JOSEP M. RIUS, JOMA

S E R A R T IS T A É S U N A
A C T IT U D D A V A N T D E L E S
C O S E S I S E G U R A M E N T C O M
A C O N S E Q Ü È N C IA D ’U N A
A C T IT U D D A V A N T E L M Ó N
amb el moviment de les pàgines. Agafant, doncs, les
qualitats físiques de l’objecte llibre – un munt de papers
relligats– mirava de satisfer una sèrie de gèneres literaris.
O bé explicava la història de la princesa del pèsol
en un llit de llibres gruixuts...
— I amb el pè sol a sota...
—Amb el pèsol a sota. ( R iu.) Això va ser un exercici
que va tenir la seva corresponent cara escultòrica
en aquella exposició que es deia T apes variades, en què
hi havia, per exemple, un llibre cent per cent reciclat
que era completament d’alzina. Es titulava R eciclatge
extrem i el sentit del llibre s’hi explicava per la part física.
La ironia, una vegada més, s’havia d’acabar entenent
pel tacte i per descobrir que aquella escorça era
real i que allò era un llibre realment reciclat.
Això van ser els inicis; a partir d’aquí m’hi vaig encarinyar,
m’hi vaig sentir còmode. I fa molts anys que el
llibre i tot allò que hi està vinculat (llenguatge, narració,
gèneres literaris) em serveix per explicar coses. I moltes
vegades – com ara amb la sèrie llarga a partir del concepte
d’autobiografia, que he estat publicant al magaz ine de
L a V anguardia durant el 2 0 0 6 – , m’ha servit per parlar de
la vida. El pretext del llibre escrit per un mateix per explicar
la pròpia vida m’ha permès parlar de caràcters, de
tipologies humanes, de moltes coses.
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A
— I per acabar, ¿ens podries dir com veus la situació
de la il·lustració infantil catalana?
—No ho sé massa, perquè n’estic més al marge que
fa uns anys. Sóc ninotaire per vocació. La meva formació
és la que he rebut dels models, tant dels clàssics
catalans ( Cornet, Apa, Junceda, O pisso...), com dels
més contemporanis com ara Folon i altres ninotaires
europeus, francesos sobretot. Ells em van enlluernar i
van fer que jo triés la feina que he triat i l’acabés fent
de la manera sui generis que l’he fet: sóc ninotaire, escultor,
il·lustrador, escriptor de contes infantils, fotògraf,
poeta visual... Aquesta barreja és una cosa híbrida
en la qual em moc molt còmode.
Fruit, doncs, de l’evolució de la meva feina, i també
de la qüestió de si el meu dibuix és apropiat o no
per a aquests estàndards més aviat limitats d’una manera
de mirar el llibre infantil, fa uns anys que cada
vegada estic menys present en el món de la literatura
per als més petits. T ot i així, mai me n’he desenganxat.
Precisament ha sortit, per Sant Jordi, un recull de contes
dels germans G rimm ( amb els grans noms: V entafocs,
Caputxeta...), editat per Combel, que és una de
les coses que he fet més a gust.
En síntesi, penso que el panorama actual de la literatura
infantil està malament. L’evolució previsible a
partir del que es donava fa vint anys – amb editorials
ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
35