EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Reportatge
Les nits més
fosques de
l’ànima, a Girona
Una mostra
conjunta amb Bill
Viola al capdavant
parla de com l’art
pot unir cultures
PÀGINES 2 i 3
Diari de Girona
Diumenge 23
d’agost de 2009
Dominical
Reportatge Tornar-se a sentir fans Les Festes del Tura reten hometage a la música dels 60 PÀGINES 4 i 5. Entrevista Jorge
Drexler PÀGINA 7. Reportatge Una dècada entre telescopis L’Agrupació d’Aficionats a l’Astronomia fa 10 anys PÀGINES 8 i 9.
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC
(ARLES SUR TECH)
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
CERET
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

FOTO PORTADA: DETALL D’«A NEW CHANCE
FOR A SYMBOLIC DIMENSION» DE MANUEL
SAIZ, QUE USA FOTOGRAMES D’UNA PEL·LÍCU-
LA D’INGMAR BERGMAN (MARC MARTÍ)
23 d’agost de 2009
SUMARI
2 i 3 Reportatge
Misticisme, consciència
i imatge al Bòlit
«Nits fosques de l’ànima»
presenta peces de Manuel Saiz,
Toni Serra i Bill Viola que
reflexionen amb videoart sobre
la consciència humana.
4 i 5 Reportatge
Tornar-se a sentir fans a
Olot
Les Festes del Tura inclouen un
concert que ret homenatge a la
música dels anys seixanta.
7 Entrevista
Jorge Drexler
L’oscaritzat cantant uruguaià
participa al festival Acústica.
8 i 9 Reportatge
Una dècada entre
telescopis
L’Agrupació d’Afeccionats a
l’Astronomia de Girona
compleix deu anys.
10 Entrevista
Claudia Cardinale
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Coordinació
Pili Turon
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
1
Videoart
a la nit més fosca
L’art és il·luminació, i té l’obligació d’encendre petits llums de
consciència dins nostre. La nova exposició del Bòlit, que ha dut
Bill Viola a Girona, vol adreçar-se al fons de l’ànima humana.
N its
TEXT: MARTA PALLARÈS FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
fosques de l’ànima és el títol d’un dels
poemes més coneguts del místic espanyol
San Juan de la Cruz; i no és un
caprici que aquest sigui el títol de la mostra
que ha portat a Girona l’art de Bill Viola, flamant
Premi Internacional Catalunya 2009,
acompanyat de les peces de Manuel Saiz i Tonni
Serra. Perquè el misticisme impregna la personalitat
de Viola, que va afirmar a Girona durant
la presentació de l’exposició que «les
grans religions estan en lluita, intentant-se matar
l’una a l’altra: això no té res a veure amb
Déu». Però com el videoartista californià va
voler deixar palès a continuació, l’art pot jugar
un paper cabdal entre la unió de les cultures,
que estan condemnades a entendre’s.
La nova i ambiciosa proposta del Centre
d’Art Contemporani de Girona, el Bòlit, es divideix
entre les sales de la Rambla i la capella
de Sant Nicolau, on es pot observar el muntatge
de Viola The Messenger: el missatger, un
mot que en grec antic significava, ni més ni
menys, «àngel». Una peça que, un cop més, és
plena de significat religiós, i que va suposar
un treball específic de Viola per a la catedral
de Durham. Una projecció a gran escala mos-
tra un home nu que emergeix i se submergeix
lentament a l’aigua, mentre respira profundament;
«una bella metàfora vers l’inefable del
trànsit entre la vida i la mort». Aquesta peça
s’ha de contemplar en la foscor, i el silenci,
per propiciar la creació d’una atmosfera d’immersió
sensorial que convida a la meditació.
L’artista apuntava, a la presentació de la mostra,
que aquesta obra versa «sobre el naixement
i la mort, sobre allò material i immaterial,
entre la terra i el cel».
Altres treballs de Viola també han estat centrats
en l’instant de trànsit de l’ànima, com The
Passing i Heaven and Earth. Ambdós parteixen
de la mort de la seva pròpia mare, recollint
els darrers moments de la seva vida i combinant-los
amb l’instant en què el fill de Viola
va obrir els ulls per primer cop. I és que a
l’artista li interessa parlar de la vida eterna,
d’un cosmos «que es basa en la continuïtat, en
l’evolució, en la vida cíclica».
El poder de la història i la memòria també
té un pes específic dins les creacions del guanyador
del Premi Internacional Catalunya, que
li va ser otorgat «per la creació d’una obra alhora
artística i tècnica, personal i espiritual,

2
mitjançant l’ús del videoart, del que és pioner».
Precisament durant la seva visita a Girona
va parlar de «la presència del passat» a la
ciutat, que «et toca profundament». «El poder
de Girona és posseir profundes arrels, mentre
que el poder dels Estats Units radica a no tenir-ne,
de memòria», afirmava l’artista, gairebé
amb el cap cot, ple d’humiltat.
Posant el focus en la imatge com a visió
Nits fosques de l’ànima explora el diàleg entre
artistes i les capacitats expressives de la
imatge videogràfica, que té la particularitat de
tenir una temporalitat molt concreta; els seus
efectes, de la mateixa manera, són canviants
en l’espectador segons l’espai on es vegin o
el context. A la capella de Sant Nicolau, tant
important és la mateixa The Messenger com la
foscor que l’envolta: alfa i omega, la imatge
contra la seva absència. I com va voler remarcar
Viola, no és tampoc casualitat que tant
la pràctica artística com la religiosa arribin al
seu punt de màxima expressió amb el mateix
concepte: «il·luminació».
Des del Bòlit s’ha fet incís que aquest és un
tret present a tots els treballs que integren la
mostra, encara que s’hagi desenvolupat de formes
ben diferents: «Bill Viola des de la contemplació,
Toni Serra des de la crítica i Manuel
Saix des de la ironia».
A A New Chance fos a Symbolic Dimension,
Manuel Saiz s’apropia d’un fragment del film
Ansiktet (The Magician / The Face) d’Ingmar
Bergman, en el qual el doctor Vogler, personatge
a cavall entre el mag i l’hipnotitzador,
és interpel·lat pel racionalista doctor Vergérus
sobre els seus poders paranormals. Saiz omet
fotogrames del film, però la imatge persisteix
perquè es projecta sobre una solució que reté
la llum i la mostra als ulls de l’espectador. Així,
Saiz reflexiona sobre l’estat ocult de la consciència
i hi imprimeix un to irònic.
També apel·la a l’inconscient l’altra mostra
de Nits fosques de l’ànima que es pot veure al
Bòlit - La Rambla: Istishara Archives de Toni
Serra. L’artista ha treballat tot sovint el tema
mitjançant el somni, el ritual i els estats alterats
de consciència. Aquí presenta un tríptic
amb gravacions que ha fet durant 20 anys en
relació amb l’imaginari àrab; aquest treball li
ha valgut el Nam June Paik Award.
3
5
4
6
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Fotos:
1
El videoartista Bill
Viola posa davant la
seva creació «The
Messenger»
2 i 3
El tríptic «Istishara
Archives» de Toni
Serra es pot veure a
La Rambla.
4
Un home nu dins l’aigua;
la repetició de la
imatge parla del trànsit
de les ànimes.
5
La imatge real porta a
reflexions profundes
sobre la consciència.
6
El Bòlit de La Rambla
permet la interacció
dels visitants amb les
peces, fent-los partícips
del procés creatiu.

4 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Fotos:
1
El festival dels fans
va reunir centenars
de persones.
2
Una actuació al programa
Escala en
Hifi.
L a
Tornar-se a sentir
fans a Olot
Les festes del Tura inclouran aquest any en la programació un concert recordatori del que va tenir
lloc fa deu anys i que homenatja la música dels anys seixanta
1
música que sorgia de les màquines de
discos dels bars i que era ballada al costat
de la barra, les cançons que eren cantades
a cor per la mainada que omplia els carrers, les
lletres que eren comprades als quioscos i memoritzades,
els xisclets i les pèrdues de coneixement
al concerts i les aparicions dels ídols a
la televisió en blanc i negre han quedat en la
memòria involuntària d’una generació per sempre
més. Fa deu anys l’associació olotina Fans
es va proposar recordar l’esperit d’aquella època
d’estius d’eves amb biquini de ratlles i d’irrepetibles
raigs de sol.
El primer que va fer l’impulsor de Fans, Jordi
Sellas, va ser fer el programa de ràdio Tots som
Pop que retransmetia les cançons, l’esperit i els
fets d’aquells seixanta. Des de les ones de Ràdio
Olot, Sellas va aconseguir despertar la memòria
de milers de radioients i, sobretot, il·lusionar
els components dels grups locals dels 60.
A partir d’aquí es va concretar la gran idea de
fer un concert d’homenatge a la dècada dels 60.
Així els grups que amenitzaven les festes d’estiu
de la dècada dels prodigis van tornar a assajar.
Homes granats es van tornar a trobar al
vell garatge amb els antics instruments i els amics
de la llunyana joventut.
El 10 de setembre del 1999 va tenir lloc a Olot
un concert irrepetible que va aplegar The Rhi-
TEXT: XAVIER VALERI FOTOGRAFIA: DdG
2
no’s (1961), The Chirp’s (1962), Los Volcánicos
(1962), Els Corbs Negres (1962), Los Buitres
(1963), Els Volcànics (1967) Acquarium (1968) i
el cantant Rock Begudan (1963). «Un concert
històric i irrepetible», diu Jordi Sellas. La major
part dels grups que es van reunir per aquell dia
no ho han tornat a fer mai més, però, en canvi,
n’hi ha hagut que sí,
L’esdeveniment va aplegar una multitud al Firal
d’Olot que va seguir amb passió les actuacions.
A partir d’aquell èxit, Sellas es va proposar
donar continuïtat al fenomen social que havia
despertat d’un somni de dècades a tota una
generació d’olotins. Així va crear l’Associació
Fans que ara té més de 350 associats i té l’objectiu
de cercar la diversió a partir de la nostàlgia
dels 60.
Les Festes del Tura d’aquest any tindran a la
programació un concert recordatori del que va
tenir lloc aquell 10 de setembre del 1999. D’aquesta
manera, el diumenge 6 de setembre a les
12 de la nit al Firal, els grups olotins Corbs Negres
(1.962) i Volcànics (1.968) tornaran a aplegar
una multitud afamada de cançons i d’ambient
de la dècada dels 60.
TORNAR A VIURE
Des dels seus orígens el grup Fans d’Olot s’ha
proposat recuperar l’ambient de les minifaldi-

3 7
4
5
lles i els colors llampants. Així l’entitat s'autodefineix
com a agrupació de nostàlgics de la música
dels 60. Durant tot l’any Fans organitza activitats
relacionades amb la seva passió. L’impulsor
de Fans, Jordi Sellas explica que són una
colla de romàntics que estimen la vida. Així
aquest any han anat a Eivissa al Flower Power,
la festa commemorativa del moviment hippy, i
han estat al concert de Clifft Richard a Glasgow.
Sense sortir de la comarca, Jordi Sellas, diu que
per Carnaval van fer una festa de disfresses ambientat
als 60, al restaurant la Deu i que organitzen
concerts periòdics als pobles. Així van
portar Karina a la festa dels 60 de Sant Joan les
Fonts i Los Diablos i Llorenç Santamaria a Sant
Feliu de Pallerols. Sellas explica que fa 2 anys,
Fans va portar Luís Aguile, Fórmula V, Los Latinos,
Los Sirex i Los Mustang a la gala de la societat.
«L’ambient de les actuacions conté xiscles,
pancartes i fins les dones llencen calces a
l’escenari», diu Sellas.
De tota manera, Jordi Sellas puntualitza que
les dones ja no es desmaien com quan tenien
15 anys. L’implacable pas del temps amb les seves
conseqüències els ha fet perdre una capacitat
d’emocionar-se només a l’abast de les adolescents
de totes les èpoques. L’impulsor assenyala
que entre la mitjana d’edat dels socis de
Fans volta els 50 anys, però apunta que també
6
10
8
9
n’hi ha de 17 i de 30. «Fonamentalment som gent
que encara no tenim edat per a l’Imserso però
que tampoc som joves», explica.
ESCALA EN HIFI
Durant sis anys consecutius, Fans ha celebrat la
seva versió del programa Escala en Hifi de TVE.
Es tracta d’un sopar amb més de 3 hores d’espectacle
que està amenitzat per imitacions de
les estrelles dels 60 a base d’una gran dosi
d’humor i d’enginy.
En la darrera edició van haver-hi més 20 actuacions
d’intèrprets de totes les edats que van
cantar en directe els èxits d’aquell temps. Com
en el concurs de TVE van haver-hi guanyadors.
També va haver-hi actuacions fora de concurs
en Playback. Els participants van imitar Luis Mariano,
Antonio Molina, Luis Aguilé, Nino Ferrer,
Albano i Romina Power, José Guardiola i Tip i
Coll. Va haver-hi un homenatge als festivals d’Eurovisión
dels anys 68 i 69.
L’activitat de Fans es resumeix en la celebració
de festes socials, carnavals, sopars amenitzats,
concerts a les localitats veïnes amb l’actuació
de destacats representants de la dècada i
l’assistència a concerts de figures de gran nivell
musical arreu del mon.. Segons Jordi Sellas, els
associats de Fans són uns romàntics, nostàlgics
que cerquen l’alegria de viure i la diversió.
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Fotos:
3
«Fans» seguin un
concert amb pancartes.
4
Visita dels fans a
Madrid.
5
Josep Sellas amb
Karina.
6
Los Buitres, en plena
actuació.
7
Un grup de «Fans»
amb Karina.
8
Cartell de les festa
de l’any 1999.
9
Una actuació a Olot.
10
Un cantant, disfressat,
en el programa
«Escala Hifi».

Reportatge
6 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Benvinguts a l'illa
dels
esports
Nintendo perfecciona i amplia amb Wii Sports Resort les virtuts
d'un videojoc que va marcar un abans i un després en les
consoles, i presenta un nou i espectacular sistema de control
S embla
que va ser ahir quan Nintendo va
posar comandaments en el mercat de les
videoconsoles amb una proposta tan revolucionària
com senzilla: portar la interactivitat
dels jocs al mateix moviment del jugador.
Naixia així la Wii, i res va tornar a ser igual.
De sobte, els salons de casa es convertien en
pistes de tennis, pistes de bitlles, camps de
golf o rings de boxa i al jugador no li era suficient
de prémer botons, calia «saltar» al terreny
de joc, arremangar-se i suar com mai per
colpejar la bola o esquivar els punys. La joia
de la corona fou Wii Sports, amb la qual la
companyia japonesa es va fer amb un forat
creixent en un mercat dominat per la PlayStation
i la Xbox 360
A partir d'uns plantejaments d'extremada
senzillesa en l'apartat gràfic, i apostant per
l'entreteniment implacable, Nintendo va vendre
més de 40 milions d'unitats a tot el món,
una fita que va servir perquè un públic nou
s'interessés pel món del videojoc. I ara, en plena
època estival, quan la resta de rivals espera
el fi de l'estiu per als seus llançaments més
potents, Nintendo desembarca sense fer xivarri
amb l'esperada continuació. I ho fa a l’engròs.
Com ha de ser. Wii Sports Resort encerta
de ple en les seves millores tècniques: adéu
als alentiments, les textures són molt més elaborades
i els escenaris tenen, sense oblidar el
toc «simpàtic» de les figures, una gran quantitat
de detalls que els donen més personalitat.
Excel·lent és l'apartat de l'aigua, que entolla
el joc de dalt a baix i aporta una frescor notable.
I la cosa més destacada: arriba el joc
acompanyat del perifèric Wii Motion-Plus, que
perfecciona el sistema de control de la consola
i converteix el comandament en una precisa
prolongació de les nostres mans.
Amb el nostre aterratge a l'illa Wuhu després
d'un vol de reconeixement (el mateix que
es realitza amb la Wii Fit quan fem running)
comencem una aventura esportiva de primer
ordre i molt més imaginativa i variada que l'original,
com no podia ser d'una altra manera).
Dotze desafiaments donen curs a l'energia
i la capacitat de superació. Les disciplines
esportives que es plantegen tenen
com a novetat la possibilitat d'encarar-les amb
diferents estils. Una troballa. Totes arrenquen
amb una breu història de l'esport més les indicacions
per usar el comandament sense perdre
el control, la qual cosa es fa especialment
útil en el cas de l'espasa per a l'esgrima japonesa
o de l'arc. Wii Sports Resort es mulla a
fons amb els esports aquàtics, amb el piragüisme,
la moto aquàtica i l'esquí aquàtic com
a atraccions per llançar-se a l'aigua. Una vegada
guanyem en soltesa, cosa que no és tan
senzilla a vegades, només de moure'ns entre
onades ja és una garantia de diversió per l’aconseguits
que estan els moviments i les seves
conseqüències en el líquid. Ja assecats, res
millor que posar a prova la punteria amb el
tir amb arc, que exigeix un total domini tant
del Wiimote com la seva expansió, el Nunchuk.
I una vista de linx. Destaca entre les noves
modalitats el Frisbee, o disc volador per
TEXT: TINO PERTIERRA
BÀSQUET. Pràctica de tirs de bàsquet,
tan sols controlarem l'arc i força del tir de la
pilota i el personatge realitzarà la resta de
moviments pel seu compte.
FRISBEE. La idea és simple: un gos
ens donarà un disc que podrem llançar
a l'aire perquè el cadell l’agafi amb la
boca. El llançament s'efectua igual que
en la realitat: un moviment horitzontal
amb la mà que podrem variar segons
l'angle i força del tir amb gran precisió.
TIR EN ARC. Exigeix una gran
punteria i una bona vista per fer el
millor tir a la diana i aconseguir la major
quantitat de punts.
MOTO AQUÀTICA. Realitza curses a
tota velocitat sobre el mar al volant
d’una moto aquàtica, agafant els
comandaments com si agafessis el
manillar de la moto.
WII MOTION PLUS
Tots els girs de canell
són captats per la Wii
Motion i es traslladen
a temps real. El
comandament funciona
amb un sensor
giroscopi que pot
detectar 1.600 angles
de gir per segon. És a
dir, que si girem el
canell quatre voltes i
mitja en un segon
Wii MotionPlus està
preparat per
detectar cada un
dels angles
NOVA EVOLUCIÓ
Aquest perifèric s’incorporarà a la part inferior del
Wiimote i tindrà com a objectiu transportar els
moviments del jugador a la pantalla en una proporció
d’1:1, és a dir, totalment a temps real i sense cap
tipus de problema
als amics. I encara que al principi sembla fàcil
amb el gosset d'aliat, després és endimoniadament
difícil ficar-lo a la cistella de sempre.
Aquí no val tirar-lo de qualsevol manera,
s'exigeixen una precisió i una habilitat totals.
I aquí el nou perifèric treu a relluir les seves
millors prestacions, cosa que s'agraeix sobretot
en el cas del golf o de les bitlles, dues propostes
que es quedaven un xic curtes abans.
Un altre esport innovador respecte al títol
original, i que respon a les expectatives, és el
bàsquet, encara que el ciclisme no li va a la
saga i es roda que dóna gust. Cal posar-se seriosos
quan arriba l'hora de jugar al ping pong,
que és com el tennis però a ritme frenètic i en
un espai molt més reduït. Nervis fora. Ideal
per cremar calories però millor escalfar
abans, per evitar espantar els canells. I com
a rematada insòlita després de tant frenesí,
finalitzem saltant en paracaigudes. Amb un
parell de nassos. Pensats més per gaudir de
l'ostentació del nou joc que com a activitat esportiva,
aquests salts són un bon epíleg per a
una experiència que no només permet al jugador
fer esport sense sortir de casa (encara
que no arribi a la sofisticació d'altres propostes
esportives que et fiquen un autèntic gimnàs
a casa, amb el perifèric Wii fit) sinó que
assegura una gran diversió en solitari o en
companyia.
L'important és participar... més que mai.

Jorge Drexler Cantautor, actua al festival Acústica de Figueres
Dissabte vinent passarà pel Festival Acústica figuerenc un dels cantants més originals del panorama
musical actual. Drexler va guanyar el 2005 l’Òscar a millor tema musical amb Al otro lado
del río. A Figueres gaudirem de la seva visió musical.
“Manquen orelles i vida per
escoltar música”
J orge
Drexler (Montevideo, 1964) va deixar
la seva feina mèdica, de tradició familiar,
per embrancar-se en la música
com a carrera vital. Aquest hispanouruguaià,
anys abans, havia cantat, entre altres llocs, en
sinagogues. Per l’Acústica de Figueres, en el
seu nou recinte de pagament, al claustre de
l’IES Ramon Muntaner, tocarà el dissabte vinent
un dels creadors més originals que poden
escoltar. Dos dels seus discos, Eco (2004)
i 12 segundos de oscuridad (2006) són dues
obres de qualitat, una reflexió musical i humana
d’un gran creador.
Què fa un otorinolaringòleg en aquest embolic
de la música? (s’ho pensa) Disfrutar de
les possibilitats d’emoció a través de la música.
Ja sé que sempre ha cantat, però d’entrada,
semblen dos món molt diferents, oi?
Són diferents, però també iguals. Depèn de
com ho vulguis mirar, perquè aquests dos
camps d’experiències també tenen algunes
semblances.
A Figueres actua davant d’un auditori reduït,
creu que aquest és una mica el futur
de la música en general, tornar a les distàncies
curtes? No crec que tingui a veure
la grandària dels espectacles amb el futur musical.
Fa poc ha actuat Madonna a Barcelona
amb un xou espectacular. I tenim els espectacles
gegantins dels U2, en aquest aspecte, no
canvia tant la música.
Què li va dir la seva companya, Leonor Watling,
sobre les comarques gironines, algun
consell o comentari? Conec Girona, hi
hem estat algunes vegades i és una ciutat que
ens agrada molt. Ara toco a Figueres, que conec
menys, i hi estic molt il·lusionat. M’agrada
tocar a Girona.
El públic trobarà temes nous, clàssics? Farem
un canvi de registre, diferent del de Cara
B. Un nou registre que va molt bé amb el títol
del Festival, serà un espectacle hiperacústic!
(riu). Un acústic real, amb un format simplificat
que és la primera vegada que assajo.
Si les condicions ambientals ho permeten, serà
d’una gran simplicitat.
Gairebé només amb la veu? Serà un xou
acústic, intentarem desconnectar la poca amplificació
que portem. Els sons ambient no em
molesten, es poden integrar en l’espectacle.
Té entrades esgotades, està satisfet? Estic
supercontent! (riu)
Internet canvia la capacitat de comunicarnos
en l’aspecte musical? (s’ho pensa) Sóc
dels que pensa que el tipus de comunicació
de l’ésser humà no canvia tant, que no és que
hi hagi menys o més comunicació. Abans, escoltaves
música a la saleta de casa i després
podies passar-te molta estona xerrant sobre el
disc. Ara aquesta mena de comunicació no es
dóna. Ara la gent té als seus I-pods, centenars
de cançons. Som en una època de la comunicació
on tenim una relació inversa entre el coneixement
musical i la capacitat d’emmagatzematge.
Ara pots tenir una discoteca gegantina,
com mai podria haver tingut jo. Però man-
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTO: THOMAS CANET
quen orelles i vida per escoltar música.
A 12 segundos de oscuridad, parla de la
figura del far: li agrada aquesta metàfora
de la llum que il·lumina la nostra foscor,
la música és una mica això? La metàfora
parla de la llum, però té en compte els segons
de foscor del far, aquests 12 segons de foscor
serveixen per fer que els navegants calculin la
seva posició en relació al far i la costa. És donar
importància al silenci.
Ens parla de la reflexió, de la pausa? Si,
del silenci que convida a la reflexió.
Després de guanyar l’Oscar li van arribar
propostes de Hollywood, o ja en va tenir
prou amb el protocol dels Oscar, que no
li deixaven cantar el tema premiat? Acabo
de fer els temes del darrer film de James Ivory,
amb Anthony Hopkins i Laura Linney, City of
Your Final destination. No només és algun
tema, sinó tota la banda sonora. Crec que és
millor que no em deixessin cantar, que fer-ho
en un format tan sobrecarregat com el que tenien
preparat.
Parla de la multiculturalitat, com al tema
Disneylàndia, a on hi ha gent que viu com
en un parc temàtic, i d’altres que no poden
accedir-hi; perquè creu que alguns els
fa tanta por la barreja cultural? L’altre sempre
produeix por, és una de les pors més arcaiques
de la humanitat. La por que neix dels
desconeixement i de no conèixer l’altre. La xenofòbia
cessa en viatjar i conèixer. Avui en dia
poca gent pensa així. No hi ha cultura sense
interacció cultural. Si una cultura fos pura, pobra
d’aquesta cultura!
Vostè és un poeta que fa música, o un músic
que fa poesia? Jo em considero un cancionista.
Que és diferent de ser un músic o un
poeta. És la interacció entre ambdós. Allò que
succeeix quan interactua la música i la poesia.
Sol parlar d’amor i desamor, les bones
cançons són cançons de desamor? No és
necessari, hi ha cançons d’amor molt bones i
d’altres de desamor que també ho són. L’amplitud
de la paleta dels sentiments és immensa.
Milonga del moro judío o Al otro lado del
río, parla d’entesa entre cultures, creu que
amb la capacitat de matar i esclafar a l’altre
que tenim, podem arribar a fer les paus
amb els veïns i els nostres fantasmes? És
una molt bona pregunta perquè ens inclou a
nosaltres i als veïns. Per estar en pau amb els
altres, per poder vèncer la por a l’altre, has
d’estar en pau amb tu mateix.
Vol afegir alguna cosa més? Estic preparant
el nou disc, que esperem que aparegui al
gener-febrer. Ara estic com en un estadi intermedi,
entre les vacances i la creació, amb
algun concert com el de Figueres.
Un comiat diferent per a aquesta entrevista
(riu) Fes-me una pregunta diferent i et
faré una resposta diferent.
Entrevista
7 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
“
L’altre sempre
produeix por,
és una de les
pors més
arcaiques de
la humanitat.
La por que
neix del
desconeixe -
ment i de no
conèixer
l’altre. La
xenofòbia
cessa en
viatjar i
conèixer. Avui
en dia poca
gent pensa
així. No hi ha
cultura sense
interacció
cultural
“

Reportatge
8 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Fotos:
1
Observació de l’eclipsi
total de lluna
del 3/03/07 des del
Mas Roig de
Llagostera. Aquesta
activitat ha estat una
de les més multitudinàries
amb unes 300
persones assistents.
Es va repartir xocolata
amb melindros
per a tots els assistents.
Foto: Josep
Manel Sànchez.
2
Eclipsi total de lluna
el 3/3/2007. Festa
des del Mas Roig de
Llagostera amb un
telescopi Meade de
150mmØ i una
Canon 300D. Foto:
Francesc Pruneda
3
Nebulosa de la rosseta.
23/12/08 des
de Calonge.
Telescopi Takahashi
FSQ i càmera
Artemis 11002 i filtre
H-alpha. Foto: Josep
Manel Sànchez
Una dècada entre
telescopis
1
L ’eclipsi
L’Agrupació d’Afeccionats a l’Astronomia de Girona compleix deu anys observant el cel, fent
activitats de tota mena i amb un projecte de futur doble: gaudir de dues cúpules a Llagostera
parcial de sol que es va viure a Catalunya
fa deus anys va servir per consolidar
l’afició d’un grup de joves envers l’observació
dels planetes i constituir l’Agrupació
d’Afeccionats a l’Astronomia de Girona
(www.astrogirona.com) . Era l’11 d’agost i en
molts parts del món, l’eclipsi va ser total. L’actual
president i un dels fundadors, Francesc Pruneda,
van trobar en la casa d’un futur soci,
Eduard Sabater, la possibilitat de veure-ho en
unes bones condicions. L’aficció, però, ja venia
de lluny.
Hi ha maneres moltes diverses d’aficionar-se
a l’astronomia: arran d’una visita en un planetari,
per accident, per familiars o amics, després
de perdre’s una nit a la muntanya o de fer bivac...
La passió de Pruneda per l’astronomia va
néixer mirant la televisió. Era ben jove quan hi
van passar el documental Cosmos de Carl Sagan.
A partir d’aquí: llibres, documentals i fi-
TEXT: TAPI CARRERAS FOTOGRAFIA: DdG
nalment els primers telescopis.
L’Agrupació té socis a moltes poblacions de
les comarques gironines, però sobretot a Palafrugell,
Llagostera, Caldes de Malavella, Salt i Girona.
A les comarques gironines comparteix l’estima
per aquest àmbit amb l’Agrupació Astronòmica
de Banyoles, la de la Garrotxa i la Societat
Astronòmica de Figueres.
L’Agrupació d’Afeccionats a l’Astronomia de
Gironaes ha anat creixent i ha fet multitud d’activitats
per als socis (tallers, seguiments d’efemèrides
i observacions de pluges d’estrelles, entre
altres) i moltes altres obertes al públic com
ara conferències en centres escolars. Fins i tot
han fet conferències simultànies en diversos
punts. Fa només unes setmanes van plantar diversos
telescopis a Palafrugell i a Palamós i prop
de mil persones van voler veure el cel d’un xic
més a prop. Aquest any hi ha hagut més activitats
que en anys anteriors. De fet, el 2009 és es-
2
3
pecial per a tots els amants dels planetes i les
constel·lacions. Ha estat declarat Any Internacional
de l’Astronomia i ha servit per donar a
conèixer i aprofundir en aquesta ciència.
L’Agrupació, actualment amb seu al Casino
Llagosterenc, encara els dos dígits del seu naixement
amb un projecte doble sota el braç: la
posada en funcionament de dues cúpules per
fer observacions de qualitat. Una estarà al futur
centre cultural de Can Roig de Llagostera. Farà
cinc metres de diàmtre i hi haruà un telscopi de
35 centímetres de diàmetre cedit per Eduard Sabatés.
Serà a més la nova seu de l’entitat per
guarda-hi material, celebrar-hi reunions i fer-hi
concursos. L’altra serà al paratge natural del Mas
Roig, també a Llagostera, on el propietari els ha
permès poder-hi fer observacions i on ja s’ha
instal·lat una cúpula, un xic més petita que la
del futur centre cultural. En aquesta segona,
però, en estar més allunyada del nucli urbà s’hi

4 5
6
7 8
podrà observar objectes de cel profund: cúmuls
d’estrelles, galaxies, nebuloses...
És des d’indrets com aquests que els astrònoms
observen. Alguns es limiten a això, a gaudir
veient la Via Làctea, els planetes, les estructures
de nebuloses, i altres objectes. Altres procuren
fer fotografies. Hi ha les conegudes com
«postaleres», on es pretén aconseguir una imatge
de gran bellesa i molt color) i «l’astrometria»
(que permet controlar els moviments de cometes,
asteroides i possibles objectes que puguessin
impactar amb la Terra).
Hi ha molts tipus d’afeccionats a l’astronomia.
Des dels que ho fan a ull nu o amb prismàtics
(es poden arribar a veure galàxies) fins als que
tenen tres o quatre telescopis diferents i que utilitzen
en funció del que vulgui veure en aquell
moment. N’hi ha que són millors per veure la
Lluna o els planetes i altres per galàxies o nebuloses.
Però «el millor telescopi és el que fas
servir més», indica Pruneda, que ressalta que
n’hi ha que caben dins una motxilla i són molt
bons».
Tot i això, hi ha alguns impediments que dificulten
la correcta visió que pretén l’observador.
L’aire de la Terra pot anar perdent qualitat
a conseqüència del tan citat canvi climàtic. Però
el que més dificulta la feina d’un afeccionat a
l’astronomia és la contaminació lumínica. Poder
veure galàxies, cúmuls d’estrelles, nebuloses i
planetes, en condicions dignes suposa molts
cops un viatge d’una o dues hores. Fer-ho des
de dins d’una gran ciutat es fa difícil perquè tota
la llum provinent dels carrers, edificis i carreteres
actua pràcticament com un tel al telescopi.
De fet, és el principal problema dels afeccionats
a aquesta ciència.
No per ecologia, que també, els astrònoms
lluiten contra aquesta problemàtica i han fet
campanyes reclamant canvis i millores en la il·lu-
minació dels nuclis urbans. En molts municipis
s’han començat a posar les piles. Els nous fanals
miren cap a baix, aprofiten més la llum, s’apaguen
abans, però queda molta feina per fer.
LA COMPRA D’UN TELESCOPI
També pot ser una problemàtica la mala compra
d’un telescopi. El president de l’Agrupació
d’Afeccionats a l’Astronomia de Girona, Francesc
Pruneda, explica que comprar-se un aparell
en un supermercat a preu econòmic pot acabar
amb la passió cap a l’observació de tot el
que hi ha més enllà del planeta Terra i deixar el
telscopi en un calaix de per vida, esperant acabar
llançat en un contenidor. Considera que un
aparell «decent» i ben equipat no pot baixar d’un
preu de 500 euros, i això, aprofitant al màxim
el mercat de segona mà. «Que ningú compri un
telescopi a cegues. Que busqui consell a un expert»,
assenyala.
7 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Fotos:
4
Cometa 17P/Holmes.
Aquest cometa va
aparèixer literalment
de la nit al dia, passant
a ser invisible
per la majoria de
telescopis a gairebé
observable a simple
vista en poques
hores. Feta el
29/11/2007 des de
l’observatori Can
Duran (Palamós).
Telescopi Baader
Scopos de 90mm de
diàmetre i Canon
EOS 350D. Foto:
Francesc Pruneda.
5
Nebulosa de la trífida
M20 a Sagitari.
Observatori Can
Duran, Palamós el
19/07/2009.
Telescopi Takahashi
FSQ i càmera CCD
Orion Starshoot Pro.
Foto: Francesc
Pruneda.
6
Observació de l’eclipsi
anular de sol
des de l’Escola
Vedruna de
Palamós. Aquest
eclipsi es va poder
veure de forma parcial
des de
Catalunya.
7
Gran galàxia d’andròmeda.
Observatori Can
Duran, Palamós -
06/10/08. Telescopi
Takahashi FSQ i
càmera CCD Orion
Starshoot Pro. Foto:
Francesc Pruneda.
8
Una de les activitats
més recents i amb
més èxit, els concerts
astronòmics
«La porta de l’univers»,
combinant
música en directe,
xerrada i imatges
espectaculars.
Llagostera,
8/05/2009. Foto:
Francesc Pruneda.

Entrevista
10 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
“
Abans el
cinema era un
somni, una
gran aventura.
Ara és molt
més un
negoci. Abans
no hi havia res
establert. Hi
havia els
actors, la
història i la
càmera, això
era
l’essencial.
Allò relacionat
amb el
pressupost
venia després,
en canvi ara
tot està molt
definit.
“
CLAUDIA Cardinale Actriu
És un dels grans mites del cinema mundial. Claudia Cardinale ha passat fa uns dies per l’Estat
espanyol i ha presentat fa poc la seva autobiografia, «La meva Tunísia», centrada en el país que
la va veure néixer i en el qual va viure fins als disset anys.
L a
«Mai vaig caure a les
trampes dels homes»
majoria creu que és italiana, però és tunisiana.
La protagonista d’El gatopardo,
als seus 71 anys, continua treballant en el
cinema, ja que en la pròxima tardor estrenarà
«El filo», rodada a Tunísia, i també farà un parell
de pel·lícules, una d’elles als EUA, i una
obra de teatre.
És tunisiana; No obstant això, la majoria
dels seus seguidors creien que vostè era
una diva italiana? Sí, encara avui hi ha gent
que se sorprèn, però les meves arrels són tunisianes;
la meva cultura, francesa, i el meu passaport,
italià. Els meus primers 17 anys els vaig
viure en Tunísia. Allà on tot va començar; és
allà on el cinema va venir a per mi. Aquest llibre
és la història de Claude, una jove tunisiana
de tres generacions que vivia la seva joventut
sense sospitar el que el destí li reservava. És
també la seva mirada sobre un país al qual mai
vaig deixar i al qual m'escapo sempre que puc.
Però em considero una actriu del món, perquè,
gràcies al meu treball, he viatjat moltíssim.
Què recorda de la seva infància i adolescència?
Anava al col·legi a Cartago, i és que
tots els records familiars són d’allà. Els meus
avis vivien allà. El meu avi era constructor de
vaixells. Els meus records són tots familiars,
perquè Tunísia és la meva verdadera pàtria, les
meves arrels. Al llarg de la meva vida he anat
molt sovint allà, em refugio allà, i encara que
sigui una dona de món, el meu menjar, principalment,
segueix sent tunisià.
Com va ser el seu salt al cinema? Un accident.
L’estratègia que vaig seguir va ser la mateixa
que tinc amb els homes: no, no i no Però
sempre venien una altra vegada a per mi. I amb
el cinema em va passar el mateix, la major part
de les vegades, per culpa del meu mal caràcter.
Quan vaig començar en el cinema me'n vaig
anar al Centre Experimental Cinecitta, d’Itàlia,
i no entenia italià, llavors, en més d'una ocasió
m’enfadava, donava cops de porta i tornava a
Tunísia. Però els productors i directors al final
venien a per mi per convèncer-me, i jo tornava.
És cert que va començar al seu país? Sí, vaig
començar a Tunísia, amb un curtmetratge, «Els
anys d’or»m de René Vautier, que va guanyar el
premi de Berlín. A més, el 1956 vaig ser escollida
la italiana més guapa de Tuníssia i vaig
guanyar un viatge al festival de Venècia. Després
vaig fer una pel·lícula on interpretava una
dona amb un vel, però en la imatge final el vent
se l’enduia i així va néixer Clàudia. I a Itàlia em
vaig llançar amb els grans: Mastroiani, Gassman...
i al final, el salt a Hollywood.
Segueix treballant en cinema, però segueix
dient no als homes? Mai em vaig casar. Mai
em vaig casar, perquè mai vaig caure en les
trampes dels homes.
Pero quin actor li ha deixat més empremta?
Quan vaig treballar a Los Angeles, vaig estar
a casa de Paul Newman. Van ser molts els
actors amb els quals vaig treballar i vaig conèixer,
com Steve McQueen, Rock Hudson. Van
ser grans homes i em costa treball elegir a un.
Què opina del nou cinema italià? Abans ha-
TEXT: MELY FUEYO FOTO: JOSÉ LUIS TORRIJA
via moltes coproduccions que permetien que
el cinema italià arribés a totes parts; en canvi,
ara no es veu res de res, és molt difícil veure
pel·lícules italianes a París.
I què pensa del cinema actual, ja no es fan
aquestes grans produccions? Abans el cinema
era un somni, una gran aventura. Ara és
molt més un negoci. Abans no hi havia res establert.
Hi havia els actors, la història i la càmera,
això era l’essencial. Allò relacionat amb
el pressupost venia després, en canvi ara tot
està molt definit.
Abans de ser actriu, què volia ser? Sempre
vaig tenir passió pel desert. De nena, deia que
volia ser mestra en el desert.
Què n’opina del fet que a Penélope Cruz la
considerin una hereva de les dives italianes?
Em sembla bé. Penélope és una gran actriu,
jo ja m'he creuat amb ella.
Quins records té d’Espanya? Aquesta presentació
ha estat una excusa perfecta per tornar
a Espanya. Fa anys, al principi de la meva
carrera, El fabulós món del circ i Les petrolieres
em van portar a Espanya, i com podran imaginar,
estar acompanyada de Rita Hayworth i
John Wayne, per exemple, em fa tenir molt
bons records de les meves estades aquí.
Quins projectes té? Treball, treball i treball.
Viatge, viatge? Estic pendent de l'estrena de la
pel·lícula El tall i vaig a rodar dues pel·lícules
més i fer una obra de teatre.

Q uan
el vaig conèixer, aquest pintor discret,
de poques paraules i un punt enigmàtic,
era motiu d’escàndol: diaris i televisions
apuntaven que el seu marxant era fill
d’un dels nazis més buscats. La veritat és que
el municipi va fer costat al pintor italià de manera
total i efectiva. Per la Festa Major s’inaugurava,
a l’església de Sant Martí, el seu Mural
de la pau, que incidia, en la situació de guerra
i conflicte permanent al món i, més concretament,
entre Israel i Palestina. Tano Pisano va
declarar obertament que el conjunt era un regal
que feia a Palafrugell, poble on vivia des de
feia cinc anys.
En un mur de la sagristia de la capella que
correspon a la part barroca de l’església, Tano
Pisano va crear un conjunt artístic rellevant que
constava d’un vitrall, dos baix relleus, dos mosaics
de ceràmica i un mural realitzat en tècnica
mixta. Havia treballat aquest conjunt amb
l’ajut dels reputats artesans del veïnat com el
ceramista Joan Raventós de la Bisbal o el vitraller
Bonet, d’antiga nissaga. El mural té tres parts
ben diferenciades (el mosaic de ceràmica de La
Creació, el mural de la Crucifixió i el mosaic de
L’Arbre de la Vida) que, a la seva dreta, es contraposa
amb un lluminós vitrall.
Paral·lelament, va inaugurar tres exposicions
(una al Teatre Municipal i les altres dues a les
galeries Carpe Diem i Son Espace) que recollien
el procés de creació d’aquest mural i els
treballs d’elaboració –tant artístics com tècnics.
A més, el Consistori, que edita un calendari
des de l’any 1987, va encarregar-li per al calendari
2008 tretze aquarel·les centrades en temàtiques
marines –peixos i marisc–, acompa -
nyades amb unes receptes de cuina tradicional
que havien estat proposades per restauradors,
peixaters i particulars de la vila. Els originals
del pintor van ser exposats al Museu del Suro
de Palafrugell.
És, a més, un ceramista notable de peces de
tota mena però sempre delicades i d’un cromatisme
molt matisat.
Em rep al seu taller i no parlem d’aquell afer,
ara que sembla que ningú recorda. Li demano
què es proposa en el seu art i diu: «Busco la
simplificació perquè la pintura és economia. La
simplicitat com a ètica i esperança». Pisano explica
que «vaig néixer a Siracusa i de molt jove
vaig freqüentar, primer, l’Institut d’Art de Catània
i, després, a començament dels anys seixanta,
l’Acadèmia de Belles Arts de Roma, on
vaig seguir els cursos de Montanarini i de Mino
Maccari». Continua detallant que «el 1960, la pintura
que feia a Roma era gairebé abstracta.
2
M’inspirava en l’arquitectura toscana del Quatre-cents
i en els pintors primitius de Siena».
Però l’ensenyament acadèmic no el satisfeia
i, enamorat dels primitius flamencs, de Roger
van der Weyde o de Jan van Eyk, va decidir emprendre
una sèrie viatges d’estudi: de la Toscana,
a Amsterdam i Delft, d’Alemanya, als Països
Baixos i a Suïssa.
El 1973 s’instal·lava a Dinamarca, on va treballar
primer com a dibuixant d’uns grans magatzems
de Copenhaguen i després –conjuntament
amb Whilelm Wolhert, l’arquitecte del
prestigiós Museu de Louisiana– va decorar un
important restaurant amb pintures murals, que
van ser classificades per la crítica de «joia del
patrimoni artístic danès». «Arran d’aquest esdeveniment
em vaig instal·lar a Copenhaguen fins
que el 1987, enyorant el clima i la llum del Mediterrani,
el volum i l’ombra, vaig pensar a tornar
al sud i vaig recomençar a estudiar Cézanne,
Derain, Duccio, Pollaiolo, Chardin, Vermeer,
De Staël o Morandi. Sobretot Morandi, que
1
Tano
Pisano
TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS FOTOGRAFIA: JOSÉ LUIS GARCÍA ABRIL
3
Un artista sicilià resident a la Costa Brava
considero el meu mestre i un clàssic de la Mediterrània».
El 1990, aprofitant la invitació que rep d’exposar
a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona,
segueix el consell d’un d’antiquari amic i viatja
a la Costa Bava. Aquest nou paisatge el fascina
i adquireix una casa a Llafranc per passarhi
les vacances però més i més enamorat de
l’Empordà, acabarà per fer-ne la residència definitiva.
Deu anys després adquireix una esplèndida
mansió al centre de Palafrugell, on
des d’aleshores viu i treballa.
La seva pintura, influïda per Morandi com
sempre remarca, és molt subtil i delicada, d’un
refinament extraordinari. Tracta l’aquarel·la a
base de simples taques de traç ràpid i segur que
semblen no delimitar les formes sinó simplement
suggerir els objectes. El seu cromatisme
és delicat i lumínic i la calidesa de les zones de
llum i la fredor de les ombres són accentuades
fins el límit.
Els olis, en canvi, evidencien un treball acu-
rat, realitzat a base de diferents capes de pintura.
Aquí, les formes delimiten clarament els
objectes i diu que es troba més a prop dels mestres
italians de la modernitat, de Fontana, de
Burri o de Santomaso. Afegeix que se sent més
mediterrani que no pas italià i que li interessa
molt especialment l’obra de Cy Tombly, la de
Tàpies, de Saura o la de Millares. En canvi, no
sent cap atracció per l’obra dels famosos transvanguardistes
italians, de Clemente, Chia, Cucchi
o Paladino, que troba massa decoratius.
La veritat és que torna i retorna als mateixos
temes: pomes i flors, gerres, copes i vasos, tractats
sempre amb una simplicitat i un esfumat
que fa els objectes eteris, gairebé intangibles.
Tano Pisano ha trencat avui la seva habitual
reserva i m’ha demostrat el seu profund coneixement
de l’art. M’acompanya fins a la porta i
com a comiat em diu que creu important que
l'obra tingui sempre una certa geometria i que,
en definitiva, la pintura és tradició i memòria o
no és res.
Artistes de
l’Empordà
11 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Maria
Lluïsa
Borràs
Fotos:
1
Tano Pisano
mostrant alguns
dels seus treballs,
al seu
estudi a
Palafrugell.
2
Una de les seves
obres.
3
Ceràmiques a la
seva casa de la
Costa Brava.

12 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Furot
2008
Última novetat presentada pel
Grup Oliveda de Capmany.Vi
blanc monovarietal elaborat amb
el raim Sauvignon Blanc procedent
de la finca La Perdiguera situada al
costat de l'Albera. Vi singular de
gran qualitat amb característica aroma
intensa i varietal amb notes de
fruites tropicals. En boca té un tacte
suau, melós, ampli i subtil. Elaborat
amb raims de la varietat citada
amb criança amb els seus pòsits
que li confereixen cos, estructura i
personalitat. Recomanat per plats
difícils com espàrrecs, carxofes i
graellades de verdures. Deliciós
com a aperitiu i amb llagosta a la
planxa. El celler elaborador: Oliveda,
situat a Capmany, dintre la
D.O. Empordà elabora els vins Rigau
Ros, Finca Furot i també caves
de qualitat. Per a més informació:
www.grupoliveda.com
De l’Orde de la Garrotera
Per als que creiem que l'univers de la carn de boví és
força més ampli que la mitjana, el jarret, aquest tall
de la cama que també rep els noms de morcillo o zancarrón,
que al meu judici el menystenen, és un mos apreciat
per la seva tendresa, la seva melositat i la facilitat amb
la qual es converteix en un plat deliciós.
El jarret m'evoca sempre excel·lents plats, magnífics
estofats més o menys rurals, inoblidables ossobucos... i
aquest espectacular plat que consisteix a presentar-lo a
la taula sencer, amb la seva superfície lacada i l'os central,
dret, sobresortint i demanant a crits ser envoltat d'un
llacet blau. Blau, precisament, com la lliga que llueixen
els membres de la exclusivísima Orde de la Garrotera.
Diuen que aquesta Orde va tenir el seu origen en un
ball en la cort del rei Eduard III d'Anglaterra, allà pel segle
XIV. Pel que sembla, una dama –Joana de Kent, segons
uns, o la comtessa de Salisbury, segons altres– va
perdre una de les seves lligues -jarretière- que el mateix
monarca va recollir del terra. En observar algun somriure
suspicaç, va pronunciar la frase que, encara avui, és
el lema de l'Orde: honi soit qui malament i pense, vergonya
per a qui pensi malament.
No pensava jo en Eduard III quan el meu carnisser em
va oferir un bonic jarret de vedella, que va desossar, ja
que no es tractava de fer ossobuco ni jarret lacat, i va netejar.
La veritat és que podria haver-me enrecordat de la
batalla de Crézy, una de les primeres d'aquesta guerra
coneguda com «dels cent anys» –va durar una mica més,
116– que va iniciar, precisament, Eduard III. A Crézy, l'arc
anglès va desfer literalment la cavalleria francesa. El meu
carnisser no fou tan dràstic amb el jarret.
Ens venia de gust fer un estofat a l'estil clàssic, un d'aquests
plats ple de sabors estimats, de textures suaus,
d'aromes senzilles però intenses. De manera que vam fer
servir ingredients naturalíssims i habituals en tot rebost.
Vam trocejar un parell de cebes i vam picar tres o quatre
grans d'all, per a esglai –suposo– dels vint-i-quatre
membres de l'Ordre de la Garrotera –a més del rei d'Anglaterra,
el príncep de Gal·les i, en pla supernumerari,
altres membres de la família reial britànica i un grapat de
monarques estrangers, entre ells el rei joan Carles.
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
Vam tirar un raig d'oli d'oliva en el fons d'una olla ràpida,
i una vegada calent vam dorar els trossos del jarret,
trossos de bona mida. Els vam enretirar, i vam passar a
l'olla cebes i alls, per fer-los agafar una mica de color.
Parlant de colors, el fill gran del nostre Eduard III, que
no el va sobreviure i que també es deia Eduard, va ser
conegut a l'Europa medieval, i fins avui, com el Príncep
Negre. La seva mort va accelerar, sens dubte, la del seu
pare, que no havia tingut inconvenient a fer-se amb el
tron per l'expeditiu sistema de fer fora d'ell el seu pare.
Bé, tornem-nos nosaltres també expeditius i posem a
la cassola, al costat de cebes i alls, la carn, a més d'una
pastanaga reduïda a rodanxes. Ofeguem bé i mullem
amb un gotet de xerès, aquest elixir insubstituïble a la
cuina, a la qual aporta un univers d'aromes; en aquest
cas va ser un fi, però podria haver estat perfectament un
olorós. Deixem reduir, i incorporem un tomàquet fet trossos
i una fulleta de llorer. Salpimentem. Uns minuts a foc
suau, abans de cobrir amb aigua i tancar l'olla. En tres
quarts d'hora està fet. Se separen les carns, es passa l'altres
pel xinès, o per un colador prement bé, i... es guarden
les dues coses per separat fins a l'endemà: guanya
una pila el guisat.
Així, després del preceptiu repòs, tornem a unir carn
i salsa, i li donem una escalfada, mentre es fregeixen unes
patates tallades en dauets, que és una de les moltes guarnicions
que poden acompanyar aquest jarret. Un rioja de
2005 farà els honors.
Honors que el Príncep Negre va buscar en la lluita,
que va acabar sent una seqüela de la guerra a Europa,
entre Pere I el Cruel –o el Justicier– i Enric II el de les
Mercès –o el Bastard–. No els va aconseguir: estava del
costat de Pere, i va tornar a Anglaterra sense ni cobrar
els seus serveis: un rei mort no paga, diuen. Però nosaltres
dediquem el nostre jarret –la salsa, literalment de sucar-hi
pa– i els nostres brindis a Eduard III, a l'Ordre de
la Garrotera, als cavallers de Crézy, a Cunqueiro, que plorava
per la derrota de «la flor de la cavalleria», i fins a al
malaguanyat Príncep Negre. Tot això, i fins a Shakespeare,
a qui s'atribueix generalment l'obra Eduard III, estava
al nostre jarret. Un plat, com veuen, ple d'història.

L 'estiu
El tomàquet,
és el temps dels
tomàquets: vermells,
sucosos, ben madurs.
Res de les verdositats que
alguns fan servir, dels tomàquets
durs com una pilota
de ping-pong, i sense
suc ni bruc, que ni el pa suquen
bé. És cert que no
sempre, però, als súpers,
podem trobar «autèntics»
tomàquets- i així va ser
fruit, fins i tot, d’una discussió
política relacionada
amb els verds-, però la gent
dels medis rurals pot tenir
la sort de poder-ne comprar
als pagesos, o de poder-ne
cultivar.
El tomàquet és la fruitaverdura
que més va impactar
les cuines medi -
terrànies. No n’hi ha ni una
sola d’ aquestes- d’Andalusia
als Països Catalans, passant
per Provença, Itàlia,
Grècia, Turquia, el Líban o
el Magrib- on l’antic fruit
daurat no ocupi un lloc d’autèntic privilegi.
Sofregits, salses, sopes calentes i fredes, amanides,
farcits, arròs, peix, carns, pasta, pizzes,
guisats... El tomàquet pot aparèixer a quasi tots
els plats.
Tothom coneix la popular amanida de tomàquet,
sola o acompanyada. Amb all, a l’estil
gironí, amb llimona dolça o llima a l’estil mexicà
i caribeny (l’origen del producte, allí anomenat
jitomate), amb alfàbrega (a la manera
italiana), o amb orenga, formatge, etc. i amb
pebre (a l’estil alemany). Però aquesta fruita
extraordinària, en la cuina mediterrània –Itàlia,
Magrib, Provença, Catalunya...–, també s’ha de
considerar com una mena de condiment o espècia
de cuina, sobretot quan es presenta en
forma de «doble concentrat» (a l’estil italià o
francès) o concetrat a l’estil romanès- tots dos
uns excel·lents productes.
Tot i que cal acceptar la forma «tomàquet» del
barceloní i part del català central (els estimats
localismes haurien de ser això, localismes), a
les comarques de Girona, a Lleida i part del
País Valencià en diem tomata. Al Maresme, un
entremig, tomaca, paraula també utilitzada a
Tortosa i el País Valencià.
A Menorca és tomàtic, a Mallorca tomàtiga,
a Eivissa tomata i a l’Alguer pomata (creuament,
m' imagino, de l’italià o sard «pomodoro» i to-
el sol de l’estiu
La fruita-verdura més impactant i que ocupa els llocs més privilegiats a tota la Mediterrània
mata). En textos antics, des del segle XVIII, hi
apareix també tomàtec- que és d’ on deu venir,
m’imagino, «tomàquet», si bé la forma «tomate»-
d’on deu venir tomata- també és corrent.
LA QUALITAT AROMÀTICA
La qualitat aromàtica –que pot ser realment excel·lent–
ve donada per dos factors:
1) les característiques de la primera matèria
utilitzada. Als Països Catalans, concretament,
en tenim representacions superbes. Destaquem
les tomates de penjar o d’hivern, d’un gust concentrat
i particulars, molt bones per sucar el pa
i condimentar plats diversos. Són remarcables,
igualment, també els tomàquets de ramellet i
de muntanya de les Balears. Uns tomàquets petits
i vermells,que per la seva grandària, podrien
correspondre a l’antic tomàquet de cirereta
(així apareix en textos antics; no s'ha de
confondre amb el bitxo). Aquest tomàquet
dóna un gust exquisit als plats que acompanya.
Un altre tomàquet rar és el sec, que es troba
al País Valencià (comarques d’Alacant) i fins i
tot a l’Alguer (pomata seca). Té, naturalment,
un gust concentrat i particular.
2) En segon lloc, el tomàquet madur, ben
tractat, es pot convertir en un veritable condiment.
A l’Estat espanyol –país de tomà-
quets–paradoxalment, no es troben aquests excel·lents
concentrats, ja esmentats, que en canvi,
ens ofereixen els fabricants italians. Aquest
es presenta en llaunes, pots de vidre, tubs, amb
diversos graus de concentració que oscil·len al
voltant del 18%.
Aquests concentrats també es fabricaven casolanament
a Catalunya. Jo recordo, de petit
(comarca del Pla de l’Estany) l’elaboració del
grum. Era un excel·lent concentrat que es feia
posant en un drap el suc i restes d’elaborar la
conserva de tomata (en ampolles de xampany);
es produïa una pèrdua de suc i concentració
natural, seguint el mateix sistema que s’utilitzava
per a alguns matons o recuits.
Aquest grum o concentrat de tomàquet és
excel·lent con a condiment per a sofregits i altres
salses, sigui per a llegums, plats de carn o
de peix; es pot afegir directament al plat que
s’està cuinant o al sofregit, amb una mica d’aigua.
Aquest tomàquet concentrat pot substituir
amb avantatge alguns dels deficients tomàquets
frescos que es troben actualment. No s’ha de
confondre,però, amb el simple tomàquet en
llauna triturat, amb un contingut d' aigua excessiu
(venuda, això sí, a preu de tomàquet).
Podrem, tornar a disposar de grum o tomàquet
concentrat, elaborat a casa?
Sopa freda de tomàquet, síndria i menta
Una deliciosa sopa freda, que encantarà
els vostres amics pels seus ingredients
i gust sorprenent. Al pintor Modest
Cuixart li agradava molt.
Elaboració
Traieu l’escorça i les llavors de la síndria, i la
pela i les llavors dels tomàquets. Poseu-ho tot
en una batedora amb la resta d’ingredients i
aigua, i reduïu-ho a una crema ni clara ni espessa.
Abans de servir-la feu-la refrigerar i decoreu-la
amb les fulles de menta picades i
Ingredients
La recepta
● Mitja síndria ben madura.
● Mig quilo de tomàquets madurs.
● Un litre d’aigua (aproximadament).
● Sal, pebre.
● Un raig d’oli d’oliva.
● Un trosset de pa de pagès sec xopat
amb vinagre
● Uns brots de menta
amb un brot de menta.
Notes
Es pot decorar amb boletes o daus de síndria
i tomàquets cherry i alguna altra herba al gust,
com alfàbrega, celiandre, cerfull, , etc. Recomano
la menta o el cerfull, l’herba de gust anisat
coneguda com a perifollo en espanyol i
com a cerfeuil en francès.
Podeu substituir el pa per crema de llet. Hi
podeu afegir altres productes, com cogombre
o pebrot.
MARC MARTÍ
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Establiments
antics
14 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Història
El taller va començar
l’any
1947 en un local,
que encara
hi és, al carrer
Agustí Font de
la Bisbal d’Empordà.
En ell s’hi
confeccionaven
els vestits i dos
anys més tard
es va obrir una
botiga a la llavors
«plaza de
España», avui
plaça Major.
Aquesta botiga
va durar uns
anys, però al final
el matrimoni
fundador va decidir
unificar-ho
tot al carrer
Agustí Font. Actualment
es continua
amb la
mateixa activitat
d’abans.
Origen
1947
Fundadors
Joan Massaguer
Carreras i
Margarita Bou
Genoher
Propietari
actual
Jaume Massaguer
i Bou
Treballadors
Règim familiar
Activitat
Confecció a
mida de roba de
punt.
Tricots Massaguer La Bisbal
N o
És potser l’única empresa de Girona que es dedica a tricotar
fent vestits a mida. Encara utilitza tècniques artesanals i la
màquinaria és la mateixa del dia en que es va crear, el 1947.
és gaire normal que en una població
que no té gaire tradició tèxtil s’instal·li –i
s’hi mantingui durant tants anys–, una
empresa de tricotar. La Bisbal és de tradició
ceramista, però Joan Massaguer i Carreras i
Margarita Bou i Genoher, quan eren parella, van
posar un taller de tricotar vestits al carrer Agustí
Font, número 7, allà mateix on és ara, l’any 1947,
i un temps més tard una botiga a la plaça Major
(abans plaza de Espanya, durant el règim franquista),
on exposaven i venien les peces de roba
que fabricaven. Es van casar i van començar a
tricotar roba per a criatures, malgrat que de seguida,
van començar a fer jerseis i vestits per a
dona, que es confeccionaven a mida i es venien
a la botiga de la plaça Major.
En aquells anys a la Bisbal hi havia algunes
botigues de venda de roba, però la major part
no eren de confecció pròpia, sinó que, o bé
eren peces encarregades a modistes i sastres o
bé s’adquirien a Barcelona i després es revenien
a la població baixempordanesa. La gent
no tenia gaires diners, sortint d’una postguerra
molt penosa, però, de mica en mica, anava comprant.
De bon principi la botiga de la plaça d’Espanya,
avui ja plaça Major, es deia «La Nau». Tot
l’establiment estava decorat amb motius mariners,
com els panys de les portes, la llum central
era un timó de vaixell, els vidres eren de tipus
mariners i tot estava fet a mà. A l’establiment
també es venien complements, com mocadors
de seda, bufandes, etc. La clientela era
majoritàriament de la vila bisbalenca i dels pobles
dels voltants, però a mesura que va anar
passant el temps, el renom del taller de tricots
es va estendre i va començar a venir gent de la
ciutat de Barcelona, atès que la família tenia una
cosina que es deia Maria Carme de Carreras,
que vivia al carrer Maria Cubí, que els feia una
mica de «relacions públiques» i els hi venia part
de la producció.
TOT SEGUEIX IGUAL
Veient que les coses anaven bé, però que, amb
la feina que hi havia, era impossible estar en
dos locals a la vegada, el matrimoni Massaguer-
Bou va decidir deixar la botiga de la plaça Major,
convertint-la només en expositor de gène-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
re, i traslladar-ho tot al carrer Agustí Font. Es
van fer reformes a la casa i un annex que hi havia
al costat de la vivenda es va convertir llavors
en botiga de vendes. A l’altra banda hi havia
el taller.
El turisme de finals dels anys seixanta, que
va portar a la Bisbal i comarca els primers visitants
estrangers, gairebé tots ells jubilats amb
molts de diners, va animar una mica el negoci.
De seguida van descobrir que el que es feia a
Tricots Massaguer era autèntica artesania. Cada
peça de roba, cada vestit, era diferent i això
sempre ha estat l’èxit de l’empresa. A l’establiment
hi anava molta gent famosa a comprar,
entre ells, l’any 1966, tenien com a clients l’actor
Lex Baxter i la seva dona Tita Cervera.
d’Empordà
L’establiment expositor de la llavors plaça
d’Espanya va durar fins a l’any 1975. A partir de
la plena implantació de la democràcia, les coses
van anar canviant. La gent començava a tenir
diners i ja es feien els vestits de tricot per encàrrec
cada vegada amb més freqüència. La
clientela arribava de tot arreu. Es tricotaven jerseis,
roba d’abric i qualsevol peça que es demanés.
Tot es feia a mida i hi havia molts encàrrecs
especials. Joan Massaguer i Margarita
Bou van morir molt joves i va agafar el relleu
del negoci, l’any 1995, Jaume Masaguer i Bou,
que va seguir treballant, i encara ho continua
fent, amb la mateixa maquinària dels inicis del
taller i manté la decoració igual que com era
abans.

Gironins del segle
XIX
Rafael Feixas
Matabosch
es seves amistats ja s’hi havien acostumat. Si
Lse’l trobaven casualment pel carrer l’havien
de cridar perquè ell segur que no els veia.
La imatge era sempre la mateixa: la d’un
home ja madur passejant entre els vianants mirant
a terra tota l’estona. En realitat el que mirava
era els peus de tothom qui podia.
No és que fos introvertit en excés ni massa
tímid, tampoc. Ni tan sols la pila de cabòries
que sempre el feien barrinar explicaven el perquè
d’aquella fal·lera d’anar amb el cap cot. La
raó de tot plegat la sabien les seves amistats, i
tothom que conegués la professió d’aquell
home podia intuir de seguida la temptació que
tenia cada vegada que sortia a passejar.
Fabricava sabates i no es podia estar de voler
descobrir alguna persona que calcés algun
dels models que havien sortit de la seva fàbrica.
Rafael Feixas Matabosch va néixer a Olot el
1877, quan el país intentava recuperar-se de la
Tercera Guerra Carlina i feia un parell d’anys
que havia viscut un cop d’estat que havia acabat
amb la Primera República perquè els borbons
recuperessin el tron.
La inestabilitat política impossibilitava un bon
desenvolupament econòmic i això provocava
que moltes persones marxessin a terres llunyanes
per provar de fer fortuna, sobretot de l’altre
costat de l’Atlàntic.
El garrotxí Rafael Feixas Matabosch va ser un
d’aquests aventurers que es va decidir a fer les
amèriques. Va deixar Catalunya el 1908, quan
tenia trenta-un anys, i es va instal·lar a Xile on
va tirar endavant diversos negocis.
Una dotzena d’anys més tard, el 1920, va canviar
de país per traslladar-se al Perú. Allà el 1924
–quan tenia quaranta-set anys- va decidir-se a
crear la seva pròpia empresa especialitzada en
productes de sabateria; de fet va batejar la indústria
amb el nom de Fábrica de Calzado de
Rafael Feixas.
Els productes d’aquest emigrat garrotxí van
tenir bona acollida entre la societat peruana del
moment i això li va permetre anar consolidant
l’empresa i expandint el negoci de mica en
mica, fins al punt que les
sabates de Rafael Feixas
es podien trobar pràcticament
a tots els establiments
d’aquell país sudamericà.
Van anar passant els
anys i aquest industrial
del calçat cada vegada va
tenir més vincles amb la
societat i el món empre-
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
XAVIER CARMANIU
Patricia Ribera Riera
Directora
sarial del país on residia
des del 1920 i que ja no
va deixar fins al moment
de la seva mort.
Feixas Matabosch va
morir a Perú el 1955 als
setanta-vuit anys.
X evi
Il·lusionista
Sala és mestre
d’il·lusionistes, de
mags, posseïdor
de rècords com el Guinness
de conducció d’automòbil
a cegues. És actor,
rapsoda, presentador
de televisió i pedagog
d’aquesta ciència
de la il·lusió i de la màgia.
El seu currículum és
impressionant i, coses
de la vida, aquest artista
potser és més conegut
arreu que no pas a
casa seva. Persona involucrada
des de la seva
joventut –pujà per primer
cop a un escenari
als 14 anys– amb el seu
territori, el Baix Empordà
i la Costa Brava;
col·laborador en mil i
un actes i festivals, a
més d’escampar a dojo
simpatia i cordialitat. Investigador,
professor,
autor d’obres de divulgació,
i creditor de multitud
de distincions i de
reconeixements.
Durant aquestes setmanes d’estiu ve desenvolupant
a Santa Cristina d’Aro, des de l’epicentre
de la seva Casa Màgica –el museu més
important de l’Estat en el seu gènere i un dels
tres més grans de tot el món– un seguit de «nits
d’il·lusions», en col·laboració amb altres estaments
de la vila i que vénen comptant amb força
participació de públic. A l’estiu, la gent s’hi
pot acostar des de dijous fins a diumenge, a
partir de les 19 hores, en visita guiada pel mateix
Xevi.
El que voldríem destacar, però, és la condició
eminentment col·leccionista de l’obra de
Sala, que complementa i avala alhora tot el seu
vessant de veterà artista en actiu i de mestre.
Té dedicats més de mil metres quadrats de la
seva bonica masia del 1850 a mostrar un aclaparador
conjunt de més de 6.000 peces, totes
elles originals i algunes datant del segle XVIII.
Tots els racons i estances aporten grates sorpreses
en forma d’autòmates, pòsters, aparells
de màgia de diferents èpoques, pintures, baralles
de cartes, tarots, llibres, fotografies, estris i
figures inversemblants que deixen bocabadat
el visitant.
Tot allò, sàviament distribuït i mostrat per tot
l’edifici, amb sales monogràfiques com aquestes:
capella màgica, tarot, pòsters, autòmats, dedicacions
a Roca, Alberti, Houdini, cuina mà-
Xevi
La Casa Màgica, de Santa Cristina, un gran centre de col·leccionisme
gica, teatre audiovisual, saló-menjador, Magiart,
i el racò d’en Xevi, un vestíbul que dóna la benvinguda.
Grans objectes i paper imprès
S’hi poden veure objectes de destacat volum
com és el cas del violí més gran del món, que
amb un pes de 208 quilograms va pertànyer fins
al 1950 al Teatre Apolo de Barcelona; el major
autòmat d’Espanya el trobarem en aquest museu,
tractant-se d’un artilugi únic que representa
una orquestra de mones, fabricat l’any 1910 i
amb 25 moviments diferents; força pintura i dibuix.
I passant al terreny del paper imprès, el
fons esdevé igualment extraordinari, de gran
importància i raresa en moltes de les seves peces,
com aquell cartell gegantí que fa 4,30 per
2,80 metres de principis del segle XX; llibres,
postals, cartes, gravats, més pòsters, i altres
obres en paper que ens traslladen a llunyans
indrets i èpoques.
El més internacional dels nostres mags el tenim,
doncs, i des de sempre, convertit en un
fervent col·leccionista que ha salvat de la de -
saparició definitiva molt de material procedent
de tot arreu, i que de manera clarament didàctica
mostra orgullós als visitants de la Casa Màgica,
una troballa impressionant per a tota classe
de públics.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
Col.leccionisme
Història
15 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Xavier
Romero

16 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
3
1
4
10
8
2

Torna el «navy»
5
Les ratlles i la combinació blanc-vermell-blau marí són els puntals d’aquest estil
que cada estiu es recupera i que ja sobrepassa els límits de la platja
9
12
6
11
L’ART DEL DESCANS
ANA RODRÍGUEZ
Tendencies
17 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
1
Bossa de mà,
Mango.
2
Sandàlies, Reef.
3
Pantalons de
cintura alta,
Next.
4
Banyador halter,
Marks &
Spencer.
5
Samarreta,
Guitare.
6
Samarreta,
www.laredoute.es.
7
Bikini bandeau,
Venca.
8
Vestit amb
lluentons,
Mango.
9
Jaqueta
de solapa,
Naulover.
10
Braçalet, French
Connection.
11
Esclops de pell
vermella, Fly
London.
12
Sabates tricolors,
Marks &
Spencer.
13
Collaret, Marks
& Spencer.
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
7
13

Música
18 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = The
Collection
Michael Jackson
2 = Y. Bebe
3 = King of Pop
Michael Jackson
4 = Lines, Vines
& Trying Times
Jonas Brtohers
5 ▲ De mi puño
y letra Carlos
Baute
REGNE UNIT
1 = The
Essential
Michael Jackson
2 ▲ I am Sacha
Fierce Beyonce
3 = The End
Black Eyed Peas
4 = Sunny Side
Up Paolo Nutini
5 ▲ Stone
Roses The Stone
Roses
ESTATS
UNITS
1 ▲ Live on the
Inside Sugarland
2 ▲ Now 31
Various artists
3 ▲ Gloriana
Gloriana
4 ▲ The E.N.D.
The Black Eyed
Peas
5 = Only by the
night Kings of
Leon
M use
Més
Muse
Els anglesos presenten al setembre un CD més dur i atrevit
torna a la càrrega. La banda de Matthew
Bellamy ha elegit el tema Uprising
com a single presentació del seu
pròxim llançament, l’àlbum The resistance,
que arribarà a les tendes el 14 de setembre. El
senzill ja ha començat a sonar ja en les ràdios
de diferents països com els Estats Units, Austràlia,
França i, per descomptat, al Regne Unit.
Els seguidors espanyols de Muse ja poden descobrir-lo,
no obstant això, en el web oficial de
la banda.
Uprising és només l’aperitiu de les deu noves
composicions més de Muse que integren
el nou CD de la banda. Totes han estat gravades
en la seva totalitat a Itàlia i produïdes
pels propis membres del grup anglès. El líder
de la formació, Bellamy, ha fet públic que algunes
de les seves noves composicions sorprendran
al públic pel seu so molt més atrevit
i dur. Segons Matt Bellamy aquest treball
serà molt més simfònic que els anteriors i inclourà
gegantines composicions orquestrals
per a les que han reclutat tota una orquestra
d’acompanyament. Fins i tot reconeix que en
TEXT: DdG
aquest disc hi haurà la cançó més ambiciosa
que mai hagi escrit.
Ja fa un temps que la banda britànica està
treballant en el disc a cavall entre la seva Anglaterra
natal i Itàlia, on han estat gravant tots
els temes del que promet ser una nova «bomba
musical» sota la producció de Mark «Spike»
Stent (Oasi, Depeche Mode).
The Resistance sortirà en tres formats: CD
estàndar, format digital MP3 256 i CD més
DVD que inclou el «com es va fer», amb un
documental 44 minuts. A més, s’editarà també
una caixa de luxe que serà una edició limitada
pels més fanàtics.
LA GIRA PASSARÀ PER CATALUNYA
Una vegada més, Muse ha reservat diverses
cites a l’Estat espanyol per tocar en directe les
seves noves cançons. En concret, el Pavelló
Olímpic de Badalona i el Palau dels Esports
de Madrid seran l’escenari de les actuacions
de la banda els dies 27 i 28 de novembre. Ja
estan a la venda les entrades per a tots dos
concerts.
Novetats
Radio Colifata col·labora
amb El Canto del Loco
El Canto del Loco està preparant el seu «assalt» a
Sud-amèrica amb un CD+DVD «Radio La Colifata
presenta a El Canto del Loco«, un treball de col·laboració
entre el grup madrileny i els interns del conegut
psiquiàtric de Buenos Aires. Sortirà a la venda
a l’otubre i inclou un CD amb 19 cançons regravades
-18 grans èxits i el tema inèdit «Quiero
aprender de ti»- i un DVD en el qual els interns de
l’hospital José Tiburcio Borda expresen la seva opinió
sobre cada una de les cançons. En el CD hi ha
col·laboracions tan especials com la de Los Fabulosos
Cadillacs. Per cert, que el grup ha postposat
el seu concert de Barcelona previst pel 2 d’octubre,
que finalment es farà el 19 de desembre. Es
podran fer servir les mateixes entrades.
Un ex-M-Clan, forma Campillo
Santiago Campillo, fundador i exguitarrista del grup
rocker M-Clan, s'uneix sota el nom de Campillo al
vocalista Francis Sarabia i presenta A la calle, un
disc que barreja rock and roll i ritmes del sud que
sortirà a la venda el 15 de setembre. Actualment,
Santiago Campillo, que forma part de molts grups,
es troba de gira amb Santiago Campillo & The Electric
Band i el mes d'octubre vinent s'unirà a Santiago
Campillo & 69 Revoluciones.
Bisbal: «Sin mirar atrás»
Sin mirar atrás. Aquest és el nom que ha triat David
Bisbal pel que serà el seu quart treball, que es
posarà a la venda el proper 20 d’octubre. L’àlbum
s’ha gravat a cavall de Mèxic, Los Angeles i Espanya.
El primer «single« serà el tema Esclavo de
sus besos. En el videoclip d’aquesta primera cançó
es veurà el cantant amb un «look» en el qual recupera
els seus particulars rissos i apareix entre barrots.
Bandes sonores
Los valientes andan solos
Jerry Goldsmith
Varese Club
Aquest film de
1962 mai m’ha
semblat menor.Interpretada
per Kirk
Douglas narra
la història d’un
cowboy que
torna al seu
poble per ajudar
a escapar
un amic que té
problemes
amb la justícia. Mostra com l’arribada dels nous
temps va acabar amb l’estil de vida més autèntic i
honest que representa el protagonista. El sentiment
de decepció està molt present i això ho accentua la
banda sonora de Goldsmith. Ara s’acaba de reeditar
amb temes inèdits. En aquest score el compositor
aborda tangencialment la música western i se
centra en descriure la complexa personalitat del protagonista.
Goldsmith reflecteix al pentagrama la simbiosi
entre els dos móns i models de vida que mostra
la cinta, amb un predomini de les melodies nostàlgiques
i evocadores. Ll. Poch
Deixa’t seduir de nou per la màgia i l’elegància de la MOSCA DE GIRONA
Fes-la volar amb llibertat. T’està esperant. Apa, per GIRONA i per A TOTS. Som-hi, gironins.
DEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONS INTENSAMENT I VOLA AMB ELLA EN TOTAL LLIBERTAT.
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22.
Recordeu que ara també podeu gaudir intensament amb l’Auca per tan sols 3 euros i amb la mosca inclosa.

DVD
Monstruos contra alienígenas
Director: Rob Letterman.
Intèrprets: Reese Witherspoon,
Seth Rogen.
Distribuïdora: Paramount.
Durada: 94 minuts.
Exceptuant el fet que el guió
és més aviat mediocre (per
no dir inexistent), la cinta funciona
gràcies al ritme narratiu,
els seus gags cinèfils i el perfil d’alguns personatges,
com un impagable president dels Estats
Units que es posa a tocar el tema principal de
“Superdetective en Hollywood” quan es disposa a
comunicar-se amb els alienígenes. P. P.
La Reina Victoria
Director: Jean-Marc Vallée.
Intèrprets: Emily Blunt, Rupert
Friend.
Distribuïdora: Aurum.
Durada: 100 minuts.
Un correcte melodrama històric
que, com la sèrie “Los Tudor”,
prova de recrear una
època determinada a través
dels paral·lelismes amb l’actualitat.
Peca d’un excés d’academicisme i la seva
protagonista no acaba de trobar el to a les contradiccions
del personatge, però el film es deixa veure
per l’aportació de secundaris com Paul Bettany,
Jim Broadbent o Miranda Richardson. P. P.
Destellos de genio
Director: Marc Abraham.
Intèrprets: Greg Kinnear,
Lauren Graham, Alan Alda.
Distribuïdora: Universal.
Durada:119 minuts.
La història real d’un home
corrent que es va enfrontar
tot sol a una multinacional
automobilística per l’apropiació
indeguda d’una de les seves idees. Podria ser
el típic telefilm de sobretaula, però el director
aconsegueix conferir-li ànima pròpia i firma un retrat
gens complaent dels peixos grossos, acostumats
a menjar-se els petits sense escrúpols. Kinnear
torna a estar fantàstic i ja seria hora que se li
reconegués. P. P.
Bandes sonores
El tren del infierno
Trevor Jones
Lalaland records
Aquesta banda
sonora també
estava descatalogada
des de fa
temps. Il·lustra
una curiosa
cinta d’acció
sobre uns convictes
que escapen
d’una
presó d’Alaska
i emprenen
una arriscada
fuga en un tren que es queda sense conductor quan mor
el maquinista. La partitura la firma Trevor Jones, conegut
sobretot per la banda sonora d’El Ultimo mohicano. Per
aquest film protagonitzat per John Voight, Jones va compondre
una partitura frenètica, sustentada en els sintetitzadors
i la música electrònica i més allunyada del seu
model més simfònic. També hi predominen guitarres i altres
sonoritats pop-rock, característiques de mitjans de
la dècada dels 80. Aquest CD, on destaquen els contundents
passatges d’acció, inclou gairebé el doble de
música que el disc original. Lluís Poch.
D irigida
Més terror
a l’internat
«Sorority Row», «remake» d’una pel·lícula de 1983, revisita la
mort de diverses alumnes d’un internat a mans d’un psicòpata
que coneix un tèrbol secret del passat de les noies
el 1983 pel també guionista
Mark Rosman, The House on Sorority
Row és una petita perla de l’slasher d’aquella
dècada: no aportava res de nou, això
és veritat, però enfocava amb gràcia i enginy
la successió de morts de les alumnes d’un
internat a mans d’un misteriós psicòpata que
coneixia un secret molt tèrbol del passat de
les víctimes. De fet, a les (austeres, gairebé
brutes) imatges del film de Rosman hi ha la
llavor de títols posteriors com Se lo que hicisteis
el último verano, només que The House
on Sorority Row era molt més violenta i
malintencionada. Tenint en compte que
qualsevol cinta de terror més o menys similar
dels 80 és ara objecte de remake, era previsible
que Rosman veiés adaptada la seva.
I aquesta adaptació, titulada simplement Sorority
Row, sembla voler sofisticar el film original
en benefici d’un embolcall formal més
elaborat i erigint-se en plataforma de nous
talents per al gènere.
La nova versió està dirigida per Stewart
Hendler, responsable de la irregular Hellion,
el ángel caído, i escrita per Josh Stolberg i
Pete Goldfinger, autors del remake de Pi-
TEXT: PEP PRIETO
ranya en 3D que està filmant Alexandre Aja.
L’argument, com l’original, gira al voltant
d’un grup d’internes que es veuen obligades
a aliar-se per amagar la mort d’una companya
arran d’una broma que els surt molt i
molt malament. Els remordiments i les sospites
de les dirigents del centre seran els menors
dels seus problemes quan un misteriós
assassí en sèrie les comenci a eliminar una
darrere l’altra. En la identitat del psicòpata
està, naturalment, la clau de l’enigma, que
té a veure amb els obscurs secrets que amaguen
els passadissos de l’internat. Hendler
ha comptat amb un extens repartiment de
joves promeses que inclou Briana Evigan (filla
de l’actor televisiu Greg Evigan, que ha
assolit una certa popularitat gràcies a la segona
part de Step up), Leah Pipes, Rumer Willis
(la filla de Bruce Willis i Demi Moore,
que s’ha deixat veure en títols com Hostage
o Una conejita en el campus), Jamie Chung,
Margo Harshman, Julian Morris, Matt O'Leary
i Caroline D'Amore. Al seu costat, la cinta
recupera la ja veterana Carrie Fisher, que
es queda amb el paper més llaminer de la
funció.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 23
d’agost de 2009
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net