Descargar - Els arbres de Fahrenheit

BIEL SUBIRATS PONS
CARTAS DE LOS LECTORES
Els qui aquests dies hem tingut notícia de la mort d’en Paco Fernández
Buey, lamentam la pèrdua de tot un referent del pensament crític dels darrers
temps al nostre país. Gran defensor de la no existència de la política al marge
de la moral, ha esdevingut un intel·lectual inquietant per a les estructures de
poder i, a la vegada, incòmode per a molts sectors de l’esquerra.
Durant els meus estudis d’Economia a la Universitat de Barcelona,
assistí a les seves classes magistrals de Metodologia de les Ciències Socials
de la branca de Política Econòmica i Sociologia, cap allà 1990. Recordo
perfectament com conduïa els debats sobre el model explicatiu econòmic
dominant i ens discernia una teoria econòmica que resultava ser una autèntica
supèrbia analítica i una vertadera bancarrota moral, encofradora d’interessos
privats. El liberalisme econòmic, basat en la idea de que els mercats són
eficients, només quan s’autoregulen i campen lliures de qualsevol control
públic, conté més trucs que el cinturó d’en Batman. Les bondats del mercat en
condicions de competència perfecta són:
1) Cap agent pot influir individualment sobre preus o quantitats i, com la
informació és total i accessible, qualsevol comprador pot escollir amb seguretat
el que més li convé i al millor preu disponible; és a dir, el consumidor és el qui
mana. 2) Demanda i oferta s’autoajusten, ja que l’excés de demanda pressiona
a l’alça els preus i l’excés d’oferta ho fa a la baixa; per tant, el seu funcionament
és automàtic. 3) Funciona com a brúixola indicadora de les inversions més
productives, orientant l’activitat empresarial cap als rendiments més útils per a
la col·lectivitat. 4) El resultat final, en preus i quantitats, de la interacció de tots
els agents esdevé un equilibri òptim, al representar la situació més avantatjosa
per a tots. Els individus, egoistes per naturalesa, al comportar-se de forma
racional, valoren totes les opcions possibles, avaluen oportunament les
conseqüències i decideixen en funció del major benefici propi. Si tots els
individus es comporten d’aquesta manera, i la informació dels preus és suficient
per a fer-ho, voilà: el resultat agregat és tant eficient que ningú pot millorar la
185