el rec comtal - Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar

vestit de blanc,
de la mà de la soledat
i he sortit sense pluja d’arròs
i ningú m’ha esperat.
Ni falta que fa.
Entrar aquí dins és com morir,
i no prengueu el morir
com dicten els canons,
perquè la mort allarga el temps de vida,
vida eterna ens diu la fe.
Vida que ens deixen les parets
i els colors per sempre d’en Verdaguer.
La flama i l’olor d’encens
restaran l’excés d’equipatge.
Però amb fe o sense ( i jo sense)
dono gràcies al Natzarè,
arquitecte pòstum d’aquest meu temple.
Estimada cúpula i estructura sotaestant,
gràcies per guardar-me en silenci
les hores de plors, acrobàcies i desigs.
Podríem dir que plegats
hem fet un gran cornet de llàgrimes.
Com el gran gelat del Duomo,
de la mamma Florència,
el gran cofre de moltes tragicomèdies.
Estimada cúpula,
just a l’epicentre he mirat amunt,
un gran buit i la foscor ens separen.
Mirant el sostre he tocat fons.
He sentit la tristor de veure
els teus traços difuminats.
Sense claredat.
És llavors quan t’has pronunciat
i sense embuts ni grisos
m’has dit que damunt teu
només hi ha el cel.
Fins on allà m’estima alguna gent.
Per cert un blau i lluminós cel.
Albert Estengre i Martí
Abandonat
Fes-te Soci de
L’ASSOCIACIÓ DE
VEÏNS DE
SANT ANDREU
Truca al 93 345 96 98
EN CONTE
L’esperava recolzat a la paret, veient passar les fulles
que els oms acomiadaven a destemps. La paciència no
se li esgotava, tot i que n’hauria tingut motius. Al cap
d’una estona, de molta estona, li va semblar que el teló de
la cantonada corria cap a una banda per fer entrar a escena
la seva estimada. Ja podia respirar tranquil. Devia haver
acabat la reunió importantíssima del dia i, si ella era a la
vora, a ell no podia passar-li res de dolent.
El petó va ser llarg, dolç, silenciós. Ella no va tancar els ulls
i això el va incomodar. És clar que, si li ho comentava, ella
podia retreure-li que si se n’havia adonat era perquè ell
tampoc no els tenia tancats, els ulls, i per això va preferir no
treure el tema. Va desar el mal record a la butxaca dels moments
per oblidar i l’esquena se li va corbar encara no un
grau, només uns minuts, però per sempre. La seva silueta,
com les busques d’un rellotge, ja marcava dos quarts
d’una. La nova postura es va anar apoderant del seu cos
de la manera més subtil i amable, però en el fons, allò no
volia dir altra cosa que ja acumulava una altra petita derrota.
De camí cap a casa, va voler-li explicar com n’havia anat de
bé, l’entrevista de feina que havia tingut aquell matí. Feia
tant temps que enviava sol·licituds per cobrir les vacants
més insospitades, que l’èxit relatiu d’aquella entrevista
l’omplia d’esperança. Ella, amb un gest poc afable el feia
callar mentre contestava a una trucada d’un parent llunyà
que no s’estimava, però a qui agafava el telèfon abans
d’escoltar-se el seu presumpte estimat. Amb les sis i cinc a
la silueta, l’estimat es debatia entre arrancar a plorar en silenci
o fer el cor fort i no interrompre la trucada d’aquell
oncle imbècil.
Un cop al sofà, amb el gos entre les cames, va pensar que
era el moment de preguntar-li com li havia anat el dia. Es
va escurar la gola i, nerviós, va pensar com començar la
seva intervenció, per no molestar-la més del necessari. I,
fent córrer la minutera de la silueta d’ell, ella s’havia adormit,
sense sopar, sense escoltar-se’l i, sobretot, sense
haver donat a entendre en cap moment que seguia, com
havia dit feia uns dies, igual d’enamorada que el primer dia.
Andreu Giralt i Puga
27