Any I Núm. 2 - CIVTAT Ideari d'Art i Cultura

CIVTAT
IDEARI D'ART I CULTURA
Any I Núm. 2

SUMARI
PÒRTIC. — LLETRES A UNA AMIGA CATALANA, J. Farran i
Mayoral. — L'ART DE JOAN LLIMONA, J.-F. Ràfols. — EL MEU
RECORD, E. Vallés Sagalés. — EPIGRAMA, Guerau de Liost. —
JOAN ALCOVER, Fidel S. Riu Dalmau. - Dos POEMES DE W.
BLAKE, Marià Marient, trad. — LA VIDA ARTÍSTICA, Rafel
Benet. — PRIMERA CONVERSA AMB EL DOCTOR JULIOL, Ignasi
Armengou. — ELS ALLIÇONAMENTS DE LA NOSTRA HISTÒRIA,
F. Farreras - Duran. — BREVIARI.
PREUS DE SUBSCRIPCIÓ:
A Manresa. . . 10 ptes. l'any.
Fora de Manresa . 12 » » REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ:
Estranger . . . 15 » »
Pagament a la bestreta. IMPREMTA DE SANT JOSEP, SOBRERROCA, 25 - MANRESA

J O I E S
TALLERS DE JOIERIA
SEMPRE EL MÉS RIC, NOU I ELEGANT
VARIATS ASSORTITS
ELS ÚNICS MONTATS AMB
TOTS ELS AVENÇOS MODERNS
Magatzems JOR5A. BARCELONA

AUTOMOBILISME ELECTRICITAT
AGENCIA OFICIAL
EL AUTO UNIVERSAL
AGENTS EXCLUSIUS
N E U M Á T I C S I M A C I S O S
"NACIONAL PIRELLI''
GARATGE I TALLER
DE REPARACIONS
MAQUINARIA ELÉCTRICA
Instal·lacions elèctriques alta i baixa tensió
Bateries de Acumuladors EX IDE
Material elèctric de totes classes
FRANCISCO SANFELIU I C.\ S. C.
OFICINES: PASSEIG PERE III, 10 - TELÈFONS: 438 I 695
M A N R E S A

C I V T A T
I D E A R I D ' A R T I C U L T U R A
ANY I MANRESA, MARÇ DE 1926 N.° 2
' enquesta oberta per «La Revista de Catalunya» ha despertat un interès molt
viu entre els nostres intel lectuals, i cal preveure com hauran d' esser-nos
profitoses i alliçonants a tots els qui vivim allunyats del tumulte de la capital, per
bé que en intercomunicació constant amb ella i amb els seus mestres, les opinions i sug-
gerències que el tema palpitant de la Catalunya-Ciutat ha de promoure. *La Revista de
Catalunya» ha estat la primera en afrontar-lo perquè s'ha percatat de bell antuvi del
magne interès que revestia.
Sabem que alguns dels nostres amics han estat pregats de respondre el qüestionari
de l'esmentada enquesta. Nosaltres, mentrestant, volem recollir damunt d'aquestes
planes un aspecte, el més remarcable potser, que hom pugui entreveure a través de l'en-
questa esmentada i dels punts més essencials a escatir.
Ens referim a la fesomia, definida o indefinida, de les nostres comarques, i més
concretament, de les nostres ciutats dins el panorama disforme i vari de la cultura cata-
lana, car per bé que en la majoria dels casos aquesta fesomia no tingui un relleu sufi-
cient que la faci ressortir i valoritzar, té sempre, noresmenys, un conjunt de perfils que
ningú no pot ni podrà esguardar mai amb senyals de menyspreu.
No són sols les seves muntanyes, els seus rius, els seus prats ço que fan albirable
endemig d'un mapa la ciutat que neix i es desenrotlla a l'entorn d aquells elements geo-
gràfics i naturals; no són sols els seus ponts, les seves fàbriques, les seves cases... Hi
ha una cosa més viva, hi ha el motor que infon a totes aquestes articulacions un dina-
misme característic i genuí. Hi ha l'home — i àdhuc l'home inculte — qui ha nascut i viu
i sent dintre d aquestes ciutats disperses i isolades. Aquest home l'esperit del qual ha
estat format per totes les gràcies naturals de l'ambient que respira, té unes habituds ín-
timament lligades amb el dit ambient, per més primitiu que sigui, per més poc cultivat
que es presenti davant de la societat. No us serà pas gens difícil de descobrir a través
de les seves paraules i de les seves maneres especials, la ciutat on viu i de la qual ell és
el més legítim representant.

L'home és, doncs, qui a la seva manera ha donat fesomia a les nostres comar
ques les quals, però, ja en tenien una altra de geogràfica. I quan aquest home s'ha des-
enrotllat dins l'ambient auster i limitat de la ciutat on s'estatja, ha fet més albirable la
fesomia de les petites urbs. A Catalunya són ja algunes les ciutats que poden vantar-se
de tenir aquesta fesomia, perfectament palesa dins el panorama general de la nostra
terra. Si aquests nuclis o grups simplement s'han manifestat en una vocació cultural o
artística, de vegades han arribat a imposar-se i a fer prevaldre llurs opinions per damunt
de les que tenien una valor cosmopolita. Grups selectes de pintors, escultors, músics,
poetes i periodistes han revestit llurs respectives creacions amb l'encís personalíssim
d aquesta ànima pairal i això en cap moment no ha restat mèrit a llars obres, ans les ha
fetes més reeixides i preades.
La capital ha de mantenir sempre el seu contacte amb la terra. Els grups que fan
vida d'Ateneu o d'Acadèmia han de conviure amb aquells altres grups que escolten de
més a prop els batecs i els sentiments de! poble. La capital ha de realitzar una tasca de-
puradora, pedagògica. Ha de polir-les, ha d'agençar-les aquestes fesomies moltes vega-
des informes; però ha d'escoltar sempre tot ço que s'agita i vibra i exalta dins d'elles;
ha datreure-les amb simpatia, però mai no ha d'absorvir-les ni anorrear-les. I, sobretot,
mai no ha de traclar-les amb to despectiu, malgrat dels tipismes, malgat de les imper-
feccions que puguin tenir donada la llur condició purament indígena.
Concretant-nos només a la qüestió del llenguatge, que és una de les manifesta-
cions més directes de la nostra ànima, la influència exercida per les comarques ha estat
d'una eficàcia salvadora i estimulant per als barcelonins. L'aportació de mots vivents
que s'han mantingut purs a través del temps i les vicissituds ha estat considerable. Que
ho diguin sinó els nostres filòlegs, que ho diguin els nostres literats.
Per altra banda, el folk-lore ens ha fet conèixer uns costums tan pristins, tan im-
maculats, tan representatius de la nostra psicologia ètnica, que ells sols han d'ésser su-
ficients per a proporcionar-nos temes abundants, tant d'ordre intrínsecament pairal com
social, els quals temes no poden pas avergonyir-nos si els tractem paral lelament amb
aquells altres que més ens enlluernen perquè tenen una escaiença urbana i els rebem
impregnats de la civilització més rígida i refinada. Esguardeu els nuclis inlel' lectuals de
França o d Itàlia i veureu com ressorgeixen allí àdhuc en la literatura editada a les grans
capitals, aquestes petites fesomies provincianes a través d'una novel la, dun drama,
dun llibre de poemes o d'un mer assaig periodístic I potser i tot, si féssim un balanç
general trobaríem com /'aportació «local* en aquest sentit moltes vegades és duna su-
perioritat i una dignitat irrefutables.
22 -

LLETRES A UNA AMIGA CATALANA
il
INVOCACIÓ SECULAR — ALMOOAVERISME LITERARI — MA VIDA EN DOINA — SILEN — EL MERAVELLÓS DES-
EMBARC DELS GRECS A EMPÚRIES — ARTICLES INEDITS — POETES I CRÍTICS.
J. M. A LÓPEZ-PICÓ — Invocació Secular
Em plau força de començar, amiga, la
meva tasca revisora, dient uns mots d'aquesta
Invocació Secular, llibre de plena maduresa,
fruit de l'edat en què els forts i cultes i
bons treballadors, produeixen amb tota seguritat
llurs obres mestres. El poeta qui altre
temps cantava la Ciutat Ideal (com avui
aquells cants no són, avui, a totes les boques
mormolants a frec de llavi, vibrants de fortitud
i d'indignació?) el poeta de les lluites triomfants
de l'ànima invoca, (oh extravagància!
deien alguns), Adam. I ara tots reten homenatge
al llibre. Perquè López-Picó no pot
extra-vagar i aquesta Invocació és un cant
més, sobirà, del poema d'humanitat i de civilitat
que en anys jovenívols començava. A
través de tots els assaigs, de totes les experiències
de matèria i de forma, les normes
fecundes de López-Picó no variaven ni podien
variar. La Invocació Secular és, per a
la nostra poesia, una fita més, doncs, de civilitat
i d'humanitat. Ahir la Ciutat Ideal, la
Psicomàquia. Ara, en plena maduresa, en ple
equilibri de seny i de facultats, la Parella
Ideal, la Tràgica, Digna i Santa Parella qui
comença i presideix la humana vida mortal.
Aqueix cant qui té tota la vibració severa,
tota la serena dignitat i el sever lirisme dels
moments sublims que ens evoca, és ensems,
un símbol poderós de la forta maturitat de
l'home de família. Aquí i sols aquí, ateny
l'home la seva destinació més digna damunt
de la terra. Abans, tot és neguit i lleugeresa
i desordre; malaurat de qui pretén perllon-
gar-los. Després, serenitat de la bona tasca
acomplerta: feliç d'aquell qui s'ha fet digne
de sentir-se'n plenament satisfet. I el centre
i el punt més alt de la vida, això: la parella i
la família. La Imitació de la Parella fulminada
per la còlera divina; la Parella Pecadora
qui sap portar amb dignitat la Punició i amb
front heroic, sembrant obres i fills, avançar
vers la mort. Acabeu de llegir aquest llibre
i us sentiu més forts i més dignificáis. I com
veieu a l'entorn vostre més repugnant i més
ridícul el carnaval de la sensualitat, de la sexualitat
on giren i s'agiten tants infra-homes!
I tota l'horrible tragicomèdia, tot el miserable
engany de la sexualitat se us fa més palès i
més rebutjador. Bell complement, poeta germà,
dels vostres cants a la Ciutat i a les lluites
de l'ànima.
No retreurem, després de tant haver-hi
insistit tantes de vegades, les característiques
d'aquesta poesia. Mireu-les, només, portades
a gran perfecció en l'expressió, més que mai
sòbria i concentrada, grávida de pensament,
fervorosa d'intens lirisme. Cada mot és una
frase; cada frase és una pàgina; cada pàgina
podria ésser un llibre. Només quan s'ha pensat
molt. s'ha viscut molt i s'ha llegit molt, és
pot arribar a posseir una rica i densa concentració
semblant. I el sò, el sò profund, greu
i joiós d'aquesta música dels versos; d'aquesta
músíca com avui no se'n fa gaire; perquè
manca a tants de músics i poetes el fort i viril
sentiment religiós qui alçava a sublims regions
serenes el lirisme d'un Dant, d'un Llull,
d'unPalestrina, d'un Racine, d'un Bach, d'un
Auzies March, d'un Haëndel.
- 23

Almogaverisme literari
Certament, amiga, de totes aquestes novel·les
que tinc damunt de la taula no sé
quina recomanar-vos. Si no confiés en la
vostra plena salut de cos i d'esperit; en la
vostra equilibrada intel·ligència i absoluta
elegància, que res en vós no pot descompondre,
us diria que de tots aquests llibres
no en llegíssiu cap. Els qui ía molts d'anys
lluitem pel refinament de la gent nostra en
les maneres i en el llenguatge, no podem
gens gaudir-nos d'aquesta invasió de barroeria
més o menys innata, de brutalitat en la
expressió, d'almogaverisme literari, que sofreix
d'un quan temps ençà la nostra literatura
periodística i llibresca. Quan considero
la set, el commovedor afany de lectura en
verb nostre qui s'ha despertat en els esperits
aquests últims anys, moltes i justificades temences
tumultuen en el meu esperit davant
d'aquests llibres. Es cert que tenim les obres
dels nostres magnífics poetes. Es cert que
tenim belles mostres de prosa intel·ligent i
refinada. Però ja sabem com els llibres novelescos,
arreu del món, són els més recercats,
els qui influeixen més directament un major
nombre de lectors. Si jo tingués la puixança
d'un tirà, d'un tirà excepcional qui es proposés
de plasmar acuradament i minuciosa la
cultura del poble seu, tal volta dictaria contra
molts llibres d'aquests unes lleis draconianes.
Però tinc l'avantatge que no soc
aqueix tirà, encara que treballo amb totes les
meves forces per la unitat i l'elevació de la
nostra cultura. Per altra banda penso que
res, passi el que passi, ja no pot comprometre-la;
i en el fons, no m'esparvera gaire per
ella el tarannà d'aquests llibres.
J. SANTAMARÍA — Ma vida en doina
El més característic de tots, en_ aquest
aspecte, és la novel·la d'en Santamaría Ma
vida en doina.
Ara, en Santamaría, deixant-se de narracions
extraordinàries, donant-se al ple goig
de narrar fets versemblants, troba en aquelles
orientacions aixelabrades de la nostra
24 Febrer 1926.
literatura, l'ambient més propici per als seus
llibres.
Lloem sense reserves les seves admirables
qualitats de narrador, la seva alegria de
fabular, el seu lust zu fabuliren, sense els
quals no hi pot haver bon novel·lista. Lloem
també la vigoria, sòbria, evocadora poderosament,
del seu estil. Alegrem-nos que un
escriptor nostre sàpiga descriure amb coneixement
i justesa, una pila de medis estrangers
i reveli gran riquesa d'experiències viscudes
en aquests medis i sàpiga traçar-ne
vigorosament costums i caràcters.
Sempre ens hem alegrat que homes nostres
sapiguessin moure's en els medis verament
europeus, com el peix a l'aigua. Entenem-nos
bé, però: com el peix a l'aigua; és a
dir, amb l'agilitat, amb la gràcia i l'elegància
dignes d'aquells medis. Però el doctor Verdós
d'en Santamaría en fa certament un gra
massa: ell no es mou en aquests medis amb
l'agilitat d'un peix, sinó amb l'empenta brutal
d'un corser salvatge qui entrés desbocat a
una botiga plena de fines i artificioses porcellanes.
El doctor Verdós és en veritat el prototipus
d'aquells homes de casa nostra qui ens han
avergonyit moltes vegades quan els trobàvem
a l'estranger. Per a ell no hi ha res de
pur, ni de sant, ni de respectable. Orgullós
de la seva força brutal, de la seva musculatura
de camàlic, de la seva masculinitat bestial,
se'n serveix per a tirar-ho tot a rodar al
seu entorn, per a brutalitzar coses i éssers.
Ja en coneixeu d'homes així: tot refinament
de llenguatge, de maneres, el consideren hipocresia;
tota delicadesa, feblesa; no veuen
de la vida sinó el costat material, bestial, i és
complauen a rebaixar, a sollar tota humana
grandesa i elevació. L'episodi del rei d'Itàlia,
amb la imposició que fa el protagonista a una
dama qui el vol, d'ésser presentat al monarca
perquè sí, sense solta ni volta; la conducta
irrespectuosament grotesca envers el ministre
qui l'ha de presentar; i, finalment, la
evocació del rei en aquella situació lamentable;
i encara, el goig repugnant de presentar-s'hi
el personatge mateix, són ben característics.
Per al doctor Verdós tot és misèria,
tot és brutícia. Ell sent el més brutal menys-

preu envers la dona; envers totes les dones.
Total, perquè amb la seva musculatura de
masclot, amb les seves maneres expeditives,
conquista unes quantes folles, grosseres o
degenerades. I amb tot això, traç característic,
el Dr. Verdós és en el fons un sentimental;
un sentimental mal educat com tanta
de gent nostra; qui coneix la seva grosseria i
sentint-se impotent per dominar-la, prefereix
abusar-ne. Ací i allà, el veieu enternir-se
per una amoreta cursi, per un paisatge
sentimental; per un record pintoresc i anecdòtic
de la seva terra. En Joan Santamaría,
ha traçat aquest tipus amb singular relleu qui
el fa més desmesuradament grotesc i caricaturesc.
Però no estem certs que en Santamaría
hagi volgut fer una caricatura; al contrari,
ell sembla haver volgut fer del seu personatge
una mena d'heroi.
El nostre novel·lista mostra a cada pas
envers el seu doctor Verdós una viva complaença
i simpatia.
I ara, que sorgeixen entre nosaltres tants
percaçadors d'immoralitat a la nostra literatura,
volem assenyalar-los aquests fet significatiu:
En Santamaría simpatitza amb el seu
personatge. Si no coneguessiïn altres obres
d'ell, creuríem que el llenguatge bàrbar, barroer,
que sovint usa, li ha dictat el desig de
retratar millor el seu heroi; però ja sabem
com aquest llenguatge és el de tots els seus
llibres. Hi ha, doncs, entre l'estil general d'en
Santamaría i el protagonista d'aquesta novella,
molts punts de germanor. Es més, la filosofia,
diem-ne filosofia, del doctor Verdós, materialista,
rebaixadora, denigradora, al fons de
la qual trobem el més feroç nihilisme, sembla
ésser la d'en Santamaría. Mireu, sinó, el lema
del llibre seu: «Després de la suprema
felicitat de no haver nascut, la sort millor del
qui ha vingut al món seria morir a l'instant mateix
de néixer». Algunes pàgines, algunes
descripcions d'una intensa i vigorosa poesia,
ens poden fer esperar en l'estil i àdhuc en
l'esperitualitat d'en Santamaría una depuració
i elevació. Ell hi guanyaria i tots nosaltres,
amb la nostra literatura.
PERE COROMINAS — Silen
En canvi, la barroeria, l'agosarament de
paraula i de representació, no són en aquest
llibre, Silen d'En Pere Corominas, cosa essencial,
sinó volguda, superposada; recurs literari,
resultat d'influència literària, al cap i a la
fi. Però deixeu-me dir uns pocs mots tan
sols del llibre que ara mateix el precedia:
«A recés dels Tamarius». Aquest reuneix diversitat
de narracions, experiències literàries
de molts anys ençà.
L'autor, en un pròleg qui és una confessió
interessantíssima, fa la història d'aquestes
experiències, qui és, a partir d'una joventut
agitada i turmentada físicament i moral, una
marxa d'ascensió fins a la serenitat i l'equilibri
que la seva raça i l'esperit de la seva
terra exigien d'ell.
Conformes de tota conformitat amb ell
que tota experiència vital, literària, sigui
quina sigui, si el nostre sentit clàssic és ben
humà i ben ferm servirà per a enriquir-lo,
mai no podrà comprometre'l. Jo, qui em passo
la més gran part de la meva vida en contacte
amb la Grècia, cap experiència literària
deixa d'interessar-me, deixa d'enriquir-me;
i no crec ésser infidel a les meves normes
hel·lèniques, malgrat que molts incomprensius
pensin que em contradic a vegades,
donant viva atenció a les manifestacions d'art
més agosarades i modernes.
No em puc aturar a parlar, una per una, de
totes les narracions d'aquest llibre. Tres sobretot
en prefereixo. «La séptima simfonia»
—narració excitada en la ment de l'autor,
diu ell, per lectures d'autors molt recents
anglesos, russos i àdhuc surrealistes. No obstant,
d'aquests últims no hi trobem la influència
qui els és pròpia, essencial: el surrealisme
no separa de la seva matèria, la psicologia
del subconscient, els problemes-de la forma
qui s'ha d'adaptar a les seves concepcions;
forma, doncs, avui encara, per als qui no hi
estan habituats, rara i àdhuc extravagant.
Ara bé la forma de la «Séptima Simfonia»
i àdhuc el fons, són completament normals.
Es tracta d'una interessant narració psicològica,
escrita en una prosa harmoniosíssima,
abundant, d'amples ritmes joiosos, com la
- 25

mar nostra que tant plau a en Pere Corominas.
Però l'obra mestra del volum és per a
mi la narració «Supèrbia», plena d'una beutat
viril i forta, d'una grandesa poemática a moments;
d'una admirable concentració. I després,
encara, aquella delícia de «Les Oques»,
conte d'infants, d'una fantasia meravellosa.
Per què entre dos dels seus llibres per a persones
grans no ens donaria en Pere Corominas,
un llibre de narracions per a les petites?
Aquesta narració ens demostra que ell
podria donar-nos una obra mestra en el gènere.
Però ja estic impacient per parlar-vos
d'aquest Silen, llibre primer de les «dites i
facècies de l'estrenu filantrop en Tomàs de
Bajalta». Fa dies que visc en companyia
d'aquest llibre i no me'n sé desprendre. Bé
podem dir, sense esperar els que el seguiran,
que ell per si sol és dels qui formen època.
Es un llibre d'aquells, excepcionals, on un
gran talent en plena maduresa i en plena
vigoria, acumula tots els tresors d'una vida
riquíssima, d'una vasta i múltiple cultura,
d'una llarga i apassionada recerca literària i
artística. Tot hi va en un llibre així; tot és
bo que hi vagi: el terrible i l'horrible, i el
sensual; i el bell i el lluminós i el pur i el
magnífic. El conjunt, passi el que passi, en
el llibre, diguin el que diguin les seves pàgines,
serà gran, serà bo i serà moral. Perquè
el presideix en tot moment una alta concepció
de la vida i el travessa de cap a cap una
intensa vibració de santa poesia. I és per
això que podem delectar-nos sense escarafalls
en l'estupend Pròleg fantasmagorie, «El
sopar de cân Garlanda», que serveix d'introducció
a la novel·la. Es una fantasia truculenta,
popular i culta a la vegada, com d'un
Rabelais qui hagués passat per totes les
inquietuds modernes.
Després, quin magnífic començament, la
novel·la, amb aquell cant magnífic i profunde
a la Casa Pairal. I aquella inoblidable figura
de Maria Anneta, la filla del mestre, flor
puríssima de poesia—i la seva mort tan bella.
I les escenes mestrívoles de la guerra carlina
on, per mi, en Corominas supera tot el
que n'han tret els autors contemporanis espanyols;
perquè hi ha en el seu llibre una vi-
26 Febrer 1926.
bració de veritat i de sinceritat, de vida i de
passió que cap d'ells no hi posava. I el commovedor
«Sermó de l'Ebre»; i a cada pas, les
magnificències del paisatge i les escenes de
muntanya i de ciutat i les recordances i les
reflexions i les belleses d'estil: un estil espès,
concentradíssim, qui diu amb poques paraules
moltíssimes coses, i les diu amb una força i
una claredat, amb una bellesa, amb una musica
incomparables.
Tot això, però, a l'entorn d'un heroi mancat,
d'un tipus grotesc qui porta en la seva
vida una tara qui a cada pas atura l'empenta
del seu heroisme i el fa caure en el grotesc i
en el ridícul. Tipus simbòlic; de què? d'alguna
cosa irremeiable en la raça nostra? Sàtira de
la manca d'ales que observem sovint en la
nostra gent d'avui? Tara, doncs, momentània,
anecdòtica? Aqueix funest tartarinisme qui
es manifesta sovint entre nosaltres, malgrat
de la fama que tenim de gent assenyada i
positiva? Jo penso, amb tot, que un tipus així
en una literatura (com el Quixot, com el
Tartarí), pot fer si l'isolem, el treiem del
llibre, molt de mal
Quants heroismes no podrà aturar el sentir-se
dir en un moment decissiu i emprenedor,
amb una rialla mofeta, «on va aquest
Tomàs de Bajalta?» Jo voldria que en els
volums successius en Tomàs de Bajalta es
redimís i superés el mal fetill de la seva tara,
i ja que això no pogués ésser, voldria veure'l
envoltat sempre, fins perdut, entre una multitud
de gent beila i heroica, submergit en paisatges
magnífics, comparsa de magnífiques
accions. Jo m'he adonat queia tara d'en Bajalta,
es fa oblidadissa molt sovint a través de
les pàgines formoses d'aquest llibre. Tanmateix
en els inicis d'una cultura, com a heroi
faceciós, més m'hauria estimat un Gargantua
o un Pantagruel, que un Tomàs de Bajalta.
MANUEL BRUNET — El meravellós des-
embarc dels grecs a Empúries.
En fi, un altre novel·lista qui prova també
les gosadies de llenguatge i de situacions.
Aquest és també un culte, un refinat, un sensible.
Com tanta de gent nostra avui, en

Manuel Brunet representa una bella superació
de la barroeria i la barbàrie; però tot seguit
un excés d'ironia qui en el fons procedeix
encara d'una mena d'inadaptació, li fa témer
abandonar-se massa a les cultes admiracions,
als erudits lirismes. I aleshores es fan prosaics
volgudament, volgudament barroers.
Però en Manuel Brunet el traeixen la seva
cultura ben digerida: la seva exquisida
sensibilitat. I no pot realitzar en el llibre
allò que ens anuncia en el pròleg. Ell vol
rebaixar la importància dels grecs que envaïen
alguns punts del nostre Empordà; i tot
el llibre però, vulgui ell no vulgui, és un bell
cant- al nostre contacte històric amb la Grècia.
Vol presentar-nos escenes ben prosaiques
i el tendre lirisme li traspua per tot
arreu. Per exemple, l'episodi del mariner grec
i la noia empordanesa, les mans dels quals es
troben per primer cop sota la panxa calentona
d'un pollastre, és digne del «Dafins i Cloe».
Ell vol, ens anuncia que ens presentarà uns
grecs pollosos i escapats de presidi, fent un
desembarc grotesc. I el desembarc i la instal·lació
i la presa de contacte amb la raça
nostra i les primeres influències de la civilitat
hel·lènica, resulten en el fons d'una gran
solemnitat i d'una gran bellesa. Ja en pot
acumular de prosaics detalls; no reïx a
esvair la poesia ni la grandesa dels moments.
Els grecs d'en Brunet vulgui ell no
vulgui, porten amb ells tota l'atmòsfera, els
gestos, les accions fecundes, de la més bella
civilització que han tingut els homes. I és
que la grandesa de Grècia, és de mena tan
vivent, tan humana, que pot harmonitzar-se
amb les coses més usuals i més familiars de
la nostra vida. Vós qui llegiu contínuament
Plató, prou coneixeu aquest miracle de familiaritat
i grandesa. Hi ha els grecs falsificats,
els grecs literaris, segle disset,
d'acadèmia; però qui pensa ja en aquesta
mena de grecs? Els grecs d'en Brunet
són veritables i són els nostres, malgrat
llur condició social i espiritual; i el llibre
d'en Brunet té pàgines plenes de gràcia, de
joia mesurada, i vida harmoniosa que haurien
admirat els grecs més selectes.
El seu llibre és un cant a l'Empordà.
Però és, per damunt de tot, un cant a la
Grècia eternal. I àdhuc quan en Brunet canta
l'Empordà tan finament i joiosa, canta, vulgui
no vulgui, allò que l'Empordà té de germanor
amb la Grècia eternal. Esperem grans
coses, amiga, de l'escriptor qui comença donant-nos
un llibre com aquest.
A. ESCLASANS — Articles inèdits
Quan vaig llegir a La Revista per primera
vegada uns articles de l'Esclasans, va
interessar-me vivament. Me'l vaig afigurar
molt jove—divuit a vint anys—i vaig pensar,
ho vaig dir també a un grup de companys,
aleshores bastant escèptics respecte a l'escriptor:
«heu's aquí un xicot qui farà parlar
d'ell. Si el conegués, li diria que estudiés
força. Que es disciplinés força; sobretot, en
la filosofia, i que es calmés, que apaivagués,
en tot cas que canalitzés, la seva impetuositat
jovenívola; que renunciés una mica al seu
jo, i les seves reaccions excessives. Si no,
que es deixés de fer labor de crític i de pensador,
i es donés tot al seu lirisme i fes versos,
força versos». Em van sorprendre força
quan van dir-me que l'Esclasans no era tan
jove com jo me'l figurava. Les seves maneres,
els seus escrits, aquest llibre d'Articles
Inèdits, són però dels vint anys i no dels trenta.
Això, de totes maneres, no és estrany
entre nosaltres, on per una sèrie de circumstàncies
lamentables d'ambient i de cultura,
les nostres personalitats van sovint endarrerides.
Amb tot, certes condicions disculpables i
àdhuc admirables en edat jovenívola, esdevenen
més tard imperdonables defectes. Jo l'estimo
i m'interesso vivament per l'Esclasans:
vull parlar-li, doncs, amb sinceritat plena.
I vull dir abans de tot com em molesta i
àdhuc em neguiteja, aqueixa seva actitud
de reacció constant contra uns imaginaris
enemics. Suposem que aquests enemics existissin,
que no existeixen. Què n'ha de fer ell
en treballar la seva obra; què n'hem de fer
nosaltres en llegir-la? Si ell té veritats a dir;
si ell vol expressar belles coses, que en bon
hora ho faci i no enterboleixi la pura vibració
de la seva sensibilitat, la clarividència
del seu pensament amb les intrusions per-
— 27

torbadores d'una lluita anecdòtica i personal.
Es allò que ell pugui dir-nos i expresar-nos
com escriptor, no allò que li passi en les seves
lluites quotidianes el que ens interessa.
Això darrer, en tot cas ens interessarà d'ell
com amics, des d'un punt d'albir moral i social;
i encara des d'aquest punt d'albir, li
podrem dir, puix que en tenim ja alguna experiència:
car amic, no us neguitegi que no es
par-li de vós; el que contra vós pugui dir-se;
féu tranquilament i serenament la vostra
obra. Diguin el que diguin, facin el que facin,
la vostra obra existirà. Si heu dit una veritat,
no sigueu impacient, ella sabrà imposar-se.
Si heu expressatuna bella cosa, ellafaràsegura
via. O és que voleu que es par-li de vós?
Aspiració candorosa! Sou ardentment filodoxe,
ameu la glòria? Guanyeu-vos-la! Com?
Treballant la vostra obra serenament, acuraradament;
amb totes les vostres forces, amb
tot el vostre esperit posat en ella. Si heu
reeixit, la glòria vindrà fatalment, pesi a qui
pesi. No és sols una candorositat, és una
immoralitat de torbar la pau del vostre pensa
ment, la puresa de la vostra intuïció, amb cap
preocupació qui els sigui aliena. I tota la
vostra obra està lamentablement enterbolida
per aquestes preocupacions. Penseu que un
dels més bells esperits de Catalunya va enfonsar-se
tràgicament, no fa gaires anys,
a causa sobretot d'aquesta preocupació envers
la seva personalitat anecdòtica i aquella
reacció constant contra els seus reals o
suposats o creats per ell, enemics. Tota la
seva obra dels seus últims anys d'escriptor
català, la vèiem tarada i tacada per aquestes
preocupacions i aquestes reaccions.
«Qui vulgui salvar la seva vida, diu
Jesús, la perdrà». ¿Voleu ser vós, voleu salvar-vos
vós? creieu-me: perdeu-vos en la
vostra obra. A vós us ha d'nteressar, per
damunt de tot la vostra obra; a la vostra obra
no l'interessa ni li ha d'interessar de vós.
Compliu amb ella un deure, una missió qui
us ha estat donada, no un caprici, una preferència
personal.
Subjectiu, subjectiu! Si fóssiu realment
subjectiu, absolutament subjectiu, ens interessaríeu
com una curiositat psicològica més
o menys anormal; no com a escriptor. Més
28 Febrer 1926.
ens interessareu en la vostra obra com
menys la vostra obra sigui vostra i més de
tots nosaltres. Vós si de cas, ens interessareu
després de la vostra obra; el que haureu
de procurar aleshores és d'aparéixer als nostres
ulls ben digne d'ella. El que ens interessem
per vós us ho heu de guanyar; us ho
heu de guanyar, fent una obra el més despresa
de vós que sigui possible.
Subjectivisme! les coses són com són; les
veritats, les imatges són com són; doneunos-les
vibrants de la flama d'amor i de vida
que porteu en vós; però no ens esmoleu
imatges i veritats d'aquesta manera; com si
en volguéssiu fer sempre espases per ferir
algú. No les llanceu amb violència com a
pedres o com a bombes; que no és el servir
d'armes personals i de projectils venjatius
llur funció pròpia.
Després, l'exagerat subjectivisme porta
això: l'afany de dir coses noves, coses que
no hagi dit ningú; i de dir coses fortes, que
facin empipar força. Quant de temps, quantes
d'energies perdudes!
L'Esclasans després, pretén ésser home
de sistema i diu: «Jo tinc un enorme avantatge
damunt de tots (vanitat candorosa!) i és que
Jo soc. un home de sistema (bella cosa certament
ésser un home de sistema) bo o dolent,
però, (mala cosa; cal tenir la seguretat que
el sistema que seguim és bo; és una immoralitat
seguir un sistema dolent; donar-se a
un sistema del qual es dubta), però sistema
(errada; un sistema qui pot ésser o és dolent
no és un sistema) i sobretot meu. » No i no; no
hi ha sistemes personals, propis d'un home;
el caràcter d'un sistema és justament el de
ser universal. Cap filòsof no ha tingut d'ençà
que hi ha món, el seu sistema, ni Descartes
qui pretenia haver-ne trobat, tot sol, un
Doncs, l'Esclasans no té sistema. Amb tota
equanimitat vull llegir per vós, amiga, el
pretès sistema de l'Esclasans i extreure'n
tot el que hi hagi de bo. Aleshores parlaré
més extensament de les millors idees d'aquest
llibre d'articles.
Les contradiccions però, les afirmacions
rotundes, sense veritable consistència de
pensament, omplen tota l'obra de l'Esclasans.
Les inexactituds hi són a cada pas; el

parlar de coses que no coneix exactament,
és freqüent en els seus articles. Mai podeu
donar-li una adhesió completa, no perquè
penseu el contrari d'ell, sinó perquè el trobeu
injust, inexacte. Mireu un exemple: vol parlar
de música, canta un ditirambe a Bethoven,
i diu: «En un Victoria o un Palestrina,
en un Bach o un Mozart, àdhuc, en un altre
grau, en un Wagner i fins i tot, si tant us
plau en un Strawinsky, hom admira els solucionadors
de problemes (això és formidable,
amiga!), i els impulsors d'un tombant genial
en la història de llur art. (Observeu els trontolls
d'expressió; què vol dir « tombant genial?*)
però en Bethoven hi ha quelcom més
que no té cap d'aquests grans capitans de la
música; hi ha l'home formidable, l'home, tot
un home, amb totes les conseqüències», etc.
Ja sabeu vós, amiga, com qualsevol d'aquells
solucionadors de problemes, és també tot un
home, tant home, més home em farieu dir que
Bethoven; perquè allò que l'Esclasans considera
més d'home en Bethoven, l'impetuositat,
el desbordament passional, l'agitació dolorosa
o joiosa, prou sabem ja com enterboleix de
cap a cap la seva obra. I això podem dir-ho
vós i jo amiga, qui tan profundament estimem
Bethoven i ens el sabem gairebé tot
de memòria.
L'incertesa, la contradicció, l'inexactitud
de pensament, contrasten amb la forma nítida
i enèrgica de les frases d'Esclasans; cal
anar amb compte, doncs, a deixar-se il·lusionar
per aquesta energia d' expressió qui
resulta sovint absolutament mancada o enclou
tota mena de sofismes. Afirmar per afirmar,
perquè sí, perquè ell ho ha dit, és típic de
l'Esclasans; per això, àdhuc, quan té raó,
ens fa la raó antipàtica. Cert és, que ell
sosté que per a comprendre'l cal conèixer a
fons tots els articles del seu sistema, no sols
els publicats, si no els qui seguiran; però cap
sistema no pot justificar aquestes inexactituds
o faltes d'informació. Si les volgués
justificar, el sistema es podria condemnar
per dolent, a priori. Ens manca espai avui,
amiga, per analitzar un per un els articles de
l'Esclasans. Tots són plens d'il·luminacions,
més sovint que de justos judicis. Hi ha en
tot aquest llibre una pasta formidable en fer-
mentació. Manca l'objectivitat, la serenitat,
la forta disciplina intel·lectual.
Sabeu quin article preferesc a tots els de
aquest llibre? Aquesta bella poesia en prosa
qui es diu «Pluja d'estrelles a mitja nit».
Heu's aquí una obra excel·lent de poesia.
Heu's aquí el més profund i veritable fragment
d'aquest llibre. A poetes com l'Esclasans,
cal tal volta aquesta pura vibració
lírica, per a atènyer realment la veritat més
pregona i alliberada de miserables anècdotes.
J. M. a CAPDEVILA — Poetes i Crítics
El millor contrast que es pot oposar al
llibre de l'Esclasans, és parlar-vos tot seguit
del llibre d'en Capdevila Poetes i Crítics.
Heu's aquí un dels esperits més fins, més
totals de la nostra època. I més normals, en
el més pur sentit del concepte normal. I més
delicadament originals. Llegiu el seu Prefaci.
Quantes lliçons en tres pàgines concises!
En Capdevila sí que sap en què consisteix
la veritable originalitat; prou sap que no la
compromet el tenir opinions comuns amb
altres homes; prou considera com una bona
fortuna que «aquestes opinions no li siguin
exclusives». Ell sap que el món i les coses
del món són com són i no com nosaltres
voldríem que fossin. Ell és, doncs un objectiu,
perquè l'objectivitat és la plena sanitud
de l'esperit. Ell creu en un ordre d'idees
eternals, d'eternals valors; de normes indiscutibles.
Res més lluny del subjectivisme
d'Agustí Esclasans.
Vós sabeu la meva germanor d'idees amb
en Capdevila; jo també sento el goig que
les meves opinions no siguin meves exclusivament
i m'anguniaria que m'atribuissin
apreciacions d'aquelles que s'en diu subjectives
i també crec en les Idees Eternals.
Personalitat, personalitat! com l'home
religiós qui més es dóna i més es troba, més
es renuncia i més s'afirma, més es submer
geix en un ordre eterna! i ateny més plena i
pròpia vida; així l'escriptor, així el pensador,
així l'artista. El qui es preocupa massa d'ell,
de salvar la seva personalitat moridora, res
ni ell mateix 110 restarà; que cap cosa ni cap
- - 29

ànima, ni cap ésser no són en aquest món
per ells mateixos, ni per a ells mateixos.
En religió com en art, com en ciència,
com en filosofia o en crítica, no n'hi ha d'idees
personals. Quan algú em diu sincerament o
volent jugar a paradoxes, que no li agrada
el Dant o Shakespeare, o Bach o Plató, i vol
justificar-se amb motius d'opinió, de gust o
de temperament, li responc sempre: «pitjor
per a vós qui no arribeu encara a poder albirar
aquestes valors absolutes, indiscutibles;
qui no sabeu comprendre-les i viure-les
intensamen' dintre de vós».
Aleshores em deia un, tots haurem de fer
i repetir sempre les mateixes coses; ens passarem
de mà en mà, com a monedes convencionals,
les mateixes opinions? I cà! L' ordre
de les coses, l'ordre de les idees, l'ordre
de les més altes valors artístiques i literàries
són inexhauribles. Podem tenir una idea
d'ells general i adequada; el que d'ells podem
extreure, el que en ells podem observar i
estudiar, mai no té fí. Sempre, sobre Déu,
sobre el món, sobre les obres immortals, podrem
dir coses noves; però veritables, objectives,
que farem veure objectivament als
altres homes. El goig de la ciència, el goig
d'inventar, que no vol dir crear, sinó descobrir,
és el goig més alt de l'esperit, l'honor
més gran de l'home d'art i de poesia i no
sols de l'home de pensament.
No hi ha crítica subjectiva. L'individualisme,
el subjectivisme, no són un pecat únicament;
un pecat d'orgull, de manca d'amor;
són, sobretot, una niciesa. La saviesa com
més alta és, menys individualista.
Mireu aquests principis com serveixen a
la personalitat, a l'originalitat d'en Capdevila.
A cada pàgina sorprèn amb observacions
d'una finor d'una penetració rarissimes entre
nosaltres. Hi ha treballs en aquest llibre
que es poden posar al costat de les obres
mestres de la crítica europea i, entre tots, el
dedicat a Costa i Llobera, d'on la espiritual
figura alta, forta i senyorívola del més pur
dels nostres poetes, s'aixeca amb un relleu
d'estàtua antiga.
Preferències? qui ho dubta; preferències
de gust i de pensament, és clar. Però com
preferir el millor podrà atribuir-se a temperament
i subjectivisme? Evidentment, en
Capdevila cerca el millor de cada poeta, el
més harmoniós, el més pur, el més alat. Observeu
una germanor de finesa i d'harmonia
entre els versos per ell citats dels diferents
poetes. Es més, una germanor entre aquests
versos i la prosa del crític, alada i harmoniosa.
Compreneu que si en Capdevila fes versos
ells serien, tot i ben originals, germans de
tots aquells que ell tria. Subjectivisme? No.
Clarividència i obediència a un principi; mireu-lo:
«Allà on hi ha harmonia, allà, deia
Plató, ha d'haver-hi veritat. Si voleu saber
la veritat íntima de l'esperit i de la vida del
poeta, la trobem benauradament quan cerquem
el major equilibri i l'harmonia més pura
dins de la seva obra». Aquests mots a proposit
de Mossèn Costa, és poden aplicar a
tota la investigació crítica d'eu Capdevila.
El priva la seva preferència pel millor,
de veure les altres qualitats dels autors que
estudia i llurs defectes? Al contrari; l'ajuda
a veure'ls amb més justesa i més vigoria;
llegiu sinó l'estudi sobre Verdaguer. La
seva religiositat, les seves normes, la seva
ànima de gentilhome, però, donen al blasme
d'en Capdevila una gran mesura i una gran
elegància. La seva actitud serena, senyorial,
harmoniosa, fortament i finament meditativa,
passant a través dels homes i de les obres,
té alguna cosa, molta cosa de dantesca.
Efectivament, si malgrat de la seva disciplina
tomista, Plató ha deixat en Capdevila ric
llevat ideològic, el Dant li ha comunicat el
millor de l'actitud espiritual que en el nostre
amic admirem.
En els nostres dies de barroeria i de brutalitat
senyalem aquest llibre, gentil en la
més pura accepció de la paraula; expressem
la nostra admiració per aquest esperit de
finor i d'elegància; per aquest home, un dels
pocs homes de bona companyia que tenim.
I prou, (¡massa!), per avui amiga. Altres
llibres esperen; alguns cars poetes; les darreres
publicacions de la Bernat Metge. De tot
parlarem, si a Déu plau. L'actualitat no ens
empeny. I àdhuc, de tant en tant, penso parlar-vos
d' alguns llibres publicats aquests
anys darrers, i qui no han tingut la ressonància
ni els comentaris que es mereixien.
J. FARRAN i MAYORAL
20 Febrer 1926.

MONTSERRAT. - Cambril. Detall central de les dues processons
L'ART DE JOAN LLIMONA
CÍENSE témer la banalitat del lloc comú i
amb la franquesa d'aquelles coses que
surten pels llavis com a fruita del cor, podem
dir que el pintor Joan Llimona, suara traspas-
sat, en morir ha deixat un buid irreparable dins
l'art de Catalunya. En ell anava el seu sen-
timent artístic, lligat a aquest ideal: Cata-
lunya; anava també lligat a aquesta altra di-
visa avui proclamada pel Sant Pare: el Reial-
me Social de Jesucrist. Ens allunyem amb
tot això del camp de la pintura? Podrà sem-
blar-ho a primer cop de vista pel qui comen-
ci a llegir aquestes ratlles desconeixent la
pintura de Joan Llimona. Mes per a aquell
qui amb la intel·ligència pictòrica té també
un concepte clar sobre les idees cabdals que
deuen dirigir la humanitat i conegui plena-
ment I' obra de Joan Llimona no prendrà
origen en el seu esperit, ni un minúscol
conflicte. Perquè justament quan En Lli-
mona arribà al seu punt àlgid de sabidu-
ría pictòrica sigué en les grans composi-
cions murals com és ara les dugués que
té a Vieh, la de Bràfim, els dos plafons
de Sant Felip Neri, de Barcelona, i sobretot
en la volta del cambril del Monestir de Mont-
serrat, on la color com a llenguatge de la fe
i de la pàtria assoleix una eufòrica puresa.
Llimona parla allí amb el mateix llenguatge
que imaginem nosaltres dels Benaventurats.
La processó de reis, sants i patriarques
avança amb un sagrat recolliment, al centre
hi ha el tron de la Madona que els àngels
amb un encens d'adoració flanquegen; les
herbetes humils de Catalunya, les verdors
de les prades, les clepses a la garçonne dels
pins, volen ésser en el concert celestial que
a la «Morena de la Serra» fa homenatge.
Els qui portaren la santedat al món volen
alçar al Cel la Terra que en llur vida passat-
gera trepitjaren; els núvols canten en clau
de gris i lila, i el cadmi, d'esquitllendes, és
audaç per a rompre l'armonia angelical amb
una ziga-zaga de reflexe.
Aquest és el millor Llimona: el Llimona
del qual la pintura en rajava com el doll
d'aigua fresca i regalada d'una font de Cala-
lunya. De quina part de Catalunya? Fa de
- 31

MONTSERRAT. - Cambril. Detall final dreta: últims Sants, V. P. Claret, Bisbe Torras i Sant Jordi
mal dir, encara que els estudis directes del
paisatge i de la marina que ens ha deixat
els vagi fer principalment i respectiva al
Baix Empordà i
a la Costa Lle-
vantina. Ell sa-
bia certament
amb aquestes
pintures tan di-
rectes, tan fau-
ves, dir-nos tot
l'encís estricta-
ment pictòric de
la naturalesa que
copçava, però en
les millors grans
composicions re-
religioses que ha
deixat tenia el do
de generalitzar
sense mai expa-
triasse.
Així, un sen-
timenthumanita- ri, dens i profun-
de, o millor dit, el sentiment universal de
la cristiana caritat, s'al'lia en l'obra de Lli-
mona a un declarat patriotisme; i també la
MONTSERRAT. Cambril Detall final de la processó esquerra
idealitat mística
més abrandada
pot restar-hi en
avinença amb la
pintura en tot el
paroxisme de la
seva atraient sen-
sualitat.
Si al costat
d'aquest Llimona
triomfant hi ha el
Llimona carrincló
de certs dibuixos
amb llegendes,
pobrement inter-
pretades, tant se
val. En els qui
d'ell fórem ad-
miradors mentre
visqué, i que amb
la mort de l'artis-
ta català nimba-

da de grandesa cristiana hem consolidat
aquesta admiració, en veure els prejudi-
cis d' aquests dibuixos i d'algunes pintu-
res. se'ns apareixen com el llastre imposat
per la limitació de la Caiguda, àdhuc a
aquells qui en certs moments saben des-
lligar llur
esperit de
la Terra.
* * *
Sugge-
ritprece- dentment
Joan Llimo-
na en rela-
ció amb son
obra, po-
dem encara
recordar-ne
la figura i
l'actuació
extra-pic-
tòricadin- tre I a so-
cietat.
Alt i ti-
na mica es-
quenut, li
palesaven els seus ulls el cançament que sent
aquell qui admira tota bellesa naturalen ésser
encarat davant els malsans artificis. Ell podia
dir en aquests casos: «m'ha caigut l'ànima als
peus»; perquè a l'artista, per més home que
sigui, li costa d'evadir-se'n del inón d'idealitat,
que copsa tan sovint de coses que pel general
criteri res no diuen, i entrar dintre un am-
bient asfixiador de corrupció i de vici. Joan
Llimona es volia practicar en veure les coses
reals tal com són, més ben dit: tal com aquells
qui es diuen «homes pràctics», i 110 en són
en el just significat d'aquests dos mots, ine-
xorablement les veuen. Joan Llimona volia
mostrar tota la seva informació del detritus
34 Febrer 1926.
humà en els articles que escrivia, per tal que
els seus germans en Jesucrist es redrecessin
i s'ennoblissin. Per a això li mancava tècni-
ca. Sol aparèixer en els seus escrits, una
mica massa, un desencant davant la vida
sense I' elegància de forma que els pugui
VICH. - Semicúpula de 1 esglesia de les RR. Carmelites de la Caritat
donar un
caire litera-
ri patètic i
moral de
tan artístic.
Però quan
ell podia
trasmetre
el pensa-
ment en ac-
tes públics,
sense inter-
medi de la
ploma que,
per a saber-
la fer llis-
car a sobre
la quartel-
la,necessi- ta, com el
pinzell, de
llargs estu-
dis,alesho- res la suavitat de sa verba penetrava els
presents i els impregnava de dolçor, de
claretat, d'una certa melangia. Aquest és el
Llimona digníssim que recordem d'una llu-
nyana reunió propagandista del Bon Mot,
el patriarca qui amb posat serè reptava, amb
son exemple, uns quants jovencells enardits
que el precediren en l'ús de la paraula; i
aquest és el Llimona que veiérem departir
amb sos companys d'ofici — els socis del
Círcol de Sant Lluc - en unes noces d'ar-
gent humils i casolanes que l'entitat per ell
creada celebrà.
JOSEP-F. RÀFOLS

En l'esdevenidor, qui vulgui recordar els
passos del renaixement artístic de Catalunya
en els nostres temps, haurà de parlar d'En
Llimona perquè ell ha estat el pintor fondament
i fortament català Ha estat l'artista
franc, qui ens ha dit les coses tal com sentia,
i ens ha mostrat en les seves obres el seu
temperament i la seva ànima, com home
auster, trempat en l'amistat i la confiança
d'un filosop com el gran Torras i Bages.
Aquest caient personal i inconfundible
que emana de l'esperit del gran artista, és
en les seves obres purament religioses on
se'ns presenta més determinat; en elles se'ns
presenta En Llimona com un gran místic,
tot idealitzant la forma i el color fins que
sembla desprendre's de les coses terrenes
per menar-nos amb ell a la visió del regne
de les benaurances. Si en aquesta pintura és
l'artista idealista, quan representa pairalment
Desplau a l'amor
besada explosiva,
esguard insistent,
orella d'espia,
nassada terral
i mà fregadissa.
El goig matusser
l'esfulla, l'aïra.
El gaudi sobtat
l'atzara una mica.
EL MEU RECORD
EPIGRAMA
la nostra terra és un cantor dels seus bells
costums, i ho fa amb tot el realisme franc i
enèrgic, propis del nostre temperament. En
els seus quadres s'hi respira, s'hi sent en
català; catalanes són aquelles puntaires de
la costa i les filadores de la muntanya; ben
nostres les seves Verges, les quals parlantnos
de divináis regions, ho fan en català i
amb aquell posat modestament amorós tan
propi de la dona catalana.
En Llimona pintava així perquè així sentia
i perquè per damunt de tot era artísticament
honrat.
Quanta falta ens farà la seva amistat i
els seus consells en els temps que correm
en els quals hi ha tanta manca de sinceritat
artística!
Per a mi, almenys, era ell un port de
refugi.
ESTANISLAU VALLÉS SAQALÉS
Li sobren sentits
de massa que vibra:
prenent l'afalac,
el repte endevina
i el tedi futur
son halo encalitja.
Per ço de l'esguard,
benèvol, es priva:
la bena que duu
es diu ironia.
GUERAU DE LIOST.
— 35

Catalunya i Mallorca han compartit, aquests
dies, el dol per la pèrdua del poeta i
el ciutadà il·lustre qui consagrà a ambdues
la millor part de la seva vida. La figura excelsa
de Joan Alcover ha estat evocada amb
la veneració i el respecte que hom evoca
sempre els grans desapareguts.
Un crític admirable, Josep M. a Capdevila,
ha parlat amb fina intuïció, en un llibre
recent ('), de la personalitat de l'Alcover i
ha assenyalat els punts culminants de la seva
vena lírica. Ha esmentat, en parlar del poeta
de les Elegies, l'ombra de Leopardi.
Joan Alcover, com el poeta italià, ha fet
que la seva obra arrelés molt endins de la
seva vida. Això, que tal vegada fou motivat
en el nostre poeta pels amargs contratemps
que el colpiren amb dolorosa persistència, el
concentrà d'una manera absoluta i li arrencà
els accents més vius que hom coneix a través
de les seves obres.
Per altra part, el seu humaníssim lirisme
respon plenament a la concepció que ell
tenia de l'artista creador, i que constatà en
una disertació memorable amb aquestes paraules
que un temps esdevingueren lapidàries
('): «L'art és la vida sentint-se i contemplant-se
a si mateixa, sense altra finalitat
que contemplar-se.»
Es, doncs, molt lògic que qui així sentia
expressés també el seu art d'una manera
sensible i palpitant, per bé que defugint els
esclats d'exaltació i transportant la seva
emotivitat amb una gentil contenció espiritual.
En efecte, l'expressió poètica de Joan
Alcover us dóna sempre una impressió de
dolor contingut i dominat pel cilici de les
seves cristianes creences. Tot al revés del
que passa amb Leopardi; car mentre aquest
es deixa portar per un pessimisme fatal, el
nostre poeta no perd mai la serenor i la temperança,
i àdhuc en el moment més efusiu
dels seus planys elegíacs, clou aquells ver-
JOAN ALCOVER
sos punyents del sonet Desolació ( 3 ) amb
aquestes paraules ardents, però resignades:
cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort
I això ho diu el poeta un cop fet el balanç
de les seves íntimes tragèdies, un cop
evocades les persones que convivien amb
ell i que li foren arrabassades d'aquest món
pel destí.
En general, doncs, les seves Elegies ens
mostren sempre el seu posat estoic enfront
del dolor. No és un deprimit, ni un abatut
com Leopardi L'Alcover, per damunt de tot,
és un creient, i si plora i es dol de les desgràcies
que tan fondament l'aclaparen, ho
fa amb una dolça llangor. No es desespera
ni llença crits violents per la seva dissort,
sinó que àdhuc exclama en l'elegia Enyorança.
C)
Mes no donaria mos jorns de tristesa
pel camí de roses de ma jovenesa
d'abans de trobar-hi el bé que he perdut,
perquè fins llavores no havia viscut
I afegeix, encara, en finir l'esmentada
elegia:
De les primaveres que al món esclataren
sols unes poncelles que aquí se badaren
i ara se podreixen
a davall la terra... per mi no se fonen;
són les qui coronen
les imatges pures qui me compareixen
i no m'abandonen,
dolça companyia de ma soledat.
Aquest resignar-se, aquest dominar-se
voluntàriament podria ésser interpretat com
un dolor atenuat o somort. I el dolor del nostre
poeta palpita no sols en els seus poemes
essencialment subjectius, en les seves remembrances
paternes, en les seves angoixes
humanes: palpita també en el seu pur
esguard contemplatiu quan sotja el paisatge,

quan escolta el so de les campanes, quan els
arbres l'emparen amb llur ombra protectora.
Tot ço que veu esdevé als ulls del poeta impregnat
de la seva dolor. En La relíquia (')
evoca la font eixuta, el faune mutilat que
presencià hores dolces de la seva llunyana
jovenesa, per dir:
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora
me fa plorà a mi.
I oeix les veus de les campanes (") que
s'acomiaden de la posta i li recorden els benamats
com si endolcissin la seva pena:
Her tot arreu l'alta armonia
aixeca esbarts de pensaments,
i an els finats fa companyia
la remembrança dels vivents.
Malgrat que algú l'anomenés el poeta de
la pompa verbal, tal vegada subjugat per la
musica del seu vers rítmic i sonor com la
tramontana que fendeix el cel de les Mallorques,
tal vegada per la mateixa fluïdesa del
seu verb, Joan Alcover, per bé que en algunes
cançons deixi alçar el vol a l'efusivitat
sentimental, és, noresmenys. ponderat i gentil
en els seus arboraments, com ho és en
les esmentades elegies i àdhuc en les simples
notes descriptives. Els adjectius, quan
es repeteixen en els seus versos, es completen
I' un a P altre com si seguissin la
cadència mètrica. No són mai paraules posades
per reblir I' estrofa, sinó paraules necessàries,
que la musicalitat expressiva algunes
vegades té cura d' agermanar i de
subratllar Són paraules vives i roents com
guspires. No endebades el poeta sent les
coses que canta, i quan les sent les pren
dins la seva receptibilitat i les refà a través
dels seus versos en dir-les, però revestides
sempre d'una alenada vital i sanguinolent.
Aquella Serra (') no és pas el massís que
s'alça en el fons del paisatge com una nosa,
no és el decorat d'un teló de fons, és la serra
i és encara,
que l'illa travessa que l'illa defensa
de la tramontana,
l'esquerpa cadena de puigs gegantins.
1 aquells pins ( 8 ) qui es drecen pel voltant
de la costa brava no són uns arbres decoratius
i extàtics, sinó que són quelcom
d'humà, quelcom de fantasiós. De la costa
brava som la cabellera... Aquells pins que
saluden el navegant, parlen per dir:
Som una armonia de l'illa qui canta.
Coronam la serra de segles enrera,
i sobre els abismes del mar avançant,
som de la nostra illa la visió primera
que encoratja de lluny al navegant.
I àdhuc en els Proverbis, curts i cisellats,
el verb de l'Alcover pren sempre una expressió
llampeguejant i ardida com un reflex
de llum damunt els caires d'una pedra. La
paraula de Joan Alcover és sentida i oient.
Es una paraula viscuda. I quan se'n serveix
per donar forma als seus versos — com diu
que feia quan pronunciava els seus discursos
— se li tornen les seves paraules llum i
sabor, i en el fons de cadascuna endevineu
la pròpia vibració dels seus sentits, com si
aquelles fossin els ressons d'aquests. Només
així podia glossar temes que un altre hauria
fet malbé en tractar-los amb una excessiva
plasticitat o amb una visió perillosament fantasiosa.
I només aíxí el poeta qui havia
cantat les seves malaurances i havia cantat
els paisatges de la seva terra, podia un jorn
glossar les figures bíbliques i els panorames
d'Israel, figures i panorames perfectament
alcoverians a través del més cristià dels seus
llibres ('). I la ciutat d'Henoc, la visió dels
gegants ('"), la història d'Agar, les esposalles
d'Abraham i Rebeca, el rei Saul, la fe
d'Abigaïl, l'aixerreïment dels deserts orientals,
les siluetes dels camells i les figures
venerables dels profetes pot projectar ies
embolcallades d'una ombra de misteri i majestat,
amb un regust de mirra i de mora
d'esbarzer que us fan pensar en aquelles oliveres
de la Terra Santa transplantades damunt
mateix de les terres brunes de Mallorca.
FIDEL S. RIU DALMAU
(1) Poetes i critics, J. M. Capdevila.
(2) Art i literatura, Joan Alcover.
(3-4-5-6 7-8) Cap-al-tard, ídem.
(9) Poemes bíblics ídem.
(10) Els Gegants, poesia amb què Joan Alcover honorà
la revista «Cenacle», la qual deu anys endarrera es publicava
a Manresa.
— 37

38 Febrer 1926.
DOS POEMES DE WILLIAM BLAKE
CANÇÓ
Les meves sedes, les joies lluents,
la llangor i el somriure
sempre l'amor se'ls endú;
i la tristesa mesquina
ja, per ma tomba, portava un xiprer,
com escau als que estimen.
La seva cara és igual que un cel clar
del temps que es baden poncelles:
oh, per què té el rostre tan bell
i el cor igual que gebre?
El seu pit és sepulcre d'amor,
on pelegrins van i vénen.
Deu-me l'aixada i la destral
i un llençol que pels aires voleï.
Tot just la fossa hauré cavat,
que vinguin vents i tempestes.
Jo rríajeuré, més glaçat que no el fang,
perquè l'amor es fon depressa.
LA ROSA
Una flor dolça si em van oferir,
com en sé al maig cap més flor no hi hauria.
Jo deia: « Tinc un rose al meu jardí*.
I vaig deixar la satalia.
Després, a l'ombra, cercava el roser,
que el vull regar cada nit, cada dia.
Però, marcida, la rosa caigué,
i per delit només tinc les espines.
MARIÀ MANENT, trad.

LA VIDA ARTISTICA
A l'entorn del nom de Torres-Garcia
s'ha lliurat una batalla per la qual s'ha provat
la cavallerositat i patriotisme de molta gent.
Els nobles mur^Mel palau d'En Blay començats
a pintar per Torres-Garcia alçaren a son
temps P odi dels pompiers i produiren el
menyspreu i la poca estima de molts altres
artistes que a casa nostra passen per gent
d'avantguarda.
Quan Torres-Garcia terminà el primer
plafó, els Gallofres i Oilers i altres i altres—
que és millor no anomenar perquè alguns
són morts i els altres potser avui no gosarien
sostenir públicament una campanya com
aquella — començaren d'aixecar la veu irada
de la bestiesa El que fou pitjor és que algú
dels que havien portat a Torres-Garcia a
decorar els murs del Saló de Sant Jordi
abandonà el mestre a l'hora de les patacades.
Entre els que aconsellaren a Prat de la
Riba que donés els murs del Palau de la Generalitat
al pintor, aleshores neoclassicista,
hi havia Eugeni d'Ors, el sempre voluble i
egòlatra puixant. No sé per quins set sous
va renyir amb En Torres i fou qui el va
deixar a l'estacada. Tots els altres amics i
admiradors del pintor no férem per ell el
què devíem. Mentre En Prat visqué, Torres-
Garcia continuà la feina, però després les
coses canviaren. La gran majoria de polítics
catalanistes, en veure la lleu defensa que
feien els camarades més pròxims de Torres-
Garcia, terminaren per no sentir cap mena
de simpatia per l'obra d'aquest pintor.
Torres-Garcia, home de grans inquietuds,
contribuí també al seu propi fracàs, sense
pensar-s'ho. La tendència neoclàssica dintre
l'àrea de Polignot, endolcida pel noble romanticisme
al Puvis de Chavannes, fou
substituïda en el cor del pintor per una tendència
que els seus seguidors anomenaren
vibracionisme, que era un futurisme expressat
per mitjans fauves. Torres, plasmava
d'una manera vivament interceccionista el
simultanisme dels futuristes italians, amb un
concepte plàstic molt més noble que cap
d'ells. Fou en aquest moment quan Torres-
Garcia, potser, començà a cansar-se de la
feina començada en el Saló de Sant Jordi.
Fou quan parlava de que, els plafons que
mancaven serien sobre temes industrials i
ciutadans — fàbriques, tramvies, ferrocarrils,
grans molls plens de mercaderies... tot expressat
d'una manera vibracionista. Els diputats
esverats ja de P obra començada,
s'irritaren ara en saber que Torres havia
variat de concepte plàstic. Vingué una discussió
teològica sobre el significat d'un plafó
i sobretot sobre el seu lema: «Lo temporal
no és més que símbol» escrit al peu amb
nobles lletres romanes. Torres-Garcia no
volgué cedir, sobre un extrem que no afectava
per res — cal dir-ho — l'essència plàstica
i vingué el rompiment, desitjat segurament,
en el fons, pel pintor i més desitjat
encara pels seus enemics, entre els quals
calia comptar-hi alguns funcionaris-tècnics
de la casa.
Torres-Garcia s' exilà voluntàriament i
encara avui és fora de la terra, però a ella
ha anat acostant-se ja que actualment és a
la Côte d'azur. Quan va anar-se'n de Catalunya,
uns quants amics li dedicàrem un
dinar de comiat al Restaurant del Parc,
érem quatre gats.
D'aleshores ençà han passat uns quants
anys. Ara, als senyors de la situació se'ls
acudí primerament, destruir l'obra realitzada
de Torres-Garcia, cosa molt natural en ells,
partidaris com són del protocol, i per tant, de
l'art oficial.
S'alçà una protesta iniciada per Busquets
i Ràfols i secundada — segons diuen — fins
per crítics madrilenys com José Francés. Els
diputats actuals i els artistes que foren invitats
a pintar el Saló de Sant Jordi no gosaren
acceptar sense fer la declaració — que
no va satisfer a ningú — de què mirarien de
deixar visible l'obra de Torres-Garcia i que
en tot cas es conservaria davall d'unes teles
pintades. Malgrat tot les pintures havien
estat escrostonades, sense cap mena de res-
- 39

pecte, en canviar uns muntants de les portes,
que eren de fusta, per uns de pedra.
A l'entorn del cas Torres-Garcia es produí
l'escàndol. La gent començà d'enterar-se
que alguns pintors invitats no acceptaven la
comanda: Ramon Casas, Ricard Canals,
Joan Llimona, Lluís Masriera i Fèlix Mestres.
Els uns renunciaren per cavallerositat, els altres
per patriotisme i altres per ambdues
raons.
Sembla que l'obra no es portaria ara endavant.
La gent de la situació s'ha donat
compte que solament han pogut obtenir la
col laboració del millor de cada cosa, fent
alguna excepció. El deixar sense efecte
l'acord de decorar el Saló de Sant Jordi,
serà un càstig merescut als que sense pensar-s'hi
gaire havien dit que sí.
Un altre esdeveniment d'actualitat ha estat
l'homenatge a Rusiñol pintor i literat.
Rusiñol és tant simpàtic, ell i la seva obra
que —com digué Joan Sacs fa bastant temps
— no cal escatir-ne els mèrits. Malgrat tot,
el meu homenatge és pel Rusiñol pintorpoeta
de l'època de Montmartre. Aquella
època gris que quan en descobrim alguna
tela tenim els pintors joves una veritable
alegria. Com també és pel Rusiñol dels dibuixos
sentimentals del fi de segle — el Rusinyol
dels quatre Gats, del Cau Ferrat i de
les festes modernistes.
* * *
Entre altres esdeveniments artístics cal
esmentar els cartells que s'han fixat en els
murs ciutadans anunciant el Teatre Eclèctic
i el Cicle de Teatre Rus, cartells interseccionistes
però més lleugers que trascendentals.
També cal remarcar l'exposició d'originals
de cartells de Francesc d'A. Galí que tingué
lloc a cân Dalmau. De cân Parés: l'exposició
Cases-Rusiñol. La de Joaquim Vancells,
una de les millors, que ha fet aquest artista
— sobretot els seus estudis i notes directes,
plens de recerca i de joventut. La de l'esculptor
Clarà, malgrat cert deixatament de
l'obra actual, i la del pintor Jacint Olivé, as-
sociat a Nou Ambient i dintre les tendències
linealistes incisives al Van Gogh, les millors
teles.
* * *
De Madrid cal esmentar el soroll que
sembla que ha fet l'art català. Han descobert
molt estranyats que no pintàvem barretines,
ni porrons. No tots els nostres artistes
europeïtzants han volgut anar a Madrid —
cal fer constar que, encara que pocs, alguns
han refusat la invitació. Joan Colom p. e. ha
preferit organitzar una exposició seva a les
galeries Durand-Rual de París. La pintura
catalana — cal no oblidar-ho — està lligada
amb l'art francès que és l'únic de tot el món
actual.
* * *
De París cal registrar el centenari de
Louis David, celebrat oficialment al Louvre
el dia 28 de desembre passat. A Bruxel les
on David és enterrat també es commemorà.
S'han escrit estudis sobre la vida de David
(la seva egolatria i manca de ciutadania:
pintor de tots els règims) que han projectat
molta llum damunt la vida no massa idíl·lica
dels artistes. Josep Pla ha escrit sobre aquest
tema un article formidable a «La Publicitat»:
moralment hem quedat molt malament. Val
més ésser homes tots d'una peça, que bons
artistes cínics i egòlatres. A David li hem
oblidat la vida rastrera i sinistra en gràcia,
sobretot, a alguns retrats formidables; però
l'exemple de narcissisme artístic davidià
sempre serà ben poc recomanable.
* * *
Ha mort a París d'una operació, el pintor
d'avantguarda Fèlix Vallotton, nat a Lausanne
el 26 de desembre de 1865. Vallotton
restarà enrolat, però, en el moviment pictòric
contemporani francès, dintre el qual tindrà,
ben segur, un lloc d'honor. Linealista i
colorista auster no matava però la sensualitat
ni el sabor de la pintura— aquestes qualitats
es feien presents ben travades sota una
ben delimitada però no insensible arquitectura.
RAFAEL BENET
40 Febrer 1926. *

PRIMERA CONVERSA AMB EL DOCTOR JULIOL
No cal pas que m'entretingui massa a
presentar-lo. Ell mateix, les seves paraules
ho faran millor que jo, el seu admirador.
Totseguit veureu que no és pas un home
perfecte ni té ganes de semblar-ho perquè la
seva sinceritat i el seu natural bon gust no
li ho permet. Es un home ple de febleses i
de caigudes, que ni tan sols s'atreveix a
negar. Com que arriba un moment que tothom
té dret a la seva casa, el Doctor Juliol
és avui un home de sa casa. Abans, però,
en la seva joventut no va tenir mai res segur;
fins es pot dir que el migrava la seguretat i
la fixesa en les coses d'aquesta vida. El camí
que seguia no era, ben cert, per arribar a
ésser ric ni per arribar a fer-se una personalitat.
Va sortir de Barcelona als vint anys i
hi va tornar quan en tenia quaranta. Aquest
temps que es va passar voltant món, deixat
de la mà de Déu, portant una vida absurda
d'estudi i d'aventura és tota la seva joventut.
La gent li ha donat fama d'anarquista i
poc sociable; ell, però, sosté que és un home
ordenat i conservador.
Als seixanta anys comença a sentir que li
convé reposar. El seu temperament ple de vitalitat
i d'exuberància l'ha inclinat a donarse,
quan ha pogut, una vida regalada; ara,
perd, la seva naturalesa declina i com que
l'artritisme comença a fer de les seves no
ha vacil·lat a posar-se a règim. Menjars
lleugers i un parell d'horetes passejant pel
sol. D'aquesta manera tan plàcida pensa estirar
tant com pugui la veta de la seva vida.
A la tarda del diumenge, el nostre doctor,
sent l'opressió de la gentada que s'apodera
del seu passeig, tot aixecant una polsaguera
irrespirable i podrida; llavors es queda
a casa. Assegut en una butaca confortable
vora d'una ampla finestra contempla un panorama
urbà ben definit i tancat; és el claustre
d'un col·legi de monges riques. En mig
del claustre una catifa d'herbes minces, volta
una imatge de la Verge amb un roser entortolligat
a la peana. Quan fa una mica de
vent hi ha un eucaliptus que es gronxa, se
sent una remor de fulles i passen les monges
amb el vel en l'aire. Cada hora que sona en
el rellotge conventual és un petit episodi que
matisa el silenci del nostre home.
— El Doctor Juliol?
— Entreu, entreu, amic Prunella.
S'aixeca de la seva butaca, deixa un
llibre que estava llegint i es treu les ulleres.
— Seieu Prendreu alguna cosa?
— Com volgueu. Gràcies.
En Prunella pren un licor i el Doctor pren
una tisana.
— Vós no beveu licors, tanmateix?
— Vigilo la meva salut. Es una cosa fastigosa;
sinó la vigilés, la perdria. Però, no
ho prengueu pas com un consell, vós sou
jove i no necessiteu consells
— No direu pas que la vida no val la pena
d'ésser conservada.
- Si no teniu força per a res més, amic
meu, conserveu-la.
— I vós, Doctor, què fèieu quan éreu
jove?
— Voltava pel món com una ànima en
pena amb una llanterna a la mà. Mai vaig
trobar res que valgués l'esforç de dedicar-hi
la meva pobre vida... intensament, sabeu?,
com aquell qui es beu una copa de vi d'un
sol glop o s'ho juga tot en una sola carta.
Quan hom arriba a vell, sense que en els
propis records hi hagi aquell instant de risc
que li hauria privat d'arribar-hi, sembla que
visqui de caritat. Sembla que li falti alguna
cosa que doni el dret de viure. Quan hom és
jove pot fer moltes coses útils. La vellesa és
massa feixuga i tímida i ningú no la tolera.
— Així digueu—fa l'amic Prunella — que
no hi ha res com un acte d'audàcia d'un
home jove per merèixer la consideració social.
Què dieu ara — respon el Doctor fent
una rialla grassa que fa enrogir el jove Prunella
— heu vist comèdia més divertida que
la que es juga amb la consideració social. Ja
veureu. El meu il·lustre company, Doctor
Garrigueta, era fa alguns anys un home d'esdevenidor
incert, malgrat la seva esplèndida
- 41

col·lecció de corbates. Un dia, però, va tenir
la pensada de presentar la seva senyora a
l'intendent Garcia Tome i la cosa va canviar
d'aspecte. La senyora de Garrigueta va adquirir
una notorietat fulminant. Les «notes
de Societat» dels diaris deien sempre que
era tan distingida, i tothom la va poder veure
retratada fent caritat als pobres en la sala
del «Comitè de dames». Mentrestant els
joves més brillants del Passeig de Gràcia
sostenien que la senyora Garrigueta tenia
les cames molt fines. L'entrada al «gran món»
era un fet indiscutible. Va venir naturalment
que aquesta distingida senyora es va tallar
els cabells a la «garçonne» i aquest acte que
no té res de particular, va fer una gràcia extraordinària
a l'intendent Garcia Tome El
mateix dia dirigint-se al bon Garrigueta l'intendent
va dir-Ii: —EI cor em diu que et
faran regidor—. En Garrigueta va plorar
d'alegria i al cap d'una setmana, que era la
Festa de Corpus, ja va anar a la processó
amb les insígnies del càrrec. Veieu, amic
Prunella, el doctor Garrigueta no era cap
heroi i va agafar fama. No tot depèn dels homes.
Quan les senyores volen, els seus marits
disfruten d'una gran consideració social.
El doctor va fer una rialla sorollosa men-
tre En Prunella se'l mirava amb una indiferència
que no podia dissimular.
— I bé —fa el doctor — què en penseu
d'aquesta història.
— Que és molt vulgar.
— Doncs què volíeu?
— Que em parléssiu de la vostra joventut.
— La meva joventut? — digué mentre
els seus ulls s'il·luminaven d'una manera
càndida —. Torneu un altre dia i us contaré
una història d'amor.
— Sou un sentimental?
— I vós, no?
— No.
Quina llàstima tan jove. No sé pas quin
món és el vostre. L'amor... Les dones... són
uns animals molt arbitraris i apassionants; el
seu instint no s'acaba mai. La meva joventut,
amic Prunella, fou una cosa borrascosa.
I el doctor s' aixecà de la seva butaca
com si es volgués desvetllar.
En el cel, que començava enfosquir-se,
hi havia uns nuvolets de color de rosa. La
campaneta del convent veí féu un repic, i un
moment després passaven pel claustre les
ombres de les monges que anaven a resar,
com cada dia, pels difunts i pels vivents.
IGNASI ARMENGOU
ELS ALLIÇONAMENTS DE LA NOSTRA HISTORIA
En aquests moments magnífics de la vida
espiritual del nostre poble, mentre totes les
activitats intel·lectuals i artístiques es plasmen
en una producció fecunda que troba ja
un públic preparat i un mercat de possibilitats
bastant considerables, hem de lamentar
que l'estudi de la nostra història sembli cosa
reservada a un petit nucli d'homes intelligents,
i a una colla, més reduïda encara,
d'homes de bona voluntat. Els primers són
aquestes autoritats del nostre món intel·lectual
prou conegudes de tots perquè ens calgui
nomenar-les, les quals, van servint al
nostre poble admirables versions de la Història
de Catalunya. Els altres, cal dividir-los
en grups. Els qui pacientment van escorco-
42 Febrer 1926.
llant els arxius comarcals i transcriuen tot el
que sembla d'algun interès, d'una manera
gairebé mecànica, formen el grup més nombrós.
Els qui solament es dediquen a l'estudi
d'un aspecte, només d'un sol problema o
una sola època formen l'altre. Després hi ha
— i aquests són escassíssims — els qui en
cada nota històrica cerquen les arrels racials
més pures per presentar al públic, completament
destriades, les lliçons de la nostra història,
dels motius accidentals aliens, que
tants anys de foscor han fet aparèixer també
com a cosa nostra.
Tanmateix, avui l'estudi directe de la
nostra història resulta una tasca poc abellidora
i d'escàs lluïment personal. Cal pensar

que a Catalunya hi ha una tasca a complir,
una tasca de sacrifici i d'estudi ignorat i segur,
però de fecundíssims resultats en la
formació de les generacions futures: és la
de desentranyar dels arxius de cada poble,
de cada parròquia, de cada masia les velles
tradicions, l'essència de la nostra història.
Tot el material que així es reunís, demà
serviria perquè algun dels nostres historiadors
més autoritzats pogués fer una revisió
dels estudis publicats o posés un apèndix a
les obres dels quatre o cinc homes que avui
són les nostres autoritats en aquests estudis.
Entre ésser mal literat o esmerçar la intel·ligència
en escorcollar els arxius per a
una tasca de profit, l'elecció no és dubtosa.
No volem pas dir amb això que tothom ha
d'esdevenir historiador. Només que cada u
dintre del seu camp d'acció té el deure d'aportar
material que enriqueixi la nostra història.
En l'ordre local hi ha molt a fer. Ens
trobem — per exemple — que moltes ciutats
passen a la història amb una significació determinada,
perquè els historiadors locals s'han
enamorat amb preferència d'un tema i prou.
A Manresa quan hom us ha parlat de La Llum
i per conseqüència de l'Acéquia, fora de la
guerra de la Independència, el vulgus no
sap res mès de la nostra història. No obstant,
Manresa pot oferir lliçons magnífiques des de
la invasió dels moros passant per les glorioses
èpoques de la dinastia catalana fins
a l'època del Compromís de Casp, Regnat
de Felip IV i guerra dels aliats contra el nét
de Lluís XIV, i el poble les ignora perquè
ens hem deixat enlluernar massa per gestes
menys profundes.
Això mateix s'esdevé a tot arreu de la
nostra terra des del pla de Tarragona a l'Empordà,
des de la clara mar de Barcelona a
Lleyda i el Bergadà. Hom parla massa dels
romans i dels grecs i d'altres motius més
joves, que endebades intentaríem esmentar,
per enfondir poc en els punts essencials
de ço que hem donat per dir-ne genèricament
la nostra història, en aquests
punts que ens senyalen èpoques i moments
virils de la raça, sacrificis aïllats, afirmacions
ideològiques les quals avui serien una colpidora
lliçó per a cada indret de la terra, per a
cada família, per a cada ciutadà.
Concretant més, Manresa és coneguda
massa superficialment dels manresans i dels
altres perquè ens han parlat molt de fets
històrics, els quals, avui no són cap motiu
d'orgull per a ningú, mentre les lliçons pures,
les necessàries, queden massa inèdites. S'ha
d'acabar la vergonya que Manresa sigui
sempre la ciutat de tal o tal altre fet, perquè
Manresa és, per damunt de tot, la ciutat de
la continuïtat racial a través dels pecats que
hagi pogut cometre. Cal, doncs, la divulgació
apologètica o analítica dels moments més
ignorats i més genuïns de la nostra història,
per tal d'alliçonar les actuals generacions i
enriquir les recopilacions totals de la bibliografia
històrica catalana, tot ajudant així a
completarla unitat espiritual d'aquesta terra.
No obstant aquest esforç caldria que fos
general, car la manca de cohesió espiritual
que hom observa avui en el nostre poble és
fruit dels escassos o nuls coneixements que
té de la nostra història. Wells, en el seu
darrer llibre «Esquema de la Història» (') fa
notar que no pot haver-hi una pau, una espiritualitat
comú sense idees històriques comunes.
Això és el que demanem: sortir dels
círcols viciosos per vulgaritzar la nostra història,
d'una manera orgànica, a l'alcanç de
totes les intel·ligències, perquè tothom pugui
guiar els passos d'avui per les lliçons
que ens ofereixen aquells actes dels nostres
avis, quan responien a la veu racial
Calen els llibres d'Història doctes, per
als que són versats en aquestes disciplines;
però ens calen, sobretot, als catalans, les
lliçons històriques planeres, escrites de faisó
llaminera, com qui escriu una fantasia, perquè
sigui agradable de llegir als que més ho
necessiten els quals solen ésser precisament
els que més depressa fugen dels llibres doctes
i solemnials. Mentrestant,cada publicació
catalana, diari, revista, butlletí o el que fos,
hauria de dur sovint notes històriques, escrites
amb esperit crític, deduint la lliçó del moment
o senyalant l'error de l'època, perquè tots els
ciutadans anessin retrobant, sense gaire esforç,
la pròpia conciència racial.
F. FARRERAS-DURAN
(1) No confondre'l amb la Breu història del món del
mateix autor.
— 43

B R E V I A R I
Es imminent la publicació del volum
«Obres menors» de Tàcit, per la Fundació
Bernat Metge, amb una intrucció de Francesc
Martorell. La traducció és feta per Miquel
Ferrà i Llorenç Riber, dos prestigis de
les nostres lletres.
En aquest volum, l'aparició del qual s'escaurà
el pròxim mes d'abril, es publiquen els
tres tractats Diàleg dels Oradors, Agrícola,
Germània, els quals, com diu l'introductor,
representen moments ben distints en la vida
literària de Tàcit. Tots tres, però, estan
lligats per aquell nexe espiritual, indefinible
i íntim, que és la comunitat d'autor, per aquella
germandat que hom reconeix sempre en
l'obra d'un escriptor, a través de totes les
seves evolucions, a través de totes les modificacions
que el temps, l'educació, les influències
externes, hagin pogut portar. «Però,
llevat d'aquesta interna unitat — prossegueix
En Martorell — que ens fa endevinar ja en la
primera obra de Tàcit, moltes idees, molts
sentiments i fins maneres de dir que perduraran
en tota la seva producció, cap altre
lligam no hi ha entre aquestes obres. Els
temes, els intents de l'autor en redactar-les
són ben diversos en totes elles i fins podem
veure com l'estil mateix evoluciona davant
els nostres ulls llegint aquestes pàgines per
on passa el Tàcit, ciceronià i retòric, influït
pels records i per les lectures de l'escola, i
el Tàcit de les Històries i els Annuals, amb
tots els seus defectes i qualitats. I és que
entre la data primera del Diàleg i la Germània
han passat més de vint anys, llarg espai
d'una vida mortal, podríem dir amb mots del
mateix autor nostre, més llarg encara si
tenim en compte la vida vertiginosa i enfebrada
de la Roma del seu temps, actuant tan
vivament damunt els seus homes. I és això
el que cal atendre per a la justa comprensió
d'aquestes tres obres: la data de la llur composició,
la diversa situació de l'autor en escriure-les
i, servint de fons, la Roma del
segle i, amb la seva grandesa i les seves
enormes misèries.»
— El nostre col·laborador, doctor Pius
Font i Quer, donà el dia 14 de març una
conferència en l'estatge del Centre Excur
sionista de Bages, sota el tema suggestiu de
«La vegetació i la flora a les muntanyes».
El conferenciant exposà en línies generals
les característiques climatològiques de
44 Febrer 1926.
la muntanya, la minva de la temperatura
mitja anual i l'augment de les precipitacions
aquoses, minva i augment que és possible
d'apreciar àdhuc dintre de la comarca de
Bages, en comparar p. e. el clima de Manresa
amb els de Moyà i Montserrat. La conseqüència
d'una major abundància d'aigua a
la zona inferior de les muntanyes, no és altra
— digué — que una més gran ufana en la
vegetació, una major densitat dels boscos i
una vigoria més gran de llurs elements. Les
espècies, no obstant, segueixen essent les
de la plana pròxima, sense variació sensible.
Part d'amunt d'aquesta zona inferior, per
mor de la minva de la temperatura, arbres
millor disposats per a resistir temperatures
més fredes, es fan mestres del terreny tot
foragitant-ne les espècies de la terra baixa;
els arbres i arbusts del Nord, esfulladissos a
l'hivern, hi prenen plaça, per llur temperament
adaptat a climes freds. Aquesta és la
zona muntanyenca. Nombroses diapositives
del litoral de Catalunya i de diversos països
de la Mediterrània, per tal de mostrar-nos
característiques de vegetació del tot semblants,
foren projectades en acabar aquesta
primera part de la disertació. D'altres, ens
mostraren les profundes diferències entre el
soleil i l'obaga, com les del Montnegre, vestit
de junedes, suredes i alzinars a la vessant que
mira el mar, amb avellanedes i bosquerols de
castanyers i roures de fulles fugisseres, mirant
el Nord; d'altres, encara, la ufania dels
alzinars de Montserrat i els diversos aspectes
de la zona muntanyenca a les muntanyes
de l'Aties, Serranía de Ronda, etc.
En passar d'una certa altitud, ens digué
el conferenciant, si la temperatura segueix
minvant, i ens dóna mèdies anuals cada cop
més baixes, la pluja no augmenta; ans bé, a
partir d'un cert nivell, variable en cada nucli
muntanyós i influenciat per variadíssimes
causes, comença a decréixer ràpidament EI
clima alpí, pel que toca a la pluja, suposa
precipitacions d'escassa densitat, gotellades
freqüents i passatgeres, les quals si bé són
prou per a mantenir una humitat superficial
en la terra, i com a conseqüència herbeis
frescals, no abasten a satisfer les necessitats
aquoses dels arbres, de rels més profundes i
molt més desenrotllades.
La disertació del doctor Font i Quer plagué
a tots els concurrents, els quals li dedicaren,
en acabar, una forta ovació.

RELLOTGERIA
Amb l'atenció especial que
posem en la confecció de
una joia i l'interès extraor-
dinari que tenim en esco-
llir la pedreria, obtenim:
GUST EXCEL·LENT
CALITAT IMMILLORABLE
I PREU LIMITAT
ARGENTERIA
GRANÉ & BUS QU ETS
-J O 1 ERS
BORN, 21 MANRESA
LES MILLORS REVISTES I PUBLICACIONS, AIXÍ COM LES OBRES MÉS
IMPORTANTS DE LA LITERATURA MODERNA, LES TROBAREU A LA
LLIBRERIA TORRA
MANRESA
PLAÇA DE L' OM, 2 TELEFON N.° 445

IMPREMTA DE SANT JOSEP
I M P R E S O S C O M E R C I A L S
C A T A L E G S IL·LUSTRATS - O B R E S - R E V I S T E S
TALLER D' ENQUADERNACIONS
M A N U F A C T U R A D E L L I B R E S R A T L L A T S - R E L L E U S
RAMON TORRA, S. en C.
MANRESA
SOBRERROCA, 25 I 27 TELEFONS : 128 I 556