CÈSAR BORJA EN EL SEU CONTEXT HISTÒRIC - Universidad de ...

CÈSAR BORJA EN EL SEU CONTEXT HISTÒRIC:
ENTRE EL PONTIFICAT
I LA MONARQUIA HISPÀNICA
ÁLVARO FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES
Universitat de Navarra
CÈSAR BORJA EN LA CRUÏLLA DE LA HISTÒRIA
Fa poc més d’un segle que Cèsar Borja sortí de la boira
de la llegenda i les faules històriques gràcies a la publicació
dels treballs d’Edoardo Alvisi i Charles Émile
Yriarte. 1 A cop de document, s’anà perfilant la veritable
silueta política d’aquest plançó d’Alexandre VI, catapultat
a l’escenari italià en un dels períodes més turmentosos
de la seva història: el del conflicte francoespanyol,
la consolidació dels Estats Pontificis i l’eclosió
artística del Renaixement. Els breus treballs de Gioacchino
Volpe o Bernardino Feliciangeli sobre les campanyes
militars de Cèsar, la monumental obra de Ludwig
von Pastor sobre el papat del Renaixement, o les investigacions
de René de Maulde La Clavière i Léon G.
1. ALVISI, 1878; YRIARTE, 1889.
11

Pélissier sobre la vinculació de Cèsar amb França des de
1498, desbrossaren encara més el camí i permeteren a
William Harrison Woodward oferir la biografia més equilibrada
del personatge, recentment reeditada per Maria
Toldrà. 2 Després vindrien les aportacions de Mario Menotti
i Peter de Roo sobre la família Borja i el pontificat
d’Alexandre VI, entorn del qual s’anà teixint una intensa
polèmica en l’àmbit italià, amb Giovanni Battista Picotti
i Giovanni Soranzo com a principals protagonistes. 3
Encara que el deixant de Cèsar també travessa les biografies
del pontífex i de la seva germana Lucrècia, ell mateix
compta amb el seu propi iter historiogràfic, acompanyat
de les obres –més o menys ben documentades– de
Gustavo Sacerdote, Eric Russell Chamberlin, Sarah Bradford
i, més recentment, de Frederica Faitelli i Ivan Cloulas,
sense oblidar la ponderada síntesi de Felix Gilbert. 4
Malauradament, no totes aquestes biografies es feren res-
2. Aproximacions recents a la historiografia dels Borja en
el contundent treball de CRUSELLES GÓMEZ, 2000; i a la seva
llegenda dins HERMANN-RÖTTGEN, 1994: 181-224; una actualització
bibliogràfica sobre Cèsar dins BENAVENT, 2005, i
els treballs reunits dins CAPITANI; CHIABÒ; DE MATTEIS; OLI-
VA (dir.), 2005; un excel·lent elenc bibliogràfic a la pàgina web
de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians (http://www.elsborja.org).
3. Vegeu l’anàlisi de BORROMEO, 1995.
4. SACERDOTE, 1938; CHAMBERLIN, 1969; GILBERT, 1970;
BRADFORD, 1976; FAITELLI, 2001; CLOULAS, 2005.
12

sò del fecund debat sobre el “mite” de Cèsar en Maquiavel
i les interessants reflexions suscitades sobre la seva
acció de govern o el seu projecte polític a les terres de la
Romanya. 5 Durant la dècada de 1960 s’esvaniren progressivament
les ombres que s’acumulaven sobre la seva
carrera eclesiàstica, gràcies a la documentació aportada
per Antonio de la Torre, Luis Suárez Fernández, Tarsicio
de Azcona o Miquel Batllori, els treballs dels quals es revelaren
fonamentals per a entendre l’orientació ibèrica de
Cèsar i la perspectiva dels Reis Catòlics: recelosos artífexs
de la seva paràbola eclesiàstica i cauts vigilants de
la seva ambició política fins que posaren fi a la seva aventura
italiana. 6 Després vindria la presó a Castella i la fugida
a Navarra, que Antonio Juan Onieva, Prosper Boissonnade
i, darrerament, Félix Cariñanos han reinterpretat
a partir de la base documental aplegada per Yriarte. 7
En els darrers anys, els congressos celebrats arran del
cinquè centenari de l’entronització i de la mort d’Alexandre
VI (1492-1992) han aprofundit en la trajectòria
del duc de Romanya en el tauler polític italià, soscavat
per problemes de legitimitat que atreien l’acció i l’am-
5. SASSO, 1966, 1969; GUSBERTI, 1971; DIONISOTTI, 1967,
1980.
6. Per a no multiplicar les citacions, remetem a FERNÁN-
DEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 11-27.
7. ONIEVA, 1945; BOISSONNADE, 2005 [1893]; CARIÑANOS
SAN ROMÁN, 2007.
13

ició de les potències europees. 8 El tema resulta tan suggestiu
que ha estat abordat en la seva dimensió geopolítica,
governativa i artística en dues reunions científiques
celebrades fa pocs anys a Urbino i a Rímini. 9 Les fonts
locals analitzades i la diversitat de perspectives han posat
de manifest el polifacètic perfil del personatge i el seu
dens univers cultural, que comencem a conèixer millor
gràcies als estudis de Marià Carbonell, Mariàngela Vilallonga
i Júlia Benavent. 10 Indubtablement, encara hi ha
molt a fer i a esperar de l’edició del Diplomatari Borja
o de la publicació dels fons diplomàtics italians, fonamentals
per a reconstruir els grups clientelars dels Borja,
entendre llur política familiar i recórrer amb un mínim
de seguretat els meandres diplomàtics de l’època.
Les pàgines següents es proposen ubicar el personatge
en el seu context històric i geogràfic, és a dir, situarlo
en el triangle mediterrani format per València, Roma
i el Delfinat francès. Cèsar es mogué incansablement en
aquest escenari, cercant el seu propi espai polític entre
8. Destaquem especialment CHIABÒ; MADDALO; MIGLIO (dir.),
2001; Los Borja. Del mundo gótico, 2001; El hogar de los Borja,
2001; CANFORA; CHIABÒ; DE NICHILO (dir.), 2002; FROVA;
NICO OTTAVIANI (dir.), 2003; IRADIEL; CRUSELLES (ed.), 2006.
9. Leonardo, Machiavelli, Cesare Borgia, 2003; BONVINI
MAZZANTI; MIRETTI (ed.), 2005.
10. Cf. VILALLONGA, 1998; BENAVENT; BERTOMEU; BONA-
FÉ, 2006-2007; CARBONELL I BUADES, 1995.
14

el pontificat romà i les monarquies modernes –la França
dels Valois i l’Espanya dels Reis Catòlics–, passant
amb una sorprenent coherència d’un principat eclesiàstic
construït a l’ombra del papat a un principat civil tutelat
per Lluís XII i, en grau menor, per Ferran el Catòlic.
Malgrat això, la seva fugaç trajectòria no hauria deixat
cap petja en la Història si en cadascuna de les seves
camaleòniques mutacions –de cardenal a condottiero,de
príncep a gonfanoner, de presoner a capità– no hagués
provocat involucions diplomàtiques que alteraren l’equilibri
italià i el joc d’aliances europeu. La seva figura
desborda, per tant, els límits d’una biografia personal i
s’instal·la en l’escenari de l’alta política, en què la perspectiva
ibèrica exigeix una adequada ponderació; no tant
pels evidents orígens familiars i culturals dels Borja, sinó
per la vocació mediterrània de la política dels Reis
Catòlics i per la presència inexcusable dels interessos
ibèrics en l’horitzó polític d’Alexandre VI. Cèsar va heretar
aquella universalitat, en unir el seu destí al dels sobirans
europeus, fins al punt que l’imaginari de Maquiavel
hi reconegué la icona pertorbadora del principe nuovo:
la mateixa que féu estremir els seus contemporanis i
avui encara suscita l’astorament dels historiadors.
A LA RECERCA INCERTA D’UN PRINCIPAT ECLESIÀSTIC A LA
PENÍNSULA IBÈRICA
La carrera eclesiàstica de Cèsar va transcórrer a l’ombra
del seu pare, el poderós vicecanceller Roderic de Bor-
15

ja, valencià de naixement i cardenal de l’Església des que
el seu oncle Calixt III li atorgà la púrpura en 1456, quan
tot just tenia 25 anys. 11 Amb la seva brillantor política i
les seves ombres morals, Roderic constituïa una figura
característica del papat del Renaixement: hereu d’una rica
tradició humanística i teològica, i alhora tocat per un
procés de secularització a causa dels seus esforços de
consolidació territorial i l’intens diàleg mantingut amb
les monarquies modernes. 12 De manera anàloga, el col·legi
cardenalici també havia assumit un model aristocràtic
de gestió que desdibuixava el seu perfil religiós, introduïa
desordres morals i generava ambicions dinàstiques,
materialitzades en la formació de principats familiars que
utilitzaven les estructures eclesiàstiques per a aconseguir
riqueses i espais de poder a la societat civil. Tot plegat a
través del recurs al nepotisme, pràctica que es considerava
legítima en una societat organitzada a partir de la
família i la clientela. 13
Roderic de Borja s’havia beneficiat d’aquests usos curials,
pels quals havia obtingut les seus de València i Car-
11. Un perfil biogràfic dins BATLLORI, 1994a; PICOTTI; SAN-
FILIPPO, 2000; NAVARRO SORNÍ; FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MI-
RALLES, [en premsa].
12. Paolo Prodi defensa la pretensió d’Alexandre VI de
crear un tempelstaat o estat en què el poder temporal i el poder
espiritual es fusionen en una nova forma de liderat a l’Església
(cf. PRODI, 2003). Una anàlisi ajustada de la situació
del papat en aquesta època dins CHITTOLINI, 2001.
16

tagena gràcies a la protecció del seu oncle Calixt III, entestat
a convertir-lo en hereu del seu projecte d’acaparar
les principals seus del Llevant peninsular. 14 Allò que el
seu sever oncle –mort en 1458– mai no hauria acceptat
eren els desajusts de la seva vida sentimental, arran dels
quals li van néixer, de mare desconeguda, el primogènit
Pere Lluís (1468), les germanes Jerònima i Isabel, i més
tard els quatre fills que tingué amb la romana Vanozza
Cattanei: Cèsar (1475), Joan (1476/1478), Lucrècia (1480)
i Jofré (1481/1482). 15 Seguint les pràctiques aristocràtiques
del moment, Roderic havia posat Pere Lluís al capdavant
d’un principat territorial que esperava obtenir a la
Península Ibèrica amb la col·laboració dels reis de Cas-
13. REINHARD, 1998. Sobre el col·legi cardenalici d’aquesta
època cf. PELLEGRINI, 2001; PONS ALÒS, 2005.
14. NAVARRO SORNÍ, 2006. Sobre la carrera curial de Roderic
de Borja cf. CRUSELLES GÓMEZ, 2001.
15. No era una bona època per al celibat sacerdotal. Hom
en tolerava les transgressions amb una indulgència sorprenent,
en un “pendent lliscant” que va de les dues filles de
Pius II als set fills d’Alexandre VI, passant pels quatre del cardenal
Estouteville o els tres de Giuliano della Rovere, ambdós
contemporanis de Roderic de Borja. Tot amb tot, el motiu
d’escàndol no era tant la descendència com la indiscreta
exhibició dels propis fills; cosa que feia Alexandre VI sense
miraments, tot imitant el seu predecessor Innocenci VIII, el
primer papa que va legitimar els seus fills naturals, els engrandí
i celebrà públicament les seves noces al Vaticà.
17

tella i Aragó, amb els quals havia establert un pacte de
compromís durant la seva legació de 1472-1473. 16 Cèsar,
en canvi, fou destinat a la carrera clerical, amb la idea de
dotar-lo d’un principat eclesiàstic –a base de beneficis
majors i menors– que el cardenal pretenia aconseguir a
la Península Ibèrica a cop de dispenses pontifícies i contraprestacions
pactades amb els monarques. De primer
fou necessari obtenir la legitimació de Sixt IV, en 1480,
que li permetria rebre oficis, i un any després la del rei
Ferran per a poder ocupar-los en els seus regnes. 17 Més
endavant va rebre la primera tonsura, necessària per a
prendre possessió del càrrec de protonotari apostòlic, el
27 de març de 1482, i –després d’una nova dispensa per
l’edat– d’un paquet de petits beneficis situats a l’àrea llevantina
que el vicecanceller li aconseguí. 18
16. FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 226-233.
17. OLIVER I HURTADO, 1896: 422-423.
18. El 10 de juliol de 1482, una prebenda i una canongia a
la seu de València; el 16 d’agost, un ardiaconat a Xàtiva i una
rectoria de Gandia; l’abril de 1483, una altra sèrie de beneficis,
entre els quals hi ha la pabordia d’“Albar”; i finalment,
en 1484, rebé d’Innocenci VIII el nomenament de tresorer de
la catedral de Cartagena, al qual s’afegirà més endavant el
d’ardiaca de Tarragona, canonge de Lleida i arxiprest de Saragossa
(OLIVER I HURTADO, 1896: 428; DE ROO, 1924: I, 251
i seg.; MENOTTI, 1917: 19; se citen extractes de la documentació
pontifícia dins ILARI, 2001: 273-276).
18

Roderic de Borja tampoc no va descurar l’educació
dels fills, encarregada a l’erudit d’origen mallorquí Esperandeu
Espanyol i al romà Paolo Pompilio, ambdós membres
de l’Acadèmia romana i panegiristes dels Reis Catòlics.
19 Caldria afegir-hi els preceptors valencians Antoni
Gurrea i Joan de Vera, que –sota la vigilància del
cardenal Bartomeu Martí– tenien cura en 1488 de Cèsar,
el seu germà Joan i d’altres joves valencians que s’educaven
amb ells. 20 Després d’una breu estada a l’Estudi de
Perusa, el trobem a Pisa durant el curs acadèmic 1491-
1492, estudiant dret canònic en companyia de Joan de
Vera, Francesc Remolins, Joan de Borja-Llançol –tots
tres futurs cardenals– i d’altres servidors de procedència
castellana i catalana. 21 Tot amb tot, la presència de Cèsar
a la Toscana no responia tan sols a una finalitat acadèmica,
ni les seves amistats no es restringien als límits ibèrics,
perquè el vicecanceller devia promoure la seva relació
amb Alessandro Farnese –d’una important família
romana– o amb el jove cardenal Giovanni de Mèdici –fill
de Piero de Mèdici–, per incardinar el seu fill en el teixit
aristocràtic italià i atreure’s aliats per al futur. 22
19. Sobre aquests personatges cf. VILALLONGA, 1991: 55-
56; CARBONELL I BUADES, 1992: 405 i seg.; BRACKE, 2002.
20. PARISI, 2006-2007.
21. CODONYER SÒRIA, 2003: 135-138; BENAVENT, 2005: 12-
18. Sobre aquests personatges cf. PONS ALÒS, 2005: 74-77;
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (b)]: “Remolins
i Pardines, Francesc” i “Vera, Joan de”.
22. PICOTTI, 1928: 268 i seg.; 1921.
19

El projecte dinàstic del cardenal fou interromput en
1484 a causa de la disputa entaulada amb Isabel i Ferran
per la provisió episcopal de Sevilla. 23 Com és ben sabut,
els reis premiaren la renúncia de Borja amb tota mena de
facilitats a l’hora d’adquirir el senyoriu de Gandia –elevat
a ducat en 1485– i amb la concessió del títol de grans
als fills del cardenal, que els incorporava a l’alta noblesa
i els vinculava a la Corona. 24 Les rendes eclesiàstiques de
Cèsar no trigaren a posar-se al servei del patrimoni ducal,
quan hagué de cedir a Pere Lluís uns drets que satisfeien
els arrendataris de les rendes del seu ardiaconat de Xàtiva
i de la prepositura d’Albal. 25 Potser com a compensació,
l’agost de 1486, el vicecanceller li aconseguí més dignitats
a la diòcesi de Tarassona i una renúncia de beneficis
a Mallorca, concedides per Ferran per tal d’obtenir un
suport més decidit del cardenal a l’ampliació de les rendes
del seu fill natural, l’arquebisbe de Saragossa. 26 Mal-
23. Reconstruïm aquest embolicat episodi dins FERNÁNDEZ
DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 246-254.
24. PASTOR ZAPATA, 1990; CRUSELLES GÓMEZ; IGUAL LLUÍS,
2003. Sobre la concessió d’aquest títol, identificable amb la
privadesa, cf. QUINTANILLA RASO (dir.), 2006: 70-77.
25. PASTOR ZAPATA, 1990: 399.
26. Es tracta de la rectoria d’Inca i d’una preceptoria de la
catedral, atorgades per Innocenci VIII en 1486; LA TORRE,
1949-1966: II, 305-306; vegeu el comentari de CRUSELLES GÓ-
MEZ, 2001: 276; els beneficis de Tarassona, amb un valor anual
de 106 florins, dins ROO, 1924: I, 256; MENOTTI, 1917: 19.
20

grat tot, enmig d’aquest intercanvi de favors, el rei es va
oposar que el cardenal resignés l’abadia benedictina de
Valldigna a favor de Cèsar, perquè sospitava que pretenia
facilitar la posterior unió al ducat de la vall d’Alfàndec,
que depenia de Valldigna. 27 És un gest que reflecteix en
quina mesura el patrimoni eclesiàstic de Cèsar era subsidiari
del principat del seu germà gran, i fins a quin punt
els reis estaven disposats a mantenir sota control les ambicions
expansives de la família. 28
La mort del primogènit Pere Lluís, el 27 d’agost de
1488, va suposar un moment important en la decantació
eclesiàstica de Cèsar, en veure que era deliberadament
desplaçat pel seu germà petit Joan en la successió del ducat
perquè duia “el hábito de la Iglesia, aunque harto contra
su inclinación”. 29 Els Reis Catòlics estigueren disposats
a facilitar el traspàs del ducat de Gandia a Joan, pe-
27. Vegeu les cartes de Ferran el Catòlic adreçades a Innocenci
VIII i a l’abat de Valldigna, on els posa al corrent de les
maniobres del vicecanceller, el 10 i el 13 de març de 1487,
dins LA TORRE, 1949-166: II, 402-406; també GARCIA-OLI-
VER, 1998: 138-139.
28. El rei Ferran es preocupava especialment per l’alteració
que patiria la vida religiosa, en canvi no tenia cap problema
a l’hora de permetre que el vicecanceller continués cobrant
les seves rendes (LA TORRE, 1949-1966: II, 405-406).
29. Així s’expressarà Cèsar durant el procés de secularització
en 1498, i fins i tot declararà que aleshores va arribar a
procurar la mort de Joan (ZURITA, 1996: II, 25).
21

ò calgué recórrer a fortes compensacions per tal que lliuressin
alguna diòcesi dels seus regnes a Cèsar. El cardenal
ho va intentar de primer amb Mallorca, el juliol de
1489, però els reis només s’avingueren a cedir-la-hi –amb
la idea de traspassar-la al fill quan tingués l’edat requerida–
a canvi de la renovació de la dècima i la croada,
impostos eclesiàstics necessaris per a sufragar les despeses
de la guerra de Granada. 30
Roderic tingué més èxit amb Pamplona, ja que el rei
Ferran decidí prestar suport a la candidatura de Cèsar davant
dels reis de Navarra, un cop el vicecanceller va renunciar
a la seu de Salamanca, retinguda per un protegit
seu contra la voluntat reial des de feia vuit anys. 31 El pon-
30. Carta del rei Ferran al cardenal Roderic de Borja en què
nega la seu a Cèsar a causa del defecte d’edat, del 20 (?) de
juliol de 1489 (segons Batllori) o del 15 de novembre de 1489
(segons Azcona); BATLLORI, 1994a: 193-194; AZCONA, 1960:
162. L’ordre de Ferran a les autoritats de Mallorca perquè acceptin
la decisió pontifícia, dins LA TORRE, 1949-1966: III,
269-270. El breu d’Innocenci VIII renovant la dècima (9 de
gener de 1490) i un altre adreçat a Isabel en què recorda la
cessió de Mallorca (17 de gener de 1490), dins SUÁREZ FER-
NÁNDEZ, 1969-1972: III, 179-180.
31. Documents transcrits amb alguns errors per PÉREZ GO-
YENA, 1934: 179-201; corregits per GOÑI GAZTAMBIDE, 1973:
637-650, i AZCONA, 1984: 294-295. Encara que els documents
no esmenten explícitament l’intercanvi de Salamanca per Pamplona,
la coincidència de la data és sospitosa (AZCONA, 1960:
139-143).
22

tífex, el vicecanceller i el mateix Cèsar van escriure a les
autoritats navarreses el setembre de 1490 per comunicarlos
la designació; mentrestant, Ferran lliurava al nou bisbe
les possessions aragoneses i guipuscoanes de la diòcesi
i assegurava d’aquesta manera als reis de Navarra
l’aliat que amb la seva acceptació obtindrien a la Cúria.
Després d’uns quants mesos de negociacions, Joan d’Albret
i Caterina de Foix finalment s’hi avingueren, amb la
condició que el papa es comprometés a respectar la seva
voluntat en els propers nomenaments. 32
L’OMBRA ALLARGASSADA D’ALEXANDRE VI
Després del seu ascens al papat, l’agost de 1492, Alexandre
VI decidí convertir Cèsar en l’hereu del seu patrimoni
eclesiàstic, tot reservant-li la seu de València i l’abadia
de Valldigna en el repartiment de prebendes a què
estava obligat per a satisfer certs cardenals. 33 Cinc dies després
de la coronació, el nou pontífex va anunciar el nomenament
de Cèsar a Isabel i Ferran en el mateix breu en
què els comunicava la seva exaltació al pontificat, amb la
32. El desenvolupament d’aquest episodi dins GOÑI GAZ-
TAMBIDE, 1973: II, 650; AZCONA, 1984: 266-267.
33. Ho posa de manifest un despatx ferrarès de 1493 en
afirmar que el nou pontífex “se lasseria levare l’anima [...] ut
filius succedat in omnibus que ipse possidebat” (PELLEGRINI,
2002: I, 453).
23

qual cosa venia a lligar, en certa manera, el seu reconeixement
com a pontífex amb l’acceptació de Cèsar. De ben
poc va servir la confirmació pontifícia del rang d’arxidiòcesi
–adquirit per València dos mesos abans–, o que Cèsar
abandonés nominalment la seu de Pamplona i d’altres
beneficis menors, perquè els reis es van oposar a reconèixer
aquell atemptat contra el seu dret de suplicació, que
afectava també les seus de Cartagena i Mallorca, assignades
pel papa als cardenals Savelli i Orsini. 34 Amb això no
tan sols evitaven crear un precedent en els nomenaments
episcopals, sinó que també es resistien a admetre el substitut
d’un aliat tan pertorbador com Roderic de Borja. 35
No van servir de res la insistència del papa o la tramesa,
el mes de novembre, del nunci Francesc Desprats,
ja que els reis es mantingueren inflexibles. 36 En veure tan-
34. El breu Cum divine clementiae en què comunica la seva
elecció als reis, el 24 d’agost de 1492 (SUÁREZ FERNÁN-
DEZ, 1969-1972: III, 299-301); confirmació de l’erecció de
València en diòcesi metropolitana, del 27 d’agost de 1492 (ibídem,
303).
35. La publicitat de la negativa era ben coneguda a Roma,
tal com ho reflecteix el despatx de l’ambaixador de Màntua
del 31 d’agost de 1492 (PASTOR, 1942: III, 847).
36. Es tracta de l’antic col·lector pontifici i agent de Roderic
de Borja que havia negociat amb els reis l’elevació de
València a seu metropolitana (cf. FERNÁNDEZ ALONSO, 1953,
i la nostra entrada “Desprats, Francesc”, dins FERNÁNDEZ DE
CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (b)]).
24

cat el panorama beneficial ibèric, Alexandre VI va atorgar
al seu fill tres abadies en comanda a Itàlia, Suïssa i
Hongria, i d’altres beneficis menors a la península italiana,
sense treure la mà del bisbat de Pamplona, teòricament
cedit al cardenal Antoniotto Pallavicini. 37 Tot amb
tot, el papa devia vèncer la resistència del seu propi fill,
que “no volia ser sacerdot” –escriu l’ambaixador florentí–
“i mai no ha sentit cap atracció per la vida eclesiàstica”
–afegia en un altre despatx l’enviat de Ferrara–, fins
al punt que només una petita tonsura al cap n’identificava
la condició clerical. 38 Enmig d’aquest estira-i-arronsa
entre pare i fill va aterrar l’oferta de Ferrante de Nàpols
de casar Cèsar amb una filla il·legítima, però la resolució
del conflicte ibèric i els nous acords signats amb els
Reis Catòlics frustraren el projecte. 39
La concòrdia negociada per Isabel i Ferran amb Alexandre
VI el mes de març resolgué, en primer lloc, el conflicte
episcopal amb la cessió dels bisbats de Cartagena
i Mallorca per part del papa, a canvi d’acceptar Cèsar a
37. Són els monestirs benedictins de Sant Martí de Monte
(Hongria) –diòcesi de Györ–, Sant Víctor de Milà i l’Abundància
de Gènova, concedits el 8 de febrer de 1493 (EUBEL,
1898-1923, II: 22; GOÑI GAZTAMBIDE, 1973: II, 650).
38. Tots dos despatxos, datats el març de 1493, dins BRAD-
FORD, 1976: 30-31, i YRIARTE, 1889: I, 322 (amb un probable
error de datació).
39. YRIARTE, 1889: I, 323.
25

València i Valldigna. 40 Però no n’hi havia prou. El mateix
27 de març en què es va despatxar la butlla de les
provisions, Alexandre VI trameté als reis el breu que autoritzava
la reforma dels monestirs de religioses de qualsevol
orde i el que els concedia l’administració dels mestrats
dels ordes de Santiago i Alcántara. 41 Probablement
era la contraprestació necessària per a obtenir el beneplàcit
d’Isabel als acords politicofamiliars que unien els
Borja amb les dues branques, ibèrica i napolitana, dels
Trastàmara mitjançant el doble matrimoni del duc de
Gandia, Joan de Borja, amb Maria Enríquez –filla d’Enrique
Enríquez i cosina de Ferran el Catòlic–, i de Jofré
amb Sança d’Aragó, filla il·legítima d’Alfons d’Aragó,
duc de Calàbria i hereu del tron. 42 Amb aquests enllaços
concertats el mes d’agost hom intentava restablir l’eix
vertical Milà - Florència - Nàpols –creat per la pau de
Lodi (1454)– enfront de les pretensions de Carles VIII
40. El 9 de febrer de 1493, el papa ja es comprometia a obtenir
la renúncia dels cardenals Orsini i Savelli, amb el pagament
de 6.000 ducats a canvi de València i Valldigna (AZCO-
NA, 1983: 149-150).
41. FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 275 i seg.
42. Casaments en els quals devien convenir Ferran i Alexandre
VI, però no tant Isabel -que hi manifestava un cert recel-
i Ferrante; aquest hauria volgut casar la filla amb Cèsar,
que era el primogènit (TRINCHERA, (ed.), 1868: II-2, 107, 137
i 175).
26

de França d’ocupar el tron napolità reivindicant l’herència
dels Anjou.
Curiosament, Cèsar havia quedat al marge d’aquest gir
polític que havia contribuït a desencadenar. Mentre que
Joan de Borja era enviat a la Península Ibèrica per a casar-se
amb Maria Enríquez i prendre possessió del ducat,
Alexandre VI decidí donar un nou impuls al principat
eclesiàstic de Cèsar i tractà d’obtenir el bisbat de Nantes,
capital del ducat de Bretanya, recentment annexionat
al regne de França. 43 Tot amb tot, el pas decisiu el va fer
el 24 de setembre de 1493, en incloure’l a la llista de nous
purpurats amb el títol de cardenal diaca de Santa Maria
Nuova. En realitat, la designació de Cèsar fou una de les
escasses concessions nepotistes en una elecció que havia
de satisfer les principals potències. Malgrat això, hi
hagué senyals de descontentament entre els vells cardenals
i d’escàndol a la cort dels Reis Catòlics, indignats
pel nomenament de Cèsar, però també pels d’Alessandro
Farnese i Bernardino Lunati, fins al punt que “si
aquests dos no foren en la fornada, tot se pasara”. 44 Un
43. L’oposició de Carles VIII li ho va impedir, però obtingué
a canvi el dret de regrés sobre la seu, una pensió de 500
ducats i alguns drets jurisdiccionals sobre un grup de priorats
francesos (PELLEGRINI, 2005: 63).
44. Despatx de Desprats a Alexandre VI, 5 de novembre de
1493 (Archivio Segreto Vaticano [ASV], Ciutat del Vaticà,
Archivium Arcis, Armadio I-XVIII, 5023, fol. 62r).
27

despatx del seu ambaixador els informà del procés obert
al tribunal de la Rota per demostrar la legitimitat del naixement
de Cèsar, que li permetria ingressar al col·legi
cardenalici. El procurador explicava que l’afer havia estat
remès a la consciència del papa i finalment s’havia
aprovat legalissime: “vean vuestras altezas cómo las cosas
a las vezes vienen”. 45 Desprats va provar de tranquil·litzar
el papa dient-li que a la cort no s’havia criticat
gaire l’elecció, però la reina va manifestar a Alexandre
VI la seva preocupació per l’escàndol, que se sumava
a “les festes que es feren en les esposalles de dona Lucrècia”
i l’escalf que demostrava “en les coses del duc e
de sos germans”. 46
45. Carta als reis de Bernardino López de Carvajal, ambaixador
seu tot just nomenat cardenal, del 2 d’octubre de
1495 (data de Suárez, probablement equivocada: ha de ser
1493), dins SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972: IV, 428-432.
46. Despatx de Francesc Desprats a Alexandre VI, del 5 de
novembre de 1493, dins BATLLORI, 1994a: 186-187. Vegeu
també la carta d’Enrique Enríquez al papa, en què esmenta la
promoció de Cèsar i es plany que Alexandre VI, “syendo papa,
lo ponga al fuego junto a su persona” (21 de maig de 1494;
dins BATLLORI, 1994a: 194-196). Tot i això, la notícia del nomenament
fou celebrada a València amb festes i processons,
tal com ho relata el vicari Jaume Conill (ASV, Archivium Arcis,
Armadio I-XVIII, 5021, fol. 57r-v).
28

Després vingueren els problemes matrimonials del duc
de Gandia, que provocaren queixes a la Península Ibèrica
i sengles cartes del mateix Cèsar censurant el seu germà
i tractant d’aclarir la situació amb Enrique Enríquez. 47
En realitat, Alexandre VI devia ser el veritable promotor
d’aquesta correspondència, com ho fou també de la cerimònia
del 26 de març de 1494 en què Cèsar rebé el diaconat
“por fuerza”, segons declarà més endavant per justificar
la seva secularització. 48 Mentrestant, el papa incrementava
el seu patrimoni amb un paquet de beneficis
a Nàpols per valor de 4.000 ducats, defensava les seves
rendes valencianes de les intromissions del duc de Gandia,
i s’enfrontava al rei francès per la seu de Castres (Midi-Pyrénées).
49 Aquest darrer afer es va resoldre el gener
de 1495 gràcies a la intervenció de Ferran el Catòlic, que
oferí al papa, en compensació, el bisbat d’Elna-Perpinyà,
capital eclesiàstica del comtat de Rosselló, que CarlesVIII
acabava de retornar al rei aragonès després de vint anys
47. Ambdues cartes de Cèsar Borja –que no sabem si van
arribar al seu destí- al germà Joan i a Enrique Enríquez, del
31 d’octubre de 1493, dins BATLLORI, 1994d: 131-134.
48. ZURITA, 1996: II, 112.
49. Aquesta carrera beneficial és reconstruïda per PELLE-
GRINI, 2005: 66; s’hi poden afegir els beneficis interceptats
per Cèsar després de la mort de familiars del pontífex dins
BATLLORI (ed.), 1998: 111-112 i 168-172; les intromissions
en les rendes de València, ibídem, 168-172.
29

de disputa. 50 Però el papa no en tenia prou: l’1 de juny de
1495 va sol·licitar per a Cèsar la comanda del monestir
benedictí de Sant Miquel de Cuixà, prop de Perpinyà, i
el setembre la seu de Còria (Badajoz). Els reis es resistiren
davant de la possibilitat que l’abadia fos de patronat
reial, però finalment la hi cediren amb les rendes de
Còria, que Cèsar començà a cobrar en 1496. 51
La preocupació crematística dels Borja que la documentació
ens transmet no ha d’impedir-nos reconèixer
l’activitat administrativa i pastoral que desenvoluparen
50. A canvi de la permuta, Cèsar rebé una pensió de 200
ducats i el dret de regrés sobre Castres, així com algunes abadies
del Midi francès: Saint-Géraud d’Aurillac –diòcesi de
Saint Flour– (26 de març de 1494), Sainte Marie de Egeduno
(Llemotges; 28 de desembre de 1493), a més del monestir de
Banyoles (Girona); vegeu l’anàlisi de PELLEGRINI, 2005: 64;
i les dades aportades dins MONSALVATJE I FOSSAS, 1911: II,
15-17; les promeses de Ferran en cartes al papa i al cardenal
datades el maig de 1495, dins LA TORRE, 1949-1966: IV, 459,
461 i 465.
51. La complexa negociació sobre el monestir, dins FER-
NÁNDEZ ALONSO, 1953: 109-110. Còria fou sol·licitada el 6 de
setembre de 1495; tres mesos després el papa insistia amb el
breu Scribimus, del 17 de desembre de 1495 (SUÁREZ FER-
NÁNDEZ, 1969-1972: IV, 451). Encara que no hi ha cap notícia
de l’acceptació dels reis, es constata el cobrament de les
seves rendes a partir de 1496 dins ORTI Y BELMONTE, 1958:
79-80.
30

els vicaris en les respectives diòcesis. Ho fa palès la intensa
gestió de Martín Zapata durant els pocs mesos en
què estigué al capdavant de la seu de Pamplona, o la tasca
pastoral que exercia Jaume Conill a l’arquebisbat de
València, de la qual informava Cèsar l’agost de 1494, i
en la qual el posava al corrent de l’augment de confessions
i s’alegrava que la pesta hagués causat poques víctimes.
52 El mateix cardenal féu construir una sala de dones
a l’hospital de Santa Maria della Consolazione (Roma)
i devia sufragar la construcció de l’aula capitular de
l’abadia de Valldigna. 53 Tampoc no hem d’oblidar les seves
manifestacions de devoció a la Mare de Déu –com
ara la construcció de la capella de la Verge del Piratello
a Imola– i una particular sensibilitat cap a les persones
amb fama de santedat, com la beata dominica Colomba
da Rieti, que va conèixer durant l’etapa com a estudiant
a Perusa i va defensar després a l’interrogatori d’Orvieto,
l’estiu de 1495. 54
La inestabilitat que la imminent invasió de Carles VIII
suscità als Estats Pontificis va exigir del papa una activitat
politicomilitar que confià als pocs cardenals que li
52. BATLLORI (ed.), 1998: 120-122. Més detalls dins CÁR-
CEL ORTÍ; PONS ALÓS, 2006: 244 i seg.
53. PASTOR, 1942: III, 48; CANET, 2001.
54. ANDREOZZI, 1955; PERRICONE, 1974-1976. Sobre l’afecte
per Colomba da Rieti, vegeu CASAGRANDE; MONACCHIA,
2001: 925-926.
31

eren fidels en aquelles hores de desconcert i deslleialtat.
Cèsar intervingué en les negociacions amb Nàpols: el 20
de març de 1494 rebé els ambaixadors d’Alfons de Nàpols,
primogènit de Ferrante, i el mes de juliol acompanyà
el papa a Vicovaro per preparar la defensa de la
península italiana amb el rei de Nàpols. 55 Va actuar també
en l’intent de reconciliació amb Ludovico el Moro, i
més tard es desplaçà a Viterbo i Orvieto per preparar la
defensa. Després vindria l’ocupació de Roma per part de
les tropes de Carles VIII, el lliurament de la seva persona
com a ostatge del monarca francès i la fugida, la nit
després que els ambaixadors dels Reis Catòlics es presentessin
a Velletri i trenquessin el tractat d’aliança amb
Carles VIII. 56 Evitant una possible trobada amb el rei francès
en retirada de Nàpols, acompanyà el papa a Orvieto
–on exercí el càrrec de governador– i després a Perusa,
l’estiu de 1496. Alexandre VI volgué donar-li més protagonisme
a la Cúria i en el beneficialisme hispà, i li encarregà
la distribució de les quatre esglésies vacants al
55. El control sobre la correspondència espanyola i napolitana
és evident en la carta adreçada al papa el 25 d’octubre
de 1994 (BATLLORI (ed.), 1998: 176).
56. Els ambaixadors havien inclòs l’alliberament de Cèsar
–amb el replantejament de la successió de Nàpols i la devolució
d’Òstia– entre les exigències presentades a Carles VIII
per a mantenir vigent el tractat de Barcelona (ZURITA, 1996:
I, 160).
32

egne de Castella (Burgos, Plasència, Còrdova i Canàries-Rubicón),
que va gestionar amb la col·laboració dels
procuradors castellans al consistori del 4 de juny de 1496. 57
Tot i això, la figura del cardenal de València fou ben
aviat eclipsada per la del seu germà Joan, que el papa féu
tornar de la Península Ibèrica per posar-lo al capdavant
d’una campanya de càstig contra els Orsini, mentre intentava
arrodonir el ducat sol·licitant als Reis Catòlics
que “el abadía de Valdina la pudiese sacar para el duque”.
58 El contrast entre ambdós germans era evident: davant
del principat civil de Joan, carregat de promeses, el
patrimoni eclesiàstic de Cèsar estava encallat en unes estructures
curials massa lentes i, en tot cas, subsidiàries
del patrimoni familiar.
Cèsar no va treure cap benefici particular de l’acord
negociat amb Frederic III, fill natural de Ferrante I i nou
rei de Nàpols, al qual Alexandre VI donava suport per tal
de garantir el status quo italià i obtenir diversos feus napolitans
per al duc de Gandia. 59 D’altra banda, el papa
57. Consistoria coram Alex. VI Pont. Max. ab anno 1492
usque ad initium 1497, Biblioteca d’El Escorial (Madrid), ms.
C-III-1, fol. 224v-227r.
58. Carta de l’ambaixador Garcilaso de la Vega als Reis
Catòlics, 8 de novembre de 1496 (hem corregit la data proposada
per Suárez Fernández), dins SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-
1972: V, 435-438.
59. Una bona anàlisi global dins VISCEGLIA, 2004: 453-485.
33

volgué recompensar Isabel i Ferran –la candidatura dels
quals al regne de Nàpols havia estat rebutjada– i els atorgà
el títol de Reis Catòlics, signat per Cèsar Borja, que
els implicava en el projecte de pacificació dels Estats
Pontificis com a nous defensors de l’Església. 60 Els monarques
acceptaren la successió de Frederic i enviaren
tropes per recuperar la ciutadella d’Òstia, però protestaren
obertament contra l’alienació de Benevent, feta a favor
del duc de Gandia, per tal com la consideraven una
usurpació de les terres de l’Església. 61
DE LA MUTACIÓ SECULAR A LA MUTACIÓ DIPLOMÀTICA
L’assassinat del duc de Gandia, la nit del 14 de juny
de 1497, deixà un buit en la direcció del patrimoni dels
60. Document ratificat per Cèsar el 16 de desembre de 1496.
Hem tractat aquest tema, amb fonts inèdites, dins FERNÁNDEZ
DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 179-182 i 354-355; i 2007b.
61. L’acceptació de Frederic es dedueix del despatx xifrat
de Garcilaso de la Vega adreçat als Reis Catòlics, on afirma
“averles plazido [i. e. als reis] de la suçesyon de don Fadrique”
(31 de desembre de 1496; Real Academia de la Historia
[RAH] (Madrid), Colección Salazar, A-11, fol. 121r-125v
(desxifrats als fol. 125r-v). Sobre la pràctica pontifícia d’alienar
terres dels seus Estats, cf. CARAVALE; CARACCIOLO, 1986:
148 i seg.
34

Borja i un misteri que la historiografia no ha acabat de
resoldre. 62 La impossibilitat de substituir-lo ràpidament
amb l’hereu que creixia a la Península Ibèrica fou ben
aprofitada per Cèsar, disposat a abandonar el capel cardenalici
per a assumir el projecte politicofamiliar truncat.
Tal com Marco Pellegrini ha assenyalat, es tractava
de passar d’un “principat curial” –sempre mòbil i provisional
davant de la inevitable desaparició del papa-patró–
a un “principat laic” que li permetria construir el seu
futur polític sobre bases materials pròpies. 63 Dos mesos
després de la desaparició del duc de Gandia, Cèsar va començar
a manifestar el desig de secularitzar-se, al·legant
que havia rebut l’orde diaconal obligat pel seu pare, i
al·ludint el perill que la permanència en el col·legi cardenalici
comportava per a la seva pròpia salvació i la reforma
de l’Església. 64 No eren pas arguments banals, sinó
raons de consciència que confluïen en un moment en
què la majoria d’edat i les circumstàncies politicofamiliars
col·locaven Cèsar en una posició d’avantatge. Malgrat
l’evident escàndol que la secularització d’un cardenal
havia de suscitar, no resultava gens difícil obtenir l’o-
62. LOMBARDI, 2005; alguns ecos literaris dins SUTHER-
LAND, 1993.
63. PELLEGRINI, 2005.
64. Vegeu les importants afirmacions de ZURITA, 1996: II,
32.
35

portuna dispensa, ja que, a banda del sotsdiaconat, no havia
rebut cap més orde sagrat. 65
Mentre el cardenal Joan Llopis temptejava l’opinió del
papa, Cèsar va iniciar el viatge a Nàpols per a coronar
Frederic i facilitar el traspàs de les possessions napolitanes
del duc al seu hereu. 66 Woodward suggereix que Cèsar
devia plantejar aleshores una proposta matrimonial
al rei de Nàpols, ço que potser provocà la seva tornada
immediata, ordenada pel papa el 31 d’agost de 1497. 67
Tot amb tot, els esdeveniments posteriors demostren que
Alexandre VI finalment cedí davant del projecte del fill,
de manera que, a la tardor, els despatxos diplomàtics ja
comentaven la possibilitat que Cèsar substituís el seu germà
en el patrimoni familiar i es casés amb Carlota d’Aragó,
filla del rei Frederic. 68 La proposta fou vista amb
recel pels Reis Catòlics, en considerar-la una ingerència
en un regne del qual se sentien protectors i un atemptat
contra l’hereu legítim del duc de Gandia. No és cap ca-
65. A banda dels motius que apuntem, la demostració de
la seva il·legitimitat, com a fill del papa, invalidava els documents
que havien permès l’elevació al cardenalat, ço que “hacía
su creación subreticia” (ZURITA, 1996: II, 110-111).
66. WOODWARD, 2005: 133; BORRÀS I FELIU, 1973: 301.
67. BORRÀS I FELIU, 1973: 301.
68. Aquesta maniobra duria més lluny els interessos familiars
de Calixt III sobre el regne napolità (NAVARRO SORNÍ,
2005: 587-589).
36

sualitat que durant els primers mesos de 1498 Alexandre
VI i el seu fill provessin d’atreure’s els monarques
permetent que els funerals del príncep Joan –mort de feia
poc– fossin celebrats a la capella papal a càrrec de Juan
de Fuensalida, servidor de Cèsar, i després a l’església
nacional de Santiago dels Espanyols, amb l’assistència
del cardenal de València i deu purpurats més. 69 No fou
l’única ocasió en què Cèsar es va moure pels cercles de
la natio hispana, i fins i tot col·laborà en alguna celebració
amb la seva capella musical durant el bienni 1497-
1498, tal vegada en cerca d’aliats curials que donessin
suport al seu canvi d’estat. 70
A fi de plantejar als monarques la secularització de
Cèsar i el seu establiment a Gandia, el papa preparà, l’octubre
de 1497, la legació de fra Bernat Boïl, un home de
total confiança dels reis, alhora diplomàtic, intel·lectual
i missioner. 71 L’escabrós afer no podia contrastar més amb
la sensibilitat d’aquest antic ermità que duia entre les seves
instruccions una carta personal de Cèsar perquè “de
mi parte les declare [i. e. als reis] algunas cosas de mi
69. Sobre els funerals vegeu l’excel·lent treball de VAQUE-
RO PIÑEIRO, 2001: 641-655; hi afegim algunes dades dins FER-
NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (a)].
70. La participació de Cèsar en les festes del Corpus Christi
i de Santiago de 1497-1498, en què aportà els músics de la
seva capella, dins PIETSCHMANN, 1999: 457-458.
71. FITA, 1892: 160-163.
37

animo y deseo”. 72 Amb l’ajut del nunci Desprats i de l’arquebisbe
Cisneros, Boïl havia d’oferir als reis la lliure
disposició dels beneficis eclesiàstics de Cèsar –inclòs
l’arquebisbat de València– a canvi de les antigues possessions
del difunt duc de Gandia i del consentiment a
l’enllaç amb la filla de Frederic. 73 L’escarida resposta que
els reis feren a Cèsar no podia ser més eloqüent: “oymos
lo que de vuestra parte nos habló [i. e. fra Boïl]; y porque
dirá largamente las causas porque aquello no se pudo
fazer, no conuiene aquí repetirlas”. 74 En un despatx de
Cristoforo Poggio del 2 de març s’afirma que els reis
s’havien oposat tant al transvasament dels béns del duc
de Gandia com a la secularització de Cèsar; 75 i encara que
les fonts no esmenten explícitament el matrimoni de Carlota,
és ben probable que el tema s’hi tractés, com de fet
es va tractar en les converses que el legat pontifici mantenia
aleshores a França. 76
72. Carta de Cèsar Borja als Reis Catòlics, del 8 d’octubre
de 1497 (ONIEVA, 1945: 193). No es diu res sobre el tema en
les instruccions pontifícies (FERNÁNDEZ ALONSO, 1960).
73. ZURITA, 1996: II, 82-83.
74. Vegeu les tres cartes de Ferran el Catòlic al papa, a Garcilaso
de la Vega i a Cèsar Borja, del 29 de març de 1498, dins
LA TORRE, 1949-1966: VI, 62.
75. Carta de Cristoforo Poggio, secretari de Giovanni Bentivoglio,
senyor de Bolonya, a Màntua, del 2 de març de 1498,
dins LUZIO, 1914: 503-504.
76. WOODWARD, 2005: 136-137.
38

L’oposició dels reis en un moment en què encara no
es plantejava la posterior aliança francopontifícia, trasllueix
l’escàndol que es negaven a secundar, donant suport
a la carrera civil d’un antic cardenal, d’aquí que “come
catholici hanno disuaso tal depositione”. 77 A diferència
del que s’esdevingué en la disputa per València, els
temes que ara es presentaven no eren negociables, i pel
que feia al matrimoni amb Carlota, era el mateix Frederic
qui s’hi oposava, amb el suport més o menys explícit
dels Reis Catòlics, encara que acceptava l’enllaç de Lucrècia
amb Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie i fill natural
d’Alfons II de Nàpols. 78 El papa reaccionà amb rudesa.
Quan, l’abril de 1498, va comprovar l’existència d’un
front hispanonapolità, “comenzó a bravear diciendo que
él traería otra vez al rey de Francia” i concediria a Venècia
el domini de les places napolitanes hipotecades durant
la guerra amb Carles VIII. 79 Tot amb tot, no podia
fer res per a ensenyorir-se del ducat que ell mateix havia
77. LUZIO, 1914: 503-504.
78. Vegeu la carta de Joan Escrivà a Ferran el Catòlic, de
1498 (sense precisar dia ni mes), dins PARISI, 2004: 104. Vegeu
també les instruccions de Frederic al Gran Capità del 24
de juliol de 1498, on el monarca fa referència a l’“affano insupportabile”
del matrimoni de la seva filla amb què el papa
l’importunava amb “grandissima instanza”, dins VITALE, 2002:
443.
79. Despatx de Garcilaso de la Vega als Reis Catòlics, del
21 d’abril de 1498, dins VEGA (ed.), 1842: 6.
39

lindat en confirmar la successió de Joan de Borja i Enríquez,
que els reis es negaven a intercanviar per les seus
episcopals abandonades per Cèsar. 80 Així, doncs, a les
acaballes de 1497 aquest es va limitar a adquirir per 30.000
ducats els béns, mobles i joies, del seu difunt germà, amb
la qual cosa suscità la indignació de Maria Enríquez, mentre
que el papa revocava els ducats de Benevent i els feus
de Terracina i Pontecorvo, i tan sols deixava a la branca
de Gandia els feus napolitans cedits per Alfons II. 81
Fou llavors que Alexandre VI decidí jugar la basa francesa
i obtingué de Lluís XII, tot just arribat al tron, la
promesa d’investir Cèsar amb el comtat –després ducat–
de Valentinois, Diois e Issoudun. De les cendres del cardenal
valentino sorgiria triomfant el duc valentino. A canvi,
el papa donava esperances al rei francès d’obtenir la
nul·litat del seu matrimoni amb santa Joana de Valois,
que li permetria casar-se amb Anna de Bretanya i incorporar
aquest ducat a la corona de França. 82 Els Reis Ca-
80. Vegeu l’evolució del ducat dins LA PARRA, 2006: 207-
222.
81. Per als intents infructuosos de Maria Enríquez per a recuperar
els béns del seu difunt espòs, PASTOR ZAPATA, 1990:
412-413; també BATLLORI, 1994c: 36-37.
82. MONACO, 1988: 251-257. Sense negar l’oportunisme
polític de la nul·litat, convé no oblidar les raons canòniques i
el procés que l’acabà justificant i que en el seu moment fou
estudiat per MAULDE LA CLAVIÈRE, 1896: 197-204; VOUTERS,
1931.
40

tòlics no ho van poder evitar. El seu ambaixador Garcilaso
trencà amb el pontífex, i fra Bernat Boïl –enviat l’agost
de 1498– assistí impotent a la secularització de Cèsar.
Malgrat tot, Boïl pogué entrevistar-se amb el pontífex,
que es mostrà distant del projecte francòfil de Cèsar,
car era “harto contra su voluntad”, i li assegurà que “se
contentaría con mucho menos a todo lo que en España
se le señalara o si le diera lugar que él pudiera comprar
el estado que el duque de Gandía tenía en el reino”. 83 Durant
el mes de setembre, els agents dels Reis Catòlics a
Roma els informaven dels preparatius del viatge de Cèsar
a França, i l’1 d’octubre descriuen la seva sortida “en
habito de seglar, con su cabellera [que li tapava l’antiga
tonsura], riquezas, joyas y atavios de todo genero, tan ricos
que mirari non possunt”. 84 Fou rebut a Avinyó pel
cardenal Giuliano della Rovere, i el 10 de novembre se
n’anà a Lió per trobar-se amb Lluís XII, que enllestia els
preparatius de la invasió del ducat de Milà, al qual aspirava
com a descendent de Valentina Visconti.
Quan els Reis Catòlics van advertir l’ambient de “mercaduría
llana” amb què es repartien les seves prebendes
eclesiàstiques, congelaren les rendes dels bisbats de Còria,
Elna “y abadia de Sala”, i destinaren aquelles quantitats
a “las obras, y cosas pías que se ofreciesen”. 85 Ale-
83. NÚÑEZ, 1916: 442.
84. Vegeu els informes castellans recollits per GARCÍA ORO,
1992: I, 119-120.
85. ZURITA, 1996: II, 93.
41

xandre VI rebé el cop i sol·licità l’ajut de Cisneros i els
mateixos cardenals beneficiats per a facilitar-ne el traspàs.
86 Fou en va, perquè els reis decidiren enviar una ambaixada
que pretenia reunir totes les potències –França
inclosa– per fer reflexionar el papa sobre els escàndols i
els abusos de la Cúria. Encara que Isabel i Ferran concentraren
les seves reivindicacions en aspectes eclesiàstics,
l’ombra inquietant de Cèsar explicava la petició que
no s’alienessin els territoris de l’Església –com s’havia
fet amb Benevent–, i s’ordenés sortir de Roma a Lucrècia
i a Jofré, “y no den lugar que los sobredichos ni el
duque de Valentines buelvan mas alli”. 87 La història confirmà
el temor dels reis. Faltava poc perquè Cèsar caigués
com un llamp sobre els Estats Pontificis, per bé que
el papa els assegurava que “daría la cuarta parte del Pontificat
porque no volviese a Roma”. 88
86. El breu Tam ex litteris, del 3 de setembre de 1498, dins
AZCONA, 1983: 171-172; carta de Joan Llopis a Cisneros, del
3 de setembre de 1498 (Archivo Histórico Nacional (Madrid),
Universidades, llig. 757, fol. 145r); el segrest de les rendes
dins ZURITA, 1996: II, 93.
87. Utilitzem una còpia tardana de les instruccions, sense
lloc ni data, que es troba a RAH, Colección Salazar, N-16,
fol. 300r-301r.
88. ZURITA, 1996: II, 134.
42

LA IRRUPCIÓ D’UN PRINCIPE NUOVO EN L’EUROPA
DEL RENAIXEMENT
La magnífica recepció que el monarca francès dispensà
a Cèsar a Chinon no podia amagar la incertesa d’unes negociacions
construïdes sobre promeses, per molt que els
cardenals Giuliano della Rovere i Georges d’Amboise es
comprometessin a fer-les efectives. Cèsar prengué possessió
del seu ducat el novembre, però no aconseguí la
mà de Carlota, ni la d’Anna, ni la de Germana de Foix,
que també desfilaren en aquell ball de núvies celebrat a
la cort francesa. 89 Finalment, el 10 de maig Cèsar es va
casar a Blois amb Carlota d’Albret, parenta del rei francès
i germana del rei consort de Navarra Joan d’Albret. 90
Només aleshores es féu efectiu el tractat signat a Blois
tres mesos abans, pel qual França i Venècia s’aliaven per
apoderar-se de Milà, davant de la neutralitat del papat,
89. Tal vegada hi tingué alguna cosa a veure la influència
del partit hostil d’Anna de Bretanya, muller de Lluís XII (GI-
LLI, 2001: 72-73).
90. La família Albret fou recompensada amb la concessió
del capel cardenalici i diversos bisbats a Amanieu, germà de
Carlota, però el rei de Navarra Joan d’Albret no aconseguí
d’Alexandre VI ni la revocació de la seu de Pamplona per al
seu propi candidat, ni la petició d’erigir la capital del regne
en seu metropolitana (ADOT, 2005: 176-179); els valuosos beneficis
que rebé de Lluís XII, dins BOISSONNADE, 2005: 249-
254.
43

que obtenia a canvi una companyia de 100 llances per a
restaurar el seu domini sobre la zona de la Romanya, pertanyent
als Estats Pontificis. 91 D’aquesta manera es configurava
la triple aliança de Lluís XII, els Borja i els Albret
com un front francòfil que s’apressava a caure sobre
Itàlia. Cèsar era a l’epicentre d’aquella convulsió
diplomàtica que desfeia l’antiga aliança hispanopontifícia
i teixia una nova entesa amb França. El vaivé diplomàtic
exigia un canvi d’imatge: en convertir-se en lloctinent
del rei francès, el duc deixà d’emprar la fórmula
“Cèsar de Borja” i passà a denominar-se “Cèsar de França”,
i Lluís XII –inspirant-se potser en el seu nou aliat–
romanitzava la seva imatge per a convertir-se en Cesare
altero, un segon Cèsar. 92
Després que Lluís XII conquerí el ducat de Milà, el
duc de Valentinois podia iniciar la seva campanya contra
les ciutats de l’Emília-Romanya emparades pels Sforza,
que incomplien els seus deures tributaris envers la
santa seu. 93 Es tractava d’un projecte politicomilitar ja
somiat per Sixt IV i Innocenci VIII, que ara tenia garanties
d’èxit gràcies al suport militar francès. 94 La seva rea-
91. El tractat només es féu efectiu el maig de 1499, després
del casament de Cèsar amb Carlota d’Albret (cf. PÉLIS-
SIER, 1894-1895; 1896; recentment, MESCHINI, 2006).
92. LE FUR, 2001: 253-261.
93. ALVISI, 1878: 60.
94. CARAVALE; CARACCIOLO, 1986: 151-152.
44

lització preveia l’expulsió de les famílies dirigents per
tal de crear un domini personal legitimat en la funció tradicional
del vicariat apostòlic i potencialment hereditari,
que podia seguir recolzant-se en qualsevol mediació
política en la seva relació amb les elits locals. 95 Des d’una
perspectiva teològica, aquest estat senyorial subsidiari
de l’Església garantiria la libertas Ecclesiae davant dels
condicionaments de les grans potències europees.
Però el papat no sols reaccionava davant de l’intervencionisme
de les monarquies emergents, sinó que la
restauració dels seus estats es podia inspirar en models
seculars de control territorial, com ara la política annexionista
de la Corona francesa o el procés de reunificació
impulsat pels Reis Catòlics, la reintegratio Hispaniae
admirada pels humanistes italians i elogiada pel pontífex
davant de la fragmentació d’una Itàlia encara irredempta.
96 No és cap casualitat que els primers intents de
pacificació dels Estats de l’Església comptessin amb l’ajut
de les tropes dels Reis Catòlics enviades des de Nàpols,
i tal vegada inspiradores de la proposta de crear en
1498 una policia juridicomilitar a imitació de la Santa
95. CARAVALE, 2003: 23-26; STUMPO, 2005: 489.
96. En la butlla de concessió del títol de “Reis Catòlics” el
papa esmenta la “unificació dels regnes” (“in unum quasi corpus
totum robur ispanicum redigerint”) com una de les raons
que el justifiquen; una recent edició de la butlla dins CAMPO
DEL POZO, 2004.
45

Hermandad per al control de les terres del Patrimonium
Petri. 97 Les tropes de Cèsar també experimentaren una
progressiva italianització i espanyolització després de la
primera campanya de la Romanya, amb la disminució
dels efectius de la cavalleria francesa i la professionalització
de la infanteria i la cavalleria lleugera sota les ordres
dels millors condottieri italians i capitans espanyols
com Miquelet de Corella, Joan de Cardona o Hug de
Montcada. 98 Una semblant combinació d’elements hispanoitalians
també es pot veure en la semàntica festiva
de les victòries borgianes a base d’espectacles taurins o
d’entrades triomfals, com la de Cèsar arran de la presa
de Forlì en 1500, els antecedents immediats de la qual
remunten al triomf del Gran Capità –victoriós a Òstia tres
anys abans– o a les celebracions per la conquesta de Granada
en 1492. 99
La campanya fou sorprenentment ràpida. Entre el mes
de novembre de 1499 i el gener de 1500 caigueren Imola
i Forlì, de manera que, al febrer, Cèsar ja podia tornar
a Roma, on el 29 de març rebé la Rosa d’Or i el títol de
gonfanoner o defensor de les terres de l’Església. Cese-
97. La presència de tropes de la Santa Hermandad a l’exèrcit
del Gran Capità dins STEWART, 1978; el projecte pontifici
dins AIT, 2003.
98. LARNER, 1966; BENAVENT; NAVARRO LÁZARO, 2000.
99. FAGIOLO; MADONNA, 1997: 34-41; VISCEGLIA, 2002: 95
i seg.; FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005b.
46

na es va rendir l’estiu de 1500, i amb això es donà pas a
la segona campanya de Cèsar, iniciada el mes d’octubre
contra Pesaro, Rímini i Faenza, ciutats de les Marques
desposseïdes de la protecció de Venècia i acusades de no
observar els seus deures tributaris amb l’Església. Les
dues primeres van caure l’octubre, després de la fugida
de Giovanni Sforza i la cessió de Pandolfo IV Malatesta.
100 Fano també es va sotmetre, però no Faenza, que va
resistir fins al 25 d’abril de 1501, després d’un llarg setge
que obtingué un cert ressò literari. 101 Per contra, Bolonya
–abandonada finalment per Lluís XII– es va defensar
de tal manera que Cèsar hagué d’acontentar-se
amb la cessió de la fortalesa de Castel Bolognese a petició
del pontífex. 102
Alexandre VI va legitimar les primeres conquestes creant
el 15 de maig de 1501 el ducat de Romanya, amb la
idea de configurar un estat territorial més unificat –segons
un disseny senyorial, més que no estatal– que estaria
sota el domini vicarial de Cèsar. 103 En el pla admi-
100. DE NICOLÒ, 2005; TURCHINI, 2005.
101. BENAVENT; BERTOMEU; BONAFÉ, 2006-2007.
102. Cf. TROMBETTI BUDRIESI, 2005; DONDARINI, 2003: 198
i seg. S’insisteix en el paper d’Alexandre VI en la cessió de
Castel Bolognese, dins DONATI, 2003: 131-132. Es nega, en
canvi, la protecció de Lluís XII dins MESCHINI, 2006: 367-
369.
103. Afegiu a la bibliografía citada ANGIOLINI, 2003.
47

nistratiu, hom ha subratllat els seus esforços centralitzadors
a través de la divisió de les terres conquerides en
quatre districtes –sota el comandament d’un comissari i
un governador gairebé sempre d’origen ibèric–, la creació
d’un tribunal central de justícia all’uso di Roma instal·lat
a Cesena, o la instauració d’estructures de recaptació
fiscal i de reclutament militar que permetessin comptar
amb recursos econòmics i militars propis. 104 La política
de Cèsar a l’Úmbria resultà menys invasiva, ja que s’hi
respectaren els poders intermedis a canvi de suport logístic,
tropes i avituallament per a les campanyes militars.
105
No obstant això, els seus projectes no tingueren temps
de cristal·litzar: Cèsar sempre va dependre militarment
de les unitats estrangeres i va necessitar els recursos econòmics
de la Cambra apostòlica associada a la banca senesa
dels Spannocchi. 106 El càstig exemplar de certs abusos
o les mesures per a limitar el poder de les oligarquies
dominants li donaren una fama de bon governant que sobrevisqué
a la llegenda negra al voltant de la seva persona.
Hi devia contribuir, sens dubte, la prudència de governadors
com Joan de Vera o les empreses urbanístiques
que va impulsar, com ara la reestructuració defensiva de
104. GILBERT, 1970: 671-672; BONVINI MAZZANTI, 2005:
97-104.
105. BIANCIARDI, 2003: 284.
106. PARTNER, 2003: 27-36.
48

Rímini, l’embelliment de la ciutat de Fano, el projecte
del port de Cesena o els treballs de fortificació de la rocca
de Pesaro amb un sistema de canalització d’aigües degut
a l’enginy de Leonardo da Vinci. 107
Els Reis Catòlics seguiren amb atenció les conquestes
de Cèsar sense poder actuar en un territori massa llunyà
respecte de les seves bases d’operacions. Atès que el cos
diplomàtic havia quedat desgastat després de la crisi de
l’hivern de 1498, acudiren als cardenals valencians Joan
de Borja-Llançol i Joan Llopis perquè recomponguessin
unes relacions malparades des de la seva afeblida posició.
Llopis els informava, el gener de 1500, sobre les últimes
victòries de Cèsar i els anunciava el seu possible
retorn a l’amistat espanyola, “con esperanza que vuestras
altezas le hayan de fazer mercedes”. 108 Probablement
al·ludia al reconeixement de les seves conquestes a la Romanya,
en concret l’“estado de Imola, y Forli”, que els
reis calia que admetessin si volien obtenir la butlla de
dispensa per al matrimoni de la infanta Maria amb Manuel
de Portugal. 109
107. LONDEI, 2003: FALCIONI, 2005; FALASCHI, 2005; PA-
SINI, 2003.
108. Carta de Joan Llopis als Reis Catòlics, del 18 de gener
de 1500, dins WOODWARD, 2005: 381-382. Sobre aquest
cardenal, CRUSELLES GÓMEZ, 1995; FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA
MIRALLES, [en premsa (c)]: “Llopis, Joan”.
109. ZURITA, 1996: II, 197.
49

El 19 d’agost de 1500, Cèsar s’encarregà de tallar els
darrers vincles que unien el papa amb la casa de Nàpols
amb l’assassinat d’Alfons d’Aragó, marit de Lucrècia. 110
Els dies del rei Frederic estaven comptats. Aquella tardor,
Lluís XII va negociar el repartiment del regne amb
uns Reis Catòlics acorralats, ignorats per Alexandre VI
–aleshores embolicat en projectes de croada amb el rei
francès– i “traïts” per Frederic, que negociava amb els
turcs i pactava amb Lluís XII el lliurament del regne a
canvi d’un cens. 111 Un memorial de novembre de 1500
demostra que en aquelles converses es va tenir en compte
“lo del titulo de Romanya”, reconegut potser pels monarques
a canvi de la ratificació pontifícia del tractat de
Chambord-Granada signat l’octubre-novembre de 1500. 112
110. La historiografia més favorable a Cèsar l’ha fet instigador
d’aquest assassinat que afavoria la política napolitana de
Lluís XII, el qual poc abans havia neutralitzat, a través del duc,
les negociacions empreses per Frederic per a confederar-se amb
el papa (ZURITA, 1996: II, 168; WOODWARD, 2005: 175-178).
111. Vegeu els informes inèdits de Juan Claver als Reis Catòlics,
amb alguns paràgrafs en xifra, des d’Aversa (Nàpols),
22 d’octubre de 1500 (Archivo General de Simancas [AGS]
(Valladolid), Estado, llig. 496, fol. 7r-v). Sobre les negociacions
hispanopontifícies d’aquests anys, FERNÁNDEZ DE CÓR-
DOVA MIRALLES, 2007a.
112. Apareix citat en un memorial adreçat per la reina als
seus secretaris com un dels temes que s’han de tractar amb
urgència, el novembre de 1500 (RAH, Biblioteca, Colección
Marqués de San Román, ms. Caja 3, núm. 4).
50

Per a obtenir la investidura pontifícia dels territoris
napolitans adjudicats, els Reis Catòlics hagueren d’acollir
sota llur protecció els estats –situats al regne– de Lucrècia
i Jofré i les terres concedides a Cèsar per un valor
de 8.000 ducats de renda. 113 Era el peatge necessari
per a contrarestar la política de mercès del rei francès i
no perdre el favor d’Alexandre VI i el seu fill, que va assistir
a la ratificació del tractat el 25 de juny de 1501.
Amb això, Cèsar havia aconseguit estendre el seu principat
al regne de Nàpols, mentre que les possessions de
la Romanya restaven apuntalades al nord pel ducat de
Ferrara, súbdit feudal de la santa seu que el papa va lligar
a la seva pròpia descendència amb el matrimoni de
Lucrècia amb Alfons d’Este, primogènit del duc de Fer-
113. La dependència respecte del rei de França en aquesta
negociació era tan gran que l’astut rei aragonès va ordenar al
seu ambaixador que s’assabentés de l’abast exacte de la donació
francesa abans de pactar amb el papa, “de manera que
no parezca que esperavades a ver lo que haria el Rey de Françia”
(instruccions dels Reis Catòlics al seu ambaixador Francisco
de Rojas, sense data –proposem agost-setembre de 1501–;
Archivo de la Diputación Provincial de Zaragoza (Saragossa),
Archivo de la Diputación del Reino, Alacena de Zurita,
ms. 746, fol. 1r-5r); minuta dels poders lliurats a Francisco de
Rojas per a confirmar la renda de 8.000 ducats per a Cèsar,
dins SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972: VI, 308-309 (corregim
la datació proposada de 1502 per agost-setembre de 1501).
51

ara. 114 Al Laci, Cèsar també col·laborava en la fortificació
dels nous ducats de Sermoneta i Nepi, assignats a
Roderic d’Aragó i de Borja –fill de Lucrècia i d’Alfons
d’Aragó– i a Joan de Borja –legitimat com a fill del papa–,
amb la qual cosa assegurava l’estabilitat d’aquests
territoris sostrets a les famílies baronials romanes. 115
Però el lliurament de les rendes napolitanes hagué d’esperar
alguns mesos a causa de les dificultats que travessava
el regne i la complexa delimitació de les zones de
repartiment. Per tal de pressionar els Reis Catòlics, el papa
va obstaculitzar la concessió de llurs demandes eclesiàstiques
fins que, l’abril de 1502, hom va assignar a Cèsar
Borja el principat d’Àndria i la possessió de Fernandina,
Castel del Monte, Oria, Bisceglie i Monteleone. 116
Cèsar també tindria un lloc al regne que Lluís XII i els
114. A aquesta fixació de la frontera del nord obeïa també
el projecte de Cèsar –rebutjat per Lluís XII– de casar la seva
filla Lluïsa amb un fill petit de Francesc Gonzaga, marquès
de Màntua (LUZIO, 1914: 682 i seg.). Sobre el matrimoni de
Lucrècia, LAUREATI (dir.), 2002; FIORAVANTI BALDI, 2002.
115. Vegeu les contribucions de PESIRI, 2003; CHIABÒ; GAR-
GANO (dir.), 2003; algunes dades sobre les col·laboracions de
Cèsar dins COMPANY, 2002.
116. Expliquem aquesta negociació dins FERNÁNDEZ DE
CÓRDOVA MIRALLES, 2007a: 292-295.
117. Referència de Zurita que s’omet en algunes edicions
i va passar per alt a DUPRÉ THESEIDER, 1954: 28-30. Vegeu la
versió electrònica http://www.dpz.es/ifc2/libros/2584/libro4.pdf.
Malgrat la caiguda de la ciutat, els Reis Catòlics hi mantin-
52

Reis Catòlics pensaven disputar-se, però aquests li ho farien
pagar ben car. De fet, mentre Ferran cedia els feus
napolitans, donava suport secretament a Giacomo IV Appiano
–senyor del port de Piombino, al mar Tirrè– contra
els assalts de les tropes de Cèsar, que finalment ocuparen
la ciutat el febrer de 1502. 117 En aquesta guerra subterrània
contra el Valentino, l’ambaixador a Roma, Francisco
de Rojas, i el Gran Capità des de Nàpols aconseguiren,
a les acaballes de 1502, fer-se seus els Colonna i els Orsini,
disposats a unir llurs esforços per a “defender que
Valentines no les tome lo suyo”. 118
A començaments de juny, el duc va iniciar la tercera
campanya a la Itàlia central, mentre que alguns dels seus
capitans donaven suport a la rebel·lió d’Arezzo que afeblia
Florència. El dia 21 caigué d’improvís sobre Urbino
amb un impressionant exèrcit de més de 10.000 unitats,
que va obligar a fugir Guidobaldo de Montefeltro i
permeté a Cèsar apropiar-se del ducat. 119 Un mes després
queia Camerino; després d’una breu estada a Milà amb
Lluís XII, Cèsar es va llançar sobre Senigallia el 31 de
desembre, i hi va arrestar i executar els condottieri traïdors,
amb l’aquiescència d’Alexandre VI i l’elogi dels
coetanis. 120 L’estupor causat per aquest “bellissimo ingagno”
va suscitar la rendició de Cità di Castello i l’ex-
gueren un ambaixador per a tractar “materia contra França”
(SANUTO, 1879-1903: IV, 331).
53

pulsió de Pandolfo Petrucci, enemic de Cèsar, de la ciutat
de Siena el gener de 1503. Tot amb tot, el pontífex no
li permeté que continués avançant i li ordenà que tornés
a Roma per emprendre una campanya de càstig contra
els Orsini, finalment frustrada per la intervenció de Lluís
XII, que també ordenà la immediata restitució de Petrucci
a Siena. 121
Aquestes dues últimes operacions indicaven els límits
imposats a Cèsar per l’aliança francesa, que li vedava
qualsevol intervenció a la Toscana i les terres dels Orsini.
Els Reis Catòlics, doncs, aprofitaren aquesta esquerda
per a fer arribar al papa una proposta d’aliança amb
Venècia i l’Imperi, en la qual li donaven seguretats sobre
les ciutats de Lucca, Siena i Pisa, que aleshores negociaven
la formació d’una lliga antiflorentina en connivència
amb el papa. 122 La situació de Cèsar era delicada:
si d’una banda necessitava Lluís XII per a conservar
les possessions a la Romanya, de l’altra només el rei catòlic
podia recolzar el seu pla d’expansió a la Toscana.
Es tractava d’una divisió interna que els ambaixadors endevinaven,
però que desconcertava les tropes, especial-
118. Carta de Ferran el Catòlic al Gran Capità, del 10 de
desembre de 1502, dins SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913:
XXII, 118-121.
119. VOLPE, 2005.
120. FALASCHI, 2005; MIRETTI, 2005.
121. SHAW, 1981: 12-19; 2000: 179-181.
122. VOLPE, 1898; AUBERT, 2003: 173-176.
54

ment el contingent espanyol atret pel Gran Capità davant
de l’imminent conflicte amb França. 123
Les negociacions reberen un nou impuls arran de la victòria
militar de Gonzalo Fernández de Córdoba a Cerignola
el maig de 1503, considerada la primera gran demostració
del formidable potencial militar fora de la Península
Ibèrica. Acorralat entre Milà i Nàpols, el papa
ponderava la proposta del rei Catòlic d’atorgar a Cèsar el
títol de monarca del nou regne de la Toscana, feudatari de
l’Imperi, i alhora rebia de Lluís XII el permís d’apoderarse
de les terres de Giangiordano Orsini. 124 Encara que les
fonts no permeten aventurar hipòtesis gaire explícites, Cèsar
devia despatxar aleshores secrets d’Estat, promeses i
informacions sobre els efectius militars francesos amb
Francisco de Rojas, i suscitava l’agraïment dels Reis Catòlics
per la “muy buen voluntad que vos teneis a todas
nuestras cosas”. 125 Només faltava que les tropes del Gran
123. La percepció veneciana d’aquesta duplicitat dins PRIU-
LI, 1937: II, 137.
124. ZURITA, 1996: II, 395; SHAW, 1981: 17-18.
125. Carta dels Reis Catòlics al “duc de Romandio”, Cèsar
Borja, del 22 de juliol de 1503, dins RODRÍGUEZ VILLA,
1896: 322-323. Vegeu també la lletra –plena de sobreentesos
sobre Cèsar– de Rojas als Reis Catòlics del 19 de juliol de
1503, dins VEGA (ed.), 1842: 13-14; o l’estrany cas de contraespionatge
de Francisco Troches, executat per Cèsar perquè
havia revelat als francesos els seus contactes amb Ferran
el Catòlic (CLOUGH, 1966).
55

Capità s’apoderessin del port de Gaeta perquè el papa
s’adherís a l’aliança hispanoveneciana. Però no hi fou a
temps. El 18 d’agost de 1503, Alexandre VI morí a les estances
del Vaticà, després de confessar-se i rebre l’extremunció.
Ara Cèsar restava tot sol, convalescent de la malaltia
que havia contret al mateix temps que el pontífex,
mentre les tropes espanyoles i franceses s’aproximaven a
Roma a marxes forçades davant de l’imminent conclave.
UN OSTATGE VALUÓS I ALHORA PERTORBADOR
Cèsar era una incògnita. Després de recuperar-se lleugerament,
es mostrà “tutto spagnolo”. El 19 d’agost s’entrevistà
amb Prospero Colonna i envià el cardenal Francesc
de Borja a parlamentar amb l’ambaixador dels Reis
Catòlics. 126 Tot amb tot, quan sortí de Roma, en lloc d’anar
cap al sud, a l’encontre de les tropes espanyoles, girà
d’esquena i s’encaminà cap al campament francès instal·lat
a Nepi. “Quedó todo el mundo tan atónito y nosotros
tan burlados que no os lo podría decir”, escrivia un
informador dels Reis Catòlics. 127 Alguns testimonis cro-
126. GIUSTINIAN, 1886: II, 122.
127. Carta de Jaime Conchillos al seu germà Juan, del 13
de setembre de 1503, dins SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972:VI,
405-406. L’ambaixador venecià escriu que “per questa mutation
dil ducha, che era espagnol e si à fatto francese, e di questo
tutta Roma si ha meravigliato” (SANUTO, 1879-1903: V, 80).
56

nístics tracten de justificar el fet esmentant els compromisos
contrets amb Lluís XII, i descriuen els seus esforços
per a evitar l’enfrontament entre les tropes franceses
i el contingent espanyol enviat a recollir-lo. 128 De fet, es
va imposar el realisme més cru, car enmig d’aquell desconcert
tan sols Lluís XII podia garantir a Cèsar la possessió
de la Romanya, el nucli dur dels seus estats. 129
En assabentar-se’n, els monarques cursaren dues importants
ordres al seu ambaixador a Roma: desarmar Cèsar
i atraure els espanyols de la seva condotta, i consolidar
l’aliança amb els Orsini, interrompuda a començaments
de 1503 per a evitar el trencament amb el papa. 130
Per bé que, en el marc de la seva política senyorial, el
Gran Capità encara tenia esperances de recuperar el Valentino,
els reis es van oposar a qualsevol negociació que
pogués pertorbar l’acord signat el 12 d’octubre pel con-
128. RODRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908: 203 i 394.
129. Un mes després, quan Pedro de Hontañón, ambaixador
castellà a Navarra, va preguntar a Joan d’Albret si el seu
cunyat “seguiria l’apellido de Spaña o de França”, aquest contestà
que, encara que les seves tropes eren totes espanyoles,
“sería francès [...] por no perder el estado que tiene en França
ni lo que tiene de la Iglesia” (informe de Joan de Coloma
a Ferran el Catòlic, del 19 de setembre de 1503, dins SUÁREZ
FERNÁNDEZ, 1969-1972: VI, 410).
130. Amb els Colonna ja s’havia arribat a un acord, fet públic
el febrer de 1503 (RODRÍGUEZ VILLA, 1896: 326-327).
57

dottiero Bartolomeo d’Alviano, representant dels Orsini,
i l’ambaixador Francisco de Rojas. 131 Cèsar, en canvi,
es va concentrar en el conclave, sobre el qual tractà
d’influir a través dels cardenals borgians, antics familiars
del pontífex desemparats de la protecció espanyola
que intentaven sobreviure en el confús període de la seu
vacant. Pius III va confirmar Cèsar en el càrrec de gonfanoner,
però ni l’un ni l’altre no van poder impedir que
la Romanya fos perforada per les tropes venecianes, que
van deixar Cesena, Faenza, Fano, Forlì i Imola com a
únics illots fidels. 132 Zurita ho expressava poèticament:
el regne que el Valentino havia imaginat s’esvania com
una ombra. 133 El deteriorament físic i la manca de suport
francès l’havien deixat inerme. El pontífex tractà d’evitar
l’hecatombe del ducat enviant alguns familiars a les
ciutats de les Marques, alhora que permetia a Cèsar refugiar-se
a Castel Sant’Angelo, on restà virtualment presoner,
encara que a resguard de la venjança dels Orsini. 134
Aquí les seves tropes havien estat reduïdes al mínim, però
encara comptava amb l’ajut dels cardenals borgians i
amb els recursos militars que Lucrècia podia subminis-
131. La dimensió senyorial de la política de Gonzalo dins
HERNANDO SÁNCHEZ, 1995: 1849-1851; WOODWARD, 2005:
293.
132. Cf. BONARDI, 1911; SORANZO, 1954.
133. ZURITA, 1996: III, 169.
134. SANFILIPPO, 2000: 29-30.
58

trar des de Ferrara a les ciutats que resistien a la Romanya.
135
Gràcies als purpurats ibèrics, Cèsar va influir sobre el
conclave que escollí Juli II, després d’obtenir-ne la promesa
de mantenir-lo en el càrrec. Tot amb tot, per evitar
que Venècia al·legués el pretext d’actuar contra les presumptes
usurpacions de Cèsar, el pontífex li va exigir la
cessió de les tres fortaleses de la Romanya que resistien:
Cesena, Forlì i Bertinoro. 136 Per primera vegada, el Janus
bifront que havia estat Cèsar es trobava davant del dilema
d’actuar com a gonfanoner al servei de l’Església o
com a duc de Romanya, propietari d’un principat civil
que li pertanyia. Va escollir el segon camí, i en negar-se
a lliurar les ciutats, fou arrestat el 29 de novembre i enviat
a Roma sota custòdia. Tement una represàlia contra
els Borja i tal volta seguint indicacions de Cèsar, els cardenals
Pere Lluís de Borja i Francesc Remolins fugiren
a Nàpols amb els duchetti –Joan de Borja i Roderic d’Aragó
i de Borja–, mentre que Joan de Vera, Jaume Serra
o Francesc Galceran de Lloris restaren a Roma per tal
d’intervenir en les negociacions.
Amb la promesa d’obtenir la llibertat, el 2 de desembre
Cèsar lliurà els contrasegni que havien de permetre
als enviats pontificis prendre possessió de les fortaleses,
135. L’actitud de Lucrècia i el suport desigual de la família
Este dins BRADFORD, 2005: 251-254.
136. SHAW, 1995: 146-150.
59

però els governadors no s’hi avingueren. Aleshores Juli
II va recórrer als Reis Catòlics i els sol·licità llur ajut diplomàtic
i militar “para recobrar para la Iglesia Imola,
Forli y Sesena que el Duque de Valentones tiene usurpado”.
137 Mentre hom cursava ordres al Gran Capità per a
reunir els efectius militars, el papa va lliurar la custòdia
de Cèsar al cardenal López de Carvajal, que havia de
col·laborar amb l’ambaixador dels reis a Venècia i amb
Francisco de Rojas per a facilitar la devolució efectiva
de les ciutats, tot evitant qualsevol intromissió veneciana.
138 Semblava que al voltant de Cèsar s’estrenyés una
mena de “setge ibèric”.
El 26 de gener de 1504 hom va acordar d’enviar-lo a
la fortalesa d’Òstia sota la custòdia del cardenal castellà,
amb la promesa d’alliberar-lo quan retés les fortaleses. 139
Després de dos mesos de negociacions, Cesena i Bertinoro
anunciaren la rendició per al 12 d’abril i el duc do-
137. Així s’expressaven els Reis Catòlics en les instruccions
enviades a Francisco de Rojas, el 3 de febrer de 1504
(RODRÍGUEZ VILLA, 1896: 335).
138. Breu de Juli II a Bernardino López de Carvajal, del
28 de febrer de 1504 (ASV, Archivium Arcis, Armadio XIX,
fol. 24v-25r). Sobre el cardenal Carvajal vegeu FERNÁNDEZ
DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (c)], s. v.
139. Joanot Artés informava de la situació de Cèsar al cardenal
Ippolito d’Este i a Lucrècia en la seva carta del 10 d’abril
de 1504 (BATLLORI (ed.), 1998: 202-203).
60

nà els 15.000 ducats requerits pel governador de Forlì
per a la capitulació. Aleshores, Carvajal, considerant que
hom havia acomplert les clàusules del contracte, el deixà
anar amb un salconduit del Gran Capità que li proporcionaren
els cardenals Borja i Remolins. El lloctinent
de Nàpols s’havia volgut avançar així als enviats francesos
que anaven a recollir-lo, amb el propòsit de fer-se’l
seu per a la campanya que preparava contra Piombino i
Pisa. 140 El mòbil de Carvajal no era tan clar, però es va
justificar culpant-ne els comissaris pontificis, l’alcalde
de Forlì i el mateix Cèsar, “que es codicioso en estas novedades,
y aunque prometió en Ostia [...] ahora va alargando
de aclararse”. 141 Sigui com sigui, Juli II i el mateix
ambaixador Rojas s’indignaren per la maniobra, de la
qual no havien estat informats. 142
140. ZURITA, 1996: III, 268-269. L’enviament de Cèsar a
França, ideat per Juli II, dins ALVISI, 1878: 447-448; sobre els
projectes militars del Gran Capità a la Toscana, DUPRÉ THE-
SEIDER, 1954: 33-34.
141. Carta del cardenal Carvajal als Reis Catòlics, del 22
de maig de 1504 (RAH, Colección Salazar, A-12, fol. 428rv).
142. Breu de Juli II enviat als Reis Catòlics, l’11 de maig
de 1504, dins ALVISI, 1878: 589-590; algunes correccions dins
PASTOR, 1942: III, 564. La informació alarmant que Rojas va
transmetre als reis, la coneixem gràcies a una carta de Ferran
el Catòlic del 20 de maig de 1504 (SERRANO I PINEDA (ed.),
1910-1913: XXV, 428-429).
61

Els reis reaccionaren amb duresa i enviaren un correu
“por las postas a toda furia”, amb ordres a Carvajal perquè
no intervingués en els seus afers i a Gonzalo perquè
enviés Cèsar a Espanya, a Alemanya o a França –“para
que se vaya a su muger”–, però “en ninguna manera le
tengays más en ese reyno”, ni “vaya a Venecia, ni a Florencia
ni a Ferrara, que sería odioso al Papa por lo de Romania”.
143 Els reis no podien permetre que Cèsar fos un
obstacle per a l’entesa amb la santa seu, i, per tant, prohibien
que fos rebut, “aunque estuviese cargado de fortalezas”,
i fins i tot acceptaven el seu trasllat a França.
Uns dies després van matisar les ordres: calia retenir-lo
fins que hom aconseguís Forlì. 144 Gonzalo havia intuït
perfectament la intenció dels seus sobirans, però exigia
a Rojas un “requeriment” del papa que li permetés vulnerar
el seu propi salconduit, “por quanto él ha faltado
[a] la capitulación” de la rocca de Forlì, on els cardenals
Remolins i Borja mantenien la flama de la resistència. 145
143. Carta dels Reis Catòlics al Gran Capità, del 20 de maig
de 1504 (SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXV, 428-431);
la missiva enviada a Rojas, del 20 de maig de 1504, dins RO-
DRÍGUEZ VILLA, 1896: 392-393.
144. Carta dels Reis Catòlics al Gran Capità, del 13 de juny
de 1504 (SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXVI, 301-
302).
145. Carta del Gran Capità a Francisco de Rojas, del 14 de
maig de 1504 (RODRÍGUEZ VILLA, 1896: 389-390).
62

Mentre aquestes negociacions secretes tenien lloc, el
duc va començar a preparar un exèrcit per a apoderar-se
de Pisa i Piombino amb l’ajut militar de Ferrara, recuperar
les ciutats de la Romanya, reconquerir Urbino, derrocar
Giovanni Sforza de Pesaro i castigar els seus enemics
de Perusa i Viterbo amb tropes cedides pels Colonna.
146 Esperava rebre tropes, naus i artilleria del Gran
Capità, que l’entretenia amb vanes promeses i exigia “una
seguridad [...] para que no desirva a sus Altezas ni al Papa”.
147 En adonar-se que Nàpols era un parany, el duc va
començar a tractar amb agents francesos, que li aconsellaren
fugir amb tantes tropes com pogués. El Gran Capità
no li ho permeté. El 27 de maig l’arrestà i el tancà a
Castel Nuovo, amb la qual cosa es va guanyar els elogis
dels napolitans i va retornar la tranquil·litat al papa. 148 A
146. ZURITA, 1996: III, 269; RODRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908:
433-434.
147. Despatx de l’ambaixador florentí a Nàpols, del 4 de
maig de 1504 (GIUSTINIAN, 1886: 512). Gonzalo actuava amb
tant de sigil que el papa –davant del temor que Cèsar tornés
a la Romanya– els escrigué de nou, a ell i als Reis Catòlics,
sengles breus insistint perquè hom no prestés auxili a Cèsar,
el 25 de maig de 1504 (ASV, Archivium Arcis, Armadio
XXXIX, 22, fol. 69v i 70r).
148. El trencament del salconduit ha provocat un complex
debat des que Paolo Giovio i Francesco Guicciardini acusaren
Gonzalo d’haver faltat a la seva paraula. Zurita el justifica
dient que l’assegurança concedida a Cèsar era “por tanto
63

més a més, Gonzalo va aprofitar aquella basa per a guanyar
suport a la Toscana, perquè l’1 de juny –quatre dies
després de l’empresonament de Cèsar– Pisa va donar l’ordre
de sotmetre’s al protectorat espanyol, i el dia 17 el
senyor de Piombino, Giacomo IV Appiano, es va posar
sota la dependència dels Reis Catòlics. 149 D’aquesta manera,
el Gran Capità heretava la preeminència del duc a
la Toscana, bo i ampliant la seva esfera d’influència a límits
que els monarques no s’atrevien a traspassar.
A la cambra del Forno –menys sinistra que no s’ha
pretès– Cèsar va aguantar tot un mes la pressió perquè
cedís la fortalesa de Forlì, on el seu capità navarrès García
Mirafuentes encara resistia. 150 Tal com s’havia esdevingut
en 1496, amb la restitució d’Òstia, els Reis Catò-
tiempo cuanto no contraviniere ni dañase el servicio del Rey
ni se declarase contra el papa ni contra la Iglesia y tierra de
su patrimonio”; no acaba d’explicar, però, la preocupació de
Gonzalo per a aconseguir una ordre expressa del papa, ni el
seu interès a recuperar el famós salconduit després de l’arrest.
Per a Parrino, Gonzalo hauria actuat amb un mandat reial o
pontifici que l’alliberava de la seva promesa (ZURITA, 1996:
III, 268-269; PARRINO, 1692: I, 34). La protesta dels agents
de Cèsar dins ALVISI, 1878: 451; l’elogi dels napolitans dins
GIUSTINIAN, 1886: 518-519.
149. SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1990: 319.
150. Es tractava d’una cel·la de seguretat on l’aïllament no
li va impedir ser “mejor servido que en toda su vida” (RO-
DRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908: 434).
64

lics es comprometeren ara amb Forlì i activaren tots els
seus recursos diplomàtics, que incloïen la confiscació de
les possessions de Mirafuentes a la Península Ibèrica. Finalment,
el 4 de juliol el duc va arribar a un acord amb
el virrei, pel qual es comprometia a lliurar la rocca a canvi
de la devolució dels 15.000 ducats d’or empenyorats,
i la roba i l’artilleria que hi hagués. 151 La capitulació fou
signada a Roma el 22 de juliol davant de l’ambaixador
dels Reis Catòlics, i un mes després el papa agraïa personalment
al virrei de Nàpols i als Reis Catòlics el seu
suport en la rendició de la darrera ciutat de la Romanya. 152
Cèsar fou enviat a la Península Ibèrica el 20 d’agost i
reclòs a principis de setembre al castell de Chinchilla (Albacete),
en mans de Diego de Cárdenas, adelantado de
Granada. 153 La seva neutralització era, per als Reis Catò-
151. SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXVI, 302-303.
152. La capitulació del 22 de juliol 1504, dins ASV, Archivium
Arcis,Armadio XXXIX, 22, fol. 131r-134v; els breus
de Juli II en agraïment, del 28 d’agost de 1504, dins ASV, Archivium
Arcis, Armadio XXXIX, 22, fol. 170r-v. L’any següent,
durant els solemnes funerals celebrats a Roma per la
reina Catòlica, Ludovico Bruno recordarà la devolució de Forlì
com un dels seus darrers serveis prestats a la santa seu (FER-
NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: 191-192).
153. L’arribada de Cèsar es recull a les instruccions dels
Reis Catòlics al Gran Capità, del 10 de setembre de 1504 (SER-
RANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXVI, 307); Diego de Cárdenas
–fill del famós Gutierre de Cárdenas– havia rebut del
65

lics, una garantia d’entesa amb Juli II i amb Venècia, i
per a Lluís XII una avantatjosa circumstància que l’exonerava
d’algunes obligacions enutjoses envers el seu antic
aliat. Malgrat això, Cèsar encara comptava amb tres
suports a Navarra, Ferrara i Roma: el seu cunyat Joan
d’Albret, la seva germana Lucrècia i els seus fidels cardenals,
liderats per Joan de Vera. Les bones relacions entre
els Albret i els Reis Catòlics des dels acords de Medina
del Campo (3 de març de 1504), no els permetien
forçar l’alliberament de Cèsar, i no sembla que els cardenals
tinguessin més èxit en les dues legacions enviades
abans i després de la mort d’Isabel la Catòlica. 154 Ferran
fou més receptiu amb la segona, atès que li calia guanyar
suports al col·legi cardenalici davant de la crisi
successòria que s’apropava. El gener de 1505, els despatxos
de Venècia i Màntua anunciaven que Ferran no
tan sols pensava alliberar-lo, sinó també “servirse della
seu pare la tinença de Chinchilla amb d’altres fortaleses castellanes
el 28 de febrer de 1503 (CASTRILLO LLAMAS, 2005:
219-220).
154 A més de Vera, Zurita cita Francesc de Borja, Francesc
Galceran de Lloris, Francesc Desprats, Pietro Isvalies i Adriano
Castellesi; als quals afegirem en el segon intent Amanieu
d’Albret, Ippolito d’Este, Giuliano Cesarini, Alessandro Farnese,
amb els cardenals d’origen ibèric Francesc Remolins,
Jaume Serra i Joan de Castre i de Pinós (ZURITA, 1996: III,
368-369).
66

personna sua en le cose d’Italia”, potser per a intimidar
Florència, sacsejar la fredor de Juli II o fins i tot inquietar
el Gran Capità, de la lleialtat del qual dubtava. 155
Animat per aquests vents de llibertat, el 4 de maig Cèsar
va sol·licitar l’ajut de Joan d’Albret per a recuperar
les 100.000 lliures promeses pel rei de França arran del
seu matrimoni amb Carlota. 156 Fou en va. Mentre els enviats
navarresos rebien la ferma negativa de Lluís XII,
Ferran escrivia al Gran Capità, el 14 d’abril de 1505, desmentia
els rumors i sol·licitava al virrei “algo que diese
fe de las causas de su presión” i un breu pontifici “rogándome
que lo tenga preso e no lo suelte porque no vaya
a fazer daño en las tierras de la Iglesia”, amb el qual
desactivaria els arguments dels qui al·legaven que no era
el seu súbdit. 157 El rei manifestava la influència de la campanya
que Lucrècia havia iniciat des de Ferrara amb les
seves cartes a Juli II, al marquès de Màntua –Francesco
Gonzaga– i al duc d’Urbino –Guidobaldo de Montefeltro–,
en què sol·licitava l’alliberament de Cèsar. La legació
que preparava l’agost amb el cardenal Isvalies es
155. LUZIO, 1914: 710; YRIARTE, 1889: II, 221-222.
156. BOISSONNADE, 2005: 315.
157. Carta de Ferran el Catòlic al Gran Capità, del 24 d’abril
de 1505, dins SERRANO I PINEDA (ed.), 1910-1913: XXVIII,
382. No s’hi esmenten, per tant, els crims del duc de Gandia
ni d’Alfons de Bisceglie, pels quals hom l’encausava, segons
els despatxos venecians (ONIEVA, 1945: 423 i seg.).
67

devia frustrar, perquè finalment va enviar el seu majordom
Sancho a la Península Ibèrica, on s’estava l’octubre
de 1505 tractant de guanyar-se el duc d’Alba. 158
Probablement, fou durant aquests mesos que Ferran
decidí traslladar Cèsar al castell de la Mota (Medina del
Campo), en mans de l’alcalde de Chinchilla –Diego de
Cárdenas–, que potser ho havia aconsellat per raons de
seguretat. 159 Per sobre de les noves reixes carceràries es
va descórrer la balda diplomàtica del tractat de Blois –firmat
per Ferran i Lluís XII el 12 d’octubre de 1505–, que
excloïa Cèsar de l’intercanvi de presoners. Els reis de Navarra
no es van rendir i durant l’ambaixada enviada el
mes de novembre tornaren a insistir en l’alliberament del
158. GREGOROVIUS, 1975: 200; BRADFORD, 2005: 281-285.
La relació d’aquest cardenal amb els afers espanyols dins FER-
NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (b)]: “Isvalies,
Pedro”.
159. Les fonts no permeten datar amb precisió el trasllat a
Medina del Campo, perquè la signatura dels poders del 4 de
maig de 1505 a Chinchilla contradiu els testimonis de Zurita
–segons el qual Cèsar era a Medina poc després de morir la
reina Catòlica el 26 de novembre de 1504– i la Crónica general
del Gran Capitán, en afirmar que Cèsar va passar “cerca
de dos años” a la fortalesa de Medina del Campo (ZURITA,
1996: III, 368; RODRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908: 202). Els despatxos
venecians que recullen l’enduriment de la presó de Cèsar
i esmenten un intent d’evasió el febrer de 1505, dins YRIAR-
TE, 1889: II, 222.
68

seu cunyat, “pues su alteza tiene paz con el Rey de Francia,
y por agora no hay tanta causa como antes en le detener”.
160 Sorprenentment, Ferran devia accedir-hi a canvi
de la renúncia del duc a les ciutats ocupades per Venècia
i de la cessió feta pel cardenal Vera de la seu de
Lleó, en litigi. 161 Joan i Caterina li ho agraïren el 22 de
desembre, però l’alliberament no es va efectuar, i quan
a començaments de 1506 enviaren els seus agents a França
per sol·licitar el lliurament dels territoris del seu cunyat,
Lluís XII va revocar les donacions acordades temps
enrere, al·legant l’incompliment dels seus compromisos
militars a la campanya de Nàpols. 162
És difícil esbrinar el perquè d’aquest canvi de parer en
plena crisi successòria. Potser Ferran s’assegurava la propietat
del presoner abans que Felip el Bell li arrabassés
160. Instruccions dels reis de Navarra als ambaixadors Rada
i Mauleón, del 3 de novembre de 1505, dins DOUSSINAGUE,
1944: 273.
161. Aquestes són les raons al·ludides per Joan i Caterina
en la seva carta d’agraïment adreçada a Ferran el Catòlic, del
22 de desembre de 1505 (RAH, Colección Salazar, A-12, fol.
48r; YRIARTE, 1889: II, 222). La misteriosa carta ha confós
Yriarte –que al cos del text la situa erròniament en 1504, encara
que està ben datada a l’apèndix– i Suárez Fernández, que,
en considerar-la escrita en 1506, arriba a posar en dubte la fugida
de Cèsar (SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1985: 220).
162. Les lletres de la revocació de Lluís XII, del 18 de febrer
de 1506, dins BOISSONNADE, 2005: 321.
69

el tron castellà a la concòrdia de Villafáfila, el 27 de juny
de 1506. El Catòlic pretenia traslladar Cèsar a la fortalesa
de Xèrica (Castelló), i endur-se’l després a Nàpols,
però el partit castellanista de Felip el Bell li ho impedí,
al·legant la propietat d’un presoner que més endavant podia
resultar útil en les relacions amb Navarra. 163 Ferran
hagué d’anar-se’n a Nàpols sense ell, vint dies abans que
Felip morís inesperadament, el 25 de setembre. Aprofitant
el buit de poder, Cèsar aconseguí escapolir-se el 25
d’octubre, amb l’ajut dels nobles castellans enemics de
Ferran i partidaris de lliurar la regència a l’emperador
Maximilià, pare de Felip. Sota la protecció del comte de
Benavente, el duc va poder negociar amb els agents imperials
la possibilitat de passar al servei de Maximilià a
canvi del suport per a recuperar les seves ciutats de la
Romanya. 164 Alhora intentava una darrera aproximació a
França, sol·licitant la restitució del ducat de Valentinois,
però Lluís XII acomiadà el seu majordom amb males paraules.
165
163. ZURITA, 1996: IV, 62; CALDERÓN, 2001: 143-145; vegeu
la carta de Felip el Bell a Ferran el Catòlic en recomanació
de Cèsar (6 de juliol de 1506; Madrid, Biblioteca nacional,
ms. 18.690, n.16).
164. YRIARTE, 1889: II, 252 (amb un error de datació en
aquestes negociacions, que situa erròniament el gener de 1506).
165. BOISSONNADE, 2005: 341.
70

El Consell reial va reaccionar a Castella amb una lentitud
sorprenent. El 14 de desembre –dos mesos després
de l’evasió– s’expedí l’ordre d’arrest davant del temor
que Cèsar passés a França. 166 Tot amb tot, ja feia onze
dies que l’antic condottiero era a Pamplona, on aparegué
“como el diablo”, després d’un llarg viatge des del comtat
de Benavente per Valladolid i la costa Cantàbrica fins
a Navarra. La seva arribada coincidí amb la presència de
l’ambaixador de Maximilià, Andrea del Burgo, que volia
aconseguir l’ajut dels Albret per a facilitar l’entrada
de Maximilià a Castella. El moment no podia ser més
oportú per a aquest expert en involucions diplomàtiques,
que ara propiciava l’aproximació dels Albret als Habsburg
contra els dos monarques aliats a Blois, Ferran i
Lluís. Nomenat pel rei capità de les tropes navarreses,
Cèsar pretenia convertir una campanya de càstig contra
el comte de Lerín –cap del partit beaumontès, aliat de
Lluís XII– en una guerra d’extermini contra els amics del
rei de França i el monarca aragonès. 167
En realitat, Navarra només era un trampolí per a saltar
ben aviat a l’escenari italià. Quatre dies després de
l’arribada a Pamplona, escrigué al cardenal Ippolito d’Este,
al marquès de Màntua i al seu antic servidor Antonio
del Monte –ara president de la Rota romana– per reunir
166. Vegeu l’extens relat d’YRIARTE, 1889: II, 239-254.
167. SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1985: 220-221.
71

ecursos econòmics. 168 Mentrestant, Cèsar s’hagué de concentrar
en la campanya militar iniciada contra el comte
de Lerín, sense sospitar que tenia els dies comptats. Durant
el setge de Viana, la mort el va sorprendre una nit de
tempesta, mentre encalçava les tropes del comte que acabaven
d’aprovisionar la fortalesa que ell mateix assetjava.
169 Cèsar es llançà tot sol a la carrera –aut Caesar aut
nihil– i s’enfrontà sense escorta als homes de Lerín a la
“Barranca Salada” (Mendavia). 170 El desmuntaren d’un
cop de llança i el remataren amb diverses punyalades sense
descobrir la seva identitat, fins que un criat seu en reconegué
el cadàver mig despullat. No sabem quina reacció
va suscitar la seva mort a les corts europees, però
tenim els senzills versos que adornaren la seva tomba i
es recolliren en alguns cançoners.
No és aquest el lloc per a valorar les qualitats de geni
que els seus principals biògrafs li atribueixen, sinó de
ponderar el caràcter paradoxal de la seva rellevància històrica
com a agent catalitzador dels projectes polítics del
168. El papa es va alarmar i va ordenar arrestar l’emissari
de Cèsar, malgrat les protestes de Lucrècia (BRADFORD, 1976:
282-284).
169. Sobre la mort de Cèsar cf. ZURITA, 1996: IV, 214-216;
MORET, 1891: VII, 190-195; alguns detalls dins FERNÁNDEZ
DE OVIEDO, 2000: III, 290.
170. Es reconstrueixen les circumstàncies de la mort, tot
suggerint una possible traïció de les seves tropes, dins CARI-
ÑANOS SAN ROMÁN, 2007: 41-69.
72

papat i de les monarquies modernes. Les seves empreses
polítiques –amb tota la càrrega d’ambició que duien–
interactuaren amb els poders de l’època, en modificaren
les trajectòries, n’obstaculitzaren les iniciatives o els obriren
vies inèdites d’acció. Situat en l’epicentre del poder,
Cèsar esdevingué un factor ineludible de negociació, un
aliat o un enemic amb el qual calia comptar necessàriament
en el joc de forces de la política del Renaixement.
Curiosament, no fou pas el seu projecte personal allò que
llegà a la posteritat, sinó les empreses que directament o
indirectament va desencadenar al servei de les potències
que podien culminar-les. Maquiavel s’adonà d’aquesta
paradoxa amb la seva perspicàcia habitual: “I bé que la
seva intenció no fos de fer gran l’Església [...], tanmateix
el que va fer contribuí a la grandesa de l’Església”. 171
I si bé cal reconèixer la seva contribució a la consolidació
territorial dels Estats Pontificis, tampoc no s’ha d’oblidar
que ell va obrir les portes d’Itàlia a Lluís XII, va
abocar la dinastia Trastàmara de Nàpols a la seva fi i va
lliurar als Reis Catòlics les claus de la reforma religiosa
i el títol que els instal·laria en la posteritat. Són els viaranys
incerts –tantes vegades sorprenents– de la dinàmica
històrica, i tal vegada el llegat més significatiu d’aquest
fill del Renaixement.
171. MAQUIAVEL, 1982: 86.
73

BIBLIOGRAFIA
ADOT, 2005: Álvaro ADOT, Juan de Albret y Catalina de
Foix o la defensa del Estado navarro (1483-1517),
Pamplona: Pamiela, 2005.
AIT, 2003: Ivana AIT, “Per il controllo militare delle terre
della Chiesa: l’Hermandad di Alessandro VI, organizzazione
e finanziamento”, dins FROVA; NICO OT-
TAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Stato, p. 37-77.
ALVISI, 1878: Edoardo ALVISI, Cesare Borgia, duca di
Romagna, Imola: Tipografia d’Ignazio Galeati e Figlio,
1878.
ANDREOZZI, 1955: Gabriele ANDREOZZI, “Cesare Borgia
e un tempio votivo all’Immacolata Concezione”, Analecta
Tertii Ordinis Regularis Sancti Francisci, 23
(1955), p. 645-650.
ANGIOLINI, 2003: Enrico ANGIOLINI, “La politica dei Borgia
in Romagna”, dins FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.),
Alessandro VI e lo Stato, p. 147-174.
AUBERT, 2003:Alberto AUBERT, La crisi degli antichi stati
italiana (1492-1521), Florència: Le lettere, 2003.
AZCONA, 1960: Tarsicio DE AZCONA, La elección y reforma
del episcopado español en tiempos de los Reyes
Católicos, Madrid: Consejo Superior de Investigaciones
Científicas, 1960.
74

AZCONA, 1983: Tarsicio DE AZCONA, “Relaciones de Alejandro
VI con los Reyes Católicos según el fondo Podocataro
de Venecia”, Miscellanea Historiae Pontificia,
50 (1983), p. 145-172.
AZCONA, 1984: Tarsicio DE AZCONA, “Derecho de patronato
y presentación a la Iglesia de Pamplona. Privilegio
de Adriano VI a Carlos V en 1523”, dins Josep Ignasi
SARANYANA (ed.), De la Iglesia y de Navarra. Estudios
en honor del Prof. Goñi Gaztambide, Pamplona:
Eunsa, 1984, p. 259-302.
BATLLORI, 1994a: Miquel BATLLORI, “Alexandre VI i la
casa reial d’Aragó (1492-1498)”, dins ídem, La família
Borja, a cura d’Eulàlia Duran i Josep Solervicens,
València: Tres i Quatre, 1994 (Obra completa, IV),
p. 171-212.
BATLLORI, 1994b: Miquel BATLLORI, “Alexandre VI, Roderic
de Borja”, dins ídem, La família Borja, p. 107-
124.
BATLLORI, 1994c: Miquel BATLLORI, “El llinatge Borja
del segle XIII al XVI”, dins ídem, La família Borja,
p. 3-58.
BATLLORI, 1994d: Miquel BATLLORI, “El naixement de
Joan de Borja i Enríquez, tercer duc borgià de Gandia”,
dins ídem, La família Borja, p. 125-141.
BATLLORI (ed.), 1998: Miquel BATLLORI (ed.), De València
a Roma. Cartes triades dels Borja, Barcelona: Quaderns
Crema, 1998.
75

BENAVENT, 2005: Júlia BENAVENT, “Pròleg. Cèsar Borja,
una biografia”, dins WOODWARD, Cèsar Borja, p. 9-
29.
BENAVENT et al., 2006-2007: Júlia BENAVENT; Maria Josep
BERTOMEU; Alessio BONAFÉ, “Le battaglie date a
Faienza dal duca Valentino”, Revista Borja. Revista de
l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 1 (2006-
2007), p. 63-102. [http://www.elsborja.org/revista.php]
BENAVENT; NAVARRO LÁZARO, 2000: Júlia BENAVENT; Andrés
NAVARRO LÁZARO, “La necesidad de un ejército
en el estado moderno: Niccolò Machiavelli y Miquelet
Corella”, dins Las órdenes militares: realidad e
imaginario, Castelló de la Plana: Universitat Jaume I,
2000, p. 365-372.
BIANCIARDI, 2003: Patrizia BIANCIARDI, “Cesare Borgia
in Umbria”, dins FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro
VI e lo Stato, p. 281-292.
BOISSONNADE, 2005: Prosper BOISSONNADE, Historia de
la incorporación de Navarra a Castilla: ensayo sobre
las relaciones de los Príncipes de Foix-Albret con Francia
y con España (1479-1521), Pamplona: Gobierno
de Navarra, 2005. [1ed.: 1893]
BONARDI, 1911:Antonio BONARDI, Venezia e Cesare Borgia,
Venècia: Istituto veneto di arti grafiche, 1911.
BONVINI MAZZANTI, 2005: Marinella BONVINI MAZZAN-
TI, “La valenza giuridica nell’impresa borgiana”, dins
BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesare Borgia di
Francia, p. 85-104.
76

BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), 2005: Marinella BON-
VINI MAZZANTI; Monica MIRETTI (ed.), Cesare Borgia
di Francia gonfaloniere di Santa Romana Chiesa 1498-
1503. Conquiste effimere e progrettualità statale (Atti
del convegno di studi Urbino 4-5-6 dicembre 2003),
Ostra Vetere: Tecnostampa Edizioni, 2005.
BORRÀS I FELIU, 1973: Antoni BORRÀS I FELIU, “Cartes
d’Alexandre VI conservades a l’Arxiu del Palau de
Barcelona”, Analecta Sacra Tarraconensia, 46 (1973),
p. 279-323.
BORROMEO, 1995: Agostino BORROMEO, “El Pontificado
de Alejandro VI: corrientes historiográficas recientes”,
dins El Tratado de Tordesillas y su época. Congreso
Internacional de Historia, II,Valladolid: Junta de Castilla
y León: Sociedad V Centenario del Tratado de
Tordesillas, 1995, p. 1133-1151.
BRACKE, 2002: Wouter BRACKE, “Paolo Pompilio, una
carriera mancata”, dins CANFORA et al. (dir.), Principato
ecclesiastico, p. 429-438.
BRADFORD, 1976: Sarah BRADFORD, Cesare Borgia, his
life and times, Nova York: MacMillan & Company,
1976.
BRADFORD, 2005: Sarah BRADFORD, Lucrecia Borgia,
Madrid: Planeta, 2005.
CALDERÓN, 2001: José Manuel CALDERÓN, Felipe el Hermoso,
Madrid: Espasa-Calpe, 2001.
77

CAMPO DEL POZO, 2004: Fernando CAMPO DEL POZO, “Catolicismo
de la Reina Isabel I y del Rey Fernando V: por
qué y cuándo se les concedió el título de Reyes Católicos”,
Revista Agustiniana, 44/138 (2004), p. 661-699.
CANET, 2001: Isabel CANET, “Clave de bóveda con el escudo
de César Borja”, dins Los Borja. Del mundo gótico,
p. 448-449.
CANFORA et al. (dir.), 2002: Davide CANFORA; Maria
CHIABÒ; Mauro DE NICHILO (dir.), Principato ecclesiastico
e riuso dei classici. Gli umanisti e Alessandro
VI (Bari-Monte Sant’Angelo, 22-24 maggio 2000), Roma:
Ministero per i beni e le attività culturali: Direzione
generale per gli archivi: Roma sul Rinascimento,
2002.
CAPITANI et al. (dir.), 2005: Ovidio CAPITANI; Maria CHIA-
BÒ; Maria Consiglia DE MATTEIS; Anna Maria OLIVA
(dir.), La fortuna dei Borgia. Atti del convegno (Bologna,
29-31 ottobre 2000), Roma: Ministero per i beni
e le attività culturali et alii, 2005.
CARAVALE, 2003: Mario CARAVALE, “Le istituzioni temporali
della Chiesa agli albori dell’età moderna”, dins
FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Stato,
p. 11-26.
CARAVALE; CARACCIOLO, 1986: Mario CARAVALE; Alberto
CARACCIOLO, Lo stato pontificio da Martin V a Gregorio
XIII, dins Storia d’Italia, XIV: Lo Stato Pontificio
da Martino V a Pio IX, Torí: UTET, 1986, p. 139-
163.
78

CARBONELL I BUADES, 1992: Marià CARBONELL I BUA-
DES, “Rodrigo de Borja, cliente y promotor de obras
de arte. Notas sobre la iconografía del Apartamento
Borja del Vaticano”, dins Mario MENOTTI, Los Borja,
historia e iconografía, València: Bancaixa, 1992,
p. 405 i seg.
CARBONELL I BUADES, 1995: Marià CARBONELL I BUA-
DES, “Els papes Borja, l’art i la cultura”, dins Xàtiva,
els Borja: Una projecció europea. Catàleg de l’exposició,
I, Xàtiva: Ajuntament de Xàtiva, 1995, p. 63-84.
CÁRCEL ORTÍ; PONS ALÓS, 2006: María Milagros CÁR-
CEL ORTÍ; Vicent PONS ALÓS, “El clero valentino en la
época de los Borja”, dins IRADIEL; CRUSELLES (ed.),
De València a Roma, p. 223-262.
CARIÑANOS SAN ROMÁN, 2007: Félix CARIÑANOS SAN
ROMÁN, César Borgia y Viana (Navarra) (1507-2007),
Pamplona: Analecta Editorial, 2007.
CASAGRANDE; MONACCHIA, 2001: G. CASAGRANDE;
P. MONACCHIA, “Colomba da Rieti di fronte ad Alessandro
VI”, dins CHIABÒ et al. (dir.), Roma di fronte,
III, p. 917-960.
CASTRILLO LLAMAS, 2005: María Concepción CASTRI-
LLO LLAMAS, “Crisis dinástica y política. El papel de
las fortalezas en tiempos de Felipe I de Castilla”, dins
Actas del II Congreso de Castellología Ibérica (Alcalá
de la Selva, Teruel, 8-11 de noviembre de 2001),
Madrid: Asociación Española de Amigos de los Castillos,
2005.
79

CHAMBERLIN, 1969: Eric Russell CHAMBERLIN, Cesare
Borgia, Londres: International Textbook Company,
1969.
CHIABÒ et al. (dir.), 2001: Maria CHIABÒ; Silvia MAD-
DALO; Massimo MIGLIO (dir.), Roma di fronte all’Europa
al tempo di Alessandro VI. Atti del Convegno (Città
del Vaticano-Roma, 1-4 dicèmbre 1999), 3 vol., Roma:
Roma nel Rinascimento, 2001.
CHIABÒ; GARGANO (dir.), 2003: Maria CHIABÒ; Maurizio
GARGANO (dir.), Le rocche alessandrine e la rocca di
Civita Castellana. Atti del convegno (Viterbo, 19-20
marzo 2001), Roma: Roma nel Rinascimento, 2003.
CHITTOLINI, 2001: Giorgio CHITTOLINI, “Papato, corte di
Roma e stati italiani dal tramonto del movimento conciliarista
agli inizi del Cinquecento”, dins Gabriele DE
ROSA; Giorgio CRACCO (ed.), Il Papato e l’Europa,Catanzaro:
Soveria Mannelli, 2001, p. 191-217.
CLOUGH, 1966: Cecile H. CLOUGH, “Niccoló Machiavelli,
Cesare Borgia, and the Francesco Troche Episode”,
Medievalia et Humanistica, 17 (1966), p. 129-
149.
CLOULAS, 2005: Ivan CLOULAS, César Borgia: Fils de
pape, prince et aventurier, París: Tallandier, 2005.
CODONYER SÒRIA, 2003: Pilar CODONYER SÒRIA, Estudiants
valencians al Studio Florentino (1473-1494),
València: Publicacions de la Universitat de València,
2003.
80

COMPANY, 2002: Ximo COMPANY, Alexandre VI i Roma.
Les empreses artistíques de Roderic de Borja a Itàlia,
València: Tres i Quatre, 2002.
CRUSELLES GÓMEZ, 1995: Jose María CRUSELLES GÓMEZ,
“El cardenal de Capua”, dins Rafael NARBONA et alii
(ed.), L’univers dels prohoms, València: Eliseu Climent,
1995, p. 217-256.
CRUSELLES GÓMEZ, 2000: José María CRUSELLES GÓMEZ,
“Los Borja en Valencia. Notas sobre la historiografía,
historicismo y pseudohistoria”, Revista d’Història Medieval,
11 (2000), p. 279-305.
CRUSELLES GÓMEZ, 2001: José María CRUSELLES GÓMEZ,
“El cardenal Rodrigo de Borja, los curiales romanos
y la política eclesiástica de Fernando II de Aragón”,
dins Ernest BELENGUER CEBRIÀ (ed.), De la unión de
coronas al Imperio de Carlos V. Congreso Internacional
(Barcelona, 21-23 febrero 2000), I, Madrid: Sociedad
Estatal para la Conmemoración de los Centenarios
de Felipe II y Carlos V, 2001, p. 253-279.
CRUSELLES GÓMEZ; IGUAL LUIS, 2003: José María CRU-
SELLES GÓMEZ; David IGUAL LUIS, El duc Joan de Borja
a Gandia. Els comptes de la banca Spannochi (1488-
1496), Gandia: Centre d’Estudis i Inv. Comarcals Alfons
el Vell, 2003.
DE NICOLÒ, 2005: Maria Lucia DE NICOLÒ, “Cesare Borgia,
Pesaro e la ‘mala fine’ dei Varano”, dins BONVINI
MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesare Borgia di Francia,
p. 149-171.
81

DE ROO, 1924: Peter DE ROO, Material for a History of
Pope Alexander VI, his relatives and his time, 5 vol.,
Bruges; Nova York: Desclée de Brouwer & Company;
The Universal knowledge foundation, 1924.
DIONISOTTI, 1967: Carlo DIONISOTTI, “Machiavelli, Cesare
Borgia e don Micheletto”, Rivista Storica Italiana,
LXXIX (1967), p. 960-975.
DIONISOTTI, 1980: Carlo DIONISOTTI, Machiavellerie,Torí:
Einaudi, 1980.
DONATI, 2003: Lucio DONATI, “Da Castrum a Villa: l’ira
di Cesare Borgia su Castel Bolognese”, dins Leonardo,
Machiavelli, Cesare Borgia, p. 131-132.
DONDARINI, 2003: Rolando DONDARINI, “Il declino della
pseudosignoria bentivolesca e Alessandro VI”, dins
FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Stato,
p. 175-202.
DOUSSINAGUE, 1944: José María DOUSSINAGUE, Fernando
el Católico y Germana de Foix: un matrimonio por
razón de estado, Madrid: Espasa-Calpe, 1944.
DUPRÉ THESEIDER, 1954: Eugenio DUPRÉ THESEIDER,
“L’intervento di Ferdinando il Cattolico nella guerra
di Pisa”, dins V Congreso de Historia de la Corona de
Aragón, III: Fernando el Católico e Italia, Saragossa:
Institución Fernando el Católico, 1954, p. 19-41.
El hogar de los Borja, 2001: El hogar de los Borja (València:
Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana,
2000), València: Generalitat Valenciana, 2001.
82

EUBEL, 1898-1923: Conrad EUBEL, Hierarchia Catholica
Medii Aevi, II, Pàdua: Il Messaggero di S. Antonio,
1898-1923.
FAGIOLO; MADONNA, 1997: Marcello FAGIOLO; Maria Luisa
MADONNA, “Il revival del trionfo classico. Da Alessandro
VI alla sfilata dei Rioni”, dins Marcello FA-
GIOLO (dir.), La festa a Roma dal Rinascimento al 1870,
Torí: U. Allemandi, 1997, p. 34-41.
FAITELLI, 2001: Federica FAITELLI, Cesare Borgia, Florència:
Giunti Gruppo Editoriale, 2001.
FALASCHI, 2005: Pier Luigi FALASCHI, “L’occupazione di
Camerino e le proposte di Ludovico Clodio per il governo
del ducato”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI
(ed.), Cesare Borgia di Francia, p. 289-322.
FALCIONI, 2005: Anna FALCIONI, “Il dominio di Cesare
Borgia a Fano”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.),
Cesare Borgia di Francia, p. 189-227.
FERNÁNDEZ ALONSO, 1953: Justo FERNÁNDEZ ALONSO,
“Don Francisco de Prats, primer nuncio permanente
en España (1492-1503). Contribución al estudio de las
relaciones entre España y la Santa Sede durante el pontificado
de Alejandro VI”, Anthologica Annua, 1 (1953),
p. 67-154.
FERNÁNDEZ ALONSO, 1960: Justo FERNÁNDEZ ALONSO,
“Instrucción de Alejandro VI a fray Bernardo de Boyl
como legado ante los Reyes Católicos, enero-marzo
1498”, Cuadernos de Historia de España, 31-32 (1960),
p. 173-187.
83

FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005a: Álvaro FER-
NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, Alejandro VI y los Reyes
Católicos. Relaciones político-eclesiásticas (1492-
1503), Roma: Edizioni Università de la Santa Croce,
2005.
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2005b: Álvaro FER-
NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Imagen de los Reyes
Católicos en la Roma pontificia”, En la España
Medieval, 28 (2005), p. 299-307.
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2007a: Álvaro FER-
NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Alejandro VI y los
Reyes Católicos. Afinidades y diferencias al final de
un pontificado (1498-1503)”, dins La llum de les imatges
(Xàtiva, abril-diciembre 2007), Libro de Estudios,
València: Generalitat valenciana, 2007, p. 281-299.
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, 2007b: Álvaro FER-
NÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Reyes Católicos: mutaciones
y permanencias de un paradigma político en
la Roma del Renacimiento”, dins Carlos José HER-
NANDO SÁNCHEZ (coord.), Roma y España. El crisol
de la cultura europea en la Edad Moderna, Homenaje
a Miquel Batllori. (Congreso Internacional, Roma,
9-12 de mayo de 2007) (Roma, 9 - 12 de mayo 2007),
I, Madrid: Sociedad Estatal par ala Acción Cultural
Exterior, 2007, p. 133-154.
84

FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (b)]: Álvaro
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Desprats, Francesc”,
“Isvalies, Pedro”, “Remolins i Pardines, Francesc”,
“Vera, Joan de”, dins Diccionario Biográfico
Español. [En premsa]
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en premsa (c)]: Álvaro
FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, “Llopis, Joan”,
“López de Carvajal, Bernardino”, dins Diccionario de
Historia Eclesiástica de España, Madrid: Consejo Superior
de Investigaciones Científicas. [Nova edició en
curs]
FERNÁNDEZ DE OVIEDO, 2000: Gonzalo FERNÁNDEZ DE
OVIEDO, Batallas y quinquagenas, III, a cura de J. Pérez
de Tudela y Bueso, Madrid: Real Academia de la
Historia, 2000.
FIORAVANTI BALDI, 2002: Anna Maria FIORAVANTI BAL-
DI (dir.), Lucrezia Borgia, “la beltà, la virtù, la fama
onesta”, Ferrara: Gabriela Corbo editore, 2002.
FITA, 1892: Fidel FITA, “Fray Bernal Boyl. Documentos
inéditos”, Boletín de la Real Academia de la Historia,
20 (1892), p. 160-178.
FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), 2003: Carla FROVA; Maria
Grazia NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Stato
della Chiesa. Atti del Convegno (Perugia, 13-15
marzo 2000), Roma: Ministero per i Beni e le Attività
Culturali: Direzione Generale per gli Archivi, 2003.
85

GARCIA-OLIVER, 1998: Ferran GARCIA-OLIVER, Cistercencs
del País Valenciá. El monestir de Valldigna (1298-
1530), València: 3 i 4, 1998.
GARCÍA ORO, 1992: José GARCÍA ORO, El Cardenal Cisneros.
Vida y empresas, I, Madrid: Biblioteca de Autores
Cristianos, 1992.
GILBERT, 1970: Felix GILBERT, “Borgia, Cesare”, dins Dizionario
Biografico degli Italiani, XII, Roma: Istituto
della Enciclopedia Italiana, 1970, p. 698-708.
GILLI, 2001: Patrick GILLI, “Alexandre VI et la France
d’après les sources contemporaines: physionomie d’une
relation diplomatique inconciliable”, dins CHIABÒ
et al. (dir.), Roma di fronte, I, p. 59-76.
GIUSTINIAN, 1886: Antonio GIUSTINIAN, Dispacci, II, a
cura de Pasquale Villari, Florència, 1886.
GOÑI GAZTAMBIDE, 1973: José GOÑI GAZTAMBIDE, Historia
de los obispos de Pamplona, II: Siglos XIV-XV,
Pamplona: Eunsa, 1973.
GREGOROVIUS, 1975: Ferdinand GREGOROVIUS, Lucrecia
Borgia, Madrid: Los amigos de la Historia, 1975.
GUSBERTI, 1971: Enrico GUSBERTI, “Cesare Borgia in Machiavelli”,
Bullettino dell’Istituto storico italiano per
il Medio Evo, 83 (1971), p. 179-230.
HERMANN-RÖTTGEN, 1994: Marion HERMANN-RÖTTGEN,
La familia Borja. Historia de una leyenda, València:
Edicions Alfons el Magnànim; Institució Valenciana
d’Estudis i Investigació, 1994.
86

HERNANDO SÁNCHEZ, 1995: Carlos José HERNANDO SÁN-
CHEZ, “El Gran Capitán y los inicios del virreinato de
Nápoles. Nobleza y Estado en la expansión europea
de la Monarquía bajo los Reyes Católicos”, dins El
Tratado de Tordesillas y su época, III, p. 1817-1854.
ILARI, 2001: Annibale ILARI, “Appendice: i familiari di
Alessandro VI”, dins CHIABÒ et al. (dir.), Roma di fronte,
I, p. 273-321.
IRADIEL; CRUSELLES (ed.), 2006: Paulino IRADIEL; José
María CRUSELLES (ed.), De València a Roma a través
dels Borja (València, 23-26 de febrer de 2000), València:
Generalitat Valenciana et alii, 2006.
LA PARRA, 2006: Santiago LA PARRA, “Los hijos de Alejandro
VI, duques de Gandía”, dins IRADIEL; CRUSE-
LLES (ed.), De València a Roma, p. 207-222.
LARNER, 2000: John LARNER, “Cesare Borgia, Machiavelli,
and the Romagnol Militia”, Studi romagnoli,17
(1966), p. 253-268.
LA TORRE, 1949-1966: Antonio DE LA TORRE, Documentos
sobre las relaciones internacionales de los Reyes
Católicos, 6 vol., Barcelona: Consejo Superior de
Investigaciones Científicas, 1949-1966.
LAUREATI, 2002: Laura LAUREATI (dir.), Lucrezia Borgia.
Ferrara - Palazzo Buonacossi 5 ottobre - 15 dicembre
2002, Ferrara: Comune di Ferrara; Casa di Risparmio
di Ferrara, 2002.
LE FUR, 2001: Didier LE FUR, Louis XII: un autre Cesar,
París: Perrin, 2001.
87

Leonardo, Machiavelli, Cesare Borgia, 2003: Leonardo,
Machiavelli, Cesare Borgia: arte, storia e scienza in
Romagna, 1500-1503, Roma: De Luca editori d’arte,
2003.
LOMBARDI, 2005: Giuseppe LOMBARDI, “Storici dell’Ottocento
sui Borgia (Burckhardt, Gregorovius, Pastor).
Un caso irrisolto: l’assassinio del duca di Gandia. Fonti
e giudizio storico”, dins CAPITANI et al. (dir.), La fortuna
dei Borgia, p. 211-224.
LONDEI, 2003: Enrico Ferdinando LONDEI, “I progetti leonardiani
di macchine scavatrici per il canale di Cesena
per Cesare Borgia”, dins Leonardo, Machiavelli,
Cesare Borgia, p. 55-71.
Los Borja. Del mundo gótico, 2001: Los Borja. Del mundo
gótico al universo renacentista, València: Generalitat
Valenciana; Museu de Belles Arts, 2001.
LUZIO, 1914: Alessandro LUZIO, “Isabella d’Este e i Borgia”,
Archivio Storico Lombardo, 41 (1914), p. 469-
553, 671-753.
MAQUIAVEL, 1982: Nicolau MAQUIAVEL, El príncep, traducció
de Jordi Moners, Barcelona: Laia, 1982.
MAULDE LA CLAVIÈRE, 1896: René DE MAULDE LA CLA-
VIÈRE, “Alexandre et le divorce de Louis XII”, Biblioteque
de l’École des Chartres, 57 (1896), p. 197-204.
MENOTTI, 1917: Mario MENOTTI, Documenti inediti sulla
famiglia e la corte di Alessandro VI, Roma: Tipografia
dell’Unione editrice, 1917.
88

MESCHINI, 2006: Stefano MESCHINI, La Francia nel ducato
di Milano. La politica di Luigi XII (1499-1512),
2 vol., Milà: Franco Angeli, 2006.
MIRETTI, 2005: Monica MIRETTI, “Il ‘bellissimo inganno’
di Senigallia”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI
(ed.), Cesare Borgia di Francia, p. 353-367.
MONACO, 1988: Michele MONACO, “The Instructions of
Alexander VI to His Ambassadors Sent to Louis XII
in 1498”, Renaissance Studies, 2 (1988), p. 251-257.
MONSALVATJE Y FOSSAS, 1911: Francisco MONSALVATJE
Y FOSSAS, El Obispado de Elna, II, Olot: Imprenta y
Librería de Ramón Bonet, 1911.
MORET, 1891: José DE MORET, Anales del Reino de Navarra,
VII, Tolosa: Casa editorial de Eusebio López,
1891.
NAVARRO SORNÍ, 2005: Miguel NAVARRO SORNÍ, Alfonso
de Borja, Papa Calixto III. En la perspectiva de sus
relaciones con Alfonso el Magnánimo, València: Institució
Alfons el Magnànim; Diputació de València,
2005.
NAVARRO SORNÍ, 2006: Miguel NAVARRO SORNÍ, “La promoción
eclesiástica de Rodrigo de Borja: estrategia
nepotista y política dinástica de Calixto III”, dins IRA-
DIEL; CRUSELLES (ed.), De València a Roma, p. 69-89.
NAVARRO SORNÍ; FERNÁNDEZ DE CÓRDOVA MIRALLES, [en
premsa]: Miguel NAVARRO SORNÍ; Álvaro FERNÁNDEZ
DE CÓRDOVA MIRALLES, “Alejandro VI. Rodrigo de Borja”,
dins Diccionario Biográfico Español. [En premsa]
89

NÚÑEZ, 1916: Lucio María NÚÑEZ, “Dos cartas interesantes
de Fr. Bernardo Boil a Cisneros”, Archivo Ibero-Americano,
6 (1916), p. 442.
OLIVER I HURTADO, 1896: Manuel OLIVER Y HURTADO,
“Rodrigo de Borja (Alejandro VI). Sus hijos y descendientes”,
Boletín de la Real Academia de Historia,
9 (1896), p. 402-447.
ONIEVA, 1945: Antonio Juan ONIEVA, César Borja, su vida,
su muerte y sus restos. Estudio biográfico y crítico,
Madrid: Editorial Gran Capitán, 1945.
ORTI Y BELMONTE, 1958: Miguel Ángel ORTI Y BELMON-
TE, Episcopologio cauriense, Cáceres: Diputación Provincial,
1958.
PARISI, 2004: Ivan PARISI, “La correspondencia cifrada
entre el rey Fernando el Católico y el embajador Joan
Escrivà de Romaní i Ram”, Pedralbes. Revista d’Història
Moderna, 24 (2004), p. 55-115.
PARISI, 2006-2007: Ivan PARISI, “La famiglia Escrivà parente
dei Borgia: Àngel Escrivà, figlio del maestro razionale
del regno di Valencia, compagno di studi di
Cesare e Giovanni Borgia”, Revista Borja. Revista de
l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, 1 (2006-
2007), p. 103-119. [http://www.elsborja.org/revista.php]
PARRINO, 1692: Domenico Antonio PARRINO, Teatro eroico
e politico de’ governi de’ vicere del Regno di Napoli:
dal tempo del re Ferdinando il Cattolico fino al
presente, I, Nàpols: nuova stampa del Parrino e del
Mutti, 1692.
90

PARTNER, 2003: Peter PARTNER, “La Camera apostolica
come organo centrale delle finanze pontificie”, dins
FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro VI e lo Stato,
p. 27-36.
PASINI, 2003: Pier Giorgio PASINI, “Le arti in Romagna
al tempo di Cesare Borgia”, dins Leonardo, Machiavelli,
Cesare Borgia, p. 97-103.
PASTOR, 1942: Ludwig VON PASTOR, Storia dei Papi dalla
fine del Medioevo, III, Roma: Desclée & C. Editori
Pontifici, 1942.
PASTOR ZAPATA, 1990: José Luis PASTOR ZAPATA, El Ducado
de Gandía: un señorío valenciano en el tránsito
de la Edad Media a la Edad Moderna, Madrid: Universidad
Complutense de Madrid, 1990.
PÉLISSIER, 1894-1895: Léon G. PÉLISSIER, “Sopra alcuni
documenti relativi all’alleanza tra Alessandro VI e Luigi
XII (1498-99)”, Archivio della Società di Storia Patria,
17 (1894), p. 303-373; 18 (1895), p. 99-215.
PÉLISSIER, 1896: Léon G. PÉLISSIER, Recherches dans les
Archives italiennes: Louis XII et Ludovic Sforza (9
avril 1498-23 juillet 1500), París: Thorin et fils;
A. Fontemoing, successeur, 1896.
PELLEGRINI, 2001: Marco PELLEGRINI, “Il profilo politico-istituzionale
del cardinalato nell’età di Alessandro
VI: persistenze e novità”, dins CHIABÒ et al. (dir.), Roma
di fronte, I, p. 177-216.
91

PELLEGRINI, 2002: Marco PELLEGRINI, Ascanio Maria
Sforza. La parabola politica di un cardinale-principe
del Rinascimento, 2 vol., Roma: Istituto Storico Italiano
per il Medio Evo, 2002.
PELLEGRINI, 2005: Marco PELLEGRINI, “Tra ragione e azzardo.
La secolarizzazione del cardinale Valentino”,
dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesare Borgia
di Francia, p. 47-71.
PÉREZ GOYENA, 1934: Antonio PÉREZ GOYENA, “César
Borja, obispo de Pamplona”, Razón y Fe, 105 (1934),
p. 179-201.
PERRICONE, 1974-1976: V. PERRICONE, “Notizie storiche
documentale sulla devozione di Cesare Borgia all’Immacolata
(1499-1500)”, Analecta Tertii Ordinis Regularis
San Francisci de Paenitentia, 13 (1974-1976),
p. 549-600.
PESIRI, 2003: Giovanni PESIRI (dir.), Il Lazio e Alessandro
VI. Civita Castellana, Cori, Nepi, Orte, Sermoneta,
Roma: Istituto Storico Italiano per il Medio Evo,
2003.
PICOTTI, 1921: Giovanni Battista PICOTTI, “Giovanni de’
Medici nel conclave per l’elezione di Alessandro VI”,
Archivio della Società Romana di Storia Patria, 44
(1921), p. 138-151.
PICOTTI, 1928: Giovanni Battista PICOTTI, La giovinezza
di Leone X, Milà: Ulrico Hoepli, 1928.
92

PICOTTI; SANFILIPPO, 2000: Giovanni Battista PICOTTI;
Mario SANFILIPPO, “Alessandro VI”, dins Enciclopedia
dei Papi, III, Roma: Istituto della Enciclopedia
Treccani, 2000, p. 13-22.
PIETSCHMANN, 1999: Klaus PIETSCHMANN, “Música y conjuntos
musicales en las fiestas religiosas de la iglesia
nacional española de Santiago en Roma antes del Concilio
de Trento”, Anthologica Annua, 46 (1999), p. 451-
476.
PONS ALÒS, 2005: Vicente PONS ALÒS, Cardenales y prelados
de Xàtiva en la época de los Borja, Xàtiva: Iglesia
Colegial Basílica de Santa María, 2005.
PRIULI, 1937: Girolamo PRIULI, I diarii (1492-1512), II,
a cura de R. Cessi, Bolonya: Zanichelli, 1937.
PRODI, 2003: Paolo PRODI, “Alessandro VI e la sovranità
pontificia”, dins FROVA; NICO OTTAVIANI (dir.), Alessandro
VI e lo Stato, p. 311-338.
QUINTANILLA RASO (ed.), 2006: María Concepción QUIN-
TANILLA RASO (ed.), Títulos, grandes del reino y grandeza
en la sociedad política, Fundamentos en la Castilla
medieval, Madrid: Silex, 2006.
REINHARD, 1998: Wolfgang REINHARD, “Le népotisme.
Fonctions et avatars d’une constante de l’histoire pontificale”,
dins ídem, Papauté, confessions, modernité,
París: Editions de l’École des Hautes Études en Sciences
Sociales, 1998, p. 69-98.
93

RODRÍGUEZ VILLA, 1896:Antonio RODRÍGUEZ VILLA, “Don
Francisco de Rojas, embajador de los Reyes Católicos”,
Boletín de la Real Academia de la Historia, 28
(1896), p. 180-202, 295-339, 364-402, 440-474.
RODRÍGUEZ VILLA (ed.), 1908: Antonio RODRÍGUEZ VI-
LLA (ed.), Crónicas del Gran Capitán, Madrid: Bailly-
Ballière e Hijos, 1908 (Nueva Biblioteca de Autores
Españoles, X).
SACERDOTE, 1938: Gustavo SACERDOTE, Cesare Borgia.
La sua vita, la sua famiglia, i suoi tempi, Milà: Rizzoli,
1938.
SANFILIPPO, 2000: Mario SANFILIPPO, “Pio III”, dins Enciclopedia
dei Papi, III, Roma: Istituto della Enciclopedia
Treccani, 2000, p. 29-30.
SANUTO, 1879-1903: Marino SANUTO, Diarii, IV, a cura
de R. Fulin, Venècia: F. Visentini, 1879-1903.
SASSO, 1966: Gennaro SASSO, Machiavelli e Cesare Borgia.
Storia di un giudizio, Roma: Edizione del’Ateneo,
1966.
SASSO, 1969: Gennaro SASSO, “Ancora su Machiavelli e
Cesare Borgia”, La Cultura, VII (1969), p. 1-36.
SERRANO Y PINEDA, 1910-1913: Luciano Ildefonso SERRA-
NO Y PINEDA (ed.), “Correspondencia de los Reyes Católicos
con el Gran Capitán durante las campañas de
Italia”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos,
XXII (1910), XXV (1911), XXVI (1912), XXVIII
(1913).
94

SHAW, 1981: Christine SHAW, “Alexander VI, Cesare Borgia
and the Orsini”, Europe Studies Review, 11 (1981),
p. 1-23.
SHAW, 1995: Christine SHAW, Giulio II, Torí: Società Editrice
Internazionale, 1995.
SHAW, 2000: Christine SHAW, “The French Invasions and
the Establishment of the Petrucci Signoria in Siena”,
dins Stella FLETCHER; Christine SHAW (ed.), The World
of Savonarola. Italian Elites and Perceptions of Crisis,
Aldershot: Ashgate, 2000, p. 168-181.
SORANZO, 1954: Giovanni SORANZO, “Il Clima storico
della politica veneziana in Romagna e nelle Marche
nel 1503 (Agosto-Dicembre)”, Studi romagnoli, V
(1954), p. 513-545.
STEWART, 1978: Paul STEWART, “The Santa Hermandad
and the First Italian Campaign of Gonzalo de Córdoba,
1495-1498”, Renaissance Quarterly, 28-1 (1978),
p. 21-37.
STUMPO, 2005: Enrico STUMPO, “Tra stato del Rinascimento
e stato regionale. Cesare Borgia principe del
suo tempo”, dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.),
Cesare Borgia di Francia, p. 475-489.
SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1969-1972: Luis SUÁREZ FERNÁN-
DEZ, Política internacional de Isabel la Católica. Estudio
y documentos, III-V, Valladolid: Universidad de
Valladolid, 1969-1972.
95

SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1985: Luis SUÁREZ FERNÁNDEZ, Fernando
el Católico y Navarra. El proceso de incorporación
del reino a la Corona de España, Madrid: Rialp, 1985.
SUÁREZ FERNÁNDEZ, 1990: Luis SUÁREZ FERNÁNDEZ, Los
Reyes Católicos. El camino hacia Europa, Madrid:
Rialp, 1990.
SUTHERLAND, 1993: Madeline SUTHERLAND, “La muerte
del duque de Gandía: History and Propaganda in a Sixteenth-century
Spanish Balad”, dins Alan DEYERMOND;
Jeremy LAWRANCE (ed.), Letters and Society in Fifteenth-Century
Spain: Studies Presented to P. E. Russell
on his Eightieth Birthday, Oxford: Dolphin Book,
1993, p. 165-174.
TRINCHERA, 1868: Francesco TRINCHERA (ed.), Codice
Aragonese ossia lettere regie, ordinamenti ed altri atti
governativi dei sovrani aragonesi in Napoli, II.2, Nàpols:
Stabilimento Tipografico di Gioseppe Cata, 1868.
TROMBETTI BUDRIESI, 2005: Anna Laura TROMBETTI BU-
DRIESI, “Alessandro VI e i Bentivoglio”, dins CAPITA-
NI et al. (dir.), La fortuna dei Borgia, p. 87-114.
TURCHINI, 2005: Angelo TURCHINI, “Il Valentino e Rimini”,
dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesare
Borgia di Francia, p. 173-187.
VAQUERO PIÑEIRO, 2001: Manuel VAQUERO PIÑEIRO, “I
funerali romani del príncipe Giovanni e della regina
Isabella di Castiglia: rituale politico al servizio della
monarchia spagnola”, dins CHIABÒ et al. (dir.), Roma
di fronte, III, p. 641-655.
96

VEGA (ed.), 1842: Garcilaso DE LA VEGA (ed.), Carta a
los Reyes Don Fernando y Doña Isabel de su embajador
en Roma en 1498, Sant Sebastià: Imprenta de Ignacio
Ramón Baroja, 1842.
VILALLONGA, 1991: Mariàngela VILALLONGA, “Una mostra
de la poesia llatina quatrecentista als països catalans”,
Estudi General, 11 [Llengua i Literatura de l’Edat
Mitjana al Renaixement] (1991), p. 51-63.
VILALLONGA, 1998: Mariàngela VILALLONGA, “Alexandre
VI i l’Humanisme”, dins L’Europa renaixentista.
Simposi Internacional sobre els Borja, Gandia: CEIC
Alfons el Vell; Editorial Tres i Quatre; Ajuntament de
Gandia, 1998, p. 95-133.
VISCEGLIA, 2002: Maria Antonietta VISCEGLIA, La città
rituale. Roma e le sue ceremonie in età moderna, Roma:
Viella, 2002.
VISCEGLIA, 2004: Maria Antonietta VISCEGLIA, “Napoli
e la politica internazionale del papato tra la congiura
dei baroni e il regno di Ferdinando il Cattolico”, dins
Giuseppe GALASSO; Carlos José HERNANDO SÁNCHEZ
(ed.), El reino de Nápoles y la monarquía de España.
Entre agregación y conquista (1485-1535), Madrid:
Academia Española en Roma, 2004, p. 453-485.
VITALE, 2002: Giuliana VITALE, “Un’istruzione di Federico
d’Aragona, re di Napoli, al Gran Capitano (24 luglio
1498)”, Archivio Storico per le Province Napoletane,
120 (2002), p. 439-450.
97

VOLPE, 1898: Gioacchino VOLPE, “Intorno ad alcune relazioni
di Pisa con Alessandro VI e Cesar Borgia (1499-
1504)”, Studi Storici, 7 (1898), p. 87-101.
VOLPE, 2005: Gianni VOLPE, “La presa del ducato di Urbino”,
dins BONVINI MAZZANTI; MIRETTI (ed.), Cesare
Borgia di Francia, p. 105-148.
VOUTERS, 1931: Eugène VOUTERS, Essai juridique et historique
sur un procés en annulation de mariage au XVe
siecle: Louis XII et Jeanne de France, Lille: Douriez-
Bataille, 1931.
WOODWARD, 2005: William Harrison WOODWARD, Cèsar
Borja, pròleg de Júlia Benavent, edició a cura de Maria
Toldrà, València: Edicions Tres i Quatre; Institut
Internacional d’Estudis Borgians, 2005.
YRIARTE, 1889: Charles Emile YRIARTE, César Borgia,
sa vie, sa captivité, sa mort, d’après de noveaux documents
des dépôts des Romagnes, de Simancas et des
Navarres, 2 vol., París: J. Rothschild, 1889.
ZURITA, 1996: Jerónimo ZURITA, Historia del rey don
Hernando el Cathólico. De las empresas y ligas de Italia,
5 vol., a cura d’Ángel Canellas López, Saragossa:
Gobierno de Aragón, 1996.
ZURITA, 2005: Jerónimo ZURITA, Historia del rey don Fernando
el Católico. De las empresas, y ligas de Italia,
edició electrònica a cura de José Javier Iso et alii,Saragossa:
Diputación Provincial de Zaragoza, Institución
Fernando el Católico, 2005. [http://www.dpz.es/ifc2/
libros/2584/incipit1.pdf]
98