El guant màgic - BiBGirona

el guant
màgic
Text d'Anna Manso i dels alumnes de quart de:
Escola El Gegant del Rec
Escola El Pla de Salt
Escola El Veïnat
Escola La Farga
Escola Mas Masó
Escola Silvestre Santaló
Col·legi Mare de Déu del Roser
Col·legi Pompeu Fabra
Col·legi Vilagran
Il·lustracions: Delphine Labedan
Fotos: Arxiu Municipal de Salt

Títol: El guant màgic
Text: Anna Manso i
alumnes de quart de primària de les escoles de Salt
Presentació: Anna Manso
Conte de la Teresona: Sessi Sitjà
Il·lustracions: Delphine Labedan
Fotos: Arxiu Municipal de Salt
Edició: Salt, juny 2012
http://covedelesparaules.wordpress.com
"El guant màgic”
està subjecte a una llicència de Creative Commons
Ajuntament de
Salt
Serveis Territorials a Girona
Biblioteca
Pública
Iu Bohigas-Salt

Una ànima
Inventar, imaginar, teixir una història, escriure... són verbs
que normalment s'usen, es conjuguen, en singular: jo
escric, tu escrius, ell escriu... A Salt, no. A Salt, aquests verbs
els fem anar en plural: nosaltres escrivim, vosaltres escriviu,
ells escriuen. Perquè el conte que teniu a les mans no és
com els altres. És un conte conjunt. Un conte que hem
cuinat un munt de nens i nenes amb l'ajuda dels mestres i de
les mestres, de les bibliotecàries, de la il·lustradora i de mi
mateixa. Un conte amb moltes mans i encara més dits, però
amb una sola ànima, aquella que té ganes d'explicar que a
Salt hi ha bones idees, fantasia, ganes de treballar,
d'escriure, de llegir i de participar, l'ànima dels nens i de les
nenes de 4t.
Tothom ha treballat molt, moltíssim! Han investigat com era
el poble en el passat, han visitat edificis antics, han escrit
textos per explicar el que han après i, després, tota aquesta
informació l'han fet servir no pas per fer un treball d'història
o de geografia, no, sinó per escriure un capítol del conte i
perquè jo mateixa pogués escriure els meus capítols. És a
dir, han fet d'escriptors i escriptores i han après que aquest
és un ofici que vol feina, esforç, curiositat, imaginació, gust
pel llenguatge i ganes de passar-s'ho bé.
- 3 -

Abans he escrit que a Salt, els verbs, «els fem anar». I ho he
escrit d'aquesta manera, tot i que jo no visc a Salt, ni hi he
nascut. Aquest és el tercer any que col·laboro amb les
escoles del poble, la Biblioteca Iu Bohigas i el Pla Educatiu
d'Entorn en aquest projecte, i em fa il·lusió escriure que em
sento una mica saltenca. I no sóc pas l'única: la Rita
Fredolica i el seu avi, l'Enric Fredolic, també.
Bona lectura!
Petons saltencs i graciencs.
- 4 -
Anna Manso

- Capítol 1 -
Un guant. La Rita Fredolica l'havia perdut i feia hores, dies i
setmanes que el buscava. No era un guant qualsevol.
Pertanyia al parell de guants peluts
de coloraines que duia posats
aquell estiu que va conèixer la fada
Berta. Eren els seus guants preferits,
perquè eren els únics capaços
d'escalfar-li els dits i, a més, li
recordaven els dies tan divertits i
atabalats que havia viscut capgirant
la Ciutat Més Freda del Món fins a
transformar-la en la ciutat Més Calorosa del Món. Van ser
tan sols un parell de dies… però quins dies! Fins i tot una
escriptora havia escrit un conte explicant el que havia
passat. I un munt de nens i nenes del poble de Salt l'havien
llegit. I ara, gràcies al bloc «El cove de les paraules»,
s'havien fet amics. De cop, en pensar en els nens i nenes de
4t de Salt, la Rita va recordar on havia perdut el guant i es
va adonar que seria molt difícil recuperar-lo.
La Rita frisava per visitar el poble de Salt. Frisava tant que,
una nit, mentre mirava estels fugaços amb l'avi Enric Fredolic,
va desitjar poder viatjar-hi. Es va adormir una mica
decebuda. El seu desig no havia funcionat. Però així que va
tancar els ulls, va passar un fet extraordinari: es va despertar
a Salt, a un Salt diferent del que veia a les fotos del bloc, o
consultant les pàgines d'Internet. Era el Salt del passat! Va
visitar la fàbrica Coma Cros, que ara és un centre cultural,
i la biblioteca Iu
- 5 -
Un guant

Bohigas. Va fer-se amiga d'una nena que treballava a la
fàbrica. I va visitar la sèquia Monar. La sèquia era el darrer
lloc que recordava abans de tornar-se a despertar. Sí, el
guant havia quedat allà, tancat dins el somni!
L'endemà va explicar el seu problema a l'avi Enric. El seu avi
era un expert a rumiar i pensar bones solucions. De
vegades les respostes no eren les que la Rita volia sentir,
però sempre eren assenyades i optimistes. Aquesta vegada
l'avi va quedar parat. Es va gratar la calba. Es va netejar les
ulleres. Es va pentinar el bigoti i la barba. I va parlar.
–Rita, has de tornar a viatjar al Salt del passat. Has
d'aconseguir entrar de nou dins el somni i buscar el guant.
–I com ho faré? I si no torno a somiar-hi mai més? –va
preguntar la Rita, ben preocupada.
–Tu sola no ho pots fer, però l'Anna t'hi pot ajudar.
L'Anna és l'Anna Manso, l'autora del llibre sobre aquell estiu
tan boig. La Rita i l'avi van parlar amb ella i l'Anna els va
explicar que tenia una màquina màgica per viatjar on fos:
els llibres! I entre tots tres van tenir una bona pensada.
Gràcies als nens i nenes de Salt, escriurien un conte que
passés al Salt del passat. La protagonista seria la Rita, i així
podria recuperar el seu guant.
Per tal d'aconseguir-ho, van embolicar un munt de gent,
com els mestres i les mestres, la gent que treballa a la
biblioteca, com l'Antònia i l'Íngrid. I en Pep. I la Bàrbara.
Però, sobretot, sobretot, els nens i les nenes que van voltar
per Salt, mirant, investigant i aprenent com era el poble fa
tants anys. Tot era a punt per començar el conte. I així va ser.
- 6 -

Ahir a la nit la Rita es va ficar dins del llit amb un rau-rau a la
panxa. Sabia que quan tanqués els ulls, l'Anna escriuria les
primeres paraules del conte Un guant. La Rita Fredolica
l'havia perdut i feia hores, dies i setmanes que el buscava. A
la Rita li va costar agafar el son, però per fi el cansament va
poder més que no pas els nervis.
De cop va obrir els ulls, buscant l'avi. De primer no el veia,
tan sols era capaç de distingir una boira espessa i amb olor
de menta.
–Avi Enric! On ets?
–Aquí, al teu costat. Allarga la mà!
La Rita va estirar el braç, fent tentines amb la mà, fins que va
tocar la mà forta i calenta de l'avi.
–Em sembla que som de viatge, dins del somni –va pensar
l'avi en veu alta.
La boira es va escampar i una llum feta de tots colors els va
envoltar, obligant-los a tancar els ulls, enlluernats. Quan
els van tornar a obrir eren dins una fàbrica de telers, rere
una pila de roba, amagats.
–Avi, ja hi som! Som a la Coma Cros!
–Reina, aquí només hi ha dones, i nenes i nens! Si em
veuen, em faran fora. Jo sóc un senyor!
–No hi havia pensat! –va respondre amoïnada la Rita–.
Espera't aquí un moment. Vaig a buscar la meva amiga, la
Teresona.
La Rita va caminar de pressa, amb la mirada baixa, dissimulant,
tot i que no calia, perquè tothom anava a la seva. El
soroll eixordador la va atabalar. Fins i tot li costava pensar.
- 7 -

I de la Teresona, res de res. Mentre mirava per tots cantons
va topar amb la mirada d'una nena que teixia incansable al
seu teler. La Rita s'hi va atansar.
–Perdona, que has vist la Teresona?
–No. Em sembla que està malalta. O sigui que malament.
Si no ve, no cobra.
–Ah, vaja… Potser tu em pots ajudar. Em dic Rita i…
–Jo Margarida. I ara no puc parlar o m'esbroncaran.
La Margarida va explicar a la Rita que acabava el torn al
cap de deu minuts. I van quedar de veure's rere la pila de
roba on s'havien amagat l'avi i la Rita. En tornar-hi, la Rita
va mirar pertot arreu. Quin món més estrany! Els nens i les
nenes, en lloc d'anar a escola, a treballar! I aquelles dones!
Quina cara de cansades! Fins i tot li feia una mica de
vergonya buscar el seu guant. Però volia recuperar-lo. L'avi
i la Rita van esperar uns minuts fins que van sentir passos
que s'acostaven. Van treure el cap i… en lloc de la
Margarida van veure un senyor amb cara de pocs amics,
mirada penetrant i grisa, que caminava ben coix. Amb una
veuota greu que s'alçava entre el brogit dels telers els va dir:
–Què hi feu vosaltres dos aquí?
- 8 -

- Capítol 2-
Tant la Rita com el seu avi van voler donar explicacions de la
seva presència allà, però amb el soroll eixordador de les
màquines no podien fer-ho. L'home, que era un dels
vigilants de la fàbrica, els mirava fixament i, sense cap
mena de miraments, els va dir que l'havien de seguir. Va
començar a passar al davant i la Rita, espantada, es va
agafar ben fort al seu avi. No sabien on els portaven, però
l'avi li feia senyals que tot aniria bé. Van sortir d'aquella sala
infernal i els van fer pujar les escales que conduïen al
despatx de l'amo de la fàbrica.
El vigilant, el senyor “Pere de Can Coberta”, un home fidel i
que no fugia dels problemes, va pensar que el millor seria
portar aquells dos intrusos amb l'amo i ell ja sabria el que
s'hauria de fer. Quan van entrar, van veure que el despatx
era una habitació fosca, amb una taula plena de papers,
una màquina d'escriure i unes prestatgeries plenes de
llibres coberts de pols. També es van adonar que en un racó
hi havia una petita finestra. La Rita, tan tafanera com
sempre, s'hi va acostar i va veure la sèquia Monar. Aquella
imatge li va fer pensar en l'últim record del seu somni, cosa
que li va produir una alegria immensa.
El vigilant els va dir, amb veu molt greu, que havien
d'esperar, va sortir i va tancar l'habitació amb clau. Tant la
Rita com l'avi van entendre aquella situació. Mentre
esperaven, van sentir una sirena.
- 9 -
El salt al passat

–Què és això? –va preguntar la Rita a l'avi.
–Deu ser la sirena que avisa els treballadors del canvi de
torn.
Segurament la Margarida acabava llavors el seu torn i se
n'anava ja cap a casa. Què farien ells? Mentre es
preguntaven això, la Rita va sentir uns copets. Semblava
algú que llançava pedres al vidre, i va obrir la finestra.
Quina sorpresa va tenir quan des de la finestra va veure que
la Margarida els havia anat a buscar! I és que totes les
treballadores de la fàbrica ja sabien que uns desconeguts
havien estat descoberts a la fàbrica i que els havien portat al
despatx de l'amo. En veure'ls, la Margarida els va dir:
–Si voleu sortir del despatx, ara és el moment. El meu amic,
en Pauet, us obrirà la porta. Si espereu l'amo, tindreu
problemes, perquè és un home molt recte i desconfiat.
- 10 -

Dit i fet! La porta es va obrir en aquell moment i van sortir
ràpidament de la cambra, van baixar les escales i van sortir
per una porta que donava al carrer. Mentre s'allunyaven de
la fàbrica amb pas lleuger, la Rita va pensar que estaven de
sort, ja que la Margarida era veïna de la Teresona i, per
tant, no s'havia de desviar del camí. I això, després de dotze
hores de feina, ho agrairia. Es mirava de reüll aquella nena,
perquè tenia les mans rasposes de la feina i va pensar que
ella era una privilegiada de viure a l'època que vivia i de
poder anar a l'escola. Van travessar uns camps i van enfilar
el carrer Llarg amunt fins arribar a unes cases molt humils.
Després d'acomiadar-se de la Margarida, es van apropar a
la casa de la Teresona. Van trucar a la porta, però ningú no
va obrir. Ho van tornar a provar fins que es van adonar que
no hi havia ningú en aquella casa.
- 11 -

- Capítol 3 -
–Avi, tinc gana… –va mormolar la Rita.
–Jo també –va respondre l'avi tocant-se la panxa que feia
estona que raucava–. I aquí no sembla que hi hagi ningú.
No sé pas què farem, s'està fent fosc.
La Rita, atemorida, va agafar la mà de l'avi. La va notar
calenta i forta, i l'espant es va fer més petit. Tot li semblava
estrany. Als carrers hi havia poca llum, la gent anava
vestida amb roba molt gastada, alguns la duien força
bruta, i hi havia un silenci diferent. La Rita va comprendre el
motiu de la seva estranyesa: els cotxes! No se'n sentia ni un!
Per sort, no feia gota de fred, era primavera i la temperatura
de Salt era ben diferent a la temperatura de la Ciutat Més
Freda del Món. De fet, la Rita començava a experimentar
una sensació deliciosa: calor! I les bufandes i abrics que
duia començaven a fer-li nosa.
–Psss… ei!
Una veu que venia de no se sap on els cridava. La Rita i l'avi
Enric es van girar, provant d'encertar-ne l'origen. Fins que
van veure un nen amb la cara bruta i un somriure que et feia
oblidar tota la brutícia que lluïa a les galtes.
–La Teresona avui no hi és. Ni ella ni ningú de la seva
família. Han anat a un mas d'uns parents i no tornaran fins
demà passat.
–I com saps que busquem la Teresona? –va preguntar l'avi,
encuriosit.
- 12 -
Avi, tinc gana

–Us he seguit. He vist com saltàveu per la finestra de la
fàbrica. Jo tornava de cal fuster on faig d'aprenent. Només
em deixa escombrar, però quan sigui gran faré un llit per al
pare i la mare. I armaris. I cadires. I taules. I tothom dirà
“mira, aquell és el fuster Joan”.
La Rita i l'avi van riure. Aquell nen devia tenir set anys, però
parlava com una persona gran, amb veu d'espinguet.
–D'on sou? Porteu la roba més rara que he vist en ma vida!
–va exclamar en Joan mirant la camisa hawaiana de l'avi
Enric.
–És una història molt llarga. I tenim una mica de gana. Els
teus pares ens deixarien dormir a casa teva? Qualsevol
racó ens estarà bé.
En Joan va entrar escopetejat dins de casa i en va sortir
acompanyat del seu pare, un home que se'ls va mirar com
qui mira dos extraterrestres.
–Vatua l'olla, d'on sortiu vosaltres?
L'avi va explicar que eren dos actors que anaven de camí a
Girona i que uns lladres els havien robat els diners que
duien a sobre. L'home se'n va compadir i els va convidar a
entrar.
–Jo no m'ho empasso, això que sou actors. A mi
m'explicareu la veritat –va mormolar en Joan a la Rita.
Dins de casa tampoc no hi havia gaire més llum que al
carrer. En lloc de bombetes hi havia espelmes i llums d'oli.
Aviat se'ls van acostumar els ulls i van poder tafanejar els
pocs mobles que hi havia: una taula, cadires de balca i una
calaixera. I sota la taula, un estri que la Rita no havia vist mai.
- 13 -

S'assemblava a una palangana metàl·lica, i a dins hi havia
carbó.
–És un braser –va xiuxiuejar-li l'avi a cau d'orella.
Per sopar els van donar tan sols un plat de sopa. Però com
que tothom va menjar el mateix, ja en van tenir prou. A més,
era boníssima. La mare, contenta pels elogis dels
convidats, els va dir que a la sopa hi havia pa, all i un
pensament de romaní. Els pares d'en Joan van demanar a
l'avi que els expliqués una rondalla. Segur que ell, que era
actor, en sabia un munt. L'avi no es va fer pregar. I va
començar:
–Hi havia una vegada una ciutat on feia moooolt de fred, i
on vivia una nena que es deia Rita. Tothom la coneixia pel
nom de Rita Fredolica. Un dia va perdre un guant. No era
un guant com els altres. Era un
guant que s'estimava molt. I de
cop va recordar que l'havia
perdut dins un somni! I…
L'avi va explicar tota la història del
guant com si fos una rondalla, i
com la Rita i l'avi havien entrat
dins el somni i havien tornat a la
ciutat on la nena havia perdut el
guant. I com allà un munt de gent
els havia ajudat a trobar-lo. La família va aplaudir de gust i
els va demanar que es quedessin a dormir al menjador,
perquè no tenien més espai, ni cap llit sobrer. Els deixarien
un coixí i mantes per abrigar-se.
Quan eren a punt d'adormir-se, la Rita va rumiar en veu
alta:
- 14 -

–Quina nit més diferent. Sense tele. Ni ordinador. Ni
calefacció. Però m'ha agradat. Avi, expliques els contes
com si fossis actor de debò.
I es van adormir. A la Rita li va semblar que no havia passat
gaire temps quan els van despertar. La família d'en Joan es
llevava molt d'hora. La mare treballava rentant roba i el
pare, d'obrer en una fàbrica. I calia que en Joan anés a
escola, al matí, abans de passar la tarda fent d'aprenent de
fuster. Mentre esmorzaven una torrada amb cansalada, la
mare els va deixar bocabadats:
–Sabeu? Aquest matí he recordat que la Pepeta, una
rentadora amiga meva, fa mesos que va trobar un guant de
colors. Deia que el guant era màgic i que, quan se'l posava,
la roba es rentava sola. No ens la vam creure, perquè la
Pepeta és molt bromista, però des de llavors que renta la
roba en un tres i no res… I jo us vull fer una pregunta. La
rondalla que vau explicar ahir, era una rondalla o era una
història de veritat?
L'avi i la Rita van quedar garratibats, sense saber què
respondre.
- 15 -

- Capítol 4 -
L'avi i la Rita van callar. No van contestar la pregunta de la
mare d'en Joan. I, de sobte, la Rita va preguntar una altra
cosa:
–Ara mateix on podríem trobar la Pepeta, l'avi i jo?
–Jo crec… penso… estic segura, que podríeu trobar-la al
carrer Àngel Guimerà –va dir la mare d'en Joan.
–Hi ha un problema, nosaltres no sabem on és aquest
carrer! –va dir l'avi una mica atabalat.
–L'avi i jo volem anar a la botiga de la Pepeta –va dir la Rita
Fredolica.
El pare d'en Joan, en Miquel, va fer cas a l’avi Enric i a la
Rita i va anar a buscar els cavalls a l'estable per poder-los
acompanyar. La Rita i l'avi van muntar-hi amb una mica de
por. Quan van arribar a la botiga de la Pepeta, van veure
que era tancada! I, a més a més, no es veia ningú pels
voltants!
En aquell moment la Rita va dir a en Miquel, sense cap
vergonya i amb determinació:
–Nosaltres ens quedem aquí! Moltes gràcies! Pensem que
estem a prop del guant i l'hem de trobar.
L'avi i la Rita se sentien molt sols sense la seva família. I com
que, a més a més, esperaven i esperaven i no passava res,
s'avorrien. Per aquesta raó, van proposar-se de preguntar a
la primera persona que passés per allà si sabia alguna cosa
- 16 -
La pregunta

d'un guant. Van passar cinc minuts i van veure una noia jove
que es dirigia cap a ells. La Rita va agafar la mà de l'avi
Enric i van anar tots dos corrents cap a ella:
–Hola, sóc la Rita i … he vingut per buscar el meu guant!
Que l'has vist?
–Jo… mmm, sí. Tinc un guant entre les meves coses de
l'habitació, però no sé si és el vostre… – va dir la noia.
–Si us plau, necessito el meu guant, segur que és aquest! El
busco des de fa dies! Me'l pots ensenyar per veure si és el
meu? Si us plau! – va dir la Rita.
–D'acord, tranquils, si voleu el guant… mmm, no sé si el
trobaré, però ho miraré!
Gràcies! –van dir tots dos alhora.
La Rita i l'avi van anar a casa de la noia a buscar el guant. La
noia, amb pressa i una mica nerviosa, va entrar a casa seva
i es va dirigir a la seva habitació. Els nostres protagonistes
es van quedar a fora de l'habitació, i com que tardava molt,
es van anar posant nerviosos. La noia va sortir al cap de
molta estona i va dir:
–Aquí tinc el guant!
La Rita el va agafar i li va agrair molt que l’hi donés. Era,
efectivament, el seu guant. La noia es va posar trista:
–Era un guant meravellós, perquè em feia la feina més
agradable! Jo treballo rentant roba i quan em posava el
guant, la roba quedava neta i seca molt més fàcilment.
- 17 -

- 18 -

Em podríeu explicar què passa amb aquest guant? –va dir
la noia, que ara sabíem que era la Pepeta que buscaven.
–És un guant misteriós, mmm… però no et puc explicar
gaire res més del què saps. Hem d’anar-nos-en. Moltes
gràcies, Pepeta! Et vindrem a veure. Adéu!
La Rita i l'avi van sortir de pressa del poble. De sobte, es
trobaren envoltats de natura, i hi havia un riu molt bonic i
net. Com que la nostra petita protagonista estava molt
cansada, va voler acostar-se al riu a rentar-se la cara. L'avi
li va dir que anés amb compte. En aquell moment va
ensopegar i va caure al riu! Va poder sortir-ne, però havia
deixat anar el guant. El guant va desaparèixer a l'aigua
ràpidament. Ja no el podien recuperar!
Tot i el que els acabava de passar, l'avi va voler animar la
Rita i li va dir, tot cridant perquè el sentís, que es
tranquil·litzés. L'avi creia que recuperarien el guant, fos com
fos. Però quan va arribar allà on era la Rita, la va veure
desaparèixer!
- 19 -

- Capítol 5 -
L'avi Enric, sempre tan tranquil i panxacontent, es va
desesperar. Mira que n'havia passat, d'aventures amb la
Rita. I un any enrere, al conte que havien viscut amb els nens
i nenes del curs passat, ell i la Rita també s'havien separat i
no s'havien trobat fins uns capítols més endavant. Però
imaginar-se-la engolida per l'aigua del riu el va preocupar
molt.
–Rita, Rita, on ets? –cridava l'avi.
Tant cridava, que un hortolà que fangava l'hort allà a la
vora el va anar a socórrer. Quan va saber que era una nena
la que havia desaparegut, es va posar les mans al cap.
Llavors, un grup de nens i nenes que tiraven pedretes a la
vora del riu es van acostar a ells.
–És aquí, amb nosaltres! L'hem treta del riu. Però no tenim
res per eixugar-la i està remullada com un enciam acabat
de regar!
Es notava que aquells nens eren fills d'altres hortolans dels
encontorns de Salt. La Rita i l'avi es van abraçar, i l'home
que havia ajudat l'avi es va oferir per dur la Rita a casa seva.
Allà, per no embolicar la troca, van tornar a explicar que
eren actors. Aquest cop la Rita hi va afegir:
–Hem perdut un guant molt especial i el necessitem per fer la
nostra obra de teatre! Era un guant que feia llum i escalfava!
–Caram, m'aniria molt bé a mi aquest guant! Se’m congelen
les mans a l'hivern quan treballo a l'hort amb els bròquils i les
cols.
- 20 -
Rita, on ets?

–Ah, doncs si el trobem, l'hi deixarem un dia sencer!
L'home va riure i els va oferir d'ajudar-los a anar a buscar el
guant amb un dels seus rucs. Però abans calia acabar la
jornada. La Rita va mirar l'hort embadalida.
–A casa nostra no en tenim, d'hort –va explicar l'avi–. Hi fa
molt de fred i tota la fruita i la verdura ens l'han de dur de fora.
L'hortolà, que es deia Narcís, es va posar les mans al cap.
Per a ell, la terra era la seva vida. També tenia bestiar a
casa, i gallines i conills, i no li calia anar a la botiga per
omplir l'olla. La Rita li va demanar si el podia ajudar, i tant
ella com l'avi s'ho van passar pipa fent anar l'aixada, collint
tomàquets i deixant-los amb cura dins la senalla, regant i
cavant. La Rita, trapella, va preguntar a en Narcís:
–S'imagina que un dia, en el futur, no calgui ajupir-se tant,
que hi hagi màquines com les dels telers, però per llaurar i
cavar, i que no calgui tenir rucs i mules?
–I ara, però què dius, criatura!
L'home es fer un bon fart de riure i els va dir que avui ja
s'havia fet tard, però que podien anar al seu mas a dormir i
l'endemà, ben d'hora, donarien un volt amb el ruc per mirar
de trobar el guant.
–Però espereu-me aquí! Vull anar fins a casa i explicar-ho a
la dona. Fa poc que vam tenir un ensurt, amb uns lladres, i
està una mica espantada.
L'avi i la Rita van seure sota un arbre. Estaven tan cansats de
treballar que es van mig adormir. Una fressa els va
despertar i, en lloc de l'hortolà Narcís, a qui van veure va ser
un home d'aspecte terrible carregant un sac a l'espatlla…
- 21 -

- Capítol 6 -
No sabien si era la seva imaginació que els jugava una
mala passada, però de cara els venia un personatge molt
estrany, tan sols endevinaven una ombra una mica grotesca
que es movia com si fes passes curtes, i semblava que
arrossegava un peu… A mesura que s'acostava, veien
aquell homenot, baix i rabassut, amb un cap gros i molt poc
cabell, que li sortia per darrere les orelles. Era gras, i
damunt l'esquena hi tenia una gepa, que suportava un sac
molt ple .
Potser de dia hagués passat desapercebut, ja que hi havia
molts homes que anaven carregats amunt i avall, però, en
aquells moments, a la Rita i al seu avi no els va fer cap
gràcia! Ràpidament van tornar a pensar en en Narcís.
Trigaria gaire a arribar? Els havia convidat a anar a casa
seva... Per què s'havia avançat? De debò hi havia alguns
lladres pels voltants?
Moltes preguntes van passar pels seus caps i van quedar
garratibats, mirant-se fixament. No sabien si sortir corrents
o donar conversa a l'home, per despistar. Quan eren a punt
de parlar-li, van sentir uns gossos que s'apropaven. Corrien
darrere uns gats, que s'enfilaren ràpidament dalt d'una
tanca de pedra.
En sentir-los, l'homenot va girar-se, va rondinar alguna cosa
i va continuar el seu pas tot decidit, sense fer-los cap cas! Els
va passar pel davant i, amb una veu fosca i greu va dir:
- 22 -
L’home del sac

–Caram! Quin ensurt aquestes bèsties! Més valdria que les
tanquessin! Encara em faran caure ! Com si no tingués prou
problemes!
L'avi i la Rita es van mirar una altra vegada i, molt
amablement, l'avi li va dir:
–Que el podem ajudar d'alguna manera?
- 23 -

–Sóc el parracaire! Recullo tota mena d'andròmines,
sempre es pot aprofitar alguna cosa! A més, passo per les
cases que em demanen i m'emporto el que ja no volen:
fustes velles, quatre claus, ferros rovellats… Tot ho aprofito!
Estic una mica cansat! Tot el dia tragino trastos, i ara tot just
vinc de l'hort, de buscar quatre cols per sopar.
Va deixar el sac a terra i es va posar la mà als ronyons, com
per descansar.
Ara, de la vora, no semblava tan mal home com s'havien
imaginat. Quan la Rita i l'avi es disposaven a ajudar-lo, van
sentir unes passes i de seguida van veure en Narcís que els
cridava:
–Ei! Ei! No us veia! Veig que ja coneixeu en Pepet de cal
Selvatà! Potser ell en sap alguna cosa, del guant que heu
perdut!
I li van explicar la història de sempre! Que si eren actors,
que si el guant era molt important, etc. En Pepet va dir:
–Si us puc ajudar en alguna cosa, compteu amb mi!.
I se'n va anar.
Es van adonar que eren a la vora del safareig de les dones i
van pensar: “I si el guant fos allà dins?” De fet, el safareig
s'emplenava amb l'aigua del riu cada dia! Així que, amb en
Narcís, van entrar-hi, però no es veia res. Haurien d'esperar
l'endemà.
- 24 -

- Capítol 7 -
Quan van arribar al mas de l'hortolà Narcís, van quedar
bocabadats. Era una masia gran, bonica, vella i viscuda.
Però el que més els va agradar va ser la torre que s'alçava
en una cantonada de la casa.
–És la torre de vigilància –els va explicar en Narcís. Ara
només hi ha alguns lladres per aquí, però abans, en temps
dels avis, hi havia més perills i calia estar protegit.
–Hi podré pujar? –va saltar la Rita, encantada.
–Compta-hi! –li va prometre en Narcís.
La Isabel, la dona de l'hortolà, va sortir a rebre'ls. Ja els
tenia el sopar a punt, i els havia preparat un parell de llits en
una cambra de convidats. L'avi i la Rita van tornar a quedar
bocabadats. Quina casa més gran! Que diferent de la
petita casa d'en Joan on havien dormit l'altra nit! Aquí hi
havia gossos i gats, i estables amb ases, una vaca, gallines i
conills. Al darrere de la casa hi havia un badiu, una eixida
tancada. Des de les finestres es podien veure els camps
llaurats i, una mica més lluny, l'hort on havien conegut en
Narcís.
Però tot i que era més gran que l'altra casa, no hi havia
calefacció, és clar. Hi havia estufes de llenya i una gran llar
de foc a la cuina. Van sopar i, havent acabat, l'avi i la Rita es
van aixecar de la taula per recollir les escudelles i netejar
una mica. En Narcís va riure en veure l'avi fent feines de
casa.
- 25 -
Al mas de l’hortolà

–Què fas bon home? Això són coses de
dones! Au, seu! – va dir.
L'avi no el va voler contradir per no fer-lo
enfadar i va pensar que hi havia coses del
passat que no li agradaven gota, com ara
aquesta. Aviat se'n van anar a dormir.
Estaven molt cansats i van adormir-se a
mig dir-se “bona ni…zzzz”.
La Rita va obrir els ulls pensant que era de dia, però era
negra nit, una nit silenciosa i freda. Llavors, per què s'havia
despertat? Va sentir un soroll, petit, com un xiuxiueig. Es va
aixecar del llit, es va abrigar amb un dels seus tres abrics i va
sortir de l'habitació de puntetes, per no despertar l'avi, que
roncava dolçament al seu costat.
La casa semblava una senyorassa adormida. Se sentien els
roncs de l'avi, els ronxets de la senyora Isabel, el nyic-nyic
d'una finestra mal tancada, els grunys d'un dels gossos que
devia somiar… però també se sentia aquell xiuxiueig. La
Rita va parar l'orella. Sí. Ho tenia clar, venia de dalt, de la
torre. Va enfilar les escales de la torre amb el cor accelerat
com una màquina de vapor. Va obrir la porta i…
- 26 -

- Capítol 8 -
Va obrir la porta i … va trobar un follet entremaliat i ric que
deia molt fluixet:
–Sóc el follet més afortunat del món! Sóc el follet més
afortunat del món!
No parava de repetir aquestes paraules mentre remenava
les monedes i les joies d'or. De cop i volta es va adonar que
la Rita el mirava palplantada a la porta. El follet va fer un
somriure burlesc i va pensar que la Rita seria la seva joguina
per una nit. La Rita li va preguntar si sabia on podia trobar
un guant de coloraines i el follet li va respondre:
–Si el guant vols trobar, un joc hauràs de guanyar, en el Mas
del Senyor Sitjar!
Dit i fet, la Rita va acceptar de jugar. Llavors, el follet verdós i
amb les orelles punxegudes es va posar el dit a la boca per
pensar la primera pista. Amb veu molt suau i riallera va dir:
–Si a la sala vas, el teu guant trobaràs!
La sala era a la primera planta. La Rita va començar a
baixar les escales amb molt de compte de no ensopegar,
perquè eren molt dretes i estretes. Tot era fosc i havia
d'aprofitar la petita obertura de les espitlleres per no caure
escales avall. L'escalfor de la llar de foc li va fer veure que ja
havia arribat a la sala. Llavors, amb la poca claror que hi
havia, va començar a buscar el seu guant. No el va trobar
per enlloc. Al mig de la sala hi havia una gandula.
- 27 -
Una porta que s’obre

La Rita estava cansada i s'hi va asseure i va començar a
gronxar-se.
De sobte va sentir unes paraules com si no fos l'única
persona que hi havia en aquella sala. Espantada, es va
acostar a la claror i va poder veure com la cadira li deia la
segona pista:
–Si no és aquí, vol dir que és allà, on un animal et parlarà i
el guant allà segurament serà!
La Rita ja començava a passar-s'ho bé. Els jocs de les
endevinalles sempre li havien agradat. Aquesta pista
“estava xupada”. L'únic lloc de la casa on hi havia animals
era a les quadres.
La Rita va passar per davant de la cambra on dormia l'avi,
que encara roncava. Per un dels grans finestrals va poder
veure els camps de conreu. Es va adonar que la nit ara
s'havia tornat clara, amb un cel de lluna plena ben estrellat,
i que ja no feia gens de fred. Això devia voler dir que la sort
l'acompanyava? Va baixar les escales fins al pati interior. A
la Rita li començava a encantar aquesta olor de camps de
conreu. Va passar per davant del celler, del porxo on hi
havia el carro, les eines, la palla i el menjar del bestiar. Per
fi, al seu davant hi havia les quadres dels animals, el
galliner i les conilleres. Sense saber com, va veure als seus
peus un conillet blanc com la nata. Es va treure la jaqueta i
va abrigar el seu nou amiguet. Era tan suau que se'l va
posar a prop de la galta, i el conillet li va xiuxiuejar la
tercera pista:
–Si el teu guant vols recuperar, per la pallissa has de passar!
- 28 -

- 29 -

Va pujar fins a la segona planta, on hi havia la pallissa. El
sostre era fet amb bigues de fusta cobertes de teules. Eren
com unes golfes per al blat de moro, les patates, el gra i el
menjar de guardar. Quan va tancar la porta, va tenir un
espant tan gran que va estar a punt de desmaiar-se. Hi
havia l'avi, com hipnotitzat, amb una caixeta a les mans…
- 30 -

- Capítol 9 -
La Rita va veure de seguida que l'avi no hi era del tot. Era
ben clar que el follet l'havia encantat.
–Avi –va dir la Rita, atemorida– quina caixeta més bonica!
Que la puc veure?
–No –va dir l'avi enfadat, mentre abraçava la caixeta ben
fort–. És meva, ell me l'ha regalat!
La Rita li va seguir la veta.
–Avi, només la vull mirar un moment. No cal que me la
donis, obres la tapa i jo miro a dins.
L'avi va obrir la tapa i la Rita hi va veure… el guant! El seu
guant de coloraines. Aquell guant amb els dits vermell,
marró, verd, negre i lila que tanta escalfor li feia i que li
recordava l'estiu que ella i l'avi havien aconseguit fer fora el
Gran Fred. La Rita va allargar la mà per agafar-lo, però l'avi
va tancar la caixa amb un cop sec, com de martell enfeinat.
–T'he dit que és meu! I és meu! I com que no em fas cas,
me'n vaig! Me'n torno a casa!
–Avi, no te'n pots anar sense mi! –va dir la Rita, inquieta.
–Ets una mocosa, una llenguallarga, una nena desobedient!
A la Rita, en sentir aquelles paraules li va tremolar el cor, els
llavis i les parpelles. Dues llàgrimes grosses i panxudes van
rodolar-li galtes avall. L’avi, estranyat per aquelles dues
llàgrimes, les va tocar i aleshores es va despertar i va tornar
a ser l'avi Enric Fredolic.
- 31 -
L’encanteri

–Què m'ha passat? On sóc?
–Un follet t'ha encantat. I t'ha
donat el guant, el tens aquí
dins!
L'avi va obrir la caixa i el guant
havia desaparegut! Però hi
havia una carta escrita en un
pergamí vell que feia olor de
pa florit.
«Era un guant massa bonic per
deixar-lo en l'oblit. Ara que l'he
trobat, el tindré ben amagat. Si
el guant voleu trobar, us
haureu de BELLUGAR! Amunt i avall, amb ruc, amb tren,
amb barca, amb cotxe o amb cavall!»
L'avi i la Rita estaven molt cansats. Van llegir i rellegir el
missatge, però no entenien res del que hi deia. Què volia
dir? On havien de bellugar-se? I com? Les idees no
rutllaven; per això van ficar-se dins el llit i van pensar que
l'endemà, l'hortolà i la seva dona els podrien donar un cop
de mà.
A l'hora d'esmorzar, la Rita, fent la desmenjada, va
preguntar si per casualitat aquell mas tenia alguna
llegenda que li poguessin explicar. Els hortolans els van
contar la història del follet de les golfes, un esperit amb
ganes de fer la guitza, que amagava els objectes perduts i
no els tornava fins dies després… o mai.
- 32 -

–Però només és una història de les que expliquen les àvies a
la vora del foc, perquè els nens i les nenes desin les coses a
lloc. No és pas veritat! –va dir l'hortolà Joan.
L'avi Enric va demanar com es bellugava la gent de Salt per
anar d'un lloc a l'altre, i els hortolans els van explicar que hi
havia barques que creuaven el riu, el tren d'Olot, homes
carregats de diners que tenien cotxes, i ruquets com el seu.
La Rita va demanar si els podia dur dalt del ruquet a fer un
volt per veure si trobaven el guant, i l'home els va dir que sí.
Quan l'avi i la Rita van veure el ruquet, es van ben espantar.
Aquell ruc tenia els mateixos ulls i el mateix somriure
trapella que el follet de les golfes!
- 33 -

- Capítol 10 -
Se'l van tornar a mirar bé, el ruquet, i, efectivament, aquells
ulls, aquell somriure... era la fisonomia del mateix follet que
els havia fet la guitza fins aleshores. Quin ensurt! Però en
comptes de posar-se nerviosos, la Rita i el seu avi van saber
dissimular com si no passés res de res. En definitiva, si
explicaven que havien conegut un follet i que aquest follet
tenia el guant que buscaven desesperadament i que, a més,
hi havia hagut encanteri, els prendrien per beneits.
L'hortolà que els deixava el ruquet es va disculpar un
moment, perquè un company seu el requeria per un
assumpte important de feina del camp.
Quan l'hortolà ja no podia sentir-los, la Rita va dir:
–Quin lloc tan estrany! No havíem
trobat mai un follet que fes trampes
amb les endevinalles! Tots els que
hem conegut tenen paraula! Sempre
compleixen!
–No t'hi amoïnis, Rita! Sempre hi ha
d'haver l'excepció! Es deu pensar
que és un follet divertit, però és el
més mal educat de tots!
De cop i volta, el ruquet es va transformar en el follet!
–Què parleu de mi? –va preguntar. Jo no sóc mal educat,
simplement m'agrada jugar, però veig que a vosaltres, no!
Sou dos humans molt avorrits!
- 34 -
Un ruquet espavilat

La Rita i l'avi van fer veure que ni l'escoltaven, que miraven
l'horitzó per veure si tornava l'amo del ruquet.
–Eoooooooooooooooo! Sóc aquí! –deia el follet–. No li
agradava gens que el deixessin fora de qualsevol conversa.
–Eoooooooooooooooo! Què us passa? No voleu aconseguir
el guant? Us heu cansat de jugar?
La Rita i l'avi Enric es van girar alhora i van mirar fixament el
follet. Van estar uns segons en silenci, però al follet li van
semblar una eternitat.
–No ens agrada que ens prenguin el pèl! Ens dónes pistes,
però fas trampes! Fas que anem d'un lloc a l'altre, poses
entrebancs. No tens cap ganes de tornar-nos el guant, que
et recordo que no et pertany! –va dir-li la Rita.
El follet volia parlar, però l’avi Enric el va interrompre.
–Només jugarem una última vegada, sense fer trampes i, si
encertem l'endevinalla o el que ens demanis, ens tornaràs
el guant! Hi estàs d'acord?
El follet, que no sabia dir que no a un joc, va estar-hi
d'acord. De seguida va plantejar la qüestió següent.
–Jo us tornaré el guant de coloraines si endevineu quin és el
meu nom.
Va treure d'algun lloc un rellotge enorme de sorra i el va
girar!
–El temps comença a comptar des d'ara mateix!
En aquell moment van veure arribar l'hortolà. El follet tornava
a ser el ruquet i la Rita i l'avi es van acomiadar de l'hortolà
dient unes excuses per no perdre temps i començar a pensar
quin podria ser el maleït nom d'aquell follet entremaliat.
- 35 -

- 36 -

L'endemà, continuant la conversa amb els simpàtics
hortolans, van fer sortir de manera dissimulada i discreta el
tema dels noms dels follets. Se'n reien, aquells homes, de
les seves ocurrències, però també els agradava conversar
amb gent nova. El més gran de tots, el senyor Esteve, va
explicar que, de petit, el seu avi li contava històries de
follets. Sempre li havia dit, però, que més que de follets, es
contava la història de qui sabia tot el que passava per Salt
–i quan diu tot, vol dir de tota mena de classe d'éssers vius–.
Era l'arbre centenari que hi havia a l'altre costat de la Sèquia
Monar, que només parlava amb els humans si veia que
eren de fiar i tenien bon cor.
Ràpidament la Rita i el seu avi van concloure aquella
conversa tan profitosa i van decidir travessar el riu per
poder parlar amb l'arbre centenari. Era la seva única
possibilitat de tornar a recuperar el guant.
- 37 -

- Capítol 11 -
La Rita i l'avi Enric van caminar fins on s'alçava l'arbre
centenari, a tocar de la sèquia Monar. Tot i que havien
conegut una fada i les seves amigues, i que feia poques
hores que havien xerrat i jugat amb un follet que havia fet
un encanteri a l'avi Enric, tots dos se sentien una mica
estranys allà, mirant aquell arbre i esperant que del tronc en
sortís una veuarra que els saludés i els digués «Bon dia».
–Avi, els arbres no parlen. Anem-nos-en! Ja trobarem el
nom del follet en una altra banda –va fer la Rita, mentre
estirava l'avi d'una màniga.
–Un moment, un moment. No hi perdem res si ho intentem
–va respondre l'avi.
Tot seguit es va escurar la gola i amb to solemne va
adreçar-se a les fulles, al tronc i a les branques que conformaven
aquell arbre majestuós.
–Bon dia, senyor arbre! Som dos habitants de la Ciutat Més
Freda del Món i estem de visita. Bé, en realitat estem
d'exploració a la recerca d'un guant. El tenim gairebé a
tocar i, per recuperar-lo, necessitem saber el nom del follet
del mas de l'hortolà Joan. No el sabria pas, vostè?
Les fulles de l’arbre es van bellugar, les branques van
bressolar-se i fins i tot el tronc va semblar que es vinclava
lleument cap endavant. La Rita va agafar ben fort la mà de
l'avi.
- 38 -
L’arbre centenari

–Feia molts anys que ningú no em parlava. Tothom va tan
de pressa que no es recorden de mi –va respondre una veu
profunda i suau que sortia entre la fressa de cascavells que
feien les fulles en moure's.
–Ah, doncs parli, parli, que nosaltres l'escoltem –va saltar
la Rita, encuriosida.
La nena i l'avi van seure a terra i van xerrar molta estona
amb l'arbre centenari, que tenia moltes ganes d'explicar el
que veia cada dia.
–Sóc un arbre, no em puc moure, i al meu davant tot va
molt de pressa. Veig unes màquines espaordidores que en
diuen cotxes que van a tota velocitat, tocant la botzina. Per
sort, no n'hi ha gaires. De bicicletes, tampoc no n’hi ha
gaires. Però vaja, déu n'hi do! Quines ganes de córrer. Dalt
d'un cotxe no hi pujaria pas, no em fa vergonya dir-vos-ho.
A la barca, sí. La barca que duu fins a Bescanó es mou una
mica com les meves fulles i branquillons quan bufa el vent.
De follets, no n'he vist pas. És clar que no m'estranyaria que
un d'aquests follets fos qui mou els cotxes que duen una
petita xemeneia de fàbrica enganxada al cul… Ha, ha, ha!
L'arbre no sabia el nom del follet. De tota manera, cent anys
són molts anys, i l'arbre se les sabia totes.
–És un follet entremaliat, sí. Però també presumit. Si no ho
fos, no us hauria pas demanat que endevinéssiu el seu
nom. Si jo fos vosaltres, l'espiaria. Segur que es deu fer un
fart de dir el seu nom en veu alta. La gent d'aquesta mena
sol estar enamorada del so del seu nom.
- 39 -

La Rita i l'avi van agrair el consell a l'arbre, van acariciar el
seu tronc i van rumiar un pla sota l'ombra de les seves
branques. La Rita aviat es va empescar una manera
d'atraure el follet.
–L'escola! Hem de buscar una escola. I demanar ajuda a
l'hortolà Joan. I ja està! –va saltar la Rita, entusiasmada.
–No entenc res, Rita, potser és que tinc gana! –va fer l'avi,
sospirant.
No va tenir temps d’acabar-ho de dir que les branques de
l'arbre es van tornar a moure.
–Bon profit! –va dir la veu.
De no se sap on, van ploure pomes i peres. Amb la panxa
plena, la Rita es va explicar millor.
–Explicarem a l'hortolà Joan que els nens i les nenes de Salt
volen inventar-se un conte sobre el follet! Els «nostres» nens
i nenes! El follet ho sentirà i anirà a l'escola a fer el fatxenda.
De ben segur que se li escaparà el seu nom!
–Una idea genial, Rita! Ara només cal que trobem una
escola –va respondre l'avi.
- 40 -

- Capítol 12 -
L'avi Enric i la Rita, amb l'ajuda de l'hortolà, es van presentar
al col·legi de les Dominiques, situat molt a prop de la
sèquia Monar. Van trucar a la porta i els va obrir una
germana que els va dir:
–Bon dia tinguin. Què desitgen?
–Bon dia, germana. Permeti'm que em presenti. Em dic
Enric, i aquesta noieta tan eixerida que m'acompanya és la
Rita, la meva néta –va respondre l’avi.
L'avi Enric, inventant-s'ho, va continuar parlant.
–Sóc membre de la comissió de festes i per a la Festa Major
d'enguany hem pensat que es podria representar una obra
de teatre. Necessitem una història original i creiem que les
nenes d'aquesta escola ens podrien ajudar a inventar-ne
una.
La germana Puri els va acompanyar a la classe de les nenes
de 7 a 10 anys i els va presentar la mestra, la germana
Àngels, i les alumnes.
Quan l'avi i la Rita van exposar la idea d'inventar un conte,
tota la classe va fer un bot d'alegria, menys una nena que,
de l'ensurt, es va vessar el tinter per sobre.
L'avi Enric Fredolic va veure que la nena tenia unes orelles
molt estranyes i que duia un vestit mol estrafolari. Va
començar a sospitar alguna cosa, però no va dir res per no
alarmar la Rita.
- 41 -
A l’escola

Van pensar i pensar... Tothom donava idees menys la nena
estrafolària, que tenia por de ficar la pota.
La Rita va comentar que el conte podria anar sobre una
nena que havia perdut un guant de coloraines molt estimat
que un follet havia robat i amagat, que els havia donat
pistes per trobar el guant i que una de les pistes era que la
nena havia d'endevinar el nom del follet.
De cop i volta una nena, la Roser, va comentar:
–Ja sé quin podria ser el títol del conte!
–Quin? –van dir tots alhora.
–El follet Guant! –va respondre la Roser.
La nena vestida amb roba estrafolària va preguntar:
- 42 -

–Qui m'ha cridat?
–Caram! Actues molt bé! Podries fer tu de follet! –va dir la
germana Àngels.
–És que ... sóc jo! Heu endevinat el meu nom!
Immediatament un raig de llum va enlluernar tota la classe i
la nena estrafolària es va convertir en follet.
El follet Guant va donar el seu tresor a la Rita, que, en
recuperar-lo, es va posar a saltar d'alegria.
–Per fi! Per fi ja tinc el meu estimat guant! –va cridar
exaltada.
Quan se'l va voler posar, al pati de l'escola, va passar una
gavina, que se'l va emportar, atreta pels colors.
On devia anar a parar el guant?
- 43 -

- Capítol 13 -
La Rita i l'avi van sortir a tota màquina de l'escola. Gairebé
no van tenir temps d'acomiadar-se de les nenes i les
mestres, ni de dir-los que trobaven molt estrany que els nens
haguessin d'anar a una altra escola, o que era divertit veure
que les classes tampoc no havien canviat tant! Cadires,
taules i una pissarra! Ni van aturar-se per dir adéu al follet
Guant. Tot era córrer, avançar, amb els ulls clavats a la
gavina empipadora i enutjosa que els havia pres el guant
davant dels nassos.
La Rita començava a cansar-se. Semblava que l'aire no li
pogués entrar als pulmons, que el seu cor fos una màquina
de tren com la que xiulava una mica més enllà, deixant anar
un torterol de fum escandalós.
–Avi, avi… Ai!, Ai! Que no puc!
–Ai!, Ai! Corre una mica més! –va encoratjar-la l'avi, també
esbufegant.
Sort que els carrers eren força més tranquils que no pas ara.
No hi havia cotxes, ni asfalt, i els únics que corrien eren ells
dos, els visitants del futur. Així i tot, la gavina els anava
guanyant metres. De lluny estant van veure que l'au deixava
anar el guant i que queia cel avall, voleiant com una fulla
gruixuda i pesant mullada per la pluja, fins que una nena
alta i prima i amb dues trenes rosses el va entomar.
- 44 -
La gavina

La Rita i l'avi van somriure. Una nena! Segur que els
retornaria el guant a l'instant. Van aturar la cursa i van
atansar-se a la nena caminant a poc a poc. Però, llavors,
una veu d'home va cridar fort:
–Mariama! Al taller!
I la nena va arrencar a córrer carrers endins. La Rita i l'avi es
van quedar amb un pam de nas.
- 45 -

- Capítol 14 -
L'home que havia cridat la Mariama era el seu pare, en
Lluís. El marit de la Pepeta. Tenien una sastreria i, sortint de
l'escola, la Mariama els anava a ajudar. La mare feia els
patrons, el pare cosia a màquina i la Mariama rentava els
vestidets que feien els seus pares i jugava a imaginar que
era una gran modista.
La Mariama va començar a rentar un vestit de color beix i de
cop es va adonar que el guant era màgic. Cada vestit que
rentava canviava de color: vermell, verd, blau, taronja,
rosa...
Sabeu per què? Perquè la Mariama guardava el guant dins
d'un cofre tancat amb pany i clau juntament amb els fils dels
seus colors preferits i molts didals bonics. La màgia del
guant es contagiava dels colors del cofre i cada vegada que
la Mariama tocava un vestit, es convertia en un vestit bonic i
original.
Quan la gent del poble va veure aquells vestits tan bonics
que sortien del taller de la Pepeta, tothom volia comprarlos.
Tenien por que fossin cars, però la veritat és que valien
igual que els altres.
Quan la Rita i el seu avi van veure tanta gent que entrava al
taller, van decidir també treure el cap amb l'excusa que la
Rita volia que li tenyissin la bufanda de colors. Amb uns ulls
oberts com unes taronges, al·lucinaven amb el moviment
que hi havia dins del taller. Estaven convençuts que el guant
no podia ser gaire lluny.
- 46 -
La Mariama

–Saps alguna cosa d'un guant de coloraines? –va
preguntar la Rita a la Mariama.
–Mmmm... –va respondre la nena, fent la desmenjada.
–És que fa temps que l'he perdut i sempre tinc molt fred a les
mans.
–Si, però és el meu guant preferit i el tinc tancat amb pany i
clau dins del cofre dels secrets.
–Me'l podries deixar veure? –va dir la Rita.
L'avi, la Rita i la Mariama van anar corrents fins a l'habitació
de la nena. Quan van ser davant del cofre, la Mariama es
va adonar que no trobava la clau i que l'havien de buscar
entre les còpies que tenia el seu pare. Casualment, de lluny,
es va sentir la rialla sorneguera del follet.
–Em jugo el que vulgueu que, de les cent claus del clauer,
serà l'última que provareu! –va dir.
–Si així fos, quan el cofre aconseguireu obrir, el guant haurà
tocat el dos! –hi afegí.
- 47 -

- 48 -

- Capítol 15 -
En sentir la veu del follet, la Rita i l'avi es van tombar,
espantats, però per molt que van mirar i remirar, del follet
no en van veure ni la punta del barret.
–Avi, fem-li cas, el follet és un entremaliat i li agrada
enredar-nos amb bromes pesades, però sempre ha dit la
veritat.
–Què vols dir? Que li fem cas?
–Doncs que ens mirem el feix de claus i que triem la que
hauríem escollit en darrer lloc.
–Que no Rita, que no! El que vol dir el follet és que provem
totes les claus i que l'última obrirà el cofre.
La Mariama se'ls escoltava sense dir ni piu. No tenia ganes
que aquell parell obrissin la capsa i s'enduguessin el guant.
Ja ho sabia, ja, que no era seu, i que calia tornar-lo. Però,
mira!, no li venia de gust! La Mariama era bona noia,
aquell guant l'havia destarotat. S'havia imaginat de gran,
muntant una botigassa de vestits lluents a Salt... No, no,
potser a Girona, o a Barcelona! Una botiga al Passeig de
Gràcia, aquella avinguda on explicaven que els rics s'hi
passejaven com pel menjador de casa seva.
Salt li agradava, però ho trobava… petit. Els carrers sense
asfaltar, aquelles torres d'il·luminació escadusseres, les
cases amb un o dos pisos com a màxim i amb alguna
botigueta a la planta baixa, els camps de conreu tan a la
vora, el Ter…
- 49 -
La veu del follet

Tot plegat era fantàstic, però la Mariama en volia més. Volia
que no hi hagués cap presó enmig de la vila, i que, en lloc
d'un cinema, n'hi hagués un munt! Per això no va dubtar ni
un segon a dir-los una mentida gran com el mas Llorens. La
Rita i l'avi feien provatures de claus i ella rumiava i rumiava
una bona història per convèncer-los que el guant ja no era
allà, però la idea no volia venir al cap de la Mariama.
–”Mecasum” el follet! A veure si té raó! –va remugar l'avi.
En sentir parlar d'un follet, la Mariama, va trobar la
inspiració que li faltava.
–Ai, ai, ai! Quin desastre! Me n'acabo de recordar! Ahir a la
nit vaig desvetllar-me en sentir una fressa i, en obrir un ull,
perquè l'altre el tenia mort de son i no volia obrir-se ni amb
fressa ni amb res, doncs això, quan vaig obrir un ull, el dret
concretament, doncs vaig veure un follet! Amb el guant!
L'avi i la Rita li van preguntar si el follet era molt entremaliat i
si reia fluixet i si parlava fent rodolins, i la Mariama anava
fent que sí. L'avi i la Rita van anar-se'n a cuita-corrents, amb
tanta pressa que es van oblidar de tornar-li el feix de claus.
Quan se'n va adonar, la Mariama va pensar que ja trobaria
la manera d'obrir el seu cofre dels cinc secrets, i es va
quedar tan ampla.
Mentrestant, la Rita i l'avi van córrer cap a la casa de
l'hortolà Joan, amb l'esperança de retrobar-se amb el follet.
I tant corrien que van topar de nassos amb un pastís de
nata! Bé, un pastís de nata i el noiet que el duia en una
safata. La Rita, l'avi i el noiet van quedar estesos a terra i
amb nata fins a les orelles!
- 50 -

- Capítol 16 -
Imagineu-vos-els! Tots tres al terra, empastifats de nata fins
a les orelles i el pastís destrossat al mig.
–Perdó, perdó, anàvem tan de pressa que no t'hem vist. Has
pres mal? –va dir la Rita amb preocupació.
El nen va aixecar el cap i l'avi Enric i la Rita van quedar
bocabadats quan van veure aquells ulls brillants i trapelles,
i aquelles orelles punxegudes que els recordaven a algú…
Tant l'avi com la Rita es van adonar de seguida de qui era en
realitat aquell nen, però van dissimular.
–No, no, no… no ha estat res! –va dir el nen.
Tot seguit es va posar a recollir les restes del pastís
escampades arreu. De seguida, la Rita i l'avi Enric el van
ajudar.
En aixecar un tros de pastís, la Rita va notar una cosa dura,
de metall. Va netejar la nata de l'objecte i es va adonar que
era una clau.
–Mira! –va dir la Rita–. T'ha caigut la clau. Guarda-la bé o
tindràs problemes per entrar a casa.
Tot d'una el nen va tenir pressa i se'n va anar a tota
castanya, deixant el pastís a mig recollir
–No, no, no, no… no és meva! Jo ja tinc la meva clau! No
sé pas de què em parles –deia tot fugint.
I va deixar la Rita i l'avi palplantats al mig del carrer, amb
cara de babaus, la clau a la mà i el pastís al terra.
- 51 -
La clau

Llavors la Rita va mirar la clau amb atenció. Era una clau
gran i pesada, d'un metall fi. Tenia forma de cor, decorada
amb piquets i estrelles de pedres precioses, de colors
llampants: vermell, verd, groc, blau, taronja, rosa, lila…
Realment, no semblava pas la clau d'una casa normal i
corrent. Tanmateix, aquell nen tampoc semblava un nen
normal i corrent…
De sobte la clau es va escapar de les mans de la Rita, però
no va caure, sinó que flotava suaument en l'aire, com una
ploma moguda per la brisa. Llavors la clau va començar a
brillar. Primer era una brillantor feble, que es va anar fent
més intensa a poc a poc, fins que de les pedres precioses en
van sortir, com si fos una font, rajos de tots colors, formant
un arc de Sant Martí immens, que va omplir tot el cel.
Semblava un camí màgic! I duia… A l'estació del tren
d'Olot!
- 52 -

- Capítol 17 -
La Rita i l'avi no s'ho van rumiar ni mig segon. Van alçar un
peu i, tentinejant primer, i ben segurs i amb els dos peus
després, van començar a caminar per aquell camí de
colors. A cada pas que feien, a la Rita i a l'avi els venien
ganes de saltar, cantar i ballar, i així ho van fer. Cantant,
remenant el cul i fent saltirons, van arribar a l'estació del
tren d'Olot, on un tren els estava
esperant. El maquinista els feia
pensar en algú que tenia les
orelles punxegudes.
–Feu el favor de pujar. El tren en
direcció a casa la Mariama és a
punt de sortir.
–I què hi hem de fer a casa la
Mariama, follet? Perquè encara
que et disfressis, sabem que ets tu!
–va dir la Rita.
–Sou un parell d'ànimes de càntir. Aquella nena ho ha
enredat tot!. Jo no tinc pas el guant. El té ella dins la capsa.
Sou tan toixos que fins i tot la nena s'ha quedat la clau de la
capsa!
La Rita i l'avi es van mirar sorpresos. Aquella mossa els havia
pres el pèl! El món estava ben capgirat! Un follet entremaliat
els donava un cop de mà i una nena dolça com un caramel
d'anís els en feia una de l'alçada d'un campanar.
- 53 -
El camí màgic

La Rita i l'avi van pujar dalt del tren que, en lloc d'anar per la
via en direcció a Olot, va enlairar-se amunt, amunt, fins a
amagar-se entre els núvols.
Des del cel, Salt semblava un poble de conte, amb formiguetes
caminant entre els carrers. Veien la via, ara sense
tren, la sèquia Monar, els masos, els camps i els horts pertot
arreu, esglésies, cases baixes… un paisatge que no tenia
res a veure amb el poble gran i modern que havien vist a les
fotografies i els vídeos que havien consultat a Internet.
El tren va aturar-se en un núvol carregat de pluja.
–Hem arribat a casa la Mariama. Baixeu per aquesta corda
i anireu a petar al seu terrat. Bona sort i gràcies per fer-m'ho
passar tan bé. Estava tan avorrit al mas de l'hortolà Joan
que he agraït la vostra visita.
El follet va deixar anar una corda de color blau i la Rita i l'avi
van començar a baixar. Però llavors va bufar un vent molt
fort i la corda es gronxava d'un cantó a l 'altre.
–Salta, Rita! Salta! –va cridar l'avi– Ja som a tocar de terra!
La Rita es va deixar anar i va aterrar en un carrer polsegós.
Segons després, l'avi va aterrar al seu costat.
–Avi, el vent ens ha desviat.
–No passa res, devem ser molt a la vora de casa la Mariama.
No es volien perdre, així que quan van veure dues nenes
que jugaven amb una nina, van atansar-s'hi per preguntarlos
si sabien on vivia la Mariama. Les nenes se'ls van mirar
amb uns ulls encuriosits.
- 54 -

- Capítol 18 -
Les dues nenes eren rosses i de pell clara. Una duia un vestit
blau amb puntets blancs i unes sabates blanques, i l'altra,
una samarreta blanca i negra, una faldilla negra i unes
sabates blanques. Eren simpàtiques, bones estudiants i
tractaven bé la gent. Eren germanes i anaven totes dues a la
mateixa classe. L'escola era antiga i hi havia sis classes
diferents, el menjador, els lavabos i un pati molt petit.
El cabell de la nina amb què jugaven era arrissat i de color
groc. Tenia els ulls grans, de color blau. El vestit era llarg,
bonic i de color rosa, i duia unes botetes de color negre,
molt boniques.
–Ens podríeu dir on és la casa de la Mariama? –els va
preguntar l'avi Enric–. Té un guant de colors que és nostre i
el volem recuperar.
–Que és màgic? – van preguntar les nenes.
– Una mica – va respondre la Rita.
–Aquesta nina també és una mica màgica –van dir les
nenes–. D'acord, us direm on viu la Mariama.
–Gràcies! – va fer la Rita.
– Aquí teniu la nina màgica! –van dir les nenes.
–Moltes gràcies! Com us ho podem agrair? –va dir l'avi Enric.
–Mmmm... Ja ho sabem! Quan trobeu el guant, porteu-nos
al Salt del 2012, si us plau –van dir les nenes–. Com que la
nina és una mica màgica, ens ha dit que vosaltres veniu del
futur, i volem conèixer com serà.
- 55 -
El final

–D'acord! Però ajudeu-nos a trobar-lo –va dir la Rita .
–No, no us hi volem ajudar !
–Doncs ja el trobarem nosaltres sols! –van dir l'avi Enric i la
Rita.
–Doncs torneu-nos la nina! –van dir les nenes.
–Doncs ja no us portarem al present –va dir l'avi Enric.
–No, si us plau! Ja us ajudarem! –van dir les nenes.
–Bé, doncs així, nosaltres també us ajudarem a veure el Salt
del futur –van dir l'avi Enric i la Rita.
–Sabeu què? –van dir les nenes– Ens ho hem pensat millor.
No cal que ens porteu al Salt del 2012, ja hi viuran els
nostres néts i besnéts. Ens quedarem on som!
Van tornar a entrar a casa la Mariama. El guant devia estar
fent trapelleries, perquè a la porta hi va aparèixer un
missatge escrit explicant que no s'obriria si no es deia una
paraula màgica que només la Mariama sabia. Per sort hi
havia una finestra oberta i s'hi van colar. En entrar, a
diferència de quan hi havien estat la primera vegada, van
trobar que la casa era horrible i fosca, com si el guant
estigués enfadat. De sota del sofà van sortir uns fantasmes i
unes aranyes que els van espantar. La Rita i l'avi van sortir
corrents del menjador i, espaordits, es van amagar al
soterrani ple de trastos molt vells. Quan es van calmar, van
agafar-se de la mà i van caminar de puntetes perquè no els
descobrissin. Van passar pel costat de la terrassa, que feia
una olor misteriosa, després pel costat del taller on
treballaven els pares de la Mariama i, per fi, van anar a
petar a les habitacions, que eren totes en un passadís vell i
tenebrós.
- 56 -

Un cop dins l'habitació de la Mariama, van trobar la capsa
a sota el llit. En sentir que la nena s'acostava, van agafar
la capsa i la clau i es van escapar. Després van anar fins a la
Coma Cros i van contemplar la capsa. Era gran, daurada,
amb diamants, brillava molt. De dins, en canvi, era fosca,
de color negre, i... hi havia el guant màgic!
El guant era de colors: vermell, blau, rosa... Un fil havia sortit
de la capsa, brillava molt i feia una llum potent. El guant era
- 57 -

poderós i era molt bonic, de coloraines: era el guant més
bonic del món!
–Avi, avi! Hem trobat el guant! –va cridar la Rita.
Van estar molt contents, i el guant va dir:
–Us vull concedir un desig.
No sabien que el guant parlava, van quedar bocabadats.
Van desitjar tornar a la Ciutat Més Freda del Món. El seu
desig es va complir i van tornar a casa seva, on van viure
molt bé.
Van recordar l'aventura amb molta emoció, els havia
agradat molt conèixer el poble de Salt. Quan la Rita va ser
més gran, va escriure un llibre per explicar als nens i a les
nenes de la Ciutat Més Freda del Món com era Salt, el
poble on l'avi Enric i la Rita havien viscut aquella aventura
tan genial!
- 58 -

I així va
començar la
història...
- 59 -

La Teresona. Un Salt al passat
Aquesta és la història d'una nena de
Salt que cap allà el 1909 va entrar a
treballar a la fàbrica Coma Cros.
Aquest ha estat un treball d'investigació
que va començar quan, en desmantellar
la fàbrica, es va trobar una nina
de drap en un forat de la paret d'una
sala que ara és la sala infantil de la
biblioteca Iu Bohigas. Una senyora molt
gran ens va explicar que ella també
havia treballat a la fàbrica i que sabia de qui era la nina. A partir
d'aquí es va anar estirant el fil fins que es va saber tota la història
de la propietària de la nina, la Teresona.
Quan va néixer, a la Teresona, li van posar el nom de Teresa,
com la seva àvia, la seva besàvia, la seva mare i la seva padrina.
Però només deien Teresa a la seva mare. A l'àvia li deien
Teresina, a la besàvia, Tereseta, i a la seva padrina, la Nena. Si
no, amb tantes Tereses, s'haurien fet un embolic.
El seu pare, l'Anton, era de Salt de tota la vida, i el seu avi, el pare
del seu pare, també. L'avi tenia una fusteria. Hi treballaven ell, el
seu fill gran, un mosso i l'aprenent, un noi de dotze anys que ja
feia dos anys que feia d'aprenent.
El pare de la Teresona, l'Anton, feia de pagès al Sitjar. No va
voler treballar a la fusteria. Al cap i a la fi, qui l'heretaria seria el
seu germà gran.
La Teresa, la mare de la Teresona, treballava a la fàbrica, a la
Coma Cros. Hi treballaven moltes dones. Hi teixien roba. Els
telers feien molt, moltíssim soroll. Dins la fàbrica calia parlar
cridant. La gent gran deia que, si treballaves molts anys a la
fàbrica, acabaves sorda.
- 60 -

De fet, totes cridaven molt per parlar, fins i tot fora de la fàbrica.
Treballaven moltes hores sense descansar, encara que els fes
mal el cap, estiguessin malaltes o es trobessin malament.
Treballaven tant que fins i tot algunes dones donaven a llum les
seves criatures a la fàbrica, entre els telers. Embolicaven el nadó
amb roba, el posaven en un racó i després continuaven
treballant. El germà petit de la Teresona va néixer així.
La Coma Cros funcionava amb l'electricitat que feia la central
del Molí amb la força de l'aigua de la sèquia Monar. Era una
mica més amunt de la fàbrica, i encara hi és, i funciona.
La Teresona tenia un germà gran, una germaneta petita i el
germanet que va néixer a la fàbrica. Eren sis de família. Com
que entre el pare i la mare no guanyaven prou cèntims amb les
seves feines, a més de treballar a la Coma Cros, la Teresa també
feia bugades. Anava als safareigs i, a més de rentar tota la roba
de casa, feia la bugada dels amos de la fàbrica Mulleres i dels
senyors de Can Tarrés.
La Teresona, és clar, ajudava la seva mare quan podia, que era
molta roba per només dues mans! Rentar roba era una feina
molt dura, sobretot a l'hivern, quan s'havia de trencar el gel del
safareig a cops de pala i, de tant de fred, se'ls tallaven les mans i
se'ls omplien de penellons. Aleshores la Teresona pensava que
seria formidable tenir màquines que fessin les feines, que
rentessin la roba, els plats, que freguessin...
A vegades, la Teresona ajudava la seva mare a portar els coves
de roba neta a les cases dels senyors. Allà veia els fills dels amos i
les joguines que tenien. Mai no les hi van deixar. Ella no en tenia,
de joguines. Els reis només portaven mitjons i jerseis, a casa
seva. Ah! I una caixa de colors per al seu germà gran, en Joan,
que anava a escola! No a l'escola dels fills dels amos, eh!, que
ells anaven a la Salle.
- 61 -

Quan la Teresona va fer vuit anys, va entrar a treballar a la
fàbrica per ajudar els pares. Va ser llavors que es va fer la nina
amb draps vells que va trobar per terra, la que van trobar en el
forat de la paret quan van desmuntar els telers i tota la fàbrica
Coma Cros.
Treballava de dilluns a dissabte. Entrava a les sis del matí i
plegava a les dues. S'emportava de casa un tros de pa a la
butxaca del davantal, que es menjava quan tenia gana, sense
deixar de treballar.
Un dia, però, va demanar permís a l'encarregat per fer festa. Va
ser el dia que va anar fins a Girona amb el seu pare i el seu
germà gran. Van anar a visitar l'avi, que era a l'hospital. La
Teresona estava trista per l'avi, que estava molt malalt, pobret!.
El viatge amb autobús va ser fantàstic! La Teresona no havia anat
mai amb autobús, només dalt d'un carro. Anava tan de pressa
que feia una mica de por i tot.
Això d'anar amunt i avall a tanta velocitat li va agradar molt, a la
Teresona. Va ser aleshores quan li van venir aquelles ganes
boges de córrer en plegar de la fàbrica per veure passar el tren
d'Olot, el que sortia de Girona a les dues en punt.
Després se n'anava de dret a buscar el pa i a dir hola a la seva
amigueta, la filla de la botiga, la Teresineta, i a quedar amb ella
per trobar-se després a la plaça on la Teresona anava cada
tarda. Mentre jugava amb la seva amiga es cuidava dels seus
germans petits i de les criatures de la veïna, i així guanyava
alguns cèntims més, que sempre en feien falta, a casa.
- 62 -

El Mas Sitjar
Un Salt de la realitat a la fantasia
Tot observant l'edifici, hem
sentit un grinyol molt
estrany. Una porta que no
havíem vist fins aquell
moment s'anava obrint poc
a poc… Ens hi hem acostat,
hi hem entrat i… ens hem
trobat al bell mig d'una
habitació. En un racó hi havia un grup de persones amb uns
vestits molt antics, amples, llargs, de roba aspra, i es cobrien el
cap amb una caputxa. Eren un home, una dona i els seus dos
fills. El pare portava una camisa i al damunt una mena de túnica
curta que semblava una brusa. Duia una caputxa al cap, i es
protegia les cames amb unes calces. La dona portava una túnica
i, per sobre, un vestit, els faldons del qual s'aixecava per caminar.
De cop i volta, en Jose ha cridat:
–Ei, quina passada heu vist com anem vestits?.
Tots dúiem unes túniques. Al damunt de la túnica, una mena
d'estola, una peça de roba guarnida amb brodats i pedreria.
Llavors, uns crits van interrompre el silenci de la sala. Per la porta
va aparèixer un senyor poderós amb un vestit de robes molt
cares, fet a mida per un sastre. Llavors ens vam adonar que era
el Senyor Sitjar. Estava molt enfadat amb aquelles persones que
havien entrat a la sala sense el seu permís. De sobte, ens va mirar
i es va disculpar per trobar-nos amb aquells esclaus.
Aquella mateixa nit ens va convidar a un gran banquet. A la
taula hi havia vi, sopa, carn arribada de la caça i rostida a l'ast,
verdura, pa i, per postres, mel. No vam trobar els coberts enlloc i
vam haver de menjar amb els dits!
- 63 -

El Senyor Sitjar vivia a Girona i era un gran jutge. Tenia aquesta
gran masia fortificada al pla de Salt. La utilitzava com a
protecció personal i també com a lloc de refugi en cas
d'epidèmies a la ciutat. La seva família era propietària
d'importants extensions de terra, on es conreaven cereals, i
també tenia molins prop de la Sèquia.
La Larisa va sentir, de sobte, uns nens que jugaven a la sala del
costat. Encuriosida, va anar a mirar què passava. Va veure una
escena molt diferent: hi havia una família amb una cara trista i
cansada a prop d'una llar de foc. Havien treballat de sol a sol.
Havien sopat una escudella amb cansalada. La sopa era feta a
base de pèsols, naps i cols, però no hi havia patata, perquè
encara no es coneixia. Les fruites del bosc completaven l'àpat.
De fet, era l'àpat més important, perquè per dinar només
prenien un àpat fred. Els pares explicaven una història d'una
fada per alertar els nens del perills. Els nens estaven cansats de
guardar el bestiar (porcs i aviram), anar a buscar aigua,
aprendre a filar llana...
Més tard, la Larisa va tornar i ens va dir que aquesta família
treballava per al Senyor Sitjar, que era el seu amo, i també que
vivien a les seves terres. Els havien prohibit de pujar a les
estances dels senyors i, com a càstig pel que havien fet abans,
haurien de treballar més hores.
De cop i volta, una campana va interrompre el sopar. Era un
soroll fort i esgarrifós. Tots els animals xisclaven com si sabessin
el que estava a punt de passar. El Senyor Sitjar ens va manar que
uns travessessin el pati i tanquessin la porta principal. Els altres,
els més valents de la classe, el vam acompanyar fins a dalt de la
torre de defensa.
Mentre pujàvem els esglaons, el cor ens bategava com si
estigués a punt de sortir del pit. Sense adonar-nos-en, teníem a
les mans unes ballestes i no paràvem de disparar fletxes. Uns
altres van anar a veure la família que havíem trobat a la cuina.
- 64 -

No enteníem res, i ens van explicar que hi havia una epidèmia a la
ciutat de Girona i molta gent desesperada per no morir atacava
els masos per salvar la vida. Però tenien ordres del Senyor Sitjar de
no deixar entrar a ningú, perquè si no, tothom es moriria. Va ser
una nit molt dura. Finalment, se'n van anar, espantats, quan van
veure que no podien entrar. Nosaltres, esgotats, ens vam adormir.
L'endemà, vam sortir a fer un tomb per veure fins a on arribaven
les terres del Senyor Sitjar. Tot d'una, ens vam trobar a la Sèquia
Monar, a prop d'un molí que feien servir per moldre el gra de blat
per fer farina. Havíem de triar un dels dos camins per entrar al
molí: o passàvem pel pont o per un caminet de pedretes. Tots vam
estar d'acord amb la Cèlia que seria més divertit si passàvem fent
saltirons per les pedretes. Justament hi havia 22 pedretes, una per
a cadascú de la classe.
La Yoli, que estava molt cansada de caminar, va decidir esperar
asseguda en una pedra grossa al costat del riu. Quan s'hi va
asseure, la pedra es va queixar. La Yoli va fer un bot que una mica
més i cau al riu. Era una pedra màgica i trapella que va dir a la Yoli
si volia riure una estona. Ella, que no sabia que era una juguesca,
li va dir que sí. De cop i volta, totes les pedres van començar a
enfonsar-se a poc a poc a dins l'aigua. Tots xisclaven, i la Yoli,
quan va veure que la broma no tenia cap gràcia, va córrer a salvar
els seus companys amb tanta mala sort que es va entrebancar
amb la pedra i va caure a la Sèquia amb tota la classe. El corrent
ens va arrossegar fins a un remolí. Vam començar a donar voltes i
més voltes i més voltes… Tot es va descontrolar: cames amunt,
túniques a fora, braços cap a l'altre costat, ulleres volant, xocàvem
els uns contra els altres… era el final!
Què? Qui? Què ha passat? Oh! No pot ser! Quin somni tan
real! On som? A classe de mates. Ens hem quedat tots mig
adormits escoltant la Virgínia com explicava no sé què de les
unitats, centenes i desenes de miler. Ha passat de veritat? No ho
sé, però és estrany que tots hàgim somiat el mateix. O no?
- 65 -

El Teatre de Salt
Tot observant l'edifici, hem
sentit un grinyol molt estrany.
Una porta que no havíem vist
fins en aquell moment s'anava
obrint poc a poc… Ens hi hem
acostat, hi hem entrat i… érem
al bell mig d'una habitació. En
un racó hi havia un grup de
persones amb uns vestits molt antics...
Havíem fet un salt al passat! Quina aventura en sortiria?
De sobte, es va tancar la porta i ens vam espantar, perquè vam
sentir un soroll molt estrident. De mica en mica, ens vam anar
acostant a aquell grup de persones i els vam preguntat on érem i
a quin any estàvem. Ens van dir que érem en un graner, a l'any
1945.
Una senyora de cap a setenta anys va dir que eren una
companyia d'actors jubilats que estaven planejant convertir el
graner en un patronat per fer-hi teatre. De cop i volta, anàvem
disfressats de prehistòrics! I a sobre, aquella gent es va posar a
riure quan va veure la fila que fèiem!
Ens va atreure una gran llum, que ens va enlluernar. Quan es va
anar extingint, érem dalt d'un escenari petit i decorat de l'època
prehistòrica, que ens va ben fascinar.
Ens vam adonar que estàvem actuant, però que el decorat era
real i en el moment més interessant i quan ens ho estàvem
passant d'allò més bé, vam sentir molts aplaudiments. No ens ho
podíem creure! Aquell grup d'actors jubilats ens estaven
victorejant!
- 66 -

No sabem com, ens vam trobar novament al bell mig de la sala,
vestits de manera normal. Un senyor del grup ens va comentar
que gràcies a nosaltres havien vist molt clar que havien de lluitar
per aconseguir que Salt tingués un patronat parroquial on s'hi
pogués fer teatre, ball, cinema…
Es feia tard i, amb molta pena, ens vam acomiadar de tothom.
Quan vam sortir del teatre i ens vam girar, vam veure que la
porta ja no hi era i que en el seu lloc hi havia l'actual cartellera
d'anuncis.
Hem tornat a l'escola i ens en hem adonat que tot havia estat un
somni.
Si no hagués estat per nosaltres, qui sap si el Teatre de Salt
encara seria un graner?
- 67 -

L'estació del tren d'Olot
Tot observant l'edifici, hem sentit
un grinyol molt estrany. Una porta
que no havíem vist fins aquell
moment s'anava obrint poc a
poc… Ens hi hem acostat, hi hem
entrat i… érem al bell mig d'una
habitació. En un racó hi havia un
grup de persones amb uns vestits molt antics… Havíem fet un
salt al passat! I, de sobte, ens vam veure vestits com els altres, al
mig de la sala d'espera de l'estació. Havíem perdut les mestres
que ens acompanyaven i, tot i que hi havia gent, no se sentia ni
una mosca. Aquell silenci va ser trencat pel xiulet llunyà d'un
tren, i tothom es va posar nerviós.
El propietari de la Coma-Cros venia per donar un missatge
important: a la fàbrica hi havia un espia que explicava secrets
dels teixits que creaven, i si no el descobrien, tancaria la fàbrica
per obrir-ne una altra ben lluny de Salt. Si això succeïa, molta
gent passaria gana perquè perdria la feina. Quan vam saber
què passava, vam decidir de fer-nos passar per treballadors de
la fàbrica i desemmascarar l'espia. De seguida va arribar el tren i
en van començar a baixar els passatgers, però el senyor Joan no
era enlloc. Els treballadors estaven neguitosos… què li devia
haver passat?
Vam decidir dividir-nos per començar a investigar. Vam fer tres
grups: el primer, preguntaria al maquinista; el segon,
interrogaria el revisor i el tercer, parlaria amb els passatgers.
Vam quedar mitja hora més tard a l'andana, davant la placa de
ferro. Vam descobrir que, abans d'arribar a l'estació, algú havia
utilitzat el fre d'emergència i el tren s'havia aturat.
- 68 -

Algú va veure moviments sospitosos, però ningú no va baixar del
tren. Per tant, vam deduir que algú havia segrestat el senyor Joan
i que tant ell com el segrestador no devien ser gaire lluny. La
primera cosa que vam fer va ser demanar als responsables de
l'estació que no deixessin entrar ni sortir ningú. Això facilitaria la
nostra investigació.
Després ens vam tornar a dividir per buscar la víctima. El vam
buscar dins del tren i dins i fora de l'edifici i… ni rastre! De sobte,
vam sentir els crits d'una nena, que venien de l'edifici annex, dels
serveis. Tothom deia que era la Teresona. Vam anar-hi corrents.
Estava molt espantada, deia que sentia sorolls estranys dins
l'armari del material. Vam voler obrir-lo, però era tancat. Vam
demanar la clau a l'encarregat, però no la tenia… la hi havien
robat! Algú va proposar d'obrir-la amb un clip, i una nena que en
duia un, ens els va deixar. Ho vam intentar diverses vegades,
però no hi va haver manera!
Quan ja érem a punt de deixar-ho estar, la Clàudia (una nena de
la classe acostumada a obrir la caixa dels secrets del seu germà)
va dir que li ho deixéssim intentar i…TATXAN!!!!, la porta es va
obrir i vam veure un sac que es movia i plorava. El vam deslligar i
vam trobar el senyor Joan lligat i emmordassat. Li vam preguntar
si sabia qui li havia fet allò. Ens va dir que l'única cosa que
recordava era que el segrestador parlava amb veu ronca, que
feia pudor de sardina i que li havia vingut un atac d'esternuts tot
just se li havia acostat. El gos del venedor de bitllets que voltava
per allí es va apropar remenant la cua i el senyor Joan es va
posar a esternudar sense parar. Resulta que tenia al·lèrgia als
gossos. En sentir això, la Teresona va canviar la cara…
–“En Miquel!” –va exclamar.
Tothom se la va mirar amb estranyesa. Llavors va explicar que en
Miquel era el vigilant de la fàbrica, que tenia un gos petaner, i la
veu ronca de tan cridar per damunt la remor de les màquines i…
- 69 -

la seva dona venia sardines! Tot quadrava, la Teresona havia
descobert el segrestador! Vam començar a buscar en Miquel per
tota l'estació. Al final, el vam trobar amagat dins d'una gran
paperera. Només vam haver de seguir el rastre de la pudor de
sardina per descobrir el seu amagatall. La policia li va posar les
manilles i se'l va endur a la comissaria.
El tren va xiular i nosaltres vam sortir de l'estació i …Oh! No
sabem com, ens vam tornar a trobar al Salt del present, vestits
amb el xandall de la nostra escola, i amb les senyoretes al
davant molt enfadades mirant-nos amb mala cara perquè ens
n'havíem anat sense permís. Només va caler que ens miréssim
per decidir que no explicaríem la nostra història. Era tan estranya
que segur que ningú ens creuria.
- 70 -

L'hospital de Salt
Tot observant l'edifici, hem sentit un
grinyol molt estrany. Una porta que
no havíem vist fins aquell moment
s'anava obrint poc a poc… Ens hi
hem acostat, hi hem entrat i…
érem al bell mig d'una habitació.
En un racó hi havia un grup de
persones amb uns vestits molt antics…
Quan vàrem veure aquelles persones, vam quedar bocabadats.
Me'n recordo de quan es portaven aquells vestits, quins records!
Ens va alegrar molt recordar aquells temps. I els vam dir:
–Què hi feu aquí, a l'antic hospital de Salt?
–No ens veus? Esperem que el metge ens atengui.
–Què us passa? –vam dir.
–Hem caigut i ens hem fet molt de mal.
El metge va sortir a dir al grup que podia passar (en consultes
diferents).
Quan van sortir d'allà, van veure que aquelles noies encara hi eren.
–Què hi feu aquí encara? –va dir aquell grup ja una mica
enfadat–. Bé, no us volem deixar sense poder fer res, anem a
casa nostra i allà us explicarem per què encara portem aquesta
roba tan antiga.
Els van explicar que portaven aquell tipus de roba perquè només
els agradava dur aquell tipus de roba. De sobte, va començar a
moure's tota la ciutat.
UN TERRATRÈMOL!
Ho va destrossar tot. Van passar dies i les noies es recordaven del
moment. A l'antiguitat a les dones els costava tenir una feina…
Com s'ho devien fer?
- 71 -

El Mas Mota
Vam estar allà palplantats una
estona en estat de xoc. No podíem
creure el que veien els nostres ulls.
La cambra on érem era una
estança gran i poc il·luminada,
perquè les finestres eren petites i
deixaven passar poca llum.
Potser era la sala principal, perquè hi havia un gran foc a terra
amb estris per cuinar i una taula amb cadires. De sobte, la
senyora de la casa va venir decidida cap a nosaltres i va
travessar el cos d'alguns nens, que van sentir una gran
esgarrifança. Llavors vam comprendre que érem uns fantasmes.
Algú va recordar que, si viatgem en el temps, és millor que ningú
no ens vegi, per no modificar el passat, i així tampoc no
s'alterarà el nostre futur.
De sobte, es va obrir la porta principal i va entrar el gosset de la
casa. Era un gos jove i fidel que, al contrari de la família, ell sí
que ens veia, i va començar a bordar molt fort i a intimidar-nos.
Movia la cua i donava voltes i més voltes, i els seus lladrucs eren
cada vegada més estridents.
Ningú no comprenia el que li passava, al pobre quisso, i la mare
va ordenar al seu fill que el portés cap a fora. Es va quedar allà
bordant i en estat d'alerta, ben a prop de la porta.
Mentre succeïa tot això, un parell de nens van desaparèixer.
Quan ens en vam adonar, els vam buscar per tot el mas i ens
vam organitzar en grups de recerca. Mentre uns escorcollaven la
casa per dins: el rebost, les habitacions i les golfes, els altres
miraven per fora: el galliner, el graner, el paller, el corral…
- 72 -

Però res, no eren enlloc! On devien ser? Vam decidir escollir les
golfes com a lloc d'operacions i retrobament per donar resposta
a les nostres investigacions.
Mentre érem allà pensant ens vam adonar que els nostres cossos
començaven a desaparèixer. Ens quedava poc temps per trobar
els nostres amics i tornar a la nostra època.
Al cap d'una bona estona, quan ja pràcticament cap part del
nostres cos es veia, vam alçar la vista i vam veure els nens
perduts enfilats dalt d'un arbre.
Què hi feien allà? Resulta que eren allà des del moment en què
havien vist el gos. La por els havia dominat i s'hi havien enfilat per
fugir-ne. Els vam ajudar a baixar, però abans vam haver de
distreure el ca.
Ràpidament ens vam trobar tots a les golfes. Faltaven pocs
minuts per tornar al nostre món i…
Tornem a ser davant de l'edifici, fent l'observació, però ara ens
mirem aquest mas de manera diferent, i sempre el tindrem en el
nostre record.
- 73 -

Les Bernardes
Hem sentit un grinyol molt
estrany. Una porta de
l'edifici que no havíem vist
fins en aquell moment
s'anava obrint poc a poc…
Ens hi hem acostat, hi hem
entrat i… érem al bell mig d'una habitació. En un racó hi havia
un grup de persones amb uns vestits molt antics…
Havíem fet un salt al passat! Quina aventura en sortiria?
Alguns duien hàbits religiosos, una casulla, amb el cap cobert
per la caputxa, de manera que no es podia veure qui eren, també
hi havia uns pagesos molt ben guarnits amb camisa, armilla i
llacet, calces de vellut i espardenyes de vetes… Els dos més alts,
portaven faixa i barretina.
Les senyores duien un vestit llarg fins als turmells i un barret petitó.
Tal com anaven vestits, semblava que eren força rics…
Qui devien ser? Eren els amos de la fàbrica? Els vèiem
d'esquena i no els coneixíem.
Potser eren els amos de can Tarrés, que vivien a l'actual edifici de
les Bernardes i eren els administradors del Marquès de Camps?
Allà reunits devien parlar de negocis, de contractar algú, o bé
passaven comptes per la terra que treballaven…
De sobte, vam veure un senyor baixet, amb ulleres, que
s'amagava darrere un armari. Anava vestit amb túnica fosca,
quasi negra, desfilada, vella i esparracada… Duia unes
espardenyes molt velles i brutes de fang, d'on sortien uns dits
blaus pel fred… Feia por! La seva cara era prima, seca, amb la
pell molt arrugada, tot ell semblava un sac d'ossos.
- 74 -

Què devia voler? I, què podíem fer nosaltres? Però havíem
d'anar de pressa.
Semblava que no tenia bones intencions! Amb això, ens vàrem
empescar un pla. Dos de nosaltres ens disfressaríem, un a cavall
de l'altre, amb un llarg abric que ens camuflaria i entraríem com
si res, amb seguretat, tot dient:
–Atureu-vos! Sóc l'agutzil! Faci el favor d'explicar-me per què
espia aquests vilatans!
Dit i fet! Aleshores l'home va contestar:
–Sóc un pobre pagès que no puc alimentar la meva família. La
collita ha estat molt dolenta i he de pagar massa tributs. Volia
agafar-vos diners, perdoneu-me! Estic desesperat!
La resta del grup vigilàvem que no s'escapés. Quan vàrem sentir
l'explicació, ens vam entristir molt, la seva família passava gana i
fred…
Així que els senyors de can Tarrés van reaccionar, van acostars'hi
i li digueren que no li donarien diners però que, si estava
disposat a treballar de valent, li donarien feina.
Ell es va estar molt content i, nerviós i agraït, quasi plorava
d'alegria. La seva expressió havia canviat molt!
Ara entreveia la solució al seu problema.
De cop tots van adonar-se que nosaltres érem allà i, just en
aquell moment, es va tornar a obrir la porta, com per art de
màgia, i sortírem ràpidament per allà on havíem entrat.
- 75 -

La Coma Cros . La fàbrica màgica!!!
Quan vam anar
visitar la Coma
Cros, abans de
N a d a l , v a m
cantar en una
sala tots els
nens i nenes del Veïnat… De cop, vam sentir un soroll molt
estrany! En una foto de la fàbrica amb els seus treballadors de
l'any 1900 vam veure un home amb una cara d'espantat!
Fa molts anys, en el poble de Salt hi havia una fàbrica que era
màgica! Allà dins hi fabricaven llaminadures.
A la fàbrica hi vivia un mag que es deia “David el geni”. Era alt i
forçut, i feia màgia als treballadors de la fàbrica.
El malvat Pep, un noi del poble veí, volia destruir la fàbrica i volia
construir una fàbrica maleïda…. UFFFF, quina por!!!!!
L'endemà va anar a la fàbrica màgica. El mag David volia posarli
peus i mans!!! Per fer-la molt especial!!! Volia atrapar el malvat
Pep!!!
Quan va aconseguir posar-li peus i mans, la fàbrica màgica va
caminar, caminar, caminar….. fins que va arribar a l'altre costat
del riu, més lluny del Pla dels Socs!!!
La gent del poble no s'ho podia creure. La fàbrica màgica era
màgica de debò!!! Un edifici que tenia mans i peus!!!
El mag David, el geni, tenia la intenció de protegir la seva
fàbrica, i per això li ordenà que se n'anés ben lluny!!!
El malvat Pep va anar a la fàbrica màgica. Li volia fer un
encanteri per transformar-la en una fàbrica maleïda.
- 76 -

De sobte, va veure que la fàbrica màgica no hi era! Havia
desaparegut!!! No s'ho podia creure!!!
Va remugar durant molta estona!!! Es va enfadar mooolt!!!
Va preguntar a la gent del poble si sabia alguna cosa de la
fàbrica. La gent del poble, no podia parar de riure en veure la
cara del malvat Pep. I tothom va respondre: No sabem res de
res!!!
El malvat Pep va començar a caminar, caminar, caminar…. fins
que va veure la fàbrica de lluny, però havia de travessar el riu!!!
Oh!!! No!!! El malvat Pep tenia pànic a l'aigua!!!
Pobre Pep! Es va posar a plorar, plorar i plorar…. va plorar tant
que s'enfonsà al riu i com que no sabia nedar… es va afogar!!!
El poble de Salt ja podia estar tranquil i viure en pau. Van fer una
festa amb el mag David, el geni, per celebrar que la fàbrica
màgica s'havia salvat!!!
FI!!!!!!!!!!!!!!
- 77 -

La Farga
Som a dins de la torre i veiem una família
vestida com al segle XVI.
Quan ens van veure, segur que van
“flipar”, perquè van dir:
–“Qui són aquests tan estranys? No porten túnica, ni arcs, ni
barrets, ni fletxes! Potser tenen el cavall a fora de la torre?”
Nosaltres, amb els companys de classe, quan els vam veure amb
aquell aspecte, espases i cares de mal humor i de dolents, vam
decidir començar a córrer per les escales de cargol fins dalt de
tot de la torre. Però quan vam arribar a dalt, no hi havia sortida!
La solució era o tirar-nos de dalt a baix o tornar enrere i donar
explicacions als guàrdies!
Vam decidir tornar enrere i vam pensar que, si tenien molta
gana, els donaríem tots els esmorzars i així ens faríem amics.
Però quan els vam trobar, ens van semblar bones persones. I els
vam explicar que érem els nens i nenes de l'escola la Farga i que
veníem del segle XXI.
Ells ens van començar a interrogar:
–Serà divertit el futur? Per què aneu vestits de manera tan
estrafolària? No hauríeu d'estar treballant a la fàbrica?
No havíem pensat que l' idioma que feien servir era una mica
estrany. Era català del passat, i només enteníem algunes
paraules. Però de seguida ens vam entendre i vam poder
aprendre un munt de coses de Salt de 500 anys enrere. Ells
també van aprendre moltes coses del futur del seu poble. I van
quedar molt tranquils sabent que ningú els conqueriria el poble i
que estarien bé i feliços.
- 78 -

Encara no sabíem si havíem anat al passat de debò o si ho
havíem imaginat o fet servir una màquina del temps. Però quan
vam sortir de la torre, tot era igual que abans. Hi havia cotxes,
bicicletes, la gent anava vestida del segle XXI, hi havia l'escola i
la cafeteria Farga, i la gent utilitzava el català de sempre. Ho
havíem imaginat o havia passat de veritat?
- 79 -

El Mas Llorens
Érem davant del Mas LLorens, escoltant
les explicacions que els mestres ens
donaven de les excavacions fetes al llarg
del temps.
Vam entendre que havia estat un mas,
amb una torre quadrangular, i que
actualment era una escola d'art.
Ens van donar uns minuts lliures i ens vam
apropar per veure millor la casa. De cop i
volta, la porta es va obrir sola. Ens vam
quedar bocabadats!
No sabíem què fer, però la nostra curiositat va poder més i hi
vam entrar. Vam creuar el pati i ens vam endinsar en una sala on
tot eren quadres de pintors coneguts. Al cap de pocs minuts, un
d'ells ens va picar l'ullet i va sortir del quadre. Nosaltres estàvem
horroritzats! Com estàtues! No ens atrevíem a moure'ns! El
pintor ens deia que no tinguéssim por, que ell havia sortit del
quadre per explicar-nos els secrets de la casa. Va agafar un
pinzell i va dibuixar una porta a la paret blanca. Va treure's una
clau de la butxaca i la va obrir. Vam travessar la porta i vam
tornar al passat.
L'escola d'arts s'havia transformat en l'antiga masia, amb
finestres punxegudes. Hi vivia una família. El pare treballava als
camps amb l'ajuda del seu fill gran, mentre la mare intentava
tirar endavant la casa. La nena gran havia anat a rentar la roba
al riu, i les dues petites jugaven al pati cantant cançons de
rotllana. Els vestits de tots plegats eren molt diferents als nostres!
I els seus pentinats, també!
- 80 -

Ens agradava veure les diferències entre les dues èpoques però
ens va avisar el pintor que el temps s'anava acabant i que si no
ens n'anàvem, ens hauríem de quedar allà per sempre més.
Vam tornar a la sala d'art, el pintor havia tornat al seu quadre, la
porta es va obrir i vam travessar el pati per sortir de la fortificació.
En aquell moment, els mestres cridaven perquè féssim fila per
tornar a l'escola.
Ens vam mirar entre nosaltres i vam decidir no explicar res a
ningú. Un de nosaltres es va girar. Quina sorpresa! Hi tornava a
haver el pintor, que s'acomiadava de nosaltres des de la teulada.
Vam pensar que ningú no ens creuria. D'aquesta manera va
acabar la nostra petita historia del Mas Llorens.
- 81 -

- 82 -

Han participat en el projecte
Aannag, Ayman
Abril Barrios, Ingrid
Achi, Chaymae
Akboua Chadli, Ahlam
Alarcón, Antonio
Allouya, Ikram
Alós Mora, Begonya
Aloui, Yassine
Aluat Amaghrit, Mohamed
Andino Raudales, Máveric Yisell
Arcebispo Pires, Daniel
Ariba, Hamza
Ariza, Antoni
Arjona, Bàrbara
Artalejo, Roc
Atajjiou Aoulad, Oumayma
Atari, Nada
Awoyemi Robert, Jesús Okikiolu
Ayada, Amin
Azouach, Ibrahim
Ba, Muhamadou
Baires Bodja, Darlin Fabiana
Bajaha, Muhamadou
Balde, Abdul
Balde, Luis
Balkhiri, Oumayma
Ballagneche, Doâe
Bandaja, Amina
Bautista, Zaira
Bayo, Alasanah
Bello, María de los Ángeles
Ben Elallid, Ismail
Ben Hammou, Noura
Bentaleb, Roumaysae
Bermudez, Aida
Bhatia, Neeraj
Blanco, Luna
- 83 -
Bofill, Mariona
Bonet, Nil
Bouarrafa, Souhaib
Boubakra, Abderrahim
Boubes Chana, Asmae
Boughassal, Issam
Bougssib, Ossama
Boukhrissi, Zineddine
Boukraa, Safae
Bouthari, Noura
Bouzian, Mohamed
Burgos, Carlos
Camara Ceesay, Mamadou
Campos, Èric
Candalija Sierra, Daniela
Cantero Egea, Nicolàs
Canudas Guives, Clàudia
Canudas Guives, Gerard
Cao Salguero, Carolina
Carias Armijo, Doney
Carrasco, Marcos
Castillo Moreno, Eric
Ceesay Ceesay, Mohamed Lamin
Ceesay Nimaga, Mariam
Ceesay, Fatoumata
Ceesay, Fodiye
Ceesay, Hagie Bully
Cervera i Sallent, Rosa Ma
Cessay, Mohamadu
Chbabi, Ilyas
Chen, Jie
Chkara Debdoubi, Youssra
Chougrani, Asmaa
Conteh, Fatima
Cracana, Antonia
Cullell, Pep
Curbon Doya, Sebastian

Dahrou, Doae
Damba Jallow, Sira
Dazzaeth Mojica, Hyubert
Di Marino, Ezequiel
Diakite, Samba
Diallo, Mamadou Saliou
Diarra, Bahoummou
Djalo, Binta
Dobre, Irin
Echchahet, Oualid
El Aboussi, Mohamed
El Allali El Arguioui, Adil
El Allam, Soufiane
El Amrani, Aya Azzi
El Barrahmouni, Mohamed
El Biyadi Alwatik, Maryam
El Bouyahiaoui, Salma
El Haddad, Mohamed
El Haddouti, Abdullah
El Harhar, Mohamed-Saad
El Mhamdi, Hajar
El Mourabiti, Mohamed Amen
El Ouahidi, Ismael
El Ouriachi, Mohamed Amine
El Qasmi El Hanini, Hamza
El Yihami, Loubna
Emoula, Zakaria
Esparraguera Reus, Paula
Espinoza, Paula
Fajardo Funes, Alexandra
Fauchs Massanet, Gisela
Fekkak Beghdadi, Bouthaina
Fernández Benítez, Mireia
Fernández Chillarón, Pol
Fernández, Andrea
Ferraz Etchebarne, Ignacio
Fissiru Waggeh, Useni
Flete Ferrer, Brian
Flores Rodríguez, Victoria Gabriela
Fofana, Alhagie
- 84 -
Fores Bitomol, Narcís
Franco Amador, Gisela
Gaitan, Sheila Daiana
Gallego Serrano, Verònica
Gámez, Alejandro
García Hernández, Verònica
García Martínez, Arturo
Garcia Sánchez, Nerea
García Vera, Roger
Garcia, Ian
García, Virgínia
Garmendia Garmendia, Marlen
Garrié Jerez, Aleix
Gavino, Alanis
Gayan Marruedo, Maria José
Georgian Roman, Otto
Ghozali, Mohamed
Gimbernat, Antònia
Gisbert, Glòria
Gómez, Joan
Gómez, Yolanda
Gonell Gonfaus, Ainhoa
González Barrero, Adrià
González Chillarón, Diego
González Moreno, Andrea
Grain, Oussama
Gregory, Nerea
Guadalupe Jover, Sara
Haddad, Mohamed
Hadia Ainou, Ibrahim
Hadra El Mouaquite, Anas
Hamoudan El Khabbazi, Wissam
Hannoun, Siham
Hinojosa Medina, David
Honrado Sánchez, Rubén
Hristu, Angel Valentino
Ibarra Mallarini, Pablo Gerard
Izmar, Halima
Jallow, Cherif Samsidine
Jaskaran, Jaskaran

Jawo Matsen, Aitor
Jilali Erreben, Mohamed
Jobarteh, Mohamadou
Jordà, Júlia
Kadri Bouakka, Iman
Kadri Boujaada, Meryem
Kande, Fode
Kanteh, Adama
Kanteh, Amie
Kanteh, Mamasa
Kanteh, Manda
Kanteh, Musa
Kaur, Jaspreet
Kaur, Manvir
Kebbeh, Mariam
Keita, Aminata
Keita, Bakary
Krubally, Ansumana
Laaguid, Oussama
Labedan, Delphine
Lajaate, Ahmed
Lamsayah, Asmaa
Lanzas Tellez, Álex
Lavado Guillén, Andrea
Lazarov Yotov, Martin
Lindes Romero, Antonio
Llagostera, Núria
Llorens, Saul
Lobato Garcia, Jonathan
López Cáceres, Diana Eloisa
López Torrent, Mireia
López Vilar, Ariadna
López, Pedro-Josep
Luca, Larisa
Lucena González, Alain
Lumanglas, Ashley
Maaroufi, Hakima
Macrom Agcayab, John
Magiraga Batchilly, Fatumata
Magiraga, Surafata
- 85 -
Mambrilla Golubeva, Mònica
Manchado Falcón, Alejandro
Mancheno Quito, Joel Josep
Manneh, Numasatu
Manneh, Oummu-Clusum
Manouach, Laila
Manouach, Samira
Manso, Anna
Marinez Mosquera, Sara del Mar
Marong, Eburahima
Màrquez Laka, Danel
Martínez Alberto, Víctor Javier
Martínez Domínguez, Diego Alexandro
Martínez, Estela
Masferrer San Roman, Dabi
Mateu Valentí, Maria
Matilló, Dolors
Mayoko Mwisi, Nuria
Mayol, Frederic
Mballow, Rubi
Medina Pagès, Margarida
Miralles, Jordi
Moacha, Redouane
Mohammad, Sana
Molina Fernández, Daniel
Mora Velázquez, Laura
Moyano Vila, Estel
Muñoz Martínez, Daniel
Muñoz Pujol, Rosa
Murillo, Carlos
Nadeem, Ayma
Nasar Cheikh, Mohamed Yasine
Nassiri, Oussama
Navarro Ivanov, Joan Josep
Niell Serra, Núria
Nyabally, Abdoulaie
Obeng, Leticia Bosomaa
Ouchan, Hanane
Ouchribou, Yassine
Peradalta, Cèlia

Pérez Vilches, Ivan
Pérez, Jose
Pinero Garzón, Ismael
Prado Arboleda, Daniela
Puigvert, Dolors
Quintana Vélez, Dúnia
Radaidan El Hossni, Youssef
Radaidan, Mohamed
Rafart Nogué, Irina
Reyné, Ingrid
Riaz, Fahd
Richmon Dapaah, Sarkodie
Ríos Gamundi, Duna
Roca, Kevin
Rodriguez Carias, Merlin Maria
Ros, Carla
Sabally, Hamady
Sabally, Kaddijatou
Saidy Sillah, Mariama
Salham, Júlia
Sànchez Díaz, Ulises
Sánchez, Ërika
Sangare, Mory
Sanyang, Mariama
Sautiut, Denisa
Sawo Jadama, Salimatou
Sefyoun Largo, Yassine
Serra Bové, Enric
Serrano Moreno, Ainhoa
Sevillano Moreda, Maria
Sidibe, Souleymane
Sidibeh Dansira, Lasana
Sillah, Mohamed
Sitjà, Sessi
Soler Arenys, Cristina
Soultani, Haytham
Tankeu Ngassam, Briel Duval
Terres, Zènia
Tomas, Alicia
Touil Hamzizi, Chaime
- 86 -
Toumani Sall, Samba
Touray Jaitteh, Brahima
Touray, Fatima
Touray, Moro
Touray, Musa
TourayTouray, Jeinabu
Tresserras Baldoyra, Núria
Triola Rogé, Pol
Ucles, Ruben
Ulloa Guler, Naiara-Anaïs
Valenzuela Morante, Juan
Ventura, Núria
Verón, Oriana Valentina
Vicens, Joel
Vilela Chillarón, Alba
Villagómez, Andy
Wessaidi, Omayma
Xu, Xueyi
Zeaje Benamar, Mohammed
Zhan, Peimiao
Zhou, Enrui
... ...

Índex
Una ànima (Anna Manso) ......................................................................
Capítol 1. Un guant .....................................................................................
Capítol 2. El salt al passat .....................................................................
Capítol 3. Avi, tinc gana ..........................................................................
Capítol 4. La pregunta ...............................................................................
Capítol 5. Rita, on ets? .............................................................................
Capítol 6. L’home del sac .......................................................................
Capítol 7. Al mas de l’hortolà ............................................................
Capítol 8. Una porta que s’obre .....................................................
Capítol 9. L’encanteri ..................................................................................
Capítol 10. Un ruquet espavilat ......................................................
Capítol 11. L’arbre centenari ...............................................................
Capítol 12. A l’escola .................................................................................
Capítol 13. La gavina .................................................................................
Capítol 14. La Mariama ...........................................................................
Capítol 15. La veu del follet .................................................................
Capítol 16. La clau ........................................................................................
Capítol 17. El camí màgic .....................................................................
Capítol 18. El final .........................................................................................
I així va començar la història...
- La Teresina (Sessi Sitjà) ....................................................................
- Un Salt de la realitat a la fantasia ..........................................
Han participat en projecte .........................................................................
- 87 -
Pàg.
3
5
9
12
16
20
22
25
27
31
34
38
41
44
46
49
51
53
55
59
60
63
83
NOTES:
- "El cove de les paraules" és una activitat adreçada a alumnes de 4t de primària de Salt.
[http://covedelesparaules.wordpress.com]
- Correccions: Dolors Matilló

http://covedelesparaules.wordpress.com