DOSSIER: Jaume Cabré. Les veus del Pamano. - BiBGirona

SEMINARI/GRUP DE TREBALL
ACTA DE SESSIÓ
Títol del treball Tertúlia literària La Torreta
1. Fitxa bibliogràfica.
2. Biografia i obra literària.
DOSSIER: Jaume Cabré. Les veus del Pamano.
Cabré, Jaume, 2004.Les veus del Pamano.
Edicions Proa.
Barcelona, 695 pàgines.
Codi:
05EX51BX338
Jaume Cabré va néixer l'any 1947 a Barcelona, a la dreta de
l'Eixample. És autor d'una obra narrativa de gran rigor conceptual i
literari, sens dubte una de les més importants dels escriptors actuals en
llengua catalana.
La passió per escriure, en el cas de Jaume Cabré, troba l'origen en una
altra fascinació, no menys intensa, la de la lectura. Les lectures
adolescents, quan impacten una sensibilitat tendra, assenyalen una
tendència emotiva que acompanya els lectors durant tota la vida. Jaume
Cabré té molt presents la intensitat i el plaer d'aquestes lectures primeres,
que sovint actuen com a pautes inicià tiques, definitòries d'uns
interessos que a poc a poc es van afermant. Durant l'adolescència, recorda l'escriptor, llegia
moltíssim. Les ficcions contingudes en les obres narratives tenien en aquella època un gran poder:
la creació de mons autònoms, poblats per personatges que existien només en virtut de la pura
invenció lingüística. Personatges que reien, que ploraven, plens de misèries i capaços alhora de
protagonitzar gestes heroiques.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 1

Arribat en aquest punt, el pas següent era inevitable. L'escriptura sorgeix com una necessitat
expressiva urgent. L'art d'escriure és complex; requereix un aprenentatge intens i rigorós. Jaume
Cabré s'hi va dedicar amb intensitat durant quatre o cinc anys. S'adonava que l'escriptura, tot i la
disciplina que exigia, podia produir un plaer tan gratificant com la lectura. Començava a ser
conscient també de la dificultat enorme que significa aconseguir expressar el que es vol dir amb
unes eines tan volàtils i inestables com són les paraules. La vocació de narrador de Jaume Cabré
s'intensifica durant el seu pas per la universitat. Essent estudiant a la facultat, inverteix moltes hores
en l'escriptura. L'any 1972 es llicencia en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i aquest
mateix any publica el conte "El tipògraf", a la revista Lluc.
La llista de lectures que Jaume Cabré considera decisives per a la seva formació d'escriptor
és extensa. És un recorregut ampli per textos literaris fonamentals de les literatures universal i
catalana. L'admiració per la novel∙la del segle XIX és absoluta; dins el segle XX, la nòmina
d'escriptors admirats conté autors llatinoamericans com ara Jorge Luis Borges, Julio Cortázar o
Gabriel García Márquez i novel.listes ja clàssics com William Faulkner, James Joyce, Marcel
Proust, Thomas Mann o Vladímir Nabokov. De catalans, n'esmenta uns quants. Pere Calders sobre
tots els altres. També Joan Perucho, el Llorenç Villalonga del cicle de Bearn, la Mercè Rodoreda de
Mirall trencat i, molt, encara que tardanament, Josep Pla. Durant molts anys es dedica a
l'ensenyament. Primer al País Valencià, en un institut de batxillerat a Vila­real, i més tard a Terrassa.
És habitual en els escriptors dedicar­se a tasques professionals estranyes a l'escriptura. Tal com
manifesta Jaume Cabré, les raons alimentàries, la necessitat de mantenir­se, passen per davant de la
vocació. Sempre s'ha considerat, però, novel∙lista abans que professor.
El primer llibre que publica, l'any 1974, és el recull de narracions Faules de mal desar. Tres
anys més tard edita el volum Toquen a morts. Arran de la publicació d'aquest llibre, Maria Aurèlia
Capmany va afirmar que Jaume Cabré era "un narrador dels que arrosseguen la lectura fins al final
amb una accelerada atenció, dels que produeixen en el rostre del lector aquella lleugera llum entre la
sorpresa i l'alegria." (Nadal, M. "Jaume Cabré o la necessitat d'explicar el món", Serra d'Or, abr.
1990). Tota una premonició, que es veuria confirmada amb l'evolució posterior de la seva obra
literària.
A partir de l'any 1976 entra a formar part del col∙lectiu Ofèlia Dracs. Sota aquest nom
s'amaga un grup d'escriptors que s'associen en un projecte que té com a objectiu principal explorar
gèneres literaris populars amb un conreu insuficient, al seu parer, dins les lletres catalanes, com ara
la literatura eròtica, la novel∙la negra o la ciència­ficció. La primera provatura obté un èxit i un ressò
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 2

importants. Amb el recull de narracions Deu pometes té el pomer, Ofèlia Dracs obté el premi La
sonrisa vertical. La col∙laboració amb aquest col∙lectiu s'allarga uns quants anys més, fruit dels quals
és la publicació d'un total de sis llibres.
Jaume Cabré és autor també de tres novel∙les adreçades als lectors més joves. La seva
producció juvenil s'inicia amb Galceran, l'heroi de la guerra negra (1977). Posteriorment escriu La
història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L'home de Sau (1984). No es tracta d'obres escrites al
marge del cos principal de la seva novel∙lística, centrada en el públic adult; en cap moment deixa de
reflectir els punts temàtics i les obsessions literàries presents en el conjunt de la seva obra.
L'any 1983 es produeix la seva consagració davant la crítica i el públic lector. L'obtenció del
premi Sant Jordi amb La teranyina significa l'inici de la publicació del cicle de Feixes, format també
per Fra Junoy o l'agonia dels sons (premi Prudenci Bertrana, 1983) i “Ludowski o la desraó",
novel∙la breu que forma part del volum Llibre de preludis. Aquestes tres obres situen l'acció
narrativa en un espai fictici, Feixes, que correspon a la ciutat de Terrassa. Al llarg dels anys més
convulsos del començament del segle XX, els personatges que giren al voltant de la nissaga dels
Rigau retraten una època i unes situacions que s'erigeixen en mite. El personatge que unifica les tres
narracions és Adela Turmeda, qui, des d'un paper discret a La teranyina, evoluciona fins al
protagonisme absolut que se li atorga a "Luvowski o la desraó". La presència de Feixes no acaba
aquí, sinó que s'allarga dins altres textos narratius de l'autor, actuant sempre de punt de referència
físic i social.
A partir de 1985, Jaume Cabré comença a col∙laborar en l'elaboració de guions per a
televisió, en concret per al programa Vostè jutja, que dirigeix i presenta Joaquim M. Puyal. És una
experiència que té continuïtat en sèries i programes com ara La vida en un xip o Estació d'enllaç. A
partir d'aquestes col∙laboracions televisives, s'implica en altres projectes relacionats amb el món
audiovisual que el porten a signar l'adaptació cinematogràfica de La teranyina o a la creació de
l'argument i el guió de la pel∙lícula Havanera, dirigida per Antoni Verdaguer, sense oblidar la
redacció de guions destinats a la difusió per ràdio.
Jaume Cabré aconsegueix convertir­se en un professional de l'escriptura, amb uns interessos
i un camp d'actuació molt amplis. La definició d'escriptor seria la més elemental: escriptor és la
persona que escriu. No l'autor tradicional centrat només en la novel∙la, sinó el creador que amplia el
seu camp d'acció a les disciplines més diverses.
L'escriptura de Jaume Cabré és lenta i reposada, sempre molt meditada. Les novel∙les que
publica no són fruit de la improvisació ni de la pressa. Són obres consistents, revisades i refetes a
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 3

consciència. Si repassem la cronologia de la publicació de les seves darreres novel∙les, ens
adonarem que la datació dels textos s'allarga en intervals d'un mínim de cinc anys.
Amb Senyoria (1991), ambientada a la Barcelona del començament del segle XVIII, tanca
un cicle que l'ha portat a escriure un mosaic de la societat catalana al llarg de gairebé tres segles.
L'èxit d'aquesta novel∙la, la més popular de l'autor, marca precisament un punt d'inflexió en la seva
trajectòria.
En L'ombra de l'eunuc (1996), l'acció es trasllada a l'època actual. Era un canvi anunciat. En
nombroses entrevistes, Jaume Cabré ja havia manifestat la intenció de dur la ficció al món
contemporani. De manera anecdòtica, es referia a la necessitat de crear personatges que fessin servir
targetes de crèdit. I, efectivament, L'ombra de l'eunuc suposa un clar pas endavant. La història
recent es converteix en matèria narrativa per novel∙lar la història d'una generació, la dels anys
seixanta i setanta, plena d'implicacions familiars i personals. Feixes, finalment, arriba a la darreria
del segle XX.
Els seus llibres més recents són l'assaig El sentit de la ficció (1999), on ens explica els seus
mètodes a l'hora d'enfrontar­se a l'escriptura, així com alguns dels seus referents; el llibre de relats
Viatge d'hivern (2000), un recull d'històries curtes on es pot trobar una certa intenció unitària de
relació entre les diferents narracions que acaben construint una xarxa narrativa inesperada, i l'obra
de teatre Pluja seca (2001), la seva primera incursió en aquest gènere. La seva darrera novel∙la, Les
veus del Pamano (2004) comença amb les accions dels maquis al Pirineu durant la segona guerra
mundial i arriba fins als nostres dies en una reflexió sobre la recuperació de la memòria col∙lectiva.
3. Comentaris sobre l'obra de Jaume Cabré
"Jaume Cabré és un autor que no té cap pressa a l'hora de col∙locar obra nova en el mercat.
Pot estar­se perfectament cinc o sis anys pensant, escrivint, fent, remenant, estripant i tornant a
començar una història fins al moment que la considera apta per a ser lliurada a l'editor. En aquest
aspecte són ben evidents els paral∙lelismes amb Jesús Moncada, un altre crac de les nostres lletres
que tampoc es caracteritza per la velocitat amb què prodiga les seves novetats. Curiosament tant un
com altre autor són, fins ara, homes fidels a una sola editorial (Proa i La Magrana, respectivament).
Potser perquè els respectius editors saben que els seus textos, lents de gestació però segurs, acaben
esdevenint inversions rendibles...
Malgrat tot, i com a excepció que no fa més que confirmar la regla, podríem dir que Jaume
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 4

Cabré acaba de passar per una fase de productivitat gairebé estajanovista, ja que entre març del 1999
i gener del 2001 han aparegut tres novetats seves a les llibreries: l'assaig El sentit de la ficció, el
volum de relats Viatge d'hivern i Pluja seca, la seva primera incursió en el teatre. Sobre l'assaig diré
únicament que aplega les reflexions pràctiques de l'autor sobre el procés de creació de les seves
novel∙les i guions per a televisió. Els secrets de la seva cuina, vaja. En conseqüència, només per això
ja em sembla que val la pena de recomanar­lo a tothom que en algun moment s'hagi sentit captivat
per la manera de narrar de Jaume Cabré.
Pel que fa a Pluja seca, no em pertoca a mi d'analitzar les seves gràcies teatrals, tot i que,
com a simple espectador del muntatge, puc dir que em va semblar una obra exageradament
massacrada per la crítica. En tot cas crec que el text publicat conté totes les particularitats de l'estil
Cabré (algunes potser, com ara els sucosos incisos i comentaris del mateix autor, impossibles de
traslladar a l'escenari) i que en general funciona bé per la banda de les intencions i no tan bé per la
dels resultats, sobretot en la part de l'acció que transcorre en època contemporània.
Viatge d'hivern, però, és tota una altra cosa. En primer lloc perquè significa el retrobament
de Cabré amb el conte, un fet que no es produïa des del Llibre de preludis, datat el 1985. Però,
sobretot, perquè, al meu parer, Viatge d'hivern és un dels llibres més profunds, complets i
ambiciosos que ha escrit un autor de casa nostra en els darrers anys. En aquest sentit no puc menys
que aplaudir la decisió del jurat del premi de la Crítica Serra d'Or d'enguany que va distingir el
llibre amb el premi a la millor obra de narració.
Com no podia ser altrament en Cabré, la referència inequívocament musical del títol ­que
remet a Winterreise, el cicle pòstum de 24 lieder compostos per Franz Schubert (1797­1828) sobre
poemes de Wilhelm Müller­ s'expandeix al llarg i ample del text ­format per 14 contes i un epíleg­
tot conformant una obra unitària pel que fa a continguts i intencions. Una obra, a més a més, que no
dubto a atorgar­li el qualificatiu de complexa, no pas en el sentit de text envitricollat o de difícil
assimilació per al lector (que no ho és en absolut), sinó per la seva acuradíssima arquitectura
interna. Una arquitectura calculada al mil∙límetre que, quan provem de fer una lectura del llibre a la
recerca de les seves claus tècniques, ens permet percebre la riquesa de recursos i la picardia de
veterà que sap desplegar el mestre Jaume Cabré."
Joan Josep Isern, "L'absolut inabastable", a "Cultura", Avui, 6 desembre 2001.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 5

"Amb Pluja seca Jaume Cabré s'estrena com a dramaturg. És més: ara per ara en la narrativa
de l'autor els referents teatrals han estat mínims, a diferència per exemple dels musicals, els quals
s'han convertit en un motiu recurrent de notable importància en el gruix de la seva obra. És cert que
un dels contes de Toquen a morts (1977) es titula "Funció única" i que podríem advertir­hi
connexions amb el tema. Posats a fer, també observem ressons de reminiscència teatral en algunes
de les col∙laboracions de la sèrie de diàlegs que l'autor va publicar setmanalment a la secció
"Enraonar" del diari Avui entre l'octubre de 1994 i l'abril de 1996. En realitat, però, no són més que
simples referents aïllats. Això no obstant, Pluja seca posa en evidència que l'autor té un gran sentit
de l'espectacle teatral. La peça se situa a Penyíscola, a cavall entre el segle XV i l'actualitat, i
planteja des de diversos nivells temàtics i temporals l'esforç pel coneixement d'una hipotètica Veritat
(amb majúscula), així com la lluita pel domini d'aquesta veritat i, en definitiva, pel control del
poder. A la vista d'un tema com aquest, no és estrany que l'ambientació històrica remeti a la
persecució dels jueus durant el segle XV o ens situï de ple en el tema del Cisma d'Occident i de la
successió de Benet XIII, el famós papa Luna. Tampoc no és casual que, a l'hora dels paral∙lelismes
amb el temps present, l'acció se centri en les pugnes i maquinacions de la vida universitària. En
aquest sentit Cabré juga amb el tòpic de la universitat com a temple del coneixement i, per tant,
presumpte refugi de la veritat."
Jaume Aulet, "Jaume Cabré i el sentit de la ficció teatral", "Pròleg" a Pluja seca, Barcelona,
Edicions Proa i Teatre Nacional de Catalunya, 2001.
"(...) Melòman reconegut, Jaume Cabré ha bastit L’ombra de l’eunuc damunt d’una
estructura amb clares reminiscències musicals. Una estructura que, de vegades, remet als recursos
operístics ­grans amors i odis, personatges desmesurats, morts tràgiques, registres lingüístics
forçats...­ i, més sovint, remet al patetisme contingut del concert per a violí A la memòria d’un àngel
d’Alban Berg, del qual hi ha nombroses referències al llarg del text. Entre la sublim plenitud de
l’adagio, el delicat diàleg dels instruments a l’al∙legro i la finíssima nota final la música de Berg
recorre tots els matisos expressius del dolor davant la irrupció de la mort en el cos d’una persona
jove. I ho fa a través de la veu esquinçada d’un violí de difícil oblit quan se l’ha escoltat amb detall.
Si fa no fa, una gamma de sentiments molt similar a la que recorren els personatges del llibre.
Calia un pols narratiu molt afinat per fer avançar amb èxit una història com aquesta,
estructurada bàsicament al voltant de dues converses (...) i amb tres punts de vista narratius en
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 6

contínua alternança. L’ombra de l’eunuc no és, per tant, una novel∙la senzilla ­ni d’escriure ni de
copsar en tota la seva riquesa en una primera lectura­ però si algú podia aventurar­se a fer­la i a
sortir­se’n amb encert aquest és, sens dubte, Jaume Cabré. I crec que ho ha aconseguit."
Joan Josep Isern, "Concert per a fracàs i violí", a "Cultura", Avui, 31 octubre 1996.
"Tota la novel∙la L'ombra de l'eunuc, dèiem, és una mirada al passat i, per tant, una mirada a la
història. Perquè ­tornem­hi­ des del moment que tot és passat, tot és història. Per això hi ha
permanents referències al tema: els arbres genealògics, els estudis d'història de Miquel a la
universitat, el paper de Maurici com a historiador familiar, el rerefons de la història recent del país,
etc. Arriba un moment, però, que ens adonem que el relat de Maurici és fals. Perquè en realitat ell
­un home amb inquietuds musicals, recordem­ho no és un historiador (“no tenia cap obligació amb
la Història”, p. 326) sinó un creador de ficcions, un inventor d'històries i en el fons un artista. Per
això també Miquel, un estudiant d'història frustrat, acaba obsessionat per Teresa i per la música.
Així doncs, per al protagonista l'ideal veritable és la música, de la mateixa manera que per a
Maurici l'autèntica història és la ficció. Només ens cal fer un pas més per adonar­nos que la veritat
que interessa no és la històrica sinó la que genera el creador artístic. O sigui: la història és el tot
perquè ella mateixa és la novel∙la que tenim als dits, una creació de ficció (molt més, doncs, que un
relat generacional o una crònica de la transició política). Tot és passat perquè tot és història, tot és
novel∙la. Recordem que el tractament del paper del narrador ja ens duia a aquesta mateixa conclusió.
I la novel∙la, certament, és creació artística i, per tant, queda propera a la música. No oblidem que,
d'acord amb l'estructura, el que estem “llegint” és un concert per a violí i orquestra. I encara més: si
tot és passat, no hi ha futur. No hi ha res més enllà de la novel∙la, de la història. Per això en els
personatges tot tendeix a la mort. Com en el concert de Berg, que pot ser perfectament entès com un
rèquiem en el qual el compositor, poc abans de morir, també fa balanç del seu passat i apunta uns
ideals de totalitat que, com en la frase inicial i final de la novel∙la de Cabré, queden insinuats en els
primers compassos i en els últims."
Jaume Aulet, "Pròleg" a L'ombra de l'eunuc, Barcelona, Edicions Proa, "Biblioteca Jaume
Cabré", 1998.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 7

QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU?
Jaume Cabré concep la literatura com una recerca. El món és complex i la ficció narrativa,
d'una manera més o menys deliberada, l'ha de representar. Les accions dels personatges
construeixen un univers autònom, fet a força de dubtar, d'explorar camins que ajudin a posar ordre
enmig del caos dels esdeveniments. La literatura és llavors una metàfora o una analogia. És també la
voluntat de creació que serveix per posar ordre a la vida interior, per expressar el pensament, per
reflectir tot allò que preocupa o que s'espera. En definitiva, és una eina per manifestar les pulsions
humanes més íntimes, i també les que es projecten cap a un intent d'ordenació del món.
L'escriptor, des de la subjectivitat en què es reconeix, no s'atribueix en cap moment la
possessió de certeses estables. La veritat, en tot cas, és provisional i discutible. Es desmarca sempre
de qualsevol pretensió que l'acosti al dogmatisme, a la defensa de postulats que no es puguin
debatre. Des de l'escriptura, lluita contra tot maniqueisme; la bondat o la maldat no són termes purs
que es trobin en les persones o en les accions, sinó que els matisos i les circumstàncies són molt
més rics i ajuden a dibuixar una realitat que és sovint contradictòria.
En l'obra de Jaume Cabré, ficció i realitat es confonen. La documentació històrica és
fonamental a l'hora de construir una narració, però en cap cas se superposa a l'ambició de crear una
trama autònoma en ella mateixa. Jaume Cabré no pretén escriure novel.les didàctiques. L'erudició i
el documentalisme sobre una època no són els objectius de la ficció, però serveixen per fer
versemblants uns personatges històrics que conviuen amb uns altres sorgits només de la imaginació
del novel.lista.
Els conflictes humans que es dirimeixen a les seves obres són universals. La naturalesa dels
personatges els fa capaços de manifestar les febleses i les grandeses més humanes. Els
desencadenants de les accions tenen a veure amb els conflictes inherents a la persona, els que s'han
anat repetint al llarg de la història de la humanitat, siguin l'odi, l'afany de poder, la pèrdua de
l'esperança, la por a la mort, l'exaltació de la bellesa, la venjança o la solidaritat. Temes tots ells que
donen una dimensió atemporal a les situacions que es debaten en els microcosmos que crea Jaume
Cabré.
El gran tema de les novel∙les de Jaume Cabré és el poder. Les ficcions poden tenir lloc en
èpoques i espais molt diferents, però sempre hi ha un lligam inalterable, el motor principal de la
història: l'obtenció d'un poder que hauria de redimir aquell qui no dubta a sacrificar­ho tot per
aconseguir­lo. Pretensió que es revela, en última instància, com a banal i perfectament prescindible.
L'espai geogràfic on se situa l'acció de les novel∙les és sempre concret. Tot i que sovint amb
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 8

un nom figurat com és el cas de Feixes/Terrassa les indicacions que dóna l'autor permeten un
reconeixement immediat dels escenaris de la història. La Barcelona del segle XVIII a Senyoria, les
terres del Berguedà i d'Osona durant la Segona Guerra Carlina a Galceran, l'heroi de la guerra
negra o la Terrassa del començament del segle XX a La teranyina són exemples, triats a l'atzar,
d'indrets perfectament identificables.
Els personatges que crea són fruit d'una exploració. Com en la vida real, no són personatges
plans. El seu interior és treballat d'una manera molt exhaustiva, fins a aconseguir­ne una
caracterització que reflecteix totes les contradiccions i les febleses humanes. No tots els homes i
dones s'expressen de la mateixa manera, com si la parla no fos un factor d'identificació personal.
Jaume Cabré manifesta una aversió visceral per aquelles novel∙les en què tots els personatges
s'expressen igual, sense matisos. Fins i tot arriba al punt de considerar que un personatge ha de
parlar diferent en funció de la situació en què es troba. El nivell d'exigència és llavors molt alt,
perquè pressuposa una elaboració lingüística rigorosa en què l'expressió es posa al servei de la
història que s'està explicant. Cada personatge ha de tenir una coherència interior i aquesta passa per
reflectir les circumstàncies que aboquen un individu a actuar d'una manera concreta en una
determinada situació.
L'estructura de les novel∙les és un dels trets que més defineixen l'obra de Jaume Cabré. La
preocupació per crear un marc estructural idoni per a la història que vol explicar és una constant al
llarg de la seva obra. Trobem així, per posar­ne uns quants exemples, la inclusió de dues accions
paral∙leles a Galceran, l'heroi de la guerra negra, la narració construïda a base d'escenes alternes a
La teranyina o l'organització de cada capítol en un triple espai a Fra Junoy o l'agonia dels sons.
La complicitat del narrador amb els pensaments dels personatges, l'anticipació de les
conseqüències d'una acció de la qual es desconeixen les causes i l'ús altern dels estils directe i
indirecte són característiques que identifiquen l'estil de Jaume Cabré. Per donar versemblança i
agilitat a l'acció inclou dins les narracions textos de procedència diversa. D'aquesta manera, podem
trobar articles periodístics, bans, proclames revolucionàries o emissions radiofòniques.
5. L'escriptura de Jaume Cabré segons Jaume Cabré
“Qui sóc i per què escric”
Sovint m'han preguntat per què escric. Al principi contestava amb evasives, perquè ni jo ho
sabia, o, si de cas, tenia la temptació d'etzibar un discurs més o menys solemnial sobre el fet literari.
Ara, quan m'ho pregunten, em quedo amb les evasives però, al mateix temps, amb alguns elements
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 9

de clarificació personal, perquè arriba un moment que m'adono que l'escriptura és, per a mi, un acte
necessari de la mateixa manera que fa temps que ho és la lectura. Una cosa sí que la tinc clara: he
arribat a l'escriptura a través de la lectura. Com a lector, obrir un llibre es converteix en l'acceptació
de la invitació que en fa l'autor a entrar en el món de les seves reflexions i dels seus plantejaments
estilístics. De la mateixa manera, escriure, per a mi, és la possibilitat de posar en ordre la meva vida
interior i abocar, amb l'ajut de la gran metàfora que és la literatura, allò que penso, que m'amoïna,
que temo, que espero, que m'alegra o m'entristeix. Amb un gran avantatge afegit: el mitjà que faig
servir, el llenguatge, em permet un plantejament estètic que em plau cada vegada més. Els fonemes,
els mots, les frases, els paràgrafs, són materials palpitants, vius, que s'encadenen i adquireixen ritme
i cadència propis i que, aquest és el miracle, adquireixen significat per ells mateixos.
Periòdicament a totes les literatures, s'enceten polèmiques sobre el nivell de qualitat literària
del moment. I de manera fatal, s'estableixen dues posicions polaritzades: la dels que defensen que
anem abocats al fracàs perquè tota la producció del moment és irrellevant, i la dels que consideren
que no hi ha per tant i, fins i tot, esgrimeixen obres i noms concrets per evidenciar que hi ha
qualitat. Més d'una vegada m'han invitat a participar activament en aquestes polèmiques però,
encara que les considero útils (tota revisió és bona), també les considero estèrils per raons de caire
personal que m'impedeixen introduir­m'hi. En parlo ara perquè tenen molt a veure amb la meva
manera d'entendre la praxi literària.
Per a mi escriure és dubtar. Jo no em considero en possessió de cap veritat. Si de cas, en
possessió d'opinions. Però en una polèmica, les posicions se simplifiquen i arriben a adquirir
categoria de dogma. Això, personalment, em molesta. No crec que sigui just comparar corpus
literaris que s'estan fent, que s'estan construint, amb corpus literaris acabats, païts i resituats en el
seu context històric amb la facilitat que dóna el pas del temps per "recordar" només els punts àlgids
de tota aquesta producció que ha acomplert el seu cicle i que ha estat ja analitzada pels estudiosos.
Per altra banda, tampoc no estic satisfet amb gran part de la producció literària actual tot i que
reconec que està més exposada a l'anàlisi a partir només de gustos personals dels consumidors. A
més, l'èxit o el desastre de vendes pot influir en les valoracions, cosa que no passa quan ens referim
a un llibre publicat fa seixanta anys. Vull dir que no em sembla pertinent "comparar" Solitud amb
Ventada de morts o les Estances amb En quarantena o L'edat d'or. (Poso exemples d'obres que
valoro molt, per no picar­me els dits). També s'esdevé que, en una polèmica d'aquest caire, es
polemitza molt a partir dels gustos personals del polemista. Atesa aquesta experiència, comprenc
molt bé que allò que escric agradi a uns, desagradi a uns altres i deixi indiferents a uns tercers. És
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 10

lògic. Però com els escriptors (els creadors, en general) tenim la cua de palla, desenfoquem les coses
i ens és dificilíssim destriar les raons objectives de les manies personals, de les estratègies
editorials, dels maudarinismes individuals o dels gustos del moment. És molt difícil ser objectiu.
Per mi, ho deia abans, escriure és dubtar. És exposar les pròpies vacil∙lacions i esperances; és una
manera de viure. Crec que el temps anirà fent el seu sedàs i mentrestant em limito a trobar temps
(personal) per enfrontar­me amb el full en blanc o a mig escriure, que és el que de debò
m'apassiona.
He fet aquesta narrada per deixar clar al lector que m'hagi seguit fins aquí, que no estic gaire
predisposat a fer una valoració personal de la meva obra, cosa que, més o menys veladament, se'm
demana en aquesta introducció.
El que sí que puc fer és un repàs descriptiu de com han anat les coses. Des del moment que
"em vaig trobar escrivint", va ser una mena d'epifania: vaig descobrir que una bona audició musical,
una bona lectura, una bona pel∙lícula, una bona conversa, una bona experiència, m'abocaven al
paper, he gastat moltes, moltíssimes hores en aquesta activitat. Amb una estranya fe (jo, que sóc
molt insegur) en allò que estava fent. Els primers tres o quatre anys els vaig passar escrivint, buscant
els elements tècnics o estilístics que m'ajudaven a expressar allò que volia dir, llegint i rellegint
autors que m'arribaven al cor per trobar­los la seva espurna màgica, allò que en els seus escrits em
seduïa. I llançant molt de paper. Vaig publicar un parell de llibres de narracions dels quals ara
n'estic molt allunyat, sobretot del primer. En aquells moments, recordo, tenia molt d'interès a
guardar les distàncies amb allò que escrivia. Em feia por que em taquessin els esquitxos del que
escrivia. Per causa d'un descontentament íntim, vaig decidir canviar d'actitud i comprometre'm amb
allò que escrivia. Això va ser amb la primera novel∙la breu, que és la història d'un bandoler de
mitjan segle passat que és un heroi però té por. El llibre es diu Galceran, l'heroi de la guerra negra i,
tot i la seva brevetat, vaig trigar força temps a donar­lo per bo. Darrerament, n'he fet una revisió a
fons. Amb Galceran... em vaig sentir més implicat amb el que escrivia. Em trobava bé construint un
personatge amb contradiccions i situant­lo en un paisatge de la meva infantesa. Al marge de
l'hipotètic valor objectiu de la novel∙la, hi reconec una inflexió en la meva actitud respecte al que
feia.
Després va venir Carn d'olla (1978), també en la mateixa línia d'implicació. És una novel∙la
que recordo amb enyorança. Jaume Cabré: Carn d'olla Quan estava acabant Carn d'olla, em va
aparèixer l'embrió del que serien els tres llibres de Feixes; però abans vaig voler esbandir del cap
una idea que m'obsessionava i, en cosa d'un any i escaig vaig escriure El mirall i l'ombra (1980),
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 11

una novel∙la que ha passat tan desapercebuda que quasi la puc considerar clandestina. Mentrestant,
un conte breu, de cinc línies, que parlava de monges i vampirs en un balneari i que havia escrit tres
o quatre anys abans, anava creixent dins meu. Llavors jo vivia a Vila­real i feia de professor al seu
Institut de Batxillerat. Allà vaig escriure Luvobski o la desraó, que és una novel∙la breu sobre
aquesta atmosfera de balneari que m'obsessionava. És una història d'amors i egoismes amb un
rerafons musical i que es va convertir en el motiu constructor del cicle de Feixes. Crec que a partir
d'aquests moments ja no he pogut deixar de concebre l'escriptura com un compromís d'implicació
personal amb la història que escric, la llengua que faig servir i el fet artístic en general; a partir
d'aleshores que no "redacto" les novel∙les sinó que les vaig "vivint". Potser per això trigo força
temps a enllestir­les. Durant sis anys em vaig capbussar al món que, a poc a poc, es va anar
convertint en Fra Junoy o l'agonia dels sons. Durant la gestació d'aquesta novel∙la, una fase que es
referia a la família d'una monja em va portar a fer un parèntesi de dos anys que es va convertir en La
teranyina. Llavors començava a tenir clar que tot el que estava explicant s'havia de resoldre en tres
llibres diferents però relacionats. El resultat va ser La teranyina (1984), Fra Junoy o l'agonia dels
sons (1984), i Luvobski o la desraó, publicat dins de Llibre de preludis (1985). Recordo
perfectament que quan vaig decidir que havia acabat Fra Junoy... i la vaig treure del meu interior,
vaig viure una sensació de buit psíquic i físic que em va espantar.
A partir d'aquest moment vaig començar a col∙laborar amb Joaquim M. Puyal als seus
programes de TV, cosa que em va anar portant, paulatinament, a deixar la feina de professor i a un
canvi d'orientació professional. En aquesta nova etapa personal he viscut una altra novel∙la Senyoria
(1991), que he elaborat al llarg de cinc anys i escaig. També en acabar­la i allunyar­la de mi em vaig
sentir desemparat, com si em faltés alguna cosa difícil d'explicar.
Ara torno a tenir una boira al cap, un parell de centenars de planes escrites, un personatge,
una atmosfera, un embrió argumental i, sobretot, moltes ganes d'elaborar­ho i continuar explicant­
me escrivint. Confesso que, a més del tracte amb les persones, la literatura és una de les meves
raons de viure, és una manera d'estimar. Si no ho veiés així, estic segur que no dedicaria tant
d'esforç i tant de temps de la meva vida a aquesta aventura. No tindria sentit. Sé que el que faig pot
plaure o no; i que prenent­m'ho com m'ho prenc, me l'estic jugant. Però no ho sabria fer d'una altra
manera.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 12

4. Les veus del Pamano.
Aquesta novel∙la ofereix una visió molt complexa de la guerra civil espanyola. Com totes les
guerres que enfronten la població que conviu en un mateix espai, també aquesta va dividir la gent en
dos bàndols oposats de manera que semblava que la societat només es podia representar amb dos
colors. Però Cabré fuig del blanc i del negre i dedica tota la seva atenció a la gamma dels grisos:
mostra com motius personals, ferides velles, feblesa de caràcter o bé l’atzar perfilen en un petit
poble dels Pirineus una frontera ideològica. Aquesta separació és tan ferma que no només servirà
per justificar el temps dels conflictes armats i persecucions, sinó que perdurarà encara molts anys
després que hagi ressonat el darrer tret. Múltiples nivells narratius i personatges que viuen en
èpoques diferents li permeten construir un fresc impressionant de la societat catalana de la
postguerra.
Una entrevista a Jaume Cabré sobre Les veus del Pamano.
E ­ Vostè ha dit alguna vegada que quan comença una novel∙la, l’únic que es proposa és acabar­la.
Però en un llibre com Les Veus del Pamano, d'un volum de quasi 700 pàgines, ha aconseguit ser
fidel a la trama general que havia creat de bon començament? En quin moment decideix que el
llibre estaria estructurat en constants retrocessos i avançaments en el temps?
JC ­ Mai no creo una trama general de bon començament. Per tant, difícilment hi podia ser fidel. Per
a mi escriure és anar descobrint una història que encara no sé. És un viatge sense mapes; com a
molt, amb una brúixola i amb moltes ganes tant de fer un trajecte com d’arribar a un port
desconegut durant una llarga etapa de la redacció.
Vaig decidir considerar el temps com una cosa elàstica quan, després de moltes pàgines i anys de
feina, vaig adonar­me de la imprescriptibilitat de la responsabilitat moral de l’individu. Tu ets
responsable dels teus actes per més que hagin passat cinquanta anys. Per tant, el temps compta poc,
en el terreny moral. En conseqüència, podia comptar poc en l’àmbit narratiu: sempre és present, a la
novel∙la.
E ­ Ha tardat set anys en acabar aquest últim llibre. Mentrestant, ha publicat un assaig (El sentit de
la ficció), un recull de contes (Viatge d’hivern) i ha estrenat teatre al TNC (Pluja seca). Un
professional de l’escriptura necessita publicar amb una certa constància o és que simplement no és
possible dedicar set anys sencers a un mateix text sense tenir en compte altres idees?
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 13

JC ­ No tinc cap necessitat “de ser present” amb publicacions periòdiques; això, si de cas, l’editor,
però jo, no. Si he escrit un llibre de relats, un assaig i una obra de teatre és perquè era necessari per
a mi en aquell moment. I era un moment bo perquè tot just feia poc temps que m’havia embarcat en
la nova novel∙la i sabia que si ho deixava per quan l’acabés podien passar molts anys i jo tenia una
necessitat que no em sé explicar de tastar nous gèneres. A més, crec que puc estar set anys i més en
un projecte si el projecte s’ho val.
E ­ Les Veus del Pamano és un llibre complex, amb moltes histories entrecreuades però amb un
tema de fons molt clar, la Guerra Civil i les seves conseqüències. Què el va empènyer o en què es va
inspirar per voler tocar aquest tema?
JC ­ La veritat és que no ho sé. Vaig començar Les veus del Pamano perquè un dia vaig veure un
edifici escolar abandonat. El que em va ajudar a continuar treballant­hi van ser els anys de majoria
absoluta del PP a l’estat espanyol: no podem passar pàgina d’un passat negre no acabat d’explicar
perquè hi ha gent interessada en què no s’acabi d’explicar.
E ­ De ben segur que la feina de documentació per al llibre ha estat molt significativa. Han calgut
moltes visites a la biblioteca?
JC ­ No. Han calgut moltes hores de passejar pels paisatges del Pallars. Escriure una novel∙la és un
acte emotiu per al qual has de preparar el teu esperit i no el teu fitxer ple de fitxes; amb un fitxer
construeixes un estudi històric i no una novel∙la. La documentació que et cal, que te’n cal, és per no
caure en errors flagrants.
E ­ Els fets succeeixen en un poble imaginari prop de Sort, Torena, però de fet podrien haver succeït
en qualsevol poble real. On és el límit entre la ficció i la realitat?
JC ­ El límit? Fa anys que em faig la mateixa pregunta. Perquè allò que jo imagino se’m converteix
en real pel sol fet d’haver estat imaginat.
E ­ El mestre Fontelles és segurament un exemple d’intent de supervivència sota el franquisme.
Creu que la seva manera de sobreviure i enfrontar­se a la situació és heroica o que, senzillament, es
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 14

veu abocat a unes situacions que no esperava trobar i les admet i afronta amb covardia?
JC ­ De tot una mica. És heroi “malgré lui”. Però ho és. Ni ho ha buscat ni s’ho passa bé; però s’hi
manté per dignitat (perquè la filla el pugui mirar als ulls quan sigui gran).
E ­ Llegint ‘Les Veus del Pamano’ sovint m’ha fet la impressió que cada escena estava pensada per
a un pla de camera, o que cada flashback podia perfectament ser una seqüència. Pot ser que la seva
activitat com a pare i guionista de vàries sèries de televisió (La Granja, Estació d’Enllaç, Crims) i la
participació en diversos telefilms puguin influir en la seva manera d’escriure?
JC ­ Mira­t’ho a l’inrevés: la meva manera d’escriure va fer que fos natural que arribés a provar
d’entrar en el terreny del guió. Durant molts anys he fet compatibles les dues escriptures perquè, en
el fons, el que m’agrada és explicar històries.
E ­ Ara fa un any de la publicació de ‘Les Veus del Pamano’. Té algun nou llibre o projecte entre
mans?
JC ­ Sí, estic escrivint un llibre: sense mapes.
E ­ Sant Jordi és a tocar i tot i que vostè l’entén més com una mobilització social que com un dia
literari, en aquestes dates és quasi impossible passar per alt les novetats o llibres interessants que hi
ha al mercat. A més, ha estat fa poc a la Fira del Llibre de Guadalajara, on la literatura catalana
n’era la convidada, i de ben segur que segueix la literatura en català de ben a prop. Què en pensa del
que s’escriu en català actualment?
JC ­ Penso que la literatura catalana està passant un bon moment pel que fa a qualitat; un excel∙lent
moment. Compareu­ho amb el que s’escriu en francès, espanyol, italià, anglès i alemany (per dir
només literatures de llengües milionàries) i veureu que, en prosa, poesia i teatre, no estem tan
malament. En assaig, ens falta més nombre d’obres. El que passa és que hi ha molts catalans als
quals els fa pànic reconèixer que som bons perquè aleshores, diuen, caiem en el cofoisme i històries
d’aquestes. Cadascú arrossega els seus complexos.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 15

E ­ A ‘Les Veus del Pamano’, La Tina i el mestre Fontelles viuen una veritat que no és coneguda:
tenen, en realitat, dues cares. En certa manera, alguns escriptors dels anomenats ‘mediàtics’,
utilitzen la seva cara famosa per a vendre el llibre que ens ofereixen. Què en pensa? Els seus
productes són igualment lícits o surten amb un avantatge sovint no merescut?
JC ­ És que no m’ho miro així. No hi ha avantatges ni res. Hi ha bona literatura i mala literatura. La
resta no m’amoïna. Si un és conegut, millor per a ell, en el benentès que faci bona litratura. Si no,
pitjor per a ell.
E ­ Internet s’està convertint en un aparador on qualsevol pot publicar el que escriu gràcies al
fenomen ‘blog’ o a plataformes com relatsencatala.com. Què en pensa d’aquesta llibertat a l’hora
d’escriure? És una bona manera de donar a conèixer nous autors o, per contra, és un espai on molta
gent escriu i aquest excés d’informació pot tapar a aquells que realment escriuen quelcom
interessant?
JC ­ Crec en les dues coses: està bé, és extraordinària aquesta possibilitat de crear plataformes
d’opinió. Però també ho veiem quan naveguem, l’excés d’informació i la poca contrastació que en
podem fer, ens limita el gran invent. Amb tot, de cara al que tu dius, són els mateixos textos amb la
seva possible qualitat els que es defensen tots sols.
5. Context històric: Espanya durant el franquisme 1939­1975
I . EL PRIMER FRANQUISMO (1939­1959). AISLAMIENTO Y AUTARQUÍA..................1
1.1.El sistema político del franquismo....................................................................................1
1.2. Política internacional (1939­1959)...................................................................................4
1939­ 1945. La amistad hacia el eje..................................................................................4
1945­1950. Aislamiento internacional...............................................................................4
1950­1962. el fin del aislamiento y la primera apertura....................................................5
1.3.Política económica: autarquía e intervencionismo...........................................................5
a) Coyuntura económica entre 1939­1950. .......................................................................5
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 16

) Líneas maestras de la autarquía y el intervencionismo estatal......................................7
1.4.Política social....................................................................................................................7
1.5. La oposición al franquismo.............................................................................................8
2. EL SEGUNDO FRANQUISMO: EL DESARROLLISMO (1962­1975)...............................8
2.1. Economía: liberalización y desarrollismo.......................................................................8
a) Los tecnócratas y el Plan de Estabilización de 1959.....................................................8
b) Los Planes de Desarrollo...............................................................................................9
c) Crecimiento económico: el desarrollismo de los años 60.............................................9
2.2. El cambio social.............................................................................................................10
2.3. La oposición al franquismo durante los años sesenta....................................................11
2.4. El final del régimen (1970­1975)...................................................................................13
El asesinato de Carrero Blanco........................................................................................13
El nuevo gobierno: Arias Navarro y el espíritu del 12 de febrero de 1974. ....................13
El Sáhara: descolonización..............................................................................................13
La oposición durante el tardofranquismo........................................................................14
La muerte de Franco........................................................................................................14
I . EL PRIMER FRANQUISMO (1939­1959). AISLAMIENTO Y AUTARQUÍA.
1.1.El sistema político del franquismo.
Al concluir la guerra civil, Franco creó y extendió a toda España un nuevo Estado,
incipiente durante la contienda en el bando sublevado. Articuló su proyecto autocrático en torno a
principios autoritarios, antiliberales, antidemocráticos, anticomunistas, basado en una concepción
de España católica, tradicional y nacionalista ­negando todo regionalismo al que se calificaba de
separatismo­. En los primeros años la dictadura franquista se vistió con ropajes fascistas prestados
por la Falange pero en realidad fue una dictadura militar, de carácter conservador, apoyada en la
derecha política y social española: católicos y la Iglesia, monárquicos ­la vieja derecha de la
Restauración­ y carlistas.
La doctrina y la configuración política del Estado franquista se bautizó como Movimiento
Nacional. Franco concentra todo el poder político y militar: es Jefe del Estado, presidente del
Gobierno, jefe del Partido Único: FET y de las JONS, Caudillo de España y Generalísimo de los
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 17

Ejércitos. Asume el poder legislativo gracias al decreto­ley y a que las leyes aprobadas por las
Cortes necesitan el refrendo del Caudillo. Controla el poder judicial depurando la carrera judicial y
extendiendo los Tribunales Militares para asuntos civiles.
Represión de la oposición política y social:
El nuevo régimen supuso el exilio para los republicanos (hasta 500.000 personas en los
primeros meses de la postguerra, aunque la mayoría regresó y se encontró con la represión y la
depuración. Los datos de la represión franquista fueron los siguientes:
• juicios militares para unos 400.000 españoles.
• condenas a muerte: 70.000, de las que se cumplen 25.000.
• condenas de reclusión durante largos años en campos de trabajo forzado (300.000
prisioneros políticos hasta 1945).
• condenas de inhabilitación para ejercer cargos públicos.
• depuración de funcionarios: en la administración municipal, provincial, ministerial, y en
la enseñanza, todo aquél que se considerase “desafecto” al régimen era expulsado y
sustituido por excombatientes y personal a favor de Franco.
Esta represión se basó en tres leyes:
• Ley de responsabilidades políticas (9 de febrero de 1939): permitía juzgar a personas del bando
republicano por actuaciones políticas posteriores al 1 de octubre de 1934.
• Ley de represión de la masonería y el comunismo
(1 de marzo de 1940). Prohibía todos los
partidos de izquierda, legalizaba la persecución policial y judicial de sus afiliados y
simpatizantes.
• Ley de Seguridad del Estado
(3 de marzo de 1943): calificaba de “rebelión militar” cualquier
infracción del orden público, de manera que los infractores eran juzgados por tribunales y leyes
militares.
Cuando el bando fascista perdió la Segunda Guerra Mundial, Franco inició la supresión
paulatina de los signos fascistas de su régimen con el fin de congraciarse con los vencedores.
El modelo franquista de régimen se basó en la censura previa, la prohibición de partidos
políticos y sindicatos, la participación política limitada al cauce del Movimiento Nacional, el
escaso papel de las Cortes, reunidas para aclamar las leyes propuestas por Franco, y el
nombramiento directo de los más altos cargos de la administración.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 18

Leyes Fundamentales.
Una serie de Leyes Fundamentales vertebraron el nuevo régimen franquista sobre un modelo
dictatorial y autocrático definido por el propio dictador como “democracia orgánica”:
El Fuero del Trabajo (1938) es una declaración, inspirada en la fascista Carta del Lavoro
italiano, que proclama los derechos del trabajador y de las obligaciones de la Empresa y del Estado.
Establece un sindicalismo vertical, en manos de la Falange y remarca el carácter católico de España.
La Ley de Cortes (1942) establece las Cortes como órgano de participación y elaboración
de leyes, pero con el refrendo o sanción necesaria del Jefe de Estado. Un Cámara única, llamada de
Procuradores, se compone de:
• miembros natos: ministros, consejeros nacionales de la FET, presidentes de los altos
tribunales civiles y militares, alcaldes de las capitales provinciales, rectores
universitarios, representantes de los colegios profesionales y otros 50 designados
directamente por Franco.
• miembros electos: elegidos por el sufragio indirecto de las corporaciones (sindicatos,
familias y municipios). Desde la ley de 1966, las familias tendrán dos representantes
provinciales elegidos por los cabezas de familia y las mujeres casadas.
El Fuero de los Españoles (1945) declara una serie de derechos y deberes de los españoles,
que deberían ser desarrollados por leyes posteriores. Al mismo tiempo que se declara un derecho se
indican sus limitaciones. Todos estos derechos podían ser suspendidos total o parcialmente por
decreto del gobierno.
La Ley de Referéndum Nacional (1945) reconoce el derecho al voto que tienen los
españoles sobre determinados asuntos o leyes de importancia mediante consulta directa a los
varones mayores de 21 años. El primer referéndum convocado aprobó la Ley de Sucesión
La Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado (1947) declara a España como Estado
constituido como Reino, pero dispone el gobierno vitalicio para el Caudillo. Concede a Franco la
capacidad para nombrar a su sucesor en la jefatura del Estado, como hizo en 1969 con Juan Carlos I,
nieto de Alfonso XIII. El candidato, mayor de 30 años, ha de jurar las leyes fundamentales y los
principios del Movimiento Nacional.
La Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958) reafirmaba los principios
ideológicos del régimen.
La Ley Orgánica del Estado (1967), aprobada por referéndum, recapitulaba la estructura
política del régimen concretando las funciones de cada órgano del Estado. Introdujo algunas
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 19

novedades como la separación entre el jefe del Estado y del Gobierno (aunque Franco mantuvo
ambos cargos hasta 1973), y la elección de una parte de los Procuradores a Cortes, el "tercio
familiar" (108 procuradores votados, con muchas restricciones, por los cabezas de familia y las
mujeres casadas).
Las familias políticas del franquismo.
Los grupos políticos e ideológicos que participaron en la rebelión militar de 1936
constituyeron los pilares sociales y políticos del régimen franquista. Las distintas “familias”
ideológicas compitieron entre ellas por el reparto del poder, siempre aceptando y acatando la
suprema autoridad de Franco: el ejército, falangistas, carlistas, iglesia católica, y monárquicos.
1.2. Política internacional (1939­1959)
El papel internacional de España atravesó una primera amistad hacia el eje Berlín­Roma durante la
segunda guerra mundial, un aislamiento y condena internacional hasta 1950, y una primera
apertura y reconocimiento internacional en el contexto de la guerra fría.
1939 - 1945. LA AMISTAD HACIA EL EJE.
En estos primeros momentos, la colaboración con la Alemania nazi y la Italia fascista estaba
justificada por la devolución de la ayuda recibida por Franco durante la guerra civil española, y las
simpatías ideológicas, especialmente con el fascismo italiano. Además, no hay que olvidar los
posibles beneficios territoriales para España: en el norte de Marruecos se formaría un imperio
colonial a costa de las posesiones francesas, y la reivindicación de Gibraltar. Ramón Serrano Súñer,
ministro de Asuntos Exteriores (octubre 1940), orienta la política internacional hacia la
colaboración con el nazismo
La colaboración atravesó diferentes situaciones:
• declaración de neutralidad (4 septiembre 1939­junio 1940).
• declaración de no beligerancia (junio 1940). Durante la entrevista de Hendaya entre Franco y
Hitler (23 octubre 1940), se llega al compromiso de que España no interviniese en la II Guerra
Mundial, pero sí enviase un cuerpo de ejército, la División Azul. . Estas tropas voluntarias
luchan en Rusia, encuadradas en el ejército alemán desde junio de 1941.
• distanciamiento de Alemania (desde el otoño de 1942). El deterioro de la situación militar
alemana en Rusia y norte de África, facilita el acercamiento a los Aliados, en especial desde la
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 20

sustitución de Serrano Súñer por el anglófilo conde Jordana (septiembre 1942). Un nueva
declaración de neutralidad (octubre de 1943) y la retirada de la División Azul (12 diciembre
1943) buscan congraciarse con los previsibles vencedores.
1945 - 1950. AISLAMIENTO INTERNACIONAL
El triunfo aliado en la segunda guerra mundial sobre el fascismo y el nazismo condenó al
ostracismo internacional al régimen de Franco.
Una nota oficial de Estados Unidos, Inglaterra y Francia (enero 1946) negaba la legitimidad
del gobierno español y confiaba en el triunfo de la oposición interior. Estos países retiran sus
embajadores de Madrid.
La ONU niega la entrada de España en la organización y condena al régimen franquista
(diciembre 1946).
El bloqueo económico internacional alejó a España del Plan Marshall (1948) que facilitó la
reconstrucción y la recuperación económica de la Europa arruinada por la guerra mundial.
Franco reaccionó con una campaña interior de nacionalismo exaltado, llena de
manifestaciones multitudinarias de apoyo al régimen y su Caudillo, discursos oficiales culpando a
Rusia de encabezar una conspiración judeo­comunista contra España.
1950­1962. EL FIN DEL AISLAMIENTO Y LA PRIMERA APERTURA
Después de la contienda mundial, nació un nuevo contexto internacional de guerra fría, de
enfrentamiento entre el bloque occidental, liderado por Estados Unidos y Europa occidental, y el
bloque comunista sometido a la Unión Soviética. España se ofreció como instrumento útil para
Estados Unidos en esta coyuntura. Desde 1947 y el inicio del enfrentamiento con la URSS ­bloqueo
de Berlín, junio 1948­ la posición anticomunista del régimen franquista fue valorada positivamente
por los EE.UU.
Fruto de esta aceptación internacional y del apoyo norteamericano, la ONU levantó su veto
(octubre 1950) contra España, permitiéndole ingresar en organismos como la FAO y la UNESCO, y
en 1955 en la ONU. Los EE.UU. restablecen las relaciones diplomáticas con España (enero 1951) y
firman los Acuerdos Hispano­Norteamericanos (1953). Un nuevo Concordato con la Santa Sede
(1953) avanza en el reconocimiento internacional del franquismo a la vez que remarca el carácter
católico del Estado y su vinculación con el Vaticano. En febrero de 1962, España solicita su ingreso
en la CEE, pero solo consigue un Acuerdo Comercial (1970).
El Tratado bilateral España­Estados Unidos (1953) establece bases militares
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 21

norteamericanas en Morón, Rota, Torrejón y Zaragoza. A cambio, España recibió ayuda militar
(456 millones de dólares hasta 1960) y económica (1.013 millones de dólares.) de Estados Unidos.
En el Concordato con la Santa Sede (1953) se establece que el Estado interviene en la
designación de obispos, la Iglesia mantiene la unidad católica de España y obtiene una importante
dotación presupuestaria para el clero.
A) COYUNTURA ECONÓMICA ENTRE 1939­1950.
1.3.Política económica: autarquía e intervencionismo
El Estado franquista intervino en la economía con afán controlador: fijó, de manera arbitraria,
los precios, sin tener en cuenta la oferta y la demanda; racionó el consumo, estableció cupos de
producción y determinó los salarios.
El modelo económico que los jerarcas franquistas querían aplicar en España se inspiraba en el
fascismo italiano: autosuficiencia económica e intervencionismo estatal que asegurase una
economía nacional desligada de toda dependencia extranjera. Cuando finalizó la Segunda Guerra
Mundial, el aislamiento internacional de España obligó a intensificar esta política autárquica.
Las consecuencias de esta política económica intervencionista se pueden resumir en:
• carencia de alimentos y productos básicos,
• el hambre y la miseria afectan a la población,
• racionamiento,
• mercado negro y estraperlo,
• desfase entre salarios y precios, con un bajo nivel de renta per cápita.
El racionamiento.
Establecido por el decreto del 14 de mayo de 1939, finalizó 12 años después.. El gobierno
promulga el racionamiento temporal de los productos básicos.
Los productores están obligados a vender la totalidad de la producción al Estado a un precio
fijado por éste. Posteriormente, la Administración era la única que podía vender los productos a los
consumidores a un precio regulado.
Cada familia tenía dos cartillas de racionamiento, una para la carne y otra para el resto de los
comestibles. En 1943, se sustituyeron las cartillas familiares por las individuales. El gobierno fijaba
la cantidad de las raciones e incluso los días que se podían comprar ciertos alimentos.
Además de los alimentos, el carbón y el petróleo estuvieron racionados. Esta escasez
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 22

energética, muestra de la penuria económica, también se manifestó en las restricciones de
electricidad que hubo hasta 1954.
Mercado negro y estraperlo.
Los estraperlistas vendían alimentos y otros productos fuera del control estatal, en un
mercado ilegal, donde sí regía la ley de la oferta y la demanda, de manera que los precios
duplicaban o triplicaban los del mercado oficial.
El acaparamiento de productos para destinarlos al mercado negro agravó los problemas de
abastecimiento de la población.
Desfase entre precios y salarios.
Mientras los precios no cesaban de aumentar, los salarios se mantuvieron en niveles de
miseria. La desarticulación del movimiento obrero y la dura represión política permitía a la
burguesía, industrial y financiera, obtener enormes beneficios e, incluso, una minoría pudo amasar
inmensas fortunas.
Al no existir los impuestos directos, el Estado financió el aumento del gasto público
mediante la emisión de Deuda Pública, de obligada compra para los bancos. Este endeudamiento
también repercutió en el alza de los precios.
Esta situación supuso que la renta per cápita española fuera muy baja, inferior a los niveles
anteriores a la guerra hasta 1953.
b) Líneas maestras de la autarquía y el intervencionismo estatal.
La política de autosuficiencia económica siguió dos ejes principales: la reglamentación de
las relaciones económicas con el exterior y el fomento estatal de la industria.
Reglamentación del comercio exterior.
Las importaciones y exportaciones necesitaban una autorización administrativa para
realizarlas. El Estado determinaba qué productos eran superfluos o necesarios para la economía
española. y autorizaba su compra en el extranjero.
La reglamentación también afectó al cambio de la peseta, que se estableció por encima de su
valor de mercado. Las consecuencias, nefastas para la economía, encarecieron los productos
importados, en especial, el petróleo, agravando la escasez de bienes imprescindibles.
Fomento industrial.
El Estado fomentó industrias de interés militar con el fin de asegurar la independencia
militar y política del nuevo Estado. Las industrias de bienes de equipo recibieron numerosas y
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 23

cuantiosas ayudas estatales, generando un elevado gasto público con efectos inflacionistas.
La creación del INI (Instituto Nacional de Industria, 1941) convierte al Estado en
empresario, aglutinando un conjunto de industrias de variados sectores, un holding cuya gestión
sólo busca la máxima producción sin importar el coste. Destacan las grandes empresas Iberia
(aviación), ENDESA (energía eléctrica), SEAT (automóvil).
1.4.Política social.
España continúa siendo una sociedad fuertemente agraria y ruralizada. El franquismo
aplicó de una manera superficial el nacional sindicalismo, el ideario social de la Falange basado en:
a) Fuerte intervención del Estado en las relaciones entre trabajadores y empresarios
El Estado regula los derechos y obligaciones de los trabajadores, fija los salarios, prohíbe el
derecho a la huelga y al cierre patronal. A la vez legisla en favor de los obreros con la ley de
vacaciones, de accidentes laborales, y la creación del Seguro de Enfermedad (1943), primer paso del
sistema de la Seguridad Social.
•b) Creación del Sindicato Vertical (Ley de unidad sindical, 1940)
Esta organización Sindical, inspirada en el modelo corporativo de la Italia fascista, integra a
trabajadores y empresarios en un mismo sindicato por ramas de producción. La afiliación es
obligatoria..
1.5. La oposición al franquismo
La oposición política fue inexistente porque una parte había partido al exilio y otra quedó
desmantelada, en la cárcel o en el silencio para evitar la fuerte represión franquista.
Solo plantó cara la oposición armada, el maquis. Coordinados por el Partido Comunista,
pequeños grupos guerrilleros operaron durante los años 40 en las montañas del Sistema Ibérico,
Pirineos, Cordillera Bética y Cantábrica, Extremadura, y zonas del Sistema Central. Franco
movilizó al ejército y la guardia civil para sofocar estos conatos de resistencia, que, finalmente, se
abandonó en 1949.
2. EL SEGUNDO FRANQUISMO: EL DESARROLLISMO (1962­1975).
2.1. Economía: liberalización y desarrollismo.
A) LOS TECNÓCRATAS Y EL PLAN DE ESTABILIZACIÓN DE 1959
Un nuevo gobierno, formado en 1957, incorporó en los principales ministerios económicos
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 24

(Hacienda y Comercio) a dos miembros del Opus Dei. Los siguientes gabinetes incrementaron la
presencia de los ministros vinculados a esta organización religiosa. A todos ellos se les calificó de
tecnócratas, porque orientaban su labor hacia la eficacia técnica y económica, al margen de los
planteamientos ideológicas y políticos del franquismo.
Los tecnócratas orientaron la nueva política económica hacia posiciones de liberalización y
crecimiento económico con el objetivo de conseguir la estabilidad social y política de España. Dos
instrumentos económicos fueron los ejes fundamentales:el Plan de Estabilización y los Planes de
Desarrollo.
El Plan de Estabilización (Decreto­ley de nueva Ordenación Económica, de 21 de julio de
1959) pretendía equilibrar el desfase entre importaciones y exportaciones, y la escasa reserva de oro
y divisas. A cambio de reducir el déficit público, el intervencionismo y los obstáculos a las
importaciones, diversos organismos internacionales (FMI y la OCDE) concedieron préstamos para
solventar las deficitarias reservas monetarias.
Los objetivos del Plan se orientaban a conseguir la entrada de capital foráneo y a reducir el
gasto público y la inflación.
Se obtuvieron créditos del FMI y OCDE. El Fondo Monetario Internacional y la
Organización para la Cooperación y el Desarrollo Europeo, otorgaron importantes préstamos al
Estado español que facilitaron la liquidez y el aumento de las reservas de divisas.
La devaluación de la peseta era necesaria para adecuar la economía española a la realidad.
La cotización real de la peseta se mantenía alejada de la impuesta por el cambio oficial (de 11,2
pesetas se pasó a 42 pesetas en 1957). El Plan establece un cambio de 60 pesetas por dólar,
devaluación que favorece la exportación de productos españoles y, por tanto, la entrada de divisas.
La amnistía a la repatriación de capitales no penaliza la vuelta a España de capitales que
estaban depositados en bancos europeos, fundamentalmente suizos.
En el interior de la economía española, el gobierno legisla para el sector público y el
privado. En el sector público, la limitación del gasto público total y la supresión de subsidios
(ayudas a fondo perdido) a empresas públicas pretendían reducir el déficit del Estado..
En el sector privado se establece la contingentación del crédito, es decir, se limita la
cantidad de préstamos que los bancos pueden realizar, y la subida del tipo de interés bancario.
Ambas medidas dificultaban la circulación monetaria interior con el fin de reducir la inflación.
Los resultados inmediatos para los trabajadores fueron traumáticos ­disminución de salarios
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 25

eales, aumento del paro, quiebra de empresas no rentables­, pero la economía necesitaba la
estabilización para comenzar el crecimiento y el desarrollo que se dio en la década de los 60.
B) LOS PLANES DE DESARROLLO.
Estos planes se basan en el modelo francés de planificación indicativa 1 . Desde 1964 a 1975
se elaboraron tres Planes de Desarrollo cuatrienales, pero el último se abandonó en 1973 debido a la
crisis económica internacional.
Los planes pretendían favorecer el desarrollo y crecimiento económico acelerado. Las
empresas privadas recibían ventajas económicas y fiscales si se adaptaban a los objetivos marcados,
mientras que las empresas públicas estaban obligadas a cumplirlos.
Uno de los instrumentos que se utilizaron fueron los Polos de Desarrollo.. Con la finalidad
de solucionar los desequilibrios territoriales en distribución de industria y riqueza, se eligieron unas
zonas atrasadas en las que se dieron ventajas fiscales y ayudas a las nuevas industrias que se
localizaran en estas zonas. Entre 1964 y 1972 se crearon doce Polos de Desarrollo: La Coruña,
Vigo, Villagarcía de Arosa, Oviedo, Logroño, Zaragoza, Burgos, Valladolid, Huelva, Córdoba,
Sevilla y Granada.
C) CRECIMIENTO ECONÓMICO: EL DESARROLLISMO DE LOS AÑOS 60.
La economía española experimentó un crecimiento económico acelerado entre 1960 y 1973.
Los indicadores macroeconómicos, al final de la etapa, situaban a España a un nivel industrial y
económico cercano al resto de Europa occidental.
Este crecimiento no se debió a la planificación, sino a una coyuntura económica
internacional favorable, al abandono de la autarquía y la apertura de la política económica hacia el
libre mercado. Los planes de desarrollo facilitaron infraestructuras (electrificación, refinerías de
petróleo, carreteras, etc.) y productos básicos (acero, carbón, aluminio...) a la iniciativa privada.
En pocos años, los resultados del crecimiento económico fueron visibles: el desarrollo del
sector secundario, en especial, los sectores químico, metalúrgico y del automóvil transforma a
España en un país industrial, abandonando su tradicional base agraria.
También se produjo un crecimiento en el sector terciario, centrado en el turismo que atrajo
1 Planificación económica indicativa: Iniciada en Francia en 1946, para la reconstrucción económica del país tras la
segunda guerra mundial. Consistía en la programación general de la economía durante un periodo. El Estado fijaba
los objetivos e indicaba a los empresarios privados el camino para alcanzarlos, ofreciéndoles ventajas fiscales y
económicas.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 26

de forma masiva y creciente a turistas europeos.
La agricultura deja de ser la base económica, se moderniza, introduce maquinaria, nuevas
técnicas, fertilizantes y se orienta a la producción para los mercados urbanos e industriales. La
consecuencia fue el éxodo rural, la emigración de la población campesina en busca de mejores
condiciones laborales y de vida.
Se consolidaron los grandes desequilibrios territoriales entre zonas industriales, urbanas,
y desarrolladas, con fuerte crecimiento demográfico, frente a otras atrasadas, agrarias y
despobladas. Las zonas industriales de Madrid, Barcelona, Vizcaya, los nuevos focos industriales de
la región valenciana y polos de desarrollo acogieron a la mayoría de la población española.
La emigración, interior y exterior, afectó a millones de personas. Los movimientos
migratorios interiores desplazaron más de tres millones de personas desde la España agraria y
atrasada a las zonas industriales y turísticas. Desde Extremadura, Andalucía, las dos Castillas la
población emigró a Madrid, Barcelona, Vizcaya y la región valenciana.
La emigración al exterior, a Europa occidental (Francia, Alemania, Holanda, Suiza),
desplazó a más de un millón y medio de españoles. Esta salida fue de vital importancia al
solucionar el excedente laboral que no podía acoger la industria española y facilitar la entrada de
divisas a través de las remesas que enviaban los emigrantes.
La balanza comercial española siguió siendo deficitaria, es decir, los pagos superaban los
ingresos. Sin embargo, tres fuentes de entrada monetaria paliaron esta situación: la inversión de
capitales extranjeros en España, las divisas que enviaban los emigrantes en Europa, y los ingresos
provenientes de los turistas que visitaban España.
2.2. El cambio social
El desarrollo económico, el éxodo rural y el crecimiento industrial transforman
profundamente la sociedad española. Se convierte en una sociedad de clases medias y urbanas. La
población vive en ciudades, sus ingresos aumentan de manera que nace y se extiende una amplia
clase media (definida por la renta familiar) entre los polos de riqueza (clase alta) y de pobreza (clase
baja).
Los cambios en la familia. Se asienta la estructura de familia nuclear, limitada a los padres
e hijos, frente a la anterior familia extensa que acogía a los abuelos e incluso, los tíos en un mismo
hogar.
La vida doméstica experimentó grandes cambios que aumentaron el bienestar y la
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 27

comididad: electrodomésticos (frigorífico, televisor, lavadora, aparatos de cocina) y automóvil, en
especial el popular Seat Seiscientos, de producción nacional..
El proceso de secularización en la nueva sociedad urbana desarrolló, paulatinamente, una
nueva mentalidad laica, alejada de la práctica religiosa y del control moral de la Iglesia.
Durante los años sesenta disminuyeron las tasas de analfabetismo y aumentó la población
escolarizada, desde la enseñanza primaria hasta la universitaria. La inversión del Estado se
incrementó para dar respuesta a las nuevas necesidades de la población y de la economía. La nueva
Ley General de Educación de 1970 estableció el sistema educativo vigente hasta 1991, cuando fue
sustituido por la LOGSE.
En esta década nace, en España con retraso y menor ímpetu, la liberación de la mujer,
hasta entonces sometida a la autoridad patriarcal del padre y del marido, ocupando su vida en ser
madre y esposa, cuidando del hogar y dedicándose a la crianza de los hijos. En los años sesenta, las
nuevas generaciones acceden a la educación, en especial, secundaria y superior, se incorporan a la
vida laboral, y comienzan a reivindicar la igualdad de derechos.
2.3. La oposición al franquismo durante los años sesenta.
La transformación social y económica también se manifestó en la mentalidad de las nuevas
generaciones que no habían conocido la guerra civil y aspiraban a las mismas libertades que se
disfrutaban en Europa. De ahí que la oposición al régimen franquista aumentara en importancia y
diversidad:
Aunque la prensa no informaba, las huelgas y conflictos laborales se incrementaron en estos
años. Junto a reivindicaciones de carácter profesional ­salarios, condiciones de trabajo, etc.­ se
incorporaban otras de carácter político como el derecho de huelga, de manifestación y libre
sindicación. El crecimiento de la clase obrera impulsa el movimiento sindical en la
clandestinidad. Solamente CC.OO, sindicato comunista, aprovecha la Ley de Convenios Colectivos
(1958) para infiltrarse en el Sindicato Vertical a través de las elecciones a "enlace sindical". Los
tradicionales sindicatos socialista (UGT) y anarquista (CNT) tuvieron mayores dificultades para
desarrollar su tarea sindical.
La oposición política, clandestina, se articula en torno al Partido Comunista de España en
ambientes obreros, estudiantiles e intelectuales. Hasta bien avanzada la década, era la única
organización antifranquista con implantación en el interior de España. Encabezó la lucha por la
restauración de la democracia y la reconciliación nacional.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 28

El Partido Socialista Obrero Español era muy minoritario en el interior de España. Su
dirección se encontraba en el exilio hasta que, en el Congreso de Suresnes (Francia, 1974) la vieja
cúspide dio paso a una nueva y joven dirección, surgida del interior: Felipe González, Alfonso
Guerra, Manuel Chaves, Pablo Castellano...
En la extrema izquierda, una amplia serie de grupúsculos políticos canalizaban el
descontento de la juventud más radical. Sus modelos políticos se basaban en las experiencias del
socialismo real soviético o chino, la revolución de Cuba, y los movimientos guerrilleros
sudamericanos, con la figura del Che Guevara como símbolo identificativo. Algunos de estos
grupos llegó a la lucha armada, al terrorismo: el FRAP y el GRAPO.
El nacionalismo se mantenía en el País Vasco y Cataluña. El PNV, a pesar de su hegemonía
no pudo impedir que un grupo de militantes organizados para la reflexión política, Euskadi y
Libertad (Euskadi ta Askatasuna) se separase y formara la banda terrorista ETA en 1959. En su
primera asamblea (1962) se definió ideológicamente como marxista revolucionaria y Movimiento
de Liberación Nacional; dos años después adoptó el principio de la guerra revolucionaria o lucha
armada. En 1968 cometió su primer asesinato, el jefe de la policía de San Sebastián.
En Cataluña, junto a Esquerra Republicana en la izquierda política, existía un nacionalismo
conservador y democristiano en torno a la figura de Jordi Pujol, quien fundará, en 1974,
Convergència Democràtica de Catalunya.
La oposición política interna al régimen se centra en grupos de la derecha liberal y
monárquica, en ciertas personalidades como Gil Robles, Alvárez de Miranda y Dionisio Ridruejo
que habían evolucionado desde posiciones falangistas hacia convicciones plenamente democráticas.
En junio de 1962, durante el IV Congreso del Movimiento Europeo en Munich, se promovió una
reunión de un centenar de representantes de la oposición del interior y del exterior (excluidos los
comunistas). Este primer acercamiento de la oposición, que se puede catalogar como el inicio de la
superación de la guerra civil, se presentó en la prensa española como un escándalo de grandes
proporciones, bautizado como el Contubernio de Munich.
La movilización de los estudiantes universitarios creció durante toda la década. La lucha
estudiantil sacudió los campus universitarios: las asambleas, huelgas y manifestaciones fueron
contestadas con una dura represión policial. A la protesta de 1965 se sumaron destacados profesores
como Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo y José Luis Aranguren, que fueron separados
de sus cátedras. Consiguieron la desaparición del S.E.U. (Sindicato de Estudiantes Universitarios),
la organización franquista en la universidad, sustituida por el Sindicato Democrático de Estudiantes.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 29

Una parte de la Iglesia Católica también cuestiona el régimen franquista, en especial desde
el Concilio Vaticano II (1962­1965). El espíritu renovador introducido por las decisiones conciliares
influye en los planteamientos políticos y sociales de un sector de la jerarquía española y de los
creyentes católicos. Numerosos sacerdotes colaboraron con la oposición política, incluso algunos se
convirtieron en curas obreros, afiliados o simpatizantes abiertamente con el PCE.
EL ASESINATO DE CARRERO BLANCO.
2.4. El final del régimen (1970­1975).
Estos años finales están marcados por la senilidad del dictador, la creciente influencia de su
entorno familiar en las decisiones políticas, y la figura del almirante Carrero Blanco, destinado a
continuar la obra de Franco cuando este falleciera. Sin embargo su asesinato por ETA cambió el
rumbo de los años finales del régimen.
En junio de 1973, Franco había nombrado Presidente del Gobierno a Carrero Blanco
deslindando el cargo por primera vez de la jefatura del Estado. El nuevo hombre fuerte del régimen
era el único capaz de mantener unidas a todas las familias políticas del franquismo y asegurar la
continuidad de las instituciones cuando Franco muriese. En una extraña y arriesgada acción
terrorista, la banda ETA logró asesinarlo en pleno centro de Madrid, a escasos metros de la
embajada norteamericana (Operación Ogro, 20 diciembre 1973) .
EL NUEVO GOBIERNO: ARIAS NAVARRO Y EL ESPÍRITU DEL 12 DE FEBRERO DE 1974.
El nuevo presidente del gobierno, Carlos Arias Navarro, prometió, en la toma de posesión
(12 de febrero), reformas sindicales, una nueva ley municipal que permitiese la elección de alcaldes
y diputaciones provinciales, y otra sobre asociaciones políticas. Este discurso aperturista o
espíritu de febrero, no gustó al sector inmovilista (búnker) del franquismo y tampoco a la
oposición democrática por la timidez de las reformas y la incapacidad que el régimen tenía para
evolucionar hacia la democracia.
El búnker, formado por altos mandos militares y los sectores de la ultraderecha, se opuso
dentro del régimen a cualquier reforma, y organizó la violencia fascista en las calles, las bandas
ultra falangistas y de Fuerza Nueva..
EL SÁHARA: DESCOLONIZACIÓN
Las reivindicaciones marroquíes sobre las colonias españolas se iniciaron en 1947, cuando
el sultán Mohamed V reclamó el fin de los Protectorados francés y español. El guión histórico se
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 30

esume en tres fechas claves:
1956. El Rif se cede a Marruecos el mismo año en que se independiza de Francia.
1969. Ifni se reintegra al reino de Marruecos.
1975. Cesión del Sáhara occidental a Marruecos y Mauritania.
El Sáhara occidental. La reivindicación de este territorio por el sultán de Marruecos, Hassan II, se
basaba en los excelentes y recién descubiertos yacimientos de fosfatos (Bu­Craa) y la riqueza del
banco pesquero de la costa sahariana. En 1973, los saharauis, organizados en el Frente Polisario,
solicitaron su independencia y se negaron a formar parte de Marruecos.
En los momentos finales y de agonía de Franco, Hassan II lanzó una ofensiva diplomática en
la ONU, solicitando la descolonización española, y otra de hechos consumados sobre el Sáhara. La
Marcha Verde, compuesta por 350.000 civiles y tropas marroquíes en retaguardia, avanzó hacia las
fronteras septentrionales del Sáhara, con el fin de presionar al gobierno español. Ante el riesgo de
una guerra, España claudicó y el 14 de noviembre de 1975 se firmaron los Acuerdos de Madrid por
los que España entregaba el Sáhara occidental a Marruecos y Mauritania.
LA OPOSICIÓN DURANTE EL TARDOFRANQUISMO.
La oposición política se organizó en dos juntas y plataformas:
• Junta Democrática de España (julio 1974): creada por el principal referente antifranquista, el
Partido Comunista de España (PCE, con Santiago Carrillo como Secretario General, y Dolores
Ibarruri, la Pasionaria, como símbolo), atrae al Partido de los Trabajadores de España (PTE), al
Partido Socialista Popular (PSP, de Enrique Tierno Galván y José Bono), y las Comisiones
Obreras (CC.OO., lideradas por Marcelino Camacho).
Reclamaba un gobierno provisional y un régimen democrático, la aplicación inmediata de la
amnistía, las libertades políticas y sindicales, y la legalización de todos los partidos políticos.
• Plataforma Nacional de Convergencia Democrática (julio 1975): impulsada por el PSOE,
incluye al sindicato UGT, al PNV, varios partidos democristianos (Izquierda Democrática, de J.
Ruiz Giménez; Unión Socialdemocráta Española, de Dionisio Ridruejo), y algunos partidos de
extrema izquierda, maoístas: Organización Revolucionaria de los Trabajadores (ORT),
Movimiento Comunista Español (MCE).
A la lucha política se une la nueva forma de luchar contra el franquismo, el terrorismo de la
extrema izquierda: ETA, desde 1968, el FRAP, desde 1 de mayo de 1973, y el GRAPO desde 1 de
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 31

octubre de 1975. La represión fue más dura que en los años sesenta, recordando en ocasiones la
situación de la postguerra. La nueva ley antiterrorista de 1975 establecía la pena de muerte para los
terroristas, y así fue aplicada en el mes de septiembre, ejecutándose a cinco miembros de ETA y del
FRAP.
LA MUERTE DE FRANCO.
Tras una larga agonía provocada por una tromboflebitis, el 20 de noviembre de 1975 fallecía
Franco a los 83 años de edad. Dos días después se aplicaba la Ley de Sucesión: Juan Carlos I de
Borbón juraba las Leyes y Principios Fundamentales del Movimiento. y se convertía en Rey de
España.
Dossier: Jaume Cabré, Les veus del Pamano. 32