You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
L’AR TISTA INCESSANT<br />
ENTR EV ISTA A<br />
<strong>JOSEP</strong> M. <strong>RIUS</strong>, <strong>JOMA</strong><br />
P E R E U G È N IA M O R E R<br />
F OTOS: M AR C V ILA<br />
30 ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7
—En Joma és un ninotaire… ¿Però qui és, un ninotaire?¿Un<br />
dibuixant, un il·lustrador?<br />
—Bona pregunta... No és un il·lustrador, és un dibuixant.<br />
No tot dibuixant és ninotaire… Un ninotaire<br />
és un dibuixant. Els ninots que fa poden servir per<br />
il·lustrar però també tenen vocació d’anar sols, tenen<br />
vocació que s’entenguin per si mateixos, i això és una<br />
característica pròpia: encara que s’utilitzin per a<br />
il·lustració, és una il·lustració que es pot llegir, en qualsevol<br />
cas, fins i tot traient-la de context. Per tant, tenen<br />
vocació d’autoria, de veu pròpia, ni que sigui<br />
concordant o coexistint amb l’opinió d’un articulista,<br />
per exemple, o d’un escriptor.<br />
I el més important potser seria que tenen voluntat<br />
d’una certa autonomia respecte del text, voluntat que<br />
s’expressa amb forma d’ironia, de segones intencions...<br />
Un ninotaire, en fi, té un punt irònic, allò que en el pitjor<br />
dels casos en deien «instruir deleitando» i en el<br />
millor dels casos vol aportar punts de vista nous i aportar<br />
reflexió i pensament. Jo crec que el ninotaire està<br />
opinant, és un autor que diu, i diu amb imatges.<br />
—Comentes que tenen autonomia... Però de vegades en<br />
tenen tanta, d’autonomia, els teus ninots, que et qüestionen<br />
a tu com a autor, com ara els d’en Cresques de Cavall Fort,<br />
que s’enfaden amb el dibuixant que els fa la punyeta...<br />
—Aquest és l’avantatge de la ironia, que te la pots<br />
aplicar a tu mateix i, per tant, pots ser irònic amb una<br />
situació, amb els altres, amb persones, però també pots<br />
ser autoirònic... La ironia és un recurs que implica<br />
certa distància amb les coses i que et permet la reflexió:<br />
és una bona base per opinar. Aquest distanciament<br />
i la falta de dogmatisme permeten la reflexió des d’una<br />
posició en el fons més serena que l’aparentment pausada,<br />
que pot ser més solemne però menys serena... Sí,<br />
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A<br />
Té u n e stu d i d ’a q u e lls q u e se m b la u n a c o v a d e le s m e ra v e lle s, m ig a m a g a t e n p le Eix a m p le<br />
d re t b a rc e lo n í. En Jo m a (B a rc e lo n a ,1 9 5 4 ) h i d ib u ix a e ls se u s n in o ts p e r a Cavall Fort, p e r a<br />
La Vanguardia, p e r a ESCOLA CATALANA – i si e ls se u s p a p e rs b la n c s d e d ib u ix n o v ig ile n , c o rre n<br />
e l risc d e se r c a se s d ’a c o llid a d e q u a lse v o l p e rso n a tg e a m b g a n e s d e b re g a ... A m é s a m é s,<br />
a ra ta m b é h i tre b a lla e ls re su lta ts d e l se u in c e ssa n t p ro je c te M e d ite rra n i i h i p o d e u g u a ita r<br />
m a te ria ls d e to t tip u s q u e e s p o d e n tra n sfo rm a r, ¿ q u i sa p ? , e n id e e s p a lp a b le s i v isib le s.<br />
El q u e h i té p e rò , so b re to t, é s m o lta llu m . Llu m q u e v e d e ls fin e stra ls p e rò ta m b é d e ls e sb o s-<br />
so s q u e p o ts e sp ia r e n tre p ile s d e p a p e rs su a u s a p ilo n a ts a le s ta u le s. I, so b re to t, p le d e la llu m<br />
q u e e m e t q u a n e x p lic a c o m fa la se v a fe in a q u e , a l c a p i a la fi, é s c o m v iu la se v a v id a .<br />
L A IR O N IA É S U N R E C U R S<br />
Q U E IM P L IC A C E R T A<br />
D IS T À N C IA A M B L E S C O S E S<br />
I Q U E E T P E R M E T<br />
L A R E F L E X IÓ : É S U N A B O N A<br />
B A S E P E R O P IN A R<br />
sí, els Cresques juguen molt amb aquest punt de qüestionar<br />
la pròpia idea i de desmitificar la imatge del creador...<br />
Un creador irònic és capaç d’ironitzar-se en públic<br />
perquè sap que això no és cruent. Quan ridiculitzes<br />
els altres i els busques els punts febles, les ambigüitats,<br />
els aparents contrasentits de les coses, no ho fas<br />
amb crueltat; i com que quan ironitzes no ho fas de ma-<br />
ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7<br />
31
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A<br />
nera sanguinària, ho pots aplicar a tu mateix, perquè<br />
saps que no fa mal.<br />
— Q uan dibuixes per a nens petits, ¿h as d’encauar-la,<br />
la teva creació artística?<br />
—Això es un gran tema, que ha estat sempre present<br />
en la meva feina perquè els altres me l’han fet evident,<br />
si bé per mi no ho és tant, d’evident. Quan faig<br />
servir la ironia, ni que sigui verbalment, parlant, amb<br />
canalla, penso que els nanos l’entenen molt bé, fins i<br />
tot millor que els adults, perquè no es defensen. Els<br />
adults, davant una ironia, aixequem la mà perquè no<br />
ens esquitxi a nosaltres, ens protegim, i la canalla no:<br />
la canalla hi juga. Acceptem la ironia política, perquè<br />
sabem que no passarà d’una zona, però quan es desborda<br />
una mica i no sabem si ens afectarà o com ens<br />
pot afectar, ens posem en tensió. I la canalla, al contrari,<br />
entén que és un joc i, com normalment fa, viu el<br />
present i es posa a jugar. Sembla que la gent que hi<br />
posa més prevencions et vulgui dir que necessites una<br />
preparació superior que la canalla no té. I jo crec que<br />
s’equivoquen, que la ironia és una cosa que es copsa,<br />
que s’entén d’una manera intuïtiva. É s clar que hi ha<br />
ironies que no es pesquen, hi ha gent que és més negada,<br />
hi ha gent que és més oberta, hi ha ironies senzillament<br />
que ens passen per davant i no les veiem...<br />
però si les veiem hi podem jugar i les entenem. Penso<br />
que els dibuixos infantils s’han d’encauar en la mesura<br />
en què no pots usar referents que l’interlocutor no<br />
conegui, però només en aquesta mesura.<br />
32 ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7<br />
—I sobre el grafisme...<br />
—Sobre el grafisme: jo tinc llibres per a canalla petita<br />
que funcionen molt bé i no els veig tan diferents<br />
que com quan dibuixo per a L a V anguardia, en termes<br />
d’estil, d’estètica. É s clar, les referències que poso en<br />
joc quan faig un dibuix sobre llibres a ESCO LA CAT ALA-<br />
NA, no les posaria en joc en un llibre dels de L’à via Pepa,<br />
que són uns contes que em va agradar molt de fer, que<br />
eren molt tendres, molt dolços, de textos molts sintètics,<br />
en què passaven molt poques coses en termes d’acció,<br />
i que em van permetre utilitzar la ironia. Perquè<br />
no està renyida la ironia amb la tendresa. I pel que sé,<br />
entenc que són uns llibres que funcionaven per als<br />
lectors als quals estaven destinats.<br />
D urant un temps això em condicionava una mica;<br />
els meus clients, per dir-ho així, em semblava que de<br />
vegades em condicionaven els encàrrecs i jo hi abocava<br />
una certa acceptació per part meva en adaptar l’estil.<br />
É s a dir, que seria fidel al meu estil acceptant aquesta<br />
pretensió que els nens petits necessiten uns<br />
condicionants molt estrictes, i que jo m’hi atansaria i<br />
m’hi forçaria. Però és una cosa que no he estat capaç<br />
de fer, perquè quan dibuixo ho faig de manera més aviat<br />
intuïtiva. Sobre els resultats hi ha hagut divergència d’opinions;<br />
hi ha qui ha dit que el meu dibuix no és infantil<br />
i hi ha qui ha editat llibres amb el meu dibuix<br />
adreçat a un públic ben petit, i penso que han funcionat,<br />
com els han funcionat altres propostes.<br />
E L S A D U L T S , D A V A N T U N A<br />
IR O N IA , A IX E Q U E M L A M À<br />
P E R Q U È N O E N S E S Q U IT X I,<br />
E N S P R O T E G IM ,<br />
I L A C A N A L L A N O :<br />
L A C A N A L L A H I JU G A<br />
— Perquè no só n llibres ensucradíssims, llibres que per<br />
als nens, com per a nosaltres, potser poden resultar empalagosos...<br />
—La premissa és que els nens s’ho empassen tot, i per<br />
tant s’empassen tant els meus com els ensucrats...! (R iu.)<br />
Segurament és així, el que passa que potser també de sobte<br />
troben una cosa diferent, i això els pot encuriosir...<br />
— A ra parlaves dels dibuixos amb el llibre com a protagonista;<br />
tant aquest com altres elements, com el casc, els<br />
fas passar del paper a la imatge i llavors els transformes<br />
en objectes ( el projecte de la M editerrà nia, les estructures<br />
de maons-llibres...) . A ixò et descriu una trajectòria d’artista<br />
dibuixant, fotògraf, escultor...
L A IR O N IA N O E S T À R E N Y ID A<br />
A M B L A T E N D R E S A<br />
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A<br />
—Sí, és cert. A mi em sembla que ser artista és una<br />
actitud. É s una actitud davant les coses i segurament<br />
conseqüència d’una actitud davant el món. Bàsicament<br />
un tria ser artista perquè no pot triar una altra cosa, és<br />
a dir, perquè se sent arrossegat cap a aquesta tria i per<br />
tant s’hi posa. A partir d’aquí crec que pot haver-hi<br />
una falsa aparença. Una cosa és dir que sóc artista perquè<br />
faig un producte que la gent diu que és artístic.<br />
Faig dibuixos, sóc dibuixant, ergo sóc artista. I l’altra<br />
és dir que ho sóc perquè en sóc, perquè per mala sort<br />
m’ha tocat ser-ne, m’ha caigut al damunt, sóc així, tinc<br />
habilitat per al dibuix, tinc una manera de veure el món<br />
i surten els dibuixos que a mi m’han permès avançar<br />
perquè uns i altres n’han parlat i, per tant, els he pogut<br />
fer servir d’element d’intercanvi.<br />
A partir dels resultats del meu treball m’ha semblat<br />
que podia passar a treballar amb el volum. Certes idees<br />
que explicava amb dibuixos m’interpel·laven a mi<br />
mateix. Em deien: «Prova’m de fer-me en volum»... I<br />
vaig entrar a l’escultura i després a les instal·lacions,<br />
perquè els dibuixos tenen una atmosfera i jo sóc un<br />
narrador i, per tant, generar ambients atmosfèrics ja ho<br />
feia sobre el paper, i per això em va temptar la possibilitat<br />
de fer-ho en un espai vivencial. Per mi no són coses<br />
diferents i una cosa m’ha portat a l’altra d’una manera<br />
molt natural. M ira, en aquest estudi ja veus que<br />
hi ha barreja de piles de coses per terra, hi ha ferros, hi<br />
ha papers, hi ha fotografies, hi ha un ordinador...<br />
—S í, h i tens de tot i fas de tot...<br />
—Però jo em sento el mateix... Necessitem la tècnica<br />
suficient per dominar les eines amb què pretenem fer;<br />
ens és exigit un domini mínim de cada eina per tenir<br />
uns resultats acceptables. A partir d’aquí i fins al virtuosisme<br />
hi ha tota una gamma; un pot ser un virtuós de l’eina<br />
o no. Això pot arrossegar al manierisme i perdre’s pel<br />
camí... o potser no... Penso que els creadors que m’interessen<br />
a mi són bons dominadors de l’eina i són també<br />
bons «acadèmics» perquè tenen el coneixement però, tot<br />
i tenir-lo, no es queden en la rutina acadèmica. Les eines<br />
s’aprenen a fer funcionar d’una manera relativament<br />
senzilla. Jo treballo amb això que tinc aquí a la taula, el<br />
plomí, ja ho veus. Això no té ni manual d’instruccions...<br />
aquest pot de tinta... Funciona sol. Els llapis... són com<br />
els que has vist tota la teva vida, les gomes són petites,<br />
com sempre... Són eines molt corrents, gens sofisticades.<br />
—T u també fas fotografia...<br />
—A la fotografia li passa una mica el mateix: el fotòmetre,<br />
la mesura de la llum, la sensibilitat... H i ha as-<br />
ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7<br />
33
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A<br />
pectes tècnics que cal conèixer, però que es poden<br />
aprendre fàcilment. I un cop apreses les tècniques,<br />
que jo ara m’atreveixo a dir que sol ser senzill d’aprendre,<br />
tot el que falta ja ho tens d’abans. Algú com<br />
jo ja ho té. Pel que fa a fotografiar, un cop superada<br />
aquesta qüestió tècnica, de saber mesurar i entendre el<br />
fenomen de la llum, és com dibuixar. La diferència és<br />
que en un dibuix es parteix d’un paper en blanc, que<br />
sol tenir un format rectangular, i quan fotografies el dibuix<br />
ja el tens fet. I el visor de la càmera no deixa de<br />
ser el paper... Llavors toca decidir on col·loques el paper<br />
per agafar aquell dibuix. En aquest sentit, quan dibuixes<br />
encara és més difícil perquè te l’has d’inventar.<br />
—I en el cas de l’escultura...<br />
—En el cas de l’escultura, ha passat de vegades que<br />
no he sabut fer anar l’eina. Amb coses que he fet amb<br />
marqueteria, formigó, he anat a buscar qui ho sabia fer.<br />
H e delegat, encarregat, he fet participar algú altre en la<br />
peça. I aquesta participació no sempre s’ha quedat en<br />
un territori estrictament tècnic, perquè moltes vegades<br />
el coneixement de l’eina ha portat una informació<br />
que m’ha permès acabar d’orientar la peça. Així, on no<br />
he pogut aprendre a dominar l’eina, he demanat a algú<br />
que m’ho fes. En la mesura que això es resol, la part<br />
artística és més d’actitud, de mirada. Sobre això de passar<br />
d’una disciplina a una altra, fa que a molta gent li<br />
sembli que saps fer moltes coses, però en realitat només<br />
en faig una, de cosa, que és mirar i explicar d’una<br />
determinada manera el món.<br />
—Parla’ns una mica del teu projecte de la M editerrà -<br />
nia…<br />
—Fa més de tres anys que treballo en el projecte<br />
«V iatge Incessant». Es tracta de dibuixar un camí simbòlic<br />
que uneixi en el temps i en l’espai traces de les diferents<br />
cultures que han habitat la conca mediterrània.<br />
V aig començar a M esopotàmia, al nord de Síria, prop de<br />
l’Eufrates. I he continuat per Alep, Palmira, D amasc, Biblos,<br />
T ir, Sidó i molts altres llocs de Síria, el Líban i Egipte.<br />
H e traballat simultàniament per Catalunya i Itàlia.<br />
El projecte consisteix en una sèrie d’accions puntuals<br />
en els llocs seleccionats, que són fotografiades i repetides,<br />
després, al lloc següent. La seqüència de les fotos<br />
i els textos que vaig escrivint paral·lelament acabaran<br />
suggerint aquest camí ideal que posa en comunicació<br />
i mostra la realitat actual i els somnis que han tingut<br />
en el passat una sèrie de cultures veïnes. Les instal·lacions<br />
efímeres que faig i fotografio les realitzo amb<br />
l’ajuda de més d’un centenar de cascos d’obrer de plàs-<br />
34 ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7<br />
tic vermell. Aquesta és potser la part més xocant del<br />
projecte. El resultat són unes imatges sorprenents i uns<br />
textos a cavall entre el llibre de viatges i els textos breus<br />
de reflexió, que s’interrelacionen.<br />
—A bans deies que quan dibuixes narres; en els teus ú ltims<br />
treballs és precisament el llibre, com dè iem, una entitat<br />
física al voltant de la qual reflexiones...<br />
—Sí, l’he fet servir molt i no sé com hi he anat a<br />
parar. Jo sóc lector, però no hi he arribat, a la lectura,<br />
per erudició, no sóc lletraferit, ni hi estic molt posat...<br />
Llegeixo com molta gent llegeix, estant a casa, per<br />
passar l’estona, però no és que estigui al corrent de la<br />
crítica literària o de les novetats.<br />
H i he entrat, doncs, per una via molt tranquil·la: tot<br />
d’una em vaig trobar fent dibuixos de llibres. R ecordo<br />
una de les primeres peces en què em vaig plantejar<br />
d’explicar, de narrar petites històries, històries breus,<br />
utilitzant les qualitats del llibre com a objecte. Per<br />
exemple, explicava una història de th riller, de novel·la<br />
negra, agafant les quatre cantonades d’un llibre i imaginant<br />
que el llibre fos un edifici. I per un costat vénen<br />
uns, per l’altre els altres, i a l’altra cantonada hi ha<br />
el policia que està esperant... O bé agafava les onades<br />
que fan les pàgines d’un llibre quan passen per explicar<br />
un clàssic d’aventures en què es mostrava el mar
S E R A R T IS T A É S U N A<br />
A C T IT U D D A V A N T D E L E S<br />
C O S E S I S E G U R A M E N T C O M<br />
A C O N S E Q Ü È N C IA D ’U N A<br />
A C T IT U D D A V A N T E L M Ó N<br />
amb el moviment de les pàgines. Agafant, doncs, les<br />
qualitats físiques de l’objecte llibre – un munt de papers<br />
relligats– mirava de satisfer una sèrie de gèneres literaris.<br />
O bé explicava la història de la princesa del pèsol<br />
en un llit de llibres gruixuts...<br />
— I amb el pè sol a sota...<br />
—Amb el pèsol a sota. ( R iu.) Això va ser un exercici<br />
que va tenir la seva corresponent cara escultòrica<br />
en aquella exposició que es deia T apes variades, en què<br />
hi havia, per exemple, un llibre cent per cent reciclat<br />
que era completament d’alzina. Es titulava R eciclatge<br />
extrem i el sentit del llibre s’hi explicava per la part física.<br />
La ironia, una vegada més, s’havia d’acabar entenent<br />
pel tacte i per descobrir que aquella escorça era<br />
real i que allò era un llibre realment reciclat.<br />
Això van ser els inicis; a partir d’aquí m’hi vaig encarinyar,<br />
m’hi vaig sentir còmode. I fa molts anys que el<br />
llibre i tot allò que hi està vinculat (llenguatge, narració,<br />
gèneres literaris) em serveix per explicar coses. I moltes<br />
vegades – com ara amb la sèrie llarga a partir del concepte<br />
d’autobiografia, que he estat publicant al magaz ine de<br />
L a V anguardia durant el 2 0 0 6 – , m’ha servit per parlar de<br />
la vida. El pretext del llibre escrit per un mateix per explicar<br />
la pròpia vida m’ha permès parlar de caràcters, de<br />
tipologies humanes, de moltes coses.<br />
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A<br />
— I per acabar, ¿ens podries dir com veus la situació<br />
de la il·lustració infantil catalana?<br />
—No ho sé massa, perquè n’estic més al marge que<br />
fa uns anys. Sóc ninotaire per vocació. La meva formació<br />
és la que he rebut dels models, tant dels clàssics<br />
catalans ( Cornet, Apa, Junceda, O pisso...), com dels<br />
més contemporanis com ara Folon i altres ninotaires<br />
europeus, francesos sobretot. Ells em van enlluernar i<br />
van fer que jo triés la feina que he triat i l’acabés fent<br />
de la manera sui generis que l’he fet: sóc ninotaire, escultor,<br />
il·lustrador, escriptor de contes infantils, fotògraf,<br />
poeta visual... Aquesta barreja és una cosa híbrida<br />
en la qual em moc molt còmode.<br />
Fruit, doncs, de l’evolució de la meva feina, i també<br />
de la qüestió de si el meu dibuix és apropiat o no<br />
per a aquests estàndards més aviat limitats d’una manera<br />
de mirar el llibre infantil, fa uns anys que cada<br />
vegada estic menys present en el món de la literatura<br />
per als més petits. T ot i així, mai me n’he desenganxat.<br />
Precisament ha sortit, per Sant Jordi, un recull de contes<br />
dels germans G rimm ( amb els grans noms: V entafocs,<br />
Caputxeta...), editat per Combel, que és una de<br />
les coses que he fet més a gust.<br />
En síntesi, penso que el panorama actual de la literatura<br />
infantil està malament. L’evolució previsible a<br />
partir del que es donava fa vint anys – amb editorials<br />
ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7<br />
35
ENTR EV ISTA JO S E P M . R IU S , JO M A<br />
com La G alera, quan era l’editorial independent, i l’àrea<br />
estètica a què donava suport R osa Sensat i els moviments<br />
de renovació pedagògica, tot i admetre la tutela<br />
pedagògica sobre aquest món– , semblava que hi<br />
havia unes possibilitats de creixement en una direcció<br />
de llibertat creativa. Era una llibertat d’obertura de mires,<br />
de creixement cap a l’art contemporani, cap a una<br />
visió de la literatura més progressista – tant en termes<br />
literaris com gràfics, que són els que jo controlo més.<br />
I constato que això no ha passat i que hem anat fins i<br />
tot enrere en alguns aspectes. No només no ens hem<br />
mogut sinó que penso que hem reculat. El meu diagnòstic,<br />
basat en una precisió de cua d’ull, seria aquest.<br />
Jo ara no tinc nens petits i el llibre infantil no és un<br />
material que passi per les meves mans, i professionalment<br />
hi tinc un contacte més tangencial, menys de primera<br />
fila, com havia tingut abans, i vull ser molt prudent<br />
amb el que dic, però sí que tinc aquesta sensació.<br />
En tot cas, tinc la certesa que els que empenyíem cap<br />
a una direcció – els grans noms del voltant de la meva<br />
generació, com ara M aria R ius, Asun Balzola, Carme Solé,<br />
M arta Balaguer, M ontse G inesta, Arnal Ballester... o de<br />
més joves, com ara Pep M ontserrat, T àssies– hauríem<br />
d’admetre el fracàs del nostre esforç en la mesura que<br />
volíem que fos contaminant, que el que fèiem acabés tacant<br />
els altres amb el desig d’avançar amb aquestes línies.<br />
I veig que no, que triomfen versions ben diferents...<br />
— Però sí que es publiquen llibres que van en aquesta<br />
línia trencadora que tu comentes...<br />
—Sí que es fan llibres, sí, jo això no ho nego pas,<br />
però la quota de mercat és petita i segueix tenint aquesta<br />
cosa de raresa, amb aquestes reticències, aquesta prevenció...<br />
H i ha qui es pregunta si agradarà això, i són<br />
els fills dels que ho deien quan jo era petit – i no sé si gairebé<br />
els néts ho tornaran a dir... Em costa creure que això<br />
s’invertirà. Nosaltres crèiem que aportant idees, fent propostes<br />
i amb la nostra feina, torçaríem el rumb. I si el<br />
barco editorial infantil semblava que anava en una direcció,<br />
pensàvem que a còpia d’empipar aconseguiríem<br />
que més o menys es tingués en consideració un altre tipus<br />
de llibre diferent del que es publicava i que tenia més<br />
pes. Nosaltres fèiem els nostres llibres havent metabolitzat<br />
coses d’altres autors, estrangers o d’aquí, com ara<br />
del Cesc, que ha mort fa poc i a qui des d’aquí vull retre<br />
un homenatge. I oferíem la nostra feina amb una versió<br />
nova, perquè ni la de la M ontse G inesta ni la de l’Arnal<br />
Ballester ni la meva eren les mateixes. I esperàvem<br />
que altres persones també ho fessin.... É s clar que hi ha<br />
gent que ara ho fa, però desitjàvem que fossin més, que<br />
36 ESCOLA CATALANA n ú m . 4 39 AB R IL 2 0 0 7<br />
fos una armada que s’anés fent ampla, que acabés essent<br />
una tropa important, una taca d’oli. Pensàvem que<br />
provocaríem un cert interès que faria retrocedir o caure<br />
en desinterès les propostes més conservadores, ajudats<br />
per les posicions sobre la vida, per l’evolució de la nostra<br />
societat, els costums, la moral, la manera de viure del<br />
nostre país... Que ha canviat, afortunadament en la bona<br />
direcció. ¿ Estem decebuts? Potser no, perquè en el fons<br />
estava cantat, però si érem ingenus ho érem amb entusiasme.<br />
I ara no ens hem desil·lusionat perquè continuem<br />
insistint, seguim batallant.<br />
En tot cas, el panorama el trobo poc afalagador;<br />
per un artista no és un territori on et puguis plantejar<br />
d’investigar, deixar-te anar... Saps que tindràs els receptors,<br />
perquè hi seran, però estaran segrestats darrere<br />
una muralla de gent amb por, amb por de l’experimentació,<br />
de les novetats, del risc... Una muralla de<br />
gent que, com dèiem al principi, volen encauar. ■<br />
OB R ES P U B LICAD ES D E JO M A<br />
A part del treball editat a novel·les, contes i publicacions<br />
periòdiques, també podeu llegir i mirar les obres<br />
de Joma a:<br />
• Magma i altres matèries. L’Hospitalet de Llobregat:<br />
Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, 2004.<br />
• Clau de pas. Barcelona: Museu de les Aigües. Fundació<br />
AGBAR, 2004.<br />
• Joc de claus: les claus d’una exposició. Barcelona:<br />
Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona,<br />
1998.<br />
I si voleu saber més del Viatge incessant a través del Mediterrani,<br />
en el qual Joma treballa actualment, podeu<br />
entrar a:<br />
http://www.barcelonareview.com/50/c_joma.htm<br />
http://weekly.ahram.org.eg/2006/820/fe2.htm