JOSEP M. RIUS, JOMA

—En Joma és un ninotaire… ¿Però qui és, un ninotaire?¿Un
dibuixant, un il·lustrador?
—Bona pregunta... No és un il·lustrador, és un dibuixant.
No tot dibuixant és ninotaire… Un ninotaire
és un dibuixant. Els ninots que fa poden servir per
il·lustrar però també tenen vocació d’anar sols, tenen
vocació que s’entenguin per si mateixos, i això és una
característica pròpia: encara que s’utilitzin per a
il·lustració, és una il·lustració que es pot llegir, en qualsevol
cas, fins i tot traient-la de context. Per tant, tenen
vocació d’autoria, de veu pròpia, ni que sigui
concordant o coexistint amb l’opinió d’un articulista,
per exemple, o d’un escriptor.
I el més important potser seria que tenen voluntat
d’una certa autonomia respecte del text, voluntat que
s’expressa amb forma d’ironia, de segones intencions...
Un ninotaire, en fi, té un punt irònic, allò que en el pitjor
dels casos en deien «instruir deleitando» i en el
millor dels casos vol aportar punts de vista nous i aportar
reflexió i pensament. Jo crec que el ninotaire està
opinant, és un autor que diu, i diu amb imatges.
—Comentes que tenen autonomia... Però de vegades en
tenen tanta, d’autonomia, els teus ninots, que et qüestionen
a tu com a autor, com ara els d’en Cresques de Cavall Fort,
que s’enfaden amb el dibuixant que els fa la punyeta...
—Aquest és l’avantatge de la ironia, que te la pots
aplicar a tu mateix i, per tant, pots ser irònic amb una
situació, amb els altres, amb persones, però també pots
ser autoirònic... La ironia és un recurs que implica
certa distància amb les coses i que et permet la reflexió:
és una bona base per opinar. Aquest distanciament
i la falta de dogmatisme permeten la reflexió des d’una
posició en el fons més serena que l’aparentment pausada,
que pot ser més solemne però menys serena... Sí,
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A
Té u n e stu d i d ’a q u e lls q u e se m b la u n a c o v a d e le s m e ra v e lle s, m ig a m a g a t e n p le Eix a m p le
d re t b a rc e lo n í. En Jo m a (B a rc e lo n a ,1 9 5 4 ) h i d ib u ix a e ls se u s n in o ts p e r a Cavall Fort, p e r a
La Vanguardia, p e r a ESCOLA CATALANA – i si e ls se u s p a p e rs b la n c s d e d ib u ix n o v ig ile n , c o rre n
e l risc d e se r c a se s d ’a c o llid a d e q u a lse v o l p e rso n a tg e a m b g a n e s d e b re g a ... A m é s a m é s,
a ra ta m b é h i tre b a lla e ls re su lta ts d e l se u in c e ssa n t p ro je c te M e d ite rra n i i h i p o d e u g u a ita r
m a te ria ls d e to t tip u s q u e e s p o d e n tra n sfo rm a r, ¿ q u i sa p ? , e n id e e s p a lp a b le s i v isib le s.
El q u e h i té p e rò , so b re to t, é s m o lta llu m . Llu m q u e v e d e ls fin e stra ls p e rò ta m b é d e ls e sb o s-
so s q u e p o ts e sp ia r e n tre p ile s d e p a p e rs su a u s a p ilo n a ts a le s ta u le s. I, so b re to t, p le d e la llu m
q u e e m e t q u a n e x p lic a c o m fa la se v a fe in a q u e , a l c a p i a la fi, é s c o m v iu la se v a v id a .
L A IR O N IA É S U N R E C U R S
Q U E IM P L IC A C E R T A
D IS T À N C IA A M B L E S C O S E S
I Q U E E T P E R M E T
L A R E F L E X IÓ : É S U N A B O N A
B A S E P E R O P IN A R
sí, els Cresques juguen molt amb aquest punt de qüestionar
la pròpia idea i de desmitificar la imatge del creador...
Un creador irònic és capaç d’ironitzar-se en públic
perquè sap que això no és cruent. Quan ridiculitzes
els altres i els busques els punts febles, les ambigüitats,
els aparents contrasentits de les coses, no ho fas
amb crueltat; i com que quan ironitzes no ho fas de ma-
ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
31