Descarrega'l - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

Època III • N ú m . ^*p|^3*'r « ^ ^ 5°° PTA • Març 1998
Revista del ConseU Cu Ttural de les Valls d'Àneu
=t£C-
^
y
^•/^:ii¿^.
át.r-' » ^- í '
/ ^
-f^f-(
>^i5^.r^'«^''^*:*:-'
'^^WM.
rULU DEL CONSEU
"\íi^ ©
La tradició higienista
i les topografies
mèdiques pirinenques

LA PIPIDA
L'ARNA
4^
D
LA LLUCANA
)i
LO VISTAIRE
Entrevista
a Ignasi Ros Fontana
• Per Joan Blanco
Hipocorístics i noms
escurçats
Per Ferran Blasi i 5/rbe
LA MOSQUERA
\ \^ y LA GRÍPIA
mjk jKk ip >••• g» M a
La Baixa Ribagorça
Per Glòria Francino Pinasa
Isidre Domenjó
LO CODER
Portada
La torre dels Moros d'Espot
Foto: Ferran Relia
FULLS DEL CONSELL
LO ROVELL DE L'OU
/•TV
I
I #1
C3-
BEÇULLA
4.
v§)
SALiSPAS
LO CODER LLIBRES / \
La tradició higienista
i les topografies
mèdiques
pirinenques
Per Llorenç Prats
Panorama dels castells
Pallaresos: les torres de guaita
Per joan-Ramon González Pérez
Reflexions de fínal de
mil·lenni: I. La bona vida
Per Joan Manel Bueno
Oli d'oliva: oxidants
i antioxidants
Per Albert Algueró Vives
VENT DE PORT
CAP DE CASA

Adobant el terreny
m sm. m
D'ençà que les estacions d'esquí han capturat literalment bocins de Pirineu, la neu
generalment benefactora, que amortalla els camps durant un llarg període tot agençant-los
per a una fruitosa primavera, ha canviat substancialment el seu paper. Avui hi
ha més esquiadors que no pagesos mirant-se el cel amb aire escrutador. I és que, comercialment,
aquest or blanc ha esdevingut un bé escàs, una matèria primera necessària i
imprescindible per greixar la sofisticada maquinària de les estacions de muntanya.
Ja li agradaria a la senziliaí Árnica ser tan desitjada i esperada, tan consumida com
ho fou l'hidromel, aquell refresc d'època romana l'elaboració del qual ens presenta M.
Àngels Anglada en el seu exquisit llibre Relats de U vida a Grecia i Roma. Així, tal com
descriu Pal·ladi, cal preparar bé el camp, adobar convenientment el terreny i aplicar-hi
les tècniques precises perquè l'esmorteït sol primaverenc remogui la saba adormida que
produeix la vida.
En aquest primer número, la primavera també hi ha germinat i ofereix amb esplendor
nous rebrots que ens acompanyaran fins que el mantell blanc cobreixi Aneu: J. M.
Bueno ens proposa, al llarg de l'any, una sèrie de pensaments al voltant de la condició
humana en aquest final de mil·lenni, amb la reflexió ètica com a fil conductor; Albert
Algueró ens acosta, amb la salut a l'abast, l'apassionant món dels productes de dieta
equilibrada; Albert ViUaró, escriptor de la seu urgellitana, alena un vent de port irònic,
enjogassat. D'altres fruits estacionals acomboien les seccions: el Nabius, dossier de
Llorenç Prats, s'endinsa pels foscos viaranys de la medicina higienista, que retrata amb
precisió les precàries condicions de vida de la Catalunya pirinenca; la Pipida mostra,
guiada per Ignasi Ros, l'esperit de la transhumància, un ritual perpetu del vaivé
ramader; Isidre Domenjó és un nou vistaire a la taula de l'Àrnica, i el Rovell de l'ou
recorre, sota l'expert mestratge de J. R. González, el panorama medieval dels castells
pallaresos, fortaleses cristianes de frontera que tenien com a unitat bàsica la torre de
guaita.
Primavera generosa, doncs, que fructifica al voltant del groc-ataronjat d'una
modesta però guaridora herba muntanyenca.
Director: Ferran Relia i Foro.
Coordinador: Joan Blanco i Barrilado.
Fotos: CCVÀ-Joan Blanco i Barrilado,
Equip de redacció: Pep Coll, Carme Font. Ester Isus,
Xavier Macià, Carme Mestre, Andreu Loncà,
Ramon Sistac, Albert Turull i Miquel Viladegut.
Producció gràfica: Raül Valls - Disseny: Anna Tor, árnica fa comtar que e/ contingut deh
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, ort/des publicats reflecteix linicoment /'opinió
DL: L-134-1990 • ISSN: I 130-5444 * l/urs sotosignots.
Adreça de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'Àneu. l'^mb la colhboracià de la Ceneralilat de Catalunya
Carrer Major. 6 - 255B0 Esterri d'Àneu. I la Fundació Pública Institut d'Estudis llerdencs
Tel. (973) 62 63 16 - Internet: vallsaneu® millorsoft.es de la Diputació de Ueida.

LA P I P I D A
Per Joan Blanco
A propòsit de la transhumància a les terres de Lleida
Entrevista a Ignasi Ros Fontana
La transhumància és
una pràctica ramadera comuna
a moltes zones de la
Mediterrània, al llarg
d'una franja geogràfica
que, en línies generals,
s'estén des de la península
Ibèrica fins a l'Àsia Menor.
Bàsicament, el terme descriu
els desplaçaments itinerants
de ramats i pastors
a la recerca de pastures
que, coincidint amb les
estacions càlides, pugen a
les zones altes i amb l'arribada
de la tardor davallen a
les planes, de manera que
s'aprofiten estacionalment
les herbes.
Recentment hem tingut
l'oportunitat de veure
l'exposició fotogràfica Transhumant. Entre k muntanya
i la plana, al paller de Casa Gassia. Es tracta d'una
aproximació a aquesta pràctica ramadera a les terres de
Lleida. Aprofitant la visita del seu autor, Ignasi Ros,
hem volgut que ens fes cinc cèntims d'aquest fet
mil·lenari que es repeteix any rere any. Llicenciat en
geografia i història, l'Ignasi treballa actualment en la
seva tesi doctoral, com a becari de la Universitat de
Lleida. Es autor, entre d'altres, de l'obra Aquelles muntanyes
se n'han anat al cel i d'una col·laboració a Cuadernos
de la trashumancia. Pirineo Catalán.
-Explica'ns en què consisteix
l'exposició fotogràfica
sobre la transhumància i
com sorgeix el projecte.
-Es tracta de mostrar i
demostrar que la transhumància
encara existeix i
que és una cosa viva, més
del que la gent es pensa.
Quan vaig començar a
estudiar-la, el primer que
em deien és que ja no existia,
que feia molts anys que
havia desaparegut. Bé, em
sembla que aquestes fotografies
poden servir per
demostrar el contrari, la
manera com pastors i
ramats, pràcticament a
totes les comarques del pla
i del Pirineu, practiquen
encara la transhumància. Ja des del principi, quan vaig
començar a seguir els pastors i a fer-los entrevistes, vaig
comprar la camera fotogràfica. Aleshores ja em rondava
la idea que algun dia podria fer una exposició, una cosa
més gràfica, que la gent ho pogués veure, fins i tot amb
la pretensió que pogués servir també als mateixos
pastors. La situació de la transhumància no és gaire
bona i penso que es podria canviar una mica. Això és
més fàcil a través de les fotografies que a través d'un
llibre o d'una tesi doctoral sobre el tema. En aquest cas
concret, la fotografia, a més de servir per explicar el

fenomen, des d'un punt de vista del treball de camp
facilita la relació amb els pastors. Estar-se vint-i-quatre
hores seguides amb un pastor, només apuntant en una
llibreta o enregistrant amb una gravadora, és una situació
molt més forçada que estar-se amb una camera
fotogràfica. La camera és una cosa bastant més habitual,
i ells tenen consciència, també, que potser la
transhumància s'acaba, que està en crisi i que val la
pena fer-ne fotografies. D'altra banda, ho troben normal,
ja que estan acostumats a trobar-se gent a la carretera
o a la muntanya que els fa fotos. L'exposició recull
fotografies des del 1993 fins al 1997. Es tracta d'una
selecció de les més representatives. Cal emmarcar-la en
la línia encetada des de la Universitat de Lleida, que
pretén donar a conèixer els treballs fotogràfics relacionats
amb les recerques que s'estan desenvolupant.
-Actualment estàs acabant la teva tesi doctoral sobre
k transhumància.
-Sí. L'estudi, geogràficament, abraça des d'Andorra
fins a l'Alta Ribagorça aragonesa, diríem que el
Pirineu occidental. I al pla, des del sud d'Osca fins al
L A P I P I D A
Pla d'Urgell i les Garrigues. Em centro, especialment,
en les zones catalanoparlants. Tracto també els antecedents
i l'evolució els últims cent anys, els canvis, les
característiques de les explotacions que controlaven la
transhumància i els propietaris dels grans ramats, a
més del despoblament i la crisi, a través dels pastors i
de les explotacions. Alhora, intento reflexionar sobre
aquests grans canvis socioeconòmics.
-Les cahaneres, els camins tradicionals de pas del
ramat... parldns deh recorreguts des de Uphna.
-Hi ha moltes cabaneres. Per exemple, des de Lleida
passant per la Noguera i cap al Montsec. A la conca
de Tremp n'hi ha una que puja recte cap a Perves; a
Tremp, una que se separa i va cap a Boumort; també
n'hi ha una que puja cap a aquesta banda del Pallars; o
per anar cap a l'Alta Ribagorça, cap a Taüll, cap a la
Vall Fosca. N'hi ha un munt. N'hi ha pertot arreu.
Totes les combinacions que et puguis imaginar. Àdhuc
se'n pot fer servir una per pujar i una altra per baixar,
segons el que més interessi.
-Observo que en algunes de les fotografies de l'exposi-
^

^ líS-*" 1^-
«0 /;/ apareixen camions que transporten el bestiar Es
evident que eh canvis tecnològics han d'afectar per força
ks pràctiques tradicionak.
-Ara no es pot entendre la transhumància sense el
camió. Això, però, no vol dir que el camió exclogui la
transhumància, sinó que ambdós es complementen
molt bé. Si no hi hagués els camions, molts ja haurien
plegat, perquè en certes èpoques de l'any, més a la
tardor que a la primavera, permeten millorar l'explotació
i els ingressos que se'n deriven. Permeten, per
exemple, fer una cria i baixar-la en ple estiu a la plana.
-Fer una part del recorregut en camions o ferrocarrils
també deu estalviar molts conflictes amb els particulars,
especialment pel que fa al tema de les cabaneres i el canvi
d'ús que han patit molts d'aquests llocs de pas històrics.
-De fet, el camió no evita aquests conflictes. Com
ja he dit, és complementari. Potser hi ha un 10% de
pastors que van sempre en camió, però la resta el fan
servir de vegades, quan els va millor. A la primavera,
un 60 o un 70% de les explotacions pugen a peu a la
muntanya. A la tardor és a l'inrevés, el 60 o el 70%
baixen en camió, ja que fa més mal temps o el riu ha
crescut o, en general, la climatologia adversa així ho
recomana.
D'altra banda, hi ha zones on els conflictes han
augmentat i d'altres on fa cinquanta anys n'hi havia
més i avui dia no n'hi ha cap perquè han quedat despoblades,
especialment al Pirineu. Abans, sempre
vigilaven que els ramats no sortissin del camí, que no
fessin malbé res; avui poden passar per molts llocs
que han quedat despoblats. En línies generals, podem
dir que no hi ha gaires conflictes. Els pastors no són
tan agressius. Si, per exemple, hi ha una tanca que
bloqueja el lloc de pas tradicional i travessar-la
implica que pot haver-hi problemes, s'evita i s'intenta
passar per un altre lloc, si l'alternativa és possible. Pot
haver-hi algun cas, però, en què hi hagi enfrontament.
Per exemple, quan una carretera ha tallat una
cabañera, o quan coincideix un tros de carretera amb
un tros de cabañera, o la cabañera creua la carretera al
mig d'un revolt, com que no es poden arriscar a
passar-hi i llavors cal buscar un itinerari alternatiu, és
aleshores que es poden generar els conflictes amb els
pagesos.
-Actualment, quines són les explotacions predominants,
les del pla que pugen a l'estiu a la muntanya o les
de la muntanya que baixen a l'hivern al pla? Encara
baixen els grans ramats pirinencs de les cases "bones", com
aquelh quefoan Lluís evocava a "Records de k meva vida
de pastor"?
-Més aviat predomina el ramat pirinenc que el de
la plana. De totes maneres, el concepte de gran ramat
ha canviat una mica. Abans, un ramat de 1.000 caps
era excepcional i ara és el que necessita una família per
poder viure. N'hi ha de més petits, que poden anar
fent, però 1.000 ja és quasi el més normal. En tots els
casos, els propietaris són gent originària de la muntanya
o la primera generació que s'ha instal·lat a la
plana, gent que ha nascut al Pirineu. Els pots argumentar
que passen nou mesos al pla, àdhuc que s'hi
han casat, però molts d'ells consideren que casa seva és
a la muntanya. Pràcticament tots són del Pirineu. I
molts dels ramats que romanen fixos al pla també pertanyen
a gent de la muntanya. Les mateixes cabaneres
han estat una via de migració. Els pastors començaven
baixant amb la transhumància i acabaven instal·lantse
a la plana.
-Els canvis en l'agricultura, els conreus, les millores
en les explotacions agrícoles, han anat despUçant la ramaderia
transhumant?
-Sí, l'agricultura, les obres de regadiu com els canals
d'Almenar, Urgell i el de Catalunya i Aragó, per
exemple. Als anys seixanta i setanta, però, la situació
era la inversa. Les pastures al pla eren baratíssimes i la
terra no tenia tan valor com ara. Es podien trobar pastures
més fàcilment. Fins i tot els qui s'havien quedat
al Pirineu havien augmentat els seus ramats. N'hi ha
molts que comencen a fer transhumància aleshores.
Bé, ja no és transhumància, és, més aviat, nomadisme.
Ja no es desplacen pastors solters com abans, si no que
es desplaça tota la família. Es un canvi radical. Encara,
però, que es digui que durant aquests anys es va recuperar
la transhumància, en realitat, i expressat gràficament,
a la pràctica és una línia descendent. Aquests
darrers anys, per contra, s'està posant molt difícil. Es
dóna la paradoxa que un dels causants de la crisi són
les mateixes subvencions europees adreçades als
cultius.

Cuadernos de la
1:rashumancia--N.''13
PIRINEO CATALÁN
-Però, això sembla un contrasentit.
-Per fer-nos-en una idea, n'hi ha prou de dir que
abans que hi hagués subvencions per a les zones de secà,
hi havia camps abandonats que eren aprofitats pels
ramats transhumants. Avui es cultiven totes les terres
cada any, ja no hi ha guarets. I si el pagès sembra, obté
subvenció, tant si produeix el camp com si no. A més,
moltes subvencions especifiquen que no poden pasturar
els ramats, està prohibit. Així, doncs, d'una banda
es té la imatge que les subvencions han ajudat molt,
que s'han fet molts diners i que la situació és més bona,
però d'altra banda les mateixes subvencions han fet
augmentar altres costos. Aquest procés ha creat en els
pastors la necessitat de buscar noves estratègies econòmiques,
de buscar-se la vida d'una altra manera: canvi
de comarca, quedar-se en el prePirineu.
-/ no hi ha línies d'ajut europees especifiques^
-N'hi ha algunes a les quals es podria acollir la
transhumància com a activitat tradicional, però no
LA P I P I D A
es demanen. Les autoritats que les haurien de
demanar no ho fan.
-Comentes que es desplaça tota la família. Així,
doncs, segueixen els ramats^
-Es desplacen, però tampoc no cal que sigui el mateix
dia ni seguint el mateix camí que el ramat. Es
poden desplaçar al cap d'uns dies. Els pastors, tant els
de la família com els llogats, els ajudants, etcètera,
poden baixar a l'octubre o al novembre i la família pot
haver baixat al setembre, quan comença el curs escolar.
-En comparació amb altres comunitats de l'Estat,
com veus la situació de h transhumància a Catalunya^ Hi
ha d'altres llocs on es més intensa?
-N'hi ha a d'altres llocs i fins i tot més. Ara bé, no
presenta les mateixes característiques. Molta gent amb
la qual he anat parlant, fins i tot els mateixos pastors o
els mateixos xolladors que es van desplaçant i que
comencen a xoUar aquí i acaben a Santander, t'ho
diuen. N'hi pot haver tant com aquí o pot haver-n'hi
més en altres llocs, però són explotacions molt diferents.
Encara hi ha el típic pastor solter sense fills, que
no donarà lloc a la transmissió, que viu en pobles on
pràcticament només hi ha homes. El model és més tradicional,
més pejoratiu, un ofici de solitari. En canvi,
aquí hi ha unes explotacions en què predomina la
família amb fills que estudien, alguns d'ells enginyers
agrònoms. Són explotacions que tenen més perspectives
de continuïtat, estan, d'alguna manera, més ben
situades.
-Com veus el futur de la transhumància?
-L'exposició ja ho planteja. Vivim un moment en
què encara és possible el relleu generacional. Hi ha
alguns joves que volen continuar. S'han produït alguns
canvis, també de mentalitat, entre els pastors que, tot i
que saben que el seu ofici és molt sacrificat, veuen que
es poden guanyar la vida i anar fent; i els seus fills
també han vist que no és una cosa tan dolenta. Aquest
canvi, si es volgués, es podria aprofitar. Ja no es dóna el
cas dels pares que no volen que els fills aprenguin l'ofici
de pastor. Ja no hi ha aquests prejudicis tan forts. Es
considera un ofici més normal. Continua essent molt
sacrificat, però si s'actués a temps, si s'afavorís la millora
de les condicions de vida a les muntanyes, seria
molt més fàcil, e'

M.
L'ARNA
Per Ferran Blasi i Birbe
Hipocorístics i noms escurçats
Santa Maria. Sant Pere.
Una de les manifestacions de l'internacionalisme propi
dels nostres dies deu ser l'adopció que es fa en alguns països
de noms de persona -sencers o escurçats- que són correctes
en d'altres. Especialment les formes anglosaxones s'han
encomanat a totes les contrades del món anomenat occi­
dental. Les nostres orelles s'han acostumat a sentir Mike o
Johnny, i igualment Jennifer, Vanessa, o Jessica. No és
estrany que a França un noi es digui Frank o Patrick -bé
que tal vegada aquesta darrera forma porti l'encuny de la
Bretanya continental-; o que una noia dugui el nom de
Vicky, 0 de Betty.
També els noms d'estil basc han tingut èxit per aquí,
sobretot a certs ambients: Natxo, Jóshe, José Mari o Txe-
ma, Arantxa o Nerea -sense oblidar el d'Iñaki- són noms
de no pocs xicots o xicotes que, ni ells ni els seus pares, no
han tingut gran cosa a veure amb el País Basc.
Cal assenyalar el fet d'una major utilització de noms
bíblics: Anna, Judit, Noemí, Sara, Ester, David, o Marc,
que passen a engrossir l'elenc dels que ja eren força corrents:
Maria, Marta, Magdalena, i Josep, Joan, Pere, Jaume, Pau,
Andreu o Esteve, o els que ho eren menys, com Eva, Sa­
lomé, Raquel, Abel, Benjamí, Moisès, o Daniel. Això ha
estat culturalment enriquidor -n'hi ha de molt bonics, i
sense especials problemes quant a la fonètica-, i pot ser
indicatiu d'un tarannà ecumènic, o d'una presència religio­
sa més multiforme. Però sembla que aquesta evolució en els
gustos no es queda solament en el camp d'una moda que
no coneix fronteres, sinó que entre nosaltres ve acompanya­
da per uns canvis gramaticals d'estructura, que moltes vega­
des sobten pel fet que prescindeixen de certes peculiaritats
tradicionals. Alguns, seguint un costum importat, quan
escurcen el nom, es queden només amb les primeres lletres,
L'ARNA

-..
I així, en certs àmbits, abunden els qui se senten portats a
dir Rafa als Rafael, fan dels Salvador, Salva, o substitueixen
el nom de Francesc, per Fran o Francis. I arreu, Alexandre
es torna Alex; Maximilià, Max; Immaculada, Imma; i els de
Teresa, -o les formes Tresa o Tresina, que entre nosaltres
sonen encara més delicadament alleugerides- els re­
emplacen per Tere; i el compost Maria Teresa, per Maite.
Però també cal dir que amb un abreujament fet a la inversa
es poden trobar Sandra, Bet o Trícia, reduccions-
d'Alessandra o Alexandra, Elisabet o Patrícia.
Tanmateix, molts poden recordar que abans, en català
-especialment a la Catalunya Vella i a les Illes- quan es ta­
llava un nom, s'acostumava a fer per afèresi, és a dir, s'es­
capçava, eliminant-ne algun element del principi: d'Anton
0 Antoni en sorda Ton, Toni o Tonet; de Jaume, Met; de
Cristòfol, Tòfol; d'Ignasi, Nasi o Nasieta; de Miquel, Quel,
Quel·lo, 0 Quelet; d'Eulàlia, Laia o Laietà, i Lali, més tard;
de Concepció, Ció, i d'Ascensió, Sió; d'Enriqueta, Queta, i
d'Enric, Quet; de Manuel, Nel o Nelo. Bonaventura és gai­
rebé sempre Ventura. Tina podia ser Cristina o Agustina.
També de vegades, es contreien pel mig: de Manuel es pas­
sava a Manel, i de Magdalena, a Madalena o Malena. I Otó
ha donat lloc a derivacions particulars: Dot, a més d'Ot. Els
mallorquins, de Bartomeu, n'han fet sempre Tomeu; i de
Gabriel, Biel; i per la seva banda, els valencians, als Salva­
dors els diuen encara Boro -i els catalans, de vegades
Vador-, els Joaquims de dellà de l'Ebre són Tximo, però els
de més ençà, Quim o Quimet, i elles, Quimeta.
Quan entre nosaltres, per exigències legals o per la mo­
da, s'empraven per a alguns noms les formes d'origen caste­
llà, com a hipocorístics, en l'ús familiar i popular, s'adap­
taven a la manera catalana, amb diminutius o contraccions;
de Jacinto en sorna Cinto o Cintet, als Franciscos se'ls deia
Cisco, Cisquet o Quico, i a les dones Cisqueta; Fernando
donava lloc a Nando o Nandet; Leopoldo a Poldo; Antonio
a Tonyo, i Antònia a Tonya; Raimunda feia Mundà o
Mundeta; Baldomcro, Mero; i Casimiro, Miro o Mir. El
mateix fenomen es produïa quan el nom era pronunciat a
la castellana: Hermenegildo passava a Gildo, i Enrique, a
Quique; Antonio, a Tònio. I era corrent dir Sidro o Cidro,
en comptes d'Isidro; o Mília, Gustí, Varisto, o Duardo, lle-
vant-los del nom -castellà o català-, ni que fos només una
lletra: del principi, però no del final. I moltes vegades un
diminudu, si s'esqueia, allargava un poc el nom o li donava
L'ARNA
Sant Dot.
A
un to afectuós. Pauet en el cas de Pau; Minguet, en el de
Mingo; i Riteta, o Teta, en el de Rita; l'hipocorístic
d'Isabel, Bel o Bela, podia esdevenir Beleta; Bàrbara es tor­
nava Barbeta, i Ventura, Venturera. I el mateix s'aconseguia
amb alguns augmentatius o d'altres formes amables: Pere
que donava Peret, i també Perot, o Perico; i Joan, que pas­
sava a Jan, Janet o Janot. I potser la forma Montse, com a
contracció de Montserrat -ja que no en resulta Serrat, però
sí alguna vegada Serrateta- deu trobar, per aquest motiu,
una inconscient resistència del geni de la llengua catalana, i
més que més -sobretot en les comarques on dominen les
variants orientals- quan la fonètica comuna en pateix, i per
obviar-ho, apunta, fins i tot, a alguna altra forma, com la
de Muntsa, ni que sigui forçant l'ortografia.
Cal dir igualment, i és un motiu de satisfacció, que no
són rars els estrangers de més enllà dels Pirineus o de l'altre
costat de l'Atlàntic, sobretot si viuen entre nosaltres, que
posen a llurs fills els noms de Jordi, Núria, Meritxell o
Montserrat. I no és d'excloure que algun dia passi el mateix
amb Aneu, Ares, Maria Davall de Flors, o d'Arboló. Tan­
mateix, la vida duu sempre a un equilibri, i sens dubte, coe­
xistiran diversitat de formes: algunes com aquestes, i
d'altres de noves, i en una varietat enriquidora, uns triaran
les tradicionals i altres les internacionals, o les exòtiques.
Però serà bo que cadascú ho faci al seu gust, a gratcient, i no
solament per mimensme. A

LA L L U C A N A
Text i fotos: Gloria Francino Pinasa
La Baixa Ribagorça
Perfil del Montsec.
Per començar, direm que la Baixa Ribagorça és el
complement de l'Alta Ribagorça i que és la denominació
emprada des de Catalunya per referir-se al territori
que es prolonga des de l'Alta Ribagorça; en canvi, des
d'Aragó es parla de k Ribagorza com a nom oficial de
la comarca. L'any 96 va ser decisiu perquè els més
orientals de la comarca, és a dir, els municipis adjacents
amb Catalunya, reivindiquessin la zona anomenada U
Ribagorza Oriental com a comarca. Eren vuit -Montanui,
Bonansa, Sopeira, Areny, el Pont de Montanyana,
Viacamp-Lliterà, Tolba i Benavarri- els que sol·licitaven
aquesta diferenciació amb la resta de la Ribagorza
aragonesa, tant per la situació geogràfica com per les
relacions econòmiques i socials. La petició els va ser
denegada per la Comunitat Autònoma d'Aragó.
La Baixa Ribagorça és, sobretot, terra de fi-ontera
LA LLUCANA

D D LJ Ü
entre Catalunya i Aragó; només hi ha uns xics nuclis
-la Torre de Tamúrcia, els Masos de Tamúrcia, Torogó,
Espluga de Serra, Sapeira, Orrit- que conformen la
Terrera i pertanyen a la comarca del Pallars Jussà; el seu
ajuntament és Tremp. La resta de poblacions de la
Baixa Ribagorça pertanyen a Aragó. La proximitat
d'ambdues realitats està ben arrelada al país, i fins i tot
ens ho recorda una dita d'infants quan juguen amb el
salamí-salamó, és a dir, amb la marieta o cuqueta d'Aragó:
"Salamt-sakmó,
a on mi casaré jo,
a Catalunya o a Aragó?"
Després la bufen i segons la direcció que pren el
salamí-salamó, representa que serà a Catalunya o a Aragó.
Igualment es parla de les bromes d'Aragó o de la
nuvolada de Catalunya. Els del costat de la Noguera
Ribagorçana només hem de travessar el riu per canviar
de territori administratiu.
Entre rius
Però, on comença i acaba la Baixa Ribagorça?
Des del punt de vista geogràfic, la Baixa Ribagorça
comença a partir d'Escales i baixa per la Noguera Ribagorçana
fins arribar al Montsec; per la part més occidental,
segueix les aigües de l'Essera, des de Campo fins
arribar a Graus i al pantà de Barassona. La part central
de la comarca la constitueix la ribera de l'Isàvena,
afluent de l'Essera.
Els contactes orogràfics amb altres comarques són
molts: per la part nord, amb l'Alta Ribagorça; cap a
l'est, seguint la serra de Sant Gervàs i la de Tremp, amb
el Pallars Jussà; a l'oest, amb el Sobrarb; cap al sud, des
de la Puebla de Castro llinda amb el Somontano, al
costat de Purroi de la Solana limita amb la Llitera, i
tocant amb la serra de Montgai i del Montsec, ja ens
trobem amb la Noguera. Altres punts referencials
propis de la Ribagorça de l'Isàvena són la serra de Vallabriga
al nord, la del Castell de Llaguarres al sud, el
massís de Turbó al centre i la serra del Cis cap a Soperuny
i Cornudella.
Aquestes terres són feréstegues, aspres i agrestes
-segons Joan Coromines, Ribagorça vol dir ribes talkdes-,
amb unes tonalitats que van del gris als lilosos i els
vermells. Com a tota la Ribagorça, hi trobem racons
fantàstics, apartats, desconeguts. Ací ja no veiem el
LA LLUCANA
El castell de Lluçars.
verd fresc dels prats, sinó els verds prepirinencs que es
converteixen en ocres i ataronjats en el caliu de la
tardor; es mantenen verds foscos els pins reforestats i el
verd cendra de les oliveres, que s'hi conserven malgrat
el pas dels anys. Perquè la Baixa Ribagorça té un clima
eminentment mediterrani -així, en passar el congost
d'Escales ja no hi ha ni vinyes ni oliveres-, acompanyat
de boires matinals i de rosada durant les èpoques hivernals
i de vents de port que bufen entre els estrets de les
muntanyes.
Els rius són l'eix vertebral d'aquesta comarca: la
Noguera Ribagorçana, que uneix Catalunya amb Aragó;
l'Isàvena, al voltant de les poblacions centrals de la
comarca i que desemboca a l'Essera, i aquest, que constitueix
el límit amb el Sobrarb, per ponent, i que pel
sud es reuneix amb el Cinca, ja al Somontano.
Quan parlem dels rius com l'eix vertebral de la comarca,
volem dir que, en realitat, són els que definei-

D
L'església de Lluçars.
xen els pobles que neixen en el seu trajecte. I per això
podem parlar de tres subcomarques dins aquest sac
que és la Ribagorça. Així és com s'han establert les
mancomunitats d'aquesta zona: la Mancomunidad de
la Baja Ribagorza, encapçalada per Graus, comprèn els
municipis de Perarrua, Santa Liestra, San Quílez,
Secastilla; h Mancomunidad del Isdbena, amb centre a
la Pobla de Roda, comprèn els municipis d'Isàvena,
Vall de Lierp, Veracruz i Torre la Ribera; la tercera és la
Mancomunidad de la Ribagorza Oriental, que comprèn
dos municipis de l'Alta Ribagorça, Montanui i Bonansa,
i Sopeira i Areny -que encara que geogràficament
pertanyen a la Baixa, es relacionen més amb l'Alta Ribagorça-,
el Pont de Montanyana, Viacamp-Lliterà,
Tolba i Benavarri.
Relacions i comunicacions
La dispersió dels municipis de la comarca i el seu
relleu força irregular fan que les vies de comunicació
siguin diverses. La més concorreguda és la N-230, que
uneix la Vall d'Aran amb França i amb l'Alta Ribagorça
fins arribar a Lleida -podríem afirmar que és la
carretera més europea de la zona, vist el trànsit de camions
i turismes estrangers que hi circula, si no fos per
alguns trams que necessiten una reparació urgent-.
L'altra via de comunicació important és la A-139 que,
per la banda de Graus, atansa la gent fins a Benasc i
Cerler. Altres vies interiors són la que comunica Graus
amb la zona de l'Isàvena i la recentment arranjada entre
Graus i Benavarri, N-123. Encara hi ha altres carreteres
secundàries o pistes que us portaran per pobles deshabitats
o per valls totalment amagades.
Pel que fa al comerç i als serveis, assenyalem una
diferència prou important entre els ribagorçans més
occidentals, és a dir, els propers a Graus, que tenen comerços
i serveis sanitaris, culturals i d'esbarjo; els de
Benavarri, que també tenen un centre d'assistència
sanitària, comerços i altres serveis, i la gent d'Areny, el
Pont de Montanyana i Sopeira, que van amb més facilitat
als centres sanitaris del Pont de Suert, Vielha,
Tremp i Lleida -Graus i Barbastre queden massa lluny
per als d'aquest costat-.
També en l'àmbit educatiu, quan els nens passen a
la segona etapa de primària, prefereixen el centre del
LA LLUCANA

D \
D
Pont de Suert i, més tard, les poblacions catalanes per
ampliar estudis. Aquests municipis més orientals tenen
un pacte amb l'Alta Ribagorça catalana i, fins ara,
serveis com els sanitaris, educatius, bombers i altres
són compartits per municipis catalans i aragonesos
-desitgem que, amb els traspàs de competències, els
xics municipis aragonesos no hi sortim perdent.
Una mica d'història
El nom de Ribagorça, a més a més de designar un
riu, va ser el nom d'un dels comtats medievals que
depengueren de la Marca Hispànica que juntament
amb el Pallars es van desvincular de Tolosa l'any 872 i
van ser governats per Ramon I, fins que el seu fill
Unifi-ed I heretà la Ribagorça. La independència de la
Ribagorça fou la causa de la creació del bisbat de
Ribagorça, establert a Roda d'Isàvena fins que els àrabs
envaïren aquestes terres. Més tard, l'any 1149, el bisbat
es traslladà a Lleida, on havien pertangut aquestes
parròquies fins a l'any 1995, en què han passat definitivament
al bisbat de Barbastre-Montsó.
Tres són els nuclis culturals i eclesiàstics de la Baixa
Ribagorça que han mantingut viva la història d'aquestes
terres: Sant Pere de Tavernes, considerat ribagorçà
tot i ser a l'altre costat de l'Éssera i avui pràcticament
desaparegut; el monestir d'Ovarra, a la vall de
l'Isàvena, i el monestir de Santa Maria d'Alaó, a
Sopeira, el Cartoral del qual conserva un dels documents
més antics del Pirineu, datat entre els anys 806 i
814, en què el comte Bigó de Tolosa atorga poders a
l'abat d'Alaó, Crisogoni, perquè restauri el temple existent.
Amb la creació de la seu episcopal a Roda
d'Isàvena i, sobretot, amb la figura de sant Ramon, la
catedral de Roda ens ha deixat molta història escrita i
arquitectònica. Juntament amb aquests monestirs,
hem de recordar el de Lavaix al Pont de Suert i el de
Sant Andreu de Barraves, ambdós a l'Alta Ribagorça.
Com a conseqüència d'aquesta esplendor medieval,
la Baixa Ribagorça és un bon punt per descobrir el
romànic que s'escampa per tot el Pirineu. Són referències
imprescindibles en la guia de qualsevol amant
d'aquest art -a més dels monuments esmentats- l'església
de Lluçars, la portada de la de Tolba, l'ermita de
la Mare de Déu del Congost a Xiriveta prop del Pont
de Montanyana, el conjunt medieval de Montanyana
-actualment en fase de restauració- i l'ermita de Sant
Romà de la Puebla de Castro, entre d'altres.
Els innombrables castells que hi ha estesos per la
LA LLUCANA
Benavarri, presidit pel seu castell.
' ^««jiaSSSiïP
Baixa Ribagorça ens mostren la vigilància del territori
del senyors feudals. Són interessants les restes de la
muralla i el castell de Benavarri -també en procés de
restauració-. Hi ha restes de castells pertot arreu,
gairebé cada poble tenia el seu, i alguns encara són visibles
avui en dia: a Lluçars, a Viacamp, a Alsamora, a
Finestres...
Vida
De sud a nord veureu camps, més o menys extensos,
on s'hi conreen cereals i gira-sols, i petits hortets
per al consum familiar vora els pobles o els barrancs. Si
us endinseu per les serralades, és fàcil que hi trobeu
pastors guardant els ramats d'ovelles, i, més a prop dels
nuclis poblats o properes a les carreteres, veureu les
granges més modernitzades, ja de vacum, ja de porcí.
Poca cosa més per guanyar-se la vida en aquestes terres,
algun restaurant o hostal, en comptades poblacions. La
capital històrica de la Ribagorça, Benavarri, té una
incipient comercialització de productes artesans, com
també proliferen a Graus, l'actual capital comarcal.
Hem estat en una comarca allunyada del centre i per
això desconeguda, una comarca pobra industrialment, si
exceptuem l'aprofitament de l'aigua a les hidroelèctriques
-la Noguera Ribagorçana és el riu que, proporcionalment
a la seva llargada, té més centrals hidroelèctriques-,
i, com la major part de les comarques de
muntanya, molt despoblada. D'altra banda, tampoc no
s'han sabut aprofitar les creixents indústries turístiques
que a les zones pirinenques han donat vida a molta gent.
La Baixa Ribagorça s'ha quedat com una ruta de pas on
normalment es pitja l'accelerador per arribar abans a la
vall de Benasc, a la Vall d'Aran o a la vall de Boi.

Potser han faltat els mitjans o potser han faltat iniciatives
personals en aquesta comarca que, de vegades,
sembla deshabitada, però que té tota una natura selecta
i un art tan important com el consagrat i reconegut oficialment.
Cultura
El fet que hi hagi poca gent a la comarca i que
molts de nosaltres estiguem dispersos, per motius d'estudis
o de treball, fa que la vida cultural no sigui tan
plena com alguns voldríem. Entre altres coses, hi falta
una publicació on es reculli el sentir de la gent ribagorçana,
els nostres costums, els nostres desitjós, les
nostres idees.
Aquesta tardor s'ha tornat a editar el famós Ribagorzano,
un diari nascut a començament de segle que
va ressorgir a l'època de la democràcia i del qual ara
n'ha sortit un altre niimero. No sabem si tindrà continuïtat,
però, segons diu el seu director, el senyor Sala-
Plaça Major de Graus.
-fr
mero, president de la Lliga Ribagorçana, la publicació
és oberta a tothom.
A més de visitar les mostres d'art de la comarca, de
practicar la pesca o de fer travessies a peu o en cotxe,
podeu assistir a dos fets ancestrals que encara es representen.
L'un és a Benavarri el 2 de juny, s'anomena la
Pastorada i el majoral i el rabadà fan una lloança del seu
patró, San Medardo, i una crítica a les autoritats de la
vila; l'altre és a Graus el 12 de setembre, i es representa
la mojiganga, amb personatges tradicionals, i també es
fa una crítica de caire burlesc i satíric.
Una finestra a la cultura és el museu que funciona
des de l'estiu del 1996 a Areny, el Centre d'Interpretació
del Territori de la Ribagorça, que pretén ser un
mitjà per conèixer la comarca, des de la seva història,
fins a la vida, l'art, la cultura i els costums. Esperem
poder-lo veure ampliat ben aviat amb els nous descobriments
del jaciment de dinosaures d'Areny, excavat
l'estiu del 97, que, juntament amb els dòlmens de
LA LLUCANA

\
Monestir d'Alaó (Sopeira), on comença el congost d'Escales.
Cornudella de Valira, són una de les herències més antigues
de la comarca.
Hi hem d'afegir també que els tres últims anys
s'han exposat elements de l'art eclesiàstic al Pont de
Suert (l'Alta Ribagorça), i seguint aquest camí que ens
apropa l'art procedent de la Ribagorça estès per altres
museus, s'han fet algunes exposicions locals, com és ara
la que aquest estiu es va presentar a Graus, Lux Ripacurtiae.
Per la seva banda, a l'església parroquial de
Benavarri s'hi conserven alguns elements religiosos de
gran valor. Aquestes són algunes de les mostres culturals
actuals.
No puc acabar aquest article sense fer una al·lusió
directa a la llengua materna que tenim uns quants ribagorçans
d'Aragó -la mateixa que tenen els ribagorçans
catalans-, aquesta varietat del català occidental anomenada
ribagorçà, en la qual ja alguns investigadors amb
gran sensibilitat lingüística com ara Víctor Oliva, Joan
Coromines, Enric Moreu-Rey i el mateix Camilo José
LA L L U C A N A
L.J
/
D
Cela en el seu Viaje al Pirineo de Lérida van descobrir
uns trets arcaics i ben interessants.
Donar aquesta denominació a la nostra llengua els
ha costat molt als del govern de la DGA; finalment,
aquesta tardor passada les Corts d'Aragó han concedit
la cooficialitat del català a la zona aragonesa de parla
catalana i, per tant, a la Ribagorça. Cal recordar la
DecUració de Mequinensa, en la qual l'interès dels alcaldes
de la Ribagorça va ser decisiu perquè, des del curs
1994/95, els alumnes de la Franja tinguin unes hores
d'ensenyament en català a l'escola. Sortosament, hi ha
gent a la Ribagorça que sap molt bé quina llengua parlem.
Només cal demanar que la gent d'un cert nivell
intel·lectual tingui present aquesta realitat lingüística
de la ratlla de la Noguera Ribagorçana. Cap a l'oest
desapareix el català per deixar pas a un castellà amb
trets comuns tant amb l'antic aragonès -perdut en
aquestes contrades- com amb el català, que al cap i a la
fi eren llengües germanes i filles del llatí, Ü

LO VISTAIRE
Isidre Domenjó
De la Seu d'Urgell, on vaig néixer l'any 1959, no
me n'he mogut mai. Un mes a Almeria i un any sencer
a Granada, forçat pels deures militars, són l'excepció en
aquest sedentarisme vital que ha acabat fixant-me tant
a la meva terra que ja no m'imagino fent arrels en una
altra. De veure món prou m'agrada, i gaudeixo a pleret
en descobrir nous paisatges que em captiven i m'emocionen,
però em fa mandra fer les maletes. Potser per
això m'esmunyo pels viatges que em proporciona la
lectura i per les històries que, de tant en tant, goso
contar jo mateix en els relats que escric i que algú de
tan atrevit com Siseo Prats s'atreveix a publicar-me.
Sóc fill únic i de petit em va costar molt obrir la
caixera de la sociabilitat, que devia guardar amb un cert
egoisme per por que me'n forcessin el pany. Els amics
van trigar a arribar, però va valdré la pena esperar-los,
perquè ara sé que en tinc un bon grapat en qui confiar.
Tanmateix, no he abandonat pas la meva timidesa:
només he fet que maquillar-la amb alguna sortida
enginyosa, quatre mots per trencar el gel i un somriure
que descobreix la cita que tinc pendent, des de fa tant
de temps, amb el dentista.
Vaig estudiar al col·legi La Salle fins que una crisi
personal, de complexa explicació, em va dur a l'Institut
LO VISTAIRE

^
de Batxillerat amb el curs ja començat. Havent acabat
el COU apareix el segon moment clau. No acabo de fer
el cop de cap i els estudis de periodisme es queden en
un simple projecte. Però no passen gaires anys que
n'acabo fent, de periodista. Les primeres corresponsalies
m'omplen de satisfacció, però les butxaques
romanen escurades. El corresponsal de comarques era
(i ho continua essent, encara) l'últim mico de la casa.
Per ser alguna cosa més, i perquè la Seu i l'Alt Urgell
tinguin un mitjà de comunicació propi, em trec de la
màniga tres publicacions en menys de deu anys: La
Seu, El Passeig i Pirineu Actual. En plegava una i ja
barrinava l'altra. A l'aventura s'hi apunten, decidits,
uns quants companys que fan possible l'èxit de l'empresa...
mentre dura.
Una altra aventura, la pròpiament literària, la inicio
amb Ball de nit, un recull de contes ambientats al
Pirineu pel qual em donen el premi Sant Carles
Borromeu de la Nit Literària Andorrana, l'any 1988.
Fins al 1995, no torno a la narrativa breu, amb Festeja'm,
per bé que dos anys abans havia publicat La Seu
LO VISTAIRE
d'Urgell; imatges i reflexions, amb fotografies de Ricard
Lobo. Ara tinc en preparació una novel·la, de la qual
espero sortir-me'n algun dia. Professionalment, he
canviat de feina. He deixat revistes i corresponsalies per
treballar com a dinamitzador cultural al Consell
Comarcal de l'Alt Urgell, una feina que m'apassiona.
Mantinc, però, un lligam permanent amb la premsa des
de la columna setmanal que escric al Diari d'Andorra.
El Tonet del Joangras
Fa de mal dallar, el prat de la Llereta. Es dret com
una mala cosa i, sobretot en tombar cap al barranc de
Molia, cal anar en compte de no prendre mal amb el
motocultor petit, que és una eina traïdora, encara que
no ho sembli. Si no t'hi agafes fort, per poc que badis
pots acabar posant-te'l per barret. No hi ha fiat. Al
Martí ja li havia anat d'un pèl tres o quatre camins i no
hi volia tenir cap més ensurt. Per això, aquell tros s'estimava
més fer-lo a mà, a cops de dalla, com es feia abans.

^
Aquella tarda de mitjan juliol el sol hi espetegava
de valent, al prat de la Llereta. La calorada havia arribat
de cop, com acostuma a fer gairebé cada any després de
les tronades que, a les acaballes de la primavera, descarreguen
amb gran aparell elèctric a les valls altes del
Pirineu. Al final, i després de molt soroll, s'acaba sovint
amb quatre gotes mal comptades. I encara sort si no
s'ensopega amb alguna pedregada seca, d'aquelles que
ho fan malbé tot.
En arribar al marge, l'ombra dels clops de vora el
barranc començava a estendre's, prima i allargassada,
prat enllà. S'hi va voler quedar una estona, sota aquella
ombra, buscant el repòs que creia haver merescut
després d'unes quantes hores de feina. Anava a seure
quan va sentir una fressa, gairebé imperceptible, que
havia de provenir d'algun lloc no gaire llunyà. Va tombar
la vista cap al pedregal del torrent de Cornudella,
aleshores eixut d'estiu. El va veure de seguida enmig
LO VISTAIRE

y ^
del roes, avançant a ziga-zagues sota el bat de sol. S'hi
va atansar a poc a poc, sense fer soroll. Quan era només
a dues passes, es va aturar.
L'escurçó també es va quedar immòbil. Després
d'uns segons de quietud absoluta, el rèptil va començar
a alçar el cap alhora que mostrava, a ràpides intermitències,
la seva llengua viperina. Va anar dreçant-se fins
que tot just tocava a terra amb la punta de la cua. Es va
mantenir en aquella actitud desafiant una bona estona.
Mentrestant, el Martí no havia deixat de mirar-se'l de
fit a fit, els seus ulls clavats en els ulls de la bèstia. Res ni
ningú no es movia. Gotes de suor s'anaven desprenent
del seu fi^ont i regalimaven rostre avall, però ell continuava
sense fer el més mínim moviment, ni tan sols
parpellejava. No corria ni un bri de vent; la tarda, xafogosa,
semblava haver aturat el seu pas cap al vespre.
Tot va ser cosa d'un obrir i tancar d'ulls. La dalla va
volar tallant la densitat de l'aire i el cap de l'escurçó, que
va anar a espetegar entre uns matolls, a l'altre costat de
barranc. La resta de l'animal es va quedar on era, recargolant-se
fins que se li esgotà la vida.
-Pare! Pare! Baixeu!
L'Andreu, el fill gran de cal Segalàs d'Ansedorre,
pujava el prat de la Llereta com si anés a apagar foc. En
l'esforç, hi invertia grans dosis d'alè a cada gambada.
Va arribar on era el seu pare amb un pam de llengua
fora i panteixant de mala manera. Amb prou feines si
podia fer-se entendre.
-Correu..., pare... El Tonet..., el pastor de cal Joangran.
-Què? Què li ha passat?
-Anem, pare, ja us ho explicaré pel camí.
Aquell estiu, per la Marededéu d'Agost, l'Andreu
faria els catorze, però tothom li'n feia un parell o tres
més, de tan alt i fort com pujava. En això era igual que
el pare. De cara, en canvi, tenia més retirada a la mare,
la Berta, amb les faccions molt marcades, els ulls blaus i
el somriure sempre a punt, per poc que li busquessin.
El pare era més molsut, tant de nas com de galtes i de
barbeta. De cabell tampoc no s'assemblaven gens: llis i
més aviat tirant a ros l'Andreu, arrissat i ben pèl-roig el
Martí. L'un i l'altre, però, semblaven fets de la mateixa
pasta. Eren de bon tractar, per més murris que es mostressin
amb gent acabada de conèixer.
Van baixar fins al poble amb els talons que els tocaven
al cul. Van fer cap a la plaça, on els esperaven el
Feliu de cal Ferrer, el Gràcio de l'Hostalnou i l'Àngel de
cal Móra. No hi va haver temps per dir-se gran cosa; de
LO V I S T A I R E
seguit van agafar, tot dret i a pas lleuger, el camí dels
Rasos. Van arribar on el rec de Brescui fa una recolzada
de gairebé cent vuitanta graus, molt a prop dels noguers
del mas de l'Oliva. Van trobar el cos del Tonet allà
mateix, mig submergit entre unes bardisses que el retenien.
Duia una camisa blau marí i els pantalons texans
que la Genoveva, la mestressa de cal Joangran, li havia
comprat feia quinze dies al mercat de Sort. Anava calçat
amb les espardenyes de sempre, aquell parell de xiruques
velles i atrotinades amb què havia arribat, feia cinc anys,
a Ansedorre. Del rostre, entaforat entre la vegetació,
amb prou feines si se li distingia una galta morada.
-Heu avisat els civils? -va voler saber el Martí.
-Sí, no poden trigar -va respondre l'Àngel de cal
Móra.
-I el jutge?
-Hem quedat que l'avisarien ells.
-Sabeu si tenia família?
-El Joangran diu que a Andorra hi viu una germana
seva, però no sap com localitzar-la; el Blai se n'ocupa.

^
-Bé, doncs; no gran cosa més hi podem fer.
-Què pot haver passat? -va preguntar el Gràcio de
l'Hostalnou mirant-se compassiu el cos del Tonet.
-No ho sé -va respondre el Martí-. De l'únic que
estic segur és que no s'ha mort perquè ell ho hagi volgut.
-Algú li ha fet la pell -va sentenciar el Feliu de cal
Ferrer.
-Quin motiu en podia tenir ningú? -va qüestionar-se
el Gràcio.
-A mi em costa de comprendre què pot moure una
persona a matar-ne una altra. I en el cas del Tonet
encara ho entenc menys. Qui ho ha pogut fer? Potser
no ho arribarem a saber mai.
El jutge, el secretari judicial, el metge forense i els
carrabiners van arribar just a temps de sentir les últimes
paraules del Martí.
-Potser ho sabrem abans que no ens pensem, això no
es pot dir mai, senyor alcalde -va interrompre el jutge.
-Bona tarda a tothom. Ja deu fer estona que ens
esperen. Els prego que acceptin les meves disculpes; he
sortit tan aviat com m'ha estat possible, però de Tremp a
aquí hi ha un bon tros i, a més, aquesta pujadeta final...
El jutge de primera instància i instrucció va fer una
encaixada amb el Martí i immediatament s'atansà on
era el cos del Tonet per procedir a l'aixecament del cadàver.
L'Eduard Garcia havia arribat a la judicatura feia
tot just un parell d'anys després d'una carrera brillantíssi-
LO VISTAIRE

ma que va cloure com no podia ser de cap altra manera:
amb el número u indiscutible de la seva promoció. La
primera destinació el va dur a Sigüenza, en terres de
l'Alcàrria. S'hi va estar no gaire més de sis mesos, fins que
va tenir l'oportunitat de tornar a Catalunya. La plaça del
jutjat de Tremp havia tornat a quedar vacant, després de
tot un seguit de canvis en els últims cinc anys. Ningú no
la volia per gaire temps, aquella destinació. Tothom se la
prenia com un parèntesi inevitable en la seva professió,
un pas previ cap a cadires més confortables. Tremp és
lluny i la feina que els jutges s'hi troben, excessiva. Però
l'Eduard s'hi havia trobat bé des del principi i potser, fins
i tot, s'hi quedaria una bona temporada.
El secretari va disparar la camera una dotzena de
vegades, retratant el mort des de totes les perspectives
possibles. Conclòs el reportatge, va tornar a agafar
paper i llapis i va continuar prenent les notes que li dictaven
el jutge i el forense. En cosa de tres quarts d'hora
va quedar enllestida la feina.
-Caldrà saber què en diu l'autòpsia -va fer l'E­
S T A I R E
duard Garcia-, però fa tot l'efecte que no és pas ofegat
d'aigua, que ha mort aquest home.
-Hmmmm! -va fer l'alcalde.
-No sembleu estar-ne gaire convençut, vós.
-No, no és això, senyor jutge. Rumiava, només.
El Martí va deturar la mirada en la de l'Àngel de cal
Móra. Aquella trobada d'ulls va ser curta i intensa alhora,
el temps just perquè l'alcalde s'adonés de tot, de
tot el que li faltava saber, de com els últims segons de
vida del Tonet s'havien escolat sota l'ombra gegantina
de l'home més forçut de la vall. El Martí en va tenir
prou de llegir els ulls de l'Àngel per entendre la fi del
pastor de cal Joangran.
-Us passa alguna cosa? -va insistir el jutge.
-Sí. Val més que marxem d'aquí. Si no, aquest bat
de sol acabarà fregint-nos el cervell a tots plegats. A
més, al pobre Tonet ja ben poc el podem ajudar.
-Teniu raó. A mi ja em sembla com si m'anés a
reprendre el parell d'ous ferrats que he menjat per dinar
a cal Farineres. Llamp de Déu quina calda! )<
^

SM Jsr'^Sk S m ^mí^ ttw ^^¡¡^F ^Ü^ ••• • v, MT'^k.
Per Jordi Alins Rodamilans
Quin jeroglífic!
Una aproximació al món dels jeroglífics per resoldre'b i crear-ne de nous
Està ben instal·lat? Què ha fet el noi?
Solució: Jvfaxuv3S3 itsq •}£ Solució: vuvduipj
El sol ens escriu l'hora a l'ombra dels arbres, el to
de verd anuncia l'estació de l'any, el vol de les falcilles
proclama la primavera i la proximitat del viatge cap a
l'estiu.
Aquests fets tenen un codi clar, precís, regular;
qualsevol canvi provoca una daltabaix. Si no, vegeu el
pànic causat per l'anunci del canvi climàtic o pels eclipsis
de Sol. Afortunadament, l'espècie humana és capaç
de crear codis que trenquen la rutina dels fets repetitius
codificats i ordenats en aparença.
\ ^ /
ANNA
Aprofitant l'avinentesa de l'ambigüitat del llenguatge
i de la facultat d'inventar nous codis visuals, el
jeroglífic surt com una endevinalla gràfica, formada
per una pregunta o una frase inacabada, situada al cap
o al peu del quadre que conté un conjunt d'elements
gràfics que actuen a tall d'indicis per trobar-ne la
solució.
Per realitzar aquestes composicions, es pot emprar
més d'un element usant com a recurs la xarada o el joc
de paraules. El jeroglífic següent es resol trobant una
LA MOSQUERA

paraula relacionada amb el fons (camp) i una que insinua
el primer terme (Anna). Ajuntant les dues paraules
Camp+Anna = Campana.
L'homofonia ens proporciona un altre recurs interessant.
Es pot aprofitar les variants dialectals com es
presenta tot seguit. Pronuncieu el text del quadre segons
la parla oriental i en sortirà la resposta. Sentu -101-.
L'ambigüitat del llenguatge obliga a definir els conceptes
per saber de què s'està parlant. En aquest cas,
proporciona una eina per amagar una paraula. Visca,
doncs, la polisèmia.
Els gargots que es fan quan s'escriu es poden llegir
de moltes maneres: hi ha qui llegeix d'esquerra a dreta,
com nosaltres; els àrabs prefereixen llegir de dreta a
esquerra i els orientals aprofiten el sentit que assenyala
la força de la gravetat, suposo que és per compensar la
colla de signes que tenen. Llegint violant la norma
esquerra dreta -des del punt de vista espacial, evident-
Com t'ha sortit la festa? Té fred perquè s'ha deixat.
Solució: vxvj Solució: ivMuvj
Què estudia el teu fill? Són gaire agosarats?
Solució: VMjminbxy Solució: ¡p-íVMi uo¡
LA MOSQUERA
XXKXKXKXXXXKKNXKKJCXKXXKXKXXXXXKXKKMXMXXXXXltXJCXXXXy

ment-, es pot amagar un llop en un poll, el coll en un
lloc, la carona en un anorac.
La part pot evocar el conjunt; el recipient, el contingut;
l'objecte, l'autor; l'ovella evoca la presència del
pastor. Un recurs força proper a la metonímia.
Explicar els propis mots perquè han estat interpretats
sota un punt de vista diferent és un exercici que
tard o d'hora ens hem vist abocats a fer. Aquí podem
capgirar a plaer els mots per insinuar un antònim.
La inclusió i la supressió resolen el problema d'una
lletra sobrera o un element complementari en una
composició.
Els objectes situats d'una manera determinada permeten
de configurar uns jeroglífics com el següent. La
clau consisteix a adonar-se que la o és després, i així es
troba la solució. Després o -menys una essa (de presó,
de la presó).
Aquest són els principals recursos globals usats per
dibuixar jeroglífics.
Com a elements habituals, disposem de les notes
musicals: do, re, mi, fa, sol, la, si. El números: 7, ganes
de beure; 8, contrari de ple; 9, fruit del noguer; 101,
per sento, percebo; el famós 900, per no ho sents. Els
números romans, etcètera.
Un recurs proper usat pels nostres veïns del nord és
Quants eren al bateig?
Solució: 101
JtítXXX X X X
?KXXX- X X
MXX X X
---.TÍX X
XXX X
TÍX X
el rebus, mot procedent del Uatinòrum "de rebus quae
gerentur" de les coses que passen. Realment, és un jeroglífic
amb molts més indicis gràfics, que demanen una
resposta més llarga com ara un refrany, un adagi o una
sentència i que es forma amb les síl·labes dels elements
que surten.
En parlar dels jeroglífics, cal esmentar els autors de
casa nostra, entre els quals cal destacar Jordi Esteban
Calm, que n'ha publicat dos reculls. El primer, 600
jeroglífics, editat per la Llar del Llibre, conté una introducció
teòrica breu i clara, a més d'un apèndix per
usar-los per aprendre català. El segon porta un títol
suggerent: 444 jeroglífics per desjerogliftcar.
A ca rinternet hi torbareu un enllaç a l'adreça següent:
http://www.xtec.es/-jalins.
Per resoldre'ls amb fluïdesa, cal controlar l'angoixa
i el sentiment de frustració mentre se solucionen els
323 primers jeroglífics; en passar d'aquest llindar, si
heu controlat el neguit, ja us podeu considerar mestres
desjeroglíficadors.
Espero que aquesta col·laboració hagi despertat les
ganes de redactar-ne a tort i a dret per penjar-los al tauler
d'anuncis, fer-los córrer de mà en mà, publicar-los a
la revista, jugar-se un sopar amb els amics, la parella,
l'oposició política... #
D'on ha sortit?
Oi-S
Solució: psjjif }Q
LA MOSQUERA

S A L I S P A S
Per Albert Algueró i Vives
Metge i professor de dietologia i nutrició del Centre d'Estudis Europeus (CEFT). Diplomat de Sanitat
Oli d'oliva: oxidants i antioxidants
wmMmmmm «o tii» •WPCNPMNBM CMMV« CHI
Beigique/ Belgié >
Danmark > •
Deutschiand >,
EUxòx >;
España >'
Franee X
3%,
Benelux Virtueel Symposium
Ireland
f Italia
I Luxembourg
> Nederland
i: Portugal
'i: United Kingdom
Portada de la pàgina Web de la Comissió Europea d'Estudis Mèdics de l'Oli d'Oliva. (Foto; Internet)
En l'article dedicat a la dieta mediterrània, publicat
en aquesta revista l'any passat, ens referíem a l'oli
d'oliva com el component estel·lar d'aquesta dieta.
Avui intentarem aprofundir en les qualitats i les propietats
que, des del punt de vista de la salut, té l'oli
d'oliva verge en especial.
L'oli d'oliva verge, producte del fruit de l'olivera, és
un dels sucs vegetals més apreciats en la cuina, la farmacopea
i la medicina. Els romans, que ja cultivaven
l'olivera, van anomenar el seu suc oleum (d'aquesta
denominació deriva en català "oli", en francès "huile",
S A L I S P A S
en italià "olio"); els àrabs l'anomenaren "az-zeit" (del
qual ha derivat en castellà "aceite"). Els cristians el van
incorporar als sagraments (extremunció) juntament
amb el pa, l'aigua i el vi.
L'oli és un aliment de primer ordre, engendrador
de calor i molt digestiu. Com a medicament, els antics
ja el consideraven una veritable panacea; és un laxant
suau que, a més, afavoreix la dissolució de dipòsits calcaris
de l'organisme (biliars i renals), ajuda a l'expulsió
de cucs, etc. Si es fricciona amb oli sobre la pell, aquesta
es torna més flexible, llisa i elàstica; si es fricciona so-

s K. -V® •S
"El millor oli del món" (Foto: Mostruari d'olis de les Garrigues).
bre les articulacions, afavoreix la mobilitat i la flexibilitat
(els atletes de l'antiga Grècia se sucaven el cos amb
oli).
Quines característiques té i quines són les substàncies
que conté l'oli d'oliva? L'oli d'oliva no modifica la
seva estructura fisicoquímica quan se sotmet a temperatures
elevades, cosa que el distingeix dels altres olis,
els quals, en aquestes condicions, modifiquen l'estructura
i en alguns casos arriben a formar compostos cancerígens.
L'oli l'oliva està compost majorment per àcids
grassos, en especial l'àcid oleic (representa el 55,85%
del total i és un àcid gras monoinsaturat), àcids grassos
saturats (8,14%) i àcids grassos poliinsaturats (4,20%),
i també per elements molt importants com la vitamina
E i els polifenols, que juntament amb altres substàncies
formen els anomenats antioxidants.
Els antioxidants són substàncies capaces de controlar
un excés de radicals lliures (oxidants) en l'organisme.
Els radicals lliures no és el nom d'un nou partit
polític; són grups microscòpics de compostos químics,
en general derivats de l'oxigen, que es produeixen en el
cos, en quantitats molt grans, d'una manera natural.
per la respiració aeròbica cel·lular (consum d'oxigen).
Els radicals formats en l'organisme s'anomenen endògens.
També poden procedir directament de l'exterior
-aleshores s'anomenen exògens-, emesos per cotxes,
fums industrials, fum de tabac, contaminació ambiental,
etc. I no podem oblidar la radiació solar excessiva
(raigultraviolat).
Per facilitar la comprensió, vista la complexitat del
tema, intentarem aclarir l'acció dels oxidants en l'organisme.
Quan els radicals lliures (oxidants) es produeixen
en excés i sense control, el seu efecte destructiu sobre
els delicats constituents de les cèl·lules del cos, i per
tant sobre els teixits i els òrgans, pot ser molt greu, fins
i tot vital. Els últims estudis científics posen en evidència
que els oxidants poden ser causa directa o indirecta
de moltes malalties, en especial de tipus degeneratiu,
com l'arteriosclerosi (oxidació dels greixos saturats i
dipòsit a les artèries), l'angina de pit i l'infart de miocardi
(cardiopatia coronària), la malaltia d'Atkinson, la
malaltia d'Alzheimer i fins i tot algun tipus de càncer.
També en molts casos, mitjançant el procés oxidatiu,
s'accelera la degeneració i l'envelliment de les cèl·lules.
S A L I S P A S

No és exagerat afirmar que combatre i neutralitzar els
radicals lliures és una qüestió de vida... o mort.
Sabem que, popularment, el terme "oxidat" és sinònim
de deterioració i de desgast, i en aquest cas,
aquest terme coincideix amb les reaccions bioquímiques
que es produeixen en l'organisme provocades per
l'excés de radicals lliures (estrès oxidatiu).
Per neutralitzar l'acció perniciosa d'aquests oxidants,
els organismes vius han desenvolupat mecanismes
adaptatius. El glutatió i un enzim conegut com superòxid
dismutasa (SOD) són alguns dels sistemes
antioxidants que més utilitza l'organisme humà. D'altra
banda, mitjançant els aliments, s'absorbeixen els
tocoferols -substàncies relacionades amb la vitamina
E-, junt amb els polifenols i altres (com hem dit abans,
l'oli d'oliva n'és particularment ric), unes substàncies
especialment adequades per prevenir l'oxidació.
De tot el que hem exposat, es dedueix fàcilment la
importància que adquireix la dieta mediterrània (basada
principalment en l'oli d'oliva) com a dieta antioxidant.
De l'interès que desperta el tema que ens
ocupa, n'és una mostra la literatura apareguda en les
revistes mèdiques, que últimament ha experimentat un
gran auge. A més a més, patrocinat per la Comunitat
Europea, i en la celebració de l'Italian National Research
Council a Roma, un grup selecte dels millors
especialistes europeus en nutrició, cardiologia, lipidologia
i salut pública va tenir una reunió en què van
arribar a un consens sobre els beneficis que aporta a la
salut l'oli d'oliva i, per extensió, la dieta mediterrània.
Els especialistes europeus estan d'acord que existeix
una gran evidència per afirmar que una dieta en la
qual l'oli d'oliva és la principal font de greix -no oblidem
que els greixos han d'estar en una proporció d'un
25-30% del total de les calories d'una dieta saludablecontribueix
a la prevenció dels factors de risc cardiovascular,
com ara dislipèmia, hipertensió, diabetis i obesitat
i, per tant, a la prevenció primària i secundària de la
cardiopatia coronària que, recordem-ho, és la primera
causa de mort (50%) dels europeus.
Resumint, el tractament agressiu de tots els factors
de risc coronari, incloent en primer lloc una dieta pobra
en productes animals i greixos saturats i rica en àcid
oleic, s'associa amb nivells baixos de colesterol, cosa
que proporciona un gran benefici que s'aconsegueix
mitjançant els efectes directes sobre els factors de risc,
com el control dels greixos a la sang i la hipertensió.
S A L I S P À S
6) ,--" ^ ) s
però també per efectes directament protectors, com
l'activitat antioxidant.
Això no és tot, en el document internacional Olive
OilMedical Informaron, basat en diferents estudis epidemiologies,
s'indica que un consum regular d'oli
d'oliva està inversament relacionat amb el càncer de diferent
localització. Malgrat que es requereixen més treballs
d'investigació, fins ara s'evidencia d'una manera
consistent el paper protector de l'oli en la seva prevenció,
en particular del càncer de mama. En aquesta
declaració de consens, s'ha detallat la importància dels
principals beneficis de la dieta mediterrània, i en especial
de l'oli d'oliva, sobre la salut i els mecanismes mitjançant
els quals els seus components-riquesa en antioxidants
contribueixen a aquests beneficis.
L'American Càncer Society, juntament amb l'Europe
against càncer (que és el programa de la Comissió
Europea) ha plantejat una sèrie de recomanacions sobre
nutrició, dieta i vida sana en general, que resumim
en set punts:
1. Conservar la tradicional dieta mediterrània que
conté l'oli d'oliva com a element fonamental, en països
que ja segueixen aquest tipus de dieta o en aquells que
estan adoptant dietes menys saludables, com en el
nostre, sobretot entre la joventut.
2. Promoure el consum d'oli d'oliva i altres elements
principals de la dieta mediterrània en els països
del nord d'Europa.
3. Fomentar entre els distribuïdors i fabricants
d'aliments preparats la incorporació d'aliments saludables
com l'oli d'oliva i l'anul·lació de qualsevol altre
tipus de greix.
4. Adaptar la reglamentació i les recomanacions
dietètiques nacionals i internacionals a una dieta amb
alt contingut d'àcids grassos monoinsaturats, que deriven
principalment de l'oli d'oliva.
5. Incloure varietat de vegetals, fruita i cereals en
gra en la dieta per consumir aliments rics en fibra.
6. Consumir limitadament aliments fumats, salats
i curats amb nitrats, i begudes alcohòliques.
7. Evitar l'obesitat i incrementar l'activitat física
d'una manera regular.
Els destinataris d'aquesta campanya informativa
són les indústries de l'alimentació (incloent-hi supermercats,
fabricants, proveïdors), governs, consumidors,
departaments de salut pública, escoles, mitjans de
comunicació, metges i professionals de la sanitat. ~-s>

CINQUENA TROBADA D'ESCRIPTORS
A LES VALLS D'ÀNEÜ
(PALURS SOBIRÀ)
V CONCURS
LITERARI
« ÁRNICA)
)
DE NARRATIVA
BREU
1 - Els treballs, que han de ser originals i inèdits, han de tenir
una extensió màxima de 10 fulls i s'han de presentar per tripli­
cat, macanografiats a doble espai per una sola cara i degudament
grapats.
2- Eh trebalh han de dur títol i un lema o pseudònim. Cal acompanyar-
bsd'un sobre tancat (amb el mateix títol i lema o pseudònim a la part
exterior), que inclourà un full mecanografiat amb Us dades de l'autor:
nom complet, DNI, adreça i telèfon.
Característiquesia
Denominació: «Árnica»
Modalitat: Narrativa breu
Tema: Lliure (però ambientat al Palkrs)
Llengua: Catakna
Premis: Un únic premi amb una dotació de 100. OOOptes.
Termini de presentació: 27 de maig de 1998 (Festivitat de
Sant Agustí de Canterbury), a les 14 hores.
Els originals s'han de fer arribar a:
Consell Cultural de les Valls dÀneu
cl Major, 6.
25580 - Esterri d'Aneu (Palkrs Sobirà)
Veredicte: A Esterri d'Aneu i dins el marc de la Cinquena
Trobada d'Escriptors a les Valls d'Aneu.
Organitza: Consell Cultural de ks Valls
3- Elfurat estarà format per: Pep Coll Carme Font, Andreu Loncà,
Xavier Macià, Ferran Relk, Ramon Sistac, Albert Turull i Miquel
Viladegut. El veredicte del Jurat, que podrà declarar desert ¿premi, serà
inapellabk. Si el consell de redacció ho considera oportú, el treball pre­
miat podrà ser publicat a la revista 'Àmica» del Consell Cultural
4- f/í trebalh no premiats es podran recollir, per qui acrediti ser-ne
l'autor, durant eh dos mesos següents des de kpublicació del veredicte.
Eh originah no recollits restaran propietat deh convocants.

FULLS DEL CO S E L L
La tradició higienista i les topografies mèdiques pirinenques
Dintre de la tradició de l'higienisme, de la preocupació
per les condicions de vida de la població i la seva
incidència en la morbiditat i la mortalitat, es va produir,
entre molts altres, un gènere d'obres, les topografies mèdiques
o geografies mèdiques, que estudiaven les condicions
de vida de determinades localitats, n'avaluaven èls
perills per a la salut i proposaven mesures públiques i
privades per millorar-les. De topografies mèdiques se'n
van produir abundantment des del segle XVIII i per tot
arreu, però sobretot durant el segle XIX i en aquelles zones
afectades per processos industrialitzadors. Catalunya
n'és una. Cap als anys setanta, la Reial Acadèmia de Medicina
de Barcelona (RAMB) va establir uns premis
anuals per a la millor topografia mèdica presentada a
concurs; això, juntament amb altres factors, va fer que,
entre aquesta data i els anys trenta d'aquest segle (fins i
tot quan ja, per dir-ho així, havien passat de moda),
aquestes obres proliferessin. Algunes, generalment les
premiades, es van editar, la majoria van restar inèdites
però conservades, si no totes, moltes, als arxius de la
RAMB. Avui dia, aquestes topografies constitueixen
una font d'informació riquíssima sobre les condicions
de vida materials de les classes populars de la Catalunya
d'aquella època i en retraten aspectes inèdits, amb l'avantatge
de la intimitat social a què té accés el metge. En
no seguir cap planificació establerta, hi ha les que hi ha i
són d'on són. Pel que fa a les comarques pròpiament
pirinenques (si no en surt cap més d'amagada en algun
racó) n'hi ha cinc, que corresponen, respectivament, a
les localitats de la Seu (1886), Tremp (1889), Puigcerdà
© Consell Cultural de les Valls d'Àneu • Editan Llorenç Prats • Disseny: Raül Valls
ELS FULLS DEL CONSELL fa constar que el contingut dels articles publicaU reflecteix
únicament l'opinió de llurs sotasignats.
(1902), Viella i la Vall d'Aran (1913), i Camprodon i
comarca (1928), (a la bibliografia es comenten sumàriament).
Els metges que les escriuen són tan diversos en
les seves orientacions ideològiques com en la seva traça
com a cronistes, però el fet que el gènere estigués fortament
estandarditzat, fa que, més o menys, parlin tots
d'unes mateixes qüestions i això permeti de comparar i
fins i tot, quan n'hi ha un bon tou, com és el cas de
Catalu-nya, arribar a unes prudents conclusions per
concurrència estadística. Conclusions condicionades,
això sí, per dos fets generals que mai no cal perdre de
vista: el caràcter de denúncia, de detecció de la malaltia
social, que les inspira, i els lenitius que es veuen sempre
forçats a aplicar quan parlen dels seus veïns (sobretot en
determinats temes), amb els quals, al cap i a la fi, conviuen
i dels quals depenen. Les topografies mèdiques
del Pirineu no són essencialment diferents de les de la
resta de Catalunya, ni transmeten tampoc una imatge
massa diferent. Hi ha alguns problemes específics més
acusats, com les comunicacions, l'aïllament amb la resta
del país i els problemes derivats del fred, incloent-hi
potser un major arrelament de l'alcoholisme crònic.
Però, de fet, les diferències principals que es poden
observar a través de les topografies mèdiques sobre les
condicions de vida de la població, deixant de banda el
prisma de cada autor, no són tant entre el pla i la muntanya,
la costa i l'interior, ni tan sols entre poblacions
grans i petites, sinó, sobretot, entre rics i pobres. Si fa no
fa, com tota la vida.
Llorenç Prats
N 57

oé^
^ ^
^ ^ ^
Uhígienísme, entre les pràctiques
populars i la medlcalització
de la societat
La medicina de metges no és cosa de sempre. La
seva implantació ha anat lligada als avenços de la ciència,
i, per tant, de la tecnologia, i al seu estatus social,
que ha depès molt més de l'evolució de l'estat i dels
arguments d'autoritat històricament acceptats segons
els interessos de les classes dominants, que no pas del
progrés del coneixement. A Miquel Servet, les seves
publicacions sobre la circulació de la sang, entre altres
"heretgies", li van valer la foguera. Durant segles, a la
nostra societat occidental, els metges van ser uns servidors
més de reis, nobles i prohoms, sense un predicament
superior al d'altres classes de guaridors i endevinaires,
i sense cap mena d'incidència social col·lectiva.
El poble vetllava la seva salut amb pràctiques fonamentalment
casolanes de característiques molt eclèctiques:
des d'untets, pegats i herbes remeieres fins a oracions i
altres pràctiques simbòliques.
Quan la medicina casolana, exercida fonamentalment
per les dones, transmesa de mares a filles i amb el
valor afegit de l'experiència de la vellesa, es jutjava
insuficient, s'acudia als especialistes populars: adobadors,
oracioners i curanderos en general. La distinció
que faríem ara entre aquests diversos procediments,
separant els més empírics dels més especulatius, els més
(Foto; CCVA)
- ^ ^ - .S5 ^ - ^ ^
(Foto: CCVA)
materials dels més simbòlics, correspon a una mentalitat
educada en els valors de la ciència, però d'una
ciència bastant estreta de mires. Des del punt de vista
dels resultats pràctics, és veritat que en les herbes
remeieres trobem els principis actius de molts fàrmacs
moderns; que els adobadors d'ossos, acostumats a
tractar amb el bestiar, tenien prou coneixements per
manipular luxacions i altres lesions corrents entre la
gent treballadora i fins i tot, segurament, per reduir
una fractura amb raonable eficàcia, però no ho és
menys que les pràctiques simbòliques venien avalades
també per la seva efectivitat, ja fos perquè s'aplicaven a
processos irresolubles o bé perquè actuaven sobre els
aspectes psíquics de la malaltia reduint l'ansietat i facilitant
la implicació activa del pacient, entre altres coses.
La medicina popular també feia veritables bestieses, és
veritat, que, a vegades, podien agreujar processos
patològics en un principi benignes. Les pràctiques pediàtriques
en són un bon exemple, però la medicina
científica no està pas exempta d'errors similars.
En aquest context, els metges que escriuen les topografies
mèdiques a la Catalunya de la Restauració
(des de la dècada dels setanta del segle passat fins a la
Guerra Civil) no gaudien pas, doncs, de cap situació de
privilegi, es veien ells mateixos com una mena de profetes
i lliuraven una croada no tan sols contra la insalubritat,
ben real, sinó també contra tot aquell sistema
sanitari tradicional que ells conceptuaven globalment
com a "errors mèdics". De fet, eren com una excrescencia
d'una tradició que venia de lluny i que va tenir els
seus moments de glòria.
58 u N

^ ^ ^ - ^ ^ ^
'\fL^ - ^ ^ ^
^^fiJ^
(Foto: CCVA. Fons Corbera)
Amb l'embranzida del capitalisme i de l'estat modern,
es va desenvolupar a Europa una preocupació per
la salut pública, sobretot per evitar les endèmies i epidèmies,
per una banda per protegir la riquesa que per a
l'estat i les empreses emergents representava la població
(soldats, colons, mà d'obra), i, d'altra banda, perquè
l'expansió dels processos infecciosos no respectava les
fronteres socials i afectava també unes classes benestants
cada cop més àmplies. Això va propiciar la preponderància
d'una medicina higienista, afavorida pels
governs absolutistes, que cercava en les circumstàncies
ambientals, de primer, i també en les socials, després,
les causes de les malalties, o, potser millor, dels processos
patològics que afectaven més àmpliament la població.
Els higienistes (que ràpidament van reclamar il·lustres
precedents clàssics en l'obra d'Hipòcrates Aires,
aigües, llocs) detectaven els focus mefítics (aiguamolls,
pous negres i altres dipòsits d'excrements, acumulació
d'escombraries i aigües residuals als carrers, mal estat
general dels habitatges populars, manca d'aïllament
dels fossars, mal estat dels mercats i escorxadors, etc.) i
proposaven mesures preventives, que després s'aplicaven
o no. Això va donar lloc a tot un seguit d'informes
sobre les condicions higièniques de determinades zones
o sobre l'impacte higiènic de determinades qüestions
(l'evacuació d'excrements, per exemple) que sovint es
reflecteixen en ordinacions municipals o en normes de
més abast. El govern napoleònic, per posar un cas
emblemàtic, va disposar la realització d'estudis d'higiene
social per a tots i cadascun dels departaments francesos
del seu temps. (Foto: CCVA. Fons AEFQ
Amb la revolució industrial, el triomf definitiu de
la lliure empresa i la consegüent reducció del paper de
l'estat inspirat en el "laissez faire, laissez passer", sembla
que aquestes preocupacions, en aparença, si més no,
paternalistes, havien de desaparèixer o rebaixar-se radicalment,
però va passar tot al contrari. D'una banda,
les migracions de mà d'obra del camp a la ciutat van
originar barriades obreres en què l'amuntegament i la
insalubritat eren la norma, i, d'altra banda, la construcció
de fàbriques pertot arreu, sense les més mínimes
mesures d'higiene, va intensificar notablement els problemes.
Però allò que realment va fer que els governs liberals
no solament no abandonessin, sinó que, en certa
N

^ a^ ^
^ ^ ^c^^ 2 - ^ '\>d^ 0 < ^
- ^ © - ^ 0
(Foto; CCVA. Fons CEC)
mesura, intensifiquessin els estudis i les mesures d'higiene
social, va ser sobretot la mateixa lògica del negoci.
En efecte, tot un seguit de càlculs (entre els quals
són cèlebres els que va fer Von Pettenkofer per al municipi
de Munic) demostraven sense pal·liatius que resultaven
molt més barates les mesures higièniques aplicades
a la població treballadora que no pas l'assumpció
dels costos per pèrdua de productivitat a causa del mal
estat físic general, de les malalties i les defuncions
sovintejades de la mà d'obra. Tot això, a més a més de
la dificultat per establir barreres socials efectives enfront
dels processos epidèmics, a la qual ja m'he referit.
Tot plegat va fer que el segle XIX fos el segle de l'higienisme,
però també va ser el segle de la ciència, i això,
paradoxalment, va^comportar finalment la decadència
de tot aquest corrent intel·lectual i social. El capitalisme
va haver de trencar les barreres que oposaven a la
investigació científica altres poders que pretenien tenir
el monopoli de la veritat, sobretot la religió, o més ben
dit, l'església, suport principal de tot poder i privilegi
durant l'Antic Règim. Ara calia donar llibertat total a la
ciència (fins i tot per negar els dogmes religiosos), perquè
sense ciència no hi havia tecnologia i sense tecnologia
no hi havia progrés. La lliure empresa i la competència
imposaren la seva llei. En el camp que ens
ocupa, les investigacions biològiques van portar al descobriment
dels bacteris responsables de les principals
malalties infeccioses i, el que és més important, dels
mitjans per prevenir-les gràcies a l'administració de
vacunes i serums. Amb la bacteriología, la prevenció
individualitzada es va mostrar molt més efectiva que la
higiene tradicional, que, sense desaparèixer ni de lluny,
va perdre el seu paper hegemònic i es va veure reconduïda
cap a la moderna medicina social, mentre els
avenços bacteriològics propiciaven definitivament un
procés de m.:dicalització de la societat. A això hi contribuïa
poderosament, i hi continua contribuint, el
nou paper que adquiria la ciència com a argument
d'autoritat últim en substitució de la religió. La medicina,
com a aplicació científica a les nostres preocupacions
més pregones, se sacralitzava; la figura del metge
venia a substituir en bona part la del sacerdot; la bata
blanca, la sotana negra; el consultori, el confessionari;
la salut del cos, la salut de l'ànima; la immortalitat, en
última instància, la vida eterna... i els resultats cada
vegada més espectaculars i esperançadors de la ciència
reforçaven, i reforcen de manera creixent, aquesta associació.
Però tot això és una altra història, ben lluny de
les preocupacions dels nostres modestos i ben intencionats
autors de topografies mèdiques.
60 u N

-^^L^
.í^^
^ ^
• Documents i testimonis
^ ^r^^ ^ ^ ^ ^ c.'^
^ ^
Vegem una mostra, inevitablement mancada, de la
A aquest mateix aïllament, al fred i a la duresa del
treball, i potser de la vida, atribueixen els metges el que
consideren el vici més arrelat de les poblacions de mun­
mena d'informacions que contenen les topografies tanya, l'alcoholisme crònic (que compartien amb els
mèdiques del Pirineu (entre altres de caràcter històric, obrers industrials). Joaquim Vilar i Ferran, el metge de
geogràfic, biològic, estadístic, etc.).
Viella, sentenciava el 1913:
Com ja hem vist, una de les preocupacions més re­ "La intoxicación que abunda en todos y cada uno de
currents era el mal estat de les comunicacions i les seves los pueblos araneses, tanto en los altos como en los bajos, es
conseqüències. Ignasi de Llorens i Gallard, jove metge la producida por el abuso delakohoL En este sentido todos
de la Seu d'Urgell el 1886, descrivia així les comunica­ los pueblos situados en el interior del Pirineo, araneses o
cions de la ciutat episcopal:
no, podrían considerarse como a clínicas de esta especiali­
"Si ks vías de comunicación de una localidad han de dad; pues, desde el alcoholismo agudo a la demencia y
dar k idea de cultura de U misma (...), preciso es convenir temblor alcohólico, pasa este mal por todas sus fases y se
que Seo de Urgeles una pobUción aún salvaje. El camino manifiesta en todos los órganos y aparatos de h economía.
de Orgañá, que es el más concurrido, es más bien una Es la mayor plaga que tiene la montaña y la que causa
senda peligrosa que un camino vecinal; largos trechos de más víctimas." (pàg. 108)
este camino están constituidos por una senda estrechísima El metge de Tremp, Agustí Roure i Giol, ho certifi­
abierta en una peña calcárea, dependiente de la sierra de cava vint-i-cinc anys abans:
Cadí, al borde del río Segre que corre a una profundidad "El abuso del vino llega en este país hasta la insensatez
vertiginosa. El resto de esta vía de comunicación, si no es (...). En verano, y en toda estación, apagan su sed con
tan peligrosa, no es tampoco recomendable. El camino de
Puigcerdà es un vericueto sobre las márgenes del Segre,
erizado de mil peumos. El camino de Andorra es parecido
al anterior y sigue el curso del Valira. Los demás caminos
vecinales son igualmente detestables." (pàgs. AA-A5)
I concloïa:
"Es doloroso que en el siglo del vapor y de la electricidad,
nos veamos precisados a ir 10 o 12 horas por pésimos
caminos de herradura si queremos comunicarnos con el
resto del mundo. Bástenos decir que, desde la capital de
nuestro Principado, puede uno ir y volver de París en el
tiempo que necesita para llegar a este pueblo, "(pàg. 87)
Sobre les indesitjables conseqüències de la incomu­
nicació i l'aïllament, unides a la duresa del clima, en el
progrés del país i l'emigració forçosa de la població,
també escrivia l'anònim autor de la topografia de Puigcerdà,
ell 902:
vino; al niño de teta, para que medre, le dan vino; al
enfermo y convaleciente, antes que el reglamentario caldo,
vino; al herido y contuso, vino por dentro y por fuera, y es
tanto lo que se bebe que miran con desdén al jornalero que
por su dicha sea aguado, "(s.n.)
Vilar i Ferran diu que els treballadors de la Vall
d'Aran consumien fins a tres litres de vi diaris. Potser
els seus càlculs no són tan exagerats com sembla si els
contextualitzem dintre de la dieta alimentària:
"Durante las faenas agrícoks, el sistema bromatológico
del obrero aranès suele ser el siguiente:
Al amanecer: desayuno compuesto de pany una o dos
copas de aguardiente. A las 7 de la mañana: almuerzo,
consistente en sopa, pan, queso y vino. A las 10: vino sólo,
y algunos pan y vino. A las 12: comida, h "olk", compuesta
de patatas, judías y tocino; un pkto de bacako o carne
(carnero o cabrito) pan, vino y café. A las 4 de la tarde:
"La principal ocupación de los cerdanenses es la agri­ merienda, con pan, queso y vino. A las 7 o al anochecercultura
y la cría de ganado que les proporciona productos cena, consistente en "olla" de patatas y legumbres, un guiso
pingües que no pueden aumentar por falta de vías de de carne o bacako, pany vino.
comunicación. Como en los rigurosos inviernos aquella La cantidad diaria consumida de cada artículo en ks
[no] necesita brazos, los laboriosos hijos de la comarca distintas cokciones es por término medio: De pan, 1 kilo­
emigran en gran número a tierras en donde puedan trabagramo; patatas y legumbres, 750 gramos; tocino, bacako y
jar, como el Rosellón, el Ampordán, el Vallés, el llano de carne, 250 gramos; queso, 150 gramos; vino, 3 litros;
Barcelona y aun en el interior de ésta y vuelven a la aguardiente, 50 centilitros; café, 15 gramos; azúcar, 25
Cerdaña cuando Usgolondrinas, "(pàg. 26)
gramos."
u N 61

= òS»
^ * ^ " ^ © ^ ^ 53)
Memòries manuscrites
de la Reial Acadèmia de Medicina
de Catalunya
LT.I i'h^i—Áiii
SF< ) ÍJi: I RGI 1
Aquesta dieta estava subjecta a variacions estacionals:
"En familia, o durante el invierno, periodo de reposo
del trabajo en el campo y en ks demás profesiones, el desayuno
consiste en café con leche azucarado y pan, suprimiéndose
la colación de las 10 de la mañana. En la
comida subsiste la olk con tocino, la carne se substituye
por el bacalao, y disminuye k ración de vino. En cambio,
los hombres aumentan la cantidad de aguardiente, que
triplican o quintuplican, según hs medios, durante el día.
La cena se reduce a k olk sencilky un guiso, consumiéndose
a esa hora cierta cantidad de leche. El almuerzo y k
merienda no sufren alteración. Muchos toman asimismo
café por k noche, estando muy generalizado en el valle el
uso de este producto. " (pàg. 92)
Un altre aspecte que retreuen sovint és la manca
d'higiene personal, característica, segons ells, de les
poblacions pageses. Agustí Roure i Giol diu dels trempolins,
el 1889:
tUitnicj.
7
" ^ © - SC0 ^
¿*«-^ -í^ '(/A#- /ttr«W.TV /U/^' u^^ ha^,^^>^, 1/
-ïto iiís^^.au /^f í¿" ^ rvct*^^
Jf /t- í/a^ 5
* (/«- A , >;^ . ^*í-/ /íl/í.^í· A.f^~v^ ~
f». ifiVA^ / Ctr/ (fy< nU^^^" : -í-/ •-
¿a^'fo- • £*- 3 0~/f~^^'' -^** £*--w.A^*-- í4»'^ /^.
•-/
.».«;.—-> cCt/A^A^*-^'-^ C-f^' '^'· •»««-./*a-'o- «---/i^
./_i ¿£^. ¿¡¿//'txyaó.^ .2«*»^*.i h^-*-^ ^ t«, ' *»* A-^f i
/'
/»«^ rfic. /3 íj t.
"7° ?
i«i-i^¿U*/

^ . ^ < ^
- o^ ^
^ ^ ¿ ^ ^ , ^ C ^
.a^
^ ^
abordat a l'article anterior, la difícil ubicació del metge Anys enrere, el 1886, a la Seu d'Urgell, Llorens i
en aquesta societat, en conflicte amb la medicina po­ Gallard no trobava motius per sentir-se tan satisfet de
pular i sense un estatus encara prou ben definit. Co­ la seva condició de metge:
mencem pel final, el 1928, Sau i Santaló certificava sa­ "Ya en el terreno de la higiene privada, lo primero
tisfet la "completa ruïna" dels especialistes tradicionals: que se nos ocurre aconsejar a nuestros conciudadanos es
"Era proverbial antiguamente que estas lesiones esca­ que llamen al médico tan luego como enfermen. Decimos
paran al médico, pues abundaban los curanderos ("adoba­ esto porque tenemos observado que, entre la clase menos
dors") entre los mismos campesinos, que quedaban airosa­ acomodada, se llama con más prontitud al veterinario, o
mente siempre que se trataba de simples contusiones; en al que hace sus veces, para prestar sus auxilios al cerdo o
cambio, eran causa de verdaderas desgracias cuando se mulo enfermo, que al médico para cuidar de h salud de
trataba de fracturas o heridas importantes, siendo segura­ algún miembro de U familia. Esta "egoista" costumbre es
mente ello la causa del descrédito en que han caído, pues causa de que muchas veces el médico encuentre al enfermo
puedo decir que he asistido a su verdadera y completa en pésimas condiciones para devolverle U salud perdida. "
ruina en el lapso de tiempo que abarca mi estudio, siendo I, a mode de cloenda, reclamava patèticament:
completamente general U costumbre de recurrir al médico "Procuren todos pagar mejor al médico, pues, además
por ligera que sea la importancia de una lesión contusa o de que sus honorarios son excesivamente módicos, no se
de otra especie." (pàgs. A'y-AG)
pagan con la puntualidad debida, "(pàgs. 90-91)
(Foto: COJA, fom Corbera)
y^"„VOv¿^S " ^ ,.
U N 63

, ^
^ ^
^ ^
• Bibliografia comentada
^ . 0 $ ^
- ^ ^ ^
^ ^ ^ ^ ^
• PRATS, Llorenç, La Catalunya Rància. Les condicions
formar part del cos mèdic municipal de Barcelona. Es
un autor prolífic en temes d'higiene social. Aquesta
topografia es pot considerar una obra de joventut, ben
de vida materiah de les cksses populars a k Catalunya de escrita però amarada d'un anticlericalisme arravatat
k Restauració segons les topografies mèdiques. Alta Fulla. que el porta a redactar alguns dels paràgrafs més diver­
Barcelona 1996. 244 pp.
tits i alhora discutibles en la seva objectivitat.
És l'únic estudi existent basat en el buidatge sistemàtic • ROURE I GIOL, Agustí M. "Topografia médica de
dels aspectes socioculturals de totes les topografies mè­ Tremp". Manuscrit 1889.
diques de Catalunya entre el 1870 i el 1936. Després No tinc cap notícia de la trajectòria biogràfica d'aquest
d'uns breus capítols introductoris sobre l'higienisme i metge de Tremp ni em consta que escrivís cap més obra
les topografies mèdiques, ei llibre se centra a explicar la (que no vol dir que no ho fes). La seva topografia de
imatge de les condicions de vida populars en aquesta Tremp, manuscrita, que es troba a la Reial Acadèmia de
època tal com es desprèn d'aquests estudis i deixant la Medicina de Barcelona, és una topografia correcta, a
paraula als mateixos metges, sempre que és possible. vegades amb unes descripcions molt gràfiques, de les
Aquest contingut s'articula en tres grans seccions dedi­ quals en podem veure algun exemple als fragments secades,
respectivament, a "La població", "La societat" i leccionats (i d'altres de més amplis a la meva obra res­
"La patologia social".
senyada més amunt).
• RODRÍGUEZ OCAÑA, Esteban, Por k salud de ks • ANÒNIM. "Topografia de Puigcerdà (provincia de
naciones. Higiene, microbiologia y medicina social, Akal. Gerona)". Manuscrit 1902.
Madrid 1992. 56 pp.
Aquesta voluminosa topografia, manuscrita i anònima,
Es tracta d'una magnífica síntesi divulgativa sobre la que es conserva a la Reial Acadèmia de Medicina de
història de l'higienisme i la medicina social, escrita amb Barcelona, és totalment atípica. Es mou entre el tractat
tot rigor i, alhora, d'una manera assequible al públic no històric i les disquisicions més o menys erudites sobre
especialitzat. La trajectòria de Rodríguez Ocaña en temes ben diversos d'higiene, entre els quals, per exem­
aquest camp (és un dels millors especialistes espanyols ple, un extens capítol dedicat a la prostitució. Tot això,
en història de la medicina) n'avala la qualitat. El caràc­ però, aportant ben poques dades empíriques sobre la
ter breu i il·lustrat del llibre, l'edició d'una cronologia i localitat i la comarca, que esmenta com de passada,
una bibliografia ben triada, l'acaben de refermar com sobretot pel que fa als temes que ens interessen.
una idònia introducció al tema.
• VILAR I FERRAN, Joaquim. "Topografia médica de
• MONLAU, Pere Felip; SALARICH, Joaquim, la villa de Viella y general del Valle de Aran". Manuscrit
"Condiciones de vida y trabajo obrero en España a me­ 1913.
diados del siglo XIX" (amb un estudi preliminar d'An­ De Joaquim Vilar i Ferran només en sé que va publicar
toni Jutglar). Anthropos. Barcelona 1984. 290 pp. un manual d'infermeria el 1907. La seva topografia,
Antoni Jutglar va ser un deis primers historiadors a manuscrita (o, més ben dit, mecanoscrita) es pot trobar
interessar-se per les fonts higienistes. En aquesta obra a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. És
reedita dos treballs higienistes clàssics, la Higiene indus­ correcta i s'hi mostra com un bon coneixedor de la Vall
trial de Pere Felip Monlau, i la Higiene del tejedor de d'Aran, sense que, d'altra banda, se la pugui considerar
Joaquim Salarich, amb un estudi introductori ampli i entre les millors.
acurat. Aquestes obres permeten conèixer molts aspec­ • SAU I SANTALÓ, J oan, "Topografia médica de la
tes de les condicions de vida de la classe obrera a la comarca de Camprodon". Sant Feliu de Guíxols 1928.
Catalunya del segle passat i, alhora, constitueixen una Joan Sau i Santaló, fill de Camprodon, es va doctorar a
molt bona mostra d'altres gèneres higienistes diferents Barcelona el 1908 i els primers anys es va dedicar a to-
de les topografies mèdiques i un material adequat per coginecologia a la Maternitat. Més tard es va fer càrrec
establir comparacions.
de la consulta del seu pare a Camprodon, d'on va ser
• LLORENS I GALLARD, Ignasi de, Topografia alcalde, i va escriure sobre tocoginecologia, pediatria i
medica de Seo de Urgel. Barcelona 1886.
altres qüestions de caràcter clínic i acadèmic. És un
Fill de la Seu d'Urgell, Llorens i Gallard va ser un met­ autor moderat en les seves apreciacions, i la seva obra,
ge de tarannà progressista que va exercir a Calaf (on va que es veu madura i reflexiva, rica en informació, acusa
escriure una altra topografia mèdica) abans de passar a en tot cas l'excessiva amplitud de la zona que abasta.
64
N

LO ||0i|^llgl^l^ DE L'OU
Per Joan-Ramon González Pérez
Panorama deis castells pallaresos: les torres de guaita
El conjunt de fortaleses edificades durant l'edat
mitjana al costat cristià de la frontera tenien com a unitat
bàsica la torre de guaita. Aquesta és una construcció
de planta circular feta amb murs força amples que superen
sempre el metre de gruix; la torre té uns dotze
metres d'alçada i interiorment l'espai es distribueix en
quatre pisos; la porta és normalment l'única obertura
exterior i està sempre al nivell de la primera planta, de
manera que un cop retirada l'escala d'accés, el nucli
cilíndric resulta totalment inexpugnable. Des d'aquesta
primera planta, que devia fer de cos de guàrdia, s'accedia
a la planta inferior, on es devien guardar les provisions,
i a la superior, que devia servir de dormitori; des
d'aquí, es pujava al nivell superior o terrassa, des d'on
es feia la guaita permanent i s'avisava de les novetats
observades mitjançant senyals de fum durant el dia i de
foc, a la nit. No sabem ben bé com devien ser els acabaments
d'aquestes construccions, ja que la majoria no
conserven la part superior, però la d'Escaló ens permet
veure encara els merlets que protegien els estadants de
dalt de tot. A partir del segle X, i durant tot el segle XI,
es van edificar al llarg de la frontera cristianoislàmica
un seguit d'aquestes torres i d'altres construccions més
complexes, que constituïen una extraordinària xarxa
defensiva amb una doble finalitat: d'una banda, controlaven
l'accés als territoris comtals i, en cas d'atac
islàmic, l'avís es podia transmetre amb una relativa
velocitat; alhora donaven seguretat i protecció als repobladors
que s'instal·laven en les noves terres conquerides;
d'altra banda, tenien una funció més simbòlica, ja
que representaven el poder polític establert, és a dir, el
del comte corresponent, que, amb la construcció d'una
fortalesa, indicava l'indret fins on havia arribat en la
seva expansió territorial i, de passada, recordava als
nouvinguts la seva dependència feudal, és a dir, el seu
vassallatge envers el senyor.
LO ROVELL DE L'OU
La torre-comunidor de Son des de l'est. Es pot observar el lligam
amb la porta d'entrada al recinte eclesial i les antigues
balconades. (Foto: Servei d'audiovisuals de l'IEl)
Durant la baixa edat mitjana, es produeix un canvi
en l'estratègia militar, ja que la frontera amb els àrabs és
prou lluny per no pensar-hi i per preocupar-se més de
problemes territorials i de senyoriu, que culminaran en
la guerra civil que assolarà Catalunya durant el segle
XIV. El comtat de Pallars serà un dels que patirà més
aquestes lluites nobiliàries: ja entrat el segle XI, es fan la
guerra mútuament els dos comtats pallaresos i, a més.

també lluiten contra el veí comtat d'Urgell; durant els
segles XIII i XIV, ia tensió bèl·lica està provocada per
les invasions de gascons i pel comte de Foix; finalment,
durant el segle XV, s'hi afegirà l'antagonisme amb la família
Cardona, que portarà a l'adscripció definitiva del
comtat al casal de Barcelona.
Les fortificacions del Pallars Sobirà
Una trentena llarga de fortaleses pallareses tenen
restes que testimonien el ric passat castellològic de la
comarca quan era comtat independent, fa poc més de
cinc-cents anys. Moltes d'aquelles fortificacions no són
avui més que un discret munt de pedres en què encara
es pot identificar alguna paret o alguna cantonada, la
qual cosa aporta ben poca informació sobre la forma
d'aquella construcció; en el millor dels casos, se'n pot
deduir la planta gairebé completa.
Finalment, hi ha aquelles estructures que es conserven
en un relatiu bon estat i que són el paradigma del
paisatge humà no religiós que es podia contemplar
durant l'edat mitjana a la terra pallaresa. La major part
d'aquestes fortaleses corresponen a un dels tipus més
bàsic de fortificació, ja que es tracta de torres aparentment
aïllades de forma quadrangular o circular.
Un dels castells més antics del Pallars pot ser el de
Gilareny, a Llavorsí, situat en un punt estratègic que
domina des del sud la confluència del Noguera de Cardós
amb el Noguera Pallaresa. Té forma quadrangular,
però amb la peculiaritat que té les cantonades arrodonides.
Unes característiques semblants té el castell de
Bresca, si bé se'l considera ja del segle XI, mentre que el
primer devia ser de l'anterior centúria. Els castells d'Arreu,
de Llort o de Peramea devien ser de planta més
complexa, mentre que el castell de Lladorre devia ser
una mica més tardà i de superfície més gran. Però la
complexitat constructiva arribarà a la seva màxima expressió
a València d'Aneu i a Sort, que esdevenen sense
cap dubte les fortaleses més importants del Pallars
Sobirà i, per tant, les que al llarg dels segles patiran més
transformacions i ampliacions, com correspon a unes
macroestructures com aquestes. Cal destacar de manera
especial, en aquest sentit, el de València, l'únic
castell en ús a les valls d'Aneu durant el segle XVII, fins
al punt que se'n va modificar part de la construcció medieval,
segons s'està posant de manifest en les campanyes
d'excavació que s'hi han fet a partir de l'any 1990.
Aquesta intervenció arqueològica, realitzada al
castell aneuenc per iniciativa del Consell Cultural de
les valls d'Aneu -primer sota la direcció de l'arqueòleg
Pere Cots i, després, incorporada en el projecte de
recerca que desenvolupa la Universitat de Barcelona
mitjançant el Grup de Recerca d'Arqueologia Medieval
i Postmedieval (GRAMP), sota la coordinació de José
Ignacio Padilla i la direcció de Marina Miquel-, ha fet
que avui per avui sigui un dels més ben coneguts del
vell comtat pirinenc, amb l'agradable sorpresa d'haver
trobat, entre altres restes, la muralla de la banda nordest,
que contra tot pronòstic es conserva en una alçada
de més de vuit metres i una llargada superior als deu.
Tampoc no s'ha d'oblidar la investigació arqueològica
al castell de la capital pallaresa, on han fet un interessant
treball Albert Roig i Jordi Roig i que, entre
altres aspectes, ha posat de manifest la utilització moderna
de la fortificació abans de la seva conversió en el
cementiri municipal al segle XIX.
Malauradament, la resta de fortificacions pallareses
no han tingut cap treball arqueològic que ens ajudi a
conèixer-les millor. Així, podem veure que a la major
part d'indrets on hi ha indicis de castells es poden
observar restes de murs que formen angle recte. Això
evidenciaria l'existència, en alguns casos, de torres rectangulars,
com per exemple al despoblat de Vilamflor
de Sort, amb una cronologia àmplia que podria anar
des del segle IX fins al XII, o als castells de Portaran
d'Alt Aneu i de Sarroca o Cases Velles de Gerri, que ja
podrien ser del segle XIII. Es en aquests dos segles que
caldria situar algunes de les restes que ha estudiat
l'equip de J.I. Padilla a la vall d'Aneu, com Puigllorenç
i Burgo (tots dos a la Guingueta) o Plau (Alt Aneu), i
d'altres que formen parelles per controlar millor el
territori que els envolta, com Tets i Güeres (Alt Aneu),
Portaran Jussà i Portaran Sobirà (Alt Aneu), o Jou i
Berros (la Guingueta).
A partir del segle XIII es podrien datar també les
cases fortes d'Arcalís, a Soriguera, o de Vilesa, a Gerri
de la Sal, i també la torre de la Presó, a la part de dalt de
la mateixa població de Gerri. També hauríem de parlar
aquí del castell de Rialb, que molt probablement té
una datació més tardana.
D'una cronologia clarament postmedieval i construïdes
amb una clara funció no defensiva, si bé de vegades
s'ha cregut tot el contrari, trobem les estructures
de base rectangular construïdes com a colomers, com
ara la Torre de les Bruixes d'Alins de Vallferrera, que és
LO ROVELL DE L'OU

gairebé idèntica a l'existent davant mateix de Rialb, a
l'esquerra de la Noguera, i diferent de la poc estudiada
Torre del Colomer que es troba a Espot, que podria estar
més lligada al castell de la població que apareix en la
documentació i ser, per tant, originalment una autèntica
torre de defensa que després es va adaptar com a
colomer.
Però la majoria de les restes castellològiques pallareses
són testimonis de murs que arriben a formar, o
simplement insinuar, angles, i que poden pertànyer
tant a torres com a un recinte perimetral o a una habitació
no ben definida. Esbrinar amb exactitud tot això
esdevé una tasca força difícil si no es fa l'excavació corresponent
del jaciment, com per exemple passa a
Estáis (Alt Aneu), Burg (Farrera), Recallers, Solans,
Useu (tots tres al terme de Gerri) o Escart (la Guingueta).
Hi ha també mostres especialment singulars de
muralles que tancarien poblacions, com passa a Vilamur,
on la tanca aprofita el mur nord de l'església; a
Rialb, on encara es veu alguna torre circular convertida
en habitatge, o, potser el cas més significatiu, a
Escaló, on encara es manté de manera notable el caràcter
de vila closa.
Les torres cilíndriques del Pallars Sobirà
Finalment, cal centrar la nostra atenció en les fortaleses
formades per una torre circular, que si bé podien
estar integrades en altres estructures murarles, no s'han
conservat normalment i formen part del grup conegut
genèricament com a torres de guaita. Un estudi més
detallat de les torres cilíndriques pallareses, i de manera
especial de les aneuenques, ens permet copsar un altre
aspecte del paisatge castellològic i posar en dubte
almenys algunes de les tòpiques afirmacions publicades
fins ara. En general, es parla de la connexió visual que
tenien aquestes fortaleses seguint una mica allò que
passava a la frontera meridional.
Morelló és un dels primers a indicar que Escaló es
comunicava amb la Torrassa, d'aquí amb Burgo, seguia
amb el castell de València i després amb el de Portaran i
ja amb el d'Àrreu. Resulta curiós que no diu res abans
de la població que dóna entrada a la vall d'Àneu, ni
tampoc explica què passava amb la part més septentrional
de la vall del Noguera Pallaresa, com si fos una línia
que no tingués relació amb la resta de fortificacions del
comtat. Igualment deixa curiosament fora d'aquesta
xarxa els forts de Berros i castell de LL·vorre, que podien
LO ROVELL DE L'OU
La torre dels Moros d'Espot amb la base atalussada, la porta
enlairada i el seu característic aparell.
(Foto: Servei d'audiovisuak de l'IB)
ser un complement perfecte de la comunicació entre la
Torrassa i Burgo.
Ferran Relia, en els excel·lents treballs divulgadors
sobre la seva terra, continua aquesta línia de guaita permanent
i, darrerament, l'equip de la Universitat de Barcelona,
en el seu interessant projecte sobre Reorganització
de l'espai i estructura de poblament a l'Alt Pallars a
l'edat mitjana, aprofundeix aquest aspecte amb un
primer estudi d'intervisibilitat de les fortaleses aneuenques,
que malauradament no queda gaire clar en la
magnífica obra Fonèvoh i matacans (p. 16). A més, l'obra
presenta aspectes discutibles, com la comunicació
directa que estableixen entre el castell de Llort i la torre
d'Espot, totalment impossible a causa de l'orografia i
del recorregut en corba de la vall de l'Escrita.
Veurem ara aquelles torres existents al Pallars Sobirà
que, per la seva planta circular, es podrien identificar
amb les existents sobretot a la banda més meridional
del Pallars Jussà.

Interior de la torre del castell de Llort, amb les dues espitlleres de la planta balxa. (Foto: Servei d'audiovisuak de /'/£/)
Castell de Tor (Alins de Vallferrera)
A sobre de la població de Tor, es conserva la part
inferior d'una torre de 5,10 m de diàmetre i d'un gruix
d'1,30 m per ais murs fets de Ilicorelia lligada amb calç.
Interiorment, té un ressalt a un metre del terra actual,
cosa que permet suposar que devia ser una construcció
sense voltes i que devia tenir els pisos de fusta sostinguts
en el relleix del mur. A llevant, hi ha restes d'habitacions
construïdes després del començament del segle
XI, moment en què es devia edificar la torre, que es va
separar de la primitiva població situada a l'oest del cim
de la muntanya per un imponent fossat excavat a la
roca que supera els tretze metres de llargada i arriba als
vuit de fondària i als quatre d'amplada.
Torre de Son (Alt Aneu)
Es tracta d'una torre situada al cantó sud del temple
romànic dels Sants Just i Pastor, que esdevé una
imatge emblemàtica del patrimoni artístic aneuenc,
com a contrapunt del característic campanar romànic
llombard que presideix aquest singular conjunt.
Aquesta construcció ha estat considerada tradicionalment
com la resta d'una muralla que podia haver
tancat l'església i un teòric nucli habitat primitiu. La
seva situació actual continua suggerint un caràcter
defensiu, ja que està vora l'única porta d'entrada a un
pati que té, a l'est, la porta del cementiri; al nord,
l'església i, a l'oest, una construcció comunitària que
havia estat utilitzada com a presó. Però avui es considera
que es tracta d'un comunidor força original, ja que
no s'ajusta a la tipologia típica d'aquestes construccions,
que després va ser adequat com a torre de les hores.
A més, es considera que a la part basal hi ha restes
d'una torre de guaita. Tot això fa que sigui una construcció
difícil de catalogar i sobretot de conèixer amb
exactitud, ja que caldria un estudi més exhaustiu que el
que aportem en aquestes línies.
La planta asimètrica del comunidor ens suggereix
una bestorre que estaria més a prop de l'existent al
castell de Sort que de la de València. Però la realitat és
diferent, ja que la de Son és una estructura totalment
independent, en la qual es recolzen les construccions
LO ROVELL DE L'OU

La falsa torre de la Torrassa, un dipòsit força integrat en el paisatge. (Foto: Servei d'audiovisuals de /'/£/)
adossades, i no forma part d'un mateix tancament,
com en el cas de les fortaleses indicades, és a dir, té forma
rectangular per la banda nord i semicircular per la
sud i l'amplitud interior arriba als tres metres. De dalt a
baix, s'observen tres tipus constructius; primerament,
els sis metres de sota coberta són fets de maçoneria totalment
arrebossada, amb dues finestres superposades
que s'obren al nord i una a l'est, a la part més alta i vora
el vell rellotge. Segueix el mateix tipus d'aparell en els
sis metres intermedis, però ara sense arrebossar i amb la
peculiaritat que tenen unes obertures més grans que les
de dalt i amb uns marcs de fusta considerables. Però,
així com la finestra meridional està tapada, a l'est hi ha
dues portes sobreposades i la superior sembla correspondre
a un balcó més clarament que la inferior. La
part de baix té uns tres metres d'alçada i un diàmetre
més gran que l'estructura superior. També per dins
sembla que volgués continuar la forma circular i que va
ser trencada en fer la paret recta actual. Aquest darrer
element és el que s'identifica amb una torre defensiva
de planta circular.
LO ROVELL DE L'OU
Malauradament, la darrera intervenció que ha permès
recuperar l'interior de l'edifici ha deixat passar una
bona ocasió de conèixer el subsòl arqueològic i de descobrir
la realitat d'aquesta possibilitat. Cal dir, però,
que no sembla gaire probable, ja que la torre, datable
del segle XI, podria estar en una cota més baixa que el
campanar de l'església, que correspon a aquella
mateixa centúria, una relació que sempre és a l'inrevés.
D'altra banda, la utilització de comunidor pot ser
també discutible perquè no té obertures als quatre
punts cardinals, com és preceptiu en aquest tipus de
construcció. L'obra sembla bastant unitària, i el canvi
de planta que s'aprecia a la base podria correspondre
més a un ajust constructiu que no pas a una obra
defensiva anterior. A la cara est de la part superior hi ha
clavat, perpendicularment al mur, un capitell que
mostra esquemàticament les fulles d'acant i que conserva
el capdamunt del fust estriar, que correspon
tipològicament a un estil renaixentista. Això ens
donaria una data posterior al segle XVI pel que fa a la
construcció de la part superior i de gairebé tota la

torre, que podria haver estat modificada al segle XIX
per posar-hi el rellotge i que també hauria pogut servir
d'habitatge, segons correspondria a les balconades de
llevant. Darrerament, ha estat parcialment restaurada,
però sense l'estudi històric necessari que hauria permès
conèixer millor aquest element singular que esdevindrà
aviat un punt referencial de l'Ecomuseu de les valls
d'Àneu.
Torre dels Moros (Espot)
Esplèndida construcció defensiva situada al sudoest
de la població d'Espot i al mig d'un vessant. Té
una alçada de gairebé quinze metres per la part de llevant,
mentre que pel costat oposat es redueix en més
de dos metres en adaptar-se a la inclinació del
pendent. El diàmetre basal arriba gairebé als nou
metres, però cal tenir en compte que els quatre
primers metres d'alçada són atalussats i es recolzen
sobre una base de blocs granítics més grans que els de
més amunt. La composició del mur té una singularitat
especial, ja que sense cap tipus d'ordre s'alternen
La torre dels Colomers, contrapunt del castell de Peramea. (Foto: Servei d'audiovisuals de l'IEJ)
pedres de llicorella i pedres granítiques, més voluminoses
i de coloració més clara, cosa que dóna una
peculiar bicromía. La porta s'obre a l'est a gairebé sis
metres d'alçada, té un arc de mig punt format per tres
dovelles de pedra tosca i els muntants de carreus ben
escairats; el mateix esquema es repeteix en una finestreta
que hi ha uns dos metres més amunt. El muntant
dret de la porta devia ser probablement d'una sola
peça, però podria haver estat espoliat quan es va rebaixar
el llindar, segons es pot comprovar en el seu
aspecte actual. Per dins, i darrere de l'arc, té una biga
de fusta amb les pollegueres a cada costat, cosa que ens
permet deduir que es tancava amb porta de doble
fulla; una volta escarsera també de pedra tosca cobreix
el pas cap a l'interior. Llevat de la banda de l'accés, i
sobretot cap al costat oriental -que resulta la zona més
vulnerable perquè correspon a la part superior del pendent-,
s'obren dues espitlleres a la primera planta i tres
més en cadascuna de les altres dues. El pis inferior
devia ser l'únic cobert per una volta semiesfèrica, amb
un forat circular al mig que li servia d'accés; els altres
LO ROVELL DE L'OU

La torre d'Escaló, situada estratègicament sobre la població. (Foto; Servei d'audiovisuals de l'líl)
tres pisos que devia tenir la torre eren de fusta i es
recolzaven en el ressalt deis murs. No s'ha conservat
l'acabat de la torre, i precisament el capdamunt del
mur és un dels punts on és més urgent una intervenció
de consolidació, tal com s'ha fet en algun sector del
talús, amb no gaire bona fortuna ja que s'ha posat
massa ciment per lligar les pedres. L'arranjament del
camí ha estat una intervenció afortunada, com també
ho han estat els llums que permeten destacar la torre
en la foscor de la nit, si bé caldria posar-los a una
altura inferior i de manera més dissimulada. Al costat
sud-oest hi ha un muret que s'adossa a la base de la
torre i que pot marcar un petit aterrassament. La torre
ha estat considerada dels segles XII o XIII.
Castell de Llort (Espot)
Interessant fortalesa situada en un punt força estratègic,
ja que domina l'entrada a l'àmplia vall d'Esterri i
la via de comunicació cap a la Ribagorça que segueix la
ribera de l'Escrita o d'Espot. Queda una part del mur
LO ROVELL DE L'OU
perimetral que s'adapta al rocam sobre el qual està
construït el castell; hi ha alguna paret interior que suggereix
alguna cambra i, sobretot, una cisterna a la
banda est. L'accés a la fortificació es feia pel costat occidental,
on la muralla tenia més fortalesa. Es precisament
en l'angle nord-oest on s'edificà una torre cilíndrica
a base de llicorella ajuntada amb terra, que
conserva la meitat occidental en una alçada que no
passa dels tres metres i que mostra dues espitUeres a
nivell de la planta baixa. Aquesta torre, que és la construcció
més ben conservada del castell de Llort, està
ben imbricada amb la muralla, cosa que demostra que
són de la mateixa època, que caldria situar en un
moment posterior al segle XIII.
La Torrassa (Espot)
El topònim és força clar i ens indica l'existència
d'una fortificació situada, a més, en un indret tan
estratègic com és l'entrada a l'eixamplament que experimenta
la vall d'Àneu a partir del punt on hi ha la

presa i el vell pont de la Torrassa fins al mateix Esterri.
Curiosament, alguns investigadors, com Català, l'han
identificat erròniament amb una construcció cilíndrica
existent sobre la central elèctrica d'Espot, gairebé
un quilòmetre aigües avall de la resclosa. Albert Roig
creu que és una construcció medieval reaprofitada en
fer la central i que correspon al despoblat de Novelles,
però les estructures existents són marges per conrear i,
com també indica ell mateix, és més probable que
aquesta antiga població sigui al peu occidental del
castell de Llort, situat justament al capdamunt de la
muntanya que domina aquest indret hidroelèctric que
voreja la carretera. Cal dir que el topònim de la
Torrassa podria fer referència a aquella mateixa fortificació.
L'emplaçament d'aquesta hipotètica torre al mig
del pendent i el gran diàmetre de la seva estructura la
feien especialment sospitosa, però una ràpida visita
demostra que es tracta d'una construcció moderna; en
primer lloc, les pedres són lligades amb ciment pòrtland,
però, si n'observem l'interior, veurem que es
tracta clarament d'un dipòsit d'aigua de deu metres
d'alçada per tal de donar servei a la central i que va ser
folrat pels constructors amb un criteri força ecològic
per l'època. Des de fa un temps està abandonat, però
seria interessant conservar-lo com a exemple pioner
d'integració a l'entorn.
Torre dels Moros (Gerri de la Sal)
Al nord de Gerri, i en la cota que domina el nucli
habitat, es troba la part inferior d'una torre de planta
circular, construïda amb maçoneria. També hi ha referències
d'una segona torre, més mal conservada, a la
part sud. Són dos exemples de fortificació pallaresa poc
coneguts, considerats per Jordi Bolós i Joan Busqueta
com a guaites d'època moderna. Tanmateix seria interessant
d'estudiar-los amb més detall.
Torre dels Colomers (Peramea, Gerri de la Sal)
Base d'una torre sobre una elevació rocosa
situada a uns tres-cents metres a migjorn del castell i
de la població de Peramea. Té un diàmetre de gairebé
vuit metres i una alçada exterior de més de cinc, amb
un gruix per als murs de dos metres. Al nord es conserva
el muntant esquerre de la porta enlairada, construïda,
com tota l'obra, amb grans carreus amb
morter. Segons Bolós i Busqueta, seria dels segles XII
i XIII.
Torre dels Moros (Escaló)
Es una de les torres més notables del Pallars i fins i
tot del Pirineu català. Està situada en un punt estratègic
considerat tradicionalment com l'entrada a la vall
d'Aneu i dominant la confluència del barranc
d'Escart amb el Noguera Pallaresa. Està situada sobre
una roca en forma d'esperó i a gairebé cent metres
sobre la població, amb la qual es comunicava per un
caminet en ziga-zaga o per una curiosa trinxera excavada
a la roca i que puja en diagonal. A l'est, té un
marcat fossat de dos metres d'ample. La torre té el eos
inferior a la porta de forma cilindrica, mentre que la
resta superior pren una discreta forma troncocònica
fins arribar als 15 metres d'alçada de l'edifici. Tota
l'obra està feta de maçoneria i hi predomina la Uicore-
11a, si bé també hi ha algun element granític, però que
s'ajusta en dimensió al parament general de la construcció,
del qual criden l'atenció els cinc metres inferiors,
ja que estan arrebossats. El gruix del mur és
d' 1,15 m. Justament per sobre d'aquesta zona, hi ha
una sèrie de forats per a la bastida que envolten la
torre i, dos metres més amunt, es veu un segon anell.
La porta està al costat de llevant, a una altura de 8,15
m, té 1,90 m d'alçada i 90 cm d'amplada; els muntants
són fets de blocs una mica més treballats que la
resta i l'arc de mig punt està format per unes llicore-
Ues molt primes situades en forma radial, a manera de
rústegues dovelles. Interiorment, la torre té un primer
pis on s'obren dues espitlleres cap al nord-oest i
alguns forats de ventilació. Els dos pisos següents
devien haver tingut el terra de fusta, el segon amb una
finestra espitUerada en la mateixa direcció. Destaca,
sobretot, el coronament de merlets rectangulars conservats
pràcticament intactes en el nivell de la terrassa,
amb la peculiaritat que s'han cegat els de la banda
septentrional. Al costat sud es conserven també dos
desguassos de la terrassa, que tindria una lleugera
inclinació cap a aquesta banda. Però probablement
una de les sorpreses de la torre d'Escaló és el gruix
considerable de la volta semiesferica que cobreix la
cambra inferior, parcialment colgada de runa i a la
qual s'accedeix per un forat central que esdevé una
mena de pou de gairebé dos metres de fondària. Al
sud-est hi ha un petit replanet amb restes d'un mur
que tancaria l'àmbit i que seria posterior a la construcció
de la torre, que ha estat datada com a molt
tard al segle XI.
LO ROVELL DE L'OU

La part inferior de la torre de Santa Creu de Llagunes. (foto; Servei d'audiovisuals de ¡'IB)
Castell de Biuse (Llavorsí)
Al capdamunt del despoblat es conserva la base
d'una torre feta amb blocs irregulars lligats amb morter
i formant filades. Segons Albert Roig, es pot datar als
segles IX i X.
Santa Creu de Llagunes (Soriguera)
A l'angle nord-est del despoblat i en el punt més
enlairat, es troba la base d'una torre cilíndrica construïda
amb carreus de bona mida, amb un diàmetre de
quasi cinc metres i una alçada de dos, que encara té
l'interior totalment colgat de runa. De la construcció
en surt a l'oest i cap al sud el mur perimetral que tanca
tot el despoblat. Segons Roig, seria dels segles XI i XII.
Castell de Malmercat (Soriguera)
Torre cilíndrica al mig del pendent situat al nord
de l'estructura rectangular de la fortalesa i que sembla
LO ROVELL DE L'OU
que defensava la porta d'accés. Conserva dos metres
d'alçada i està construïda amb blocs irregulars. Tant la
situació com el tipus de parament suggereixen una
datació de la baixa edat mitjana.
Castell de Sort
A la banda sud-est del castell dels comtes destaca
l'existència d'una muralla de base atalussada amb
sengles torres cilíndriques en cada extrem que no
arriben als tres metres de diàmetre, que correspondrien
a la fase antiga del castell (segles XI-XII). Al nord, hi
ha una bestorre de cronologia molt posterior.
Conclusió
El conjunt de castells coneguts al Pallars Sobirà ens
indica la realitat especialment conflictiva que va viure
el comtat durant l'edat mitjana. Això podria explicar la
densitat superior de fortaleses de la vall del Noguera

D'esquerra a dreta: Secció oest-est, alçat de llevant, alçat de ponent, planta d'accés, planta celler, (¡osep Àngel Corbella Carda)
Pallaresa respecte de territoris veïns com l'Alta Ribagorça,
la Val d'Aran o l'Alt Urgell. Veritablement, la
història del comtat va ser poc tranquil·la, en contra
d'allò que podia suggerir la seva distància a la zona de
lluita amb l'islam; precisament la guerra fou massa
habitual quan la frontera amb els àrabs era ja molt
lluny. Els problemes entre els senyors feudals foren
gairebé endèmics, ja que quan no es lluitava amb els
pallaresos del sud, es feia amb els gascons, amb Foix o
amb l'Urgell. Sembla normal, doncs, que les poblacions
tinguessin diferents fortificacions per a la seva
defensa, algunes de les quals han arribat fins a nosaltres.
Es prou significatiu que, després de la caiguda
del comtat en mans dels Cardona, arribés progressivament
un període de pau que es pot comprovar en la
desaparició, el segle XVII, de totes les fortaleses
medievals de la vall d'Aneu, llevat del castell de
València.
De tota manera, cal dir que les restes castellològiques
existents al Pallars no tenen perquè ser contemporànies
entre elles, ja que poden correspondre a l'evolució
de les necessitats estratègiques de cada centúria, i
alguns edificis han pogut ser bastits quan d'altres ja
eren ja en desús. Evidentment, per precisar-ho caldria
un estudi més exhaustiu que el que plantegem en
aquestes línies, però això ens permetria explicar algunes
sorpreses tipològiques.
Si ens centrem en les torres circulars, tradicionalment
identificades com a torres de guaita per protegir
un territori, hem pogut veure que n'hi ha de diferents
tipus, de diferents graus de conservació i, finalment, de
diferents moments cronològics. Per tant, cal ser molt
prudents a l'hora d'elaborar la xarxa de comunicació
que tradicionalment s'ha establert, sobretot a la vall
d'Aneu. El model bàsic d'aquestes torres correspon a
l'existent a la frontera cristianoislàmica i probablement
LO ROVELL DE L'OU

els models dels despoblats com Llagunes o Biuse serien
comparables, per allò que implica la seva existència
d'afavorir la colonització d'un territori. Tor és probablement
una de les torres més antigues del Pallars, juntament
amb la de Colomers de Peramea, i aquestes sí
que es podrien relacionar amb el model de les construïdes
el segle XI. Per contra, els casos de Llort i de Malmercat
són ja més tardans, corresponents a castells de la
baixa edat mitjana dotats de torres cilíndriques per
completar la defensa.
Especialment interessants i ben conservades són les
torres d'Escaló i d'Espot. Totes dues semblen més unes
fortificacions de caire estrictament senyorial però construïdes
de manera senzilla i a l'antiga; és a dir, mentre
que a la zona de la frontera meridional fa temps que les
torres circulars han quedat en desús, al Pallars continuen
fent-se de forma cilíndrica durant tota l'edat
mitjana, si bé també se'n farà alguna de base rectangular,
com la de la Presó de Gerri. La d'Escaló té la singularitat
que té la porta molt enlairada i que conserva la
solució de coronament, un aspecte gairebé inèdit en la
majoria de torres, la ruïna de les quals comença per la
pèrdua del capdamunt de la construcció. Té, a més,
una volta gruixuda que separa força bé la zona d'habitació
de la d'emmagatzematge; té pocs elements que
ajudin a una datació, però la solució dels merlets i els
desguassos de la coberta ens permeten pensar en una
cronologia posterior al segle XI, sempre anterior a la
veïna d'Espot, de la qual ha pogut ser el model. Aquesta
darrera té la mateixa solució interior que la d'Escaló,
però sembla que es podria situar ja en el segle XIV,
segons es pot deduir de l'atalussament i de les característiques
dels arcs de la porta i de la finestra; cal afegir
que la comunicació visual necessària amb altres fortificacions
la tindria segurament amb la Posella del Faro,
on hi ha el bosquet del Castell, a la banda esquerra del
Pallaresa, entre la Torrassa i Escaló, si bé cal la confirmació
arqueològica d'aquest punt.
En general, podem concloure que al Pallars Sobirà,
i en especial a la vall d'Àneu, hi ha una sèrie de torres,
sobretot Escaló i Espot, que s'han identificat habitualment
amb les construïdes pels cristians el segle XI a la
frontera, però sembla que corresponen a una adaptació
d'aquell model meridional a les necessitats bèl·liques
del comtat i que, per tant, tindrien una datació més
tardana, és a dir entre els segles XIII i XIV. També cal
dir que la intervisibilitat entre les fortaleses pallareses va
LO ROVELL DE L'OU
ser un fet, però cal establir les línies de visió segons la
realitat orogràfica i també d'acord amb les cronologies
que es puguin donar a cada fortalesa.
En resum, el Pallars, per les seves característiques
de darrer comtat independent català, va tenir una dinàmica
bèl·lica diferent de la resta del territori, que l'obligà
a fortificar-se constantment usant models arcaïtzants
a la baixa edat mitjana.
Bibliografia
ALONSO, I.; MIQUEL, M. i PADILLA, J.I. Aneu a pams. El Capbreu de
les valls d'Aneu de 166?. Quaderns del Consell Cultural de les valls d'Àneu,
L Esterri d'Àneu 1995.
BURON, Vicenç. Castells romànics catalans. Guia. Edicions Mancas.
Barcelona 1989, pp. 208-212.
BOIX POCIELLO, JC. "La Vallferrera de Pallars vers la feudalització".
Miscel·lània homenatge a Josep Lladonosa. Institut d'Estudis Ilerdencs.
Lleida 1992, pp. 89-113.
BRINGUÉ PORTELLA, Josep. "La qüestió de la fi del comtat de
Pallars". Collegats, 4. Anuari del Centre d'Estudis del Pallars 1991-XXXVI
Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Tremp 1991, pp.145-187.
CATALÀ 1 ROCA, Pere. Eh casteUs catakns, vol. VI, segona part. Rafael
Dalmau Editor. Barcelona 1979, pp. 1423-1508.
CORBELLA GARCIA, Josep Àngel. Torre de guaita d Escaló. Uàdi 1989
(informe inèdit).
DD.AA. Catalunya Romànica. XV. El Pallars. Enciclopèdia Catalana.
Barcelona 1993.
MÓRA PRESAS, Francesc. "Comunidors a les valls d'Àneu". Árnica,
núm. 3. Esterri d'Àneu 1990, pp. 8-9.
MORELLÓ, Joaquim. La vall d'Àneu. Barcelona 1904 (edició facsímil.
Ajuntament d'Esterri d'Àneu i Consell Cultural de les valls d'Àneu. Vall
d'Àneu 1984).
PADILLA, J.I,; ALONSO, L; GÓMEZ, A. i MIQUEL, M. Fonèvols i
matacans. El conjunt arqueològic cU València d'Aneu. Cinc anys de recerca
arqueològica, 1990-95. Quaderns del Consell Cultural de les valls d'Àneu,
2. Esterri d'Àneu 1996.
RUBIO RUIZ, Daniel; GONZÁLEZ PÉREZ, Joan-Ramon &
MARKALAÍN TORRES, Juli. "Sobre la frontera cristiana en el valle del
Llobregós (Lérida)". Fronteras. Arqueología Espacial, 13. Teruel 1989,
pp. 195-205.
RELLA, Ferran. Les Valls d'Àneu. Pallars Sobirà. Itineraris Turístics.
Edicions El Mèdol. Tarragona 1993.
RELLA, Ferran. El PaUars Sobirà. Col·lecció les comarques de Catalunya,
núm. 33. Dissenys Culturals. Barcelona 1994.

B E Ç U L L A
Per Joan Manel Bueno
Reflexions de final de mil·lenni: I. La bona vida
Al llarg dels propers quatre números, us proposem una sèrie de pensaments al voltant de la condició humana en
aquest final de mil·lenni. La reflexió ètica en serà el fil conductor: quin afer més important podríem trobar que la conduc­
ció de les nostres pròpies vides, que l'elecció del nostre futur? Quatre articles: La bona vida. Educació sentimental. La crisi
de les ideologies. Sóc una màquina.
Tot això del finai ue mii·ieniu ja coiiieiiCfa a carregar-me.
Sectes suïcides, grups d'internautes decidits a
instaurar en la teranyina electrònica una nova germanor
universal, pàgines -hom no sap si de cultura o d'espectacles-
en els principals diaris... Que potser es pensen
que l'u de gener del 2000 (o del 2001) serà gaire diferent
que el dia anterior, que s'aixecaran més macos i més
alts, o potser que un nou i magnífic cometa inaugurarà
un temps de prodigis? Pobrets xinesos i àrabs, que no
viuen en el temps correcte i no es preparen per al gran
esdeveniment. Arreu del món, però, els bancs i les companyies
d'assegurances, que de temps i càlcul de riscs en
sauen nies que nnigu, ja la uies que ens encolomen
hipoteques i tota mena de garanties de fiitur amb dates
que van força més enllà de l'última frontera. Què hi
farem: no tan sols de pa viu l'home...
No tan sols de pa, és cert, sinó d'esperit i de cultura,
i les dates assenyalades representen inevitablement punts
necessaris d'arribada i de partida a les nostres vides. Qui
no ha fet any rere any els seus bons propòsits (ai, any rere
any incomplits!) de cap d'any? I quina inquietud millor
podríem tenir en acabar un mil·lenni que preguntar-nos
com volem viure el començament del següent? Sobre
aquests propòsits i aquestes inquietuds voldria reflexio-
B E Ç U L L A

C3 c^
nar des d'aquestes pàgines -al llarg dels propers quatre
números- que els responsables de posar Árnica a les
nostres vides han tingut l'amabilitat d'oferir-me.
Aquest primer article aspira simplement a clarificar
un punt de partida, que no és poc. La pregunta per la
vida bona (o per la bona vida, que ja n'hi ha prou de
pensar que aquestes dues expressions són antitètiques)
és la pregunta clau de l'ètica, i probablement la pregunta
clau de la vida humana. Quin afer més important que
aquest podríem trobar? D'ella s'han ocupat al llarg dels
segles els filòsofs, que la gent del carrer normalment ja
passa prou pena a viure per haver de donar-li gaires
tombs al tema. Aquesta reflexió, mal que li pugui pesar
a algii, no és intemporal (primera tesi que us presento),
sinó que respon a les exigències i les possibilitats que
subministra cada moment històric. Per això no és el mateix
reflexionar sobre aquestes qüestions a la Grècia clàssica,
a l'edat mitjana o en els nostres dies de xarxes telemàtiques
i d'ordinadors que posen en evidència el
millor jugador humà d'escacs. Per això, perquè les coses
B E Ç U L L A
no són inamovibles i cal parlar-ne, gosaré dir-vos, si
teniu la paciència de prosseguir la lectura al llarg de
l'any, com veig jo la situació en què ens trobem, sense
més pretensions (també sense menys pretensions) que
de contribuir a l'intercanvi i a la reflexió, sense sentirme
posseïdor de cap veritat absoluta i esperant la vostra
companyia i ajuda en el trajecte.
Observeu com, tot just començar, i com qui fa una
humil confessió de les pròpies limitacions, ja estic suggerint
amb certa contundencia una altra de les tesis
que pretenc defensar: en aquest final de mil·lenni, ha
arribat l'hora d'assumir que la bandera de la veritat
esdevé tot sovint més un perill que un estímul en la
construcció d'un món que ja no pot ser només per a
uns quants. Potser sí que, dita així, sense argumentació
prèvia, la idea queda una mica pamfletària i com d'anarquista
ingenu. Però m'ha semblat imprescindible
enunciar-la, precisament perquè una afirmació com
aquesta no es pot fer a la valenta, i per tal d'arribar-hi
caldrà recular una mica i agafar embranzida i fona-

C3- C3-
ment, i és fàcil que al cap de quatre línies algú arribi a la
conclusió que el discurs és erràtic, que al capdavall què
es podia esperar d'un filòsof, i que val més passar pàgina
i deixar aquestes coses per als qui no han trobat res
millor a fer amb la seva vida.
La primera qüestió que cal deixar ben clara, si hem
de començar pel començament, i per més que potser és
una consideració gairebé trivial, és que no ens hem de
deixar embolicar per les paraules. Certament són el
camí per entendre'ns, però no és menys cert que estan
carregades de trampes que la història ha anat consagrant.
La paraula Bé, el terme central de l'ètica, no és
unívoca, és a dir, pot voler dir un munt de coses, i val
més estar alerta si volem saber de què estem parlant en
cada moment. "La feina ben feta no té fronteres" repetia
fa no gaire un eslògan de la Generalitat, mentre jo
em preguntava si amb això volien dir que havíem
d'aprendre a treballar com els països del sud-est asiàtic,
capaços d'envair-nos d'electrodomèstics i d'automòbils
a cop de reducció de despeses i de la ignorància més
absoluta de les conquestes socials, d'aquestes que amb
tantes lluites i sacrificis hem arribat a mig assolir i que
avui semblen perillar. Potser sí que ja començo a buscar-li
les cinc potes al gat, i que aquesta és una acusació
que rebem tot sovint, i potser amb raó, els filòsofs,
però em temo molt que també tot sovint ens enfrontem
amb coses que tenen cinc i més potes, i que sempre
hi ha qui s'ho manega per fer-nos creure que estem
veient un gat. I és que això del que està ben fet o mal
fet no és pas una qüestió que es pugui enllestir a cop
d'eslògans, de frases amb poder hipnòtic que ens animin
a l'acció. Al capdavall, el bé i el mal no són pas
foteses, sinó les paraules amb què designem la manera
de viure que ens estimem o que rebutgem, la forma en
què creiem que esdevindrem més humans, tal vegada
fins i tot més feliços.
Probablement, els experts de la Generalitat donaven
per suposat que tothom entendria allò que calia
entendre, és a dir, que amb un nyap no es va enlloc,
que si ens hem de posar a fabricar un cotxe val més que
ho fem a consciència, que el temps d'esmorzar són vint
minuts i de cap de les maneres una hora llarga. El problema
és que això de fer les coses bé ja fa molts anys
que ho sento, i no veig gens clar que sempre es tractés
de fomentar la competitivitat. De fet, els meus mestres
també en sabien, de fer eslògans, i alguns s'entestaven a
embotir-me al cap (de vegades amb sang; bé, a cops de
regle, no cal exagerar) que jo havia de ser un bon noi,
que havia de fer bé els deures, que un bon fill no fa enfadar
els pares. Què tenia a veure ser un bon noi amb
acceptar una reducció de salari per tal de competir amb
els coreans? Amb els anys suposo que jo també he contribuït
a embolicar la troca. Ara ja estic a l'altre bàndol
i em permeto cada final de trimestre aplicar etiquetes
B E Ç U L L A

com bé 0 fins i tot excel·lent als resultats dels meus
alumnes. El retolador vermell permet i afavoreix certs
abusos. Tanmateix, i en la mesura que em resulta possible,
intento recordar-los que en cap cas no els estic
dient que ells siguin excel·lents o insuficients, sinó que
el resultat de la seva prova s'adapta o no a allò que en
aquell moment els estic exigint d'acord amb uns objectius
prefixats. Al capdavall, però, la pregunta roman
inquietant: per què aquesta adaptació als objectius és el
que està bé?
Bé, potser sí que algú pensarà que definitivament
m'estic embolicant massa, però si hem de parlar d'ètica, i
l'ètica té alguna cosa a veure amb el bé, el primer que calia
deixar ben clar era que no sempre que utilitzem el terme
bé ho estem fent en un sentit ètic. Que un cotxe estigui
ben fet no vol dir que el considerem mereixedor de lloances
per l'ús que fa de la seva llibertat, i que un vi sigui bo
no té res a veure amb la possibilitat que s'estigui guanyant
el cel. No és el mateix el bé de la Generalitat que la bondat
que predicaven els meus mestres ni que el bé de les
qualificacions escolars, i encara menys el del bon vi. Ja
m'he fet prou pesat amb el tema i no ho tornaré a repetir:
només ens ocuparem de qüestions ètiques. Deixem la
productivitat per a les escoles deyuppies.
Una de les capacitats més notables dels humans és la
de valorar, la de no limitar-nos a percebre fets i accions,
a descriure'ls. Les persones assignem valors, i aquesta és
una constant que observem arreu. De fet, no coneixem
cap llenguatge natural (vull dir d'aquells que s'han anat
formant amb el pas del temps en una comunitat humana,
per oposició als llenguatges artificials com el Morse
o el de les computadores) que sigui purament descriptiu.
Davant d'un assassinat, no ens limitem a dir "A ha
mort B", sinó que valorem, sentim que allò no està bé (o
potser que sí), que no hauria de ser així. I fixeu-vos que
he introduït la idea d'haver de ser o no haver de ser així,
perquè els humans no ens limitem a conèixer allò que
és, sinó que podem imaginar alternatives i sentir que
algunes d'elles són preferibles a d'altres. Aquests són els
dos grans regnes, i les dues capacitats fonamentals de la
nostra manera d'estar en el món: descriure i valorar, i
només partint d'aquesta capacitat de valorar adquireixen
sentit nocions com les d'obligació moral, deure,
mèrit o culpa.
B E Ç U L L A
c^
Suposo que ara estaria bé, per tal de seguir el curs
previsible del discurs, que us definís en què consisteix
aquest sentiment d'obligació moral que expressem
dient que una acció està bé, que s'hauria de fer. Em
temo molt, però, que no puc complir amb aquest objectiu
didàcticament tan desitjable. Dir "això està bé" o
"això és bo" o "això s'hauria de fer" són expressions
equivalents que emanen de la nostra capacitat valorativa.
Tots sabeu què volen dir, tots les fem anar habitualment,
i jo no puc anar més lluny d'aquesta comprensió
que ja teniu. Si per desgràcia algú no sap de què estic
parlant, tot intent d'explicació està condemnat al fracàs.
Tampoc no és tan greu, i aquesta no és cap dificultat
específica del sentiment moral. Proveu de definir la
sensació "groc". Podeu intentar establir associacions
amb la calidesa, o amb la mala sort, o fins i tot establir
una definició del groc en termes de longituds d'ona de
la llum, però em temo molt que per a qui no conegui la
percepció dels colors l'esforç serà endebades. La sensació
"groc" és el que en diem una qualitat primària (en el
sentit de no derivada), i no hi ha més definició que una
poca-soltada de l'estil "és més groga que el blau". El
mateix passa amb el bé.
Valorar és una capacitat humana i sentim que tal
acció està bé o malament de manera tan original, tan
primària, com percebem que davant nostre hi ha una
cadira o que no hi és. És clar, i ja hi estic d'acord, que no
és el mateix captar la cadira, a la vista de tothom, que
afirmar la bondat d'una acció, difícilment copsable pels
sentits. Precisament per això fa estona que estic referintme
al sentiment moral i no al coneixement moral, i
aquesta és una altra de les tesis fortes, i polèmiques, i
discutibles, que sotmeto a la vostra consideració.
La capacitat de valorar no és fruit de la raó, acabo
d'afirmar, tot i que és indiscutible, però, que aquesta
capacitat exigeix un cert grau de desenvolupament intel·lectual.
De fet, unes línies més amunt he establert
l'associació entre la capacitat de valorar i la de poder
imaginar alternatives. Poder pensar móns alternatius és
una de les conquestes fonamentals de la nostra raó.
Gràcies a ella avancem. Gràcies a ella podem fer ciència,
art, literatura. Als humans, sens dubte, ens empeny
el passat, com a la resta de les criatures, però la nostra
excepcionalitat rau en l'empenta del futur, dels futurs.

C3- C3- C^
iNuiiies aquesta capacuai u imaginar vanaius, ue lormular
hipòtesis, possibilita l'opció i la valoració. Perquè
puc pensar móns diferents, puc sentir en quin
d'ells m'agradaria viure.
No és aquesta l'única connexió entre el desenvolupament
de la capacitat intel·lectual i la possibilitat de
valorar. Només qui ha descobert la identitat pot prendre
en consideració la preservació dels valors de l'individu.
Només qui entén l'estructura lògica de la reversibilitat
i de la igualtat pot valorar la reciprocitat dels
deures. I aquestes capacitats no les posseïm en néixer,
tot i que sí que disposem de la seqüència en què aniran
apareixent al llarg de la nostra vida si la interacció amb
el medi ho permet. Tampoc la capacitat de formular
hipòtesis de caràcter general no s'adquireix abans dels
12-13 anys, i per tant difícilment podrem anar, en
l'educació moral dels nostres infants abans d'aquesta
edat, més enllà de la simple adquisició d'hàbits (i no dic
que aquests no siguin fonamentals, ni de bon tros).
Així doncs, la relació entre la capacitat valorativa i el
desenvolupament intel·lectual resulta indiscutible. Em
sembla, però, molt més fructífera la hipòtesi que associa
la valoració amb l'emotivitat. Penseu sinó de manera
efectiva, concreta, en el diàleg que mantenim quan pretenem
convèncer algú de la bondat o la maldat d'una
acció. "-No està bé que m'hagis pres els apunts de biologia.
-Per què? -Perquè no està bé agafar els apunts d'un
altre. -Per què? -Perquè no està bé apropiar-se de les
coses que no són teves. -Per què? -Perquè la propietat és
un dret de les persones. -Per què?...". Per més raons i
encadenaments lògics que ens presentin, sempre caldrà
en algun moment un assentiment valoratiu, un sentiment
que ens manifesti que cal fer allò que ens diuen que
cal fer. Fins i tot si la nostra seqüència argumental arribés
a una afirmació amb pretensions de punt final com
podria ser "per què és la voluntat de Déu", segueix present
la possibilitat de l'incòmode i desesperant per què.
Per això la major part de discussions d'aquesta mena
acaben o bé amb alguna afirmació que l'altre sent finalment
com a valorable, i a partir d'aquí la seqüència
adquireix sentit, o bé amb un "que no ho veus?" que no
fa sinó avalar la nostra posició sobre el sentiment moral
com a primari i irreductible, o bé en el pitjor dels casos,
especialment si l'interlocutor és un nen, amb un clatellot
que manifesta la superioritat del sentiment de l'adult
com l'únic que permet viure en pau en aquest món. I em
temo que aquesta escena final, tot i el somriure que pot
fer esbossar en una primera lectura, representa tota una
teoria sobre l'adquisició dels sentiments com a mecanisme
d'adaptació. Cal aprendre a assignar valor a allò que
l'entorn permet.
Triar, valorar, sentir que determinades accions estan
bé i que aquestes ens obliguen moralment... Heus
aquí el fonament de l'ètica, i de la bona vida. Ja heu vist
com he allunyat aquestes capacitats de l'àmbit del raonament
i les ha acostades al del sentiment. Es comença,
doncs, a intuir la fonamentació del meu rebuig a parlar
de veritats en el camp de l'acció. Si no hi ha veritats
però, no estem condemnats a admetre qualsevol conducta
com a vàlida? I no esdevé aquesta qüestió especialment
important en el nostre temps de migracions i
coexistència de cultures? 11.200 caràcters, m'han dit els
editors, i ja els he superat. No sé si això està bé (té aquí
el bé un sentit ètic?) però caldrà reprendre aquestes preguntes
d'aquí a quatre mesos. Aprofiteu per rumiar-les
una mica. Ens hi va la vida. Fins aviat, ca-
B E Ç U L L A

LA GR I P I A
PerJoan Blanco
LA G Rf PI A
• Nit de gala-escala en Hi-Fi
XA Vy^
Els dies 28 de desembre i 4 de gener van tenir lloc a Esterri
d'Aneu les dues actuacions de la cinquena edició de la Nit de
Gala, que van oferir al nombrós públic assistent al poliesportiu
una variada mostra de la música d'avui i sempre.
• Cavalcada de Reis - 5 de gener
Melcior, Gaspar, Baltasar i els seu patges, capitanejats pel
macarró, repartiren novament les joguines als nens de les
valls.
• Festa major vella de Sant Vicenç d'Esterri - 22 de gener
El 22 de gener es van fer a Esterri d'Aneu els actes festius de
la festa major vella del poble.
• Festa de Santa Águeda - 5 de febrer
Les dones de les valls d'Aneu van celebrar un any més la festa
en honor de la seua patrona, amb la cercavila nocturna, el
tradicional dinar de germanor i el ball de fi de festa.
• Exposició "Transhumant. Entre la muntanya i la plana"
31 de gener-1 de març
El paller de Casa Gassia va acollir l'exposició Transhumant.
Entre U muntanya i la plana, organitzada per l'Ecomuseu de
les valls d'Aneu, l'Institut d'Estudis Ilerdenses i la Universitat
de Lleida. Es tracta d'una mostra fotogràfica coordinada per
l'antropòleg Ignasi Ros, que segueix els itineraris d'aquesta
pràctica ramadera a les terres de Lleida.

x^ Xs^ x&~
• Presentació de les respostes al qüestionari de Francisco de
Zamora - 7 de febrer
El dia 7 de febrer va tenir lloc al paller de Casa Gassia la presentació
del llibre Les Respostes de U vall d'Aneu ah qüestionaris
de Francisco de Zamora, resultat de la recerca patrocinada
pel Consell Cultural i editada per Garsineu Edicions. L'acte
de presentació va anar a càrrec de l'autor de l'edició, el doctor
José I. Padilla.
• Carnestoltes - 24 de febrer
La festa de la disfressa i la disbauxa va tornar a envair els
carrers d'Esterri, amb les ja tradicionals celebracions del
dijous gras, els balls al poliesportiu i la calderada a la Closa.
• Processó dels jueus - 10 d'abril
La solemne processó del jueus desfilarà pels carrers d'Esterri
tot seguint el tradicional viacrucis de la vila.
• Fira de Pasqüeta - 19 d'abril
Novament s'inicia el cicle de fires ramaderes i comercials a les
valls amb la fira de Pasqüeta, al Firal i a la plaça de l'Areny.
• Presentació d"'El català d'Aneu" - 18 d'abril
El 18 d'abril es presentarà al paller de Casa Gassia el primer
quadern de la nova col·lecció del Consell Cultural Petits
Quaderns del Consell. Aquest primer volum està dedicat a la
dialectologia de les valls d'Aneu, amb el títol El català
d'Aneu. L'acte de presentació anirà a càrrec del seu autor, el
doctor Ramon Sistac, professor de la Universitat de Lleida.
• Santa Maria d'Àneu -1 de maig
Els prats de Santa Maria acolliran un any més l'aplec del
mateix nom, en la celebració de la diada de les valls d'Àneu.

LO C O D E R
Per Andreu Loncà
Recensió de "D'Azorín i el país meu" d'Antoni Rodenas
Antoni Rodenas és un
obrer il·lustrat que ha llegit
molt, tant en la tradició
catalana -Sanchis
Guarner o Joan Fustercom
en l'espanyola -Azorín
o Baroja-. Es un característic
escriptor popular,
en el sentit profund
d'escriptor de les classes
treballadores que ha
A N T O N I S O 13 í N A M A R 1:
assolit una notable cul- c o t
tura per propia iniciativa i MAR
pel fet d'haver viscut i
amerar en una gran urbs
com Barcelona.
La revista Gorg li va permetre de publicar uns articles
sobre Azorín, i la cordial demanda d'un intel·lectual
especial, Sanchis Guarner, amb un sentit molt
acusat de les classes populars (potser les enquestes dialectològiques
i el seu tarannà l'hi portaven) fa que Antoni
Rodenas escrigui el seu llibre sobre el seu país
petit: les valls del Vinalopó.
El llibre correspon molt clarament a un context
cultural: publicat en primera edició el 1973, promou
LO C O D E R
M :) A
el pensament sobre una
part dels països catalans
poc coneguda: les valls del
Vinalopó, amb Monòver
com a nucli d'atenció, però
amb referències i observacions
sobre Petrer, Novelda,
Pinós i Elda. La reedició
paga la pena perquè no
és un llibre estret de mires,
perquè conté un propòsit
l £ C C I ó
polític no partidista ni par­
TO RELL
cial, i perquè no té els tics
de certs treballs universitaris:
verborrea per quedar
bé, justificació de l'estatus del professor que escriu,
passió malsana per la citació bibliogràfica... pedanteria,
en definitiva.
Per dir-ho clar: Rodenas coneix alguns llibres i una
mica de la realitat social, i toca de peus a terra. És de la
mena d'escriptors de poble que escriuen una sola obra
quan tenen "els esperons durs" i esperonats per altres,
amb un sentit modest però útil de la cultura popular.
Escriu des de la perspectiva de les classes treballadores
que, sovint, només entenien el català i que si havien

ebut algun tipus d'instrucció havia estat en castellà, visional i anava a parar a Martí Domínguez, a Josep Pla
exclusivament.
i a Fuster-. Proposava una gradació. Defacto, estava
Si això fos poc, Antoni Rodenas escriu admirable­ descrivint la seva evolució personal, les seves lectures, i
ment bé, fora de certs capítols on peca de prolixitat i creia que això podia ser exportable als seus paisans i als
d'una fragmentació excessiva. Després també acusa de la seva classe. Indicava també la distància amb
una clara actitud d'humilitat davant el lector. Es un l'esquerra d'aquells anys i d'ara. El seu propòsit el resu­
tarannà de modèstia -reflex de la classe social d'on meix en una frase: "Ni cosmopolitisme asèptic ni comar-
prové- que de vegades resulta apégalos. Per això, escalisme barroc". I apuntava amb sentit que els nostres
criu: "Jo us parlaré d'Azorín des de Monòver". Així, lectors estan per fer i que "3.000 subscriptors de «Gorg»
Azorín i el seu país i, de retruc, els països catalans, són -prohibida per ordre governativa- en un país tan ataran-
el tema del seu assaig. Rodenas sosté amb un cert tat com el nostre, no són poca cosa". Una posició mo­
complex d'inferioritat que
desta i enraonada, al capdavall.
no és cap escriptor professio­
Quant a Azorín, escriu que
nal perquè "aquestofici...
a Monòver és "una tòpica glòria
només s'obté a base d'escriure
local". I apunta que coneixia
i llegir un mínim de vuit
perfectament el valencià. Ha­
hores diàries". Per si hi havia
blábamos a la servidumbre en
dubtes, escriu amb molta
valenciano. No deixa de ser
gràcia: "A Monòver parlem
curiós el matís: Azorín era un
català ("una hijuela del
típic escriptor diglòssic: conei­
catalán", escrivia Azorín). El
xia prou bé la literatura catala­
que passa és que parlem català
na del seu temps, però es va
com aquell burgès gentilhome
decantar en exclusiva per un
que parlava en prosa: sense
altre idioma. Rodenas sosté
saber-ho."
que és un escriptor estàtic.
L'escriptor ensenya les
Com a escriptor professional
seves cartes des del primer
que era, va restar encantat pels
capítol: "El meu pare és fuster
cants de sirena de Castella, més
ebenista" i "el meu avi fuster
estàtica que el seu mar natal,
carreter". L'ascendència so­
canviant. No va saber entendre
cial no dóna per a més lluen­
gran cosa, per exemple, de la
tors. I afegeix més endavant: "qui encara parla valencià industrialització de la seva comarca. Rodenas sosté que
al nostre país és el llaurador, l'obrer, l'amo de la fàbrica, el "a Vinalopó va passar més entre 1910-1936 que no a
menestral, l'amo de la fàbrica més aviat xiqueta que Castella". Explica com a Elda, abans de la guerra civil
gran. " Més clar l'aigua: les classes populars i part de les ja hi havia fàbriques i proletariat -on per cert els diri­
classes mitjanes.
gents obrers també eren diglòssies-. A més, subratlla
I és aquest el públic que cerca i imagina. Per això es
que a Azorín li mancava vocació de sacrifici d'escriure
posa les mans al cap quan algú, als anys setanta (i fins i
en aquesta llengua. I anota que "com que era amant del
tot ara) recomana de llegir Proust. I recomanava
treball sense màcula, deuria concebre el seu català com a
assaigs de contracultura. "Contracultura al nostre país!".
imperfecte". Azorín, però, era un contemplatiu estàtic
El seu model de lectures era més enraonat: proposava
de les coses. A Rodenas li hauria agradat que Azorín
partir de les rondalles Maravelles i picardies d'Enric
fos més Baroja i hagués parlat dels homes i no de les
Valor -allò pròxim i conegut- i anar evolucionant cap
coses. Diu, gràficament, "Azorín em fa pensar en un Fra
a altres autors -ell citava Pedrolo i el seu Domicili pro­
Angélico laic". Q
LO C O D E R

LO CODER LLIBRES
Per Andreu Loncà i Miquel Viladegut
La porta del mur
H.G. Wells • Traducció de Joan Sellent, Quaderns crema. Barcelona, 1997
H. G. WELLS——
LA PORTA DEL MUR
És un relat delicat contat en un estat de gracia especial. Es alhora simple i profund, senzill i inquietant, misterios i diàfan.
La novel·la narra per ix)ca de Wallace -un eminent home de món, ple d'èxit i de rutilant carrera política- l'aparició
misteriosa, sobtada, canviant d'un porta verda sobre un mur blanc, que duu cap a una felicitat esplèndida, completa,
delicada. Una mena de jardí ple de totes les meravelles ingràvides que hom pugui imaginar i que se situen en aquell punt
dubitatiu que Todorov descrivia com a característic del fantàstic, allò que no saps si és veritat o mentida, felicitat líquida o
mort onerosa. També reflecteix, sense dir-ho exactament, el retrat de la vida d'un home. Es un retrat psicològic, no pas al
carbó o a l'oli (descripcions adjectivades amb referents socials o trets hereditaris), sinó que per l'anhel tot humà d'assolir la
beatitud, però constrenyit per Uigasses -la família, el pare sever-, per exigències -la puntualitat escolar-, per impulsos -les
dones-, per ambicions -la carrera universitària- o per vanitats i ànsia de poder -esdevenir primer ministre-, queda ajornada sine die aquesta
fina i completa felicitat. Contat amb finesa, traduït amb elegància i eloqüència, llegit en l'hora primera de l'alba, en un estat de pura sorpresa, el
llibre sembla una al·legoria sobre la vella aspiració humana cap a la felicitat innocent, pueril, senzilla, fora de la grisor de la vida de cada dia, dels
traüts del món, de la seva vanaglòria mundana que no val una pixarada. AL.
La llum de l'abisme
Màrius Blàvia • Col·lecció Lo Marracó, Pagès Editor Lleida, 1997.
Novel·la històrica ambientada a la ciutat de Lleida a principis d'aquest segle. La novel·la és ambiciosa i no escatima
esforços literaris per dibuixar un paisatge amb pinzellades de lèxic artificiós i rebuscat. Els personatges no tenen
consistència humana. Així i tot, presenta una al·lèrgia a la realitat que no és només responsabilitat seva, perquè li falta
un tou d'informació coherent sobre la ciutat de Lleida per construir la seva novel·la històrica. Un dels defectes de la
nostra ciutat és que no té uns llocs comuns sobre els quals crear. La Barcelona històrica dibuixada per Jaume Cabré és
més coherent que la Lleida de Màrius Blàvia. Ara bé, el retret que faig a la novel·la és l'excessiva artificiositat. Aquest
artifici, que és a la base de l'art, aquí fa perdre l'oremus al lector, converteix la lectura en una pèrdua d'energia despistant
la cosa essencial: la narració de fets i la creació d'una atmosfera. Aquest artifici excessiu és present arreu: en el lèxic enrevessat, en la tessitura de les
descripcions, en els noms dels personatges -qui es creu que una noia a Lleida s'anomeni Elpídia i tingui el cabell escarolar i escariata?-, en el
rerefons temàtic de la història on el romanticisme al peu de la lletra pren un relleu inusitat. Tot: trama, personatges, punt de vista, història... tot
és sacrificat pel gust de les paraules rares i les carregades descripcions abarrocades, artificioses, retorçudes, darrere les quals no hi ha sinó el guix,
els materials tòpics. No hi ha el pàlpit de la vida, el preu de les coses, el diner i els seus moviments, la humitat de les vagines, el preu de les dones
de lloguer, la familiaritat de la mort... Ara, el novel·lista té ambició i, si refina els seus impulsos, pot fer bones novel·les. AL.
Ulls de l'ombra
Txema Martínez • Col·lecció de poesia L'escorpí, Edicions 62. Barcelona, 1997
El poeta Txema Martínez ha publicat, amb un somriure als llavis, el primer llibre de poesia en una editorial normal en el mercat literari,
avalat pel premi Salvador Espriu. El volum presenta uns poemes basats en una selecció de pel·lícules de cinema com a referent moral per
objectivar la seva experiència juvenil en versos bastant treballats i amb un domini notable de l'art poètica. La tria cinematogràfica, molt
subjectiva i possiblement lligada als seus camins vitals, dóna coherència i sentit al volum. Es un llibre ben travat, força púdic, que busca una
mena de correlat objectiu en les escenes i els suggeriments que li provoquen alguns films. El cinema esdevé una mena d'escola moral sui generis.
Es clar que Txema Martínez mostra una artesana voluntat d'estil. La soledat, la poesia, l'amor i l'amistat semblen els grans temes dels
seus versos. El seu estil és pastat en els límits de la poesia de to íntim, d'autodiàleg líric, de paraules molt masegades en la col·loquialitat,
d'una certa grisalla vital fatalista, que el poeta adopta com a veu poètica natural, i mostra, en negadu, el deler de coses rutilants, trempades,
llises. El poeta adopta la màscara de qui sembla de tornada de tot, com si fos expulsat del paradís, falcant-se en els amics i en els mestres per
anar vivint una mica més enllà del tedi habitual. En definitiva, el poeta està fent servir la seva veu i les seves imatges per expressar-se. La
remor de fons de la seva poesia sembla ser la vida de cada dia, emportat sempre per un aire cansat i vagament fatalista de qui aprèn a
estimar les dones i alguns amics i de qui aprèn a acceptar la vida tal com és: una mena de ràpid Dragón Kan amb vertiginoses pujades i
baixades fins a la parada final, que és la mort. AL.
LO CODER

LaValld'Àneu
Joaquim Morelló • Col·lecció Facsímils, Garsinen edicions. Tremp, 1997
Joaquim Morelló redactà, l'any 1904, per al «Butlletí» del Centre Excursionista de Catalunya, aquesta deliciosa
monografia, amb fotografies incloses, sobre les valls d'Aneu, que ara Garsineu edita en facsímil -tot i que n'existia ja una
edició, amb pròlegs clarificadors, del 1984-. Hi destaquen, redactades amb una claredat expositiva i una plasticitat d'estil
envejables, dues parts. En la primera, Morelló delimita geogràficament la vall, airejada pel vent de port, i fa repàs -tot
reproduint mots plens d'encant com remada, gat fer, rat buf, voliaines, fragües...- de les seues riqueses ramadera, agrícola,
vegetal, faunística o mineralògica i dels diferents oficis, costums i festes dels seus habitants. Després, l'autor, amarat d'un
patriotisme a prova de foc, a l'estil del Muntaner de la Crònica, ressenya, abans d'esmentar, resumir i reproduir fragments del Llibre de les
Ordinacions o Capítoh, costums i usos de les Valh d'Aneu, del segle XIV, les dates i fets essencials de la història d'aquestes valls, els centres
neuràlgics de la qual serien el comtat, "part integrant y importantíssima de l'historia gloriosa de Catalunya" i símbol de resistència a la unió
amb la corona de Castella; el castell de Pallars, aixecat "pera proclamar l'independència de nostra patria" i l'incomprès heroisme d'Hug Roger,
"únich campeó de les llibertats catalanes". La segona part relata una "excursió" a les valls d'Aneu des de Barcelona. Acompanyat de versos i
proses de Verdaguer, Morelló descriu els llocs per on va passant: valls, indrets, edificis religiosos i històrics que es troben a banda i banda de
l'itinerari; les llegendes, miracles, mercats i fires del país i acaba amb la visió, des del capdamunt del port d'Ares, del "cap blanquíssim de
l'olimpich abet de la montanya, la Malehida". Per a amants de petites joies de l'excursionisme literari. MV.
Històries de vetllador
Marcel Fité • Lo Marroco, 24, Pagès editors. Lleida, 1997
En aquest aplec de narracions. Premi Les Taliiries 1997, Marcel Fité, fill de Coll de Nargó, fa passejar, enmig d'una
geografia pirinenca, a voltes de mena fantàstica -pobles, valls, rius o fonts- una gran diversitat de tipus humans
fortament arrelats al terrer i força populars -l'Armengolet, el Vicento, el Cama (la versió pirinenca del Moisès salvat de
les aigües), el Cecilio...; raiers, tofonaires, sastres, mitges bruixes, melers, pagesos, acordionistes, botifarraires,
carboners o vistaires. Fité inventaria llegendes i costums que el progrés -tractat amb una certa ironia, com a
"Vistaires"- i el despoblament de les terres de muntanya ha esvaït -com evidencien els casos de l'Andreu, el meler del
poble, o del vell Piquer, el darrer acordionista de l'indret- o, per contra, els restaura i modernitza, com exemplifiquen els personatges de la
Maria Teresa, jove jutgessa de la Seu d'Urgell, que s'interessa per la història del Cama; el de la Cecília, filla d'un vistaire, que acaba
muntant una cadena d'agències matrimonials, o el de la Laura, filla de sastre, que s'ha fet un nom en el món del disseny i de la moda a
Barcelona, París i Nova York. Tot i que narracions com "La mel d'Andorra" o "El tresor del Cama" trenquen injustificablement les
expectatives que el narrador crea en el lector, la majoria responen a una estructura força ben travada: és el cas de "La història del Ton" o
d'"El darrer rai", una de les millors del recull, juntament amb "L'autèntica història del Cama". Per a lectors de narracions ben condensades,
màgiques, memorialístiques, enigmàtiques, amb bones descripcions i un domini perfecte del diàleg; amb un lleguatge ric, expressiu, precís,
ple de variants dialectals hàbilment integrades en el text i un estil fluid i net. MV.
í^,í«Mi D'AVTOKS
''' ^ ai AUTORS
Dtl nittNEU
ESCRIUEN
RRO
TAUiR CLAROR
Taller d'autors. 22 autors del Pirineu escriuen pro Taller Claror
Autors diversos • Fora de col·lecció? Garsineu edicions. Tremp, 1997
Com sol passar en els reculls literaris col·lectius, aquest Taller de 22 autors del Pirineu aferma uns valors, n'insinua
d'altres i, en fi, mostra lletraferits que escriuen uns relats i uns versos poc sortosos, sense ritme, simplistes, efímers, en
definitiva. Editat per a una causa justa -els guanys de la venda del llibre es destinaran a l'Associació Pro-disminuïts
ií; '^fcfc^f psíquics de l'Alt Urgell-, aquest volum recull sobretot narracions, alguns poemes, una peça teatral i un treball de
tSr^; ^^^ recerca historicoliterària. La majoria de textos són inèdits i pertanyen a autors i autores que, siguin del país o no, hi
visquin o no, s'inspiren -la majoria- en la gent i el paisatge, també urbà, de l'Alt Urgell, Andorra, la Cerdanya o el
Pallars. Albanell ens transporta de la realitat al somni amb mestria narrativa i un llenguatge afinat. Espunyes presenta una bona narració de
tema històric i uns versos de caire reflexiu. Morell, a través de la memòria d'uns personatges, s'interroga sobre l'Andorra d'avui i la de
demà. Villaró, amb una ironia estripada i un estil fluid, ens descriu l'ànima d'uns tipus i d'un país de contrastos forts. Potser el temps i la
tenacitat consolidaran escriptors com Dalmau, amb un conte en clau ecològica; Domenjó, amb una metàfora amarga i insòlita de la fi de la
cultura; Figuera, amb mostres reeixides de literatura eròtica i un bon tractament del lèxic dialectal; Obiols, amb una escriptura al servei de
la crònica; o Repullo, amb un bon soliloqui de to intimista. En el camp poètic, descobrim uns decasíl·labs de Fité ben construïts i uns altres
de Pal vitals i patriòtics; en tots dos casos, però, es transparenten massa les influències d'altri. Coll, en la línia dels Miracles de Santa Maria
d'Aneu, construeix uns diàlegs d'una gran força irònica. En conjunt, tots aquests textos evidencien les àmplies possibilitats literàries i
lèxiques d'un Pirineu -i vet aquí el gaudi que en pot extraure el lector- on a penes peixen els ramats de vaques o corders. MV.
LO C O D E R

• Fritz KRÜGER, Los Altos Pirineos, Vol. IV: Manufacturas
caseras, indumentaria, industrias (Trad. Xavier Campillo i Besses),
Saragossa, Osca, Tremp: Ed. Dipuració General d'Aragó, Di­
putació d'Osca, Garsineu edicions 1997.
• Vicenç BOSCH, Balls antics del Pallars, Col. Facsímils. Tremp:
Garsineu edicions 1997.
• Respostes de la Coma de Burg, Tírvia i la Vall Perrera al qüestio­
nari de Prancisco de Zamora (1789-1790). Introducció i edició de
laume Oliver; pròleg de Lluís Llobet. Centre d'Art i Natura de
Farrera. Col. La Cullereta home i societat 10. Tremp: Garsineu
edicions 1997.
• Respostes de la Vall d'Àneu als qüestionaris de Francisco de
Zamora (1790). Presentació i edició de José I. Padilla; pròleg de
Josep .Maria Torras. Consell Cultural de les Valls d'Aneu. Col.
La Cullereta home i societat 1 1. Tremp: Garsinen edicions
1997.
• Manel BROCTT Eduard MAR'LÍN, Pica d'Estats - Monteixo -
Vall Perrera (excursions amh esquís). Col. Ciuies del Centre
Excursionista de ('atalunya, 4, Barcelona: Publicacions de
l'Abadia de Mont.serrat 1997.
• Pallars Sobirà. Itineraris culturals i de natura pel Pallars Sobirà.
C'ol. Rutes de Senderisme 1. Barcelona; Proa 1997.
LO C O D E R
Pallars, Alta Ribagorça, Alt Urgell
D..^,.„ J.
dm
• Joan TORRUELLA i BOIX, El retaule major de l'església de
Tremp. Pròleg de Joan-Ramon Triado. Col. Estudis 7. Tremp:
Garsineu edicions 1997.
• Anna RIUS et al. Peixos de colors i altres narracions. Recull de
contes del premi Vent de Port 1997. Col. Ex-libris 17. Tremp:
Garsineu edicions 1997.
• Collegats. Anuari del Centre d'Estudis del Pallars 1994-199^.
Niím. 7. Tremp: Garsineu edicions 1997.
• Ramon VIOIAN'F \ SIMORRA. La festa majoral Pallars i a la
Rdhigorca. Col. 1 i Cullereta home i societat ^). Tremp: Garsineu
edicions ! 9')''.
• loan BEILMUNF i LIGUER,AS, Deiocions Marianes PopuLirs.
L'Alta Ribagorça. Lleida: Pagès editors 1997.
• /:/ Portarró. Butlletí del Parc Nacional d'Aigüesrortes i estany de
Sant Mauna. Nums. 1, 2, 3 (1996-1998).
• A. QUINTANA; LI. BORAU, G. FR.ANC1N0; H. MOREl,
Bllat Colrat! Literatura popuLir catalana del Baix Cinca, la Llitera t
Li Ribagorça. } vols. (I. Narrativa i Teatre. 2. (Cançoner, 3. Gène­
res etnopoètics breus no musicals). Col. La Gabeila 4, 5, 6. Cala-
ceit: Instituto de Estudios Altoaragoneses. Institut d'Estudis del
©PUNTiELL
C/ Bisbe Messeguer, 11 25003 LLEIDA
Tel. 26 48 88-Fax 26 83 75
-CL. LLIBRERIA QUERA
Petritxol,2-Tel.318 07 43
08002 BARCELONA
E-mail; llibquera@seker.es

VENT DE PORT
Per Albert Villaró
"Ercole Amante"
Sebastián de la Dueña y Aux de Armendáriz volia
ser bisbe de Mantua. O de Ferrara. S'hauria acontentat
amb el bisbat d'Arezzo. O amb el de Pisa. O amb el de
Bari, si no hi havia altre remei. Hauria acceptat amb
una certa desgana ocupar la trona de la seva ciutat
natal, València. Però re més. Quan va rebre el nomenament,
no s'ho podia creure. Bisbe d'Urgell era la pitjor
opció possible: passaria potser el que li quedava de vida
colgat entre muntanyes plenes de feres, cobertes de neu
la major part de l'any, habitades per una mena de
bàrbars peluts, malparlats, deixats anar de la mà de
Déu, malfargats, mig heretges, rústics i miserables.
No hi havia altre remei. No podia pas renunciar al
càrrec. Tenia deutes de joc, la seva família estava pràcticament
a la bancarrota, havia rebut amenaces. Potser
no estaria malament desaparèixer de la circulació
durant un temps. El van consolar dient-li que el bisbat
era extens, i les seves rendes abundoses. Encara rai,
pensava. Si hi corrien diners, encara acabaria acomplint
un dels seus somnis: convertir-se en un celebrat compositor
d'òperes.
Sebastián era un esperit mundà: mentre estudiava,
havia passat més estones als teatres de Roma i de
Nàpols que no pas a les esglésies. Havia conegut
Monteverdi, Cesti i Caccini, i havia estudiat música
amb Cavalli. Era amic de Sigismondo d'índia i a
Venècia s'havia batut en duel amb Girolamo
Kapsberger. Potser havia arribat el moment de canviar
de vida. Potser era un senyal d'Allà Dalt: "Sebastián,
deixa't estar de punyetes i concentra't!". Va decidir que
el fet d'haver-se d'enterrar en vida al cor dels Pirineus
no seria cap obstacle per al ple desenvolupament de la
seva vocació: ans al contrari, l'aïllament esperonaria la
seva creativitat. Mentre feia l'equipatge, ja estava con­
vençut que el pas per Urgell seria el trampolí per a la
immortalitat.
Va rebre una acollida calorosa a la ciutat. Els cònsols,
que l'havien anat a rebre a l'entrada del terme, el
van obsequiar amb un gran cerimonial. Estaven contents
de tenir un bisbe nou, ni que fos només per la
intriga. L'anterior, deien, passava la major part de l'any
al seu palauet de Guissona, i havia deixat les seves
ovelles més aviat esgarriades, a mercè dels gavatxos,
dels bandolers i dels hugonots, que moltes vegades
eren totes tres coses en una.
En el seu primer sermó va prometre que no abandonaria
la càtedra, el setial dels seus il·lustres predecessors,
sant Just, sant Ot i sant Ermengol. Va proclamar
que s'havia acabat el temps dels bisbes absentistes,
ganduls, gormands i abúlics, i que treballaria per
tornar a la ciutat d'Urgell l'esplendor que es mereixia,
que li havia estat furtada per la indiferència de tants i
tants governants. Urgell es convertiria en un centre
cultural de primer ordre, en ''Faro de los Montes Pirineos,
Pasmo de Naciones, Envidia de Ruines y Gloria del
Siglo". El públic que entenia el castellà el va aclamar. El
que no, també ho va fer, per simpatia i educació. Si no
fos que ja el duien dalt d'una cadireta gestatoria,
l'haurien passejat a coll pels carrers de la ciutat. Els
cònsols van córrer a fer imprimir el sermó, convençuts
que s'obria una nova etapa en la història de la Seu.
Els canonges, que quan no hi havia el bisbe feien i
desfeien tant com els rotava, s'ho miraven amb una
certa alarma. Tradicionalment havien mostrat una
gran hostilitat als bisbes amb iniciativa. Quan els va
reunir a l'aula capitular, més d'un arrufava el nas i
mormolava entre dents contra el nouvingut. El bisbe
Sebastián, amb una certa mà esquerra, els va insinuar
VENT DE PORT

que, si no l'emprenyaven gaire, mantindria Ystatu quo.
Li van donar un vot de confiança i un petit crèdit per a
les primeres despeses d'un govern que es preveia, si més
no, diferent dels altres.
El nou prelat va començar a treballar immediatament.
Va adaptar un llibret que ja tenia mig embastat
sobre el rapte de les Sabines a la realitat mitològica local.
Sense patir-hi gaire, el va transformar en la història
d'Hèrcules (el fundador mític de la ciutat), enamorat
d'una nimfa dels boscos, amb l'oposició de Jiipiter i la
complicitat de Diana caçadora: un joc de precisió de
disfresses i gelosies. El va enllestir en quatre dies i
quatre nits febroses. Hi havia alguna escena un pèl
forçada, però el conjunt era acceptable, encara que
alguna expressió italiana li sonava una mica malament.
La música ja li va portar més problemes. La seva
tècnica com a compositor era més aviat limitada,
basada sobretot en el plagi i la imitació. Tot i això, li
costava un munt de tallar i enganxar de manera que
quedés plausible. Però al final se'n va sortir: tres actes,
set personatges principals, un baix continu sense audàcies
harmòniques però efectiu.
VENT DE PORT
Començava llavors la part més ingrata i incerta: la
producció de l'obra. Primer de tot, calia trobar un
teatre. A la ciutat no hi havia teatres. Els canonges van
oposar-se radicalment a cedir la catedral, argumentant
que per a un oratori potser sí, però que representar-hi
un drama de tema pagà era gairebé una blasfèmia, per
molt fundador que fos el protagonista. El consolat,
que arrossegava un dèficit de segles, es veia impotent
per trobar una solució. Després de donar-hi moltes
voltes, a algú se li va acudir que es podria representar a
la nova església dels agustins, a canvi d'oblidar un antic
plet que feia cinquanta anys que durava, sobre un dret
d'aigües a la Secla Molinera.
Resolta la qüestió del local, s'imposava organitzar
l'orquestra i trobar cantants competents. Amb els
quatre violinistes de tercera i el parell de flautistes que
tocaven a la catedral no n'hi havia ni per començar. Va
reclutar un arpista, algú que toqués dignament la viola
baixa i un chitarrone eficient. Amb els cantants va
haver de suar. La capella de la catedral estava formada
per quatre nens d'aspecte tèrbol i quatre capellans amb
tessitures difícils, que amb prou feines podien escometre
amb dignitat el repertori litúrgic habitual. El senyor
bisbe només es va emocionar amb la veu d'un jove
castrat local (a qui deien, en un rampell de crueltat, lo
Capó) que, si bé no sabia llegir música, sí que posseïa
una veu potent i ben modulada, perfecta per al paper
protagonista. Per al paper de Diana va llogar un falsetista
sevillà, que li va demanar l'oro i el moro per
acceptar; Júpiter seria un baríton andorrà.
Els assajos van començar el mes de març. Dels
decorats se'n va haver de cuidar un artista local que
suava sang per materialitzar els artificis escènics que
l'acció exigia.
Passaven els dies i els canonges i una pila de ciutadans
contemplaven amb preocupació els preparatius
per a l'estrena. Veien passar el senyor bisbe escabellat i
febrós, carregat amb dibuixos dels decorats; tot seguit
s'asseia davant del clavicèmbal, assajava una estona
amb els músics i corria després cap a l'allotjament dels
cantants, per ensenyar-los les darreres modificacions.
Tothom veia que allò no podia acabar bé de cap
manera.

fi. jtalà^ Ja/ t''h)^pt>.
13. /.» t'.r/,:o.!/'.
,^1 í|[, y ^ *»««(.«„,«!
VI^TA OC€I»MN'rAfc BE LA ririlAll PE ÜMC£L.
L'estrena es va preveure per al primer de maig de
l'any de 1692. Corrien rumors sobre una invasió
francesa imminent, de les que passaven cada trenta o
quaranta anys. Però el bisbe Sebastián no va alterar
els seus plans. Va convidar tots els bisbes veïns, una
pila de coneguts i tothom que pogués, d'una manera
o d'una altra, esbombar al món el naixement d'un
gran operista. Una setmana abans, ningú no havia
confirmat l'assistència, temorosos dels moviments de
les tropes del duc de Noailles, que eren ja una certitud.
El senyor bisbe va haver de tancar el falsetista a
la presó perquè s'havia escapat ja un parell de
vegades.
Els francesos van posar setge a la ciutat el trenta
d'abril cap al vespre. Els cònsols van tancar les portes
a corre-cuita i van enviar un missatger al general De
Preu, governador de la plaça de Berga, perquè els
vingués a auxiliar. El senyor bisbe, desesperat, va
sortir per una porta secreta del palau i va fer cap,
mort de vergonya, vestit de pontifical i amb el
flamant manuscrit de \Ercole Amante, a la tenda del
general gavatxo. Els sentinelles, atònits, el van deixar
entrar. El duc el va rebre amb una afectada obsequiositat.
El bisbe va suplicar que, per favor, deixessin
l'assalt per a la setmana següent, que li concedissin
l'oportunitat de representar la seva primera òpera en
la data prevista, i que el general i tots els oficials
estaven convidats a l'estrena... El duc de Noailles li va
demanar la partitura. Se la va repassar de dalt a baix.
De vegades cantussejava algun fragment i comprovava
alguna harmonia en una espineta de campanya
que tenia a la vora. El bisbe intentava penetrar en
l'expressió impertorbable del duc. Impassible, anava
girant fulls. Al final, sense moure's de la cadira, va
llençar el manuscrit al foc, amb un gest avorrit:
-C'estpas Lully! ^
1
VENT DE PORT

4m « '•«* 'íi'í'^i^aiS
Els habitatges, actualment. (Foto. CCVA-j. Blanco)
CAP DE CASA
C AP DE CASA
Construcció dels habitatges de la Cooperativa Santa María d'Àneu a la Closa, 1970. (foto:]osep Cordilhj