2009: Any Internacional de la Reconciliació - IES Torredembarra

EDITORIAL
Ja és aquí la revista que esperàveu. Aviat arribarà el cap de setmana i podreu llegir-la
tranquil·lament a casa estirats al sofà. O millor, com que arriba el bon temps, la podreu llegir a
la platja, a l’aire lliure... poseu-hi imaginació! Volem posar-vos al dia en notícies que afecten el
nostre centre, el nostre entorn... Volem reflectir la vostra opinió sobre diferents temes, divertirvos,
i fer-vos sentir part d’aquest món que és el vostre institut.
2 ANY DE...
4 TREBALL DE RECERCA
5 DENNIS TRENDTEL
6 MINES ANTIPERSONES
8 UN DIA A LA RÀDIO
9 ALFA I OMEGA
11 DETINGUT PER FER PUBLICITAT
12 NOTÍCIES BREUS
16 ALGUNA PREGUNTA MÉS?
18 PROJECTE COMENIUS
19 L’INSTI S’INUNDA
21 PASSATEMPS
23 ALS MEUS ALUMNES
24 LA IMPORTÀNCIA DE L’AMISTAT
25 PER QUÈ?
26 CORRANDES DE 1r DE BATX.
27 UNA TREBALLADORA FAMILIAR
28 ENTREVISTA A LLUÍS CATALÀ
Índex
30 PROJECTE “PLA D’ENTORN”
36 MATÈRIA: ANGLÈS
37 ADÉU INSTITUT
38 LES PROVES CANGUR
39 ENTREVISTA A SANTI ARDÈVOL
41 L’OPTATIVA D’ALEMANY
42 VISITA AL COTTOLENGO
43 VIATGE A CANTÀBRIA
46 MATÈRIA: CIÈNCIES NATURALS
49 AIXÍ VÉNEN... I AIXÍ SE’N VAN
52 A CLASSE DE CIUTADANIA
55 FRAGMENT D’UNA OBRA TEATRAL
56 VIATGE A PARÍS
62 SANT JORDI LITERARI
81 BALAM-BAMBÚ
84 TROBADA DE CORALS
85 CONCURS DE FOTOGRAFIA
86 PREMIS SANT JORDI
90 5MIX
1

Any de ... Rodoreda
Mercè Rodoreda (1908-1983) és la novel·lista més
important de la literatura catalana i, també, la més
traduïda, sobretot la novel·la La plaça del Diamant (1962).
Nascuda a Barcelona, va viure en diverses ciutats europees
com París i Ginebra i va ser testimoni dels esdeveniments
històrics capitals del segle XX; per exemple de dues
guerres: la Civil, a Catalunya
i la Mundial, a França. La
primera va representar un
llarg exili, que abraça el gruix
més important de la seva
vida; la segona va
representar, una experiència dramàtica, i tot plegat va fer
que assolís una profunda maduresa humana i, de retop, literària. De fet, la seva vida és ben bé la
d’una novel·lista —ella afirma haver viscut tal com s’ha de viure: perillosament.
* “Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés
exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de
retop el que escric agrada als altres, millor.”
* “S'acabà la guerra, i vam haver de sortir d'Espanya.
Jo, no per res, perquè jo no havia fet mai política, però
el fet d'haver escrit en català, i haver col·laborat en
revistes, diguem-ne d'esquerres, etcètera, etcètera.”
* “Els alemanys començaren a bombardejar el pont,
amb uns estukes que feien por; i es veien els rosaris de
bombes com queien i explotaven allà prop.”
* “He passat molta gana. He conegut gent molt
interessant i l'abric que duc és herència d'una russa
jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van
quedar-se'm un ovari però el que no deixaré a França
serà ni la meva energia ni la meva joventut.”
* “Vull escriure, necessito escriure; res no m'ha fet
tant de plaer d'ençà que sóc al món, com un llibre meu
acabat d'editar i amb olor de tinta fresca.”
* “Estimat, aquestes coses són la vida.”
Escriptor de l´any 2009
Baltasar Porcel
Potser escric per
afirmar-me. Per
sentir que sóc.
Sóc una persona que ha
viscut arriscadament.
2

Any internacional de l’Astronomia 2009
Un acord de l'ONU ha fet que l'any 2009 sigui
l'any internacional de l'astronomia. Es volen
celebrar els 400 anys d'uns descobriments i
unes teories que van revolucionar la
comprensió de l'Univers. L'any 1609 Galileu
Galilei, professor de Pàdua, construeix un
rudimentari telescopi i l'utilitza, per primer
cop, com a instrument astronòmic. Observa el
relleu lunar, els satèl·lits de Júpiter... i
destrueix així alguns dogmes de l'astronomia
antiga (els cossos celestials no són
esferes perfectes, la Terra no és l'únic
centre dels astres...). El mateix any 1609,
a Heidelberg, Johannes Kepler publica la seva obra Astronomia nova, seu physica coelerstis
tradita commentariis de motibus stellae martis. El llibre de Kepler, astronomia Nova, conté les
conegudes com a dues primeres lleis de Kepler que destrueixen dos dogmes de l'astronomia de
tots els temps: els dels moviments circulars i uniformes de tots els astres.
2009: Any de Darwin
2009: Any Internacional de la Reconciliació
Charles Darwin com a Símbol per a la Celebració de La
Ciència i la Humanitat.
El bicentenari del naixement de Darwin va ser el 12 de
febrer de 2009, data en la qual se celebrà així mateix el 150
aniversari de la publicació del seu famós llibre "L'origen de
les espècies". És una celebració veritablement
internacional que serveix per a demostrar la nostra estima
pels enormes beneficis que el coneixement científic
(adquirit mitjançant la curiositat i l'enginy humà) ha aportat
a l'avanç de la humanitat.
En la sessió plenària del 20 de novembre de 2006, la 56ª Assemblea de Nacions Unides va
decidir declarar l’any 2009 “Any Internacional de la Reconciliació”. La intenció de
l’Assemblea era que aquesta declaració proporcionés a la comunitat internacional l’oportunitat
d’impulsar esforços per desenvolupar processos de reconciliació “que constitueixen una
necessitat i condició per a la construcció d’una pau ferma i duradora”. Però el 2009 no
podia començar pitjor. No només no s’albira una reconciliació entre palestins i israelians en el
curt o mitjà termini, sinó que fins i tot la situació s’ha agreujat des de tots els punts de vista.
“No obstant això, una vegada més, tant aquesta com d’altres situacions de conflicte criden
l’atenció sobre la necessitat de plantejar i de revisar iniciatives com aquesta.”
3

TREBALL DE RECERCA 2009
Quan arriba el gener, els alumnes de segon de batxillerat porten escrit a la samarreta Treball de
Recerca. Després de 4 o 6 mesos o més de feina –ja que alguns comencen a finals de 1r de
batxillerat i aprofiten l’estiu per treballar de valent i d’altres a partir del setembre o octubre- els
seus treballs ja van prenent forma definitiva. Les corredisses finals, els retocs d’última hora, el
lliurament del treball al tutor corresponent. Però aquí no acaba la història. A continuació s’han
de començar a preparar l’exposició oral. És una nota important del treball. Però, tot i que al
principi sembla molt difícil i mitja hora és un temps etern, s’adonen que tenen moltes coses a
dir. Després d’hores d’investigació, organització, recerca, redacció, correcció... les paraules
surten soles.
Aquests són els alumnes que han realitzat el seu treball de recerca 2008 / 2009
ALUMNE TR_TEMA
ALFOCEA SOLE, MIREIA Els noms de carrer a Altafulla
ALPAÑEZ BARRIONUEVO, JORDI Planificació d'una temporada de futbol
BARGUES PIÑOL, JOAN Biomassa i energies per a substituir el petroli
CASTRO GAVALDÀ, MARC Construcció d'un habitatge
COGUL GISBERT, CLARA Història del violí i dels seus lutiers
CONESA RUIZ, XAVIER BERNAT Aplicació d’energies alternatives en una casa unifamiliar
FORTUNY CASALS, ROGER Els sistemes electorals
HESSE, CAROLIN La saviesa de la multitud
MARTINEZ DE PEÓN, ENRIQUE Projecte i reconstrucció d'un espai marítim
MARTINEZ SALAZAR, FRANCESC X. Programació
MESTRE RAMON, MARC La biomassa i funcionament d’una granja de bestiar boví
QUIJIJE SÁNCHEZ, CARLOS ANDRÉS Sistemas de seguridad de un automóvil
SOLER CASAS, MARTA Comparació de mètodes d’inseminació artificial dels porcs
VIDAL TORRES, MARC La táctica del futbol
VIRGILI FIGUERAS, JORDI Rehabilitació d'una casa antiga
VIVES COLL, MARINA Genètica
ALBALADEJO ARAGON, MARINA Anàlisi dels elements clàssics de la novel·la "Les hores
detingudes"
ALMAGRO MORENO, BARBARA No soy tonto, soy disléxico (la dislexia)
ANDREU ROIG, ALBA A story into theater
ARAGALL SERVITJE, ANDREA La màxima inhumanitat mai vista: l’holocaust jueu
BISCAMPS POMARES, ALEXANDRA L'ensenyament de la religió a primària
BORE REGUANT, BERNAT La guerra de les Gàl·lies: armament i estratègia
BORONAT VALLS, IVET La II República i la guerra civil a Baix a Mar
BUTURCA, VALENTINA GIANINA Los mitos sobre el origen del mundo
CORBERA VIDIELLA, BERNAT Pla de màrketing: SINMA
DELGADO GARCIA, DAVID El celler d’en Bacus
FERRANDO MONTESERIN, ALBA Els balls parlats
4

ALUMNE TR_TEMA
GENÉ SANAHUJA, MARIA MERCÈ Los anuncios en campañas electorales
GILBERT, GEORGE La crisi econòmica actual
LOPEZ GARCIA, SOFIA Estudio comparativo: Sin tetas no hay paraíso
LOPEZ GUDIÑO, MONTSERRAT Estudio comparativo del léxico en las lenguas románicas
LÓPEZ ROBLES, MARÍA DOLORES Creixell durant la Guerra civil
MIGUELES MARIN, MANUEL Análisis de anuncios publiciarios en “prime time”
MOLINA YAMUZA, CARLOS Comparativa de sistemes d'entrenament de bàsquet
MUNTADA BERTAS, ELENA Estudi de l'empresa “Coca-cola”
PUIG BACHES, JUDITH La publicitat “No em llegeixis”
RAFAEL SIMON, JESUS MANUEL Estudio deportivo en el municipio de Torredembarra
SAMPERI LÓPEZ, NURIA Història i evolució del piano
TORRES ALGADO, JORDI El complex esportiu d’Altafulla
DENNIS TRENDTEL
És ex-alumne del nostre centre i ens obsequia amb
l’exposició que podeu contemplar al passadís del
nostre Institut. En l’inici de la seva activitat creadora
ha sabut triar punts de vista, llums i enfocaments
interessants. Aquesta és la 2a. exposició que realitza,
la primera va ser a la Biblioteca de Torredembarra.
En Dennis té 20 anys i treballa amb la fotografia,
enganxa cartells per Tarragona i Reus, fa concerts de
Hip-hop, entrena volei i estudia pel seu compte, però
el que més li agrada és
sortir al camp i conèixer la natura.
“Sempre porto la càmera al damunt a veure què puc descobrir.
He vist com treballen els professionals i penso que jo també ho
puc fer. Em sento molt satisfet del talent que tinc”. “Vaig
començar fa un any i mig, aproximadament, jo volia captar
imatges dels meus amics, i llavors em van regalar una digital
però al cap de 4 mesos vaig pensar que si volia dedicar-m’hi
havia de tenir una Reflex i així va ser, ja fa 8 mesos que surto
amb la meva Reflex”
En Dennis diu que li agrada retratar persones que tenen alguna
cosa especial, un pallasso perquè és diferent o una noia amb rastes perquè demostra un caràcter
fort . Però el que més li agrada és fotografiar la natura, “He après a estimar la natura a través
de la fotografia”.
Ara, el seu objectiu immediat és viatjar i conèixer món. Si voleu
conèixer la seva obra, la podeu consultar
a: www.flikr.com/photos/dennistrendtel.
Que tinguis molta sort Dennis!
5

Conferència sobre les mines
antipersones o mines
antipersonal:
Ignasi Piqué Muntané
El dia 10 de febrer a l'aula 001 de
l'IES TORREDEMBARRA l'associació
“Moviment per la Pau” va fer una
conferència per tots els grups de 1r
d’ESO.
A la conferència ens van explicar què era una
mina antipersonal, una MAP o una MUSE.
Les mines antipersonal són uns artefactes
explosius que s'activen quan reben un cert pes.
Dins d'aquest grup s'hi poden trobar les mines
MAP (Mines AntiPersonal) o les mines
MUSE (MUnicions Sense Explotar), és a dir,
granades de mà, granades de morter, bales i
d'altres. Les MAP, poden ser de dos tipus: de
pressió (com la “mina papallona”) i de
fragmentació, s'utilitzen per mutilar, ferir. I les
MUSE poden ser: mines de dispersió i
munició de dispersió. Aquestes són més
perilloses perquè han estat ideades per matar.
Les mines antipersonal es classifiquen en
mines industrials i no industrials. La majoria
de mines no industrials es troben a Colòmbia.
Estan fetes amb ferralla: caragols, claus, ferros
i punxes.
Les conseqüències que sorgeixen en un
terreny amb mines antipersonals són:
-La pobresa, perquè un camp ple de mines ja
no s'hi pot conrear cap tipus d'aliment, ni hi
poden pasturar els animals, i això produeix
una gran davallada en el negoci d'una família.
-El desplaçament de les persones no es pot dur
a terme perquè els llocs pels quals s’ha de
circular estan a vessar de mines.
-La contaminació, perquè una mina quan
explota genera una contaminació abundant i
concentrada.
-La fam, perquè els terrenys queden
impracticables i estèrils.
També ens van explicar algunes mesures que
es van adoptar: El “Dret Internacional
Humanitari” i el “Tractat d'Ottawa” (Canadà).
El “Tractat d'Ottawa” es va crear a l'any 1997
i va guanyar el “Premi Nobel de la Pau”.
Actualment 156 estats han firmat aquest
tractat. I 39 estats encara no ho han fet. A
l'any 2009 s'hi ha afegit l'estat de Palau. La
major part de llocs contaminats per les mines i
REG (Restes Explosives de Guerra) són:
Amèrica del Sud, Àfrica Central i Àfrica del
Sud, Àsia i Rússia.
Els terrenys contaminats per mines es
senyalitzen. Hi ha molts terrenys amb mines
perquè les mines no són molt cares i el cost
per col·locar-les oscil·la entre els 3,5 i els
11,5 €. I treure-les té un cost des dels 350 als
1000 €.
En darrer lloc ens van explicar què era el
desminatge i com el realitzaven. Aquest pot
ser de tres tipus: d'emergència, humanitari i
militar. Tot i que tots tenen uns motius
diferents per fer-los, tots es duen a terme de la
mateixa manera.
Passos del desminatge:
1. Tenint un gos molt ben ensinistrat i que
actuï ràpidament. Perquè els gossos tenen un
olfacte superior al dels humans i poden
detectar l’explosiu que conté una mina.
2. Detectant exactament on és la mina. Perquè
la persona que treu les mines s’hi juga la vida
en tot moment.
3. Utilitzant unes eines especials amb molta
precisió.
4. Traient la mina i guardant-la en un lloc
segur.
6

Laia Molné Navas
Estimat diari, 10-2-09
Avui al col·legi hem anat a un taller que m’ha
impressionat, i com a mi suposo que a molts
companys.
Tractava sobre les mines antipersonals, i jo
vaig pensar “i què és això?”
Però quan vaig entendre què era, no m’ho
creia perquè no ho havia sentit mai: mines
antipersonals? Resulta que són unes bombes
que queden soterrades de guerres passades,
soterrades o dissimulades, que van ser
col·locades pels exèrcits per combatre els
soldats enemics i que en acabar la guerra no
van ser retirades. La gent es pensa que són
fulles o petites joguines i les agafa, o
directament les trepitja. Quan passa alguna
d’aquestes accions explota, causant ferides
molt greus, pèrdues d’una part del cos o fins i
tot la mort.
Trist, veritat? Doncs és una realitat que passa
a molts països i tot per culpa de les guerres,
moren persones innocents que no volien la
guerra, i sobretot nens i nenes que passejaven
pel bosc o fins i tot se les troben al pati de
casa seva.
I això passa a molts països perquè comprar
una mina antipersonal és molt barat, només
costa uns tres o quatre euros. El pitjor és que
treure-les pot costar més de tres mil euros, ja
que es posa en perill la vida d’una persona, la
de qui l’ha de desactivar. Per aquesta operació
es fan servir gossos ensinistrats que detecten
la bomba i avisen per treure-les.
També ens van explicar que hi ha diferents
tipus de mines. Les més conegudes són les
mines explosives o de pressió, mines de
fragmentació, mines saltadores...
Per culpa d’això s’han hagut de
senyalitzar molts espais extensos
on han estat detectades aquestes
mines perquè la gent no
s’apropés, però si es cola un gos
o una pilota, no podem fer res, el
nen hi va al darrera.
I la pregunta que crec que ens hem fet tots:
com pot arribar a succeir tot això? I no es pot
evitar? Sí, sí que es pot evitar ja que hi ha un
tractat que prohibeix que aquell país que el
firmi no pot comprar ni fabricar aquestes
mines antipersonals, és el Tractat d’Ottawa.
Però grans països productors de mines, com
EEUU, no han signat aquest tractat.
I què hi podem fer nosaltres? Res? Alguna
cosa sí, podem participar en alguna de les
associacions, com la que avui ens ha fet la
xerrada, o recollir signatures per protestar
contra aquestsfets.
7

Gerard Recasens Pérez
UN DIA A LA RÀDIO
Feia temps que ho portàvem preparant, i el passat dimarts 16 de desembre el grup de 3r B vam
visitar les instal·lacions d'Ona La Torre per a enregistrar el nostre propi programa, el qual vam
decidir anomenar La Tercera Veu.
Unes setmanes abans la nostra professora de català ens havia “polit” els guions que havíem
escrit per al programa. Eren molt variats; contenien una entrevista, un concurs, una presentació
de l'IES Torredembarra, un conte de Nadal, i les intervencions del Rei Joan Carles entre moltes
altres coses.
Finalment, va arribar el 16 de desembre. A dos quarts de deu vam sortir del centre per dirigirnos
als estudis de la ràdio al Carrer Garrofers. Un cop allà, el director de l'emissora, l'Albert
Bonet, ens va ensenyar l'estudi, la redacció, la cabina dels tècnics i els despatxos.
Després de tot això, vam entrar a l'estudi i ens vam asseure davant els micròfons per enregistrar
el nostre programa. El tècnic, que ens tirava les sintonies i ens indicava quan havíem de parlar,
ens va fer un senyal i el programa va començar. Vam haver de repetir algunes frases perquè ens
entrebancàvem, ens van agafar uns quants atacs de riure, però en poc més d'una hora, ho vam
tenir tot enllestit i només faltava acabar de muntar-ho tot perquè naixés el nostre primer
programa de ràdio. Però això ja era feina del tècnic.
Vam haver d'esperar fins el dia de Sant Esteve per poder-nos escoltar al 107.0 de la freqüència
modulada, però el resultat va ser molt satisfactori i ens va agradar molt. Tota la classe va quedar
fascinada per la ràdio i molt contenta pel programa, i és que vam viure una experiència realment
maca.
(Caricatures fetes per
2n ESO a la classe de
Plàstica)
(Ocells que podem trobar a l’aula 202 )
8

ALFA I OMEGA
Rosa Roca
Alfa i Omega és un joc per conèixer la Bíblia. Sí, aquest Llibre traduït a totes les llengües, no
representa un llibre sol: la paraula Bíblia ve del grec i significa “llibres” i n’hi trobem un total
de 73. L’Antic Testament conté 46 llibres i el Nou Testament 27 llibres.
Doncs bé, Alfa i Omega vol ajudar-nos a descobrir moltes coses de la Bíblia.
Podríem dir que és el Trivial Bíblic. Com s’hi juga? Amb un tauler de 40 caselles, hi hem posat
40 caselles perquè és un número simbòlic, el temps d’una generació.
Hi ha 490 fitxes de preguntes amb les corresponents 490 fitxes de les respostes.
Les preguntes estan repartides en 7 blocs o temes bíblics, com: paràboles, color verd; miracles,
color blanc; fets, color vermell; paraules i frases, color blau; personatges, groc; generes, color
fúcsia i simbologia, violeta. Cada bloc conté 70 preguntes. El número 7 s’ha escollit perquè és
simbòlic, significa: plenitud, perfecció, universalitat, no li cal afegir res perquè ho és tot. El
material necessari és el dau i la Bíblia.
Cada bloc de preguntes és d’un color, de manera que a cada casella s’hi troben diferents colors
perquè el jugador pugui triar el tema. També hi ha algunes caselles amb dibuixos, com: el
desert, el drac, les monedes, etc, segons on cau la fitxa el jugador podrà avançar, o bé, aturar
alguna jugada. Guanyarà, com és natural, el primer que arribi a la casella n. 40.
Alfa i Omega, més que un joc, és un gran viatge, ple de descobriments, i potser, hi haurà
preguntes que després de jugar despertaran la curiositat per continuar buscant la seva resposta,
perquè la Bíblia no és fàcil d’entendre però conté un gran missatge.
Hi trobem infinitat d’històries, personatges, curiositats, misteris, en definitiva si hi pots jugar
segur que no et deixarà indiferent. Veuràs que val la pena.
Alfa i Omega no t’ho dóna tot fet, cal que t’espavilis a buscar les respostes, segur que
t’assabentaràs d’algunes històries que no n’havies sentit a parlar mai. També hi haurà preguntes
que podràs respondre “ipso facto”.
Qui hi pot jugar? Està pensat per a tots els públics perquè hi ha diferents nivells de preguntes.
Número de jugadors: sis, set o més perquè cada jugador pot tenir els seus ajudants per buscar les
solucions. Cal posar-s’hi amb ganes de passar una bona estona, fins i tot, amb alguna coseta per
picar perquè segur que se li obrirà la gana a més d’un.
Algun exemple de pregunta:
Quan es va dividir el Regne d’Israel?
Quin rei va fer construir el Temple de Jerusalem?
Quins evangelistes no van conèixer Jesús?
Una de les narracions mítiques del Gènesi?
Aquest projecte ha estat engegat per la professora Montserrat Muntané que és qui ha fet tot el
muntatge informàtic, el professor Jordi Roig que ha fet els dibuixos i la professora de religió
Rosa Roca que ha fet les preguntes i respostes. "Estem molt animats en aquest projecte
perquè amb la seva publicació podrem obtenir uns guanys que aniran destinats a ajudar el
Tercer món”.
Anima’t a jugar-hi, segur que t’ho passaràs molt bé.
Un joc per conèixer la Bíblia
9

DETINGUT PER FER PUBLICITAT QUE VENIA
HATXÍS.
L’arrestat inundà de
papers els voltants
d’un institut amb el
plànol de casa seva.
Fixeu-vos com està escrit l’anunci
La nota farcida de faltes,
oferia “costo del gueno”
per 20 “uros” a “chabale
rollao”
Sembla una broma però no
ho és. Els Mossos han
detingut a Marcos R.I. un
espanyol de 32 anys que va
inundar de fotocòpies els
carrers que rodejaven un
institut de Badalona.
Quan els mossos van llegir
l’escrit amb tantes faltes
d’ortografia i incorreccions
gramaticals van dubtar de
la seva autenticitat, més
que res perquè no és comú
que un traficant doni el seu
nom i digui on ven la
droga.
El manuscrit anunciava
“costo del gueno” i seguia
amb l’advertiment que
anava destinat “ha chabale
rollao y no venir lo
menore”.
Al traficant se li imputa el
càrrec d’atemptar contra la
salut pública i la venda a
menors.
11

Notícies breus...
GRAN DECEPCIÓ
El dimecres dia 28 de gener, la tutora
Montserrat Muntané, del grup 3r D, va
comunicar a la seva classe, com tots els altres
tutors de 3r que l’esquiada havia estat suspesa.
Ja han començat a haver-hi les primeres
mobilitzacions per tal d’organitzar una sortida
diferent.
Genís i Sergi
LA BRIGADA VERDA
La setmana passada, tres noies de l’IES
Torredembarra estaven fent gimnàstica al pati
i, de sobte, va aparèixer la professora Carmen
Quílez per proposar-los ser de “La brigada
verda”. Aquesta brigada està formada per un
grup de persones que manté net l’institut. Les
tres noies van acceptar de formar-hi part i van
començar a escombrar el pati ja que hi havia
molta sorra a causa de la forta ventada de la
nit anterior. Finalment van acabar després de
dues hores de neteja. Tot havia estat per una
bona causa.
Ainara i Maribel
BRUTÍCIA A DIARI
Com cada dia, les senyores de la neteja fan la
feina de netejar els lavabos de l’institut però
no serveix de gaire ja que a les 9 del matí,
mitja hora després d’haver entrat, els serveis
de l’alumnat ja estan bruts. Resulta vergonyós
que l’alumnat d’aquest centre tinguin tanta
poca educació de no saber mantenir els
lavabos en bones condicions.
Toni i Àlex
MÉS CONTROLS?
Darrerament l’Equip Directiu del nostre
institut està tancant els lavabos de la segona
planta per poder lluitar contra el consum de
tabac o els desperfectes. Els alumnes de 3r
ESO s’han queixat repetidament perquè no
poden anar al servei quan el necessiten. La
Direcció del centre hauria de trobar una
solució ja que no tots som culpables del
vandalisme d’alguns.
Marina i Erika
SENSE ESQUIADA
Els alumnes de 3r estan indignats perquè
finalment la Direcció del centre ha decidit que
aquest any no es farà l’esquiada. La gran
desil·lusió la tenen els alumnes ja que
esperaven amb moltes ganes aquesta escapada
de tres dies per poder esquiar i gaudir de la
resta d’activitats que havien estat proposades.
Ara, aquests alumnes mantenen l’esperança
que ja que l’esquiada ha estat suspesa, es
pugui realitzar alguna sortida esportiva que
s’adeqüi a les dates i projectes que demana la
Direcció.
Natàlia i Maria
*En resposta a Genís i Sergi i a Natàlia i Maria:
a l'IES Torredembarra, com a tots els IES, hi ha un
procediment per sol·licitar sortides que la proposta
de sortida de l’esquiada no ha seguit! En qualsevol
cas, sapigueu que les sortides no les aprova ni
reprova la direcció, sinó el Consell escolar de
l'institut.
Direcció
CUES PER DINAR
Els estudiants de l’IES
Torredembarra estan en
desacord amb l’organització del
servei de menjador del centre.
L’Institut ofereix servei de menjador gratuït
als alumnes d’ESO dilluns, dimarts i dijous.
Principalment aprofiten aquest servei
l’alumnat que no viu al poble. Les classes del
matí acaben a les dues i els nois i les noies
baixen al menjador i sempre es troben amb la
mateixa situació: una acumulació de
gent davant de la porta, empentes i
crits.
Aquests enrenous es produeixen perquè
només hi ha tres monitores que no arriben per
12

atendre i vigilar tants joves. El procés
s’alenteix perquè s’ha de passar llista. Es
tracta d’una llista que està ordenada
alfabèticament per pobles i que una monitora
crida per ordre alfabètic dels pobles i per ordre
alfabètic d’alumnes. I aquí comença el
problema: en el moment de passar llista s’està
tothom davant la porta per sentir el noms i
entrar a dinar.
L’alumnat, per molt que la monitora aixequi la
veu, molts cops no senten cridar el seu nom i
és molt fàcil que posin falta d’assistència.
També s’agreuja perquè quan veuen que un
company no respon, criden tots de cop i es
forma molt de soroll i empentes. També es
queixen perquè no poden dinar amb els amics
sinó que han d’entrar tots amb els del mateix
poble.
Una solució per resoldre aquest problema
podria ser que l’alumnat entrés per cursos i a
unes hores determinades, així s’evitarien les
cues immenses i els estudiants podrien entrar
tranquil·lament i a gust.
Tamara Carballal
SENSE FONAMENTS PER
ESCRIURE
Els conserges es queixen que la
classe de 3r d’ESO A és la que
més guix gasta al llarg de la
setmana.
L’equip docent de 3r ESO A s’han adonat que
quan entren a la classe falta guix a l’hora
d’escriure a la pissarra. Normalment quan
falta guix i el professorat no en té o al calaix
de la taula no n’hi ha, el delegat del grup va a
consergeria i n’agafa. Els conserges li lliuren
el guix però darrerament estan una mica
confosos que just en aquesta classe es gasti
tant de guix al llarg de la setmana. Des de
l’inici del curs acadèmic, 3r ESO A s’emporta
el premi de la classe que més guix gasta.
Però el que no sap el professorat ni els
conserges és que només el 30 % del guix que
es gasta s’empra per treball de la matèria i
l’altre 70 % restant els alumnes i les alumnes
el gasten inútilment guixant la pissarra,
llençant-lo pels aires com si estiguéssim en un
campament militar o simplement convertint-lo
en farina ja que aquest mineral és tou i es
trenca fàcilment.
Els alumnes haurien de prendre consciència
que el material escolar no surt regalat
del cel i que l’institut es gasta la seva part
dels diners per comprar-ne. En un futur no
molt llunyà si es continua gastant guix
d’aquesta manera esbojarrada entre els canvis
de classe, els conserges hauran de prendre
mesures dràstiques.
Tot això pot repercutir de manera negativa
vers al grup ja que hi ha persones que no
veuen correcte malversar els béns comuns, i
tenen ganes de conrear-se el seu propi futur
cap al camí del batxillerat, dels cicles
formatius o de la universitat.
Kingdom Yoko
PER CULPA DEL TABAC?
S’han tancat les portes dels lavabos de la 2a
planta. Els alumnes estan indignats ja que si
necessiten anar al servei s’han de desplaçar a
altres plantes per fer-hi les necessitats.
L’alumnat es queixa d’aquesta decisió ja que
la resta no en té la culpa per veure’s
perjudicats d’aquesta manera. Cal
reflexionar-hi perquè encara que es
tanquin les portes els alumnes que
volen fumar, seguiran fent-ho.
Noèlia
No és perfecte però
és el meu institut.
13

ÚS DE LES MÀQUINES DELS CENTRES
Per Erika Torrente
Actualment hi ha bastants casos de persones que pateixen greus trastorns alimentaris, un d’ells
és l’obesitat. Aquesta malaltia es pot originar per una mala alimentació, és a dir, en aquelles
persones que no tenen una dieta equilibrada i consumeixen greixos i dolços de manera excessiva
i sense fer cap tipus d’exercici físic.
Per aquesta raó crec que a les màquines dels centres hi ha d’haver menjar saludable; entrepans,
per exemple, i excloure les pastes i els dolços que no són bons encara que sigui el que més
agrada. En el meu institut, com en la majoria dels centres educatius, hi ha hagut una polèmica.
Alguns alumnes s’han queixat perquè el servei de bar ha deixat de vendre pastes i productes
d’aquests tipus. Això és un exemple, però crec que a les màquines que podem trobar en els llocs
que freqüentem els joves, hi hauria d’haver menjar més saludable per prendre consciència d’una
bona alimentació.
SEXUALITAT I JOVENT
“Sexe joves” és un portal en el qual el jovent pot informar-se de tots els aspectes
relacionats amb la sexualitat. Conté seccions fixes (Afectivitat i sexualitat, Coneixement del teu
cos, El “petting”, La contracepció…) i espais de contacte per xatejar de manera privada amb
persones expertes o per enviar consultes per correu electrònic. Disposa també d’un bloc amb
informacions i reflexions relacionades amb la sexualitat i un apartat multimèdia on, per
exemple, es poden aprendre a utilitzar correctament els mètodes de barrera tant femenins com
masculins. Un bon lloc de referència, elaborat per l’Institut Català de la Salut.
VICENÇ FERRER, CATALÀ DE L’ANY
Vicenç Ferrer ha guanyat el guardó “Català de l’any 2008“. Vicent Ferrer ha dedicat la seva
vida a millorar la de milions de persones desafavorides a l’Índia, especialment a través de la
Fundació que duu el seu nom, a la zona d’Anantapur.
CONCURS BÍBLIC
Els cursos de 1r i 2n d’ESO han participat al concurs bíblic a nivell de Catalunya.
Al nostre Institut fa uns vint anys que hi participem i cada curs rebem premis a nivell
personal i, també material per a l’Institut, per exemple, Nous Testaments.
Aquest curs, a més del premi que rep cada participant hi ha dues alumnes que han tingut un
accèssit, són:
- Del X CONCURS DE DIBUIX, alumna premiada amb un Accèssit:
Desiree Izquierdo Marin
- ACCÈSSIT PERSONAL, per a l’alumne:
Christopher Gómez Espinosa
14

“ALGUNA PREGUNTA MÉS?” DE 3r B
El recull de les millors frases de professors, professores i alumnes.
Jordi Cortiella: -“A alguns us haurem de canviar de grup a la força... però que consti que a
la força no vol dir que us foti quatre cops de puny i us canviï de grup!”.
-“He apuntat control, no controlet, això vol dir que és difícil!”
-“Però si aquesta equació és del tipus... de les xorres, no?”.
-“Bé, com que demà jo faré vaga (ovació de la classe)... No hi haurà deures (aplaudiments)... Sé
que us sap greu”.
-L'anglès del Jordi Cortiella: “I com ja sabeu, altura en anglès és... jaut, ... jait, jaus, jout,...
aut!”.
-“Si fem servir aquesta fórmula, ens estalviarem una hora i podrem jugar a la PlayStation”
-Si no enteneu això, us torno els diners de la matrícula!
-“El premi de la Prova Cangur són unes vacances pagades a Miami” (aplaudiments i crits) “Ara
no recordo si és això o és una calculadora...”
-Continuen les demostracions d'anglès del Jordi Cortiella: “Aquesta pregunta valdrà 5 paits, ...
poix, poush, ponts,... points!”.
Montse Muntané: -“Cambiar de categoria gramatical es como hacer una operación de
cambio de sexo”.
-¿“Por qué palabras primitivas está formada la palabra coliflor?”. L'Àngela Thomàs respon: “
Por culo y flor”.
-“Estamos en la página 40, pero en la siguiente página, la 120, están las conjunciones” (el llibre
només té 79 pàgines).
Toni Virgili: “-Ara estic fent un article curt de 20 pàgines”.
-“Els australopitecus, l'homo habilis i tota aquesta gent”.
-“Els de Girona són ben espavilats, tota la merda cap aquí baix a Tarragona!”.
-“Si aneu a la Borsa i dieu que voleu invertir 15 euros en una acció, us diran “Tu? On vas tu a
fer el pallasso?”.
-“A casa vostra, també feu això de cridar tant?” (Per vacil·lar-lo, tothom respon: “Síííí!!!”. I ell
reacciona): “Doncs potser convindria que us fotessin un bon gec d'hòsties!”
-“L'emperador d'Uganda era un cafre de cuidado!”
-Per fer-nos callar va dir: “Exerciré la meva vocació de dentista, em sembla que t'hauré
d'arrencar els queixals”.
-Al Jose Castro, un alumne: “Jose, véns a classe que sembles el Yeti, tapat fins al coll!”
-Algú es va fer el graciós i va respondre: “Vés a buscar les tenalles per arrencar-te els queixals!”
Jesús Tabernero: -“El guix vermell, com que sempre l'utilitzem, doncs què passa? Que
s'acaba!”.
-“Ho pintaré amb el guix vermell... ¡ay, no!, que como lo utilicé se me acabó”.
-“Preneu-vos la pols... Ai! El pols”.
-Conversa entre Jesús Tabernero i Tianhao Ma, un alumne xinès de la classe. El profe diu: “-Me
he comprado una novela que se llama “El Chino”, ¿sabías que existía?”. El Tianhao diu que no,
i el Tabernero li respon: “Pues yo sí”.
-“Si haguéssim estat miops fa 1000 anys, y me hubiera encontrado una floreta groga, me
hubiera comido porque hubiera sido un león...”
15

Vanesa Hernández: -“Poneros a hablar, pero en silencio”.
Josep Domingo: -“El compositor Astor Piazzolla va morir fa cinc anys”, (diu el profe).
“Però si aquí diu que va morir el 1992!”, (li responem nosaltres). “Doncs això, fa cinc anys!”.
Montse Garcia: -“Què vol dir “how long?” i l’alumne Gerard Gonzàlez va contestar: - -
“Quant et medeix”.
-“En aquesta frase la referència temporal no hi és però sí que hi és...”.
-Un dia va venir a classe una altra profe d'anglès que estava de guàrdia, volia ajudar al Roger
Pérez a fer els deures i li va preguntar: “Tens algun dubte?”. El Roger li va respondre: “La
veritat és que no”; i la profe li va respondre: “Sí o no? Aclareix-te!”
Montse Roig: “Aquest llibre no comença pel principi”.
Juan López: -Una alumna escriu una fletxa enlloc d'un signe “=”. El professor empipat diu:
-“Una cosa es una flecha, otra cosa es un igual y otra cosa es un canguro!”
-“Algunos en cuarto estarán repitiendo tercero”.
-“No es lo mismo un pollo con plumas que lo que sacamos congelado del horno”. (Té una avaria
al forn).
-“Oye, ¿queréis callar?... ya me canso de decir: oye, ¿queréis callar?”.
-“La leche está hecha de vaca”
-“¿Estás pintando la Capilla Sixtina o apuntándote una fórmula?”.
-“Pensad una cosa: estáis en Europa” Ole tu! Ole tu!
Josep Papaceit: -“Quants tipus de velocitat hi ha?” Jaume Garcia: -“No sé, un puñao,
habrá por lo menos veinte!” Josep Papaceit: -“No, no hay tantas... ¿cuántas hay? Jaume Garcia:
-“La verdá es que nunca me había preguntao ezo!”
Gerard Recasens Pérez – 3r ESO B
Nicola
Weber
2n ESO
16

PROJECTE COMENIUS
L’IES Torredembarra ha estat seleccionat per representar Catalunya en la convenció nacional de
“La Creatividad e Innovación en el Sistema Escolar” que tindrà lloc els propers dies 4 i 5 de
maig a Toledo.
A aquesta trobada assistiran els centres seleccionats de cada Comunitat Autònoma en funció de
la qualitat dels seus projectes Comenius presentats al llarg del curs 2007/2008. En el cas de
Catalunya ha estat seleccionat l’IES Torredembarra i un altre centre de Sant Andreu de la Barca.
L’IES Torredembarra hi serà representat per dues alumnes i un professor.
La convenció serà inaugurada pel President de Castella la Manxa Sr. José Mª Barreda i el
Ministro de Educación, Política Social y Deporte Sr Ángel Gabilondo.
Al llarg dels dos dies es realitzaran diversos tallers de treball col·laboratiu per als alumnes i
professors participants, els resultats i conclusions dels quals seran presentats a la cloenda de la
convenció.
Dins de l’àmbit dels Projectes Educatius Europeus, l’IES Torredembarra ja ha estat seleccionat
com a centre de referència per desenvolupar diferents tipus d’activitats dins de l’àmbit educatiu.
Concretament el dia 1 d’Octubre de 2008 va estar seleccionat pel Departament d’Educació per
presentar i explicar les seves experiències dels Programes Comenius i eTwinning que s’han
vingut desenvolupant en els darrers anys. Aquest acte va tenir lloc a la sala d’actes de l’IES Pere
Martell i va comptar amb la presència del Director dels serveis territorials, Sr. Vicent Villena
Serrano, Neus Lorenzo, cap de Servei de Llengües i Joana Vidal, tècnica superior del Programa
d’aprenentatge permanent (PAP). El Servei de Llengües del Departament d’Educació i la
Secció de Serveis Educatius i Formació Permanent dels ST de Tarragona van organitzar una
jornada informativa sobre el Programa d’aprenentatge permanent (PAP). L'objectiu general del
PAP és facilitar l'intercanvi, la cooperació i la mobilitat entre els sistemes d'educació i formació
dels països europeus participants en el Programa. Els centres de primària i secundària, durant els
últims 10 anys, han participat en programes Comenius, actualment inclosos al PAP, a través de
les diferents opcions, entre les quals, la d’associacions escolars multilaterals i bilaterals i la
d’acollir ajudants Comenius. El professorat ha tingut l’oportunitat de participar en activitats
generals de formació contínua i de formació lingüística a Europa. Concretament el nostre centre
va començar la seva participació en aquests projectes l’any 1999. Això ha donat la possibilitat a
professors i alumnes del nostre centre de visitar, rebre i compartir experiències educatives amb
centres de secundària de: Noruega, Escòcia, Itàlia, Alemanya, Eslovàquia, Eslovènia, Txèquia i
Grècia.
Per altra banda el dia 2 de desembre de 2008, el nostre centre va ser seleccionat per participar a
la Conferència Nacional Temàtica i Fira d'Exposició de Productes i Competències Bàsiques
sobre Projectes Educatius Europeus que va tenir lloc a Madrid. Gràcies a la bona feina
realitzada pel grup de professors i alumnes que van participar al Projecte Comenius "Social and
Ecological Problems" que es va iniciar al curs 2005/2006 i va finalitzar al curs 2007/2008,
L’IES Torredembarra va ser seleccionat per participar en aquesta conferència com a exemple de
bona pràctica juntament amb els centres de la resta de Comunitats Autònomes que han
desenvolupat els millors projectes en aquest àmbit.
Per més informació de les activitats treballades, intercanvis realitzats i articles de premsa, podeu
visitar la pàgina web del projecte Comenius: http://www.xtec.cat/iestorredembarra/comenius.htm
17

Ets mentider? De quina manera?
1.- Un amic s’ha comprat un jersei horrible i et pregunta si t’agrada:
Passa el temps...
a. Li dius una mentida, dir-li la veritat és ferir-lo inútilment
b. Li dius que et sembla horribles, i si no que no t’ho pregunti.
c. En el més pur estil salomònic, li dius que està bé, però que el color no t’agrada.
2.- Sempre que surt a la conversa el nom d‘aquesta persona a qui tens tanta mania:
a. Dius totes les coses dolentes que saps i hi afegeixes el que calgui de la teva collita.
b. Desvies el tema, no respons dels teus baixos instints .
c. Només menteixes si el teu interlocutor no és capaç de fer-se una idea ajustada de la
persona de la qual es parla.
3.- El teu pare t’ha comprat una moto nova i un amic teu et fa una rascada. Li dius al teu
pare que:
a. Un cotxe te l’ha tirat a terra.
b. Que has caigut accidentalment.
c. La deixes al garatge i assegures que no en saps res del tema.
4.- Per tu, mentir és:
a. Una forma de gaudir de la realitat
b. Una forma d’encobrir la realitat
c. Un vici
5.- Sempre que es presenta l’ocasió de dir una mentida:
a. La dius, simplement pel plaer de dir-la.
b. La dius si amb això obtens alguna cosa.
c. No dius mai mentides.
Com resoldre el qüestionari: Per resoldre el qüestionari busca la lletra que més abunda en
les teves respostes. La lletra que més abundi serà la resposta que et dirà de quina pasta estàs fet.
RESULTATS:
A) Per tu mentir és una forma d’ampliar la imaginació i el plaer d’inventar coses. En definitiva
creus que no serveix per res.
B) Tu ets un gran mentider, tot és en tu i per tu una gran mentida que vius com un vici. Incapaç
d’assumir-te tal com ets, potser t’enfortiria posar-te en contacte amb alguna associació de
mentiders anònims.
C) Vius la mentida amb gran culpabilitat i no arribes a estar mai prou segur encara que t’hi
amaguis darrera. La por és un camí tortuós
20

Saps resoldre aquest Sudoku? Laberint
Enigmes
LES FILLES DEL PROFESSOR
Dos professors estan parlant de les seves famílies.
- Per cert, quants anys tenen les teves tres filles? - pregunta un.
- El producte de les seves edats és 36, i la seva suma, casualment, és igual que el número
de casa teva.
Al cap d'una estona de reflexió diu: - Em falta una dada.
- Tens raó - afirma l'altre. - M'havia oblidat de dir-te que la més gran toca el piano.
Quants anys tenen les filles del professor?
VI AIGUALIT
Tenim un got d'aigua i un got de vi. Agafem una cullerada del got de vi i la barregem amb
l'aigua. Després agafem una cullerada d'aquesta barreja i l'afegim al got de vi.
Hi ha més aigua al got de vi? O hi ha més vi al got d'aigua?
GUANYA LA MINORIA
Un Congrés, que consta de 100 membres, ha d'escollir entre quatre propostes: A, B, C, i
D. El President vol que sigui escollida l’opció C; la segona preferència és la A, després
prefereix la D, i la que menys desitja que surti escollida és la B. Aquest mateix ordre el
comparteixen només 17 membres. Hi ha 32 membres que prefereixen A a B, B a D i D a C.
34 prefereixen D a B, B a C, i C a A. I els 17 restants prefereixen B a A, A a C i C a D.
La votació funciona per eliminatòries, votant dues propostes cada vegada i eliminant la
que obté menys vots. El President no té dret a votar però pot escollir l'ordre de les
votacions. Aconseguirà que surti escollida la proposta C?
(Se suposa que cada membre sempre vota segons la seves preferències).
21

CADENA PERPÈTUA
El guardià d'una cel·la diu al presoner:
-Com pots veure, la porta de la teva cel·la té un pany amb una combinació de 10 rodes;
si trobes la combinació exacta seràs lliure.
-Doncs només cal que vagi provant diferents combinacions. -respon el presoner.
-Sí, però encara que poguessis provar una combinació per segon trigaries 100 anys a
sortir.
-Doncs enlloc d'ajudar-me només has volgut burlar-te de mi. -diu enfadat el presoner.
-Per això t'he donat una pista. -contesta el guardià, i acte seguit marxa sense dir res
més. Al cap de mitja hora el presoner era lliure. Quant hauries trigat tu a sortir?
SOLUCIONS
LES FILLES DEL PROFESSOR
El número 36 es pot descompondre en tres factors de les següents maneres: 1x1x36 , 1x2x18 , 1x3x12 , 1x4x9 ,
1x6x6 , 2x2x9 , 2x3x6 i 3x3x4.
Òbviament el professor que intenta resoldre aquest problema sap el número de casa seva. Per tant les sumes
úniques les descarta. Només 1x6x6 i 2x2x9 tenen la mateixa suma, 13. Per tant la pista que li falta és saber que una
de les filles és més gran que les altres dues, i això només es dóna en el cas de 2, 2 i 9 anys.
VI AIGUALIT
Hi ha exactament la mateixa quantitat de vi al got d'aigua que viceversa. Si hem extret una quantitat x de líquid
d'un got i l'hem tornat a afegir, vol dir que a tots dos gots hi ha la mateixa quantitat que abans de començar la
barreja. Per tant la quantitat ha de ser idèntica.
GUANYA LA MINORIA
Efectivament guanya l'opció C tot i ser minoritària sempre que el president opti pel següent ordre de votacions:
D guanya a B per 51 vots a 49; A guanya a D per 66 a 34; i C guanya a A per 51 a 49.
CADENA PERPÈTUA
La pista que dóna el guardià és que el seu comentari és literal. És a dir a la velocitat d’una combinació per
segon, al cap de 100 anys justos (anys de traspàs inclosos) marcaria la combinació 3 1 5 5 7 6 0 0 0 0, ja que
3.155.760.000 són els segons que hi ha en 100 anys.
22

Als meus alumnes de l’Aula Oberta 2009
Quiero decir a los que detrás vengan
que momento a momento me esfuerzo
pero también aprovecho y de vosotros aprendo.
Me enseñáis como se distinguen nuevos colores ,
nuevos olores, me mostráis como ojos diferentes
miran en la misma línea,
Como ojos preciosos dan miedo con sus miradas,
como con esas miradas abstractas
véis un mundo carente y diverso,
ojeadas que cuando miran, hablan,
ellos, vuestros ojos,
dicen lo que sin saber necesitan.
Necesitáis ver coherencia con vosotros y
que os aprieten con tacto las tuercas,
cuando esas tuercas ya han dado muchas vueltas
entonces, algo está ya listo para funcionar.
Esas tantas cosas y esas vuestras abundancias
son los culpables de los errores y situaciones,
de ahí esas vuestras gallardías para esconder las
carencias, de ahí la confusión de valores,
esos vuestros andares hablando, cuando por la
boca… No saben!!
Algo que me sirve siempre para ajustar
las tuercas desenroscadas y de vosotros
lo aprendí hace años es el “fivty-fivty “
Por ejemplo: sacar punta a un lápiz;
o sacar la mina escondida de un portaminas.
Usando sacapuntas, un lápiz dándole vueltas y vueltas aparece la punta y se rompe,
de nuevo volvemos a dar vueltas hasta que la mina no se rompa, los lápices entonces están listos para
escribir. Ellos los lápices, vosotros los sujetos
estáis listos para escribir, casi siempre fuera de línea
pero la experiencia y el cariño os mantienen sobre pautas, porque sin saberlo así lo queréis.
Cuando el sacapuntas de la experiencia da vueltas
y vueltas, los lápices están listos para escribir,
lo hacen y dejan señal para que se lea lo escrito
y además se vea la herramienta utilizada.
Un portaminas guarda en su interior la mina
a veces insignificante, y a veces más grande
pero siempre lista para usarse,
sólo sabiendo el momento , la tuerca
y dónde hay que apretarle.
Una escritura clara en renglón de doble línea
es lo que pedís a gritos,
y eso es lo que rubrico con ayuda de vuestros padres,
porque aunque sea sobre línea de renglón doble
¡ Debe leerse lo escrito !
¡Gracias, por no tirar la toalla
cuando os creíais en el último
asalto!
¡Gracias, por dejaros llevar de la
mano aunque sólo sea para
escribir el abecedario!
¡Gracias, por ser capaces de pedir
perdón y dar las gracias!
¡Gracias, por empezar a utilizar la
razón de la comunicación!
Vuestra profesora Carmen Quílez 2008-09
23

La importància de l’amistat
Per Gemma Magriñà
L’amistat és un lligam entre les persones que
actualment està envoltat d’hipocresia. Aquest
sentiment és minoritari i la gent l’aparenta.
Tothom sol dir que té molts amics i que està
envoltat de gent que l’estima, però l’únic que
estan fent és enganyar-se a ells mateixos.
D’amics se’n tenen molt pocs, potser els pots
comptar amb els dits d’una mà, i entre els
escollits encara podries fer una altra tria. Per
què aparentar una cosa que ja
no sents? Per què s’ha de ser
tan fals? Ho trobo absurd.
Sigues realista, quantes
vegades has pensat que aquella
persona mai no et fallarà, que
sempre serà al teu costat, que
et protegirà i no ho ha fet ni la
meitat de les ocasions? És més,
encara has buscat una excusa
per defensar-lo i demostrar que
si no ha estat en aquell moment
que tu ho necessitaves era per una altra raó de
més pes.
Les primeres vegades encara fas veure que tu
mateix t’ho creus, però al final et sents tan
buit i ridícul de fer l’idiota com l’has fet, que
no tens cap altre remei que admetre i acceptar
que t’ha fallat.
Un bon amic és el que sap què diràs en cada
situació, el que coneix les teves mirades, el
que no pregunta sinó que espera que li
expliquis, el que et fa veure alguna cosa que
no has fet bé, el que és sincer amb tu i amb
ell mateix, el que sap què necessites en cada
moment i el que en situacions complicades
sempre està amb tu.
Costa molt trobar un bon amic. És molt
difícil. Hi ha gent que no l’arriba a trobar
mai. Jo em sento molt orgullosa dels meus.
El valor dels petons....
Per L. Trobanoms
Heu pensat mai quin preu té un petó? De
quants tipus n'hi ha? De quants sabors?
Olors? Heu besat fa poquet? Us han besat?
Heu gaudit? De quin tipus de petons? Som
conscients del seu valor? Sou conscients que
potser aquest petó despistat i de passada que
heu fet aquest matí potser té molta
importància per la persona que l'ha rebut? Us
agrada fer petons? Espereu que us en facin o
els demaneu? Millor rebre’ls? Sou molt
petoners i molt petoneres?
Jo sóc molt petonera, ho admeto, tinc debilitat
pels petons dels nois que fan bona olor.
Sempre tanco els ulls quan me’n fan un, no sé
el motiu, sé que m'agrada més, sigui un
petonet tendre, sigui un petó passional, llarg i
d'aquells que
quedes sense
respirar, sigui
un petó de
compromís...
Bé, d'aquests
procuro ferne
els mínims
possibles.
Però de
vegades...
Els meus
petons tenen
un preu, el preu de la sinceritat i l'afecte, de la
passió, si no n'hi ha aquests sentiments, doncs
no n’hi ha. Ara penso... fa massa temps que no
rebo uns petons que m'agraden molt..... però
no perdo l'esperança de trobar qui ho faci....
Feu petons, curen moltes coses.
24

Per què?
--Per què el pa de motlle és quadrat i els embotits són rodons?
--Per què a les pel·lícules de por sempre hi ha una porta tancada per on surt molta llum
per les obertures? Què fan els esperits, fotocòpies?
--Per què quan em vaig comprar el pis, no em van donar la bola que tenen tots els altres veïns, i
que sempre els cau a terra a partir de les dotze de la nit?
--Per què obrim la boca cada vegada que mirem al sostre?
--Per què anem a la nevera cada quart d’hora si sempre hi ha el mateix?
--Per què si mai no fem servir les “pàgines grogues” quan les veus al teu portal et poses
molt content i, de fet, t’entren ganes d’endur-te-les totes?
--Per què quan ens moquem mirem què hi hem posat? Què hi esperem trobar? Escopinyes?
--Per què quan ens pengen el telèfon ens quedem mirant-lo com si l’aparell en tingués la
culpa?
--Per què quan ens truquen al mòbil tenim la necessitat irrefrenable de posar-nos a caminar d’un
costat a l’altre?
--Per què quan estem en un lloc alt, ens obsessionem per veure casa nostra? “Mira, mira,
allà, al costat de l’edifici vermell”.
--Per què quan llencem una carta a la bústia ens posem a mirar pel forat a investigar què hi ha a
l’interior? Què hi esperem trobar? Un carter petit?
--Per què obrim els ulls quan estem a fosques? Què ens pensem? Que tenim superpoders?
--Per què hi ha tanta gent que, quan estan menjant gelat de cucurutxo, mossega la punteta de
baix quan està a la meitat? Que us començarà a regalimar pel forat!
--Per què sempre que ens cau la llesca de pa amb tomàquet, toca a terra la part sucada?
--Per què quan un aparell elèctric no funciona, no se’ns acut una altra cosa que prémer amb més
força el botó d’engegar-lo?
--Per què quan algú es posa gotes als ulls, obre la boca d’aquella manera tan estranya?
Que és col·liri i no tequila!
--Per què quan ens posem a fer cua en la caixa d’un supermercat anem a parar sempre a la que
va més lenta?
--Per què quan agafem una capsa de medicaments, tot i que la girem moltes vegades,
sempre l’obrim pel costat que no és, i
apareix el prospecte?
--Per què has mirat al sostre a la quarta
pregunta?
--Per què has mirat quina era la quarta
pregunta?
EN CATALÀ:
-A mi sí que re m'hi fa que faci sol
EN GALLEC:
-Pola ponte pasei, collín cordóns cordóns
deixei.
EN ANGLÈS:
Three witches watch three Swatch watches.
Which witch watch which Swatch watch?
EN LLATÍ:
O Tite tute Tati tibi tanta tyranne tulisti!
EN FRANCÈS:
Cinq chiens chassent six chats.
EN CASTELLÀ:
Cuando cuentas cuentos, cuenta cuantos
cuentos cuentas... porqué cuando cuentas
cuentos, nunca cuentas cuantos cuentos
cuentas!
25

Una nit de lluna plena
vas jurar fer-me princesa.
I jo creient que somniava
vaig besar-te entre la palla.
**
És responsabilitat
el que trobo més enllà
no hi podré pas arribar
si no em poso a treballar.
**
Cercant un amor perdut
estic sol en la mar
em sento tan abatut,
no puc deixar de pensar.
**
El meu amor és flexió
ja no temo a la mort
quina és l’elecció?
paraules des del meu cor.
No tinc paraules per dir
marxa i deixa’m en pau,
que no vull veure morir,
la meva estimada au.
**
Una rosa en el meu hort,
una maragda que és d’or,
un sentiment en mon cor,
una paraula: amor.
**
Una minyona de nom
“Mona”, amb vestit de rosa,
maca! Li vaig dir al passar,
i al calaix vam festejar.
**
Parlaré de l’institut,
tan bonic i tan fotut,
i encara sense llaüt
cantaré alguna virtut.
Corrandes de 1r de batx.
I just en aquell moment,
quan jo més trist estava
vas arribar vacil·lant
amb compassiva mirada.
**
Tenia molt a explicar,
no sabia com començar,
als teus ulls jo vaig mirar,
i aquells mots ja van arribar.
**
Potser tot el que jo sento
em fa actuar com no vull,
i és que sovint jo m’amago
en la lluïssor dels teus ulls.
**
Era un dia de tardor,
quan veié una minyona,
i amb el cor ple de dolçor,
marxàrem cap a Girona.
**
Atret pel teu somriure
i enllumenat pels teus llavis
enamorat penso viure
fins que tots dos siguem avis.
**
Diuen que l’amor és cec
i vull veure’t cada dia
si algun dia no et veig
mai més m’ho perdonaria.
**
Ets la meva esperança,
també la meva princesa.
La teva llum està encesa,
alimentant l’enyorança.
**
Et trobo a faltar tant,
que no puc estar aquí.
No deixo d’estar pensant,
què fas tu sense mi.
26

Entrevista a una treballadora
familiar.
Per Mariana Ramírez i Laura de Blas.
Vam decidir fer aquest treball sobre una
treballadora familiar, Yolanda Ortiz, ja que
pensem que és una professió molt bonica. És
una professió que no tothom pot fer, perquè
s’ha de ser una persona molt atenta, tenir
molta cura de les persones, estimar la gent i
ser molt forta.
Aquesta feina consisteix a ajudar les persones
que ho necessiten ja sigui per la seva edat
avançada o perquè són discapacitats. Els
ajuden a dutxar-se, vestir-se, donar de menjar..
entre altres activitats. Treballen en centres
especialitzats que són les anomenades
residències on viuen aquestes persones o
també els Tallers, on passen el dia fent
activitats. També les treballadores familiars
treballen de casa en casa, és a dir fan feina en
els domicilis.
El millor de tot és que ho fan per amor al seu
treball.
Entrevistadores: Hola, bon dia!
Treballadora familiar: Hola!
E: Comencem l’entrevista?
T.F.: Comencem!
E: Com definiries el teu treball?
T.F.: És l’ajuda a persones dependents.
E: Què és el que t’agrada més del teu
treball?
T.F.: Poder donar-los el millor de mi.
E: Quines qualitats són fonamentals per fer
el teu treball?
T.F. Tenir humanitat, dedicació.
E: Et sents a gust amb el teu treball? Per
què?
T.F. Sí, perquè els puc ajudar en tot el que
puc.
E: Aquest sector també pateix la crisi?
T.F.: Sí, perquè no s’ha desenvolupat la llei de
dependència.
E: Has d’estar preparada per aquesta
feina?
T.F.: Sí, moltes persones exerceixen sense
estar preparades.
E: Quins són els coneixements bàsics per
treballar-hi?
T.F.: Coneixements sanitaris, de geriatria, del
que és una persona dependent i del seu grau
de dependència i de manipulació d’aliments.
E: Moltes gràcies, ha estat una conversa
molt agradable.
T.F. De res, noies. Que us vagi tot bé.
L’alumnat del nostre institut ha participat en el 1r Congrés
palindròmic que s’ha celebrat a Torredembarra. S’han presentat
300 treballs i tots rebran un diploma de participació.
27

Entrevista a Lluís Català per les alumnes i els alumnes de 2n d’ESO D
Lluís Català és el nostre professor de ciències socials. Fa 42 anys que ensenya,
primer com a mestre de primària i després com a professor d’institut. Durant 5
anys va ser director del nostre centre (1994-1999) . En aquest espai de temps es va
construir i inaugurar l’edifici actual, i també es va implantar l’ESO. Enguany és
l’últim curs que passa entre nosaltres, perquè al juny es jubila.
Fa uns dies a classe li vam fer l’entrevista que ara publiquem. Ens ho vam passar
molt bé, érem nosaltres els que fèiem les preguntes i ell havia de contestar...
Des d’aquí li volem agrair tots els anys que ha compartit amb nosaltres i tot el que
ens ha ensenyat i li desitgem que sigui molt feliç en la nova etapa.
-Quants anys fa que et dediques a la docència?
42, dels 19 als 61 anys.
-Sempre has estat professor de ciències socials?
No, també vaig ser professor d’anglès
-Si tornessis enrere, tornaries a
ser professor?
Sí, jo crec que sí. Estic molt content
de ser professor. M’ha agradat molt
sempre i encara em continua
agradant. I m’ho passo molt bé,
encara que hi hagi algun problema,
disgust...
-A quina edat vas començar a
exercir de professor?
Als 19 anys, de mestre de primària; i
als 28, de professor d’institut
-Quina ha estat l’etapa més feliç de la teva vida professional?
De l’última, n’estic molt content... és la que tinc més present. No recordo cap etapa dolenta,
cada cop m’he trobat més a gust fent de professor. La primera va ésser la més difícil.
-Quin alumnat t’agrada més , el d’abans o el d’ara?
Els joves cada cop sou més agradables, més sincers, més nobles, però potser menys treballadors
i teniu menys interès en (per) l’estudi
-Quants anys vas ser director del nostre institut?
5 anys, del 1994 al 1999.
-Què t’agrada més, ser director o professor?
Professor. La feina de director és més complicada, és diferent. Més d’administració i govern,
parlar amb pares...Mai no he deixat de ser professor.
-Què és el que més et va agradar de la teva etapa de director?
28

Intentar ajudar els alumnes, els companys...que funcionés bé l’institut. Va ésser una etapa molt
difícil: el trasllat a l’institut actual, la implantació de l’ESO, amb l’arribada d’alumnat més
jove... Abans no venien fins als setze anys...
-Què és el que més t’agrada del teu treball?
Les hores de classe, el pitjor per mi és corregir a casa.
-Abans de fer de professor, vas fer alguna altra feina?
Els estius treballava en alguna fàbrica, fins i tot vaig anar a treballar a Alemanya
-Quins alumnes enyoraràs més, els més llestos, els més pallassos...?
Jo crec que tots. Sobretot els que s’esforcen, no cal que siguin llestos.
-T’agradaria encara continuar fent de professor?
Ara ja sóc gran i també estic il·lusionat de ser “jubilat”
-Què t’agradaria fer en el teu
temps lliure?
Seguiré amb la recerca històrica,
llegir i viatjar...
-Sabem que t’agrada molt la
pintura, quin és el teu quadre i
pintor favorits?
El pintor Joan Miró, i un
quadre... és molt difícil.
-Quants “comunicats” has
posat en la teva vida de
professor?
Pocs...
-En què somiaves de petit?
Viure en un altre continent, a Amèrica. M’hauria agradat viure als Estats Units.
-T’agradava jugar a Futbol?
Sí era molt “futbolero” i encara m’agrada i hi jugaria si no fos que em canso molt aviat.
-Quin consell donaries als joves?
Que tinguin il.lusió, que no es desanimin mai.
-Una obra arquitectònica?
La Pedrera.
-Un llibre?
Els germans Karamazov.
-Quines qualitats valores més en les persones?
La sinceritat, l’esforç.
Quines detestes?
La mentida, la “xuleria”.
-Un equip de futbol?
El Barça, però els respecto tots.
Una ciutat?
-Barcelona.
Un nom?
-Marisa.
-Un fet històric que t’hagi impactat?
La Revolució Russa.
-Un personatge històric?
Karl Marx.
-Un fet històric que detestis?
Qualsevol guerra, discussió, violència.
29

PROJECTE LITERARI DE PLA D´ENTORN
Com els darrers dos anys, aquest curs també es va posar en marxa un projecte literari que té lloc
simultàniament en tots els centres educatius de Torredembarra. Els objectius primordials
d’aquest projecte, immers en un marc de “Pla d’entorn”, són fomentar el treball cooperatiu dins
les aules i sensibilitzar l’alumnat pel tema intercultural.
El projecte-concurs l’hem anomenat: “El jardí de la diversitat” en els centres de primària i
“Cultures diverses, una sola veu” en els centres de secundària. Aquest concurs té com a resultat
final un llibre, que publica l’Ajuntament del poble, amb els quinze textos guanyadors de cada
centre.
Durant el mesos de febrer i març hi va haver a l’IES unes fotos exposades als vidres de la
biblioteca; les fotos anaven acompanyades amb uns textos que podien servir d’exemple a tots
aquells que volguessin participar en el concurs. Aquesta “exposició” era una petita mostra de
l’exposició real que es feia simultàniament a l’Ajuntament, amb molt més material.
També durant el mes de febrer, els tutors/es de primer d’ESO van tenir a la seva disposició un
petit dossier per treballar diferents cultures. Al final d’aquest dossier, el darrer full indicava com
havia de ser l’escrit per participar en el concurs.
La resta de cursos d’ESO van rebre des de les tutories les indicacions per participar
voluntàriament en el projecte.
Durant el mes de març les coordinacions LIC dels centres de la Torre vam fer la selecció de
textos que sortiran publicats.
Els nois i noies guanyadors assisteixen, a final de maig, a un acte públic a l’Ajuntament on
reben el premi (el llibre i algun detall) i el reconeixement del públic. L’acte acostuma a ser
entranyable per als participants i per a les seves famílies. Aquest curs, a més, les corals de
cadascun dels centres interpreten una cançó en una llengua diferent.
Amb aquest escrit volem agrair la participació en el projecte de Rafel Prunera, coordinador de
primer d’ESO, i als tutors/es de 1r d’ESO la tasca feta amb els dossiers; a Marian Márquez i a la
coral la seva valuosa aportació musical; a la resta de tutors/es, que hagin col·laborat a encoratjar
els alumnes a participar; i, evidentment, als i a les alumnes els agraïm la participació.
Esperem que aquest projecte literari tingui com a resultat final un bon
llibre, i us oferim els textos del nostre IES que han estat seleccionats:
30

TÒKIO
Ignasi Piqué, 13 anys
Des dels afores de Tòkio contemplo apassionat
aquests gratacels que no s’acaben mai, i que a la
nit són un espectacle de colors en moviment. Aquí,
als afores, la gent passeja i medita per grans
jardins molt ben cuidats. Allà, al cor de la gran
ciutat es barreja una gran cultura de tradició i
modernitat, una gran capacitat de treball i una
tecnologia molt desenvolupada. Dels japonesos
també em fascina que són grans músics, i els tipus
de menjar, i el Fuji Yama o Mont Fuji, i la llengua
japonesa que ja estic estudiant i que espero
aprendre algun dia.
....................
ARREU DEL MÓN
Brian Díaz, 12 anys
A mi m’agrada el món sencer: M’agradaria anar a
viure a Nova York perquè hi ha anat un amic meu
i així el podria veure.
M’agradaria anar a viure a la Xina per visitar la
gran muralla i la Ciutat Prohibida. Potser hi
aprendria arts marcials i aprendria encara més a
estimar els óssos panda. Potser em somriurien, des
de sota els seus barrets acabats en punta, les noies
d’ullets brillants mentre, amb els peus enfonsats
sota l’aigua, estaríem plantant arròs.
Potser m’agradaria viure a Egipte, quan sigui gran,
i admiraria les piràmides i seria arqueòleg per
intentar evitar que el món modern els prengui més
coses seves.
M’agradaria passar un temps... en molts països, i
aprendre de cadascun diferents maneres de viure.
....................
JAVA
Arnau Ribera, 13 anys
Volcans alçant-se com soldats topen amb grans
cultius d’arròs.
Els habitants, amables i riallers, celebren grans
festes i amaguen temples amb enginy dins la selva.
Petits animals esperen a ser descoberts, i moltes
plantes amb propietats encara desconegudes
esperen el seu torn per ajudar la Humanitat.
En aquestes illes, sota una aparença austera,
trobem un gran cor i una vida plena.
....................
CATALUNYA
Pau Duran, 14 anys
Doncs a mi m’agrada haver nascut aquí, a
Catalunya, a la costa, a Torredembarra. Vivim ran
de mar i tenim els Pirineus a quatre passes; o
Prades, o la Mussara aquí mateix. Això vol dir que
en un petit trosset de terra tenim paisatges molt
diferents; i que, de cadascun, podem gaudir d’allò
que té de bo. I no només assaborir una cosa sola,
sinó combinar menjars, art, cultura, paisatge... i
aquesta combinació ha fet d’aquesta petita terra la
millor terra del món. I per això penso que tothom
hauria de poder ser feliç allà on volgués: “diversos
són els homes i diverses les parles, i convindran
31

molts noms a un sol amor...” com deia el nostre
poeta.
....................
BURUNDI
Alba Giralt, 14 anys
Aquell dia tenia molta gana, més encara que altres
vegades. M’havia despertat durant la nit amb
l’estómac buit i només havia pogut rosegar unes
tiges de conumí. Quan el pare ens va cridar em
vaig aixecar ràpidament. Amb pocs minuts la mare
ens va manar la feina a tots: el germà gran amb els
homes, jo al camp amb ella, i el petit a buscar
aigua amb un bidó de plàstic retallat pel mig.
M’hi vaig posar, de seguida: amb les mans i un
bastó anava entaforant uns grans de pandoca als
foradets dels solcs que cavava la mare davant meu.
Tenia la roba bruta, i jo anava bruta, també. La
terra era d’un marró vermellós, clivellada, morta
sota d’un sol infernal. De cada deu d’aquelles
llavors en sortirien només una o dues, això si
teníem sort.
El germà petit tardava més que altres dies; fins que
el sol no va ser dalt de tot no vam veure la seva
figura menuda que s’acostava des de l’horitzó com
una foto distorsionada pel moviment, un cosset
menut envoltat de calitja barrejada amb la
polseguera que aixecava amb els peus descalços.
Al cap hi duia el bidó, ple d’una aigua tan
marronosa com la resta del paisatge.
La mare li somrigué, aixecà la mà per saludar-lo i
començà a entonar aquella cançó de benvinguda
que tant m’agradava. Tots tres vam cantar mentre
regalàvem una mica d’aigua a cada foradet.
PALESTINA
Lorena Galí , 15 anys
I si hagués nascut a
Palestina? Com estaria ara? També és possible que
el dia del meu naixement, 11 de març de 1994, hi
naixés una nena amb la pell del color de l’escorça
dels arbres i uns ulls negres com la nit. Potser
l’anomenarien Lorena Al Raham, i aniria
descobrint el món, sana i confiada al costat d’uns
pares que vetllarien per ella. Fins al dia que una
bomba ensorrés el sostre de l’escola, i amb tot el
pes del sostre i de la guerra damunt dels seus
amics, potser intentaria tornar a casa, desorientada
entre carrers plens de crits, de sang i de cadàvers.
Potser no podria trobar casa seva, ni els seus pares.
Potser també ella acabaria enmig d’un bassal de
sang. Només una taca en un territori, una baixa
més.
....................
AVUI TOCA ANAR AL
SOC
Gara Acedo, 15 anys
La gent m’empenyia, tothom corria amunt i avall.
Els venedors cridaven fins a l’afonia els preus dels
seus productes: gerres, plats, catifes, cortines,
gàbies, samovars, teteres… paradetes bigarrades i
plenes fins dalt de tot d’objectes atractius. Els
turistes feien « clic » amb les seves càmeres a tot
allò que es movia. Els nens jugaven entremig de la
gent amb pilotes de plàstic i amb bales de colors.
Uns homes de braços musculosos transportaven
mercaderies, mentre que els més joves
32

arrossegaven carros amb bicicletes. Volaven
taronges i dàtils, i l’olor de te mentolat carregava
l’ambient. Les dones passejaven agafades del braç
i miraven tranquil·lament les ofertes; avesades a la
multitud, sabien escollir allò que volien tot xerrant
sobre els fills o sobre aquella calor que ja
s’allargava massa.
Jo em mirava l’escena, admirada pel decurs de
moltes vides alhora. Una escena que es repetia
cada dissabte, entre comí, coriandre, curri picant,
verd o marró, flor de tarongina... calor xafogosa i
olor de moltes persones juntes.
De sobte una taronja em va petar al mig de
l’esquena: “1.25” el quilo! em digué amb veu de
tro un home robust, ple de picardia sota d’aquell
turbant i amb un somriure del tot persuasiu.
....................
NAMÍBIA
Adriana Montaña,
15 anys
Si hagués nascut a Namíbia, segur que estaria
vivint en un poblat d´alguna de les tribus nòmades
del país, com poden ser els Coprivins, els
Kawango, els Damares... Per menjar colliria fruita,
no portaria quasi roba, però em decoraria el cos
amb pasta d’argila vermella. El cabell creixeria
amb tirabuixons de fang que anirien caient
espatlles avall. Als quinze anys de ben segur que
ja seria mare de dos o tres fills, que creixerien
rodons i feliços sota la meva protecció. Viuria
sense cap luxe, en una casa de palla i fang,
arrodonida de la base i acabada en punxa, la porta
tapada amb pells de cabra per protegir-nos de la
calor. Segurament treballaria tot el dia i no hauria
estudiat mai. No sabria llegir ni escriure, però
em sabria mil històries dels nascuts abans que
jo. Sabria, pels meus avantpassats, quins déus
em protegeixen i la raó de la nostra existència
sobre la terra. I la meva pell ja no es cremaria
amb el sol perquè, adaptada al medi, tindria el
color del cafè.
....................
EN ALGUNA
COSTA DEL CARIB
Iván Sánchez, 15 anys
El sol de capvespre m’acaronava la pell; estès
sobre la sorra blanca, ran de mar, sentia l’oloreta
de les arepes que l’àvia estava farcint per sopar.
Ens havíem cansat de jugar amb aquells draps
embolicats a mena de pilota, i els meus amics
havien anat enfilant cap a les seves cases: rafals
quasi a peu de sorra, encalats i acolorits, virolats
de mil colors alegres. M’agradaven els colors i les
olors i aquell viure al defora que et feia estar
alegre des del matí fins al vespre. Potser tot allò
s’acabaria: quan arribi carta de la mama, quan
arribi carta de la mama... deia l’àvia sovint.
L’aigua era plena de coralls i de peixos de colors, i
això també m’agradava. I l’hora dels dofins, que
s’apropaven ballant i jugant amb les ones.
Em vaig treure aquella eterna samarreta de color
indefinit i em vaig capbussar. Vaig nedar una
estona fins arribar a la zona on al cap de poc van
arribar els dofins, i van començar a nedar al meu
costat. No m’ho vaig pensar dues vegades: em
vaig agafar ben fort a l’aleta del meu dofí i em
vaig deixar endur per les meravelles d’aquell petit
paradís.
33

KÍEV
Gisela Rovira, 15 anys
Fa mitja hora em trobava a
la Plaça de la Independència, i ara mateix em trobo
al metro, tot just veient l’immens riu Dnièper sota
meu; una única embarcació baixa lentament riu
avall, de retorn a casa. S’està fent de nit i les
primeres llums van il·luminant tota la ciutat de
Kíev, aquesta resplendor ataronjada produeix una
sensació càlida enmig de la fredor d’un capvespre
blau i lila, i retalla dins del cel les cúpules
daurades de l’església de Sant Miquel.
M’agrada el meu país, tan gran, i m’agrada ballar
l’hopak, la nostra dansa tradicional. Cada
diumenge d’estiu ballo amb els amics, assagem a
la tercera planta del Gran Teatre, situat als afores,
a la part nova, comencem molt aviat, al matí,
quan els gira-sols tot just alcen el cap, i no parem
fins a migdia. Quan sigui gran espero poder entrar
als grups professionals que exporten la nostra
dansa arreu del món.
....................
VARNASI, 27
DE MARÇ DE
2009
Marina Riudeubas i Maria Cubiles, 16 anys
Estimada amiga,
Estic molt amoïnada i ja fa uns quants dies que no
deixo de pensar en el mateix tema.
Justament ahir a l’escola ens van donar les notes, i
potser aquest és el principal motiu de la meva
preocupació. Per anar més ràpid, et diré que només
n’he aprovat dues: història i llengua; la història
l’he aprovada perquè m’agrada molt, i encara més
si parlem de la nostra cultura hindú.
T’has parat mai a pensar en què et pots
reencarnar? A casa meva em diuen que jo potser
seré un gos, símbol de la meva ganduleria; però jo
vull reencarnar-me, com és evident, en l’animal
que més m’agrada: el cavall, símbol de rapidesa i
d’intel·ligència. Però, per això, hauré d’estudiar
més, i d’ara en endavant intentaré canviar i
millorar en tots els aspectes.
Aquests són els motius de la meva preocupació.
En fi, ja t’aniré explicant més coses, d’acord?
Tu com t’ho fas per aprovar-ho tot?
Espero resposta.
Un petonet…
....................
RAPA NUI
Jasmina Puig, 16 anys, i Ariadna Vallvé, 15
anys
Aviat començarà el Tapati, que són unes festes
tradicionals que fem al mes de gener. El meu
germà participarà en l’aliança Haka pei, que
consisteix a baixar a tota velocitat sobre troncs de
plàtan. Jo faig Takoma, que és pintura corporal. La
millor de les aliances podrà coronar la seva reina.
Aquestes festes duren uns deu dies, i vénen tants
turistes que ho revolucionen tot. A mi m’agrada la
tranquil·litat que tenim durant tot l’any, però
també és divertit veure les maneres de viure de la
gent de fora, i com ens miren badocs intentant
imitar els nostres costums. Sobretot m’agraden
34

aquests dies perquè ve una amiga meva, de molt
lluny…
Ja veig els tres volcans, gegants adormits sota d’un
viure pacífic. No m’estranya que els habitants
d’aquestes illes les anomenin Mata ki te Rangi
(«ulls que miren al cel»). Estem arribant a
l’aeroport de Mataveri, que parteix l’illa en dos; i
ja s’entreveuen els moais, serens vigilants que
imposen respecte. El meu pare sempre viatja molt,
per la feina, s’ocupa de la regeneració botànica del
toromino, i d’altres espècies de l’illa en perill
d’extinció. I durant aquests dies de festa em deixa
anar amb ell, i m’ho passo molt bé amb la Mei,
que té la meva edat i m’ensenya moltes coses, o
passegem per la platja, anem a pescar, juguem
amb tortugues gegants…
Ara, quan porto la Mei a passar uns dies a
Catalunya amb mi, tothom ja li diu pel seu nom,
Mei. Abans li deien Rapa Nui, pensant que era
només el nom d’ella. Ella els somreia,
complaguda, i els deixava fer…
....................
NUNAVIK
Arnau Cendón , 15 anys
Som a ple estiu i avui ens hem llevat a cinc graus
sota zero. El pare m’ha fet aixecar aviat per anar a
caçar el caribú. Com que aquest estiu és bastant
calorós, els caribús han desviat la seva ruta
migratòria per no passar per sobre d’un glaç més
prim que el d’altres anys. Al principi ens ha costat
molt trobar el rastre del ramat, però els gossos ens
han situat prop d’uns avets on tot indica que el
ramat hi ha reposat la nit passada.
Hem passat tot el dia seguint el rastre, per dinar
hem menjat carn de ren seca i coques de llard,
però no hem parat la marxa. Ara, encara que el sol
no es pon i el cel serà aviat de color porpra, sabem
que ja és tard; el cansament ens diu que ja és hora
de parar. Així els homes tindran temps
d’improvisar una mena de cabana per passar la nit,
a l’estiu no és ben bé un iglú tot i que també fem
servir gel, branques i pells per construir-la.
Mentrestant, els més joves farem foc i pescarem el
sopar.
Segurament que demà ja toparem amb el ramat,
així que hem de descansar bé per tenir forces per
a la cacera que ens ha d’assegurar un bon hivern.
35

Matèria: Anglès 1r Batxillerat
Advantages and disadvantages of leading a
company.
Jordi Pagès
“There are some advantages and disadvantages
of leading a company.
On the one hand, a manager has a lot of work
to do and his employees come to see him when
they have a doubt or when they ask for
something. Another disadvantage is that he has
to wear formal clothes.
On the other hand, there are some good
reasons to be a leader. Firstly, other members
of the company show him some respect
because he is the boss. Secondly, his salary is
higher than the earnings of his employees....”
_____________________________________
Online Games.
Joan Thomàs
“These games are getting popular nowadays,
and one of the reasons is that computers didn’t
exist fifty years ago. These kind of games are
very addictive since you can’t beat them...
Another important issue is that you can play
online; this means meeting new friends or
playing with people you know....”
_____________________________________
Paris
Monica Sanromà
“ I’m going to describe my travel to Paris.
People say that Paris is the city of love. I agree
because it has got a lot of historic monuments
and beautiful museums....”
_____________________________________
Drugs
Ferran Lafuente
“ ..Well, I’m going to put forward the
following dilema: is it a good or bad thing to
legalize the consumption of drugs? I think that
everybody is aware about what he is doing
with his health. So, you can imagine what I am
going to support. Drugs are not bad at all if
you know what kind of secondary effects they
can cause to you. But a lot of people are
unaware of them..... If the government
legalized drugs, they would have to pass a
quality test, something that doesn’t take place
in the black market...”
_____________________________________
The Fifa governing body not allowing girls
to play football with men
Marc Sánchez
“ Girls are very frightened about citizen’s
opinion. Many people agree that girls could
play with men in the same team because
women don’t usually play unfairly...Other
people think that men are stronger than women
and that they could get hurt... Many people
discriminate women because of his physical
conditions...”
_____________________________________
Savicevic, the team leader
Marc Faravelli
“Savicevic was the most valuable player
because he was a team leader. He motivated
his teammates to do their best and never give
up. Furthermore, he also gave them a good
advice to improve their performance...
Unfortunatelly he was injured and doctors told
him that it was risky to continue to play
football. He stated that he had to play because
his team needed him.
_____________________________________
Motorbikes
Nuria Llorente
“ ...On the one hand, motorbikes let you drive
more comfortable in the city because you can
skip traffic jumps. ... On the other hand,
motorbikes are a mean of transport that causes
more accidents. Its victims usually die because
of the lack of security systems. Another
disadvantage is that motorbikes are slowlier
than cars....”
________________________________________
36

ADÉU INSTITUT
Hola,
us escric aquesta carta perquè m´agradaria parlar una mica sobre els anys que he estat al centre.
No puc saber ni entendre per què, però m´han passat els anys mentre jo no feia més que
bestieses. He arribat a tractar malament companys i, fins i tot, professors. No sabia què era tenir
respecte pels altres ni, de vegades, per mi mateix; fins que vaig entrar a l´Aula Oberta -així,
amb majúscules-, perquè allí les Professores me´n van saber transmetre. Potser jo ja m´anava
fent gran, potser l´entorn m´era més
favorable… no ho sé, però penso que
he tingut sort perquè finalment he
conegut amics de veritat, he tingut
sort perquè algú va prendre partit per
mi quan ni jo mateix no em donava
ni un duro… És clar, havia començat
malament, havia agafat mala fama, i
m´hi vaig quedar perquè no sabia
com sortir-me´n, perquè tot plegat
m´era més fàcil… Però per tot això es paga un preu molt alt. Quan vaig voler recuperar el temps
perdut ja era massa tard.
A l´Aula Oberta van aconseguir obrir-me els ulls, potser jo no sabia molts continguts, però
treballant encara podia aprendre; sí, amb esforç, “jo també podia”.
Segur que hi ha gent que pensa que a l´Aula Oberta et regalen les coses. Doncs no, també s´han
de guanyar, com a tot arreu. Us puc assegurar que deixo el centre amb aquesta lliçó ben apresa.
La que em serà més útil, possiblement, d´ara en endavant.
Per tot això, aquesta carta és la millor manera que se m´ocorre d´agrair a les “Carmes” que
m´hagin fet treballar, i que hagin sabut controlar –amb autoritat i afecte alhora- els meus fums i
el meu mal humor. Hauria pogut acabar com un desastre; i, en canvi, marxo amb un bon record.
Adéu AO, adéu institut.
Atentament,
Luís López Zambrano.
37

LES PROVES CANGUR
El passat dia 25 de març es van realitzar les proves cangur en les quals van participar 40
alumnes del nostre institut.
Pau Duran de 3r ESO va ocupar el lloc 86 dels 6750 participants (1.27%)
Josep Biscamps de 4t ESO va ser el 101 de 6500 participants (1.57%)
Sergi Martínez de 1r BAT va ser el 180 de 4300 participants (4.19%)
Roger Fortuny de 2n BAT va ocupar el lloc 41 de 2400 participants (1.74%).
Felicitats a tothom
i ànim per l’any vinent.
Dylan
38

Entrevista a Santi Ardèvol
Santi Ardévol és professor de
matemàtiques al nostre institut
i també regidor d’hisenda i
ensenyament de l’Ajuntament
de Torredembarra. Després de
39 anys dedicats a ensenyar
matemàtiques, aquest és
l’últim any que passa amb
nosaltres ja que al juny es
jubila.
Des d’aquí li volem donar les
gràcies per haver compartit
cursos amb nosaltres i havernos
ensenyat tantes coses.
També li desitgem que gaudeixi de la seva jubilació i que tot li vagi molt bé.
E-T’agrada aquesta professió o t’agradaria més exercir-ne una altra?
S-No, m’agrada aquesta. Les professions, les has de mirar amb perspectiva. En aquesta
professió he sigut feliç, si tornés a començar seria professor una altra vegada.
E-Quin és el record més bonic d’aquesta professió?
S-Home! de records, en tinc molts...
E-A quins col·legis i instituts has estat? Quin t’ha agradat més?
S-Al de Tivissa, Torredembarra, l’Arboç i de nou Torredembarra. En aquesta darrera població,
hi he estat 31 anys. A tots, hi he estat molt bé
E-Quina ha estat l’etapa més feliç de la teva vida de professor?
S-Cada etapa ha tingut la seva cosa bona . Al principi, quan comences, treballes com un ruc; la
segona etapa va ser la de director; i la tercera és la que recordo més.
E-Què t’agradaria més, ser director del centre o alcalde de Torredembarra?
S-He estat 10 anys director del CEIP Molí de Vent, i ara m’agradaria ser alcalde. Però això no
depèn de mi.
E-Per què et vas involucrar en política?
S-Home, per diferents motius... Uns quants amics em van animar, feia molt d’anys que m’ho
deien i em vaig deixar convèncer.
E-T’agradaria continuar sent professor?
S-Crec que 39 anys són molts ...Crec que he de començar una nova etapa.
E-Què faràs quan et jubilis?
S-Ui, de tantes coses que vull fer, no sabria dir-t’ho...
E-Per què t’agraden tant les matemàtiques?
S-Perquè m’ho passo bé i no hi tinc dificultat.
39

E-De petit, ja t’agradaven les matemàtiques?
S-Sí, quan de petit anava a l’escola tenia un professor que les explicava molt bé...i sempre
m’han agradat
E-Alguna vegada no has resolt una equació?
S-Segurament que sí, per fer mates has d’estar inspirat...
Moltes gràcies, professor, i que siguis molt feliç.
E-Quan eres alumne, sorties molt a la
“palestra”?
S-Sí, i alguna vegada em pegaven un cop
amb el regle al cul.
E-Com veus la joventut actual?
S-Bé, molt bé, teniu molts valors, us falta
una mica de ganes d’estudiar. De les
coses que teniu a l’abast, n’heu de saber
fer un bon ús.
E-Quin consell donaries als estudiants?
S-Sobretot que estudiïn. Perquè cada
vegada caldrà estar més preparat per a la
vida laboral.
Els alumnes i les alumnes de segon curs d’ESO D
-Una ciutat?
Barcelona.
-Un nom?
Rosa.
-Quines qualitats valores més en les persones?
La sinceritat i la honradesa.
-Què detestes?
La falsedat i la mentida.
-Una obra arquitectònica?
La Pedrera i la Sagrada família.
-Un llibre?
Solitud de Víctor Català
-Una flor?
La margarida
-Un fet històric que t’hagi impactat?
L’arribada a la Lluna.
-Un fet històric que detestis?
La mort de John F. Kennedy.
-Un esport?
El futbol.
-Què voldries fer que no hagis fet?
Sempre he fet el que he volgut.
40

Pol Escudé Font
Per començar a explicar l’optativa d’alemany,
primer descriurem el grup: tenim un grup
bastant treballador, però amb algunes
excepcions.
El temari d’aquest curs 2008-2009
personalment el trobo bastant adequat per ser
el primer any.
Des del meu punt subjectiu jo diria que el més
difícil d’aprendre són els números.
L’optativa d’alemany
Les classes d’alemany no són com les altres, es
fan més divertides, ja que ens asseiem al costat
dels amics, i som menys gent. Quan arribem a
classe, col·loquem les taules en forma d’U, i
quan acabem les tornem a col·locar. Així,
sembla que la classe sigui més gran i tots
podem veure la professora. Quan hi ha una
festa especial a Alemanya, en parlem, i la
Isabel ens porta alguna cosa típica d’aquella
festa.
* * * *
* * * *
Arnau Ribera
Aquest és el primer any que fem alemany. A primera vista sembla una llengua molt difícil, però
quan pares a observar-la t’adones que és semblant a
l’anglès. Amb la base d’anglès que tenim, no ens costa
tant. Hem començat i bé, encara ho estem fent, amb molt
vocabulari i la gramàtica més bàsica, perquè sense aquests
elements no podríem avançar en l’aprenentatge de
l’alemany. Tot i que algunes classes són moooooolt
avorrides (sobretot les de verbs) generalment són
divertides, gràcies a la profe, que ens ensenya no només la
llengua, sinó també els costums i la manera de ser dels
alemanys.
* * * *
A les classes d’alemany fem de tot. Suposo
que deu ser culpa de l’estrès crònic de la
Isabel Albadalejo, la nostra professora, que
avui no té ganes de fer res i passem la classe
rient i explicant anècdotes i demà li entrarà el
rampells nerviüts i ens omplirà de deures,
litres de vocabulari i plecs de fitxes estranyes.
L’alemany és difícil, però el primer dia la
profe ens va dir que ens traguéssim aquesta
idea del cap. Que l’alemany és fàcil!, deia. I
de seguida vam veure que ens mentia. Fàcils
aquelles paraules de setanta lletres i trenta dièresis? Fàcils aquells noms escrits pel dimoni?
Però de mica en mica hem anat aprenent.
41

Recordes com van ensenyar-te el famós
will/won’t?
A 2n d’ ESO A i B, la Isabel Albadalejo va fer-ho
d’una innovadora manera: va entrar a classe i va
dir:
- Calleu i seieu! Ara torno. Dit això va marxar
somrient i amb una bossa a la mà.
Minuts més tard, va entrar a la
classe vestida de Pitonissa. S’havia
fet un monyo amb els cabells, i
portava una samarreta malva tres
talles més grans que la seva. Una
llarga i impactant faldilla de flors i
colors molt llampants penjava de la
seva cintura.
Quan va entrar a la classe va posarse
vermella com un tomàquet, i tots
vam començar a riure. Ah! Ja no
recordava que portava una bola de
vidre vermella tan gran com una
pilota de bàsquet, que va assegurar
que li va valer 4 euros!
Va fer tancar tots els llums de la
ISABELITA “LA GITANITA”
classe i va començar a cantar cançons en un
idioma desconegut. Pensàvem que s’havia tornat
boja.
- Come here please. Dit això vam tornar a riure.
- You will married with... Abans de dir cap nom,
va mirar-nos desconcertada volent saber qui ens
agradava. No vam dir res, així que va haver
d’inventar-se moltes coses.
Cal dir que de tant en tant,
a ella se li escapava un lleu
somriure.
Tots vam passar-nos-ho
molt bé i vam riure molt. I
el millor és que tots vam
treure bones notes als
exàmens d’aquest temps
verbal!
Des d’aquell dia, a la
professora d’anglès ja no li
diem Isabel, li diem
“Isabelita la gitanita”. I a
ella li agrada que li diguin
així.
VISITA AL COTTOLENGO DEL P.ALEGRE- BARCELONA
Aquest curs, els alumnes de 4t i 1r de batx. han visitat el
Cottolengo, un centre model de l’Amor de Jesús envers els
més pobres i necessitats.
És una sortida en què tant alumnat com professorat la fan
amb una disposició molt positiva perquè s’aprenen uns
valors humans i cristians que no es troben normalment en
els nostres ambients.
Avui dia tot ens porta a grans protagonismes, a voler ser
millors que els altres, a cercar l’èxit, a ser perfectes
físicament, tot condueix a un individualisme que ens
encega a cercar el bé de tothom. Però també hi ha molts
grups que treballen per ajudar els més desvalguts perquè
cada persona té un valor gran i únic, perquè per a Jesús
cadascú de nosaltres som molt importants.
Què és, doncs, anar al Cottolengo?
1.Veure que hi ha persones amb malalties cròniques que no es poden valer per si mateixes.
2.Descobrir unes persones que han donat la seva vida al servei dels més pobres, els malalts.
3.Constatar que en la nostra societat hi ha molta generositat, empreses compromeses a portar
aliments diàriament al Cottolengo.
4.Descobrir que quan es vol ajudar, Déu hi pren part, perquè encara que no hi hagi béns
materials, sempre surt el necessari per atendre totes les persones.
5.Que el Cottolengo no és una residència ni un hospital, és una FAMÍLIA.
6. Prendre consciència que cadascú pot posar un gra d’arena per ajudar.
7. Adonar-nos que els més pobres tenen molt per donar-nos: alegria, senzillesa, humilitat,
amistat, generositat, goig, il·lusió... a valorar molt tot el que som i tenim.
42

Matèria: Ciències naturals
La conversa de les cèl·lules.
Rosalia Pulido Juan
1r d’ESO A
Hi ha havia un vegada tres cèl·lules, l’animal,
la vegetal i la procariota, que es van posar a
parlar de les seves estructures i formes.
La cèl·lula animal li va dir a la vegetal:
- Tu i jo som germanes perquè som iguals!
La cèl·lula Vegetal li va respondre:
- No! Nosaltres som semblants perquè tenim
algunes coses iguals com per exemple el nucli,
la membrana plasmàtica, el citoplasma, els
vacúols i els mitocondris però tu no tens la
paret cel·lular ni els cloroplasts.
La cèl·lula animal va reaccionar i li va dir a la
cèl·lula procariota:
- És clar, aleshores nosaltres som germanes!
La cèl·lula procariota que era molt sàvia, va
exclamar!
- No podem ser iguals ja que tenim noms
diferents!
La cèl·lula animal, que li agradava molt
preguntar, va dir:
- Aleshores tu què tens?
La cèl·lula va contestar:
- Jo tinc una membrana citoplasmàtica, un
material genètic i el citoplasma.
La cèl·lula animal va dir:
- Tu no tens un nucli com el meu!
La vegetal que era molt creguda va dir:
- Sigui com sigui jo tinc més coses i sóc més
important que totes.
La cèl·lula procariota va respondre:
- Jo tindré poques coses però molt útils.
Vosaltres penseu que sóc poc important però
sense mi els animals no sobreviurien, a més,
de vegades, puc causar grans mals.
Així va ser com les cèl·lules van descobrir el
que tenien i què eren.
Les cèl·lules són molt importants!
Fi
El Sol i els seus amics
Nerea Gutiérrez- Cristina Bozo- Laura
Guari- Natàlia Pedrosa 1r d’ESO A
Hi havia una vegada el Sol que tenia pocs
amics, i tots eren més petits que ell. Se sentia
sol perquè ell era molt més gran.
Un dia, el seu millor amic, Júpiter, li va
preguntar què li passava i ell li va dir:
-És que tots els meus amics són més petits que
jo.
Aleshores Júpiter va estar pensant una solució
perquè el seu amic s’animés, i va decidir que
faria una festa sorpresa per al Sol, i va avisar
tots els seus companys.
Primer va trucar a Mercuri, després a Venus,
el següent va ser la Terra, Saturn, Urà i
finalment Neptú. Tots li van dir que sí.
Quan en Sol va arribar a la festa, es va alegrar
molt i es va ficar a plorar de l’alegria que
sentia per dintre. Li va agrair a Júpiter tot el
que havia fet per ell.
A la festa, van ballar al ritme de la música fins
que es va fer de nit.
El Sol va dir:
-Que content que estic! No m’ho esperava
això! Gràcies Júpiter, m’ho he passat molt bé.
Al cap d’una estona el van fer seure en una
taula i li van dir que ell no era un planeta sinó
que era una estrella i per això era el més gran.
Van continuar ballant, i s’ho van passar de
meravella!
Es va fer tard i tots van dir:
-Ja és una mica tard, no?
Els altres van contestar:
-Sí.
El Sol es volia quedar una mica més a festejar
amb els seus amics, i tots els planetes li van
dir:
-No Sol, ja és molt tard. Si vols demà juguem
tots junts per l’espai, i girem, i flotem, i si vols
també podem brillar, ja veuràs com ens ho
passem molt millor, però ara estem molt
cansats.
-D’acord, d’acord -va dir el Sol.
Així va ser com el Sol es va adonar que ser
més gran que els seus amics no era cap
inconvenient per passar-s’ho molt bé amb els
amics.
46

ACTE 1
Narrador: Hi havia una vegada una jove. Es
deia Daiana.
(La Daiana entra a l’escenari i camina una
estona). La Daiana era molt popular entre tots
els nois i noies del seu institut. Però no li
agradava ningú.
(Entren nous nens i nenes a l’escenari que fan
com si parlessin entre ells sobre la Daiana).
Narrador: La Daiana també era molt bona en
els estudis. Tots, sempre que necessitaven
alguna cosa, anaven cap a ella.
(Una noia del grup se’n separa i se li acosta).
Noia 1- Daiana, per favor, em pots dir els
deures de biologia?
Daiana- És clar, són les pagines 101 i 102
exercici 1, 2, 3 i fer un experiment en grup.
Noia 1- Gràcies!
(Els nens surten de l’escenari).
Narrador: Un dia la Daiana estava parlant amb
unes companyes de classe.
Noia 2- Sabeu què? Diuen que el nou dentista
és molt jove i que no fa mai mal, encara que
t’arrenqui un queixal!
Noia 3- No pot ser! Segur que fa mal...
Noia 4- No és just... A mi me’n van arrencar
un i em va fer un mal terrible...
Daiana: Segur que ho fan per fer propaganda i
perquè no tinguis tanta por quan hi vagis...
Noia 2- Potser sí...
Noia 3- Quina desil·lusió....
(Les quatre noies se’n van de l’escenari).
ACTE 2
Narrador: Un dia, la Daiana va voler
comprovar si de debò el dentista nou no feia
mal i va decidir d’anar-hi en persona.
(La Daiana entra a la recepció).
Secretària: Hola, que tenia hora?
Daiana: No, però és que em fa molt mal un
queixal...
Secretària: D’acord, ara mateix la poso amb el
nou dentista. Esperi’s a la sala d’espera, per
favor.
Daiana: D’acord.
(La Daiana surt de l’escenari i entra per l’altre
extrem. La secretària entra a la sala d’espera).
Secretària: Senyoreta Daiana, li toca a vostè.
Daiana: Ara vaig.
Alba Mercadè Tornè
(La Daiana i la secretaria surten de l’escenari
juntes).
ACTE 3
(El dentista nou espera que la Daiana entri a la
sala mirant unes radiografies. Entra la Daiana
a la sala).
Dentista: Seu a la cadira.
Daiana: D’acord.
(La Daiana s’asseu a la cadira).
Dentista: A veure, obre la boca i digues “ah”.
Daiana: Ahhhhhh....
Dentista: Mmmm... Em dic Rod,
Daiana:
Ahahhhh....Da....ia.....naa.........aaaaaaahhh...
Rod: Què?
Daiana: Em dic Daiana....Ahhhh.....
Rod: Molt bé. Encantat. Obre la boca un altre
cop.
Daiana: Ahhhhh....
(En Rod s’adona, per fi, de què té la Daiana, i
para de mirar-li la boca.)
Rod: Ja sé què tens.
Daiana: Sí? És greu?
Rod: Mmmm...
(La Daiana es posa nerviosa).
Rod: No, però vine sovint. S’ha d’anar
controlant.
Daiana: D’acord. Vindré demà. Adéu.
Rod: Fins demà.
ACTE 4
Narrador: Després d’aquella visita, la Daiana
no parava d’anar al dentista.
Encara que no sabia què tenia, anava al
dentista dia sí, dia també.
(La Daiana amb un grup de nenes entren a
l’escenari).
Noia 1- Daiana, has de preguntar què tens
dona...
Noia 2- Té raó, jo el primer que vull saber
quan tinc alguna cosa és ...“QUINA COSA
ÉS”!!!!
Daiana: Noies, tranquil·les, avui preguntaré...
Noia 3- Segur que el dentista nou no et fa mal.
Daiana: Ja veurem què passa...
(El grup de nenes surten de l’escenari mentre
la Daiana va amb el grup de nens que acaben
d’entrar a l’escenari).
47

Noi 1- Daiana, de debò, com pots anar tan
tranquil·la al dentista sense saber què tens?
Noi 2- Tothom en parla a l’institut.
Noi 3- Sobre això del nou dentista, diuen que
no fa mal, te n’ha fet a tu?
Daiana: No...És que no m’ha fet res... Només
em fa obrir la boca i dir “ah”.
Noi 1- Doncs quina sort... A mi em fan obrir
la boca i callar, perquè em poso a cridar com
un boig quan em toquen el queixal amb la
càries...
Daiana: Però és que jo no tinc càries... (La
Daiana riu d’una forma nerviosa).
Noi 2- Avui tornes al dentista?
Daiana: Sí.
Noi 2- T’hi acompanyo. Vull veure el nou
dentista. El que no fa mal!
Daiana: D’acord, vine si vols.
(La Daiana i el grup de nois surten de
l’escenari).
ACTE 5
Narrador: Quan acaben les classes, la Daiana i
en Ferran, que és com es diu el noi, van al
dentista.
(La Daiana i en Ferran entren a la recepció. La
secretària els atén).
Secretària: Hola, teníeu hora?
Daiana: Sí.
Secretaria: Molt bé, espereu a la sala d’espera.
Ferran i Daiana: D’acord.
(El Ferran i la Daiana van a la sala d’espera i
al cap d’una estona la secretària surt per la
porta).
Secretària: Primer passa la Daiana. Després tu,
Ferran.
Daiana: D’acord, ara vinc. (Surt de
l’escenari).
Ferran: Jo només l’acompanyo. No m’ha de
visitar ningú.
Secretària: Molt bé... (Surt de l’escenari).
ACTE 6
(La Daiana entra a l’escenari acompanyada
per la secretària. La secretària li dona al Rod
uns documents mentre la Daiana s’asseu. La
secretària se’n va).
Rod: Hola, com tens el mal de queixal?
Daiana: Hola, no em fa tant de mal com el
primer dia...
Rod: Obre la boca i digues “ah”.
Daiana: Ahhhhhhhh....
Rod: Ho sabia!
Daiana: El què?
Rod: No és res. T’ho has inventat, oi que sí?
Daiana: No! Em fa mal...! (Es posa la mà a la
galta dreta).
Rod: No era l’altre queixal...?
Daiana: (Nerviosa, pren una decisió ràpida)
Ara em fa mal l’altre...!
Rod: Vinga, prou comèdia...
Daiana: Però em fa mal!
Rod: Ja...llavors, vols que te l’arrenqui?
(Riure maliciós. Ensenya una eina dels
dentistes).
Daiana: (Sorpresa, nerviosa i desesperada).
Noooooo! (Amb les mans aparta el dentista
del seu costat). No! No em fa mal! No me
l’arrenquis...! (Posa ulls plorosos).
Rod: T’he descobert! Llavors, per què...? Per
què venies tots els dies?
Daiana: .... (Molt nerviosa).
(El Ferran entra d’una envestida a la sala).
Ferran: Hey! Tu, dentista, deixa-la que no té
mal de queixal!
Rod: .... (Mira amb indiferència el Ferran).
Daiana: .... (Mira sorpresa el Ferran).
(La secretària entra a la sala i agafa el Ferran
pel braç).
Secretària: Si no tens una cita no pots entrar
aquí! (S’emporta el Ferran de la sala. Surten
de l’escenari. La Daiana i el Rod es queden
sense dir res una estona mirant la porta).
Daiana: Bé, me’n vaig... que no tinc res, oi
que no? Adéu....!
(La Daiana se’n va corrent. Surt de
l’escenari).
(Pausa. En Rod mira la porta per on ha sortit
la Daiana).
Rod: Ai... aquesta noia.... (agafa els
documents que li havia donat la secretària i
se’n va. Surt de l’escenari. CAU EL TELÓ).
48

Així vénen... i així se’n van.
49

Que sigui la teva ànima la corda d’un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no et pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant.
Màrius Torres
51

LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
David Aguado Valdés 3r ESO C
Després d’haver llegit l’article “la violència de
gènere” el passat dia 25 de novembre, sóc una
mica més conscient que encara hi ha moltes
dones que cada any moren assassinades pels
seus marits, i tal i com ho presenten els
mitjans de comunicació no sembla tan greu.
Per aquests mitjans només representa una
xifra més, i en realitat, no és una xifra, és una
vida que ha deixat de divertir-se, de plorar, de
riure... de viure.
Els mitjans de comunicació volen treure
importància al fet, i això no ho trobo molt ètic.
Moltes vegades els advocats diuen que els
seus clients maten la seva parella perquè els
agafa un atac de nervis o perquè pateixen
alguna malaltia. Em sembla molt bé que
s’expressin d’aquesta manera, però si algú
mata, és un assassí, independentment de la
seva personalitat o dels seus nervis.
Gisela Rovira Tomàs 3r ESO C
Vivim impregnats de la tradició masclista. En
totes les èpoques, les dones han estat víctimes
dels maltractaments. Dones que han estat
tractades pels seus marits, companys
sentimentals, de manera violenta, ja sigui per
gelosia, per odi, per diners... Els únics que
poden aturar aquests abusos són les noves
generacions perquè són educades per
respectar els principis dels drets humans, dels
drets a la igualtat i de respecte. Totes les
persones tenen dret a la igualtat.
Lorena Gali 3r ESO C
Els drets humans es defineixen a partir de
l’acceptació de dos valors clau: la dignitat
humana i la igualtat. Aquests dos valors són
invulnerables i qui els vulneri serà penat per la
llei.
A classe de Ciutadania
“LES DONES MORTES NO
SÓN UN NÚMERO”
Àlex Hurtado Vitali 3r ESO
A la classe de ciutadania vam llegir un article
on apareixia la història d’una dona que mor a
mans del seu amant. És un text on es defensa
especialment el sexe femení. Jo entenc que es
parli d’aquest tema però no entenc perquè
diuen que encara vivim en l’època de l’home
Cromanyó. És que no s’han trobat les dones
maltractades abans? És que som sords i no
hem sentit les pallisses que una dona rebia
diàriament?.
És cert que el sexe masculí encara s’imposa en
algunes situacions, però si mirem èpoques
passades veurem que una dona havia d’obeir
el seu pare i després el seu marit... actualment,
per sort, la dona és lliure d’actuar lliurement.
M’ha sorprès una frase de l’article que diu:
“...tradició masclista a la televisió, al carrer, a
la feina i fins i tot, als acudits” . Sí que hi ha
acudits masclistes, però també n’hi ha de
feministes, i vull dir que per explicar un acudit
masclista no sóc un boig psicòpata que vol
matar la seva parella.
*Observació de la professora:
Cal canviar actituds ingènues i que
aparentment no fan mal però que van
arrelant els esquemes MASCULINS o els
estereotips FEMENINS.
USA: AVUI I DEMÀ
Marc Estruga 1r BAT C
Barack Obama va rebre una bona notícia:
“l’alta participació dels votants es considerava
una peça clau per a la victòria del candidat
demòcrata”. Finalment, Obama aconseguia
349 vots electorals davant dels 163 del
republicà John McCain i precedia un fet
històric en els EUA: el primer president negre
nord-americà.
52

En total, 153,1 milions de nord-americans van
registrar-se per votar. Mai unes eleccions no
havien provocat una eufòria (la xifra més alta
de la història) sense precedents. Obama va
obtenir molt bon resultat entre la classe
mitjana treballadora i li van donar suport més
blancs dels que van votar a John Kerry el
2004. Aquest fet porta a pensar en la
reconciliació dels nord-americans amb si
mateixos després de decennis de persecució
racial. El demòcrata va complir la seva
promesa de canviar el mapa electoral dels
EUA, mantenint els Estats demòcrates (les
dues costes i els centres urbans) i ampliant-lo
a territoris tradicionalment republicans. És el
cas dels Estats de Florida i Ohio, que
van donar la victòria a Bush i ara són
el símbol de la coalició d’Obama .
Però no sols aquest canvi ha estat les
claus del triomf: el demòcrata va
aconseguir la participació dels joves,
va dur a terme una magnífica
campanya electoral i va rebre el suport
del 95% de la població afroamericana i
el 66% dels hispans, entre altres. Un
altre factor que va influir en la seva
victòria van ser els vuit anys plens de
relliscades de la política de Bush.
Entre els votants, el 62% estaven
inquiets pel problema que els suposa
l’economia. El president electe afirma afrontar
aquest repte i no decebre les ànsies de canvi
del país, tot i que li resultarà difícil reflectir en
accions el promès canvi ja que Bush deixa el
país en una difícil situació.
Els ciutadans nord-americans esperen amb
impaciència aquest canvi radical que promet
Obama. El nou president és conscient que
només té 76 dies per prendre decisions per
nomenar els càrrecs del Govern. El
nomenament més esperat no és el de secretari
del Govern sinó el de secretari del Tresor,
donada la greu crisi econòmica.
A diferència dels demòcrates i dels
republicans, als EUA encara es manté present
la política exterior i les relacions
internacionals. La Unió Euopea confia en una
cooperació més estreta amb els EUA perquè
comportaria l’abandonament de la política de
rebuig del diàleg amb els règims polítics
enemics. També confien en una reforma de
l’actual fons del sistema financer mundial, per
evitar una futura crisi (serà difícil donat que
cada país té el seu propi problema econòmic).
Bush s’oposava a aquest canvi.
La UE intentarà canviar les desavinences dels
EUA enfront Rússia així com també accelerar
el procés de pau al Pròxim Orient. Les
eleccions de l’Afganistan al 2009
determinaran la pacificació del país. La
victòria d’Obama facilita les relacions amb
Espanya, molt deteriorades des que Bush
estava en desacord amb la retirada de les
tropes d’Iraq per part de Zapatero. Obama va
prometre el diàleg amb tots els enemics
exteriors dels EUA.
Respecte la política interior, els punts als
quals Barack Obama vol dedicar més atenció
és la política social (la reintegració dels grups
socials minoritaris), l’educació i la sanitat.
Crec que la comunitat negra està
particularment feliç, però no perquè cregui
que un president negre els ajudarà més des del
Govern sinó perquè ha guanyat un candidat
que vol donar oportunitats a tothom a més
d’una igualtat més real entre tots els grups
ètnics.
Diria que l’arribada d’Obama a la presidència
ha fet possible el compliment del somni que
va tenir fa 45 anys Martin Luther King i que
l’esforç del pastor protestant per la igualtat
dels drets civils no ha estat inútil. Luther King
(Premi Nobel de la Pau al 1964) va convèncer
el poble amb el poder de la paraula
pronunciant el famós discurs per la igualtat de
drets “Tinc un somni” al Lincoln Memorial.
Luther King Es va col·locar al davant de la
53

comunitat negra fins que va ser assassinat el
1968. Obama hereta aquests ideals i mobilitza
les masses com ho feia Luther King.
Val a dir que un dels punts febles de l’actual
president electe que se li ha criticat més és la
falta d’experiència tant en política exterior
com interior. Tampoc no acabo d’entendre el
perquè de nomenar com a assessor polític
d’Obama (tan progressista i liberal) el mateix
que assessorava Jimmy Carter (que va dur a
terme una política d’invasions).
Tot i així la gent confia en què dugui a terme
el canvi i que a més, el porti a escala
internacional.
..................
GERMINAL
Cristopher Ruiz Cardenas 1r BAT B
Germinal, del director Claude Berri, va ser
una pel·lícula vista a classe d’Història
contemporània.
Un dels aspectes que més em van sorprendre,
entre altres, fou el paper del revolucionari que
treballa a la mina. La seva lluita és una lluita
de causa, una lluita per aconseguir uns drets.
Hi ha escenes molt dures a la pel·lícula, com
el maltractament a la dona, que poden, fins i
tot, ferir la sensibilitat de l’espectador. Però
cal tenir en compte que es refereixen a la
realitat d’aquella època.
****************
Un altre factor clau de la pel·lícula és la
il·luminació. En els espais on estan els obrers
hi ha poca il·luminació per fer entendre que
són pèssimes les condicions dels obrers, en
canvi, els espais on habita la burgesia hi ha
molta il·luminació.
Destaco la interpretació de Gerard Depardieu
en la qual es pot veure un cap de família de
l’època. Una persona tranquil·la que actua
amb cautela i que s’oposa a la del socialista
revolucionari..
De la pel·lícula, també en vull destacar els
diàlegs, trobo que la conversa que té el
socialista i l’anarquista són encertats ja que en
pocs minuts expliquen les seves tendències i
les seves posicions.
La revolució va fer perdre vides però va ser un
factor decisiu per a l’evolució de la classe
obrera. També és cert que la lluita de classes
sempre hi serà, ja que els diners és la causa de
tot egoisme.
En definitiva aquests són uns dels aspectes
que més em van cridar l’atenció de la
pel·lícula, encara que hi ha molts més per a
destacar.
54

(Fragment d’una obra teatral escrita per Desirée Izquierdo)
BRUIXA: És que fa molt poc que estic dins dels somnis… em van encadenar per…
enamorar-me…
ANDREA: De qui? Si no us fa res respondre…
BRUIXA: Del teu avi, maca… del teu avi… el Franchesco…
ANDREA: Ah sí?
BRUIXA: Sí, ja t’ho he dit… Tot era molt bonic… sempre anàvem junts fins que un
dia les autoritats ens van veure i ens van separar, a ell a un altre lloc i a mi dins
dels meus somnis… ens van deixar uns minuts per acomiadar-nos, i en aquells
moments li vaig donar la capseta que tu portes i ell venia i em saludava… des de fa
70 anys, no l’he tornat a veure…
ÀNGELA: Que fort!
BEATRIU: Què trist!
ANDREA: No ho sabia…
JOAN: Quina canya!
LLUÍS: Quina me...!
BRUIXA: Doncs ja ho sabeu! Ara…
FRANCHESCO: Ara… sóc jo que haig d’explicar la meva versió!
TOTS: Franchesco!
FRANCHESCO: Sí! Sí! Sóc jo!
ANDREA: Avi! Com és que estàs aquí? Fa un moment que estaves… mort…
FRANCHESCO: Sí, filleta, ja ho has dit… ho estava, però ara estic viu com una
cuca! He, he! Però per ara, deixeu que m’expliqui... (continua)
***************************
LLUMINS: Col·loca 24 llumins com a la figura del mig. Després treu exactament 8
llumins de manera que et quedin 2 quadrats iguals i un tercer més petit.
55

VIATGE A PARÍS
*El viatge a París va ser bastant divertit. Durant les nits, en teoria, la gent
hauria de dormir, però, per tot l’hotel, anessis on anessis, sempre hi havia gent
pels passadissos fins la una, les dues o les tres de la matinada. Els qui més es
van passar l’última nit a l’hotel van ser uns francesos que bevien, fumaven i
cridaven al mig del passadís.
*Entre mil anècdotes, una que va ser molt
divertida. Una nit d’aquestes que ens reuníem a
les habitacions, dos personatges van començar a
saltar damunt dels llits, tot anava bé fins que un
va caure entre els dos llits i aquí es van disparar
els riures.
*Amb una amiga anàvem fent bromes als
francesos, pel carrer. Ens apropàvem,
els ensenyàvem els rellotge i dèiem:
“Perdona, eres mongolo?” i com que no
ens enteníem, es pensaven que els
preguntàvem l’hora i una dona em mira i
em diu: “no...ah, sí, sí, sí...” i vam riure
molt.
*Un dels dies millors a París va ser a
la visita guiada en vaixell pel Sena.
La nit anterior el passeig que vam fer
per la vorera del Sena va ser
esgotador, el 95 % dels alumnes
estaven dormint.
56

*L’anècdota que més recordo i quan més bé m’ho vaig passar va ser una nit a la meva habitació de l’hotel.
Ens vam ajuntar uns quants amics i vam fer una festa. Vam acabar tots per terra, morts de riure, fent
tombarelles... Fèiem molt de soroll però no ens n’adonàvem. Llavors, quan ja portàvem una bona estona
amb la festa, va arribar un “segurata” a dir-nos que només podíem estar tres a l’habitació i que calléssim.
Llavors jo vaig començar a dir-li que si “one second”, que si “coment ça va?” i tots van començar a riure i
vam haver de sortir. Al dia següent ens vam assabentar que un home se’n va anar de l’hotel a les dues de la
matinada perquè no el deixàvem dormir.
*Un dia, esperant per anar a sopar, em va
venir un negre escoltant música, em va
posar els seus auriculars a la meva orella
i es va posar a cantar i em va dir: This is
got music? (la música era molt trista) em
va donar la mà i va continuar el seu camí
tot feliç i cantant.
*Un vespre passejant pel
riu Sena, mirant la posta
de sol. Tots asseguts a
la vora del riu
acompanyats per unes
coronitas. I l’Estruga
fent fotos com sempre...
57

*La darrera nit, els de la meva
habitació i jo vam anar a
l’habitació d’unes companyes de
classe a celebrar el viatge a París.
Els de les altres habitacions van fer
més soroll del que haurien d’haver
fet i els “segurates” de l’hotel van
començar a passar per les
habitacions a controlar una mica la
situació que hi havia. Els meus
companys d’habitació i jo vam
canviar d’habitació perquè ens
vam assabentar que s’anaven fent
controls. Vam estar-nos allí una
estona fins que un vigilant amb els
dos profes van picar a la nostra
porta i encara que un amic meu i jo
estàvem amagats a la dutxa, ens
van trobar igualment i vam haver de tornar a les nostres habitacions.
*Els professors deien que no podíem fer soroll i van
posar un màxim de 5 persones per habitació.
Nosaltres (com que això de les mates no ho portem
molt bé), érem set en una habitació que era bastant
petita i no estàvem en silenci precisament. Quan
millor ens ho estàvem passant, vam sentir tres cops
secs a la porta i ens vam adonar que allò no era res de
bo.
L’habitació només era de tres, així que els 4 que
sobràvem ens vam amagar: un sota el llit i els altres
tres al mini lavabo. Vam sentir que entrava una
professora i parlava amb els tres nois que hi havia a
l’habitació, quan semblava que marxava, va obrir la
porta del lavabo i ens va veure les tres que no podíem parar de riure i ens va fer fora de l’habitació. En
sortir, vam veure que l’acompanyava un vigilant de l’hotel que ens va mirar malament i ens va
dir una cosa que jo no vaig entendre.
Vam tornar a l’habitació i no podíem parar de riure i al dia següent tothom amb ulleres de sol
perquè no podíem obrir els ulls.
58

*Un dels nostres companys, l’últim dia del viatge, va perdre la motxilla. No es va preocupar gaire
perquè creia que no hi havia res important a dins, però quan vam arribar a l’aeroport, es va adonar
que no tenia la documentació, i és clar, sense DNI no podia sortir del país. I els professors, gràcies al
permís de la policia espanyola i al carnet escolar, van aconseguir que aquest alumne pogués sortir
del país.
*L’últim dia de viatge
ens vam ajuntar tots en
una habitació, com que
érem massa gent, ens
vam canviar a
l’habitació del costat.
Llavors va venir la
Marian amb el vigilant i
els que no eren de
l’habitació ens van
apagar el llum, és aquí
quan es va acabar tota la
festa. Al dia següent no
vam tenir llum i no vam
poder dutxar-nos.
*Un grup petit vam sortir a la nit amb un professor (ens va convidar a una ronda) i després vam
anar cap a l’hotel. Més tard, però, ens va enxampar a l’hotel fent soroll... i es va enfadar molt i
va començar a donar puntades de peu però l’endemà els professors es van portar molt bé amb
nosaltres, no van prendre represàlies.
59

*El meu viatge a París ha estat una experiència
inoblidable. Cada nit una història per explicar, cada
dia una anècdota, cada dia rient, sense ganes de
tornar... Érem set persones en una habitació i no
paràvem de cridar, de fer soroll, de cantar i de fumar
... fins que van picar a la porta i va aparèixer la
Marian, tres amigues erenn dins de la dutxa,
amagades, esperant que se n’anés... Llavors, la
professora va obrir la porta del lavabo i ens va
enxampar a dins. Vam haver de marxar a la nostra
habitació a les quatre de la matinada. Havíem fet
sonar l’alarma d’incendis de l’hotel per acumulació
de fum!
*La primera nit d’estada a l’hotel, vaig baixar
amb dues amigues a l’habitació d’uns
companys que segons deien, les seves eren més
velles que les nostres. Quan anàvem a tornar
cap a l’habitació, l’ascensor va baixar de cop a
la recepció i quan es va obrir, hi havia un grup
de joves esperant per pujar. Els nois van riure
molt quan ens van veure en pijama. La veritat,
vaig passar molt vergonya.
*La millor anècdota va ser la lluita de sugus,
utilitzant els matalassos com a escut.
El cas és que ens trobàvem el Raül, el Cris, el
Miguel i el Joan (jo) al museu del Louvre, a la sala
on s’exposaven els tresors del museu. Clarament
per les llargues caminades que fèiem i no per altres
coses, els quatre amics ens vam asseure i el grup va
continuar amb la visita. Quan ens en vam adonar, la
resta dels companys ja no hi eren. El que ve després
és un corre-cuita per tot el museu (que és gran) i
una esbroncada.
60

*Sobre les set de la tarda un grup d’amics vam anar a un bar a prendre alguna cosa. La majoria
vam demanar cafè, un amic meu i jo vam demanar cervesa, quan estàvem a mitja consumició,
sense voler, vaig abocar el got al damunt d’una amiga, aquesta es va aixecar enfadada i també
sense voler, va fer caure el got a terra i una altra amiga va marxar avergonyida, quan va passar pel
davant d’un client que estava a la barra, amb la motxilla, va abocar-li el vi al damunt. Total que
vam deixar el bar fet una bírria.
61

CONCURS DE NARRACIÓ CURTA DE SANT JORDI
2009.
Aquestes són les redaccions que han guanyat el 1r
Concurs de narració curta que es va realitzar el dia
de Sant Jordi a la tarda. Felicitats!
Encara recordo aquell dia de Sant Jordi que en aixecar-me m’havia
transformat en drac / dragona …
sorprès, vaig anar a rentar-me els ulls amb aigua per assegurar-me que no era un somni.
Vaig arribar al lavabo, em vaig rentar la cara i, quan em vaig tornar a mirar... Encara era un
drac! Un drac de color verd, ple d’escames fastigoses, ullals esmolats i enormes, els forats del
nas encara més enormes... això sí, el que més em va agradar van ser les meves ales, grans i
boniques... A més a més, em permetien volar, cosa que m’havia agradat des que era petit.
Després d’estar pensant molta estona, vaig decidir sortir al carrer i fer vida normal.
La primera senyora que va passar pel davant es va parar, es va fregar els ulls i, en veure que no
era una broma, que era un drac, va començar a cridar. Jo vaig anar-me’n volant, però tothom em
senyalava, cridava i em feia fotos.
Vaig veure, en una muntanya, que estava bastant aïllada del poble, una cova que semblava
confortable.
Quan vaig entrar, vaig veure un grup de dracs que reien, cantaven, jugaven...
Vaig preguntar si em podia quedar a viure amb ells. Ells, tot rient i feliços, em van dir que
naturalment que em podia quedar.
Es veu que ells també havien tingut el mateix problema que jo.
Ara estic aquí amb els meus nous amics explicant tota la meva història.
Espero que quan veieu un drac, no us poseu a cridar, perquè potser és una persona que es va
despertar com un drac i no sap què fer.
Amanda, Julian, Cristina i Daniel 1r d’ESO A
62

Encara recordo aquell dia de Sant Jordi que en aixecar-me m’havia
transformat en drac / dragona …
unes lluents escates liles ocupaven el lloc de la meva pell bruna. Unes enormes i lleugeres ales
substituïen els meus braços. Amb aquest nou aspecte ho veia tot diferent. Totes aquelles coses
que abans em semblaven petites ara eren diminutes.
Vaig intentar sortir de casa sense destrossar la porta, cosa que no vaig aconseguir. Mentre
baixava les escales de l’edifici, els esglaons grinyolaven massa a cada pas.
En sortir al carrer, tothom que es topava amb mi sortia corrent com un esperitat. Els nens petits
ploraven i pronunciaven paraules que les meves enormes ulleres no podien comprendre. Una
dona va trucar als serveis d’emergència, cosa que va despertar la meva atenció. Sabia que la
meva vida corria perill, i que l’única manera de salvar-me era sortint d’allà.
Volar era la meva única opció.
Vaig intentar moure les meves enormes ales, però no ho vaig aconseguir. Per molt que ho vaig
intentar, tot va ser inútil. La policia s’acostava més a mi, cosa que m’espantava moltíssim. Fent
un esforç sobrehumà vaig moure les meves voluminoses i brillants ales. A poc a poc vaig iniciar
el vol.
Era magnífica la sensació de sentir l’aire contra el meu cos. Era una sensació que mai no hauria
arribat a imaginar que pogués sentir.
La gent em mirava meravellada mentre deixava anar paraules de sorpresa i d’admiració. Tot era
tan especial...
Passats els segons, ja sobrevolava l’immens cel de Barcelona. Era conscient que, si em quedava
a la ciutat, podia fer que les vides dels altres corressin perill. Tot i així després de pensar-m’ho
dues vegades, vaig decidir marxar.
Abandonaria tots els meus estimats amics i tota la família, però pel seu benestar era més
important que els meus sentiments. Un torrent d’angoixa recorria el meu interior des de les
banyes fins a la cua, però sabia que no podia quedar-me a la ciutat que m’havia vist néixer i
créixer ni un segon més.
Ara que la tècnica de vol la tenia assimilada, vaig abandonar ràpidament la ciutat. Els ulls se
m’omplien de llàgrimes a cada centímetre que deixava rere meu.
A partir d’aquell moment començava una nova vida, allunyada de tots els que m’havien estimat
durant tants anys, però era el meu destí i res no el podia canviar.
Belén Feliu, Cristina Miracle, Ainhoa Martín i Lucía Fernández 2n ESO
Encara recordo aquell dia de sant Jordi que en aixecar-me m’havia
transformat en drac / dragona
...
era un 23 d’abril de no sé exactament quin any, molta gent s’havia convertit en drac alguna
vegada però per a mi era el primer cop i ho vaig viure amb molta intensitat. Ho recordo com si
hagués estat avui mateix, però ja fa molts anys. Estava molt content, perquè convertir-se en drac
era el començament de l’adolescència i això volia dir que m’estava fent gran.
Em va resultar molt difícil controlar les parts del meu cos, al començament en comptes
d’esternudar treia foc pels queixals i sense voler vaig cremar el jardí del veí, un altre problema
eren les ales que com que les tenia poc desenvolupades no podia volar i em posava molt nerviós.
Tot i això m’agradava força convertir-me en drac, era una experiència única que es repetia cada
vint-i-vuit dies, alguna vegada vaig fer alguna malifeta com cremar un o dos contenidors però
normalment era un bon drac i la gent em respectava força.
A mesura que em feia més gran controlava cada cop més el funcionament del meu cos i això em
permetia gaudir molt més i passar-m’ho d’allò més bé.
Gerard Recasens, Adrià Rodon, Héctor Magallon i Isaac Martínez 3r d’ESO B
63

JO VOLDRIA SER
Jo voldria ser una goma
Per esborrar la guerra.
Jo voldria ser un llapis
Per pintar els camins.
Jo voldria ser unes tisores
Per tallar les injustícies.
Jo voldria ser una clau
Per obrir el món
I obrir la porta de la PAU!
Louis Jacobs 1r premi
Naturalista, intrèpid geòleg,
les bases de la biologia augura.
Observador i amant de la natura
de les espècies fa un catàleg.
La volta al món li aporta experiència,
observa pedres amb picardia.
Col·lecciona éssers vius, els estudia
i cerca la raó de la divergència.
Reclama justificar tot el que veu,
escorcolla prats, illes i boscos
expectant troba esglaons foscos
de l’evolució natural que preveu.
Amagats troba fòssils interessants,
éssers de milions d’anys d’antiguitat
que la roca ha custodiat amb dignitat
de l’evolució testimonis palpitants.
Les Galàpàgos són font d’inspiració:
ensopega amb pinçans i tortugues gegants.
A cada illa hi ha espècies dissemblants
fruit de l’aïllament en l’evolució.
DARWIN
PETIT POEMA
Un petit poema faig per la Isabel
perquè em posi bona nota,
acabaré perdent el pèl
per intentar no ficar la pota.
La segona estrofa vaig fent
amb gran esforç
m’arriben els pensaments
acompanyats de grans dolors.
La tercera i última part faré
amb una gran alegria
ja que aviat acabaré,
qui ho diria!
Luís Montiel 3r premi
A Austràlia, ornitorrincs i marsupials
són provinents d’un món discordant.
Veu com els dèbils primer se’n van,
sobreviuen els forts per selecció natural!
De tot plegat, moltes contradiccions.
Insectes, orquídies i plàncton analitza,
elabora tesis i tractats actualitza,
fins i tot de les pedres treu conclusions.
Posa en dubte àdhuc la creació
que la religió a desmentir s’apressa.
Provenim dels simis- confessa.
Bona raó, quina contradicció!
A la ciència la teva gran contribució,
després de dos segles memorem.
Del nostre origen participem,
gràcies, Charles Darwin, per la teva lliçó!
Arnau Ribera Tort 2n premi
64

IL·LUSIONS IL·LUSIONADES
Com les flors d’una tarda de primavera
Broten les meves il·lusions,
Arts que es desfan com la cera
I reviuen amb les cançons.
Sorgeixen al pensament
Plenes d’emoció,
I moren al pensament
Plenes de dolors
Un dolor irremeiable
Que no es pot dissoldre
Per un somni inassolible
Que no hauria de doldre.
Percebem la realitat erròniament
Aquella que pensem que es podrà complir
Però que només és possible a la meva ment
Sense poder-ne fugir
Intento aspirar a aquell somni
Que més a prop veig cada dia
I no vull que sembli
Més que una ironia.
Tània Sieres 2n premi
Al dia de Sant Jordi
L’AMOR REALITZAT
Els seus ulls com dos grans sols
La seva pell és daurada com l’or
No puc pensar tan sols
En els batecs del meu cor.
En el primer moment
Els ulls s’il·luminen
Però al pensament
Les emocions es dominen
Creia que només era un somni
Però es va fer realitat
Cada dia penso a no pensar-hi
I ara sé que és de veritat
Els núvols han minvat
I el sento amb mi,
Les alegries han pujat
I ara fem junts el camí.
Sempre mantindré la rialla
Si ell és al meu destí
Cada dia badalla
Deixant escapar l’amor al nostre camí.
Tània Sieres 2n premi
vam poder veure els treballs que
havien fet els alumnes i les
alumnes de l’Aula d’acollida.
Tot un ventall d’objectes d’art
fets a mà com punts de llibre, imants, pins i làmines de
dibuixos amb color dels llocs més emblemàtics de Torredembarra. Com cada any l’alumnat ens
ofereix un tast del seu treball.
65

FU SHIN, EL DRAC DE LA PERLA
Belén Feliu Garcia
1r premi narrativa
Fa molts i molts anys, en la mateixa època en
la que el gegant Kua Fu perseguia al Sol amb
el seu bastó, hi havia prop d’on som ara un
poblet anomenat Fang Sec.
Li deien així perquè durant l’estació de pluges
el riu tenia molt cabal i quan l’aigua
s’evaporava quedava tot ple de fang. A la casa
més humil del poble hi vivia una dona amb el
seu fill Fu Sin, un noi de catorze anys que,
després de perdre al seu pare en una riuada
durant l’estació de pluges, havia hagut de ferse
càrrec de les tasques més pesades del camp
amb l’ajuda d’un bou de banyes punxegudes.
Podem veure les professores, Filo
Sánchez i Núria Miquel, com
estan organitzant tot el material
que després empraran els nois i
les noies d’aquesta aula.
Mare i fill anaven vivint com podien, fins que
va arribar un estiu de molta sequera i no
tenien res per emportar-se a la boca.
Com cada matí, Fu Shin va acomiadar-se de la
seva mare i va anar a buscar una mica d’herba
per alimentar al seu bou ja que darrerament es
cansava molt fàcilment.
Després de caminar moltes hores, en Fu Shin
només havia trobat un feix d’herba tendra, i
com estava molt cansat va decidir descansar
una mica. Quan es va despertar ja era tard i va
decidir tornar a casa amb la seva mare.
Avui tampoc havia estat un bon dia i les
reserves de queviures se’ls estaven acabant.
Un dia, després de caminar una bona estona,
va descobrir un racó de terra on creixien molts
feixos d’herba tendra i primaveral. Era una
prada verda, plena de flors i papallones
multicolors. Era com un oasi al mig del desert.
66

En Fu Shin no s’ho va pensar dues vegades i
va segar l’herba, la va lligar amb unes cordes i
se la va emportar a casa. Aquella nit, el bou
va omplir la panxa com un rei.
L’endemà, en Fu Shin va fer el seu acostumat
passeig a la recerca d’herba. En veure que no
la trobaria, va decidir anar al seu lloc secret a
buscar-la. Ell pensava que, com el dia anterior
va segar-ne gairebé la meitat, avui en segaria
l’altra meitat. Es va sorprendre de veure que
l’herba que ell havia segat el dia anterior havia
crescut quatre o cinc pams de terra i va tallarne
tota la que podien portar a casa ell i el seu
bou de banyes llargues.
Quan va arribar a casa, la mare es va posar
molt contenta en veure tot el menjar que havia
portat a casa el seu fill.
Al dia següent, va anar al seu lloc secret, ara
carregat de sacs i va segar tota l’herba del prat
per plantar-la al jardí de casa seva, així
s’estalviaria molts passos.
Quan estava segant l’herba, va trobar-se una
petita perla que brillava tant com el Sol entre
les herbes, la va netejar i va decidir emportarse-la
a casa per després vendre-la i poder
guanyar diners per a comprar menjar i
provisions.
En arribar a Fang Sec, va plantar l’herba en un
petit jardí situat davant de casa seva. Quan va
mostrar la perla a la seva mare, els ullets de la
dona, plens d’arrugues, encara brillaven més
que la joia.
Guardem-la al pot d’arròs!- va proposar la
dona-. Només en queda un granet al cul i
segur que allà la trobarem.
Al matí següent, en Fu Shin i la seva mare van
aixecar-se impacients del llit i van sortir al
jardí per veure com havien crescut el que
segons ell eren herbes màgiques. Van
desil·lusionar-se molt en veure que les herbes
no havien crescut ni un centímetre de terra,
així que en Fu Shin va anar a buscar la perla
que havien guardat al pot d’arròs per poder
anar a vendre-la al poble.
Va quedar-se de pedra en veure que el pot
d’arròs que només contenia un gra ara estava
ple fins dalt.
Mare, mare! La perla ha omplert el pot
d’arròs!- cridava en Fu Shin ple d’alegria.
Després de col·locar la perla a diferents llocs,
van arribar a la conclusió que tot allò que hi
havia al voltant de la pedra creixia o s’omplia.
D’aquesta manera, en un tres i no res tenien
tot el rebost ple de queviures i no s’havien de
preocupar d’anar a conrear la terra ni de
buscar menjar per al bou.
Va arribar un moment en què tenien tant de
menjar que ja no en podien tenir més a casa,
així que van decidir anar a vendre el menjar
sobrant al mercat.
Com que era un any de molta sequera i ells
venien productes que no requerien aigua, la
gent comprava i es gastava tots els diners de
què disposaven. Al cap d’una setmana, havien
passat de ser els més pobres del poble a ser els
que tenien més diners i propietats.
Com que la gent era molt envejosa, va
començar a preguntar-se quin era el motiu de
la seva riquesa i, a poc a poc, van a anar fentlos
la vida impossible. La situació va
continuar fins que, un dia, quan la mare d’en
67

Fu Shin va anar a comprar, uns homes la van
amenaçar de mort si no deia quin era el motiu
de la seva riquesa. La dona, molt espantada,
va confessar que la seva riquesa era deguda a
una perla que havia trobat el seu fill al camp.
El rumor es va escampar per tot el poble com
la pólvora, de manera que tothom sabia que la
perla era meravellosa i la volien utilitzar.
Quan en Fu Shin va arribar de passejar pel
camp, va veure que casa seva estava envoltada
d’homes que reclamaven l’ús de la perla.
En un moment de “xoc”, en Fu Shin va
empassar-se-la perla davant de tot el poble de
Fang Sec. En el moment d’empassar-se la
perla, Fu Shin va sentir primer un gran ardor a
la gola, i després una terrible cremor a
l’estómac.
Tinc set!- va cridar.
La seva mare va córrer a portar-li un got
d’aigua, que ell es va empassar de cop.
Aigua, aigua!- bramava en Fu Shin- Se’m
cremen les entranyes!
Va entrar desesperat a casa i, en un tres i no
res, va buidar càntirs, galledes i tot el que va
trobar. La mare va anar ràpidament cap a la
porta i, desesperadament, va demanar ajuda
per al seu fill:
Foc! Foc! El meu fill es crema per dins!bramava
desesperada.
Immediatament, els veïns van anar a buscar
galledes i van fer una cadena humana del riu
fins a casa.
Fu Shin s’empassava les galledes com si
fossis gots petits. Per molt ràpid que anessin,
mai no disposaven de prou aigua com per
apagar l’incendi del seu interior. Poc després,
Fu Shin corria cap al riu cridant com un
esperitat. A pesar de la sequera, el riu tenia
prou aigua com per calmar la set de mil bous.
A poc a poc, va anar transformant-se en un
magnífic drac de colors vermellosos amb uns
espectaculars ulls de color daurat. Els veïns
van fugir ràpidament cap a les seves cases
cames ajudeu-me. La mare, en canvi, no volia
abandonar al seu fill. Va agafar-se fortament a
una de les potes d'aquell drac i, a poc a poc, va
agafar-se amb les mans a una de les escames
de l'esquena mentre intentava aguantar-se a
cavall d'aquell espectacular drac. Aquest,
anava d'una banda a l'altra del riu mirant de
desempallegar-se'n. En realitat, el fill pretenia
deixar-la segura i protegida a la vora de la
riba, fora de perill. Xipollejant i arrossegant-se
d'aquella manera, el drac anava removent el
fang a cada costat del riu. Finalment, després
d'un bon cop de cua, la mare va desenganxarse
de l'esquena i va sortir disparada cap a la
muntanya de sorra. Des d'allà dalt, la veure
com el seu fill, convertit en drac, la mirava per
última vegada abans de desaparèixer per
sempre entre les estrelles del cel xinès.
LA FOSCOR DELS CARRERS
Adrià Brau Martínez
2n premi narrativa
Aquesta història comença en una casa situada
al sud del Canadà. La casa era petita però
tenia un pati i també un petit magatzem on la
família Trep guardava les seves coses
desusades, a part d’això no tenia res més
d’interessant, i menys per un nen de deu anys
com el jove Jon Trep, fill de Grec Trep i
d’Ainoa Trep.
68

Aquell mateix dia es mudaven a Sant
Francisco. El camió ja estava carregat, el
motor en marxa i l’avió a l’aeroport.
El viatge es va fer llarg, sobretot per al jove
Jon, però va deixar d’importar-li quan es va
adormir a l’avió. Quan es va despertar estava
estirat al seient de darrere del cotxe del seu
pare.
-Mmm... –va grunyir, i tot seguit va
preguntar- On som?
-A Sant Francisco –va contestar el pare- Mira
per la finestra.
Jon va mirar per la finestra i va veure un barri
compost per petites cases unifamiliars d’un o
dos pisos, envoltades per jardins no gaire
grans.
-Fill –va dir el seu pare interrompent
l’observació –Aquest barri és maco, oi?
-Sí pare, és aquí on venim a viure?
-No fill, encara que sigui maco és el barri més
perillós de Sant Francisco.
-Llavors on anem?
-Mira... veus aquell edifici d’allà –assenyalant
un edifici molt alt al centre de la ciutat.
-Sí.
-Doncs per allà.
Llavors el cotxe va entrar en un passadís
d’edificis alts que no deixaven veure el sol
més que pel reflex dels vidres.
-Mireu –va dir la mare- la nostra casa.
-Sí –assentí el pare.
Era una casa de tres pisos unifamiliar. Es veia
petita al costat d’aquells edificis gegants,
situats al seu voltant.
A l’interior la casa era molt espaiosa. Jon va
córrer per tot arreu explorant-la, i quant no
se’l veia es va sentir:
-És genial! –va cridar.
4 anys després...
-Jon, Jon, Joooooooooon! –el cridava la mare-
A veure: que no em fas cas o què?
La mare va anar fins a l’habitació i llavors va
obtenir la resposta:
-Mare, que m’estic vestint –va respondre.
-Fill, però si són les dues. –va dir ella girant el
pom de la porta.
-Ja estic, ja va! –va cridar en Jon tancant la
porta –No entris.
Tot seguit en Jon va obrir la porta i va dir: -Ja!
El noi havia canviat: mig rapat, amb una gorra
de visera plana, camiseta d’una talla més,
pantalons amples i caiguts i sabates amples
acompanyades de cordons de diferents colors
i, naturalment, el Rap sonant a l’habitació.
-Me’n vaig, he quedat amb en Xarc. –va dir
agafant l’skate i la motxilla, “clec, clec” es va
sentir.
-Eps! –va dir la mare- on vas tan ràpid, ja sé
que no vas a fer skate.
-Glups...què?
-Dóna’m la motxilla –el seu fill li va acostar.
-Què és això? –va dir la mare traient de la
motxilla dos esprais, trenta dòlars i una
navalla –On vas amb tot aquest material?
Llavors el noi va prendre de les mans de la
seva mare la motxilla i se’n va anar de casa.
Al parc l’esperava un noi d’uns vint anys dins
un cotxe tot “tunejat” a l’estil dels que fan
servir les bandes urbanes.
Al parc hi havia tranquil·litat. Només era
interrompuda pel vol d’alguns coloms i el crit
d’un nadó, que passejava dins un cotxet empès
per la seva mare i al final del carrer, a
l’esquerra de la plaça, en Xarc amb l’skate.
Quin domini que li tenia el noi...
En Xarc acostant-se a Jon li va dir:
-Ei tio els meus pares quasi que em pillen,
però ... uf... al final, no.
-Doncs a mi sí que m’ha pillat, la meva mare
–va dir Jon disgustat amb si mateix.
-I... com és que ets aquí?
-M’he escapat.
En aquell moment la mare d’en Jon va sortir
del portal de casa seva cridant el seu fill:
-Jon, Jon! –cridava desesperada.
-Corre, corre –deia Jon.
Els dos nois corrien cap el cotxe.
El cotxe era verd metal·litzat, amb una franja
daurada com a para-xocs, era un descapotable
bastant vell.
Els dos nois van entrar d’un salt i el conductor
va arrencar de cop. Es van perdre per la ciutat.
Mentre conduïa el misteriós xofer va
preguntar a Jon:
-Ei xaval què t’ha passat amb la teva mare?
-Que m’ha regirat la motxilla abans de sortir.
-Però... ho tens tot? –preguntà el seu bon
amic, Xarc.
-I és clar que ho tinc.
69

Durant uns minuts el silenci regnava en aquell
cotxe, fins que en Jon va preguntar dirigint-se
al xofer:
-Tu, com et dius?
-Per a tu... Nox –llavors li va estrènyer la mà.
–sóc el millor conductor del meu barri, fins i
tot diria que de la ciutat.
Llavors vàrem travessar un pont al qual, escrit
amb esprai vermell deia:
“Si creues aquest pont més et val saber-te anar
sol...” (sota d’això hi havia una calavera amb
banyes)
-No us espanteu. Aquesta banda va just
darrere de la nostra, no us faran res. Han
matat, han robat però no ens han destronat. –
va cantar en Nox.
-No pot ser! Aquesta banda... va... m...matar el
meu p... pare...
-No fotis noi! Tu vols venjança? –va
preguntar el xofer.
-Els mataré a tots! –respongué ell.
-Bé... saps disparar?
-Tinc punteria...serveix?
-Jo també –digué Xarc.
-Molt bé nois ja hem arribat. Ara mostreu-vos
durs i que no us intimidin, teniu una setmana
per demostrar el que valeu.
Es trobava al barri on el pare de Jon l’havia
advertit del perill que hi corria. Es trobaven
davant del seu destí.
El cotxe va avançar pel lateral de la casa i va
aparcar davant mateix de la porta. Aquella
casa es veia bastant vella, les parets estaven
esgrogueïdes i el pom de la porta desgastat.
Una de les finestres del pis superior estava
trencada i tapada amb una fusta que semblava
bufada, la porta d’entrada tenia marcats
diversos trets que devia haver rebut en alguna
disputa.
Llavors els tres nois van baixar del cotxe i es
van dirigir a l’interior d’aquella casa. A dins
semblava encara més petita. Les parets però
estaven millor conservades, en aquell espai
tancat es respirava un intens aroma de tabac,
la llum era molt tènue, com en una posta de
sol.
-Endavant –va dir una veu greu des de
l’interior d’una de les habitacions.
Els tres nois van avançar fins la que semblava
la sala més gran de la casa. Hi havia una taula
circular al centre i al seu voltant sis homes
d’entre vint i trenta cinc anys.
-Seieu –va demanar seguidament amb una
rialla.
Tots tres van seure, i tot seguit el mateix home
va dir:
-Suposo que Nox ja us ha informat de com va
això.
-Sí- va assentir Xarc –quan comencem?
-Ara mateix –va dir l’home- en Nox us
supervisarà. Heu de fer les següents tasques:
pintar a la paret de la casa dels Wills, llançar
pedres als vàndals del grup S.F.K. fer un
còctel i llançar-lo a la furgoneta dels ocupes
de la casa del costat, aprendre a disparar i
assaltar els vàndals de la calavera.
Els nois es van posar a la feina: les tres
primeres missions eren senzilles i en menys
d’un dia les van acabar.
El dia següent mentre aprenien a disparar... un
cotxe patrulla es va parar allí mateix.
-Merda, la pasma! –va dir Nox mentre
començava a disparar contra el cotxe.
Els seus dos companys el van imitar i llavors
Nox va saltar al seu cotxe i mentre els dos
amics es quedaven sols disparant contra els
polis, ell fugia abandonant-los a la seva sort.
Els dos nois eren bon tiradors i van aconseguir
abatre els policies.
L’odi omplia els cors d’ambdós nois,
provocant una instintiva venjança. Van
començar a arreplegar armes i munició, també
van trobar una granada, i ho van carregar tot.
-Ei Xarc- va dir Jon –tinc un pla, tu aniràs per
la part de darrera i llançaràs la granada per la
finestra de la sala on vàrem estar, això els
matarà o si més no els distraurà. Mentrestant
jo robaré el cotxe de Nox. I si la granada no
els mata, jo els cosiré a trets quan surtin per la
porta. Després de tot això marxarem corrent,
no ens hauríem d’haver escapat mai de casa.
El pla es va posar en marxa: Xarc va córrer
cap a la part de darrera, mentre Jon va entrar
al cotxe.
70

-Bingo! Va dir ell quan va veure les claus dins
la guantera.
Llavors es va sentir una gran explosió. Acte
seguit en Xarc va sortir de darrera de la casa,
es va ficar al cotxe i va dir:
-Arrenca!
Jon va arrencar i es van perdre entre la foscor
de la nit.
L’endemà al matí els dos es trobaven a la
plaça del principi. El sol feia poc que havia
sortit i el cel estava d’un color roig
incandescent, el vent fresc de l’alba fregava
els dos cossos drets un al costat de l’altre,
immòbils a causa de la il·lusió causada pel sol
fet d’haver tornat a casa.
Llavors Jon va veure la seva mare estenent
roba al balcó de casa seva. Quan ella es va
girar i els dos van creuar mirades, la mare va
baixar ràpidament, i quan va ser a baix, davant
el seu fill... li va donar una bufetada que va
ressonar per tota la plaça, el va abraçar i li va
dir amb llàgrimes als ulls:
-No ho tornis a fer! M’has sentit? No ho tornis
a fer, mai!
UN MÓN DESORDENAT
Arnau Ribera Tort
3r premi narrativa
Un dia, en un país molt llunyà vivia un déu
anomenat Gow. Aquell dia no sabia què fer,
així que va decidir crear quatre races: els dom,
els dek, els elfs i els gegants.
Els primers vivien al nord, en un paratge
boscós i solitari. Eren semblants a nosaltres,
tot i que més alts i esvelts. Eren un poble
especialitzat en tècniques ofensives ràpides,
efectives i silencioses.
Els segons vivien al costat del territori dels
dom, a la costa i als aiguamolls. La seva
morfologia era semblant a un creuament
d’humà i drac. Eren un poble guerrer, tot i que
no els agradaven les guerres i preferien
solucionar els problemes parlant. Es creu que
eren descendents dels dracs, per això eren
capaços de transformar-s’hi i tenien una
morfologia semblant.
Els tercers vivien al sud, separats de la resta
de pobles, en un paisatge selvàtic i
extravagant. Semblants als humans, però molt
més alts i amb les orelles punxegudes, feien
servir la màgia, gairebé desconeguda en les
altres races.
Els quarts i últims vivien a l’alta muntanya, en
paratges nevats i escarpats. Treien tres caps a
totes les altres races i tenien unes petites
protuberàncies al front, com un prototip de
banya. Eren forts i agosarats, per això
portaven una espasa a cada mà.
Vet aquí que, després d’haver creat les races,
Gow va voler poblar els boscos amb plantes i
animals perquè els quatre pobles poguessin
alimentar-se, però li va sortir malament i va
poblar els boscos amb criatures malignes
d’aparença animal i vegetal, amb ganes de
matar i destrossar tot el que se’ls posés al
davant.
Els pobles, espantats i desorientats, es van
veure obligats a construir grans ciutats, amb
muralles enormes i colossals, per a protegir-se
dels perills que els podien venir.
Representants de cada poble van reunir-se en
un consell per acordar tractes en cas de guerra
i per crear unes pedres de petita envergadura
però capaces de teletransportar individus de
qualsevol raça a cada una de les quatre ciutats.
També van acordar enviar deu dels més forts
individus de cada raça a explorar l’arrel del
71

mal i que mentrestant no tornaven, reclutarien
persones per entrenar-les a defensar-se i lluitar
contra el mal.
Un any després d’haver enviat els quaranta
guerrers més forts, en va tornar un, un dom
que, gràcies a la seva rapidesa, havia
aconseguit escapar del que, segons ell, era l’
infern.
Va explicar que van trobar una cova, i a dintre
hi van trobar una gran roca brillant. La roca no
parava de treure monstres, els mateixos que
omplien els boscos. També deia que tots els
guerrers havien intentat destrossar la roca,
però que només havien aconseguit fer-ne
saltar un fragment, que ell havia guardat, i que
tots menys ell havien acabat sent vençuts per
les ferotges bèsties que portava la roca.
El dom va donar la pedra al consell perquè
l’analitzés. Aquest, després d’hores de feina,
va concretar que era d’un material molt
resistent, difícil de trobar. Per sort, hi havia un
material molt comú capaç de ratllar-lo i partirlo
amb facilitat.
Un munt de missatgers van sortir aquell
mateix dia per dir a tots i cada un dels ferrers
que construïssin les armes amb aquell
material.
Van tardar dos anys, però al final van
aconseguir crear un impressionant arsenal
capaç de durar uns quants anys sense esgotarse
mínimament.
Les quatre races van preparar els exèrcits i van
dirigir-se on el dom els havia dit que era la
roca. Els va ser difícil arribar-hi, però al final
van trobar la cova de la roca. Estava tot farcit
de monstres, amb prou feines es podia
avançar, tot i que, amb esforç, van aconseguir
arribar a l’arrel dels problemes: la roca. Les
quatre races unides lluitaven contra un enemic
comú, la roca, la causant dels seus maldecaps.
Els elfs lluitaven amb màgia i amb arcs,
atacaven la roca causant grans llampecs de
colors. Els dom lluitaven amb katars, les seves
armes típiques, fent atacs ràpids i poderosos.
Els dek lluitaven amb zhens, grans espases
capaces de partir-se en dos, tot atacant
efectivament. I finalment, els gegants que,
amb dues espases cada un, feien grans atacs
sorollosos.
La roca, a poc a poc s’anava trencant en
fragments i s’anava empetitint de manera que
la victòria per part dels pobles s’anava
apropant. Però la roca va començar a partir-se
i de dintre seu, van començar a sortir grans
feixos de llum fins que, amb un soroll
semblant a una explosió, va deixar anar un
gran pet i de dintre, en va sortir un drac.
De color vermell intens, el drac es va fer lloc
entre la gran multitud de l’exèrcit i va fer un
gran esbufec, amenaçant amb el fum de les
narius a deixar anar un gran raig de foc.
El desordre i el pànic van fer-se lloc entre els
guerrers de les quatre races. No sabien què fer.
Alguns intentaven fugir, altres s’hi encaraven,
però la gran majoria estava desorientada.
Va ser llavors quan van sortir els reis de cada
raça i van donar ànims als respectius
ciutadans. Amb diferents paraules, els quatre
deien el mateix: “Sigueu valents i penseu en el
futur de les vostres famílies i dels vostres
pobles! Lluiteu! La gent us recordarà com a
herois!”
72

El missatge va arribar a tots els soldats i de
dintre el cor de cada un en va sorgir un crit de
guerra.
Tots, a l’uníson, van agafar les armes i es van
dirigir cap al drac. Aquest, veient el que anava
a passar, va començar a tirar grans rajos de
foc. Els elfs, però, havien creat un escut al
voltant de cada soldat que els feia ser
immunes al foc.
Les zhens i les katars ferien el drac i les
espases dels gegants acabaven de rematar-lo i
per adobar-ho més, els elfs, confonien el drac i
el feien dubtar a l’hora de fer servir les urpes.
Finalment, al cap d’unes quantes hores, el
drac va caure estès a terra, completament
mort.
Els soldats havien fet la seva feina i amb molt
poques baixes. Havien acabat amb l’arrel dels
problemes i ho havien solucionat. Tothom
se’n va tornar a casa, content i feliç de poder
tornar amb la família i a la seva ciutat. Tot
s’havia acabat i, a més, tots els monstres
s’havien convertit en animals i plantes pacífics
i comestibles.
Finalment, havien aconseguit tenir un món
tranquil on viure en harmonia. Gow va
observar la feina dels seus pobles i orgullós,
se’n va anar a dormir.
ATRAPA EL CARPE DIEM
Montserrat Piqué i Muntaner
1r premi narrativa
El meu nom és Adara i formo part de
la família Pàspala. El meu avi va alliberar el
poble del malvat Lander Zisis, però d'això ja
fa molts anys. Vint-i-set anys enrere els meus
pares es van conèixer a Egipte i des
d'aleshores són inseparables. Ho són tant que
han tingut sis fills. D'aquesta família jo en sóc
la benjamina. Mentre el meu pare juntament
amb els meus germans van al camp a treballar,
les meves germanes arreglen la casa, la meva
mare parla amb les veïnes i jo m'encarrego
d'anar a comprar. Dos de les meves germanes
s'han casat amb dos nois que també són grecs
com nosaltres i tenen fills. El meu pare n'està
molt orgullós de la Irene i la Kalònice perquè
creu que les dones gregues s'han de casar i
tenir fills.
L'altra germana, l'Helena s'entén
d'amagat amb en Cem, un noi turc de família
noble. Els dos s'estimen molt, però tenen por
que el pare els negui la seva relació i això
n'estic segura que tard o d'hora esdevindrà, per
això ho mantenen en secret. Bé, en secret no
perquè l'Helena i jo som íntimes des que vaig
aprendre a parlar, m'ho va explicar des del
primer moment. El meu pare no es preocupa
de les qüestions amoroses dels seus fills, em
refereixo als homes, confia en ells i sap que
són respectuosos amb les noies. En
Theophilus, el primogènit de la família, està a
punt de casar-se amb l'Afrodita, filla de'n
Néstor, un vell amic del pare.
Fa uns quants mesos la meva germana
Helena es va posar malalta i a mi em va tocar
anar a rentar la roba al riu. Érem a l'estació de
pluges i al dipòsit situat al naixement del riu
no hi cabia ni una gota més. En arribar a la
vora del riu, vaig estendre la roba i vaig
73

començar a fregar. Frega que fregaràs que del
capficada que estava fregant no hem vaig
adonar de que el dipòsit havia sobreeixit i un
gran corrent d'aigua se m'enduia riu avall. La
veritat és que em puc considerar afortunada
perquè cent metres més avall hi havia un noi
que en veurem dins del riu cridant “Auxili,
auxili!” s'hi va llençar sense pensar-s'ho un
moment i em va salvar.
Vam sortir tots dos xops com els polls
i em vaig fixar en els seus cabells, castanys
com el tronc d'un arbre però amb reflexos
rossos com el blat, i els seus ulls color mel
brillant em demanaven que em quedés amb
ell. En tocar terra ferma em va dir:
Saps, ets la primera noia que conec en un riu!
Em dic Giles Zisis.
En sentir aquella frase no vaig poder
evitar el riure i li vaig contestar que jo em deia
Adara. Vam continuar parlant durant tota la
tarda, de llocs que no havíem visitat, dels
nostres futurs, dels nostres gustos etc... Fins
que vam sentir un soroll de passes entre els
arbustos i un renill d'un cavall poruc i estúpid.
En Giles es va posar d’empeus per
defensar-se, però en tornar a sentir aquell
renill insuportable, vaig saber que només es
podia tractar de l'Aeneas i del seu cavall,
l'Ignorant. Li va posar aquest nom perquè
ignora a tothom. Si hi hagués un concurs
d'ignorants, ell s'emportaria el premi. I si n'hi
hagués un de gemegaires, el seu amo,
l'Aeneas, guanyaria primer, segon i tercer
premi. Potser si els jutges s'ho pensessin bé
podria fins i tot podria arribar a guanyar una
menció d'honor i el diploma de participació.
Enfadada com estava de veure aquell noi li
vaig dir:
I tu, què hi fas aquí?
T'he vingut a buscar, patia per tu. El teu pare
m'ha enviat. Ara que t'he trobat ja podem
marxar – Va dir tot eufòric.
Marxar? L'únic que ha de marxar d'aquí ets tu!
- Vaig dir tota satisfeta.
Ho sento, però tu vens amb mi!
Per sort estava acompanyada d'un
cavaller com cal i va intervenir tot dient:
Perdona, però aquesta decisió l'hauràs de
parlar amb mi, perquè jo estic amb ella.
Just en aquest moment vaig veure
l'Aeneas com mai no l'havia vist abans. Va
treure l'espasa dels seus avantpassats i va
desafiar el meu salvador. Ell, sense pensars'ho
dues vegades el va desafiar i vist i no vist
l'Aeneas va pujar damunt del seu cavall i va
tocar el dos. Però qui s'havia de pensar que
l'Aeneas podria arribar a tenir quatre dits de
front, perquè al cap d'un quart d'hora de
tranquil·litat, el meu pare, els meus germans,
els meus cosins, vaja, tots els meus familiars
es van plantar a la vora del riu. De sobte hi va
haver un silenci sepulcral. No em podia creure
que l'Aeneas hagués explicat a tothom que
estava amb un noi!
En baixar el pare del cavall em va dir:
Adara, vine aquí. - Jo vaig anar-hi corrent com
si fos un gos - Tu, com et dius? - Va preguntar
a en Giles.
Giles Zisis, senyor.
Mmm, no fa falta dir res més! Nois, marxem!
Però pare, no penses presentar-te? - Vaig dir
suplicant.
74

No! I ara puja al cavall si no et vols quedar
sense sopar.
De tornada a casa no vaig poder pensar
en res més que no fos en Giles. Intentava
saber el perquè de la reacció tant negativa que
havia pres el meu pare. En arribar al “Hort de
les penúries” (perquè mai no hi creix res) vaig
resoldre l'entrellat. En Giles Zisis era nét d’ en
Lander, el malèfic que va encadenar el poble a
una vida de misèria durant més de deu anys i
que el meu avi havia alliberat gràcies a la seva
rebel·lió.
Sabia que el seu avi era malvat, però
perquè el pare es pensava que ell també ho
seria?. Aquella nit no vaig poder dormir
perquè m'havia enamorat d’en Giles i sabia
que mai no podríem estar junts. Al dia següent
vaig suplicar al pare que em tornés a parlar,
però la ignorància i el menyspreu que em tenia
eren tan grans i el meu dolor tant profund que
hi haurien pogut cabre totes les illes de Grècia
juntes.
Tot el dia va ser monòton... La mare
cuinant, les germanes netejant, els seus marits
treballant, els nens cridant i jo plorant per
dins. Tenia el cor destrossat per culpa dels dos
homes que més m'estimava en aquest món. Un
perquè no podia parlar amb mi i l'altre perquè
no volia.
L'endemà es va presentar l'Aeneas tot
mudat i amb un ram de flors a la mà. Per
educació el vaig convidar a entrar i a prendre
alguna cosa. Si haguéssiu estat allí us hauríeu
adonat que l'Aeneas és una persona que quan
arriba espatlla els bons moments, era pesat,
gemegaire com ja us he dit abans i avorrit,
molt avorrit, profundament avorrit.
El meu pare el va cridar perquè anés a
parlar amb ell. Era ja mitja nit i encara
parlaven. Ell era fill de la família més rica del
poble i va caure bé al meu pare. La joventut es
una època que l'has d'aprofitar al màxim
perquè és una època en què no vols parar de
créixer i créixer. Vols arribar a ser un adult, i
el dia en què ho arribes a ser, te n’adones, de
que en el fons, no hi havia tanta pressa per fer
córrer la vida. A la una de la matinada
l'Aeneas va venir a la meva habitació.
Hola Adara, et venia a dir la bona nit.
Molt bé, ja ho has dit. Alguna cosa més? -
Vaig dir molesta.
Sí, si no et fa res m'agradaria dir-te un parell
de coses, sense interrupcions si pot ser.
Noi, quin refinament!
Vaig acceptar les condicions que
m'oferia i li vaig dir que podia continuar. Es
va asseure al llit i em va dir:
Des de fa un temps m'he adonat que ja no ets
una nena i que t'has convertit en una perfecta
noia. Me'n vaig adonar quan et vaig veure al
costat d'aquell cregut. No te'n pots fiar d'ell,
perquè et faria el salt a la mínima que et
descuidessis. En canvi jo, l'Aeneas Dalaras,
mai et faria una cosa així. Es per això que avui
he demanat la teva mà al teu pare.
Vaig aconseguir el son cantant una cançó,
sabia que demà seria un nou dia.
Hi ha amors que per les característiques que
presenten tenen el perfil de ser amors
impossibles, però el cert es que no existeixen
75

els “amors impossibles” sinó amors molt
difícils de portar endavant o d'atrapar.
L'impossible és solament patrimoni dels que
estan cansats d'intentar-ho. Si estàs intentant
aconseguir alguna cosa, encara no és
impossible, continua endavant...
EL DOLOR DE LES MENTIDES
Mireia Toda Cosi
2n premi narrativa
Començar pel final..., com se’n diu
d’això? Bé, tampoc es pot dir que comenci
pel final, començo pel meu present. No es
tracta més que d’atzar que aquest
coincideixi amb el meu final. Al cap i a
la fi aquesta no és més que la constatació
d’una obvietat tinguda en compte en
poques ocasions, quan una cosa acaba és
inevitable recordar com va començar.
Mai no m’havia considerat un tipus de
persona que abundés gaire entre la
multitud, podria ser que el meu somni no
fóra altre que convertir-me en algú
“normal” però ara diria que sols se’m
podria considerar una estranya més entre
la multitud, si és que aquest terme és
l’adequat. Realment dubto que en cas que
algú volgués definir-me tingués en compte
el vocable normal, però, parant-hi atenció, el
terme normalitat és un absurd. Es tracta
d’un tema fàcilment manipulable i que
causa estralls en la societat. Si en aquesta
estructura social hi hagués un mínim de
coherència no es diria que hi ha gent
extravagant, simplement s’assimilaria que
cadascú és un forà que s’ha instaurat la
seva pròpia normalitat, i en cada estrany
aquesta normalitat és diferent, però no per
això menys vàlida. Així en esdevenir cada
ens un estrany es crearia una nova
normalitat i aquest terme deixaria d’existir
o, si més no, de tenir sentit.
Amb tot suposo que mai no vaig
considerar que el que em passava pel cap
es correspongués al pensament d’una
majoria a la qual se li havia aplicat un
rentat de cervell. Serveix de poc adonar-se
d’aquestes coses quan, metafòricament, et
trobes perdut en una illa deserta, sol i
desemparat; certament dubto de la meva
capacitat per trobar una comparació millor.
És força trist assimilar la realitat en una
edat on no correspon, tot i així de vegades
passa i, en casos encara més restringits,
s’avorreix la paraula “viure” o “ganes
de...”.
A l’entendre d’una servidora la millor
manera de suportar un despropòsit com ara
la vida és servint-se de capes i capes
d’insensibilitat, l’únic revestiment
d’impermeabilitat amb el qual una pot
defensar-se del dolor de la incomprensió,
de la manca de sinceritat de la gent, el
dolor, la tristor, la falsedat..., es tracta de
protegir-nos del món i d’una realitat massa
dura, d’intentar passar la transició de la
manera més suau possible.
Són ignorants que viuen en felicitat
aquells que creuen que el dolor físic és el
pitjor que pot afectar-los, aquests gaudeixen
de la vida, creuen que són intocables per
76

la tristor i la devastació de la falsedat
humana.
Volen ensenyar-nos a no mentir, i aquest
seria un bon principi de no ser que ens
estan prohibint l’essència de la humanitat.
El poder el té una minoria i aquesta gent
configura la base de l’estructura d’aquesta
piràmide en la qual vivim i que ens
abraça a tots en un equilibri de trapezista.
La societat no és res més que una gran
mentida on la major preocupació són les
aparences, cobrir “vergonyes” per a poder
“viure tranquils”; ja que aquest estil de
vida consisteix en la calma de saber que a
ulls forasters ets un ens agradable, polit,
feliç i perfecte- en altres paraules: una gran
mentida. No existeix aquesta personalitat
que ens volen fer creure hem de ser,
precisament la nostra naturalesa consisteix
en la imperfecció, però també en aquesta
ànsia de mentir per escenificar els desigs i
les metes fixades per persones “normals”
vers les quals sentim indiferència, però no
sentim el mateix vers la seva opinió. Sí, es
tracta d’una incongruència, tan sols una
altra per a la llista...
Quan uns ulls adolescents veuen
aquestes coses entre tantes d’altres no
poden evitar sentir un buit, que res no els
omple. Si un hi pensa és lògic, no? Com
pot veure’s ple d’afecte, de sentiments,
d’experiències, si segons el criteri propi
cap d’aquestes no és real? En una societat
com la nostra una simple interacció de
salutació o benvinguda pot amagar tot un
rerefons de mentides i pensaments
retorçats, objectius poc nobles, o
simplement una mentida a partir de la
qual es guanyin punts per a aconseguir el
gran premi, que vindrà subvencionat pel
reguitzell d’enganys corresponents.
Així de senzill: m’he cansat d’adormir-me
cada nit amb una buidor puixant en
l’ànima, de dubtar de cada paraula que
sentia, de cada moviment, de cada gest
d’afecte... Ara, en el que és el meu
present, la meva normalitat s’havia
construït sobre aquestes reflexions, alhora
aquestes havien adquirit el pes i la
valoració de realitat indiscutible, i amb
aquest valor atribuït aconseguiren el pes
d’insuportables. Veritats inqüestionables i
insuportables. Per tant ara segurament serà
comprensible que el present es
correspongui amb el final, tenint en compte
que m’he cansat de tot això, de no poder
morir tranquil·la- els éssers humans
hauríem d’assumir també que amb cada
alenada i batec del nostre cor el temps
passa, i amb el temps el moment de viure
és més efímer, avancen vers la mort, no pas
la vida, per tant no vivim, sinó que morim.
Finalment he tingut l’ocasió d’explicar
els meus motius, sé que molts discreparan
i que potser alguna persona que es cregui
perjudicada a algun nivell per la meva
desaparició dissenteixi en les meves raons,
em titlli d’egoista, o simplement algú
tingui opinions diferents, però en aquests
moments tot és indiferent... La mà em
tremola ja en aquestes últimes ratlles, vaja,
77

creia que tardaria més en anihilar-me la
sobredosis de calmants.
Ja està bé, per fi deixaré de sentir
buidor, per fi no hauré de dubtar més.
Curiosament la gran mentida i la gran
preocupació col·lectiva què pensaran de mi,
del meu cos estès i la meva carta?
M’assalta ara, i voleu saber què espero que
recordeu de mi? La imatge d’una bella
dorment adolescent de rínxols de nit
estesos sobre un llençol lila, amb els ulls
color cendra apagats i tancats per evitar
que us creueu amb l’esfereïdora mirada de
la mort i la meva pell de lluna encara
més nívia. Voldria que fóssiu capaços de
demostrar-me que m’equivocava i que no
tot era mentida, que realment em
considereu l’egoista que em direu que sóc.
Vull que tu besis els meus llavis color
roig intens i posis una rosa blanca entre
els meus cabells després d’impregnar el
meu cos del teu aroma perquè
m’acompanyi a aquest més enllà inexistent,
al meu somni etern, perquè tu ja hauries
de saber que t’he estimat més que a ningú
i la teva mentida ha estat la més
dolorosa...
ELS FINALS FELIÇOS
EXISTEIXEN
Tània Sieres López
3r premi narrativa
Era una tarda de diumenge quan jo, escrivint
aquesta història, m’avorria en la soledat del
centre d’acollida.
En aquell precís instant sonà el timbre i els
nens se’n van anar cap al menjador sense
ganes de tastar una miqueta d’aquell
esgarrifant menjar de la senyora Whatenpuig.
Era la típica cuinera, amb molta mala llet, que
feia un menjar repugnant, però en el fons,era
bona persona.
En resum, que els nens, cinc minuts més tard,
sortien del menjador amb l’estómac buit. Per
sort, aquella tarda arribava algú, tot i que no
ens havien dit res més.
A les set en punt de la tarda trucaven a la
porta. Jo m’amagava entre els abrics dels
professors que hi havia a l’entrada i en aquell
moment el vaig veure.
Vaig sentir una emoció inexplicable que no
havia sentit mai abans.
Darrere la porta va aparèixer un nen amb un
home gran, que pel que portava al cap,
semblava ser un jueu.
Sentia com si aquell nen formés part de mi,
vaig sentir-me egoista. Però no ho podia
evitar.
De sobte arribà la directora, tota apurada a
rebre el nou convidat. Va donar les gràcies a
l’home que l’acompanyava, van firmar uns
papers i se’n va anar.
78

Seguidament el volien posar a una habitació,
però com que el centre no tenia tan de lloc per
als nens el van posar a la meva!
Vaig sentir-me feliç i tota aquella infelicitat i
soledat que sentia va desaparèixer.
Al principi vaig quedar-me parada, però
després vaig atrevir-me a presentar-me:
Em dic Janna i tinc 15 anys.
Aquell noi em mirava amb cara espantada i no
va reaccionar, però un moment després es va
desfer en un mar de llàgrimes i va explicar-me
la seva horrible experiència:
Els seu pare havia mort i ell es feia càrrec de
la seva mare; era una família jueva humil i els
faltava el pa a casa. Quan va morir la mare, el
veí li va fer la vida impossible i finalment, un
home del poble el va portar aquí.
Van passar els anys i vam descobrir que
volíem fer el nostre camí de la vida junts, que
érem tan inseparables que ni la mort ens
separaria, perquè ara érem forts i ens
estimàvem.
Però com a totes les històries de conte alguna
cosa dolenta havia de passar.
Va arribar una família al centre perquè volien
escollir el seu fill adoptiu. Eren d’una classe
social alta, però semblaven bones persones.
Era una família anglesa molt adinerada i va
escollir-me a mi, que jo ja tenia 18 anys. Ell i
jo vam quedar-nos bocabadats! Mai no havia
pensat en la meva adopció i no volia! Volia
estar al costat de la persona que més estimava
en aquest món! Però allà ningú no tenia
decisió pròpia.
Vaig haver de fer “les maletes”, tot i que tenia
poca roba, i vam marxar el mateix dia. Vaig
preguntar quina seria la direcció de la meva
nova casa, així ell podria escriure’m o venir,
però no me la van donar.
Vaig abraçar-lo com mai no ho havia fet, vaig
dir-li que l’estimava i que mai no m’oblidaria
d’ell, que era la meva vida i ho seria sempre.
Ell sense parar de plorar em va dir tantes
coses precioses que les escriuria al vent. Però
sense que hi hagués res a fer, vaig haver de
marxar més trista que mai.
La meva casa era a Nova York. Era una
mansió enorme plena de comoditats luxoses i
de gent servint i netejant per tot arreu. Al
principi els meus nous pares em semblaven
unes persones amb cor, tot i que sempre tenia
l’espina clavada per no haver-me donat la
direcció de la casa.
Però poc després vaig adonar-me que no.
“Explotaven” els servents de la casa, parlaven
de superiors a tothom, eres uns egoistes, i la
pena més gran: no em deixaven enviar cartes
al meu amor llunyà i tan proper a la vegada.
Estudiava en una escola especial i molt cara,
perquè no havia rebut més estudis que els
vells llibres del centre d’acollida.
Un dia tornant de l’escola, en Carles, el noi
que recollia el correu a casa, va agafar-me
d’amagat un moment i va dir-me que havia
arribat una carta. Era del centre!
Vaig córrer a l’habitació i vaig obrir-la... era
d’ell! Posava que la senyoreta Whatenpuig
l’havia ajudat a aconseguir aquesta direcció i
que sentia el mateix per mi que el primer dia.
Vaig plorar moltíssim sabent que encara era
allà pensant en mi. Però després vaig veure
que no. L’havia adoptat una família de classe
79

aixa però que amb un temps i treballant fort
podria aconseguir diners per visitar-me. Ara ja
teníem 20 anys.
Jo no podia aguantar més i vaig dir als pares
que em deixessin anar a veure’l. I aquesta ja
va ser la decepció més gran: van renyar-me de
valent dient-me que ni direccions, ni cartes, ni
visites de cap jueu en aquesta família. Ara ho
entenia tot, eren uns racistes!
Vaig plorar amb desconsol tota la nit, fins que
al dia següent quan els pares no hi eren vaig
trucar al centre d’acollida demanant per la
senyoreta Whatenpuig.
Li vaig donar les gràcies per fer tot allò que
havia fet per nosaltres, però necessitava un
favor més: que em donés la direcció de la
família del meu estimat.
Sense cap problema me la va donar i jo li vaig
enviar els meus diners estalviats, ja que mai
agafava els de la família, perquè reformés el
vell centre.
Vaig agafar l’avió i em vaig presentar a
Londres, que era on ell vivia.
Va obrir la porta i em vaig llençar als seus
braços. Seguia igual però més alt, els batecs
ens sortien del cor i les llàgrimes inundaven
els nostres ulls.
Vam passar el dia junts recordant els bons
moments i explicant-nos la nostra vida fins a
aquella trobada. Però tot no va acabar aquí: la
mare em va trucar dient on era. Jo amb les
emocions d’aquell dia m’havia oblidat per
complet de la meva família. Van escridassarme
i amenaçar-me que si no tornava a casa
aquell mateix dia no hi tornaria mai més.
Com a única elecció vaig haver de marxar i en
arribar a casa van renyar-me com no ho
havien fet mai. Tota enfadada i per una
vegada a la vida vaig tenir decisió pròpia: vaig
fer les maletes, vaig endur-me els meus
estalvis i vaig fer camí cap a Londres altra
vegada.
I allà tornava a estar ell amb el seu gran
somriure.
Tenia una família dolça i molt agradable que
em van deixar quedar-me fins que vaig trobar
treball i vam comprar-nos un petit pis al
centre.
Vaig saber que el meu centre d’acollida havia
estat reformat, el menjar havia millorat
moltíssim i el nombre d’ habitacions havia
duplicat.
Els servents de casa meva havien buscat altres
treballs i els meus “pares” s’havien quedat
sols.
Des de sempre havia cregut que els finals
feliços de totes les princeses de conte eren
irreals, però ara sé que la solidaritat existeix
gràcies a la senyoreta Whatenpuig i que els
finals feliços i els amors vertaders són reals i
sempre somriuen al fons del cor.
***********
80

Montserrat Piqué i Muntané
Balam-bambú és una adaptació del famós musical “Grease”. El
musical està ambientat a l’institut Ryder, on Dany Succo s'ha de
guanyar la noia que s'estima, la Sandy. En tota aquesta història hi
influeixen molt els amics dels protagonistes, ja que el comportament d’en Dany amb els seus
amics es diferent de quan està amb la Sandy. Ella és una noia discreta, tímida i responsable.
Perquè la relació amb en Dany tingui futur demana consell a les seves amigues transformant-se
radicalment en una nova Sandy, atrevida i segura. En paral·lel, hi ha la rivalitat entre la banda de
Danny, els "T-Birds" i la dels "Escorpins"; la carrera de cotxes en la qual s'enfronten fa que en
Dany la guanyi. Aquesta obra acaba amb un final feliç, els protagonistes decideixen reprendre
las seva relació.
Rosa Anguera i Marian Màrquez han adaptat el musical. La interpretació ha estat a
càrrec de l’alumnat de segon cicle de secundària amb el següent repartiment: Toni Nolla (Dany
Succo), Irina Sánchez (Sandy), Gypsy Nel·lo (Rizo), Oriol Cañellas (Kevin), Úrsula Valls
(Frenchy), Quique Martín (Rudy), Montse Piqué (Marty), Jordi Giral (Sony), Tània Sieres
(Jane), Albert Martínez (Putzi), Rocio Misol (Paty), Àlex Hurtado (Tom), Berta Riudeubas
(directora), Natàlia Molinera (secretària/cambrera), Núria Blanch (professora), Héctor Magallón
(Beni i el presentador TV), el Gerard Recasens (entrenador), Camila Hidalgo (Txatxà) i Sergi
Cavallé (Escorpí).
Després d'un “càsting” que vam fer
a principis de curs, vam assajar totes les
hores que teníem lliures després de classe.
Per a molts, ha estat una feina molt dura, ja
que mai no havíem representat un musical,
hem hagut d’aprendre a gesticular,
vocalitzar, interpretar, ballar, cantar, saber
treballar en equip... Però ha valgut molt la
pena esforçar-s'hi, aprendre's el guió,
posar-se en el lloc dels personatges, ja que
els resultats han estat molt bons.
Aquest musical ens ha permès
passar moltes estones divertides, plenes de
rialles, alguns moments de nervis, d'altres
d'il·lusions i alhora per tenir una mica més
d'experiència en el món del teatre i viure'l
des d'una altra perspectiva. També hi ha
hagut moments difícils, quan fèiem els
assaigs ens hauríeu hagut de veure els dies de la representació darrere de l'escenari: tot eren
correcuites per estar preparat i vestit adequadament per a la següent escena!
Vam fer quatre representacions. La primera de totes es va fer el dia 23 d'abril al gimnàs
del Molí de Vent per als alumnes de primer i segon d'ESO i per als de segon de Batxillerat; i la
segona representació per als alumnes de tercer i quart d'ESO i pels de primer de Batxillerat de
l'IES Torredembarra i pels alumnes de cinquè i sisè del Molí de Vent. L'endemà, el dia 24
d'abril, al casal “La Violeta” d'Altafulla vam representar el musical per tercera vegada, aquí van
81

venir els pares i amics. Finalment el dia 30 d'abril vam participar a la 24 Trobada de Teatre de
Secundària al teatre de la Laboral a Tarragona representant la darrera actuació del musical
Balam-bambú.
Tota aquesta obra no s'hauria pogut dur a
terme sense la col·laboració, direcció, l'esforç, la
il·lusió, la paciència etc... que ens va demostrar la
Marian amb els assaigs de les cançons, la Rosa
Anguera amb els assaigs de les escenes, en Jordi
Martí en col·laborar amb el vestuari (faldilles de
les noies i les jaquetes dels nois) i a muntar i
desmuntar l'escenari, en Jordi Roig a muntar,
traslladar i dibuixar els decorats, en Ramon
Fandós per construir el cotxe, l'Àlex Vidal per fer
de tècnic, el Molí de Vent per deixar-nos el
gimnàs per poder representar la funció i molts
altres alumnes que van ajudar a la realització del
musical...
Per això tot els “actors i actrius” us donem les gràcies per donar-nos aquesta oportunitat i
per haver viscut una experiència inoblidable i molt divertida. Si es torna a representar una obra
de teatre a l'Institut, apunteu-vos-hi ja que val molt la pena.
Finalment ens agradaria dir que estem molt contents del vostre afecte i de la vostra
consideració com a públic incondicional el dia que ens vau venir a veure, ja que a tots ens va
complaure molt haver-vos fet passar una agradable estona.
Sempre Balam-bambú, Balam-bambú sempre!
82

Jordi, Marian, Rosa, Natàlia, Berta, Núria, Àlex H.,
Montse, Hector, Gerard, Àlex V., Albert, Oriol,
Kike, Sergi, Jordi, Gypsy, Camila, Irina, Rocio,
Úrsula, Toni, Tània i ... Txatxi piruli.
83

XV TROBADA DE CORALS DE SECUNDÀRIA
El dia 29 d’abril vam anar a Barcelona a la trobada de corals de secundària. Primer vam fer un
concert de la nostra coral del centre a l’Institut del Teatre i després vam anar al Palau Sant
Jordi on vam trobar-nos amb 4000 alumnes més i vam fer un concert conjunt de 6 peces… La
que més ens va agradar va ser la cançó
“Alegria”, vam ballar i tot!
Les frases del dia:
“Quan ens van dir que havíem de portar
mitjons per entrar al teatre vam quedar
parats! Pensàvem que seria una sala
super gran i bonica i resulta que era un
gimnàs…”
“Tot anava bé fins que en acabar els
concerts els polítics ens van avorrir amb
els seus sermons… i amb la xuleta que
s’havien fet al moment.!!! A més
l’alcalde de Barcelona ens tractava de
sords perquè tot i haver-hi micro cridava com un boig: Visca Catalunya, Visca Barcelona!”
“La Marian sempre dient i dient que no es pot cantar amb xiclet i una de les directores de la
trobada en menjava i sortia per la pantalla...”
“Quan vam acabar al Palau Sant Jordi vam anar a dinar a la Plaça Espanya on vam jugar amb
sucs de fruites tropicals a la gespa”
Per Amanda Abós, Marta Lopez i Marta Riñé 1r A
“El senyor Constantí ens ha
tractat com a gossets perquè ens
deia: calleu, calleu, aixequeuvos,
seieu… i érem 4000!”
“Quan els polítics parlaven hi ha
hagut una guerra d’avions de
partitures”
“Hi ha hagut una directora que
dirigia de forma estrambòtica…
feia saltets i a més anava tooota
de vermell”
“ Quan ens han convidat a snacks allò semblava les rebaixes del Corte Inglés”
“Però mireu quina injustícia: hem anat sense calçat a l’institut del teatre però unes monitores
portaven sabates!!!!”
“Al tren hi havia tanta gent que hem anat seguts a terra com uns arreplegats… però no ho
som!”
Per Paula Martí i Rosalia Pulido 1r A
84

RESULTATS:
IXè CONCURS DE FOTOGRAFIA. ABRIL DE 2009
DEPARTAMENT DE SOCIALS
PRIMER CICLE: TEMA: Barreres arquitectòniques
1r PREMI: LUCÍA FERNÁNDEZ DE LASSALETTA de 2n ESO-A amb el lema:
“El pas soterrani”
2n PREMI: BELÉN FELIU I CRISTINA MIRACLE HUGUET de 2n ESO-A amb el lema:
“Escales o rampa?”
SEGON CICLE: TEMA: Fotografia matemàtica
1r PREMI: MONTSERRAT PIQUÉ MUNTANÉ de 3r ESO-A amb el lema: “El pilar de la
casa del coneixement”
2n PREMI: MIQUEL ZAMBRANO de 3r ESO-A amb el lema: “Mirant paral·leles”
BATXILLERAT: TEMA: El pas del temps
1r PREMI: BÀRBARA ALMAGRO de 2n BATXILLERAT-B amb el lema “Record
permanent d’uns pescadors”
2n PREMI: ALBA ANDREU de 2n BATXILLERAT-B amb el lema “Trastos”
“El pas soterrani”
“Mirant paral·leles”
“Escales o rampa”
85

“Trastos”.
“Record permanent
d’uns pescadors”
Fotografia matemàtica . Montserrat Piqué
L’IES Torredembarra va lliurar el passat dia 23 d’abril els Premis Sant Jordi 2009. Com
cada any, aquests premis reconeixen el treball ben fet dels nois i noies de secundària i
batxillerat del nostre centre. Des d’aquí felicitem a totes les persones que hi han participat
així com també els membres del jurat.
86

Acte de lliurament dels premis Sant Jordi
Adrià Brau (2n premi de narrativa 1r cicle)
Belén Feliu (1r premi de narrativa 1r cicle)
Arnau Ribera (3r premi de narrativa 1r cicle)
Ignasi Piqué (accèssit narrativa 1r cicle)
Rolando Jiménez (organitzador de la
Lliga Interpati de futbol)
Bárbara Almagro (1r premi de
fotografia 2n de batxillerat)
Alba Andreu (2n premi de fotografia 2n
de batxillerat)
Lucía Fernández (1r premi de fotografia 1r cicle)
Cristina Miracle (2n premi de fotografia 1r cicle)
Belén Feliu (2n premi de fotografia 1r cicle)
Paula Martí (premi a la classe més neta)
Sandra Villalon (premi a la classe més neta)
87

Gypsy Nel·lo (participant de poesia 2n cicle)
Montserrat Piqué (1r premi de narrativa i 1r premi
de fotografia 2n cicle)
Tània Sieres (2n premi de poesia i 3r premi
de narrativa 2n cicle)
Arnau Ribera (2n premi de poesia
1r cicle)
Lluís Montiel (3r premi de poesia
1r cicle)
Louis Jacobs (1r premi de poesia
1r cicle)
Dani Price (2n premi de poesia
2n batxillerat)
Mireia Toda (2n premi de narrativa 2n cicle)
Alba Muntada (3r premi de poesia 2n batxillerat)
Montserrat López (accèssit poesia 2n batxillerat)
Ivet Boronat (accèssit de poesia 2n batxillerat)
88

José Guerrero (Premi per ordre i neteja a l’aula 205)
Mercè Gené (3r premi de narrativa 2n batxillerat)
Montse López (2n premi de narrativa 2n batxillerat)
Miguel Àngel Alonso
Sergio Rafael,
Joana Gámez,
Alejandro Montaña,
Jenifer Garcia,
Adrian Flores,
Marta Velasco,
Enrique Ramos ...
Premi per ordre i neteja a
l’aula i per formar part de
“La brigada verda”.
89

Membres col·laboradors
del Campionat interpati
de futbol.
I a la tarda... concert!
5mix
Els
90

1r Premi de fotografia
Sant Jordi 2009
“El pilar de la casa del coneixement”
Montserrat Piqué i Muntané
Antina 2009 és el fruit d’un treball conjunt de tot l’equip que forma el nostre institut.
Sense els escrits de l’alumnat, les col·laboracions del professorat, l’AMPA.. la revista
no hauria estat possible. Desitgem que us agradi i que passeu una bona estona llegint-la.
Rosa Anguera
91