1 )
Intensa alteració artròsica en el cap femoral d e
l'individu número 111 de Wamba (Valladolid) (2 )
Lesions exostosants en ambdós orificis obturadors ,
en un individu procedent de Sant Marçal de 'ferras -
sola (Alt Penedès) (3)

Epifisi distal del fèmur esquerre de l'individu número
37 de Wamha (Valladolid) que mostra u n
gran desgast, amb eburniació i estriació (1 )
llana tibial que mostra una reacció exostosant en
tot el seu contorn, i un gran desgast amb polimen t
de la seva cavitat glenoidea interna (Linares) (2)
Coxal de l'individu número 6 de Wamba . que mostra
un gran desgast del acètahul, amb gran reacci ó
exostosant a nivell de la cella cotiloidea, que ha con -
vertit ('escotadura isquiopuhiana en un orifici (3)
141

sos. Avui la relació s'ha fet mol t
àmplia, però s'ha de tenir e n
compte que el diagnòstic no é s
senzill, com remarca Alexandersen,
que s'ha preocupat per
aquest procés. La literatura sobre
aquest tipus d'artritis és relativa -
ment escassa i a més està dispersa,
cosa que fa que, en general, e l
desgast deis còndils s'atribueixi a
142
artritis, quan la realitat és que e n
l'home actual, a partir deis 4 0
anys el desgast és evident fins a l
punt de perforar-se sovint la pa -
ret òssia inferior del conducte auditiu
extern; o sigui que, com qu e
el desgast sempre és lent, result a
difícil interpretar quan es tracta
de desgast fisiològic i quan d e
desgast patològic. Segons Bauer
(1932) i Blackwood (1963), en le s
artritis, les superfícies articular s
apareixerien poroses i rugoses ,
però aquestes alteracions no só n
patognomòniques . En pocs caso s
s'observan osteòfits o eburniació ,
i són més freqüents els fenòmen s
de reabsorció que els regeneratius
. L'anquilosi és excepcional i ,
quan està present, és difícil definir-se
per la seva etiologia . Un cas
d'anquilosi pertanyent al Mesolític
fou detectat al jaciment d e
Afalou-Bou-Rhoummel (Argèlia) .
Segons Alexandersen, l'evidènci a
Osteoartritis amb anquilosi del ossos de la segon a
filera del tars, en un individu procedent de la necrópolis
talaiòtica de S'lllot des Porros (Mallorca)
Epífisis distal del fémur dret de l'individu número
13 de El Collado (Oliva, Valéncia), amb una gran re -
acció exostòsica en el seu còndil extern (Mesolltic)
Erosió polimentada de la cara posterior extern a
d'una rótula pertanyent a un individu exhumat a l a
necrópolis medieval de Santa Eulàlia de Riuprimer
(Osona)

d'osteoartritis tèmporo maxil • la r
està present en :
Neandertalanians :
Krapina J ;
La Chapelle-aux-Saints ;
La Quina ;
La Ferrarie (un individu) ;
Sküll V i VII .
Epipaleolític :
Taforalt (Dastugue) .
A l'Europa neolítica els casos só n
molt nombrosos i també a le s
edats dels Metalls i Mitja ; fora
d' Europa, a Núbia, Jericó i entre
els amerindis .
ARTRITIS DE CAUSA
CONEGUDA
Tal com hem indicat en comença r
aquest capítol, les artritis metabòliques
seran estudiades al capítol
IX, i les de causa infeccios a
estan incloses en el capítol V. No
tenim constància d'artritis de cau -
sa al • lèrgica, hemofílica o neuropàtica,
les quals d'altra band a
considerem de diagnòstic molt di -
fícil. Davant de brutals lesions de -
generatives, gairebé sempr e
asimètriques, en algun cas es podria
endevinar una artropatia siringomièlica,
però un diagnòsti c
com aquest caldria acceptar-l o
amb moltes reserves .
Personalment hem tingut l'oportu -
nitat d'estudiar un individu exhumat
en Rocabruna (capítol XIII),
que presenta l'extremitat superior
dreta amb un aspecte normal ,
mentre que l'esquerra és intensa -
ment atròfica . Al nostre parer, po -
dria tractar-se d'un procés d'etiologia
neurològica, potser un estirament
del plexe branquial o
inclús però menys probablement ,
una encefalopatia connatal .
Fèmur dret de l'individu exhumat de la "Fàbrica
Agustí" de Banyoles (Neolític )
Articulació coxo-femoral de l'individu de la figur a
precedent

144
ARTRITIS
POST-TRAUMÀ'T'IQUE S
Els traumatismes, especialment a
nivell de les extremitats, quan l a
seva reparació és deficient, acostumen
comportar una disarmoni a
articular, que dóna origen a un a
artritis post-traumàtica. Els caso s
secundaris a aquestes patologies
són molt nombrosos i estan presents
en tots els tractats de paleo -
patologia . Per la seva antiguitat i
el caràcter típic de les seves lesions,
mostrem la coxartria dret a
de l'individu d'época neolítica exhumat
a la Fàbrica Agustí de
Banyoles. Lamentablement, co m
en molts d'altres casos, no disposem
de la totalitat de l'esquelet ,
però, fent una valoració de la normalitat
del seu fèmur esquerre ,
suposem que probablement alguna
lesió traumàtica desestabilitzà
la seva extremitat dreta, donan t
origen a la seva exagerada coxartria
.
Radiografia de I'artictdació coxofemoral de la figura
preceden t

RESUM HISTÒRIC DE
LES "ARTRITIS" E N
GENERA L
Segons Moodie (1923), haurien sofert artritis :
Mossasauri (rèptil de l'Era Secundària) -110 .000.000 anys .
Primers ungulats de 1'Eocè -50 .000.000 anys .
Un cocodril egipci del Miocè -15 .000.000 anys .
Un camèlid del Pliocè -1 .800.000 anys .
Un gat del Pleistocè -750.000 anys .
Els Ursus spelaeus -40.000 anys .
Neandertalenians (Paleolític mitja) :
Chapelle-aux-Saints (França) ;
Krapina (Sèrvia) ;
Sküll V i VII (Israel) ;
Broken-Hill (Zàmbia) .
Cromanyonians (Paleolític superior) :
Cromanyó (França) ;
Solutre (França) ;
Chancellade (França) ;
Obercasel (Alemània) .
Homo sapiens sapiens :
Mòmia egípcia de la III dinastia -2.700 a.J .C .
145
PATOLOGIES
RELACIONADES PO C
FREQÜENTS
LUXACIÓ CONGÈNITA DELS
MALUC S
Mccurdy (1923) reportà un cas d e
còndil en "topall de vagó", que seria
secundari a una luxació congènita
dels malucs . Diversos autors
han presentat casos similars d e
variats períodes . Particular interès
té el cas publicat per Arnaud:
una osteoartritis en una dona
pre-cretenca, d'uns 20 a 2 5
anys d'edat, que a més de la seva
luxació bilateral estava afectad a
per una probable talasèmia .
Aquesta afecció, segons aques t
autor, la pateixen el 3 per cent
dels francesos, mentre que als Estats
Units i els països nòrdics
sembla rara .
Procedent de la necròpolis d e
Wamba, vam tenir l'oportunita t
d'examinar un coxal, amb la típica
empremta supra-cotiloidea excavada
pel cap femoral, secundària
a una luxació .
OSTEÏTIS FIBROSA
(MALALTIA DE ALBRIGHT )
Es tracta d'una malaltia que afecta
nombrosos ossos del cos, i es

caracteritza per la reabsorció de
l'os que és substituït per teixit co -
nectiu fibrós, i s'hi associa la formació
d'enquistaments . Habitual -
ment apareix després dels 4 0
anys i mai abans de la pubertat .
A aquest diagnòstic hi arrib à
Sterns en ('estudiar l'esquelet
d'un amerindi d'uns 35 anys, exhumat
a Lewinstown (Illinois) e l
1930, d'una antiguitat de 1 .000
anys ; en ell les característiques
anteriorment esmentades es donaven
en I'hemi-cos esquerre: la
cama una mica rotada, coxa envarada,
nombroses cavitats intraòssies
i corticals mols aprimades .
OSTEOGÈNESI
IMPERFECTA
L'osteogènesi imperfecta és un a
afecció d'origen cromosòmic en l a
qual els ossos es caracteritze n
per una gran fragilitat, amb aparició
de nombrosíssimes fractures
espontànies que donen lloc a de -
formacions i escurçaments de le s
extremitats . Segons Steinbock, es
coneixen dos casos infantils : u n
nen de la XXI dinastia egípcia i u n
altre d'un cementiri saxó (any s
650 a 850 després de J . C .)
CIFOESCOLIOS I
IDIOPÀTIC A
Es coneixen casos de cifoescoliosi
; alguns, de la forma juvenil ,
han estat descrits per diversos au -
tors. Nosaltres vam publicar u n
cas de l'època medieval (Campillo,
1985), procedent de Sant Pere
de Ribes (El Garraf) . En ell l a
gran angulació de la base del sacre
permetia deduir la gran inclinació
del sector lumbar de la columna
vertebral, a causa d'un a
escoliosi .
146

CAPÍTOL IX
OSTEOPATIE S
METABÒLIQUES
"El creixement i el metabolisme esquelètic estan sota el control i l a
influència de nombroses hormones . . . L'activitat d'aquestes hormones
pot ser alterada per defectes en la producció, en l'activitat bioquímica
o en els receptors perifèrics, i tot això determina nombroses patologies
óssies"
Luigi Capasso (1985)

En aquest capítol ens acostare m
a tot un seguit d'afeccions qu e
guarden relació amb les alteracions
metabòliques . Sense pretendre
de fer un estudi exhaustiu de l
tema, ens limitarem a comenta r
els casos que nosaltres o altre s
autors hem pogut constatar qu e
és possible atribuir-los a aqueste s
patologies .
OSTEOPATIES
ANÈMIQUES
Resum històric
Les osteoporosis hiperostòsiques i
la cribra orbitalia són les dues alteracions
òssies que la majori a
deis autors relacionen amb les
anèmies, encara que no pot pensar-se
que aquesta sigui l'únic a
causa, com ara passem a comentar.
Sembla bastant segur que la primera
osteoporosi conegud a
d'aquest tipus fou la cribra orbitalia,
nom donat per Welcker e n
1885, possiblement influencia t
per les idees de Virchow, qui considerava
l'existència de "races patològiques"
i de "races degenera -
des", acceptant la cribra orbitalia
com una anomalia hereditària .
Adachi, el 1904 i Wood-Jones e l
1907 publicaren casos antics, s i
bé fou Hrdlicka en 1914 qui descrigué
de forma detallada la criba
orbitalia i I'osteoporosi simètrica
del crani .
Hooton va posar en evidència qu e
dos terços dels nens del Yucatà te -
nien osteosporosis i Pales (1930 )
descrigué dos casos neolítics procedents
dels dòlmens de Bouyasac
i de Lozere, tot i que es tracta
de lesions una mica dubtoses .
148
El 1925 Cooley i Lee, a Detroit ,
descobriren cinc casos d'anèmi a
en nens d'origen italià i grec . Riet i
(1925), Creppi (1928) i Michel l
(1929) varen descriure l'hemòlis i
que, conjuntament amb el descobriment
de Cooley anomenare n
Talasanèmia, que Combi, contraent
el nom, transformà en Talasèmia ,
que significa "aigua de mar en la
sang" .
Williams, el 1929 fou el primer en
sospitar la relació entre les osteoporosis
i les anèmies; més endavant,
el 1949, Haldane suggerí la
correlació que pot existir entre le s
talasèmies i el paludisme o l a
malària gràcies a les observacions
epidemiològiques detecta -
des per Beet (1946) .
Avui aquests tipus de lesions e s
troben difoses pertot a l'orb, per ò
sembla ser que en els temps antics,
al Vell Món, eren més freqüents
a la conca de la Mediterrània,
per la qual cosa també se le s
anomena "anèmia mediterrània" .
Hi ha constància d'aquestes osteoporosis
a partir de Neolític, perío -
de durant el qual és possible que
fessin llur aparició . Nosaltres
hem pogut constatar la seva
presència a partir d'aquest moment,
en totes les etapes .

Característiques de les lesions
La Cribra orbitalia fou classifica -
da per Knip el 1971, segons la se -
va morfologia i extensió, dividint -
la en quatre grups :
Tipus a : osteoporosi de l'os cortical,
caracteritzada per petits orificis
fins, aïllats i dispersos ;
'l'ipus b : formal per conglomerat s
d'orificis de major diàmetre, neta -
ment separats entre ells ;
Esquema deis diversos tipus de Cribra orbitalia segons
la classificació de Kni p
Cribra orbitalia de tipus "a" de Knip en l'individ u
número 123 de Sant Vicenç de Malla (Osona) (Medieval)
Cribra orbitalia tipus "b" de Knip en I'individu número
70 de Wamba (Valladolid )
• . \ ~:!f1
a b
c
149

Tipus c : constituïts per solcs irregulars
entre els quals s'h i
insta! . len petites trabècules hiperostòsiques;
Tipus d : forma oclusiva amb l'o s
insuflat a causa de la hiperostos i
diplòica, amb petits solcs i de -
pressions exteriors .
Les lesions habitualment predominen
en el terç anterior del sostre
de l'òrbita .
En les osteoporosis hiperostòsiques,
a nivell del crani, el díploe
està engruixit a partir de la taul a
externa, la qual està molt aprima -
da. Aquesta alteració predomina
150
gairebé sempre en I'os frontal i la
porció anterior dels dos parietals .
Generalment el seu aspecte es
granular o microaerolar, i dón a
lloc a una imatge radiogràfica espiculosa
en raspall, molt característica
. Alteracions semblants e s
poden trobar en altres ossos, generalment
plans, com cossos vertebrals,
costelles i pelvis .
Cribra orbitalia de tipus "c" de Knip en l'individ u
número 286 de Wamba (Valladolid )
Cribra orbital/a de tipus "d" de Knip en l'individ u
de son oms (Mallorca) (Cultura talaiÒtica )

Problemàtica entre la cribr a
orbitalia 1 I'osteoporosi
hiperostòsica
La medicina relacionà I'osteoporosi
hiperestòsica amb les anèmies,
gràcies a les troballes radiogràfiques
i necròpsiques qu e
foren obtingudes ; en canvi la cribra
orbitalia era desconeguda degut
a la dificultat de detecció radiogràfica,
gairebé impossible d e
resoldre tant per problemes tècnics
com pel respecte que hom té ,
a les necròpsies, per les òrbites .
Foren els antropòlegs i els arqueòlegs
els qui van descriure-la ,
adscrivint-la a les osteopaties
anèmiques a causa de la semblança
de llurs lesions orbitàrie s
amb les de la convexitat del exocrani
. El problema sembla have r
quedat resolt després dels estudi s
realitzats per P. Stuart Macadam ,
entre el 1985 i el 1989 ; aquesta ,
mitjançant meticulosos exàmen s
dels sostres orbitaris amb tomo -
grafia computeritzada, va confirmar
la presència d'aquestes alteracions
en nens afectats d'anèmia
.
Altres etiologies possibles de
les osteopaties poròtique s
Si bé la major incidència d'aquestes
alteracions sembla estar relacionada
amb les beta talasèmies ,
altres etiologies han estat defen -
sades per diversos autors; remarquem-ne
: 1) avitaminosi C, de l
grup B i A ; 2) processos tòxics ; 3 )
inflamacions inespecífiques ; 4 )
helmintiasi; 5) amebiasi ; 6) tripanosomiasi
; 7) lehismaniosi ; 8) lepra
; 9) algunes hipoproteïnèmies ;
10) hiposiderèmia; 11) favisme ;
12) anèmia falciforme .
Les talasèmies i el paludisme
Les observacions epidemiològiques
de Beet i Haldane van fe r
sospitar que les anèmies heredità -
ries depenien del camí seguit pe r
les infeccions palúdiques i qu e
comportaven una protecció particular
contra aquesta infecció . Per
aquella raó, aquest "gen nefast "
no hauria estat eliminat per selec -
ció natural, degut a la protecció
que hauria donat als individus he -
terocigòtics respecte a la malària ,
que compensarien les defuncion s
dels homocigòtics que patien la
talasèmia maligna . Sembla ser
151
que, des de l'aparició de la muta -
ció, les freqüències del gen augmentarien
de generació en gene -
ració fins a arribar a fixar-se al
voltant d'un valor d'equilibri qu e
dependria del grau de paludism e
present. Quan la pressió selectiva
de la malària desapareix, les freqüències
disminueixen molt lenta -
ment, amb tendència a l'elimina -
ció del gen . La correlació entr e
beta talasèmia no té lloc en tots
els tipus de malària, sinó tan sol s
amb respecte a la terciana maligna
(Plasmodium falciparum) qu e
actualment ha pogut demostrar -
se per via genètica, podent-se establir
des d'aquest moment le s
bases bioquímiques de la protecció
.
Osteoporosi hiperostbsica en un os frontal infanti l
de Son Real (Mallorca) (Cultura talaibtica )
Radiografia lateral del crani en un individu de San t
Marçal de Terrassola (Baix Penedès) que mostra l a
típica imatge en "raspall" de les osteoporosis hiperostòsique
s

Història del plasmòdiu m
Segons Bruce-Chwatt (1965), sem -
bla evident que l'origen de l a
malària es a l'Àfrica, amb la formació
d'un petit focus en el Paleo -
lític i últimes fases del mesolític ,
seguit d'un procés de dispersi ó
amb la revolució agrícola en e l
Neolític, que coincidiria amb els
assentaments de la civilització a
les ribes de les valls del Nil, a
Egipte, Tigris i Eúfrates, a la Mes -
sopotàmia, Indo, a l'Índia, riu s
del sud-est de Xina i les conque s
fluvials de la Mediterrània . El se u
pas vers el Nou Món s'hauria es-
Probable difusió del paludisme a partir del Neolític
des de l'Àfrica Equatorial
152
devingut a partir del segle XVI, a
causa del tràfic d'esclaus .
Hipòtesis paleopatològique s
actuals
Ara per ara la hipòtesi més acceptada
és aquella que correlaciona
la beta talasèmia amb el paludisme,
acceptant-se que allà on es

va desenvolupar, primer fou a
l'Àfrica tropical, seguint el curs
del Nil fins arribar a els aigua -
molls, des d'on passaria, duran t
el Neolític, al "fèrtil creixent"* i
assolint la Messopotàmia i Grècia,
i des d'allí prosseguiria per l a
conca mediterrània, principal -
ment a través de les zones pantanoses
dels grans rius com els deltes
del Poo, del Rodan i la costa
mediterrània de la península Ibèrica.
A la vista dels estudis molecular s
actuals es coneix que, de les 6 3
variants genètiques descrites fin s
avui de beta talasèmies, 20 es tro -
ben a la Mediterrània, encara qu e
amb freqüències molt diferencia -
des segons les zones geogràfiques,
essent en cada poblaci ó
unes poques variants les respon -
sables de la majoria dels casos .
Així en la població espanyola, un a
mutació puntual anomenada B-3 9
representa el 64 per cent dels ca -
sos . Aquesta mutació, presumible -
ment, s'originà entre el fenicis, i
s'expandí després cap l'oest fins
arribar a Portugal, tot seguint les
rutes migratóries dels segles XII a
XI abans de J . C .
Una altra variant, la "IVS-1 po s
110", que té una freqüència de l
8,5 per cent a Espanya, probablement
s'originà en l'antiga Grècia i
s'expandí cap a l'Est i l'Oest tam -
bé entre els segles XVIII i VI I
abans de J . C .
Incidència paleopatològic a
En el Vell Món son innumerables
els casos coneguts i també só n
molt freqüents en el Nou Món. La
sèrie confeccionada per nosaltre s
s'aproxima al centenar de casos ,
pertanyents els més antics a 1'Eneolític
. Finalment volem remarca r
Àrea de major influència del paludisrne en la conc a
del Mediterrani a partir del Neolíti c
Parietal infantil amb la típica imatge alveolar de
I'osteoporosi hiperostòsica, en un individu exhumat
de la Coveta Emparetà (Alcoi, Alacant) (Eneolític)
Radiografia de la figura preceden t
153

que la Cribra orbitalia no és esclusiva
de l'espècie humana, j a
que també se n'han descrit casos
en els primats no humans (Nathan,
1966) .
ESCORBU T
Ilemorràgies subperiòstiques
que suposem eren degudes a l'escorbut,
han estat detectades en el
27 per cent de 63 esquelet s
d'adults d'antics males ; ells fa n
pensar a Steinbock que la fam fos
la causa del col • lapse de la civilització
maia . L'hemorràgia subperiòstica
és el risc més important
de l 'escorbut . Les hemorràgies
guarides es reconeixen per la
calcificació dels hematomes, cos a
que permetent la seva detecció e n
les restes antigues . En els nens ,
els hematomes generalment va n
associats a fractures metafisàries,
que no es troben en el s
adults .
RAQUITISM E
És probable que el raquitisme sigui
una malaltia recent, pròpia de
les ciutats, perquè sembla haver
estat poc habitual durant l a
prehistòria. La vida a l'aire lliure ,
afavoridora de la síntesi de la vitamina
D, feia poc probable l'aparició
d'aquesta malaltia, que únicament
es trobaria present en de -
terminades circumstàncies com
son ara els hiverns perllongat s
amb llargues permanències a l'interior
dels hàbitats, boires mol t
persistents, països molt septentrionals
amb escassa insolació .
Una altra cosa és el cas dels esquimals,
que no normalment n o
pateixen raquitisme perquè la se -
va dieta inclou la ingestió d e
grans quantitats de fetge de peix .
Nosaltres no hem tingut l'oportunitat
de trobar lesions atribuïble s
al raquitisme, però Schultz (1988 )
va descobrir, entre 129 individu s
infantils de ('Edat del Bronze exhumats
a l'Anatòlia Central i de
('Oest, que el 3,9 per cent en patien
.
Línies de Harris en la tíbia del individu número 7 4
de Wamba
154
LÍNIES DE NARRIS
El 1933 Harris realitzà un estud i
clínic seriat entre nens, i observà
unes línies horitzontals i transversals
de condensació òssia, situa -
des en la diàfisi dels ossos llarg s
pròxima a les metàfasis, la qua l
cosa ell la correlacionà amb u n
seguit de circumstàncies. La localització
més freqüent era la porci ó
distal de la diàfisi tibial i després
la porció proximal, seguida en se -

gon lloc de la distal del fèmur, la
distal del radi i les diafàsis deis
metacarpians i metatarsians .
Les línies disten, entre elles, d'1 a
10 mm, i es troben presents e n
gairebé el 100 per cent del nens ,
tanmateix tendeixen a desaparèixer
a partir dels 10 anys; així, en
els adults d'edats compreses entre
els 25 i els 50 anys, només e s
dóna en el 24,3 per cent dels ca -
sos, i a partir d'aquesta edat, únicament
en 1'11,8 per cent ; en el
cas de les dones la freqüència es
dobla .
Sembla evident que l'aparici ó
d'aquestes línies té una relació di -
recta amb la nutrició, tal co m
s'ha pogut determinar en treballs
experimentals amb rates. La seva
formació es produiria en dues fa -
ses : durant la hiponutrició aparei -
Linces de llarris en l'individu número 90 de l a
necrópolis lrab medieval del Paseo del Triunf o
(Granada) (segle XII)
xerien les línies de condensació i ,
durant la fase de nutrició normal ,
el teixit mostraria la morfologia
habitual . Tanmateix, segons Harris,
nombroses malalties infantils,
com ara el xarampió, la grip ,
les laringitis, la varicel • la, le s
pneumònies, i d'altres, la hiponutrició
materna durant la gestació i
la hipoavitaminosi A (experimental
en rates), provoquen l'aparici ó
de les línies .
Els estudis paleopatològics s'ha n
centrat, en aquests últims anys ,
en les poblacions antigues, sobretot
en les ameríndies .
Quan la desnutrició és continua ,
no apareixen les línies, mentr e
que, quan els períodes d'hiponutrició
són estacionals, es fan mol t
evidents. Aquesta seria la caus a
de la seva presència entre els indis
californians d'Early Horizo n
(5 .000 a 2.000 a .) que passave n
fam durant l'hivern i a la primavera
podien alimentar-se bé durant
la migració dels salmons. En les
poblacions saxones medieval s
succeiria que les línies serien més
freqüents entre les dones adolescents
que entre els homes, donc s
aquests haurien estat millor nodrits
pel fet de formar part d'u n
substrat social més elevat, el del s
futurs guerrers. Segons Wells, e n
els casos d'hiponutrició, a més de
les línies de Harris es detectaria
155
la constant presència d'estrie s
dentals horitzontals per hipoplàsia
del esmalt (vegeu el capíto l
XI) .
Per acabar, creiem necessari re -
marcar que avui no és possible diferenciar
amb total certitud a qui -
na malaltia es deuen les línies, o
si són secundàries a hiponutrició ,
però representen un camp d e
gran abast per a la investigaci ó
futura .

156
OBESITAT
L'obesitat dóna lloc a una sobrecàrrega
òssia, causada pe r
l'augment del pes corporal, i origina
alteracions esquelétiques es -
pecialment a nivell de les articula -
cions, com és el cas de les artrosis
. En els nens, els ossos es de -
formen més fàcilment, amb incur -
vació de les diàfisis i desviacion s
de les extremitats inferiors . Un

cas atribuible a aquesta patologia
el poguérem estudiar amb T. Majó
(1991), en l'esquelet infantil número
353 exhumat a la necròpolis
medieval de Sant Miquel d e
Cardona (Bages), que presenta u n
intens "genu varus", al nostre parer
secundari una obesitat infantil ,
síndrome de "Pickwich", l'etiologia
del qual no hem pogut aclarir.
La famosa Venus de Willendor f
del període aurinyanià, del Paleo -
lític superior, mostra també una
gran obesitat .
"Genu Varus" en l'individu infantil número 35 3
d'època medieval, exhumat a Sant Miquel de Car -
dona (Bages)
Radiografla de l'individu de la figura preceden t
Representació de I'ickwick, personatge creat pe r
Charles Dicken s
Venus de Willendorf
157

HIPEROSTOSI FRONTA L
INTERN A
Aquesta malaltia, coneguda també
amb els noms de síndrome de
Morgagni, síndrome de Stewart -
Morel i craneopatia metabòlica d e
Moore, és una afecció que predomina
àmpliament entre el sexe fe -
mení i comença normalment entr e
els 40 i els 60 anys, normalmen t
al voltant del climateri . Com el
seu nom indica, l'únic signe quas i
patognomònic és la hiperostosi ,
amb una imatge de "núvols" mol t
típica a la radiografia . A la clíni -
hiperostosi frontal interna en un individu de la necrópolis
de la "Tabacalera" (Tarragona) (1 )
Radiografia de una hiperostosi frontal interna (Linares,
individu número 155) (2 )
Aprimament biparietal en l'individu número 16 2
de Wamba (Valladolid) (3 )
Radiografia anteroposterior de l'individu de la fi -
gura precedent (4)
ca va habitualment associad a
amb obesitat, hirsutisme, virilisme
i cefàlea. La patogènia mé s
acceptada és la disfunsió hipofisària
climatèrica . En paleopatologia
pot ser diagnosticada am b
facilitat, per més que els caso s
publicats no són tan abundant s
com es podria suposar. Per la nos -
tra part, hem detectat quatre casos .
158
APRIMAMEN T
BIPARIETAL
També es tracta d'una alteraci ó
que predomina àmpliament entre
el sexe femení i que es presenta
habitualment coincidint amb l a
menopausa . Els ossos parietal s
s'aprimen de forma bastant simètrica,
el gruix del teixit esponjó s
diploïc disminueix considerable -
ment, arribant inclús a desaparèixer
i en algunes ocasions el cran i
es perfora . Els casos presentat s
són molt nombrosos i el diagnòstic
diferencial ha de fer-se am b
les lesions per scalp, per més qu e
en aquestes normalment es veue n
les incisions practicades amb e l
ganivet abans de l'arrencamen t
de la pell del cap .

OSTEOPOROSI
Es caracteritza per una atròfi a
òssia secundaria amb aprima -
ment de les trabècules, que a més
esdevenen escadusseres. A la radiografia
l'os es mostra meny s
dens, especialment els de la columna
vertebral, les vèrtebres de
la qual adopten una morfologi a
bicòncava, com en els peixos; sovint
poden aparèixer cavitats d e
Schmorl . Es més freqüent en les
dones a partir del climateri : en les
de 49 anys el 7 per cent; entre els
60 i els 64 anys afecta al 46 pe r
cent, i a partir d'aquesta edat a l
78 per cent .
Aquesta afecció planteja serioso s
problemes de diagnòstic, ja que, a
causa de la seva menor resistència,
l'os es destrueix més fàcil -
ment i els processos tafonòmic s
poden fer-nos caure en la pseudo -
patologia . Una dificultat afegida
és de tipus econòmic, perquè en s
obligaria a fer un examen ra -
diogràfic sistemàtic cosa qu e
comportaria unes despeses mol t
elevades . Steinbock comentà qu e
han pogut ser diagnosticats diversos
casos a Egipte i a Europa .
Nosaltres (Campillo i Viñas ,
1980), basant-nos en una pintura
rupestre de Namíbia, apuntem l a
possibilitat que les anomalies qu e
s'observaven en les extremitat s
inferiors es tractessin d'alteracions
osteoporòtiques senils .
159
REUMATISM E
HIPERURICÈMIC (GOTA )
L'acumulació de cristalls d'àci d
úric (tofus), preferentment en le s
articulacions dels dits, essent-n e
molt típica l'afectació del prime r
dit del peu, és una afecció demostrada
amb relativa freqüència i
resulta interessant la seva alta incidència
a la Gran Bretanya a
partir de l'època romana, probablement,
segons Wells, per l'abun -
dant ingesta d'aigua carbònica i
d'àpats cuits amb vi durant l'Eda t
Mitjana . Els tofus acostumen desaparèixer,
i el diagnòstic s'ha de
fer per exclusió, valorant la magnitud
i la localització de les lesions.
Nosaltres considerem com
un reumatisme hiperuricèmic, pe r
la magnitud de les seves alteracions
artrítiques, les del esquele t
d'un baró exhumat a Trapuc ó
(Menorca), corresponent a l'èpoc a
romana .
(khomas Ochland, Otjompave, Sud de Namibia) .
Dels quatre individus que composen el grup, tre s
són ancians . Les alteracions més grans es done n
en les cames, amb dos individus que les tenen e n
parèntesi, per genu varum i el tercer amb genu recurvatum
típic . Aquestes alteracions senils per osteoporosi
són freqüents i podrien representar u n
grup "d'ancians de la tribu" tan consultats entre e l
pobles primitiu s
Fèmur de l'individu de Trepucó, amb grans exostosis
en les vores condílies (Menorca )

160
MUCOPOLISACARIDOSI
Les mucopolisacaridosis, en les se -
ves diferents modalitats per les alteracions
esquelètiques que com -
porten, poden ser detectades en les
restes antigues . Tanmateix, gairebé
no hi ha descripcions paleopatològiques
d'aquestes malalties .
Nosaltres (Campillo i Malgosa ,
1989) tinguérem l'oportunitat d'estudiar
les restes esquelètiques
d'un individu exhumat a S'Illot de s
Porros (Alcúdia, Mallorca), pertan -
yent a la cultura talaiòtica (segle s
V a III abans de J . C .) que presentava
una típica braquimielia, am b
lesions artrítiques als dos canells .
No hi havia més alteracions esquelètiques
en les extremitats inferiors,
ni en la columna vertebral .
Braquimiela intensa amb "valgus" als avant -
braços i signes artrítics en els canells, en un individu
exhumat a S'Illot des Porros (Mallorca )
Detall deis signes artritics deis canells, de l'individu
de la figura preceden t

El diagnòstic el realitzàrem pe r
exclusió, valorant en primer llo c
les principals malalties que causen
braquimièlia : acondroplàsia ;
displàsia epifisària múltiple ; mucopolisacaridosi
(Hurler, Hunter,
Sanfilipo, Morquio-Brailsford ,
Scheie i Maroteaux-Lamy); acrodi -
sostosi de Singleton ; síndrome de
la cara fetal ; mucolipoidosi . E n
segon lloc, procedírem a valorar
les braquimièlies associades am b
d'altres alteracions: amb afecta -
ció vertebral intensa (Hurler i
Morquio-Brailsford); amb disosto -
si facial (Hurler, Hunter, Marote -
aux-Lamy i síndrome de la cara
fetal de Robinson); amb eixampla -
ment metafisari (disòstosi metafisària
i acrodisòstosi de Single -
ton). Com que no podíem valora r
les alteracions metabòliques n i
les viscerals, haguérem d'excloure
les que afectaven la columna vertebral
i el cap, perquè en el nostre
cas no hi havia alteracions i e n
tractar-se probablement d'un a
forma oligosintomàtica, en s
semblà com a més plausible la
"displàsia epifisària múltiple" .
Radiografia de les extremitats superiors de l'individu
de "S'Illot des Porros"
161

GLOSSARI
Acariotes (cèl.lules) . Cèl .lules sense nucli .
Aixovar funerari . Con junt d'objectes que hom dipositava
prop del difunt, entre els quals sovint h i
havia aliments .
Arcantropí . Horno erectus .
Artlodàctll . Artiodacty/a . Ungulat amb un nombr e
de dits parell : porcs, hipopòtams, camells i rumiants
.
Assimilació de Falles . Soldadura de Falles occipital
.
Banquet funerari . Àpat que hom oferia al difunt :
hi prenien part els membres de la tribu . Sovint les
restes es dipositaven a la tomba o es llençaven a l a
pira .
Bàslon . Punt antropomètric que correspon al centre
de la vora anterior de l'orifici occipital .
Blocenosi . Estat d'equilibri biològic en un sistem a
que afecta diversos individus .
Caçadors (pobles) . Esmentem, com a exemples ,
els esquimals, els fueguins, els bosquimans del Kaalahari,
els algoquins de Canadà, els Shoshons de l
Gran Canyó, i d'altres .
Calba . En antropologia (calota), crani sense car a
ni base .
Calvària . Neurocrani (crani sense cara) .
Carbonífer (període) . Darrer periode de l'Er a
Primària, amb una antiguitat de -340 a -260 milions
d'anys .
Carioles (cèl .lules) . Còl .lules amb nucli .
Cianobacteries . Algues primitives microscòpique s
acariotes.
Copròlll . Excrement endurit o fossilitzat .
Cristalls de Charcot-Leyden . Cristalls de fosfat s
orgànics .
Distal . A les dents, cara més allunyada de la líni a
mitjana .
Elements de traça . Oligoelements presents en l a
dieta i dipositats als ossos .
Esquelet post-cranial . L'antropologia física ano -
mena així la totalitat de l'esquelet, excloent el crani
.
Estromatòlit . Conjunt de roques en forma d'apilotonaments
o columnes fóssils formades per cape s
de colònies bacterianes . Corresponen majoritària -
ment al Precàmbric .
Eucarfotes (cèl .lules) . Cèl .lules amb nucli .
Fèrtil creixent . Sudoest asiàtic on s'inicia el Neo -
lític occidental ; territori avui ocupat per Síria, Irak ,
Iran, Jordània, Israel, i el Sinaí .
Filogènla . Història del desenvolupament d'un ti -
pus orgànic, o espècie, des de la forma més simpl e
d'on procedeix .
Fitòlits . Càlculs silicis que contenen les fibres vegetals
.
Guixa . Lathyrus cirera . Llegum tóxic que causa e l
lattirisme .
Hibridació de 1'ADN . Técnica que consisteix a
comparar globalment el material genètic de due s
espècies -no la seqüenciació detallada de dos nucleòtids-,
per a comprovar fins a quin punt coincideixen
.
Impressió bacilar. Enfonsament de la base de l
crani que causa que I'apòfisi odontoides de l'axi s
ultrapassi la línia de Chamberlain (paladar ossi ,
vora posterior de l'orifici occipital) .
Índex cefàlic (Keith) . Mesura que correlacion a
l'amplada cranial amb la seva lungitud : 1 = amplada
màxima . 100/longitud màxima. Els crani s
amb els índexs compressos estan entre 70 i 74,5 ,
són mesocranis ; els cranis amb índex inferior a 7 0
són dolicocranis, i els d'índex superior a 75 só n
braquicranis .
Juràslc . Periode de l'Era secundària, d'uns centcinquanta
milions d'anys d'antiguitat .
Latirisme . Intoxicació per Lathyrus cirera, que dóna
pas a una paraplègia espàstica .
Levaliosià . Vegeu Musterià .
163
Mandril . Mona de la família dels cercopitecos .
Mescal . A les dents, cara més propera a la líni a
mitjana .
Mesolític . Periode de transició entre el Paleolític
Superior i el Neolític .
Microcefàlia vera . Microcefàlia secundària a l a
manca de creixement cerebral .
Mustertà . Indústria lítica relacionada amb l'hom e
de Neandertal .
Mutació. Canvi sobtat de I'ADN cromosòmic .
Natró . Minera procedent de la regió d'Ouadi Natroum,
Egipte, compost per quantitats variables de
carbonat sòdic, bicarbonat sòdic, clorur sòdic, sulfat
sòdic i petites quantitats d'altres elements . Er a
emprat en els processos d'embalsamament a
l'Egipte dels faraons .
Neantropí . Homo sapiens sapiens fossilis .
Neolític . Periode durant el qual s'inicià l'agricultura
i la ramaderia, i va aparèixer la ceràmica .
Ofnet . Jaciment del Mesolític de Baviera, on h i
predominen els individus braquicrials.
Paleoantropí . Home de Neandertal i altres de tipologies
similars .
Paleolític inferior . Periode durant el qual viue n
els autralopitecs i els Homo erectus.
Paleolític mitjà . Periode durant el qual viu l'home
de Neandertal .
Paleolític superior . Periode que s'inicia amb l'home
de Cromanyó .
Paleozoic . Era Primària .
Palinologia . Estudi del pol .len dels temps antics .
Pèrmic . Periode final de l'Era Primària, anterior a l
Carbonífer .
Petxineres . Jaciments propers a la mar, on s'h i
troben grans acumulacions de petxines i d e
mol .luscs .
Platibàsia . Gran obertura de l'angle de Welcker
(nasió-punt intrasei.lar-basió*), quan ultrapassa
els 140 graus .

Precàmbric . Era geològica que abasta set vuitenes
parts de la història de la terra ; durant ella es
generaren els processos prebiòtics i apareguere n
els primers éssers unicel .lulars .
Probions . Substàncies químiques que, segons ho m
suposa, originaren els organismes vius .
Procarlotes (cèl.lules) . Cèl .lules precurssores d e
les cèl .lules cariotes.
Sinàntrop . "Home de Xina" . Abans hom el considerava
formant part dels pitecàntrops . Segons l a
classificació moderna és I'Homo Erectus Pekinensis
.
Superficie o cara vestibular (o labial) de l a
dent . Cara de la dent que dóna a la banda deis lla -
vis .
Urey 1 MI11er. Miller, deixeble d'Harold Urey (premi
Nobel), va realitzar un experiment senzill : va fe r
circular un flux continu d'una barreja de vapor
d'aigua, metà, amoniac i hidrogen. D'aquesta manera
va obtenir la síntesi de la glicocola i I'alanina ,
aminoàcids els més freqüents de les proteïnes .
Vestibular (estomatologia) . Espai entre els llavis
i les dents .
Würm . Quarta i darrera glaciació dels Pleistocè al s
Alps .
BIRLIOGRAFIA
RESUMIDA
ALLISOM, M, J . and GERSZTEN, E . :
Paleopathology in south american mummies .
Richmond, University of Virginia, 1982 .
BENNIKE, P . : I'aleopathology of Danis h
Skeletons . Copenhagen, Akademisk h'orlag, 1985 .
BROTIIWELL, D . & SANDISON, A .T . : Diseases i n
antiquity . Springfield, Ch . C.'I'homas, 1967 .
CAMPILLO, U . : Paleopatología del cráneo e n
Cataluña, Valencia y Baleares . Barcelona ,
Montblanc-Martín, 1977 .
CAMPILLO, 1) . : La enfermedad en la prehistoria .
Barcelona, Salvat, 1983 .
CAMPILLO, U . : Historio news of paleopatholog y
in Spain . J . of Paleopathology, 1989, 3(1) : 7-14 .
CAPASSO, L. : L'origine delle malattie . Chieti, M .
Solfanelli, 1985 .
COCKBCRN, A . & COCKBLRN, E . : Mummies,
Disease and Ancient Cultures . Cambridg e
University Press, 1980 .
CHIMENOS, E . : Estudio paleoestomatológico d e
las poblaciones prehistóricas de Cataluña .
Zaragoza, Pórtico, 1990 .
DASTLGLE, J . et GERVAIS, V . : Paleopathologie
du squelette humain . París, Boubee, 1992 .
GERMANA, F. e FORNACIARI, G . : 'I'repanacioni ,
craniotomie e traumi cranici in Italia . Pisa ,
Giardini, 1992 .
GRMEK, M . : Les maladies à I'aube de l a
civilisation occidentale . París, Payot, 1983 .
MARTÍNEZ PÉREZ-PÉREZ, A . : Evolución de l a
dieta en Cataluña y Baleares desde el Paleolítico
hasta la Edad Media a partir de resto s
esqueléticos . Tesis Doctoral . Univ . de Barcelona ,
1990 .
164
MOODIE, R . : Paleopathology . Urbana, Univ .
Illinois Press, 1923 .
ORTNER, D .J . & PLTSCHAR, W . G . :
Identification of Pathological Conditions In Huma n
Skeletal Remains. Washington, Smithsonian I .
Press, 1985 .
PALES, L . : Paléopathologie . Paris, Masson, 1930 .
ROSELL, F . : Los grupos sanguíneos en la Eda d
Media catalana . Tesis Doctoral . Univ . Autónoma
de Barcelona, 1991 .
STEINBOCK, R .T . : Paleopathological diagnosi s
and interpretation. Springfield, Ch . C . 'I'homas ,
1976 .
SUBIRA, M e . E . : Estudi d'elements traça en la
població talaiòtica de "S'Illot des Porros "
(Mallorca) . Tesis Doctoral . Univ . Autónoma de
Barcelona, 1989 .
TASNADI-KLBACSKA, A . : Paleao-Pathologie .
Jena, h'ischer Verlag, 1962 .
TYSON, R .A . & DYER, E .S . (Ed .) : Catalogue of
Herdlicka Paleopathology Collection . San Diego ,
Museum of Man, 1980 .
VIVES, E . : La població catalana medieval . Origen i
evolució . Vic, Eumo, 1990.
WELLS, C . : Bones, Bodies and Disease . London ,
Tames & Hudson, 1964 .

ÍNDEX
PRÒLEG 7
AGRAÏMENTS 1 3
INTRODUCCIÓ 1 7
CAPÍTOL L LORIGEN DE LA VIDA 1 L'EVOLUCI Ó
HUMANA 1 9
CAPÍTOL II : BREU REVISIÓ HISTÒRICA DE LA
PALEOPATOLOGIA 4 1
CAPÍTOL III : FONTS D'ESTUDI I METODOLOGIA 47
CAPÏTOL IV : MALFORMACIONS I AFECCION S
CONGÈNITES 57
CAPÍTOL V: MALALTIES INFECCIOSES I
PARASITÀRIES 7 1
CAPÍTOL VI : TUMORS 89
CAPÍTOL VII : PALEOTRAUMATOLOGIA 10 5
CAPÍTOL VIII: PATOLOGIA OSTEOARTICULAR 129
CAPÍTOL IX : OSTEOPATIES METABÒLIQUES 14 7
GLOSSARI 16 3
BIBLIOGRAFIA RESUMIDA 164
165

INDE X
Segona part
INTRODUCCIÓ AL VOLUM SEGO N
CAPÍTOL X : MALALTIES
OTORRINOLARINGOLÒGIQUE S
CAPÍTOL XI : PALEOESTOMATOLOGI A
CAPÍTOL XII : CIRURGIA PREHISTÒRIC A
CAPÍTOL XIII : PATOLOGIA DE LES PARTS TOVE S
CAPÍTOL XIV: PATOLOGIES A LA PREHISTÒRIA EN RELACI Ó
AMB LA DIETA, L'HÀBITAT I LA MANERA DE VIUR E
CAPÍTOL XV: PSEUDOPATOLOGI A
CAPÏTOL XVI : PRÀCTIQUES RITUALS
CAPÍTOL XVII : LA MALALTIA A TRAVÉS DELS TEMP S
COMENTARI FINA L
167

Editat per la FUNDACIÓ URIACH 183 8
Col . lecció Històrica de Ciències de la Salutln .°4
Autor: Domingo Campill o
Pròleg: Francesc Bujosa i Homar
Maquetació : Gemma Boada
Impressió : Gràfiques Boada, S .L.
Dipòsit legal : B-25672-9 3
ISBN : 84-87452-17-5 obra complet a
ISBN : 84-87452-18-3 Volum 1
© FUNDACIÓ
l~J
URIACH 183 8
Fundació Privad a
Degà Bahí, 6 7
08026 Barcelona