Descarrega en PDF - Valors.org

per acabar
moment
valors
| Montserrat Xifré. Mestra, va cuidar durant deu anys el seu marit amb Alzheimer.
Conviure amb la malaltia
om es va revelar la malaltia de l'Alzheimer en
el seu marit?
El meu marit tenia 50 anys quan va tenir la
malaltia. Era molt jove i a més mai havia tingut
cap malaltia, ni tan sols angines o fractures. Per
aquella època l’Alzheimer encara no era prou
conegut i van trigar tres anys a diagnosticar-li. Va començar a
fer coses rares i a agafar manies. Per exemple, ell que era una
persona molt seriosa, va començar a explicar acudits. I com
que no recordava el final, acabava rient tot sol. També li costava
seguir programes, pel·lícules o discursos. El que a mi em
tenia més esgarrifada era que conduïa. Ho havia fet des dels
divuit anys i mai havia tingut cap cop. Arran de la malaltia va
començar a picar amb altres cotxes. Com que no es feia mal, ell
considerava que no passava res, i ens va costar moltes esforços
fer que no tornés a agafar el cotxe. La malaltia no va fer
que l’Antonio perdés la orientació sinó que va fer que tingués
un canvi de caràcter. Temps després sabem que va ser així
perquè tenia un Alzheimer frontal. Potser pel fet de ser molt
jove s’adonava que li passava alguna cosa i sempre es feia
moltes notes i s’ho apuntava tot. D’alguna manera intentava
dissimular.
Com van viure els de casa aquesta situació?
Va ser horrorós. Això desestructura a la família i les amistats.
Aquesta malaltia no és com una angina de pit. Fa molt angúnia
perquè el malalt deixa de conèixer a les persones i totes les
coses quotidianes es fan complicades. Abans no se’n parlava
i sense voler es creava malestar. Per sort amb els anys s’ha
avançat molt pel que fa als coneixements sobre l’Alzheimer i
ara és un tema molt més obert. A nivell de família, a les meves
filles les va agafar estudiant carrera, molt joves. Quan ja la
malaltia estava més avançada, el meu marit dinava, i com que
"En una malaltia com
l'Alzheimer és molt
important cuidar
els cuidadors"
34valors C
PER LAURA ARIAS
no recordava haver dinat volia tornar-hi. Però si li deies que
no a vegades s’enfadava i no et podies enfrontar a un home
de 92 quilos i un 1'85 metres. El que no pots fer amb un malalt
d’Alzheimer és cridar, tot i que en alguna ocasió és inevitable.
Entre tots els de casa havíem de procurar fer-lo entrar en raó.
A més, a mi em va coincidir que els meus pares ja eren grans i
n’havia de tenir cura... se’m va ajuntar tot i es va fer encara
més dur.
I com li van plantejar la malaltia al teu marit?
Ell no ho va saber mai. A mi el psicòleg de Barcelona em va
dir que anés a visitar un neuròleg de La Corunya, i allà me li
van diagnosticar l’Alzheimer. Des de llavors jo no li vaig dir
mai; tampoc ho hauria entès.
Vostè com s’ho va prendre?
Jo sóc de les que m’arremango i faig el que he de fer. Jo no,
per començar, no sóc ploranera, i asseure’s i posar-se a plorar
no és la meva manera de reaccionar. Però sí que t’enfonses.
Recordo que quan el metge em va dir que tenia Alzheimer li
vaig preguntar si s’assemblava a un tumor cerebral. I em va
contestar que era pitjor. Quan vaig sentir allò li vaig dir que
amb un tumor cerebral la gent es mor. I ell em va respondre “el
teu marit també es morirà però tardarà bastants anys i ho
passareu malament”. En aquell moment és com si et donessin
un cop al cap i no saps què et diuen.
I la resta de la família?
Nosaltres tenim dos filles. Jo de seguida els ho vaig explicar
perquè estant a la universitat considerava que ja tenien prou
edat com per saber-ho. La gran és més de plorar i parlant amb
ella ho va acceptar prou bé. La petita té un caràcter que sembla
més fort i es va rebotar fins al punt de dir que no hi ha motius
per a deixar de fumar si després pots agafar Alzheimer i mors.
Ha hagut d’estar en tractament perquè li va afectar molt. No
va arribar a agafar una depressió però ella va explotar per una
altra banda. Tot depèn de la personalitat de cada persona. El
que s’ha de tenir molt en compte és que amb una malaltia com
aquesta s’han de cuidar els cuidadors, que primerament som
els familiars. Per sort, hi ha associacions com l’AFAM que
serveixen per donar aquest recolzament que a vegades falta.
Ell no notava res estrany o li preguntava res pel que feia al
seu estat?
No, ell només s’assenyalava el front i deia “yo aquí tengo