Descarrega en PDF - Valors.org

FOTO: ELENA GELABERT
alors Any
Sols i ben acompanyats
La solitud, lluny de viure's com un fet
negatiu, pot ser un camí per conèixer-se
millor a un mateix i aprendre d'aquesta
manera a viure correctament en societat
PASSARÀ AQUEST MES...
S'ACABA EL RAMADÀ. ENS
HO EXPLICA JAMAL EL
ATTOUAKI, COORDINADOR
DEL CONSELL ISLÀMIC
MARCELO EDWARDS,
PSICOANALISTA:
PER COMENÇAR MOMENTVALORS
MAR GALCERAN PARLA
DE L'EXISTÈNCIA DE
LES PARELLES "DE
CAP DE SETMANA"
SUSANA LIZANA,
VIURE AMB
UN RONYÓ
TRASPLANTAT
Any IV
Núm. 42
Octubre
2007
3 euros
valors.org
"Cal canalitzar
la solitud"

Solitud ben portada
MONOGRÀFIC
11-
25
PASSARÀ AQUEST MES
5
Jamal El Attouaki,
coordinador del
Consell Islàmic Cultural de
Catalunya, ens
explica en què
consisteix el Ramadà
just en el mes que
s'acabarà.
valors
Neixem sols i morim sols. Mentre som vius, però, sembla
que no poguem estar-hi, de sols, i de fet ens fa por
trobar-nos-hi. Quines coses positives podem extreure
de la solitud? En parlem al nostre monogràfic.
Jamal El Attouaki
ens parla del
Ramadà
MOMENTVALORS
26
REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEG
Pàgina web: http://www.valors.org
ELENA GELABERT
Viure amb el
ronyó d'un altre
Susana Lizana ens explica què
significa viure amb l'òrgan d'una
altra persona i el procés d'adaptació
que necessita el cos.
PER COMENÇAR
sumari
5 Passarà aquest mes | El final del Ramadà. Jamal
El Attouaki.
6-7 Fòrum | Sanitat pública: limitar-ne l'ús. Eulàlia Tort.
Recuperar l'alteritat. Mar Galceran. La pau com a rerafons
del turisme. Jordi Cussó. Al cor de cada home.
Manel Pera. Memòria, enteniment i voluntat. Carme Meix.
8 Relligant la vida | Malabarismes. Miquel Àngel Ferrés.
9 Escala de valors | Viure: objectiu vital. F. G.
10 contraVALORS | Acords i ajornaments. Xavier Manté.
10 penso, doncs.. | Preocupar-se més pels animals. A. C.
MONOGRÀFIC
11-25 Sols i ben acompanyats
12-15 Marcelo Edwards: "Cal diferenciar entre la solitud
i l'individualisme". J. S.
13 Editorial. Viure la solitud... ara que es pot.
14 L'origen dels mots: la solitud. Joan Baron.
16-17 La solitud creativa, Perecoll. J. Salicrú.
18-19 Vellesa en plenitud, Romuald Grané. M. Coll.
20-21 El repte de viure sola, Maria Sancho. E. Tort.
22-23 Buscar-nos en la solitud, Joan Camps. M. Coll.
24 Cinema: Solituds. Judith Vives.
25 Sabies que... de 1939 a 1940 alguns espanyols van
viure com a talps?. M. C.
26 Googlejar. Wefeelfine.org. Marc de San Pedro.
PROPOSTES
Número 42. Octubre 2007.
26-27 Viatges |Un cop d'ull a Escandinàvia. J. Amargant.
26 Música |Les bambalines del Liceu. M. Salicrú-Maltas.
26 Cinema |'La suerte de Emma'. M. C.
28 Art | Dos eclèctics. Ramon Bassas.
28 Llibres | 'Creixent en digital'. Albert Botta.
29 Solidaritat | Visitar malalts. J. A. Colomés.
29 Deixa't perdre per...|una escola acabada de fer. E. P.
PER ACABAR...
30 L'altra cara de la ciència | A propòsit de 'Maya'...
Laia Bassaganyas.
30 Petites coses per canviar-se un mateix |
L'amor al pare. Joaquim Trenchs.
31 Petites coses per canviar el món | Reorientar els
regals. R. S.
32-33 Hi havia una vegada... | Només era un gos,
només era un vell.... Jordi Buscà.
32-33 Una carta des de... |Londres, Regne Unit.
Ester Febrero.
34-35 momentVALORS | Susana Lizana. Diíficil i llarg
trasplantment. Laura Arias.
EDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc
Grané, Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San Pedro REDACCIÓ Laura Arias OPINIÓ Antoni Codina HI HAVIA UNA
VEGADA... Roser Trilla (coord.) L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Laia Bassaganyes, Marina G. Bufí i Núria Radó COL·LABORADORS Joaquim Amargant,
Joan Baron, Ramon Bassas, Albert Botta, Josep Àngel Colomés, Josep Maria Cusachs, Maria del Mar Galceran, Francesc Grané, Nicolau
Guanyabens, Xavier Manté, Marta Masdeu, Albert Pera, Francesc Ponsa, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de Publicació adherida a:
San Pedro, Josep Maria Solà, Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMERO Miquel Àngel
Ferrés, Carme Meix i Manel Pera. DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm FOTOGRAFIA Elena
Gelabert i Laia Alonso COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta Prims COMPTABILITAT Engràcia Carlos
PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-Mataró Tel. 620.749.138 FAX
93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

per començar
4valors
L'ACCIÓ
Una iniciativa de l'ONU
pretén crear riquesa
amb el repartiment
de telèfons a l'Àfrica
(La Vanguardia, 12 de setembre)
Encara que per alguns el mòbil és una
mena de símbol de l'opulència d'Occident,
s'està demostrant que pot ser un
instrument miraculós en indrets com l'Àfrica
rural. Es calcula que si un 10 per cent dels
habitants en tinguessin, creixeria un 1 per
cent el PIB de la zona. El mòbil serveix per
empetitir les distàncies en un continent on
són molt grans.
LA FRASE
Eduard Punset: “Cal una
educació emocional més
que no pas en valors”
(Avui, 11/09/07)
Aquest mediàtic
de la comunicació
científica, durant
la presentació del
seu darrer llibre, El viaje al amor (Destino)
reclama una assignatura sobre educació
emocional, perquè segons ell, els valors
sempre seran sospitosos de ser de dretes
o d’esquerres.
EL FET
EL QUE HA PASSAT EL MES ANTERIOR
INCREÏBLE PERÒ CERT
Un senador de
Nebraska, als EUA,
demanda a Déu
(La Vanguardia, 19/09/07)
El polític nord-americà Ernie Chambers diu
que ha demandat Déu per ser l’autor de
“provocar inundacions, huracans, plagues i
diferents patiments humans” i per demostrar
que actualment tothom pot portar als
tribunals qualsevol persona. La segona part
segurament és certa, però la primera
demostra que avui en dia encara molta gent
veu Déu com un poder que turmenta
aquells que no obren bé. Una imatge de
temps realment prehistòrics.
EL PERSONATGE
“Disminueix la
taxa mundial de
mortalitat
infantil”
(ADN, 14/09/07)
La mortalitat infantil
baixa per sota dels 10 milions de morts a
l’any. Segons Unicef, agència de les Nacions
Unides, el 1990 eren tretze milions i ara en
són 9,7 milions. Ens ho presenten com una
notícia positiva, però coincidiran amb
nosaltres en què no deixa de ser
esgarrifosa.
Marina Litvinenko, viuda
d'Alexander Litvinenko. De 45 anys,
ha visitat Madrid per presentar Muerte
de un disidente (Taurus), un volum on
retrata els fets que van ocórrer al
voltant de la mort del seu marit,
pressumptament a mans d'espies a sou
del govern rus capitanejat per Vladimir
Putin. La veu de la consciència que ens
recorda que la tragèndia, sovint, és més
aprop del que sembla.
VALORS A L'ALÇA
La igualtat:
El 60 per cent
dels nous pares
ha sol·licitat
aquesta any
el permís de
paternitat
(Europa Press,
26/09/2007)
VALORS A LA BAIXA
La capacitat
políglota:
Un 53 per cent
dels espanyols
són incapaços
d'expressar-se
en una altra
llengua que
el castellà
(La Vanguardia,
12/09/2007)
LA DADA
1 de 4
immigrants té un alt risc de patir
transtorns mentals. Una previsió
d’aquest tipus, estipulada segons
els resultats d’una Enquesta de
Salut Pública, demostra la
importància d’invertir en acollida i
acompanyament als nouvinguts.
Emocionalment costa superar haver
d'abandonar la família i la terra.
(20 minutos, 14/09/07)

EL QUE PASSARÀ AQUEST MES
valors
cada mes el pots
trobar a...
El final del Ramadà
Allah (Déu) -lloat sigui- va dir en
el sagrat Alcorà: Creients! Se us
ha prescrit el dejuni, igual que
es va prescriure als que us van
precedir. Potser, així, temereu a
Allah. Dies comptats. I qui de
vosaltres estigui malalt o de viatge, un nombre
igual de dies. I els que, podent-ho fer, no dejunin
podran redimir-se donant de menjar a un pobre.
I, si un fa el bé espontàniament, millor per a ell.
Però us convé més dejunar. Si sabéssiu..." (capítol
de la Vaca, versicles 183-184 ).
Una vegada l'any tot musulmà, d'acord amb
la tradició islàmica, compleix amb un dels pilars
de l'Islam, el Ramadà. Segons el versicle, aquest
mes són dies comptats. En la majoria dels casos
són 29 dies, tot i que de vegades s'allarga
fins a trenta. És un mes que recull molts elements
de la fe islàmica. D'ell emana moltes bones
obres i accions: es llegeix molt l'Alcorà, es dóna
molta caritat, es resa amb més dedicació... El
correcte és desinteresar-se pels capritxos diaris
dels altres mesos de l'any. És el moment d'omplir
el buit de l'ànima. És un despertador de la fe i de
l'esperit després d'un temps relaxat.
Són dies comptats: un dia que vola, mai retorna.
Els minuts són d'or només són els bons fidels
que saben aprofitar la seva delícia sadollant
la seva curiositat i la seva necessitat espiritual.
Antany, els musulmans es van preparar per al
mes de Ramadà sis mesos abans de la seva arribada
perquè van ser bons coneixedors de la
substància implícita d'aquest mes sagrat. Degustaven
correcta i profundament la delícia dels
seus moments resant i plorant els seus pecats,
A Mataró:
· Centre de Solidaritat i Cooperació La
Peixateria.
· Llibreria Márquez (C/Argentona).
· Llibreria Márquez (Muralla de Sant
Llorenç).
· Llibreria El Tramvia. (Plaça
Granollers)
· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)
· Llibreria Mas (Pl. Cuba).
· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).
· Llibreria de l'Hospital de Mataró.
· Esglésies de Sant Josep, Santa
Anna, Sant Pau, Sagrada Família,
Montserrat, Esperança i Maria
Auxiliadora.
A la resta del Maresme:
· Església de Premià de Mar.
· Llibreria Proa (C/ del Nord).
Premià de Mar.
· Església de Vilassar de Mar.
Jamal El Attouaki
per començar
"Per a tot musulmà
el mes del Ramadà
és el moment d'omplir
el buit de l'ànima"
dejunant i professant savieses, ancorant en el
port segur de la misericòrdia del seu Creador.
Realment la vida són dies comptats. De vegades
semblen llargs, les seves hores són avorrides,
però els moments, un darrera l'altre, es
fonen. Cada dia que vola no torna més. Així, el
mes de Ramadà és un moment òptim per trobar
les arrels de l'ànima i omplir el buit que han
provocat els onze mesos anteriors. Aquest
temps és com un viatger que fa les maletes,
mentre un es lamenta perquè s'ha d'acomiadar
i no aguanta el moment, un altre, potser creu
que si ha passat un Ramadà és que aviat en
vindrà un altre. El musulmà espera amb ansietat
abraçar aquest mes. Després de fondre's en el
seu ritme diví, es queda totalment embriagat
dels seus aires espirituals. Els dies de Ramadà
segueixen tres fases: els deu primers dies són de
misericòrdia, els deu que segueixen són de perdó
i els deu últims són de salvació de l'Infern.
Jamal El Attouaki
és el coordinador del
Consell Islàmic Cultural de Catalunya
· Església de Vilassar de Dalt.
· Església de Llavaneres.
· Església de Caldes d'Estrac.
A Barcelona:
· Llibreria Claret (C/Roger de
Llúria).
O MITJANÇANT SUBSCRIPCIÓ
(32 EUROS) A LA WEB
WWW.VALORS.ORG
5valors

per començar
6valors
Pinzellades quotidianes
Sanitat pública: limitar-ne l'ús
Eulàlia Tort
El nombre de ciutadans amb dret a assistència sanitària a
Catalunya no creix en proporció a les plantilles d'hospitals
i CAP. La relació és de desigualtat: la població inmigrant i
els nens recent nascuts han copat les targetes de nova
expedició, més de 165.000 en el darrer any, mentre que el nombre
d'infermeres i metges es manté gairebé igual. De la notícia em va
sorprendre unes declaracions procedents del Col·legi de Metges
de Barcelona on s'apuntava que calia fer pedagogia del bon ús
del sistema sanitari entre la població inmigrada i el que anomemen
els "hiperfreqüentadors". Entre altres mesures apuntaven la
possibilitat de limitar la cartera de serveis o reintroduir el debat
del copagament amb efecte dissuassori. I és que Barcelona té un
problema de falta de metges. Per això, és fonamental treballar per
incrementar el nombre de llicenciats i especialistes (importar
metges d'altres països) però també promoure un bon ús del sistema
sanitari públic. En un primer moment, aquestes declaracions
em van semblar que te-
"Cal reformular
el sistema perquè
segueixi sent
sostenible"
la porta oberta
Fa un parell d'anys que el meu marit i jo
fem acollida de promesos a la parròquia.
Hem fet el seguiment a parelles diverses
tant pel que fa a les motivacions per a casar-se
com per les maneres de funcionar,
però no haguéssim imaginat mai trobar
"matrimonis de cap de setmana": parelles
que es casen mantenint vides independents
durant la setmana per a compartir
només la convivència al cap de setmana.
Hem arribat un punt on la primacia del
"jo" acaba qüestionant l'essència del matrimoni
o la vida en parella: el "compartir"
la vida amb l'altre, el donar-se mútuament
per a construir plegats una vida nova.
No estranya doncs que els sociòlegs
Ulrich Beck i Elisabeth Beck-Gernsheim
afirmin que "per a l'amor destradicionalitzat,
tot es presenta en forma de "jo": la
nien un clar to discriminatori.
Però donant-li
voltes ja no n'estic tan
segura. El sistema necessita
d'una reformu-
els nivells de qualitat
vigents. I aquesta reformulació
pot venir
d'una pedagogia d'ús
de la sanitat pública.
Però haurà de ser com
"Quins inmigrants
han de pagar un
euro perquè els
curin el refredat?"
la d'aquell que ensenya a sumar i a restar a una criatura: simplement
mostrar a l'altre allò que no sabia, sense sentiments de grandesa.
Després un amic em deia que la mesura era discriminatòria.
Quan li vaig dir que una solució podria ser fer-los pagar un euro
a aquelles persones que en fessin un mal ús, gairebé es posa a
cridar. Tenia un bon argument: quines nacionalitats han de fer
una formació? Quins inmigrants han de pagar un euro perquè els
curin el refredat? Si una senyora es troba malament no pot anar al
metge perque aquesta setmana ja l'han visitada dos cops?
Caldrà preguntar als experts quines són les millors solucions,
però tenim el deure d'atrevir-nos a prendre decisions potser poc
populars en primera instància però fonamentals per a un futur no
tan llunyà. Del bon funcionament de la sanitat pública ens en
beneficiarem tots, sense discriminació. Aquest és l'autèntic repte
que ens planteja la inmigració: aprendre a desenvolupar polítiques
en què no se'ls deixi de banda sinó tot al contrari.
lació si volem mantenir Eulàlia Tort és periodista
Recuperar l'Alteritat
Maria del Mar Galceran
veritat, el dret, la moral, la salvació, la
transcendència i l'autenticitat... Aquest
amor modern té la fonamentació en si mateix,
per tant en els individus que el viuen".
No es pot anomenar "Amor", ni
modern ni de cap altre tipus, a qualsevol
"L'home postmodern
té el greu perill de
perdre la capacitat
d'estimar"
acte que tant sols es fonamenti en sí mateix
i sigui incapaç de reconèixer i treballar pel
benestar de l'altre, el narcisisme. L'home
postmodern té el greu perill de perdre la
capacitat d'estimar. L'Amor significa desitjar,
buscar i treballar pel bé de l'altre,
d'un altre amb qui em puc reconèixer mós
o menys però que al capdavall no sóc
"jo", i per tant em crearà tensions entre el
que aquesta alteritat em demana, necessita,
li convé..... i el que el meu "jo" desitja.
No sé si aquesta pot ser una manera de
fer que les parelles perdurin més -el model
elimina els conflictes o els defuig-,
però dubto que ens aporti una existència
més feliç. L'Amor no es pot viure sense esforços
i renúncies perquè és el que ens
permet purificar els nostres egoismes i
esdevenir éssers més lliures i aptes per a
ser estimats. Com diu el psicòleg i estudiós
Martin Seligman, la privacitat, l'aïllament, la
primacia de la pròpia individualitat, condueixen
a la insatisfacció vital, mentre que
el sentit d'unitat o de pertinença a una "alteritat"
(família, matrimoni, grup associatiu....)
on "mútuament" els individus es protegeixen
i vetllen entre sí , serà un factor clau per
a la felicitat personal i col.lectiva.
Maria del Mar Galceran és professora
margalceran@telefonica.net

Paraules mestres
per començar
La pau com a rerefons del turisme
Jordi Cussó
F
a bastants dies que hem recomençat la feina, però
encara guardem a la memòria el regust de les vacances.
Quan visites altres països fas un recorregut geogràfic,
històric i cultural i si, a més, hi tens amics, aquesta
vista encara resulta més interessant i sobretot emotiva. En
tornar saps que has conegut els paisatges i els esdeveniments
principals que han anat configurant aquell país i que posteriorment
han quedat reflectits en les seves expressions culturals.
Quan aquests monuments te'ls expliquen persones
amigues, tot ressona d'una manera especial i significativa. És
cert que tot plegat no deixen de ser unes pinzellades i que no
podem arribar a conèixer a fons la realitat del país amb els poc
dies que el visitem, però aquests trets que ens emportem, són
els recordarem quan parlem d'aquell lloc i d'aquella gent.
No deixa de ser sorprenent que molts dels monuments que
visitem sovint tenen que veure d'una manera més o menys
directa amb esdeveniments bèl·lics. Sembla com si la glòria
d'unes victòries o l'heroïcitat en unes derrotes sigui el més
significatiu a l'hora de plasmar en manifestacions artístiques
la vida i la història de qualsevol país. Els que treballem per la
Carta de la Pau dirigida a la ONU fa temps que proposem que
"Hauria d'existir
un turisme que
tingués com a
rerefons la Pau"
fòrum
hauria d'existir un turisme
que tingués com
a rerafons la Pau, és a
dir, que valorés -per
damunt de tot- aquelles
gestes o accions
Al cor de cada home
Manel Pera
Segurament heu sentit parlar d'un llibre
editat fa poc sobre la mare Teresa de Calcuta.
Haig de confessar que m'ha sorprès.
Sorprès i agradat, perquè em vaig
identificar amb els sentiments d'aquella
gran dona. "La mare Teresa de Calcuta
va passar la major part dels seus últims
cinquanta anys de vida enmig d'una profunda
crisi espiritual que la va portar a
dubtar de l'existència de Déu". Des
d'adolescent a les pregàries "tipus Taizé",
en les lectures sobre la fe, i també en converses
amb amics, i amb persones que t'acompanyen
en la fe i suposo que en part
també en el missatge de l'Església mateixa
hi ha un concepte que em fa pensar en el
que expliquen de la mare Teresa: "busca
Déu a dins teu", "Déu és al cor dels homes"
"escolta dins teu"...oi que us és familiar? Ja
fa un temps que, sense crisi de fe inclosa,
m'he convençut de la certesa d'aquests conceptes.
A mi em sembla que el fet religiós o
de fe, -qualsevol creença humana en allò
trascendent- forma part de l'evolució natural,
social, cultural i sobretot emocional de
la història de la humanitat. No visc un Déu
que és no sé on, o a tot arreu... sinó que en
tot cas, al cor de cada home i de cada dona.
De la humanitat com a col·lectiu, i que s'expressa
en la seves emocions i sobretot, en
"Som descendents de
gent pacífica més
que no pas de gent
gue ha fet la guerra"
que hagin evitat conflictes
innecessaris o hagin contribuït
a consolidar una societat
més justa i en pau,
gràcies al diàleg i a l'acord.
Un turisme que tot aprofitant
la bellesa natural i artística dels diferents que es visiten
posar un èmfasi especial en la pau o ens altres valors fonamentals.
Visitar, descobrir, conèixer aquells llocs on s'ha anat forjant
la pau en la història, tant si és la història dels països, pobles
o nacions, com si és la història més quotidiana de les famílies,
les associacions o d'altres grups social intermedis. En el fons
és prendre consciència de que som més descendents de gent
pacífica que no pas de gent guerrera. I que si podem desplaçarnos
a altres llocs del món és gràcies al treball en favor de la
pau que moltes persones han anat fent arreu del món.
I a més a la tornada d'aquestes visites ens podrem preguntar:
què podem fer nosaltres per contribuir a la pau? Que hi ha
als nostres pobles i ciutats que en clau de pau gent d'altres
persones puguin visitar? Si tornem impactants del que han
fet i fan persones com nosaltres a favor de la pau, no només
coneixarem un país i tindrem coses per explicar i fotografies
per arxivar, sinó exemples reals i pràctics de moltes coses que
es poden fer a casa nostra per consolidar la pau.
Jordi Cussó
és economista
la seva capacitat d'estimar. No sé si això és
ser agnòstic. No sé si "...al cor de l'home"
hi ha nascut Déu, o s'hi ha posat (existiria,
per tant). En tot cas, la vivència de la fe em
sembla tant vàlida si ve d'un ser exterior,
com si ens sorgeix del més íntim de les
nostres emocions. Una crisi espiritual la pot
patir qualsevol que tingui fe, i de fet les
crisis formen part de la creença mateixa. Però
no sé si una crisi permanent és una altra
cosa. En tot cas, la capacitat d'estimar i de
donar-se es va mantenir ferma en la "Santa
Teresa de Calcuta". El frère Roger de Taizé
va escriure: "Qui podria condemnar? Si el
nostre cor ens condemna, Déu és més gran
que el nostre cor". Si Déu no es va fer present
al cor d'aquella dona tant santa, això vol dir
que el seu cor era més gran que cap força
divina. I això diu molt d'una persona.
Manel Pera és treballador social
7valors

per començar
8valors
fòrum Si vols participar en aquesta secció envia'ns el teu escrit a redaccio@valors.org
Memòria, enteniment i voluntat
Carme Meix
"Hi ha hagut una voluntat rousseauniana, una mica salvatge,
que ha consistit a creure que de les tres potències de l'ànima,
que teníem clares nosaltres a l'escola -memòria, enteniment i voluntat-,
hauríem d'eliminar la memòria per inútil i la voluntat per
feixista. I suplir la voluntat per motivació, una cosa així com anar
en bicicleta esperant que pedali un altre. I hem deixat l'enteniment
sense crosses. I això són coses nuclears en l'educació".
La cita, de Jaume Vallcorba, és llarga, però s'ho val. Vivim
en una època en què gràcies o per desgràcia a l'educació
moderna, s'ha cregut que la memòria era la intel·ligència dels
rucs -o una cosa semblant-, amb els resultats actuals que els
alumnes són incapaços d'aprendre, no ja les taules de multiplicar
-abominació!-, sinó qualsevol altra matèria que els sigui
útil per a la vida. El gran calaix de la memòria ha estat
abolit. Per a què serveix -diuen- si sempre tindrem biblioteques,
diccionaris, Internet o computadores a mà. Sempre? He vist
una noieta despatxant en una carnisseria incapaç de fer una
senzilla suma sense l'ajuda d'una calculadora! Reivindico, doncs,
la memòria, la memòria dels pobles i la pròpia memòria. La dels
pobles perquè ens ajuda a arrelar-nos en la història, i a aprendre
dels nostres errors i dels nostres encerts. La memòria pròpia
perquè, si no la cultivem, tendeix a encongir-se, a diluir-se. I ens
desarrela de nosaltres mateixos i el nostre entorn. Per això cal
que la fem servir i estimulem els menuts a utilitzar-la, com un gran
magatzem que no ocupa lloc, però que ens forneix informació en
el moment que la necessitem. I fa que el cervell no s'anquilosi!
La voluntat, l'altra gran desterrada, l'havia de posar l'alumne.
Però la motivació l'han de posar els professors i els mestres.
relligant la vida
Malabarismes
Miquel-Àngel Ferrés
Q
uan Jesús volia dir coses molt importants, no es
desfeia en discursos i documents, sinó que explicava
un conte, una paràbola.
Heus ací una llegenda que no és de l'Evangeli
però que trobo molt evangèlica...
Diu que una vegada la Mare de Déu, amb el Nen Jesús als
braços, va decidir baixar a la terra a visitar un monestir. Orgullosos,
tots els sacerdots i monjos van formar una llarga fila, i
un a un s'acostaven a la Mare de Déu per fer-li homenatge. Un
va declamar grans poemes, un altre va ensenyar-li les il·lustracions
que havia fet per la Bíblia, un altre va fer un gran discurs
teològic sobre la figura de Maria, un altre va recitar els
noms de tots els sants. I així successivament, monjo rere monjo,
varen anar venerant la Verge amb el Nen Jesús.
"Tampoc sembla massa
modern voler
reivindicar l'enteniment,
el nostre seny"
Resultat: si el noi o la noia no aprenen, és que el mestre no els
motiva. Per tant, no cal que ells o els seus pares s'hi posin pedres
al fetge. Millor que protestin perquè els professors no
els saben motivar. I, a més, els mestre o la mestra han de lluitar
contra els estímuls que els arriben de fora -televisió, música,
videojocs-, que són més vius, més variats, més motivadors i
més divertits que aquells que poden trobar dintre de les aules.
I que no demanen tant d'esforç. Amb l'avantatge que, si cansen
o es troben avorrits, es poden canviar amb un simple toc
de dit per un altre encara més engrescador.
Tampoc sembla massa modern reivindicar l'enteniment, el
nostre seny. Que vol dir reflexionar, aturar-se a pensar, ponderar
bé les coses. I també saber contemplar, emocionar-se,
badar. Vivim en un món massa accelerat, que ens arrossega
d'un estímul a l'altre sense donar-nos temps de fer una pausa,
de recapacitar. I ho necessitem tant! Per això es bo de tornar a
posar èmfasi en les tres potències de l'ànima, la memòria, la
voluntat i l'enteniment, i no considerar-les caduques o ridícules.
Perquè, sense memòria, sense voluntat i sense enteniment,
on aniríem a parar?
Carme Meix és escriptora
A l'últim lloc de
la fila hi havia un
frare, el més humil
del convent, que
mai no havia après
els textos savis de
"Aquell frare també
sentia la necessitat
de donar alguna cosa
d'ell mateix"
l'època. Els seus pares eren persones molt senzilles, que
treballaven en un vell circ, i tot el que li havien ensenyat era
tirar boles enlaire fent alguns malabarismes.
Quan va arribar el seu torn, els altres monjos van voler donar
per acabats els homenatges, ja que l'antic malabarista no
tindria res de bo per dir i podia desacreditar la imatge del
convent.
Però aquell frare, en el fons del seu cor, també sentia una

escala de valors
Viure: objectiu vital
Francesc Grané
Una de les característiques fonamentals
del viure occidental de
la postmodernitat és que l’objectiu
de les vides de la major
part del seus ciutadans és, en bona part,
l’objectiu de les seves feines, l’objectiu
dels seus càrrecs o l’objectiu de les seves
organitzacions. La raó utilitària ha passat
a convertir-se en la raó única. El jo només
se sap definir a partir de la funció
que desenvolupa. La institució passa a
ser la mesura de l’èxit: cap de departament
del laboratori, conseller, treballa a
TV3… Socialista, nacionalista, independentista…
també el jo polític és configurat
per la raó utilitària. Avui els diners no
ho són tot, ni molt menys. Allò fonamental
és el seguit de valors intangibles que genera
la raó econòmica o institucional: les influències,
el coneixement, el volum d’informació…
Fins i tot els okupes formen part
d’aquesta raó econòmica: s’oposen a determinats
procediments, però no aporten formes
alternatives de fonamentació de la vida.
Així el ser està en funció d’un fer complex,
invisible, però radicalment conferidor del
sentit de l’existència.
Amb la programació individual del
"Avui els diners no
ho són tot. L'important
són les influències, les
possibilitats…"
immensa necessitat de donar alguna cosa d'ell mateix a la Mare
de Déu i a Jesús.
Tot avergonyit, i sentint damunt seu la mirada reprovatòria
dels seus germans de comunitat, va treure del seu sarró algunes
taronges i va començar a tirar-les enlaire fent malabarismes,
que era l'únic que sabia fer.
Va ser en aquell instant quan el Nen Jesús va somriure i es
va posar a aplaudir a la falda de la seva Mare. Llavors la Mare
de Déu va estendre els braços cap a aquell frare per deixar-li
que fos ell el qui agafés una estona el Nen Jesús.
Aquell pobre frare encara salta d'alegria.
Fins aquí la llegenda. Però no deixem de fer córrer la
imaginació, i pensem si Jesús infant tornés avui, en quines
temps podem observar com els ciutadans
occidentals fan de la raó econòmica l’element
central del seu viure. Deixen enrere
l’assaboriment del seu temps en les seves
relacions o en seu propi viure. “Les dones
han sortit de casa, els homes no hi
han entrat mai”, dirà Javier Elzo. Buidem
les cases, el valor suprem és la vida professional.
Els pares aparquen els fills en extraescolars
i amb cangurs, quan la majoria
podrien dedicar-s’hi. És qüestió de valoracions:
la vida, a casa, no té sentit.
Des d’Aristòtil s’havia parlat de dues
formes de vida: la vida activa i la vida
contemplativa. Aquesta separació es basava
en l’observació de la psicologia humana.
Aristòtil assignava a la vida activa
el negoci, la guerra i la vida humana; a la
vida contemplativa li corresponia l’oci, la
pau i la vida divina. Sant Tomàs va caracteritzar
la vida activa com a fer, conduir,
guiar, dirigir i ordenar; la vida contemplativa
la va caracteritzar com un mirar atentament
des de l’altura, amb tranquil·litat
d’esperit, abraçant un panorama ampli.
Aquesta divisió de vides es troba, segons
els dos autors, a l’interior de cada home.
Sant Tomàs dirà que allò específic de cada
home és entendre i obrar seguint l’impuls
de la raó”. Aquells que es detenen en entendre
són contemplatius; els qui apliquen
la veritat coneguda a la regulació d’obres
exteriors són actius. L’entendre contem-
per començar
"Hem d’iniciar la
creació de famílies
contemplatives, que
facin del pis una llar"
platiu Sant Tomàs el defineix com simplex
intuitus veritatis (pura fixació de la ment
en la veritat). La vida contemplativa -diués
superior en tant que centrada en el pensar
i gaudir del què som.
Podríem pensar que la vida cultural
d’avui és vida contemplativa. No. Es regeix
pels mateixos paradigmes que la vida
activa, la raó econòmica. Les úniques formes
de vida alternatives vénen de comunitats
religioses. Avui requerim de formes de
vida realment alternatives. Una vida alternativa
real ve configurada pel Ser, i no pel
Fer, ni pel Semblar. Enrere ha quedat el Tenir
d’Erich Fromm: vivim en l’etapa post-materialista,
de valors bàsicament espirituals.
Requerim retrobar allò que en la tradició
religiosa va venir donat per les comunitats
contemplatives: comunitats centrades en
el descobriment, assaboriment i agraïment
del viure. En el marc de les parelles o famílies,
poder descobrir que el sentit és el
viure, el Ser, al marge dels vaivens de la vida
professional. Hem d’iniciar la creació
de famílies contemplatives, en el marc de la
postmodernitat. Famílies que es decideixin
a convertir el pis en una llar. Per a les quals
viure té sentit, sigui quina sigui la feina que
fas o el càrrec que ocupes. Famílies que es
decideixin a donar hores per la socialització
més que per la mera individualització.
Francesc Grané és filòsof i periodista
fgrane@eulogosmedia.com
situacions s'avorriria i en quines aplaudiria satisfet...
L'Evangeli no és gaire imparcial, sinó que privilegia els pobres
i deixa els rics amb un pam de nas, com aquells monjos
tan savis. Què es pensaven? Que Maria hauria oblidat el seu
Magníficat, que el Senyor hauria deixat de "mirar la petitesa
dels seus servents"?
Ah, si l'Església, en comptes de la saviesa avorrida dels
frares saberuts, tingués la tendresa divertida del frare senzill,
ben segur que no estaria tan desacreditada i fins i tot faria
malabarismes. I probablement saltaria d'alegria.
Mossèn Miquel-Àngel Ferrés és rector de
la parròquia de Santa Maria de Blanes
9valors

per començar
10valors
contraVALORS
Acords i ajornaments
Xavier Manté
L'
any 1961 l’Assemblea General de les Nacions Unides
va prendre l’acord que cada país desenvolupat
destinaria el 0’7 per cent del seu PIB a ajuda al desenvolupament
i demanava que s’anés augmentant a fi
d’arribar, tan aviat com fos possible, a l'u per cent. Aleshores
ja hi havia països on aquesta ajuda arribava al 0’5 per cent.
Era l’època daurada de les utopies, de les esperances i dels
compromisos. Aquell trio d’asos irrepetible que formaven en
J.F. Kennedy, Nikita Krushov i el Papa Joan XXIII ens va fer
creure que les institucions estarien al servei dels pobles. Un
ens deia "no preguntis què fa l’estat per tu sinó pregunta’t
què pots fer tu pel teu poble". L’altre va ser capaç de trencar
mig segle de dictadura marxista, fer-se per primera vegada
una autocrítica i iniciar una obertura. I el papa Joan XXIII
predicava una Església com una font d’aigua fresca al mig de
la plaça on tothom hi pogués apagar la set.
Però el camí de l’infern està empedrat de bones intencions
i cap als anys 80 i 90, una vegada el capital va veure que el
món socialista s’ensorrava i no tenia competència, ens van
envair les idees del màxim benefici a costa de la justícia i la
solidaritat. Les ajudes al desenvolupament als anys 90 ja eren
sols del 0’33 per cent i al 2000 havien baixat fins el 0’22 per
penso, doncs no existeixo
La Societat Protectora d'Animals de Mataró
(SPAM) va informar fa uns dies que
el passat trimestre de maig, juny i juliol
van augmentar les adopcions d'animals
a aquesta protectora en un 20 per cent
respecte el mateix període de l'any 2006.
Tot i que des de fa uns mesos s'alertava
del gran nombre d'animals pendents d'adopció,
les dades de l'SPAM són positives
-encara que amb prudència-, i
més en una temporada que les protectores
consideren difícil. D'altra banda,
l'entitat ha explicat que enguany ha fet
possible 197 adopcions de gossos, quan
l'any passat, en el mateix període, se'n
van fer 165. En relació a les adopcions
de gats, es va trobar llar a setanta, mentre
que l'any anterior ho havien fet amb 32.
En els darrers temps s'està desenvolu-
cent. L’estat espanyol
no era pas una
excepció i l’any 2002,
el senyor Aznar hi va
dedicar un miserable
0’2 per cent. Ara es-
pant una intensa tasca des de les
diverses entitats protectores, tant
de la recollida i cura dels animals
com en didàctica ciutadana. És
molt important que la societat es
preocupi pels animals de companyia
des de la base, ensenyantho
ja a les escoles, però insistint constantment
perquè el missatge qualli entre
tots nosaltres. Ha de ser una acció normal,
en plantejar-se tenir un animal de
companyia, anar a les protectores i centres
d'acollida a adoptar-los. Potser així
arribarà el moment en què gràcies a aquest
gran treball voluntari no haurem
de parlar constantment de gosseres
plenes.
No caldria dir que és obvi que un dels
referents per considerar avançada una
"Als vuitanta ens
van envair les idees
del màxim benefici
a costa de la justícia"
tem remuntant una mica i es preveu que el pròxim pressupost
inclourà una partida que arribarà al 0’5 per cent. Això sí, ens
prometen que a l’any 2015, juntament amb França, Bèlgica i
Angla-terra, hi destinarem el famós 0’7 que ja havíem compromès
l’any 1961. Promeses, sempre promeses.
Els polítics-economistes diuen que només es pot fer així, a
poc a poc, si no l’economia “es refredaria” i la pulmonia seria
greu per a nosaltres. Sempre n’hi ha que compleixen menys,
com els EUA que l’any 2005 hi van destinar el 0’15 per cent,
trenta cinc vegades menys del que van destinar a la guerra i
menys que el seu pressupost d’un mes de guerra a l’Iraq. Als
de Mataró sempre ens queda el consol de dir que nosaltres
l’any 1997 ja hi aportàvem el 0’7 per cent reglamentari i a
partir del 2003 hi aportem l’1 per cent.
Xavier Manté és enginyer i membre de Justícia i Pau
Preocupar-se més pels animals
Albert Calls
"Un referent de societat
avançada són els drets
que tenen els seus
animals de companyia"
societat són els drets que tenen els
seus animals de companyia. No són
massa llunyans els temps en què no
existien ordenances públiques que regulessin
aquests temes. D'altra banda,
encara avui, tot i que les lleis han avançat,
la seva aplicació i seguiment no està
a l'alçada, per manca de recursos i també
de conscienciació de la societat.
Albert Calls és escriptor i periodista

TEMA DEL MONOGRÀFIC: LA SOLITUD
Sols...
i ben acompanyats
Millor Millor sols que mal acompanyats, acompanyats, diu la
dita. Sols i ben acompanyats, acompanyats, diem
nosaltres nosaltres en aquest aquest monogràfic. monogràfic. Perquè Perquè
entenem entenem que la solitud solitud no és negativa negativa i
que, per contra, contra, pot esdevenir esdevenir un
ferment ferment del "ben ésser", ésser", d'una d'una forma forma de
viure més profunda profunda i feliç.
11valors
VALORS

12valors
INTRODUCCIÓ | la solitud
cuinant el número
Maria Coll
Els darrers mesos, a l'equip
editorial d'aquesta revista
se'ns ha fet palesa la
necessitat de parlar de la
solitud. Per començar, ens
hem adonat que la solitud
ha deixat de ser només la
parella de ball de la vellesa.
Ara, per exemple, entre els
joves és força habitual anarse'n
a viure sols, més que no
pas aparellats o en
companyia d'altres persones.
Com que existeixen
molts tipus de solituds -per
exemple, cal tenir en
compte si és buscada o
involuntària-, hem
conversat en primer lloc
amb el psiconalista Marcelo
Edwards per aclarir
conceptes i conèixer la
seva opinió sobre la
percepció de la solitud a la
societat actual.
Seguidament, quatre
reportatges ens mostren
diverses vivències entorn la
solitud: l'escultor Perecoll
ens obre les portes del seu
taller per explicar com és el
cultiu de la solitud allò que
genera la creativitat, la
periodista Maria Sancho
exposa les dificultats i les
mancances en què es
troben els joves que viuen
sols, Romuald Grané conta
els anys que va viure
acompanyat però sentint-se
sol i com va recuperar la
companyia el dia que va
ingressar a una residència
d'avis i, finalment, el salesià
Joan Camps anima tothom
a buscar en la solitud el
coneixement d'un mateix i,
en conseqüència, la felicitat.
Diversos testimonis que
esperem que ajudin a
enriquir la idea de solitud.
ENTREVISTA A MARCELO EDWARDS, PSICOANALISTA
"Cal diferenciar
entre la solitud i
l'individualisme"
El psicoanalista Marcelo
Edwards ens analitza el
fenoment de la solitud a
l'actualitat i reflexiona
sobre la por que tenim a
sentir-nos sols.
L
a solitud, per un cantó, està o
estava mal vista -qui va sol al cinema
se'l té per una persona fora
del corrent, encara- però també
és veritat que ara -amb la moda
dels 'singles', dels joves solters- s'arriba fins
i tot a lloar, la solitud. Una mica ambivalent,
el panorama, no li sembla?
La solitud és una cosa que comporta la vida
i és necessària poder-la acceptar i construir,
fins i tot. La qüestió és diferenciar una mica
entre el que podríem anomenar la solitud estructural
de l'ésser humà i la solitud neuròtica.
Entrant en el primer aspecte cal recordar que
de fet, al món hi estem sols, fent cadascú el
seu camí. Ningú pot conduir la nostra vida i si
ho fa, malament. Som nosaltres els responsables
de les nostres decisions, des de ben petits.
Hi ha doncs una vessant estructural de
la solitud, relacionada amb l'existència huma-
"La solitud és
consubstancial a la
vida i cal acceptar-la
i construir-la"
na. És més, diria que existir és acceptar o sostenir
la pròpia solitud, el propi pensament, les
pròpies decisions, eleccions... que a vegades
agraden als altres i a vegades no. L'existència
mateixa del subjecte està lligada a una recerca
de la solitud en el millor sentit de la paraula, en
una diferenciació dels altres. Aquesta és una
solitud positiva que tothom hauria de vetllar
per mantenir, al llarg de tota la vida.
Una altra cosa, que cal diferenciar, són les
formes neuròtiques o psicòtiques de la solitud.
Hi ha formes de veure la vida que impliquen la
defensa i el posar barreres constantment respecte
els llaços socials i això són formes neuròtiques
de viure la soledat. I en la majoria dels
casos la gent que viu aquest soledat la viu
d'una forma angoixant.
Creu que actualment la solitud és una actitud
ben acceptada a la nostra societat?
Que la solitud cada cop estigui més ben vis-
definicions
Solitud
[s. XIV; del ll. solitudo, -
inis, íd.]
f 1 Estat del qui és sol, del
qui viu sol o gairebé sol.
2 Lloc solitari, desert,
inhabitat.
Extret de Gran diccionari de
la Llengua. www.grec.net.

"La solitud no pot
esdevenir un
blocatge pels lligams
socials i familiars"
ta trenca amb tota una sèrie de maneres de
pensar pròpies dels quaranta anys del franquisme
i fins i tot d'abans, en l'època de la monarquia,
en què la religió tenia molta influència.
En aquells temps, l'Església dominava molt les
formes de veure i sempre reclamava l'existència
d'una família i viure-la d'una determinada manera...
Efectivament tot això està en crisi i avui
en dia hi ha moltes formes individuals i individualistes
de viure. Això no és necessàriament
dolent, la qüestió és si hi ha una mena d'anada
i tornada entre poder mantenir una certa independència,
una certa solitud personal, i alhora
que això no sigui un blocatge per mantenir
enllaços socials, familiars etcètera... que són
absolutament necessaris per construir coses,
per una altra banda. No es pot construir una
vida sense una vessant social. En conclusió:
no s'ha de confondre la solitud amb l'individualisme.
Una cosa és tenir el nostre propi
lloc, els propis espais o temps per viure la intimitat
i una altra cosa és sostenir una posició
individualista, narcisista, podríem dir-ne.
I arribats aquí, quan la gent ara viu sola
creu que tendeix aquest individualisme o creu
que hi ha qui sap cultivar la solitud?
Hi ha de tot. Hi ha gent molt individualista i
gent que hi ha no. A vegades l'individualisme
ve per les coses que a un li han passat a la vida.
Hi pot haver hagut fracassos en les relacions
tan a la infantesa com a l'adolescència o
a la vida madura. Hi ha situacions traumàtiques
que fan que la gent es refermi en ella mateixa.
Entenc doncs que són com una manera de
defensar-se...
Si, sempre sota aquest individualisme a ultrança
-que es pot manifestar de moltes maneres-
hi ha mecanismes defensius. L'intercanvi
amb l'altre és absolutament necessari i permet
gaudir de la vida.
EDITORIAL
Històricament, la solitud era pràcticament
un monopoli de religiosos i d'artistes. En el
segon cas la cultivaven perquè la necessitaven,
per poder crear.
Si, per això deia fa un moment que la solitud
ha de ser una qüestió d'anada i tornada: poder
tenir l'espai i el temps per mantenir la pròpia
capacitat de creació, o de raonament, o d'estar
tranquil, senzillament. Sempre hi ha hagut una
certa relació entre la solitud i la creació, però
de totes formes cal recordar que les obres d'art
van dirigides als altres, fins i tot si aquests
"altres" són anònims. Sempre hi ha un interlocutor.
La solitud, doncs, s'inscriu dins una
relació social inevitable, estructural.
la solitud | INTRODUCCIÓ
Viure la solitud... ara que es pot
T
ot i que a la vida hi arribem i la deixem sols, la possibilitat
de viure en solitari ha estat més aviat escadussera durant
la història. La necessitat econòmica de les cultures
primitives de viure col·lectivament feia molt difícil que algú pogués
exercir aquesta solitud. Fins fa poc temps aquesta ha estat una
opció a l'abast de poques persones, amb dues excepcions: els
religiosos i els artistes, aquells als quals la societat concedia el
privilegi de viure sols com un privilegi atorgat en funció de la tasca
sagrada que desenvolupaven. Més modernament, el desenvolupament
de les societats modernes va provocar per un costat
que els fills deixessin de viure a la mateixa casa que els pares
quan ja tenen una certa edat i, per altre cantó, la més alta longevitat
dels humans va fer aparèixer els vidus i les vídues, que viuen sols
per la mort del seu cònjugue o company. Actualment té lloc un
altre fenomen: els joves -si poden, és clar- comencen a emancipar-se
sense companyia. Avui, doncs, a diferència de gran part
de la història, viure sol no és estrany. Sembla doncs que la societat
va incorporant la solitud com una faceta més de la persona humana.
Per molts la solitud encara és una situació angoixant perquè
aboca a viure només en companyia d'un mateix, i sabut és que no
sempre ens agradem quan ens mirem al mirall. De mica en mica,
però, sembla que entenem la necessitat de conrear la solitud i
cultivar aquesta faceta íntima a fi de conèixer-nos millor a nosaltres
mateixos, que és en realitat l'única forma de saber conviure amb
els altres.
[Cal conrear la solitud per aprendre a conèixer-nos, de
manera que després poguem conviure amb els altres]
(segueix a la pàgina del darrera)
13valors

14valors
INTRODUCCIÓ | la solitud
"La solitud no està a
l'abast de tothom, és una
construcció que cadascú
fa i implica un cert dol"
Ens falten llocs per poder cultivar aquesta solitud?
No, jo crec que a Catalunya hi ha molts espais... estem molt
a prop de la natura, en molts sentits, tenim els Pirineus, els
boscos, el mar... tot molt a prop de les ciutats. També tenim
moltes esglésies, que són lloc públics de solitud... Però de fet
és cadascú que s'ha de construir a casa seva el seu propi espai
en aquest sentit. És molt important tenir la pròpia habitació,
l'estudi, el lloc d'esbarjo... i que siguin espais diferenciats.
També fa por la solitud perquè t'obliga a connectar amb tu
mateix, si estàs en silenci, sobretot.
Si, és cert, la solitud no està a l'abast de tothom, és una
construcció que cadascú fa i justament implica un cert dol del
gaudi excessiu que a vegades pot haver-hi en la relació social,
familiar, amb els amics... una relació que sovint no deixa espai
per cadascú. Hi ha gent que defuig d'estar sol fent moltes
activitats, estant amb molta gent...
I què creu que ens fa por de nosaltres mateixos?
Ah, doncs nosaltres mateixos! Nosaltres mateixos ens fem
por a nosaltres mateixos. Primerament perquè nosaltres no
som u, som molts personatges a dins nostre: tenim trets dels
pares, dels avis, identificacions amb mestres, personatges diversos
de la nostra vida... i per tant estem en contradicció amb
nosaltres mateixos. Pensem una cosa per una banda i en desitgem
una altra per un altre cantó. Hi ha vegades que desitgem
coses no massa morals, els desitjos inconscients són perver-
L'ORIGEN DELS MOTS | JOAN BARON
Solitud
La solitud ha estat des d’antic un fet
imponent que alhora ha fascinat i ha
terroritzat l’home. Aquesta situació de desig
i rebuig cap a l’aïllament d’un ésser social
com el nostre ha quedat plasmada en la
formació d’un seguit de mots.
D’aquesta manera, a partir del prefix grec
mono-, que recull la idea d’un objecte sol o
únic, sorgeixen fenòmens com la
“monofòbia” (mónos = sol + phóbos = por),
que descriu el sentiment de pànic que
senten moltes persones davant la
sos. Ens fa por trobar la nostra pròpia malignitat, no només
malícia sinó malignitat. I la perversitat que podem tenir dins
nostre. O directament la bogeria, els desitjos més profunds de
matar, de violar, d'agredir a la gent, de dominar...
Vostè anima la gent a què cultivi aquest personatge interior
que tots portem dins?
No, no es tracta d'això, jo no estic per animar o desanimar
ningú. Nosaltres els psicoanalistes estem a la societat per si hi
ha una persona que necessita parlar. No imposem a ningú que
vingui i si ve l'única cosa que li diem és que és responsable del
que diu. La nostra tasca és fer-los parlar, perquè sempre apareixen
coses estranyes de nosaltres mateixos.
Doncs li pregunto d'una altra manera: per el benestar o el
"benésser" és necessari cultivar aquesta solitud?
Si, però no necessàriament a través del treball psicoanalític,
sinó simplement mantenint una certa connexió amb nosaltres
mateixos en algun moment del dia, de la setmana... això si, s'ha de
fer constantment, no de forma aïllada. I sobretot és important ferne
alguna cosa, de tot això. Hi ha moments que potser necessites
deixar-te estar amb una reflexió una mica passiva, però en general
amb tot això després s'ha de fer alguna cosa: escriure, pintar... o
fer alguna cosa amb allò que apareix en els moments de solitud.
En els moments de solitud ens retrobem amb nosaltres mateixos,
amb la nostra existència, amb les coses més profundes de
nosaltres mateixos. Això, que l'activitat quotidiana té la tendència
a fer-nos oblidar, ressorgeix en moments com aquests. Però
insisteixo en que s'ha de fer alguna cosa amb tot això, perquè sinó
es transforma en una cosa més patològica.
Canalitzar-ho tot plegat.
Si, escriure, pintar o simplement comunicar-ho als altres. Jo,
en els moments en què he près decisions importants de la
meva vida ha estat en períodes de vacances. Pot ser un període
de instrospecció respecte el que estàs fent a la vida. Per això
possibilitat de quedar excloses de la societat,
i que contrasta amb l’”agorafòbia” (agorá =
aplec + -phóbos = por), que consisteix en
l’aversió als espais oberts o concorreguts.
Un origen similar el trobem en la paraula
“monotonia” (mónos = sol + tónos = to),
associada sovint a la incomunicació que
pateixen els individus entre si per culpa de la
rutina. Altres casos com “monòleg” (mónos =
sol + lógos = raó) representen la solitud dels
personatges sobre l’escena, mentre indrets
com un “monestir” (monastérion = lloc dels
solitaris) evoquen l’isolament a través de les
seves arrels etimològiques gregues.

dic que prendre contacte amb nosaltres mateixos implica fer
alguna cosa amb això; sinó malament.
Fins ara hem parlat potser en termes molt optimistes, de la
solitud, però el fet de sentir-se sols és una cosa que angoixa
a molta gent.
Si, és un dels grans problemes d'aquesta societat, sobretot
en ciutats importants. Hi ha tot el problema de l'alienació social,
de la despersonalització, de l'anonimat, del no sentir-se
persona ni tingut en compte pels altres... viure en ciutats més
o menys grans és molt despersonalitzant. Això és tan elemental
com el fet de no trobar gent que saludes al matí o al vespre
quan tornes a casa. Per això mai m'han agradat les grans ciutats,
sempre he preferit ciutats secundàries o petites. Efectivament,
la solitud neuròtica és una cosa molt desesperant per a molta
gent, perquè justament no han trobat la manera de canalitzar
"La solitud s'ha
de practicar de forma
constant. I sobretot ferne
després alguna cosa"
la solitud | INTRODUCCIÓ
J. S.
això que és més propi, més íntim... i no han pogut posar-les en
acte amb els altres: trobar una parella, però podríem parlar
d'una feina... El no poder tirar endavant això per fòbies, per
inhibicions o per fantasies angoixants... el no poder fer enllaç
social provoca en aquesta gent un patiment important.
Per tant a tamany més gran més difícil és viure en una ciutat.
Si, és clar, jo estic a favor de ciutats mitjanes, al voltant de
cent mil habitants. Ginebra, per exemple, fa uns anys tenia
300.000 habitants però s'hi podia viure. En aquestes ciutats
s'hi pot viure, en les grans ciutats, la gent es perd.
Marcelo Edwards és psicoanalista i membre
de la Fundació Europea per la Psicoànàlisi. També
assessora el Centre de Formació i Prevenció de
Mataró i és el responsable dels
Centres de Psicoanàlisi Aïna.
+ +
Mira i escolta Marcelo
Edwards parlant sobre
la solitud en un vídeo
a www.valors.org
cada mes, valors a valors.org
15valors

Perecoll fotografiat al seu estudi
de Mataró amb un dels seus
quadres negres al darrera.
REPORTATGE | la solitud
la solitud
creativa
PER JOAN SALICRÚ
Per l'artista Perecoll hi ha dues menes d'artistes. Uns, els
de la seva generació, que conreant la solitud a l'estudi
generen una obra personal i intransferible, fruit de la
reflexió i la digestió del món. Els altres, més joves, que
prenen apunts de la realitat i els reprodueixen a l'estudi,
sense digerir-la, cosa que porta a la repetició. "La nostra creació ve
de dintre; has d'anar buscant, gratant, a veure què surt", explica.
"El primer que has d'aprendre és a estar sol", el va aconsellar
l'artista Hernàndez Pijoan, recorda. D'acord. Però com aguantaré
estar tot el dia tancat a l'estudi?, es va preguntar. Doncs es va comprar
uns patins, uns dards, unes fletxes, una pistola de balins... tot
de distraccions per aprendre a estar a l'estudi. "Cal saber distreure's
dins l'estudi -comenta-. Si en aquell moment no et surt pintar pots
16valors
L'artista L'artista és l'únic l'únic humà humà que
històricament històricament ha cultivat cultivat la
solitud. I l'ha convertit convertit amb
el gresol gresol de la seva capacitat capacitat
creativa. creativa. Sense Sense solitud, solitud, diu
Perecoll, Perecoll, no hi ha art.
netejar el material, endrear,
girar quadres, quedar-te embadalit...
crear rituals fent coses relacionades amb la feina. El
que no pots és sortir i anar a fer una copa, posar-te a mirar la tele o
llegir un llibre que no tingui res a veure amb la feina. Has de cultivar
la solitud", alliçona mentre darrera seu sona jazz, pràcticament la
única música que sona a l'estudi excepte Bach, que pel seu caràcter
repetitiu i gairebé màntric és de les poques que no el desconcentra.
Treballar sol, òbviament, implica una gran autodisciplina i per
exemple cal tenir un horari i respectar-lo, encara que no estiguis
pintant tota l'estona. "Cal que t'estimis el material, els pinzells, que
facis teu l'espai...anar creant el teu petit món per a tu, passejar-t'hi,
sentir-te'l teu, còmode", comenta.

Perecoll té la sort de combinar tres facetes artístiques: és joier,
escultor i pintor. Això li permet practicar el que ell en diu "bricolatge
artístic": quan es cansa d'una cosa en fa una altra. "Tot plegat es
retroalimenta, d'un dibuix en pot sortir una escultura i d'aquí una
joia", explica. Això fa que pugui estar molta estona a l'estudi. "Tot
això va creant climes propicis per treballar. Però sempre en solitud.
l'apunt
la solitud | REPORTATGE
Accidents que creen mons nous
Perecoll recorda una anècdota de Joan Miró per explicar
què significa estar a l'estudi. Es veu que Miró, abstret en
la contemplació d'una obra, es va orinar sobre uns
papers -ell que era un home tan polit!-. Aquests papers
van prendre una forma i una coloració que després li van
suggerir un món nou, explicava. Més records i més
frases: "Jo estic amb Picasso quan deia que ell no
buscava, que ell trobava. Un accident en una tela, un
color mal trobat, una escultura trencada... et fan
imaginar noves coses". Aquesta, és per Perecoll la única
forma possible per crear: experimentar, apassionar-se,
decepcionar-se i tornar-se a il·lusionar. Tot això sense
moure's de l'estudi, òbviament."Cada pinzellada és una
presa de decisió i pot canviar cada quadre
completament", raona. L'estudi: un espai que és per a
ell i per a tots els artistes una autèntica segona llar, tot i
que a vegades hi passin més estona que no pas en la
seva residèndia personal. La feina de l'artista, com totes
aquells que estan basades en la creativitat i la passió, no
entén d'horaris ni de calendaris. J. S.
Mira i escolta l'artista
Perecoll parlant sobre
la solitud en un vídeo a
www.valors.org
cada mes, valors a valors.org
+
Si no aconsegueixes viure aquesta solitud a l'estudi és molt difícil
que puguis treballar", remarca. L'estudi, segons Perecoll, és una
translació del món mental. I així com dins nostre tenim diverses parts
i cal recórrer-les totes per conèixer-nos, també és necessari moure's
per l'estudi: "Tinc sectors. En un moment donat, estic en un costat
fent una cosa i al cap d'una estona en un altre. Així canvio d'aires
sense moure'm de l'estudi", assenyala.
En resum: "Abans de fer-te artista has de saber si pots ser-ho, no
per les teves qualitats tècniques sinó per si pots suportar la solitud
de l'estudi. Aquí és on molts cauen", assegura. "La solitud és la meva
arma, igual que la làbia ho és pel que ha de vendre coses", comenta.
Ara, quan surt de l'estudi, que vigili el primer que enganxi... "Que
es prepari! Som uns pallisses!", adverteix somrient.
17valors
FOTO; J. S.

REPORTATGE | la solitud
en plenitud
Romuald Grané, al despatx de la
residència de Mataró, des d'on
organitza activitats pels seus
companys.
Romuald Grané viu en una
residència des de fa tretze anys.
Va ser una decisió presa
voluntàriament. Allà ha deixat de
sentir-se sol. Ell és autor del
llibre Una reflexió sobre la
darrera fase (Ed. Caixa
Catalunya-Obra Social).
18valors Vellesa
M. COLL
PER MARIA COLL
En una residència és pràcticament impossible sentirse
sol. Sempre es pot fer noves coneixences i fins i
tot, en alguns casos, es poden crear grans amistats.
Clar que això demana que la persona estigui mínimament
en bones condicions, perquè si no només
et queda temps per gemegar”. No és difícil comprovar la veracitat
d’aquesta sentència de Romuald Grané a la residència de
Mataró on viu des de fa tretze anys juntament amb més de
dues-centes persones. Durant la visita, els passadissos són
plens d’avis xerrant, passejant o llegint. “Una persona gran que
viu sola en un pis pot estar dies sense veure ningú, en canvi aquí
només just sortir de l’habitació saludes algú, xerres amb els
companys de taula a l’hora de l’esmorzar, els treballadors et pregunten
com et trobes... en un lloc així, realment, és difícil sentir-se
sol”, assegura Grané, que un dia va decidir viure en una residència
junt amb la seva esposa malalta d’Alzheimer.

"La solitud i
l’avorriment viuen
agafats de la mà,
per això cal prepararse
per a la jubilació"
Al llarg de la seva vida Romuald Grané ha conegut la solitud
de ben a prop. Durant la joventut va patir l’aïllament de la
presó i, a l’inici de la vellesa, la malaltia de la seva esposa.
Recordant aquests darrers anys, Grané sentencia: “Durant
els 25 anys de convivència amb l’Alzheimer vaig viure sol
però amb companyia; aleshores no sabia si era un home casat
sense dona o un vidu amb esposa”. En el seu cas, entrar a la
residència va ser una decisió presa amb plena llibertat, buscava
una millora de la qualitat de vida i més seguretat.
Convençut de la decisió, des de fa uns anys inverteix part
del seu temps en la defensa del sistema de residències d’aquest
país i en la llibertat dels ancians a accedir-hi quan encara
poden gaudir plenament de les seves facultats. “Les residències
no són un gueto de vells, un 'pretanatori', sinó llocs
on conviure, fer activitats i compartir la vellesa amb plenitud”,
assegura Grané. Ell és un dels principals coordinadors de
les activitats que es fan a la seva residència. Organitza conferències,
dissenya postals de Nadal, escriu articles per a revistes i
diaris... Per fer aquests escrits també necessita certa solitud que
sempre troba a la seva habitació, encara que aquesta, òbviament,
és volguda i intencionada. En resum, amb aquest perfil és fàcil
comprendre el consell que dóna a tots aquells ancians que es
troben sols: “La solitud i l’avorriment viuen agafats de la mà, per
això cal preparar-se per a la jubilació, fer coses, sentir-se útil i
mantenir sempre alta l’autoestima”. Una gran recomenació, encara
més valuosa quan neix de la veu de l’experiència.
l'apunt
Dos-cents mil ancians sols
A Catalunya, unes 220.000 persones de més de 65
anys (el 20,4 per cent) viuen soles, una
circumstància que és força més habitual en les
dones, i als municipis de menys de 20.000 habitants.
De fet, hi ha pobles en què el 66 per cent de la
gent gran viu sola. Malgrat aquesta dada, la solitud a
la tercera edat a la ciutat no és una excepció, es
calcula que a Barcelona hi viuen soles 82.000
persones de més de 65 anys i un 17 per cent de les
quals superen el 85 anys. Una realitat que moltes
vegades ve acompanyada de problemes econòmics i
habitatges no habilitats per a persones grans. M. C.
la solitud | REPORTATGE
algunes frases cèlebres
"El secret d'una bona vellesa no és altra cosa que
un pacte honrat amb la solitud".
Gabriel García Márquez
"La solitud, el sentiment i el coneixement que un
no està sol, exclòs del món, no és una
característica exclusivament mexicana. Tots els
homes, en algun moment de les seves vides, se
senten sols. I ho estan. Viure és separar-se d'allò
que vam ser per apropar-nos a allò que serem
en el futur. La solitud és el fet més profund de la
condició humana". Octavio Paz
"La timidesa és una condició aliena al cor, una
categoria, una dimensió que desemboca a la
solitud". Pablo Neruda
"Una persona pot sentir-se sola, fins i tot quan
moltes persones l'estimen". Anna Frank
"No hi ha pobresa més gran que la solitud".
Mare Teresa de Calcuta
"Vaig tancar-me en la solitud. Va ser una
clausura dura. Deian que era orgullós. Però no és
veritat, em comprenien malament. La solitud és
per mi una condició del treball".
Vladimir Holan
"La solitud és molt bonica... quan hi ha algú a qui
explicar-ho". Gustavo Adolfo Bécquer
"Un és un amb altres; si no, no és ningú".
Antonio Porchina
"No estàs tan sola sense mi. La meva solitud
t'acompanya. Jo desterrat, tu absent. Qui dels
dos té pàtria?". Manuel Altolaguirre
"Vivim com somiem, sols". Joseph Conrad
"Saber escoltar és el millor remei contra la
solitud". Anònim
"Em trobo sol quan busco una mà i només trobo
punys". Ralph Bunche
"La virtut no habita en la solitud: ha de tenir
veïns". Confuci
"Ara començo a meditar allò que penso, a veure
el fons i l'ànima de les coses, i per això ara
estimo més la solitud, però encara poc".
Miguel de Unamuno
"L'instint social dels homes no es basa en l'amor
a la societat, sinó en la por a la solitud".
Arthur Schopenhauer
19valors

20valors
REPORTATGE | la solitud
El repte de
viure sola
Maria Sancho en el seu estudi
de Barcelona on viu sola des
de fa un mes.
Viure sola amb 24 anys. Aquest
és el cas de Maria Sancho que
des de principis de setembre viu
a un estudi de Barcelona. I
arribar fins aquí no ha estat fàcil:
li ha calgut trobar un pis amb un
lloguer raonable, un sou que
permetés pagar-ho i tenir ganes
de conviure amb la soledat.
ELENA GELABERT
PER EULÀLIA TORT
P
eriodista, 24 anys i ja viu sola. La veritat és que la
Maria Sancho se surt de la mitja, en tots els sentits.
Després de quatre anys agafant el tren dia sí, dia
també per anar de Granollers a Barcelona, a la universitat,
va decidir llogar un pis amb dues amigues
més. Diria que el tòpic de pis d’estudiants amb festes i gent
amunt i avall no és del tot fals...Per a ella ha estat una molt
bona experiència compartir pis. Recorda especialment quan
les tres es coordinaven per a fer un bon sopar amb la música a
tot volum o les estones de riures al menjador.
Però no tot són flors i violes. El pitjor de no tenir un pis propi
és la manca d’espais per estar sola, tranquil·la. Si a això
afegim que la Maria ja tenia pensat viure sola en algun moment

"En pocs dies ha
hagut de desenvolupar
un catàleg d'estratègies
per combatre la solitud"
de la seva vida, ens la trobem tal i com està avui. Des de fa
gairebé un mes, viu a un estudi o, com diríem avui, un minipis.
Com que tot s’ho mira pel costat positiu explica que “l’avantatge
és que es recull molt ràpid i tot ho tens a mà”.
Després d’uns dies de ser al pis nou, vaig poder parlar amb
ella i li vaig preguntar per la qüestió de la soledat. Segons em
va comentar, els primers dies de ser allà va poder constatar
que vivia a un pis buit, on no entrarà ni l’esperarà ningú. Però
alhora es va dir a si mateixa: Per fi, tranquil·la!.
De fet, amb pocs dies ha desenvolupat un catàleg d’estratègies
per a combatre els moments de soledat. Com ella sentencia:
hi ha moltes opcions. Des de llegir un llibre fins a
connectar-se a internet. Probablement l’encerta quan es
planteja el fet de viure sola com un repte i una oportunitat per
a retrobar-se amb si mateixa. Quan li pregunto pels moments
dolents, confessa que la soledat és dura però com ella diu
"són moments per aprendre i fer-nos més forts". En els casos
d’emergència, quan necessita parlar amb algú, simplement
agafa el telèfon i truca. I és que quan va comunicar al grup
d’amics que marxava a viure sola, els va advertir que faria
trucades llargues, molt llargues. La Maria és d’idees fixes.
I ja deu ser això. Quan es tenen 24 anys, un pis per estrenar
i molts anys per endavant la soledat s’omple de coses a fer i
factures de telèfon. Ara bé, hi subsisteix una declaració d’intencions
de molta profunditat: aprendre a estar sola i trobarse
amb si mateixa.
l'apunt
Soltera o 'single'?
La societat canvia i el vocabulari també. Avui no és
extrany sentir algú definir-se com a single que, diuen,
no és sinònim de soltera. El mot single comporta
autonomia, independència. Per contra, ser soltera
denota tristor, soledat. Singles també són les vídues,
les divorciades i les separades. Segons estadístiques,
més de 8 milions de persones a Espanya són singles i
responen a un perfil urbà, amb un nivell cultural i
classe mitja-alta. Les empreses han detectat un
nínxol de mercat i els singles ja compten amb fira
pròpia on s'oferten viatges per a un, agències
matrimonials, cuina per solters.... Una empresa, fins i
tot, fa turrons -més petits- per a singles. E. T.
la solitud | REPORTATGE
el racó poètic
PER ALBERT PERA
Solitud
Hi ha dies en la vida d'immensa solitud,
ventades malastrugues que escombren tot record
d'antigues benaurances esvaïdes com fum.
Un mur compacte i fred
m'aïlla de l'escalf exterior
i romanc deprimit
en abandó funest.
Un desert polsegós i recremat
sense oasis que trenquin l'horitzó.
Una set de tendreses que no s'acaba mai
i el dubte persistent d'esdevenir
solitari inguarible i fatal.
Una porta que tanca d'un cop fort
l'accés a l'alegria i al plaer.
L'íntim i dolorós convenciment
d'una immòbil tristesa desolada...
Són dies...
Potser demà
o un altre dia
hi haurà en la fosca la claror d'un far...
Potser després
el sol ixent
esborrarà la nit per sempre més.
21valors

22valors
REPORTATGE | la solitud
Buscar-nos
en la solitud solitud
Joan Camps fotografiat a
l'exterior dels Salesians de
Mataró, on viu ara.
Els religiosos viuen plenament la
solitud interior. Aquest estat els
apropa a Déu i els ajuda a
conèixer la seva personalitat i
valorar les seves accions. Joan
Camps, salesià des de fa quasi
trenta anys, recomana aquesta
pràctica a creients i no creients
com a camí vers la felicitat.
PER MARIA COLL
Al'edat mitja existien els ermitans, religiosos que
fugien lluny de la civilització per resar en solitud.
De fet és una de les estampes característiques
d'aquesta època. Des d'aleshores, un dels
col·lectius socials més associat a aquest estat
són els religiosos. Joan Camps, que el proper any bufarà l'espelma
número trenta com a salesià, reconeix que de vegades
aquest sentiment existeix: "A la meva congregació i en altres
el religiós no escull la comunitat on vol estar, de fet, cada cert
temps som traslladats, això fa que en un grup et puguis trobar
més ben acompanyat que en un altre". I afegeix: "Per exemple,
un dia pots proposar: per què no anem d'excursió? I no trobar
resposta". Però aquests moments de solitud són molt puntuals,
M. C.

la solitud | REPORTATGE
"La solitud ens permet
conèixer-nos, acceptar-nos
i ens obre la possibilitat a
ser feliços", afirma Camps
assegura el salesià. En general, Joan Camps manifesta haverse
sentit sempre molt ben acompanyat, tant per la seva família
com pels companys de les diverses comunitats on ha estat.
Cada matí, encara que la congregació salesiana no és estrictament
contemplativa, els membres de la comunitat busquen
una estona per gaudir de la pregària en solitud. Un temps que
el religiós recomana a tothom, creients i també no creients,
perquè segons ell dedicar-se una estona a un mateix "ajuda a
la persona a conèixer-se a si mateixa, a acceptar-se i conseqüentment
a ser feliç, ja que la felicitat només la podem trobar
dins nostre". Camps considera que aquesta solitud és positiva
i cal potenciar-la ara que està de moda a travès de moviments
com el new age, els quals "han acabat amb l'activitis de fa
uns anys per recuperar les reflexions més interiors", cosa que
celebra, òbviament.
Solitud no és individualisme, que quedi clar
"La solitud pot generar color a la vida, perquè tota experiència
reflexionada és bona per avançar", assenyala convençut
aquest salesià. Aquesta tipus de solitud, segons Camps,
és absolutament enriquidora per a l'home, tot el contrari que
la solitud nascuda de l'individualisme tan present a la societat
actual. "Avui s'incrementa paulatinament el número de persones
que volen més comoditats i menys lligams, la qual cosa
provoca un major tancament de la persona vers els altres",
analitza el salesià.
l'apunt
També se senten sols...
Un informe eleborat fa uns anys per Luís Vilches
Martín, docent i investigador de la Universitat
Computense de Madrid, per encàrrec de la revista
cristiana 21RS, sobre una base de 751 sacerdots de
totes les diòcesis espanyoles, revelava que la solitud
(37,2%) i l'afectivitat (19,8%) encapçalaven la llista
de situacions que constituien un problema pels
sacerdots; encara que pràcticament tots se sentien
estimats i valorats per la gent (94%). Queda clar
doncs que tan religiosos en general com capellans
en particular senten també dins seu la solitud com
una preocupació, igual que molts dels seus
feligresos. M. C.
Hi ha una nova generació de directors catalans i
espanyols que comparteixen uns mateixos criteris
estètics sobre el cinema i que, a través de les seves
pel·lícules, estan teixint un interessant retrat coral
sobre la solitud i l’aïllament que aclaparen la societat. Encara
que no sigui el seu tema principal, la solitud defineix
en tots els casos els personatges protagonistes i, d’alguna
manera, es converteix en causa de les accions que duen a
terme. Potser l’exemple més extrem és el de Las horas del
dia, de Jaime Rosales, títol clau d’aquesta onada de cinema
que té en comú la pràctica absència de diàleg i el to
minimalista. Las horas del dia mostra la quotidianitat d’Abel
en una ciutat perifèrica. La vida d’aquest jove transcorre
entre la petita botiga familiar, la casa de la seva mare
i la de la seva nòvia, que no aconsegueix traspassar la
barrera d’un personatge absolutament tancat en una solitud
asfixiant de la que només sembla fugir quan s’allibera
dels seus instints criminals.
Menys extrema i més propera resulta la reflexió sobre la
solitud de la segona pel·lícula de Rosales, titulada justament
La soledad, i en la que torna a apostar per fer visibles
els aspectes més quotidians de l’existència humana. El
film presenta a una mare soltera que decideix marxar del
seu petit poble i instal·lar-se en la capital, fent-se seu aquell
tòpic que converteix la ciutat en símbol de la solitud
i la incomunicació
més absoluta. L’espai
té també una dimensió
simbòlica a
La línia recta, del
basc José Maria de
Orbe. Un barri perifè-
PEL·LÍCULES RELACIONADES
Solituds
"Una nova generació
de directors està
teixint un retrat sobre
la solitud i l'aïllament"
ric torna a simbolitzar aquest desert existencial pel qual es
mou Noelia, una solitària i pràcticament invisible repartidora
de publicitat que de nit treballa en una gasolinera, i
que està en permanent fugida de si mateixa. La solitud que
fa invisibles a les persones empeny també el protagonista
de la pel·lícula Yo, del mallorquí Rafa Cortès, a una dolorosa
lluita per adquirir una identitat. JUDITH VIVES
Un fotograma de 'Las horas del dia', una
pel·lícula de Jaime Rosales.
23valors

24valors
DIVERSOS | la solitud
Sabies que...
després de la Guerra alguns espanyols van viure com "talps"?
Al final de la Guerra Civil Espanyola molts
combatents i simpatitzants del govern
republicà que no havien volgut creuar la
frontera, però temien ser víctimes de la
repressió franquista, van decidir amagar-se en llocs
insòlits per no ser descoberts per les autoritats
militars o ser delatats pels seus veïns. Temien ser
empresonats o afusellats per les seves idees, encara
que en la consciència de la majoria no hi havia el remordiment
d'haver comès cap crim de sang. Els
rumors de les atrocitats dels vencedors corrien de
poble en poble i la por s'apoderava dels vençuts.
Un fals sostre, una doble paret, un forat a terra,
una habitació tapiada, un paller o una cabana al bosc,
tots ells espais realment petits, van ser alguns dels
amagatalls escollits per aquests homes. Vivien la
major part del dia completament sols. Alguns sortien
a la nit per estirar les cames o conversar amb algun
familiar, però durant el dia restaven sols, amb silenci i
amb la por crònica de ser descoberts.
La majoria d'aquests homes, completament pàl·lids
Nom
Adreça Codi Postal
Població Telèfon
Correu electrònic DNI
Forma de pagament
A través del Banc o Caixa (omple les dades bancàries)
DADES BANCÀRIES
Nom de l'entitat
Adreça
Titular del compte
Codi Postal Població
el racó poètic
Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura
"Molts van morir
poc després de sortir,
s'havien acostumat
a la solitud"
valors
DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY)
PER L’IMPORT DE 32 EUROS
butlleta de subscripció
Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)
i demacrats, van sortir del seu amagatall a finals dels
anys quaranta després de la concessió de la primera
amnistia per part del dictador. Altres, desconfiats, no
van voler sortir fins que van veure a Franco mort.
Algun, fins i tot, no va assabentar-se de la noticia fins
mesos després.
Aquests espanyols, dels quals n'hi ha testimonis a
diverses províncies, van viure entre vint i trenta anys
en solitud. Molts, quan van poder sortir del seu
amagatall, ja grans i amb problemes de salut o potser
perquè ja s'havien acostumat a la solitud, van morir
pocs mesos després. Posteriorment, aquests solitaris
se'ls va conèixer com "els talps". RED.
Envia
aquesta
butlleta
al carrer Sant
Josep 18-20
08301 Mataró
TAMBÉ POTS
SUBSCRIURE’T
MITJANÇANT:
TELÈFON
Truca al
620.749.138
(de dilluns a
divendres
de 9 a 21 h)
WEB
Omple amb les
teves dades la
butlleta que
trobaràs a http://
valors.org
FAX
Envia la teva
butlleta al número
93.798.62.59

@
GUGLEJAR | MARC DE SAN PEDRO
Wefeelfine.org
Qui diria que a Internet no s'hi aboquen els sentiments
com s'hi d'una teràpia global es tractés? He visitat www.
wefeelfine.org i el cor se m'ha encongit i eixamplat alhora,
cosa no gens fàcil. He cercat entre aquells que diuen sentir-se
com a cors solitaris lonely hearts i m'he trobat amb
un univers estructurat i dinàmic ple de gent que no té cap
recança en dir obertament allò que sent. Et sents sol? Doncs
comprovaràs que no ets únic… Veiem-ne uns testimonis.
3/08/07. "Em sento sol, ningú no té ganes de jugar amb mi,
ara." (22 anys. Nova York)
25/08/07. "Em sento molt sol, inclús quan estic rodejat de
gent; ho odio, jo només vull algú amb qui recolzar-me i sentir-me
segur. Busco algú, però crec que mai no el trobaré.
Vull sentir-me segur." (anònim)
27/08/07. "El fet d'haver de treballar durament de 9 a 19
hores fa que no tingui temps de sentir-me sol i, a aquest fet,
s'hi afegeix que fa un dia assoleiat i, quan això passa, els
irlandesos ens tornem extremadament feliços donat que això
s'esdevé molt poques vegades." (anònim. Irlanda)
per saber-ne més
Parlant de soledat. Col. Grup. Nº2. Ed. Claret.
Barcelona, 1975. 30 pàgs.
BAYÓ, Jaume. Sola! I ara què?. Ed. Claret.
Barcelona, 2001. 94 pàgs.
KRISHNAMURTRI, J (Jiddu). El coraje de estar
solo. Editorial Gulaab. Mallorca, 1998. 25 pàgs
ROIG, Jaume. La Soledad. Ed. Apostolado de la
Oración. Barcelona, 2002. 30 pàgs.
RUBIO, Ángeles. Superando la soledad. Ed.
Amat. Barcelona, 2007. 191 pàgs.
TONUCCI, Francesco. La solitud de l'infant. Ed.
Barcanova. Barcelona, 1994. 175 pàgs.
VALLS, Manuel. Mejor solos que mal acompañados.
¿Sabemos por qué cada día hay más
personas que viven solas?. Ed. Ático. Barcelona,
2006. 254 pàgs.
WLODAREK, Eva. ¿Por qué estoy solo?:
estrategias para estar bien acompañado. Ed.
Grijalbo Mondadori. Barcelona, 2000. 268 pàgs.
Náufrago. Dir. Robert Zemeckis. Interp. Tom
Hank, Helen Hunt... Estats Units, 2000. 143 min.
Los climas. Dir. Nuri Bilge Ceylan. Interp.
Bahar Ebru Ceylan, Isa Nuri Nilge Ceylan... França-
Turquia, 2006. 101 min.
Solitud. Dir. Roma Guardiet. Inter. Omero
Antonutti, Núria Cano, Carme Sansa, Pep Tosar...
Espanya, 1991. 104 min.
Una de les pàgines de la web recomanada.
Soledad
Soledad,
aqui estan mis credenciales,
vengo llamando a tu puerta
desde hace un tiempo,
creo que pasaremos juntos temporales,
propongo que tu y yo nos vayamos
conociendo.
Aquí estoy,
te traigo mis cicatrices,
palabras sobre papel pentagramado,
no te fijes mucho en lo que dicen,
me encontrarás
en cada cosa que he callado.
Ya pasó
ya he dejado que se empañe
la ilusión de que vivir es indoloro.
Que raro que seas tú
quien me acompañe, soledad,
a mi, que nunca supe bien
cómo estar solo.
la solitud | DIVERSOS
10/09/07 "Em sento sol : trobo a faltar les abraçades,
una afectuosa abraçada i una agradable olor." (anònim.
Singapur)
29/09/07 "Vaig començar a sentir-me sol inclús quan hi
havia gent al meu pis ; em sentia com si confiés massa en
ells i això també em feia sentir malament." (anònim)
Per connectar directament amb la pàgina www.wefeelfine.org
i una cançó...
Jorge Drexler, inclòs dins Doce segundos de oscuridad.
25valors

propostes
amb valors
VIATGES | SUÈCIA, DINAMARCA, NORUEGA I FINLÀNDIA
Un cop d'ull a Escandinàvia
Un estiu més, amb un grup de joves, fem un viatge per
Europa en el que abans en dèiem "turisme d'espardenya",
de baix cost. Ara, però, hem substituït els llargs
recorreguts en tren per vols amb avions de baix cost, precisament.
De Girona, amb Ryanair, ens plantem en dues hores a Malmö,
Suècia, ciutat animada i acollidora. L'Öresund, el nou pont de
setze quilòmetres penjat damunt del mar que la uneix amb Copenhaguen,
la capital danesa, ens ho facilita: l'endemà el travessem
amb un tren ple de famílies que van a passar el dia a la capital.
Copenhaguen és la capital més animada de tot Escandinàvia.
El primer que impressiona en passejar per la ciutat és el Rathaus
(Ajuntament), al costat d'una gran plaça. A la sortida hi ha
una estàtua de l'escriptor de contes Hans Christian Andersen,
que hi va viure. Travessant uns quants canals farcits de velers
i animats cafès i restaurants,
arribem al Palau
Reial, i mitja hora més
tard trobem a la sortida
del port la famosa
estàtua de la Sireneta.
Canviem de ciutat. Amb un tren molt còmode ple de bicicletes
i de cotxets de criatures travessem tot Dinamarca fins
arribar a Hirtshals, al nord del país, una ciutat de només cent
anys d'antiguitat però d'on surten molts vaixells per anar a
Noruega. El més important d'aquesta localitat és el Nordsemesset,
un impressionant aquari de quatre pisos que reprodueix
el mar del Nord. En un dia boirós en ple estiu embarquem en
direcció a Stavanger, Noruega. En aquella ciutat comencen un
reguitzell de fiords fins arribar al Cap Nord. És una de les ciutats
més grans del país, abans dedicada a la pesca i ara un dels centres
petrolers més grans de Noruega. En una de les platges es troben
clavades a la sorra tres grans espases, les d'Excalibur.
En un catamarà, solcant les aigües a gran velocitat, emprenem
el viatge en direcció Bergen. Amb gran habilitat el pilot
va trampejant les nombroses illes que trobem al nostre pas. A
Bergen comencen i acaben moltes de les excursions marítimes
que porten turistes a visitar els fiords -un vaixell porta en cinc
dies al Cap Nord-. Entre els segles XII i XVIII la ciutat va ser la
capital de Noruega i havia estat la ciutat més important d'Escandinàvia.
No es pot deixar de visitar els poblets de Voss i Fläm i
els fiords de Sognefjorde i Hardangenfjorden.
Amb tren i de nit arribem a Oslo. El més important que té la
"Copenhaguen és la
ciutat més animada
de tot Escandinàvia i
Estocolm la més bonica"
26valors
Un dels fiords més espectaculars de Noruega.
ciutat és el museu Nas Jonalgalleriet amb pintures de Gauguin,
Cézanne, Picasso, Monet i el famós El Crit de Munch. En una
tarda plujosa visitem les dues-centes estàtues de mida natural
de Gustav Vigeland, al Parc del mateix nom. També de nit i en tren
viatgem en direcció Estocolm, la capital sueca. És la ciutat més
bonica d'Escandinàvia i val la pena passejar a la posta de sol pels
ponts que van de la ciutat moderna a l'antiga. Una meravella.
Última estació: Finlàndia
Amb un immens vaixell per tres a mil persones, anem d'Estocolm
a Turkú, Finlàndia, creuant la Mar Bàltica entre petites
illes. Turkú va ser primera capital de Finlàndia abans que un incendi
cremés les seves ca-
ses de fusta. En una hora i
mitja de tren ens plantem a
Hèlsinki, l'actual capital. El
més destacat de la ciutat és
la gran catedral luterana i
l'església ortodoxa russa; de
"La capital de
Finlàndia té molta
arquitectura
d'influència russa"
fet, bona part de la ciutat té molta influència de l'arquitectura
russa dels segles XVIII i XIX.
De l'aeroport de la ciutat tornem a Barcelona amb un vol de
baix cost, Clickair d'Ibèria. JOAQUIM AMARGANT
la fitxa
RECORREGUT: Girona-Copenhaguen-Estocolm-Turkú-Barcelona.
TRANSPORT: Preu total en allotjament en albergs amb Interrail
per a menors de 26 anys i avions, 640 euros.
Q.A.

MÚSICA
Les bambalines del Liceu
La política del Gran Teatre del Liceu de Barcelona
té com a objectiu apostar any rere any per una programació
innovadora i suggerent. La progressiva
transformació es produeix des de 1999 amb la inauguració
del nou edifici del teatre després que aquest sofrís un
brutal incendi el 31 de gener de 1994. La reconstrucció
amb diner públic i capital privat va tenir conseqüències
poc favorables per als més sectaristes. Naixia llavors un
Liceu obert a tothom, amb una programació operística
revulsiva, amb la possibilitat d’obtenir entrades a pocs
euros, amb diversitat de concerts i activitats per a
escolars, així com la possibilitat de visitar la infraestructura
de l’edifici (Saló del Miralls, foyer...). Enguany, la
gran novetat és la visita a les bambalines del teatre, totalment
recomanable per a conèixer l’escenari i algunes
àrees de servei del Liceu, com els camerinos, les sales
de caracterització, les sales d’assaig, la sastreria o bé la
maquinària que s’utilitza per moure l’escenografia de
l’escenari. La visita -d’una hora i mitja de durada- és
sorprenent. Sabíeu que el teatre amaga una estructura
de sis pisos de profunditat?. MARIA SALICRÚ-MALTAS
la fitxa
PER SABER-NE MÉS: www.liceubarcelona.com, c/e
visites@liceubarcelona.com Telèfon: 93.4859914
CINEMA
'La suerte de Emma'
M
ax és un mediocre venedor de cotxes malalt
terminal de càncer de pàncrees, que decideix
robar els diners d'un amic per anar a morir a
Mèxic. Sara és una noia solitària, esquerpa i infantil que
viu en una granja de porcs. Aquests dos extravagants
personatges s'uneixen a la La suerte de Emma, una
producció alemanya que va ser estrenada a Espanya el
passat mes de juliol. Són molts els temes que apareixen
en aquesta tragicomèdia: l'amor, la solitud, la desesperació...
però en sobresurt la mort. La pel·lícula es basa
en una realitat que podria semblar contradictòria: mentre
qui ha viscut la vida amb plenitud tem l'arribada imminent
de la mort, qui la viu amb innocència en coneix els seus
secrets. MARIA COLL
Pastisseria - Xarcuteria
Menjars per Emportar
propostes
la fitxa
La suerte de Emma (Tragicomèdia, Alemanya, 2006. 99
minuts). Direcció: Sven Taddicken. Intèrprets: Jördis Triebel
(Emma), Jürgen Vogel (Max), Hinnerk Schönemann (Henner),
Nina Petri (Dagmar)...
27valors

propostes
28valors
ART
Dos eclèctics
De tant en tant , Caixa Laietana organitza mostres
sobre què s'està fent en l'art català actual, combinant
l'experiència amb el sorgiment de nous talents.
Ara ens mostra l'obra de José Luis Lázaro Ferré junt
amb la de Nieves Guillem Nau. Són molt diferents, amb la
qual cosa potser el diàleg és més rotund, si bé hi ha un
punt en comú en el qual no deixo de pensar-hi: tots dos utilitzen
llenguatges àmpliament coneguts i usats al segle XX
i, en especial, en l'art que es produeix des dels Estats Units,
amb Nova York com a epicentre, que ha estat el centre de
referència de l'art des de la Segona Guerra Mundial,
substituint el París del segle XIX i les avantguardes d'entreguerres.
Penso que, potser, una de les actituds de l'art d'avui en
dia, eclèctic i poc donat a cap dogma ni projecte salvador,
és la de tornar obsessivament a referències massa
"Lázaro Ferré beu de
tres fonts: cubisme,
impressionisme
i el 'pop art'"
LLIBRES
'Creixent en digital'
conegudes, fins
i tot desvirtuant
el rol trencador
d'algunes d'elles,
de manera
É
s un retrat psicosociològic de les generacions crescudes
i educades digitalment. Encara no s'ha evidenciat
la transcendència de la distinta manera de processar
la informació i de raonar de l'adolescència net o digital,
perquè aquesta no ha arribat a les esferes de decisió de la
societat. El netjovent no aporta només els canvis propis
d'un relleu generacional, sinó que incorpora un perfil cognitiu
qualitativament diferent, un distint imaginari procedimental
i de valors, una altra concepció del treball i de
l'aprenentatge (interactiu, col·laborador a distància), i unes
noves formes relacionals (coneixences i ciberamistats no
lligades a l'espai físic proper; per cert, les TIC connecten i
relacionen, i no aïllen ni creen dificultats de relació). El
netjovent pre-
"El netjovent té
una marcada
independència
personal"
senta una marcadaindependènciapersonal
(és, en positiu,
individua-
VALORS
'Elena' (2006),
de Lázaro
Ferré.
que la innovació pot-ser vindria dels materials (de la tecnologia)
més que no pas de la proposta estètica. Això té una conseqüència
positiva i no menor: reivindica el caràcter eminentment artístic (i
potser clàssic) de poètiques que potser enlluernaven massa.
En la resta d'aspectes, aquests dos pintors (que pinten amb
pinzell), el seu llenguatge i les seves propostes són radicalment
diferents. Lázaro Ferré és el més eclèctic. Beu de tres
referents ben diferenciats a les seves obres. Un és el cubisme,
amb collages i persistents records dels mites clàssics, especialment
la tauromàquia (que és una mena d'eròtica com queda
evidenciat). L'altre és l'expressionisme, a cavall entre l'abstracció
i una certa caricatura (en el millor sentit de la paraula).
I el tercer és el pop art, amb l'ús de rostres antics (Marlene
Dietrich) i moderns (Angelina Jolie) que, en clar contrast amb
l'anterior, posa en el pla culte la imatge i dels ídols del pla
popular, com bé sabeu del Warhol a qui gairebé copia.
lista) i una major franquesa emocional, valora extremadament
els seus drets (a la privacitat, a la informació, a
l'accés a la diversitat d'opinions, i a la tecnologia), és procliu
a la innovació i a l'autoindagació, espera immediatesa
i interactivitat (resposta en temps real, amb entrada i sortida
instantània d'informació), és molt suspicaç i recelós
envers els interessos corporatius (i, en general, els provinents
del món adult), i espigola la informació (information
foraging, information snaking). Més enllà de la
pura acceptació nominal per la família pedagògica, és una
ruptura encara no prou descomptada a l'aula; així, en
comptes de l'antic ensenyant posseïdor i transmissor del
saber, espera un professorat facilitador de la descoberta
del coneixement (dipositat tot a la xarxa). El valor substantiu
del descobriment guiat per la pròpia persona que
aprèn es perllongarà -per la força de l'hàbit virtual- tota la
vida. Naturalment, Tapscott té web: www.growingup
digital.com/FGlap.html. ALBERT BOTTA
la fitxa
Tapscott, Don. Creixent en digital. La generació net.
[Creciendo en un entorno digital. La generación net; Mc
Graw-Hill, Santa Fé de Bogotà, 1998. Growing up Digital.
The Net-Generation; San Francisco, 1998].

"Són els objectes 'sense
ànima' els que ens parlen
dels subjectes amb ànima
que som nosaltres"
En canvi, Nieves G. Nau, és clarament una pintora hiperrealista.
En el seu cas, principalment, prenent com a de models
el món de les plantes, o la platja o edificis antics, de manera
que són els objectes sense ànima els que ens parlen dels
subjectes amb ànima que som nosaltres. Ens hi fan pensar les
constants referències a l'envelliment i el pas del temps, perceptible
en les penques amb fulles en diferent estat vital, o en
els òxids... Però també ens hi fa pensar una lleu incursió al surrealisme
expressat en branques que no saps com s'aguanten,
amb arrels que emergeixen d'un desgavell (serà el caos que la
pintora nega als altres quadres?) o una tardor definitivament
esfilagar-sada. Potser també hi ha aquest eclecticisme postmodern
que defineix tan bé les persones d'avui, amb identitats
tan dispars convivint dins cadascú. RAMON BASSAS
la fitxa
L'exposició de Lázaro Ferré i Nieves G. Nau és a la Sala d'Exposicions
de la Caixa Laietana (Plaça Santa Anna, 1-4, Mataró) fins el proper
4 de novembre.
SOLIDARITAT
Visitar els malalts
L
a proposta d'aquest mes va encaminada a animar
gent sensible i amb ganes perquè ofereixin una
mica de temps lliure a aquells que no en poden
disposar perquè estan mancats de salut. En diverses
poblacions ens trobem grups de visitadors de malalts,
que de manera regular van a veure gent gran que viu en
residències o malalts en els hospitals. Entrar en un grup
d'aquests, si hi ha la possibilitat de fer-ho, és una aposta
d'amor que mai diu prou.
Entrar en el cor d'un malalt, preocupar-se d'ell talment
com si els seus problemes fossin els teus, és una experiència
que et fa sortir de tu mateix i et mostra un camí
diferent a l'egoisme que, sense adonar-te'n, a vegades et
va envaint i va ocupant el teu cor per fer-lo presoner.
Una manera de ser lliure és visitar els oprimits, perquè
fent-ho surts de la gàbia de les teves pretensions mundanes
i t'acostes a l'altre en un moment difícil per a ell. Té
mèrit i si tens oportunitat de fer-ho i ho fas, no te'n penediràs.
JOSEP ÀNGEL COLOMÉS
per una escola
acabada de fer
Un assolellat diumenge de setembre vaig amb la meva
néta a la inauguració del curs en una escola de nova creació.
La festa em va portar records inesperats, adormits a
la memòria. Vaig viure un matí deliciós mentre conjugava el present
amb les antigues experiències viscudes. Recordava com fa trenta
anys ens faltaven places, a Mataró, i que ara tornem a viure un
creixement demogràfic per sort s'està abordant molt millor.
La festa va transcórrer pintant les siluetes dels petits en una
paret, visitant aules, retallant la foto de cada alumne, decorant-la.
Va continuar jugant a l'aula, passant fulls dels llibres, guixant la pissarra...
Tot amenitzat amb la música d'aquests actes. Va acabar amb
el típic pica-pica, a peu dret, al voltant d'unes taules de P-3 que feien
mal de ronyons a pares i avis, però eren a la mida dels protagonistes.
Les famílies, tot just entrar a l'edifici, a quina mestra tindria el
seu fill, i a quina classe treballaria. Durant la matriculació es van
poder informar del tarannà que les mestres fundadores volien imprimir
a l'escola en ges-
tació. Durant l'estiu aquestes
professionals
han continuat perfilant
el projecte i enllestint
tots els detalls per poder-lo
aplicar des d'un
DEIXA'T PERDRE PER...
primer moment. Un petit grup de pares ha treballat per oferir menjador
des del primer dia i altres serveis indispensables. No cal ser del ram,
amb una mica de sensibilitat et contagies de la il·lusió d'aquell col·lectiu.
Els murals de benvinguda i tots els gestos mostraven projectes
compartits pels ensenyants i les famílies. Es traspuava saba nova,
ganes de caminar, però amb humilitat, tocant de peus a terra, amb
voluntat de ferro i ganes de treballar per fer d'aquells petits trapelles
ciutadans amb valors i entre tots fer una escola del nostre segle.
I a la meva ment s'hi anaven intercalant els meus començaments,
com a mestra, a mitjans dels anys setanta. I m'alegrava de
veure que la nostra societat, malgrat ens queda molt per fer, ha
canviat en aquest cas per millor. EULÀLIA PUIGDERAJOLS
LAIA ALONSO
"Els murals de
benvinguda mostraven
projectes compartits
per pares i mestres"
29valors

30valors per
acabar...
L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA |
Joan Bassaganya, Laia Bassaganyas, Marina G. Bufí i Núria Radó
A propòsit de 'Maya'...
Aquests dies he estat rellegint
una novel·la que tenia abandonada
des de feia uns anys.
Es tracta de Maya, de l’escriptor
noruec Jostein Gaarder. Quan vaig
començar a llegir-la encara no era del tot
conscient del meu interès per la biologia,
però si que em va despertar certa curiositat
el protagonista de la història: un
biòleg evolucionista obsessionat a filosofar
sobre el pas del temps i sobre el
procés evolutiu que ha donat lloc a
l’aparició de l’Homo Sapiens. Recordo
que, per una evident falta de coneixement,
mica en mica vaig anar perdent
l’interès pel llibre, i vaig acabar deixant-
La primera part
del volum és una
discussió sobre la
finalitat de l'evolució
PETITES COSES PER CANVIAR-SE UN
MATEIX | JOAQUIM TRENCHS
L'amor al Pare
Si l'Amor dels altres ens dóna consistència, seguretat, ens
omple i reconforta, l'Amor cap els altres ens demana assumir
la responsabilitat dels propis actes, els límits en un mateix.,
la finitud i la soledat que sovint pot acompanyar-nos. L'Amor a la
Mare i/o al Pare, en un registre simbòlic, esdevenen dues coordenades
matriu en el nostre creixement humà.
Si l'Amor dels altres el podríem associar a aquell Amor Matern,
l'Amor Patern el podríem cercar més enllà del registre en què
cadascú ha quedat impregnat en relació als ideals que representen
les figures familiars de referència i per extensió progressiva,
als ideals assumits del propi marc cultural, religiós...
Dues dimensions doncs, en l'Amor: Per un costat, aquell llenguatge
que associem a la vivència d'estimació, de confort, de
lo. Malgrat tot, em va quedar la sensació
que m’havia començat a endinsar en una
matèria que, en el fons, trobava interessant.
Vaig decidir que, quan fos més
gran, ho tornaria a intentar. Uns anys i –
quasi– una carrera de biologia després,
he complert la meva promesa, i a partir
de tota una sèrie de reflexions que s’hi
donen, m’he pogut inspirar per escriure
aquestes línies. Aquest cop me l’estic
llegint sense que el meu interès minvi en
cap moment, i m’he adonat que el llibre
conté un seguit d’argumentacions en
què val la pena d’aturar-s’hi.
La primera part de la novel·la consisteix
en una llarga discussió entre diferents
personatges sobre la finalitat de l’evolució
natural de l’espècies. Mentre que
el biòleg s’inclina a pensar en les mutacions
a l’atzar com a única causa de
l’existència d’éssers amb consciència
d’ells mateixos i de tot el que els envolta
Hi ha una tendència
a creure que som el
resultat exitós de la
història evolutiva
(els humans), els altres personatges creuen
que l’univers ja contenia en el seu sí
l’objectiu de crear aquests organismes;
dit d’una altra manera, ja des del moment
de la gran explosió (el Big Bang), tots els
canvis que hi ha hagut durant milions
d’anys tenien per finalitat crear l’ésser
humà. Així doncs, l’univers hauria creat
l’ull per poder-se veure i el cervell per
poder-se entendre a si mateix.
Hi ha una certa tendència, conscient o
no, a creure que som el resultat més exitós
de la història evolutiva de les espècies,
la demostració irrebatible de la saviesa
de la natura, el súmmum de la perfecció
davant la resta de sistemes vius.
Som l’única espècie que ha aconseguit,
gràcies a la intel·ligència de què estem
dotats, des de descobrir i fer un ús ra-
plenitud que pot cristal·litzar per nosaltres en una sola paraula,
un so, un gest ... Llenguatge de Presència necessària i buscada
de l'Altre originàriament estimat. "Altre" que alimentem i
engrandim psíquicament en la construcció del nostre Jo, per saber-nos
"algú" . Ens fa ser i ens tranquil·litza.
Penso per l'altre, en aquell moviment presidit per l'Absència, que ens
confronta sovint amb incerteses i incomoditats, que delimita la permanent
recerca de llibertat, Moviment que brolla en desfer-nos harmoniosament
de la primera vessant de l'Amor i permet "separar-nos", possibilitant sostenir
una existència diferenciada dels Altres. Singular en ella mateixa.
No quedar il·lusòriament fixats en "l'Amor Matern", en aquest Amor provinent
dels altres, bo i el lligam irrenunciable que aquest suposa i del que en
som deutors, implica anar una mica més enllà en la nostra maduresa, a la
recerca d'aquest "Pare", mític per altre costat.
Tal vegada, en aquest moviment i darrera cada acte del que en siguem veritables
autors i que arreli en la coherència vital interna, estem obrint una
nova i autèntica dimensió de l'Amor.

Portada del
llibre descrita
per l'autora.
cional del foc fins a desenvolupar la teoria
de la relativitat, explorar l’espai exterior i
arribar a crear un sistema de comunicació
com la xarxa d’internet. Des d’aquest
punt de vista, hauríem de sentir-nos meravellats
de ser una creació natural d’una
tal capacitat. Però jo em pregunto: realment
l’univers tenia per objectiu arribar
on som? O, deixant de banda el pensament
que ja som el màxim dels màxims,
fins on pensa arribar?
Ens apropem a l'èxit dels èxits?
El que sembla clar és que, al ritme que
anem, potser no ens falta gaire per arribar
a comprendre gairebé del tot la natura
que ens envolta i el per què de molts fenòmens.
Així doncs, si aquest era realment
l’objectiu pel qual el Big Bang va
deixar l’univers tal com és ara, amb la
possibilitat que sorgís en aquest planeta
el coneixement necessari per arribar-
PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN |
RAMON SALICRÚ
Reorientar els regals
se a entendre, potser si que es podria
considerar que som l’èxit dels èxits.
Ara bé, si fem una mirada una mica
autocrítica de la situació dels Homo Sapiens,
crec que tots estaríem d’acord que
el que entenem per perfecció no som precisament
nosaltres. El coneixement ha
avançat molt, això no es pot negar, i en
aquest punt si que l’univers es mereix
un aplaudiment. Ara bé, sembla ser que
el problema que tenim ara és el d’autodestrucció;
nosaltres, els fills més llestos
de la mare naturalesa, l’estem destruint.
A més de destruir-nos entre nosaltres
també. Per això abans m’he preguntat si
realment l’univers tenia per objectiu arribar
en aquest punt, o dit d’una altra manera,
comptava amb els efectes col·laterals
de la creació.
Potser sí. Si hem arribat a comprendre
bona part del que som i d’on som, potser
és que estem arribant al final de l’objectiu
i, per tant, ja no cal avançar més. Devem
estar “programats” per això? No ho sé,
tot i que tornant a mirar la nostra situació,
podria ser una resposta que ho
expliqués tot. Jo encara confio que la
raó de la qual estem dotats ens porti a
salvar-nos a nosaltres mateixos i tot el
que ens envolta, perquè si bé no m’atreviria
a dir que els humans som una
meravella evolutiva, sí que estic convençuda
que el nostre planeta, naturalment
parlant, ho és.
Em diuen que uns amics i coneguts de tota la vida, amb motiu
dels cinquanta anys del seu casament, han demanat als seus
familiars i amics que reconsiderin el sentit dels dels hipotètics
regals d'aniversari i reorientin el seu valor vers el compte corrent
d'una determinada ONG. S' us felicita pels cinquanta anys i pel fet
de tenir iniciatives com aquesta.
Tenim de tot i més. De vegades, massa. Els obsequis que
ens fem no sempre són necessaris, ni imprescindibles. Ens
creem necessitats i, en conseqüència, potser sense adonar-nos-en,
ens endinsem en la voràgine del consumisme,
ofrenant objectes cada vegada més sofisticats, de dubtosa
aplicació o d'escassa funcionalitat. Amb l'inconvenient
afegit de no saber sovint on ubicar-los!
+ +
cada mes, a valors.org...
Vídeos dels
entrevistats
Propostes amb
valors vigents
Blocs
amb Valors
per acabar
valors
Entrevistes i
articles ampliats
valors.org
+
+
+
Connecta't-hi!
cada mes, valors a valors.org
No vull pas discutir ni el sentiment d'estimació, d'agraïment o
d'admiració ni el desig de felicitat a dojo ni res de tot el que hi pugui
haver al darrera de tot present. Qüestiono exclusivament l'obsequi
tradicional o convencional i, a l'ensems, l'oportunitat de
qualsevulla dàdiva en una Terra com la que tenim, plena de deficiències
i d'insolidaritats.
La proposta dels meus amics i coneguts de sempre em sembla
lloable, imaginativa, exemplar i digna de ser imitada. S'inscriu en el
marc d'una "petita -potser gran!- cosa d'aquestes que poden fer
canviar el món", de manera discreta, senzilla i humil, sense fer
remor i sense espectacularitats de cap tipus.
Que proliferin exemples com el que ens ocupa. Que els aniversaris
o celebracions particulars i col·lectives tinguin un valor afegit
i una trascendència externa. Moltes persones properes i no properes
esperen el "regal o obsequi" de les nostres celebracions, per
paradoxal que pugui semblar. Regals exempts de tota mena de paternalismes
i curulls de justícia equitativa.
31valors

32valors
per acabar
HI HAVIA UNA VEGADA... cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament per Javier García
Només era un gos, només era un vell...
Els veïns del carrer van sentir la forta frenada d'un
cotxe, el petit udol d'un animal, els crits dels ocupants
d'un vehicle i una exclamació d'ensurt que van
entendre perfectament: "Corre, anem! Només era un
gos...". Una violenta accelerada i el cotxe fugia deixant sobre
l'asfalt un bassal de sang i el cos d'un gos aixafat. Els veïns
van sortir al carrer tement un accident i, en veure el cos de
l'animal estès a la calçada, van dir el mateix: "Només era un
gos..." i, sense perdre temps, van córrer a telefonar a l'Ajuntament
per avisar que calia netejar "aquella cosa".
Algú va recordar que uns dies abans els serveis funeraris de
l'Ajuntament havien acudit a la casa del davant del lloc on
encara hi havia el cos sanguinolent del gos, per retirar i enterrar
el cos d'en Manel, un home de noranta anys que vivia sol,
sense família. Bé, sol del tot no perquè sempre tenia al seu
costat un gos... i ben mirat era el gos que acabaven d'aixafar!
Ningú s'explicava com el gos d'en Manel, que mai es movia
del costat del seu amo, i que, des del dia en què va morir
restava hores i hores immòbil a la vorera, hagués travessat el
carrer. I encara els semblà més estrany que de sobte hagués
caminat decidit fins al mig de la calçada, just en el moment en
què un automòbil amb un conductor esbojarrat que segurament
tenia molta pressa, el va atropellar.
Hi ha molta gent que pensa que, després d'aquesta vida, en
seguirà una altra de naturalesa desconeguda i misteriosa. Si és
així, en Manel ja hi deu ser, a la nova vida; però per als gossos no
hi ha una altra vida i per això el seu gos ja ha deixat definitivament
d'existir. Però, si no hi ha un més enllà per als gossos, sí que hi ha
un més ençà. Si bé no tenen futur, sí que tenen un passat i una
història. La del nostre gos en té una de ben interessant i potser
UNA CARTA DES DE...
Londres
(Regne
Unit)
Ester Febrero, estudiant
Jordi Buscà
alliçonadora. És la que ara us vull explicar.
En Manel era un home casat amb la Lola, amb la qual no
havia tingut fills, que, en arribar als seixanta-cinc anys, es va
jubilar de l'empresa on treballava. Era un paleta d'aquells que
havien après l'ofici després de deu anys de dur aprenentatge.
S'havia guanyat bé la vida i ara la gaudia tranquil·lament i modesta
al costat de la seva muller, una dona de tarannà assossegat.
La relació del matrimoni amb els veïns era molt bona i les
tardes d'estiu, les dones la feien petar assegudes en cadires de
boga fins que es feia fosc, mentre els homes comentaven l'actualitat.
Els anys anaven passant i, amb ells, també augmentaven
les xacres pròpies de l'edat i les converses sovint derivaven
cap a parlar de les pròpies malalties i les dels coneguts i
amics. Quan, després de quinze estius de vida rutinària i feliç,
un dia la Lola deixà de sortir al portal i s'hagué de quedar al llit,
les veïnes, per fer-li companyia, traslladaren la tertúlia al seu
capçal de malalta, mentre en Manel trastejava per la cuina i el
menjador. En pocs mesos, la salut de la Lola anà empitjorant,
fins que un bon dia de principis de tardor, en Manel, amb ulls
plorosos, digué als veïns que aquella nit havia trobat la seva
muller morta al llit amb un somriure als llavis...
A partir d'aquell dia, en Manel ja no va ser el mateix. Poc a
poc anà perdent facultats i les ganes de viure, perquè no s'a-
"En pocs mesos, la salut de
la Lola anà empitjorant, fins
que un dia de tardor, en
Manel la va trobar morta
amb un somriure als llavis"
Londres, 26 de setembre de 2007
Des que he arribat al Regne Unit la meva vida ha fet un tomb de 180
graus, com és habitual en un stage dels que fem els joves. M'han
passat tot tipus de bogeries: m'han robat la cartera, estic vivint amb
dos alemanys que nomes s'alimenten de pizzes i cervesa, he sortit de festa
amb gent que mai m'hagués imaginat...
Els canvis són notables, només cal que us recordi algunes anècdotes i
sensacions dels primers dies després de la meva arribada. Sortia de casa i
intentava comunicar-me en la nova llengua fent grans esforcos que acabaven
en mal de cap. Com descric a una italiana que és un xurro? O com explico
alguna anecdota divertida en menys de mitja hora? Penses en català, et trobes
espanyols i parles en castellà, et trobes amb amics de diverses nacionalitats
i parles en anglès però si entre els amics hi ha un espanyol t'hi dirigeixes
en castellà, o en anglès, cosa que encara ho fa tot més estrany...
L'autora de la carta.

costumava a viure en soledat. Només mantenia una trista relació
amb els veïns i un silenciós contacte amb l'assistenta
social que l'Ajuntament li assignà per atendre les necessitats
domèstiques que ell ja no podia abastar. Atenent el consell
d'una veïna que patia en veure'l tan sol i trist recomanant-li
que caminés, un bon dia va sortir de casa i, tot xino-xano, va
arribar fins a la gossera municipal. El xivarri dels gossos en
veure'l va ser estrepitós i es va atabalar, però, passats els primers
moments d'incertesa, poc a poc s'anà acostant a les gàbies
observant el nerviós comportament de la majoria d'animals.
Li va cridar l'atenció un de blanc que, en acostar-se a la
tanca de la gàbia, li volia llepar les mans mentre ell els anava
examinant un per un. Tots bordaven inquiets mirant-lo amb
ulls tristos i enyorats com si en la mirada reflectissin mil històries
d'abandó... Sobretot el va colpir la infinita tristesa d'aquell
gos petit i blanc que l'anava seguint amb la mirada com
si li demanés una manyaga.
A partir d'aquell dia, cada matí en Manel caminava fins a la
gossera i passava revista als gossos nouvinguts. Però els ulls
se li anaven sempre vers aquell gos de la trista mirada que li
semblava que demanés ajuda. En Manel no entenia massa de
races de gossos, però aquell gos d'orelles caigudes, de color
blanc amb taques marrons i potes curtes i fines, segur que no
era un gos de raça ni tenia pedigrí, però no li importava. Entre
l'home i l'animal s'anà creant una gran sintonia, fins al punt que
un i altre s'acostumaren a veure's cada dia. En Manel arribà a
fer-se amic del magribí vigilant de la gossera que, en adonar-se
de l'interès d'en Manel per l'animal, el va convèncer perquè se
l'endugués. I així ho va fer. En el moment de sortir de la gàbia
amb tots els papers en regla, els salts del gos a punt van estar
de tirar-lo per terra. Tal era l'alegria de l'animal que caminava al
seu costat, grinyolant i remenant la cua, que la va encomanar al
nou amo. Quan els veïns el van veure arribar amb el gos, content
i alegre com feia temps que no l'havien vist, se'n van alegrar,
sobretot en veure que entre en Manel i l'animal hi havia una
compenetració total. No es deixaven ni un moment l'un a l'altre
i la vida d'en Manel canvià de forma ostensible. L'amo i el gos
Després d'aquest cacau mental, surts al carrer i nomes
plou i plou! Ara ja ni agafo el paraigües! Per què? Aixi em
dutxo per duplicat!
Ja estic començant a adquirir certes noves rutines,
tot i que mai se sap. Treballo en una Escola Primària
Anglesa com a voluntària. La meva vida està centrada
en aprendre noves tècniques d'ensenyament, descobrir
nous recursos i materials, aprendre un nou idioma i preocupar-me
per trobar l'oli d'oliva més barat del supermercat.
A part de la feina tambe m'he apuntat a classes d'anglès
-de quina llengua, sinó, aquí?- on he conegut gent
de països molt i molt diversos: l'Iraq, França, Macedònia,
Bahamas... És interessant, en aquest sentit, observar i
per acabar
sortien cada dia a caminar i la seva
presència arribà a ser tan coneguda,
que tothom els saludava amanyagant
el gos que es deixava acaronar per totes
les criatures del barri. Curiosament, a mida
que el caminar d'en Manel s'anava fent
més feixuc a causa dels anys, el gos també
emmotllava el pas al del seu amo.
Quan arribà el dia que les cames
d'en Manel ja no l'obeïren i
no pogué sortir de casa, la
companyia del gos continuava
sent per a ell una
constant font d'alegria. L'assistenta
social, la mateixa
després de tants anys,
també s'havia fet amiga
del gos i, a més de portar
el menjar d'en Manel, també
portava el de l'animal. Tots
dos tenien molts anys i si
un anava pesat i no podia moure's,
l'altre tampoc no es movia del seu costat, fent-li companyia
sempre esperant una moixaina.
Un dia, en Manel no es despertà i el gos va notar que passava
quelcom estrany, en no obtenir resposta després d'una bona
estona de llepar-li les mans i la cara. Era mort i els seus grinyols
de pena alertaren els veïns que no pogueren fer altra cosa que
avisar la funerària, tot comentant en veu baixa: Llàstima d'home,
però només era un vell! A l'enterrament no hi faltaren els veïns
ni el gos que, amb la cua entre les cames, acompanyà el bagul
fins al cementiri. Quan tornà a casa, trobà la porta tancada i, a
partir d'aquell dia passava el dia sencer al carrer, davant de la
porta rebutjant el menjar que els veïns li atansaven. Fins que
un dia... Bé, la resta ja la sabeu...
Jordi Buscà és enginyer industrial
donar-te compte de com tots els esterotips que tenies dels diversos països
desapareixen al mateix instant que coneixes algú d'aquest país.
Si he de parlar d'enyorança, pràcticament només puc parlar de la cuina
mediterrània! Com enyoro la cuina que fa la meva iaia, aquell caldo o aquella
vedella amb bolets! Mmmmmmm.... Bé, aquí m'haig de conformar amb un
Fish and Chips (peix amb patates, en anglès) o amb la "genial" cuina que
m'ofereixen a l'escola: verdures sense amanir, tot tipus de puddings i carns
amb un gran repertori de salses exquisides... Només de pensar-hi, em venen
ganes de cuinar coses que fem a casa nostra!
Doncs res més. Convido a tots els catalans i catalanes que llegiu aquest
petit article a viure una experiencia com aquesta, no sabeu el que us perdeu
si no ho proveu!
Abraçades per tots els amics, amigues i familiars.
Ester Febrero Canadell
33valors

per acabar
moment
valors
| Susana Lizana. Viu amb un ronyó trasplantat.
Diíficil i llarg trasplantament
El seu momentVALORS: el dia que se'n va haver d'anar a l'Hospital
perquè no podia respirar. Els ronyons no li funcionaven.
PER LAURA ARIAS
uins símptomes va patir abans de descobrir
que patia una insuficiència renal?
Jo anava a l'institut i no podia caminar. Quan
li deia a la mare, es pensava que feia comèdia
per anar en cotxe i no haver de caminar. Però
la veritat és que m'ofegava. A més, bevia molta
aigua. Vaig arribar a prendre cinc o sis litres d'aigua al dia.
Més tard he sabut que bevia tant perquè els meus ronyons
estaven secs ja que no podien treballar. Anava al lavabo però
no orinava normal, no eliminava l'aigua que ingeria. A causa
d'això el meu cos estava inflat. De fet, pensava que m'estava
engreixant. Fins que un dia ja no podia respirar estant estirada.
Vam anar a urgències pensant que es tractava d'un problema
respiratori. Allà em van descobrir quin era el motiu de veritat.
Què va fallar en el seu cas?
Realment no ho sé. La meva malaltia no està ben diagnosticada.
Els metges no saben les causes de la meva insuficiència renal
crònica. L'únic que sabem és que els meus ronyons eren
molts petits, no van créixer. Vaig anar aguantant sempre sense
saber que tenia aquest problema. Però va arribar un punt, als
divuit anys, que la petitesa dels meus ronyons els impedia funcionar
amb el cos d'adulta que jo tenia. Anaven funcionant, cada
cop menys fins que al final es van parar. Jo no sabia què em passava
i quan vaig anar a l'hospital ja era molt tard.
Com es va prendre la notícia del trasplantament?
Jo no sabia què passava. Em van portar a l'hospital Vall d'Hebron.
Tenia els pulmons plens de líquid i potassi de l'aigua que
no eliminava, el meu cos estava en una situació límit. No va ser
fins el dia següent que em van explicar què em passava. Vaig
saber que necessitava un trasplantament. Però en aquell moment
em pensava que seria molt més ràpid i fàcil. Realment no
"Tenia els pulmons
plens de líquid,
el meu cos estava
en una situació límit"
34valors Q
"La primera setmana
després de l'operació el
meu cos va rebutjar el
nou ronyó. Va ser difícil"
sabia què em venia. No em pensava que seria com és. M'he
adonat de tot de mica en mica, a mida que m'hi he anat trobant.
A mida que se n'adonava, què sentia?
Mai m'he parat a pensar-ho. Si m'havien de fer alguna cosa
era necessària. Si tocava diàlisi hi havia d'anar. La meva vida
depenia d'allò. No podia triar i no m'ho plantejava. En moltes
ocasions, però, recordo que pensava "per què jo?".
Com va anar tot el procés des que li van trobar el problema
fins ara?
Vaig anar d'urgències a l'hospital el dia de Sant Jordi de
1998. Fins al febrer de 2001 no vaig rebre el ronyó. Durant
aquell temps havia d'anar cada dos dies a diàlisis durant quatre
hores. Això em limitava els estudis o la feina. Els metges i els
altres malalts em deien que era jove i que de seguida trobaria un
ronyó. Va trigar a arribar, però quan em van fer el trasplantament
la primera setmana va ser de rebuig. Això va complicar molt les
coses. Durant els tres primers anys vaig estar molt malament:
havia d'anar a l'hospital, vaig anar en cadira de rodes... En comparació
amb llavors, ara estic molt bé, però de totes maneres el
meu ronyó no és estable del tot a causa dels problemes inicials.
Ara vostè està embarassada, per tant un sol ronyó ha de
treballar per a dues persones. Com es va prendre la notícia?
Al principi m'ho vaig prendre molt malament. El meu transplantament
va ser difícil, m'han passat moltes coses. El meu
ronyó està en una situació delicada. M'ha costat molt arribar
a estar tan bé com ara, i em feia por tornar a patir un altre cop.
No sabia si valia la pena seguir amb l'embaràs si a canvi podia
perdre el ronyó per sobrecàrrega renal. Vaig parlar amb els
metges i em van dir que si vaig amb compte no ha de passar res.
Finalment amb la meva parella vam decidir que tiraríem endavant.

Quines repercussions li ha portat el trasplantament amb
el seu entorn social i familiar?
La pitjor part va ser per a la meva família. A vegades descarregues
la teva frustració i el teu malestar contra ells. M'empipava
especialment amb la meva mare i cap de les dues tenia
culpa de res. Ella em volia controlar per ajudar-me, i jo, per la
meva banda, em sentia pressionada.
L'ha afectat a nivell laboral?
Després del trasplantament m'ha costat molt trobar feina.
He anat a moltes entrevistes però crec que no m'han donat
feina per la meva situació de transplantada, tot i que no m'ho
han dit mai obertament. Afortunadament, fa poc vaig trobar
feina com auxiliar en una gestoria gràcies a una coneguda.
Com es viu amb un ronyó trasplantat?
Ara visc molt bé. Prenc medicació cada dotze hores i puc
fer una vida força normal. Però els primers anys van ser molt
dolents per mi. Un trasplantament no és gens agradable i ho
passes molt malament encara que t'intentin animar. Durant
un temps vaig parlar amb una psicòloga de l'hospital, però
vaig deixar d'anar-hi. Sempre dic que estic bé, encara que no
sigui veritat. Intento no preocupar els que m'envolten.
Com defineix l'experiència del trasplantament?
És molt difícil. Tot plegat és molt desconegut. A més, jo era
molt jove. Tots els meus amics feien coses que jo no podia
LAURA ARIAS
perfil
per acabar
Susana Lizana de 27 anys viu
i treballa a Mataró. Als divuit
li van descobrir una
insuficiència renal crònica.
L'única sortida per a la jove
era el trasplantament.
Després de tres anys
d'espera fent diàlisi, la
intervenció es va fer efectiva.
Ara viu amb un ronyó
trasplantat i està
embarassada de quatre
mesos i mig. Ha aconseguit
feina en una gestoria que li
permet assistir regularment
a les revisions mèdiques. La
seva salut, però, encara és
força delicada.
fer. Estava limitada i bo i així he fet molt. No podia beure líquids
ni menjar res que tingués potassi. Si surts de festa o de
viatge això et condiciona. Quan sortia més de dos dies fora de
la meva ciutat havia de buscar un lloc on fessin diàlisi. I després
de la sessió havia de tornar en ambulància al llit perquè m'afectava
molt. Algunes vegades fins i tot m'havien de sedar.
Li fa por haver de tornar a passar pel mateix?
Sé que tard o d'hora hi hauré de tornar. Els òrgans tenen
una vida limitada. Un ronyó trasplantat té una durada de 10
anys, aproximadament.Varia segons la persona i la situació.
Jo estic al sisè any del meu trasplantament. El meu ronyó era
també d'una persona jove com jo i això facilita una mica les
coses, tot i que he tingut molts altres problemes. Per mi el
pitjor és la diàlisi. Però no tinc cap altra opció. Quan arribi el
moment ho hauré de fer, però em costarà molt. M'ha costat
molt arribar fins aquí i tornar a passar pel mateix m'horroritza.
Considera que ho ha superat?
Crec que no. Ho he assimilat i he arribat a acceptar la diàlisi,
les proves i tot el que m'havien de fer els metges. Però no ho
he superat. Per mi és molt complicat.
"Mai m'ho han dit però
no m'han donat feina a
causa de la meva
situació mèdica'
35valors

valors
Ells també parlen de...
www.valors.org