EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN - Diari de Girona

Reportatge
Quan la costa
era brava
Una exposició transporta
fins a una Costa Brava
on convivien un turisme
embrionari, les indústries
tradicionals i el paisatge
agrest que li va donar nom
PÀGINES 4 i 5
Diari de Girona
Diumenge 22
de febrer de 2009
Dominical
Reportatge Ció Abellí L’escultura elegant i serena PÀ GI NES 2 i 3. Entrevista Jordi Marín i Carlos Gallardo Creadors de la web
planetagastronomico.com PÀGINA 6. Reportatge Crisi econòmica subsistència psicològica PÀG. 7. Música Mazoni PÀ G. 18
EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN
MONTFERRER
PRATS DE MOLLÓ
LA FOU
CORSAVI
(CORSAVY)
ARLES DE TEC
(ARLES SUR TECH)
PERPINYÀ
(PERPIGNAN)
DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES
PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA
CERET
COLL D’ARES
ST. LAURENT
DE CERDAN
EL PERTÚS (LE PERTHUS)
COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (EXPOSICIÓ
«LA COSTA BRAVA ABANS DE LA COSTA BRAVA.
FOTOGRAFIES DE LA CASA DE LA POSTAL,
1915-1935»)
22 de febrer de 2009
SUMARI
4 i 5 Reportatge
Quan la costa era brava
Una exposició transporta fins a
una Costa Brava on convivien
l’activitat turística embrionària,
les indústries tradicionals i el
paisatge agrest que li dóna nom
6 Entrevista
Jordi Marín
i Carlos Gallardo
Creadors de la web
planetagastronomico.com,
una pàgina que descriuen com
«L’Espai Gironès de la cuina»
7 Reportatge
Crisi econòmica
subsistència psicològica
8 Entrevista
Guiomar Eguillor
L’astròloga ha elaborat
l’horòscop d’Obama
9 Arquitectura
El Celler de Can Roca
18 Música
Mazoni exigeix eufòria
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 202 066
Director
Jordi Xargayó
Coordinació
Pili Turon
Disseny
Martí Ferrer
Administrador
Miquel Miró
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
CIÓ Abellí Escultora
L’artista, nascuda a Cassà de la Selva i afincada a Fornells, és
prolífica en escultura pública i es reconeix satisfeta de la feina
feta en la seva professió, a la qual va arribar per vocació.
L’escultura
elegant i serena
Recorda els seus orígens i les seves diferents fases formatives,
a més d’analitzar la professió i el valor que li dóna la societat
TEXT: JORDI VILAMITJANA FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
Ció Abellí és escultora. Per ofici, per professió,
per vocació. La seva feina és una
feina de creació contra la matèria i amb
la matèria. Sap extreure de l’argila –del guix,
del bronze–, una expressió profunda, amable,
elegant, serena, motivadora. Cada escultura
conté un pensament complet, complex, simbòlic,
ric. Cada escultura és un acte de creació,
un acte de comunicació, un acte de donació.
S’ocupa actualment de molts encàrrecs escultòrics
particulars, fa classes d’escultura a
l’escola Riu d’Art de Riudellots i està treballant
en la coordinació de l’exposició «Laberíntica»
que es durà a terme durant la Setmana de les
Flors de Girona 2009 per al grup TACA al Museu
d’Art, la Fundació Fita i la Casa de Cultu-
ra de Girona.
Poca gent sap que és autora del disseny d’alguns
dels famosos caganers de xocolata de la
pastisseria Faure; que també ho és d’un suport
per als petits fours del restaurant El Celler de
Can Roca; de la Medalla Josep Pla promoguda
per l’associació Aceptur; o de l’obra Roma
per a la col·lecció «Girona pinta Roma» de la
galeria El Claustre, entre d’altres.
Algunes de les seves escultures públiques
són ben conegudes: el monumental muntatge
Escultures per la pau de Roses; la bellíssima
Ava Gardner de Tossa de Mar; o la dinàmica
Atleta de Palau en el recinte que el GEiEG té
en aquest indret. Té escultures públiques a Sils,
Fornells, Besalú, Roses, Figueres, Gavà, Quart
i Cassà.

L’escultura de Ció Abellí és sensual, femenina,
de forma volgudament senzilla i profunda.
El cos femení –que és l’objecte principal
del seu treball– li permet explicar el món amb
el do de la subtilesa, amb el valor del detall.
Practicant de la dansa del ventre, gran observadora
de l’entorn i dotada d’una mirada atenta,
modela hàbilment amb les mans la calidesa
de les corbes del cos femení en moviment.
FITXA BÀSICA
Ció Abellí i Grau va néixer a Girona el dia 12
de setembre de 1963. El seu pare, Josep Abellí,
ara jubilat, era empleat de banca i regentava
un negoci familiar de vins a Cassà. La seva
mare, Teresa Grau, una botiga de sabates. L’avi
patern, Tomàs Grau, que fou trompetista de
La Selvatana, era l’amo de Sir Thomas, una Sala
de Ball de gran anomenada. Té una germana
dos anys més gran que ella. Cristina Abellí Grau
és professora de visual i plàstica a l’IES de Cassà.
Està casada amb Mateu Ciurana, conegut i
reconegut periodista radiofònic, des del 2 de
setembre de 1989. Tenen un fill, Blai Ciurana
Abellí. Ció Abellí és llicenciada en belles arts,
especialitat escultures, per la Facultat Sant Jordi
de la Universitat de Barcelona.
DE CASSÀ A GIRONA PASSANT PER
BARCELONA
A Cassà, va anar a l’escola del Cor de Maria fins
als 14 anys. Va començar
a destacar
de ben jove en el
dibuix, que era
una de les coses
que li agradaven.
Agraeix a l’escola,
l’orientació que
van donar a la seva
família perquè ella
es dediqués de
debò a la cosa artística.
Hi ha una
anècdota d’aquesta
època relacionada
amb el mestre
de pintors Isidre
Vicens. Vicens,
que va ser jurat
d’un concurs de dibuix
a l’escola, recorda
sempre a
Ció Abellí un dibuix
«preciós» que
ell va defensar davant
dels altres jurats
perquè era
«fresc i comunicava
tant», que Ció
Abellí... no recorda.
Als 14 anys va
començar el batxillerat
a l’Institut
Jaume Vicens Vives
de Girona.
Anava i venia de
Cassà amb autobús.
Hi va fer molts
amics, va canviar
d’ambient i s’hi va
trobar molt bé. En
recorda la professora
Lluïsa Tarrús.
Quan feia COU, es
va apuntar al taller
del pintor Perpiñà
per preparar la
prova d’accés. Li
va ensenyar les bases del dibuix de gran format
i amb carbó.
Entre 1981 i 1986, va cursar els estudis de
belles arts a Barcelona. Vivia en un pis compartit
amb amigues a Barcelona. Va ser sempre
conscient que els seus pares feien un gran esforç
perquè ella estudiés; per això, mentre
molts estudiants aprofitaven la gresca de l’edat,
ella frisava per estudiar.
Va estudiar tres anys en els quals es feien
dos dies de teòriques i tres de taller. Es feien
dues hores de pintura, dues d’escultura i dues
de dibuix. Durant el primer any, recorda especialment
el professor Antonio Leonardo, un
gran escultor, una excel·lent persona i un bon
pedagog.
A partir d’aquest mestratge va començar a
interessar-se molt més per l’escultura. A segon
curs es va decantar per la branca més figurativa
de l’art. Va tenir professors «d’abans», que
coneixien i ensenyaven molt bé «la capa interna
de l’escultura». Al tercer any, es va encaminar
cap a l’aula d’escultura. En els dos darrers
anys va fer l’especialitat. Hi havia un tutor artístic
i mestres de taller (pedra, fusta, forja...).
Els estudiants s’anaven encaminant. Ció Abellí
es va interessar per perfeccionar el modelat i
el tema del suport de les peces. Va tenir de tutor-professor
Ricard Sala, una persona que havia
estat tota la vida en tallers d’escultura i que
en coneixia totes les tècniques.
L’any 1986 va obrir un taller al carrer Emili
Grahit de Girona. Hi tenia alumnes cada tarda.
Feia classes de pintura i dibuix. Hi tenia nens,
estudiants d’arquitectura (que havien d’aquarel·lar
les vistes dels alçats), professionals... Als
matins, treballava seriosament l’escultura en un
taller de la casa dels pares a Cassà. L’any 1987
va anar a veure Narcís Ferrer, que tenia la Galeria
Fòrum. Li va ensenyar el que tenia i li va
donar suport. D’ençà d’aquesta època i fins a
l’any 2001 va realitzar diverses exposicions individuals
de la seva obra: a Fòrum de Girona
(1987 i 1991), a l’Estació de Cassà de la Selva i
al Fons d’Art d’Olot (1992), a Llahí d’Andorra
(1993 i 1994), a Fòrum de Girona, Sala Rusiñol
de Sant Cugat del Vallès i Pedreguet Art-Amer
(1994 i 1995), a Pedreguet Lavaur de França
(1997), a El Claustre de Girona (1999), a Andorra
(2000) i a Olot (2001).
A partir dels anys 90 ha anar fent molta obra
d’encàrrec i obra pública. Viu a Fornells de la
Selva, gaudint del prodigiós espectacle de la
natura a les portes de la ciutat, de l’impagable
valor del silenci.
Per què va estudiar escultura? El color m’agrada
molt, però les classes on m’ho vaig passar
més bé van ser les de dibuix i escultura. Era
un repte més gros. Em vaig adonar que entenia
més bé les formes, la distància entre els cossos
que el seu color. El modelat i el guix m’agradaven
molt.
Té Ció Abellí algun «model» d’artista? El que
sempre m’ha obsessionat és que amb pocs detalls
pugui explicar coses. Les escultures no expliquen
detalls. Les escultures són escultures
per elles mateixes. El meu treball el concebo
com una expressió profunda de mi mateixa.
Potser com m’agradaria que fossin les coses.
M’agradaria trobar una perfecció en les coses.
M’agradaria trobar una forma que amb el mínim
de parts, d’objectes, de moviments, sigui
perfecta en tots els sentits. M’agrada que l’escultura
funcioni per ella mateixa. La gent que
em comenta les meves escultures em diu que
els transmeten pau, elegància, serenitat. És el
que jo vull comunicar.
... Però hi ha algun escultor en el qual s’emmiralli?
Jo no m’emmirallo en cap autor. Ara
bé, per mi, l’escultor genial és Miquel Blay. El
meu fill també es diu Blai... És un escultor que
a mi m’agrada molt. M’encanta per la seva expressió
i pel muntatge de les peces. Forma part
d’una època en què els conceptes eren diferents,
però el trobo d’una sensibilitat extrema
i d’una cura especial a l’hora de presentar les
obres. De Miquel Àngel o de Rodin sempre
aprens coses. De qui m’agraden molts les escultures
és de Giacometti. Hi trobo en essència
el mateix que busco jo, però amb una resolució
completament diferent. Ell és minimalista.
L’escultura egípcia també em fascina. Em
fascina que amb tan poc diguin tant, que comuniquin
tant.
L’escultor: neix o es fa? Les dues coses. Una
persona que no porti a dins cap mena de sensibilitat
en el món artístic, que no sigui receptiva
amb l’entorn, és difícil que sigui artista.
L’artista ha de saber captar l’entorn, s’ha de deixar
influenciar, s’hi ha de fixar. La resta és ofici,
és treball, molt de treball. Un gran error de
la gent que es creu artista es fer quatre monades
i creure’s que allò és art i que se’n sortirà.
La part profunda de l’artista surt amb el temps
de batallar-hi. S’ha de lluitar molt. Jo crec molt
en el medi expressiu.
Dóna satisfaccions aquesta feina? Sí. Dóna
molts mals de cap, però satisfaccions, totes. La
satisfacció més gran és quan fas l’obra, més que
quan la veus feta. Quan tinc la idea del que vull
fer i em poso a treballar amb l’argila és quan
sóc més feliç. De vegades, s’aconsegueixen
moments orgàsmics.
En 25 anys d’escultora, Ció Abellí deu saber
quina és l’aportació que fa l’escultura
a la societat... L’altre dia vaig anar a l’Escola
del Pla a fer una classe de modelat als nens.
Els vaig preguntar quina és la diferència entre
un estri decoratiu (un pot de ceràmica, per
exemple) i una escultura. Una nena em va dir
que «unes serveixen per posar flors, per exemple,
i tenen un objectiu i les escultures sembla
que no en tinguin cap, d’utilitat, però sí que en
tenen una de molt important: que la gent quan
les miri se senti bé». Ho vaig trobar molt encertat.
Quina utilitat té l’art? És expressió, és joc
entre qui s’expressa i qui capta. L’escultura s’ha
de contemplar bastant i moltes vegades. No entra
tan fàcilment. La intenció de l’art és comunicar.
És indispensable. En temps de crisi, també.
En essència, jo veig les coses de manera terrible
però no vull transmetre això. Vull aportar
ànims.
Com veu l’escultura a Girona? Hi ha municipis
on des de fa anys, i hi hagi qui hi hagi a
l’Ajuntament, es preocupen per l’Art. En aquestes
ciutats hi ha una preocupació per les exposicions,
pels artistes locals... A Girona, en
l’àmbit intel·lectual, hi ha molta por de no ser
prou intel·lectual i de semblar provincià. El que
està obsessionat a no semblar-ho, sí que és provincià!
Mai s’ha dut una bona planificació artística
en tots els àmbits. La Mercè està molt bé,
per exemple, però està com estancada. Es podrien
fer moltes més coses i molt més participatives.
CIÓ ABELLÍ EXPLICA UNA ESCULTURA
Escultures per la pau, a Roses (a prop de
la plaça de l’Empordà i del carrer del Pou).
«Està situada en una plaça que va quedar de
treure unes cases velles. Hi ha un desnivell entre
carrers. És un lloc de pas on passa molta
gent. A sota d’aquest lloc, hi van trobar un túnel
dels que es van construir durant la Guerra
Civil per protegir-se de les bombes. Roses fou
tremendament bombardejada des del mar, pel
vaixell Canarias, i des de l’aire, en diverses ràtzies.
Destruïen població i escoles. La gent estava
molt atemorida. Quan van obrir el túnel
hi van trobar sabates, cascos, robeta... del
temps de la Guerra.
A l’escultura, a prop de la boca del túnel, hi
represento una mare que es protegeix i protegeix
el seu fill. Al seu costat una espiral, un xuclador
de paraules, que expressa els sentiments
dels qui s’amagaven a dins del túnel: fugida,
foscor, angoixa, plors... Els materials usats són
ferro corten, acer inoxidable i bronze.
A la plaça de dalt, hi ha representat com un
còmic: hi ha una línia a l’horitzó que segueix
dues façanes de cases i que permet una lectura.
D’entrada, el mur de la guerra: els bombarders
i les bombes, els fetus (gestacions aparcades,
nens no nascuts en una guerra), tots amb
els peixos cap al fons del mar de Roses, i les
mans que ho expressen tot. A continuació, el
personatge de la guerra, que fuig, que és com
de foc, amb punxes amenaçants. Al costat, tota
la simbologia d’un arbre sec. Els bustos finals
representen retrats de persones que no són ningú
en especial; rosincs anònims en silenci que
pateixen. S’han vist embolicats en el caos.
A la part més alta hi ha el mur de la pau. En
primer lloc un personatge que té unes oliveres
a darrera i duu un estri per mesurar l’oli, una
mallal. És una imatge de prosperitat. Després,
uns nens que estan construint a la sorra, amb
un gat al costat. El gat tranquil amb la cua aixecada
vol jugar perquè hi ha placidesa. Els
nens són els que ens construiran el futur. Als
seus peus una onada de vida: petxines, estrelles,
la vinya, còdols de riu... Al final el personatge
de la pau, que s’aguanta per un peu, amb
un colom a prop que no se sap si s’acosta o el
deixa anar. El colom és com la pau, inabastable.
Cal cuidar-la perquè no es trenqui.
Mentre muntàvem les peces (una setmana),
es van acostar moltes persones grans que estaven
molt contentes i agraïdes que es fes una
obra sobre aquesta història del poble. És un
monument a la gent».
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Obra pública
– «Josep i Maria», a la capella
de l’Hospital de Cassà,
1990.
– «Atleta de Palau», a les
instal·lacions del GEiEG,
1994. Aquesta peça és
apadrinada per l’Escola
del Pla dins el «Projecte
Apadrinem Escultures»
dels Amics de la Unesco.
– «Ava Gardner», a Tossa
de Mar, 1998, actualment
l’està restaurant.
– «A Fidel Aguilar», a
Quart, 2003.
– «La pagesà de Gavà»,
Gavà, 2003.
– «Miquel Martí i Pol», a la
Fundació Valvi de Girona,
2004.
– «Monument a Ramon
Reig», Figueres, 2004.
– «Nen Jesús», a la catedral
de Girona, 2004.
– «Escultures per la pau»,
a Roses, 2006.
– «Al Pare Pujiula», a Besalú,
2007.
– «De cor a cor», a Fornells,
2007.
– «Fornells,» a Fornells,
2007.
– «Els nens de Sils», a Sils,
2007.

4 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Quan la costa
era brava
Una exposició transporta fins a una època en què convivien
una activitat turística encara en estat incipient, les indústries
tradicionals i el paisatge que va donar nom al litoral gironí
1
TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
H i
havia un temps en què la costa era brava
de veritat i les activitats econòmiques
tradicionals dels seus pobles convivien
amb les primeres manifestacions d’un turisme
que, dècades més tard, s’acabaria desbordant i
posant difícil recordar per què del litoral gironí
se’n diu Costa Brava. Es tracta d’una trententa
d’anys a principis del segle passat, entre
1915 i 1935, durant els quals es van assentar les
bases del gran destí turístic en què s’acabaria
convertint la nostra costa; una època en què,
tot i intuir-ho, encara no es podien fer una idea
exacta dels efectes que tindria el turisme de
masses sobre un estil de vida ja perdut i un paisatge
malmès massa vegades. Llavors, però, la
Costa Brava ja tenia un pes turístic específic i
era objecte dels primers debats sobre el model
que calia seguir.
L’any en què es commemora el centenari del
nom –oficialitzat amb la publicació de l’article
del periodista gironí Ferran Agulló «Per la costa
brava» a La Veu de Catalunya, el setembre
de 1908– ha generat moltes lectures al voltant
d’aquest espai que s’estén de Blanes a Portbou,
i una d’elles se centra en un període de temps
molt concret: quan es van establir les bases de
la futura marca turística.
Aquells anys de turisme incipient s’il·lustren
en el llibre i l’exposició La Costa Brava abans
de la Costa Brava amb fotografies que mostren
escenes impossibles de repetir –excepte en els
records d’infantesa d’un nombre cada vegada
més reduït de persones. Moltes d’elles les va
captar el fotògraf Lucien Roisin (París, 1876-
Marsella, 1942), que entre principis del segle
XX –quan va començar el negoci de les postals–
i els anys 30 va fotografiar i editar milers
de postals de llocs singulars de Catalunya i de
la resta de l’Estat espanyol. Precisament, era de
Roisin la postal que Federico García Lorca va
enviar a un amic seu de la Residencia de Estudiantes
de Madrid –Pepín Bello– quan passava
la setmana santa de 1925 a Cadaqués, convidat
per Salvador Dalí.
Lucien Roisin va obrir la botiga La Casa de
la Postal a Barcelona, creant un fons documental
molt important d’on prové el material
exposat i que l’Arxiu Històric de l’Institut d’Estudis
Fotogràfics de Catalunya conserva des de
1995 –l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Arxiu
Fotogràfic de l’AHCB, de l’Ajuntament de Barcelona,
tenen altres peces seves. Tal com explica
el fotògraf Pep Parer, Roisin i els seus
col·laboradors feien «excursions fotogràfiques»
al litoral gironí bucant imatges noves, ja fos per
iniciativa pròpia o per encàrrec de comerciants,
empresaris o entitats amb objectius molt determinats;
unes sortides complicades d’organitzar
si es té en compte que calia transportar
tot l’equip fotogràfic de l’època –res a veure
amb la tecnologia actual– i les pesants plaques
de vidre dels negatius. I també com assenyala
Parer, per aconseguir les millors fotografies «calia
adreçar-se a la gent, parlar amb qui calgués,
pagesos, pescadors o comerciants, perquè els
indiquessin els millors paratges, les millors vistes
i els camins per on arribar-hi».
Però els pioners a fotografiar la Costa Brava
van ser gent del terreny com Josep Esquirol (de
l’Escala), Ricard Mur (de Sant Feliu de Guíxols),
Emili Casas (de la Bisbal), Amadeu Mauri (de
Palamós), Valentí Fargnoli (de Girona) o Sebastià
Jordi Vidal (de Palafrugell) –d’acord amb
el llistat elaborat per Josep Playà.
LA PRIMERA COSTA BRAVA
«La Costa Brava abans de la Costa Brava. Fotografies
de La Casa de la Postal, 1915-1935» es
pot visitar a la Casa de Cultura de Girona fins
el 7 de març. L’Ajuntament de Roses ha editat
el treball, que inclou textos del fotògraf Pep Parer,
el periodista Josep Playà i l’historiador Jaume
Santaló i les imatges ja esmentades; a més
de la reproducció d’un tríptic promocional de
la Costa Brava que l’Oficina de Turisme de Catalunya
va editar en alemany el 1934, propietat
d’un col·leccionista particular de Figueres.
Jaume Santaló deixa clar cap a on va el projecte
reproduint un fragment del llibre Joan Vallès
i Pujals a la Conselleria d’Obres Públiques
de la Generalitat: reportatge de l’obra que ha
de transformar Catalunya, de Joan Costa i Joan
Rovira (Llibreria Verdaguer, 1936). Aquest text
està datat just un any després del límit temporal
de l’exposició i, d’una banda, testimonia l’arribada
dels primers turistes estrangers –«de tots
els indrets de la terra vénen exèrcits de curiosos
en vacances a la recerca d’una vida certa-

2
3
ment senzilla»– a la Costa Brava; però, de l’altra,
també alerta dels efectes d’aquesta afluència
de visitants apuntant que «tot no havien de
ser flors i violes. Ben aviat hom va adonar-se
que aquesta innombrable allau de forasters que
s’establien a la costa, que tot l’incontrolat tràfec
de turistes i acampadors eren seriosos perills
que amenaçaven no solament el dret que
tenen els habitants dels pobles mariners a gaudir
també de les belleses de l’indret, ans fins i
tot el mateix prestigi de la costa». Tal com remarca
l’historiador Jaume Santaló, aquestes paraules
podrien semblar apropiades per a finals
dels anys 60 –quan ja es veien les orelles del
llop–, però es van escriure abans de la Guerra
Civil perquè llavors ja eren visibles certs des-
4
5
6
ordres en el desenvolupament turístic de la
zona.
Visitar l’exposició fotogràfica de la Casa de
Cultura acosta fins a les barques de pescadors
que romanien a la platja de Sant Andreu de la
Palomera (a Blanes) o a la de Tossa als anys
30; mostra les típiques casetes de bany col·locades
a la sorra de Lloret i les primeres cases
d’estiueig d’aquest municipi o composicions
ara impensables a la platja de Santa Cristina i
de Treumal: amb conreus arran de mar, als peus
de l’ermita i l’antic hotel de Santa Cristina aixecats
a dalt del turó. De Tossa de Mar també
es recullen imatges de gran valor testimonial
com les cases del carrer Codolar adossades a
la muralla, quaranta anys abans que s’ende-
7 8 9
rroquessin; la venda de peix al mig del carrer
Peixateries o l’arribada de la pesca de la jornada
a Es Racó. Però una de les postals més
boniques d’aquest poble és una vista extraordinària
del far i la vila vella pujant a es Cars, un
paratge que el pintor Marc Chagall –que el 1933
es va instal·lar a Tossa– va descriure com «el
paradís blau». De Sant Feliu de Guíxols s’ensenya
un passeig del Mar ple de «gentada endiumenjada»
el 1915 o els banys de Sant Elm
recent inaugurants els 1930. Del mateix any és
una imatge de Palamós, on es pot veure el carrilet
passant just davant l’antic xalet de la Vincke
–un edifici que es va destruir durant la Guerra.
I així seqüències de les diferents poblacions
que ressegueix la Costa Brava.
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Fotos:
1 i 2
Dos visitants observen
les fotografies
exposades a la
Casa de Cultura
de Girona.
3
Palamós, 1930.
Pescadors preparant
el peix blau a la platja
Gran de Palamós.
4
Tossa de Mar, 1930.
Barques de vela
a la platja amb la
vila vella al fons.
5
Palafrugell, 1930.
Banyistes a la
platja de Canadell,
a Calella de
Palafrugell.
6
Palamós, 1930.
Tràfec de mercaderies
de la indústria
del suro, aglomerat
i rebuig, al moll
comercial.
7
Palafrugell, dècada
de 1930. Terrassa
de llevant de l’hotel
de Sant Sebastià.
8
Roses, 1930. Gent al
moll observant l’arribada
del vaixell
«Príncipe Alfonso».
9
L’Estartit, 1930.

Entrevista
6 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
“
Internet no té
fronteres. Jo
faig broma i
dic que si
féssim el
mateix i
fóssim de
Barcelona,
la gent
d’aquí ens
prendria més
seriosament.
Ens va trucar
un home de
Madrid per
proposar-nos
ser el seu
representant
allà. Estem
en tractes.
“
JORDI Marín i CARLOS Gallardo Creadors de planetagastronomico.com
Perquè després diguin que en època de crisi no es poden fer bones iniciatives. De la unió d’un
informàtic i un xef de cuina ha sortit una pàgina web de cuina que rep missatges de Mèxic, el
Perú o el Líban. Darrere hi ha un any de feina i molt d’esforç.
“La nostra pàgina web és
l’Espai Gironès de la cuina”
J ordi
Marín (Figueres, 1975), informàtic, i
Carlos Gallardo (Figueres, 1976), xef de cuina
i promotor de l’Aula de Cuina de Figueres,
posen en solfa un portal d’Internet ambiciós
i interactiu. Fa un any que el portal està
en creixement. Ofereix espai als restaurants del
país, i és un punt de trobada per als amants de
la cuina de tot el món. Ja tenen 7.000 visites i la
multiplicació d’entrades és, segons els autors:
exponencial.
La idea va sorgir quan Marín va anar a arreglar-li
l’ordinador? Carlos Gallardo: Sí, va venir
a arreglar els ordinadors del despatx i, mentre
parlàvem, vam veure que tots dos donàvem
voltes a fer alguna cosa a Internet. Fins fa un any
no vam tenir el concepte definit.
Què és planetagastronomico.com? Jordi Marín:
és una pàgina molt ràpida. Perquè hi ha pàgines
que són molt visuals, però triguen molt a
descarregar-se. Treballem amb la tecnologia més
moderna. És visible. Amb informació per a
amants de la cuina, professionals de la restauració,
i gent que comença.
Hi ha altres portals com verema.com, mundovino,
no? C.G.: Sí, però creiem que no hi ha
un portal tan complet. Hi ha, això sí, portals més
especialitzats, per a amants del vi o guies de restaurants,
però que ho combinin tot, no n’hi ha.
Hem fet el portal que ens agradaria com a usuaris.
El portal és espectacular, quantes hores hi
han invertit? J.M.: No es poden comptar, és un
any de feina, però si s’hagués de mesurar, tranquil·lament,
unes 1.600 hores, treballant sis dies
a la setmana. És una pàgina que canvia cada dia.
Tenim agenda d’actes. Només per trobar les jornades
gastronòmiques o les fires et passen moltes
hores. El portal es divideix en història dels
productes i tècnica, l’agenda d’actes, que té un
filtre i on la gent pot penjar els actes, i una part
professional on els restaurants poden visualitzar-se
amb els clients.
C. G.: Teníem molt clar que volíem fer una plataforma
gastronòmica oberta a tothom.
Si vingués un soci capitalista, i posés
600.000 euros damunt la taula per participar
en el projecte, ho acceptarien? (es miren,
i s’ho pensen). J.M.: És una idea de tots dos,
feta amb molt d’esforç, però tenim molt clar que
un cop comences un projecte així, saps com l’inicies,
però no com l’acabes. De fet, l’empresari
Dídac Lee, en veure el portal, es va posar en
contacte amb mi per preguntar-me si era meu:
li havia agradat molt.
C. G. Estem oberts al que ens puguin oferir.
Què més hi aporten? J. M.: L’usuari té un carnet
de soci gratuït, i amb aquest carnet podrà
accedir a descomptes i promocions dels restaurants
inclosos en el portal. A vegades són del
20%, o els avantatges que vulguin els amos dels
restaurants. El restaurant té pàgina pròpia associada
al portal i pots reservar taula via Internet.
Així connecten directament el públic amb
el restaurant? J.M.: Sí. Pots informar de quanta
gent hi anirà, si sou fumadors o no fumadors.
L’espai funciona d’una manera molt natural i
gens complicada.
C.G: Els restauradors poden penjar vídeos, fo-
TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTO: CONXI MOLONS
tos. És un espai que pensem que ha de ser viu
i en transformació. Molt interactiu.
Com respon la gent? J.M: Molt bé, un dia ens
van trucar des de Toledo a les deu del vespre,
pensant que nosaltres érem els que portàvem el
tema de Madrid Fusion. La nostra pàgina sortia
sempre en fer la recerca a Google.
És perquè vostès l’han indexat millor? J.M.:
No. Tenen robots rastrejadors que cerquen la informació
nova, i com que en generem tanta, estem
en bones posicions.
Si tenen èxit, es veuen treballant fora de les
comarques gironines? J. M: Internet no té fronteres.
Jo faig broma i dic que si féssim el mateix
i fóssim de Barcelona, la gent d’aquí ens prendria
més seriosament. Ens va trucar un home de
Madrid per proposar-nos ser el seu representant
allà. Estem en tractes.
C.G.: Jo sempre dic que som d’aquí i ens agrada
promocionar les nostres coses, com la Fira
de l’Horta de Vilafant.
I els serveis per als restaurants són cars?
J.M.: Jo crec que és el millor pla anticrisi que poden
fer, per 30 euros al mes, tens una pàgina
que saps que cada vegada tindrà més públic. És
gairebé el preu d’un sopar, i això de vegades
costa que ho vegin. La pàgina és l’Espai Gironès
de la cuina. Nosaltres posem un entorn agradable,
i facilitem que vagi la gent. Tu has d’acabar
d’engrescar-los amb la teva feina.
Tenen un espai de consultes al xef, la gent
què pregunta? C. G.: Tenim consultes de Sudamèrica.
A l’Argentina ens preguntaven com es
feia un plat d’escalivada. Però solen ser tècniques:
quin és el punt de cocció. O ajudar a elaborar
un menú. S’ajuda en el que es pot. Una
dona del Líban ens demanava quin menú podia
fer per a la festa dels quinze anys de la seva filla.
Perquè volia canviar la dieta.
No li recomanaria porc, no?
(riu) C.G.: No, penses en coses que puguin trobar
al país.
J. M.: Mira, saps que la Wikipedia fa enllaços en
el text que llegeixes?
Sí. Nosaltres fem el mateix. Així, pots estar llegint
un text, i la paraula oli et remet, per exemple,
a dieta mediterrània. Seria una mena de gastropèdia.
Tenim bon nivell en informàtica? J.M.: Hi ha
de tot. Hi ha gent que s’embutxacava 2.000 o
3.000 euros durant la bombolla de les noves tecnologies
per una pàgina per a restaurant que
després no rebia visites. Les pàgines s’han d’anar
actualitzant i procurar que la gent tingui un
bon servei.
Quina sorpresa han rebut? J.M.: Les dietes
contra la hipertensió han funcionat millor que
les dietes per aprimar-se. Potser vol dir que la
gent està millor informada, i que es preocupa
més per la salut que no pel físic.

É s
Crisi econòmica
subsistència psicològica
temps de crisi econòmica i de subsistència
psicològica. Ens llevem cada dia al
matí i, al rutinari acte de prendre el cafè
i escoltar les notícies, se li està afegint el costum
d’acomodar-nos, amb més o menys intranquil·litat,
a paraules que no formaven habitualment
part del nostre llenguatge com ERO,
preu del diner, tipus d’interès bancari o d’altres
que, per sort, en etapes pretèrites, teníem
arraconades, com atur, acomiadaments...
Des de fa poc més d’un any, milers de pàgines
de diaris i milers de minuts dels informatius
de la televisió i la ràdio tenen com a
protagonista la crisi econòmica. Per això és impossible
no sentir-se afectat, d’una manera o
d’una altra, per les seves conseqüències.
Entre els milers de sensacions que pot experimentar
l’ésser humà, la incertesa se situa
entre les que pitjor es toleren per ser la responsable
de dubtes, inseguretats, pors i obsessions
que, al seu torn, desencadenen l’aparició
de símptomes com insomni, desordres alimentaris,
irritabilitat i somatitzacions que poden
minvar la salut física de les persones. La
raó obeeix a la sensació de falta de control que
es genera en la persona davant d’una situació
que detecta com una possible amenaça, un perill,
del qual, no sap com se’n sortirà. A partir
d’aquesta sensació amenaçadora, la persona
comença a generar sentiments d’ansietat, en
forma d’inseguretat i por, producte de la pèrdua
de control que percep en aquella situació;
pensa que no sap com se’n sortirà.
Incertesa, i molta, és el que provoca en moltes
persones la crisi actual, un sentiment que
genera malestar, desconfiança i preocupació.
Per tal de reduir el risc de sofrir quadres d’estrès,
ansietat i depressió, convé prendre una
sèrie de precaucions i mesures que ajudin a suportar
aquesta situació sense que afecti el benestar
psicològic, en especial el de les persones
sensibles a patir inestabilitat emocional.
El temor i els trasbalsos que causen les dificultats
econòmiques es veuen accentuats perquè
no passen de llarg en les nostres vides; ja
sigui perquè ens han afectat a nosaltres mateixos,
perquè tenim algú a prop que s’hi ha trobat
o perquè notem que l’amenaça de la crisi
volta per sobre de nosaltres (en forma de lloc
de treball inestable, no arribem a final de mes),
la sensació és de major intranquil·litat en com
afrontem aquests moments actuals. No és una
d’aquelles situacions complicades que passen
a l’altre extrem del món; aquesta la vivim en
primera persona.
– Millorar la confiança i la seguretat davant
la por. Evitar els símptomes d’estrès que genera
l’exposició continuada a una situació poc
previsible i insegura necessita que els qui se’n
sentin més afectats desenvolupin pensaments
realistes i positius que els impedeixin caure en
el dramatisme. Per aconseguir-ho, un recurs
útil consisteix en l’elaboració d’un pla de prevenció
i d’actuació davant la seva pròpia situació,
una mesura que permet guanyar seguretat
alhora que possibilita una disminució de
la por i de l’impacte psicològic negatiu. En
aquest sentit, cal aprendre a plantejar-se les situacions
de forma realista, sigui quina sigui,
evitant caure en pensaments de desesperació
si són poc racionals i desadaptatius. Per exemple,
és possible que ens hàgim quedat sense
feina, però d’aquí a pensar que la subsistència
de la meva família està en perill, hi ha un gran
marge. De la mateixa manera, plantejar-se com
reconstruir el futur, un pla concret sobre el qual
evolucionar favorablement i del qual tingui el
control, incrementa la situació de seguretat i
confiança, alhora que motiva i anima. Per
exemple, no és el mateix que em quedi a casa
pensant com m’ho faré per trobar feina, que
TEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)
cada dia estar ocupat cercant de forma activa
feina.
Però encara resulta més beneficiós equilibrar
l’estat d’ànim assumint de manera realista
que s’haurà de conviure durant un temps amb
la crisi econòmica, en comptes de preguntarse
constantment per què ha ocorregut, no deixar
de lamentar-se’n, buscar els culpables o angoixar-se
preguntant-se quan s’acabarà.
Aquests pensaments només serveixen per
mantenir la sensació de malestar, mentre que
l’objectiu és generar un clima de percepció de
control sobre la situació, molt important en un
context econòmic canviant. D’aquesta manera,
augmentarà la confiança perquè es prendrà
consciència de les alternatives reals actuals si
la situació es manté o, fins i tot, si empitjora.
El resultat és una sensació d’assossec que permet
suportar la incertesa econòmica mentre
aquesta continua.
– Mesures per augmentar la motivació i evitar
el dramatisme. La ment no hi entén, en
crisis econòmiques, només reacciona amb angoixa
a pensaments negatius. De la mateixa
manera, respon amb motivació a estímuls positius.
Per tant, caldrà pensar en objectius a curt
termini per sortir-se'n i poder actuar amb celeritat
per incrementar la satisfacció personal.
És la manera d’afrontar el problema de forma
productiva. Per això cal comprendre que patir
alguns símptomes relacionats amb l’ansietat i
l’estrès és normal, encara que si prevalen i fan
minvar de manera clara la salut, amb manifestacions
com insomni, atacs de pànic, pèrdua
significativa de pes, sentiments de desesperació,
tristesa, ràbia i hostilitat cap als altres,
s’haurà de recórrer a un professional perquè
aquests no controlin la situació i sorgeixi un
ADRIÀ
quadre depressiu o un trastorn per ansietat.
El primer pas de les persones que s’han vist
perjudicades de forma directa per la crisi econòmica
és el de donar-se un temps per assimilar
la situació i no prendre decisions dràstiques
ni precipitades. En aquests casos la ràbia
i la tristesa poden portar a adoptar solucions
errònies. Tampoc no convé destinar gaire
temps a buscar qui o què ha provocat que la
situació canviï a pitjor, ja que podria generar
conflictes no desitjats i mantindria les emocions
negatives durant més temps.
Després d’haver concedit un marge de
temps a l’assimilació és important no caure en
la desesperació i posar en marxa solucions realistes.
Amb això s’evitarà que la ment caigui
en un negativisme que faci minvar les energies
per sortir del problema. Si s’enfoca la ment cap
a les alternatives possibles s’aconseguirà pensar
de forma productiva per actuar amb decisió,
la qual cosa farà les funcions d’antidepressiu
i ansiolític i permetrà veure més enllà
del problema actual.
Una altra de les mesures que contribueixen
a evitar o superar estats d’ànim negatiu és l’activació
de la imaginació per estructurar un pla
d’alternatives i objectius.
Una altra forma de millorar l’ànim és percebre
el problema com quelcom caducat, ja que
cap crisi econòmica no ha estat perpètua. Forma
part d’un cicle normal que es va repetint i
que garanteix que en un temps no gaire llunyà
es recuperarà l’ordre. Si s’actua segons el
pla organitzat, d’acord amb les prioritats de
cada persona o família, la satisfacció no tardarà
a aparèixer i es toleraran millor les dificultats
que sorgeixin. La constància i la fidelitat al
pla elaborat en temps difícils garanteix que no
es caigui en un malestar emocional que perjudicarà
no tan sols la salut, sinó les possibilitats
de remuntar la situació.
– Capgirar la situació. Encara que resulti difícil
trobar la part positiva de les situacions límit,
com pot ser una crisi econòmica, cada persona
i família ha d'esforçar-se per revertir
aquest moment dramàtic motivat per una situació
de desocupació, d'impagaments... El
més important és no perdre la situació de control
o recuperar-la si s'ha perdut. D'aquesta manera,
augmentaran les possibilitats que la tensió
es redueixi o desaparegui. Per aconseguirho
és determinant mantenir una actitud pràctica
i activa i buscar suport en les persones més
properes, a més de fer activitats diàries en forma
d'obligacions que substitueixin una jornada
laboral. És així com s'evitarà que la persona
es tanqui en ella mateixa, ja que la inactivitat
i l'aïllament només serveixen per empitjorar
l'estat d'ànim.
Com que, a la ment, li va bé tenir objectius
a complir a diari, és fonamental programar una
agenda que inclogui diverses activitats. Una opció
és destinar més temps a aquelles coses que
abans no es podien atendre per estar massa
ocupats, com ara els fills i la família en general,
les amistats i, fins i tot, aquelles tasques que
puguin resultar plaents, com és l'esport o la lectura.
També pot ser l'oportunitat per fer algun
curs que permeti reciclar-se laboralment i aprofitar
el temps per trobar una feina millor de la
que es tenia.
D'aquesta manera, la pèrdua d'allò material
i econòmic pot obrir la porta a allò humà. És
important sentir que durant una situació difícil
s'està a prop dels altres i que es disposa del
seu suport: es genera sentiment de grup i, per
tant, es fa més suportable el problema. A més,
és una forma d'augmentar el nivell d'energia
amb què afrontar les dificultats a través d'una
mentalitat més positiva, allunyada de sentiments
negatius.
Reportatge
7 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Punts clau
per superar
situacions
crítiques:
1. Acceptar la
situació
2. Centrar-se en la
situació personal
3. Ser realistes
4. Pensar en un
pla alternatiu
5. Posposar
alguns projectes
6. Augmentar
altres valors no
econòmics

Entrevista
8 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
L’astrologia,
conèixer-se
molt millor
un mateix
No li han agradat gaire les
preguntes sobre la seva
vida particular, però sap
esquivar-les. Després, parlem
una mica sobre l’astrologia
i com se la pren la
gent. «Tothom diu en públic
que no hi creu, però
gairebé tothom es llegeix
el seu horòscop al diari».
Assegura que els horòscops
que publiquen diaris
i revistes no són falsos,
sinó, simplement, un estudi
incomplet, perquè estan
basats només en un astre,
el Sol. I un horòscop,
diu, «es basa en el Sol, però
també en la Lluna, els planetes,
etcètera, i les seves
interrelacions, en funció
d’un moment exacte i d’una
situació geogràfica concreta».
Acaba la conversa
amb una frase concloent:
«Una de les millors coses
que té l’astrologia és que
permet conèixer-se molt
millor un mateix».
GUIOMAR Eguillor Astròloga
És una astròloga de fama internacional pels seus treballs d’investigació, llicenciada en Filosofia i
Lletres, autora de diversos llibres sobre l’horòscop i el simbolisme astrològic. Ha estat al càrrec de les
seccions astrològiques de diversos diaris i revistes, i ara les escriu a «La Vanguardia» i a «Lecturas». Ha
escrit nombrosos articles sobre la matèria, a més de participar assíduament en ràdio i televisió.
Barack Obama,
el gran venedor?
B arack
Hussein Obama, quaranta-quatrè
president dels
Estats Units, va néixer a Honolulu,
Hawaii, a les 19.24 del 4 d’agost
de 1961. És advocat, i va començar
la seva carrera política el
1997. Gent que el coneix afirma que
és un seductor que sap triar perfectament
què ha de fer per satisfer la
seva ambició.
Per què li ha fet l’horòscop a
Obama? Perquè és un dels personatges
més importants del món.
També li va fer a Bush? No.
I per què no a Bush i sí a Obama?
Perquè Obama en molt poc temps
ha adquirit una popularitat fora de
mida, signe d’esperança en una època
de gran crisi.
I segons l’horòscop, és la solució
a la crisi? Crec que són esperances
excessives i poc fonamentades.
Perdoni, però això ho diu la ciutadana
o l’astròloga? (Radical) Ho diu el seu
horòscop!
I com ho diu? Per la gran quantitat de planetes
a Lleó, fet que indica una excessiva autoestima.
I en especial, per la inharmonia entre
la conjunció Mercuri-Sol i Júpiter i Neptú.
Aquesta configuració astral comporta actituds
propenses a fer grans promeses que sap que
no podrà complir. I, alhora, actituds de gran
risc i perilloses. Miri què ha passat ja amb gent
que havia triat per al seu govern...
Vol dir que estafa la gent i ens pot dur a una
guerra total? (Cara de sorpresa) Això no ho
sé! Però ens pot dur a situacions molt delicades,
conflictives... (Somriu) Però tant com una
guerra total...
Insisteixo: segons el seu horòscop, aquest
home es pot convertir en un autèntic perill.
Bé, també té qualitats!
Digui-me-les. (Més relaxada) Doncs té una
grandíssima capacitat de comunicació. Vostè
em dirà que això també ho puc saber per la
campanya que ha fet, però també ho diu l’ho-
TEXT: FÈLIX PUJOL FOTO: ANDREA FERRES
ròscop. Té la Lluna a Gèminis, signe de la comunicació,
en harmonia amb els dos planetes
significatius de la comunicació, Mercuri i Júpiter.
I a més, encara que sembli contradictori,
encara que enganyi amb paraules, és d’un gran
pragmatisme, amb capacitat per prendre decisions
positives.
Més que de negatives? (Rotunda) Les decisions,
sí.
I què, no? Ja l’hi he dit: és un gran venedor
d’esperances. (Pensa) Jo no ho crec... Però perquè
les configuracions astrals que viurà el món
en els propers anys són molt conflictives.
Expliqui-ho això. Doncs que els temps que
vénen seran, en general, molt problemàtics, des
del punt de vista astrològic.
Digui’m alguna altra cosa bona que tingui
Obama. És una persona molt afectiva, molt
amorosa, sobretot amb les seves filles. I és un
idealista sentimental.
És millor persona o millor polític? (Pensa)
Jo no ho puc separar... És un narcís, i una per-
sona narcisista pot ser perillosa
en la seva vida privada i pública,
indistintament: són exquisits
per a ells mateixos i terribles o
temibles per als altres.
No me’l deixa gaire bé... Respon
als temps que vivim.... (I
somriu enigmàtica).
Doncs quina esperança, si
s’acompleix la seva anàlisi astrològica.
(Alça les espatlles en
un gest de «què hi farem». I s’embala
en la resposta) Perdoni,
però com li he dit, és un gran venedor,
un gran publicista, un
home de màrqueting, i això no
és allò que hom desitjaria de
l’home que té més poder del
món.
I la seva dona, hi té res a veure
en la seva anàlisi? També
n’he fet l’horòscop, encara que
sense saber l’hora de naixement.
No és tan exacte ni complert
com el d’ell. Però sí es veu que
és un gran suport per al seu marit. I què és molt
ambiciosa, però amb un gran realisme. I molt
compassiva amb les necessitats de la gent.
Aquestes característiques, milloren o empitjoren
les d’ell? Reforcen la seva capacitat
pragmàtica.
Creu que Obama creu en l’horòscop? (Pensa)
Jo què sé! Però podria ser..., perquè té Neptú,
astre de la metafísica, en el sector de l’espiritualitat.
(Llarga pausa) És un home molt complex...
És un narcís que acaba creient-se els seus
propis enganys, les seves fantasies, però no és
mala persona... I això de les fantasies ho compensa
amb el seu pragmatisme a l’hora d’actuar.
Hi ha molts polítics que creguin en l’astrologia?
A vostè la consulten polítics? (Ràpid)
Mai no parlo de qui em consulta!
I vostè viu seguint les indicacions del seu
horòscop? (Somriure forçat) Jo només les faig
servir quan he de prendre decisions molt importants.
(Pausa) I per conèixer la gent que
m’envolta.

E l
Celler de Can Roca ocupa un espai totalment
renovat, situat a l’antiga Torre de
Can Sunyer i a les edificacions adjacents.
El projecte arquitectònic que ha actualitzat l’aspecte
i el funcionament del restaurant va quedar
finalista en l’última edició dels Premis d’Arquitectura
de les Comarques de Girona,
corresponent a la categoria d’Interiorisme de
2008. Els seus autors són Isabel López, Sandra
Tarruella i Ricard Trenchs.
Els arquitectes van rebre l’encàrrec de crear
un restaurant nou pensat per a un nombre limitat
de comensals, fet obligat tenint en compte
al caràcter elaborat i exquisit de la cuina del
Celler de Can Roca; així com també per la seva
voluntat d’oferir una atmosfera relaxada i íntima.
Els responsables d’assolir aquests valors
són els tres germans Roca, que van actuar com
a promotors de l’obra.
Aquestes característiques, però, van augmentar
les dificultats arquitectòniques ja que
–tal com es remarca en el catàleg publicat per
Celler de Can Roca (Girona)
Exquisit com la cuina
El projecte per actualitzar el restaurant a l’espai de l’antiga Torre de Can Sunyer va quedar finalista
en la modalitat d’interiorisme als Premis d’Arquitectura de les Comarques de Girona de 2008
TEXT: P.T.V. FOTOGRAFIA: ALEJO BAGUÉ
la demarcació gironina del Col·legi d’Arquitectes
de Catalunya– els objectius amb els quals
havien de treballar «estaven totalment oposats
a les característiques de l’espai existent».
ESPAI DE TREBALL
La remodelació va potenciar la planta triangular
del menjador i va treballar amb la idea de
tres jardins, tots ells de caràcter totalment diferent
però complementaris els uns amb els altres.
L’objectiu de la intervenció arquitectònica
era connectar visualment tots els espais del restaurant,
obrir-se a l’entorn immediat dels jardins
–el primer d’accés a l’establiment i el segon
amb l’hort amagat darrera la Torre– per tal
de potenciar-los i, alhora, crear-ne de nous que
organitzin l’interior.
El projecte va partir d’un gran buit que penetra
sobre el teixit de la sala principal. Gràcies
a aquesta intervenció, a la qual s’ha de sumar
l’obertura de grans finestres i els reflexos dels
miralls, s’ha aconseguit crear relacions fins ara
inexistents, agrupant tots els espais en un de
sol conjunt que s’observa i dialoga entre totes
les parts. Aquestes operacions relacionen l’exterior
immediat de l’establiment amb l’interior,
i ajuden a jerarquitzar els espais i organitzarne
els usos.
A la planta triangular de la sala, la proposta
perfora el volum amb una caixa triangular de
vidre que aporta llum i transparència a l’interior.
Aquest nou element exterior té efectes a
dintre, ja que permet reorganitzar les circulacions
i els comensals al seu voltant. També
aporta més força i llum al menjador i equilibra
la superfície restant per adequar-se a l’espai íntim
que requereix aquest tipus de cuina. Segons
apunten els seus autors, aquesta actuació
crea un espai de contemplació, intimista, d’introspecció
en un mateix, que s’observa des de
tots els racons però sense mostrar-se totalment
a causa del reflex del vidre i de la nova vegetació
que arrenca cap al cel. Així neix el tercer
jardí –d’acord amb la seva descripció.
Arquitectura
gironina
9 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Fitxa
tècnica
Projecte
Celler de
Can Roca
Municipi
Girona
Autors
Isabel López,
Sandra Tarruella
i Ricard Trenchs
Promotor
Germans Roca
Construcció
Damián Mayol
Col·laboradors
Marga Ferrer,
Laura Muñoz,
Cecilia Moretti,
Tatiana Barberà i
Jordi Ginabreda
– Premis
d’Arquitectura
de les comarques
de
Girona 2008.
Obra
finalista.
Més
informació
– Demarcació
de Girona
del Col· legi
d’Arquitec tes
de Catalu nya,
Plaça Cate dral,
8, Girona.
972 41 27 27
www.coac.net/
Gi rona.

Establiments
antics
10 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Història
L’empresa va
començar com
a ferreria de
cavalls i forja i,
després de la
Guerra Civil es
va reconvertir
cap a la restauració
de metalls i
poliment de
cromats. També
es dedicava
–i es dedica–
a feines de restauració
de metalls,
ornaments
tant eclesiàstics
com de famílies
particulars. Els
niquelats i cromats
són, principalment,
la seva
especialitat
des de fa
molts anys.
Origen
1920
Fundador
Joan Roura
i Roura
Propietari
actual
JoanEncesa
i Roura
Treballadors
1
Activitat
Reparació de
peces antigues i
modernes en
metall. Restauració
d’elements
metàl·lics i objectes
religiosos
Q uan
Cromats Encesa Girona
L’empresa es va iniciar com a forja i ferreria a l’avinguda
Jaume I de Girona. Després de la Guerra Civil es va dedicar
a restaurar metalls, entre els quals l’àngel de la Catedral gironina.
l’any 1920 la Gran Via de Girona
era un carrer dels «afores», i de pas entre
la ciutat i els pobles veïns, Joan Roura
i Roura hi va posar un taller de forja i de
ferratge de cavalleries. En aquell punt, que avui
en dia situaríem gairebé davant de l’actual edifici
de Correus, hi ferrava els cavalls de les diligències
i carruatges que feien el trajecte entre
la ciutat i la Vall del Llémena, així com les
que anaven a Sarrià de Ter, a Celrà i fins a la
Bisbal. Les ferradures dels animals se les fabricaven
ells mateixos i també es moldejaven les
rodes dels carros, de les carretes del camp i alguna
eina de tall.
Joan Roura i Roura va morir de malaltia durant
la Guerra Civil, amb la qual cosa es va haver
de tancar l’establiment perquè no hi havia
cap persona de la família que se’n volgués ocupar.
L’activitat es va reprendre l’any 1947, per
part del nebot del finat, Joan Encesa Roura,
però ja no es va dedicar a la mateixa activitat
ni tampoc en el mateix lloc. Això sí, es va continuar
treballant amb el ferro i els metalls.
SEMPRE FERRO I METALLS
Llavors es va crear Cromats Encesa», que tenia
el seu domicili a dins del vell teatre Odeón de
Girona, situat a la pujada de Sant Domènec número
6, més conegudes com les «escales del
Seminari». La història de l’immboble és una de
les més desconegudes per a molts gironins menors
de 50 anys. El que era llavors el teatre
Odeón estava situat a la dreta de les escales del
Seminari i va obtenir la seva màxima esplendor
entre els anys 1856 i 1860, quan el Teatre
Municipal de Girona estava en obres perquè
amenaçava ruïna. La data exacta de la seva
construcció no està gaire clara ja que uns la situen
entre 1830 i 1840, mentre d’altres la fixen
el 1850.
Al llarg de quatre anys, la Sala Odeón va convertir-se
en el primer teatre de la ciutat, però
abans havia estat sala de ball, amb un gran èxit,
curiosament a pocs metres d’un Seminari ple
d’estudiants de capellà. El 1861, l’Odeón es va
tornar a convertir en sala de ball, en què s’alternava
aquesta activitat amb actes culturals.
Anys més tard, l’Odeón va perdre el seu protagonisme
i es va convertir en gimnàs, del qual
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
van sorgir alguns esportistes destacats i, al cap
d’un temps, en centre privat d’instrucció de
«soldats de quota» –que eren aquells joves que,
pagant un tant, no havien d’anar a fer la «mili».
L’any 1947, en plena postguerra, Joan Encesa
i Roura, que treballava a la fàbrica Benetti
de Girona –i era l’encarregat de la polimentació
i el bany dels metalls–, es va establir pel
seu compte en l’antic teatre Odeón. Joan Encesa
va llogar el local a la família Carreras, que
n’eren els propietaris, i va començar a treballar
fent la polimentació, els cromats i l’adequació
dels ornaments dels autobusos i algun
altre vehicle. Llavors s’havia de treballar de nits
perquè, durant el dia, hi havia moltes restriccions
de corrent provocades per les constants
avaries de les deficients línies elèctriques.
Van ser anys de molta feina. Es van dedicar –i
encara s’hi dediquen–, a coses de l’Església:
restauració dels passos de la processó de Setmana
Santa, els vestits dels Manaies de Girona,
poliment de sagraris i creus, etc. Van restaurar
completament la famosa «Custòdia» de
la Catedral de Girona. La feina s’anava fent, i
es fa, alternant-la amb les comandes particulars
com reparació de làmpades de llautó, de
vidre i objectes de la llar. El 2003 es va restaurar
l’àngel de la Catedral de Girona, així com
les broques del rellotge del campanar, i el 2008
el parallamps de l’església de Sant Feliu.
Joan Encesa i Roura (fill) –que curiosament
es diu com el seu pare– agafa el relleu del taller,
l’any 2002, però abans ja hi estava treballant
des dels 16 anys, aprenent l’ofici.

Ancians dependents
Una de cada quatre persones majors de 65 anys pot patir maltractaments i els més freqüents són
la negligència i l’abandonament, encara que també n’hi ha víctimes d’abús físic o psicològic
U na
de cada quatre persones majors de 65
anys, altament dependents i cuidades al
seu domicili, podrien patir algun tipus de
maltractament. A major edat i major grau de dependència,
més gran és el risc que les persones
grans puguin patir algun tipus d'abús. No
obstant això, el sexe no constituiria un factor
de risc significatiu». Així s'expressa el doctor
Francisco Sánchez del Corral, del Servei de Geriatria
de l'Hospital Central de la Cruz Roja de
Madrid i secretari de la Societat Espanyola de
Geriatria i Gerontologia.
I de què se’n diu maltractament? La definició
oficial adoptada en la declaració de Toronto, el
novembre de 2002, diu que el maltractament a
ancians és un acte únic o repetit o la falta d'acció
apropiada que passa a dins de qualsevol relació
en la qual existeix una expectativa de confiança,
que causa dany o angoixa a una persona
gran. Pot ser de diverses formes: físic, psicològic/emocional,
sexual, financer o simplement
reflectir una negligència intencional o per
omissió.
El Dr. Sánchez del Corral ha dirigit un ampli
estudi sobre el maltractament en persones
grans i altament dependents, ateses al domicili
familiar. Els resultats indiquen que el principal
tipus de maltractament és la negligència
(16,4%), seguits de l'abandonament (7,7%), l'abús
psicològic (3,1%), l'explotació financera
(1,5), l'abús físic (1) i l'abús sexual (0,2%).
I és curiós assenyalar que entre els pacients
altament dependents, els que pateixen un càncer
avançat constitueixen un grup de menor
risc en relació amb els pacients geriàtrics.
També assenyala aquest especialista que
abans de valorar el maltractament s'han de conèixer
les definicions. I, així, explica que la negligència
és el rebuig, negativa o decisió per
completar qualsevol part de les obligacions o
deures a un ancià, de manera voluntària o involuntària.
I l'abús seria la deserció o abandonament
per un individu que ha assumit el paper
de cuidador o per la persona que té la custòdia
física. «Això inclou –diu el doctor Sánchez
del Corral– no aportar mesures econòmiques
o atencions bàsiques com menjar, hidratació,
higiene personal, vestit, aixopluc, medecines,
confort, seguretat personal o qualsevol altre tipus
d'atenció inclosa en una responsabilitat que
pot ser explícita o acordada. En aquest context
un tipus de negligència es produeix, per exemple,
quan el metge de capçalera no acudeix, de
manera reiterada, al domicili del pacient davant
les successives peticions de la família, pels problemes
de salut que aquest presenta. La falta
d'higiene o no canviar la postura de l'ancià al
llit per evitar l'aparició d’úlceres per pressió seria
una altra forma de negligència per professionals
que ocorre als serveis d'Urgència, o
quan ningú dedica temps per donar menjar a
un pacient que, per la seva malaltia, no pot ferho
pel seu compte. El cert és que en el cas de
negligència o abandonament la responsabilitat
dels professionals sanitaris i de serveis socials
pot arribar a ser d'un 60 per 100 dels casos,
mentre que la resta (l'altre 40) afectaria l'entorn
de l'ancià, principalment la família».
DETECCIÓ EN LA VISITA A DOMICILI
Els metges de capçalera ja han donat la veu d'alarma
en un recent congrés nacional. Al voltant
d'un 5% dels ancians espanyols pateix algun tipus
de maltractament que, en la majoria dels
casos, no es denuncia per dependre emocionalment
o econòmica de l'agressor. I el que és
més greu: es tem que aquest maltractament vagi
en augment pel progressiu envelliment de la
població que portarà a més patologia, a més
dependència, a més necessitat d'atencions...
Segons el Dr. José Manuel Espinosa, president
de la Societat Andalusa de Medicina de
Família i Comunitària, hi ha un problema afegit
«i és que els ancians difícilment denunciaran
aquests abusos. Per això, som nosaltres els
que entrem a les cases, els que veiem el procés,
els qui hem de saber veure el problema.
ADRIÀ
Si no ho tenim
en ment, difícilment
ho podrem detectar. Per
això, cal insistir en aquesta
frase que diu que «només
es veu el que es mira
i només es mira el que es
té a la ment».
És el més freqüent. És
maltractament provocat
per errades o per omissió
d'atencions. És una desatenció.
El metge pot veure
com va canviant la situació,
si es produeix
aquest maltractament. El
bany, la higiene, com està
arreglat pot ser una pista
clara. I es pot saber si la
medicació no se li administra
o si es fa de manera
incorrecta en veure que un
procés dura molt més del
previst. Segons els especialistes,
és un problema que
s'està començant a destapar
i que s'anirà incrementant.
EL PERFIL
El més freqüent és que es
tracti d'una senyora gran. No
pel fet que sigui del sexe femení,
sinó per pura raó demogràfica.
Hi ha més ancianes
que ancians. I a això
també se li pot unir el maltractament
de gènere. Però
l'estadística informa que es
tracta d'una dona, que sol
presentar diverses patologies
alhora, que té per tant una
gran dependència o un deteriorament
cognitiu. Normalment,
a més, està lligada per
una relació familiar al cuidador
principal.
Quant al perfil del maltractador,
se sap que és algú en
íntima relació amb el maltractat.
Són gent que porta molt
temps fent-se càrrec de la persona
i que en un moment determinat
pot claudicar. Sol tenir,
a més, alta dependència
econòmica de qui cuida. I si
porten molt temps en aquesta
situació sol ser víctima d'alguna
addicció: alcohol, drogues,
ansiolítics...
El canvi social experimentat
els últims anys pot donar la
clau del perquè. Cada vegada
hi ha més ancians i de més edat
que necessiten més atencions.
Aquesta responsabilitat es descarrega
sobre la família en unes
circumstàncies que no són les
més adequades. Tenim cases
més petites, no hi ha lloc, qui
cuida ha d'acabar prescindint de
tot, de la seva vida laboral, de la
seva vida familiar, de tot el seu entorn per dedicar-se
únicament i exclusivament a cuidar. I
així, quan a un li toca aquesta responsabilitat
es pot arribar a la negligència; és a dir, a deixar
d'atendre, a no ser escrupolós en la higiene,
en l'alimentació, en els canvis de postura
perquè no es produeixin llagues... La negligència
es deu a la sobrecàrrega dels cuidadors.
Per això –assenyala el Dr. Espinosa– en un altíssim
percentatge de casos, aquest maltractament
és previsible, prevenible i tractable.
CUIDAR EL CUIDADOR
Si es té en compte que el major problema és la
negligència per sobrecàrrega, no hi ha altra solució
que plantejar un abordatge sociosanitari
correcte. No és vàlid descarregar tota la responsabilitat
sobre el cuidador. Cal ajudar-lo,
que pugui compartir aquesta càrrega perquè
pugui mantenir una vida més o menys normal.
Perquè, sinó, arriba l'esgotament i el cansament.
Perquè no es diu el suficient, però simplement
perquè és filla o perquè és soltera, o
perquè viu a prop, sobre aquesta cuidadora cau
tota la responsabilitat. Es desprèn del «seu» món
per dedicar-se a la cura d'una altra persona.
«I una persona –comenta el Dr. Espinosa–
que no és un nadó, com moltes vegades es diu.
Un nadó cada vegada necessita menys atencions
i, a més, respon d'una manera gratificant.
En l'ancià és diferent. Cada vegada necessita
més atencions i normalment no proporciona la
satisfacció deguda al cuidador. D'aquí es deriven
molts dels símptomes de la «síndrome de
la cuidadora»: dolor d'esquena, mal de cap, insomni,
esgotament... És el moment en el qual
pot començar la negligència.
FACTORS DE RISC
Les possibilitats de patir maltractaments augmenten
a mesura que empitjora el seu estat físic
i psíquic. El deteriorament progressiu augmenta
la negligència. També cal comptar amb
els possibles antecedents familiars. És més freqüent
l'abús en aquelles persones que han estat
anteriorment pares o mares maltractadors. I
un altre factor de risc important és l'aïllament
social; és a dir, aquella persona anciana que es
relaciona única i exclusivament amb el cuidador
té més risc de patir maltractament.
Des del punt de vista psicològic, Espinosa
defineix tres tipus de maltractadors:
– Els hostils, perquè han estat maltractats prèviament
per l'ancià que ara cuiden.
– Les autoritaris, que són intransigents amb
les incapacitats de la persona gran.
– Els depenents econòmicament de l'ancià.
SENYALS D’ALERTA
– Dr. Espinosa: vostè ha realitzat un informe
sobre aquest problema. Com es pot saber si un
ancià està sent maltractat?
– En primer lloc, tenint present que el maltractament
es pot donar i que és freqüent. En els
casos de negligència, com dèiem abans, el signe
més freqüent és la badada, la falta d’higiene,
sobretot en contrast amb el cuidador i el
seu entorn. També desnutrició i roba inadequada.
Si pensem en el maltractament físic, cal
sospitar si hi ha contusions en els canells i espatlles,
si hi ha hematomes al voltant de l'abdomen,
si hi ha cremades o caigudes de repetició.
Quan l'abús és de tipus psicològic, els ancians
manifesten les seves pors i temors amb
confusió, amb un plor injustificat o en forma
de depressions que no ho són realment. Miri
hi ha alguna cosa eloqüent: a vegades acudim
a un domicili i observem una vigilància i una
cura extrema per part del cuidador, massa pendent
de tot i veiem que no encaixa amb l'entorn.
I en ocasions es veu una petició d'ajuda
en la mirada de l'ancià.
La realitat és aquesta. L'abús a l’ancià el fa
gairebé sempre una dona i succeeix fonamentalment
a causa de l'esgotament. Per això, quantes
més ajudes rebi el cuidador, menys possibilitats
hi ha que es produeixi el maltractament.
Salut
11 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Ramón
Sánchez
Ocaña

12 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
del Gironès
L’eina
Spinwine
Decantador
de vi
Espectacular, senzill, portable i
d’efecte immediat, eina enfocada
a la millora del vi. Basat en
la tecnologia de l’Spinwater, el seu
inventor, el danès Ronald Larsen
amb la col·laboració el 2004 de
Klaus Kolding, han investigat aplicar-lo
al servei del vi amb gran
èxit.
És un petit recipient per on circula
el vi, s’oxigena abans de passar
per una doble espiral i baixar
fins a la copa.
Les característiques organolèptiques
del vi milloren sensiblement
i augmenta espectacularment
l’aroma, gust i textura. Es
presenta a Girona en el recinte del
Fòrum Gastronòmic de Girona. Ha
estat recomanat per nombrosos
professionals del món del vi i recomanat
per Mestres Tastavins i
Cellerers de Catalunya.
Per a més informació:
www.spinwater.dk.
Diumenge de matança
E l
matí era, com es diu ara, de disseny. Un sol
tebi que acariciava, després de les setmanes de
cru hivern que hem viscut al gener. A poc a
poc, la gent anava omplint l'escenari, disposat ja des
de la vigília; un escenari poc tranquil·litzador, des del
punt de vista de qui anava a ser el protagonista passiu
de la festa: el porc. Guijuelo, localitat salmantina
el nom de la qual s'associa automàticament amb els
millors pernils del món, estava llest per celebrar una
de les festes de la matança. La matança... Ritu de
mort, però festa de la vida, promesa d'abundància.
Aquesta festa potser quedi una mica fora de temporada,
si ens posem molt puristes i entenem que l'època
de matança és la que va de Sant Martí a Sant
Antoni, però com que cada sant té la seva vuitena,
la matança es prolonga, i és lògic, fins a aquests dies
que ja gairebé són Carnaval. Festa de la vida, diem,
i així és. Avui la matança en pla tradicional, folklòrica,
s'ha quedat per a les festes; però durant molts segles
la matança era una cosa fonamental. El porc,
animal abominat per les lleis de Moisès i Mahoma,
era l'animal cristià per excel·lència, i Europa –i no diguem,
Espanya– es va construir a l'Edat Mitjana sobre
autèntiques muntanyes de cansalada.
LA GRANDESA DEL PORC
És curiós això del porc. No em refereixo que s'aprofiti
tot l'animal, sinó que, a diferència d'altres que també
ens mengem, viu no serveix absolutament per a
res... encara que ara hi hagi qui passegi pel madrileny
barri de Salamanca un porc vietnamita de mascota.
El porc no dóna llet, no tira de l'arada, no tira
del carro... i, a sobre, menja el mateix que l'ésser
humà. Només assoleix la seva grandesa una vegada
sacrificat. Però, això sí, quina grandesa!
Passarem de puntetes sobre el fet de la matança
en si; no és agradable de sentir, ni de veure. Però cal.
Després de realitzades totes les operacions que el
ritu comporta, ve la gran festa. A la taula, naturalment.
Com comprendran vostès, en les festes de la
matança, inclosa la de Guijuelo, el menú no és el
CAIUS APICIUS GASTRòNOM
clàssic del primer dia, quan el típic era menjar el fetge
i altres vísceres. No. Aquí es menja porc, clar, però
no el que acaba de ser protagonista: a aquest li falten
coses.
Però el menú se les porta. Set entrants i dos plats
contundents a base de porc, excepte una molt refrescant
i benvinguda amanida tradicional. Pa del
país, vi de la terra... Abans, entre els assistents es van
repartir, a peu de «patíbul», «perrunillas» i aiguardent.
Fora de la menjada diguem «oficial», les noies van
distribuir una pila de racions del que aquí anomenen
«chichas», especialitat coneguda en altres llocs
com a «prova», «picadillo», «zorza»... És, exactament,
el «picadillo» que després s'embotirà com xoriço o,
en aquesta terra, com a llonganissa; són dos «chichas»
diferents. A mi aquestes coses m'agraden, i això sí
que ho associo a altres matances, familiars més aviat,
quan als tres o quatre dies calia provar aquest «picadillo»,
aquesta «zorza», per veure si el punt d'equilibri
entre el pebre vermell picant i el dolç era el desitjat.
No fa falta fer matança per gaudir d'això. Vostès
aconsegueixin un quilo de magre de porc, fresc.
Tallin la carn en dauets petits. Aixafin al morter tres
grans d'all, amb sal i una mica de julivert; afegeixin
una mica d'orenga picadeta. Barregin la carn, afegeixin
els pimentons, procurant que tot s'impregni
bé, i deixin la barreja al frigorífic almenys 24 hores.
Quan vagin a procedir, tallin en rodanxes mig quilo
de patates, i fregeixin-les en paella, deixant-les
daurades. Fregeixin després la «zorza» -o «picadillo»,
o prova, o carn- a foc viu; quan tot estigui llest, fregeixin
també un parell d'ous per persona. Posin en
cada plat una capa de papa, cobreixin amb una generosa
dosi de «zorza», tapin amb una altra capa de
«zorza» i coronin cada pila amb un ou ferrat, procurant
que la gemma estigui líquida. I a la taula, on hi
haurà un bon pa per sucar i un vi honrat i sense massa
pretensions per acompanyar.
Per a mi, aquest és el gust de la matança, el de tota
la vida... encara que el porc sigui capaç de donar un
joc que no dóna cap altre animal comestible.

Temps d’espinacs Gastronomia
Es poden menjar de múltiples maneres, cuinats amb patates i amanits amb oli, amb mongetes
seques, amb nata, saltats amb panses i pinyons, en truita i amb ous remenats o escalfats
A ra,
al mercat, és temps
d’espinacs: cal aprofitar-ho,
doncs. També
n’hi ha de primavera –que ja
s’ acosta–, de fulles molt tendres
que es poden menjar en
amanida, crues i d’estiu.
L’espinac (Spinata Oleracea)
procedeix de l’antiga Pèrsia
i va ser aportat pels àrabs.
Les primeres receptes occidentals
apareixen al Libre de
Sent Soví, un receptari català
del segle XIV. A França no
arriben fins al segle XVI, portats
per Caterina de Mèdici.
Als Estats Units arriba molt
tard, de fet fins a principis del
segle XX, l’ època en què el
personatge Popeye (pronuncieu
«popai», 1928; nom que
vol dir «ull esclatant») descobreix
el seu suposat altíssim
contingut en ferro. Aquest alt
contingut fèrric era degut,
però, al fet que es presentava
envasat en llauna, ja que estudis
posteriors han demostrat
que la xifra és falsa o, si més
no, producte d’un falsa interpretació
d’un decimal. A més, encara que en
tingui, el cos no l’assimila. Això no treu que
l’espinac sigui una de les millors verdures que
existeixen –fins i tot, la verdura per excel·lència.
Té vitamina A, potassi, magnesi, vitamina
C, riboflavina, coure, zenc, riboflavina, tiamina,
fósfor i niacina; és, doncs, un bon remineralitzador.
Hi ha espinacs d’hivern, de fulles petitones
i arrugades i espinacs d’estiu, d’una qualitat,
a parer meu, menys interessant, però això
va a gustos. N’hi ha de petits i de grossos, de
fulla triangular i de fulla rodona. Els espinacs
«de primavera», de fulletes menudes, són excel·lents
crus, en amanida. També hi ha altres
verdures antigues, de la Xina, etc., que s’assemblen
als espinacs, incloent-hi els anomenats
«d’aigua», molt bons.
Ja que hem esmentat una verdura xinesa,
diem que els espinacs es poden fer al wok sense
aigua, només rentats (jo els faig així; si no
tenim wok feu servir una cassola de fons gruixut
i grossa, amb tapadora; els espinacs, un cop
cuits –pocs minuts– es redueixen a més de la
meitat. O bé bullint-los cinc minuts o bé sal-
Els panadons són una típica elaboració
de pasta farcida de les terres de Lleida
–el Segrià, l’Urgell, la Noguera. Són
típics d'algunes festes, com les de Setmana
Santa o Nadal. Però ara es fan tot l’any, ja
que són realment deliciosos. Una elaboració
similar, salada a dolça, s'elabora a la resta
dels Països Catalans: pastissets, cocarrois,
robiols, crestes, empanadilles, etc..
Elaboració
Cal rentar bé els espinacs el dia anterior i salar-los
per tal que deixin anar l'aigua, esprement-los
molt bé amb les mans. Col·loqueune
la quantitat pertinent, en un cercle de pasta
aplanada damunt d'una superfície enfarinada
juntament amb unes quantes panses,
incloent-hi un raig d'oli, a fi que el farcit quedi
sucós.
Podeu aplanar la pasta amb un corró; ha de
quedar ben prima, d'uns tres mil·límetres, i
tant-los també directament, sense bullir-los; es
poden bullir –llençant sempre l’aigua, que no
és bona per a brous– o fer al vapor. També, a
la manera de Lleida –per fer els panadons– va
molt bé refregar-los molt amb les mans amb un
grapat de sal, fins que deixin anar la verinada
(suc amargant).
Es poden menjar acompanyats amb patates
i amanits amb oli, amb mongetes seques –una
clàssica recepta catalana–, amb nata (a la crema,
recepta clàssica d’origen francès), saltats
amb panses i pinyons –també una clàssica i exquisida
recepta catalana–, en truita –una de les
formes més recomanables de menjar-los, ja que
el gust de l’ou i de la fulla es complementen
molt bé–, amb ous remenats o escalfats –clàssica
recepta francesa. Se’n fa una quiche anomenada
florentina –ja que els espinacs varen
ser duts a França, com hem dit, pels florentins.
A l’Índia, però també a la Mediterrània, es combinen
–cosa esplèndida des del punt de vista
dietètic– amb cereals, pasta i llegums: cigrons,
llenties o mongetes amb espinacs (ja esmentades),
arròs, pasta, etc. Són també un farcit ex-
Ingredients
● 200 g de pasta
de pa per a cada
panadó (aproximadament)
La recepta
Panadons d’espinacs
● 1 kg d' espinacs
(aprox.)
● panses
● 1 culleradeta
de sal
● oli
d'uns 25 centímetres de diàmetre.
Formeu el panadó doblegant la pasta per la
meitat, fent que quedi com una mitja lluna, i
premeu les vores amb els dits, a fi d'enganxar-les.
Poseu els panadons en una llauna
ruixada amb oli; també podeu untar els panadons.
Feu-los coure a forn mitjà una mitja
horeta.
Notes
– Hi podeu afegir un polsim de pebre, all i julivert
picat, pinyons, etc. Si feu el plat al moment,
escaldeu abans els espinacs i talleu-
cel·lent en tota mena de panadons i pastissets
–que trobem arreu de la Mediterrània–, raviolis
i fins i tot peix al forn, a l’estil de Mallorca o
de Grècia, on també acompanyen la sèpia. Si
es bullen, amb uns tres minuts n’hi ha prou. A
fi que conservin el seu bonic i intens color verd,
el millor és posar-los a bullir en aigua freda i
no tapar el recipient. Un altre consell que cal
tenir en compte és que s’han de menjar sempre
un cop cuits i llençar l’aigua de cocció, pels
nítrits que pot contenir. Cal tenir en compte, a
l’hora de comprar-los, que s’entornen molt.
SIMILARS
Altres verdures de fulla similars als espinacs són
els armolls (Atriplex hortensis), que tenen el triple
de vitamina C i eren molt consumits a l’edat
mitjana, diverses menes d’«espinacs» (si bé
són altres espècies) de la Xina, el tatragoni o
espinac de Nova Zelanda (Tetragonia tetragonoides),
de fulles carnoses, l’horenso o espinac
del Japó, que no té cap particularitat, ja que és
pràcticament igual que el nostre –de fet, no n’és
originari.
los; els podeu saltar a la paella. Les panses
les podeu posar en remull i passar-les abans
per la paella. Si feu servir espinacs crus, heu
de tenir el panadó més temps al forn, a temperatura
més baixa.
– Al País Valencià i a les Balears, cocarrois,
pastissets, robiols es poden farcir amb tonyina
i sofregit, ou dur, pèsols, espinacs o bledes,
plantes silvestres (xicoires, pastanagues...),
tomàquet, pebrot, coliflor, carn, etc.
– Hi ha també panadons o pastissets dolços,
farcits de cabell d'àngel i, opcionalment,
panses, formatge fresc (flaons de Morella),
crema o massapà (flaones de l'Empordà),
confitura.
– En tots els casos, aquestes delicioses pastes
es conserven més d'un dia.
– Si voleu fer la pasta de panadons a casa,
pasteu 1 kg de farina, 2 ous, 1 dl d'oli (aproximadament),
15g de llevat, una xicra de
cafè i un polsim de sal.
13 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega

Col.leccionisme
14 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Xavier
Romero
E n
Memòries gràfiques
Diferents exposicions i promocions editorials divulguen les antigues imatges
els darrers temps podem observar com
diferents estaments ciutadans promouen
el record del nostre passat recent, remuntant-nos
a uns cent anys enrere si fa no fa,
mitjançant la mostra d’antigues imatges que ens
assabenten de com era el territori, els pobles i
les ciutats, així com les seves gents, a inicis d’aquest
segle XX que acabem de deixar i que
tants avenços ha deparat a la humanitat.
Diverses iniciatives desenvolupades per centres
culturals, públics i privats fan de pont entre
aquells temps que visqueren els nostres avis,
i el moment actual. L’interval equivalent a un
segle, de fet poca cosa si mirem cap a anteriors
etapes de la història, però suficient com per poder
copsar la important evolució que han patit
tant el segment urbanístic, com el costumista i
etnogràfic. Es tracta d’unes imatges captades
aleshores amb gran oportunitat i realisme, les
quals ens serveixen a hores d’ara en tant que
proves fefaents, per informar-nos amb tot detall
dels diferents passatges de la societat.
La darrera gran mostra d’antigues fotografies
i postals és la que hom pot visitar aquests dies
i fins al 8 de març, a la Casa de Cultura de Girona,
titulada «La Costa Brava abans de la Costa
Brava», la qual ens apropa al litoral gironí de
l’època 1915-1935 a través del treball fotogràfic
realitzat pel retratista i editor barceloní Lucien
Roisin, propietari de l’establiment Casa de
la Postal. Amb la col.laboració de la majoria
dels arxius de les localitats costaneres i tenint
com a base la col·lecció de Josep Playà, Jaume
Santaló ha coordinat una exhibició de gran categoria,
la qual és presentada així:
La data del 12 de setembre de 1908, quan Ferran
Agulló va publicar l’article «Per la Costa
Brava» a La veu de Catalunya, es considera la
del bateig literari del litoral de les comarques
gironines. Enguany es compleixen, doncs, cent
anys del naixement d’una marca que inicialment
pretenia seguir el model de la Côte d’Azur.
Escriptors i pintors van contribuir ben aviat
a la popularització del nom i a fer de la Costa
Brava un paradís envejat no tan sols per a un
turisme autòcton incipient, sinó també per a les
elits benestants europees. I en aquesta època
de divulgació hi van tenir un paper rellevant
fotògrafs i editors com Lucien Roisin (1876-
1942), especialment a través del seu ampli ca-
tàleg de postals. Amb el seu negoci, La Casa de
la Postal, Roisin esdevindrà un dels principals
difusors de la imatge de la Costa Brava anterior
a la Guerra Civil.
L’ingrés, l’any 1995, del fons Roisin a l’Arxiu
Històric de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya
ha permès recuperar no tan sols les
imatges més comercials que van servir per fer
les postals, sinó d’altres molt menys conegudes
i fins i tot inèdites que revelen l’altra cara
de la Costa Brava, en una vessant més etnològica.
El centenar de fotos que formen aquesta
exposició, d’artesans i comerciants, de pescadors
i pagesos al costat dels primers estiuejants,
es remunten a les tres primeres dècades del segle
X i a una Costa Brava abans de la Costa Brava,
quan encara l’allau turística no s’havia produït.
LA CAMBRA DE SANT FELIU
Per la seva banda, el passat dia 16 de gener es
presentà a s’Agaró un llibre que mostra els primers
cents anys de la Cambra de Comerç de
Sant Feliu de Guíxols; una obra basada en les
imatges que ensenyen tant la indústria surera
–recordem que van ser empresaris d’aquest ram
qui impulsarien l’any 1905 la creació de l’entitat
comercial–, com altres exponents emble-
màtics d’aquest sector de la Costa Brava en relació
amb els serveis i, més concretament, amb
el fenòmen turístic.
Aquest important treball de recerca, obra de
l’historiador Xavier Carmaniu, repassa les actes
camerals, les quals ens aporten tota mena
d’informació sobre els avatars ciutadans, econòmics,
de comunicacions i d’insfraestructures
de la reconeguda per a molts com a la capital
costabravenca.A la mateixa Casa de Cultura gironina,
fa unes setmanes oferirien una altra
mostra de fotografies, aquestes ja situades en
un període més contemporani, inclosos els
anys de la transició. Durant el mes d’abril de
l’any passat i en el mateix indret, Josep Maria
Oliveras muntà «Miralls amb memòria. Fotografia
i fotògrafs, Girona 1860-1940». Com podeu
veure, el ventall del tractament ocupà en
aquella avinentesa molts més anys, fins a pràcticament
els inicis de la fotografia. I per cloure,
cal esmentar l’actual promoció editorial del
Diari de Girona, amb l’obsequi d’una segona
col·lecció de postals de principis del segle XX,
on a través de 96 escollits exemplars es repassen
aspectes urbanístics, paisatjístics i costumistes
de les nostres contrades, que de ben segur
que agradaran a gent de totes les edats, aficionats
o no al col·leccionisme cartofílic.
✔ Bolera amb 12 pistes.
✔ Promocions cada dia de la setmana.
✔ Festes d’aniversari.
✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.
✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».
✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors
i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.
✔ Tornejos d’empresa i grups.
Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03
✔ Matinals especials per a escoles i grups.
www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Gironins del segle
XIX
Josep
Fontbernat
Verdaguer
Feia nits que el veia abocat damunt pàgines i
pàgines de pentagrames, que omplia de manera
frenètica aprofitant la llum d’un quinqué.
– Que és això tan important que et treu hores
de son?
– Un himne.
– Caram. Per a qui?
– Ho veuràs quan creuem la frontera i triomfi
la nostra missió.
Josep Fontbernat Verdaguer va néixer a Bescanó
el 1896. Se sap que ja de petit li agradava
molt la música i que va arribar a ser deixeble
del famós compositor Enric Morera. Posteriorment
també va anar a classe amb Deodat de Severac.
En aquells temps, la capital mundial de
la cultura era París i, per això, tots els artistes
que volien ampliar la seva formació viatjaven a
França. També ho va fer Fontbernat durant els
anys vint. Mentrestant a Espanya, Miguel Primo
de Rivera feia un cop d’estat que acabava amb
el projecte autonomista català iniciat amb la creació
de la Mancomunitat.
Aleshores el músic bescanoní militava a Estat
Català, el partit de Francesc Macià, i va ser
un dels membres del grup impulsor dels fets de
Prats de Molló. Aquest projecte d’envair Catalunya
des de França va fracassar i això va impedir
l’estrena de l’Himne de l’Exèrcit Català,
amb lletra de Ventura Gasol i musicat per Fontbernat.
Igual que els altres components del
complot fou detingut, jutjat i obligat a exiliarse.
Va tornar al Principat el 1930 i fou un dels
fundadors d’Esquerra Republicana. Fruit de les
eleccions de 1931 va esdevenir regidor de Barcelona
i diputat del Parlament. A més, durant la
guerra civil, també va ser director general de
Radiodifusió. Com no podia ser d’altra manera,
el 1939, va tornar a exiliar-se però va mantenir
la seva implicació política, fins al punt que els
seus biògrafs –entre els quals hi ha el periodista
Emili Casademont– expliquen que se li va
oferir la presidència de la Generalitat, però ell
va preferir que fos Josep Tarradellas.
Fontbernat es va instal·lar a Andorra des d’on
van continuar la seva faceta
de músic creant diverses
organitzacions corals,
com ara Els Cors Andorrans.
A Barcelona, el
1930, ja havia fundat Els
Cent Homes d'en Fontbernat.
A més, componia
sardanes, com ara Ja no
et veuré mai més i Santa
Bàrbara, i algunes peces
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista
XAVIER CARMANIU
Patricia Ribera Riera
Directora
simfòniques.
Va morir a Andorra el
1977, quan tenia 81 anys,
i fou enterrat a Anglès. A
Bescanó hi ha una biblioteca
que porta el seu
nom.
Agrair el que tenim
F a
L’articulista conclou que ens tornarem més feliços, serens,
solidaris i feliços si disfrutem del que hi ha.
una setmana
vam deixar el patge
del re, trobantse
una bossa, lligada a
la porta de casa seva,
amb un contingut molt
especial: noranta-nou
monedes d’or pur. Després
de comptar-les una
per una, el seu habitual
somriure havia desaparegut
de la seva cara.
– Noranta-nou monedes...
-pensava el
patge-, són molts diners,
Però em falta una
moneda si vull tenir les
cent. Una vegada més,
va tornar a buscar sobre
la taula, pel terra, a la
bossa, entre les seves
robes, en les seves butxaques,
sota els mobles...
No hi va haver
manera, no va trobar la
moneda que buscava.
– Cent és un número
complet -es repetia,
mentre des de la taula,
el desè i desigual piló
de monedes, semblava
burlar-se d'ell recordant-li
que hi havia noranta-nou monedes d'or.
«Només» noranta-nou.
El rei i el seu assessor, autors del regal, miraven
per la finestra, una mica tristos de confirmar
el que suposaven que passaria. El servent
va guardar les monedes a la bossa i, mirant
cap a totes bandes per comprovar que no
el veiés ningú de la casa, va amagar la bossa
entre la llenya. Després va prendre paper i ploma
i es va asseure a fer càlculs.
Quant de temps hauria d'estalviar el servent
per comprar la seva moneda número cent?
El criat parlava sol, en veu alta. Estava disposat
a treballar dur fins a aconseguir-la. Després,
potser no necessitaria tornar a treballar.
Amb cent monedes d'or, un home pot deixar
de treballar.
Amb cent monedes un home és ric.
Amb cent monedes es pot viure tranquil.
Va acabar el seu càlcul. Si treballava i estalviava
el seu salari i alguns diners extra que pogués
rebre, en onze o dotze anys tindria el necessari
per aconseguir una altra moneda d'or.
Dotze anys és molt temps, va pensar.
Potser podria demanar-li a la seva dona que
busqués treball al poble durant un temps. I, després
de tot, ell mateix acabava la seva feina al
palau a les cinc de la tarda, de manera que podia
treballar fins a la nit i rebre alguna paga extra
per això. Va fer comptes: sumant el seu treball
al poble i el de la seva dona, en set anys
podria reunir els diners.
¡Era massa temps!
Potser podria portar al poble el menjar que
els sobrava totes les nits i vendre’l per unes mo-
ADRIÀ
nedes. De fet, com menys
mengessin, més quantitat
podrien vendre.
Vendre, vendre...
Estava fent calor. Per
què volien tanta roba
d'hivern? Per què tenir més
d'un parell de sabates? Era
un sacrifici. Però en quatre
anys de sacrifici aconseguiria
la seva moneda número
cent i llavors, podria
tornar a ser feliç.
El rei i el savi van tornar
al palau.
Durant els mesos següents,
el patge va tirar endavant
els seus plans tal
com els havia concebut
aquella nit, arruïnant la
seva vida, tal com l'assessor
havia predit.
No va passar molt temps
fins que el rei va acomiadar
el servent. No era agradable
tenir un patge que
sempre estava de mal humor.
Vostè, jo i la majoria de
nosaltres hem estat educats
en aquesta estúpida
ideologia. Semblaria que
sempre ens falta alguna cosa per poder estar
satisfets, i semblaria que només estant completament
satisfets es pot gaudir verdaderament
del que es té. Aquest és un dels mandats que
hem après i que més conspira contra la nostra
capacitat de viure millor. Hem estat educats en
la creença que la felicitat arribarà quan puguem
accedir a «això» que ens falta...
Està de més dir que la societat de consum
s'ocupa de perfeccionar la trampa, fent-nos saber
cada dia, què és l'últim, el que no tenim,
allò al que hauríem d'aspirar si volem ser feliços.
Coses materials, un cos espectacular, una
salut perfecta, la joventut eterna, l'amor incondicional
de tots (i especialment el d’aquells que
no ens estimen).
La clau està a aprendre a menysprear el concepte
del complet, com a imprescindible. Està
en acostumar-se a no sobrevalorar el que ens
falta, per no menysprear el que tenim. Està en
reconèixer que, com en el conte, noranta-nou
monedes és un tresor. Està, a comprendre que
això no significa que has d'abandonar els teus
objectius ni que t’has de conformar amb qualsevol
cosa. Perquè acceptar és una cosa i resignar-se
és una altra.
En èpoques en les quals haurem de tornar a
acceptar algunes de les nostres limitacions (especialment
les econòmiques), seria molt bo trobar
felicitat en disfrutar i agrair el que tenim, en
lloc de patir inútilment per l'inabastable «allò
queensfalta». Sense voler-lo, sense forçar-ho,
sense pensar-ho, sense planejar-ho, aquest simple
canvi és capaç de tornar-nos més serens,
més agraïts, més solidaris, més feliços.
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes
• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada
basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
Primera
visita
gratuïta
Psicologia
Història
15 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Jorge
Bucay

16 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
La Barbie ja en
té cinquanta
La Setmana de la Moda de Nova York homenatja la
nina més famosa amb creacions de diversos dissenyadors
ANA RODRIGUEZ
01
02
03
04

05
06
L’ART DEL DESCANS
Tendencies
17 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Fotos:
1
Juicy Couture.
2
Naeem Khan.
3
Tuleh.
4
Kenneth Cole.
5
La Barbie
original,
dissenyada el
1959 i que ha
tingut centenars
de versions al
llarg dels anys.
6
Twinkle by
Wenlan.
7
Rachel Roy.
C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT
07

Música
18 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 = Working on
a dream Bruce
Springsteen
2 = Esperando
verte Niña Pastori
3 ▲ 50 años
después Raphael
4 = Amaia
Montero Amaia
Montero
5 = Papito Miguel
Bosé
REGNE UNIT
1 ▲ It’s not me
it’s you Lily Allen
2=Only by the
Night Kings of
Leon
3 ▲ Love Songs
UB40
4 ▲ Lovesongs
Luther Vandross
5 ▲ Songs for
you truths for
me James
Morrison
ESTATS
UNITS
1 ▲ The Fray
The Fray
2 ▼ Working on
a dream Bruce
Springsteen
3 ▲ Feel that fire
Dierks Bentley
4 ▼ Fearles
Taylor Swift
5 ▼ I am...
Sasha Fierce
Beyonce
U n
Exigim
eufòria!
El cinquè disc de Mazoni, «Eufòria 5-Esperança 0» es pot
comprar a partir de demà i es pot aconseguir en un triple
format: mitjançant descàrregues digitals, en CD i en vinil
TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ
contundent «no n’hi ha prou amb la
felicitat exigim eufòria» es repeteix com
si fos un crit de guerra a la tornada de
la cançó que obre Eufòria 5-Esperança 0 (Bankrobber,
2009), el nou disc de Mazoni que surt
a la venda avui: dues setmanes després d’haver-lo
avançat al públic gironí en un concert
a la sala Platea, que va esgotar les entrades i
on els més satisfets van poder comprar el CD
abans que arribés a les botigues. Un començament
eufòric i esperançador per al grup de
la Bisbal d’Empordà que lidera Jaume Pla.
Aquest és el cinquè treball discogràfic de
Mazoni –després de Si els dits fossin xilòfons
(2007), Esgarrapada (2006), 7 Songs for a sle-
epless night
(2004) i Días soleados
(2001, autoeditat
i descatalogat)–
que ahir van
presentar a casa,
al Teatre Mundial
de la Bisbal, i que
dijous i divendres
portaran a l’Hospitalet
de Llobregat
i Manresa. La
gira continuarà
per diferents sales
de Catalunya. Tot
i que fins demà
no es podrà comprar
a les botigues,
el darrer treball
de Mazoni ja
es pot escoltar
des de l’1 de febrer.
Eufòria 5-Esperança
0 es pot
aconseguir en un
triple format: a
través de descàrregues
digitals,
en disc compacte
i en vinil.
D’aquesta manera,
els gironins
s’han sumat a una
tendència freqüent
en els últims
temps, consistent
a recuperar
un objecte carregat
de fortes dosis de sentimentalisme i fetitxime
–aquest és el primer treball en vinil
editat per la discogràfica Bankrobber. I seguint
amb l’objecte, aquest disc encara té un altre
valor afegit: una portada basada en obres del
pintor de la Cellera de Ter Xevi Vilaró, que
disposa de versions diferents per al CD i per
al vinil.
Jaume Pla posa
veu i guitarres a
Mazoni, a més de
De gira
El grup de la Bisbal va omplir la sala Platea
de Girona en el seu primer concert amb
l’àlbum que ara presenten arreu de Catalunya
tocar el theremin;
Jordi Rudé s’ocupa
de la guitarra i
dels teclats, Miquel
Sospedra del
baix –tots dos fan
veus–, Aleix Bou la bateria i Toni Molina la
bateria electrònica, els timbals i la percussió.
La incorporació de dues bateries és una de les
novetats formals que criden més l’atenció
d’Eufòria 5-Esperança 0, un projecte amb el
qual Mazoni ha donat una clau de volta al seu
discurs anterior en força, en referents, en personalitat
i en risc.
Novetats
Marilyn Manson, molt heavy
Marilyn Manson (el polèmic cantant i la camaleònica
banda amb la qual comparteix nom) tornen
aquest any amb el que serà el seu setè àlbum d'estudi,
titulat The high end of low. En aquests moments,
el disc es troba en la fase de mescla i encara
no s'ha concretat la seva data de llançament,
tot i que la mateixa banda n’ha confirmat el títol a
través de la seva web oficial. No obstant això, ja circula
el single I want to kill you like they do in the movies.
Sobre el so del nou treball de Marilyn Manson,
ell mateix l’ha descrit com a «molt rude, molt heavy
i molt violent».
Mastretta: «Vivan los músicos»
Vivan los músicos és el títol del nou treball discogràfic
de Nacho Mastretta i la primera prova de la
seva nova forma d'entendre i de fer música com un
procés «col·lectiu, sense trampes» i que busca «recuperar
els valors expressius i la màgia dels instruments».
Es tracta d’un disc d'onze cançons que
es van gravar en tan sols tres dies i amb micròfons
d'ambient, amb els quals no hi ha possibilitat de correcció
després de la gravació, i que és totalment
instrumental.
Coti: «Malditas canciones»
Al març sortirà a la venda Malditas canciones, un
àlbum «al més pur estil rock&roll» en el qual el cantant
argentí Coti ha compost, interpretat i produït les
cançons que l’integren. Segons va informar des de
la discogràfica Universal, Coti també s'ha encarregat
dels arranjaments i de tocar gairebé tots els instruments
donant-li a aquest nou àlbum, el cinquè
de la seva carrera, «un toc personal i únic com només
sap fer-ho ell».
Bandes sonores
Slumdog Milionaire
A.R. Rahman
Interscope Records
La nova cinta
de Danny Boyle
s’ha convertit
en el film sorpresa
de l’any i
un dels màxims
favorits a endur-se’nl’Oscar
–al qual
opta en 10 categories–després
d’haver
guanyat ja el Globus d’Or a la millor pel·lícula. La
seva banda sonora acapara tres nominacions: score
i dues cançons. El seu autor es l’hindú A. R. Rahman,
compositor d’una llarga experiència al seu
país i que també ha treballat per a Spike Lee –Plan
oculto– i al costat del músic Craig Armstrong a Elizabeth:
la edad de oro. Per al film de Boyle, s’ha limitat
a crear una partitura ambiental de caire ètnic
i vitalista que il·lustra determinades escenes i que
no s’implica emocionalment en els personatges ni
en la trama. Tot i que no és la favorita a l’Oscar, en
l’apartat musical, és possible que guanyi alguna estatueta.
Lluís Poch
Deixa’t seduir de nou per la màgia i l’elegància de la MOSCA DE GIRONA
Fes-la volar amb llibertat. T’està esperant. Apa, per GIRONA i per A TOTS. Som-hi, gironins.
DEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONS INTENSAMENT I VOLA AMB ELLA EN TOTAL LLIBERTAT.
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22.
Recordeu que ara també podeu gaudir intensament amb l’Auca per tan sols 3 euros i amb la mosca inclosa.

DVD
High School Musical 3
Director: Kenny Ortega.
Intèrprets: Zach Efron,
Vanessa Hudgens.
Distribuïdora: Disney.
Durada: 112 minuts.
Hi ha qui ho defensarà per la
mitjana d’edat del públic potencial
i altres que al·legaran
que les seves intencions són
honestes, però la veritat és que aquesta comèdia
juvenil, a banda de ser nociva per a les orelles,
ven una visió uniforme i estúpida del món que és
impròpia, fins i tot, de la factoria Disney. P. P.
El arte de la guerra 2
Director: Josef Rusnak.
Intèrprets: Wesley Snipes,
Athena Karkanis.
Distribuïdora: Sony.
Durada: 103 minuts.
Un altre subproducte directe
a DVD amb un Snipes en hores
baixes que sembla entossudit
a robar a Steven Seagal
la seva condició actual de rei
dels videoclubs. La primera part no era gran cosa,
però almenys denotava un cert ofici a les escenes
d’acció; aquesta, en canvi, es limita a fotocopiar altres
films del gènere amplificant-ne el grau de violència.
Només per a molt fans del protagonista. P.
P.
Red de mentiras
Director: Ridley Scott.
Intèrprets: Leonardo DiCaprio,
Russell Crowe.
Distribuïdora: Warner.
Durada: 128 minuts.
Un dels treballs més sòlids de
Ridley Scott, i potser per això
va passar injustament desapercebut.
D’acord que s’assembla massa a altres
thrillers polítics recents, però el contrast entre Orient
i Occident està explicat amb una singular agudesa
i, per un cop, el director controla una mica els
seus excessos visuals. El millor, amb tot, és el personatge
d’un esplèndid Russell Crowe. P. P.
Bandes sonores
La Paloma
John Barry
Harkit Records
La discogràfica Harkit
Records segueix
recuperant partitures
descatalogades
o mai editades en
format CD de John
Barry, el que durant
molts anys va ser
compositor de capçalera
dels films de
James Bond i autor, entre altres, de Memorias de
África. Després d’haver editat l’score de La mujer
maldita (Boom), pel·lícula protagonitzada per Elizaberh
Taylor i Richard Burton, i La caja de las sorpresas
(The wrong box) de Peter Sellers i Michael
Caine, ara posa al mercat aquest CD amb la banda
sonora de La Paloma (The Dove). El film del 1974,
basat en fets reals, explica la història de l’adolescent
nord-americà que es va convertir en la persona
més jove que va donar la volta al món en un veler.
Tot i no ser una de les partitures més aclamades
de John Barry, inclou un dels seus millors temes centrals.
Lluís Poch.
«La sombra del
poder»
D irectors
Kevin Macdonald dirigeix un thriller protagonitzat per
Russell Crowe, Ben Affleck i Helen Mirren que segueix
l’estela de les pel·lícules de Sidney Pollack
tan enyorats com John Frankenheimer
o Sidney Pollack van ser els
que van establir els fonaments d’un determinat
thriller polític que es va consolidar
durant la dècada dels 70, i que recentment ha
viscut un notable apogeu gràcies a les controvèrsies
actuals del món i la necessitat del
gènere de posar al dia les seves lectures. La
veritat és que aquestes s’han tornat més combatives
que mai gràcies, en gran mesura, al fet
que la gamma de grisos que caracteritza la globalització
permet dissoldre amb més eficàcia
les fronteres entre el bé i el mal, i el resultat
són històries
que posen
l’accent en la
incapacitat
dels guardians
de l’ordre
per entendre
les mutacionsideològiques
del seu entorn.
En aquesta tendència s’emmarca La sombra
del poder, un prometedor thriller de Kevin
Macdonald (autor de la notable El último rey
de Escocia) basat en una exitosa sèrie de la
BBC que furga en les no sempre clares diferències
entre premsa i política. Els seus guionistes
són Tony Gilroy, Matthew Michael Carnahan
i Billy Ray i no és estrany: ells són els
responsables, respectivament, de films de temàtica
similar com Michael Clayton, Leones
por corderos i El Espia.
El protagonista de la pel·lícula és Cal McAffrey,
un periodista de Washington D.C. que
TEXT: PEP PRIETO
s’ha especialitzat a destacar casos criminals a
les altes esferes de la política i el món empresarial.
És un d’aquells professionals de qui
tothom espera el següent titular. McAffey és
molt amic de Stephen Collins, un jove congressista
que està revolucionant Washington
amb les seves idees i sembla cridat a netejar
els despatxos de corrupcions. Però quan l’ajudant
(i amant) de Collins apareix brutalment
assassinada, la seva imatge pública cau en picat
i McAffey, convençut que ha estat víctima
d’un parany, es posa a investigar els fets. I el
que descobreix no només afecta els enemics
De la televisió al cinema
La producció, que s’estrenarà a finals d’abril a
Espanya, està basada en una exitosa sèrie de la
BBC sobre les diferències entre premsa i política
de Collins, sinó que pot comprometre seriosament
el futur del país.
Kevin Macdonald sembla inspirar-se sense
gaires manies en l’estil deSidney Pollack i, com
acostumava a fer l’autor de Todos los hombres
del presidente, ha aconseguit reunir un esplèndid
repartiment encapçalat per Russell
Crowe (en una altra de les seves espectaculars
transformacions físiques), Ben Affleck,
Helen Mirren, Rachel McAdams, Viola Davis,
Jason Bateman, Robin Wright Penn i Jeff Daniels.
Si no hi ha canvis de darrera hora, La
sombra del poder arribarà al nostre país a finals
del mes d’abril.
Cinema
19 Dominical
Diumenge 22
de febrer de 2009
GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e llibreria22@llibreria22.net www.llibreria22.net

LL’’ aa bb aa ss tt aa mm ee nn tt ,, ll aa dd ee pp uu rr aa cc ii óó ii ll aa rr ee uu tt ii ll ii tt zz aa cc ii óó dd ee
ll ee ss aa ii gg üü ee ss dd ee ll aa CC oo ss tt aa BB rr aa vv aa ss óó nn ll ee ss nn oo ss tt rr ee ss ff ee ii nn ee ss
www.ccbgi.org
Fotografia Carles Cano
Riera de Cabanyes (Calonge)
Premi Fotografia Aigua
Natura i Costa Brava