Descarrega en PDF - Valors.org

ART
El matís després del negre
E
l mataroní Perecoll exposa de nou a Mataró i ho
fa amb una magnífica i ambiciosa exposició a
l’Ateneu de Caixa Laietana. L’exposició, retrospectiva
d’aquests darrers trenta anys, i que inclou peces
de col·leccions estrangeres, se centra en la seva fase de
pintura negra, que ha estat determinant (si bé no l’únic tret
característic) en aquesta etapa creativa que, segons sembla,
s’està pensant de cloure. Espero amb ànsia que trobi aviat
nous camins d’experimentació, orfebre com és tant en el
sentit estricte del mot com en la determinació de colors, de
formes i de textures que mai no ens deixen indiferents. Fa
molts anys, moltíssims, jo devia ser un adolescent, que
vaig llegir una entrevista al setmanari El Maresme. En ella,
l’artista mataroní deia una cosa que des d’aleshores m’ha
quedat com clavada. Més o menys venia a dir que, de fet,
l’escultura no és l’espai ocupat sinó el que es deixa
TEATRE
26valors propostes
www.perecoll.info
Una de les
obres que
es poden
veure a la
mostra.
d’ocupar. El buit que l’envolta, o el travessa, o l’acarona, o
el colpeja, o el respira. Aquest buit que ocupo jo cada vegada
que m’hi enfronto. O el buit que omplen tantes dones
boniques al voltant de les seves joies daurades, que són
un pretext per admirar les persones que estimes. O que
encara no estimes però pugen deu punts.
Trobo que, a les seves pintures negres, una mena
d’escultures verticals i planes, de fet, fetes de traços de gruix
divers, com els pintors xinesos, els buits, crec, petitíssims i
lleus, permeten l’eclosió de la llum que, de fet, és el protagonista
de cada narració. La llum sobre l’espai és sempre una
narració, un esdeveniment ‘in progress’. I també ho són les
seves sèries (o dèries): els ocells, els cavalls, la guerra...
No és el primer en l’ús monocrom, ni del negre. El quadre
negre de Malèvitx o, especialment, Ad Reinhardt, han estat
assenyalats com a precursors de la pintura negra de
Perecoll, com a expressió del llenguatge després de la
tenebra. Perecoll, del qual els mataronins podem gaudir
diverses escultures públiques als carrers de la ciutat, de
fet, inicià aquesta etapa després d’un atzucac de salut. Recordo
que Barceló té una “etapa blanca” en iniciar la seva
sèrie africana, també com a necessitat de recomençar, de
retrobar el matís després de la seva negació cromàtica.
Tant recomanable és aquesta mostra com segurament
serà la seva nova etapa, plena de creativitat, com qui es
deleix del saber d’un veritable mestre. R. BASSAS
Perecoll exposa a l’Ateneu de la Caixa Laietana
(C. Bonaire 3-5; Mataró) fins el dia 5 de febrer.
Web: http://www.perecoll.info/
Quan el teatre només és espectacle
Quan “Les falses confidències” va ser estrenada el
1734 sembla ser que va provocar un gran escàndol.
“Un teatre –diu Sergi Babel al programa de mà- que
parla, amb ironia i amb humor aparentment lleuger, de
la lluita de classes, de la llibertat, de la decadència de la noblesa...”
Tal volta, si s’hagués conservat el text i l’època, l’obra tindria el
seu encant i l’espectador intel·ligent hi sabria veure tota una
intencionalitat sempre vigent, però el director –constato que es
tracta d’un bon director- ens serveix la història com un pastís
Hollywood dels anys 40, i l’únic que aconsegueix amb això és
crear un gran pastís molt bonic però que no convenç a ningú.
De la interpretació salvem un Quimet Pla, en el personatge
d’Arlequí, un pèl o dos pèls exagerat però que agrada i marca
i un tipus; i una Laura Conejero que s’esforça i aconsegueix,
en bona part, treure suc del seu personatge. La resta d’actors
queden totalment desdibuixats i donen la impressió que ni ells
mateixos es creuen els personatges que els ha tocat. Fins i tot,
algun d’ells sembla sentir-se incòmode.
Un capítol a part és l’escenografia. No es tracta d’una posta
en escena convencional. Hi ha un piano de cua majestuós i
negre al bell mig de la gespa del jardí. Això em va fer una mica
de basarda, ja que la mullena el podia malmetre. Comptant amb
un pressupost fabulós, només possible en un teatre de protecció
oficial, l’escenografia és realment espectacular i acapara
l’acció de l’espectador molt més que la comèdia en si.
Llàstima que una vegada més l’espectacle està molt per sobre
de la resta. I conti que crec amb el teatre-espectacle, però sempre
que aquest estigui al servei d’un bon text i no a la inversa. De
tota manera, Les falses confidències es tracta d’un caramel
ensucrat que es pot veure per festes. JOSEP MARIA CUSACHS
“Les falses confidències” de Pierre de Marivaux. Sala
Gran del Teatre Nacional (Barcelona). Del 17 de novembre
de 2005 al 22 de gener de 2006.