EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Diari de Girona
Diumenge 13
de juliol de 2008
Dominical
Reportatge
Al servei d’un mite
El banyolí Salvador Boix
és l’apoderat del torero
José Tomás. PÀGINES 4 i 5
Reportatge
Un símbol de Mèxic
Es compleixen cent anys
de la mort del músic gironí
Jaume Nunó. PÀGINES 6 i 7
Entrevista Mario Benedetti «Sóc un escriptor llegit, però res més» PÀ GI NES 2 i 3. Reportatge Mons paral·lels El MNAC mostra
obres de Duchamp, Man Ray i Picabia PÀGINA 8. Entrevista Jesús Llauró «Les dones s’han adonat que no estan soles» PÀ GI NA 9.
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC
(ARLES SUR TECH)
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
CERET
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

FOTOS PORTADA: ALFONS PETIT (A DALT, SAL-
VADOR BOIX A LA BARCELONETA; A BAIX, LA
TOMBA DEL MÚSIC GIRONÍ JAUME NUNÓ AL
CEMENTIRI DE DOLORES DE MÈXIC D.F.).
13 de juliol de 2008
SUMARI
4 i 5 Reportatge
L’ombra del mite
El banyolí Salvador Boix és
l’apoderat de José Tomás, el
torero més important del moment
i un dels més grans de sempre.
6 i 7 Reportatge
Un símbol de Mèxic
Es compleixen cent anys de la
mort de Jaume Nunó, el músic
gironí que va compondre la
música de l’himne de Mèxic.
8 Reportatge
Mons paral·lels
Una exposició reuneix al Museu
Nacional d’Art de Catalunya
obres de Marcel Duchamp,
Man Ray i Francis Picabia.
9 Entrevista
Jesús Llauró
És el coordinador d’una ONG
que ha impulsat un projecte en el
qual dones maltractades
elaboren documentals.
11 Arquitectura
Ajuntament d’Ullastret
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
MARIO Benedetti Poeta
És un dels poetes en llengua castellana més apreciats pel
públic. Als seus 88 anys, l’uruguaià Mario Benedetti, malgrat
haver travessat darrerament diversos problemes de salut,
manté una gran activitat i la lucidesa que sempre ha demostrat.
En aquesta entrevista repassa la seva vida i la seva obra.
“Sóc un
escriptor
llegit, però
res més”
E stà
delicat de salut i ja no desitja fer gaires
viatges, encara que tampoc pensa a
deixar-nos. Però alguna cosa d’ell se’n va
anar amb la seva dona Luz i amb l’avantsala
del seu adéu, que va començar molt abans
amb aquesta malaltia que és l’Alzheimer. Això
sí, està convençut que mai no va deixar de saber
qui era ell. Mario Benedetti (Paso de los
Toros, Uruguai, 1920) continua amb els seus
cinc sentits i la seva capacitat intel·lectual tan
viva com quan llegim les seves lletres a través
dels personatges de les seves novel·les, els
seus contes i, sobretot, la seva poesia. Perquè
a més de manejar el llenguatge de la paraula
té el do de transmetre en els seus versos sentiments
tan intensos que, si som capaços de
llegir-los cap endins, ens creurem que han estat
escrits per a nosaltres. I és que Mario Benedetti,
home discret i poc donat a ser tema
de conversa, té tot el que ens ha d’explicar en
l’immens regal que és la seva obra.
Es neix poeta? Sí. Des de nen vaig voler i vaig
pensar que seria poeta. Encara que les circumstàncies
i la vida d’aquells moments van
fer que em demorés força a publicar el meu
primer llibre.
Ha estat la literatura una forma de vida?
Les conviccions, l’experiència, la forma de mirar
la vida és, potser, el que ens diferencia els
poetes de la resta de la humanitat. Però és una
cosa en el que es pensa ara, quan ja el temps
no existeix. Sense les presses de la vida activa.
En aquesta calma que ens arriba quan els
anys se’ns tiren a sobre.
La poesia sempre parla dels sentiments de
l’autor? No sempre és un gènere en primera
persona. Jo en tinc en tercera. Per a mi és el
gènere més subjectiu. La poesia està més present
en l’experiència de la teva pròpia vida que
en altres gèneres.
Diversos dels seus llibres han estat portats
al cinema. Està satisfet d’aquestes adaptacions?
D’unes més i d’altres, menys. Per exemple
La tregua, que és la que més èxit ha tingut,
encara que al principi hi va haver alguns
desacords entre el director, Sergio Renán, i jo,
m’ha anat agradant amb el temps. Els desacords
van tenir a veure amb el fet que tots
TEXT: ESMERALDA MARUGÁN
dos érem inexperts. Per a ell era la seva primera
pel·lícula i per a mi, la meva primera novel·la
portada al cinema. Però, això sí, fins i tot
en aquests moments de distanciament, vaig reconèixer
que Sergio és un gran director d’actors.
Ara he tornat a veure la pel·lícula i reconec
que m’agrada més que quan es va estrenar.
Quina impressió sent un escriptor en veure,
per primera vegada en la pantalla, una
pel·lícula basada en una novel·la seva?
Quan un escriu un llibre és inevitable posar
cara als personatges. Després, quan els veus a
la pantalla, són altres diferents dels que l’autor
va imaginar. Però això és així i forma part
del transvasament d’un gènere a l’altre. Són
arts diferents. I, per exemple, a Las sorpresas,
que estava basada en tres contes meus, de dos
en vaig fer el guió, però vaig haver de canviarlos
jo mateix, fins al punt de variar les actituds
dels personatges, per passar al cinema. És un
altre llenguatge el que es parla en el cinema,
diferent del de la literatura.
En quina mesura vostè i altres autors llatinoamericans
es van beneficiar del famós
«boom» de la literatura llatinoamericana?
El «boom» el van formar inicialment quatre
grans escriptors: Gabriel García Márquez, Mario
Vargas Llosa, Julio Cortázar i Carlos Fuentes
que, curiosament, vivien tots fora dels seus
respectius països. El «boom» va tenir certes connotacions
mercantils, però, al seu torn, va posar
sobre la taula la literatura llatinomericana
i a partir d’aquí es va començar a investigar i
els altres i a buscar-los. No podia ser que en
un continent tan gran només hi hagués quatre
grans escriptors. Aquesta recerca va generar
una atenció, sobretot, cap a la novel·la, encara
que quan el «boom» va aparèixer jo ja tenia
dos o tres llibres publicats a Espanya. Fins
i tot la novel·la Gracias por el fuego havia estat
finalista d’un important concurs, malgrat
que la censura espanyola no va permetre la
publicació de la novel·la.
Contes, assajos, novel·les...però sempre
poesia. Sí. Jo sóc, sobretot, poeta. La poesia
té a veure amb els sentiments del poema, no
amb l’edat. Malgrat tot, ara, escric poesia. Hi
ha joves que comencen la seva carrera literà-

ia elegint la poesia perquè creuen que es tracta
d’un gènere més fàcil. Però s’equivoquen. És
un gènere amb moltes més dificultats que d’altres.
A vegades es pot escriure en vers lliure,
però no s’adonen que, per fer-ho, abans cal
partir del coneixement dels clàssics, saber utilitzar
els mètodes, partir d’hendecasíl·labs, dos
o tres, o alexandrins en tres o quatre línies, i
que són versos clàssics tallats. Ara que és quan
més temps tinc per pensar, crec que és així com
Picasso, per trencar la figura, va haver de demostrar
primer que sabia reproduir-la de manera
exacta.
Com ha estat la seva vida? Està sent llarga.
En cada vida hi ha moltes vides. Fins i tot un
mateix se’n sorprèn. Fa res sempre buscava
temps per escriure. Em vaig definir a mi mateix
com «un escriptor sense temps». Temporades
angoixants de viatges, tallers, seminaris,
festivals de cinema, homenatges... A tot això
m’acompanyava ella. Ara, el cor sol i malalt,
descansa. I la poesia es forma en la ment, amb
els records i els somnis.
Què recorda de Paso de los Toros, el poble
on va néixer? En realitat és un lloc que no he
conegut gaire. De fet me’n vaig anar d’allà als
dos anys, encara que no vam arribar a Montevideo
fins que en tenia quatre. Però de gran hi
he anat, però no és el mateix la visió d’un nen
que la d’un adult. Encara que sí que veig el nen
que vaig ser a Paso de los Toros.
Records que vostè va recollir en la seva
Poeta per convicció
«Hi ha joves que comencen
la seva carrera literària
elegint la poesia
perquè creuen que es
tracta d’un gènere més
fàcil. Però s’equivoquen»
obra La borra del café. Comença a Montevideo
i el que té de mi són les mudances de
casa que van fer els meus pares. Vam viure en
22 llocs diferents. Però el protagonista té molt
poc a veure amb mi. En realitat crec que La
borra del café és de contingut imaginari i d’envàs
autobiogràfic.
Abans de viure de la literatura va treballar
en molts oficis. Això és el que ha fet que la
seva obra s’entengui com a «compromesa»?
En aquells temps l’economia no donava per
viure d’escriure. La vida colpejava dur i no quedava
una altra opció que fer gairebé de tot. Vaig
haver de viure la realitat del meu país com la
vivíem tots. Però això de «compromesa» va ser
un cartell que em van posar els que no es comprometien
amb res. Era més una desqualificació.
El que sí tinc clar i sempre ha estat així és
que, a l’hora d’escriure, primer has de funcionar
com a escriptor en el gènere que sigui i
després, comprometre’t. Perquè per molt mag-
nífic que sigui el missatge social o polític, si la
paraula és barroera o està mal utilitzada, al final
es torna contra aquest missatge. Però jo no
ho he fet per ser o no compromès. Ha estat espontani,
com una manera d’entendre i de portar
les meves vivències.
Mirant cap enrere, quan va començar a
ajuntar lletres, amb mesura o sense, s’imaginava
sent qui és, un autor al qual llegiran
i admiraran els nostres néts? Sóc un
escriptor llegit, amb una literatura difosa, però
res més. El que sí he intentat és ser coherent,
entre d’altres coses per arribar a aquest moment
tranquil i en pau.
Vostè ha estat autor teatral i crític. Es pot
ser les dues coses a la vegada? He estat autor
i crític, però en temps diferents. I la veritat
és que crec que es tracta del meu gènere més
fluix. L’única obra que considero bona és Pedro
y el capitán. Amb només dos personatges
i que es va portar al cinema i a la qual jo mateix
dono una bona crítica. Escriure teatre és
un gènere molt difícil per a mi.
I, per finalitzar, parlem d’El amor, las mujeres
y la vida, segurament un dels seus llibres
més populars. És un record a Schopenhauer?
És una selecció de poemes d’amor
meus, una mica seguint el títol de Schopenhauer,
El amor, les mujeres y la muerte, de la
qual s’han fet 25 o 30 edicions. Jo he tingut l’amor
amb nom de dona i una companya amb
la qual he compartit el viatge de la vida.
Entrevista
3 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
“
A l’hora
d’escriure,
primer has de
funcionar com
a escriptor en
el gènere que
sigui i després,
comprometre’t.
Perquè per
molt magnífic
que sigui el
missatge
social o polític,
si la paraula és
barroera o està
mal utilitzada,
al final es torna
contra aquest
missatge.
“

4 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Espectacle
a la contra
«Sé que costa de defensar,
que és un espectacle
a la contra,
però és una pura
qüestió de sensibilitat».
Salvador Boix és
molt crític amb el moviment
antitaurí: «Em
costa d’en tendre a -
questa dèria per donar
drets humans als
animals». Al seu parer,
«sembla com si
els humans, incapaços
de donar dignitat
als nostres iguals, intentem
projectar a -
questa injustícia cap
als animals, donantlos
aquests drets».
Lamenta especialment
la pressió contra
els toros a Catalunya:
«Barcelona
ha via estat molt important
per a José Tomás
a bans de la seva
retirada, com ho havia
estat abans per a
grans toreros com
Manolete. El públic
català sempre ha estat
molt receptiu a
l’he terodòxia, la rauxa,
i per això José Tomás
va voler reaparèixer
aquí». «Trobo
indecent –afegeix–
que des del 1988 fins
ara s’hagi segat sistemàticament
la festa
dels toros a Catalunya.
Que se n’hagi impedit
l’arrelament social,
que els grans
mitjans de comunicació
no se n’hagin preocupat.
Tot plegat te
un component polític
evident i és clar que
vint anys de pujolisme
no seran gratis».
També critica el
«nacionalisme independentista
per haver
repetit que els toros
no tenen res a
veure amb nosaltres,
quan la història ho
desmenteix, perquè
és evident que tenen
tant arrelament aquí
com en d’altes llocs».
Creu que per això
s’ha optat per «la deriva
animalista, més
fàcil de fer pair en
aquesta societat de
plàstic i playback».
E n
poc més d’un any, José Tomás s’ha convertit
en un autèntic mite, en una llegenda
viva. Nascut a Galapagar (Madrid) el 20 d’agost
de 1975, José Tomás Román Martín ja era un
torero excepcional abans que l’any 2002 anunciés
la seva retirada. Havia triomfat a Madrid, a
Sevilla i a Barcelona, entre moltes altres places,
després d’una brillant carrera que va començar
molt jove i que en els seus inicis va haver de fer
a Mèxic (on va rebre l’alternativa l’any 1995), davant
de la manca d’oportunitats que trobava a
l’Estat espanyol. Entre 1996 i 2002, els aficionats
als toros van anar-se adonant progressivament
que es tractava d’un torero diferent: seriós, valent,
elegant, quiet, poètic, lent... emocionant, en
definitiva. Però amb la mateixa discreció (un dels
trets del seu caràcter que més destaquen els que
el coneixen) amb què havia arribat, el setembre
de 2002 va anunciar que es retirava. I va viure
cinc anys apartat de les places, fins que hi va tornar
el 17 de juny de l’any passat, a la Monumental
de Barcelona. Des de llavors, cada aparició de
José Tomás a l’arena (i no han estat massa, perquè
el torero selecciona molt els indrets on toreja)
han estat esdeveniments fenomenals: entrades
esgotades en pocs dies, revendes a preus astronòmics,
gran repercussió mediàtica...
No n’hi ha per menys. Perquè José Tomás toreja
ara encara millor, si és possible, que abans
de retirar-se. Ha guanyat en maduresa i en convicció
i no ha perdut cap dels atributs que ja
l’havien portat al capdamunt de l’escalafó. El 5
de juny passat, a la plaça de Las Ventas de Madrid,
José Tomás entrava definitivament en la llegenda
després de tallar quatre orelles a dos toros,
una fita que cap torero no havia aconseguit
en 36 anys, i sortia per la porta gran de la plaça.
Deu dies després tornava a triomfar a Las Ventas,
però acabava a l’infermeria per les ferides causades
per un dels animals. José Tomás reapareixerà
d’aquí a deu dies a Santander i reprendrà la
seva segona temporada després del retorn –que
tancarà el 21 de setembre a Barcelona–, en què
ha evidenciat que és de llarg el millor torero del
moment i un dels més grans de la història.
Encara que Salvador Boix no hi està del tot d’acord:
«És el millor torero de la història. Sense cap
mena de dubte». Boix (Banyoles, 26 de novembre
de 1958) ha viscut molt de prop el retorn de
José Tomás: és el seu apoderat, la persona que
s’ocupa de la contractació de les curses en què
intervé un torero. En el cas de Boix, les seves funcions
van més enllà, precisament perquè José Tomás
és discret i es manté allunyat dels mitjans de
comunicació: «Sóc la persona que el representa
públicament». I encara més: abans de treballar
plegats, Salvador Boix i José Tomás ja eren amics.
DIJOUS DE TOROS
Salvador Boix és el quart fill dels nou que va tenir
el matrimoni format per Salvador Boix i Montserrat
Angelats: «Sóc fill de la confiteria més bona
de Banyoles, on es van inventar les tortades d’ametlla»,
proclama Salvador Boix quan se li dema -
na per l’ofici dels seus pares: el pare era pastisser
i la mare es dedicava a la casa –«amb nou germans
ja s’entén»– i també ajudava a la confiteria.
Va estudiar a Banyoles i al Bell-lloc de Girona i
des de ben petit es va sentir atret pel món dels
toros: «El meu avi Miquel era molt aficionat i recordo
haver-hi anat molt amb ell. Un parell de
dijous a l’any, el meu avi ens agafava a mi i al
meu germà Miquel, anàvem amb la Teisa fins a
Girona i en tren fins a Barcelona. I sempre repetíem
el mateix ritual: pujàvem a les escales mecà
niques d’El Corte Inglés, ens fèiem fotos amb
els coloms de la plaça de Catalunya, dinàvem al
Canaletes, on feien una sopa de peix memorable,
i agafàvem un taxi per anar als toros». El seu
avi també el portava a veure toros a Girona i a
Figueres, fins el punt que en el seu bagatge sentimental
hi ha autèntiques estrelles del toreig: «He
vist en acció Juan Mondeño, Álvaro Domecq, l’alternativa
de Paquirri, El Viti, Paco Camino, Curro
Romero...». A Salvador Boix ja llavors també li
agradava la música, i per això no és estrany que
quan, de petit, li preguntaven què volia ser de
gran, respongués immediatamnt: «Músic dels toros».
Encara ara la seva mare li ho recor da, i també
l’any que els Reis li van portar un vestit de torero
i un carretó que simulava un toro.
Salvador Boix mantenia aquesta afició quan
se’n va anar a Barcelona a estudiar Història, encara
que abandonaria la Universitat aviat per dedicar-se
a la música. Després provaria amb Història
de l’Art i en paral·lel començaria a participar
en espectacles musicals infantils. Fins el moment
que la música va passar a ocupar la seva
Al servei d’un
mite
El banyolí Salvador Boix és l’apoderat de José Tomás, el torero
més important del moment i un dels més grans de la història.
vida: va deixar la Universitat, es va centrar en els
espectacles per a mainada i en altres projectes
musicals, i va estudiar al Liceu. En aquesta etapa,
Boix –que toca la flauta i la mandolina– va
arraconar la seva afició pels toros, fins que el
1981, després d’haver-se deslliurat del servei militar,
va anar un dia a la plaça Monumental de
Barcelona. I s’hi va torna a enganxar. «Ho havia
de portar de manera semiclandestina, perquè no
lligava massa que algú que es dedicava a fer espectacles
infantils li agradessin tant els toros».
I és que Salvador Boix, més que aficionat, es
proclama «militant». Poc a poc es va anar introduint
en l’ambient taurí de Barcelona, que defineix
com «molt familiar i peculiar», al mateix
temps que «molt allunyat ideològicament» de mi.
I a partir del 1990, i a través dels toros, arribaria
als mitjans de comunicació: «Lulú Martorell feia
el programa Glasnost a TVE i em va proposar de
fer plegats una peça dedicada al tema taurí. I vam
fer Bravos». Bravos seria més tard també el títol
d’una sèrie per al mateix circuit català de TVE,
que Boix i Martorell també van fer plegats: «Vam
TEXT: ALFONS PETIT
treballar-hi un any i la veritat és que vam fer una
feina magnífica. Eren cinc capítols dedicats al
món dels toros en tots els seus àmbits: el toro, el
torero, la història, el públic, la tauromàquia...».
També el 1990, Boix havia conegut Mariano
de la Cruz, el crític taurí de La Vanguardia (mort
el 1999), que «va ser el meu mestre en el món
dels toros, em va ensenyar pràcticament tot el
que sé, em va introduir en aquest mundillo, em
va assessorar, em va divertir... Una persona a la
qual admiro profundament». Sense abadonar la
música, Salvador Boix també va començar a fer
crítica taurina, primer a Diario 16 –«de la mà d’Ignacio
Álvarez Vara, que signava Barquerito»– i
després fent suplències a La Vanguardia i El País.
També va assumir la corresponsalia taurina a Barcelona
de Ràdio Euskadi i va escriure per a la revista
6 toros 6. L’any 1997 va començar a treballar
a Barcelona Televisió fent espais relacionats
amb els toros, la música i altres matèries, i el 1998
va veure actuar José Tomás per primer cop, a Barcelona:
«Em va impressionar i ja llavors em vaig
adonar que era un torero diferent».

L’any 1999 José Tomás va tornar a Barcelona:
«Vaig agafar una càmera i em vaig plantar a l’aeroport
disposat a fer-li una entrevista». Va ser llavors
quan va començar la seva relació, que continuaria
amb algunes entrevistes més en els anys
següents. «De manera semicasual, ens vam començar
a fer amics», resumeix.
Quan José Tomás va deixar els toros el 2002,
Salvador Boix va continuar un temps fent crítica
taurina, i fins i tot va publicar dos llibres: Reflexiones
sobre José Tomas, escrit amb diversos autors
entre els quals hi havia Joaquín Sabina, Albert
Boadella i Vicente Amigo, i Por los adentros,
amb el seu germà Jaume, periodista, que és «un
gran reportatge sobre el món dels toros».
Però el 2003 va decidir deixar la crítica taurina:
«Anava a la plaça i en sortia amb mal de cap.
Havia plegat José Tomas i allò no era el mateix».
Malgrat això, va continuar participant en activitats
relacionades amb els toros, en un període en
el qual va mantenir el contacte amb José Tomás
i es van anar fent més amics. Fins que l’hivern de
2006, «José Tomás decideix tornar a torejar i em
diu que compta amb mi per treballar amb ell. Li
vaig dir que encantat de la vida i em va fer el seu
apoderat. Em va fer sentir molt content, agraït i
orgullós que hagués optat per confiar en mi».
Salvador Boix ja hi tenia una certa experiència,
en aquesta activitat, perquè de fet feia de manager
dels espectacles infantils que muntava i
també ho havia estat del cantaor Duquende. Però
treballar per a José Tomás sí que ha suposat un
canvi important en la seva vida. S’ha hagut d’allunyar
de la música, i admet que té més feina
que d’altres apoderats, perquè José Tomás no es
relaciona amb els mitjans, i perquè a més és molt
exigent en les seves condicions. Però això no suposa
cap problema: «Estar amb ell és molt exemplar.
La seva actitud d’anar sempre endavant t’empeny,
i a més veient el que fa el matador, què no
has de fer tu. Jo treballo amb la màxima seriositat
per intentar complir amb el que demana, que
tampoc no és res estrany perquè es tracta d’una
persona senzilla, generosa i respectuosa».
Quan se li demana si és cert que José Tomás
és tímid i reservat, admet que sí. «Ell parla vestit
de torero, al ruedo. Per a la seva vida privada és
una persona reservada. Porta una vida normal
dins del que pot ser normal la vida d’un torero.
Té 32 anys, és un bon conversador i molt intel·ligent».
I si ha de resumir què el fa ser un torero
tan especial, Boix també ho té clar: «La seva
foma de posar-se davant del toro, la seva actitud,
el seu compromís ètic fins a les últimes conseqüències.
Ell se sent torero i és allà per inten tar
torejar, acceptant el risc. És un torero essen cial
perquè aquesta és precisament l’essència del toreig.
El toreig és emoció i el que provoca Jose Tomás
en una plaça són impactes emocionals incomparables».
En aquesta línia, qualifica de «solemne
estupidesa» els comentaris que s’han fet,
arran dels riscos que assumeix, sobre la voluntat
de José Tomás de morir en una plaça: «Ell ha dit
que toreja per viure, i que viu per torejar. I també
que si li donessin a triar entre morir en un accident
de moto o en una plaça, triaria això segon.
Però també ho triarien molts altres toreros. Una
altra cosa és que José Tomás surti disposat a assumir
tots els riscos, però no ha inventat res, simplement
fa honor a la història dels toros. I quan
el toreig es fa amb puresa, posa d’acord tothom».
Aquesta unanimitat de la qual parla Salvador
Boix és la que ha generat també el rebombori
mediàtic que ha comportat el retorn a les places
de José Tomás: «Sabíem que passaria alguna cosa
així, i de fet el primer que fa José Tomás és agrair
aquesta atenció i en segon lloc dir que això el carrega
de responsabilitat». Un punt d’inflexió en
aquest retorn es va produir el 5 de juny a Madrid,
amb aquella actuació ja històrica de les quatre
orelles a Las Ventas: «Va ser la gran tarda de la
seva segona etapa, en què va poder ensenyar a
l’afició més exigent del món tota la dimensió del
seu toreig, la seva puresa. Va desplegar una tauromàquia
com no s’havia vist mai a Madrid». Salvador
Boix recorda una anècdota prèvia d’aquella
cursa que al seu parer certifica el plus de maduresa
i de compromís que ha adquirit José Tomás:
«Estàvem parlant, i en la conversa va sortir
com serien els toros de Madrid. I ell va dir: “Jo
no sé com sortiran els toros, però sí sé com sortiré
jo”. Aquest és el títol del bolero».
Quan tanqui aquesta temporada a Barcelona,
José Tomás haurà torejat 22 vegades –tenia quatre
actuacions més programades que no ha pogut
fer per les ferides que ha rebut–. I la seva in-
1
tenció és tornar-hi l’any que ve, i l’altre... «Ell es
troba molt a gust, i la seva intenció és que el retorn
sigui llarg». Ara bé, fent temporades més aviat
curtes: «El que pretenem és que cada cop que toregi
José Tomás sigui un gran esdeveniment, perquè
ja se sap segur que quan ell és a la plaça passen
coses, hi ha un impacte emocional important.
Ell correspon a l’interès del públic i per ell no
quedarà mai, la seva manera de posar-se serà la
mateixa». I en cita una prova: «Després d’haver
triomfat de manera tan espectacular el dia 5 a Madrid,
el dia 15, que va ser quan el van agafar, podia
haver-se tapat una mica, no haver arriscat tant.
Però ho va donar tot, com sempre».
UN MÓN TANCAT
La mateixa «revolució» que ha provocat entre els
aficionats la irrupció de José Tomás s’ha produït
en el món del toreig. Però per altres motius: «Ha
desestabilitzat aquest món, que vivia en una mena
de pau i tranquil·litat molt lluny de les essències
del toreig». José Tomás selecciona molt els llocs
on toreja –fa molt poques aparicions en una temporada,
en comparació amb les d’altres toreros–
i les seves exigències econòmiques són elevades:
2
3
4
«Fins ara els empresaris vivien molt tranquils, amb
els seus marges de beneficis. Però ara ha arribat
un torero que exigeix molt, perquè dóna molt. I
de fet hi ha hagut intents per part de lobbys empresarials
de boicotejar la contractació de José
Tomás en aguns llocs. A Sevilla, per exemple, no
hi ha anat». Aquestes actituts són per a Boix tant
o més perilloses per al futur de la festa dels toros
que el creixent moviment antitaurí: «Si l’espectacle
no manté les seves essències no té futur. Si es
converteix en una cosa folkòrica que no és viva,
emocional, té els dies comptats. Es tracta d’un
món tancat, amb interessos molt potents, que no
pensa en les il·lusions dels toreros, i trencar això
és molt difícil. José Tomás toreja per il·lusió, no
pensa en els diners. I les il·lusions són tan lluny
del negoci... Són una cosa íntima del torero».
El mateix Salvador Boix ha estat víctima d’aquest
món tancat: «M’han dit “el flautista”, han
preguntat qui és aquest... Sóc un “intrús” i això
genera antipaties. Però com que sóc un intrús, no
tinc cap altre interès que no sigui el del torero. El
dia que ell plegui, jo plegaré».
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Fotos:
1
Salvador Boix al
barri de la Bar ce -
loneta de Barcelona,
on resideix habitualment.
Fo to: Alfons
Petit.
2
El torero José Tomás
en plena «faena».
3
Salvador Boix conversant
amb José
Tomás a la plaça.
4
El torero i la seva
«cuadrilla», amb
Salvador Boix.

6 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
E l
Himno Nacional constituye uno de los tres
símbolos patrios, en el que nos reco -
nocemos todos los habitantes de la República
Mexicana, como miembros de una comunidad
que trabaja en forma unificada para el
logro del bienestar común. Por su calidad poética
y por la vigencia de los principios y valores
que formula, a 150 años de su creación, el Himno
Nacional continúa siendo una fuente inagotable
de inspiración para todos los mexicanos,
que nos invita a luchar y sacrificarnos por
el bien de la nación». D’aquesta manera s’acaba
el llibret titulat Himno Nacional Mexicano, editat
l’any 2003 per l’Instituto Nacional de Antropología
e Historia de Mèxic, dins de la col·lecció
Simbolos Forjadores de la Patria. A la portada
hi apareixen els retrats dels dos autors de
l’himne: el poeta mexicà Francisco González
Bocanegra, que en va escriure la lletra, i el músic
de Sant Joan de les Abadesses Jaume Nunó,
que va guanyar el concurs per posar-li música.
Divendres que ve, 18 de juliol, es compliran cent
anys de la mort de Nunó, un perso natge molt
estimat encara a Mèxic, i que està enterrat en un
lloc de privilegi: la Rotonda de Personas Ilustres
del Panteón Civil de Dolores, el cementiri més
gran de l’Amèrica Llatina, situat al centre de la
capital mexicana, on comparteix espai amb personatges
tan destacats com els artistes Diego Rivera,
David Alfaro Siqueiros i José Clemente
Orozco, l’escriptor Octavio Paz, el músic Agustín
Lara o els actors Dolores del Río i Mario Moreno
«Cantinflas».
Jaume Nunó i Roca va néixer a Sant Joan de
les Abadesses, en una casa coneguda com El
Palmàs, el 8 de setembre de 1824. Era el més
petit dels set fills del matrimoni format per Francesc
Nunó i Magdalena Roca. Quan el pare va
morir, d’accident, la mare es va traslladar amb
els seus fills a Barcelona, a casa del seu cunyat,
Bernat Nunó, un comerciant de sedes que a la
mort de Magdalena Roca –a causa del còlera–
acabaria essent el tutor de Jaume Nunó, que només
tenia nou anys quan es va quedar orfe. El
noi va estudiar música des de molt jove –va estar
becat a Itàlia per perfeccionar-se en la composició–
i va cantar al cor de la Catedral de Barcelona.
El 1848 es va casar amb una vídua de
cognom Talo i va començar a compondre misses,
àries, motets, peces orquestrals... Va dirigir
orquestres, va impartir lliçons i es va especialitzar
en bandes militars, per la qual cosa el go-
2
vern el va nomenar Director de la Banda del Regiment
de la Reina.
Enviat a Cuba amb la missió d’organitzar les
primeres bandes militars d’ultramar, Jaume
Nunó va conèixer a l’illa caribenya, l’any 1853,
el general Antonio López de Santa Anna, que ja
havia estat sis vegades president de Mèxic i que
volia ser-ho una setena. Ho va aconseguir i va
convidar Nunó a establir-se al seu país com a
director de bandes i músiques militars. Quan va
arribar a Mèxic, Nunó es va inscriure en el concurs
per posar música a l’himne nacional, a partir
de la lletra de González Bocanegra –«Mexicanos,
al grito de guerra / el acero aprestad y el
bridón, / y retiemble en sus centros la tierra / al
sonoro rugir del cañón», comença proclamant–.
La composició de Nunó –que portava com a
lema Dios y libertad– va ser seleccionada pel jurat
entre la quinzena que s’havien presentat –
dels més destacats músics mexicans del moment–,
però en un primer moment no es va sa-
Un símbol de
Mèxic
Divendres es compleixen cent anys de la mort de Jaume Nunó,
el músic de Sant Joan de les Abadesses que va compondre la
música de l’himne de Mèxic i que està enterrat a la «Rotonda de
Personas Ilustres» del cementiri més gran de l’Amèrica Llatina.
1
3
TEXT I FOTOGRAFIA: ALFONS PETIT

4
5 6
ber qui n’era l’autor, perquè en el sobre on hi
ha havia d’haver les seves dades només hi constaven
les inicials «J.N.». El jurat va publicar el resultat
i va demanar al compositor anònim que
es presentés per acreditar l’autoria de la música.
Nunó ho va fer, va ser reconegut com a tal i
l’himne va ser estrenat el dia 15 de setembre de
1854 al Teatro Santa Anna, coincidint amb la
Fiesta del Grito, que commemora la independència
de Mèxic.
Quan Santa Anna va perdre el poder, Nunó
va marxar a Nova York, on va guanyar fama com
a concertista i director d’orquestra. Es va tornar
a casar, aquest cop amb la seva deixeble Catalina
Cecilia Remintgon, amb la qual va tenir dos
fills, Cristina i Jaime. Posteriorment s’instal·laria
a la localitat nord-americana de Buffalo, on va
posar en marxa una acadèmia de música i on,
l’any 1901, va ser «descobert» per un periodista
mexicà, que el va identificar com l’autor de la
música de l’Himne. El govern mexicà, llavors
7
presidit per Porfirio Díaz, va convidar Nunó a
tornar a Mèxic per ser objecte d’un gran homenatge,
que es va fer coincidir amb el Grito. Però
el músic gironí va decidir continuar vivint a Buffalo,
tot i que tornaria a Mèxic el 1904, per a la
commemoració dels cinquanta anys de l’Himne.
Jaume Nunó va morir el 18 de juliol del 1908
a Nova York, als 84 anys, però fins l’11 d’octubre
del 1942 les seves restes mortals no van ser
traslladades a Mèxic i sepultades a la Rotonda
de Personas Ilustres.
Jaume (Jaime, allà) Nunó continua essent una
persona respectada i admirada a Mèxic, i per
exemple el seu nom, el seu retrat i la seva biografia
apareixen en les làmines escolars dedicades
als «Símbolos patrios», al costat de la bandera
i l’escut de Mèxic, o en llibrets com el ja
esmentat. Nunó és, a més, el responsable de la
particular relació que existeix entre Sant Joan de
les Abadesses i Mèxic, que es va intensificar a
finals del segle XX. A la localitat ripollesa hi ha
8
un carrer Mèxic i una plaça dels Mexi cans; i hi
està enterrat un destacat intel·lectual i músic mexicà,
Salvador Moreno. L’any 1980 es va signar
una acta d’agermanament entre Sant Joan i la
ciutat mexicana de San Luis Poto sí –on va néixer
González Bocanegra– i l’agost de 2004 una
avinguda d’aquesta localitat de prop de 7000.000
habitants era batejada amb el nom de Sant Joan
de les Abadesses i s’hi inaugurava un monument
commemoratiu de la creació de l’himne mexicà
–se’n complien 150 anys–. L’any 2005 Sant Joan
inaugurava una rèplica d’aquell monument a la
casa natal de Nunó, coincidint amb els 25 anys
de l’agermanament amb San Luis, i organitzava
per primer cop la Fiesta del Grito, una celebració
que des de llavors omple la localitat, el diumen
ge més proper a la festa de la independèn -
cia mexicana, de mexicans residents a Catalunya,
d’activitats lúdiques diverses i dels tres colors
de la bandera mexicana: verd, blanc i vermell.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Fotos:
Sobre aquestes lí -
nies, un retrat de
Jaume Nunó.
1
Detall de la tomba
de Nunó al «Panteón
Civil de Dolores», a
la capital de Mèxic.
2
La tomba on està
enterrat el músic de
Sant Joan de les
Abadesses és doble,
i la comparteix amb
el poeta mexicà
Francisco González
Bocanegra, autor de
la lletra de l’himne.
3
Vista general de la
«Rotonda de Per -
sonas Ilustres» del
cementiri; la tomba
de Nunó i Boca ne -
gra és al centre i a
l’esquerra es pot
apre ciar la flama que
crema a l’indret de
manera permanent.
4
Una làmina escolar
mexicana dedicada
als «Símbolos pa -
trios» que inclou un
retrat de Nunó i al
dors un resum de la
seva biografia.
5
Portada del llibret
dedicat a l’himne
mexicà dins de la
col·lecció «Símbolos
Forjadores de la
Patria».
6
Un carrer del ce -
mentiri de Dolores
que porta a la «Ro -
tonda de personas
ilustres» està batejat
amb el nom de Jau -
me (Jaime) Nunó.
7
«El Palmàs», la casa
natal de Jaume Nu -
nó a Sant Joan de
les Abadesses.
8
La plaça Major de
Sant Joan de les
Abadesses durant la
celebració, el setembre
de 2006, de la
festa nacional mexicana,
«El Grito».

Algunes de les obres d’art més conegudes
Reportatge
Mons
del segle XX, com El gran vidre, La font,
Roda de bicicleta, Molinet de xocolata o
La Mona Lisa amb bigotis s’exhibeixen aquest
estiu al Museu Nacional d’Art de Catalunya
(MNAC), a Barcelona, en l’exposició Duchamp,
Man Ray, Picabia. Organitzada en col·labora-
de juliol de 2008 ció amb la Tate Modern de Londres, on ja es
va exhibir fins el maig passat, l’exposició reuneix
més de 300 obres entre pintures, objectes,
8 Dominical
Diumenge 13
Fotos:
Una dona observa
«La viuda alegre»
(1921), una de les
obres de Francis
Picabia inclosa en
l’exposició «Du -
champ, Man Ray,
Picabia» al MNAC.
1
«El gran vidre», de
Marcel Duchamp.
2
«La Mona Lisa amb
bigotis», de Du -
champ, en un dels
cartells de la mostra.
3
«L’equilibrista»
(1916), de Man Ray.
4
«Torno a veure en la
meva memòria la
meva estimada
Udnie» (1914), de
Francis Picabia.
fotografies i films, que mostren els principals
temes que van explorar els tres artistes al llarg
de les seves trajectòries vitals i creatives. Al mateix
temps, matisa la comissària de la mostra,
Jennifer Mundy, cap d’investigació de col·leccions
de la Tate, el conjunt «reflecteix l’univers
compartit pels tres artistes».
L’exposició, que estarà oberta al públic fins
al 21 de setembre, també constata l’estret vincle
que els tres artistes van tenir amb Catalunya.
La famosa obra de Marcel Duchamp Nu descendint
una escala, núm. 2 va ser presentada
per primera vegada a la galeries Dalmau de Barcelona,
abans fins i tot de ser exposada a París
el 1912. A més, Duchamp va visitar Cadaqués
per primer cop el 1933, i durant els últims anys
de la seva vida va passar llargues temporades
a la localitat, on Man Ray el va visitar amb freqüència.
De fet, Ray va fotografiar allà l’última
obra de Duchamp, Cheminée anaglyphe, el
1968. Francis Picabia, per la seva part, va formar
part de la colònia d’artistes europeus que
es van instal·lar a Barcelona durant la II Guerra
Mundial i a la capital catalana va publicar
els quatre primers números de la revista avantguardista
391 i el llibre de poemes Cinquante-deux
miroirs, i el 1922 va mostrar en una
gran exposició, també a la Dalmau, les seves
«espanyoles» al costat de les «màquines».
L’exposició explora la passió que tots tres
sentien pels escacs, un joc per a ells font d’inspiració
artística, per la repercussió de les noves
tecnologies en la seva obra, el potencial
subversiu de l’erotisme, el desafiament a l’obra
d’art única i l’interès per l’objecte fabricat en
sèrie, idees que els posen a principis del segle
XX en la prehistòria del pop-art. La sèrie de La
Mona Lisa amb bigotis de Duchamp, i la corresponent
de Man Ray El pare de la Gioconda,
en la que apareix Leonardo fumant un puro
de joguina, il·lustren la pràctica antiartística i la
subversió del cànon de la història de l’art que
tots tres compartien.
INTERÈS PER LES MÀQUINES
Al començament de l’exposició, es constata l’interès
que van tenir Duchamp i Picabia per les
màquines, a les quals reconeixen com a icones
potents d’una nova època, evidents en obres
com Paroxisme del sofriment (1915) o Filla nascuda
sense mare (1916-17), de Picabia. Mentre
Duchamp veia les imatges mecàniques com
una manera de desenvolupar un estil voluntàriament
impersonal i antiestètic, Picabia es va
2
limitar a afusellar dissenys industrials de llibres
científics populars.
L’espai central examina l’ús innovador que
va fer Duchamp del vidre com a suport, i en
particular en la seva principal composició, La
Mariée mise à nu par ses célibataires, même
(també coneguda com El gran vidre), obra que
combina la paròdia de la física amb una història
d’atracció sexual entre una «núvia», a la part
superior, i nou «solters», amagats a sota, en «motllos».
No menys coneguts són els objectes de
Duchamp convertits en obres d’art, els populars
«readymade», objectes sense cap mèrit estètic
als quals va conferir els atributs habituals
de la creació artística: un títol, un autor, una
data i un públic o un propietari que els veiés
Al MNAC es poden veure objectes convertits
gairebé en universals, com Roda de bicicleta
paral·lels
Una exposició reuneix al Museu Nacional d’Art de Catalunya
obres de Marcel Duchamp, Man Ray i Francis Picabia.
1
TEXT: DdG FOTOGRAFIA: TONI GARRIGA/EFE
3 4
(1913), Font (1917) –un simple urinari–, Penjador
per a barrets (1917), Pinta (1916) o Portaampolles
(1914). En la mateixa línia se situen
els «objectes del meu afecte» de Man Ray, qui
creava una obra nova a partir de dos o més elements
combinats, moltes vegades immortalitzats
a través de la fotografia com Objecte matemàtic
(1934) o Vénus restaurée (1936).

JESÚS Llauró Promotor d’un vídeo realitzat per dones maltractades
«Volem!» és una sèrie de DVD protagonitzats, gravats i guionitzats per dones que han patit maltractaments.
Una iniciativa feta amb el Centre d’Intervenció Especialitzada del Gironès, amb seu
a Salt. Gravat a Girona, és la comunicació com a teràpia.
“Les dones s’han adonat
que no estan soles”
J esús
Llauró (Biure, 1963), coordinador a
les comarques gironines d’Acsur-Las
Segovias, una ONG que aporta iniciatives
so lidàries arreu del món, fa vint anys que
realitza projectes solidaris. Els DVD Volem! en
són una mostra. El tema central és la violència
de gènere. La Diputació de Girona finança part
de la idea, així com l’Ajuntament de Salt, i Acsur.
Es presenta sota el segell creativecommons, de
circulació lliure, esmentant-ne l’origen.
Com va sorgir la proposta de fer un vídeo
destinat a teràpia per a dones maltractades?
Acsur-Las Segovias és una ONG que treballa
fa 22 anys. I en fa quatre treballem la participació
ciutadana en temes socials. Posem elements
de comunicació en mans de gent que té
una problemàtica social, tal i com ells l’expliquen,
i la viuen.
És una experiència de primera mà que ajuda
altra gent a passar aquesta mena de problemes?
Sí. Creiem que informar-se és un dret.
La informació té filtres, el periodista té la seva
subjectivitat i treballa per a un mitjà.
Un mitjà és una empresa. És clar. Per això
donem aquestes iniciatives a televisions locals,
a mitjans. A l’àrea de Girona aquesta és l’experiència
pilot. Acsur té un programa transversal,
amb enfocament de gènere. Treballem
el gènere des de tots els aspectes. Des de redac
tar un programa a executar-lo. La igualtat
home-dona s’ha de fer prevaldre. De projectes
se n’han fet diversos: amb nanos del Raval, sobre
les carxofes d’El Prat. Amb gent jove de Mataró...
Molt variat... Sí, a la universitat vaig començar
a fer Geografia del gènere, i vaig començar
a valorar temes de la reproducció a la família,
cosa que no està contemplada com a salari.
Vam valorar les desigualtats entre països sobre
els drets de les dones. Temes legals i de conciliació
laboral. El Volem! és una experiència
diferent. Vam conèixer el Centre d’Intervenció
Especialitzada, i aquest ens va donar l’oportunitat
de donar eines de comunicació a les dones
en tractament. S’hi van apuntar deu dones,
i al final van ser set o vuit. Et deien que tornaven
a viure.
La metodologia és agafar dones que han patit
el procés, i que parlin? Sí. Formar les dones
en gestió de vídeo, fer un guió, plantejar
l’escenografia, per fer un documental. Elles expliquen
la seva experiència, i elles editen el vídeo
que volen. Això els ha servit com una teràpia
grupal. Grupal per veure que cadascuna
d’elles té diferents problemàtiques de gènere,
de violència masclista a violència sexual. I això
els serveix per veure que no estan soles, que
hi ha altres dones que ho pateixen. I han pogut
entendre la seva problemàtica. Són sis dones
que han fet un guió.
El guió té un assessorament? Tenim clar que
la llibertat de comunicar és que la persona t’expliqui
com viu l’experiència. Al centre hi ha psicòlegs,
psiquiatres, treballadors socials, gent
qualificada. Però la premissa era acompanyar
el procés. Aquest és un dels valors de la iniciativa.
Hi ha alguna cosa que li sorprèn dels víde-
TEXT: MOISÈS DEPABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS
os? Les dones s’han adonat que no estan soles
quan es posen a parlar dels seus temes amb
gent que ha patit el mateix. Van valorar molt
que aquesta feina els ha aportat coneixements
sobre el seu problema. Això vol dir que els professionals
no ho fan del tot bé: elles descobreixen
coses noves.
Potser és una eina nova que es pot aplicar,
no? Suposo que les teràpies de grup, les conciliacions,
això està donat. Però és una eina
nova perquè t’enfrontes a una càmera, t’enfrontes
amb l’esforç de pensar el que vols dir.
L’esforç de plasmar-ho en imatges. Hi ha més
imatge que paraula.
Està fet a Salt; ho portaran a altres llocs? El
vídeo està rodat a Girona, i és una experiència
que intentarem editar en format DVD i donarli
el curs normal d’aquestes eines. Enviar-los a
les teles locals. A www.acsur.org hi tenim alguns
dels vídeos, i treballem amb Ecologistas
en acción per fer una televisió digital per Internet.
El documental és un sistema de mostrar coses
que d’una altra manera no es veurien?
La imatge i el documental de deu minuts és l’aliment
intel·lectual majoritari de la gent, dels joves
i dels grans. És una eina molt important.
Ho hem vist amb els nois del Raval, com es relacionen,
com expliquen la seva experiència.
Si els fas escriure la seva experiència, potser no
en són capaços.
Un guió pot ser
mental.
Sí, quatre idees
bàsiques. És diferent
de posar-te a
redactar un text.
Quants anys fa
que està en projectes
solidaris?
Acsur va néixer el
1986. El 1988 vaig
anar a Nicaragua;
fa vint anys. Allà
vam anar a fer un
centre de salut,
una mena de CAP,
a la regió nord,
que es diu Las Segovias.
Per això
l’ONG es diu així.
Fa cinc o sis anys
que hi estic molt
ficat.
Què diria a la
gent que diu que
ja té prou feina
per ficar-se en
aquestes històries?
Quan explico
aquests temes
als instituts, de vegades
alguns nanos
em pregunten:
«però tu cobres?».
No, no cobro.
Tinc la gran
sort que no m’agrada
el futbol. I
tinc la sort de ser un gran egoista. Aprens una
quantitat de coses! Tens un bagatge de temes
nous, de relacions humanes! Si hi pots anar,
molt millor, perquè t’amplia la mirada sobre el
món. A més, fas una feina que t’alimenta a tu i
pot alimentar els altres. Però reps més del que
pots aportar humanament. Dedicar una hora al
dia, o el cap de setmana, o anar a veure un
ajuntament, és gratificant.
Hi ha crítiques sobre els diners destinats a
ONG, què hi diu? Hi ha ONG que són empreses.
Nosaltres som una ONG federalitzada,
cada any passem comptes. Fiscalitzem aquests
comptes. Hi ha auditories i s’entreguen a les
organitzacions on treballem. Tenim la satisfacció
que la UE ens ha donat el segon nivell més
alt de bona gestió i compromís. Exigeixo que
els meus diners s’inverteixin bé. Ser solidari no
vol dir donar, vol dir rebre i estar compromès.
Seguir el procés, interessar-te per les coses. Per
mi, gastar-te 80 euros a l’any i asseure’t a mirar
la tele no és ser solidari.
Hi ha gent que mata la mala consciència
així, no? Si ets de Greenpeace, i fas actuacions,
i et compromets, cap problema. Pensa que
aquest any hem tornat diners de projectes, un
2 per mil. Sempre treballem amb contraparts, i
aquestes es fan responsables dels projectes i
aporten diners. Sempre hi ha problemes. La
nostra idea bàsica és formar societat civil. No
volem imposar cap model.
Entrevista
9 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
“
Ser solidari no
vol dir donar,
vol dir rebre
i estar
compromès.
Seguir el
procés,
interessar-te
per les coses.
Per mi,
gastar-te 80
euros a l’any
i asseure’t
a mirar la tele
no és ser
solidari.
“

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Història
El taller de fusteria
va néixer a
la poblacio de
Vilert i s’hi fabricaven
portes, finestres
i mobles
per a la llar. Durant
la Guerra
Civil van haver
de marxar del
poble per no
anar al front i els
Gifreu van tancar
la fusteria. A
la postguerra es
van traslladar a
Esponellà i ja
van començar a
treballar mecànicament
amb
màquines elèctriques.Actualment
es dediquen
a mobles i
decoració.
Origen
1904.
Fundador
Joan Gifreu i Safarrés.
Propietaris
actuals
Joan Gifreu Clotas
i Esteve Gifreu
i Feliu.
Treballadors
Règim familiar i
tres.
Activitat
Fusteria i decoració.
Fusteria Gifreu Esponellà
L’empresa va néixer al poble de Vilert i tot i el trasllat a
Esponellà, la seva activitat s’ha mantingut sempre dins de l’àmbit
de la fusteria; ara es dedica als mobles i a la decoració interior.
L ’any
1900, el poble de Vilert –al Pla de
l’Estany– no sobrepassava els dos-cents
habitants, hi havia una mala carretera sense
asfaltar i estava mancat de llum elèctrica i aigua
corrent. Els seus habitants vivien de la ramaderia
i de l’agricultura, els productes de les
quals anaven a vendre a Crespià, Esponellà i
Banyoles els dies de mercat. Joan Gifreu i Safarrés,
que havia nascut al mateix poble a finals
del segle XIX, quan va complir vint anys
hi va muntar un petit taller de fusteria on hi
construïa mobles per a les llars, portes, finestres...
Els encàrrecs els havia de fer treballant
al carrer, perquè a la casa hi havia un estanc i
la venda de tabac estava renyida amb la polseguera
de la fusta. A la fusteria també s’hi fabricaven
taüts que, moltes vegades, en Joan havia
de carregar a l’esquena centenars de metres,
quan el cadàver era dins del poble, i a alguns
quilòmetres quan es tractava d’un difunt
en alguna masia dels afores. Anys més tard,
aquest transport ja el faria una moto.
Joan Gifreu Safarrés es va casar amb Maria
Reixach i Poch i van tenir set fills (quatre nois
i tres noies). Tots els homes van ser fusters. A
la seva mort, esdevinguda el primer d’abril de
1937, va ser Esteve Gifreu i Reixach, conjuntament
amb el seu germà, Pere, els que van agafar
les regnes del petit taller. Els altres germans
van muntar els seus propis negocis de fusteria.
Durant la Guerra Civil tots dos germans –Esteve
i Pere–, van haver de marxar de Vilert perquè
no volien anar al front. La fusteria va romandre
tancada fins que l’any 1939 van tornar
a la localitat i la van reobrir.
CANVI DE POBLE
A la postguerra la familia va continuar amb el
negoci de la fusteria, però als anys quaranta va
arribar el corrent elèctric a Esponellà i Esteve
Gifreu va decidir traslladar-se a aquella població,
emportant-se’n part de la fusteria. El seu
germà Pere es va quedar a Vilert, treballant encara
manualment, però al cap d’un temps va
marxar també a Esponellà i van comprar una
màquina «Universal» per fer la feina mecànicament.
A partir de llavors la feina es va començar
a fer molt millor i amb més rapidesa. El pri-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
mer taller dels Gifreu era dins del poble, però
quan van comprar més maquinària es van haver
de traslladar als afores d’Esponellà, arrendant
un local al costat del restaurant Can Roca.
El fill d’Esteve Gifreu, Joan Gifreu i Clotas,
va entrar a l’empresa quan tenia 15 anys,
(1960). Alternava els estudis amb la feina i, durant
les vacances escolars d’estiu, anava a
aprendre l’ofici al costat del seu pare. Al mateix
temps també hi va entrar el seu germà Pere.
Va ser en aquests anys quan es va iniciar el
«boom» turístic a la Costa Brava i els Gifreu van
començar a rebre comandes de feina sobretot
per la banda de Llançà i del Port de la Selva.
Les seves tasques eren la fabricació de portes,
finestres i decoracions interiors de fusta.
Amb la multiplicació de la feina es va fer necessària
l’ampliació del local. Va ser llavors
quan l’empresa es va traslladar i va muntar un
taller nou davant mateix del restaurant Can
Roca, on encara hi és. L’any 1994 va entrar a
l’empresa Esteve Gifreu Feliu, que després d’estudiar
formació professional a l’Escola dels Salesians
de Barcelona, a Sarrià, i guanyar un tercer
premi en un concurs nacional de disseny
de mobles, es va posar a treballar a la casa.
Actualment Joan Gifreu i Clotas i el seu fill,
Esteve Gifreu i Feliu, treballen junts a la fusteria,
dissenyant i construint mobles i decoracions
interiors de fusta. Esteve Gifreu està casat i té
dos fills. Són molt petits i encara no es pot dir
res sobre el futur de l’empresa.

E l
nou Ajuntament d’Ullastret havia de
com plir la doble missió de respondre a
les necessitats operatives de la màxima
institució municipal i d’adequar-se a l’especial
entorn en què es troba emplaçat, just al costat
de l’església, en ple nucli urbà. L’arquitecte Joan
Falgueras va ser l’encarregat de combinar
aquestes dues exigències i el seu treball va ser
reconegut en l’apartat d’obres seleccionades pel
jurat dels premis d’arquitectura de les comarques
gironines corresponents a 2007.
En la memòria del projecte inclosa en el catàleg
dels premis, Falgueras comença detallant
tant l’emplaçament de l’immoble com les característiques
de la finca: «Situat al nucli a tramuntana
de l’església, amb accés per un corriol
i per la cantonada del carrer de la Presó amb
el de la Rectoria. La finca tenia una granja en
desús d’uns 16 x 7 metres, d’una planta coberta
a tres aigües, que fou enderrocada tot mantenint
les restes del mur del carrer». A partir d’aquest
moment comencen les decisions arquitectòniques:
«El projecte va plantejar que el conjunt
s’havia d’incorporar al recorregut d’espais
lliures, però sense perdre el caràcter de jardí
reclòs i que l’edificació havia d’enquadrar, però
no impedir, la percepció del temple. Es va adossar
a la mitgera oest i a la façana nord tot alliberant
al màxim el sud i les visuals que es tenen
des de la cantonada de la finca en el xamfrà.
Es desenvolupa en un quadrat de 19 metres
buidat per un pati de 6 metres. Es talla per
una esbiaixada que perllonga el pas de la muralla
tot definint, a ponent, l’edifici i, a llevant,
l’espai alliberat que es filtra amb el manteniment
d’un arbre i pel porxo de la coberta recolzada
sobre la tanca. Els vessants dels tres
braços recolzen la geometria en l’impluvium, i
resolen, tot negant-les, les trobades als angles
amb uns volums baixos que permeten la funció
de travament i la ubicació de les peces secundàries
de magatzems i serveis».
D’aquesta manera, i pel que fa a la seva imatge
exterior, «l’edifici apareix al carrer de la Presó,
rere el mur que es conserva i sobre el qual
es recolza amb una escletxa de vidre. Apareix
Ajuntament d’Ullastret
Un edifici amb vistes
La proximitat de l’església i l’emplaçament al nucli urbà van condicionar l’aposta arquitectònica.
TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: JOAN FALGUERAS
a llevant com un pati pautat per obertures regulars.
Apareix a migdia com un doble pòrtic
de 14 metres de llum on hi corre una vidriera
que permet alternativament mantenir tancada
o oberta la sala interior o el porxo d’accés al
jardí. En resulten tres ales en U i els nuclis de
les cantonades: Una sala de plens o aula de 10
x 4 metres, un hall o pati d’operacions de 6 x
6,5 metres i una ala extrema
compartimentable,
de 8 x 5,5 metres».
Unes obres d’aquestes
característiques en un indret
com Ullastret comportaven
unes altres servituds.
Així, «la primavera
de 2004, iniciades les
obres i enderrocada la
granja, s’excavà arqueològicament
i, com a conseqüència,
es redactà un
modificat per passar d’una
fonamentació de sabates
corregudes a una llosa,
previ reomplert de
gra ves sobre les restes excavades
per tal de no
afectar-les, tot adaptant la
rampa d’accés al nou nivell
de paviment 30 centímetres
més alt».
Dos anys després es
van acabar d’adoptar altres
decisions que influirien
en l’aspecte final de
l’immoble: «La primavera
de 2006, avançat l’edifici,
es redactà el projecte d’obres
complementàries
per acabar l’interior i per
adequar els exteriors. El
paviment, similar a l’existent
al carrer, es resol amb
sardinell. Es projectà protecció
solar del migdia
mitjançant una estructura
metàl·lica per enfiladisses i tèxtils. S’han implantat
instal·lacions de rec i enllumenat. S’ha
tapissat amb lavanda el parterre central i amb
farigola el de migdia, s’han plantat nesprers i
xiprers i s’ha restituït amb un til·ler l’arbre de
la rampa que, en el transcurs de les obres, desaparegué».
El final de les obres seria certificat
la primavera de 2007.
Arquitectura
gironina
11 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Fitxa
tècnica
Projecte
Ajuntament
d’Ullastret.
Municipi
Ullastret.
Autors
Joan Falgueras.
Promotor
Ajuntament
d’Ullastret.
Construcció
Obres i Cons -
truc cions Joan
Fusté.
Col·laboradors
Lídia Parada, Jo -
sep Alegrí i Cris -
tina Lloret.
Més
informació
– Demarcació de
Girona del Col· -
legi d’Arquitec -
tes de Catalu -
nya, plaça Cate -
dral, 8, Girona.
972 41 27 27
www.coac.net/Gi
rona.

12 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
El vi
Paco&Lola
Albariño
Vi blanc de la D.O. Rias Baixas,
que tant per la seva presentació
com pel nom s’emmarca entre
els nous vins joves i moderns. Elaborat
al 100% amb la varietat Alba -
riño, pròpia de la comarca. De color
groc palla. Aroma potent i atractiva
que recorda el raïm madur,
amb notes florals i de cítrics. Excel·lent
pas de boca si es degusta
força fresc. Mot saborós, amb una
acidesa que el fa lleuger i elegant.
Postgust llarg. Recomanat per a
plats de marisc i peix fresc. Excel·lent
per exemple amb un bon
plat de gambes a la planxa. Preu
aproximat: 8 euros.
El celler elaborador: La Societat
Cooperativa Vitivinícola Aurosana
SGC, amb més de 200 hectàrees de
vinya, va ser fundada per un grup
de viticultors de la vall del Salnés,
a la província de Pontevedra. És un
celler que combina l’artesania amb
la més alta tecnologia. Per a més
informació: www.pacolola.com.
Mil vuitanta...
Aquest llibre de cuina no pretén fer època dins de
l’esplèndida i nombrosa bibliografia del tema».
Amb aquesta frase va encapçalar Simone Ortega, cap
al 1972, la «Nota introductòria» de la primera edició
del seu 1.080 recetas de cocina. Curiosa declaració
de principis de l’autora del llibre de cuina més venut
de la història a Espanya –més de tres milions i mig
d’exemplars–, que, malgrat aquesta declaració d’intencions,
sí que va fer època. Ara Simone Ortega,
sempre una gran senyora, ha anat a reunir-se amb el
seu marit, José Ortega Spottorno, fill de José Ortega
y Gasset i fundador del diari El País. És just de tota
justícia retre-li homenatge, l’últim, a qui tant va fer
perquè els espanyols aprenguessin a menjar bé a casa
cada dia que és una activitat d’allò més recomanable
i sense la qual és molt difícil valorar el que es cuina
i es menja fora de casa.
1.080 recetas de cocina no va ser, per descomptat,
això que solem anomenar «la Bíblia» de la cuina. Tampoc
no ho pretenia. Era, és, un text bàsic, un llibre
per aprendre, per acostar-se a la cuina sense temors,
per anar-se familiaritzant amb productes, termes i tècniques.
D’aquí la importància de l’obra d’Ortega.
Hi va haver, i fins i tot l’endemà de la seva mort ho
vaig sentir dir a un col·lega, qui la va acusar de donar
preferència a la cuina francesa sobre l’espa nyola.
Fins i tot admetent que fos així, caldrà recordar que
a principis dels 70 era la cuina francesa la que regnava
en el planeta. Quan va aparèixer l’obra de la
senyora Ortega encara faltaven diversos anys perquè
la nouvelle cuisine travessés els Pirineus, i la cuina
espanyola era... el que era. D’altra banda, ella, encara
que nascuda a Barcelona, era filla de pares francesos
i la seva inspiradora culinària va ser la seva
àvia, de la Borgonya.
És possible, fins i tot segur, que moltes coses del
llibre d’Ortega hagin quedat obsoletes. Molt han canviat
les coses en cuina en els últims lustres, molt han
avançat les tècniques... Simone Ortega no podia somiar,en
escriure el seu llibre, amb coses com el microones
o la placa d’inducció, i es movia en un re-
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
pertori obligadament limitat. Però això no impedeix
que el seu llibre fos un gran llibre, un llibre que no
era, perquè tampoc era la intenció de la seva autora,
un cim culinari, sinó, més aviat, una mena de campament
base des del qual iniciar ben preparats l’ascensió.
No, per descomptat, l’obra essencial del segle
XX pel que fa a textos culinaris, més en concret
receptaris; en la passada centúria hi ha un llibre que
brilla amb llum pròpia en el panorama editorial espanyol:
es tracta de La cocina completa, de María
Mestayer de Echagüe, que va fer popular el seu pseudònim
de «Marquesa de Parabere». Si hi ha qui encara
troba afrancesat el llibre de Simone Ortega, què
dirà del de la «Marquesa»... Però La cocina completa
era un llibre que només podia ser útil a qui tenia, per
dir-ho així, un batxillerat, o fins i tot una llicenciatura,
en fogons; en canvi, el de Simone Ortega era el
llibre d’inici, que no pressuposava en el lector uns
coneixements culinaris gaire profunds. I aquest va
ser el seu principal valor, sense comptar, a més, amb
l’oportunitat de la data en la qual va aparèixer, ja que
va ser als 70 quan els espanyols van començar a interessar-se
per la gastronomia.
1.080 recetas de cocina va ser l’últim gran receptari.
Avui proliferen els llibres de receptes, però, pel
que m’arriba de les editorials, les vendes són mínimes.
D’una banda hi ha els llibres dels grans cuiners,
pràcticament impossibles d’aplicar –i fins d’entendre–
pels ciutadans normals; per l’altra, llibres l’únic mèrit
dels quals és estar signats per algun famoset, que
no tenen cap mena d’interès, culinari o, menys fins i
tot, literari. Simone Ortega va saber escriure un receptari
que va arribar a tothom, que té el seu lloc en
la història de la cuina i de la gastronomia espa nyoles.
Naturalment, aquesta modesta declaració de principis
amb la qual obria el seu llibre no és res més que
això, un gest de complicitat a la humilitat... perquè
tothom qui escriu ho fa amb el desig, més o menys
confessat, que la seva obra es recordi. La de Simone
Ortega, concretament aquesta, sempre es recordarà.
I això, per a un receptari, és moltíssim.

E l
Els vins de licor (i II)
A més de servir d’aperitiu, són els companys ideals d’alguns plats i tenen lloc d’honor a la cuina.
fondellol (en espanyol fondillón) és un
gran vi dolç molt envellit d’Alacant (ara
elaborat pel celler Salvador Poveda, que,
de forma meritòria, el va recuperar, un cop
s’havia perdut el secret de la seva elaboració).
Es fa amb monastrell sobremadurat, i ateny uns
18º. N’hi ha d’envellits en bóta uns 15 anys. El
fondellol ha estat un dels vins rancis més il·lustres
de la història: acompanyava els mariners
que feien la volta al món –des de Magalhâes–
i fou l’últim menjar de Lluís XIX, acompanyat
amb galetes.
El Banyuls és la DO (AOC) que correspon al
poble de Banyuls, a la Catalunya Nord. És un
vi dolç natural amb fermentació interrompuda.
El grand cru té un envelliment de 3 anys; el
ranci (rancio) pot arribar als 20 anys a la bóta,
i s’apropa al madeira. El Jurançon és una AOC
(DO) francesa per a un vi dolç natural, fet amb
raïm blanc. El Monbazillac, similar al Sauter nas,
és també un vi dolç occità. També occità és el
Sinhac (Signac), pertanyent a l’AOC Côte-du-
Rhone, de la regió del Roine.
Itàlia, Grècia, Romania, Espanya, Croàcia i altres
països mediterranis són productors de
grans vins dolços o de licor. Destaca el Marsala,
d’altra graduació –fins a 23º, si bé sol tenir
entre 17º i 18º–; s’elabora, des d’antic, a la zona
de Trapani, Sicília; el most caramel·litzat li dóna
un gust de caramel molt característic. El Recioto
della Valpolicella s’elabora a Itàlia, o al ma-
El sabaió –que els cuiners solen escriure,
prenent el nom espanyol, al seu lloc
procedent del francès, sabayón– és
una deliciosa i lleugera crema d’origen italià,
a base de rovells d’ou, sucre (antigament,
mel) i vi dolç: antigament vi grec o de Xipre,
i actualment, Marsala. Pertany al repertori
tradicional de la cuina del nord d’Itàlia i, particularment,
de Venècia o la Llombardia i, sobretot,
del Piemont. S’escriu també zabagio -
ne, zabaione, zabaglione, zabajone, etc...
Elaboració
En un cassó bateu bé amb un batedor els ro-
teix país, al Piemont, al nord d’Itàlia, hi ha el
Caluso Passito, o els moscati. De Romania destaquem
el Grasâ de Cotnari. A Espanya hi ha
els xerès, màlagues, moscatells, etc.; en destaca
el Pedro Ximenez –nom d’un cep–. Als països
més freds hi trobem vins tan il·lustres com
el Tokaji Aszú (Tocai), d’Hongria, l’austríac Ausbruch
o els alemanys Beerenausslese o Trockenbeerennauslese.
Citem també el vi de gel,
propi d’aquests països i també elaborat al Penedès.
El malvasia correspon al nom d’un cep potser
d’origen grec, ja que el nom ve de la ciutat
de Monembasia –com l’antic i famós vi valencià
Carló, del nom del port d’expedició, Benicarló–.
Com a vi dolç, es produeix al Garraf, a
les Canàries, etc... Igualment s’elaboren vins
dolços i fortificats –a vegades a imitació del màlaga,
del xerès, etc...– a Àfrica del Sud, Austràlia,
Califòrnia, etc...
ACOMPANYANT I A LA CUINA
Els vins rancis, dolços o de licor no solament
es poden prendre com a aperitiu –i particularment
els amontillados, i a França, el Banyuls,
el Maurí, etc...–, sinó que Banyuls, Sauternas,
Garnatxa d’Empordà, etc... són insubstituïbles
per acompanyar certs plats. En primer lloc, és
clàssica l’associació del foie gras amb Sauternas
–o, també un garnatxa envellit–. Un bon
fetge gras natural amb un Sauternes Château
Ingredients
● 4 cullerades de
sucre.
La recepta
Sabaió
● 4 rovells d’ou.
● 1 copa de
Marsala (8 cullerades)
vells amb el sucre, fins que quedin escumosos.
Afegiu-hi a poc a poc el marsala, sense
parar de batre.
– A continuació, poseu el cassó al bany maria
(posat dins d’un altre recipient al foc amb
aigua bullent) i no pareu de remenar durant
uns 10 minuts, fins que la crema sigui una
mica espessa. Poseu-ho en un recipient o en
quatre copes.
Yquem és una associació inoblidable. El mateix
s’escau amb els formatges blaus, que combinen
bé amb aquests vins.
Productes molt difícils de maridar amb els
vins corrents, com la xocolata, poden ser perfectes
amb alguns d’aquests vins.
Són, naturalment, imprescindibles en tota
mena de postres: galetes, pastissos, coques, macedònies
i, és clar, la grana de capellà o postres
de músic. Per a la fruita són imprescindibles:
taronja, plàtan, maduixes, meló, o la ja esmentada
macedònia. Combinacions clàssiques
són el meló amb porto, la taronja amb moscatell
o vi ranci, la magrana amb vi ranci i altres.
El marsala, igualment, és insubstituïble en el
deliciós zavaione italià, una lleugera crema a
base de rovells d’ous, sucre i vi, normalment
Marsala.
Però, a més, aquests vins tenen el seu lloc
d’honor a la cuina: en la cuina catalana, són imprescindibles
en els sofregits o per acompanyar
tota mena de guisats o rostits i, particularment,
el vi ranci. Poden sevir per cuinar un pollastre,
un ànec, etc... i, fins i tot, si hi afegim
fruita, per acompanyar-lo a l’hora de la degustació.
Un ànec amb taronja, cireres, préssecs,
etc... amb un Gewurtztraminer, un garnatxa vell
o un Banyuls, poden ser excel·lents. Les perfumades
tòfones, tradicionalment, es casen
amb un Sauternas, un Monbazillac o altres vins
de licor.
Notes
A Itàlia se sol servir amb galetes, com altres
delicioses cremes d’aquest país –zuppa inglese,
zuccotto, etc...–, o bé la sopada valenciana.
– Hi ha versions salades, creades pels cuiners
autors.
– En comptes de vi de Marsala en podeu fer
servir d’altres classes, com ara porto, Banyuls
i fins i tot garnatxa d’Empordà: jo ho faig
així (si trobo garnatxa envellida), igual que
com ho vaig veure fer a Sardenya, on el sabaió
també se sol elaborar amb garnatxa
dolça (vernaccia).
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Xavier
Romero
Quart és la referència
Q uart
Una seixantena d’aportacions demostren que el col·leccionisme popular no nota la crisi.
es prepara per celebrar, el proper
cap de setmana (19 i 20 de juliol) i amb
motiu de la seva Festa Major, la XII Exposició
de Col·leccionisme i la Trobada d’Intercanvi.
Al pavelló del Centre social de la localitat
hi haurà una nova oportunitat d’apreciar
què és el col·leccionisme popular, el de base,
el que es troba a l’abast de tothom i es pot practicar
amb molt pocs recursos econòmics.
De fet, ni tan sols l’actual temps de crisi ha
d’afectar el col·leccionisme que anomenem popular,
per al qual no és necessari gastar-se gaires
diners. N’hi hauria prou d’anar recollint coses,
aquelles «noses» que de vegades van a parar
a les escombraries; o bé practicar encara
amb més entusiasme l’intercanvi, segurament
el vessant més engrescador d’aquesta afició.
Una prova d’això es pot trobar a Quart, on
des del primer moment, els promotors han volgut
imprimir, i ho han aconseguit, aquella filosofia
del col·leccionisme de base i ben divers,
allunyat d’elitismes i d’objectes inassequibles.
En aquesta localitat, doncs, una bona colla d’aficionats
han preservat per sobre de tot el bon
ambient entre tots els participants; no han fet
distincions –sempre que l’espai disponible per
a la mostra doni de si–, i han creat un referent
a les comarques gironines, i segurament també
en un àmbit superior. Ho prova que el
col·lectiu barceloní «el Troc», programador d’activitats
i fires, editor d’una revista social i d’una
guia d’agrupacions, des de fa uns anys, pràcticament
des de l’inici de l’exhibició en aquesta
localitat, hi col·labora molt directament.
La mostra de Quart, juntament amb la Fira de
l’Intercanvi, que es farà diumenge dia 20 durant
tot el matí, també al centre social, aconsegueix
aplegar any rere any desenes d’amants
de moltes diferents temàtiques, una escollida
representació de les quals fa les delícies del
nombrós públic que durant aquests dos dies visiten
l’exposició, a la qual se sumen els treballs
artesanals confeccionats pels jubilats de la vila.
UNA SEIXANTENA DE TEMÀTIQUES
Fotografies, postals, vitoles, publicacions, llibres,
filatèlia, sobres de sucre, capses de llumins,
etiquetes publicitàries, jocs de cartes, bitllets,
documentació diversa..., tot això pel que
fa al paper imprès. A banda, i aquí és on especialment
s’aporta la plasticitat i s’atreu l’atenció
general, la resta de la seixantena d’expositors
mostren estris d’antics oficis, miniatures
en ampolles de vidre, taps de corona, ampolles
de colònia, jocs d’escacs, culleres, maquetes
de cotxes i de motos, llums de carbur,
campanetes, ràdios antigues, fòssils, malacologia,
caganers, maquetes militars, cendrers, bolígrafs,
figuretes d’animals diversos, teies de pi,
ocells de llauna, eines del camp en miniatura,
maquinetes de fer punta, encenedors, baldufes,
material de cinema, ninos de peluix, minerals,
camions en miniatura, juguets de llauna
amb corda, motos antigues, plaques de cava,
maquetes d’edificis, i d’altres varietats més.
Dissabte vinent, durant tot el dia a partir de
les 10 del matí, i diumenge fins a les 2 de la tarda,
la mostra estarà oberta. Com ja és costum
en aquestes trobades, els organitzadors presentaran
una nova placa de cava de tirada limitada,
per satisfer els molts seguidors del
col·leccionisme de moda. També s’ha editat un
butlletí-revista a tot color, en el qual i després
de la salutació de l’alcalde, Lluís Loret, hi ha un
article d’aquest cronista, i la presentació de dotze
dels més destacats i antics expositors.
Narcís Bou és un d’aquests aficionats, impulsor
de la trobada a Quart amb una colla de
col·leccionistes locals. Comenta sobre les col· -
leccions de la seva preferència que ha arribat
a aplegar les següents peces, algunes d’elles
arribades dels punts més allunyats del món: un
miler de maquinetes de fer punta al llapis, algunes
d’elles molt antigues, de primers del segle
XX, el funcionament de les quals és mitjançant
una maneta; prop de 500 encenedors
de benzina, entre els de butxaca i els de sobre -
taula (des dels populars «pela-dits» –accionament
de la roda amb el dit–, de petaca, amb
pulsadors de palanca, musicals, i els que en
obrir-los ja s’encenen); unes 400 baldufes, algunes
d’elles procedentes dels cinc continents,
i destacant unes molt grosses de fusta massissa
i de molt grans dimensions, de fins a 12 quilos
de pes i 33 centímetres de diàmetre.

L es
Les dones i la Sida
Representen més de la meitat dels adults afectats pel VIH però no se les té prou en compte.
dones representen en
l’actualitat més de la meitat
dels adults afectats pel virus
de la sida. Suposen al voltant
del 30% de tots els afectats pel
virus i tenen una edat mitjana de
35 anys. No obstant això, les dades
epidemiològiques ens informen
que són elles les que reben
menys atenció tant en la prevenció
com en el tractament. En
altres paraules: també en això es
discrimina la dona i és l’home el
prioritari en l’atenció. Al recent
congrés de la Societat Clínica Europea
de Sida (EACS), a Madrid,
es va posar de relleu, per exemple,
que els estudis clínics discriminen
clarament la dona; dels
pacients inclosos en la majoria
d’ells, només 2 de cada 10 pertanyen
al gènere femení. A més,
no existeixen estudis destinats a
analitzar diferències específiques
de gènere respecte a eficàcia
o toxicitat dels fàrmacs.
La disminució en el consum
d’heroïna, la immigració, el major
accés de la dona al món laboral
i, possiblement, la relaxació
en l’ús del preservatiu, són
factors que han vingut a canviar
el perfil del pacient de VIH a Espanya. Ja no es
tracta d’un home de 25 anys, heroïnòman i sovint
marginat socialment. Avui el 40% dels nous
diagnòstics correspon a homes homosexuals,
el 45% a heterosexuals i només l’11% a usuaris
de droga injectada. D’altra banda, l’edat mitjana
dels pacients ha arribat als 35 anys, per la
qual cosa els seus problemes i inquietuds són
diferents. La teràpia antiretroviral ha convertit
la infecció per VIH en malaltia crònica i l’aspiració
del pacient ja no és salvar la seva vida
sinó viure-la amb la normalitat i qualitat d’una
persona no infectada.
Però el canvi en les conductes de risc (sexe
no segur substitueix a droga injectada) ha determinat
que la dona representi ja gairebé el
30% de les noves infeccions. En la majoria dels
casos aquestes dones volen tenir una bona aparença
física, ser mares i portar una vida normal.
PECULIARITATS IGNORADES
La dona infectada presenta una sèrie de peculiaritats
respecte a l’home que no han estat ni
són tingudes en compte com mereixen. A banda
de tot el que impliquen les característiques
hormonals, l’experiència clínica ha documentat
àmpliament les següents diferències:
– Les dones seropositives registren taxes de
depressió més altes que els homes.
– Tenen més risc de desenvolupar alteracions
del teixit adipós (lipodistròfia) relacionades
amb el tractament antiretroviral: augment dels
pits, pèrdua de greix a les cames i natges.
– A canvi, presenten menors índexs d’hepatitis
C, risc cardiovascular i hiperlipèmies.
El maneig del VIH en general i l’elecció del
tractament en particular obvien sovint aques-
Patricia Ribera Riera
Directora
tes peculiaritats, en perjudici de la pacient seropositiva,
si bé les dades indiquen que els especialistes
van afinant cada vegada més els seus
criteris, donant preferència als fàrmacs que es
poden adaptar millor a les característiques femenines.
Tot i que encara les embarassades amb VIH
no representen un grup molt gran, el seu nombre
va en augment a causa de la confiança que
estan adquirint les pacients en els tractaments
i en la seva capacitat per planificar la seva vida
a llarg termini. Avui és clarament possible ser
mare, fins i tot estant infectada. Per fortuna, els
criteris clínics en el cas de l’embaràs tenen, als
països desenvolupats, més rigor a l’hora del
tractament, tant de la dona com del nounat.
L’estadística demostra que quan una dona està
embarassada, la seguretat del fetus condiciona
l’elecció del règim antiretroviral per part dels
clínics, evitant aquells medicaments que puguin
suposar un risc per al nen.
S’ha dit amb raó que, a banda d’haver aconseguit
cronometrar la malaltia, l’èxit més important
aconseguit en la lluita contra la sida fins
ara als països desenvolupats –i concretament a
Espanya– ha estat reduir pràcticament a 0 la
taxa de transmissió vertical, (de mare a fill) que
el 1994 es produïa en 35 de cada 100 casos.
Una situació que contrasta escandalosament
amb la situació global a la resta del món, on
només el 9% de les embarassades infectades
reben tractament profilàctic per evitar la transmissió
del VIH al seu fill.
No obstant això, els experts continuen denunciant
a dia d’avui llacunes clares en el maneig
del VIH en el col·lectiu espanyol d’infectades
pel VIH: no s’ha modificat el percentat-
ge de dones amb coinfecció per virus de l’hepatitis
C (superior al 30%), encara més d’una
quarta part de les infectades ignoren que ho estan
fins que queden embarassades i gairebé 9
de cada 100 se n’assabenten en el moment del
part, cosa que limita les possibilitats de prevenció
de la transmissió, amb el consegüent
risc que es produeixin casos de contagi fetal o
perinatal.
LES ÚLTIMES DADES
Les dades més destacades que, a nivell mundial,
descriuen la situació actual de la dona i el
nen amb infecció per VIH són els següents:
– El 55% dels adults infectats per VIH són dones.
– El risc d’infecció per via heterosexual és
doble en la dona que en l’home.
– Les dones amb VIH estan exposades a greus
complicacions com infeccions vaginals re -
currents, malaltia inflamatòria pèlvica i càncer
de cèrvix per papil·lomavirus.
– Al voltant de 2 milions de dones amb VIH
es queden embarassades anualment al món i a
l’entorn d’un 30% d’elles transmeten el virus als
seus nadons.
– Uns 2.000 nens neixen amb VIH cada dia i
només el 2% tenen accés a tractament eficaç.
– La lactància materna –especialment en les
primeres setmanes de vida– ocasiona 300.000
noves infeccions anuals.
– Sense tractament, al voltant del 20% dels
nens desenvolupen malaltia greu en el primer
any de vida i moren cap als 4 anys.
– No tots els fàrmacs antiretrovirals disposen
de formulacions adequades per al tractament
del VIH en la població infantil.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
Salut
15 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Ramón
Sánchez
Ocaña

16 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Givenchy
Udo Edling
Els vestits més cars
Des de la nostàlgia dels anys 20 de Dior a les formes arrodonides i futuristes de Valentino o les
reminiscències del Moulin Rouge de Lacroix, tot va tenir cabuda a la Setmana de la Moda de París.
A.R.
GIORGIO ARMANI
CHRISTIAN LACROIX CHANEL

VALENTINO JEAN PAUL GAULTIER
BASIL SODA GEORGES CHAKRA ELIE SAAB GEORGES HOBEIKA
MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA
TEMPO
Amb nucli anatòmic de dues densitats
per a una més gran adaptació al cos.
MATALÀS DE MOLLES
DOUBLE OFFSET
NÁCAR
ARO ABATIBLE
BOX
MATALÀS DE MOLLES
DOUBLE OFFSET
CALMA
DIOR
PER A LA LLAR
lavanda
Tendències
17 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23
17002 GIRONA
C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43
17002 GIRONA
Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98
17800 OLOT

Música
18 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Viva la vida
or Death and all
his friends
Coldplay
2 = Gato negro.
Dragón rojo
Amaral
3 = Saldremos a
la lluvia Manolo
García
4 = Flamenco
Rocío Jurado
5 = Parte de mí
Rosario
REGNE UNIT
1 = Viva la vida
or Death and all
his friends
Coldplay
2 = Rockferry
Duffy
3 ▲ Exclusive
Chris Brown
4 ▼ Home before
dark Neil Dia -
mond
5 ▼ Styles
Darren
ESTATS
UNITS
1=Viva la vida
or Death and all
his friends
Coldplay
2 = Tina Carter
III Lil Wayne
3 = BSO Camp
Rock Di ver sos
4 ▲ Sauints if
Los Angeles
Mötley Crüe
5 ▲ Last 2 walk
Three 6 Mafia
Morente canta a
Pablo
El «cantaor» de Granada Enrique Morente homenatja l’emoció
que li va produir el «Guernica» amb «Pablo de Málaga», un disc
en el qual ha posat música a alguns poemes de Picasso.
L arga
TEXT: CONCHA BARRIGÓS FOTOGRAFIA: KIKO HUESCA/EFE
procesión de ojos andando de puntillas».
Ho va escriure Picasso i era un vers
i ara Enrique Morente tamisa aquest «deliri
surrealista» per tientos i soleares a Pablo de
Málaga, un disc d’homenatge a l’emoció que
li va produir al cantaor de Granada contemplar
el Guernica. Són tretze cançons, set «i mitja»
amb textos del «Picasso escriptor», una amb
versos de Luis de Góngora, i la resta populars,
de Morente i del poeta Rafael Inglada, per a
un disc, el 23è de la seva carrera, que anava
a treure a França però que ja no pot «amagar».
«Aquest disc estava pensat en principi per als
francesos –deia fa uns dies Morente–. Ara, primer
el presentaré pel nord però després hauré
d’anar baixant fins arribar a Sevilla, i potser
aquell dia em disfresso», feia broma.
«El flamenc és un art viu, d’avui, en contínua
formació, i a mi m’agrada l’universal, no
m’agrada ser d’un petit racó d’una petita casa
d’una petita ciutat», resumeix per explicar per
què s’ha decidit a tirar endavant una «aventu-
ra» de la qual
n’ha sortit «viu
de miracle». «Les
persones ens
compliquem.
Em van encarregar
un parell de
temes per a la inauguració
del
museu Picasso
de Màlaga i sense
aquest clau
mai hauria trobat
on penjar la resta.
Amb això torno
l’emoció que
em va produir
contemplar el
Guernica» o,
més exactament,
els esbossos que
s’exhibien, «sense
vidre ni res»,
al Casón del
Buen Retiro, on
va estar entre
1981 i 1992.
Picasso recrea
en els seus versos
els seus records
infantils,
l’olor al menjar
de la seva mare,
el dels gessamins
o el dolor
«blau desmaiat»
del desamor,
però ho fa com
quan Morente
se’n va anar «a vendre productes» al Rastro de
Madrid: «sense punts ni coma».
El disc s’obre amb un tema «molt desagradable»,
Guern-Irak, «el somni i mentida de
Franco» ple de crits i laments, que recupera «la
denúncia, el record i la memòria» de Picasso
i que resumeix la seva emoció pel Guernica,
pintat fa 71 anys, quan encara en faltaven cinc
perquè el cantaor naixés.
Rafael Inglada, que va facilitar a Enrique Morente
l’accés a l’obra del pintor malagueny i
l’intermediari amb la família, ha assegurat que
convèncer els Picasso «no va ser gens fàcil»
però que el resultat els sembla «esplèndid». La
família de Picasso, «que no són un senyor o
una senyora, sinó molts que viuen molt lluny»,
«s’ha portat molt bé», reconeixia Morente.
En el disc hi participa Estrella Morente, que
canta amb el seu pare Montes de Málaga, i reuneix
alguns dels millors guitarristes del moment,
des de Niño Josele fins a Pepe Habichuela
Novetats
Paul Weller: «22 dreams»
El britànic Paul Weller acaba de publicar als 50 anys
l’àlbum més extens de la seva carrera i també un
dels més ambiciosos, 22 dreams, una explosió creativa
en la que recorre nombrosos estils amb absoluta
llibertat artística. Weller s’ha desposseït de
totes les etiquetes per barrejar el soul, el jazz, el folk,
la música clàssica i els experiments electrònics en
les 21 cançons d’aquest àlbum doble. L’artista –conegut
com a «Modfather»– ha gravat aquest calidoscopi
musical amb la col·laboració d’un grup de
músics que el consideren una referència, com Noel
Gallagher, d’Oasis; Steve Cradock, d’Ocean Colour
Scene; i Grahan Coxon, de Blur.
Ruper Ordorika: «Hamar...»
El músic basc Ruper Ordorika busca «una altra sonoritat»i
«anar més enllà en les cançons» amb el
seu segon disc en directe, Hamar T’erdietan. 10.30
p.m. Ordorika aposta pel rock des dels seus inicis,
amb Mugalaris, i també ha gravat amb músics de
l’escena alternativa novaiorquesa, a més d’editar
discos com Hautsi da Anphora, So ik so o Dabilen
Harria, de crear la Banda Pott, on es va relacio nar
amb escriptors com Bernardo Atxaga o Joseba Sarrionandia,
i d’encoratjar el folk a Hiru Truku.
Carly Simon: «This kind of...»
Carly Simon s’ha submergit en la música brasilera
per gravar un dels discos més personals de la seva
carrera, This kind of love, el primer amb material inèdit
dels últims 8 anys. Dues dècades després
d’haver aconseguit l’Oscar a la Millor Cançó amb
Let the river run (Armas de mujer), la veterana cantautora
nord-americana presenta tretze cançons
que demostren la seva passió per la cultura brasilera.
A This kind of love recorre nous territoris en la
seva trajectòria artística, que va començar el 1971.
Bandes sonores
The great debaters
James Newton Howard
Varèse Sarabande
El 2007 va ser un
any molt prolífic
per a James
New ton Howard.
Abans de comen
çar a gestar
l’score d’El incidente
(que comentàvem
la
set mana passada)
va compondre
un total de
sis bandes sonores, entre les quals hi ha aquesta,
que correspon a una pel.lícula dirigida per Denzel
Washington. Es tracta d’un drama històric sobre el
poeta afroamericà Mel Tolson, que durant els anys
30 va ser professor a Texas i que va impulsar el priker
grup de debat al centre docent. James Newton
Howard firma a mitges aquesta banda sonora amb
Peter Golub. La partitura té un to intimista i l’habitual
estil howardià, amb passatges ambientals i
d’altres d’una gran intensitat dramàtica. Sens dubte
el de Los Angeles està demostrant amb cada
treball que fa que és el compositor de Hollywood
més en forma de l’actualitat. Lluís Poch
FES-LA VOLAR TU TAMBÉ
NO DEIXIS ESCAPAR AQUESTA OCASIÓ DE PORTAR PLEGATS L’ENGANXINA DE LA MOSCA DE GIRONA, COM EL
COR DE LA NOSTRA CIUTAT AL TEU VEHICLE.
APROFITA. ARA, ADHESIU DE MODA DE COLOR GRIS PLATEJAT, PRIMÍCIA. AFANYA’T, QUE NO S’ESGOTIN!!!
Punts de venda a quioscos i a les següents llibreries de Girona: Carlemany, Llibreria 22 i Can Geli i en exclusiva pots demanar també l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros.

1408
Director: Mikael Håfström.
Intèrprets: John Cusack, Samuel
L. Jackson.
Distribuïdora: Filmax.
Durada: 94 minuts.
A mig camí d’El Resplandor
i les pel·lícules orientals de
fantasmes, aquesta adaptació
d’un relat de Stephen
King brilla per la seva sobrietat
i les brillants prestacions del protagonista.
Potser no inventa res, però està per sobre de la
mitjana habitual. P. P.
Provoked
DVD
Director: Raj Mundrha.
Intèrprets: Aishwarya Rai,
Naveen Andrews.
Distribuïdora: DeAPlaneta.
Durada: 110 minuts.
Dissenyat com un vehicle
de lluïment per a Aishwarya
Rai –entossudida a demostrar
que és bona actriu a
més d’una màquina de diners
per a Bollywood–, és
un melodrama més aviat telefílmic sobre una
dona que mata el seu marit maltractador. El redimeixen
secundaris de la talla de Miranda Richardson
o Robbie Coltrane. P. P.
53 días de invierno
Director: Judith Colell.
Intèrprets: Mercedes Sampietro,
Alex Brendemühl.
Distribuïdora: Filmax.
Durada: 91 minuts.
A partir d’una trobada atzarosa
en una parada d’autobús
–tres personatges units
per l’abandonament d’un
gos–, Colell construeix una
esplèndida radiografia íntima
sobre derives vitals i decisions. Ben escrita i
millor rodada, conté un gran repartiment. P. P.
Bandes sonores
Partition
Brian Tyler
Varèse Sarabande
L’autor de la banda
sonora de
Rambo: Regreso
al infierno ha posat
música a
aquest drama
sobre un soldat
hindú que abandona
l’exèrcit del
seu país per fer
una vida més
tranquil.la i responsabilitzar-se
d’una jove traumatitzada, de la
qual s’acaba enamorant. El compositor ha sabut
captar plenament la filosofia del film, una història
d’amor, sacrifici i tolerància, i ha escrit un score d’una
gran bellesa, que combina de forma elegant música
occidental i hindú, a partir de l’ús d’instruments
ètnics de vent i de fusta, com el duduk. La banda
sonora de Tyler s’articula al voltant d’un notable
tema central, una melodia de to esperançador que
destaca pel seu sentit dramàtic. Encara que pel tipus
de pel·lícula pugui semblar un treball menor en
la filmografia de l’autor, aquesta partitura no hauria
de passar desapercebuda. Lluís Poch
Heroi en hores
baixes
L’actor belga Jean Claude Van Damme accepta autoparodiar-se
sense pietat a la pel.lícula «JCVD», que ha dirigit Mabrouk El
Mechri i que ha estat molt ben rebuda en diferents festivals.
C om
tot heroi musculós sorgit entre els
80 i els 90, Jean Claude Van Damme va
assolir la fama gràcies a productes de
saldo de sèrie B que transcendien el seu hàbitat
natural –les prestatgeries del videoclub–
per erigir-se en objecte de culte per a nombrosos
freaks de les arts marcials. Posteriorment,
de la mà de cineastes prou competents
com Robert Harmon o Peter Hyams, l’actor
belga va saltar a produccions molt més costoses
però, com a tants els passat abans (i després)
d’ell, el noi es va tornar megalòman i
massa ambiciós i, després d’encadenar tres o
quatre fracassos, va tornar sense remissió a les
esmentades prestatgeries.
Potser el que
diferencia Van
Damme d’altres
companys de patacades
és el seu
sentit de l’humor;
qui l’hagi vist en
un videoclip ballant
un tango
amb una rosa a la boca ja sap per on van els
trets. Doncs bé, ara aquest senyor es presta a
un dels experiments més prometedors dels últims
anys a JCVD, un curiós exercici de metallenguatge
–com els més desperts hauran comprovat,
el títol respon a les seves inicials– en
el qual l’actor se sotmet a una mena d’exorcisme
creatiu. Els primers passis del film en
diferents festivals han provocat crítiques molt
entusiastes, especialment per la valentia de
TEXT: PEP PRIETO
l’estrella a autoparodiar-se sense pietat.
L’argument no pot ser més revelador. Van
Damme està en franca decadència a Hollywood,
com ho prova que el seu darrer projecte
se l’ha quedat Steven Seagal (!), té problemes
amb Hisenda (basats, per cert, en fets
reals) i, a sobre, manté una acarnissada batalla
per la custòdia de la seva filla. Així que decideix
tornar al seu país natal, Bèlgica, per retrobar
els seus orígens i, de passada, a ell mateix.
Però les coses no són tan fàcils, i Van
Damme continua ficant-se en embolics més
propis de les seves pel·lícules. Amb l’inconvenient,
per descomptat, que les coces de la
vida fan molt més mal que les de la ficció.
Un argument revelador
La pel·lícula mostra l’actor en decadència,
perdent projectes a mans de Steven Seagal
i amb problemes (reals) amb Hisenda
Explicada des de diferents punts de vista i
plena de confessions de la vida personal de
l’actor, JCVD, dirigida per Mabrouk El Mechri,
fa pinta de convertir-se en una peça de culte
que, si aconsegueix un mínim de suport popular,
pot donar una segona carrera cinematogràfica
al seu protagonista. El film va iniciar
el passat mes de juny la seva trajectòria pels
cinemes europeus, però de moment no s’ha
confirmat data d’estrena al nostre país.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

Lectures
20 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Juan José
Millás
Escriptor
Isabel
Coch
Psicòloga
www.ddivan.com
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
La respiració pulmonar
D urant
una època vaig escriure en una revista de
medicina i humanitats. Procurava, per experimentar,
donar als meus articles un to com de prospecte
de medicina. Va tenir molt èxit un en el qual recomanava
a la gent no llençar els analgèsics caducats
en la idea que podrien alleujar, gràcies a la seva capacitat
retroactiva, els mals de cap antics. Rebia moltes
cartes de lectors hipocondríacs que em relataven els
seus símptomes en la convicció que jo podia ajudarlos.
Conservo, entre d’altres, la d’un mestressa de casa
obsessionada amb la idea que si no estava pendent tota
l’estona de la seva respiració, els pulmons deixarien de
funcionar. El símptoma va començar en una classe de
ioga que li havia recomanat el seu metge de capçalera,
la primera lliçó de la qual consistia a aprendre a respirar.
Ella havia tingut fins aleshores molts símptomes,
però cap relacionat amb l’aparell respiratori. En les classes
demanaven als alumnes que fessin conscient el fet
de respirar, que imaginessin que l’aire entrava d’un color
pels nassos i sortia d’un altre color per la boca.
Al segon dia, mentre tornava a casa en metro, va sentir
que al vagó no hi havia prou aire, o que estava molt
viciat, i va haver de sortir tres o quatre estacions abans
de la seva. Era conscient, segon a segon, de la seva respiració,
fins al punt, assegurava, que si deixava de pensar-hi
deixava de respirar. Per tant, a penes dormia per
por d’asfixiar-se i va començar a usar un broncodilatador.
La seva carta tenia un poder de suggestió increïble,
ja que mentre la llegia jo mateix notava que em faltava
l’aire si deixava de pensar en els moviments dels
pulmons. D’altra banda, descrivia molt bé les seves nits
angoixants a la cuina de casa seva, observant atentament
la seva respiració i els números lluminosos del microones.
Encara que el seu marit i els seus fills li preguntaven
si li passava res, ja que tenia cara d’ensurt tota
l’estona, ella ho atribuïa a les migranyes.
Vaig somiar que si no responia a aquella carta angoixant,
moriria asfixiat. Sóc una mica supersticiós, de
manera que vaig decidir escriure a la dona donant-li uns
consells de tràmit, per alleujar la meva mala consciència.
El curiós és que mentre el bolígraf lliscava pel paper,
la meva respiració millorava de manera notable.
JUAN JOSÉ MILLÁS
Em va semblar increïble que, havent respirat tota la vida,
no m’hagués adonat fins a aquell instant de com n’era
d’important fer-ho bé. L’aire s’havia convertit de sobte
en un producte de gurmet. A vegades, m’aturava a respirar
com qui fa una aturada en la seva feina per prendre
una copa de cava amb una mica de caviar.
Vaig portar la carta al correu i aquí va quedar la cosa.
Als pocs dies em vaig oblidar de la dona i vaig tornar a
respirar de manera rutinària. Passats uns mesos, vaig rebre
a través de la revista la carta d’un home que s’identificava
com el marit d’aquella dona. M’explicava
que la seva dona havia mort d’un emfisema pulmonar
i que en recollir les seves coses havia vist la meva carta
entre les seves pertinences. M’agraïa els «consells pulmonars»
que li havia donat a la seva dona i m’enviava
també, absurdament, una fotografia d’ella. Vaig calcular
que tindria uns trenta anys. La seva cara era afilada
i enormement atractiva. Es tractava d’una foto de carnet,
amb la marca d’un segell, com si hagués estat arrencada
del passaport o d’un document semblant. La dona
estava seriosa i tenia els llavis entreoberts en una expressió
d’ansietat. M’hauria hagut de desprendre de la
fotografia, i de la carta, però un moviment supersticiós
em va obligar a guardar-la en una caixa on poso les coses
que no m’interessen, però de les quals em fa por
desprendre’m. A vegades, em venia a la memòria l’expressió
«consells pulmonars» d’aquell home i notava a
la boca un gust rar, com el que sento al mercat en passar
per davant de la triperia. Vaig escriure diversos articles
sobre la respiració pulmonar per veure si se’m
treia la idea del cap i el cert és que amb el temps em
vaig oblidar de la dona, del seu marit i dels pulmons.
Un any o dos més tard, revisant papers antics per fer
neteja, vaig ensopegar amb la fotografia de la dona. No
m’atrevia a llançar-la, però tampoc volia deixar-la a la
caixa de les coses que espanten, de manera que li vaig
fer un forat en l’àlbum familiar. Fa uns dies la meva dona
estava ordenant les fotos del nostre últim viatge i va descobrir
la de la dona que no respirava bé. Qui és aquesta?,
va preguntar. No en tinc ni idea, vaig dir. Després
de contemplar-la uns segons, la va deixar dins de l’àlbum,
per si de cas fos algú.
Fem por les dones?
a interrogació amb la que avui començo la reflexió
Lés una qüestió que semblen preguntar-se força persones.
No només ens la podem plantejar les mateixes
dones sinó que també se l’efectuen certs homes que tenen
la capacitat i alhora la voluntat d’analitzar el món
que ens envolta des de diferents perspectives.
És clar, l’assumpte és que si realment el fet que la
dona s’endinsi en determinades àrees fa por... Podríem
aturar-nos per uns instants i tractar de veure quin és el
possible origen d’aquesta temença. I aleshores tot tractant
d’enclavar-nos en la màxima objectivitat possible
es podrien efectuar, pel cap baix, dues hipòtesis de treball:
1. – La dona fa por perquè no està preparada per
accedir a determinats llocs jeràrquics; i 2.– La dona fa
por perquè està preparada per accedir-hi.
Podríem ubicar-nos en el primer plantejament efectuat
i tractar d’entendre, tal com ens formula la primera
proposta, que la dona a l’actualitat no presenta ni formació,
ni capacitat, ni recursos personals ni evidentment
emocionals com per saber gestionar el món que
l’envolta i és clar, a causa d’aquesta mena d’handicap,
sembla que resulta ben assenyat tenir el sector femení
al marge, no fos cas que en entrar –la dona– massa en
joc s’agreugessin les guerres en el nostre ben tractat
món, o augmentés la violència en el nostre pacífic entorn.
Efectivament, a simple vista es podria arribar a entendre
que si no estem ben preparades podem arribar
a efectuar disbarats considerables, no ho sé, posem per
cas... de l’estil de la guerra de l’Iraq o del tarannà que
han portat a tants d’altres enfrontaments... No és fàcil,
no tractar d’entendre aquest punt... em costa força. No
obstant, si tractarem d’aprofundir en la segona idea, on
s’hipotetitza que les dones estem preparades i fem por,
així a simple vista gairebé semblaria quelcom de l’estil
d’una paradoxa... Si la dona està preparada, per què
hauria de fer por? Realment, què té la dona a les seves
mans que pugui provocar un recel de tal calibre?
Si guaitem la societat en la qual ens trobem immer-
ISABEL COCH
ses i immersos, cada cop podem veure més dones posicionades
políticament, professionalment... però, per
exemple, a nivell religiós no sembla passar el mateix.
És, com a mínim, curiós. Ara resulta que l’església anglicana
–que va ordenar per primer cop dones en el sacerdoci
l’any 1994– ha aprovat l’ordenació de dones bisbe.
La decisió presa no ha estat fàcil ja que el sector
conservador ha tractar de barrar el pas a la nova corrent
existent; no obstant, ja diuen que feta la llei, feta la trampa,
i es comenta que s’ha elaborat quelcom de l’estil
d’un codi de conducta que permet a les parròquies més
conservadores no tenir contacte amb les dones bisbe i
fins i tot sembla que aquest sector tan purità va tractar
–sense aconseguir-ho– de compensar la balança tot intentant
crear la figura de «superbisbe» que pugués supervisar
la tasca de la «dona-bisbe». Penso que exclamar
un «mare de Déu» s’escau... Mare de Déu!!!
Tot parlant de religions... no hauríem d’oblidar, en
cap moment, que els escrits en general han estat efectuats
per mans masculines i se’ns ha transmès l’ensenyament
de Jesús, de Buda, de Mahoma... i em meravello,
de nou, quina casual coincidència, tots homes! Semblaria,
de nou, com si la dona no pogués estar directament
connectada amb l’espiritualitat... però i amb la religió,
què s’esdevé entremig de la dona i la religió? Hi
ha barreres entre ambdós paràmetres? On són aquests
límits i a què obeeixen? Qui els posa i per què els posa?
Llavors, què ens passa a les dones? Què passa amb
les dones? Què tenim entre mans nosaltres –les abans
tan excloses– que pugui arribar a provocar tal mena
d’escrúpols?.
La nostra autoestima –Dei Gratia- ja ha reeixit i és
prou cert que ja no se’ns pot fer creure que resultem
minusvàlides socials, polítiques o religioses. Realment,
si les dones fem por, es podria entendre que aquesta
emoció, aquesta temença, no rau dins nostre... Així
doncs, on resideix aquesta por? Qui l’alberga? I perquè
persisteix dins la persona? Què tem qui tem la dona?
Gironins del segle
XIX
Josep
Elies
Busquets
XAVIER CARMANIU
ra vius a Barcelona, dius? A
Aon? – Al carrer de Sant Elies.
– Au va! Quina casualitat! Ja ho
saps que el que li va posar el
nom al carrer, també era de Begur
com nosaltres?
Josep Elies Busquets va néixer
a les darreries del s. XVIII a Begur,
però dels seus anys d’infantesa
no en sabem massa coses.
Ara bé, es té constància que va
estudiar dret i que va obtenir el
grau de doctor en lleis.
A principis del s. XIX, Josep
Elies residia a Girona. Allà el va
sorprendre l’esclat de la Guerra
del Francès, que va marcar profundament
la ciutat pels setges
patits a mans de les tropes de Napoleó.
L’objectiu dels invasors
era dominar el territori espanyol
per arribar a Portugal i bloquejar
el litoral atlàntic per enfonsar,
des d’un punt de vista econòmic
i militar, l’imperi britànic, el gran
competidor mundial dels francesos
en aquells moments. Girona
era un enclavament cobejat
pels napoleònics fruit de la
seva situació geoestratègica privilegiada.
En començar les hostilitats,
Elies es va incorporar al
sometent per ajudar en la resistència
gironina. De fet, ell va ser
un dels organitzadors d’un cos
d’exèrcit a la reserva, però, com
és prou sabut, tot va ser inútil i
la ciutat va acabar capitulant.
Després d’aquest episodi, va
anar a viure a Barcelona. Allà va
fer carrera política tot i viure en
un dels moments més compromesos
del s. XIX: durant el Trienni
Liberal (1820-1823) va formar
part del consistori de la capital
catalana. Cal tenir en compte
que durant la guerra contra Napoleó,
un grup de diputats havia
redactat la progressista Constitució
de Cadis amb l’esperança
que quan Ferran VII recuperés
el poder, l’acatés. El rei, però, tenia
una mentalitat absolutista
molt llunyana als preceptes de
Cadis. Això va provocar un cop
d’estat el 1820 per imposar la
Constitució. Un dels punts destacats
d’aquella carta magna era
que els ajuntaments guanyaven
en autonomia i tenien més llibertat
per actuar. Tot va acabar
el 1823, amb la invasió dels Cent
Mil Fills de Sant Lluís procedents
de França, que van derrotar els
colpistes i van retornar el poder
absolut a Ferran VII, que tornaria
a governar amb mà de ferro.
Com a conseqüència, Josep Elies
Busquets es va haver d’exiliar
durant uns anys. Al seu retorn,
però, va incorporar-se a la fiscalia
de l’audiència de Barcelona.
Josep Elies Busquets va morir
a la capital catalana el 1858. Actualment,
el nomènclator barceloní
conserva un carrer promogut
per ell. Porta el nom de Sant
Elies i és al districte de Sarrià-
Sant Gervasi. El seu traçat, paral·lel
a la Via Augusta, és just al
lloc on Elies tenia uns terrenys.

Aires nous
al temps de TVE
Després de la jubilació de Paco Montesdeoca l’any passat, ara és José Antonio Maldonado qui
abandona la pantalla i cedeix el relleu a Mònica López: hi ha canvi generacional a «El Tiempo».
V an
caient els veterans de Televisió Espanyola.
Si fa el cap de setmana passat
Cristina García Ramos va dir adéu a Corazón,
corazón, ara ha cedit el relleu la cara
que ha informat l’audiència espanyola sobre
el temps que farà durant ni més ni menys que
vint anys. José Antonio Maldonado ha cedit el
seu lloc aquesta setmana a Mònica López, una
professional llicenciada en Físiques i que els
catalans, des del 2001, associem amb el temps
a TV3. Durant la presentació pública del canvi
de responsable de meteorologia de TVE, el
director de la corporació pública, Javier Pons,
va agrair a Maldonado com s’ha lliurat durant
aquestes més de dues dècades a TVE: «Avui
és un dia especial per a TVE i emocionant per
dues raons: la primera és que acomiadem públicament
i emocionalment Maldonado, una
de les cares més estimades d’aquesta casa, una
de les referències més importants dels Serveis
Informatius», va dir.
«La segona –va continuar– és que Maldonado
cedeix el relleu a una jove professional,
Mònica López». Després d’una «brillant» trajectòria
a TV3, s’incorpora a aquest projecte
«de construir una nova televisió pública amb
els millors arguments: solidesa professional i
proximitat en els formes de comunicar», va
destacar Pons.
El veterà presentador d’El tiempo a Televisió
Espanyola va exalçar el bon ambient de
treball a la pública durant les seves dues dècades
de col·laboració. «He estat absolutament
feliç en aquesta casa. Tothom m’ha deixat treballar
lliurement, han dipositat plena confiança
en mi i hem tingut molta sort de no perdre
el lideratge». I va afegir: «Moltíssimes gràcies a
TVE». La nova responsable de la informació
meteorològica de TVE, Mònica López, va rebre
amb responsabilitat el testimoni de Maldonado:
«Gràcies a José Antonio, un referent
per a qualsevol meteoròleg, perquè deixa una
important herència ja que l’espai del temps de
TVE és el més rigorós i el més creïble de tota
Espanya». «Ha aconseguit fer un format líder»,
va assegurar la jove meteoròloga.
Mònica López, com a responsable de l’àrea
de meteorologia de TVE, estarà al capdavant
d’un esquip de vuit persones. Amb aquest relleu,
que dóna continuïtat a la labor portada a
terme durant més de vint anys per Maldonado,
arribaran també algunes novetats a la in-
TEXT: DDG
formació meteorològica de Televisió Espanyola,
que es plasmaran paulatinament en la
nova temporada 2008-2009. Això sí, «seguirem
sent rigorosos», va afirmar López, qui va explicar
que s’apostarà més per les noves tecnologies
i s’incorporarà la participació ciutadana,
a més de comptar amb un nou decorat.
TVE, LA PREFERIDA EN EL TEMPS
Televisió Espanyola és líder indiscutible en informació
meteorològica. Gairebé dos milions
i mig d’espectadors (2.431.000) van seguir la
informació del temps a La 1 en la temporada
2007/2008, davant els 1.579.000 que van escollir
Telecinco o els 1.333.000 que van optar
per Antena 3. En l’horari de màxima audièn-
cia, el temps a La 1 va ser vist per una mitjana
de 2.501.000 espectadors. A Telecinco, la
mitjana és de 2.194.000 i a Antena 3, de
1.410.000.
De dilluns a divendres, a la sobretaula, la
mitjana és de 2.431.000 (Telecino, 1.579.000,
i Antena 3, 1.212.000). En horari de màxima
audiència, la mitjana d’espectadors és de
2.497.000 (Telecinco, 2.257.000, i Antena 3,
1.528.000). Finalment, i per acabar de mostrar
el lideratge de TVE quant a informació meteorològica,
en l’horari de màxima audiència del
cap de setmana el lideratge de La 1 també és
clar: 2.521.000 espectadors de mitjanaa davant
els 2.057.000 de Telecino o els 1.343.000 d’Antena
3.
Televisió
21 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008

22 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Els més vistos
(del 2 al 8
de juliol)
Catalunya
Polònia
Dijous 3 de juliol,
TV3. 754.000
espectadors
(26,0%).
CSI: Ratas
de laboratorio
Dilluns 7 de juliol,
Tele 5. 734.000
espectadors
(26,6%).
Camera Café
Dimecres 2 de
juliol, Tele 5.
713.000 espectadors
(27,3%).
Ventdelplà
Dilluns 7 de juliol,
TV3. 703.000
espectadors
(25,5%).
Camera Café
Dilluns 7 de juliol,
Tele 5. 696.000
espectadors
(27,4%).
Espanya
Fórmula 1
Diumenge 6 de
juliol, Tele 5.
4.944.000 espectadors
(45,0%).
CSI: Ratas
de laboratorio
Dilluns 7 de juliol,
Tele 5. 3.838.000
espectadors
(24,7%).
Operación Triunfo
Dimarts 8 de juliol,
Tele 5. 3.475.000
espectadors
(26,9%).
Hospital Central
Dimecres 2 de
juliol, Tele 5.
3.474.000 espectadors
(22,3%).
CSI: El sospechoso
no habitual
Dilluns 7 de juliol,
Tele 5. 3.412.000
espectadors
(25,1%).
Dilluns 14 de juliol
07.30
09.30
21.30
22.15
00.05
K3
Els barrufets
En Gargamel, gràcies a una de les seves
fórmules màgiques, s’ha convertit en un
arbust. Té la intenció de capturar una pila
de barrufets. Sort en tindrem del Gran Barrufet...!
En Pocatraça, tot passejant pel
bosc, ha perdut la vareta màgica que ha
creat el Gran Barrufet per fer fora en Bocagrossa
que, avui, precisament, s’ha presentat
al poblat!
Cuatro
Felicity
Riallera, sensible i nerviosa. Així és Felicity
Porter, la protagonista de la nova sèrie per
als matins de Cuatro. Tot és nou per a ella.
Tot i l’oposició dels seus pares, aquesta
jove decideix fer un canvi en la seva vida
i viatjar a Nova York amb un referent: Ben,
el noi de qui ha estat enamorada tota la
seva vida. Els seus dubtes i inquietuds,
però, aviat canviaran en conèixer Noel, un
estudiant de segon.
33
NOtòpic
Aquest nou programa mostra la vida, les
preocupacions i les opinions de joves immigrants
que fa anys que resideixen a Catalunya.
Cada capítol, d’uns 15 minuts,
mostra la història d’un d’aquests joves,
que tenen entre 16 i 20 anys. En el primer
programa, la Dalanda, de 19 anys i nascuda
al Senegal, viu a Girona des que era
petita. Forma part d’una associació de joves
que organitza festes per a immigrants
d’origen africà.
Telecinco
CSI
El cos sense vida de Lorenzo «Happy»
Morales, un boxejador, apareix surant a la
piscina d’un bordell. El propietari de l’establiment
explica als investigadors que va
adquirir el seu contracte i que fer-se càrrec
de la seva manutenció mentre es preparava.
Però el púgil era mandrós i va deixar
de pagar per mantenir relacions sexuals
amb les noies.
33
Cànon Visions: «El pou»
Un film sobre Orson Welles i la seva relació
amb Espanya. Encara que Welles va
viure cinc anys de la seva vida en aquest
país, aquest vessant de la seva personalitat
s’ha mantingut ocult. Orson Welles
està enterrat a Ronda, Andalusia, en un
pou de la finca del llegendari matador Antonio
Ordoñez.
Dimarts 15 de juliol
06.45
18.30
22.15
23.40
01.15
laSexta
Turno de guardia
Mentre Bosco i la seva mare estan en el
funeral de Mikey, amb els companys de
la comissaria, Donald Mann prepara la
seva venjança contra els qui van matar el
seu fill. Una trampa porta l’equip de narcòtics
al moll per atrapar un gran carregament
de drogues, però un cop allà, esclata
una bomba.
TV3
L’home que estimava Cat Dancing
El militar Jay Grobard es casa amb Cat
Dancing, una noia índia. Arran d’això, Grobard
serà condemnat a l’ostracisme. El militar
mata un home que pretenia els favors
de l’Índia i és tancat a la presó. En assaltar
un tren, Grobard i Dawes coneixen Catherine
Crocker, la qual vol deixar el seu
marit, Willard, i els quatre fugiran a les
muntanyes. La persecució a la qual són
sotmesos, però, és implacable.
Cuatro
Médium
Allison somia una vegada i una altra amb
el mateix. Cada cop va trobant pistes noves
que l’ajuden a canviar els fets, però
no sempre aconsegueix que tothom en
surti il·lès. La mèdium reviurà constantment
un dia difícil per a tots, però ella és
l’única que pot entendre les claus i que té
la possibilitat de canviar alguns fets.
33
De prop: «IEP!»
L’Innovative Electric Project és un projecte
del bateria argentí establert a Sitges Mariano
Steimberg. El punt de partida va ser
la música de Miles Davis i la seva relectura
més electrònica. IEP! és, per tant, una
formació de jazz que utilitza l’electrònica
per experimentar recursos amb percussions
i textures melòdiques diferents, tal
com el Mestre Davis va mostrar a principis
dels anys 70. La formació integra el
guitarrista Dani Pérez i altres músics que
entren i surten i que fan del grup un lloc
de trobada i de pas.
laSexta
Rockefeller Plaza
Protagonitzada per Alec Baldwin, Tina Fey
i Jane Krakowski, aquesta comèdia sobre
els entrevins d’un late show ha estat guardonada
amb dos Emmy i un Globus d’Or.
La sèrie ha comptat amb la intervenció,
entre d’altres, d’Al Gore, Jerry Seinfeld,
David Schwimmer o Whoopi Goldberg.
Dimecres 16 de juliol
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!
14.55
22.15
23.35
01.25
laSexta
Padre de familia
Després d’obsessionar-se a aconseguir
un bronzejat perfecte, Stewie queda
completament cremat ja que Brian el deixa
sis hores tancat en una màquina de
raigs UVA. Stewie es preocupa per la possibilitat
de tenir càncer i decideix sotmetre’s
a unes proves. Mentre esperen els resultats,
Brian es torna boig intentant complir
les exigències i peticions de Stewie,
que pensa que només li queden uns dies
de vida.
Cuatro
Betty
Betty es trobarà amb alguna sorpresa en
el seu primer dia a la revista. Tot i que es
porta bé amb la seva companya d’oficina,
Betty s’emportarà una decepció quan
descobreixi que Sofía pot ser més despietada
del que sembla. Primer, li demanarà
que escrigui un article criticant els
seus companys de Mode, i després descobrirà
quines són les seves vertaderes
intencions amb Daniel, qui, aliè a tot això,
es prepara per plantejar la gran pregunta
a Sofía.
33
Loops! Concert
Té carisma, encara més magnetisme i una
veuassa que fa posar els pèls de punta.
Tres qualitats imprescindibles per despuntar.
I ella despunta de mala manera.
Sí, també l’envolta una certa polèmica:
drogues, baralles, problemes de salut.
Però, al marge de tot plegat, el cert és que,
als vint i pocs anys ja ha publicat dos discos
que no passen desapercebuts. Si
més no, per al Festival Internacional de
Benicàssim, on va actuar l’any passat.
laSexta
The Office
Michael i Jan decideixen fer pública la
seva relació amb motiu de la festa que ofereix
un dels directius de Dunder Mifflin. Durant
el còctel, Karen presenta Jim a diversos
dels nois amb els quals ha sortit abans
que amb ell creant un ambient incòmode.
Mentrestant, a Scranton, la resta dels empleats
van junts a un bar on Roy perd els
papers.

Dijous 17 de juliol
10.45
16.30
17.30
18.30
22.15
23.45
K3
Megaman, el ciberguerrer
Els últims dies de la gira mundial en Lan
els passarà a Namasty, el país famós per
tenir el millor curri del món. En Yahoot ha
reunit els antics membres dels Tres Mundials
per atrapar en Lan en un cibercombat,
convençut que la seva derrota serà el
començament d’una nova organització
més malvada que mai. Arribaran a temps
els seus companys per ajudar-lo?
Telecinco
Yo soy Bea
Cayetana continua endavant amb el seu
embaràs mentre es preocupa per trobar
un bon advocat per a Diego i Richard li
suggereix que li ho proposi a Nacho, però
la jove no es mostra gaire convençuda.
Mentrestant, Roberto descobreix que Be
ha manipulat la seva novel·la i quan la interroga
ella confessa la veritat.
laSexta
Navy: investigación criminal
Un nen de 6 anys acudeix a l’equip de
NCSI per denunciar el segrest del seu
pare, antic col·laborador de la marina.
Gibbs, amb l’ajuda del nen i del seu equip,
aviat descobreix que el pare estava en una
missió d’alt secret de la marina, ell és l’únic
que sap desxifrar els codis i coneix les
claus. Però entre totes les hipòtesis possibles
que baralla el NCSI no hi entra el fet
que tot pot ser un infantil muntatge.
TV3
Quatre tipus de Texas
Zack Thomas i Joe Jarret viatgen en una
diligència que és atacada per uns bandits.
Repel·leixen l’atac, però en descobrir
Joe que Zack porta una bossa plena de
diners, l’hi pren a punta de pistola i fuig a
un orfenat on una amiga li cus els diners
al folre de l’americana.
Telecinco
Los Serrano
Paquito està inconscient a l’hospital després
de ser atropellat. A Santa Justa estan
commocionats per l’estat del seu veí i
sorpresos que no se sàpiga qui és el responsable.
Diego decideix buscar-lo i mobilitza
el barri. La policia, però, detindrà
Santi com a pressumpte autor dels fets.
Cuatro
Californication
Hank ha d’assumir la realitat: Karen es casarà
amb Bill i ha de refer la seva vida sense
ella. A més, la seva filla Becca prendrà
una important decisió que l’afectarà directament
a ell com a pare.
Divendres 18 de juliol
10.30
14.00
21.00
21.55
23.40
K3
K comenci!:
«La princesa cigne: El tresor encantat»
En aquesta continuació de La princesa
cigne II, la parella reial d’Odette i Derek
haurà de fer front a una altra bruixa diabòlica,
aquesta vegada una fetillera frustrada,
de nom Zelda, que s’apodera de la
fórmula de les Arts Prohibides, amagada
en algun racó del castell.
Antena 3
Los Simpson
Tot comença quan Bart i Lisa van a una
excursió a l’oficina de correus. Allà, cada
nen rep com a regal un paquet de correspondència
no enviada, i Bart troba una
cuponera de descompte, que regala a
Homer pel seu aniversari.
laSexta
Torneig de Bàsquet d’Extremadura
El debut d’Aíto com a seleccionador espanyol
l’enfronta a la selecció portuguesa
a Badajoz. Dissabte, a Càceres, es disputarà
un partit molt especial, la reedició
de la final de l’Eurobasket de Madrid. Pau
Gasol, Juan Carlos Navarro, Rudy Fernández
i José Calderón tindran l’oportunitat
de venjar-se de la derrota de fa quasi
un any contra Rússia.
TV3
Alien versus Predator
Un satèl·lit detecta una font de calor desconeguda
sota el gel de l’Antàrtida i un
equip de recerca hi troba una antiga piràmide.
El descobriment porta a la zona tot
un seguit de científics, investigadors i
aventurers. Un cop allí, fan una descoberta
encara més sorprenent i terrorífica:
hi ha dues races de criatures alienígenes
en guerra.
33
Una altra mirada: «Invisibles»
Una pel·lícula documental feta coincidint
amb el 20è aniversari de Metges sense
Fronteres. Produïda per Javier Bardem,
consta de cinc històries sobre accions de
l’ONG a zones «oblidades» per la societat
occidental. Fernando León de Aranoa
dirigeix Buenas noches, Ouma; Isabel
Coixet, Cartas a Nora; Mariano Barroso,
El sueño de Bianca; i el peruà Javier Corcuera,
La voz de las piedras. El documental
es va estrenar el 16 de febrer a la
Berlinale i el 9 de març va arribar a Barcelona
i a Madrid.
Dissabte 19 de juliol
10.10
13.05
16.30
21.45
00.50
Cuatro
Wildfire
Jean, finalment, decideix encarar els seus
problemes econòmics venent el seu anell
de compromís. D’altra banda, Barb, la
mare de Kris, es presenta per sorpresa i
Kris la invita a quedar-se amb ells.
33
Cànon Visions: «Fellini: autorretrat»
Aquesta biografia de Federico Fellini ha
estat possible gràcies als arxius de la RAI,
que han permès muntar una col·lecció
única amb les entrevistes que li van fer per
televisió al llarg de la seva carrera. Aquestes
trobades cara a cara amb el gran director
de cinema permeten veure la gran
curiositat, la candidesa i l’humor que van
caracteritzar-lo.
laSexta
Power Catch
Arriba a laSexta aquest esport que combina
l’espectacle i la lluita lliure de ficció.
Adults i nens podran acudir cada cap de
setmana al quadrilàter de laSexta per veure
com els lluitadors més extravagants realitzen
moviments acrobàtics dignes d’un
espectacle de circ. Per traslladar l’emoció
d’aquest impressionant show, la cadena
compta amb un gran mestre de cerimònies,
Andrés Montes, que narrarà tot allò
que passi en el ring i els voltants, on també
es desenvolupa l’acció.
Antena 3
American Dad
Quan el pare de Stan mor, aquest descobreix
que el seu vertader pare és realment
Jack Smith, un super espia. Jack convenç
Stan per deixar la CIA i treballar amb ell a
l’Aliança Escarlata, un grup espia ultrasecret.
Francine està enfadada amb Stan
perquè està massa ocupat entrenant amb
Jack per a una missió relacionada amb
urani i terroristes, però quan l’FBI mostra
com està buscant un lladre, Francine sospita
que es tracta de Jack.
TV3
El llibre de la selva: l’aventura continua
Basat en l’obra clàssica de Kipling, mostra
les aventures de Mowgli, el nen criat
pels llops després de perdre els pares per
l’atac d’un tigre. Anys després torna al
món dels humans, el de l’Índia colonial,
que troba menys civilitzat que el dels animals
amb qui vivia. La recerca d’un tresor
li ensenya com es comporten realment els
membres d’una societat civilitzada.
Guia TV
23 Dominical
Diumenge 13
de juliol de 2008
Recomanem
Centaures
del desert
Dimecres 16.
TV3, 18.30h.
Ethan Edwards i
el seu germà
deixen el ranxo
familiar per ajudar
a trobar uns
indis de qui se
sospita que han
robat bestiar.
S’adonen massa
tard que han estat
víctimes d’un
engany i descobreixen
que els
comanxes han
mort els seus familiars,
tret de
Lucy i Debbie,
que s’han endut
amb ells. Quan
troben el cadàver
de Lucy pel
camí, Ethan i el
seu germà continuen
la recerca
i triguen cinc
anys a trobar
Debbie, educada
com una índia.
Any
1956.
País
Estats Units.
Director
John Ford.
Intèrprets
John Wayne,
Jeffrey Hunter,
Vera Miles,
Natalie Wood.