JOSEP M. RIUS, JOMA

L’AR TISTA INCESSANT
ENTR EV ISTA A
JOSEP M. RIUS, JOMA
P E R E U G È N IA M O R E R
F OTOS: M AR C V ILA
30 ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7

—En Joma és un ninotaire… ¿Però qui és, un ninotaire?¿Un
dibuixant, un il·lustrador?
—Bona pregunta... No és un il·lustrador, és un dibuixant.
No tot dibuixant és ninotaire… Un ninotaire
és un dibuixant. Els ninots que fa poden servir per
il·lustrar però també tenen vocació d’anar sols, tenen
vocació que s’entenguin per si mateixos, i això és una
característica pròpia: encara que s’utilitzin per a
il·lustració, és una il·lustració que es pot llegir, en qualsevol
cas, fins i tot traient-la de context. Per tant, tenen
vocació d’autoria, de veu pròpia, ni que sigui
concordant o coexistint amb l’opinió d’un articulista,
per exemple, o d’un escriptor.
I el més important potser seria que tenen voluntat
d’una certa autonomia respecte del text, voluntat que
s’expressa amb forma d’ironia, de segones intencions...
Un ninotaire, en fi, té un punt irònic, allò que en el pitjor
dels casos en deien «instruir deleitando» i en el
millor dels casos vol aportar punts de vista nous i aportar
reflexió i pensament. Jo crec que el ninotaire està
opinant, és un autor que diu, i diu amb imatges.
—Comentes que tenen autonomia... Però de vegades en
tenen tanta, d’autonomia, els teus ninots, que et qüestionen
a tu com a autor, com ara els d’en Cresques de Cavall Fort,
que s’enfaden amb el dibuixant que els fa la punyeta...
—Aquest és l’avantatge de la ironia, que te la pots
aplicar a tu mateix i, per tant, pots ser irònic amb una
situació, amb els altres, amb persones, però també pots
ser autoirònic... La ironia és un recurs que implica
certa distància amb les coses i que et permet la reflexió:
és una bona base per opinar. Aquest distanciament
i la falta de dogmatisme permeten la reflexió des d’una
posició en el fons més serena que l’aparentment pausada,
que pot ser més solemne però menys serena... Sí,
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A
Té u n e stu d i d ’a q u e lls q u e se m b la u n a c o v a d e le s m e ra v e lle s, m ig a m a g a t e n p le Eix a m p le
d re t b a rc e lo n í. En Jo m a (B a rc e lo n a ,1 9 5 4 ) h i d ib u ix a e ls se u s n in o ts p e r a Cavall Fort, p e r a
La Vanguardia, p e r a ESCOLA CATALANA – i si e ls se u s p a p e rs b la n c s d e d ib u ix n o v ig ile n , c o rre n
e l risc d e se r c a se s d ’a c o llid a d e q u a lse v o l p e rso n a tg e a m b g a n e s d e b re g a ... A m é s a m é s,
a ra ta m b é h i tre b a lla e ls re su lta ts d e l se u in c e ssa n t p ro je c te M e d ite rra n i i h i p o d e u g u a ita r
m a te ria ls d e to t tip u s q u e e s p o d e n tra n sfo rm a r, ¿ q u i sa p ? , e n id e e s p a lp a b le s i v isib le s.
El q u e h i té p e rò , so b re to t, é s m o lta llu m . Llu m q u e v e d e ls fin e stra ls p e rò ta m b é d e ls e sb o s-
so s q u e p o ts e sp ia r e n tre p ile s d e p a p e rs su a u s a p ilo n a ts a le s ta u le s. I, so b re to t, p le d e la llu m
q u e e m e t q u a n e x p lic a c o m fa la se v a fe in a q u e , a l c a p i a la fi, é s c o m v iu la se v a v id a .
L A IR O N IA É S U N R E C U R S
Q U E IM P L IC A C E R T A
D IS T À N C IA A M B L E S C O S E S
I Q U E E T P E R M E T
L A R E F L E X IÓ : É S U N A B O N A
B A S E P E R O P IN A R
sí, els Cresques juguen molt amb aquest punt de qüestionar
la pròpia idea i de desmitificar la imatge del creador...
Un creador irònic és capaç d’ironitzar-se en públic
perquè sap que això no és cruent. Quan ridiculitzes
els altres i els busques els punts febles, les ambigüitats,
els aparents contrasentits de les coses, no ho fas
amb crueltat; i com que quan ironitzes no ho fas de ma-
ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
31

ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A
nera sanguinària, ho pots aplicar a tu mateix, perquè
saps que no fa mal.
— Q uan dibuixes per a nens petits, ¿h as d’encauar-la,
la teva creació artística?
—Això es un gran tema, que ha estat sempre present
en la meva feina perquè els altres me l’han fet evident,
si bé per mi no ho és tant, d’evident. Quan faig
servir la ironia, ni que sigui verbalment, parlant, amb
canalla, penso que els nanos l’entenen molt bé, fins i
tot millor que els adults, perquè no es defensen. Els
adults, davant una ironia, aixequem la mà perquè no
ens esquitxi a nosaltres, ens protegim, i la canalla no:
la canalla hi juga. Acceptem la ironia política, perquè
sabem que no passarà d’una zona, però quan es desborda
una mica i no sabem si ens afectarà o com ens
pot afectar, ens posem en tensió. I la canalla, al contrari,
entén que és un joc i, com normalment fa, viu el
present i es posa a jugar. Sembla que la gent que hi
posa més prevencions et vulgui dir que necessites una
preparació superior que la canalla no té. I jo crec que
s’equivoquen, que la ironia és una cosa que es copsa,
que s’entén d’una manera intuïtiva. É s clar que hi ha
ironies que no es pesquen, hi ha gent que és més negada,
hi ha gent que és més oberta, hi ha ironies senzillament
que ens passen per davant i no les veiem...
però si les veiem hi podem jugar i les entenem. Penso
que els dibuixos infantils s’han d’encauar en la mesura
en què no pots usar referents que l’interlocutor no
conegui, però només en aquesta mesura.
32 ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
—I sobre el grafisme...
—Sobre el grafisme: jo tinc llibres per a canalla petita
que funcionen molt bé i no els veig tan diferents
que com quan dibuixo per a L a V anguardia, en termes
d’estil, d’estètica. É s clar, les referències que poso en
joc quan faig un dibuix sobre llibres a ESCO LA CAT ALA-
NA, no les posaria en joc en un llibre dels de L’à via Pepa,
que són uns contes que em va agradar molt de fer, que
eren molt tendres, molt dolços, de textos molts sintètics,
en què passaven molt poques coses en termes d’acció,
i que em van permetre utilitzar la ironia. Perquè
no està renyida la ironia amb la tendresa. I pel que sé,
entenc que són uns llibres que funcionaven per als
lectors als quals estaven destinats.
D urant un temps això em condicionava una mica;
els meus clients, per dir-ho així, em semblava que de
vegades em condicionaven els encàrrecs i jo hi abocava
una certa acceptació per part meva en adaptar l’estil.
É s a dir, que seria fidel al meu estil acceptant aquesta
pretensió que els nens petits necessiten uns
condicionants molt estrictes, i que jo m’hi atansaria i
m’hi forçaria. Però és una cosa que no he estat capaç
de fer, perquè quan dibuixo ho faig de manera més aviat
intuïtiva. Sobre els resultats hi ha hagut divergència d’opinions;
hi ha qui ha dit que el meu dibuix no és infantil
i hi ha qui ha editat llibres amb el meu dibuix
adreçat a un públic ben petit, i penso que han funcionat,
com els han funcionat altres propostes.
E L S A D U L T S , D A V A N T U N A
IR O N IA , A IX E Q U E M L A M À
P E R Q U È N O E N S E S Q U IT X I,
E N S P R O T E G IM ,
I L A C A N A L L A N O :
L A C A N A L L A H I JU G A
— Perquè no só n llibres ensucradíssims, llibres que per
als nens, com per a nosaltres, potser poden resultar empalagosos...
—La premissa és que els nens s’ho empassen tot, i per
tant s’empassen tant els meus com els ensucrats...! (R iu.)
Segurament és així, el que passa que potser també de sobte
troben una cosa diferent, i això els pot encuriosir...
— A ra parlaves dels dibuixos amb el llibre com a protagonista;
tant aquest com altres elements, com el casc, els
fas passar del paper a la imatge i llavors els transformes
en objectes ( el projecte de la M editerrà nia, les estructures
de maons-llibres...) . A ixò et descriu una trajectòria d’artista
dibuixant, fotògraf, escultor...

L A IR O N IA N O E S T À R E N Y ID A
A M B L A T E N D R E S A
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A
—Sí, és cert. A mi em sembla que ser artista és una
actitud. É s una actitud davant les coses i segurament
conseqüència d’una actitud davant el món. Bàsicament
un tria ser artista perquè no pot triar una altra cosa, és
a dir, perquè se sent arrossegat cap a aquesta tria i per
tant s’hi posa. A partir d’aquí crec que pot haver-hi
una falsa aparença. Una cosa és dir que sóc artista perquè
faig un producte que la gent diu que és artístic.
Faig dibuixos, sóc dibuixant, ergo sóc artista. I l’altra
és dir que ho sóc perquè en sóc, perquè per mala sort
m’ha tocat ser-ne, m’ha caigut al damunt, sóc així, tinc
habilitat per al dibuix, tinc una manera de veure el món
i surten els dibuixos que a mi m’han permès avançar
perquè uns i altres n’han parlat i, per tant, els he pogut
fer servir d’element d’intercanvi.
A partir dels resultats del meu treball m’ha semblat
que podia passar a treballar amb el volum. Certes idees
que explicava amb dibuixos m’interpel·laven a mi
mateix. Em deien: «Prova’m de fer-me en volum»... I
vaig entrar a l’escultura i després a les instal·lacions,
perquè els dibuixos tenen una atmosfera i jo sóc un
narrador i, per tant, generar ambients atmosfèrics ja ho
feia sobre el paper, i per això em va temptar la possibilitat
de fer-ho en un espai vivencial. Per mi no són coses
diferents i una cosa m’ha portat a l’altra d’una manera
molt natural. M ira, en aquest estudi ja veus que
hi ha barreja de piles de coses per terra, hi ha ferros, hi
ha papers, hi ha fotografies, hi ha un ordinador...
—S í, h i tens de tot i fas de tot...
—Però jo em sento el mateix... Necessitem la tècnica
suficient per dominar les eines amb què pretenem fer;
ens és exigit un domini mínim de cada eina per tenir
uns resultats acceptables. A partir d’aquí i fins al virtuosisme
hi ha tota una gamma; un pot ser un virtuós de l’eina
o no. Això pot arrossegar al manierisme i perdre’s pel
camí... o potser no... Penso que els creadors que m’interessen
a mi són bons dominadors de l’eina i són també
bons «acadèmics» perquè tenen el coneixement però, tot
i tenir-lo, no es queden en la rutina acadèmica. Les eines
s’aprenen a fer funcionar d’una manera relativament
senzilla. Jo treballo amb això que tinc aquí a la taula, el
plomí, ja ho veus. Això no té ni manual d’instruccions...
aquest pot de tinta... Funciona sol. Els llapis... són com
els que has vist tota la teva vida, les gomes són petites,
com sempre... Són eines molt corrents, gens sofisticades.
—T u també fas fotografia...
—A la fotografia li passa una mica el mateix: el fotòmetre,
la mesura de la llum, la sensibilitat... H i ha as-
ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
33

ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A
pectes tècnics que cal conèixer, però que es poden
aprendre fàcilment. I un cop apreses les tècniques,
que jo ara m’atreveixo a dir que sol ser senzill d’aprendre,
tot el que falta ja ho tens d’abans. Algú com
jo ja ho té. Pel que fa a fotografiar, un cop superada
aquesta qüestió tècnica, de saber mesurar i entendre el
fenomen de la llum, és com dibuixar. La diferència és
que en un dibuix es parteix d’un paper en blanc, que
sol tenir un format rectangular, i quan fotografies el dibuix
ja el tens fet. I el visor de la càmera no deixa de
ser el paper... Llavors toca decidir on col·loques el paper
per agafar aquell dibuix. En aquest sentit, quan dibuixes
encara és més difícil perquè te l’has d’inventar.
—I en el cas de l’escultura...
—En el cas de l’escultura, ha passat de vegades que
no he sabut fer anar l’eina. Amb coses que he fet amb
marqueteria, formigó, he anat a buscar qui ho sabia fer.
H e delegat, encarregat, he fet participar algú altre en la
peça. I aquesta participació no sempre s’ha quedat en
un territori estrictament tècnic, perquè moltes vegades
el coneixement de l’eina ha portat una informació
que m’ha permès acabar d’orientar la peça. Així, on no
he pogut aprendre a dominar l’eina, he demanat a algú
que m’ho fes. En la mesura que això es resol, la part
artística és més d’actitud, de mirada. Sobre això de passar
d’una disciplina a una altra, fa que a molta gent li
sembli que saps fer moltes coses, però en realitat només
en faig una, de cosa, que és mirar i explicar d’una
determinada manera el món.
—Parla’ns una mica del teu projecte de la M editerrà -
nia…
—Fa més de tres anys que treballo en el projecte
«V iatge Incessant». Es tracta de dibuixar un camí simbòlic
que uneixi en el temps i en l’espai traces de les diferents
cultures que han habitat la conca mediterrània.
V aig començar a M esopotàmia, al nord de Síria, prop de
l’Eufrates. I he continuat per Alep, Palmira, D amasc, Biblos,
T ir, Sidó i molts altres llocs de Síria, el Líban i Egipte.
H e traballat simultàniament per Catalunya i Itàlia.
El projecte consisteix en una sèrie d’accions puntuals
en els llocs seleccionats, que són fotografiades i repetides,
després, al lloc següent. La seqüència de les fotos
i els textos que vaig escrivint paral·lelament acabaran
suggerint aquest camí ideal que posa en comunicació
i mostra la realitat actual i els somnis que han tingut
en el passat una sèrie de cultures veïnes. Les instal·lacions
efímeres que faig i fotografio les realitzo amb
l’ajuda de més d’un centenar de cascos d’obrer de plàs-
34 ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
tic vermell. Aquesta és potser la part més xocant del
projecte. El resultat són unes imatges sorprenents i uns
textos a cavall entre el llibre de viatges i els textos breus
de reflexió, que s’interrelacionen.
—A bans deies que quan dibuixes narres; en els teus ú ltims
treballs és precisament el llibre, com dè iem, una entitat
física al voltant de la qual reflexiones...
—Sí, l’he fet servir molt i no sé com hi he anat a
parar. Jo sóc lector, però no hi he arribat, a la lectura,
per erudició, no sóc lletraferit, ni hi estic molt posat...
Llegeixo com molta gent llegeix, estant a casa, per
passar l’estona, però no és que estigui al corrent de la
crítica literària o de les novetats.
H i he entrat, doncs, per una via molt tranquil·la: tot
d’una em vaig trobar fent dibuixos de llibres. R ecordo
una de les primeres peces en què em vaig plantejar
d’explicar, de narrar petites històries, històries breus,
utilitzant les qualitats del llibre com a objecte. Per
exemple, explicava una història de th riller, de novel·la
negra, agafant les quatre cantonades d’un llibre i imaginant
que el llibre fos un edifici. I per un costat vénen
uns, per l’altre els altres, i a l’altra cantonada hi ha
el policia que està esperant... O bé agafava les onades
que fan les pàgines d’un llibre quan passen per explicar
un clàssic d’aventures en què es mostrava el mar

S E R A R T IS T A É S U N A
A C T IT U D D A V A N T D E L E S
C O S E S I S E G U R A M E N T C O M
A C O N S E Q Ü È N C IA D ’U N A
A C T IT U D D A V A N T E L M Ó N
amb el moviment de les pàgines. Agafant, doncs, les
qualitats físiques de l’objecte llibre – un munt de papers
relligats– mirava de satisfer una sèrie de gèneres literaris.
O bé explicava la història de la princesa del pèsol
en un llit de llibres gruixuts...
— I amb el pè sol a sota...
—Amb el pèsol a sota. ( R iu.) Això va ser un exercici
que va tenir la seva corresponent cara escultòrica
en aquella exposició que es deia T apes variades, en què
hi havia, per exemple, un llibre cent per cent reciclat
que era completament d’alzina. Es titulava R eciclatge
extrem i el sentit del llibre s’hi explicava per la part física.
La ironia, una vegada més, s’havia d’acabar entenent
pel tacte i per descobrir que aquella escorça era
real i que allò era un llibre realment reciclat.
Això van ser els inicis; a partir d’aquí m’hi vaig encarinyar,
m’hi vaig sentir còmode. I fa molts anys que el
llibre i tot allò que hi està vinculat (llenguatge, narració,
gèneres literaris) em serveix per explicar coses. I moltes
vegades – com ara amb la sèrie llarga a partir del concepte
d’autobiografia, que he estat publicant al magaz ine de
L a V anguardia durant el 2 0 0 6 – , m’ha servit per parlar de
la vida. El pretext del llibre escrit per un mateix per explicar
la pròpia vida m’ha permès parlar de caràcters, de
tipologies humanes, de moltes coses.
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A
— I per acabar, ¿ens podries dir com veus la situació
de la il·lustració infantil catalana?
—No ho sé massa, perquè n’estic més al marge que
fa uns anys. Sóc ninotaire per vocació. La meva formació
és la que he rebut dels models, tant dels clàssics
catalans ( Cornet, Apa, Junceda, O pisso...), com dels
més contemporanis com ara Folon i altres ninotaires
europeus, francesos sobretot. Ells em van enlluernar i
van fer que jo triés la feina que he triat i l’acabés fent
de la manera sui generis que l’he fet: sóc ninotaire, escultor,
il·lustrador, escriptor de contes infantils, fotògraf,
poeta visual... Aquesta barreja és una cosa híbrida
en la qual em moc molt còmode.
Fruit, doncs, de l’evolució de la meva feina, i també
de la qüestió de si el meu dibuix és apropiat o no
per a aquests estàndards més aviat limitats d’una manera
de mirar el llibre infantil, fa uns anys que cada
vegada estic menys present en el món de la literatura
per als més petits. T ot i així, mai me n’he desenganxat.
Precisament ha sortit, per Sant Jordi, un recull de contes
dels germans G rimm ( amb els grans noms: V entafocs,
Caputxeta...), editat per Combel, que és una de
les coses que he fet més a gust.
En síntesi, penso que el panorama actual de la literatura
infantil està malament. L’evolució previsible a
partir del que es donava fa vint anys – amb editorials
ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
35

ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A
com La G alera, quan era l’editorial independent, i l’àrea
estètica a què donava suport R osa Sensat i els moviments
de renovació pedagògica, tot i admetre la tutela
pedagògica sobre aquest món– , semblava que hi
havia unes possibilitats de creixement en una direcció
de llibertat creativa. Era una llibertat d’obertura de mires,
de creixement cap a l’art contemporani, cap a una
visió de la literatura més progressista – tant en termes
literaris com gràfics, que són els que jo controlo més.
I constato que això no ha passat i que hem anat fins i
tot enrere en alguns aspectes. No només no ens hem
mogut sinó que penso que hem reculat. El meu diagnòstic,
basat en una precisió de cua d’ull, seria aquest.
Jo ara no tinc nens petits i el llibre infantil no és un
material que passi per les meves mans, i professionalment
hi tinc un contacte més tangencial, menys de primera
fila, com havia tingut abans, i vull ser molt prudent
amb el que dic, però sí que tinc aquesta sensació.
En tot cas, tinc la certesa que els que empenyíem cap
a una direcció – els grans noms del voltant de la meva
generació, com ara M aria R ius, Asun Balzola, Carme Solé,
M arta Balaguer, M ontse G inesta, Arnal Ballester... o de
més joves, com ara Pep M ontserrat, T àssies– hauríem
d’admetre el fracàs del nostre esforç en la mesura que
volíem que fos contaminant, que el que fèiem acabés tacant
els altres amb el desig d’avançar amb aquestes línies.
I veig que no, que triomfen versions ben diferents...
— Però sí que es publiquen llibres que van en aquesta
línia trencadora que tu comentes...
—Sí que es fan llibres, sí, jo això no ho nego pas,
però la quota de mercat és petita i segueix tenint aquesta
cosa de raresa, amb aquestes reticències, aquesta prevenció...
H i ha qui es pregunta si agradarà això, i són
els fills dels que ho deien quan jo era petit – i no sé si gairebé
els néts ho tornaran a dir... Em costa creure que això
s’invertirà. Nosaltres crèiem que aportant idees, fent propostes
i amb la nostra feina, torçaríem el rumb. I si el
barco editorial infantil semblava que anava en una direcció,
pensàvem que a còpia d’empipar aconseguiríem
que més o menys es tingués en consideració un altre tipus
de llibre diferent del que es publicava i que tenia més
pes. Nosaltres fèiem els nostres llibres havent metabolitzat
coses d’altres autors, estrangers o d’aquí, com ara
del Cesc, que ha mort fa poc i a qui des d’aquí vull retre
un homenatge. I oferíem la nostra feina amb una versió
nova, perquè ni la de la M ontse G inesta ni la de l’Arnal
Ballester ni la meva eren les mateixes. I esperàvem
que altres persones també ho fessin.... É s clar que hi ha
gent que ara ho fa, però desitjàvem que fossin més, que
36 ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
fos una armada que s’anés fent ampla, que acabés essent
una tropa important, una taca d’oli. Pensàvem que
provocaríem un cert interès que faria retrocedir o caure
en desinterès les propostes més conservadores, ajudats
per les posicions sobre la vida, per l’evolució de la nostra
societat, els costums, la moral, la manera de viure del
nostre país... Que ha canviat, afortunadament en la bona
direcció. ¿ Estem decebuts? Potser no, perquè en el fons
estava cantat, però si érem ingenus ho érem amb entusiasme.
I ara no ens hem desil·lusionat perquè continuem
insistint, seguim batallant.
En tot cas, el panorama el trobo poc afalagador;
per un artista no és un territori on et puguis plantejar
d’investigar, deixar-te anar... Saps que tindràs els receptors,
perquè hi seran, però estaran segrestats darrere
una muralla de gent amb por, amb por de l’experimentació,
de les novetats, del risc... Una muralla de
gent que, com dèiem al principi, volen encauar. ■
OB R ES P U B LICAD ES D E JO M A
A part del treball editat a novel·les, contes i publicacions
periòdiques, també podeu llegir i mirar les obres
de Joma a:
• Magma i altres matèries. L’Hospitalet de Llobregat:
Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, 2004.
• Clau de pas. Barcelona: Museu de les Aigües. Fundació
AGBAR, 2004.
• Joc de claus: les claus d’una exposició. Barcelona:
Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona,
1998.
I si voleu saber més del Viatge incessant a través del Mediterrani,
en el qual Joma treballa actualment, podeu
entrar a:
http://www.barcelonareview.com/50/c_joma.htm
http://weekly.ahram.org.eg/2006/820/fe2.htm