Llibre - BiBGirona

Text d'Anna Manso i dels alumnes de quart de:
Escola El Gegant del Rec
Escola El Pla de Salt
Escola El Veïnat
Escola La Farga
Escola Mas Masó
Escola Silvestre Santaló
Col·legi Mare de Déu del Roser
Col·legi Pompeu Fabra
Col·legi Vilagran
Il·lustracions de Sara Tornos i dels mateixos autors
del text.

Títol: L'atles viatger
Text:
Anna Manso i
alumnes de quart de primària de les escoles de Salt
Il·lustracions:
Sara Tornos i
alumnes de quart de primària de les escoles de Salt,
amb la col·laboració de Quim Corominas
Introducció: Sessi Sitjà
Correcció: Dolors Matilló
http://covedelesparaules.wordpress.com
Edició: Salt, juny 2011
"L’atles viatger"
està subjecte a una llicència de Creative Commons
Ajuntament de
Salt
Serveis Territorials a Girona
Biblioteca
Pública
Iu Bohigas-Salt

Hi ha atles de llocs estranys on surten mars perillosos i boscos
misteriosos. Si hi hagués un atles de gent fantàstica, la pàgina
principal seria per a la mainada de les classes de 4t d'educació
primària del curs 2010-2011 de totes les escoles de Salt.
En aquesta pàgina s'explicaria per quina porta s'hi pot arribar:
per la de la imaginació. Quina fórmula màgica cal dir per
obrir-la: entretots-totsjunts. Quines amigues noves han fet
aquest curs: la Rita fredolica i l'Anna Manso. I també explicaria
que entretots-totsjunts i la seva nova amiga Anna, capítol per
capítol, han escrit la història més bonica del món, aquesta que
ara teniu a les mans.
Sabeu? Escriure aquesta història no ha estat gens fàcil, i és que
ho han fet per Internet, cada escola el seu capítol. Sort de les
mestres que els ajudaven, ep! i els mestres també. Ah! I la Sara
(aquella fada que té un llapis per vareta màgica) els ha
ensenyat a inventar, crear i dibuixar personatges de conte.
I sabeu què? Doncs que jo la conec, tota aquesta mainada de
les classes de 4t d'educació primària de totes les escoles de
Salt. I sabeu què més? Que sí, que són la gent més fantàstica
que he conegut. Els millors escriptors i les millors escriptores
d'històries!
Agafeu aquest llibre, digueu la fórmula màgica, deixeu que se
us obri la porta de la imaginació i deixeu-vos endur de viatge
ajudats per la Rita fredolica, acompanyats per l'Anna Manso i
guiats per tota la mainada de 4t de Salt.
Bon viatge!
- 3 -
Sessi Sitjà

Nens i nenes,
Sóc l'Anna Manso, l'escriptora, i us escric per dir-vos que la
Rita s'ha refredat. S'ha refredat tant que no té veu, està
afònica. Té el cap emboirat per la febre i li fa mal tot. No és
res, un constipat empipador. Per fer passar l'estona, la Rita
ha mirat l'atles de l'avi, aquell on surten indrets estranys, en
els quals viuen el niu de personatges que, pel que sembla,
vosaltres coneixeu tan i tan bé. La Rita voldria viatjar-hi,
però em sembla que sospita que els indrets no es poden
trepitjar. O que NOMÉS es poden explorar amb la
imaginació. Tot això m'ho ha escrit per correu electrònic.
M'ha enviat un missatge no gaire llarg, que no es trobava
bé.
–Pobra Rita! –he exclamat en llegir la carta.
Jo, quan era petita i estava malalta, llegia, i les hores, en
lloc de passar-les, me les empassava. I em sembla que a la
Rita també li agrada molt llegir.
I el seu llibre preferit encara no l'ha escrit ningú! És el conte
que vosaltres, amb l'ajuda dels mestres i de les mestres i
amb la meva ajuda, podeu regalar a la Rita. Un conte que
passarà pels països misteriosos, sorollosos, solitaris i
perillosos de l'atles de l'avi. I les banderes, les balenes, els
pops, els cotxes i tots els personatges que heu creat podran
parlar, moure's i conèixer la Rita. Sí, la Rita en serà la
protagonista! Oi que tenia ganes de viatjar? Doncs la
farem viatjar! I mentre es recupera, llegirà la nostra història
i segur que s'ho passarà pipa. Què? Us hi veieu amb cor?
Sí? GRÀCIES!!!!!
- 4 -

I al final, quan no s'ho esperi, quan cregui que el conte s'ha
acabat i que ja no queda res, li farem un regal final: la llista
dels petons escrits que ens hem intercanviat: vosaltres, ella i
jo. Són gairebé cent petons diferents, dolços, salats,
divertits i tendres. Petons de conte, amb ganes de voltar pel
món i arribar a les vostres, les meves i les seves galtes.
Llavors… Comencem!
- 5 -

- 6 -

Capítol 1
La Rita fredolica, la nena
que vivia a la Ciutat més
Freda del Món, va fullejar
l'atles de l'avi per enèsima
vegada. Era un llibre molt
antic que un dia havia
trobat a l'habitació dels
mals endreços de l'avi i des
de llavors no havia pogut
deixar de mirar-se'l. Hi
sortien uns indrets fantàstics
i la Rita, quan es mirava
l'atles, deixava anar la
imaginació. Ai, qui pogués
viatjar al Mar més Perillós
del Món, o al Bosc més
Misteriós, o, fins i tot, a la Ciutat més Sorollosa o al País més
Solitari! Tots els llocs li semblaven llaminers i alegres al
costat de la ciutat monòtona i avorrida on vivia, on sempre
hi feia el mateix: fred. A poc a poc s'havia acostumat a les
baixes temperatures i a la incomoditat de les tantíssimes
capes de roba que s'havia d'engiponar. Continuava sent la
Rita fredolica, però havia crescut i ho suportava millor. Ja
no remugava tant, i quan notava que tenia ganes de deixar
anar un renec, trucava a l'avi. L'avi Enric continuava sent el
seu aliat, el seu còmplice, l'única persona que l'entenia. La
seva germana petita, la Carlota, i els seus pares
continuaven estant encantats de viure on vivien. La botiga
de bufandes i guants de la família anava cada vegada
millor i, ves, no se'n podien queixar.
- 7 -

La Rita es va tornar a mirar l'atles. El Mar
més Perillós del Món seria el primer lloc
que triaria. La Rita era fredolica, però
gens poruga, i el nom, en lloc de fer-li
basarda, li feia venir ganes de viatjar.
–Avi –va preguntar– tu saps com es pot arribar al Mar més
Perillós del Món?
–I tant que sí! –va respondre-li l'avi Enric com si parlés
d'anar a visitar un país qualsevol–. Hem d'obrir la porteta
de fusta amb unes paraules màgiques.
–Com? Unes paraules màgiques? I tu saps on és aquesta
porteta? La Rita parlava com una bala, sorpresa i nerviosa.
–Ho diu a l'atles, al final. I no, no sé on és la porteta. Ja et
vaig dir que havia comprat l'atles a un llibreter de vell, en un
dels meus viatges.
La Rita es va desinflar com una pilota rebentada. Però es va
estranyar que l'avi hagués llegit les instruccions i ella no. Va
tornar a agafar l'atles, va girar fulls i fulls i no va trobar cap
lloc on expliqués el que explicava l'avi.
–Avi, no ho trobo!
L'avi va mirar-la amb estranyesa. Va agafar el llibre i li va
mostrar uns fulls. La Rita només hi veia pàgines en blanc.
Quin misteri! L'avi hi llegia lletres i la Rita no! Rumiant,
rumiant, van pensar que la vegada que l'avi i ella havien
aconseguit fer servir la vareta màgica d'una fada, la Berta,
l'avi havia tingut molta més estona la vareta a la mà. Potser
encara li quedava una mica de res de pols màgica als dits.
-Avi, si tu pots llegir les instruccions, que deuen estar escrites
amb tinta encantada, potser, si et mires l'atles amb atenció,
pots trobar on és la porteta de fusta.
- 8 -

I ho va fer. L'avi va agafar una lupa per veure-hi millor i va
mirar, remirar i recontramirar tots els racons del mapa del
Mar més Perillós del Món. Sobretot va repassar les
fronteres. L'avi va alçar la vista i va dir:
–No t'ho creuràs. La porteta és al parc de davant de casa
teva. Aquí, a la Ciutat més Freda del Món.
La Rita va picar de mans, va saltar sobre l'avi i se'l va menjar
a petons. L'avi estava contentíssim. Tenia gairebé més
ganes de viatjar que la Rita i no li va costar gens fer la
maleta, trucar als pares de la Rita, explicar-los que se
l'enduia de viatge aprofitant que eren vacances d'escola i
plantar-se davant la porteta. La van trobar de seguida,
amagada rere un arbre. Semblava la tapa d'una
claveguera, tot i que era de fusta.
–I ara, què? –va preguntar la Rita, intrigada.
–No ho sé. Em pensava que quan seríem davant la porta se
m'acudiria alguna idea –va respondre l'avi encongint-se
d'espatlles.
–Toca-la. Toca la porteta, avi! –va demanar la Rita.
L'avi va acariciar la fusta amb els capcirons dels dits, i unes
paraules misterioses li van venir al cap:
–363, obre't en un tres i no res!
La porta es va obrir. L'avi va voler saltar primer. Quan
arribés faria un crit i avisaria la Rita que no hi havia cap
perill. Però la Rita va esperar i esperar sense que l'avi digués
res. Amoïnada, va saltar porta enllà i… zas! Va lliscar per
un tobogan, avall, avall, avall…
- 9 -

Capítol 2
I pataplum! la Rita va caure en una platja i no veia res,
perquè tenia els ulls ben plens de sorra. Quan es va treure
la sorra, va mirar i va veure davant seu un mar molt estrany.
Hi havia unes onades molt grans i l'aigua era molt fosca. De
moment no veia l'avi per enlloc. Mirà cap a l'horitzó i se
sorprengué en veure peixos que saltaven. Eren peixos molt
estranys, tenien tres cues i una escata gegant al mig. Feien
molt mala cara i semblaven perillosos. La Rita és valenta i
no s'espanta fàcilment! Va continuar mirant el mar i va
veure una balena que tenia dos caps i va pensar: “quins
animals més estranys, mai no havia vist un mar com
aquest”.
Es va girar i va pensar si tot plegat no era un somni. Però de
cop i volta es va recordar de l'avi i cridà tot caminant per la
platja:
–Avi, avi, on ets?
Ningú no li respongué. Al final, tot i que li feia una mica
d'angúnia, va decidir llançar-se al mar i nedar.
De sobte, davant seu es presentà un pop amb cara de bo.
La Rita no tenia por i li va preguntar:
–Hola, com et dius?
–Em dic Pipus i et saludo d'aquesta manera.
En Pipus la va ruixar amb tinta de colors. La Rita va
començar a cridar com una boja i en Pipus va riure i es va
amagar darrere unes roques. De cop la Rita sentí una veu
darrere seu que li deia:
- 10 -

- 11 -

–Qui ets nena?
–Sóc la Rita i estic buscant el meu avi. I tu qui ets?
–Sóc una balena i em dic Melissa.
La Rita va quedar meravellada en veure una balena gegant
i de color lila.
–Em podries ajudar?
–I tant que sí. Vine amb mi.
La Melissa li va explicar que en el mar on es trobaven
passaven coses molt estranyes, que en Pipus era un bon
pop, però una mica entremaliat i juganer, i que ella
l'acompanyaria a buscar l'avi. En Pipus, que va sentir la
conversa, sortí del seu amagatall i digué:
–Que puc venir amb vosaltres, us prometo que em portaré
bé…
La Melissa i la Rita es van mirar i van dir:
–D'acord, però hauràs de fer el que nosaltres diguem
perquè haurem de passar per llocs molt perillosos i no
convé fer soroll.
La Melissa agafà suament la Rita amb la cua i la col·locà
damunt la seva esquena. La Rita digué:
–Que guai, es veu tot molt bé des d'aquí dalt!
I van començar el viatge. En Pipus anava a davant explorant
el camí i la Melissa i la Rita darrere seu. En Pipus es feia un
tip de tirar tinta per espantar tots els animals marins
perillosos que trobaven, però atenció, la tinta aquesta
vegada no era de colors, sinó de color negre com el carbó.
- 12 -

De cop i volta la Rita va dir a la Melissa:
–Atura't, Melissa, que em sembla que hi ha algú en aquella
caleta. Sí, podria ser l'avi. Ens hi acostarem una mica més.
La Melissa va avisar en Pipus i es van dirigir tots cap a la
caleta.
–Em penso que sí que és l'avi –digué la Rita–. Acompanya'm
tu, Pipus, que ets més petit i ens hi podrem acostar més.
I ja tenim la Rita i en Pipus dirigint-se cap a la caleta i la
Melissa que s'ho mira d'un tros lluny.
Deu ser l'avi? El trobarà?
Fins aviat.
- 13 -

Capítol 3
La Melissa, en Pipus i la Rita nedaven fins a la platgeta i
mentre avançaven la Rita va començar a suar, la Melissa va
començar a suar i en Pipus també va començar a suar, tots
tres suaven! Quan ja eren a tocar de la caleta, la Rita va
preguntar.
–Com pot ser que suem si som dins el mar? No ho entenc!
–Ai, nena, aquest mar és perillós i també empipador. A
l'hivern sues i a l'estiu et congeles –va explicar la Melissa–.
Resulta que hi ha un tren que…
–Piiiiiiiii!!!!!
En aquell moment
un xiulet va
i n t e r r o m p r e
l'explicació de la
balena. La Rita
va contemplar
b o c a b a d a d a
com un tren arribava
a la caleta.
La seva gran
caldera de foc
escalfava l'aigua de tot el mar deixant-la a una temperatura
que la Rita va trobar deliciosa. Però el que més va
sorprendre la Rita va ser veure com l'avi apareixia de
darrere unes algues, la mirava i, en lloc d'anar-la a trobar,
pujava dalt de la màquina i conduïa el tren, allunyant-se,
com si fugís.
- 14 -

–Aviiiii!!!! –va cridar la Rita. Però l'avi no la va sentir i en un
tres i no res el tren i l'avi van desaparèixer. La Rita no entenia
res.
–El teu avi és dels meus. Té ganes de gastar-te una broma
–va exclamar en Pipus.
–O potser no t'ha vist –va consolar-la la balena–. Mira
nena, jo faig de cartera i recorro el mar amunt i avall. No et
preocupis que, si el teu avi és per aquí, ja el trobarem.
La Rita es va animar una mica, però el somriure se li va
estroncar de cop en veure com un tauró s'acostava al grup
a tota velocitat, amb la boca oberta i una cara de gana que
feia feredat.
- 15 -

Capítol 4
El tauró es va acostar a gran velocitat. I quan era a punt de
tocar-los, es va aturar de cop.
Pensant que el tauró els volia atacar, la Melissa li va donar
un cop de cua i en Pipus li agafà la cara amb els vuit
tentacles i li llançà caramels amb el tercer ull.
–Aiiiiiiiiiiiiiiiiii! Deixeu-me, siusplau, no volia pas espantarvos.
Sóc en Pepet, el tauró. Aquest és un lloc perillós. Qui
sou ? Què hi feu aquí?
La Melissa i en Pipus li van demanar perdó i li van explicar
que estaven ajudant la Rita a buscar el seu avi, a qui feia
poc havien vist conduint un tren.
No es refiaven gaire d'aquell tauró de dents blaves de la
mida d'un meló.
La Rita li preguntà:
–Saps si hi ha alguna estació de tren a prop?
–Sí –contestà en Pepet–. Al costat de les algues verinoses,
davant d'una cova fosca. Fa uns moment he vist un tren
conduït per un home que entrava a la cova. Avui no tinc
gaire feina, si voleu us hi acompanyo.
Tots hi van estar d'acord. Pel camí la Rita va dir a en Pepet
que era molt petit per ser un tauró i que no feia por i que
trobava estrany que canviés de color, ara groc, ara rosa.
En Pepet li va explica el seu secret: quan s'enfada pot arribar
a ser tan gran que es podria empassar una barca.
- 16 -

- 17 -

Van arribar prop de la cova. La Rita va veure petjades del
seu avi, que calçava un 52. Van seguir les petjades i veieren
l'estació de tren amb un rètol que deia “TAURONS MORTS
DE GANA”
Entraren a dins i veieren una persona. Era l'avi Enric. Quan
va veure la Rita, l'avi cridà:
–Aparta't d'aquest tauró!!! És molt perillós!!!
- 18 -

Capítol 5
El tauró Pepet, espantat pel crit de l'avi, s'amagà rere la Rita
que, morta de riure, procurà calmar tothom.
–Pepet, no t'espantis, és el meu avi. Avi, no t'espantis, és el
tauró Pepet i pel que veig és incapaç de cruspir-se ni un
mosquit. Avi, per què has fugit quan m'has vist arribar?
L'avi Enric no escoltava. Mirava a terra, al sostre, a les
parets de l'estació, arreu.
–Rita, hem de fugir. Ajuda'm a trobar la sortida.
–De qui hem de fugir?
–Hem de marxar o s'adonaran que he sigut jo.
–Que has sigut tu? Què has fet, avi?
L'avi estava molt esverat. La Rita es va amoïnar. Què li havia
passat a l'avi en caure porta avall que el feia diferent
d'aquell avi tan eixerit i rialler? En Pipus, la Melissa i en
Pepet van interrompre les cavil·lacions de la Rita amb un
crit.
–Els taurooooons!!!!
Tretze taurons ferotges, imponents i afamegats s'acostaven
a l'estació. No s'assemblaven gens a l'inofensiu i petit tauró
Pepet. En Pipus, la Melissa i en Pepet van fugir. Només van
quedar la Rita i l'avi Enric. Els taurons els van arraconar
contra les algues verinoses. No hi havia escapatòria.
–Torneu-nos el que ens heu pres! –va bramar una taurona
que semblava la capitost del grup.
- 19 -

L'avi Enric, en lloc de contestar, es va ajupir, sorprès. Va
collir una mandarina que hi havia a terra i es va alçar. Va
agafar la Rita de la mà i li va dir:
–L'he trobat, he trobat el MUR257! Fugim!
I es va llançar de cap dins la mandarina! Com es pot llançar
una persona de cap dins una mandarina? No ho sé, ho
haurem de preguntar a l'avi i a la Rita, perquè tots dos van
desaparèixer del davant dels taurons i van aparèixer a
MUR257, el país més solitari del món.
- 20 -

Capítol 6
La Rita i l'avi eren en un lloc on no hi havia ningú, no se
sentia cap soroll, no bufava el vent i res no es movia. Una
mica enllà es veia una ciutat, però era un indret estrany,
silenciós… semblava una ciutat fantasma.
–On som, avi?- va demanar la Rita.
–Som a Mur257, el País més Solitari del Món.
L'avi li va explicar que, quan era amagat darrere les algues,
havia trobat la mandarina i que de seguida l'havia
reconeguda…era la porta a Mur257 (ho havia llegit a
l'atles). Així, que la va agafar per si li calia d'anar-hi.
–I per què m'has dut aquí?
–Doncs per dos motius. Primer, per a fugir dels taurons. I
segon, et volia …
De sobte, una veu tenebrosa el va interrompre:
–Sóc Sharkenstein… Torneu-nos la deeeeent!
A l'avi li va canviar la cara i la Rita, que el coneixia bé, li va
dir amb veu tremolosa:
–Ai, avi…què has fet?
–Umm, Rita, és que…
–Avi, per què estaven tan enfadats els taurons?
–El cas és que… Mira, Rita, tu coneixes la meva afició per
col·leccionar coses dels viatges, no? Doncs bé, he trobat
una dent de tauró i l'he agafada com a record, però tot
seguit hi ha hagut una forta tremolor i tots els taurons han
embogit, s'han tornat salvatges i perillosos. Han començat
a perseguir-me…
- 21 -

- 22 -

–I…?
L'avi va dir que aquella dent pertanyia a Sharkenstein, el
primer tauró de tots els taurons, i protegia la resta d'una
terrible maledicció… Només s'havia de tornar al seu lloc
per solucionar el problema, però… l'havia perduda.
- 23 -

Capítol 7
–Avi!
La Rita estava enfadadíssima.
–I ara, què fem? A més, tinc una gana!
–Doncs jo també, perquè sento una olor de xocolata, que
la panxa em fa més soroll que un exèrcit de camions.
L'avi i la néta van seguir el
rastre d'aquella flaire tan
bona fins que van topar de
nassos amb un cactus o un
ésser que s'hi assemblava.
Era grassonet com una
vaca i alt com un fanal. I
les seves punxes no
punxaven i feien molt
bona olor de xocolata i de
pollastre.
–Hoooola, sóc en Pinxo, el
cactus gandul.
La Rita i l'avi li van explicar
qui eren i el seu problema.
I també que tenien molta
gana.
–Ah, cap problema. Llepeu, llepeu les meves punxes. N'hi
ha de dolces i de salades. Au, a menjar. I no patiu, després
tornen a sortir!
- 24 -

Amb la panxa plena, la Rita i l'avi ja no estaven tan
atabalats. Però continuaven tenint el mateix problema. On
era la dent de tauró?
–Perdoneu, però jo sé d'algú que potser us pot ajudar –es
va oferir en Pinxo–, però em fa mandra pensar. Us haureu
d'esperar una estoneta.
El cactus es va adormir de cop, com un soc. La Rita i l'avi
van esperar una miqueta, però tenien ganes de tafanejar
aquell país tan estrany, van començar a caminar i van
arribar fins a un riu. La Rita, morta de set, va ajupir-se per
beure i només tocar l'aigua… Pam! Va tornar-se invisible!
- 25 -

Capítol 8
Llavors l'avi va començar a buscar la Rita pertot arreu:
–Rita! Rita! On ets? –va cridar l'avi.
Al cap d'una estona, l'avi va començar a notar que tenia la
boca ben seca i va decidir anar a beure aigua del riu. De
sobte, va sentir una veu molt aguda que li deia:
No beguis d'aquesta aigua! És tota meva!
L'avi va contestar:
–Qui ets? Ets la Dina? Fa temps vaig llegir al meu Atles que
en aquest país tan solitari hi vivia una bandera egoista amb
una veu molt semblant a la teva.
–Sí, sí, aquesta sóc jo! –va contestar la Dina–. I… què hi fas
en aquest país tan solitari?
–És una història molt llarga d'explicar. Estic molt preocupat
per la meva néta Rita, que ha desaparegut.
La Dina, després de pensar una bona estona, li va dir que
coneixia algú que el podria ajudar.
–Jo conec algú que et pot ajudar –li va dir la Dina.
–Ah, sí? Qui és? -va respondre l'avi Enric.
–És un amic meu que es diu Pepitu, el volcà tossut.
–I a on el puc trobar? –va preguntar l'avi, que estava molt
nerviós i amoïnat.
–Mira, has d'agafar aquesta drecera estreta i arribar fins al
final del camí. Allà veuràs, de seguida, un volcà molt gran
que canvia de color.
L'avi, tot neguitós, va començar a caminar i al cap d'una
estona va veure en Pepitu, un volcà immens.
- 26 -

- 27 -

Quan va arribar a la falda del volcà Pepitu, l'avi va sentir
una veu greu que li deia:
–Qui ets? Què hi fas aquí?
–Estic buscant la meva néta, que es diu Rita. No l'has vista?
En Pepitu li va comentar que havia sentit una veu en un dels
seus cràters. L'avi Enric li va demanar si hi podia entrar, però
com que el volcà era molt tossut, li va dir que per entrar
havia de passar una prova.
La prova consistia a netejar un tros de gelatina del volcà, ja
que se sentia molt brut i enganxós.
L'avi va superar la prova ràpidament i va entrar al cràter
número dos. Va començar a caminar a dins del cràter i, de
sobte, va ensopegar amb una petita ampolla de vidre que
contenia un líquid de color lila.
Tot seguit, va sentir una veueta coneguda que li deia:
–Avi! Avi! sóc la Rita! Ajuda'm si us plau!
–Rita! Ets tu? On ets?
–Avi, sóc al costat teu, a la teva dreta. Tira'm el líquid que hi
ha dins l'ampolla i seré visible i així podré ajudar-te a buscar
la dent de tauró.
L'avi Enric va seguir les instruccions de la seva néta Rita. I al
cap d'uns segons va aparèixer la Rita.
Estaven tots dos molt contents, es van abraçar fort i van
continuar pensant com podrien trobar la dent.
Però quan van voler sortir del cràter d'en Pepitu, no podien
fer-ho, no trobaven la sortida, i van començar a cridar:
–Auxili! Auxili! Ajudeu-nos! Pepitu, esclata, a veure si així
podem sortir!
- 28 -

Capítol 9
El volcà Pepitu els va respondre que ara no tenia ganes
d'esclatar i, com que era tan tossut, no canviava d'opinió.
Deia que no, i quan ell deia que no, era que no, que no i
que no.
–Fem-li pessigolles! –va saltar la Rita.
I la Rita i l'avi van fer-li pessigolles dins el cràter, i el volcà
Pepitu va esternudar. En fer-ho, la Rita i l'avi van sortir
volant, volant, volant!!!!! Van passar per sobre del País més
Solitari del Món. Només hi van veure el volcà Pepitu, la
bandera Dina i el Pinxo, el cactus. És clar, per alguna cosa
es deia com es deia. Van passar de llarg i van sobrevolar el
Mar més Perillós del Món i van poder veure un grup de
taurons enfadats dirigits
pel temible Sharkenstein
buscant-los pertot arreu.
Per sort, els taurons no van
alçar els ulls i ni es van
adonar del vol de la Rita i
l'avi. I quan gairebé van
acabar de travessar el mar,
l'avi va veure una coseta
brillant al llom de l'enorme
balena Melissa, que
xerrava amb el pop Pipus.
–La dent! L'he vista! La té
clavada la balena Melissa!
Hem de tornar! –va
exclamar l'avi.
- 29 -

L'avi i la Rita van provar de llançar-se de cap al mar, però
l'impuls de l'explosió del volcà era tan gros que van
continuar volant. Molta estona després, enmig de l'oceà,
mentre sobrevolaven una illa que s'alçava com una
teulada, van perdre impuls i van caure avall, avall, avall,
fins que van aterrar en un bosc.
–Ai, ai, ai!!!! –cridaven la Rita i l'avi, espantats.
Ja es veien amb el cap trencat i les cames torçades. O amb
el cap torçat i les cames trencades. Van caure sobre unes
branques, flonges com un coixí. Eren les branques d'un
arbre altíssim. De les branques en penjava una fruita
estranya. Una mena de barreja de mitjó i kiwi! La Rita,
morta de gana, el va tastar.
–Eeeecs! És fastigós! Té gust de peus suats!
L'avi havia tingut més sort. Havia collit una fruita de la
branca d'un altre arbre. Una barreja de síndria i meló que
pesava com un mort. Era boníssima. Avi i néta es van atipar
a cor què vols.
Després, van baixar per les branques a poc a poc. Quan
van ser a terra, van caminar en silenci. Aquell bosc tenia un
silenci que posava els pèls de punta. No se sentia cap
fressa. Ni un ocell, ni el trepig d'un porc senglar, ni una
formiga. Res. La Rita es va fixar que els arbres tenien porta.
Va obrir-ne una i llavors va sentir una veu que deia.
–Si jo fos tu, no hi entraria.
Es van tombar i van veure… un llop! Un llop?
- 30 -

Capítol 10
La Rita i l'avi van quedar bocabadats. No sabien si fugir
corrents de por o caure a terra morts de riure. Davant seu hi
havia un llop amb una cresta punk i vestit amb roba dels
anys setanta (pantalons marrons acampanats, una samarreta
blanca estreta i unes ulleres de pilot superfashions).
La Rita no parava de riure i li feia tant de mal la panxa que
no es va adonar que l'avi Enric tremolava com una fulla.
Estava molt espantat.
–Què fas amb aquesta pinta! –va dir la Rita al llop amb un
to burleta.
–Això és el que volia sentir, tothom té por de mi i ningú no
em diu la veritat.
De sobte, l'avi va parar de tremolar. Havia sentit a parlar en
algun lloc d'un llop molt fort i presumit. A on?
Entre pensament i pensament de l'avi, la Rita i el llop van fer
les presentacions. En un moment, la Rita ja sabia que
aquest llop es deia Narcís i que li encantava vestir a la
moda. Aleshores, la Rita, sense pensar-s'hi dos cops, li va
demanar ajuda, i en Narcís, content, va dir que els
ajudaria, perquè va veure que almenys la Rita era molt
sincera.
De cop i volta, l'avi va passar de no moure ni un dit a saltar
d'alegria. Ja tenia la resposta que buscava a dins del seu
cap. Sí! A l'atles havia sentit a parlar del llop i la seva afició
a volar en globus…Els ajudaria a construir-ne un i així
podrien volar fins a la dent?
Un soroll va interrompre el silenci que els havia acompanyat
des que havien arribat a aquell bosc tan misteriós. A
l'altre costat de la porta que la Rita havia estat a punt d'obrir
se sentia una fressa massa estranya…
- 31 -

- 32 -

Capítol 11
La porta es movia. Algú, a l'altra banda, provava d'obrir-la,
empenyent fort.
–Ajudeu-me! –va bramar una veu aflautada i ridícula des
de dins de l'arbre–. He quedat encallat i no puc sortir.
La Rita i l'avi es van mirar sorpresos, però al llop Narcís se li
escapava el riure per sota el nas. Els va explicar que es tractava
del mussol Estrellat, un mussol golafre que endrapava
tant que, de vegades,
s'engreixava tant que
quedava encallat
dins el tronc d'un arbre.
Era dels pocs
éssers del bosc que
havia travessat les
portes que hi ha als
arbres. Unes portes
misterioses que et
portaven als llocs
més insospitats.
Tots tres van provar
d'obrir la porta.
Semblava tancada
amb pany i clau.
–Que estrany! –va
dir en veu alta el llop
Narcís–. Les portes
se solen obrir.
- 33 -

–Un misteri del bosc misteriós! –va exclamar la Rita.
–Potser necessita unes paraules màgiques, com la porta
per on vam entrar, Rita –va recordar l'avi.
Una veueta dolça i feble els va interrompre.
–Ehem… d'això… perdó… és que… jo sé quin és el misteri.
El llop Narcís, l'avi i la Rita van mirar pertot arreu fins que
van descobrir que la veu sortia d'una mena de bolet, petit,
petit, petit, que, per moments, envermellia com una cirera i
s'anava encongint més i més i més...
Mentre observaven atents el bolet, el mussol va cridar
espantat:
–De pressa, de pressa! Traieu-me d'aquí! Que vénen! Que
vénen!
- 34 -

Capítol 12
L'avi i la Rita van veure com aquell bolet s'anava fent cada
vegada més petit fins arribar a la mida d'una oliva.
–Què t'està passant? –va dir l'avi.
I de sobte el bolet va créixer una mica.
La Rita va exclamar:
–Mira avi! Quines estrelles tan boniques que té al barret!
I el bolet es va tornar a encongir.
–Però què li passa a aquest bolet? –va dir la Rita.
El llop els va explicar que en Tim, el bolet, quan li parlava
una noia o els seus amics es reien de les seves potes,
s'encongia de vergonya.
–Doncs ja parlaré jo amb ell, Rita! –va dir l'avi.
Així doncs, l'avi va continuar parlant tot sol amb el bolet,
que li va explicar el misteri.
–Si poseu una de les meves estrelles a la porta de l'arbre,
s'obrirà! Però hi ha un petit problema…
–Ehem, ehem! Que segueixo aquí dins tancat! –va
exclamar el mussol.
–Tranquil, Estrellat, que aquesta gent ens ajudarà! –va
respondre el bolet.
En Tim va continuar parlant amb l'avi:
–El problema és que només es poden treure les meves
estrelles amb el petó d'una nena.
- 35 -

- 36 -

–Cap problema, ja te'l faré jo el petó! –va exclamar la Rita
ben decidida.
Li va fer el petó i, amb l'estrella a la mà, va anar a obrir la
porta.
El mussol va poder sortir. Estava molt espantat. Havia
caigut des de dalt de tot de l'arbre i el cor li anava a mil per
hora. Havia observat, a través dels seus ulls amb visió de
telescopi, com la colla de taurons ferotges es dirigia cap al
bosc.
El mussol pensava que el perseguien perquè un dia que
havia arribat a la platja amb un arbre transportador, tenia
tanta gana que va agafar el menjar dels taurons, i a partir
d'aleshores els taurons el vigilaven.
–Estigues tranquil, Estrellat –va dir l'avi–, aquesta vegada
ens persegueixen a nosaltres perquè els vaig agafar la dent
del seu avantpassat i la vaig perdre. No sé com, va anar a
parar a l'esquena de la balena Melissa, i ara m'agradaria
recuperar-la.
L'Estrellat va dir que sabia com fer-ho, però que abans
necessitava atipar-se. Va menjar molt i molt, fins que va
tenir una idea fantàstica:
–Ja ho sé! Us podeu transportar fins al mar a través de
l'arbre que hi ha més al nord de l'illa. Us portarà fins a la
balena i així recuperareu la dent! Oi que sereu capaços de
trobar l'arbre?
- 37 -

Capítol 13
Una fuetada d'aire calent va tombar-los a terra, tots cinc:
la Rita, l'avi, el llop, el bolet i el mussol. El vent duia tanta
escalfor que les estrelles del bolet es van fondre, els pèls
repentinats amb gomina del llop presumit es van marcir i al
mussol li suaven les plomes. Els únics que somreien feliços
eren la Rita i l'avi.
–Oh, quina escalfor més agradable! –va exclamar la Rita–.
Avi, no cal que marxem tan de pressa d'aquest bosc. S'hi
està d'allò més bé.
–Podem anar fins a la porta fent un passeig tranquil. Ens ho
agafarem amb calma –va proposar l'avi.
El mussol els va explicar com arribar-hi, seguint tot dret,
prenent la desviació de l'esquerra, just on hi ha un avet que
fa platomes, una fruita barreja de plàtans i pomes, i
continuar fins a trobar un roure gros, enorme, altíssim com
un gratacels, que en lloc de fer aglans, fa pinçapinyes, una
fruita amb forma de pinça d'estendre i pell de pinya
tropical.
–Sobretot, no tasteu les pinçapinyes, que són verinoses! Si
algú en tasta es converteix en un ésser misteriós, en un
interrogant amb potes! –va advertir-los l'Estrellat–. El cos
pren la forma d'un interrogant i només parla fent preguntes.
–Ostres, quines coses que passen en aquest bosc! –va
exclamar la Rita.
En Tim tampoc no els va acompanyar. Tenia vergonya. Però
en Narcís no en tenia gens, i li venia de gust trescar entre els
arbres.
- 38 -

–Aquí cada passejada és diferent. Sempre passen coses…
I tant que en van passar.
Van trobar ocells que amb
veu de cantant d'òpera els
van indicar el camí. Com
sabien on anaven? Ah!
Misteri! Més misteris. De
cop va sonar el timbre
d'un telèfon. La Rita,
encuriosida, es va atansar
al tronc d'un arbre. Una
branca es va transformar
en telèfon i la Rita va despenjar
l'auricular.
–Sí? Digui?
–Sóc en Sharkenstein!
Torneu-nos la dent! Sabem
que sou al bosc misteriós i aviat trobarem la porta que
ens permetrà entrar-hi! Ja hem estat a punt de colar-nos-hi
abans, llàstima d'aquell mussol tan gras! Si no ens torneu la
dent, apareixerem a la Ciutat més Freda del Món!
La Rita va penjar, espantada. Van apressar el pas. Se'ls
havien passat les ganes de quedar-se al bosc. Només
volien tornar al mar i solucionar el problema. Van arribar al
roure que feia pinçapinyes i van provar d'obrir la porta.
Tancada i barrada.
–Ja hi som! Un altre misteri!
La Rita començava a estar farta de tants misteris.
- 39 -

–Espera. Mira bé la porta. Quin pany més curiós! Té forma
d'interrogant! –va observar el llop Narcís.
–Les pinçapinyes! N'hem de fer servir una perquè la porta
s'obri! –va saltar la Rita.
L'avi va agafar una pinçapinya petita i la va acostar a la
porta. Res. La va acostar encara més, tant, que el fruit va
tocar el pany i la pinçapinya va prendre la forma d'un
interrogant. La porta es va obrir. El llop es va acomiadar de
la Rita i l'avi i la Rita li va regalar un mocador de seda lila
que duia lligat al coll. El llop, presumit, va trobar que el lila
li esqueia i li va agrair l'obsequi.
L'avi i la Rita van entrar dins l'arbre i van tancar la porta. De
seguida van veure una porta nova davant seu. La van obrir
i, en sortir, en lloc de veure l'aigua del Mar més Perillós del
Món només van veure sorra. Sorra d'un desert!
- 40 -

Capítol 14
Tan bon punt van posar els peus a terra, l'avi es va
entrebancar amb uns ferros llargs i prims mig ensorrats i,
mentre pensaven què hi feien allà, en un desert, van sentir
un mèu-mèu que sortia d'una màquina de tren. En un tres i
no res, el tren es va plantar davant de l'avi i la Rita. D'una
revolada en va sortir una gateta esquifida i molt atabalada
que els va proposar de portar-los fins a la ciutat, però els va
dir que s'havien d'afanyar, perquè no volia fer tard, ja que
quasi eren les quatre i era hora de sopar.
Just quan pujaven, la Lídia, que així es deia la gateta
maquinista, va dir a l'avi que la seva cara li sonava.
–No, no! No ens coneixem de res! Mira, ja hem arribat! –va
interrompre l'avi suat i nerviós.
–Un moment, ja sé qui ets! –va dir la Lídia–. Vas ser tu qui
em vas robar el tren quan vaig anar d'excursió al Mar més
Perillós del Món!
Quan la gateta estava a punt de telefonar al seu amic
Sharkenstein per donar-li la notícia de la troballa que havia
fet, va aparèixer en Rondillot, el rellotge rondinaire, que
amb la seva veu ronca i desafinada va fer caure un bon
ruixat. Com que l'avi portava caramels de mel i llimona a la
butxaca, li'n va donar un i …
- 41 -

- 42 -

Capítol 15
Va passar un fet extraordinari, el rellotge Rondillot, que fins
llavors feia ploure cada hora en punt quan arrencava a
cantar, va fer sortir el sol i l'arc de Sant Martí! Ostres! La Rita
i l'avi van aplaudir i la gateta va demanar de tastar un dels
caramels de l'avi. L'avi Enric li'n va oferir un i, després d'unes
llepades, aquella gateta malcarada que duia sabates roses
en forma de peülla d'elefant va somriure d'orella a orella.
–Ooooh, gràcies! Ningú mai no m'havia fet un regal tan
dolç. Bé, de fet ningú no m'havia fet mai cap regal!
La gateta, emocionada, va oblidar la seva intenció de
lliurar-los al senyor Sharkenstein i els va convidar a casa
seva.
- 43 -

–Un cop hagueu descansat, trucaré al carallot del Sharkenstein
i segur que ho podem arreglar de forma amistosa.
Teniu, taps per a les orelles.
La Rita i l'avi no entenien per què s'havien de ficar aquells
taps.
–Que no ho sabeu? Nosaltres som habitants de la Ciutat
més Sorollosa del Món. Prepareu-vos! –va dir en Rondillot.
La Rita va fer veure que es ficava els taps, però en realitat
se'ls va amagar a la butxaca. No s'acabava de creure que la
ciutat fos tan sorollosa. Van pujar al tren, van enfilar cap a
la ciutat i quan ja quasi hi eren, enmig de la via van trobar
un hipopòtam gegant que els impedia el pas. Però no
semblava un hipopòtam de bo de bo. Semblava…
semblava de plàstic… i feia olor de romaní… i què hi feia
aquell cotxe aparcat rere una duna? Ai, ai, quina cosa més
estranya!
- 44 -

Capítol 16
La gateta va recordar que a la Ciutat més Sorollosa del Món
hi vivia en Llampec, un cotxe molt bromista que treu fum
amb olor de romaní, i va exclamar:
–Llampec! No m'agrada la teva broma! Treu aquest
hipopòtam d'aquí ara mateix! Sé que has estat tu! Conec la
teva aroma!
–D'acord, d'acord, ja surto… Només us volia fer una
broma! –va protestar en Llampec fent-se un tip de riure.
L'avi, que ja sabia com li arribaven a agradar les bromes al
cotxe bromista, va seguir-li el joc.
–Mira! Un hàmster volador amb guitarra!
–Queeeeeè? A oooooon? –va preguntar tot girant-se.
L'Enric va aprofitar aquell moment per treure's els mitjons
bruts de tot el dia i els va penjar al para-xocs del cotxe.
Gràcies a l'atles, sabia que aquelles peces de roba eren la
cosa que més odiava en aquest mon.
–Eeeecccss! D'on ve aquesta pudor de mitjons suats?
–Del teu cul! Ha, ha, ha! –varen fer tots plegats.
A en Llampec li va fer molta gràcia aquella broma i va riure
tant que li queien llàgrimes grans com una cascada.
–M'ha agradat tant aquesta gracieta que us deixaré
continuar el vostre viatge –els va dir mentre apartava
l'obstacle de la via.
–Moltes gràcies. Va, continuem el viatge! –va cridar la
Lídia, la gateta maquinista.
- 45 -

- 46 -

En pocs minuts van arribar a la Ciutat més Sorollosa del
Món, on tot eren sorolls d'allò més desagradables: clàxons
de vehicles, músiques a tot drap, avions, petards, ciutadans
cridaners, gossos, gats…
Sort que duien els taps, excepte la Rita que va agafar un mal
de cap terrible.
En arribar a casa de la felina, varen donar una pastilla per
al mal de cap a la Rita, van buscar a la seva agenda el
telèfon d'en Sharkenstein i el van trucar.
–Hola, que podria parlar amb el senyor Sharkenstein?
–Vull la meva DEEEEEENT!!! –va cridar enfurismat.
I va penjar l'aparell violentament. La trucada no havia
funcionat. Calia un pla d'emergència.
–I ara, què fem? –va comentar desesperat l'avi.
–Conec tres forats que us transportaran a la velocitat del so.
El problema és que no sé on van a parar, perquè mai no els
he necessitat –va dir la mixeta.
Els va acompanyar fins allà. La Rita es començava a trobar
millor i, de cop i volta, va començar a sentir, entre tot
aquella fressa, el so de les ones del mar.
–Conec aquest so! Surt del forat del centre! I estic
seguríssima que es tracta del Mar més Perillós del Món –va
exclamar.
–Doncs anem-hi! Recuperarem la dent i la tornarem als
taurons –digué l'Enric.
- 47 -

Capítol 17
La Rita tenia molta pressa per anar-se'n. A la Ciutat més
Sorollosa del Món havia fet bons amics, com en Llampec,
en Rondillot i la Lídia, però el soroll l'atabalava i no li
agradava gens haver de dur taps a les orelles. L'avi també
tenia molta pressa per tocar el dos. Volia solucionar l'afer
de la dent el més aviat possible i tornar cap a casa. No
podia calcular quant de temps havia passat des que se
n'havien anat de casa, perquè als països de l'atles les hores i
els minuts se sentien de manera diferent. I si en realitat
havia passat un any? Els pares de la Rita devien estar molt
amoïnats. Així doncs, es van acomiadar de la colla i van
llançar-se de cap dins del forat per on se sentia la fressa de
les onades.
Al forat no s'hi
veia res, però
s'hi sentia de
tot: xuts de
pilota, clàxons,
rialles,
plors, culleres
escurant plats
de sopa, sirenes,
trepigs,
camions, crits,
g u i t a r r e s ,
martells… fins que a poc a poc els sorolls van desaparèixer i
una llum blava els va envoltar. Tornaven a ser al Mar més
Perillós del Món. Tan perillós que l'estol de taurons
encapçalat pel Sharkenstein ja els estava esperant amb
mala cara.
- 48 -

Capítol 18
L'avi va veure una pedra molt brillant i es va recordar que a
l'atles hi deia que als taurons els agrada jugar amb les coses
brillants.
–Rita! Agafa aquesta pedra brillant i tira-la! –va dir l'avi molt
nerviós i espantat.
La Rita la va tirar i els taurons es van distreure jugant amb la
pedra.
La Rita i l'avi van nedar a tota màquina i, per sort, van trobar
en Pepet, el tauró bo, que els va guiar cap a la balena
Melissa.
–Rita! Avi Enric! Què hi feu, aquí? Com és que heu tornat?
–va dir el pop Pipus.
–Oh, Pipus! has vist la balena Melissa?
–Sí, veniu amb mi, fa dies que està una mica trista perquè
diu que té una punxa a l'esquena que li fa mal.
–Rita! Deu ser la dent! Quina sort, encara la porta! Anem!
–va dir l'avi.
–Pipus ens podràs arrencar la punxa que té la Melissa? Ens
pensem que és la dent d'en Sharkenstein … Tu tens molts
tentacles! Si us plau!
En Pipus va arrencar la dent i la Rita i l'avi van saltar
d'alegria. Amb els seus crits van aparèixer els taurons amb
en Sharkenstein.
- 49 -

- 50 -

–Ho sento, Sharkenstein, no volia causar-vos tants problemes,
em sap greu! No sabia que era vostra i que era tan
important… Hem fet el possible per trobar-la. Té i
perdona'ns si us plau! –va dir l'avi.
–Moltes gràcies. A canvi us ajudarem a tornar a la vostra
ciutat. Pugeu al cim nostre, sabem on són les portes.
Vigileu! No caigueu! Aguanteu-vos fort!
–Adéu Melissa, adéu Pipus, adéu Sharkenstein, adéu Pepet!
Moltes gràcies per tot!
–Adéu!!!!!
Per fi, la Rita i l'avi van tornar a casa.
–Rita, avi! On éreu? Fa dos mesos que us estem buscant!
Que contenta que estic! –va dir la mare de la Rita, abraçant
la seva filla i fent-li molts petons.
La Rita i l'avi els van explicar totes les aventures del viatge i
els amics que havien fet. Al cap d'un mes, a la Ciutat més
Freda del Món van fer una festa i de sorpresa van arribar-hi
molts personatges: en Rondillot, en Pepet, en Tim, la
Melissa, en Pipus, en Pinxo, en Narcís, la Dina, la Lídia, en
Pepitu, el mussol Estrellat, en Llampec i en Sharkenstein… i
tots els alumnes de 4t de SALT.
- 51 -
Un cove de petons.

Petons i abraçades
“Muaks” i abraçades que et fan caure de cul
1.000 petons i abraçades gelades
10.000 petons glaçats i també “calentats”
Abraçada ben forta de mel i canyella
Abraçades de gelatina fosa i petons de mandarina
Mil petons i una abraçada de xocolata desfeta amb melindros
Mil petons i abraçades de pau
Peetoooooó molllllllltt ccccccaalent
Petó amb molta pau.
Petó ben gran de gelat de tots els gustos
Petó calorós i grandiós com un sol
Petó de gelatina i una abraçada gelada
Petó de glaçó
Petó de maduixes i xocolata desfeta
Petó de mel
Petó fredolic
Petó gran i pelut
Petó i abraçada de gelat
Petó i abraçada de l'estiu
Petó invisible
Petó molt calent
Petó molt calentet
Petó molt fort
Petó molt gran
Petó salat
Petonàs
Petonàs misteriós
Petonet de platja i abraçada de calor
Petonets d'amiga fredolica
Petons “assoleiats”
Petons “escalfadets”
Petons “recontracongelats”
- 52 -

- 53 -

Petons i abraçades
Petons afònics
Petons agraïts
Petons amb calefacció inclosa
Petons amb calefacció incorporada
Petons amb xocolata i maduixes fetes al forn
Petons blancs i suaus com la neu
Petons brillants
Petons calentonets
Petons calentons
Petons calents
Petons calents i abraçades
Petons calorosos
Petons calorosos de primavera
Petons calorosos perquè tinguis les galtes calentes... muak, muak,
muak
Petons d'estiu
Petons de dilluns
Petons de divendres
Petons de gelat
Petons de gelats de mandarina, de llimona, de xocolata, de
maduixa…….
Petons de glaçons
Petons de la primavera
Petons de mel i llimona
Petons de nata, plàtan, vainilla, menta…..
Petons de perdó
Petons de primavera
Petons de sucre fi
Petons de xocolata desfeta
Petons de xocolata desfeta amb maduixes
Petons de xocolata desfeta amb maduixes i nata
Petons dels més bons
- 54 -

Petons descongelats
Petons dolços
Petons dolços com bombons
Petons emocionats
Petons escalfats
Petons fets glaçons
Petons fredolics i avorrits del fred
Petons fredoliiiiiiiiiiiiiics
Petons freds per fora i calents per dins
Petons gelats
Petons gelats de xocolata amb maduixes
Petons gelats i maduixes
Petons glaçats
Petons glaçats i molt fredolics
Petons glaçats per fora i amb xocolata calenta per dins
Petons i abraçades
Petons juganers
Petons junts per sempre
Petons llaminers.
Petons màgics
Petons misteriosos i calorosos
Petons molt calorosos
Petons molt forts i amb el meu cor ben gros
Petons preciosos
Petons refredats
Petons rodons
Petons rodons com bombons
Petons salats
Petons sorollosos i calents
Petons sucats amb xocolata i maduixes
Petons ultracongelats
- 55 -
Petons i abraçades

Guia d'entorns
El Mar més Perillós del Món
Sabeu on és el Mar més Perillós del Món? Doncs ara us ho
explicaré: és un mar subterrani, s'hi entra per un forat petit que té
una porta de fusta. Diuen que per obrir-la s'ha de dir un codi màgic,
que és “363, obre't en un tres i no res!”. Llavors, apareix un
tobogan per lliscar fins caure a l'aigua.
L'aigua d'aquest mar és molt estranya, és de coloraines com l'arc de
Sant Martí i s'hi pot respirar, també és eixuta i no mulla. A l'estiu és
freda com un glaçó i a l'hivern, crema com el sol. Per què? Doncs
perquè a l'hivern hi ha un tren que va amunt i avall amb una gran
caldera de foc que l'escalfa i durant l'estiu hi creixen unes algues
màgiques i congelades que ho refreden tot.
El País més Solitari del Món
Hi ha un país, anomenat MUR257, que no apareix a cap mapa
perquè ningú no sap ben bé on és. Té la mida d'una mandarina i és
tot un desert de sorra glaçada. Hi ha dues palmeres petrificades i
un riu d'aigua bruta, negra com el carbó.
A MUR257 la nit dura dues hores i és molt freda, sempre neva neu
negra. El dia és molt curt, només dura quaranta-cinc segons, però
la temperatura és molt alta i en un moment es fon tot el glaç brut,
que contamina el riu.
És el País més Solitari del Món, i la culpa la té l'aigua d'aquell riu
fastigós, ja que si algú la toca es torna invisible (ja els ha passat a
set persones). I encara és pitjor si algú en beu, perquè muda, com
els cinc curiosos animalons que hi viuen: un peix amb cap de lleó,
un porc amb cua de gat, una serp amb ales d'àliga, un hipopòtam
amb coll de girafa i un gos amb trompa d'elefant. Tots van molt
bruts, perquè no es poden rentar.
- 56 -

El Bosc més Misteriós del Món
Guia d'entorns
Enmig d'un oceà hi ha una illa perduda que s'alça com una
teulada, allà és on es troba el Bosc més Misteriós del Món.
És ple d'arbres molt alts, tan alts com la Torre Eiffel, i molt vius, tan
vius que es poden moure de lloc i tot. Tenen una porta encantada al
tronc, i qui hi entra desapareix i va a parar a un altre lloc: són portes
transportadores, i cada arbre et condueix a un lloc diferent.
Aquests arbres fan fruites molt estranyes, com el “sindreló”, una
barreja de síndria i meló que pot pesar fins a 105 quilos i és dolç
com un caramel; el “kiwitjó”, que és una fruita fastigosa que té gust
de peus suats; i el “platoma”, un plàtan amb pela vermella de
poma, que té un gust entre salat i àcid.
S'ha de vigilar, perquè algunes són verinoses i, si les queixales, et
pots convertir en aranya, rat-penat o en la mateixa fruita amb potes.
En aquest bosc hi fa molt de vent, calent com un volcà en erupció.
La Ciutat més Sorollosa del Món
Oi que no us agradaria viure a la Ciutat més Sorollosa del Món?
Doncs els habitants de Pocoïda ho han de fer. Allà, al costat d'un
immens desert, s'alça aquell monstre enorme ple d'edificis alts com
gegants, grisos, blaus i vermells. Les seves parets són plenes de
finestretes des d'on surten tota mena de sons: telèfons, crits,
música… Allà no es pot dormir ni estar malalt tranquil·lament.
Pels carrers hi corren infinitat de cotxes, motos, autobusos i
camions, tots fent sonar el clàxon contínuament. Màquines
construint, avions, sirenes, gossos que es barallen, bebès que
ploren… i a cada hora en punt cau un ruixat.
Hi ha tanta fressa que la gent que hi viu ha de dur taps a les orelles.
Aleshores no es poden escoltar els uns als altres i s'han de parlar a
crits. Però ja hi estan tan acostumats que no tenen ni mal de cap.
- 57 -

Guia de personatges
La Melissa, la balena xafardera
Aquesta gran balena mesura 12,5 metres de llargada i pesa 99 tones.
És de color verd com la gespa, té el nas petit i la boca molt grossa i al
cap hi porta un barret ple de flors, llaços i fruites.
Té molt bona vista, com un linx, sempre està mirant què passa i què fa
la gent. Tothom la coneix perquè és tan grossa i xafardera i perquè està
una miqueta tocada de l'ala. És envejosa, s'inventa coses i sap
dissimular molt bé.
Fa de cartera, reparteix les cartes que duu en una bossa vermella, fent de
les seves… les llegeix sense permís o les canvia per confondre la gent.
Li encanta posar el nas a tot arreu i no li agrada l'hivern, quan l'aigua
és calenta, perquè sua molt.
En Pepet, el tauró poruc
Aquest tauró té la mida d'un meló i, com que és molt poruc, té dues
cames per sortir corrents. Té les dents blaves i com una serra, però són
com de gelat, sembla que es desfacin. Tant pot ser de color groc com
de color rosa.
És vegetarià i té tanta por que tremola fins i tot davant d'una sardina.
Dorm tot l'estiu i a l'hivern escriu els somnis que ha tingut. Li agradaria
molt ser valent com un heroi.
En Pipus, el pop panxacontent
És tan gran com vint-i-dos elefants i de color vermell com el nas
d'un pallasso. Té tres ulls, vuit tentacles que semblen espaguetis, i
els cabells negres i arrissats com molles.
Porta una corbata molt elegant de ratlles grogues i verdes.
És el més alegre i simpàtic del mar, i tranquil com un núvol. Es passa
hores dormint com un soc entre les algues.
No li agraden gens les baralles. Per això, quan algú s'enfronta, els
llança caramels pel seu tercer ull i així es distreuen i es calmen. Li
agrada posar pau i fer amics, també menjar truita de ceba i
formatge.
- 58 -

La Dina, la bandera egoïsta
En Pinxo, el cactus gandul
En Pepitu, el volcà tossut
Guia de personatges
Al País més Solitari del Món s'alça la seva bandera egoista, alta
com una girafa. És feta de llana de xai, amb el dibuix d'un riu negre
com el carbó al mig, a dalt el color groc i sota el blanc. El pal és un
tronc de palmera i allà hi té els ulls i un nas llarg.
És antipàtica i sembla enfadada, perquè li molesta el vent, que li fa
pessigolles. Ja li agrada, ja, estar sola i ser la millor, però allò que
més voldria és viatjar a altres llocs i ser la més rica, bonica i famosa.
El cactus gandul està grassonet com una vaca i és alt com un fanal.
Sembla un globus inflat amb més globus enganxats que li fan de
braços. Té moltes punxes, algunes tenen gust de xocolata i les altres
de pollastre. Per saber quin gust tenen, les has de tastar. Quan té
gana se les menja i quan té set es xucla un braç i després li torna a
créixer tot.
És tan mandrós que des que va néixer encara mai no s'ha aixecat.
Depura l'aigua de MUR257, i amb la seva reserva proporciona
beure als habitants del país. Si té un bon dia, els regala punxes de
xocolata o de pollastre, mai no se sap.
Li agrada dormir tot el dia i detesta moure's.
És gran com la mansió d'un gegant i va canviant de color, com un
camaleó. Té forma de mà, a dos dits hi té els ulls i hi ha tres dits que
són cràters i treuen fum. Té cinc potes de pop i està cobert d'una
substància enganxosa i gelatinosa.
Sempre se surt amb la seva; en cas contrari, escup sorra glaçada
pels tres cràters, com un ploramiques, i el país es fa més gran i, per
tant, el riu brut també creix.
De dia es banya de pressa al riu i a la nit dorm i juga amb la neu.
Li agrada tenir la raó i mirar com cauen els flocs de neu a la nit.
- 59 -

Guia de personatges
En Tim, el bolet tímid
Existeix un bolet tan estrany com tímid. És de la mida d'un
contrabaix, però quan té vergonya s'encongeix i es fa de la mida
d'una oliva. Té el barret vermell amb unes taques blanques en
forma d'estrella, i al peu taronja hi té els ulls i una boca petita com
una avellana. Els seus cabells són blaus i fins com un fil i va d'aquí
cap allà amb les seves potes de granota.
És molt tímid, té molta vergonya quan veu una noia o quan els seus
amics es riuen de les seves potes. A més, és un llepafils, no pot sofrir
que se li posin al capell les mosques, els cargols, les erugues, les
aranyes…
Cada matí, després de rentar-se la cara al mar i pentinar-se,
esmorza fruits del bosc i toca música pels arbres fins al capvespre,
que és quan li agrada enfilar-se per les branques fins al capdamunt
per observar l'oceà.
En Narcís, el llop presumit
Al Bosc més Misteriós del Món hi viu en Narcís, un llop molt
presumit que té els ulls grocs com una llimona. És pelut, de color
blanc, amb unes taques vermelles que semblen maduixes. És
petitó, però té la cua molt llarga, tant, que de vegades li costa
caminar perquè se li enreda als arbres.
És un tros de pa, molt amable i ben educat. Mai no emprenya
ningú, excepte si li toquen el seu mirall, tallen arbres o embruten el
bosc. No suporta la brutícia.
En Narcís té cura dels arbres dia i nit, perquè l'illa estigui ben maca i
hi hagi oxigen per a tothom. Els rega i recull els fruits no verinosos
per fer sucs i melmelades, que de vegades va a vendre al mercat.
Cuida molt la seva dieta menjant molta fruita amb mel, i fa molt
d'esport.
- 60 -

L’Estrellat, el mussol golafre
Guia de personatges
És gran i gras com el rellotge de l'església, té la panxa tan grossa i
les ales tan petites que no pot moure's gaire i encara menys volar; a
més, està mig desplomat. Els seus ulls són vermells com un
tomàquet, amb la pupil·la en forma d'estrella. Amb ells podia
projectar imatges i veure coses que estaven molt lluny.
Canvia de caràcter depenent de si té la panxa buida o plena. Si té
gana és cagadubtes, rondinaire i pesat, però si està ben tip és d'allò
més divertit i molt intel·ligent, llavors ho sap tot, fins i tot pot predir el
temps.
Es dedica a donar consells, perquè el mussol golafre ha traspassat
totes les portes i ha tastat totes les fruites. Si algú vol saber quina
porta el duu a un lloc concret o si una fruita és verinosa, li ho pot
preguntar, però, això sí, abans l'ha de convidar a dinar fins que
quedi ben fart.
Li agrada molt viatjar per les portes transportadores per conèixer
altres llocs i maneres de viure. També és aficionat a la pintura. El
seu quadre preferit és “El crit” d'Edvard Munch.
No li agraden gens les patates fregides ni el bròquil.
- 61 -

Guia de personatges
La Lídia, la gateta atabalada
La Lídia és una gateta que sempre va corrents a tot arreu, nerviosa i
atabalada. Té el pèl lila i suau com un llit de pell de préssec. És
esquifida com un llapis i té un sol ull al mig de la cara. Duu unes
sabates molt rares, roses i com un peu d'elefant.
És més maliciosa que el dimoni, té tan mal caràcter que quan es
posa molt nerviosa trenca teules i tot el que tingui al davant. És
malcarada com una formiga vermella.
Treballa de maquinista d'un tren molt llarg que transporta la gent i
va molt de pressa.
És una experta ballant, li agrada molt, i per això té un munt de
sabates de tot tipus i colors, amb cordons i talons. El que no suporta
és que l'assenyalin amb el dit, la fa posar molt nerviosa.
En Llampec, el cotxe bromista
El cotxe bromista és tan gran com una casa de dues plantes, les
seves rodes són com pilotes de bàsquet i al vidre de davant hi té dos
ulls com dos sols. És de color blau com el cel un dia que fa vent.
És molt divertit i rialler, riu fins i tot quan se li acaba la benzina i de
vegades riu tant que li cauen les llàgrimes i tot.
Com que a Pocoïda la gent corre molt i crida encara més, el cotxe
fa de bufó, es passeja pels carrers fent bromes a la gent perquè
somriguin una mica, i en comptes de contaminar llança un gas
relaxant pel tub que fa olor de flors de romaní.
Li agrada molt fer bromes i detesta el soroll i la pudor de mitjons
bruts.
- 62 -

En Rondillot, el rellotge rondinaire
Guia de personatges
Aquest rellotge és gran com una pizza aixafada i s'enganxa com un
xiclet. Té els números de l'u al sis perquè a Pocoïda els dies només
tenen sis hores. Els números són de diferents colors i durant la seva
hora s'il·luminen. Les agulles són com bigotis de gat que van
donant voltes, i li surten dues banyes de cargol que són els ulls.
Es queixa tot el dia, fins i tot quan dorm. Res no li sembla mai bé.
A cada hora en punt es posa a cantar amb una veu molt ronca i tan
desafinada que fa ploure. De vegades fins i tot llampega.
Allò que el fa rondinar més és l'aigua de la pluja. La seva afició és la
música: rap, hip hop, tectònic, clàssica o rock.
- 63 -

Han participat en el projecte
Aali, Fatima
Abdelmalki, Wissam
Aberkous, Mohamed
Afantrous Kalai, Iman
Afantrouss Bodouh, Abdeluahid
Aissati el Bouchti, Hamza
Ait Belarbi el Hadi, Mariam
Al-Haruat Ventura, Yasmina
Alonso Sanchez, Javier
Álvarez, Emily
Álvarez Celís, Mario
Álvarez Celís, Nicolás
Álvarez Habas, Lluís
Ametller, Salut
Anduray Hernandez, Stephany Rosio
Annouhi Douiri, Jihan
Arcebispo, Bruna
Arellano Lechado, Virginia
Arjona Rodríguez, Bàrbara
Armengol Moráguez, Carla
Arteaga Redondo, Raul
Asare, Jerffery Peprah
Attaouil, Nadia
Awoyemi, Michael
Azahaf, Omar
Balde, Kinti
Balde, Safiata
Banjada, Amina
Baragi, Mussa
Barighach el Fari, Fatima
Barrios, Shaiel
Ben Azzouz, Nawfal
Ben Yezzou, Safa
Benhammi Haian, Oumayma
Benkal Bovazza, Mohamed
Bermúdez Benjumea, Melanie
Borrego, Jose
Bouioumad El Mahi, Chaymae
- 64 -
Boujlam, Yasmina
Bourouchba, Wissam
Cáceres Tosso, Taira
Calabrese Azad, Giovanna
Caliwara, Tania
Camara, Ibrahim
Carrilero Ventura, Maria
Casadevall Rodríguez, Cristina
Casas, Kilian
Casas Ramos, Joel
Castillo Romero, Carla
Castro, Daniel
Cebrià, Montse
Ceesay, Aisetu
Chegwe Llinàs, Sarah
Chougrani, Ilyas
Cisse, Bacary
Cobos Rosa, Ainhoa
Coll Aliu, Darlene
Company, Marcos
Conteh, Mahamadou
Contreras, Nicole
Corominas, Quim
Cullell Sala, Josep M.
Czepolkowki, Mario
Daboua Bernichi, Islam
Dahchour, Najoua
Dahmani, Amal
Diakite, Ali
Diakite, Ebrahima
Diakite, Sidiya
Diallo, Samou
Diallo, Issa
Diallo, Seckena
Diallo, Mariama
Diallo, Bacary
Diao, Oumar
Diao, Esfel

Diao Balde, Fanta Sali
Diawara Diawara, Sarta
Díaz Martínez, Ian
Díaz Paz, Carla
Drioui, Hayat
Edgbe, Blessing
El Arguioui, Lobna
El Badaouy, Chaymae
El Barrahmouni Agarbi, Uisal
El Battiui, Amina
El Beghdadi, Jauad
El Hachmi, Mustapha
El Harouni, Iman
El Kamari, Najwa
El Khabbazi Rifi, Nabila
El Khatabi, Dina
El Khteb, Badar
El Kichouhi, Iman
El Meniai, Oussama
El Mesaoudi el Mesaoudi, Siham
El Mhamdi, Samir
El Morabet, Ayoub
El Moussaoui, Fàtima
El Ouali, Haytham
El Tayyeby, Mourad
Es Sousy, Omar
Espinar Macias, Susana
Espinoza Núñez, Anna Paola
Fabrellas Espinal, Núria
Faress el Bachiri, Ibrahim
Fernández, Sònia
Ferrer Cos, Àlex
Fofana, Fatumata
Fuentes Jiménez, M Carmen
Gaougaou, Iman
García, Laura
García Cáceres, Miquel
García Fernández, Maria del Carmen
Han participat en el projecte
- 65 -
García Jiménez, Virgínia
García López, Pau
Gibrat, Núria
Gimbernat Gou, Antònia
Gómez, Richard
González, Adrián
González Ventura, Martina
Grau Planas, Marina
Güell i Alsina, M. Dolors
Guenfoudi, Bilal
Hammada, Mohammed
Hernández, Angely
Hlal Hammani, Nora
Hlal Hammani, Yasmin
Hlal Sarghini, Sara
Houssaimi, Adam
Idrissi, Bilal
IIzmar Izmar, lham
Imrani, Youssef
Jaatit, Mohamed
Jaatit, Yusra
Jabbi, Alagi
Jaiteh Suko, Jainabou
Jammeh, Shiriff
Jarrari, Nassira
Jawla, Salimatou
Jiménez Egea, Nerea
Jiménez Nieva, Ariadna
Jiménez Rosales, David
Jiménez Rosales, Jesús
Kaba Gikineh, Fatumata
Kadri, Sabrin
Kadri Kadri, Yessin
Kane, Aminata
Kenzari, Zaccaria
Khchichou, Ouarda
Khoumali, Zahra
Khouri, Hamza

Han participat en el projecte
Konteh Cámara, Mariam
Krubally, Fatumata
Krubally Dumbuya, Mohamadou
Laaguid, Abderrazak
Laaraj el Yousfi, Yousef
Lamghari, Douaa
Lamkdmi, Nihad
Lamnauar, Mohamed
Laout, Youness
Lazzaoui Lazzaoui, Samia
Leyva Torres, Júlia
Llagostera, Núria
López, Noel
Macias, Adriana
Magiraga Jebbo, Hamimadou
Manneh, Orokiatou
Manso, Anna
Martín Àlvarez, Aleix
Martín Boada, Joan
Martín Campillo, Nàdia
Martín Conejo, Paula
Martín Ortega, Laura
Martínez, Aritz
Matilló Agustí, Dolors
Medina Pagès, Margarida
Mejia Reyes, Anthony Obed
Moldes Fernández, Marta
Molina Ortega, Paula
Moreno, Joan
Mouman, Hind
Mounjid, Ayoub
Murillo, Daniela
Nasar, Ayman
Navarro Brugués, Clara
Ndoma, Cheila
Nimaga, Aduloulaha
Nunes, Gustavo
Nuñez, David A.
- 66 -
Ortiz Tejada, Cristina
Osa Muñoz, Ismael
Ouabi, Fatima
Ouchan, Asia
Ouchan, Maruan
Ouchribou, Hayat
Ouhra, Ouarda
Oulad, Ghizlane
Oviedo Geli, Aleix
P. Zelaya, Ana
Palmada Méndez, Roger
Pastor, Antonio
Pérez García, Ferran
Pérez Hernández, Arianna
Pesantes, Andro
Pinero, Ismael
Ponce Axenova, Mireia
Ponsetí Cervera, Jordi
Porras Pernas, Izan
Portillo González, Álex
Postigo López, Alba
Radaidan, Amal
Rahhali, Bilal
Rahmani, Salima
Ribas i Maset, Rosa
Ridó Luque, Adrià
Rockson, David Asare
Rodríguez, Ismael
Rodríguez Fortet, Alba
Rodríguez Melero, Laura
Rojas Enriquez, Diego
Romero Mir, Manel
Rommel, Josue
Rosa Aguilera, Nerea
Rosales, Valeria
S. Ruiz, Keimy
Saanyang, Halima
Sàez Fernàndez, Àlex

Sakkarki, Anass
Salinas, Gisselle
Salinas Moreno, Patricia
Sánchez Jorquera, David
Sánchez Padilla, Maria
Sankareh, Kalijatu
Sano, Isa
Santiago, Josep
Sawaneh Jallow, Fatoumata
Serrano Nogueira, Brian
Servià Pla, Núria
Sesay Fofana, Mariana
Sidibeh, Aminata
Sillah Sillah, Abdlkader
Sing, Jaskarandeep
Singh, Akasdeep
Singh, Harpreet
Sitjà, Sessi
Soule, Daniel
Soultani Hayyani, Younes
Sowe Sene, Fatukine
Sowe Sene, Kadiatou
Susoho, Aminata
Tahrioui, Mohamed
Tanaoui, Aymane
Tangara, Umaru
Tornos, Sara
Torres Masferrer, Sarah
Tounkara Jabbie, Mamadou
Touray, Aisa
Touray, Aisatu
Touray, Hawa
Touray, Fatoumata
Touray, Lamin
Tràfach Esparch, Aina
Trias Pineda, Alan
Trigueros, Elisabeth
Tunkara, Fatoumata
Han participat en el projecte
- 67 -
Turón Piña, Biel
Valebona Berrocal, Guillem
Valencia Lechuga, Àlex
Valverde Mayayo, Maria
Ventura Querido, Martí
Vicedo González, Erika
Vilà Benítez, Ariadna
Vilardell Sibina, Guillem
Villagómez, Lizbeth
Vivas Rabadan, Kevin
Wessaidi Chaib, Marwane
Xue, Wenling
Yaagoubi Touraya, Yasir
Yáñez García, Noèlia
Zaaj, Yassine
Zambrano, Antonio
Zerouali, Ouidade
Zrakti Harram, Chaymae
i ...

Índex
Presentació (Sessi Sitjà) ..............................................................................
Pròleg (Anna Manso) ...................................................................................
Capítol 1. La Rita fredolica ....................................................................
Capítol 2. I pataplum! ................................................................................
Capítol 3. La Melissa, en Pipus i la Rita ...................................
Capítol 4. El tauró es va acostar ...................................................
Capítol 5. Espantat pel crit de l'avi ................................................
Capítol 6. En un lloc on no hi havia ningú ...........................
Capítol 7. Avi! ....................................................................................................
Capítol 8. Rita! Rita! .....................................................................................
Capítol 9. El volcà Pepitu ........................................................................
Capítol 10. Bocabadats ...........................................................................
Capítol 11. La porta es movia ...........................................................
Capítol 12. Què t'està passant? ......................................................
Capítol 13. Una fuetada d'aire calent .......................................
Capítol 14. Tant bon punt ......................................................................
Capítol 15. Va passar un fet extraordinari .............................
Capítol 16. La gateta va recordar ..................................................
Capítol 17. La Rita tenia molta pressa ......................................
Capítol 18. L'avi va veure .......................................................................
Petons i abraçades ...........................................................................................
Guia d'entorns .....................................................................................................
Guia de personatges .....................................................................................
Han participat en projecte .........................................................................
- 68 -
Pàg.
3
4
7
10
14
16
19
21
24
26
29
31
33
35
38
41
43
45
48
49
52
56
58
64
NOTA:
"El cove de les paraules" és una activitat adreçada a alumnes de 4t de primària de Salt.
[http://covedelesparaules.wordpress.com]