Tema 11. El procés de normativització al segle XX - Aldea Global

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
1. Els estudis lingüístics anteriors a Pompeu Fabra. La campanya
lingüística de l'Avenç.
La Renaixença va servir per prendre consciència de la manca d'unitat en
l'ús de la llengua (no existia un model de llengua comuna escrita) i de la
necessitat de procedir a l'elaboració d'unes normes ortogràfiques.
El segle XIX es caracteritza per l’abundància d’escrits sobre la llengua: Per una
banda hi ha autors que escriuen sobre l’estructura gramatical de la llengua i
d’altres sobre el lèxic. Els primers elaboren gramàtiques i els segons publiquen
diccionaris. D’entre els primers destaquen:
El 1815 Gramàtica i Apologia de la llengua catalana de Josep Ballot.
El 1835 Gramática de la Lengua Mallorquina de Joan Josep Armengual.
El 1867 Gramàtica de la Llengua Catalana d’Antoni Bofarull.
D’entre els diccionaris i reculls lèxics del segle XIX destaquen els següents
publicats a València:
1834 Ensayo de un Diccionario Valenciano - Castellano de Lluís Lamarca.
1851 Diccionario Valenciano - Castellano de Josep Escrig.
1891 Novísimo Diccionario General Valenciano - Castellano de Joaquim Martí i
Gadea.
A Catalunya es publicà el 1839: el Diccionari de la Llengua Catalana amb la
Correspondència Castellana i Llatina de Pere Labèrnia.
A Mallorca esmentem el de Joan Josep Armengual Nuevo Diccionario
Mallorquín - Castellano - Latín en dos volums.
La revista l’Avenç va promoure una campanya lingüística molt seriosa a finals
del segle XIX a fi i efecte de normativitzar i unificar criteris estructurals de la
nostra llengua, en la qual col·laboraren Pompeu Fabra, Joaquim Casas i Jaume
Massó i on van dissenyar de manera clara i senzilla les bases per a les normes
que actualment estan vigents.
Aquesta campanya va ser iniciada pel 1890 amb una sèrie d’articles publicats
a la revista i destinats a “modificar l’ortografia i a posar el llenguatge escrit d’acord
amb el llenguatge parlat”. Es publica el primer llibre de Pompeu Fabra Ensayo de
gramática del catalán moderno on s’exposava la teoria general de les reformes
que s’iniciaven. Així per exemple hi hagué les següents reformes ortogràfiques
que després serien incorporades per l’Institut d’Estudis Catalans com:
- El canvi de l’antiga grafia de la conjunció copulativa y per la moderna i.
- L’adopció dels plurals en -es quan alguns escriptors els havien escrit
anteriorment en -as.
- La introducció de l’accent gràfic ( l’accent obert o greu).
- La supressió de la h final (Ifach, Vich, etc.). També es va discutir la possibilitat
d’eliminar, com l’italià, la h inicial i intermèdia per no tenir cap so, la qual cosa
no tingué èxit.
- La introducció de la ela geminada, etc.
91

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
2. El context polític. La institucionalització cultural noucentuista.
El catalanisme polític gira al voltant d’Enric Prat de la Riba polític català molt
important de primeries del segle XX que va ser fundador del partit ‘Lliga
Regionalista’. Pel 1906 la majoria dels partits polítics catalans s’uniren i van
formar “Solidaritat Catalana” un bloc per oposar-se a la política d’Alejandro
Lerroux diputat a cort i espanyolista.
Després de diverses revoltes populars (La Setmana Tràgica de 1909 va ser la
més forta) la burgesia aconseguí el reconeixement de la Mancomunitat de
Catalunya (1914-1925: unió de les quatre diputacions provincials catalanes
presidides per Prat de la Riba) organisme que afavorirà la definitiva
normativització de la llengua.
Al País Valencià l’any 1907 s’havia creat “l’Assemblea Regionalista
Valenciana”. Però el moviment nacionalista no va tenir èxit a causa sobretot de
l’actitud de Blasco Ibáñez escriptor i polític que va actuar de manera semblant a
Lerroux.
A les Illes Balears, el polític conservador Antoni Maura ofegà l’actitud
autonomista.
L’any 1917 hi ha una vaga general obrera, la qual cosa fa que “la Lliga” es
decante en col·laborar amb la monarquia després quan “la Lliga” veu que el
moviment obrer avança, recolza la dictadura protagonitzada per Primo de Rivera,
la qual finalment estrangulà el moviment obrer i també els partits nacionalistes
catalanistes i així mateix coartà les manifestacions públiques de la llengua.
L’abril de 1931 es declara la II República Espanyola i el líder d’Esquerra
Republicana de Catalunya proclama la República Catalana i es crea la
Generalitat de Catalunya de 1931 a 1939. Així doncs durant el primer terç del
segle XX Catalunya viu una gran efervescència política que culmina amb la
recuperació d'un cert poder polític (la Generalitat) durant la dècada dels anys
trenta. El català recupera l'estatus de llengua oficial durant la Segona
República (1931-1939), del que havia estat desposseït des del segle XVIII.
El 1922 al País Valencià el valencià és declarat cooficial per la Diputació
Provincial de València. Durant la II República Espanyola l’Agrupació Valencianista
Republicana elabora un projecte d’Estatut d’Autonomia que no tindrà èxit per la
victòria del general Franco en la guerra civil el 1939.
També a Mallorca es redacta un avantprojecte d’estatut d’autonomia pel 1931.
El noucentisme és un moviment cultural que va del 1910 al 1930. Durant
aquests anys hi ha moltes activitats per a la normativització de la llengua. Entre
altres, les següents:
El 1906 se celebra el “Primer Congrés Internacional de la Llengua
Catalana” a iniciativa del mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover, 1 lexicòleg que
1 Alcover i Sureda, Antoni Maria (Santa Cirga, Manacor 1862 — Palma de Mallorca 1932) Eclesiàstic, lingüista,
folklorista i publicista. De família rural, de tradició carlina, estudià per a seminarista a Palma, on s’ordenà el 1886. En
aquests primers anys, es donà a conèixer com a polemista intransigent i es despertà la seva vocació literària. Gràcies al seu
origen pagès, aviat descobrí la riquesa de la literatura i de la llengua popular, que recollí en diverses publicacions,
especialment a l’Aplec de Rondaies Mallorquines. El 1898 fou nomenat vicari general. La conveniència d’establir un mitjà de
comunicació entre els col·laboradors del Diccionari, féu sorgir el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-­‐36), la
primera revista lingüís-­‐tica del país. Realitzà treballs de recerca dialectològica, com ara Una mica de dialectologia catalana o
les Qüestions de llengua i literatura catalana. En ésser constituïda la nova Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans
(1911), Alcover en fou elegit president. Tanmateix, home de tracte difícil, no trigà a separar-­‐s’hi i publicà un manifest molt
92

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
escrigué el famós i complet Diccionari Valencià - Català - Balear, potser el més
complet diccionari dialectal que hi haja en cap llengua romànica.
El 1907 és fundat l’IEC 2 (Institut d’Estudis Catalans) pel President de
la Diputació General de Catalunya (Enric Prat de la Riba), i a la
secció Filològica (1911) treballaran molts investigadors i estudiosos
de la nostra llengua i on Pompeu Fabra realitzarà la seua tasca
normativitzadora. La creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) en va
permetre la codificació mitjançant la publicació de les Normes ortogràfiques
(1913), del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica catalana de Fabra
(1918).
Es publiquen nombroses revistes, diaris i obres en la nostra llengua.
Es creen associacions culturals, editorials i fundacions: Societat
Castellonenca de Cultura (1919) Acció Cultural Valenciana (1930) La Fundació
Bernat Metge (1923) l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923).
3. L'obra de Pompeu Fabra. Criteris i resultats de la codiciació fabriana.
Pompeu Fabra 3 va ser un dels grans gramàtics catalans del segle XX. La seua
formació científica (va ser químic i enginyer industrial) no li afectà ni l’impedí
dedicar-se després exclusivament a l’estudi de la llengua.
Pompeu Fabra participà en la revista l’Avenç per a normativitzar la llengua, va
escriure diversos assaigs i gramàtiques a finals del segle passat, conegué l’obra
violent (1918). De resultes de la ruptura retornà a una ortografia anterior al 1913, que usà en les publicacions. L’any 1928, ja
reconciliat amb Pompeu Fabra, la seva salut començà a flaquejar. En aquests últims anys conreà la literatura ascètica i
hagiogràfica i pogué veure acabat el primer volum del Diccionari.
2 Institut d’Estudis Catalans [IEC] Corporació acadèmica fundada a Barcelona el 1907 per Enric Prat de la Riba,
dedicada a la investigació científica superior, principalment de tots els elements de la cultura catalana. Integrat al principi
per vuit estudiosos, especialistes en història, història literària, arqueologia, història de l’art i història jurídica, l’Institut fou
ampliat el 1911 amb dos altres nuclis, consagrats a l’estudi i l’expansió de la llengua catalana i al conreu de les ciències
naturals, exactes, físico-­‐químiques, filosòfiques, morals i polítiques. Pocs mesos després de la seva creació, la Secció
Filològica establia unes Normes ortogràfiques i començava l’arreplega de materials per a un diccionari general de la llengua
catalana i per a una gramàtica normativa. El 1914 l’IEC es presentà per primera vegada al públic en una sessió solemne, i
posà a disposició dels estudiosos, sota el nom de Biblioteca de Catalunya, el ric fons bibliogràfic i documental que havia pogut
anar reunint a poc a poc. La tasca de l’IEC l’equiparaven a les més ben proveïdes acadèmies nacionals europees i li permetien
de realitzar folgadament la seva tasca: el Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans, que havia de proporcionar els
materials per al Museu Arqueològic de Catalunya, i el Servei de Conservació i de Catalogació de Monuments, dependents de
la Secció Històrico-­‐Arqueològica; les Oficines Lexicogràfiques, el Laboratori de Fonètica Experimental i l’Oficina de
Toponímia i Onomàstica de la Secció Filològica; el Servei Geològic i Geogràfic, l’Institut de Fisiologia, l’Estació Aerològica de
Catalunya (després Servei Meteorològic de Catalunya) i el Laboratori de Psicologia Experimental, de la Secció de Ciències.
L’IEC experimenta un breu període advers en l’època de la Dictadura. Això no impedí, de cap manera, que prosseguís la seva
tasca sota el patronatge econòmic de R.Patxot, F.Cambó i altres mecenes. El 1930, però, la diputació li reconeixia la plena
autonomia d’actuació. El govern de la Generalitat, entre el 1931 i el 1939, mantingué i amplià generosament aquest suport
econòmic a les seves activitats científiques. Com a corol·lari de la guerra civil, la diputació s’emparà de nou dels diversos
serveis de l’IEC, fet que suposà l’inici d’una nova etapa en la vida d’aquesta institució. Però, bé que extraordinàriament
reduïdes, des d’aquell moment, les seves possibilitats d’actuació, tots els membres que l’integraven prosseguiren els
diversos treballs encarregats amb veritable vocació científica. Reconegut oficialment i aprovats els seus estatuts per reial
decret el 1976, cap a mitjan 1977 recuperà els seus locals històrics de la Casa de Convalescència de l’antic Hospital de la
Santa Creu de Barcelona. Des del 1980 l’IEC disposa novament d’un suport econòmic institucional.
3 Fabra i Poch, Pompeu (Gràcia, Barcelona 1868 — Prada, Conflent 1948) Gramàtic i lexicògraf. Estudià la carrera
d’enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l’escola d’enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-­‐11).
Amb tot, de molt jove, s’afermà en ell la decisió de dedicar-­‐se a l’estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua.
Formà part de L’Avenç i tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
La Gramática de la lengua catalana (1912) és la seva obra més sòlida des d’un punt de vista lingüístic. Cridat per Prat de la
Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de català i membre de la secció filològica (1911) de
l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual més tard fou president (com ho fou també de l’Institut); tingué a càrrec seu, encara, la
direcció de les oficines lexico-­‐gràfiques del mateix Institut. En el Diccionari general de la llengua catalana (1932), concebut
com el canemàs del futur diccionari de l’Institut, recollia el vocabulari indispensable. El 1939 s’exilià, i residí a París,
Montpeller i Prada (Conflent).
93

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
dels més prestigiosos romanistes del moment, posseïa un profund coneixement
de la llengua antiga, va ser anomenat professor de la càtedra de català i membre
de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que presidia Mossèn Antoni
Maria Alcover.
3.b. Criteris i resultats de la codificació fabriana.
3.b.1 Criteris ortogràfics.
Van ser promulgats el 1913. Les normes ortogràfiques eren les que es
preconitzaren a la revista l’Avenç. Es basava en l’etimologia (origen de les
paraules) en la tradició de l’escriptura medieval i en la modernització de les
grafies.
3.b.2. Criteris gramaticals.
Pompeu Fabra va publicar la Gramàtica Catalana i també un Curs Mitjà de
Gramàtica Catalana. Unificà la morfologia verbal; remarcà la complexitat
fonètica de l’oriental front a l’occidental, introduí l’apòstrof, el guionet i la dièresi.
3.b.3. Criteris lèxics.
El 1932 va publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana on
s’esforçà per denunciar i eradicar castellanismes innecessaris així com al
mateix temps va introduir neologismes com gratacels, míting, vitamina, etc.
4. La difusió de la reforma de Fabra. Les normes de Castelló.
A Catalunya només foren publicades les normes de l’Institut d’Estudis
Catalans van ser adoptades per la premsa, per les editorials i per la majoria
d’escriptors, Narcís Oller va ser una excepció perquè en un principi no va
reconèixer les normes de l’Institut però va sí que vaticinà que segurament més
avant totes les seues obres s’escriurien en les normes fabrianes. Hi hagué,
com en tota obra humana, alguns crítics que no estaven d’acord, però van ser
minoria.
A les Illes el principal divulgador va ser Mossèn Antoni Maria Alcover que
les acceptà fins el 1918, quan trencà violentament amb l’Institut, del qual va ser
president. Alcover es dedicà amb el seu col·laborador Francesc de Borja Moll
(per a més informació consulteu les notes de peu número 8 de la pàgina 31 i la
número 1 de la pàgina 92 d’aquests apunts) al Diccionari Català - Valencià -
Balear, el primer volum del qual aparegué en normativa diferent, però a partir
del segon, el 1935, ja va eixir en les normes de Pompeu Fabra.
Al País Valencià el pare Lluís Fullana i Mira 4 (1872-1948) que primerament
defensa en els seus escrits la unitat de la llengua (el seu primer estudi lingüístic
4 Fullana i Mira, Lluís (Benimarfull, Comtat 1872 -­‐ Madrid 1948) Gramàtic, erudit i religiós. Els seus primers estudis
lingüístics (La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana, 1905; Ullada general a la morfologia catalana, 1908, que
fou la seva comunicació al Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906; Característiques catalanes usades en lo
94

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
el publicà el 1905 La Morfologia Valenciana és la Mateixa que la Catalana”,
presentà al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana la
comunicació Ullada General a la Morfologia Catalana. A partir de 1915 adoptà
una posició eclèctica (no defensava ni rebutjava) davant les normes de l’Institut
i va admetre solucions dialectalitzants.
Els veritables difusors de les normes, però, seran Manuel Sanchis i Guarner
(tema 3, pàgina 27), autor de la Gramàtica Valenciana de 1950, Carles
Salvador 5 autor de la Gramàtica Valenciana que feia servir Lo Rat Penat, Enric
Valor 6 autor de La flexió verbal i de diverses gramàtiques a part de la seua
novel·lística i rondallística i Francesc Ferrer i Pastor 7 autor del Vocabulari
Valencià-Castellà tan utilitzat a les escoles valencianes.
A la Catalunya Nord (Rosselló) no foren adoptades fins el 1936.
Reine de València, 1907) defensaven, contra el que era usual en l’ambient cultural valencià de l’època, la unitat de la llengua
catalana. El 1910 fou encarregat pel Centre de Cultura Valenciana de la redacció d’una Gramàtica elemental de la llengua
valenciana (1915), en la qual, essent com era membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana, adoptà una posició eclèctica
davant les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i certes solucions ortogràfiques dialectalistes, a les quals
cedí influït per l’entorn i que ja eren paleses en el seu Estudi sobre filología valenciana (1912). En obres posteriors (Compendi
de la gramàtica valenciana, 1921; Vocabulari ortogràfic valencià-castellà, 1921) accentua aquesta tendència vulgaritzant,
amb què esdevingué, per la seva pròpia importància local com a gramàtic, el principal obstacle per a l’extensió de la
normativa de l’Institut d’Estudis Catalans al País Valencià. Tingué a càrrec seu la càtedra de llengua fundada pel Centre de
Cultura Valenciana a l’Institut d’Idiomes de la universitat de València el 1917. Fruit de la seva tasca docent foren els Temes
pràctics per a l’ensenyança de la llengua valenciana (1926). Suprimida la càtedra per la Dictadura de Primo de Rivera el 1928,
Fullana ingressa, el mateix any, a l’Academia Española. Les seves posicions gramaticals variaren encara a Ortografia
valenciana (1932), sense emmotllar-­‐se, però, a les normes de l’IEC, les quals, amb lleugeres variants, foren adoptades, per a
tot el País Valencià, a Castelló de la Plana, el 1932. Fullana fou, paradoxalment, el primer signant de la Declaració acordada
en aquella assemblea. Com a erudit, fou autor d’una Historia de la villa y condado de Cocentaina (1920), de l’estudi Los
caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia (1935) i d’una Historia de los virreyes y capitanes generales de Valencia
(parcialment editada el 1936).(Francesc Pérez i Moragon) (G.E.C.)
5 Salvador i Gimeno, Carles (València 1897-­‐1955) Poeta i gramàtic. Cursà estudis de magisteri i exercí de mestre a
Benassal (Alt Maestrat) durant molts anys. El 1919 publica el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro
Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, sense gaire èxit. Mantingué estrets lligams amb els intel·lectuals de la
Societat Castellonenca de Cultura. Fou actiu col·laborador de la premsa de Castelló de la Plana, de València i de Barcelona i
un dels principals animadors de les revistes “Taula de les Lletres Valencianes” i “La República de les Lletres”. Com a poeta,
estigué molt influït per Maragall i per Salvat-­‐Papasseit i fou un dels capdavanters de l’avantguardisme literari a València, per
la qual cosa hagué de mantenir dures polèmiques amb els escriptors conservadors. En la seva producció d’aquella primera
època destaquen Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934), que
marca, probablement, el zenit de la seva obra lírica. Fou, potser, el principal dels poetes valencians de l’època, segons palesa
l’antologia La poesia valenciana en 1930. Fou també important la seva prosa, tant la narrativa-­‐ La Dragomana dels déus
(1920), L’artista de la Valltorta (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d’argila (1931)-­‐com els assaigs: Elogi de la
prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937), reeditats el 1974. A partir del 1928
inicia la seva col·laboració amb Lo Rat Penat, que anys després resultaria fecunda. Fou un dels principals promotors de la
normalització ortogràfica al País Valencià. Destinat el 1934 a Benimaclet (Horta), la seva activitat gramatical pogué llavors
atènyer major projecció. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressa amb el discurs
Qüestions de llenguatge (1935, reeditat el 1957 amb el títol Parleu bé). Publicà aleshores diversos opuscles gramaticals que
foren decisius per a la divulgació de la doctrina gramatical de P.Fabra al País Valencià. Després de la guerra civil, la seva
poesia esdevingué menys lúdica i audaç i més tradicional i austera; publica Nadal flor cordial (1943), El fang i l ‘esperit
(premi de la diputació de València 1951). En prosa publica un Petit vocabulari de Benassal ( 1943) i Les festes de Benassal (
1952). El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana, que desenvoluparen una eficaç tasca en
uns moments difícils i per als alumnes dels quals publicà una Gramàtica valenciana (1951). El 1975 el Secretariat de l’Idioma
a València fundà en memòria seva els Cursos Carles Salvador. (Manuel Sanchis i Guarner) (G.E.C.)
6 Enric Valor i Vives, (Castalla, Alcoià 1911) Narrador i gramàtic. Impulsà l’adopció de l’ortografia de l’Institut
d’Estudis Catalans al setmanari “El Tio Cuc”, d’Alacant, i col·labora a “El Camí”, “El País Valencià”, “La República de les
Lletres”, “Jornada” i altres publicacions, i dirigí la redacció de “Gorg”. Ha publicat Rondalles valencianes (1950-­‐58),
Narracions de la foia de Castalla (1953), Meravelles i picardies (1964-­‐70) i la novella L’ambició d’Aleix (1960). Ha tingut un
paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb les obres Millorem el llenguatge (1971) i Curso
medio de gramática catalana referida especialmente al País Valencià (1973). El 1976 hom comença a publicar les seves obres
completes. (FrP) Darrerament ha publicat la trilogia novel·lística Sense la terra promesa, Temps de Batuda i Enllà de l’Horitzó.
També ha escrit el 1983 la flexió verbal i temes de correcció lingüística. Ha estat guardonat amb el premi de les Lletres
Valencianes i és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
7 Francesc Ferrer i Pastor, (la Font d’En Carròs, -­‐La Safor-­‐ 1918) Lexicògraf. Ha estat professor dels cursos de
llengua catalana de Lo Rat Penat, a València, i és autor d’un Diccionari de la rima (1956), en col·laboració amb Josep Giner,
d’un Vocabulari castellà-valencià (1967) i Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà (1966 i 1973) i d’unes Lliçons
d‘ortografia (1973).
95

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
4.b. Les Normes de Castelló.
El 12 de novembre de 1932, diverses i nombroses entitats culturals (Societat
Castellonenca de Cultura, Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, el
Seminari de Filologia de la Facultat de Filosofia i Lletres, etc.) així com
lingüistes (Pare Lluís Fullana, Sanchis Sivera, Nicolau Primitiu, Carles
Salvador, Almela i Vives, Sanchis Guarner -vegeu pàgina 33-, etc.) i també
editorials, revistes i altres intel·lectuals van signar un acord de normes
ortogràfiques adaptació de les de Pompeu Fabra per al País Valencià.
A partir d’aquell moment, les normes s’estenen gràcies a dos il·lustres
filòlegs: Francesc de Borja Moll (Nota de peu número 8, pàgina 31) a les Illes i
Manuel Sanchis Guarner (pàg. 33) al País Valencià (recordeu el seu llibre La
llengua dels valencians.) Sanchis Guarner va escriure una Gramàtica
Valenciana el 1950.
També cal esmentar al mestre Carles Salvador com un gran divulgador de
les normes de Castelló actuals gràcies al seu llibre Gramàtica Valenciana que
va servir de llibre de text a l’entitat cultural Lo Rat Penat.
5. Normativització i resistència lingüística durant la postguerra.
En acabar-se la guerra civil i guanyar-la el general Franco, comença (o millor
dit recomença) la persecució de la nostra llengua. Les mesures totalitàries que
va fer Franco no permetien la convivència oficial d’altres llengües que no fóra
l’espanyol.
A Catalunya van desaparèixer totes les publicacions i diaris en català.
Al País Valencià continuaren, per ser inofensives, les activitats de Lo Rat
Penat, els miracles de Sant Vicent i la revista fallera Pensat i Fet.
Prompte van començar a sorgir nuclis de resistència cultural: editorials,
revistes, institucions no-oficials.
El 1941 se celebren a Mèxic els Primers Jocs Florals de l’exili. El 1942 es
reprenen les activitats de l’Institut d’Estudis Catalans a Catalunya i al País
Valencià Manuel Sanchis Guarner (pàgina 33) i Carles Salvador inicien classes
de llengua. S’estableixen nous premis literaris que estimulen la creació literària:
el premi Ausias March a Gandia el 1951 entre molts altres.
Comencen, a la dècada dels cinquanta, a editar-se noves revistes: Serra
d’Or, Oriflama.
A la dècada dels seixanta es creen entitats culturals com “Òmnium Cultural”
(1961) “L’Obra Cultural Balear”(1962) i finalment “Acció Cultural del País
Valencià”(1978)
6. La dictadura franquista i la repressió de la llengua.(1939-1975).
Tot el futur prometedor que s’havia anat creant en la primera part del segle
s'estroncà a causa de la guerra civil i les seves conseqüències. El català fou
prohibit de l'ús públic (administratius, de l’ensenyament, de la premsa, la ràdio,
96

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
del cinema, fins i tot es van prohibir els rètols comercials, anuncis i avisos) i va
haver de refugiar-se a les llars.
Estava absolutament prohibit publicar res en català i tan sols es toleraven
reimpressions de llibres apareguts abans de 1931 de caire religiós i clàssics
grecs i llatins.
L’any 1961 es fundà l’Òmnium Cultural, com ja hem dit a l’apartat anterior,
com una societat civil impulsora de la llengua i la seua cultura. I dugué a terme
la tasca d’acollir l’Institut d’Estudis Catalans que havia quedat sense local. Pel
desembre de 1963 va ser clausurat per ordre governativa i no es reobrí fins el
1967.
L’ordre del Ministerio de Industria y Comercio del 23-4-1941 deia així:
...Queda prohibida la proyección cinematográfica en otro idioma que no sea el
español...
L’any 1972, registrem la prohibició, per part del Govern Civil de Barcelona,
de la difusió d’avisos en català pels altaveus dels camps d’esports.
7. La resistència política, cultural i lingüística.
La nova política oficial es basava en “l’espanyolització” general de la cultura i
en la prohibició de tot el que signifiqués diferent a la uniformitat espanyola. Així
tothom ideològicament nacionalista va haver de callar-se o exiliar-se.
Fins el 1945 l’exili sud-americà proporcionà les millors manifestacions
culturals. Primerament marxaren a França, però ocupada per les tropes nazis
hagueren de passar l’Atlàntic i instal·lar-se als països americans fent diverses
feines intel·lectuals (Universitats, revistes, biblioteques, ràdio, etc.) així com
activitats lingüístiques i literàries.
A l’interior dels nostres països apareixen tertúlies literàries, grups culturals,
amb l’objectiu de salvar la llengua i després recuperar el prestigi social i cultural
que havia perdut amb la victòria franquista.
L’Església que en un principi es mostrà simpatitzant del règim franquista, va
anar, més tard, retirant-li la confiança. Així al final de la dictadura (1974) hi
hagué una declaració conjunta dels bisbes de València i de tot el País Valencià
(Oriola - Alacant, Sogorb - Castelló) on defenien l’ús litúrgic del valencià.
Les institucions passaren a l’empar dels particulars.
Els llibres escrits en la nostra llengua augmenten llur producció. L’any 1954
tingué lloc la publicació de la segona edició del Diccionari General de la
Llengua Catalana escrit per Pompeu Fabra.
8. La continuïtat cultural: la literatura, la Nova Cançó, etc.
Encara que d’amagat, la nostra literatura va continuar. Es fundaren
editorials, una de les primeres va ser l’editorial Selecta que fou creada el 1945 i
publicà les obres completes de Jacint Verdaguer, el poeta de la Renaixença,
les quals van tenir molt d’èxit.
L’any 1946 s’estrenà la primera obra de teatre en català de la postguerra La
Fortuna de Sílvia de Josep Maria de Sagarra.
97

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
També el 1943 es publiquen Les Elegies de Bierville de Carles Riba així com
el poemari Sol i de dol de J.V.Foix i l’obra teatral de Salvador Espriu Primera
Història d’Esther. Encara es publicava poc.
A partir dels anys seixanta comença a publicar-se més: naix l’editorial
Edicions 62 (una de les editorials més fortes que publiquen en la nostra
llengua); s’editen els exitosos llibres de literatura com: La Plaça del Diamant;
Bearn o la Sala de les Nines; Vacances Pagades; La pell de Brau; El quadern
gris; etc.
El 1961 va nàixer oficialment La Nova Cançó 8 que impulsà la popularització
de la cançó en la nostra llengua. El grup més important va ser “Els Setze
Jutges” dels quals eixiren Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon, Maria del
Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Josep Maria Espinàs (també escriptor i
presentador de televisió).
Raimon va difondre lletres dels poemaris de Salvador Espriu i d’Ausias
March en les seues cançons. Així com d’altres cantants també popularitzaren
poemes d’altres autors. Actualment el rock català és una continuació de les
cançons dels seixanta.
9. El secessionisme lingüístic valencià del segle XX.
A primeries de segle destaca el Pare Lluís Fullana (Pàgina 94, nota de peu
número 4), primer estudiós de la nostra llengua, que va escriure el 1915 una
Gramàtica elemental de la Llengua Valenciana i que signà les Normes de
Castelló, adoptà després algunes divergències respecte a les normes però no
tingué pràcticament seguidors.
8 La Nova Cançó és el nom amb el qual és conegut el moviment restaurador d’una de les expressions populars
musicals catalanes. Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-­‐60, en iniciar-­‐se un grup format per consell de Josep
Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals el 1956
compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes
socials catalanes. Es formà un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep M.Espinàs, als quals
s’afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. El 1962 n’aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-­‐
ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d’altres autors, etc. Una professional, Salomé
(Maria Rosa Marco i Poquet), i un renovador valencià, Raimon Pelegero i Sanchis, obtingueren, el 1963, el gran premi del
Cinquè Festival de la Cançó Mediterrània. Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió
radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obliga molts intèrprets a
optar per una autèntica professionalització, exigida per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals del subtil
lletrista Jaume Picas al popular Salvador Escamilla-­‐ sorgiren en un terreny, mentre que a l’oposat hi havia els anomenats
protestataris i folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. Es destacaren
personatges com ara Guillem d’Efak i Núria Feliu -­‐premi de la crítica espanyola (1966)-­‐o nous membres d’Els Setze Jutges
(que completaren el nombre l’any 1967); alguns obtingueren triomfs internacionals. La proliferació de músics i de lletristes,
intèrprets, etc, ha produït una certa confusió: han aparegut cantants bilingües i posicions ideològiques que semblen
desvirtuar les idees inicials. Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d’Els Setze Jutges han obtingut nous èxits:
Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat
llargament l’àrea lingüística catalana estricta. Més tard s’han destacat, al País Valencià, Maria del Carme Guirau, Félix Estop,
Joan Pellicer, Araceli Banyuls i, sobretot Ovidi Montllor, així com els grup Els Quatre Z, Equip València Folk, Els Sargantana
Els Pavesos i altres. A Eivissa s’ha destacat el grup Uc. Arran del moviment nasqueren moviments paral·lels a Galícia al País
Basc i a Castella, bé que amb una importància menor. (Miquel Porter i Moix) (G.E.C.)
98

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
Després ha estat sobretot a partir de la democràcia (1980) quan hi ha hagut
més intents secessionistes respecte a la unitat de la llengua. La majoria de les
quals només tenen un rerafons polític i no cap fonament lingüístic.
Una de les principals entitats secessionistes és l’Acadèmia de Cultura
Valenciana fundada el 1978, que ha elaborat unes normes ortogràfiques
diferents a les de Castelló de 1932, la qual cosa ha generat un confusionisme
que no porta a cap lloc. Només té una raó: una actitud de fòbia anticatalana
sense cap tipus d’argument sòlid lingüístic o de raons històriques o
sociolingüístiques.
La institució cultural privada de “Lo Rat Penat” que tant havia fet per la
normativització durant els anys de la dictadura realitzant els cursos de llengua
tot seguint el llibre de Carles Salvador, va passar pel anys de la democràcia
(els vuitanta) a canviar el llibre de text dels seus cursos per altres textos nonormatius.
Els secessionistes han canviat durant 10 anys més de quatre vegades de
model ortogràfic (tots ells diferents del català i pròxims al castellà), amb la
finalitat de crear confusionisme i dificultant les persones que volen aprendre
l’ortografia de la seua llengua.
Alguns partits polítics són els principals instigadors del secessionisme
lingüístic, sense que tinguen cap raó lingüística seriosa, només es deixen
portar per un sentit patriòtic o pseudopatriòtic i de mania anticatalana. Mentre
que podem afirmar ben categòricament que la majoria de les persones que són
de partits polítics o d’ideologia secessionista no fan servir habitualment el
valencià en els seus usos socials i privats, això ens dóna a entendre la seua
sensibilitat i la seua consciència lingüística, així com la seua voluntat de no
normalitzar l’ús de la nostra llengua a tots els nivells, cosa que seria el màxim
objectiu de qualsevol ciutadà valencià, independentment de la ideologia política
o social que tinga cadascú. No són gens ignorants, s’aprofiten de la confusió de
noms de la nostra llengua, de la identificació que sol fer entre català i dialecte
de Barcelona, i d’un fantasmagòric “imperialisme català”. Sembla que altres
imperialismes més evidents no els preocupen tant.
ANNEX TEXTUAL
DECRETS I REGLAMENTS CONTRA L’ÚS SOCIAL DE LA NOSTRA LLENGUA 9
Decrets de primeries de segle (1901-1930)
Alfons XlIl, reial decret de 21 de novembre de 1902:
Los maestros y maestras de Instrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos la Doctrina Cristiana u
otra cualquiera materia en un Idioma o dialecto que no sea la lengua castellana serán castigados por
primera vez con amonestación por parte del inspector provincial de Primera Enseñanza, quien dará
cuenta del hecho al Ministerio del ramo, y si reincidiese, después de haber sufrido una amonestación,
seran separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la Ley
9 Fonts: FERRER I GIRONÉS, Francesc, La persecució política de la llengua catalana, 1985.
‘Una llarga i persistent imposició’ diari AVUI, Barcelona, dijous dia 26 d’abril del 2001. p. 11.
99

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
El expresarse o escribir en idiomas o dialectos, las canciones, bailes, costumbres y trajes regionales no son
objeto de prohibición alguna; pero en los actos oficiales de carácter nacional o internacional no podrá usarse
por las personas investidas de autoridad otro idioma que el castellano, que es el oficial del Estado español. (8
de setembre de 1923)
Artículo 30. Deberán tener sus etiquetas, envolturas y prospectos (productes de la farmàcia), redactados en
español y sólo se admitirá la traducción complementaria del prospecto a otros idiomas, conservando como
original y en forma preferente el texto español. (9 de febrer de 1924).
Alfons XlIl, decret d'11 de juny de 1926 instat per Miguel Primo de Rivera:
Vengo en decretar lo siguiente:
Articulo 1°. Los Maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su
Escuela del Idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva otra lengua nativa, serán sometidos a
expediente, pudiendo serles impuestas la suspensión de empleo y sueldo de uno a tres meses.
Articulo 2. En caso de reincidencia podrá acordarse su traslado libremente por el Ministerio de Instrucción
pública y Bellas Artes a otra provincia donde no se hable más que la lengua oficial, en localidad de igual o
menor vecindario.
Articulo 3 . Si se tratase de Escuelas de Primera enseñanza públicas o privadas, cuyos Maestros no estén
comprendidos en lo dispuesto en los anteriores artículos, podrán ser clausuradas temporal o
definitivamente.
Decrets de l’època de la República (1931-1939)
Artículo 50. Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas de acuerdo
con sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento
de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas.
Constitució de la República, 9 de desembre de 1931
Article 2. L’idioma català és, el mateix que el castellà, llengua oficial de Catalunya. Per a les relacions oficials
de Catalunya amb la resta d’Espanya [...] la llengua oficial serà el castellà.
Dintre el territori català els ciutadans [...] tindran dret a elegir l’idioma oficial que prefereixin en llurs relacions
amb els tribunals, autoritats i funcionaris de totes classes.
Estatut d’Autonomia de Catalunya, 15 d’octubre de 1932.
Decrets de l’època de la dictadura de Franco (1939-1975)
Artículo 1º. En todo caso tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano (18 de
maig de 1938)
[...] Declarado único idioma oficial el castellano, es natural, dando con ello sentido de unidad, que todo letrero
expuesto al público sea redactado en el idioma oficial (18 d’abril de 1939)
Instrucció de l'inspector Mariano Lampreave a Lleida, el 20 de febrer de 1939, ‘III Año Triunfal':
2º Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe
ser también retirado de la Escuela.
(...)
6º Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia
que sean.
Ordre del governador de Barcelona de 28 de juliol de 1940:
1.- A partir de 1º de agosto todos los funcionarios contractuales de las corporaciones municipales de la
región que se expresen en el exterior o en el interior de los edificios municipales en una lengua que no
sea la del Estado serán inmediatamente destituidos, sin que tengan derecho a reclamar.
2.- Por lo que se refiere a maestros: públicos y particulares tal falta comportará la perdida de los derechos
a enseñar.
3.- Ninguna investigación contra los funcionarios será suspendida por falta de pruebas, y los indicios
serán suficients.
Queda prohibida la proyección cinematográfica en otro idioma que no sea el español. (23 de setembre de
1941)
100

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
QÜESTIONS ESCRITES SOBRE LA COMPRENSIÓ DELTEMA
1-En quina fase de la planificació lingüística podem situar els estudis lingüístics anteriors a
Pompeu Fabra. Raona-ho.
2-Què era l’Avenç?
3-Escriu frases on apareguen quatre formes ortogràfiques antigues. Escriu les formes
antigues entre parèntesi i al costat de les actuals. Per exemple La forma i (y) el
contingut eren molt diferents.
4-Escriu un comentari relacionant els polítics de primeries de segle i els actuals i la seua
relació amb la normativització o normalització del nostre idioma: Prat de la Riba,
Alejandro Lerroux, Vicente Blasco Ibáñez, Antoni Maura, Primo de Rivera.
5-Quin polític, en conseqüència, va ser el principal cohesionador del moviment cultural
noucentista que tanta importància tindrà per a la normativització del nostre idioma i
quines activitats són les que va recolzar.
6-Resum de l’obra de Pompeu Fabra.
7-La difusió de les normes a Catalunya i a les Illes Balears.
8-Definició de les normes de Castelló i principals divulgadors de les normes de Castelló.
9-Quina diferència trobes que hi haurà entre les normes de Pompeu Fabra (també
anomenades de l’Institut d’Estudis Catalans) i les de Castelló?
10-Després de llegir l’apartat 5 del tema com trobes que seria la normativització en l’època
de la postguerra i en temps per tant de la dictadura franquista?
11-Per què una gran quantitat de llibres en català es publiquen durant la dictadura a Mèxic
i a París, així com els Jocs Florals que se celebren a l’estranger?
12-Quina importància té per a la normativització el fenomen de la Nova Cançó?
13-Què vol dir que el lingüista pare Fullana adoptà una postura eclèctica sobre la unitat de
la nostra llengua?
14-Després de la lectura de l’apartat 9 del tema redacta una opinió personal sobre el
secessionisme lingüístic valencià respecte a la llengua.
PROVA AVALUADORA - RECOPILADORA. (11)
Exercici de Vertader o Fals
1- El segle XIX es caracteritza per l’abundància d’escrits sobre la llengua: Per una banda hi ha autors que
escriuen sobre l’estructura gramatical de la llengua i d’altres sobre el lèxic.
2- La revista l’Avenç va promoure una campanya lingüística molt seriosa a finals del segle XIX que tenia com
a objectiu immediat normalitzar la nostra llengua.
3- Al País Valencià l’any 1907 s’havia creat “l’Assemblea Regionalista Valenciana”. Però el moviment
nacionalista no va tenir èxit a causa sobretot de l’actitud de Blasco Ibáñez escriptor i polític que va actuar
de manera semblant a Lerroux.
4- El 1906 se celebra el “Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana” a iniciativa del mallorquí
Francesc de Borja Moll.
5- Pompeu Fabra realitzarà la seua tasca normativitzadora a l’Acadèmia de Bones Lletres.
6- Pompeu Fabra va publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana el 1932 on va esforçar-se per
denunciar i eradicar castellanismes innecessaris.
7- Al País Valencià els difusors de les normes, van ser Joan Fuster, autor de la Gramàtica Valenciana de
1950 i Vicent Andrés Estellés autor també d’una altra Gramàtica Valenciana.
8- El 12 de novembre de 1913, diverses i nombroses entitats culturals així com lingüistes i també editorials,
revistes i altres intel·lectuals van signar un acord de normes ortogràfiques: Les Normes de Castelló.
9- Durant la postguerra A Catalunya van desaparèixer totes les publicacions i diaris en català. Mentre que al
País Valencià continuaren, per ser inofensives, les activitats de Lo Rat Penat, els miracles de Sant Vicent i
la revista fallera Pensat i Fet.
10- El Pare Lluís Fullana sempre es va mantenir fidel a la unitat de la nostra llengua.
101

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
DISCURS PRESIDENCIAL DE D. ANTONI M. ALCOVER PER INAUGURAR
EL I CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA
celebrat el 1906.
[...] Bé’s veu lo que hem fet per preparar aquest Congrés Internacional de la
Llengua Catalana. Però quins títols, quina autoritat teníem per cridar a capítol
catalans, valencians, rossellonesos, balears, algueresos, filòlechs y escriptors
d’altres nacions...? En tenim un de títol: l’amor a la nostra llengua, la nostra
benvolguda llengua catalana. [...] Som l’afirmació de l’eczistència de la nostra
llengua y del seu dret inviolable a viure, com qualsevol de les grans llengües
neollatines ses germanes [...] –No tenim diccionari ni gramàtica! Y caldria tenirne;
no tenim més que essays d’aquexes dues grans obres que la dignitat de
tota llengua reclama.
Activitats
1- Exemplifica amb cinc paraules del text l’estat de l’ortografia anterior a Pompeu
Fabra.
2- Comenta en quina estat de normativització es troba la nostra llengua segons el que es
pot deduir del text anterior?
3- Quina és la consciència lingüística que manifesta l’autor mallorquí?
4- De quina zona dialectal era l’autor? Hi ha algun tret que delate la seua parla?
102

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
A l’època en què els altres idiomes llatins
fixaven i modernitzaven llurs ortografies, la
nostra llengua travessava ja el període de
decadència literària que es prolonga fins a
mitjan segle dinovè. Així veiem perpetuar-se
en la seva escriptura un cert nombre de
convencions medievals que obligaven a
desfigurar ultra mesura els nostres mots
d’origen erudit, tal, entre altres, la d’escriure y
per i en els diftongs, la qual ens constrenyia
a escriure heroych, introyt, ovoyde, etcètera.
Però al mateix temps que la llengua escrita,
incapaç de renovellament, continuava
arrapada a aquelles convencions, no prou
escaients a una llengua moderna, s’hi
Un dels efectes d’aquesta tasca fou la
producció d’una diversitat prodigiosa de
sistemes ortogràfics. Tots aquells qui, des de
la restauració dels Jocs Florals, havien
tractat d’introduir innovacions en l’ortografia
de la decadència, consagrada pels Bofarull i
els Blanch, havien provocat la protesta irada
de la majoria dels escriptors contemporanis.
Els qui s’aperceberen, per exemple, de la
greu error en què incorríem escrivint a en lloc
de e en el plural dels noms en a i proposaren
el restabliment de la e, trigaren anys i anys a
veure imposar-se llur sistema, i encara avui
trobaríem algun antic mestre en gai saber
partidari dels plurals en as. Pero tanmateix
totes les reformes viables successivament
proposades havien anat obrint-se camí un
període de renovellament comença amb les
disconformitats dels Aguiló i dels Milà; i és
durant aquest període que, en l’absència
d’una autoritat reconeguda per tothom que
imposés les innovacions encertades, es
produeix l’estat d’anarquia ortogràfica que
tots havem conegut, on cada escriptor usava
la seva ortografia, segons eren aquestes o
aquelles les reformes que havia cregut
convenient d’adoptar. El desgavell ortogràfic
arribà a un punt, que molts haurien retornat
volenterosament a l’ortografia encongida i
provinciana de les darreries de la
decadència. Evidentment l’anarquia
ortogràfica a la qual havíem pervingut era un
mal que calia remeiar. Però el remei no es
podia ja cercar en un retorn a l’antic estat de
coses: les innovacions proposades per
N’Aguiló i els seus continuadors ja havien fet
L‘ortografia de la decadència
L’anarquia i la unificació ortogràfiques
103
anaven introduint una munió de grafies
errònies nades d’una imitació servil de les
grafies castellanes: la e era reemplaçada per
la a en els plurals dels mots en a; la v
catalana era reemplaçada per la b castellana
en mots com cavall, govern, cascavell, o la b
catalana, per la v castellana en mots com
rebentar, baró, biga. En iniciar-se la
renaixença literària, el català oferia, doncs,
una ortografia anacrònica entacada
d’innombrables castellanismes, la qual en
l’obra de redreçament a acomplir havia
d’ésser evidentment objecte d’una doble
tasca de modernització i depuració.
massa camí. El mal havia més aviat de
trobar el seu remei en l’extensió creixent que
anaven conquistant totes aquelles reformes
que encloïen una veritable millora. I de fet,
darrerament, el desgavell ortogràfic havia ja
minvat d’una manera considerable, la major
part dels escriptors actuals coincidint en
l’acceptació d’un nombre cada dia més gran
d’innovacions. Alguns, però, es mostraven
poc disposats a modificar llur manera
peculiar d’escriure, intransigents sobretot
amb aquelles reformes que tendien a
modernitzar o simplificar l’ortografia, les
quals ells condemnaven com a contràries a
la tradició.
Creat l’Institut d’Estudis Catalans,
aquesta corporació, tenint esguard que les
seves publicacions portaven el catala a ésser
llegit per estudiosos de tots els països,
comprengué l’alta conveniència que aquelles
apareguessin escrites en una ortografia
uniforme i decidí de traçar-se unes normes
ortogràfiques, a les quals es subjectarien els
seus membres i col·laboradors. Nomenà
llavors una comissió que, després d’un
estudi detingut de les diferents qüestions a
resoldre, proposaria sobre cadascuna d’elles
la solució que reuniria un major nombre
d’opinions al seu favor. Hom obtindria, així,
un conjunt de regles que, després de
sancionades per l’Institut en ple, serien
adoptades en totes les seves publicacions.
Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seua
normalització.

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
“LA TASCA DELS ESCRIPTORS VALENCIANS I BALEARS” (1920)
Dèiem una vegada a un escriptor
valencià: “Nosaltres, catalans, no
desitjaríem altra cosa sinó que
emprenguéssiu una obra de forta
depuració del vostre idioma, encara
que no us preocupéssiu gens d’acostar-­‐
vos al nostre català; que tractéssiu de
descastellanitzar el valencià i de
redreçar-­‐lo i d’enriquir-­‐lo procurant
acostar-­‐lo al valencià dels vostres
grans escriptors medievals. Així, tot
fent una obra purament valencianista,
us trobaríeu haver fet una obra
catalanista, d’acostament al nostre
català elevant la vostra llengua escrita
per damunt dels parlars valencians
actuals, recolzant-­‐la en el valencià del
segle XV, produiríeu un valencià que
no seria pas una llengua altra que la
catalana nostra, sinó la modalitat
valenciana de la llengua catalana, al
costat de la nostra modalitat catalana i
de la modalitat balear.”
Molts valencians i balears creuen
encara que l’obra d’unificació del
català escrit suposaria la supeditació
de llurs varietats dialectals al català de
Catalunya. No, no es pretén de
supeditar cap varietat a una altra: es
tracta simplement que dins cadascuna
de les les grans regions de llengua
catalana, es realitzi una obra de
depuració, de redreçament de la
llengua. Cadascuna d’elles té els seus
clàssics dins la nostra gran literatura
medieval que cadascuna els prengui
per models per depurar i redreçar la
seva varietat dialectal; i això sol faria
que, sense sortir-­‐nos els uns i els altres
del nostre català, ens trobaríem
escrivint modalitats no pas molt
diferents d’una sola llengua literària.
Eliminats, dins cada varietat, els
castellanismes de lèxic i de sintaxi,
reintroduïdes en la llengua escrita les
paraules i les construccions perdudes
104
durant els segles de decadència
literària, enriquida la llengua escrita
pels mots i girs que ens ofereixen els
diferents parlars actuals bandejades
les mil corrupteles que hi pul·lulen,
evitades les grafies consagradores de
pronúncies merament dialectals; les
diferències que encara trobaríem entre
el català de Catalunya, el català de
València i el català de les Illes, potser
es reduirien a unes quantes
divergències morfològiques, les quals
per llur nombre i per llur importància
no justificarien pas de parlar, com
encara alguns parlen, d’una llengua
valenciana i d’una llengua mallorquina
enfront d’una llengua catalana.
POMPEU FABRA. La llengua catalana i
la seva normalització. Edicions 62 i “la
Caixa” MOLC número 28.
ACTIVITATS SOBRE ELS TEXTOS DE
POMPEU FABRA
1-Primer resumeix i després comenta
l’actuació dels partits UV, EUPV, PSPS,
del conseller, del gremi d’editors,
d’Antoni Ferrando i dels professors en la
qüestió que es planteja al primer text del
tema.
2- Esquema i resum del text de la pàgina
anterior.
3- Explica per escrit la tasca que fa
l’Institut d’Estudis Catalans.
4- Quin consell dóna Pompeu Fabra als
escriptors valencians?
5- Pompeu Fabra dóna més importància
a un dialecte sobre l’altre? Com
l’expressa literalment, aquesta idea?
5- Com s’establiria, a l’entendre de
Fabra, una varietat estàndard pròpia per
a tot el domini lingüístic de la nostra
llengua?

Valencià – Llengua de COU. Tema 11. El procés de normativització al segle XX.
AVUI. DIVENDRES. 5 DE SETEMBRE DE 1997. SOCIETAT 25
Oposició i sindicats acusen la conselleria de Cultura del govern de Zaplana de fer xantatge
Unió Valenciana reclama mà
dura amb els llibres que
expliquin la unitat del català
Els editors reivindiquen la llibertat de
càtedra contra les pressions del govern
Empar Marco
VALÈNCIA
Unió Valenciana (UV) no en té suficient amb les pressions que el govern d'Eduardo Zaplana esta exercint sobre el
món editorial perquè als llibres de text no hi hagi cap referència a la unitat de la llengua catalana, ni aparegui el terme
"català", ni el de "País Valencià".
Els socis del govern autonòmic reclamen "actuacions contundents" contra les editorials que no accepten complir
amb la "depuració" dels textos que exigeix la conselleria d'Educació. Mentre que el secretari general d'UV, Fermín
Artagoitia, considera insuficients les modificacions que es reclamen, els editors reivindiquen la llibertat de càtedra i
mostren el seu malestar per estar enmig d'una polèmica "política" que esquitxa els seus interessos comercials.
El president de l'Associació d'Editors del País Valencià, Francesc Ferrer, ha rebut les queixes dels editors que han
estat educadament invitats a ajustar-se a la "legalitat estatutària", tal i com defineix els canvis sol·licitats el conseller
d'Educació, Francisco Camps. Nombrosos editors valencians han estat objecte de telefonades per part de
responsables d'Educació que posen reticències a l'hora d'identificar-se. En aquestes "telefonades anònimes" se'ls
demana qüestions tant pelegrines com que als mapes sobre les llengües de l'Estat espanyol no aparegui el mateix
ratllat per al País Valencià que per a Catalunya, o que facin desaparèixer la definició que la Reial Academia de la
Llengua Espanyola fa del valencià, que el cita com un dialecte del català.
A pesar que tots els editors amb què ha parlat l’AVUI asseguren que no han rebut "pressions fortes", se'ls ha
demanat per escrit el compromís de canviar els textos i ningú no vol identificar-se per temor a represàlies.
Tanmateix, Francesc Ferrer no creu que hi hagi cap editorial valenciana que hagi accedit a fer modificacions que
siguin no científiques. “Tothom es decanta pels eufemismes i les elisions", puntualitzava un altre editor.
Segons Ferrer, "la majoria de ciutadans accepten els llibres tal i com estan homologats des de fa anys i, a més, els
professors no acceptarien treballar amb un text que no fos científic".
Per Ferrer, el conseller Camps ha volgut curar-se en salut i fer front a una "campanya seqüencial de principi de
curs que repeteix algun partit polític i mitjà de comunicació".
Alguns editors s'han mostrat preocupats perquè les editorials de fora del País Valencià puguin ser més permeables
a la revisió de textos i que això ajudi a fer encara més alta la quota de mercat que ara ocupen.
El director de l'lnstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Antoni Ferrando, assegurava a l’AVUI que no hi ha
base jurídica per actuar contra ningú perquè usi el nom de País Valencià o expliqui la identitat científica del
Educació instrueix els editors amb trucades anònimes sobre com han de dibuixar el
ratllat de Catalunya i el País Valencià
valencià. "Si així es fes, s'estaria titllant d'il·legal l'Estatut d'Autonomia i els estatuts de les universitats valencianes".
Ferrando va constatar que els termes valencià i Comunitat Valenciana "no són incompatibles amb l'ús de les
denominacions de Regne de València o País Valencià, que també apareixen a l'Estatut" i va afegir que prohibir
aquestes denominacions es com si s'impedís que la República Francesa o el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del
Nord s'anomenessin simplement França o Gran Bretanya. Pel que fa a les filigranes que han de fer els editors perquè
no se'ls cridi l'atenció, va dir que és una pràctica "que recorda temps pretèrits i posa de manifest les insolidaritats
presents".
Per Josep Palomero, membre de l'executiva del PSPV-PSOE, el conseller Francisco Camps ha llançat una "cortina
de fum" com a "baló d'oxigen" a UV, però no creu que el PP deixi d'usar el valencià normatiu que empra.
"Francisco Camps ha demostrat ser un digne fill de Fraga i la seva llei de censura", va apuntar Gloria Marcos,
d'Esquerra Unida. EU demanarà als professors que boicotegin els llibres de text si fan modificacions que atempten
contra les definicions científiques. El Sindicat d'Ensenyants del País Valencià també va denunciar la "depuració
ideològica" que ha emprés la conselleria.
ACTIVITATS
1- Qui és l’oposició i sindicats? I per què acusen la conselleria de fer xantatge?
2- Quina posició davant la unitat de la llengua tenen els partits polítics esmentats al text?
105