RAP 16-17.pdf - Revista d'Arqueologia de Ponent

16-17 2006-2007

Director: Arturo Pérez Almoguera
Secretari: Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona
Comitè de lectura:
Cornelia Catharina Bakels (Rijks Universiteit Leiden)
Eudald Carbonell i Roura (Universitat Rovira i Virgili)
† Xavier Dupré Raventós (Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma)
Cristóbal González Roman (Universidad de Granada)
Josep M. Nolla Brufau (Universitat de Girona)
Michel Py (UMR 154, CNRS Lattes)
Gonzalo Ruiz Zapatero (Universidad Complutense de Madrid)
Hermanfrid Schubart (Universität München)
Consell de redacció:
Natàlia Alonso Martínez
Emili Junyent Sánchez
Joan B. López Melción
Carme Prats Darder
Núria Rafel Fontanals
Ana Loriente Perez
Anna Oliver Castaños
Joan R. González Pérez
Josep L. Ribes Foguet
Col·laboradors:
Raimon Graells Fabregat
Àngel Lafuente Revuelto
Lidia Martín Arnedo
Enric Tartera Bieto
M. Pilar Vàzquez Falip
Ares Vidal Aixalà
Redacció i intercanvis:
Secció d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga
Departament d’Història, Facultat de Lletres
Universitat de Lleida
Plaça Victor Siurana, 1 — 25003 Lleida
Tels. 973 70 31 57 / 973 70 20 29
E-mail: aperez@historia.udl.cat
Pàgina web i revista digital: //rap.udl.cat
Edita:
Secció d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga
Universitat de Lleida
Patrocinen:
Universitat de Lleida.
La Paeria. Ajuntament de Lleida.
Institut d’Estudis Ilerdencs. Fundació Pública de la Diputació de Lleida.
Disseny gràfic: Mercè Trepat
ISSN: 1131-883-X
Dipòsit legal: L-893-1991
Tiratge: 600 exemplars
Primera edició: octubre de 2007
Composició i impressió:
Arts Gràfiques Bobalà. S. L.
c. Sant Salvador, 8 — 25005 Lleida
2

El contexto cronométrico y tecno-tipológico durante el Tardiglaciar y Postglaciar de la vertiente sur de
los Pirineos orientales, per Jorge Martínez-Moreno, Rafael Mora, Joel Casanova ................................... 7
El paleolític superior final de la cova del Parco (Alòs de Balaguer, la Noguera), per Xavier Mangado,
Maria Àngels Petit, Josep M. Fullola, Raül Bartrolí .................................................................................... 45
El jaciment de la serra del Calvari (la Granja d’Escarp, el Segrià, Lleida). Estat de la qüestió, per Maria
Pilar Vázquez, Josep Medina, Joan-Ramon Gonzàlez, Josep Ignasi Rodríguez ....................................... 63
Els orígens preibèrics del Molí d’Espígol (Tornabous, l’Urgell): establiment i evolució de l’hàbitat durant
la primera edat del ferro, per Jordi Principal ................................................................................................. 111
La vil·la romana del Romeral, a Albesa (la Noguera). Evolució arquitectònica i funcional d’un establiment
rural a la vall de la Noguera Ribagorçana, entre els segles i-iv dc, per Lluís Marí, Víctor Revilla. ....... 129
El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera): primeres aportacions interdisciplinàries a l’estudi de
les sitges i els pous negres de la Zona 5, per Carme Alòs Trepat, Anna Camats Malet, Marta Monjo
Gallego, Eva Solanes Potrony, Natàlia Alonso Martínez, Jorge Martínez Moreno .................................... 145
Sobre una nova destral de bronze de l’Alt Urgell (Catalunya) i els possibles centres productors pirinencs i
prepirinencs, per Jordi Rovira i Port ................................................................................................................ 171
Anàlisi de la xarxa de transport a la Catalunya romana: alguns apunts, per Pau Soto i Cèsar Carreras .. 177
Esculapi, l’errant. Els béns del Museu d’Arqueologia de Catalunya durant la guerra de 1936-1939, per
Núria Rafel ........................................................................................................................................................... 193
Monedes d’imitació de Claudi I al Museu Arqueològic de les Borges Blanques, per Francesc Giral ........ 203
El collaret tardoantic de la Valleta del Valero (Soses, Lleida), noves dades per al seu estudi, per Joan Pinar 211
Intervención arqueológica en el castillo de Portezuelo. Resultados del I Curso de Arqueología de Campo,
per Francesc Giral, Jesús Jiménez, Jesús Seco ............................................................................................. 223
Pisar la historia, per Ignacio Rodríguez Temiño ............................................................................................. 239

El valor social i comercial de la vaixella metàl·lica al Mediterrani centre-occidental durant la protohistòria,
Presentació: coord. Raimon Graells ................................................................................................................ 259
Prima del “simposio”: vasi in bronzo e contesto sociale nell’ Etruria meridionale protostorica, per Cristiano
Iaia ............................................................................................................................................................. 261
Vasos de bronce de momentos precoloniales en la Península Ibérica: algunas reflexiones, per Xose Lois
Armada ................................................................................................................................................................. 270
La circolazione dei doni nell’aristocrazia tirrenica: esempli dall’archeologia, per Ferdinando Sciacca .... 281
Los prótomos de caldero de tipo oriental en la Península Ibérica: aproximación al problema y valoración,
per Raimon Graells ............................................................................................................................................ 292
La vajilla de bronce en la edad del hierro del Mediterráneo occidental: procesos económicos e ideológicos,
per Javier Jiménez Ávila ................................................................................................................................... 300
Importazione greche ed élites indigene: presenza e funzione del vasellame in bronzo arcaico in area apula,
per Chiara Tarditi ............................................................................................................................................... 310
La vida social de la vajilla de bronce etrusca en el este de la Península Ibérica. Notas para un debate,
per Jaime Vives-Ferrándiz ................................................................................................................................. 318
Memòria de l’activitat del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Lleida durant els anys 2004 i
2005, per Carme Prats ........................................................................................................................................ 343
Intervencions arqueològiques i paleontològiques a Lleida durant l’any 2005, per Raimon Graells ........... 347
II Fòrum Auriga, per Joan-Ramon González Pérez ........................................................................................ 358
4

Jorge Martínez-Moreno
Rafael Mora Torcal
Joel Casanova i Martí
El contexto cronométrico y tecno-tipológico
durante el Tardiglaciar y Postglaciar de la
vertiente sur de los Pirineos orientales
A lo largo de los últimos años se ha discutido el estatus de
los tecno-complejos adscritos al denominado Mesolítico “atípico”
de la vertiente sur de los Pirineos orientales. Su carácter anómalo
promovía una perspectiva degenerativa, al considerarlo un indicador
de crisis, en concordancia con la instalación de las condiciones
ambientales holocenas.
En este estudio se analiza el significado de esta opción técnica,
incidiendo en los componentes que estructuran estos tecno-complejos,
dentro del rango cronométrico conocido para los asentamientos de
esta zona durante el Tardiglaciar y Holoceno antiguo. Se propone
que estas opciones, lejos de ser un indicador de crisis, constituyen
un pivote central en la organización cazadora-recolectora
del Postglaciar. Se apuntan algunas reflexiones sobre su posible
relación con la aparición del Neolítico en la vertiente sur de los
Pirineos orientales.
Palabras clave: límite Pleistoceno/Holoceno, Mesolítico atípico,
norma técnica, cronometría, Neolitización, Pirineos surorientales.
1. Introducción: la anomalía del “atipismo”
Postglaciar
Durante los últimos años, en el norte de la Península
Ibérica se han descrito una serie de conjuntos
líticos del Postglaciar (Al d ay 2002a; Cava 2004) que
difieren de los atributos que caracterizan este período,
establecidos en el estudio clásico de J. Fortea (1973).
Estos tecno-complejos, tal y como expondremos, se
reconocen en la vertiente sur-oriental de los Pirineos
desde los años ochenta (CRPES 1985; Mo r a et al.
1991). Sin embargo, persisten varios interrogantes
en torno a su significado ya que suelen ser considerados
como un fenómeno marginal o una respuesta
mediatizada por constricciones medio-ambientales, y
en consecuencia, tienen un interés limitado a la hora
de analizar los cambios en los sistemas técnicos del
Tardiglaciar y Holoceno antiguo (Ga r c í a-Ar g ü e l l e s et
al. 2005 y referencias en el interior).
Pàgs. 7-44
In recent years, the techno-typological implications of the “atypical
Mesolithic” from the South-eastern Pyrenees have been discussed.
These techno-complexes have been usually considered as belonging
to a period of crisis related to the emergence of the Holocene.
This study analyzes the implication of these techno-complexes,
focussing on the structural behaviours implied in the organisation
of such technical option. The analysis of the chronometric frame
—from the late Tardiglacial to the early Holocene— suggests that
this technical option played a central role for the understanding
of Postglacial hunter-gatherer lifestyles. Some thoughts about the
emergence of the Neolithic in the South-eastern Pyrenees will be
introduced as well.
Key words: Pleistocene/Holocene limit, Mesolithic, chronometric
frame, technical system, Neolithic, South-eastern Pyrenees
Esta discusión tiene paralelos con la problemática
generada por las denominadas facies de fortune. Bajo
este concepto se explicita la anomalía que representa
una respuesta técnica ajena a la norma “típica” de la
evolución de los tecno-complejos del Postglaciar, difícil
de relacionar con las tradiciones del Tardiglaciar. El
fenómeno de las “facies de fortuna” —reconocido en
Adoutx, Coma de l’Infern o Arqués—, reflejaría una
discontinuidad en la transición Tardiglaciar/Holoceno
de la vertiente norte de los Pirineos orientales. Su
restringida distribución geográfica y sus peculiaridades
tecno-tipológicas denotan un proceso de degeneración
técnica con fuertes implicaciones sobre la forma de
vida cazadora-recolectora del Postglaciar (Ba r b a z a et
al. 1984).
Esta perspectiva se consolida tras la publicación de
la monografía de Dourgne (Ba r b a z a 1993) en la que
se amplifica esa carácter involutivo, al describirse en
7

zonas geográficas adyacentes —Aquitania y Provenza—
tecno-complejos adscritos al modelo evolutivo clásico
—o “típico”—, representado en Europa occidental por
el ciclo Sauveterriense (Ko z l o w s k i 2005; Ro z o y 1978).
No nos extenderemos en desglosar los atributos que
definen este fenómeno sobre el que insistiremos más
adelante; simplemente remarcar que Margineda, Font
del Ros, Sota Palou y Balma Guilanyà representan
el paroxismo de esta tendencia (Ma r t í n e z -Mo r e n o et
al. 2006; Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep a). Sin embargo
debe remarcarse que el marco conceptual que señala
la noción de “atípico”, es decir, estar fuera de la norma,
connota derivas técnicas, económicas y sociales
que merecen ser discutidas, a fin de determinar si
esa “degeneración” es un patrón que se registra, y
si permite definir en esos términos la organización
de la forma de vida cazadora-recolectora durante el
Postglaciar.
De demostrarse que nos encontramos ante un fenómeno
de estas características, podría señalar una
interesante dicotomía. Por un lado, puede implicar
una adaptación de carácter funcional (Au r a 2001) o
ser una respuesta ante factores medio-ambientales
condicionantes (Te r r a d a s 1995); o por el contrario,
permite visualizar un desarrollo específico consecuencia
de un anclaje poblacional a una zona geográfica,
en este caso los Pirineos, que puede relacionarse
con procesos de regionalización que se detectan en
Europa occidental durante el Holoceno (Ma r c h a n d
2005). Contrastar que existe una ruptura con las
tradiciones anteriores y posteriores, implicaría el
desarrollo de una organización alternativa que por
diferentes circunstancias (de orden ambiental, económico
o social) impide reproducir un sistema de
organización efectivo. Bajo esta premisa, la noción
de “degeneración” propuesta por Barbaza, adquiriría
sentido ya que tendríamos que admitir que este fenómeno
sería una pobre respuesta ante el impacto
de las condiciones climáticas holocenas, y que han
llevado a considerar este período como una época de
crisis, en oposición a la “edad de oro” de los cazadores-recolectores
del Pleniglacial: el Magdaleniense
(Sa c c h i 1986; St r a u s 1992).
Pretendemos repasar las tendencias técnicas observadas
en la vertiente surpirenaica para analizar si
puede admitirse esa discontinuidad entre las tradiciones
del Tardiglaciar y Postglacial. Para abordar su
estudio, proponemos comparar algunos parámetros
que caracterizan los contextos arqueológicos de este
tramo temporal incidiendo, cuando sea posible, en
implicaciones que apunten al tipo de actividades
y duración de las ocupaciones que registran estos
yacimientos. Somos conscientes que un estudio detallado
de estos elementos haría necesario introducir
observaciones sobre aspectos que son desigualmente
conocidos (instrumental empleado, conjuntos de fauna
o bio-indicadores ecológicos). Este imponderable
nos lleva a focalizar nuestra revisión en intentar relacionar
tendencias tecno-tipológicas con los rangos
cronométricos en las que aparecen, lo que supone
una importante limitación en nuestros objetivos.
Alternativamente proponemos que nuestro enfoque
pretende superar el estricto ámbito tipológico empleado
para abordar el análisis de los cambios operados
8
en los conjuntos líticos entre el final del Pleistoceno
y el Holoceno antiguo. Nuestro interés reside en si
se puede definir una norma técnica alternativa al
modelo clásico, explicitando cómo se consolidan esos
cambios dentro del “sistema técnico” —entendido
en los términos definidos por Geneste (1991)—, si
éstos suponen una ruptura con el modelo clásico
estructurado en el binomio Epipaleolítico microlaminar/geométrico,
y si son un indicador de crisis
tal y como se sostiene, implícita o explícitamente, al
adscribirlos dentro de la noción “facies de fortuna”
o al referirlos como “atípicos” (Ba r b a z a et al. 1984;
Ga r c í a-Ar g ü e l l e s et al. 2005).
2. Los contextos del Pirineo sur-oriental
2.1. Criterios de selección
En la selección de asentamientos incluidos en
esta revisión, la bibliografía y las informaciones de
orden paleoecológico y paleoeconómico son bastante
desiguales. Para Margineda y Sota Palou se dispone
de estudios monográficos (Guilaine y Ma rt z l u f f
1995, CRPES 1985), aparte de otras aportaciones
que serán integradas en esta discusión. En Font del
Ros y Guilanyà contamos con datos preliminares
(Mo r a et al. 1991; Te r r a d a s 1995; Pa l l a r é s 1999;
Pa l l a r é s y Mo r a 1999; Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep a;
Ca s a n o va et al. ep). Esas diferencias de cantidad y
calidad obligan a centrarnos en la comparación de
tendencias generales.
En esta reflexión integramos la secuencia superior
de Parco, referente paleoambiental y tipológico
en el tránsito Tardiglaciar/Holoceno y con una serie
radiométrica que se integra dentro de esta discusión
(Fu l l o l a-Pe r i c o t 2001); y los abrigos Forcas I y II,
secuencias con una dinámica tecno-tipológica radiométricamente
contextualizada (Ut r i l l a y Ma z o 1997;
Ut r i l l a 2002a). Su proximidad geográfica, adyacente
a los sitios que estudiamos, permite su comparación
con las pautas observadas en los yacimientos surpirenaicos
incluidos en este estudio.
Alternativamente, por varios motivos hemos optado
por no incorporar otros asentamientos para los que se
reclama su inclusión en este período, como la Rodona
o Roc del Migdia. Pese a que Roc del Migdia presenta
atributos tecno-tipológicos que permiten relacionarlo
con el proceso que se desarrolla durante el Postglaciar
y dispone de una serie radiométrica concordante con
la problemática que estamos analizando (Ro d r i g u e z
e Yl l 1992), los problemas tafonómicos detectados
en esta secuencia lastran su interpretación (Yl l et
al. 1994). La adscripción “mesolítica” de la Rodona,
señalada por el tipo de gestión observada en las materias
primas, atributo que permite correlacionarlo con
el proceso que se desarrolla en los valles adyacentes
(Te r r a d a s 1998), contrasta con la norma tipológica
reconocida en el instrumental retocado, desmarcándolo
por completo de lo que hasta el momento se
conoce para los conjuntos pirenaicos del Postglaciar;
de hecho, este tecno-complejo es atribuido a un Paleolítico
superior antiguo indeterminado (Al c a l d e et
al. 1999). La ausencia de marco cronométrico o de

Fig. 1. Localización de los yacimientos del Tardiglaciar y Holoceno antiguo incluidos en este estudio:
1. Balma Margineda, 2. Balma Guilanyà, 3. Font del Ros, 4. Sota Palou, 5. Cova del Parco, 6. Forcas I y Forcas II.
otros elementos que permitan una adscripción precisa,
dificulta su integración en este estudio.
Antes de iniciar su análisis debe señalarse que
estos sitios se ubican en los valles del Pirineo y
Prepirineo, en las inmediaciones de la red fluvial que
conecta esos entornos de montaña con los grandes
valles de la periferia del arco pirenaico, disponiendo
de un acceso inmediato a la depresión del Ebro y
la depresión Central Catalana (figura 1). Este patrón
define entornos en los que convergen distintos biotopos
y en los que potencialmente se desarrollarían paisajes
mosaicales o ecotonos. Esta observación realizada en
Sota Palou (CRPES 1985) es común a todos ellos, y
señala un patrón de asentamiento recurrente durante
el Holoceno (Pa l l a r é s y Mo r a 1999).
Para abordar su estudio nos ha parecido interesante
introducir la noción “tiempo interno” que representan
estos yacimientos. Asumimos que estos niveles se han
formado por un número indeterminado de ocupaciones
independientes entre ellas, que se van sucediendo a lo
largo de una escala temporal difícil de precisar. Esos
depósitos pueden representar ocupaciones temporales
discretas formadas por eventos de corta duración que
se van superponiendo hasta conformar conjuntos con
una amplia diacronía interna de cientos de años. La
reiteración en la ocupación formaliza depósitos con
conjuntos arqueológicos de desigual resolución temporal.
Aunque admitimos que evaluar la resolución
temporal de las unidades arqueológicas que aparecen
en un yacimiento al aire libre o las de un abrigo o
cueva no es fácil, proponemos que su duración puede
ser acotada a partir del registro radiométrico.
Bajo esta perspectiva, Sota Palou y Font del Ros
son yacimientos al aire libre para los que pueden
representar ocupaciones generadas en cortos eventos
temporales, aunque no descartamos que presenten
diacronía interna, es decir, configuren un registro
generado a lo largo de un amplio rango temporal.
Por el contrario, Guilanyà, Margineda, Parco, Forcas I
y II denotan “tiempos largos” y los diferentes componentes
de sus secuencias se conforman a partir de
un indeterminado número de ocupaciones sucedidas
durante largos rangos temporales. Esto implica que
los tecno-complejos que aparecen en contextos de
“tiempo corto” podrían señalar una limitada variabilidad
indicativa de momentos concretos dentro del
proceso de evolución/cambio tecno-tipológico. Por el
contrario, las secuencias “largas” acumulan cambios
que operan en una escala temporal amplia, lo que
podría manifestarse en una mayor diversidad tecnotipológica.
Esto no quiere decir que las secuencias
largas sean registros continuos; como veremos, diferentes
procesos justifican que deban ser tratadas como
discontinuas. De nuevo, al interpolar una secuencia
dentro del marco cronométrico proporcionado por el
registro radiométrico se podrá evaluar su continuidad
y resolución interna.
La dicotomía tiempo “corto/largo” advierte de lo
erróneo que resulta comparar de forma directa contextos
cuya resolución temporal desconocemos. Esto
nos lleva a considerar que es necesario ser cuidadoso
9

a la hora de utilizar parámetros cuantitativos como
habitualmente se hace (p. ej. elaborando índices a
partir de unidades crono-culturales por número y
categorías de retocados). Estos no son índices absolutos
que pueden compararse de forma mecánica, son
inconmensurables ya que son resultantes de procesos
que podrían describir situaciones diferentes.
Las ostensibles diferencias en el tratamiento que
presentan los tecno-complejos de estos yacimientos, es
otro argumento que nos hace considerar más operativo
determinar tendencias generales para responder las
preguntas que van a guiar esta reflexión: el desarrollo
que se observa en la vertiente surpirenaica durante
el Postglaciar ¿es una respuesta homogénea?; y ¿se
detecta una “discontinuidad” entre las pautas desarrolladas
antes y después de esos tecno-complejos
“atípicos”?
2.2. Características generales de los contextos
arqueológicos
En este apartado se enunciarán algunos indicadores
referidos a la ubicación topográfica, la secuencia
arqueoestratigráfica y datos paleoecológicos de estos
sitios, y siempre que existan trabajos de referencia
nos remitiremos a ellos. No incidiremos en el marco
radiométrico ya que esta variable merecerá un análisis
pormenorizado.
Balma Margineda (Sant Julià de Lòria, Andorra) es
un abrigo que se localiza en el Pirineo axial a 970 m
de altura, en un medio montañoso con altitudes que
superan los 2.000 m, y a 20 metros por encima del
curso actual del río Valira, cauce que lo conecta con
el valle del Segre. La excavación de una superficie
de 30 m 2 permitió documentar una secuencia estratigráfica
que abarca desde la época alto medieval hasta
ocupaciones tardiglaciares asignadas al Dryas antiguo.
Los niveles neolíticos y mesolíticos han sido publicados
en extenso, mientras la secuencia tardiglaciar se
conoce de forma preliminar. Los niveles c4, c5 y c6
diferentes estudios paleoecológicos los asignan al a
nivel crono-climático al Preboreal y Boreal, mientras
los niveles tardiglaciares se ubican entre el Younger
Dryas (c6 base y c7), Bolling/Allerod (c8, c9 y c10)
y Dryas antiguo (c11 y c12), en estos últimos con
una presencia humana muy marginal (Guilaine y
Ma rt z l u f f 1995).
A nivel contextual, los investigadores señalan que
las fosas de almacenamiento neolíticas (del nivel c3,
adscrito al Atlántico) alteran los niveles infrayacentes
que registran el final de la secuencia mesolítica. Esta
observación deberá retenerse al evaluar la integridad
de esos niveles, no debiendo descartarse, y así es
precisado, que esas perturbaciones produzcan mezclas
de materiales crono-culturalmente distintos (Guilaine y
Ma rt z l u f f 1995). Esto sugiere que Margineda es una
compleja secuencia que merecerá ser estudiada desde
una perspectiva tafonómica para evaluar cómo esos
procesos afectan la composición de las asociaciones
que definen niveles y conjuntos arqueológicos.
Margineda es un ejemplo de las informaciones que
provee un exhaustivo programa de técnicas paleoambientales
aplicadas a un depósito arqueológico. La
reconstrucción ecológica caracteriza un medio forestal
10
en expansión a partir del Preboreal, señalando un aumento
de la temperatura en paralelo a la consolidación
de un bosque templado de montaña. No insistiremos
en detallar este proceso y preferimos remitirnos a la
monografía (Guilaine y Ma rt z l u f f 1995).
Balma Guilanyà (Navès, Solsonès) es un abrigo
a 1.150 m de altitud, excavado en los conglomerados
de la Serra Guilanyà, al pie de Pla de Busa,
un altiplano en el interior de los Prepirineos en
los contrafuertes de la Serra de Busa. Al lado del
abrigo transcurre el torrente de Ventoldrà, un cauce
nival que aboca al Cardener. Aparentemente, es un
punto perdido en el Pirineo pero esta imagen no es
real ya que se localiza en una ruta que conecta las
cuestas y altiplanos de montaña con la depresión
Central Catalana y es adyacente al extremo oriental
del valle del Ebro. De hecho, el abrigo es utilizado
hasta época reciente dentro de los circuitos de trashumancia
regional.
Los trabajos de excavación permiten reconocer
dos unidades crono-culturales: una unidad superior
compuesta por un aglomerado de ocupaciones postglaciares,
en la que se han diferenciado hasta el momento
2 niveles arqueológicos (C y C1); y una unidad
inferior en la que se escalonan 3 niveles tardiglaciares
interestratificados (E, EJ, K). La unidad superior e
inferior están separadas por el colapso de la visera
del abrigo (Ca s a n o va y Pi z a r r o 2004). Los niveles de
la unidad superior fueron cortados durante la construcción
de un acceso al Pla de Busa, causante de su
descubrimiento, mientras la unidad inferior continúa
por debajo del camino. Esto permite que la excavación
de la unidad superior afecte la zona adyacente a la
visera y que se proyecte hacia el interior del abrigo;
mientras la unidad inferior se expande por debajo
del camino. Los niveles C y E se han excavado en
una superficie de unos 15 m 2 , mientras el resto se
detectan a partir de sondeos. En nuestro análisis nos
centraremos en los niveles para los que disponemos
de mayor información (Ca s a n o va et al. ep).
La dispersión vertical de los coordenados define
niveles con espesores inferiores a 15 cm de potencia
media, que sin embargo no representan ocupaciones
temporalmente discretas, son palimpsestos de larga
duración. Los niveles holocenos se amoldan al techo
y al sustrato formado por las caídas de cornisa que
comprime el nivel provocando fuertes variaciones en
su espesor. Otra caida de grandes bloques sella la
secuencia tardiglaciar, por lo que es difícil suponer
procesos de migración vertical y mezclas entre la
unidad superior e inferior. Esos conjuntos se conforman
por un número indeterminado de eventos
que sugieren la ocupación recurrente del abrigo en
el Tardiglaciar y el Holoceno antiguo.
Las observaciones paleoecológicas derivadas por
el estudio antracológico, a partir de muestras reducidas,
describe un bosque abierto de Pynus sylvestris
durante el Tardiglaciar, mientras la unidad superior
se señala un bosque diversificado termófilo típico de
unas condiciones holocenas (Pa r c e r i s a s et al. 2003).
Estas inferencias merecerán ser revisadas, ya que
actualmente se dispone de un registro paleobotánico
más amplio que el determinado en el estudio inicial
(Te r r a d a s et al. 1993). Así se han recuperado frag-

mentos carbonizados de Corylus avellana en C, C1
(Holoceno) y E (Tardiglaciar), que sugieren una rápida
reforestación de los valles de montaña media en el
Bolling/Allerod, y pueden advertir de la presencia de
refugios forestales en los valles pirenaicos durante el
Último Ciclo Glaciar (Ca s a n o va et al. ep).
Dentro de esta revisión Sota Palou (Campdevànol,
Ripollès) representa el primer conjunto “atípico”
reconocido en la vertiente sur de los Pirineos. Este
asentamiento se localiza a una altura de 740 m al pie
de la serra Cavallera, en el valle del río Freser, en la
cuenca del Ter. Sota Palou es una ocupación al aire
libre con un espesor medio inferior a 15 cm que se
excavó por una superficie aproximada de 40 m 2 y se
interpretó como un campamento estacional (final de
verano-inicio de otoño) con una única ocupación de
corta duración. Se detectaron estructuras de hábitat
y áreas de actividad que señalan una incipiente organización
micro-espacial (Ca r b o n e l l y Mo r a 1985;
CRPES 1985). El limitado registro paleoecológico, en
el que destaca Corylus, define un bosque caducifolio
templado holoceno.
Font del Ros (Berga, Berguedà) se localiza a 680 m
en el contacto entre la plana de Berga y la sierra de
Queralt, en la cuenca del Llobregat. Este yacimiento es
descubierto en los cimientos de un edificio dentro del
casco urbano de Berga. Ante el riesgo de destrucción
se realizó una intervención de urgencia, excavándose
un asentamiento al aire libre con 2 unidades —una
mesolítica y otra neolítica—, que permite constatar la
reutilización de ese espacio por cazadores-recolectores
y agro-pastores. En la unidad mesolítica se detectan
dos niveles, SGA reconocido en 55 m 2 , y SG excavado
a lo largo de 1.200 m 2 (Mo r a et al. 1991; Te r r a d e s
et al. 1992; Pa l l a r é s 1999; Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. a).
En la unidad neolítica se recuperó una superficie de
110 m 2 de extensión interpretada como un hábitat al
que se asocian 45 fosas adscritas al Neolítico antiguo
(Bo r d a s et al. 1996; Pa l l a r é s et al. 1997).
Las ocupaciones mesolíticas se articulan a partir de
una surgencia de agua reconocida por una formación
travertínica activa, que causa el rápido enterramiento
del yacimiento. El registro paleoecológico señala unas
condiciones típicas de un momento climático templado
y húmedo en el que se desarrolla una comunidad de
ribera que requiere una alta humedad edáfica (Jo r d á
et al. 1992).
La Cova de Parco (Alòs de Noguera, Noguera) se
ubica 120 m por encima del cauce del Segre en el
desfiladero de Sant Mamet, a 420 m snm. Durante
los años setenta, J. Maluquer señala niveles neolíticos,
epipaleolíticos y de Paleolítico superior. A partir de los
años ochenta, bajo la dirección de J. M. Fullola-Pericot
se aborda el estudio de la secuencia epipaleolítica y
magdaleniense adscrita al límite Tardiglaciar/Holoceno
(Fu l l o l a-Pe r i c o t et al. 1997). En nuestra revisión nos
centraremos en el tramo superior o nivel I, reconocido
en la cavidad (que llamaremos Parco-cueva) y en la
plataforma exterior (Parco-exterior); aunque sólo se
dispone de informaciones para Parco cueva-Ia (2)
(Ma n g a d o et al. 2002).
Esta secuencia ha sido objeto de un exhaustivo
programa de análisis paleoecológicos detectándose
varias fases climáticas que la interpolan entre el
Tardiglacial e inicio del Holoceno, cuyos resultados
se exponen en diversas publicaciones (Fu l l o l a-Pe r ic
o t et al. 1997; Fu l l o l a-Pe r i c o t 2001). Sin embargo,
los estudios paleoecológicos referidos a este nivel
definen un marco crono-climático contradictorio, ya
que el análisis palinológico deriva unas condiciones
ambientales templadas en las que Quercus señala
la expansión del bosque mediterráneo; mientras la
micromorfología de suelos describe unas condiciones
semiáridas y frías (Fu l l o l a-Pe r i c o t 2001). Esta divergencia
dificulta su adscripción al Pleistoceno final o
al Holoceno antiguo.
El nivel I de Parco-cueva tiene 117 cm de espesor y
se subdivide en tres niveles —Ic, Ib, Ia—, a su vez Ia
se subdivide entre Ia inferior y Ia superior, mientras
en Parco-exterior no se menciona ninguna diferencia.
La correlación entre el sector exterior-cueva no es conocida,
aunque la serie de dataciones permite asumir
cierta sincronía entre estos dos sectores. Parco I es
clave al detectarse la transición desde el Epipaleolítico
microlaminar hacia el Epipaleolítico geométrico, dentro
de un rango temporal muy antiguo en relación con
lo observado en la Península Ibérica (Fu l l o l a-Pe r i c o t
2001, Ma n g a d o et al. 2002) por lo que su cronometría
permitirá posicionar ese proceso. Por encima de este
nivel, en el testigo dejado por Maluquer, se excavó
una fosa de almacenaje, vestigio de una ocupación
epicardial (Pe t i t 2001).
Forcas I y II son dos abrigos separados por 400 m
que se localizan en la cuenca del Ésera (Graus,
Huesca). Estas dos secuencias registran series arqueoestratigráficas
con conjuntos arqueológicos diferentes,
pero temporal y culturalmente complementarios
(Ut r i l l a y Ma z o 1997). Forcas I dispone de varias
ocupaciones tardiglaciares adscritas al Magdaleniense
(niveles XVI-XIII) y Aziliense (XI-VII). Forcas II
registra exclusivamente una sucesión holocena con
una ocupación asignada al Epipaleolítico macrolítico
(nivel Ib), varias de Epipaleolítico geométrico (niveles
II y IV) y niveles de Neolítico antiguo (niveles V-VIII)
(Ut r i l l a 2002a).
La amplitud de estas variaciones nos sugiere que
esos eventos están registrados de forma desigual, detectándose
fases de abandono prolongado señalados
por estériles. A nuestro entender estas secuencias no
configuran una serie continua tal y como defienden
los excavadores. Sin embargo, la magnitud de los
cambios tecno-tipológicos convierte a los abrigos
de Forcas en claves para elaborar una propuesta
de seriación. Aunque no se dispone de información
paleoecológica, la serie radiométrica permitirá abordar
la posición cronométrica de esos componentes
arqueológicos. Por otro lado, la diagnosis tipológica
define tendencias que podrán cruzarse con las que
provean los yacimientos de la vertiente surpirenaica
que estamos analizando.
Estos son algunos elementos generales de los
contextos seleccionados en este estudio. Estos presentan
cierta variabilidad a la hora de atender a su
localización, encontrando enclaves de montaña en
altitudes superiores a los 1.000 m como Guilanyà y
Margineda, o en el contacto entre los valles exteriores
11

al pie del sistema pirenaico y con un acceso directo
a ecosistemas de montaña media en Font del Ros,
Sota Palou, Parco y Forcas I y II; refuerza la idea
de una selección de ecotonos en los que potencialmente
se desarrolla una importante biodiversidad.
Otro elemento es su vinculación con la red fluvial
que conecta los grandes valles que se extienden a los
pies del Prepirineo, incluso Margineda con un acceso
inmediato, vía Segre, al valle del Ebro. Estos asentamientos
representan un sistema dirigido a ocupar
de forma reiterada el contacto entre valle-montaña y
la intensidad de las secuencias de ocupación permite
inferir su uso a lo largo del Tardiglaciar y el Holoceno
antiguo. Esto permite abordar el análisis de las
transformaciones tecno-tipológicas operadas entre los
últimos cazadores-recolectores y la aparición de las
economías de producción en la vertiente sur-oriental
de los Pirineos, con el trasfondo del cambio climático
Pleistoceno/Holoceno.
Dentro de esta controversia la mayoría de yacimientos
integrados en este estudio definen una “ruptura”
debido a las ostensibles diferencias tecno-tipológicas
detectadas que señalan una “discontinuidad” que los
segrega de la norma Epipaleolítica clásica descrita en
Parco, considerada la secuencia tipológica de referencia
en el Pleistoceno/ Holoceno del nordeste peninsular
(Fu l l o l a-Pe r i c o t 2001; Ma n g a d o et al. 2002; Ga r c í a
Ar g ü e l l e s et al. 2005). De verificarse esta propuesta
podría asumirse que si existe una norma técnica
alternativa en el Postglaciar, esta es una solución de
escaso interés para abordar el tránsito caza-recolección/producción.
Un primer elemento en nuestro análisis reside en
demostrar la existencia de una continuidad en la
ocupación humana en esta zona, entre los períodos
crono-climáticos Bolling/Allerod y Boreal. Esta posible
continuidad poblacional ha sido argumentada a partir
del desarrollo crono-cultural registrado en secuencias
como Margineda o Forcas II. Esta cuestión es relevante
ya que se ha señalado que en los Pirineos se
detecta una “ola” neolitizante que ingresa vía Segre,
provocando la “aculturación” del sustrato poblacional
que implica que esas poblaciones, o parte de ellas,
reorganicen su forma de vida de la predación hacia
la producción (Ma z o y Ut r i l l a 1997; Pe t i t 2001;
Ut r i l l a 2002a).
Esta observación pone de relieve el rol desempeñado
por ese “sustrato” cazador-recolector postglaciar
en la expansión del Neolítico por el norte de la
Península Ibérica, dentro de un rango cronológico
antiguo (Ba r a n d i a r a n y Cava 1992); y que supondría
una alternativa que complementa al modelo “ola
de avance”. Esta perspectiva define la neolitización
como el resultado de la instalación de poblaciones
provenientes del Mediterráneo por la franja del litoral
del Mediterráneo y Atlántico peninsular, a partir de
la que iniciar su expansión hacia el interior, aportando
artefactos, técnicas y elementos caracterizadores
de la economía de producción (Zi l h a o 2001). En
este proceso de difusión, el sustrato poblacional, si
interviene, es de forma pasiva (Be r n a b e u 2002), en
contraposición a lo planteado por los autores de la
vertiente pirenaica.
12
3. La norma técnica del Holoceno antiguo en
el Pirineo sur-oriental
En nuestro análisis la noción de “discontinuidad”
es esencial para discutir el significado de los yacimientos
de la vertiente sur-pirenaica incorporados
en este estudio. Éstos comparten atributos tecnotipológicos
que los relacionan con el fenómeno de
las “facies de fortuna”, concepto desarrollado para
explicar la fractura con los patrones técnicos del
Tardiglaciar y que los desmarca de las tradiciones
clásicas del Postglacial. Hemos mencionado que estos
tecno-complejos representan un proceso de degeneración
técnica que denota la marginalización de las
poblaciones establecidas del Pirineo, que quedan al
margen de la norma evolutiva clásica, el Sauveterriense.
En consecuencia, estos sitios representan un
fenómeno marginal y de limitado interés a la hora
de analizar este periodo (Ba r b a z a 1993). Pero ¿qué
atributos definen las “facies de fortuna”? A riesgo de
incurrir en alguna simplificación, pueden desglosarse
los siguientes parámetros:
a) selección de materias primas para tallar de calidad
mediocre y de origen local,
b) rarificación de la talla microlaminar y sustitución
de laminillas por lascas,
c) desaparición de armaduras y geométricos; cuando
aparecen son de muy pequeño tamaño (la denominada
“pigmeización”),
d) disminución cualitativa y cuantitativa de los retocados,
e) auge del denominado utillaje de “fondo común”
en el que dominan denticulados, raspadores,
muescas y esquillados, un utillaje “banal” y poco
especializado,
f) abundancia de macroutillaje elaborado sobre cantos
y cantos tallados.
Esta diagnosis se aplica perfectamente a los rasgos
técnicos de los tecno-complejos de Margineda,
Guilanyà, Font del Ros y Sota Palou, que representan
los epígonos del otro lado de los Pirineos de esa tendencia
regresiva. Igualmente, estos atributos definen
una neta discontinuidad con respecto a la “norma
técnica” que no encaja con la dualidad Epipaleolítico
microlaminar/geométrico definida para este período
en la Península Ibérica (fo r t e a 1973).
La inferencia señalada por Barbaza implica transformaciones
en la gestión del instrumental lítico que
a nuestro entender formalizan un sistema o norma
técnica, es decir, un diseño técnico estable, coherente y
estandartizado, y esta es la hipótesis que intentaremos
exponer. Este sistema no puede definirse exclusivamente
como una solución “situacional”, entendida como una
respuesta específica derivada del tipo y duración de
las actividades realizadas, sino que trasciende este
marco funcional. La discusión de estos atributos
permitirá visualizar si como propugnamos, es una
norma técnica, y si, representa una discontinuidad
con respecto a la tradición “típica”.
Comparar las tendencias en estos yacimientos “atípicos”
o ajenos a la “norma” tipológica no es fácil.
Asumimos que estos tecno-complejos son el resultado
de las decisiones tomadas por grupos humanos que

disponen de conocimientos técnicos que se transmiten
de generación en generación, conformando una
“tradición” técnica (Pa l l a r é s y Mo r a 1999). Esta afirmación
permite interrogarnos sobre ¿en qué diverge
esa tradición técnica atípica con respecto a la norma
“clásica”? y ¿cuándo se genera esa divergencia? Para
analizar esta cuestión es necesario abordarla como
un proceso (Ge n e s t e 1992), es decir, definiendo los
atributos básicos implicados en las pautas de adquisición
de materias primas, métodos de talla, elementos
tecno-estilísticos del componente retocado e inferencias
sobre la gestión y uso del instrumental. Será la
articulación de estos parámetros a partir de los que
podremos definir este sistema técnico “atípico”. Estos
elementos han sido presentados en otras publicaciones
(Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. 2006; Ma r t í n e z -Mo r e n o et al.
ep a; Ca s a n o va et al. ep) pero para entender nuestro
argumento y abordar la comparación con otros
tecno-complejos considerados “típicos”, es necesario
exponer las pautas que lo articulan.
3.1. Materias primas
Un elemento de ruptura con respecto al Tardiglaciar
es la variada gama de materias primas gestionadas
durante el Postglaciar. Este fenómeno expresa la selección
de materiales locales para suplir la carencia de
rocas con buena aptitud para la talla, como el sílex
(Ba r b a z a 1993). Los estudios sobre la captación de
materias primas en la zona sur-pirenaica están poco
sistematizados, excepto en Font del Ros (Te r r a d a s
1995). Las tendencias expresadas en este yacimiento,
del que a nivel petrológico se determinó un 10% del
conjunto lítico, permiten reconocer una importante
variedad de rocas talladas que abarca sílex, radiolaritas,
cuarzo filoniano, cuarcita, calcárea; mientras son
comunes macrohuellas sobre cantos de conglomerado,
pizarra, granito, arenisca, gneis, lava o riolita que
implican su uso en diferentes actividades.
En estos conjuntos se ha insistido en la importancia
que adquiere la gestión del cuarzo (Cava 2004).
En Sota Palou el 60% del conjunto se elabora sobre
este material y en Guilanyà C representa el 40%
(Pa l l a r é s y Mo r a 1999). En la muestra de Font del
Ros estudiada por Terradas, el peso de esos artefactos
supone el 40% del conjunto frente al 16% del sílex.
Sin embargo, en los retocados, un segmento morfotécnico
de escaso valor numérico (nunca superior
al 10% del conjunto), esta tendencia se invierte y el
80% de los retocados de Font del Ros o el 65% de
Guilanyà C se elaboran en sílex; pauta reconocida
en Sota Palou o en Margineda, en los que señala su
selección preferente para las piezas retocadas.
El estudio sobre materias primas empleadas en
Parco determina que en el nivel Ia —Epipaleolítico—
se observa una ruptura con el nivel magdaleniense
infrayacente (Parco II). En Parco Ia, el sílex
es la materia prima predominante (más del 90%)
pero se inicia un proceso de diversificación, al integrar
rocas sedimentarias locales. De igual forma, el
principal tipo de sílex tiene un origen estrictamente
local, en contraposición con el nivel II en el que se
selecciona una variedad de sílex que implica distancias
de transporte que superan los 40 km, y que se
emplea de forma selectiva para elaborar raspadores
y piezas de dorso abatido. Este hecho es considerado
importante, al remarcarse que la asociación sílex
de buena calidad y retocados específicos no aparece
en el nivel Ia, excepto algunas bipuntas elaboradas
sobre arenisca silificada cuyo origen se desconoce
(Ma n g a d o et al. 2002).
En los niveles tardiglaciares de Margineda se detecta
el transporte de sílex que podria proceder del valle
del Ebro para confeccionar instrumental especializado,
como los elementos de dorso (Ma rt z l u f f 2005).
Esto sugiere la selección de materia prima alóctona
para elaborar instrumentos especializados, frente a
lo que va a ser la norma postglaciar articulada en
la gestión de materiales locales. Sin embargo, en la
secuencia Tardiglaciar y durante el Holoceno las rocas
silíceas representan un porcentaje escaso (inferior
al 15%) frente a rocas volcánicas, cuarcitas, cuarzo
hialino y cuarzo filoniano; materias primas presentes
en el entorno que son transportadas por el Valira.
Igualmente, una parte importante del instrumental
especializado, dorsos y microlitos, se elabora sobre
materiales locales (Guilaine y Ma rt z l u f f 1995).
Varias formaciones de calizas bioclásticas y laminadas
del Cretácico y Eoceno y las margas eocenas
de los Prepirineos orientales contienen nódulos silíceos
que abastecen a Font del Ros (Te r r a d a s 1995). Estas
formaciones tienen una amplia dispersión geográfica
por lo que es posible que esos afloramientos nutran
igualmente a Guilanyà. Esto implica que aunque el
sílex aparece en el entorno, su aprovisionamiento
requiere el desplazamiento por las montañas adyacentes
a esos asentamientos. Esto no ocurre con el
resto de rocas. En los conglomerados del Eoceno o
las terrazas fluviales sobre las que asienta Font del
Ros aparecen la totalidad de materiales aportados, y
los conglomerados de la visera de Guilanyà contienen
la totalidad de las rocas no-silíceas y que representan
el 60% del material (Pa r c e r i s a s et al. 2003).
La tendencia a explotar de forma preferente materias
primas locales aunque sean de mala aptitud para
la talla es común en el Postglaciar de la vertiente
surpirenaica al igual que en la zona norte (Dourgne,
Adoutx, Arqués) y en varios sitios que se escalonan
entre la Provenza y el Perigord (Fontbregoua, Boliere,
Rouffignac), siendo un indicador situacional (Ba r b a z a
1993). A nuestro entender, ese cambio en el uso de
materias primas denota que el sistema técnico es
independiente de la calidad de la materia prima y
este aspecto es secundario frente a la disponibilidad
de material abundante. Pero ¿esta pauta puede rastrearse
durante el Tardiglaciar? Hemos comentado
que en Parco y Margineda se señala el uso de sílex
de buena calidad para elaborar elementos de dorso
y raspadores. Pero en Guilanyà E y Margineda c10
y c8 se tallan rocas volcánicas, cuarcita y cuarzo
filoniano, mientras que en Parco Ia el sílex local es
prioritario. Esto indica que en los medios en los que
no abunda el sílex, se articulan varias posibilidades,
oscilando desde el transporte de rocas exógenas hasta
la gestión de materiales locales. Esto es bastante posible
en Guilanyà E, ya que la amplia gama de sílex
reconocidos nos hace sospechar que pueden proceder
13

de varios afloramientos —algunos posiblemente lejanos—
al igual que lo propuesto en Margineda.
3.2. Los métodos de talla
Otro marcador es la desaparición de la talla microlaminar,
fenómeno que covaría con métodos de
reducción centrípetos o discoides, lo que ha llevado a
sugerir la noción de “musterización” (Ut r i l l a 2002b).
Sin embargo, los estudios sobre los métodos de talla
de este período son escasos y dirigidos a reconocer
morfologías que se adscriben a tipos de talla estándar.
Aspectos como el tipo de gestión de esos volúmenes
o cuál es la finalidad en la obtención de soportes
han merecido escasa atención, excepto en Margineda
(Guilaine y Ma rt z l u f f 1995).
Una primera aproximación realizada en Font del Ros
permitió definir una serie de “formas de explotación”
detectándose la desaparición de la talla micro-laminar
que es sustituida por métodos más “productivos”
que se aplica sobre sílex y cuarzo (Te r r a d a s 1995).
Este extremo es cuestionado por Pallarés (1999) que
observa que los métodos de talla no se distribuyen
de forma homogénea por la superficie excavada. A
nivel técnico, sugiere la existencia de sistemas de
talla alternativos a la talla microlaminar, a partir de
métodos expeditivos (Pa l l a r é s y Mo r a 1999).
Los estudios en curso en Font del Ros y Guilanyà
permiten reformular esta cuestión, y definir un
sistema de talla dirigido a obtener laminillas cortas
y lascas pequeñas, estructurado a partir de extraccio-
nes unipolares y ortogonales sobre una plataforma
de talla natural o preparada y que denominamos
“gestión unipolar”. Con este débitage expeditivo se
obtienen soportes morfométricamente análogos a las
laminillas obtenidas por talla microlaminar, y al mismo
tiempo desarrollar otras opciones. Al cambiar la
superficie de talla por la plataforma de talla, rotando
el núcleo, se obtiene una nueva superficie de la que
extraer soportes; proceso que se puede repetir por
diferentes caras hasta configurar núcleos multifaciales
poliédricos de 2 ó 3 cm de dimensión, con los que
maximizar la cantidad de productos obtenidos, incluso
en sílex mediocres. Este método se aplica en rocas
de mediocre calidad para la talla como el cuarzo,
que se abandonan ante cualquier accidente. Esto
propicia una importante variabilidad morfométrica
y los núcleos oscilan entre fragmentos informes de
gran tamaño que se abandonan tras extraer series
cortas de lascas, hasta otros de pequeño tamaño que
denotan una gestión intensiva (figura 2).
Este método parece que se emplea en Sota Palou
aunque el deficiente apartado gráfico impide ir más
allá, pero en ese estudio se explicita que los choppers
son núcleos tallados siguiendo una gestión unipolar
(CRPES 1985); y es descrito en las cuarcitas de Margineda
(Guilaine y Ma rt z l u f f 1995). Este método es
muy común durante este período y la obtención de
lascas y soportes análogos a laminillas es señalada
en numerosos conjuntos mesolíticos del sudeste de
Francia (Gu i l b e rt 2003) y es uno de los “estilos” de
talla característicos del Postglaciar (Ro z o y 1978); es
decir, presenta una amplia dispersión geográfica y
temporal.
14
Paralelamente, en Font del Ros se observa una
talla expeditiva sobre lascas y fragmentos para obtener
soportes. Este método, habitualmente conocido como
técnica bipolar (Lebrun 1989) implica la percusión
directa sobre piezas apoyadas sobre yunques, y que
se identifica a partir de cantos con cúpulas centrales
usados como yunques y piezas esquilladas de las que
intencionalmente se extraen segmentos de reducidas
dimensiones. (ver figuras 3 y 4).
Es decir, existen alternativas a la talla microlaminar
clásica articulada por la confección de una cresta
que guía la secuencia de reducción (Pi g e o t 1991).
Estos indicadores clásicos de talla laminar no han
sido identificados en los yacimientos que estamos
analizando, pero sin embargo aparecen soportes con
atributos análogos a las laminillas. Pero ¿podemos
encontrar antecedentes de esta sistemática? Sistemas
de talla expeditivos por percusión directa dirigidos a
obtener soportes laminares, con los que confeccionar
instrumental “especializado” (elementos de dorso,
laminitas y puntas) sobre materiales locales como
riolitas y cuarcitas, están presentes en los niveles
tardiglaciares de Margineda y Guilanyà (Ma rt z l u f f
2005; Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. 2006; Ca s a n o va et al.
ep) (figura 3).
Los tecno-complejos surpirenaicos que hemos
analizado permiten constatar que a nivel estructural
no existen grandes diferencias entre los métodos de
talla del Tardiglaciar y los del Postglaciar. Se aprecian
cambios en los módulos métricos de núcleos y
soportes, aspecto que guía la intencionalidad de la
talla, y que en Guilanyà E permite obtener segmentos
alargados y estrechos, mientras que en Guilanyà C
esa intención se dirige a obtener laminillas cortas y
lascas pequeñas (ver figura 2).
Dentro de esta discusión es interesante la caracterización
de los sistemas de talla de Parco Ia en el
que se distingue entre métodos para obtener lascas
y métodos para obtener laminillas sin arista guía
(Ma n g a d o et al. 2002). No estamos de acuerdo con que
esta sistemática pueda definirse como talla laminar,
ya que en Parco Ia no se explicitan atributos técnicos
diagnósticos (láminas de cresta) que sin embargo sí se
detectan en Parco II. Paralelamente, esos métodos para
obtener lascas no son descritos con detalle, aunque
al no citarse en Parco II suponemos que debieron
tener cierta importancia en Parco Ia. Es sintomática
esa combinación de métodos para obtener lascas y
laminillas, que presentan similitudes a lo que englobamos
bajo la noción de gestión unipolar descrita en
el Tardiglaciar de Guilanyà y Margineda.
Paralelamente, en los últimos años se ha insistido
en que las laminillas se obtienen a partir de soportes
carenados (como buriles y raspadores), métodos que
son comunes en el Pleniglacial de los Pirineos orientales
(La n g l a i s 2004). Con esta reflexión, queremos señalar
que existen alternativas que presentan ventajas con
respecto a la talla microlaminar clásica, al implicar
una menor inversión de tiempo y energía en la obtención,
transporte y elaboración del instrumental pero
de los que se obtienen soportes análogos a partir de
materiales con escasa aptitud para la talla.

Fig. 2. Ejemplos del sistema de gestión unipolar. Se representa la variante más simple de este método de talla expeditivo por
percusión directa a partir de un plano de fractura natural o preparado: 1. núcleo de sílex de Font del Ros SG posiblemente
tratado térmicamente, en el que se han remontado 15 piezas que permiten apreciar la alternancia entre lascas pequeñas y
laminillas cortas (dibujo de Julio Ariza) 2. Núcleo de riolita de Margineda c8 (Tardiglaciar), ver igualmente figura 3 (dibujo de
Michel Martzluff), 3 y 4. Núcleos en sílex en los que se aprecia el cambio en el patrón métrico de los soportes de Guilanyà E
(3) y Guilanyà C (4), manteniendo el mismo tipo de explotación (dibujos de Mónica López).
3.3. Entre la ausencia de armaduras y la
banalidad del “fondo común”
La singular composición del componente retocado,
señalada por la oposición entre la abundancia del
“fondo común” frente la práctica desaparición de armaduras,
ya sean dorsos o geométricos, los desmarca
de la “norma” tipológica postglaciar. Este aspecto es
relevante, ya que las armaduras tienen un significado
normativo, al ser el utillaje “especializado” identificador
de innovaciones como el arco, descriptor de la
actividad cinegética (Ro z o y 1999). Estilísticamente,
son considerados los fósiles-directores con los que
reseguir la evolución tecno-cultural y establecer relaciones
filéticas a nivel intra/interregional (Fo r t e a 1973;
ro z o y 1978), interpretación de largo recorrido en los
estudios líticos del Postglaciar (Mo rt i l l e t 1896).
15

Fig. 3. Métodos expeditivos para obtener soportes microlaminares en los niveles c10, c9, c8 (n os 1-12) y c6 (n os 14-16) de Balma
Margineda (ver Ma r t í n e z et al. 2006). Extracción de segmentos lameliformes a partir de núcleos unipolares (nº 7) o por golpes de
“buril” sobre los bordes y/o caras de soportes espesos (nº 1, 3 y 14), a partir de los que se elabora instrumental “especializado”
como dorsos o puntas azilienses en riolita (nº 11-13) (dibujos de Michel Martzluff).
16

En las “facies de fortuna”, se ha señalado que la
rarificación de las armaduras podría derivar de una
inadecuada recogida de la muestra arqueológica, lo que
explica su escasez en momentos en los que se detecta
la hipermicrolitización —el fenómeno denominado
“pigmeización”— que afecta a todo el instrumental, y
especialmente a las armaduras. Consecuentemente, su
ausencia sería el resultado de un deficiente muestreo,
tal y como se ha verificado al comparar los resultados
de excavaciones antiguas con nuevas colecciones
obtenidas en los mismos sitios en las que se recoge
la fracción de pequeño tamaño (Ba r b a z a 1993). En
los conjuntos que estamos analizando no parece
ser una buena explicación. En Font del Ros, pese a
ser una excavación de salvamento, el sedimento fue
tamizado con agua y de los 19.000 artefactos líticos
coordenados, el 40% corresponde a microdébitage
inferior a 2 cm (Mo r a et al. 1991; Pa l l a r é s y Mo r a
1999). Técnicas de recogida de la muestra similares se
han empleado en Guilanyà recuperándose porcentajes
parecidos. Este extremo es igualmente descartado en
Margineda (Ma rt z l u f f comunicación oral) en Parco en
el que se detectan laminillas y armaduras pequeñas
(Fu l l o l a-Pe r i c o t 2001).
Esta reflexión implica que su escasez no es el
resultado de un deficiente muestreo; sin embargo,
las armaduras microlíticas no son muy comunes. En
Font del Ros se citan 3 puntas “hiperpigmeas”, dos
laminillas de dorso abatido y una truncadura (Pa l l ar
é s y Mo r a 1999). En Guilanyà C hay un triángulo,
mientras en el Tardiglaciar los dorsos (algunos inferiores
a 1 cm) representan el 30% de los retocados
(Ca s a n o va et al. ep; Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. a). En
Sota Palou, pese a la extrema dificultad que plantea
identificar estos soportes en rocas de baja calidad, se
mencionan 3 puntas “hiperpigmeas” y 3 fragmentos
de dorso (CRPES 1985). Estas observaciones no son
accidentales ya que se ha sugerido que el empleo de
material de mediocre calidad limita la posibilidad de
elaborar armaduras (Te r r a d a s 1995). Esta reflexión
entra en contradicción con los casos mencionados
y especialmente con las armaduras geométricas de
Margineda c6 y c8 en el que son comunes puntas,
elementos de dorso y geométricos elaborados sobre
riolita y cuarcita (Guilaine y Ma rt z l u f f 1995; Ph i l i b e rt
2002) (figura 3).
Esto tiene dos implicaciones. El uso de materiales
locales no justifica la ausencia de armaduras; y redundante
con lo anterior, el uso de rocas de fractura
“mediocre” para elaborar instrumentos “especializados”
tiene antecedentes en el Tardiglaciar. Esto sugiere
que en los conjuntos de la vertiente surpirenaica
no se desarrolla esa tendencia técnica no porque se
desconozca este instrumental (aunque marginalmente,
siempre aparecen armaduras), sino porque se trata de
una opción. Si estos artefactos tal y como señalan los
estudios traceológicos se vinculan con la caza (Ph i l ib
e rt 2002; Do m i n g o-Ma r t í n e z 2004) se hace necesario
examinar cuál es el instrumental cinegético que se
elabora en los yacimientos surpireniacos, ya que la
caza es una, si no la principal, actividad subsistencial
(Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep a).
Raspadores, muescas, denticulados, piezas esquilladas
conforman el grueso del utillaje denominado
de “fondo común”, instrumental que se adscribe a
la esfera doméstica. A largo del tránsito Tardiglaciar/Holoceno
se produce una brusca reducción en la
diversidad tipológica que afecta al tamaño y forma
de los retocados, seleccionándose fragmentos espesos
retocados de forma poco cuidadosa que les confiere
un aspecto “tosco y grosero”, identificador de esa
involución técnica. Paradójicamente, la caracterización
tecno-estilística de los retocados de “fondo común”
es una tarea por hacer, al ser un instrumental que
salvo escasas excepciones, ha despertado un escaso
interés (Ba r a n d i a r á n y Cava 1992).
La abundancia de muescas y denticulados es significativa
y en Font del Ros, Guilanyà C, Margineda
c4, y Sota Palou, denticulados y muescas son más
del 60% de los retocados, artefactos “banales” dentro
de las seriaciones crono-culturales clásicas. De
hecho, se ha sugerido la denominación “Mesolítico
de muescas y denticulados” para referir tecno-complejos
con importantes analogías a los que estamos
describiendo y que se rastrean por la Rioja alavesa,
Prepirineos centrales, bajo Ebro y la región levantina
(Al d ay 2002; mo n t e s 2001; Au r a 2001; Cava 2004;
Va q u e r o et al. 2006).
Los denticulados presentan cierta variabilidad
morfológica (bordes denticulados, raederas denticuladas,
muescas, raspadores denticulados, “espinas”) y
su abundancia podría señalar una amplia panoplia
de artefactos elaborados sobre materiales orgánicos,
desconocidos debido a su baja preservación (Ut r i l l a
2002b). A nuestro entender este argumento no es
explicativo ya que artefactos orgánicos existieron seguramente
con anterioridad y son comunes durante
el Mesolítico, o al menos eso puede inferirse a partir
de los estudios traceológicos, al determinar-se que
muchos artefactos líticos son diseñados para formar
instrumentos compuestos y enmangados (Ph i l i b e rt
2002).
Otro elemento característico es la importancia que
adquieren los raspadores frente a una drástica reducción
de buriles, muy escasos excepto en Sota Palou
(CRPES 1985). Los raspadores son de talla reducida
y esta tendencia es patente en Font del Ros, Guilanyà
C y Margineda c4, aunque no es exclusiva de este
momento ya que se detecta en Margineda c8 (Ph i l i b e rt
2002) y Guilanyà E (Ca s a n o va et al. ep). Las piezas
esquilladas, otro de los componentes importantes,
representan entre el 20-25% de los retocados durante
el Boreal mientras en Guilanyà E ascienden al 10%.
Aunque su contexto funcional es poco conocido se
han identificado como piezas intermediarias (Lu c a s
y hay s 2000), aparte de ser indicadores de talla bipolar.
Sin embargo, las piezas esquilladas de Font
del Ros advierten de cierta variabilidad funcional, al
registrar la talla por percusión directa para obtener
segmentos lameliformes y lascas finas con dorso natural,
que en algunos casos presentan huellas de uso
macroscópicas. Su minúsculo tamaño sugiere que no
son funcionales si no es conformando instrumentos
compuestos y/o enmangados (Ma r t í n e z -Mo r e n o et al.
2006a) (figura 4).
Estas reflexiones convergen en la noción de que
cuando esos instrumentos se analizan con cierto
detalle surgen otras propiedades, y su aparente sim-
17

Fig. 4. Piezas esquilladas de Font del Ros SG mostrando diferentes morfologías y trazas de uso macroscópicas que denotan su
polivalencia funcional: 1. Piezas con trazas repetitivas de utilización sobre los bordes y caras ventrales que pueden interpretarse
como instrumentos para controlar la talla de materiales duros por percusión o abrasión y que generan retoques opuestos ente sí
(1 y 2), 2. Ejemplos de débitage opuesto para obtener productos lameliformes y lascas finas con dorso sobre los bordes laterales
(3, 5), 3. Soportes lameliformes obtenidos por percusión bipolar (5 y 6). El nº 6 presenta un micro-retoque alternante sobre el
diedro, que evoca el uso de la punta con un movimiento rotatorio. Pese a sus dimensiones estas piezas muestran secuencias de
extracción de segmentos a partir de los bordes y caras de los soportes (determinadas a partir de flechas y números dentro de los
dibujos) y presenta paralelos con los métodos descritos en Margineda. La presencia de trazas de uso macroscópicas (señaladas
por líneas discontinúas) son difíciles de interpretar si no se considera a estos artefactos como formando piezas enmangadas
(escala gráfica 1 cm) (dibujos de Michel Martzluff).
plicidad esconde una complejidad superior a la que
habitualmente se les ha otorgado. Un argumento que
avala ese desconocimiento es la escasez de estudios
traceológicos. Mientras existe una bibliografía creciente
referida a las armaduras (Do m i n g o-ma r t í n e z
2004) o raspadores (ca lv o 1997), se hace necesario
incorporar dentro de estos análisis unos artefactos
de los que desconocemos para qué y cómo fueron
utilizados. Así en Margineda c6 y c8, pese a analizarse
18
una serie reducida de instrumentos se señala que lo
que define funcionalmente al “fondo común” es su
polivalencia. Excepto el instrumental “especializado”
como armaduras microlaminares y geométricas empleadas
como proyectiles, el resto se vincula con el
procesado de presas (evisceración y descarnación de
carcasas), preparación de pieles y trabajo del hueso.
Raspadores, lascas con retoque o truncadas, láminas
y laminillas retocadas, participan en mayor o menor

medida en las actividades domésticas, sin las que
no se comprende la vida cotidiana (Ph i l i b e rt 2002).
Esa noción de polivalencia no es anecdótica, es la
tendencia que otorga sentido a la “banalidad del
fondo común”, propiedad que pasa completamente
desapercibida en los estudios tipológicos.
Esta noción igualmente parece derivarse en Parco
Ia, al sugerirse que ese nivel registra ocupaciones de
corta duración centradas en la caza y preparación de
pieles (Ma n g a d o et al. 2002). Pudiera ser que durante
este período funcionase como un sitio especializado
en actividades cinegéticas dependiente de otro asentamiento
residencial. Aunque no deja de sorprender
la panoplia de actividades inferidas (procesado de
animales y pieles, reparación de instrumental lítico
y óseo, trabajo de madera) que denotan cierta polivalencia
funcional y un registro de actividades más
amplio de lo que sugiere la interpretación antes
expuesta. Por otro lado, este escenario no es muy
distinto de lo que hemos comentado al referirnos a
Margineda.
Esta observación señala otra carencia relacionada
con estos conjuntos. Los retocados representan un
porcentaje escaso; así en Font del Ros hay 460 en
un conjunto que asciende a 20.000 restos líticos. Sin
embargo una parte significativa de lascas, núcleos,
fragmentos y microdébitage presentan deformaciones
y modificaciones que tienen un significado funcional
pero que no pueden definirse como “tipos” desde una
perspectiva estilística o morfológica. Por otro lado, y
esta no es una cuestión menor, sería pertinente determinar
cuándo una muestra que se estudia desde una
perspectiva traceológica permite obtener un repertorio
representativo de las actividades realizadas en este, o
en cualquier yacimiento, aspecto que en estudios no
suele explicitarse. Todas estas carencias nos hacen ser
cautos al evaluar el significado funcional del “fondo
común”, pero hay argumentos que refuerzan nuestra
sospecha que esos artefactos son más complejos de
lo que transmite su apariencia simple y tosca.
3.4. El macroutillaje
Quizás el elemento que mejor explica la noción de
que la polivalencia es una propiedad estructural en los
tecno-complejos del Postglaciar, es el “macroutillaje”.
Esta difusa denominación incluye un componente
al que se le ha prestado escasa atención. La talla
de cuarzo filoniano o cuarcita para obtener lascas
es innegable y esos filos son usados directamente o
amortizados por retoque. Un fenómeno repetido es
que registran estrías macroscópicas que implican su
empleo en diversos contextos funcionales y no son
raras piezas con trazas perimetrales por los bordes
asociadas a cúpulas centrales que denotan actividades
de percusión y/o fricción, o presentan rastros
de óxidos minerales que señalan su empleo como
machacadores (figura 5).
Esta noción de plurifuncionalidad se aprecia en los
“percutores” de Sota Palou (CRPES 1985) y Margineda
(Guilaine y Ma rt l z u f f 1995). En más de 50 cantos y
fragmentos de Font del Ros se observan estrías y/o
facetas de uso que denotan diferentes contextos funcionales.
La amplia gama de trazas y pulidos advierte
que se emplean en la percusión directa, talla bipolar
como yunques, percusión indirecta o con soporte
intermediario y retoque. Lustres y brillos asociados
con manchas de ocre se relacionan con el trabajo
de pieles o están implicados en la elaboración de
sustancias adhesivas. Estos artefactos son básicos en
la fracturación del hueso y el procesado de vegetales.
Queremos detenernos en este último aspecto ya que
en Font del Ros el procesado de vegetales tiernos y
frutos secos (avellanas) se infiere en cantos que presentan
marcas que implican dos gestos: la fractura del
exocarpo que genera cúpulas centrales y el desgaste
perimetral que señala una intensa fricción. Es habitual
encontrar estas marcas en el mismo artefacto,
lo que sugiere que las acciones de fractura/fricción
se realizan de forma coordinada (Pa l l a r é s 1999; d e
Be a u n e 2000).
De igual forma, se recuperaron varios bloques
de gran tamaño (más de 30 cm) que se asocian a
cantos con marcas y concentraciones anómalas de
fragmentos de avellana quemada, diagnósticos de
áreas de actividad en las que se emplean yunques y
manos para machacar frutos secos y vegetales tiernos
(Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep a). Otro macrocanto presenta
en su superficie un ligero pulido que podría
relacionarse con el trabajo de la piel. Estos artefactos
señalan que pese a su aparente simpleza, esconden
una importante gama funcional: son polivalentes.
Estos instrumentos no son exclusivos de este período,
tienen antecedentes en el Paleolítico superior, pero
sin embargo se les ha prestado escasa atención (d e
be a u n e 2000).
Como reflexión final, señalar que los atributos
discutidos en esta revisión sugieren que la polivalencia
es una propiedad estructural en el diseño de
esos tecno-complejos. Esta noción implica que con
cosas fáciles de encontrar o reemplazar, se realizan
actividades de forma equivalente a las que previamente
implicaban el uso de artefactos sofisticados.
Este instrumental requiere una menor inversión de
tiempo y energía en el formateado de los artefactos,
optando por métodos expeditivos que generan soportes
funcionalmente análogos a los obtenidos por sistemas
de talla conformados por normas estandartizadas
como las empleadas durante el Paleolítico superior.
Esta no parece ser la opción desarrollada durante
el Postglaciar.
4. Discontinuidad o continuidad en la
norma técnica del Pirineo suroriental
Tras esta revisión focalizada en definir lo que
denominamos “norma técnica” de los yacimientos
del Postglaciar de la vertiente suroriental del Pirineo
quisiéramos retomar las cuestiones planteadas
al iniciar este artículo. Un objetivo era precisar si
existían rupturas que justificaran su desmarque de
las tendencias del Tardiglaciar. Esta pregunta ha sido
parcialmente contestada, al reconocerse elementos
comunes con lo observado en el Tardiglaciar de
Guilanyà y Margineda.
Dentro de este ámbito, la inclusión de Parco no
es tan precisa, lo que podría significar que la norma
técnica de los yacimientos de la vertiente sur-pirenaica
no se corresponde con los tecno-complejos de éste y
19

Figura 5. Ejemplos de polivalencia en el macroutillaje: 1. Canto de cuarcita de Balma Margineda c4 base con trazas de percusión
que denota su uso como percutor. Este canto es tallado a fin de obtener lascas, y posteriormente es retocado, presentando
trazas macrocóscopicas y desgaste de la arista que implica su uso. Este artefacto es empleado en todas las fases relacionadas
con el proceso de talla: percutor, núcleo y retocado (dibujo de Michel Martzluff). 2. Canto de cuarcita de Font del Ros SG con
macrotrazas de percusión centralizada y abrasión perimetral asociadas que sugieren su utilización como “mano” para fracturar
y machacar frutos secos (dibujo de Julio Ariza).
yacimientos similares (Ga r c í a-Ar g ü e l l e s et al. 2005).
Nuestro objetivo sería analizar si Parco, Forcas I y II
pueden integrarse dentro de la dinámica reconocida
en los yacimientos que estamos discutiendo, a fin de
evaluar si existe continuidad o ruptura entre Tardiglaciar/Postglaciar.
El posicionamiento cronométrico
de las tendencias tecno-tipológicas para este período
nos permitirá evaluar esta proposición.
4.1. Abordando el marco cronométrico
Para abordar la discusión del marco radiométrico
la comparación directa de fechas BP no es una buena
estrategia. En los últimos años se han discutido los
principios que definen el proceso de desintegración
del isótopo 14 C ya que diferentes factores provocan
importantes desfases entre años BP/años solares, por
lo que es necesario su calibración (Ba r d 1999). Igualmente
inciden otros factores entre los que destaca el
método de fechado (convencional o AMS), el tipo de
muestra empleada o incluso el tratamiento dado a
las muestras en los laboratorios.
Estas cuestiones nos llevan a considerar que una
fecha BP no es más que una distribución de probabilidades
que expresa un intervalo cronométrico,
condicionado por la desviación estándar de la fecha
20
BP y su intersección con la curva de calibración. Proponemos
transformar las fechas BP en intervalos en
años calendáricos BP (cal BP) empleando el modelo
de calibración SFCP-2005 incluido en el software
CalPal (We n i n g e r et al. 2006) (tabla 1). Durante el
tramo tardiglaciar este modelo cronométrico es menos
preciso que la curva de calibración IntCal04 (Re i m e r
et al. 2004), sin embargo este modelo advierte de los
problemas relacionados con los bruscos cambios en
la concentración de CO 2 atmosférico que están en el
trasfondo del denominado “plateau radiométrico del
Younger Dryas”. Este fenómeno señala el décalage
en el contenido isotópico del Δ 18 O observado en los
registros crono-climáticos de la fosa de Cariaco y el
ice-core GISP provoca que la duración de la crisis
climática del Younger Dryas se subestime en cerca
de 350 años solares (Hu g h e n et al. 2000). Esta observación
afecta al tramo cronológico que analizamos y
quizás puede explicar algunas peculiaridades observadas
en el registro cronométrico de los yacimientos
que estudiaremos.
Paralelamente, CalPal permite trabajar con series
de dataciones de un yacimiento visualizando la posición
de las tendencias centrales y la geometría de la
distribución gaussiana (figura 6). Esto permite reconocer
franjas cronométricas en las que se producen

ocupaciones, determinar criterios de relación temporal
entre niveles, el “rejuvenecimiento” de asignaciones
temporales y la comparación expresada en años
calendáricos de las distribuciones cronométricas de
distintas series radiométricas. Estos fenómenos serán
discutidos a lo largo de nuestra exposición. Igualmente,
este programa correlaciona las distribuciones
gaussianas con diferentes proxyes de alta resolución
obtenidas en cores de hielo y oceánicos. Hemos seleccionado
la variación del contenido isotópico Δ 18 O
del core GRIP-SS09, definido como el estratotipo de
la transición Pleistoceno/Holoceno (Wa l k e r e In t i m at e
group 1999), en la que se define la serie de eventos
climáticos cuyas características más significativas son:
a) Pleniglacial final o GS-2: fase posterior al Máximo
Glacial (LGM). Dentro de este estadial frío se
diferencian distintos subperíodos, que no serán
retenidos ya que este crono-período no es tratado
en este estudio,
b) Bolling/Allerod (B/A) o GI-1: dentro de este interestadial
se diferencian tres períodos de mejora ambiental
(GI-1a, GI-1c y GI-1e) en el que se interpolan
dos fases de brusco empeoramiento climático de
cierta intensidad -GI-1b y GI-1d- detectados por
una brusca caída en el contenido isotópico Δ 18 O
(GI-1c2) y que divide el subestadio GI-1c en dos
tramos, GI-1c1 y GI-1c3. El primero se asimila a
la mejora Allerod descrita en las secuencias crono-climáticas
clásicas; sin embargo, se discute si
interestadial Bolling corresponde con la pulsación
cálida GI-1c3 o con GI-1e,
c) Younger Dryas (YD) o GS-1: pulsación fría abrupta
que rompe la mejora ambiental detectada durante
el Bolling/Allerod. Su final demarca el límite Pleistoceno/Holoceno,
d) Holoceno antiguo: diferenciándose los dos períodos
clásicos, una fase inicial o preboreal (PB),
y la instalación de las condiciones climáticas del
Holoceno o Boreal (B).
Estos subestadios definen rangos cronométricos
con los que evaluar la distribución temporal de las
secuencias arqueológicas y establecer correlaciones en
años solares entre yacimientos. Los límites cronométricos
que utilizaremos son los siguientes (Wa l k e r e
In t i m at e group 1999):
— límite GS-2/GI-1e (Pleniglacial/B/A): 14700 BP
— límite GI-1e /GI-1d: 14050 BP
— límite GI-1d/ G1-1c: 13900 BP
— límite GI-1c/ GI-1b: 13150 BP
— límite GI-1b/GI-1a: 12900 BP
— límite GI-1a/ GS-1 (B/A/YD): 12650 BP
— límite GS-1/Holoceno (YD/PB): 11500 BP
Estos puntos cronométricos no son absolutos y
están siendo revisados ya que no se producen exactamente
en la misma fecha o año solar. Dependiendo
del registro continuo empleado (ice core, fondos
marinos, series dendrocronológicas) y de cómo se
elabora la escala temporal, a partir de métodos de
datación radiométrica ( 14 C, U/Th) o la contabilización
directa de registros solares o calendáricos (anillos de
crecimiento, varvas lacustres o capas de hielo), se
obtienen resultados que no son coincidentes, lo que
provoca esa “imprecisión” cronométrica (Al l e y 2000).
Así el límite YD/PB ha sido calibrado recientemente
por la serie dendrocronológica de Hohenheim en
11590 BP frente a la fecha de 11500 BP. El límite
PB/B (Preboreal/Boreal) en esta serie ha sido datado
por 14 C en 10280+26 BP. En nuestro estudio ubicamos
el límite GS-1/PB en el 11600 BP (Fr i e d r i c h et
al. 2004), que corresponde con la fecha obtenida en
la serie dendrocronológica de Hohenheim y coincide
con un drástico remonte del contenido isotópico del
Δ 18 O del core GRIP-SS09 (figura 6).
Estas distribuciones cronométricas se expresan como
años calibrados BP (cal BP). Aunque la expresión
más común son años calendáricos BC (cal BC), habitualmente
al compararlos con fechas BP la lectura
años BP/años cal BC no es excesivamente disimilar.
Al introducir la convención cal BP equiparamos las
horquillas cronométricas con la fecha proporcionada
por los laboratorios (años BP), lo que permite examinar
la desviación con respecto a la expresión años
BP, produciendo un “envejecimiento” general de las
fechas que proponemos en este artículo.
Esta advertencia señala que esta propuesta es una
opción metodológica condicionada por decisiones
como el tratamiento de la desviación estándar con
2δ, la elección de un modelo de calibración o referenciar
los rangos cronométricos en años calibrados
BP. Esta es una opción para abordar el estudio del
registro radiométrico, no es la solución a las numerosas
cuestiones que plantea este registro. Al mismo
tiempo, permite reflexionar sobre lo inadecuado que
es realizar comparaciones directas de fechas BP (como
habitualmente se hace) ya que no es una aproximación
válida para construir un marco cronométrico, en este
o cualquier período (Me s t r e s 2000). Esta observación
es necesaria ya que las implicaciones derivadas del
análisis cronométrico son una línea de estudio poco
desarrollado dentro del ámbito peninsular. Las series
radiométricas que van a ser analizadas son recogidas
en la tabla 1, en la que se exponen los contextos,
referencia de laboratorio, años BP, desviación estándar,
tipo de muestra, método de datación y rangos
calibrados en años cal BP con 2δ (p= 95%).
El análisis de estas series se revela complejo. Un
factor que complica su interpretación es la disparidad
de laboratorios y métodos empleados. Numerosas dataciones
(especialmente las obtenidas en los laboratorios
UBAR o UGRA) tienen altas desviaciones estándar
que generan rangos calibrados con dispersiones que
superan los 2.000 años. 1 El uso de tendencias centrales
no es significativo y los amplios rangos cronométricos
que presentan, lo único que denotan es lo erróneo
de considerarlas como “absolutas”. Estas situaciones
están presentes en todos los yacimientos y definen una
escasa resolución temporal; sólo las dataciones con
bajas desviaciones, generalmente datadas por AMS,
delimitan rangos temporales precisos. Esto dificulta
la determinación de continuidades/discontinuidades
ya que pueden ser consecuencia, o de la inexistencia
de ocupaciones humanas o porque son contextos no
datados. Si se trata de uno u otro factor comporta
implicaciones radicalmente diferentes. Esta adverten-
1. En la medida que sea posible restringiremos el uso de
referencias de laboratorio, fechas BP y rangos cronométricos
calibrados a fin de no hacer demasiado larga la exposición,
remitiendo para su consulta a las tablas y figuras adjuntas.
21

YACIMIENTO NIVEL LABORATORIO BP STD MAT 14C Cal BP (P 95%)
ATRIBUCION
CLIMATICA
BG-EJ Beta-185066 12180 50 C AMS 14200 -13880 GI-1E
BG-E UBAR-367 11460 230 C CONV 13800 -12920 GI-1E/GI-1A
BG-E (*) Beta-210729 10940 50 Cor AMS 12980 -12820 GI-1A
BALMA
GUILANYÀ
BG-C1 (*)
BG-C
BG-C
Beta-210728
Beta-186168
UBAR-368
9840
9410
8970
50
60
430
Cor
C
C
AMS
AMS
CONV
11360 -11160
10810 -10490
11250 - 9050
PB
PB
PB/B
BG-C Beta-185064 8680 50 C AMS 9790 - 9510 B
BG-C (*) Beta-210730 8640 50 Cor AMS 9730 - 9490 B
Marg-C10 (*) Ly-4898 11870 110 c CONV 14030 -13510 GI-1c
Marg-C10 (*) Ly-4896 11690 90 c CONV 13820 -13340 GI-1c
Marg-C8 (*) Ly-5418 11230 170 c CONV 13470 -12790 Gi-1C/GI-1A
Marg-C8 sup (*) Ly-4407 11320 120 c CONV 13460 -12980 Gi-1C/GI-1B
Marg-C7 (*) Ly-4403 10340 130 c CONV 12740 -11660 GI-1B/GI-1A
Marg-C6 base Ly-2843 10640 260 C CONV 13160 -11760 GI-1B/GS-1
Marg-C6L Ly-3364 10630 190 C CONV 13050 -11970 GI-1B/GS-1
Marg-C6L Ly-3884 9900 110 C CONV 11790 -11070 GS-1/PB
BALMA
MARGINEDA
Marg-C6L
MargC-6sup
Marg-C5/6
Ly-3292
Ly-2842
Ly-4402
8210
9250
8960
370
160
120
C
C
C
CONV
CONV
CONV
*
10880 -10080
10390 - 9670
-
PB/B
PB/B
Marg-C5 Ly-3893 9790 180 C CONV * -
Marg-C4/5 Ly-3892 8850 120 C CONV 10320 - 9520 PB/B
Marg-C4base Ly-2841 8530 420 C CONV 10640 - 8480 PB/B
Marg-C4base Ly-4401 8970 120 C CONV 10400 - 9680 PB7B
Marg-C4 Ly-2840 8390 150 C CONV 9670 - 8990 B
Marg-C4sup Ly-3291 8210 180 C CONV 9630 - 8630 B
PARCO CUEVA Ic OxA-8657 11270 90 C AMS 13330 -13010 GI-1C
PARCO CUEVA Ib OxA-8656 11430 60 C AMS 13470 -13190 GI-1C
PARCO CUEVA Ia Gif 95543 10420 110 C CONV 12730 -11930 GI-1C/GS-1
PARCO CUEVA Ia Gif 95563 10770 110 C CONV 12920 -12600 GI-1A
PARCO CUEVA Ia Gif 95562 10930 100 C CONV 13050 -12690 GI-1B/GI-1A
PARCO
PARCO EXT-N I
PARCO EXT-N I
UBAR-193
UBAR-409
10810
10190
160
290
C
C
CONV
CONV
13070 -12510
12860 -10940
GI-1A/GS-1
GI-1A/GS-1
PARCO EXT-N I UBAR-411 10260 280 C CONV 12910 -11030 GI-1A/GS-1/PB
PARCO EXT-N I UBAR-410 10720 340 C CONV 13390 -11590 GI-1C/GS-1/PB
PARCO EXT-N I Gak-14102 11510 170 C CONV 13720 -13080 GI-1C/GI-1B
SP-10 UGRA-124 9060 380 C CONV 11260 - 9220 PB/B
SOTA PALOU SP-10a UGRA-69 8540 180 C CONV 10080 - 9080 B
FR-SGA UBAR-345 8800 360 C CONV 10770 - 9050 PB/B
FR-SG1 (*) Beta-210732 8690 60 Cor AMS 9850 - 9490 B
FR-SG2 UBAR-185 8050 150 C CONV 9410 - 8490 B
FR-SG3 UBAR-165 8150 590 C CONV 10560 - 7760 B
FONT DEL
ROS
FR-SG4
FR-SG5
FR-SG6 (*)
UBAR-329
UBAR-397
Beta-210733
8270
8400
7800
200
180
50
C
C
Cor
CONV
CONV
AMS
9680 - 8720
9740 - 8940
8700 - 8460
B
B
B
Forcas I- IX GrN-17785 9715 75 C CONV 11350 -10750 PB
FORCAS I Forcas I- VII GrN-17784 9360 140 C CONV 11090 -10170 PB/B
FORCAS II Forcas II-1b Beta- 59997 8650 70 c AMS 9830 - 9470 B
Tabla 1. Dataciones radiométricas disponibles para los yacimientos de la vertiente sur de los Pirineos orientales referidas al tránsito
Tardiglaciar/Holoceno antiguo incluidos en este estudio. El asterisco señala las dataciones inéditas incluidas en este estudio.
Las referencias de las que proceden estas series son: 1. Balma Guilanyà (Ca s a n o va et al. ep.), Beta 210729, Beta 210728 y Beta
210730 inéditas. 2. Balma Margineda (Guilaine y Ma rt z l u f f 1995) Ly- 4898, Ly-4896, Ly-5418, Ly-4407, Ly-4403 (Ma r t í n e z -Mo r e n o
et al. 2006). Las dataciones de Margineda Ly 3893 y Ly 3292 no son incluidas en este estudio al ser consideradas erróneas (ver
guilaine y ma rt z l u f f 1995). 3. La serie radiométrica de Parco I se ha desglosado entre Parco-cueva I y Parco-exterior I. No
se ha incluido la datación ICEN-501 de Parco-Cueva II, rechazada por ser considerada demasiado moderna (Fu l l o l a-Pe r i c o t
2001). 4. Sota Palou (CRPES 1985). 5. Font del Ros (Pa l l a r é s et al. 1997), Beta-210732 y Beta 2107333 inéditas. 6. Forcas I
y Forcas II (Ut r i l l a y Ma z o 1997). Se menciona el contexto arqueológico, la referencia de laboratorio, el tipo de muestra (en
este caso carbón (C) o exocarpo de avellana carbonizada (Cor) y el método de tratamiento de la muestra (CON (convencional)
o AMS). Los rangos cronométricos se han obtenido a partir del modelo de calibración SFCP 2005 (We n i n g e r et al. 2006) que
presenta divergencias cronométricas con la curva IntCal04 para el tramo correspondiente al límite Tardiglaciar/Preboreal (ver
discusión en el texto). Estos rangos se expresan en años cal BP con dos sigmas (p= 95%) y se correlacionan con los eventos
crono-climáticos utilizados en este estudio (ver texto).
22

Fig. 6. Gráfico generado con la versión Mayo 2006 de CalPal (We n i n g e r et al. 2006) en el que se representan las distribuciones
cronométricas de los fechados BP calibrados (cal BP) con 2δ desglosados en la tabla 1, comparado con las variaciones del
contenido del Δ 18 O registradas en el ice-core GRIP-SS09 (Wa l k e r e Intimate members 1999). Se han posicionado los eventos
detectados durante el interestadial GI-1 y GS-1.
cia debe hacernos reflexionar sobre la necesidad de
tomar precauciones a la hora de utilizar acríticamente
las fechas 14 C y asignarlas al ciclo crono-climático y
crono-cultural Tardiglarciar/Holoceno. Estas observaciones
generales permiten analizar las series obtenidas
en los distintos yacimientos, y esta revisión se ha
estructurado en dos ámbitos distintos:
a) implicaciones de orden crono-climático: posicionando
las diferentes unidades estratigráficas y
yacimientos a lo largo de los eventos referidos a
la transición Tardiglaciar/Holoceno;
b) implicaciones de orden tecno-tipológico: precisando
recurrencias y variaciones en los conjuntos líticos
a partir de su posicionamiento cronométrico.
4.2. Implicaciones de orden crono-climático
En Guilanyà disponemos de 8 dataciones de las
que 3, obtenidas a partir de fragmentos carbonizados
de avellana (Beta-210728, Beta-210729 y Beta-210730),
son inéditas. La serie presenta 2 dataciones con escasa
resolución (referencia UBAR) pero que marcan
la tendencia al definir dos bloques, uno adscrito al
Tardiglaciar y un segundo al Holoceno. Las dataciones
23

tardiglaciares referidas a la secuencia inferior (unidades
E y Ej) se interpolan en el GI-1 y las fechas
AMS cortan los extremos de la distribución de la
fecha convencional, integrando la unidad E dentro
del evento GI-1a, en el límite Bolling/Allerod-Younger
Dryas; mientras EJ corresponde a la mejora climática
del subestadio GI-1e. Por debajo de EJ se posiciona
el nivel K, pero desconocemos si se ubica en el final
del Bolling/Allerod o en el Pleniglacial (GS-2).
Las 5 dataciones obtenidas en las unidades C y
C1 sugieren varias ocupaciones que se escalonan a
lo largo del Preboreal y Boreal. Puede sorprender
que la escasa dispersión vertical de la unidad C
(aproximadamente 15 cm) presente amplios rangos
cronométricos que coinciden con los extremos de la
distribución gaussiana de UBAR-368. Esta unidad
representa un palimpsesto cuya parte superior se
encuadra dentro del Boreal, mientras su base está en
el límite Preboreal/Boreal con una distancia de 700
años solares. Proponemos que la limitada dispersión
vertical resulta del colapso de la visera que comprime
este nivel (Ca s a n o va et al. ep). Entre los extremos de
la dispersión de C1, Preboreal, y el nivel E señalan
un vacío cronométrico de 1400 años calendáricos que
prácticamente coincide con la duración de la crisis del
Younger Dryas, y en la que, hasta el momento, no se
registran ocupaciones humanas. La distancia temporal
entre los niveles holocenos y tardiglaciares sugiere
su ocupación recurrente coincidiendo con eventos
de mejora ambiental que se interrumpen drásticamente
durante el GS-1 (Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep b).
Margineda dispone de una amplia serie de dataciones
de las que se ha publicado las correspondientes a los
niveles holocenos, mientras para el Tardiglaciar (c7,
c8, c9, c10) existe una importante serie radiométrica
inédita. En este trabajo presentamos 5 dataciones de
esta serie (Ly 4898, Ly 4896, Ly 5418, Ly 4407, Ly
4403) (Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. 2006) 2 lo que permite
analizar las implicaciones crono-climáticas referidas
al Tardiglaciar. En este estudio se incluyen 10 de las
12 fechas de c4, c5 y c6; Ly 3893 y Ly 3292 entran
en contradicción con su posición estratigráfica y se
consideran “anómalas” (Guilaine y Ma rt z l u f f 1995)
por lo que no se incluyen en este estudio. A nuestro
entender este elemento advierte que la compleja historia
tafonómica de Margineda, configurada durante
una larga escala temporal, está distorsionada por
diferentes factores que dificultan considerarla como
un registro continuo.
Las atribuciones crono-climáticas obtenidas por el
estudio paleoecológico posicionan c3 en el Atlántico,
c4, c4 base y c4/5 en el Boreal, c5, y c6 en el Preboreal,
c6 base y c7 en el Younger Dryas (GS-1), c8,
c9 y c10 se atribuyen al Bolling/Allerod, mientras que
c11 y c12 detecta presencia humana poco precisada
durante el Dryas antiguo (Guilaine y Ma rt z l u f f 1995).
Aunque no disponemos de la totalidad de dataciones,
la serie permite analizar la dispersión radiométrica
de los componentes arqueo-estratigráficos que afectan
al límite Pleistoceno/Holoceno (figura 7). Debido a
2. Queremos expresar nuestro agradecimiento a Michel
Martzluff y Jean Guilaine por habernos cedido esta serie de
dataciones inéditas.
24
su dificil lectura hemos considerado oportuno comparar
las distribuciones gaussianas de los conjuntos
tardiglaciares (c10, c8 y c7) y del Holoceno antiguo
(c5, c5/4, c4 base y c4) con el rango cronométrico de
Margineda c6 (c6 y c6 base), considerado como un
horizonte arqueológico homogéneo pero que registra
una amplia dispersión temporal.
Los niveles basales se adscriben al interestadial GI-1,
concretamente c10 a GI-1c3 y c8 entre el GI-1c1/GI-
1a, con una distribución coherente con su posición
estratigráfica. Las tendencias centrales de Margineda
c7 y c6 base se adscriben al Younger Dryas, aunque
las amplias dispersiones de c6 base abarcan desde el
límite GI-1a/GS-1 hasta el Preboreal. La distribución
cronométrica de c7 se centra a lo largo del GS-1, lo
que sugiere que este nivel interfase y c6 base registran
ocupaciones humanas durante la crisis climática del
Younger Dryas. El resto de dataciones de c6 genera
una horquilla cronométrica que abarca GS-1-Boreal; de
hecho, la distribución gaussiana de c6 es parcialmente
sincrónica con la distribución de las fechas de los
niveles del Boreal. La dificultad a la hora de precisar
el rango crono-climático de c6 (que posiblemente deba
ubicarse en el Preboreal) resulta de varios factores,
entre los que debe citarse el alto error estadístico de
las fechas BP, no pudiendo descartarse que señale
problemas relacionados con el plateau radiométrico
del Younger Dryas, fenómeno que afecta a las series
radiométricas de este y otros depósitos arqueológicos
que discutimos en este artículo.
En la serie atribuida al Holoceno se observa la
concentración de distribuciones gaussianas en torno
al 10000 BP que corresponde al solapamiento de
fechas que incluyen c6, las interfases 5/6 y 5/4 y c4
base (Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep a). Se detecta un
bloque cronométrico que se corresponde con c4, y un
segundo bloque con c4 base c4/5 y c6; ambos durante
el Boreal. Entre c6 y c4, momento que corresponde
con el Preboreal, parece que se rarifica la intensidad
de la ocupación de este asentamiento, mientras que
es probable que c6 base se interpole en el GS-1. El
conjunto arqueológico c6 (c6 y c6 base) más que un
horizonte preciso configura un agregado conformado
por un número indeterminado de ocupaciones que se
suceden a lo largo de una dilatada escala temporal
(cerca de 3000 años solares).
Esos hiatos y concentraciones de fechas descritas
por la curva gaussiana sugieren que esta secuencia
es más compleja que la simple sucesión continua y
parsimoniosa de niveles arqueológicos que se correlacionan
con eventos crono-climáticos precisos, tal
y como se propone en la fasificación de Guilaine y
Martzluff (1995). Proponemos que sería necesario
un estudio arqueo-estratigráfico dirigido a analizar
la dispersión vertical de los diferentes componentes
arqueológicos y la realización de nuevos fechados
para obtener rangos cronométricos más precisos,
para disponer de una imagen más detallada de un
asentamiento clave para comprender la implantación
humana en los Pirineos orientales durante el límite
Pleistoceno/Holoceno.
La posición cronométrica de Parco muestra problemas
relacionados con la calidad del registro radio-

Fig. 7. Gráfico generado con la versión Mayo 2006 de CalPal (We n i n g e r et al. 2006) en el que se comparan las distribuciones
gaussianas de Margineda c6 con las de la serie tardiglaciar (c10 a c7) y holocena (c5-c4) representadas por las distribuciones cro-
nométricas de los fechados BP calibrados (cal BP) con 2δ. Se observa que c6 es un nivel que representa un amplio rango temporal.
c6 base se correlaciona con el GS-1, mientras c6 se posiciona en el Preboreal y Boreal. Interpretamos que la larga duración de
este horizonte estratigráfico es el resultado de diferentes eventos arqueológicos separados por largos lapsos temporales.
métrico similares a los de Margineda. Eso nos ha
llevado a realizar un análisis detallado de esa serie,
diferenciando Parco I-cueva y Parco-exterior para
evaluar las asignaciones crono-climáticas reconocidas
por los estudios paleoambientales (Be r g a d à y Co u r t y
1997; Fu l l o l a-Pe r i c o t 2001) y detectar relaciones
de sincronía temporal entre la secuencia exterior e
interior (figura 8).
La serie Parco I-cueva compuesta por 5 fechas no
señala contradicciones entre sus componentes (Ic,
Ib, Ia) y su posición estratigráfica. Este nivel tiene
más de un metro de potencia sedimentaria, lo que
avala esa diacronía. Parco cueva-Ic y Ib se asignan
a GI-1c1 y GI-1b mientras Parco-cueva Ia se engloba
dentro del estadial GI-1a y se extiende hasta el GS-1.
Esta observación es importante ya que a partir de la
micromorfología de suelos se sugiere que el límite
Parco-Cueva III y II correspondería al Dryas antiguo o
al Younger Dryas (Be r g a d à y Co u r t y 1997). A nuestro
entender, el registro radiométrico posiciona Parco III
en el Pleniglacial (GS-2) (Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep b)
mientras Parco cueva-I se desarrollaría a lo largo del
GI-1a Younger Dryas. Parco II podría corresponder
a fases antiguas del GI-1 (eventos GI-1c3 o GI-1e)
aunque se carece de fechas para este tramo. 3
La cronometría de las 5 fechas de Parco I-exterior
es difícil de precisar debido a las amplias
desviaciones estándar que lo posicionan a lo largo
del Bolling/Allerod-Younger Dryas-Preboreal. Algunas
podrían adscribirse al GI-1a pero sus rangos cronométricos
abarcan desde el GI-1c1 hasta el Preboreal.
3. La datación de Parco II 10390 + 300 (ICEN-501) entra
en contradicción con la secuencia de Parco-cueva, y es rechazada
al considerarse demasiado reciente (Fu l l o l a-Pe r i c o t 2003), por
lo que no es tenida en cuenta en este estudio.
La limitada resolución temporal de la serie obliga a
ser prudentes a la hora de realizar una adscripción
precisa. Paralelamente se observa que las curvas de
Parco I-cueva y Parco I-exterior se solapan, lo que
denota que estas secuencias podrían estar temporalmente
relacionadas. De hecho las distribuciones
gaussianas y las tendencias centrales de las dataciones
más antiguas de Parco-exterior son similares a las de
Parco-cueva Ic, Ib y Ia; sin embargo, desconocemos si
se han establecido correlaciones estratigráficas entre
estos sectores. Ante estas limitaciones, sugerimos que
esta serie radiométrica detecta ocupaciones coincidiendo
con la mejora del Bolling/Allerod y durante el
Younger Dryas, lo que no quiere decir que parte del
conjunto de Parco I no se desarrolle durante el Holoceno
antiguo; la distribución gaussiana de algunas
fechas de Parco I-exterior perdura hasta ese evento,
pero las amplias dispersiones de esos rangos impide
establecer una adscripción crono-climática precisa
para este tramo de la secuencia. Incidiremos sobre las
implicaciones de este hecho al analizar los conjuntos
líticos de estos niveles.
Las series radiométricas de Forcas I y II serán
tratadas de forma independiente ya que hemos argumentado
que refieren a contextos arqueológicos
distintos y no pueden considerarse como una serie
crono-cultural continua. Forcas I dispone de 4 dataciones,
aunque las que nos interesan son las referidas
a los niveles holocenos (IX y VII). Se ha considerado
que los niveles XIV y XIII se correlacionan con la
mejora del Bolling/Allerod (Ut r i l l a y Ma z o 1997) pero
este extremo no puede verificarse ya que los amplios
rangos calibrados de esas dataciones los encuadran
en el final del Pleniglacial, fase que no estamos
analizando en este trabajo. Sin embargo, los niveles
25

Fig. 8. Gráfico generado con la versión Mayo 2006 de CalPal (We n i n g e r et al. 2006) en el que se comparan las distribuciones
gaussianas de Parco-I cueva y Parco-exterior representadas por las distribuciones cronométricas de los fechados BP calibrados (cal
BP) con 2δ. La serie de Parco I-cueva presenta una buena resolución crono-estratigráfica, aunque una datación se extiende a lo
largo de GI-1 y GS-1. Por el contrario la serie de Parco-cueva es más imprecisa. La datación de la base sugiere su correlación
con el GI-1, aunque las tendencias centrales del resto se posicionan entre el GS-1 con rangos cronométricos extensos que
condicionan su adscripción.
XI y X, sí podrían ser adscritos al Bolling/Allerod-
Younger Dryas pero se carece de fechas, mientras los
niveles IX y VII se posicionan en el Preboreal. La
ausencia de registro cronométrico entre GS-2/Preboreal
no es resultado del abandono del asentamiento
ya que existen ocupaciones que no han sido datadas
y que determinan la presencia humana durante el
límite Pleistoceno/Holoceno. Seria deseable disponer
de fechas para los niveles XI y X para posicionar
su rango temporal, y para los niveles XIV y XIII ya
que las publicadas son imprecisas.
Forcas II se posiciona durante el Holoceno. El
nivel inferior (I) se adscribe al Boreal y existe un
importante vacío radiométrico entre los niveles superiores
de Forcas I (niveles IX y VII) y este nivel
basal, que se puede estimar en no menos de 500 años
solares (cerca de 1000, si atendemos a las tendencias
centrales). Este hiato confirma que no puede hablarse
de continuidad entre Forcas I y Forcas II. De igual
forma, entre los niveles I y II se aprecia otro hiato
radiométrico en el que transcurren más de 1000
años calendáricos, posicionando los niveles II-IV en
el límite Boreal/Atlántico. En estos hiatos temporales
no parece detectarse ocupaciones humanas, lo que
nos impide considerar a este yacimiento como una
secuencia continua.
Sota Palou dispone 2 dataciones de escasa resolución
debido a las amplias desviaciones estándar. Los
excavadores rechazaron la más reciente al argumentar
que las tendencias centrales estaban muy separadas,
lo que no concordaba con el contexto arqueológico
propuesto, un asentamiento de corta duración generado
en un único evento. Proponen que se ocupa
en un momento antiguo en el Boreal debido al aire
marcadamente “arcaizante” del conjunto lítico (CRPES
1985). La calibración de las dos fechas confirma esa
26
atribución crono-climática, pero se aprecia que la
distribución gaussiana de la fecha antigua (considerada
correcta) se subsume y se posiciona sobre la
tendencia central de la fecha reciente, lo que sugiere
que Sota Palou no es tan antiguo como habitualmente
se ha considerado.
En la serie de Font del Ros se presentan dos
dataciones AMS inéditas obtenidas a partir de fragmentos
quemados de avellana (Beta 210732 y Beta
210733). Los resultados de la serie UBAR tienen una
escasa resolución cronométrica, pero adscriben este
asentamiento al Boreal, observación que se corrobora
por varios bio-indicadores (Jo r d á et al. 1991). Las
nuevas dataciones confirman esa atribución, aunque
se aprecia que las fechas AMS se interpolan en los
límites referidos por la serie de 14 C convencional del
nivel SG. Esto sugiere que Font del Ros presenta una
importante diacronía interna (cerca de un milenio de
duración). Esta observación, aunque no contradice
su posición crono-climática, tiene implicaciones que
se discutirán a la hora de analizar el significado
arqueológico de este yacimiento.
A modo de discusión general, señalar que el panorama
que se desprende tras esta revisión permite
señalar varias observaciones. Advertimos que en
esta revisión no incluiremos los niveles XIV y XII
de Forcas I ni la secuencia inferior de Parco-cueva
(del nivel III en adelante) que se interpolan en el
GS-2, rango crono-climático que traspasa los límites
de este estudio. De igual forma, no debe olvidarse
la presencia de ocupaciones no precisadas en Guilanyà
K y en la base de Margineda (c11 y c12) que
desconocemos si corresponden con fases antiguas del
GI-1, o se posicionan en el GS-2 como se sugiere en
Margineda (guilaine y ma rt z l u f f 1995).

Los momentos más antiguos de este proceso se
ubican en Guilanyà Ej adscrito al GI-1e, mientras
Guilanyà E se correlaciona con el GI-1a. Margineda
c10 y c8 se incluyen en esta mejora ambiental, dentro
del interestadial GI-1c. En este evento incluimos Parco-cueva
Ic y Ib, mientras Parco-cueva Ia se extiende
por el GI-1a y GS-1. Las distribuciones gaussianas de
Parco-exterior coinciden con esa atribución Bolling/
Allerod, siendo posible que se prolongue durante el
GS-1, si atendemos a la tendencia central de algunas
fechas, aunque su baja resolución genera rangos que
se extienden hasta el Preboreal. Un fenómeno similar
ocurre con las fechas de Margineda c7 y c6 base que
pueden adscribirse a este momento de deterioro climático,
aunque los amplios rangos cronométricos de c6
base dificultan esta observación. La publicación de la
serie completa de Margineda introducirá elementos
de corrección con los que evaluar la intensidad de
la ocupación humana a lo largo del GS-1, aunque
las fechas inéditas incluidas y los estudios paleoambientales
(Guilaine y ma rt z l u f f 1995) sugieren su
ocupación en este período.
Sería deseable disponer de nuevas dataciones para
estos contextos arqueológicos a fin de obtener rangos
más precisos, ya que los conocidos sólo permiten
establecer adscripciones temporales imprecisas para
evaluar la presencia humana en los Pirineos durante
el GS-1. Este aspecto es importante ya que en esta
pulsación fría se registra una bajada abrupta de la
temperatura del planeta. La reciente revisión realizada
de la temperatura del aire atrapado en las burbujas
de hielo del ice-core GISP2 permite cuantificar que
en el tránsito Younger Dryas/Preboreal, en pocas décadas,
la temperatura media aumenta en +10 + 4º
C (gr a c h e w y se v e r i n g h a u s 2005). Es probable que
Parco y Margineda se ocupen durante esta crisis
climática, de hecho diferentes argumentos sugieren
la presencia humana de forma regular en el Pirineo
que puede reseguirse desde el GS-2 (Ma r t í n e z et al.
ep b). Pero parece que durante esta crisis climática
disminuye la frecuentación humana en el Prepirineo
y valles interiores. Este escenario es muy posible en
Guilanyà, al detectarse un hiato ocupacional que cronométricamente
coincide con la duración del GS-1.
Tampoco debe descartarse la incidencia de factores
relacionados con el isótopo 14 C, englobados bajo
el concepto del “plateau radiométrico del Younger
Dryas”. Los importantes cambios en la concentración
de CO 2 atmosférico observados en ice-cores y fondos
marinos sugieren que a lo largo del final del Tardiglaciar
e inicio del Holoceno se producen agujeros
radiométricos, cuya incidencia se discute debido a
su relevancia a nivel paleoclimático (Ba r d 1999).
Recientemente, tras comparar las fechas obtenidas a
partir de diferentes tipos de muestras procedentes del
mismo contexto sedimentario se han detectado vacíos
similares durante el GI-1a y al inicio del Preboreal,
registrándose asincronías radiométricas de hasta 300
años (Bo n d e v i k et al. 2006). No debe descartarse que
este fenómeno enmascare la posibilidad de visualizar
la intensidad de la ocupación de la vertiente sur de
los Pirineos durante la crisis del Younger Dryas, máxime
cuando los contextos arqueo-sedimentarios son
pocos, tienen una baja resolución, se dispone de un
limitado número de dataciones y la mayoría de ellas
son poco precisas.
Con respecto a las ocupaciones del Holoceno, la
secuencia inferior de Guilanyà (C1 y la parte inferior
de C) se adscribe al Preboreal, al igual que los
niveles IX y VII de Forcas I. Hemos mencionado
que no puede descartarse que alguna datación de
Parco-exterior pueda corresponder al inicio del Holoceno,
pero su imprecisión cronométrica nos hace ser
prudentes. Problemas similares presenta Margineda
c6 aunque su posición estratigráfica y las observaciones
paleoecológicas permiten señalar esta atribución
como posible.
En este yacimiento se detecta una intensa ocupación
centrada durante el Boreal y que se manifiesta por
el solapamiento de rangos cronométricos de varios
niveles (c6, c5, c4/5 y c4 base). Esa pulsación parece
ser importante y precisamente durante el Boreal
asistimos a un aumento del número de asentamientos
que denotan la dispersión humana por nuevos
contextos ecológicos, algunos fuera del ámbito del
valle del Segre. De hecho, excepto Parco, el resto de
yacimientos analizados presentan ocupaciones dentro
de este tramo crono-climático. En una franja temporal
no excesivamente amplia se posicionan Guilanyà C,
Margineda c4, el nivel I de Forcas II o los asentamientos
al aire libre de Sota Palou y Font del Ros,
que podrían trazar la dispersión cazadora-recolectora
hacia los valles adyacentes del Llobregat y Freser.
4.3. Implicaciones de orden tecno-tipológico
En esta revisión analizaremos las correspondencias
entre las tendencias de los tecno-complejos a partir de
su posicionamiento crono-climático, asumiendo que los
conjuntos del Boreal se ubican en un momento final
de este proceso. Recordemos que éstos son los que
determinan una discontinuidad con respecto la norma
tipológica del Epipaleolítico clásico y del Tardiglaciar.
Pero ¿cuáles son las implicaciones tecno-tipológicas
de estos yacimientos cuando se posicionan dentro de
la escala temporal? Hemos señalado que un problema
para abordar esta cuestión es la desigual información
disponible para definir estos tecno-complejos, lo que
nos ha llevado a caracterizarlos a partir de indicadores
clásicos que se mencionan en la bibliografía
y que habitualmente se centran en el uso de “fósiles
directores”. Aunque no son excesivamente diagnósticos
permiten establecer recurrencias de elementos técnicos
y atributos estilísticos con los que elaborar, de
forma tentativa, una seriación crono-cultural con la
que visualizar la existencia, o no, de discontinuidades
a lo largo del Tardiglaciar/Postglaciar en la vertiente
sur-oriental de los Pirineos.
Asumiendo como la base de nuestro estudio Guilanyà
E, estos tecno-complejos son caracterizados por una
norma técnica en la que se reconocen elementos de
dorso y microraspadores (Ca s a n o va et al. ep; Ma r t í n e z -
Mo r e n o et al. ep b), elementos no muy divergentes
de lo señalado en Margineda c10 y c8 (Ma rt z l u f f
2005, observaciones propias). Igualmente se reseñan
en Parco-cueva Ic y Ib definidos como Epipaleolítico
microlaminar de claro ascendente aziliense (fu l l o l a-
Pe r i c o t 2001). Guilanyà E, Parco-cueva Ic y Ib y
27

Margineda c10 y c8, crono-climáticamente se ubican
dentro de la mejora del Bolling/Allerod. Esta recurrencia
es señalada en los niveles XI y X de Forcas
I, para los que se carece de dataciones pero que
tipológicamente son considerados azilienses (ut r i l l a
2002). A nuestro entender, estos contextos conforman
un bloque tecno-tipológico homogéneo.
Un elemento difícil de evaluar son los niveles
Parco-exterior y Parco-cueva Ia, en los que se citan
triángulos microlíticos, segmentos de dorso y microburiles
(por lo menos en Parco-cueva Ia(2)) que
definen un Epipaleolítico geométrico antiguo, a tenor
del marco radiométrico (fu l l o l a-Pe r i c o t 2001). Esta
adscripción ha sido discutida al señalarse que esos
atributos tipológicos no son propios de esta fase, si
atendemos a los términos definidos en la seriación
clásica de Fortea (al d ay 2002a). Estos artefactos son
reconocidos en Margineda c6 base y se asignan al
Sauveterriense antiguo (guilaine y ma rt z l u f f 1995)
en una posición crono-estratigráfica no muy disimilar
a la de Parco-cueva Ia. En este sentido, se ha
señalado la existencia de una continuidad tipológica
entre ambos períodos, subrayada por la noción “ciclo
azilo-sauveterriense” que conectaría los tecno-complejos
del Magdaleniense final con los del Holoceno antiguo
(cava 2004). Margineda c6 base y Parco-cueva Ia se
ajustan a la trayectoria propuesta por Cava, que se
desarrollaría en el límite Pleistoceno/Holoceno, cuyo
rango cronométrico no está bien resuelto, pero que
tentativamente ubicarían a Parco-cueva I y Margineda
c6 en el GS-1, perdurando hasta el inicio del
Preboreal.
Esta imprecisión lastra los intentos por conectarlos
con los desarrollos del Preboreal/Boreal.
Esta cuestión ha sido objeto de varias reflexiones
que visualizan una ruptura que impide relacionar
los conjuntos postglaciares con los del Tardiglaciar
(gar c í a-ar g ü e l l e s et al. 2005). Las ocupaciones del
Preboreal de Guilanyà con fechas bastante precisas,
aportarán elementos con los que analizar si existe una
continuidad tecno-tipológica tal y como se mantiene
para Margineda c6 y los niveles del Boreal (c5, c5/c4
y c4 base) (guilaine y mart z l u f f 1995). Teniendo en
cuenta el limitado conocimiento de que disponemos
sobre las ocupaciones del Preboreal de Guilanyà,
esa continuidad es una hipótesis que debe ser demostrada,
aunque hasta el momento no se detectan
elementos que señalicen una ruptura técnica entre
C1 y la base del nivel C, con la parte superior del
nivel C, pero que expresa una diacronía interna de
800 años calendáricos.
Dentro de esta caracterización de los tecno-complejos
del inicio del Holoceno, las descripciones
realizadas sobre los niveles superiores de Forcas I
son sugerentes. Tipológicamente, no son referidos al
Epipaleolítico microlaminar ya que no se recuperan
dorsos o triángulos microlíticos mientras los microraspadores
son abundantes, y de hecho el nivel IX fue
definido como Aziliense (Ut r i l l a 2002a). Sin embargo,
esos niveles del Preboreal señalan tendencias que se
registran durante el Boreal, como son la rarificación
de armaduras microlíticas o la consolidación del
proceso de microlitización en los raspadores, pauta
presente desde el GI-1. Para evaluar esta observación
28
serán necesarias descripciones más detalladas de las
que actualmente se dispone.
El nivel basal de Forcas II (nivel I) adscrito al
Epipaleolítico macrolítico es interesante, y atributos
como la diversificación en el uso de materias primas,
la presencia de macroutillaje (cantos tallados), la
abundancia de denticulados (y por extensión del
utillaje de fondo común) (Ut r i l l a y Ma z o 1997)
permite correlacionarlo con la norma técnica de los
yacimientos del sur de los Pirineos orientales, dentro
de un contexto radiométrico coincidente.
Font del Ros deriva elementos con los que abordar
si esos tecno-complejos son una especialización que
describe exclusivamente las actividades que se realizan
en este asentamiento; es decir, si es una respuesta
situacional (Au r a 2001). En este yacimiento al aire
libre se detectan varias ocupaciones estratigráficamente
superpuestas. Una de ellas, SGA, dispone de
una datación poco precisa pero que confirma que es
anterior al nivel principal (SG) y esta observación
está avalada contextualmente (Ma r t í n e z -Mo r e n o et al.
ep a). Pese a los amplios rangos radiométricos de la
serie UBAR, SGA y SG se adscriben al Boreal. Los
nuevos fechados AMS determinan que SG, excavado
por más de 1.200 m 2 , presenta una diacronía interna
que puede estimarse en torno a 800 años solares. Esto
sugiere que este depósito se conforma por un número
indeterminado de ocupaciones que se extienden por
una larga escala temporal, no pudiendo considerarse
como un “campamento”, extenso, organizado y sincrónico
(ma r t i n e z -mo r e n o et al. ep a). Esta observación
implica que el tecno-complejo de Font del Ros, aparte
de ser una respuesta ante el tipo de ocupación y
las actividades realizadas (factores que tienen peso),
denota la consolidación de una norma técnica que
se reconoce en otros yacimientos y se extiende en el
tiempo. En otras palabras, no consideramos que sea
una respuesta “situacional”.
Los elementos que configuran esa norma técnica,
desglosados en la primera parte de este artículo,
constituyen un sistema que tiene unos principios
organizativos precisos que se transmiten a lo largo
del tiempo, al igual que otros reconocidos en
el Tardiglaciar y el Postglaciar. Esta norma viene
determinada por una transmisión de conductas y
saberes técnicos con una dilatada duración y que se
expresa en Font del Ros, Guilanyà C, el nivel I de
Forcas II, Margineda c4 o Sota Palou, en los que se
describen respuestas técnicas similares dentro de un
marco cronométrico coherente y que tentativamente
ubicamos entre el 11000-8500 cal BP atendiendo al
registro radiométrico disponible. Esto implica que no
se trata de un fenómeno aislado.
5. El significado de la norma técnica
postglaciar
La anomalía que caracteriza los yacimientos postglaciares
de la vertiente sur-pirenaica ni es un fenómeno
restringido exclusivamente a este ámbito geográfico,
ni denota una situación de crisis. La noción “facies
de fortuna” y correlatos similares que sugieren una
ruptura tecno-tipológica —o si se prefiere “cultural”—,
deben revisarse. Nuestra propuesta asume que esa

norma técnica tiene antecedentes en el Tardiglaciar
y puede establecerse un nexo que vincula esta tendencia
con Margineda c10 y c8, los niveles Ic y Ib
de Parco-cueva, Guilanyà E y posiblemente Forcas
I XI y X, todos ellos adscritos al GI-1a. En esos
contextos asistimos al desarrollo de pautas como la
microlitización, que será central durante el Preboreal
y Boreal, momento en el que la reducción del tamaño
del instrumental (la “pigmeización”) es un fenómeno
detectado por la vertiente norte de los Pirineos y
Languedoc (Ba r b a z a 1993).
Esta tendencia hacia la microlitización, por extensión,
asumimos que debe estar presente durante
el GS-1, y de hecho, la aparición de geométricos
microlíticos en Margineda c6 base y en Parco-cueva
Ia (contextos más recientes que el límite GI-1a/GS-1)
nos permite reflexionar sobre dos fenómenos técnicos
como microlitización y geometrización, que no son
sinónimos y pueden ser confundidos. Por microlitización
nos referimos a la reducción del tamaño de
los instrumentos, sean especializados (armaduras) o
de fondo común. La geometrización es la obtención
a partir de diversas técnicas (como el microburil) de
elementos con formas geométricas y estandartizadas
(triángulos, trapecios y segmentos) referidos exclusivamente
a las armaduras. Esas dos tendencias pueden
o no estar relacionadas, de hecho, existen armaduras
microlíticas, armaduras geométricas, armaduras geométricas
no microlíticas y armaduras geométricas
y microlíticas. En este último grupo ubicamos los
geométricos de Parco-cueva Ia y Margineda c6, de
igual forma, microlitos no geométricos (o no estandartizados)
se reconocen en los tecno-complejos del
Boreal (figura 4).
Sin embargo, geometrización y microlitización son
pautas que se registran con anterioridad desde al
menos el Magdaleniense (sa c c h i 1986), si no antes, 4
y perduran hasta la Prehistoria reciente. Con esta
reflexión señalamos que seguramente existen elementos
de continuidad entre los tecno-complejos del
Pleniglacial y Tardiglaciar que no se han analizado
en detalle. Pudiera ser que de producirse una discontinuidad
tecno-tipológica ocurriera durante o al final
del Magdaleniense, fase poco conocida en el noreste
peninsular y sobre la que se está investigando activamente
(La n g l a i s 2004, Ma n g l a d o et al. 2006). Este
aspecto lo apuntamos como una posible hipótesis a
evaluar en el futuro.
Esta observación igualmente implica que Parco-cue-
va I se integra dentro de un ciclo común al descrito
en el Tardiglaciar de Margineda, por lo que Parco
aparte de ser un referente con el que analizar la
evolución tecno-tipológica del Tardiglaciar pirenaico,
es un antecedente directo en el que rastrear las
transformaciones que se observan en los conjuntos
del Boreal. En la primera parte de nuestro estudio,
hemos visto que algunas tendencias detectadas en este
yacimiento (Ma n g a d o et al. 2002) no resultan ajenas a
nuestra definición de “norma técnica Postglaciar”.
4. En los tecno-complejos del Paleolítico superior se describen
microlitos estandartizados, cuya presencia se rastrea ya
en las fases antiguas del Auriñaciense.
Paralelamente, pese a que Forcas I y II no conforman
una secuencia continua, varios atributos técnicos
nos retrotraen al esquema descrito para el Tardiglaciar
y Holoceno de los Pirineos orientales. Los niveles
XI y X de Forcas I, definidos como azilienses, se
desarrollan posiblemente durante el Bolling/Allerod o
el Younger Dryas, aunque la ausencia de dataciones
no permite ser más precisos. Los niveles IX y VII,
en el Preboreal son igualmente adscritos al Aziliense
(Ut r i l l a 2002b) y marcan tendencias tecno-tipológicas
definitorias del desarrollo de los tecno-complejos del
Boreal: microlitización del instrumental y desaparición
de dorsos-puntas microlaminares. Aunque se registra
un hiato cronométrico de más de 500 años entre el
techo de Forcas I y la base de Forcas II, el primer
componente (denominado “macrolítico”) es homólogo
a los del Boreal de la vertiente sur-oriental de los
Pirineos.
Hemos argumentado que la norma técnica de
Margineda c4-c6, Guilanyà C, Sota Palou y Font del
Ros denota como elemento de originalidad la rarificación
de armaduras y geométricos, que aunque
presentes, siempre son escasos. La desaparición del
instrumental “especializado” coincide con el auge
del fondo común (artefactos circunscritos al ámbito
“doméstico”), fenómeno que correlacionamos con el
desarrollo de un instrumental polivalente. La ausencia
de instrumental “especializado” vinculado con un
contexto funcional tan preciso como el que refiere las
armaduras, sugiere su sustitución por otros artefactos
que no han sido identificados. Hemos señalado que
la caza es una actividad poco conocida por diversos
factores (estudios incompletos, mala preservación de
la fauna), pero la adquisición de animales se infiere
por la presencia de restos óseos, por un instrumental
relacionado con el procesado/consumo de carne y
tuétano abundante, y el trabajo de pieles (Ma r t í n e z -
Mo r e n o et al. ep a).
Pero no se puede sostener que durante el Boreal
desaparezcan tendencias técnicas como la microlitización.
La presencia de piezas esquilladas denota la talla
intencional para obtener segmentos de muy pequeño
tamaño que sólo tienen sentido formando parte de
instrumentos compuestos o enmangados. ¿Quiere decir
que esos microlitos son el sustituto de las armaduras
clásicas? No disponemos de elementos que permitan
defender esta posibilidad, pero sin embargo esta observación
nos confirma que el contexto funcional de
estos tecno-complejos no está bien definido.
La norma técnica que estamos describiendo es el
resultado de varios fenómenos que convergen. Por
un lado, se vincula con la tradición que se desarrolla
a lo largo del Paleolítico superior y se consolida
posiblemente durante el Tardiglaciar. Es en este período
cuando la microlitización se generaliza dentro
de la norma técnica, lo que implica el reemplazo
de artefactos por otros con atributos distintos, pero
funcionalmente análogos, tal y como se observa (por
ejemplo) en la métrica de los raspadores. En un tramo
temporal recurrente se generalizan los denominados
“microraspadores”, elemento técnico reconocido en
los tecno-complejos de la vertiente sur-pirenaica bajo
diferentes denominaciones culturales, pero que a partir
de ese momento se vuelven comunes y se consideran
29

diagnósticos. Eso no quiere decir que previamente
no hubiera raspadores pequeños, pero es durante
este período cuando este atributo se convierte en
normativo.
Esta sustitución de elementos técnicos por otros
análogos que implican una menor inversión en tiempo
y energía, denota y se plasma en una gestión más
intensiva del entorno local que se ejemplifica en el
cada vez más común uso de rocas de mala aptitud
para la talla, pero de las que se obtienen soportes
funcionalmente análogos para realizar las mismas
actividades. O se consolidan alternativas al empleo de
útiles específicos. Es significativo que en Parco II se
explicite la selección de sílex de buena calidad para
elaborar raspadores y dorsos que implican distancia
de transporte de 40 km, y sin embargo durante el
Boreal esos instrumentos se elaboran sobre sílex de
mediocre calidad, y sobre todo se sustituyen por cantos
tal y como señalamos en Font del Ros. En Sota
Palou su ausencia lleva a proponer que no se realizan
actividades como el trabajo de pieles, un argumento a
favor de una duración fugaz (CRPES 1985). A nuestro
entender, en este asentamiento esas tareas se realizan
con otros artefactos tal y como puede inferirse por
la presencia de cantos y manchas de ocre.
Estas alternativas simples que suponen un importante
ahorro de tiempo y energía resumen la innovación
que supone el diseño de la norma técnica postglaciar.
De ahí que consideremos que la polivalencia es estructural.
La polivalencia no es exclusivamente un
atributo funcional, que redunda en la noción de ahorro
energético. Igualmente denota que los patrones que
determinan la relación forma/función en los artefactos
de estos tecno-complejos son menos rígidos. Esto tiene
implicaciones al analizarlos desde una perspectiva
estrictamente tecno-morfológica. En el instrumental
del Boreal no existen “tipos” entendidos como artefactos
estereotipados con caracteres morfo-técnicos
discretos y recurrentes. Los “tipos” postglaciares no
están definidos en términos equiparables a lo observado
en el Paleolítico superior. Aquí posiblemente
reside la importancia que adquiere el “fondo común”,
tipológicamente un instrumental caracterizado como
“banal” pero que es un componente con una amplia
polivalencia funcional, tal y como señalan los escasos
estudios realizados (Ph i l i b e rt 2002).
Nuestra reflexión implica que esa “explosión” que
señala la norma postglaciar no puede entenderse si
no es como el resultado de un proceso que se gesta
a lo largo de una amplia escala temporal. Este antecedente
se ubicaría durante el Tardiglaciar aunque
puede retrotraerse a momentos previos (todavía poco
conocidos) de esta zona. Sabemos que durante fases
antiguas del Pleniglacial se detectan ocupaciones
humanas en la zona en el Pirineo axial, tal como
señala Montlleó (Ma n g a d o et al. 2006), dentro de un
rango cronométrico similar al de Alonsé, en las sierras
exteriores del Prepirineo central (Mo n t e s 2006). Será
interesante disponer de informaciones más precisas
sobre la cronometría de la marginal presencia humana
reconocida en la base de Margineda (c12 y c11)
(Guilaine y Ma rt z l u f f 1995), y esperar avances en el
conocimiento en la secuencia inferior de Guilanyà
(K y posibles niveles infrayacentes) (Ca s a n o va et al.
30
ep). Estos indicios podrían sugerir que el acceso a
los valles interiores del Pirineo no es tan limitado
como actualmente se supone.
Durante una amplia escala temporal (no bien precisada),
como respuesta a las constricciones medioambientales
y a partir de la disponibilidad de recursos
naturales que ofertan los valles pirenaicos comienzan
a explorarse diferentes elementos técnicos (gestión
de materiales locales, métodos alternativos a la talla
microlaminar clásica, microlitización, polivalencia
funcional) que están presentes pero tienen un papel
secundario dentro de esos tecno-complejos.
En nuestra revisión, al repasar los diferentes
componentes de la norma técnica postglaciar encontrábamos
recurrencias que denotan la presencia de
esos elementos en períodos previos, señalados como
antecedentes de ese desarrollo. Posiblemente, al final
del Preboreal y especialmente en el Boreal, esas
tendencias convergen y se combinan, estructurando
una norma técnica alternativa. Esa eclosión produce
una imagen de ruptura, especialmente cuando atendemos
exclusivamente a criterios de orden estilístico
o tecno-tipológico (la rarificación de armaduras es
un buen ejemplo). No creemos que sea un proceso
evolutivo lineal o gradual, sino que es durante este
momento en el que ese fenómeno de combinación
de tendencias latentes se amplifica y se lleva hasta
el paroxismo, lo que lleva a calificarlo como “atípico”,
o “situacional”, calificativos que habitualmente
acompañan a esta opción técnica.
Hasta el momento no hemos analizado la dimensión
espacial de este fenómeno, centrándonos exclusivamente
en los yacimientos de la zona del Pirineo oriental.
Pero esta pauta tiene una expansión geográfica que
puede rastrearse en regiones adyacentes. En Molí del
Salt se describe un proceso análogo al señalarse una
ruptura entre un tecno-complejo adscrito al Epipaleolítico
microlaminar (nivel A Sup) y un componente
denominado “Mesolítico de muescas y denticulados”
(nivel Sup) (Va q u e r o et al. 2006). A nivel tecno-estilístico
ese conjunto microlaminar se corresponde con
Guilanyà E, Margineda c10-c8 y Parco-cueva nivel Ic y
Ib, posicionándose en el mismo rango crono-climático.
De igual forma, el conjunto Boreal tiene paralelos de
tendencia técnica y cronométrica con Font del Ros,
Guilanyà C, Margineda c4 y Sota Palou.
Apuntamos que Filador presenta una fasificación
no muy distinta a la que estamos definiendo. Se ha
señalado que los niveles basales adscritos al Epipaleolítico
microlaminar continúan con un Epipaleolítico
geométrico antiguo y la secuencia termina con un
nivel superior cuya atribución es objeto de discusión
(Fu l l o l a-Pe r i c o t et al. 1995; al d ay 2002a; Cava 2004;
Ga r c í a-Ar g ü e l l e s et al. 2005). A nuestro entender,
Filador 9-8 registra ese Epipaleolítico microlaminar
dentro de un rango cronométrico similar al de
Margineda c10 y c8, Guilanyà E y Parco-cueva Ic y
Ib; conjuntos que consideramos deben adscribirse al
Aziliense. Por otro lado, el paso entre esos tecno-complejos
de puntas y láminas de dorso hacia triángulos
y segmentos microlíticos observado en Parco-cueva Ia
y Margineda c6, en Filador (7-4) parece producirse
entre el Younger Dryas y el Preboreal antiguo, lo que
tampoco es contradictorio con lo expuesto en este

artículo, máxime si tenemos en cuenta los problemas
de resolución cronométrica señalados para este tramo.
La abundancia de denticulados de Filador 2 en un
rango cronométrico Boreal, es afín con lo descrito
en los yacimientos surpirenaicos.
Desde esta perspectiva, la adscripción Epipaleolítico
geométrico con cronologías antiguas propuesta para
Parco Ia y Filador 7-4 (Fu l l o l a-Pe r i c o t et al. 1995;
Fu l l o l a-Pe r i c o t 2001; Ma n g a d o et al. 2002; ga r c í aar
g ü e l l e s et al. 2005) no se corresponde ni con las
recurrencias tecno-tipológicas observadas en la vertiente
surpirenaica, ni como veremos más adelante con el
marco radiométrico en el que se desarrolla esta fase.
Sin embargo, tienen paralelos con Margineda c6, en un
rango cronométrico no muy preciso pero que puede
asumirse provisionalmente a partir de su posición
estratigráfica. Esos paralelos tecno-tipológicos entre
Parco I y Filador con Margineda c6 son señalados al
englobarlos dentro del Sauveterriense antiguo (Cava
1994; 2004). Esto sugiere que la dinámica observada
en los Pirineos surorientales no es un fenómeno
restringido a esta zona, sino que se resigue por el
noreste peninsular.
Al mismo tiempo, consideramos que los tecno-complejos
“clásicos” de Filador o Parco denotan una pauta
de cambio tecno-tipológico equiparable al descrito en
este estudio. Somos conscientes que son necesarias
informaciones más detalladas sobre los sistemas técnicos
de esos conjuntos líticos (en los términos que
hemos expuesto en nuestro estudio) y no debemos
restringirnos exclusivamente a las tendencias tipológicas;
pero la recurrencia entre estos indicadores y
el marco cronométrico permite proponer que pueden
integrarse dentro de la propuesta de secuenciación
que estamos definiendo.
Otro aspecto relevante es que estos tecno-complejos
se reconocen a lo largo de la vertiente sur de los Pirineos
occidentales y centrales, y el valle del Ebro. En
un ingente número de yacimientos de esta región se
describe una norma técnica formal y estructuralmente
similar a la desglosada en los Pirineos surorientales
(al d ay 2002a; cava 2004; mo n t e s 2001, ut r i l l a 2002).
Estos autores consideran que se puede definir un
estadio que previamente no había sido reconocido y
que se interpola dentro de la secuenciación clásica
de Fortea entre el Epipaleolítico microlaminar y el
Epipaleolítico geométrico; representando una fase
intermedia en la evolución tecno-tipológica del Postglaciar,
que denominan Epipaleolítico o Mesolítico de
muescas y denticulados, debido al peso que adquiere
el instrumental de fondo común (Ba r a n d i a r á n y Cava
1992; Al d ay 2002a; Cava 2004, Va q u e r o et al. 2006), o
Epipaleolítico macrolítico debido al arcaico aspecto de
los retocados y la abundancia de utillaje sobre canto
(ut r i l l a 2002a; Mo n t e s 2001; 2006). Es sintomático
que dos elementos destacados en la tendencia que
describimos, se utilicen para definir este momento.
Varios argumentos sugieren un estrecho nexo con la
norma técnica postglaciar de los Pirineos orientales,
entre ellos destaca que a nivel cronométrico se posicionan
entre el final del Preboreal y Boreal.
Esta homogeneidad permite plantear si finalmente
pueden integrarse dentro de un mismo marco tecno-
tipológico, o si se prefiere, configuran un horizonte
“cultural” (Al d ay 2002a; Cava 2004). Esta posibilidad
merecerá ser discutida en futuras reflexiones, aunque
en estos momentos consideramos que más interesante
que compartimentar ese proceso, es analizar el
proceso en sí; es decir, precisar cómo se consolida
esa norma técnica articulada a partir de parámetros
como la simplificación y la polivalencia. Bajo nuestra
perspectiva, los cambios que se operan dentro de este
período no definen una “fase cultural”, describen la
culminación de una tendencia de fondo cuyo inicio
ubicamos provisionalmente en el Bolling/Allerod y
que perdura hasta la aparición de la economía de
producción. Más que definir un estadio tecno-tipológico,
nos interesa considerarlo como un ciclo en el
que se incide progresivamente en la intensificación de
la gestión de los recursos locales y la subsistencia se
diversifica hacia segmentos ecológicos y recursos que
previamente o no eran explotados, o eran marginales.
En este sentido, esta opción describe una trayectoria
común a las “economías de amplio espectro”, proceso
con paralelos dentro de los cazadores-recolectores
de numerosas regiones del planeta; que eclosionan
durante el Holoceno, pero se identifican como un
fenómeno que se gesta durante el Tardiglaciar.
6. La “desaparición” de la norma técnica
postglaciar y el origen del Neolítico
Hasta el momento nuestra reflexión se ha focalizado
en determinar si puede mantenerse esa imagen rupturista
que ha definido la norma técnica del Postglaciar.
Bajo nuestro punto de vista, existen elementos que
vehiculan la trayectoria desarrollada durante el Tardiglaciar
y el Boreal. Hemos visto cómo determinados
elementos técnicos diagnósticos aparecen de forma
recurrente. Esa sucesión tecno-tipológica se registra
en diferentes secuencias estratigráficas, muchas de
ellas parciales y que no pueden considerarse como
continuas (y cuando son definidas como tales no están
exentas de problemas), pero que permiten establecer
correlaciones entre diferentes tecno-complejos, dentro
de un cuadro temporal reiterativo y ordenado.
¿Pero esa norma técnica continúa? Se ha sugerido
que la temprana irrupción del Neolítico en el arco
surpirenaico no puede entenderse si no es con el
concurso de los cazadores-recolectores que actuarían
como agentes de difusión de determinados avances
técnicos (cerámica) y subsistenciales (vegetales y
animales domésticos). Estos avances circularían por
las redes sociales consolidadas durante el Holoceno
antiguos y esos mecanismos de interacción funcionarían
como soporte físico imprescindible en la aceptación,
integración y transmisión de esas innovaciones. Así,
en Margineda o Forcas II se ha propuesto que la
aculturación del sustrato poblacional explica el paso
desde la predación hacia la producción de domesticados
(Pe t i t 2001; ut r i l l a y ma z o 1997). Esta aseveración
merece ser analizada.
Los asentamientos que durante el Boreal presentan
esa norma técnica no tienen continuidad excepto
Forcas II, pero eso no quiere decir que esa norma
técnica desaparezca. Existe consenso en vincular estos
tecno-complejos con el denominado Epipaleolítico ge-
31

ométrico en los términos definidos por Alday (2002a)
o Cava (2004). Los atributos generales son similares
a los observados durante el Boreal pero registran
la progresiva aparición de trapecios y triángulos de
grandes dimensiones (las armaduras “largas”) en oposición
a los microlitos geométricos. Estas armaduras
son adscritas a un contexto tipológico tardenoide
(para su discusión nos remitimos a al d ay 2002b) lo
que denota al menos dos implicaciones.
Por un lado, esas armaduras definen la generalización
del arco. Las modificaciones relacionadas con
el enmangue y fracturas de impacto señalan su uso
como puntas de flecha, aunque se emplean en otras
actividades (Do m i n g o-Ma r t í n e z 2004). Aunque esta innovación
tecnológica podría retrotraerse al Tardiglaciar
(Th e v e n i n 1997) este extremo, hasta el momento, no
se ha demostrado de forma concluyente. Un ejemplo
clásico lo proporciona Stellmoor (Alemania), en el
que en 25 animales se han diagnosticado impactos
y fracturas, muchas de ellas alojando proyectiles
(puntas o fragmentos de dorso) insertados sobre las
vértebras de las presas (Br at l u n d 1991). Su contexto
cronológico (final Younger Dryas/inicio Preboreal), es
anterior a la aparición de las armaduras tardenoides.
Sin embargo no tienen por qué ser flechas disparadas
con arco, pueden ser dardos astados lanzados con
propulsor.
Por otro lado, al considerar las armaduras largas
como elementos de seriación crono-cultural debe
señalarse que estos artefactos aparecen antes del
Epipaleolítico geométrico y perduran hasta más allá
del Neolítico antiguo (Ro z o y 1978). Esta observación
indica que son componentes con un dilatado rango
temporal y crono-cultural, lo que limita su capacidad
para elaborar proposiciones de seriación tecno-tipológica,
que en muchos casos se han articulado a partir
de colecciones procedentes de excavaciones antiguas,
de las que no se dispone de un control riguroso de
los contextos en los que aparecen y en las que probablemente
se produjeron importantes sesgos en su
estudio, al focalizar la atención en la búsqueda de
los considerados “fósiles directores”. Es necesario ser
prudentes a la hora de elaborar esquemas evolutivos
a partir de las variaciones estilísticas de las armaduras,
especialmente cuando en algunos yacimientos
que estamos discutiendo existen argumentos de orden
tafonómico que afectan a la integridad y coherencia
de los contextos sedimentarios y de los conjuntos
asociados (véase las observaciones referentes a Margineda
que retomaremos a continuación).
Paralelamente, se ha propuesto que la continuidad
que conecta la norma técnica señalada en los yacimientos
surpirenaicos con el ámbito del Epipaleolítico
geométrico, podría expresar la consolidación de una
estructura territorial que vincularía la Depresión del
Ebro (Ribera Alavesa, bajo Ebro), la vertiente sur
del Pirineo y el litoral mediterráneo (Cava 2004).
Así, a partir del Boreal la elección de Columbella
rustica como elemento ornamental es un fenómeno
reiterativo y con una distribución geográfica que
implica distancias de transporte superiores a los 300
km, detectándose por toda la vertiente surpirenaica
(Guilanyà, Font del Ros, Margineda, Forcas II, Legunova,
Zatoya, Aizpea), alto Ebro (Atxoste, Fuente
32
Hoz, Kanpanoste y Kanpanoste Goikoa) y bajo
Ebro (Baños, Botiqueria, Ángel 1, Costalena) (cava
2004). No es nuestro objetivo realizar un catálogo
exhaustivo sobre un ornamento común por toda la
vertiente norpirenaica y el Mediterráneo occidental
(desde Provenza-Rousillón hasta la región valenciana)
y que perdura hasta el Calcolítico (Ba r g e-ma h i e u et
al. 1991). Esa amplia distribución espacio-temporal
más que considerarlo definitorio, pemite argumentar
que si traza un ámbito de interacción social, no es
exclusivo de este período.
Pero este fenómeno es interesante, ya que permite
sugerir la existencia de redes de interacción social
que vinculan una amplia región geográfica por la que
circulan objetos, ideas y personas. Este ornamento
podría ser un indicador de esa red regional de larga
duración temporal y que se podría consolidar con
anterioridad (durante el Tardiglaciar?), observación
que merecería ser testada. Con esta reflexión queremos
señalar que esa noción de articulación territorial que
sirve de soporte para la expansión del Neolítico, a
partir de una vía natural como el Segre (cava 1994;
Pe t i t 2001; ut r i l l a 2002a, b); en todo caso denota
que esta zona se integra dentro de un ámbito geográfico
más amplio y con un rango temporal más
dilatado que el propuesto para explicar la aparición
del Neolítico.
El análisis del marco cronométrico proporciona
otros elementos de reflexión. Las fechas que señalan
la aparición del Neolítico en Margineda, Chaves, Parco,
Forcas II y Font del Ros se circunscriben dentro
de un rango temporal antiguo, afirmación no exenta
de polémica, o que al menos no goza de consenso
(Be r n a b e u et al. 1999; Zi l h a o 2001). Para analizar
este extremo hemos elaborado una tabla en la que se
recogen las dataciones de estos yacimientos siguiendo
la misma sistemática que la empleada para las fechas
del Tardiglaciar/Holoceno, es decir, aplicando el modelo
de calibración SFCP en este tramo cronométrico es
equivalente a la curva Intcal04, tratando la desviación
estándar con 2δ y expresando los resultados en años
cal BP (tabla 2).
En los yacimientos que dispongan ocupaciones en
el Boreal (Margineda c4, Font del Ros SG) se representará
la distribución gaussiana proporcionada por el
fechado más reciente; excepto Forcas II, en el que se
compara los niveles II y IV adscritos al Epipaleolítico
geométrico con los niveles neolíticos. Estos resultados
permiten emitir varias inferencias (figura 7).
Un primer elemento a destacar es que durante el
Holoceno, Chaves y Parco no registran ocupaciones
que puedan atribuirse al Preboreal y Boreal, por lo
que puede asegurarse que no existen elementos de
continuidad entre uno y otro período. Sin embargo,
esa situación debe matizarse en los restantes.
Entre Margineda c4 y c3 (Neolítico antiguo) se
detecta un hiato cronométrico. Dentro de estas fechas
se ha incluido la interfase c3/4 que se asigna al Neolítico
antiguo. En ese nivel se excavaron ocupaciones
y fosas de almacenamiento y se ha propuesto que la
instalación de las comunidades agro-pastoras supondría
la destrucción de los niveles de Mesolítico final (o si
se prefiere, Epipaleolítico geométrico), inferida por
la presencia de las armaduras tardenoides (Guilaine

YACIMIENTO NIVEL # LAB BP STD MAT 14C Cal BP (P
95%)
OBSERVACIONES
MARG-C4SUP Ly-3291 8210 180 C CONV 9630 - 8630 MESOLITICO
Marg-C3/4 Ly-3290 6820 170 C CONV 7990 - 7390 NEOLITICO ANTIGUO
MARGINEDA Marg-C3b-f3 Ly-3289 6850 150 C CONV 7980 - 7460 NEOLITICO ANTIGUO
Marg-C3b-f3b Ly-2839 6670 120 C CONV 7730 - 7370 NEOLITICO ANTIGUO
Marg-C3a-f1 Ly-3288 6640 160 C CONV 7800 - 7240 NEOLITICO ANTIGUO
FR-SG6 Beta-210733 7800 50 Cor AMS 8700 - 8460 MESOLITICO
FR-NIV UBAR-186 6980 390 C CONV 8570 - 7130 HABITAT NEOLITICO
FR-NIV AA-16498 6561 56 C AMS 7580 - 7380 HABITAT NEOLITICO
FR-E33 AA-16501 6307 68 C AMS 7400 - 7080 FOSA E-33
FONT ROS FR-E36 AA-16502 6370 57 C AMS 7460 - 7180 FOSA E-36
FR-E15 AA-16499 6243 56 C AMS 7330 - 6970 FOSA E-15
FR-E21 AA-16500 6058 79 C AMS 7180 - 6700 FOSA E-21
Forcas II-1b Beta-59997 8650 70 C 9810 - 9490 EPIPAL-MACROLITICO
NIVEL 2 Gif-N-22686 7240 40 C 8190 - 7950 EPIPAL-GEOMETRICO
NIVEL 4 Beta-59995 7090 340 C 8590 - 7310 EPIPAL-GEOMETRICO
NIVEL 5 Gif-N-22687 6970 130 C 8050 - 7570 NEOLITICO ANTIGUO
FORCAS II NIVEL 5 Beta-60773 6940 90 C 7970 - 7610 NEOLITICO ANTIGUO
NIVEL 6 Gif-N-22688 6900 45 C 7840 - 7640 NEOLITICO ANTIGUO
NIVEL 8 GrN-22689 6880 190 C 8090 - 7410 NEOLITICO ANTIGUO
For2 B sup Beta-59998 6090 180 C 7380 - 6540 NEOLITICO ANTIGUO
IB-1 GrN-12683 6670 70 7660 - 7420 NEOLITICO ANTIGUO
IB-2 GrN-12685 6650 80 7650 - 7410 NEOLITICO ANTIGUO
IB-3 GrN-13604 6490 80 7560 - 7240 NEOLITICO ANTIGUO
IB-4 CSIC-378 6460 70 7490 - 7250 NEOLITICO ANTIGUO
IB-5 GrN-13605 6330 70 7430 - 7110 NEOLITICO ANTIGUO
CHAVES IA-1 GrN-13602 6330 90 7480 - 7040 NEOLITICO ANTIGUO
IA-2 GrN-13603 6260 100 7420 - 6900 NEOLITICO ANTIGUO
IA-3 CSIC-379 6230 70 7330 - 6930 NEOLITICO ANTIGUO
IA-4 CSIC-381 6120 70 7240 - 6800 NEOLITICO ANTIGUO
Neo_tall1 6450 230 C 7780 - 6820 EPICARDIAL
Neo_tall2 6170 70 C 7250 - 6890 EPICARDIAL
PARCO Neo_Mal 5790 170 C 7270 - 6750 EPICARDIAL
Neo_EE1 6120 90 C 7030 - 6230 FOSA EPICARDIAL
Tabla 2. Dataciones radiométricas disponibles para los yacimientos de la vertiente sur de los Pirineos orientales referidas al
tránsito Boreal/Neolítico antiguo incluidos en este estudio. Las referencias de las que proceden estas series radiométricas son:
1. Balma Margineda (guilaine y ma rt z l u f f 1995). 2. Font del Ros (Bo r d a s et al. 1996; Pa l l a r é s et al 1997). 3. Forcas II (Ut r i l l a
y Ma z o 1997). 4. Chaves (Ut r i l l a 2002). 5. Parco (Pe t i t 2001). Siempre que ha sido posible se menciona el contexto arqueológico
de procedencia, la referencia de laboratorio, el tipo de muestra (en este caso todas las dataciones son sobre carbón (C) y el
método de tratamiento de la muestra (CON (convencional) o AMS). Los rangos cronométricos se han obtenido a partir del
modelo de calibración SFCP 2005 (We n i n g e r et al. 2006) que en este tramo cronométrico es idéntico a los obtenidos por la
curva IntCal04 y expresan rangos calendáricos en años cal BP con dos sigmas (p= 95%).
y Ma rt z l u f f 1995). Sin embargo estos artefactos podrían
ser elementos intrusivos asociados a las fosas
de almacenamiento neolíticas, generando lo que se ha
definido como un “contexto arqueológico aparente”
(Be r n a b e u et al. 1999). Aunque hemos advertido que
las armaduras tardenoides tienen un largo recorrido
temporal en Margineda nos inclinamos por pensar que
esos artefactos avalan una observación sostenida en
este artículo, que pasa por considerar esta secuencia
como acreedora de una compleja historia tafonómica.
No creemos que se pueda argumentar a favor de
una destrucción sistemática de un posible horizonte
Mesolítico final durante el Neolítico; y teniendo en
cuenta los extremos de las distribuciones gaussianas
de c4 y c3 se detecta un hiato cronométrico de 700
años. Este intervalo es lo suficientemente amplio
como para sospechar que no hay continuidad entre
las ocupaciones neolíticas y el sustrato anterior.
En Font del Ros se excavó una superficie de
hábitat de 110 m 2 a la que se asocian 45 fosas de al-
macenamiento. El mal estado de conservación del
material dificulta su diagnosis crono-cultural, pero
se reconocen cereales domésticos, estilos cerámicos,
talla microlaminar y armaduras tardenoides que lo
adscriben al Neolítico antiguo (Bo r d a s et al. 1996;
Pa l l a r é s et al. 1997). La serie radiométrica posiciona
esta ocupación dentro del Atlántico siendo ligeramente
más reciente que la serie de Margineda. Es interesante
observar que la alta desviación estándar de la
fecha UBAR-186 conecta la horquilla neolítica con
SG. Este rango cronométrico es corregido por AA-
16498, aunque las dataciones del nivel de ocupación
son más antiguas que las de las fosas, lo que puede
reflejar el denominado efecto “madera vieja” (Zi l h a o
2001). Teniendo en cuenta estos problemas, si nos
centramos en las fechas AMS de las fosas se detecta
33

Fig. 9. Gráfico generado con la versión Mayo 2006 de CalPal (We n i n g e r et al. 2006) en el que se representan las distribuciones
cronométricas de los fechados BP calibrados (cal BP) con 2δ de la tabla 2, comparado con las variaciones del contenido del
Δ18 O registradas en el ice-core GRIP-SS09. Se ha desglosado la serie radiométrica de Forcas II diferenciando el nivel atribuido
al Epipaleolítico macrolítico (gris oscuro) y Epipaleolítico geométrico (EG) con la serie neolítica (N) (Ut r i l l a y Ma z o 1997).
Paralelamente, en Margineda y Font del Ros se posiciona la datación más reciente atribuida a los tecno-complejos del Boreal
(MARG-4 SUP y FR-SG6) (gris oscuro).
un décalage con la datación del Boreal de cerca de
1.000 años calendáricos. En este caso las armaduras
tardenoides se recuperan en contextos neolíticos que
no pueden considerarse “aparentes” como se apunta
en Margineda.
Forcas II presenta un problema distinto. Nos ha
parecido oportuno desdoblar esa serie entre el conjunto
Epipaleolítico geométrico y Neolítico. Como se
comentó, el nivel I tiene características similares y
un rango cronométrico homólogo a los tecno-complejos
del Boreal. Los niveles II y IV se asignan a un
Epipaleolítico geométrico con elementos tardenoides
y se posicionan en la transición Boreal/Atlántico,
registrándose un hiato temporal de 2.000 años solares
con respecto al nivel anterior. Sin embargo, la
posición cronométrica de los niveles de Epipaleolítico
geométrico se interpola en el hiato entre los conjuntos
del Boreal y Neolíticos de Margineda y Font del
34
Ros, lo que señala que a nivel radiométrico no existe
contradicción estratigráfica entre la norma técnica
postglaciar y el Epipaleolítico geométrico y podría
confirmar que conforman un mismo filum tecnotipológico
(sg. Al d ay 2002a; Cava 2004).
Sobre estos niveles se desarrolla una secuencia
compuesta por tres niveles adscritos al Neolítico
antiguo (V, VI y VIII) con fechas que se encabalgan
con el rango cronométrico del Epipaleolítico geométrico.
En este caso, no puede descartarse que los
niveles epipaleolíticos presenten problemas similares
a los mencionados en Margineda c3 y esa atribución
establecida a partir de elementos tardenoides, pudiera
corresponder a elementos intrusivos. De hecho, los
elementos cerámicos de los niveles neolíticos V y VI
no son muy numerosos (tal y como reconocen los
autores), al mismo tiempo que se afirma que se detectan
intrusiones entre los niveles neolíticos (Ut r i l l a

y ma z o 1997; Ut r i l l a 2002b), por lo que no puede
descartarse que pudieran darse fenómenos similares
entre los niveles neolíticos y epipaleolíticos. Es decir,
no puede excluirse que los indicadores tardenoides
provengan de los niveles neolíticos. Serán necesarias
informaciones más precisas para evaluar el significado
de esos niveles definidos como Neolítico antiguo.
En todos los yacimientos analizados se detecta un
importante rango temporal en el que son desocupados,
o al menos no registran elementos que sugieran su
ocupación (Cava 2004), excepto Forcas II, que se desmarca
de esta tendencia. La pertinencia de la crítica
referida a los “contextos arqueológicos aparentes” nos
parece razonable y debe ser retenida, pero no es una
explicación totalmente satisfactoria. Puede que los
elementos tardenoides de Margineda c4 o Forcas II
procedan de niveles neolíticos, pero este argumento
no es definitivo ya que las armaduras largas aparecen
en contextos de Epipaleolítico geométrico sin ocupaciones
neolíticas lo que implica que esos artefactos
están presentes en los Pirineos, el alto y bajo Ebro
con anterioridad al Neolítico antiguo (Ba r a n d i a r á n y
Cava 1994; ut r i l l a y ma z o 1997).
Se ha señalado que el cambio de las armaduras con
retoque abrupto hacia las de doble bisel podría ser
un elemento estilístico diferenciador en este proceso
(al d ay 2002b), pero no siempre es así. Armaduras con
retoque abrupto aparecen en contextos neolíticos sin
posibilidad que sean intrusivas, como se señala en
Font del Ros (Bo r d a s et al. 1996). Esta observación
confirma que los elementos tardenoides tienen una
larga perduración temporal y serán necesarios estudios
estilísticos más detallados, especialmente a partir de
conjuntos recuperados en contextos no ambiguos, para
determinar si se pueden derivar tendencias evolutivas
pertinentes.
Admitiendo el interés que entraña la discusión sobre
la presencia o ausencia de armaduras, esta cuestión
finalmente no explica la precocidad de la neolitización
en el arco pirenaico, y el marco radiométrico
de Forcas II, Margineda c3, Font del Ros N, Chaves
y Parco señala implicaciones sugestivas. Por un lado
señalan que en esta zona la aparición del neolítico
antiguo (siendo muy conservadores) se ubica hacia
el 7500 cal BP, quizás un poco antes si se introduce
Forcas II. Aunque la serie de Forcas II puede presentar
problemas de resolución contextual y es más antigua
que esa fecha, no se desmarca excesivamente del
rango proporcionado por Margineda c3, que aunque
menos preciso se ubica entre el 7700-7200 cal BP.
De igual forma, la serie de Font del Ros, teniendo en
cuenta los problemas antes mencionados, sugiere un
rango entre el 7400-6800 cal BP, lo que seguramente
implica que este conjunto de fosas de almacenamiento
presenta cierta diacronía interna. Dentro de
esta franja cronométrica tampoco parecen disonar
Chaves (con dataciones entre 7600-7000 cal BP) y
Parco, este último más reciente y con una posición
cronométrica difícil de establecer (Pe t i t 2001). Estos
casos definen estilos cerámicos diferentes: cardial en
Chaves, epicardial en Parco.
Estas series se incluyen dentro de un rango cronométrico
antiguo en relación con la aparición del
Neolítico en la península. Esa redundancia en la
antigüedad de las fechas sugiere que el Neolítico de
la zona pirenaica es prácticamente sincrónico con el
que se registra a lo largo de la fachada mediterránea
y atlántica y que sustenta la hipótesis de una colonización
pionera vía marítima (Zi l h a o 2001). Esta
observación se articula a partir de un limitado número
de yacimientos con dataciones escasas, muchas
de ellas con baja precisión radiométrica y obtenidas
en contextos con problemas no muy distintos a los
mencionados en los yacimientos pirenaicos (Be r n a b e u
et al. 1999). Esto se aprecia al observar que generalmente
las tendencias centrales son antiguas pero con
altas desviaciones estándar, por lo que al calibrarse
proporcionan rangos con un interés relativo a la hora
de definir la posición cronométrica de esos conjuntos.
Incluso en casos para los que se dispone de nuevas
fechas, como Or (yacimiento emblemático dentro de
este modelo), las nuevas dataciones AMS sobre huesos
de domesticados o semillas de cereales, sugiere que la
afirmación de la prioridad de la vía marítima, desde
un punto de vista radiométrico, no es tan definitiva
como se ha propuesto (contra Zi l h a o 2001).
Esta observación no es anecdótica. La exhaustiva
base de datos elaborada por Cabanilles y Martí, que
recoge la práctica totalidad del registro cronométrico
peninsular hasta inicios del 2000 (ver anexos Ca b a n il
l e s y Ma r t í 2002), permite realizar varias inferencias.
La primera, que si algo caracteriza a la mayoría de
estas dataciones es su imprecisión, siendo habituales
rangos cronométricos superiores al milenio (en
algunos casos más de tres mil años) por lo que esa
noción de indicadores temporales “precisos” debe
relativizarse. Otra inferencia que merece destacarse,
ya que afecta a los yacimientos que estamos tratando,
es asignar los niveles V, VI y VIII de Forcas II
dentro del Epipaleolítico geométrico, adscripción que
no es la otorgada por Utrilla y Mazo (1997). Aunque
compartimos la sospecha que pueden ser “contextos
aparentes”, pero sin embargo no disponemos de
elementos con los que verificar esta posibilidad, no
es lícito asignarlos a otra fase crono-cultural de la
forma que lo hacen Cabanilles y Martí (2002). Serán
necesarios análisis más detallados para determinar la
resolución de un conjunto, en el que es llamativa su
antigüedad y se desmarca de la tendencia del resto
de los sitios pirenaicos, aunque tampoco excesivamente,
tal y como hemos mencionado (por ejemplo
de Margineda c3).
Pero dejando de lado esta disonancia, al revisar las
dataciones neolíticas, los yacimientos pirenaicos están
presentes en esos listados con fechas homólogas a las
de los yacimientos del litoral y en muchos casos con
rangos cronométricos más precisos. Así, las fosas de
almacenamiento de Font del Ros (Bo r d a s et al. 1996),
contextos de corta duración y que difícilmente pueden
considerarse “aparentes” en los términos señalados por
Bernabeu et al. (1999), presentan rangos cronométricos
similares a muchos asentamientos del litoral.
Somos conscientes que esta cuestión merece un
análisis detallado que supondría alargar en exceso este
artículo. Pero esta reflexión sugiere que actualmente
no se puede determinar la existencia de un proceso
de aculturación del sustrato poblacional ante una
posible “ola neolitizante” pirenaica que penetra por
35

el valle del Segre. En esos contextos se detecta un
largo lapso temporal entre los momentos adscritos
a las economías de predación y la aparición de la
economía de producción. Sin embargo, este “agujero”
temporal no limita el interés que encierra la temprana
aparición en los Pirineos de artefactos líticos
con brillo de cereal (Forcas II y Chaves) (Za Pata et
al. 2004) o cereales almacenados en silos (Font del
Ros N, Margineda c3) (Pa l l a r é s et al. 1997). Aunque
no deben desecharse las advertencias de Bernabeu
et al. (1999), explicitamos que esta posibilidad no
siempre es buena explicación. En los próximos años
esta cuestión proporcionará argumentos que podrían
confirmar que la aparición de la economía de producción
en la Península Ibérica es un proceso más
complejo de lo que se ha venido considerando.
7. Discusión y perspectivas de futuro:
trazando la expansión humana por los
Pirineos orientales durante el Tardiglaciar y
Holoceno antiguo
En este artículo pretendíamos analizar las transformaciones
de los tecno-complejos del Postglaciar
del sur de los Pirineos orientales. Los atributos que
caracterizan Font del Ros SG, Margineda c4, Balma
Guilanyà C o Sota Palou han propiciado una imagen
“rupturista” al considerar que no existían elementos
que permitían relacionarlos con referentes en momentos
previos y posteriores, convirtiéndose en una
anomalía poco explicativa a la hora de analizar los
cambios operados en el Holoceno.
En esta revisión se propone que esos tecno-complejos
tienen una relación precisa a nivel sincrónico y
diacrónico entre ellos, y con otros contextos arqueológicos
considerados “típicos” del ámbito del nordeste
peninsular. Aunque ha sido un tema que hemos tratado
tangencialmente, la norma técnica enunciada en los
yacimientos del Pirineo oriental presenta semejanzas
formales, funcionales y estilísticas con los conjuntos
líticos que se están documentando a lo largo de la
vertiente sur de los Pirineos centrales y occidentales,
en la Ribera Alavesa y bajo Ebro (Al d ay 2002a; Cava
2004), en un marco cronométrico sincrónico al observado
en la vertiente sur-oriental pirenaica y que se
encabalga entre el final del Preboreal y especialmente
en el Boreal.
Paralelamente, estos tecno-complejos tienen continuidad
técnica y cronológica con el denominado
Epipaleolítico geométrico definido por la aparición
de armaduras tardenoides, y que se registra en este
ámbito geográfico (Al d ay 2002a; Cava 2004). Las peculiares
tendencias tecno-tipológicas del Boreal están
presentes en conjuntos que registran la presencia de
armaduras largas (y su correlato, el arco). Sin embargo,
en los Pirineos orientales, hasta el momento, esos
elementos tardenoides aparece durante el Neolítico
antiguo (Margineda c3, Font del Ros N) (Guilaine
y Ma rt z l u f f 1995; Bo r d a s et al. 1996), mientras que
en contextos previos no puede descartarse que sean
intrusivos (p. ej. Margineda c4).
Referir los antecedentes de esta tendencia técnica
resulta difícil ya que tecno-tipológicamente presenta
diferencias importantes con los conjuntos del Tardi-
36
glaciar. A nivel estratigráfico, la única secuencia que
permite abordar la diacronía de este proceso es Margineda,
pero diferentes factores nos hacen sospechar
que intentar establecer relaciones de continuidad entre
esos componentes no es simple ni evidente.
Se ha señalado como posible antecedente el
Sauveterriense antiguo, caracterizado por armaduras
microlíticas triangulares, tal y como proponen
Guilaine y Martzluff (1995), y es defendido a partir
de correlaciones tecno-tipológicas por Cava (2004).
Esta tendencia técnica todavía poco conocida en la
zona pirenaica, se desarrolla a lo largo del Younger
Dryas y el Preboreal antiguo, reconociéndose en
Margineda c6 y Parco-Cueva Ia. La excavación de
los niveles inferiores de la secuencia Preboreal de
Guilanyà aportará elementos con los que evaluar esta
inferencia. Otro contexto que se relaciona con esta
seriación son los niveles adscritos al Epipaleolítico
geométrico de Filador (Ga r c í a-Ar g ü e l l e s et al. 2005),
atribución que debería revisarse, y que es similar a
los conjuntos de Parco-Cueva Ia y Margineda c6.
Consideramos que estos tecno-complejos del Boreal
se pueden relacionar con las tendencias tecno-tipológicas
del Bolling/Allerod de la vertiente suroriental
de los Pirineos. En Guilanyà E, Parco-cueva Ib y Ic
y los niveles tardiglaciares de Margineda (c8-c10) es
recurrente la presencia de dorsos (puntas, laminillas)
y microraspadores. Asociaciones similares se citan en
Forcas I (Ut r i l l a 2002a) y es sintomático que en Parco
Ic y Ib se defina como Epipaleolítico microlaminar
de claro ascendente aziliense. Esto permite proponer
una relación de continuidad entre los tecno-complejos
del Tardiglaciar (durante el Bolling/Allerod y Younger
Dryas) y los del Postglaciar. En nuestra secuenciación,
Parco-Cueva Ia y Margineda c6 base se sugiere que
este desarrollo se produce en una fase poco conocida
y radiométricamente esquiva que se corresponde
con la crisis del Younger Dryas. Para corroborar
este argumento consideramos necesario disponer de
informaciones más precisas sobre los tecno-complejos
de Parco-exterior I y cómo se relacionan con los de
Parco-cueva I, ya que cronométricamente parece que
se desarrollan de forma sincrónica.
Esta propuesta presenta varias implicaciones
referidas al rol desempeñado por las innovaciones
señaladas durante el Boreal y en cómo interpretar
la aparición de esta opción técnica. Con respecto al
primer aspecto, esta tendencia no puede considerarse
como una expresión de crisis o una adaptación ante
determinadas constricciones. Este fenómeno tiene
una dilatada distribución temporal (entre el 11.000-
8.500 cal BP según el registro cronométrico de los
asentamientos surpirenaicos analizados) que puede
ponerse en relación con un proceso que se detecta
de forma paralela a lo largo de toda la vertiente surpirenaica.
Un elemento que señalaría este ámbito de
interacción territorial es la circulación de Collumbella
rustica, posible identificador de un espacio por el
que circularían objetos, ideas y personas durante el
Holoceno antiguo, o antes.
Esto permite inferir que no estamos ante una facies
situacional o que nos encontramos ante poblaciones
desconectadas de los avances que se producen durante
el Holoceno, tal y como sugiere la noción “facies de

fortuna” y epígonos similares. Sostenemos que esta
es una respuesta organizada que se manifiesta en
los ecosistemas de montaña del Pirineo pero que
también se reconoce en la zona adyacente al litoral
mediterráneo como Molí del Salt (Va q u e r o et al. 2006)
y Filador así como en los sitios de la Ribera Alavesa
y bajo Ebro (Al d ay 2002a, Cava 2004).
El significado de esta tendencia debe ponerse en
relación con una forma de implantación dentro de un
marco geográfico como el que representan los Pirineos
orientales que presenta concomitancias con modelos
generales referidos para explicar la expansión de entornos
marginales o desconocidos (Ga m b l e 1993). En un
proceso de estas características pueden diferenciarse
dos estadios: una fase pionera o exploratoria y una
segunda fase de colonización o de gestión recurrente
de esos ecosistemas. Creemos que este modelo no
puede aplicarse de forma mecánica para analizar el
proceso que se registra en esta zona, pero permite
contextualizar algunas pautas.
Si como consideramos, la respuesta técnica que
aparece en el Boreal tiene antecedentes en el Tardiglaciar
(no sabemos si antes, a partir o durante la
mejora del Bolling/Allerod), esos grupos cazadores-
recolectores se podrían caracterizar como los indicadores
de una exploración sistemática de los
valles pirenaicos interiores. Este proceso no puede
entenderse sin la configuración una red exterior de
asentamientos distribuidos a lo largo de las sierras
externas, representada por Parco, Forcas I o Chaves,
que facilitan la incursión de grupos humanos hacia
los valles interiores y de altura (Ma r t í n e z -Mo r e n o
et al. ep b). Estos lugares funcionarían como una
red de soporte (o de seguridad) ante eventualidades
relacionadas con la expansión por entornos poco
conocidos, pero que registran visitas recurrentes,
como señala Guilanyà.
Esto implica que ese proceso de exploración se
inicia con anterioridad, ya sea por gentes que provienen
del norte de los Pirineos (Ba i l l s y Fu l l o l a-Pe r i c o t
2003) o del valle del Ebro (Ma n g a d o et al. 2006), tal
y como denota Montlleó, que registra presencia humana
en el corredor del Segre (en el Pirineo axial)
durante el Pleniglacial. Será interesante reconocer
otras ocupaciones humanas en los valles interiores
durante el estadial GS-2b —momento en que se posiciona
Montlleó—, es decir, 5.000 años calendáricos
antes de las primeras ocupaciones detectadas en las
fases antiguas del GI-1, en Guilanyà, Margineda o
Parco-cueva I.
Ese vacío ocupacional no es tal. La presencia
humana se detecta a lo largo del arco externo prepirenaico
en el que se posiciona la secuencia de Parco
(III-IX), Forcas I (XIV-XIII) y Chaves II, conjuntos
que no han sido tratados en este estudio, pero que se
interpolan dentro de esta franja temporal (Ma r t í n e z -
Mo r e n o et al. ep b). Sin embargo, en los valles
interiores no se registra ocupación humana, lo que
podría ser consecuencia de las extremas condiciones
ambientales de los Pirineos durante este período. Las
limitadas informaciones sobre los niveles C12 y C11
de Margineda atribuidas al Dryas antiguo (Guilaine
y Ma rt z l u f f 1995) o el nivel inferior de Guilanyà K
podrían ser indicadores que ese proceso de explora-
ción penetra por los valles interiores y de altura en
un momento climático frío.
Es sintomático que este proceso de visita recurrente
de los valles interiores se desarrolle a partir del
GI-1. Durante este período, se detecta la reocupación
en vastas regiones de Europa central y oriental que
durante el Pleniglacial son abandonadas. Ese proceso
reconocido a partir de la denominación Federmesser,
presenta unas características tecno-tipológicas equiparables
al Aziliense (Bo d u y Va l e n t i n 1997). Dejando
de lado este aspecto de orden tipológico, nos interesa
subrayar que ese proceso de expansión por nuevos
espacios es equiparable y se produce en el mismo
rango crono-climático que el que se registra en los
Pirineos orientales.
Durante ese período se desarrollan una serie de
tecno-complejos con características recurrentes que
se reconocen en distintas secuencias arqueológicas de
los Pirineos orientales (Guilanyà, Margineda, Parco y
Chaves) asignados al Aziliense. Proponemos utilizar
este nominativo para definir una “expansión aziliense”,
entendida como la extensión hacia ecosistemas
prácticamente desérticos con una presencia humana
marginal, coincidiendo con la mejora climática que
se produce durante el ciclo Bolling/Allerod. Este proceso
presenta similitudes con esa expansión humana
detectada por Centroeuropa en el Tardiglaciar.
La frecuentación de los valles interiores permite
reconocer qué recursos ofertan esos ecosistemas y
provee de informaciones básicas sobre la biodiversidad
ambiental, como pueden ser ciclos naturales
que rigen la presencia de animales y plantas, disponibilidad
de materias primas; por citar sólo dos
parámetros relevantes que definen el cuándo y el
cómo, cuestiones básicas para organizar cualquier
estrategia de subsistencia en entornos tan constrictivos
y demandantes como los ecosistemas de montaña
(Ma r t í n e z -Mo r e n o 1997).
Es sugerente que durante esta fase de colonización
se detecte el transporte de sílex de larga distancia y
que podría proceder del valle del Ebro, como se ha
propuesto para los niveles tardiglaciares de Margineda
(Ma rt z l u f f 2006). Esto confirmaría el remonte del
curso del Segre hasta internarse por el Valira, un
valle lateral en el interior del macizo pirenaico. Sin
embargo, esta ruta podría utilizarse durante el Pleniglacial
tal y como señala el asentamiento de Montlleó
(en la Cerdanya), un altiplano en el Pirineo axial. Las
observaciones referidas a las materias primas señalan
su conexión con la vertiente norpirenaica (zona del
Canigó), aunque no se descarta que parte del material
provenga de la vertiente sur de los Prepirineos
orientales (Ma n g a d o et al. 2006).
Durante este período se gestan variaciones importantes
dentro del sistema técnico entre las que
destaca la incorporación de rocas locales que propicia
cambios en los sistemas de talla para rentabilizar las
propiedades de las materias primas, o el desarrollo
de un instrumental polivalente en el que el fondo
común tiene un peso cada vez más importante. Esta
alternativa se contrapone al escenario descrito para
los asentamientos de montaña en los que la caza de
animales de roquedo es una actividad “especializada”
37

tal y como se propone en el Cantábrico en el Paleolítico
superior final (St r a u s 1992).
Estas tendencias latentes durante el Bolling/Allerod
progresivamente se amplifican durante el tránsito
Pleistoceno/Holoceno hasta consolidarse durante el
Boreal. En este período esos atributos configuran
una norma técnica difícil de reconocer cuando centramos
nuestra atención exclusivamente en criterios
morfo-estilísticos, ya que sobre esos artefactos se han
operado importantes transformaciones al responder
a un diseño técnico basado en principios como la
simplificación y polivalencia. Estas propiedades están
presentes en el instrumental del Paleolítico superior,
pero durante este período la relación forma/función
no es exclusivamente una característica funcional;
posiblemente tiene implicaciones de orden conductual
(Gi b s o n 1993) tal y como demuestra la reiteración de
tipos discretos con morfologías estereotipadas, hecho
que está en la base de las seriaciones tipológicas
elaboradas para este periodo.
Se está comenzando a analizar si los tecno-complejos
del Magdaleniense medio-final de esta zona
presentan un desarrollo polimórfico (La n g l a i s 2004),
observación sugerente ya que podría avalar que esa
disrupción forma/función es un fenómeno que podría
comenzar a producirse con anterioridad, hipótesis que
no estamos en condiciones de evaluar. Esta inferencia
es importante ya que podría estar en el origen de al-
gunas de las vías que estructuran el desarrollo de los
sistemas técnicos del Postglaciar.
Como hemos comentado, la tendencia que se
desarrolla durante el Postglaciar se estructura en la
simplificación del proceso técnico y en la polivalencia.
Entendemos por simplificación en primar opciones
simples frente a otras más complejas y que se manifiesta
en el intensivo uso de rocas locales frente al
transporte de materias primas; en un tipo de talla
dirigida a extraer soportes no necesariamente estereotipados
pero funcionalmente análogos a los obtenidos
por sistemas laminares. No nos cabe duda que el uso
de este instrumental aparentemente simple no puede
ser entendido si no es conformando artefactos compuestos
y enmangados por lo que es muy posible que
el potencial funcional de esos tecno-complejos haya
sido minusvalorado, al centrar nuestras observaciones
exclusivamente en atributos morfo-estilísticos.
La segunda tendencia, la polivalencia, se expresa
en el empleo de elementos abundantes, fáciles de
obtener y sustituir frente al desarrollo de un instrumental
“especializado” definido a partir de criterios
tipológicos y para los que se asume una estrecha
relación forma/función. Esta tendencia se señala en
la plurifuncionalidad que se infiere a partir de la
importancia que adquiere el “fondo común”, un instrumental
caracterizado como no especializado, pero
sin embargo, esencial en la realización de actividades
cotidianas. Propiedades análogas señalan la incorporación
cada vez más notable de cantos, empleados
regularmente en tareas domésticas (trabajo de la piel,
fracturación de huesos, elaboración de instrumental)
y que paralelamente en el Boreal, denota la creciente
importancia que adquiere la recolección y procesado
de vegetales y frutos secos. Los beneficios derivados
de estas dos tendencias suponen un importante ahor-
38
ro de tiempo y energía al estructurarse a partir de
elementos fáciles de encontrar en el entorno. Este
hecho es una ventaja importante en medios con fuertes
constricciones y en los que las materias primas de
alta calidad tampoco parecen abundar.
Estas observaciones permiten inferir que esos indicadores
técnicos, más que un proceso de adaptación
a un medio escaso en recursos y con serias carencias,
representan una reorientación con la que maximizar
los elementos y oportunidades que aparecen en esos
entornos. Es decir, consideramos que la anomalía que
representan las “facies de fortuna” esconde un proceso
de aprendizaje y experimentación que se debió desarrollar
en el interior de los cazadores-recolectores del
Pirineo oriental durante un amplio lapso temporal,
transmitiéndose a lo largo de una dilatada escala
temporal, cuyo origen provisionalmente ubicamos en
el Tardiglaciar y que finalmente eclosiona durante
el Boreal.
Considerar el “atipismo” postglaciar como un
indicador de crisis o como una tradición que no
puede relacionarse con los tecno-complejos “típicos”,
son propuestas difíciles de sostener, y la dualidad
“típico/atípico” se nos antoja como no explicativa. La
secuenciación que proponemos señala que los tecnocomplejos
atípicos son un pivote central que articula
las variaciones técnicas que se suceden entre el Tardiglaciar
y el Atlántico. Futuros estudios permitirán
verificar si Parco I o Filador se adscriben dentro de
este esquema. Bajo nuestra perspectiva, estos tecnocomplejos
son claves ya que proporcionarán elementos
técnicos con los que reconocer antecedentes de esa
norma técnica que eclosiona por el sur de los Pirineos
y el bajo Ebro durante el Boreal, y que igualmente
queda registrada en Filador.
Somos conscientes que esta línea argumental
presenta varias inconsistencias. La más significativa
es que desconocemos la importancia que pudo tener
la crisis climática del Younger Dryas en esta zona y
que pudiera estar en el transfondo del escaso conocimiento
que disponemos sobre esos tecno-complejos.
Hemos señalado que los registros crono-estratigráficos
atribuibles a este período son muy imprecisos. Seguramente,
las informaciones que proveerá la publicación
de los niveles tardiglaciares de Margineda y de otros
yacimientos en los que se detecta esta fase, aportará
elementos con los que reevaluar lo propuesto en este
texto. No menos sintomático es determinar por qué
no se detecta en los Pirineos surorientales la continuidad
que refleja el Epipaleolítico geométrico con
elementos tardenoides, tendencia generalizada por el
valle del Ebro (Cava 2004). Estas y otras cuestiones,
denotan las lagunas que persisten al abordar el análisis
del poblamiento de los Pirineos entre los cazadoresrecolectores
del Tardiglaciar y la instalación de la
economía de producción. Seguramente, los próximos
años la investigación en esta zona deparará novedades
que harán necesario revisar muchas inferencias
aquí enunciadas.
Pero paralelamente, una de las ventajas que proporciona
esta perspectiva es que permite reseguir
cómo los cazadores-recolectores desarrollan estrategias
para gestionar los ecosistemas de montaña, entornos
en los que la calendarización de las actividades es

un elemento central para comprender su ocupación
recurrente, desde el Tardiglaciar hasta el advenimiento
de las economías de producción. Este proceso
tiene su lógica y describe una historia. Como lógica,
señala ese interés por obtener unos recursos abundantes
pero sólo disponibles en fases discretas del
ciclo anual y en unos medios con fuertes limitaciones
y constricciones. Como historia es el resultado de
unos conocimientos y saberes que se transmiten de
generación en generación dirigidos a que la gestión
de esos entornos fuera exitosa; al mismo tiempo que
oferta respuestas a los súbitos eventos climáticos
que se van a producir en un arco temporal entre
el Bolling/Allerod y el Boreal en el que se registran
unas condiciones ambientales críticas y cambiantes
que debieron implicar importantes retos en la forma
de vida cazadora-recolectora.
En este proceso, la intensificación en la explotación
de los recursos que ofrecen esos entornos locales es
un mensaje que debe ser subrayado ya que refleja la
piedra angular sobre la que se articula la “anomalía”
que supone el fenómeno de las “facies de fortuna”
de la vertiente sur de los Pirineos orientales durante
el Boreal.
Agradecimientos
Este artículo es deudor de muchas reflexiones que
se realizaron en el workshop organizado por Alfonso
Alday y Ana Cava en diciembre del 2006 en la Universidad
del País Vasco-Vitoria. Las diferentes perspectivas
desarrolladas por los participantes en esa reunión
nos permitieron disponer de un punto de vista más
amplio a la hora de abordar un fenómeno con una
dimensión temporal y espacial que no se restringe a
los yacimientos incluidos en esta revisión.
Este estudio se ha beneficiado de las intensas
discusiones mantenidas con Michel Martzluff, de la
Universitat de Perpinyà, sobre el significado e implicaciones
que derivan los toscos artefactos de Margineda,
Guilanyà y Font del Ros, y que se pudieron realizar
gracias al programa de Estades per a la Recerca Fora
de Catalunya BE04 (2004BE00062) DURSI-Generalitat
de Catalunya.
Los trabajos realizados en Font del Ros y Balma
Guilanyà han sido parcialmente financiados por el
Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat
de Catalunya y la Secció d’Arqueologia de l’Institut
d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Esta
publicación se inscribe dentro del proyecto Cambio
o Continuidad en la Organización de la Subsistencia
durante el Pleistoceno Final y Holoceno en el Prepirineo
Oriental, del Ministerio de Educación y Ciencia
(HUM2004-01691/HIST)
Jorge Martínez-Moreno,
Rafael Mora Torcal,
Joel Casanova i Martí
Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehisòria
Facultat de Lletres
Universitat Autònoma de Barcelona
08193 Bellaterra
39

Bibliografía
al c a l d e et al. 1999
G. Alcalde, M. Buch, J. Mateu, T. Palomo, M. Saña,
X. Terradas, “La Rodona: un assentament de grups
caçadors-recol·lectors en el Pla d’Olot (La Garrotxa)”,
Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa,
Olot, 1999.
al d ay 2002a
A. Alday, “Las unidades industriales mesolíticas en la
alta-media cuenca del Ebro”, Complutum, 13, 2002,
19-50.
Al d ay 2002b
A. Alday, “Los últimos cazadores-recolectores de la
Iberia interior: la alta-media cuenca del Ebro y la
meseta norte”, Munibe, 54, 2002, 79-101.
Al l e y 2000
R. Alley, “The Younger Dryas cold interval as viewed
from central Greenland”, Quaternary Science Reviews,
19, 2000, 213-226.
Al l u é 2002
E. Allué, Dinámica de la vegetación y explotación del
combustible leñoso durante el Pleistoceno Superior y el
Holoceno del Noreste de la Península Ibérica a partir
del análisis antracológico, tesis doctoral, Universitat
Rovira i Virgili, Tarragona, 2002.
Au r a 2001
E. Aura, “Cazadores emboscados. El Epipaleolítico en
el País Valenciano”, De Neandertales a Cromañones.
El inicio del poblamiento humano en las tierras
valencianas (Villaverde ed.) 219-238, Universitat de
València, Valencia, 2001.
40
Ba h n 1983
P. Bahn, Pyrenean Prehistory. A paleoeconomic survey of
the French sites, Phillips and Thomas, Londres, 1983.
Ba i l l s y fu l l o l a-Pe r i c o t 2003
H. Baills, J. M. Fullola-Pericot, “La dynamique de
diffusion du magdalenien dans l’est Pyrenen”, Les
Conques. Des chasseurs et leur territoire (Baills, Moigne
y Grégoire ed.), 197-204, ERAUL, 101, Liège, 2003.
Ba r a n d i a r á n y cava 1992
I. Barandiarán, A. Cava, “Caracteres industriales
del Epipaleolítico y Neolítico en referencia a los
yacimientos levantinos”, Aragón/Litoral mediterráneo:
intercambios culturales durante la Prehistoria (Utrilla
ed.), 181-196, Zaragoza, 1992.
Ba r a n d i a r á n y cava 2001
I. Barandiarán, A. Cava (eds.), Cazadores-recolectores
del Pirineo Navarro. El sitio de Aizpea entre 8000 y
6000 años antes de ahora, Anejos de Veleia, Series
maior 10, Universidad del País Vasco, 2001.
Ba r b a z a 1993
M. Barbaza, “Technologie et cultures du Mésolithique
moyen au Néolitique ancien dans les Pyrénées de l’est”,
Dourgne: Derniers chasseurs-collecteurs et premiers
élevateurs de la Haute-Vallée de l’Aude (Guilaine ed.),
425-441, Centre d’Anthropologie des Sociétés Rurales,
Toulouse, 1993.
Ba r b a z a et al. 1984
M. Barbaza, J. Guilaine, J. Vaquer, “Fondements chronoculturels
du Mesolithique en Languedoc occidental”,
L’Anthropologie, 88, 1984, 345-365.

Ba r d 1999
E. Bard, “La datation au carbone 14 fait peau neuve”,
La Recherche, 323, 1999, 52-56.
Ba r g e-ma h i e u et al. 1991
C. Barge-Mahieu, H. Bellier, H. Camps-Fabrer, P. Catte-
lain, L. Mons, N. Provenzano, Y. Taborin, Objects
de Parure. Fiches typologiques de l’industrie osseusse
prehistorique, Ed. Universite de Provence, 1991.
de be a u n e 2000
S. de Beaune, Pour une archéologie du geste, Ed.
CNRS, París, 2000.
Be r g a d à y co u rt y 1997
M. Bergadà, M. A. Courty, “Reconstrucción
paleoambiental de la secuencia superior final de la
cueva del Parco (Alòs de Balaguer, Lleida, España), en
base al estudio micromorfológico”, El món mediterrani
despres del Pleniglacial (18.000-12000 BP), (Fullola y
Soler eds.), 303-320, Museu d’Arqueologia de Catalunya,
Girona, 1997.
Be r n a b e u et al. 1999
J. Bernabeu, M. Pérez-Ripoll, R. Martínez-Valle,
“Huesos, neolitización y contextos aparentes”, III
Congrés del Neolític a la Península Ibèrica (Bernabeu
y Orozco eds.), 589-596, Valencia, 1999.
Bo d u y va l e n t í n 1997
P. Bodu, B. Valentín, “Groupes a Federmesser ou
Aziliens dans le sud et l’ouest du Bassin parisien?
Propositions pour un nouveau modèle d’evolution”,
Bulletin de la Société Prehistorique Française, 94,
1997, 341-347.
Bo n d e v i k et al. 2006
S. Bondevik, J. Mangerud, H. Birks, S. Gulliksen,
S. Reimer, “Changes in North Atlantic radiocarbon
reservoir ages during the Allerod and Younger Dyas”,
Science, 312, 2006, 1514-1517.
Bo r d a s et al. 1996
A. Bordas, R. Mora, V. López, “El asentamiento al aire
libre del neolítico antiguo de la Font del Ros (Berga,
Berguedà)”, Formació i implantació de les comunitats
agrícoles. I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica,
Rubricatum 1(1), 1996, 397-406.
Br at l u n d 1991
B. Bratlund, “A study of hunting lesions containing flint
fragments on reindeer bones at Stellmoor, Schleswig-
Holstein, Germany”, The Late Glacial in north-west
Europe: human adaptation and environmental change
at the end of the Pleistocene (Barton, Roberts y Roe
eds), CBA Research Report, 77, 193-207, 1991.
Ca b a n i l l e s y Ma rt í 2002
J. Cabanilles, B. Martí, “Poblamiento y procesos culturales
en la Península Ibérica del VII al V milenio A.C”, El
paisaje en el Neolítico mediterráneo (Badal, Bernabeu,
Martí eds.), Saguntum-extra, 5, 45-87, Valencia, 2002.
Ca lv o 1997
M. Calvo, “Análisis funcional y actividades documentadas
en el nivel II de la cueva del Parco (Alòs de la Noguera,
la Noguera)”, Pyrenae, 28, 1997, 9-23.
Ca r b o n e l l y Mo r a 1985
E. Carbonell, R. Mora, “Anàlisi espacial d’un campament
Prehistòric del Post-Glacial. Sota Palou (Campdevànol)”.
Cypsela, V, 1985, 35-45.
Ca s a n o va y Pi z a r r o 2004
J. Casanova, J. Pizarro, “Balmà Guilanyà (Navés,
Solsonés). Un yacimiento Paleolítico en el Prepirineo
de Cataluña”, I Congreso Peninsular de Estudiantes
de Prehistoria (Allué ed.), 195-203, Ed. Universidad
Tarragona, Tarragona, 2004.
Ca s a n o va et al. ep
J. Casanova, J. Martínez-Moreno, R. Mora, “Traçant
l’ocupació dels Pirineus: Balma Guilanyà i els caçadorsrecolectors
del Tardiglaciar i l’Holocè antic al Prepirineu
Oriental”, Tribuna d’Arqueologia, 2006.
Cava 1994
A. Cava, “El mesolítico de la cuenca del Ebro”,
Zephyrus, XLVII, 1994, 65-91.
Cava 2004
A. Cava, «Los “procesos culturales” del comienzo del
Holoceno en la Cuenca del Ebro y su contextualización»,
Saldvie, 4, 2004, 17-40.
Cl a r k e 1976
D. L. Clarke, “Mesolithic Europe: the economic basis”,
Problems in economic and social archaeology (Sieveking,
Longworth y Wilson eds.), 449-481, Duckworth,
London, 1976.
CRPES 1985
CRPES, Sota Palou. Campdevànol. Un centre
d’intervenció prehistòrica postglaciar a l’aire lliure,
Diputació de Girona, Girona, 1985.
Do m i n g o-Ma r t í n e z 2004
R. Domingo Martínez, “La funcionalidad de los
microlitos geométricos del Bajo Aragón: los casos de
Botiquería dels Moros y Secans (Mazaleón, Teruel)
y Costalena (Maella, Zaragoza)”, Saldvie, 4, 2004,
41-84.
Fo r t e a 1973
F. J. Fortea, Los complejos microlaminares y geométricos
del Epipaleolítico mediterráneo español, Ed. Universidad
de Salamanca, Salamanca, 1973.
Fr i e d r i c h et al. 2004
M. Friedrich, S. Remmele, B. Kromer, J. Hofmann,
M. Spurk, K. Felix Kaiser, C. Orcel, M. Küppers,“The
12,460-Year Hohenheim oak and pine tree-ring
chronology from Central Europe: a unique annual record
for radiocarbon calibration and paleoenvironment
reconstructions”, Radiocarbon, 46, 2004, 1111-1122.
41

Fu l l o l a-Pe r i c o t 2001
J. M. Fullola-Pericot,“Els darrers caçadors-recolectors”,
La Noguera Antiga, 30-45, Balaguer, Museu d’Arqueologia
de Catalunya-Museu de la Noguera, Balaguer, 2001.
Fu l l o l a-Pe r i c o t et al. 1995
J. M. Fullola-Pericot, P. García-Argüelles, D. Serrat,
M. Bergadà, “El Paleolític i l’Epipaleolític al vessant
meridional dels Pirineus catalans”, Cultures i Medi.
De la Prehistòria a l’Edat Mitjana. Actes del X Coloqui
Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà 1994, 159-
176, Institut d’Estudis Ceretans. Puigcerdà, 1995.
Fu l l o l a-Pe r i c o t et al. 1997
J. M. Fullola-Pericot, R. Bartrolí, M. Bergadà, F. Bur-
jachs, M. D. Meneses, J. Nadal, “Le Magdalenien
ancien en Catalogne: approche à l’etude des couches
inferieures de la grotte du Parco“, El món mediterrani
després del Pleniglacial (18.000-12000 BP) (Fullola y
Soler eds.), 303-320, Girona, 1997.
Ga m b l e 1993
C. Gamble, Timewalkers. The Prehistory of global
colonization, Penguin, London, 1993.
Ga r c í a-Ar g ü e l l e s et al. 2005
P. García-Argüelles, J. Nadal, J. M. Fullola-Pericot, “El
abrigo del Filador (Margalef de Montsant, Tarragona)
y su contextualización cultural y cronológica en el
Nordeste Peninsular”, Trabajos de Prehistoria, 62 (1),
2005, 65-83.
Ge n e s t e 1992
J. M. Geneste, “L’approvisionnement de matières
premières dans les systemes de production lithique:
la dimension spatiale de la technologie”. Tecnología
y cadenas operativas líticas (Mora et al. eds), 1-36,
Bellaterra, 1992.
Gi b s o n 1993
K. Gibson, Tool use, language and social behavior in
relation to information processing capacities”, Tools,
Language and Cognition in Human Evolution (Gibson
e Ingold eds.), 251-269, Cambridge, 1993.
Gr a c h e v y Se v e r i n g h a u s 2005
A. Grachev, J. P. Severinghaus, “A revised +10 +
4ºC magnitude of the abrupt change in Greenland
temperature at the Younger Dryas termination using
published GISP2 gas isotope data and air thermal
diffusion contrast”, Quaternary Science Reviews, 24,
2005, 513-519.
Guilaine y Ma rt z l u f f 1995
J. Guilaine, M. Martzluff (coord.), Les excavacions
a la Balma Margineda (1979-1991), Ministeri d’Afers
Socials i Cultura, Andorra, 1995.
Gu i l b e rt 2003
R. Guilbert, “Les systèmes de débitage de trois sites
sauveterriens dans le Sud-Est de la France”, Bulletin
de la Société Préhistorique Française, 100, 2003, 463-478.
42
Hu g h e n et al. 2000
K. Hughen, J. Southon, S. Lehman, J. Overpeck,
“Synchronous radiocarbon and climate shifts during the
last deglaciation”, Science, 290, 2000, 1951-1954.
Jo r d á et al. 1992
J. Jordá, R. Mora, R. Piqué, “La secuencia
litoestratigráfica y arqueológica del yacimiento de la
Font del Ros, Berga”, Cuaternario y Geomorfología,
6, 1992, 21-30.
Ju a n-Ca b a n i l l e s y Ma r t í 2002
J. Juan-Cabanilles, B. Martí Oliver, “Poblamiento y
procesos culturales en la Península Ibérica del VII
al V milenio A.V. (8000-5500 BP)”, El paisaje en el
Neolítico mediterráneo (Badal, Bernabeu y Martí eds.),
Saguntum extra, 5, 2002, 45-87.
ko z l o w s k i 2005
J. Kozlowski, “Paléolithique supérieur et Mésolithique
en Mediterranée: cadre culturel”, L’Anthropologie, 109,
2005, 520-540.
La n g l a i s 2004
M. Langlais, “Étude techno-économique comparative
des productions lamellaires au Magdalénien: l’exemple
du Languedoc méditerranéen et de la Catalogne”,
Pyrenae, 35, 2004, 45-73.
La P l a c e 1972
G. Laplace, “La typologie analytique et structurale:
base rationnelle d’étude des industries lithiques et
osseuses”, Banques de données archéologiques. Colloques
Nationaux du CNRS, 932, 91-143, Ed. CNRS, París,
1972.
Le b r u n 1989
F. Lebrun-Ricalens, “Contribution a l’étude des pièces
esquillées: la présence de percuteurs à “cupules”,
Bulletin Société Préhistorique Française, 86, 1989,
196-201.
Lu c a s y Hay s 2000
G. Lucas, M. Hays, “Les pièces esquillées du site
paléolithique du Flageolet I (Dordogne): outils ou
nucléus?”, Approches fonctionnelles en Préhistoire. XXV e
Congrès Préhistorique de France (Bodu y Constantin eds.),
107-120, Société Préhistorique Française, 2000.
Ma n g a d o et al. 2002
X. Mangado, M. Bartrolí, M., Calvo, J. Nadal, J. M.
Fullola, M. A. Petit, “Evolución de los sistemas de
captación de recursos entre el magdaleniense superior
final y el epipaleolítico geométrico de la cueva del
Parco”, Zephyrus, 55, 2002, 143-155.
Ma n g a d o et al. 2006
X. Mangado, O. Mercadal, J. M. Fullola-Pericot,
X. Esteve, M. Langlais, J. Nadal, M. Bergadà, “Montlleó
(La Cerdanya, Lleida), un yacimiento Magdaleniense de
alta montaña al aire libre en los Pirineos catalanes”,
O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueología
Peninsular, vol. 2, 471-480, Universidad de Algarve, 2006.

Ma r c h a n d 2005
G. Marchand, “Contacts, blocages et filiations entre
les aires culturelles mésolithiques et néolithiques en
Europe atlantique”, L’Anthropologie, 109, 2005, 541-556.
Ma r t í n e z -Mo r e n o 1997
J. Martínez-Moreno, “¿Existió la caza especializada
en el Paleolítico Superior Final en Catalunya?: la
zona de Serinyà”, Revista d’Arqueologia de Ponent,
7, 1997, 25-33.
Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. 2006
J. Martínez-Moreno, M. Martzluff, R. Mora, J. Guilaine,
“D’une pierre deux coups: entre percussion posée
et plurifonctionnalté. Les poids des comportements
«opportunistes» dans l’Epipaléolithique-Mésolithique
pyrénéen”, Normes techniques et practiques sociales.
De la simplicité des outillages Pré et Protohistoriques
(Astruc, Bon, Léa, Milcent y Philibert eds.), 147-160,
Antibes, 2006.
Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep a
J. Martínez-Moreno, R. Mora, J. Casanova, “El
Mesolítico de los Pirineos surorientales: una reflexión
sobre el significado de las «facies de fortuna» del
Postglaciar”, El Mesolítico de Muescas y Denticulados
(Alday y Cava eds.), Vitoria.
Ma r t í n e z -Mo r e n o et al. ep b
J. Martínez-Moreno, R. Mora, J. Casanova, “Balma
Guilanyà y la ocupación de la vertiente sur del
Prepirineo del Noreste de la Península Ibérica durante
el Tardiglaciar”, La Cuenca Mediterránea durante el
Paleolítico Superior, Nerja.
Ma rt z l u f f 2005
M. Martzluff, ”Aux origines du peuplement des vallées
d’Andorre: les chasseurs-cuilleurs de l’Épipaléolithique-
Mésolithique”, Història d’Andorra. De la Prehistòria a
l’Edat Contemporània, Edicions 62, 2005.
Me s t r e s 2000
J. Mestres, “La datació per radiocarboni. Una visió
actual”, Tribuna d’Arqueologia, 1997-1998, 2000, 195-
239.
Mo n t e s 2001
L. Montes, “El Epipaleolítico reciente o Mesolítico en
la Península Ibérica”, Bolskan, 18, 2001, 67-73.
mo n t e s 2006
L. Montes, “Magdaleniense en el Prepirineo aragonés:
últimos hallazgos”, O Paleolítico, Actas do IV Congresso
de Arqueologia Peninsular, vol. 2, 183-194, Universidad
de Algarve, 2006.
Mo r a et al. 1991
R. Mora, X. Terradas, C. Plana, J. Martínez, “Les
ocupacions mesolítica i neolítica de la Font del Ros
(Berga, Berguedà)”, Tribuna d’Arqueologia, 1989-1990,
1991, 19-29.
Mo rt i l l e t 1896
A. Mortillet,”Les petits silex taillés à contour géométrique
trouvés en Europe, Asie et Afrique”, Revue de l’Ecole
d’Anthropologie, 1896, 377-405.
Pa l l a r é s 1999
M. Pallarés, Teoria i mètode sobre l’anàlisi espacial en
Arqueologia. La gestió de l’espai social a l’interior de
l’assentament de la Font del Ros (Berga, Barcelona), tesis
doctoral inédita, Universitat Autònoma de Barcelona,
Bellaterra, 1999.
Pa l l a r é s et al. 1997
M. Pallarés, A. Bordas, R. Mora, “El proceso de
neolitización en los Pirineos Orientales. Un modelo
de continidad entre cazadores-recolectores mesolíticos
y los primeros grupos agropastoriles”, Trabajos de
Prehistoria, 54, 1997, 121-141.
Pa l l a r é s y Mo r a 1999
M. Pallarés, R. Mora, “Organizational hunter-gatherer
strategies in the IXth Milennium BP along the
eastern Pyrenees”, Epipaleolithique et Mesolithique en
Europe. 5 e Congress International UISPP, Comision du
Mesolithique, Grenoble 1995 (Thevenin ed.), 65-71,
Ed. CHTS, Paris, 1999.
Pa r c e r i s a s et al. 2003
J. Parcerisas, R. Mora, M. Pallarés, J. Martínez-
Moreno, “Balma Guilanyà (Navès, Solsonès)”, Jornades
d’Arqueologia i Paleontologia-2000. Comarques de Lleida,
73-90, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2003.
Pe t i t 2001
M. A. Petit, “Els primers pagesos i ramaders. De la
2ª meitat del VI mil·lenni a mitjan del III mil·lenni
cal BC”, La Noguera Antiga, 46-60, Balaguer, Museu
d’Arqueologia de Catalunya-Museu de la Noguera,
2001.
Ph i l i b e rt 2002
S. Philibert, Les derniers “sauvages”. Territoires économiques
et systèmes techno-fonctionnels mésolithiques,
BAR International Series, 1969, Oxford, 2002.
Pi g e o t 1991
N. Pigeot, “Réflexions sur l’historie technique de
l’homme: de l’évolution culturelle”, Paleo, 3, 1991,
167-200.
Pl i s s o n 1985
H. Plisson, “Contribution de la tráceologié à la
localisation des aires d’activité d’occupation”,
L’Anthropologie, 89, 1985, 473-478.
Re i m e r et al. 2004
P. Reimer, M. Baillie, E. Bard, A. Bayliss, J. Beck, C.
Bertrand, P. Blackwell, C. Buck, G. Burr, K. Cutler,
P. Damon, L. Edwards, R. Fairbanks, M. Friedrich,
T. Guilderson, A. Hogg, K. Hughen, B. Kromer,
G. McCormac, S. Manning, C. Ramsey, R. Reimer,
S. Remmele, J. Southon, M. Stuiver, S. Talamo, F.
Taylor, J. van der Plicht, C. Weyhenmeyer, “IntCal04
Terrestrial Radiocarbon Age Calibration, 0–26 Cal Kyr
BP”, Radiocarbon, 46, 2004, 1029-1058.
Ro d r i g u e z e Yl l 1992
A. Rodriguez, E. Yll, “Materias primas y cadenas
operativas en el yacimiento epipaleolítico de Roc
del Migdia (Vilanova de Sau, Barcelona)”, Tecnología
43

y cadenas operativas líticas (Mora et al. eds.), 1-36,
Bellaterra, 1992.
Ro z o y 1978
J. G. Rozoy, Les derniers chasseurs, Société
Archéologique Champenoise, 1978.
Ro z o y 1999
J. G. Rozoy, “Le mode de vie au Mésolithique”,
Epipaleolithique et Mesolithique en Europe. 5e Congress
International UISPP, Comision du Mesolithique, Grenoble
1995 (Thevenin ed.), 39-50, Ed. CHTS, París, 1999.
Sa c c h i 1986
D. Sacchi, Le Paléolithique supérieur du Languedoc
occidental et du Roussillon, XXI e Supplément à Gallia
Préhistoire, CNRS, París, 1986.
St r a u s 1992
L. Straus, Iberia before the Iberians, University New
Mexico. Alburquerque, 1992.
Te r r a d a s 1995
X. Terradas, “Las estrategias de gestión de los recursos
líticos del Prepirineo catalán en el IX milenio BP: el
asentamiento prehistórico de la Font del Ros”, Treballs
d’Arqueologia, 3, Bellaterra, 1995.
Te r r a d a s 1998
X. Terradas, “From raw material to tool production:
reconstruction of the lithic production process during
the late glacial period in the eastern Pyrenees”, The
organization of lithic technology in late glacial and
early postglacial Europe (Miliken ed.), 1-16, BAR
International series 700, Oxford, 1998.
Te r r a d a s et al. 1993
X. Terradas, M. Pallarés, R. Mora, J. Martínez, “Estudi
preliminar de les ocupacions humanes de la balma
de Guilanyà (Navès, Solsonès)”, Revista d’Arqueologia
de Ponent, 3, 1993, 231-248.
te r r a d a s et al. 1992
X. Terradas, R. Mora, C. Plana, A. Parpal, J. Martinez,
“Estudio preliminar de las ocupaciones del Yacimiento
al aire libre de la Font del Ros Berga, Barcelona”,
Aragón/Litoral Mediterraneo. Intercambios culturales
durante la Prehistoria (Utrilla ed.), 285-296, Zaragoza,
1992.
Th e v e n i n 1997
A. Thevenin, “L’Azilien et les cultures a pointes a
dos courbe: esquisse géographique et chronologique”,
Bulletin de la Société Préhistorique Française, 94, 1997,
393-409.
44
Ut r i l l a 2002a
P. Utrilla, “Paleolítico y Epipaleolítico en Aragón”,
Caesaraugusta, 75, 2002, 115-158.
Ut r i l l a 2002b
P. Utrilla, “Epipaleolítico y neolíticos del valle del
Ebro”, El paisaje en el Neolítico mediterráneo (Badal,
Bernabeu, Marti eds.), Saguntum-extra, 5, 179-208,
Valencia, 2002.
Ut r i l l a y Ma z o 1997
P. Utrilla, C. Mazo, “La transición tardiglaciar/holoceno
en el Alto Aragón: los abrigos de las Forcas (Graus,
Huesca)”, II o Congreso de Arqueología Penínsular (Balbín
y Bueno eds.), 349-365, Zamora, 1997.
Va q u e r o et al. 2006
M. Vaquero, E. Allué, S. Alonso, G. Campeny, A.
Estrada, M. Garcia, J. M., Gene, G. Merino, N. Ibañez,
K. Martínez, P. Saladie, M. Sarro, J. Vallverdú, J. Vilalta,
“Una nueva secuencia del Paleolítico Superior final
en el Sur de Cataluña: el Molí del Salt (Vimbodí,
Tarragona)”, O Paleolítico. Actas do IV congreso de
arqueologia peninsular, vol. 2, 493-508, Universidad
de Algarve, 2006.
Wa l k e r e In t i m at e members 1999
M. Walker, S. Björck, J. Lowe, J. Cwynar & Intimate
members, “Isotopic «events» in the GRIP ice core: a
stratotype for the Late Pleistocene”, Quaternary Science
Reviews, 18, 1999, 1143-1150.
We n i n g e r et al. 2006
B. Weninger, O. Jöris, U., Danzeglocke. CalPal-University
of Cologne Radiocarbon Calibration Program Package,
http://www.CalPal.de, 2006.
Yl l et al. 1994
E. Yll, J. Watson, M. A. Paz, “Les darreres excavacions al
Roc del Migdia: estat de la questió i noves perspectives”,
Tribuna d’Arqueologia, 1992-1993, 1994, 15-24.
Za Pata et al. 2004
L. Zapata, L. Peña-Chocarro, G. Pérez-Jordà, H. P. Stika,
“Early Neolithic agriculture in the Iberian Peninsula”,
Journal of World Prehistory, 18, 2004, 283-325.
Zi l h a o 2001
J. Zilhao,”Radiocarbon evidence for maritime pioneer
colonization at the origins of farming in west
Mediterranean Europe”, PNAS, 98, 2001, 14180-
14185.

Xavier Mangado
Maria Àngels Petit
Josep M. Fullola
Raül Bartrolí
El paleolític superior final de la
cova del Parco (Alòs de Balaguer, la
Noguera)
Amb aquest treball donem a conèixer els resultats obtinguts fins
avui referents al Magdalenià superior final i Magdalenià superior
de la cova del Parco. Tant per la naturalesa i els usos de les llars,
com per les evidències de captació de recursos abiòtics i biòtics i
els tractaments dels mateixos hem definit les ocupacions d’aquest
període com campaments o estatges de caràcter temporal, però
d’una certa durada, segurament estacional.
Paraules clau: Magdalenià superior final, la Noguera, datacions
radiocarbòniques, organització de l’espai, captació de recursos biòtics
i abiòtics, indústria lítica, indústria òssia.
Introducció
En aquest treball presentem els resultats de què es
disposa actualment sobre les ocupacions del paleolític
superior final de la cova del Parco. Si bé considerem
que els nivells que corresponen al Magdalenià
superior final han estat completament exhaurits, el
jaciment es troba encara en curs d’excavació pel
que fa a l’horitzó del Magdalenià superior. Pensem
que és probable que existeixin nivells atribuïbles al
Magdalenià mitjà a partir dels indicis proporcionats
per una datació radiocarbònica (14300±150 BP (GifA
95552)) i d’un petit conjunt d’indústria lítica recuperat
en les intervencions antigues. Aquest fet només es
podrà corroborar en properes campanyes de treball
de camp, durant el procés d’excavació complert de
la seqüència estratigràfica.
In this paper we give the results (obtained till March 2007) of
our excavations in Parco cave, in the final Upper Magdalenian and
Upper Magdalenian levels. We study the form and use of fire pits,
and how they obtained and managed abiotic and biotic resources.
We conclude that these occupations were temporary settlements,
probably seasonal.
Keywords: Final Upper Magdalenian, La Noguera (Catalonian
region), radiocarbon dating, spatial analisys, biotic and abiotic
cachtment areas, lithic industry, bone industry.
Situació
Pàgs. 45-62
La cova del Parco es troba en el terme municipal
d’Alòs de Balaguer, a la comarca de la Noguera,
en la partida coneguda amb el nom de les Roques
Prenyades. El dom de Sant Mamet, en el qual s’obre
la cavitat, constitueix un paisatge litològic de calcàries
i conglomerats que donen lloc a uns relleus de
formes abruptes i escarpades per l’encaix del curs
del riu Segre, que en aquesta zona abandona la
direcció N-S per prendre la direcció E-W i travessa
les serralades Marginals del Prepirineu abans de reprendre
de nou —a la confluència amb la Noguera
Pallaresa— la direcció N-S, que es dirigeix vers les
planes del Segrià (fig. 1).
La cova, que s’obre en els conglomerats oligocens
del sinclinal de la Massana, se situa a 420 s.n.m. i
a 120 m sobre el riu Segre. Es tracta d’una cavitat
45

formada per una galeria única de planta triangular i
de mides reduïdes: 10,5 m de llarg per 4,5 m d’amplada
màxima en la zona de l’entrada, que comunica
en direcció W amb un gran abric de 5,5 m per 30
m el qual es troba tancat per un mur de pedra seca,
fruit del seu ús com a cleda per al bestiar en períodes
subactuals (fig. 2).
L’origen de la cavitat i de la seva sedimentació ve
condicionat per una diàclasi del sostre que presenta
la mateixa direcció que l’eix de la cova. El seu recorregut
és molt rectilini i es divideix en dos trams:
el primer, a la zona sud, més ample, està format
per tot el rebliment sedimentari. El segon, a la zona
nord, més estret, el constitueix una gran acumulació
de blocs (be r g a d à 1998, 45).
Actualment l’àrea d’excavació oberta és de 16 m 2
pel que fa al “sector cova” i de gairebé 30 m 2 en el
“sector abric” (fig. 2).
Història de les intervencions arqueològiques
El senyor Rafel Gomà de Cal Parco, veí d’Artesa
de Segre, fou el primer que va donar notícia, l’any
1974, de la troballa a la cova de ceràmiques de
l’edat del bronze al doctor Joan Maluquer de Motes,
catedràtic de Prehistòria de la UB, que estiuejava a
Artesa. Durant els anys 1974, 1975 i 1981 Maluquer
de Motes excavà, gairebé del tot, la part superior de
l’estratigrafia que contenia els nivells ceràmics. En una
campanya posterior, duta a terme el 1984, mitjançant
un sondeig en trinxera de 3 m 2 , Maluquer de Motes
localitzà, sota una caiguda de blocs, materials lítics
del final del paleolític superior (ma l u q u e r d e mo t e s
1983-1984, 1985, 1988).
Atesa la importància del jaciment, el Seminari
d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) de la
UB, sota la direcció d’un de nosaltres (JMF), va
reprendre els treballs l’any 1987, dins el marc del
46
Fig. 1. Mapa de situació de la cova del Parco.
seu projecte d’investigació centrat en l’estudi de les
darreres societats caçadores-recol·lectores a Catalunya.
La recerca a la cova continua actualment.
Primera descripció estratigràfica
El doctor Maluquer identificà sis estrats en el “sector
cova” que va descriure de la manera següent (fig. 3):
Estrat VI. D’una potència aproximada d’1 m. Format
per “terra molt negra i grassa sense cap pedra”
que correspondria al paleolític superior (ma l u q u e r d e
mo t e s 1988, 20); aquest estrat es trobava subdividit
per quatre llenques d’argila estèrils (ma l u q u e r d e
mo t e s 1983-1984, 217). A sota apareixia un llit de
pedres que no va excavar. Segons Maluquer aquests
nivells d’argiles es devien a l’aigua que circulava per
la cova (ma l u q u e r d e mo t e s 1988, 21).
Estrat V. D’una potència aproximada de 50 cm.
Format per una “plataforma de pudingues” horitzontal
(ma l u q u e r d e mo t e s 1983-1984, 216) producte de
despreniments d’una de les parets laterals de la cova.
Estèril arqueològicament.
Estrat IV. D’una potència de 30 cm. Format per
“argila groga” (ma l u q u e r d e mo t e s 1988, 21). Sediment
solt ple de caus de conill. Epipaleolític (?).
Estrat III. D’una potència de 76 cm, es troba format
per dos nivells, “l’únic que presenten és una ratlla
de diferència amb unes petites pedres” (ma l u q u e r
d e mo t e s 1988, 21). Sembla que identificà una llar
amb restes de carbons en el nivell inferior. Neolític
cardial i epicardial que fou datat radiocarbònicament
(CSIC 280/6450±230BP; CSIC 281/6170±70BP; CSIC
279/5790±170BP). 1
1. Com vàrem publicar (Pe t i t (coord.) 1996, 30), aquestes
datacions es troben plenes de contradiccions pel que fa a la
situació estratigràfica de l’extracció de les mostres, que afecten,
per tant, a la relació entre els resultats cronològics i els
materials i nivells que es pretenien datar.

Fig. 2. Planta del jaciment amb l’àrea excavada —”sector cova” i “sector abric”— corresponent al nivell magdalenià.
Fig. 3. Estratigrafia de la cova publicada l’any 1984 per J. Maluquer de Motes. S’assenyalen els tres indrets d’extracció de les
mostres radiocarbòniques.
47

Estrat II. D’una potència aproximada d’1 m. Només
es parla de dues llars superposades i de caus. Neolític
final-calcolític (ma l u q u e r d e mo t e s 1988, 23).
Estrat I. Finalment, Maluquer parla d’un estrat
d’uns 38 cm de potència del qual només descriu la
presència de carbons i cendres relacionats amb una
altra llar. Bronze mitjà i final (ma l u q u e r d e mo t e s
1988, 24). 2
La seqüència sedimentària i evolució
paleoambiental
Posteriorment, la doctora Maria Mercè Bergadà
realitzà una anàlisi estratigràfica aprofundida dels
perfils est, oest i sud de la que a partir d’ara anomenarem
“Cala Maluquer” dins del “sector cova”.
Els nivells superiors no els va poder estudiar, ja que
havien estat completament excavats per Maluquer
(be r g a d à 1998, 46-51).
El tall de la “Cala Maluquer”, en especial la secció
oest, de 2,38 metres, va permetre establir una seqüència
sedimentària en quinze nivells. 3 En tota la seqüència
evolutiva del rebliment s’observà la intervenció de
dos tipus de processos: sedimentaris (escorriments
i caigudes de blocs) i postdeposicionals (circulació
d’aigua i activitat biològica). Cal remarcar que el seu
estudi presenta el problema de delimitació de nivells
estratigràfics, de contacte poc net en alguns perfils
(be r g a d à 1991, 1998; be r g a d à et al. 1999).
Els primers nivells detectats a la cova corresponen
a una sedimentació que es deu a una caiguda de blocs
(N. XIV-XV); arqueològicament són estèrils.
A partir del nivell XIII fins al VI es produeixen
processos d’escorriment de feble intensitat; hi ha una
gran activitat antròpica. Climàticament els nivells del
XI al VII són d’ambient humit, a excepció del nivell
IX, en el qual es detecta una pulsació freda. Des
d’un punt de vista pol·línic (fu l l o l a et al. 1997), la
presència al nivell XII de roure i espores de falgueres
demostraria condicions temperades i humides, com
als nivells VIII i VII, on apareix per primera vegada
l’avellaner i el salze i continuen els roures. En canvi,
els nivells X i IX són freds i secs; només hi destaca
la presència de coníferes, Pinus i Juniperus, sempre
en percentatges baixos.
La sedimentació dels nivells VI a Ia presenta escorriments
de més forta intensitat i caigudes de blocs
per disgregació de la paret i del sostre. Alhora, del
nivell VI al nivell IV, s’observa la formació de crostes
sedimentàries que posarien en evidència condicions
d’aridesa i pulsacions fredes més intenses que les
anteriors. En els nivells III i II, en especial el primer,
hi ha un dipòsit de graves i blocs de calcària i
conglomerat amb fissures pròpies de condicions periglacials,
que procedeixen de la disgregació de parets
i sostre de la cavitat. En el nivell II es documenta
un augment de la humitat.
2. M. M. Bergadà publicà, a partir dels diferents treballs de
Maluquer que hem mencionat, aquesta descripció estratigràfica
(be r g a d à 1998, 45 i 46).
3. En cap cas, però, s’han d’assimilar els canvis en la seqüència
sedimentària amb canvis de la seqüència arqueològica,
ja que ambdues són completament independents.
48
En el punt de contacte amb el nivell I s’observen
grans blocs de calcària i conglomerat caiguts, que es
relacionen amb els que també apareixen al “sector
abric”, fruit d’un procés d’origen climàtic.
Finalment, la sedimentació en el nivell I, de potència
considerable, es deu a processos d’escorriment de
diversa intensitat en el flux hídric. En la part superior
del nivell I es localitzen evidències de crioclàstia,
petites caigudes de blocs i disgregació de la paret.
Les condicions ambientals serien semiàrides, amb
pulsacions d’humitat i de fred.
En resum, en els nivells XI i VII es localitza un
ambient humit i temperat amb una pulsació freda.
A partir del nivell VI es detecta un medi semiàrid
(règim de precipitacions tempestuoses) amb pulsacions
fredes. Posteriorment, en el nivell III, les condicions
fredes encara són presents, però en el nivell II augmenta
la humitat. En el nivell I hi ha un augment
de pluges tempestuoses que erosionen els vessants
(altes taxes de sedimentació) enmig de condicions
semiàrides amb pulsacions d’humitat i fred (be r g a d à
1998, 79-80) (fig. 4).
Fig. 4. Estratigrafia sedimentària publicada per M. M. Bergadà
(1998) del perfil estratigràfic oest de la “Cala Maluquer” en el
“sector cova”.

Nivells geològics Ocupacions arqueològiques
Nivell Datació Nivell Datació EC Z Quadre
II 10.390±300 BP */ICEN 501 II 12.560±130 BP/OxA10835 EC17 -271 8D
12.460±60 BP/OxA10797 EC18 -269 8C
13.175±60 BP/OxA10798 EC19 -273 9D
13.025±50 BP/OxA13596 EC25 -280 9C
12.995±50 BP/OxA13597 EC30 -285 8D
III 13.070±140 BP/GifA 95564
IV 12.900±130 BP **/AA 8643
V 13.890±130 BP/ GifA 95565
VIb 13.950±150 BP**/AA 8644
VII 13.720±140BP/GifA 95542
XI 14.300±150 BP/ GifA 95552
* Datació considerada errònia
** Datació sobre mostra d’os
La resta de datacions han estat realitzades a partir de carbó
Fig. 5. Quadre de datacions radiocarbòniques corresponents al Magdalenià de la cova del Parco.
Estratigrafia arqueològica
Les nostres intervencions arqueològiques s’han
desenvolupat en una seqüència cultural que a hores
d’ara presenta tres etapes. 4
En primer lloc, al “sector cova” identificàrem la
part basal d’una estructura d’emmagatzematge, datada
a partir de restes de carbó en 6120+90BP (Gr. N.
20058). El material ceràmic aparegut dins d’aquesta
estructura corresponia a tres vores i un fragment
de ceràmica decorada amb cordons llisos i parallels.
Aquest darrer fragment té especial significació
atès que és tracta d’una decoració molt característica
de l’Epicardial, dada que confirmà la datació
radiocarbònica. L’amortització d’aquesta estructura
mostrava, tant per les anàlisis micromorfològiques
com de fitòlits, que el rebliment corresponia a fems
d’ovicaprins, cendres i tiges de vegetals, la qual cosa
ens ha fet pensar en neteges periòdiques d’una cleda
que se situaria a la zona de l’abric (Pe t i t (coord.)
1996). Aquesta estructura retallava els nivells cardials
que havia excavat Maluquer juntament amb la part
superior de la mateixa, i el seu fons arribava fins
als darrers moments de l’ocupació epipaleolítica de
la cavitat.
En segon lloc, l’excavació dels nivells epipaleolítics
es produí entre 1993 i 1999. Durant l’excavació
de l’epipaleolític hem pogut establir la seqüència
cronològica i cultural següent: per sota d’un horitzó
geomètric molt antic (nivell Ia2, cotes -175/-200 cm
aprox.), datat a partir de carbons que provenen de
dues estructures de combustió (EC11 i EC12) en
10930+100 BP (GifA 95562) i 10770+110 BP (GifA
95563) respectivament, i una indústria en la qual es
documenten microburins i geomètrics de caire sauveterrià
(triangles i segments) (fu l l o l a et al. 1998),
4. Volem recordar que les restes arqueològiques dipositades
al Museu del Montsec demostren ocupacions neolítiques
diverses que van del neolític cardial al recent, així com del III
mil·lenni: campaniformes i del bronze inicial (Pe t i t (coord.)
1996).
apareix un epipaleolític microlaminar (nivells Ib i
Ic, cotes -200/-230 cm aprox.), datat a partir dels
carbons d’una estructura de combustió (EC15a) en
11430±60 BP (OxA 8656), on juntament amb l’absència
d’indústria òssia hem recuperat algun element
lític d’adscripció plenament aziliana (dues puntes de
dors corbat) (fu l l o l a et al. 2004).
En tercer lloc, per sota de l’epipaleolític microlaminar,
després d’un petit moment d’abandonament,
documentàrem una fase estratigràficament molt precisa
(cotes -230/-240 cm aprox.), que hem relacionat
amb un moment terminal del Magdalenià superior
final i que hem anomenat Magdalenià epigonal datat
en 12.605±60BP (OxA10796). Aquesta fase, malgrat
la pobresa de materials que ens ha proporcionat, la
considerem ja nivell arqueològic II, tant per les seves
característiques tècniques com tipològiques. Després
d’una gran caiguda de blocs (cotes -240/-260 cm aprox.)
i a partir de la cota -270 cm aprox. ens trobem la
seqüència arqueològica que definim com Magdalenià
superior final. Aquest nivell II es troba en procés
d’excavació des de l’any 1999. Fins avui dia ha estat
datat entre 12460+60 BP (OxA 10797) i 13175+60 BP
(OxA 10798). (ma n g a d o et al. 2006) (fig. 5).
Datacions radiocarbòniques
Els nivells geològics foren datats radiocarbònicament
a partir de mostres orgàniques extretes del tall oest de
la “Cala Maluquer”. 5 En aquest treball les publiquem
en un quadre conjunt amb les obtingudes a partir
de l’anàlisi de carbons procedents de sis llars de foc
de la totalitat de les individualitzades fins ara a les
excavacions arqueològiques. Cal observar que totes
les estructures datades que presentem pertanyen al
Magdalenià superior final (fig. 5).
5. Totes les datacions es realitzaren a partir de carbó,
llevat de les que s’especifiquen a la figura 5.
49

Les datacions de les diferents llars magdalenianes
són força coherents. Per les cotes veiem que EC17
i EC18 són “arqueològicament contemporànies”. En
les nostres observacions de camp vàrem constatar la
seva morfologia diferent, en el cas de l’EC17 una llar
en cubeta simple coronada de pedres i en el de la
EC18 una llar plana. Aleshores pensàrem que potser
l’EC18 era una mica més antiga que l’EC17, ja que
la contemporaneïtat real era difícil de creure atesa
la seva proximitat.
L’estructura de combustió EC19 aparegué seccionada
per la “Cala Maluquer”, la qual cosa va
impedir de delimitar-la completament. No obstant
això, la definírem com una llar en cubeta complexa
i semblava més antiga que les dues anteriors. En
aquest cas, la datació absoluta ho confirmà. També
és coherent la datació de l’EC25. Era una llar de foc
que interpretem que fou realitzada en dues fases. Una
més antiga caracteritzada per una extensió de terra
rubefactada i una més moderna, molt circumscrita i
de poca potència, coronada per pedres. Aquest darrer
moment fou el datat.
Finalment, l’EC30 era una estructura realitzada
també en dues fases: una més moderna amb una
corona de pedres i una llosa plana en el centre a
manera de fogó, i a sota una més antiga que formava
una petita cubeta (fig. 7). Fou datada la fase superior,
la més moderna, “arqueològicament contemporània”
de la fase més moderna de l’EC25.
En termes generals, el radiocarboni ens marca dos
conjunts de llars: l’EC17 i l’EC18 d’una banda, més
modernes, i l’EC19, l’EC25 i l’EC30, de l’altra, més
antigues. Efectivament, així ho vàrem observar en els
treballs de camp i ho mostren les cotes. Ara bé, la
seqüència de realització i funcionament que nosaltres
proposàvem entre l’EC17 i l’EC18 no es correspon
estrictament amb la que marquen les dues datacions.
L’antigor superior de l’EC18, que podria ser mínima en
una seqüència temporal real, no la mostra la datació
radiocarbònica, que realment no ens permet fer aquest
tipus de precisions i menys a partir de l’analítica de
carbons. El mateix diríem pel segon bloc de llars i
la relació d’antiguitat entre l’EC25 i l’EC30.
Les ocupacions magdalenianes de la cova
del Parco
Presentem a continuació un resum, necessàriament
incomplet, del que han estat les intervencions arqueològiques
a la cova del Parco pel que fa a l’ocupació
magdaleniana, amb el benentès que aquesta encara
no ha estat posada del tot al descobert.
1. Dinàmica d’ocupació de l’espai
Val a dir, d’entrada, que l’excavació en extensió de
les ocupacions magdalenianes de la cova del Parco
s’enfronta a un problema important, i és que la “Cala
Maluquer” del 1984, seccionà longitudinalment i pel
bell mig del jaciment tota la seqüència arqueològica,
motiu pel qual resulta difícil relacionar les activitats
dutes a terme en cadascun dels dos àmbits en què
queda dividit l’espai del jaciment, a la dreta l’espai
definit pròpiament per la cova, i a l’esquerra l’àmbit
de l’abric.
50
Ambdós sectors presenten una dinàmica d’ocupació
i d’utilització de l’espai força diferenciats; l’abric es
caracteritza, en línies generals, per ser més pobre
quant a restes i vestigis d’ocupació antròpica. Fins
la campanya de 2006 pensàvem que al “sector abric”
s’havien desenvolupat només tasques marginals i que
l’hàbitat se centrava al “sector cova”, molt més aixoplugat.
Si bé hem de considerar que l’espai de la
cova constituïa l’àrea preferencial d’activitat domèstica
per als grups magdalenians que ocuparen la cova del
Parco, tant pel gran nombre d’estructures de combustió
que hi hem documentat, un total de vint-i-dues llars
en sis campanyes d’excavació i en una superfície de
només 10 m 2 , volem matisar que ara sabem que el
“sector abric” també s’emprà per a realitzar tasques
importants, almenys de tipus laboral, com ara la talla
de sílex articulada al voltant de la gran llar EC39,
o relacionades amb el fumat de la pell o d’aliments
(EC5) (be r g a d à, 1998).
El conjunt de llars magdalenianes exhumades mostren
tipologies ben diferenciades (fig. 6). A la zona
central del “sector cova” hem reconegut una superposició
contínua d’espais destinats a la combustió; aquests es
caracteritzen per l’absència de delimitació clara a base
de blocs aportats o aprofitats dels despreniments del
sostre i de les parets; tampoc no s’observen capes de
terra rubefactada que permetin separar les successives
utilitzacions. Als nostres ulls apareixen desdibuixats
i enormes (per ex., fig. 6, EC33 i EC36) a causa de
la dificultat d’individualitzar les fases successives de
combustió, però segurament són el producte de cremes
successives i delimitades en l’espai que a voltes
se superposaven exactament, però que a vegades es
desplaçaven una mica cap una banda o una altra. El
producte de tots aquests moviments i fases és allò que
nosaltres ara recuperem. Endemés podem considerar
altres menes d’aportacions, en aquest cas exteriors i
ocasionades pel buidatge i l’adequació de llars veïnes
i/o processos postdeposicionals no antròpics. Aquest
“tipus” de llar o “manera de fer” és una constant
que probablement arribarà fins la fi de l’ocupació
magdaleniana tal i com s’observa al tall estratigràfic
est de la “Cala Maluquer”.
La resta d’estructures de combustió solen presentar
o bé petites cubetes (a voltes dobles (fu l l o l a i be r g a d à
1990)), amb o sense corona de pedres de delimitació,
farcides de cendres i carbons, així com d’abundantíssimes
restes de fauna i de talla (per ex., fig. 6, EC34
i EC35); o bé es caracteritzen per l’acumulació de
pedres, algunes d’elles aportades a la cova des del
riu (cornubianites, granits...), cremades, esberlades i
calcinades (fig. 7). Ara bé, gairebé sempre hem pogut
observar diverses fases d’elaboració i modificació, que
ens mostren als magdalenians, en les successives freqüentacions
de la cavitat, com uns reutilitzadors de
les llars i al mateix temps modificadors parcials de
les estructures de combustió bastides amb anterioritat
per ells mateixos o uns avantpassats.
El nombre de fogars, tan elevat dins la cova, ens
indica que no foren stricto sensu contemporanis, tot
i que apareixen “arqueològicament” simultanis.
A continuació parlarem de dues llars magdalenianes
que per les seves característiques i situació
en el “sector abric” mereixen una atenció especial.

Fig. 7. Estructura de combustió EC30. S’observa una llosa
plana de cornubianita aportada de les ribes del Segre
i emprada per fogó.
Fig. 6. Planta del “sector cova” a
una cota -300. Es poden observar
vàries estructures de combustió de
característiques diferents així com
un dipòsit de restes de talla. Dibuix
M. A. Petit.
Tot i que no tenim cap datació de 14 C, la primera
correspondria al Magdalenià superior, mentre que la
segona es trobaria en el límit entre el Magdalenià
superior final i el Magdalenià superior segons les
cotes registrades.
En primer lloc descriurem l’EC39, que encara es
troba en procés d’excavació. Situada al bell mig del
“sector abric”, és de grans dimensions i forma ovalada.
No presenta una delimitació gaire definida tot i que
al llarg del seu ús s’anaren dipositant pedres tant a
l’interior com al voltant. De moment apuntem que,
per les dimensions, la llarga durada, els usos repetits,
l’absència de fauna i per la presència en el seu interior
de noranta-quatre elements lítics que remunten
en quinze conjunts, aquesta llar fou emprada com a
focus d’il·luminació i senyalització, relacionada amb
el treball del sílex. Les futures anàlisis micromorfològiques
i de fitòlits ens permetran aproximar-nos amb
major seguretat a una hipòtesi d’ús concreta.
En segon lloc, parlarem de l’EC5, que té la particularitat
de comptar amb una anàlisi micromorfològica.
Aquesta llar presentava una forma irregular i
sense delimitació clara. Es trobava formada per dues
unitats i tenia una mida gran (100 x 150 cm; cota:
-280/-290) i una potència d’uns 10 cm. La unitat
superior, caracteritzada per una capa important de
51

cendres blanques, fou el producte d’una combustió
elevada d’un vegetal no llenyós, mentre que la inferior
mostraria un descens en la temperatura del fogar. La
llar no era culinària, ja que no s’hi trobaren ossos
cremats. Fou interpretada com una EC de fumat, ja
fos de la pell o bé d’aliments (fu l l o l a et al. 1992;
be r g a d à 1998, 77-79). La necessitat de produir fum
s’avindria amb la seva situació en un espai obert.
Tot i que sabem que els sòls d’ocupació mai no
són estrictament plans, en el cas de la cova del Parco
el cabussament cap al N dels sediments és molt poc
important; per aquest motiu l’ínfim espai lliure de
llars a una mateixa profunditat, fa del tot inviable
pensar en un ús simultani, motiu pel qual hem de
suposar, o bé una freqüentació de curta durada i
recurrent per part dels grups caçadors recol·lectors, o
bé força més contínua i estable, de caire estacional.
La complexitat d’estructures de combustió i la varietat
de processos de treball documentats a través de les
anàlisis traceològiques (ca lv o 1997, 2004), fa que ens
inclinem més aviat per aquesta segona hipòtesi.
L’alta concentració de vestigis, així com la complexitat
estructural de les llars, manifesten de manera fefaent
que ens trobem davant d’un veritable palimpsest, molt
complex tant a l’hora d’excavar com d’interpretar, per
a la qual cosa els estudis de microdistribució espacial
i de remuntatges dels processos de talla amb relació
a les diverses llars seran bàsics, per tal d’intentar
aïllar sòls d’ocupació precisos.
No tota la cova, però, manifesta el mateix grau
d’activitat. A partir de les troballes podem observar
que, tot i la forta ocupació de l’àmbit de la cova com
a espai domèstic preferencial, aquesta no presenta
un mateix grau d’activitat en el seu conjunt. Així
doncs, les llars constitueixen pols d’atracció per a les
activitats domèstiques, de treball, culinàries o d’altra
mena, mentre que la zona de la boca de la cova, en
la qual no hi hem documentat la presència de cap
llar, apareix molt més estèril arqueològicament, sense
que necessàriament haguem de vincular aquest fet
amb processos tafonòmics de rentat dels materials
de la part més externa i, per tant, menys protegida
del jaciment.
Així doncs, els quadres corresponents a les fileres
10 i 11 presenten un nombre menor de vestigis,
tant pel que fa a les restes (destaquen alguns grans
nuclis de sílex local abandonats) com a les estructures
(inexistents fins ara a la filera dels 11). D’altra
banda, els quadres més propers a les parets de la
cova (quadres 11, 10, 9, 8, i 7 A i B) manifesten
també unes característiques particulars; en aquest
cas les troballes solen limitar-se a elements dentals
de macrofauna, o ossos sencers d’escàs valor carni,
juntament amb grans ascles de decorticat o nuclis
de sílex local abandonats en les seves primeres fases
d’explotació, fet que ens porta a plantejar la possibilitat
que aquestes àrees funcionessin com a veritables
escombreres de l’ocupació. El gran nombre de blocs
despresos impedia a més que s’empressin per a altres
tipus d’activitats.
A més de les llars que jerarquitzen l’espai de la
cova, hem documentat altres estructures relacionades
amb el treball del sílex. Ens referim a dipòsits de
nombroses restes de talla (DRT) (fig. 7) acumulades
52
en un petit espai, rebuigs d’un procés tècnic concret.
Fins avui hem localitzat un dipòsit doble (DRT1) i un
de senzill (DRT2) al “sector cova” i un altre (DRT3)
al costat de l’EC39 al “sector abric”.
2. Cadenes operatives de les indústries
Dels sediments procedents del nivell II s’ha exhumat
una gran varietat tipològica i funcional d’eines, tant
lítiques com òssies, que ens manifesten activitats molt
diversificades dins d’aquest àmbit domèstic.
Pel que fa a la indústria lítica magdaleniana hem
de dir, en primer lloc, que es tracta d’un conjunt de
caire monolitològic, és a dir, en el qual hi trobem
representat de manera gairebé exclusiva un únic recurs
lític, en aquest cas el sílex. Altres primeres matèries
utilitzades en la confecció de l’utillatge apareixen de
manera testimonial; es tracta d’ascles i de còdols
de cornubianita, aquests darrers tallats mitjançant
aixecaments bifacials per a obtenir fils tallants, la
funcionalitat dels quals a hores d’ara desconeixem.
Aquesta matèria primera té un aprovisionament immediat
a les mateixes terrasses del riu Segre, que
com ja hem vist discorre als peus de la cinglera on
s’obre la cova.
Durant el procés d’excavació dels nivells magdalenians
hem anat recuperant altres evidències litològiques
de naturalesa diversa. Hem de citar els còdols de
granit, que en la seva majoria no han participat dels
processos de producció lítica (percussors), sinó que
els trobem cremats i esberlats a l’interior d’algunes de
les estructures de combustió i que ens fan plantejar
la qüestió de quin en fou l’ús. També tenim còdols
de cornubianita —en aquest cas sencers— amb traces
d’ocre, i que relacionaríem amb el processat de matèries
colorants i la seva utilització. L’ús de colorants
es troba documentat gràcies a l’anàlisi traceològica
on es posa de manifest el processat de les pells en
el jaciment (ca lv o 1997, 2004).
Al marge d’aquests escassos còdols, la resta de
la indústria lítica està constituïda per un conjunt
de restes de talla i eines de sílex. L’estudi de caracterització
arqueopetrològica del conjunt industrial
exhumat en els nivells magdalenians de la cova del
Parco manifesta la presència majoritària de dos tipus
principals de silicificacions, clarament diferenciables
tant des d’un punt de vista macroscòpic com microscòpic
(ma n g a d o 2005).
En primer lloc, comptem de manera majoritària
amb un sílex de tonalitats versicolors, generalment
de colors clars, que macroscòpicament presenten un
gra fi o mitjà, amb abundants inclusions d’òxids de
ferro i relictes de carbonats i de guixos.
La caracterització petrogràfica d’aquestes primeres
matèries presenta els trets característics dels ambients
de formació o substitució de caràcter evaporític com
ara la presència d’hematites laminars d’hàbit fibrós,
els pseudomorfs lenticulars de cristalls de guix substituïts
per sílice i l’existència de textures fibroses del
quars (o calcedònia) d’elongació positiva.
Sílex d’aquestes mateixes característiques ha estat
localitzat en els afloraments associats a calcarenites i
calcàries continentals del Cretaci superior i del Paleocè
(fàcies garumniana, formació Tremp del Prepirineu de

Figura 8. Procedència del sílex de la cova del Parco.
1: Garumnià i 2: Sannoisià.
Lleida). Aquests mateixos materials s’han localitzat en
posició secundària, tant en dipòsits de vessant com
al·luvials de la zona de les conques mitjanes dels rius
Segre i Noguera Pallaresa. Així doncs, d’una banda
per aquesta raó, la de la distància entre els afloraments
naturals i el jaciment de la cova del Parco,
i, de l’altra, l’existència de tota la cadena operativa
completa d’aquest tipus de sílex, hem de definir
l’aprovisionament com d’ordre local (fig. 8).
De fet, aquesta primera matèria constitueix la
font principal per a la confecció de l’utillatge dels
caçadors magdalenians de la cova del Parco, si tenim
en compte tant la seva abundància entre les restes
de talla, com la seva utilització en la fabricació de
la major part de l’utillatge de base: gratadors, rascadores,
burins, becs...
En segon lloc, comptem amb un altre conjunt de
materials prou significatius per la seva importància
quantitativa i qualitativa; es tracta, en aquest cas, de
sílex de tonalitats fosques compreses entre el marró,
el gris i el negre, que macroscòpicament presenten
un gra molt fi, una textura força homogènia i, sovint,
estructures sedimentàries de tipus anular.
La caracterització microscòpica d’aquests materials
mostra com a elements relictes tan sols evidències
de medis sedimentaris o de reemplaçament de carbonats
(fragments de bioclasts, seccions de tiges i
oogonis d’algues carofícies, i calcedònia d’elongació
negativa).
Sílex d’aquestes mateixes característiques ha
estat localitzat a la serra Llarga, entre Castelló de
Farfanya i Algerri, en els afloraments associats a
calcàries lacustres de la transició Sannoisià-Estampià
(Oligocè inicial), a la zona de contacte entre l’àmbit
subpirinenc i la vall de l’Ebre. Els nòduls, que en
posició primària assoleixen mides decimètriques,
apareixen fragmentats al peu mateix dels nivells amb
sílex desmantellats per l’erosió, fet que origina que
abundants fragments de nòduls de mides generalment
centimètriques i de molt bona aptitud per a la talla
siguin fàcilment recuperables. Atesa la distància entre
els afloraments naturals i el jaciment de la cova del
Parco, que es troba uns 40 km aigües amunt a vol
d’ocell, hem de definir l’aprovisionament d’aquesta
primera matèria com d’ordre regional (fig. 8).
Aquest tipus de sílex fou emprat àmpliament pels
caçadors magdalenians; juntament amb l’evidència dels
nuclis pràcticament exhaurits, i dels gratadors, que
sovint aprofiten els elements de decorticat d’aquesta
primera matèria, cal assenyalar la preferència
mostrada per aquesta amb relació a la confecció de
l’utillatge cinegètic, és a dir, de les puntes i làmines
de dors que armaven els projectils de cacera. Pensem
que aquesta preferència es fonamenta en el caràcter
homogeni de la textura d’aquesta primera matèria
que permet l’obtenció de suports de laminetes molt
estandarditzats (ma n g a d o et al. 2002, 2006).
Durant les darreres campanyes d’excavació s’han
exhumat en els treballs arqueològics, tot i que en
nombre molt escàs, nous tipus de sílex, si més
no, tipus que pel seu aspecte macroscòpic i el seu
contingut micropaleontològic, abans no havien estat
documentats al llarg de la seqüència ja excavada.
Aquests materials es relacionen en tots els casos amb
útils acabats (gratadors sobre làmina, burins...), fet
pel qual considerem que, a falta de la cadena operativa
lítica que permeti explicar la seva producció
en el jaciment i el desconeixement de la localització
geològica i geogràfica de les fonts d’aprovisionament
d’aquestes primeres matèries, hem de valorar
la possibilitat que ens trobem davant de productes
“exògens” obtinguts mitjançant processos d’intercanvi
entre comunitats.
Amb relació a les cadenes operatives lítiques
documentades durant les ocupacions magdalenianes
de la cova del Parco, hem d’assenyalar l’existència
de sistemes diferenciats de producció de l’utillatge
lític (fig. 9).
De manera general, hem de dir que l’estratègia dominant
és la talla laminar, que jerarquitza l’explotació
longitudinal del volum dels nuclis de primera matèria
i té per objectiu la consecució de suports de tipus
làmina i lamineta. Tot i amb això, de manera parallela
hem pogut identificar l’existència, d’una banda,
d’algun esquema operatiu orientat vers la producció
autònoma d’ascles, fenomen que es desenvolupa sobre
primeres matèries silícies d’origen local, i, de l’altra,
com ja hem esmentat anteriorment, l’afaiçonament
d’alguns còdols de cornubianita mitjançant aixecaments
bifacials per a obtenir fils tallants.
Centrant-nos en les cadenes operatives lítiques
laminars, hem de dir que segueixen tres processos
operatius ben diferenciats (la n g l a i s 2004; ma n g a d o
et al. 2006).
En primer lloc, la talla laminar recorre a processos
operatius que es basen en l’explotació dels volums de
primera matèria sense la configuració de cap arestaguia
predeterminada d’inici d’explotació. El funcionament
d’aquest esquema es pot resumir de la manera
següent: després del decorticat generalment parcial del
volum de primera matèria, ja que sovint els nuclis
presenten encara parts corticals, s’inicia la cadena
operativa amb la utilització com a pla de percussió
del negatiu d’una extracció cortical, o fins i tot d’un
53

Fig. 9. Sistemes diferenciats de producció de l’utillatge lític. A) Talla sense aresta guia B) Talla amb aresta guia i C) Talla a
partir de suports carenats. Dibuix R. Álvarez.
54

pla natural de fractura, que es pot preparar a partir
de petites extraccions laterals. Aquest esquema no
requereix una configuració prèvia curosa del volum
que es pretén explotar; en conseqüència, resulta força
difícil obtenir l’estandardització dels suports.
Els estudis tecnològics ens han permès posar de
manifest una variant d’aquest esquema, que aprofita
l’existència d’una aresta-guia natural en el volum a
explotar, per exemple, mitjançant el díedre que es
troba en la intersecció entre dos plans naturals o dues
fractures. En aquests casos l’aresta funciona com a
guia natural d’inici de l’explotació. Aquest esquema
operatiu, que podem definir com a poc elaborat,
o fins i tot oportunista, és el que majoritàriament
s’empra per a l’explotació dels materials silicis d’origen
i aprovisionament local, que com ja hem vist
anteriorment, presenten unes característiques que,
tot i la seva abundància en l’entorn de l’ocupació, no
els fan especialment excepcionals per al desenvolupament
d’una talla estandarditzada, per la presència
en la textura silícia de nombroses inclusions. Hem
d’assenyalar, doncs, que és probablement per aquest
motiu que sovint els nuclis d’aquesta primera matèria
apareixen abandonats en fases inicials o de plena
explotació del volum de talla.
En un segon procés operatiu, la talla laminar es
desenvolupa a partir de l’obertura d’una aresta-guia
d’inici de l’explotació, o el que és el mateix, talla amb
una aresta predeterminada. En aquest cas l’esquema
operatiu de talla laminar presenta una major complexitat,
puix cal una configuració prèvia més complexa
del volum a tallar. La configuració de l’aresta guia es
porta a terme mitjançant l’afaiçonament d’una cresta
a partir d’extraccions bifacials. Un cop obert el pla de
percussió es produeix l’aixecament d’aquesta cresta, les
arestes en negatiu de la qual serveixen de guia per a
les extraccions laminars posteriors. Mitjançant aquest
comportament tècnic s’obtenen productes laminars
d’una gran estandardització, però al mateix temps,
el seu desenvolupament obliga també a correccions
continuades i successives del volum a tallar per tal
d’assegurar el control d’una producció regular. Aquest
tipus de talla laminar es desenvolupà especialment
sobre les primeres matèries que per les seves característiques
intrínseques d’homogeneïtat s’adaptaven
més bé a aquest procés; ens estem referint als sílex
foscos del Sannoisià de la serra Llarga, que tot i
localitzar-se en un radi d’aprovisionament més allunyat,
d’ordre regional, foren sistemàticament explotats
fins arribar pràcticament a les fases d’exhauriment
complet dels nuclis.
El tercer procés operatiu documentat en les ocupacions
magdalenianes de la cova del Parco és la talla a
partir de l’explotació d’extraccions carenades. Aquesta
modalitat de talla, lligada principalment a la producció
de laminetes, s’estructura a partir de la represa
d’ascles o làmines carenades. De fet, es tracta d’un
esquema operatiu altament rendible des d’un punt de
vista tecnològic, ja que ofereix la possibilitat d’obtenir
suports amb un alt grau d’estandardització, sense
necessitat de recórrer a una configuració complexa
del volum a explotar. En la major part dels casos
documentats, el pla de percussió del suport carenat
es troba en la cara inferior de les ascles, donant lloc
a nuclis amb aspecte de gratador (gratadors nucleiformes);
en altres casos, les extraccions es porten a
terme a partir dels plans laterals dels suports (burins
nucleiformes). Aquesta estratègia d’explotació dels
suports carenats es produeix tant sobre materials
d’origen garumnià local com sobre materials sannoisians
d’aprovisionament regional; ara bé, el grau
d’exhauriment dels nuclis de les diferents primeres
matèries mostra marcades diferències, en el mateix
sentit que ja hem assenyalat precedentment.
Quant a les restes retocades fins la campanya
de 2006 (figs. 10 i 11), observem com predominen
àmpliament els tipus primaris de retoc abrupte.
Del total de 12.547 evidències lítiques exhumades, 6
tenim 1.127 retocats; d’aquests, cinc-cents (45,00%)
són morfotipus de retoc abrupte. Predominen els
elements de caire cinegètic, tant laminetes com puntes
de dors amb una àmplia varietat tipològica (fig. 11,
1 a 3, 5, 7 i 8). A mesura que anem profunditzant
en la seqüència (cota -290 cm) apareixen laminetes
o puntes de dors truncades (triangles escalens, en
total cinquanta-un, que ens indiquen que ens trobem
clarament en el Magdalenià superior (fig. 11,
4 i 6)), tot i que aquests només es troben en un
moment precís i es rarifiquen en cotes encara més
baixes (cota -310 cm).
També hem de destacar entre els elements de
retoc abrupte el conjunt de becs o perforadors (fig.
11, 9); la seva presència s’associa a un treball que
hem pogut identificar també paral·lelament en el
registre de la indústria òssia d’aquests darrers anys
(les agulles).
Fig. 10. Gràfica sobre els percentatges de la indústria lítica
retocada del nivell Magdalenià superior de la cova de El
Parco.
6. Els recomptes que presentem corresponen a les restes
exhumades tant al sector cova com al sector abric fins l’any
2006. Fem aquesta observació ja que el lector podria comparar-les
amb les publicades en altres articles i veure que no coincideixen.
Això es deu al fet que s’ha actualitzat la comptabilització fins
avui dia (campanya 2006) i que a més, hem afegit també els
elements procedents del sector abric, cosa que no s’havia fet
altres vegades (fu l l o l a et al. 2006).
55

Fig. 11. Indústria lítica representativa del Magdalenià superior de la cova del Parco: 1-3 puntes de dors (PD); 4 i 6 puntes de
dors truncades (PDT); 5 i 7 làmines de dors (LD); 8 truncadura (T); 9 bec (Bc); 10-13 burins (B); 14 i 15 gratadors (G); 16
rascadora (R); 17 i 19 nuclis piramidals; 18 i 20 nuclis prismàtics, i 21 nucli poligonal. Dibuix. R. Álvarez.
56

Fig. 12. Indústria sobre matèries dures animals del Magdalenià superior de la cova del Parco: 1 allisador; 2 i 3 atzagaies; 4
agulla; 5 caragolins perforats (Cyclope neritea, Homalopoma sanguineum i Teodoxus fluviatilis). Dibuix R. Álvarez.
El segon grup en importància numèrica és el dels
simples, 245 (22,01%), (fig. 10), amb un nombre
de rascadores destacat, tot i que aquesta presència
cal matisar-la, atès que una bona part corresponen
a rascadores laterals de retoc marginal, segons la
tipologia Laplace, fet que ens podria indicar que es
tracta d’esmussaments per l’ús, dels fils no retocats
de làmines (fig. 11, 16).
També és important el conjunt de gratadors, gairebé
sempre sobre làmina i de vegades amb restes
d’ocre (fig. 11, 14 i 15). Alguns gratadors de sílex
exogen corresponen a les parts de decorticat dels
nuclis, fet que ens indicaria un aprofitament intens
de les primeres matèries de major aptitud per a
la talla i d’aprovisionament més allunyat (ma n g a d o
1998, 2005). Els gratadors ens manifesten la realit-
57

zació d’activitats de neteja de la pell, tant fresca com
seca, segons els estudis realitzats (ca lv o 1997, 2004).
Aquest comportament ens ajuda a l’hora de valorar
el tipus d’ocupació temporal durant les ocupacions
magdalenianes de la cova del Parco.
El tercer grup en importància és el dels nuclis,
223 (19,78%) (fig. 10), entre els que predominen les
morfologies piramidals i prismàtiques per a l’obtenció
de laminetes estandarditzades (fig. 11, 17 a 20).
Aquest nombre tan important de nuclis presenta
dos comportaments d’explotació diferenciats. D’una
banda, tenim una explotació intensiva que en les
seves últimes etapes és de caire bipolar sobre enclusa,
mostra fefaent d’un ús exhaustiu de la primera
matèria de qualitat, generalment d’origen forà. De
l’altra, els nuclis de sílex de captació més immediata
solen ser explotats segons plans ortogonals (fig. 11,
21) i abandonats en fases de plena producció atès
el gran nombre d’impureses que contenen i que en
dificulten la talla (ma n g a d o 1998, 2005).
L’estudi dels burins, en total 148 (13,13%) (fig.
10), principalment díedres o d’angle (fig. 11, 10 a
13), posa de manifest el treball de l’os; els estudis
traceològics demostren que s’empraren tant per a la
refacció d’elements ossis com per a la fabricació de
nous estris d’os (ca lv o 1997, 2004), fet que també
hem constatat gràcies a la recuperació en el propi
jaciment de suports ossis en fase d’elaboració o de
refacció (te j e r o 2005).
Una de les peces retocades correspon a un element
foliaci de retoc pla (0,08%).
Els elements sobre matèries dures animals corresponents
al Magdalenià de la cova del Parco es
poden dividir en dos grans grups: d’una banda, la
indústria sobre os i banya, i, de l’altra, la malacologia
(fig. 12).
Pel que fa al primer grup cal destacar que representa
un conjunt important, atesa la pobresa quantitativa
i qualitativa del paleolític superior català en
aquest àmbit.
En primer lloc, mencionarem els materials ossis
de dubtosa adscripció estratigràfica dins, però, de la
seqüència magdaleniana, procedents de la intervenció
del doctor Maluquer de Motes i dels recuperats
de l’acció clandestina de 1994. Si els esmentem
excepcionalment —no ho hem fet amb la indústria
lítica— és precisament per la migradesa d’aquesta
mena de registre. Tenim una atzagaia de bisell simple
i setze fragments d’atzagaia, cinc dels quals presenten
l’extremitat distal roma, un de bisell simple i dos de
bisell doble. També hem identificat dos fragments
d’agulla i es documentà un os pla amb decoració
esglaonada.
En segon lloc, mencionarem les evidències d’indústria
òssia procedents del nivell II que estem
excavant. Es tracta d’un fragment d’allisador (fig.
12, 1), una vareta tècnica, set fragments d’atzagaia
(fig. 12, 2 i 3), dos dels quals són de doble bisell,
i sis fragments d’agulles, una de les quals es trobà
en procés de reparació. A aquest conjunt hem d’afegir
quatre elements (una agulla sencera (fig. 12, 4),
una agulla fragmentada, un fragment d’atzagaia i
una vareta tècnica) que s’exhumaren en els treballs
58
d’inicis de la dècada dels noranta destinats a posar
en comunicació el “sector cova” i el “sector abric”,
moment en el qual intervinguérem per primer cop
en el nivell II (fig. 13).
atzagaies agulles varetes altres
Maluquer 9
Clandestins 8 2 os decorat
SERP nivell II 8 8 2 allisador
Total 25 10 2 2
Fig. 13. Quadre resum de tota la indústria òssia
magdaleniana recuperada fins avui.
El conjunt d’agulles són sistemàticament d’os,
mentre que les atzagaies són fonamentalment de
banya. La identificació de dues varetes tècniques
sobre banya ens permet parlar del procés de fabricació
in situ, almenys en part, de la indústria òssia
(tej e r o 2005).
Pel que fa a la malacologia (fig. 12, 5), en aquests
darrers anys hem recuperat un seguit de caragolins
perforats antròpicament per a ser utilitzats com a
elements d’ornament. Entre les espècies identificades
cal destacar la presència d’Homalopoma sanguineum,
que es troba representada per tretze individus, quatre
dels quals estan sencers i conserven una perforació
d’origen antròpic i nou estan fragmentats. L’Homalopoma
és estrictament mediterrània. El mateix
succeeix amb l’espècie Cyclope neritea, de la qual
s’han recuperat dos individus perforats antròpicament;
només un es troba sencer. Finalment, tenim
una espècie de riu, el Teodoxus fluviatilis, amb cinc
individus, tres sencers i perforats i dos fragmentats.
Aquestes espècies han estat recollides en el treball
de Tejero (2005). No obstant això, cal remarcar
que aquest autor menciona un Homalopoma i dos
Teodoxus que nosaltres no hem tingut en compte en
aquest treball per considerar-los propis de l’horitzó
magdalenià epigonal (ful l o l a et al. 2004), i també
hem afegit al recompte de Tejero les troballes fetes
fins la campanya 2006 (fig. 13).
Les espècies Homalopoma sanguineum i Cyclope
neritea mostren les relacions amb la costa, o si més
no contactes amb altres poblacions amb les quals
intercanviaven elements, entre ells els caragolins esmentats
que els servien d’ornament. La troballa a la
cova del Parco d’Homalopoma sanguineum, espècie
estrictament mediterrània que sempre s’havia trobat
en jaciments del Cantàbric peninsular, ha obert la
possibilitat d’una nova via de contacte a través de
la vall de l’Ebre i no necessàriament la via nordpirinenca
que fins ara havia estat considerada de
manera exclusiva (fu l l o l a et al. en premsa).
Per cloure aquest apartat mencionarem un
fragment de dena de collaret discoïdal feta sobre
conquilla trobada entre els materials recuperats de
l’acció clandestina de l’any 1994. Per aquest motiu
no podem precisar a quin moment del Magdalenià
correspon.

3. Els recursos biòtics: la fauna
Hem d’assenyalar que la descripció de la fauna
terrestre que fem a continuació respon a una mostra
de la mateixa. Mostra prou significativa, però extreta
únicament d’entre el material clarament determinable.
Per aquest motiu les apreciacions quantitatives i
qualitatives ens serveixen només d’orientació. 7
La majoria d’elements són rebutjos de caça i
consum. La fauna es troba molt fragmentada; de
vegades ens ha estat possible identificar cuts marks
sobre determinats ossos. A més, una bona part del
material ossi està cremat.
Podem avançar que, per la situació del jaciment, la
Capra pirenaica és l’animal de mida gran dominant,
la qual cosa concorda perfectament amb l’orografia
escarpada de l’indret. Val a dir que, pel que fa al
desglossament anatòmic, les peces més representades
són dents i elements dels autopodis (algun fragment
de metàpod, però sobretot falanges). Aquest tipus de
representació és explicable per diferents agents tafonòmics,
entre els quals caldria citar els postdeposicionals
on intervé la mà dels humans (les peces conservades
són les més denses i robustes, i que, per tant, surten
més ben parades de les activitats distributives
fossildiagèniques). Ara bé, els patrons que s’observen
en les falanges —les primeres i segones, ja que les
terceres no presenten modificacions— ens remeten a
un comportament molt freqüent entre altres conjunts
arqueozoològics magdalenians, que sovint es posen
en relació amb una maximització de l’aprofitament
de les carcasses (na d a l 1998).
Altres espècies d’herbívors documentades, tot i
que en molt poca quantitat, són el Cervus elaphus i
el Bos primigenius, que manifesten l’explotació ocasional
d’un àmbit més ampli que el roquissar proper.
Ens referim a espais de praderia i de petits boscos
esclarissats situats a la plana.
Pel que fa als carnívors, són poc importants.
Només trobem representat el Canis lupus amb dos
individus.
L’Oryctolagus cuniculus, una espècie ubiqüista,
dominaria pel que fa al número de restes de mesofauna.
La gran abundància d’elements determinables
fa que els conills es vegin sobrerepresentats. De fet,
la documentació en alguns casos de la connexió
anatòmica ens indicaria una aportació no antròpica
al jaciment. Tot i això, una gran quantitat de restes
d’aquest animal apareixen també cremades, la qual
cosa les relaciona directament amb els humans. Una
altra espècie de mesofauna identificada és el Lepus
europaeus.
Tot i que l’evidència és molt minsa sabem que
els peixos del riu Segre també foren aprofitats. Han
aparegut dues vèrtebres de Salmo trutta dins del rebliment
de l’estructura de combustió EC29.
Com hem dit, l’espècie més representada entre
la macrofauna és Capra pyrenaica, de la qual es
documenten tant restes de l’esquelet cranial com
postcranial. Entre les primeres destacarem les restes
dentàries, i entre les segones les nombroses restes
d’epífisis, desepifisades o no, i molts ossos de les
7. L’estudi de la fauna que presentem es deu al doctor
Jordi Nadal.
extremitats. Encara que no ha estat comptat el NMI,
ni s’han fet altra mena de càlculs, pensem que, a
cop d’ull, l’espècie caçada i consumida dominant és
la Capra pyrenaica.
Conclusions
Els nivells magdalenians de la cova del Parco
resulten clau per comprendre les ocupacions del pleistocè
final a les Terres de Ponent, tant per la llarga
seqüència sedimentològica i paleoambiental com cronocultural;
d’igual manera, el nombre i la qualitat de
les restes exhumades fan d’aquest jaciment un punt
de referència obligat dins l’estudi global de l’ocupació
d’ambdós vessants de la serralada pirinenca.
Hem identificat un breu moment que anomenem
Magdalenià epigonal, separat per una caiguda de blocs
del gruix de les ocupacions magdalenianes. Tot i que
el Magdalenià epigonal no ha estat objecte d’estudi
en aquest treball, volem avançar que no presenta
divergències significatives respecte del Magdalenià
superior final del jaciment. L’anomenem epigonal per
la seva situació estratigràfica, damunt d’una notòria
caiguda de blocs i perquè representaria el darrer
moment d’ocupació magdaleniana de l’indret.
Hem excavat tot el Magdalenià superior final datat
entre el 12460 BP i el 13175 BP i hem iniciat
l’excavació del Magdalenià superior que situaríem
grosso modo a mitjan XIV mil·lenni BP. Pensem que
les ocupacions inferiors de la cova del Parco correspondran
al Magdalenià mitjà.
Ens trobem davant d’un jaciment amb àmbits
d’activitats diferenciades, que es jerarquitzen al voltant
d’estructures de combustió de diversa tipologia.
Les tasques relacionades amb la cuina es troben
clarament situades al “sector cova”. Al “sector abric”
es desenvolupen labors de talla, de probable fumat,
se senyalitza l’indret amb il·luminació i es llencen
restes tecnològiques (algunes agrupades en DRT),
nuclis desestimats pel treball i fauna als racons. A
aquestes activitats de dipòsit de deixalles tampoc no
és aliè el “sector cova”. La zona de l’entrada i els
racons també són emprats pel mateix. Hem pogut
observar que a la boca de la cova no hi ha fogars
ni altra mena d’estructures i això no ho atribuïm a
cap rentat postdeposicional.
Hem pogut estudiar els indrets d’aprovisionament
dels materials silicis i establir l’origen de les conquilles
que ens mostren com els magdalenians s’abastien de
productes forans quan els convenia tant per obtenir
peces de qualitat com d’objectes de significació simbòlica.
No obstant això, la majoria de fonts d’aprovisionament
biòtic i abiòtic eren locals. La zona dels
roquissars era apta per una abundosa cacera de cabres
salvatges i els afloraments de sílex local s’aprofitaven
per a realitzar les eines de “fons”.
Sabem que tot el procés de treball del sílex, en la
majoria de les seves varietats, es feia in situ i que
les eines es realitzaven de maneres estandarditzades,
emprant fonamentalment diversos tipus d’estratègies de
talla laminar. També sabem que l’ús dels instruments
era molt divers, i això posa en evidència un gran
nombre d’activitats: cinegètiques i de processat de la
carn; de treball de la pell fresca i seca; de fabricació
i reparació de la indústria òssia i lítica...
59

Tant per la naturalesa i usos de les llars com
per les evidències de captació de recursos abiòtics i
biòtics i els tractaments dels mateixos, hem definit
les ocupacions del Magdalenià superior final de la
cova del Parco com campaments o estatges de caràcter
temporal, però d’una certa durada, segurament
estacional.
60
Xavier Mangado
mangado@ub.edu
Maria Àngels Petit
petit@ub.edu
Josep M. Fullola
fullola@ub.edu
Raül Bartrolí
rbi@hotmail.com
Dep. de Prehistòria
Facultat de Geografia i Història
Universitat de Barcelona

Bibliografia
Be r g a d à 1991
M. M. Bergadà, “Aproximació a l’estudi sedimentològicpaleoclimàtic
d’un assentament prehistòric: la cova
del Parco (Alòs de Balaguer, La Noguera)”, Cypsela,
9, Girona, 1991, 33-48.
Be r g a d à 1998
M. M. Bergadà, Estudio geoarqueológico de los
asentamientos prehistóricos del Pleistoceno Superior y
el Holoceno inicial en Catalunya, BAR International
Series 742, Oxford, 1998.
Be r g a d à, Bu r j a c h s, Fu l l o l a 1999
M. M. Bergadà, F. Burjacs i J. M. Fullola, “Evolution
paléoenvironnementale du 14.500 à 10.000 BP dans
les Pré-Pyrénées catalans: la grotte du Parco (Alòs
de Balaguer, Lleida, Espagne)”, L’Anthropologie, 103,
2, París, 249-264.
Ca lv o 1997
M. Calvo, “Análisis funcional y actividades documentadas
en el nivel II de la cueva del Parco (Alòs de Balaguer,
La Noguera)”, Pyrenae, 28, Barcelona, 1997, 9-23.
Ca lv o 2004
M. Calvo, La memoria del útil. Análisis funcional
de la industria lítica de la cueva del Parco. (Alòs de
Balaguer, La Noguera, Lleida), Monografies del SERP
5, SERP (Universitat de Barcelona) i Grup de Recerca
Arqueobalear (Universitat de les Illes Balears),
Barcelona, 2004.
Fu l l o l a, Be r g a d à, Ba rt r o l í 1990
J. M. Fullola, M. M. Bergadà i R. Bartrolí, “La cova del
Parco (Alòs de Balaguer, Lleida): darreres campanyes
d’excavacions (1988-90)”, Tribuna d’Arqueologia 1990-
1991, Generalitat de Catalunya, Departament de
Cultura, Barcelona, 1990, 17-26.
Fu l l o l a, Pe t i t, Be r g a d à, Ba rt r o l í 1998
J. M. Fullola, M. A. Petit, M. M. Bergadà i R. Bartrolí,
“Occupation épipaléolithique de la grotte du Parco
(Alòs de Balaguer, Catalogne, Espagne)”, Proceedings
of the XIII International Congress of the UISPP, vol.
2, section 6, Upper Palaeolithic, Forlì, setembre de
1996, A.B.A.C.O. Ed. Forlí, 1988, 535-542.
Ful l o l a, Pe t i t, Ma n g a d o, Ba rt r o l í, Al b e rt, Na d a l
2004
J. M. Fullola, M. A. Petit, X. Mangado, R. Bartrolí,
R. M. Albert i J. Nadal, “Occupation épipaléolithique
microlamellaire de la grotte du Parco (Alòs de
Balaguer, Catalogne, Espagne)” , Actes du XIV Congrès
UISPP, section 7, Lieja 2001, Le Mésolithique, BAR
International Series, 1302, Oxford, 2004, 121-128.
Fu l l o l a, Ma n g a d o, Pe t i t, Ba rt r o l í 2006
J. M. Fullola, X. Mangado, M. A. Petit, R. Bartrolí,
“La cova del Parco (Alòs de Balaguer, La Noguera,
Lleida): Darreres intervencions arqueològiques i visió de
conjunt”, Quadern de Treball, 14. Revista de l’Associació
Arqueològica de Girona, Girona, 2006, 29-41.
Fu l l o l a, Ma n g a d o, Es t r a d a, Na d a l (e. p)
J. M. Fullola, X. Mangado, A. Estrada, J. Nadal,
“Comunidades humanas y circulación de recursos
bióticos y abióticos en el Paleolítico Superior del noreste
de la Península Ibérica”. Homenatge al Prof. Jordà.
Zephyrus, Universidad de Salamanca, Salamanca.
La n g l a i s 2004
M. Langlais, “Étude techno-économique comparative
des productions lamellaires au Magdalénien: l’exemple
du Languedoc méditerranéen et de la Catalogne”,
Pyrenae 35.1, Barcelona, 2004, 45-73.
61

Ma l u q u e r d e Mo t e s 1983-1984
J. Maluquer de Motes, “Un jaciment paleolític a la
comarca de La Noguera”, Pyrenae, 19-20, Barcelona,
1983-1984, 215-233.
Ma l u q u e r d e Mo t e s 1985
J. Maluquer de Motes, “El primer yacimiento del
Magdaleniense Superior en el valle del Segre. Notícia
preliminar”, Symbolae Ludovico Mitxelena Septuagenario
oblatae. Pars altera, Vitòria, 1985, 1501-1503.
Ma l u q u e r d e Mo t e s 1988
J. Maluquer de Motes, “Mig segle de recerques
prehistòriques a les valls del Noguera Pallaresa i
del Segre, a les vores del Montsec”, Prehistòria i
Arqueologia de la conca del Segre, Actes del 7è Col.
Internac. de Puigcerdà 1987, homenatge al Dr. Maluquer
de Motes, Puigcerdà, 1988, 17-24.
Ma n g a d o 1998
X. Mangado, “La arqueopetrología del sílex. Estudio
de caracterización de materiales silíceos. Un caso
práctico: el nivel II de la Cova del Parco (Alòs de
Balaguer, La Noguera)”, Pyrenae, 29, Universitat de
Barcelona, Barcelona, 47-68.
Ma n g a d o 2005
X. Mangado, La caracterización y el aprovisionamiento
de los recursos líticos en la Prehistoria de Cataluña.
Las materias primas silíceas del Paleolítico Superior
final y el Epipaleolítico, BAR International Series
1420, Oxford, 2005.
Ma n g a d o, Ba rt r o l í, Ca lv o , Na d a l, Fu l l o l a, Pe t i t 2002
X. Mangado, R. Bartrolí, M. Calvo, J. Nadal, J. M.
Fullola i M. A. Petit, “Evolución de los sistemas de
62
captación de recursos en las fases de transición entre
el Magdaleniense Superior final y el Epipaleolítico
geométrico de la cueva del Parco (Alòs de Balaguer,
La Noguera, Lleida)”, Zephyrus, LV, Universidad de
Salamanca, Salamanca, 2002, 143-155.
Ma n g a d o, Ba rt r o l í, Ca lv o , Fu l l o l a, Pe t i t 2006
X. Mangado, R. Bartrolí, M. Calvo, J. M. Fullola,
M. A. Petit, “Les industries lithiques de la fin du
Paléolithique de la grotte du Parco (Alòs de Balaguer,
Catalogne, Espagne)”, D’un monde à l’autre. Les
systèmes lithiques pendant le Tardiglaciaire autour de
la Méditerranée nord-occidentale, Mémoire XL de la
Société Préhistorique Française, París, 2006, 11-24.
Na d a l 1998
J. Nadal, Les faunes del Plistocè final-Holocè a la
Catalunya meridional i de ponent. Interpretacions
tafonòmiques i paleoculturals, Universitat de Barcelona,
Barcelona, 1998, tesi doctoral inèdita.
Pe t i t 1996
M. A. Petit (coord.), El procés de neolitització de la
vall del Segre. La cova del Parco (Alòs de Balaguer, La
Noguera): estudi de les ocupacions humanes del Vè
al IIn mil·lenni a.C., Monografies del SERP, 1, Ed.
SERP, Barcelona, 1996.
Te j e r o 2005
J. M. Tejero, El treball de l’os a la Prehistòria. Anàlisi
morfotècnica de la indústria sobre matèries dures
animals de la cova del Parco (Alòs de Balaguer, Lleida),
2a edició del Premi d’Arqueologia Josep Barberà, ed.
SCA, Barcelona, 2005.

Maria Pilar Vàzquez
Josep Medina
Joan-Ramon González
Josep Ignasi Rodríguez
El jaciment de la serra del Calvari (la
Granja d’Escarp, el Segrià, Lleida)
Estat de la qüestió
El yacimiento de la primera edad del hierro de la Serra del
Calvari (la Granja d’Escarp, el Segrià) está ubicado en una situación
privilegiada, controlando la confluencia de los ríos Cinca y
Segre y a pocos quilómetros de la desembocadura de éste en el río
Ebro. Ha sido objeto de cuatro campañas de excavación, en 1982,
1983, 1984 y 1987. En este artículo presentamos los resultados
de estas intervenciones a la espera de retomar próximamente el
trabajo de campo.
El análisis de los datos disponibles, su especial ubicación
y tamaño, la presencia de mineralizaciones ferruginosas en sus
alrededores, a partir de las cuales se fabricaron los instrumentos
de hierro de este yacimiento y de otros de la zona, nos lleva a
plantearnos su singularidad dentro del conjunto de yacimientos
de la zona. En definitiva, probablemente, un poblado clave para
entender la primera edad del hierro en la confluencia de los ríos
Cinca-Segre-Ebro.
Palabras clave: primera edad del hierro, confluencia Cinca-Segre-Ebro,
hábitat, urbanismo, arquitectura doméstica, metalurgia
de hierro.
Ubicació
El jaciment de la Serra del Calvari s’ubica en un
contrafort subcircular, situat al nord del Montmeneu
—el cim del Segrià amb 494 m—, de 45 m d’altitud
relativa, en una posició dominant sobre la confluència
dels rius Segre i Cinca i a uns 6 km del riu Ebre,
en línia recta, i 7,5 km seguint el curs del riu Segre
fins a la seva desembocadura en l’Ebre (fig. 1). Es
tracta d’un tossal de vessants escarpades que tenia
el cim amb una suau forma cònica; als seus peus
i enfilant-se per les cotes més baixes dels pendents
nord i oest s’estén la població actual de la Granja
d’Escarp. Aquesta elevació forma part d’un conjunt de
tres jaciments molt interessant (fig. 2), esglaonats per
ordre d’alçada, de major a menor altitud i de sud a
nord: la Punta del Fortí o Fortí de Pedro (Edat del
Pàgs. 63-110
The first Iron Age site at the serra del Calvari (la Granja d’Escarp,
Segrià) is in a privileged setting, controlling the confluence of the
Cinca and Segre rivers just a few kilometres from where the Segre
flows into the Ebre. It has undergone four excavation campaigns
in 1982, 1983, 1984 and 1987. In the present article we present
the results of the excavations prior to the ressumption of fieldwork
in the near future.
The analysis of available data, its special location and size, the
presence of ferruginous mineralization in the surrounding area
(from which iron tools were made both on the site in question
and on other neighbouring sites) have led us to acknowledge its
peculiarity when considering all the different sites as a whole. In
short, it may be considered a key settlement to help us understand
the first Iron Age at the Cinca-Segre-Ebre confluence.
Key words: first iron-age, Cinca-Segre-Ebre confluence, habitat,
urban development, domestic architecture, iron metallurgy.
Bronze), serra del Calvari (Primera edat del Ferro)
i Punta del Calvari (Ibèric). Topogràficament, les
elevacions, en funció de la seva situació respecte a
l’altura principal existent a la zona, s’han classificat
en: esperó, contrafort, tossals al peu d’elevacions i
tossals aïllats (go n z á l e z et al. 1994-1996, 280) mentre
que morfològicament, ho han estat en: subciculars
i allargassats, i dins d’ambdós grups en cim amb
escarp (go n z á l e z et al. 1994-1996, 279).
Les seves coordenades UTM són: Fortí de Pedro,
x: 278764, y: 4588184 i z: 214,5m s.n.m.; serra del
Calvari, x: 278876, y: 4588564 i z: 140 m s. n.m.;
Punta del Calvari, x: 279139, y:4588777 i z:137 m
s.n.m. 1
1. Cartografia digital de l’Institut Cartogràfic de Catalunya
de l’any 2002.
63

64
Fig. 1. Estratègica situació del jaciment de la serra del Calvari dominant l’aiguabarreig Segre-Cinca.

Fig. 2. Secció on es pot veure els jaciments de la Punta del Fortí (bronze), la serra del Calvari (primera edat del ferro) i la
Punta del Calvari (ibèric).
Amb el propòsit d’adequar el tossal erm en un
camp de conreu d’arbres fruiters pel sistema de gota
a gota, el cim d’aquest tossal fou destruït durant la
primavera de l’any 1980 per tal d’arranjar-lo per fer la
plantació, la qual tanmateix mai no va ser realitzada.
Aquests treballs ocasionaren la destrucció total del
jaciment en alguns punts i dels nivells superiors en
altres. Abans d’aquesta gratuïta i, per tant, absurda
destrucció, el perfil del cim era més o menys arrodonit,
amb una petita elevació al centre (fig. 3).
Historiografia
El jaciment de la serra del Calvari fou donat a conèixer
per R. Pita a mitjan dècada dels anys cinquanta
(Pi ta 1954-1955) però no fou fins als anys vuitanta
amb les prospeccions en primer lloc i posteriorment
les diverses campanyes d’excavació realitzades per
J. I. Rodríguez Duque que es torna a citar l’assentament
i que aquest entra de ple en la bibliografia
especialitzada. Fou amb motiu de la realització de
la tesi de llicenciatura que J. I. Rodríguez visità el
jaciment tant abans com després de la destrucció, incloent-lo
en aquest treball amb la numeració 259 dels
jaciments del Baix Segre estudiats per ell (ro d r í g u e z
1980, 168-169).
S’han dut a terme quatre campanyes d’excavació,
els anys 1982, 1983, 1984 i la darrera fins al moment,
el 1987. Les intervencions efectuades a la serra del
Calvari han estat realitzades bàsicament amb partida
pressupostària del Departament de Cultura de la Generalitat
de Catalunya i també amb la col·laboració
de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, si bé aquesta entitat,
a través, llavors, de la seva Secció d’Arqueologia, va
donar especialment suport tècnic, tàctic i d’infraestructura,
a més del necessari aval científic que es
requeria (ro d r í g u e z 2006). Dels resultats de les tres
primeres campanyes d’excavació, se’n presentà una
comunicació al VI Col·loqui Internacional d’Arqueologia
de Puigcerdà (ro d r í g u e z 1984). Els resultats
de la darrera campanya foren presentats dins el
cicle Tribuna d’Arqueologia 1989-1990, organitzat pel
Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya
(ro d r í g u e z 1991, 77-86).
A partir d’aquell moment, per diversos motius,
el procés d’excavació a la serra del Calvari restà
interromput fins que a finals dels anys noranta el
Servei d’Arqueologia de l’IEI es plantejà la voluntat
de continuar amb el treball de recerca. És en aquest
marc que encetàrem el projecte d’investigació La
influència dels contactes colonials en el substrat local
i el procés d’iberització en la confluència Cinca, Segre
i Ebre. Aparició i desenvolupament de la metal·lúrgia
del ferro. Aquest projecte ha donat dues novetats importants:
en primer lloc, la vinculació de la singular
concentració de jaciments de la primera edat del
ferro en la confluència dels rius Cinca-Segre-Ebre
(fig. 4), amb la presència de mineral de ferro en
quantitat suficientment important com perquè fos
explotada en època protohistòrica (gon z á l e z et al.
2002, 233, 254) i en un segon pas, la identificació
de l’origen autòcton del mineral de ferro emprat
per fabricar els estris d’aquesta cronologia, que de
moment, coneixem a la zona (vàz q u e z et al. 2005,
129-145).
Tanmateix, per reprendre formalment la intervenció
calia lliurar primer la memòria de la darrera campanya
d’excavació, que encara era pendent (ro d r í g u e z
2006). Un cop acomplert aquest tràmit obligat, es
pot iniciar per part de l’equip signant d’aquest article,
una nova etapa que esperem ens dugui a finalitzar
el projecte d’excavació al jaciment de la serra
del Calvari. És amb aquesta il·lusió que presentem
aquest article, que pretén ser un estat de la qüestió
65

66
Fig. 3. Vistes del Calvari des de la Punta del Fortí. A dalt, imatge de poc abans de 1980 (Alexandre Mir Llauradó)
i a sota, imatge de febrer de 2007 (Joan-Ramon González, Servei d’Arqueologia IEI). En la foto de dalt es pot
observar com el fossat trencava la serra en dos abans d’aplanar el tossal.

Fig. 4. Jaciments amb materials ceràmics de la primera edat del ferro en la confluència dels rius Cinca, Segre
i Ebre.
67

dels treballs realitzats a la serra del Calvari durant
les campanyes de 1982, 1983, 1984 i 1987, una visió
de conjunt que ens permeti projectar cap al futur la
continuïtat d’aquesta intervenció.
Intervencions realitzades
Sector central: campanyes de 1982, 1983 i
1984
Campanya de 1982
La tasca realitzada aquesta primera campanya tingué
dues vessants, d’una banda, la prospecció exhaustiva
del tossal amb el garbellament de terreres i, de l’altra,
la realització de cales en diferents punts del poblat
(fig. 5). Les primeres tasques es dugueren a terme
durant el mes de juliol de 1982, mentre que les cales
es realitzaren entre el 22 d’agost i el 6 de setembre.
Es van realitzar un total de quatre cales, tot i que
inicialment només se’n preveia la realització d’una.
Cada sondeig és numerat amb les sigles SC seguit de
l’ordre de les cales (de l’1 al 4), en funció de l’ordre
cronològic de realització (ro d r í g u e z 1986).
SC-1
Situada gairebé al centre del cim del tossal (fig.
5), amb unes dimensions de 4 x 4 m. S’elegí aquesta
ubicació per l’existència en superfície de diverses taques
de cendres o terra argilosa cendrosa. També era
l’indret on s’havia localitzat més material arqueològic
en les prospeccions prèvies.
Els resultats foren decebedors, ja que es constatà
que l’aparent remoció que s’observava en superfície
continuava fins a la roca natural. Es documentà una
única unitat estratigràfica formada per terra argilosa
disgregada barrejada amb algunes pedres de gran
mida i alguns fragments ceràmics, tots fora de context.
La potència màxima de la cala era de 20 cm,
variant a la resta entre els 5 i els 10 cm. Solament
al costat sud-oest de la cala aparegueren unes pedres
planes recolzades sobre una capa d’argila endurida,
que foren interpretades amb interrogants com a restes
d’una possible llar (ro d r í g u e z 1986).
Un cop excavada la meitat de la cala es va donar
per acabada.
SC-2
Aquesta cala se situà en el vessant est del tossal
(fig. 5), amb unes dimensions, com en el cas anterior,
de 4 x 4 m i a poca distància del cim, atès que
s’havia observat la presència d’un arrenglerament de
pedres que feien preveure la possibilitat de trobar
algun habitatge en aquesta zona.
S’excavà solament la meitat de la cala. Es documentà
un primer nivell de terra vegetal amb inclusió
de pedres de mida petita i alguna resta de carbó i
un segon nivell de característiques similars a l’anterior
però amb l’aspecte d’estar més aixafat. Ambdós
nivells recobrien la roca natural del tossal.
La nul·la presència de materials, a excepció d’un
fragment de ceràmica moderna, dugueren a considera-la
arqueològicament estèril. L’arrenglerament de
68
pedres que s’observava en superfície no emmarcava
cap habitatge, i s’interpreta com una espona o terrassa
de conreu (ro d r í g u e z 1986).
Tanmateix, inspeccions sobre el terreny actuals
ens plantegen alguns dubtes sobre aquesta primera
interpretació, i esperarem a la represa dels treballs,
amb l’excavació de l’altra meitat de la cala per pronunciar-nos
definitivament.
SC-3
Se situà a continuació de l’anterior (fig. 5), al lloc
on s’ubicava una terrassa de conreu antiga, que en
la seva construcció havia posat al descobert en el
tall unes taques cendroses, blocs de pedra i algun
fragment ceràmic.
Els resultats, però, foren igual de decebedors que
a les dues cales anteriors. Es documentà un únic nivell
de terra remoguda i algun fragment de ceràmica
provinent del cim (ro d r í g u e z 1986). Com en la cala
anterior, esperem tornar a intervenir en aquest punt,
per tal d’aclarir alguns aspectes.
SC-4
Després de les tres cales efectuades, que semblaven
apuntar cap a una destrucció del poblament més
important de la que inicialment es preveia i com a
darrera oportunitat, es decidí realitzar una trinxera
per tal de comprovar si encara quedava alguna resta
in situ.
Al centre del cim, s’hi observaven alguns blocs de
pedra de gran mida, que si bé fora de context, feien
pensar en algun tipus d’estructura. Amb la intenció
de cobrir el màxim de terreny possible i atesa la
limitació de temps, es decidí realitzar una trinxera
de deu metres de llargada per un metre d’amplada
en sentit nord-sud (fig. 5).
La trinxera es va dividir en tres sectors de nord a
sud i es va començar a excavar els sectors nord
i centre. Es varen excavar quatre dels deu metres
assenyalats en la trinxera inicial, i es documentà un
primer nivell caracteritzat per la destrucció moderna;
un nivell de masses argiloses, amb alguns llims, molt
disgregades i de color vermell o groc, ennegrides en
alguns punts per la intrusió de carbons; una capa
d’argiles que presenta com a característica fonamental
l’existència d’una gran quantitat de troncs cremats,
que arriben a formar trames, possiblement pertanyents
a algun sostre cremat i caigut; un paviment, la preparació
del paviment i, finalment, la roca calcària.
Es documentaren, a més a més, dos murs, un que
travessa la trinxera en direcció nord-est/sud-oest i un
petit muret que s’endinsa de forma perpendicular en
el tall sud de la trinxera (ro d r í g u e z 1986).
Campanya de 1983
A partir dels resultats obtinguts l’any anterior es
decidí ampliar la trinxera SC-4 en dues direccions,
est i oest. Vers la banda est l’ampliació fou de 3 x
2 m, un espai que s’anomenà est trinxera, mentre
que l’ampliació vers la banda oest fou de 4 x 3 m,
anomenada oest trinxera (fig. 6).

Fig. 5. Situació dels sondejos efectuats l’any 1982.
69

La seqüència estratigràfica és similar a la de la
trinxera i podem resumir-la en un primer nivell superficial
remenat, producte de la destrucció moderna;
un segon nivell d’enderrocs de pedra o tàpia, segons
la zona; un nivell de cendres i carbons corresponent
a un sostre cremat; el paviment amb les seves preparacions,
i, finalment, la roca natural (en la part en
què s’aixecà el paviment) (ro d r í g u e z 1986).
Campanya de 1984
Aquest any, s’obriren tres metres en direcció nord
les dues cales anteriors (oest trinxera i est trinxera)
per tal d’arrodonir el coneixement de les restes (fig.
6). Entre la cala de l’any 1984 i les dels anys anteriors
es deixà inicialment un estret testimoni de mig metre.
La seqüència estratigràfica és similar a l’anterior,
tret que no es va arribar a la roca natural, i el paviment
no es va excavar (ro d r í g u e z 1986).
Fig. 6. Cala SC-4-82 i ampliacions successives dels anys 1983
i 1984.
70
El resultat de les tres campanyes posà al descobert
un espai de difícil interpretació, atès que cap de les
successives ampliacions de la superfície excavada va
permetre documentar els límits d’aquest recinte en
la seva totalitat.
L’espai posat al descobert sembla formar part
d’una mateixa unitat —la qual, com hem dit, no
tenim delimitada— subdividida a la seva vegada en
diversos subespais (fig. 7).
Els límits exteriors estan emmarcats per dos murs,
al nord i a l’oest, formant angle recte, i un tercer mur
—que no enllaça amb aquests— en direcció nord-estsud-oest.
Falta delimitar el recinte pel nord-est i pel
sud. Tot i això, la informació disponible suggereix
l’existència d’un espai de planta trapezoïdal.
Els murs es troben molt malmesos, a causa de la
remoció moderna —que en aquesta part del tossal
ha estat particularment intensa—, que afecta fins al
Fig. 7. Sector central. Planta de la casa 1.

nivell de paviment, que presenta profundes marques
(en direcció NO-SE) de les relles de l’arada.
El mur oest, que podem resseguir a través de les
excavacions de les campanyes de 1983 i 1984, presenta
una llargada conservada d’aproximadament 6,9 m. En
la part excavada durant la campanya de 1984 està
bastant perdut, mentre que en la campanya de 1983
(oest de la trinxera) se’ns presenta format per una
filada de pedres clavades verticalment i una banqueta
de pedres més planes a una cota inferior, per la part
interna (com veurem més endavant, aquesta és una
tècnica constructiva que es repeteix en les habitacions
de la campanya de 1987).
Del mur nord, en podem dir ben poca cosa. Només
en podem resseguir la part interna, ja que transcorre
paral·lel al tall de la cala. És visible al llarg de poc
més de 3 m.
Finalment, el mur que tanca per l’est, està molt
malmès en la part excavada l’any 1984, i es perd
totalment en la part nord. Conserva una llargada
de 6,5 m.
La reconstrucció hipotètica d’aquest edifici, suggereix
un espai d’uns 9,8 m de llargada per una amplada
que variaria entre els 6,8 m del mur nord i els 2,7
m del mur sud (el qual desconeixem). La superfície
hipotètica interior d’aquesta construcció, estaria al
voltant dels 35,4 m 2 .
Pel que fa a la distribució de l’espai intern, hem
d’assenyalar dos aspectes. En primer lloc, destaca per
les seves característiques constructives, una paret de
tàpia (fig. 8) que separa clarament l’espai en dos àmbits
ben diferenciats (àmbit 1 i àmbit 2). Aquesta paret,
conservada sorprenentment en bastant bon estat, està
ubicada en el límit del terç nord de l’habitatge, en
l’espai que en la campanya de 1984 es deixà inicialment
reservat com a testimoni. Està formada per un
arrenglerament de pedres de gran mida, disposades
longitudinalment al llarg del testimoni, que actuen en
part com a delimitadors de la paret i com a sòcol,
tot i que molt irregular. Els blocs de pedra no estan
treballats i presenten argila en els seus intersticis. Per
la cara sud, hi ha restes d’un recobriment de còdols
de mida petita i argila més depurada, tot formant
una paret externa allisada que presenta una capa
d’argila fina (una mena d’enlluït) de color vermellós.
La seva amplada és d’uns 60 cm, mentre que la seva
llargada és de gairebé 4 m.
En segon lloc, en l’espai delimitat al sud de la
paret que acabem de descriure (àmbit 2), es documentaren
dos murets, que subdivideixen, al seu torn,
aquest àmbit, tot i que en aquest cas, no sabem si
en algun moment foren contemporanis. Paral·lel al
mur de tàpia, i a una distància d’1,3 m, hi ha un
muret construït en direcció est-oest, del qual se’n
documentà únicament una filada, actualment desapareguda.
No sabem si aquest muret s’assenta sobre el
paviment o baixa fins a la roca. Pel que fa al segon
muret, aparegué en aixecar el paviment (en l’espai
comprès entre el mur anterior i el límit sud de la
cala), motiu pel qual pensem que correspon a una
fase anterior, si bé, com hem dit, desconeixem si
en algun moment estigueren relacionats, ja que en
aquest cas, delimitarien una altra estança dins aquest
espai. Aquest muret està format per una filada de
Fig. 8. Vista de la paret de tàpia del sector central des del sud-oest (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
71

Fig. 9. Imatge del tall sud de la cala del sector central on podem observar el nivell de tàpia caiguda (Josep Ignasi Rodríguez,
Servei d’Audiovisuals, IEI).
pedres i transcorre en direcció nord-sud, és a dir,
perpendicular al muret anterior. Segons si foren o
no contemporanis, en resulten vàries possibilitats pel
que fa a la distribució d’aquest espai. Aquest muret
s’assenta sobre la roca natural, a l’igual que el mur
que delimita aquest àmbit en direcció nord-est-sudoest
i possiblement la resta de murs exteriors. Fins
que no s’haurà finalitzat l’excavació d’aquest àmbit
no podrem resoldre aquestes qüestions. De moment,
però, el que es desprèn de la documentació d’un muret
per sota del paviment, és l’existència de dos moments
constructius diferenciats o, si més no, d’una reforma
en la distribució de l’espai intern d’aquest àmbit.
La seqüència estratigràfica que es desprèn de les
tres campanyes, podem resumir-la, doncs, en un
primer nivell producte de la destrucció moderna,
que com hem dit en aquesta part del jaciment fou
especialment intensa, seguida d’un nivell format per
masses argiloses ennegrides, cremades i barrejades
amb alguns blocs de pedra. Aquestes argiles, restes
de parets de tàpia caiguda —de les quals en el tall
sud-oest de la cala en tenim un bon exemple (fig.
9)— es troben parcialment barrejades amb restes
dels enderrocs dels sòcols de les parets. Per sota
d’aquests nivells de tàpia i blocs de pedra es localitzà
un estrat d’argiles cremades i cendres que presenten
restes de troncs cremats, formant entramats. Aquest
nivell correspon a les restes del sostre d’aquest àmbit,
cremat i caigut sobre el paviment. Finalment, per sota
d’aquest nivell d’incendi, trobem el paviment, amb les
diferents estructures que tot seguit descriurem. El
72
paviment no fou excavat en tot el recinte. Únicament
s’aixecà en l’espai excavat durant les campanyes de
1982 i 1983. En aquest espai es documentaren una
preparació del paviment i per sota d’aquesta un altre
mur (que ja hem descrit). En l’espai que emmarquen
aquests dos murs l’estratigrafia es complica i tot i
que s’ha interpretat com l’existència d’una segona
preparació, la documentació existent ens suggereix
altres possibilitats, que no podrem confirmar fins que
no es reprenguin els treballs. Per sota, finalment, la
roca natural (calcària).
Com a conclusions inicials se’n desprèn, en primer
lloc, que aquest sector del jaciment fou bastant afectat
per les remocions mecàniques modernes i, en segon
lloc, que aquest recinte fou destruït originalment
per un incendi (que no sabem quin abast tingué,
però que no fou general, ja que no afectà el sector
nord), que malgrat la destrucció d’inicis dels anys
vuitanta, ens ha permès recuperar una informació
força interessant.
La zona excavada es subdivideix, pel que podem
dir amb la informació actual, en dos àmbits (àmbit
1 i 2; fig. 7) comunicats entre si, i amb les següents
estructures.
Àmbit 1
L’àmbit 1 és el localitzat més al nord, corresponent
a l’espai excavat durant la campanya de 1984 (fig. 7).
Es troba separat de l’àmbit 2 per la paret de tàpia
descrita amb anterioritat.
La comunicació entre ambdós àmbits s’efectua
a través d’una porta, de la qual únicament tenim

documentat el buit que deixa entre la paret de tancament
oest i el mur de tàpia. Aquesta obertura té
una llum d’1 m.
Per sota del nivell d’incendi, documentat en tot
l’espai, es localitzaren les següents estructures:
1) Pilar central (fig. 10 i 11): gairebé al centre de
l’àmbit es localitzà una estructura formada per dues
pedres cúbiques de gran mida arrenglerades en direcció
nord-sud. Entre ambdues pedres se situa una
petita capa d’argila molt compacta. Envoltant tot el
conjunt, de planta rectangular, fou aplicada una capa
d’argila més fina (d’uns 2 cm de gruix aproximadament),
de color groc, i a l’exterior un enlluït que
s’endurí amb contacte amb el foc. El nivell de troncs
cremats s’ubica radialment al voltant de l’estructura.
Desconeixem la fonamentació d’aquest pilar central,
car els treballs d’excavació es van interrompre abans
(ro d r í g u e z 1986).
Fig. 10. Vista de l’àmbit 1 del sector central (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
Fig. 11 Detall del basament del pilar central de l’àmbit 1. (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
73

2) Espai de treball (fig. 12): conjunt de pedres de
mida mitjana i amb argila entre elles, ubicades a
l’angle sud-est de l’àmbit 1 i endinsant-se en el tall.
Serveixen de suport a una llosa plana, de gran mida,
disposada verticalment, la qual forma un angle recte
amb una gran pedra, tot emmarcant un petit espai a
l’interior del qual es localitzaren: un morter, una pedra
riera allargassada que molt probablement seria la mà
de morter i diverses restes ceràmiques. Està obert per
la part nord en un lloc de poca potència estratigràfica
i remogut antròpicament (ro d r í g u e z 1986).
Fig. 12. Vista de la situació del lloc de treball a l’angle nord-est
de l’àmbit 1 del sector central (Josep Ignasi Rodríguez, Servei
d’Audiovisuals, IEI).
3) Llar: segons la memòria de l’excavació, es tracta
d’un foc de petites dimensions, de forma lenticular
(40 x 28 cm), excavat en el paviment. Estaria constituït
per un rebaix de planta ovalada i reblert per
terra compactada, amb barreja de cendres i argiles,
sense materials arqueològics i adossat al mur oest
(ro d r í g u e z 1986).
La revisió de les dades d’excavació, però, ens fa
pensar que es tracta d’una cubeta de cendres, al
costat de la qual, probablement, hi hauria una llar.
L’observació de la documentació fotogràfica així ens
ho indica.
Àmbit 2
Espai ubicat al sud del mur de tàpia. Es troba
subdividit en dos subàmbits: subàmbit 1 i subàmbit
2 (fig. 7).
74
Subàmbit 1: espai ubicat entre el mur de tàpia i
el muret transversal. Fou excavat durant les campanyes
de 1982 (la part de la trinxera) i la campanya
de 1983 (oest trinxera i est trinxera).
Subàmbit 2: espai ubicat entre el muret transversal,
el mur oest, el mur est i el límit sud de l’habitatge.
Com a element destacat, definim una estructura, que
en el seu moment s’interpretà com a contrafort del
mur est, però que en aquests moments, pensem que
caldria relacionar probablement amb alguna mena
d’activitat productiva. S’assenta directament sobre
la roca.
Els subàmbits 1 i 2 es comuniquen per un espai
ubicat davant per davant de la porta que comunica
l’àmbit 1 amb el 2, amb una llum d’1 m, i a l’oest
d’aquests dos subàmbits, es configura una mena de
zona de pas.
Destaquem d’aquests dos subàmbits el nivell de
troncs cremats, que es documentà tant en la campanya
de 1982, en l’excavació de la trinxera, com en la
campanya de 1983 a la cala oest trinxera. Com ja hem
dit, en aquests dos subàmbits s’excavà el paviment,
que segons que sembla en base a la documentació
de la memòria és comú a tot l’habitatge (àmbits 1
i 2). Per sota del paviment es documentà un nivell
que s’interpretà com a preparació del paviment, i per
sota d’aquests es localitzà un muret, el qual correspon
a un moment anterior, però del que ara per ara no
podem dir-ne res més, únicament que s’assenta sobre
la roca i que podria estar relacionat amb totes les
altres estructures que també s’assenten directament
sobre la roca. Això, però, ho haurem de deixar per
quan s’acabi l’excavació total de l’àmbit. Entre aquest
muret i el mur est, es documentà un potent nivell de
cendres, que en secció presenta una forma de cubeta,
interpretat com una altra preparació del paviment,
però que ara mateix deixem amb interrogant a l’espera
de finalitzar l’excavació.
Tot i que els materials els descriurem a continuació,
volem destacar la gran quantitat de fragments
de ferro i escòries recollits en tota la superfície
excavada i especialment els dos ganivets, la destraleta
i l’aixol, en els quals ens entretindrem, que es
localitzaren en l’àmbit 1 i concretament vers l’est,
tocant a la paret de tàpia. Deconeixem actualment
els motius d’aquesta concentració, però atès que en
aquest àmbit resta per finalitzar l’excavació, aquest
serà un dels objectius a cobrir en un futur. Pel que
fa a altres materials, propers als ferros, també es
localitzaren els pesos de teler. Entre les ceràmiques,
majoritàriament de factura a mà, destaca la localització
durant la campanya de 1983, en la cala que
s’anomenà oest trinxera, en l’àmbit 2 (no sabem si
en el subàmbit 1 o en el 2), per sota del nivell de
troncs cremats, d’una urna d’orelletes pràcticament
sencera. Tant en l’àmbit 1 com en el dos, atesa la
destrucció ocasionada per l’incendi, es recolliren
gran quantitat de fragments de fang amb empremtes,
provinents del sostre o d’algun envà.
Hem parlat de la documentació d’un habitatge en
aquest sector central durant les campanyes de 1982,

Fig. 13. Vista del pedrís del sector central (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
Fig. 14. Detall dels tovots relacionats amb el pedrís del sector central (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
75

1983 i 1984. Ens queda, però, una última referència.
En el mur de tancament de l’edifici que discorre de
nord-est a sud-oest, per la banda exterior, és a dir,
probablement corresponent a un altre habitatge, es
documentà una estructura (fig. 13), que en el seu
moment s’interpretà com a part del mur, i que es
destacà per la presència de tovots (ro d r í g u e z 1986)
(fig. 14). La revisió de la documentació gràfica, però,
ens ha dut a reflexionar sobre una altra possibilitat.
Es tracta d’una estructura adossada al mur, amb
els laterals i el frontal delimitat per lloses; una al
costat sud, tres al costat nord i quatre frontalment;
reblerta per terra compactada, per sota de la qual
es documentaren dues lloses planes formant la base.
Presenta unes dimensions d’1,36 m de llargada per
0,45 m d’amplada. Per davant d’aquesta estructura, es
documentaren diversos tovots, uns paral·lels al frontal
de la mateixa, i que previsiblement hi podien estar
relacionats, ja que sembla que l’estiguin revestint.
Interpretem aquesta estructura com un pedrís, que
pertanyeria, probablement, a un habitatge diferent.
També s’ha documentat un conjunt de quatre tovots,
perpendiculars als anteriors i en contacte directe amb
aquells, que s’endinsen en el tall de la cala i que es
deixaren in situ, que, per la disposició que presenten,
creiem que formen part d’una altra estructura,
tal vegada un muret de compartimentació d’aquest
nou edifici. Això ha de quedar, però, inevitablement,
pendent de l’excavació d’aquest espai.
Sector nord: campanya de 1987
La campanya de 1987, la darrera fins avui dia, es
plantejà inicialment amb un doble objectiu:
1. Ampliar les cales efectuades en les campanyes
precedents per tal d’aconseguir delimitar en tota la
seva extensió un habitatge sencer.
2. Obrir una nova cala en un punt del poblat
que a priori semblava menys destruït.
Si bé ambdues línies eren igualment interessants,
la necessitat d’utilitzar una màquina per netejar les
terreres que ocupaven la superfície a ampliar al costat
de les cales dels anys 1982-1983-1984, dugué a iniciar
la campanya amb l’obertura d’una nova zona en l’extrem
més septentrional del cim. Inicialment, es marcà
una cala quadrada de 10 m de costat, que posteriorment
s’amplià fins a assolir una extensió de 227 m 2 .
Els treballs es realitzaren entre els dies 1 i 5
d’agost en una primera fase i entre el 2 i 9 d’octubre
en una segona. A la primera de les fases s’inicià la
primera cala, que restà pràcticament acabada, i en
la segona, s’amplià la superfície en direcció est 4 x
10 m i en direcció oest 5 x 10 m.
Com en la resta del tossal es documentà un gran
nivell de destrucció ocasionat pel pas de la maquinària
pesada amb arreu per sobre de tota la superfície
del jaciment arqueològic l’any 1980, per tal de fer-hi
una plantació de presseguers amb la tècnica del gota
a gota. El primer nivell rebaixat fou el format per
superficial vegetal, amb matolls de timó i de romaní
i d’argiles disgregades de consistència tova de color
grisós barrejades amb pedres de diverses mesures.
Per sota d’aquest estrat i ocupant tota l’extensió de
la cala, aparegueren tot un seguit d’enderrocs de
gran potència formats per pedres calcàries que cor-
76
respondrien a parets enderrocades i algunes taques
de cendres, argiles, terra cuita i tàpia no uniformes.
Una vegada documentats i extrets tots aquests nivells
de destrucció es documentà un gran estrat de tàpia
desfeta de color groc ocupant gran part de la cala,
compost per argiles compactades i encara barrejat
amb pedres. Per sota d’aquests nivells s’identificaren
tres espais: pati, habitació 1 i habitació 2 (ro d r í g u e z
1991, 79).
Després de la revisió de la documentació, efectuada
amb motiu de la realització de la memòria i,
fonamentalment, de la preparació de la represa dels
treballs, se’ns han plantejat diverses qüestions —que
aporten novetats molt interessants—, algunes de les
quals podem oferir amb una certa seguretat i altres
són hipòtesis que hauran de contrastar-se en el decurs
de futures excavacions.
Pel que fa als tres espais definits amb anterioritat,
en aquest moment la diferenciació entre pati i
habitació no ens sembla clara i pensem que, ateses
les evidències disponibles, és més adequat parlar de
tres habitacions (a partir d’ara el pati passem a anomenar-lo
habitació 3, la nomenclatura de les altres
dues es manté igual), a les quals, probablement (pels
indicis observats), podrien afegir-se’n dues més a
banda i banda o si més no una, a l’est de l’habitació
2 (habitació 4) (fig. 15).
En l’aspecte urbanístic, però, la novetat més interessant
és la documentació de dos carrers enllosats.
El primer, localitzat en l’extrem nord del barri, on
anteriorment s’havia suposat l’existència d’un mur
perimetral de tancament al qual s’adossarien les cases
(ro d r í g u e z 1991, 79).
Els elements que ens han permès visualitzar
aquest carrer han estat dos. En primer lloc, va ser
la documentació del llindar d’una porta (porta 4) en
el mur nord de tancament de l’habitació 1, a través
de la revisió de les plantes i de la documentació
fotogràfica. Aquesta porta s’ubica en un lateral del
mur —mirant des de l’exterior de l’habitació, en el
costat esquerre— i està constituïda per dues lloses
planes de mida gran que formen un esglaó a través
del qual s’accedeix a l’exterior, que es troba ubicat
a un nivell superior.
Pel que fa al segon element, en un sondeig realitzat
a l’exterior de la part nord de la cala, per
davant de l’habitació 1 (tocant per l’exterior a la
porta descrita anteriorment), es localitzà un nivell
de pedres, que s’interpretà en el seu moment com a
enderroc del mur de tancament pel nord d’aquesta
estança (ro d r í g u e z 2006, 11). Tanmateix, la forma
(lloses planes) i la seva disposició (ben col·locades),
ens suggereixen la possibilitat de trobar-nos davant
l’existència d’un carrer enllosat.
No és l’única porta exterior que s’ha documentat.
A l’extrem sud d’aquestes estances, concretament
de l’habitació 2 i de l’habitació 3, hem documentat
l’existència de dos llindars més (a partir d’ara, porta
2 i porta 3) de característiques similars a la que
hem descrit en primer lloc (porta 4). La porta de
l’habitació 2 s’ubica a la dreta del mur de tancament,
mirant des de l’exterior, i la porta 3 s’ubica en una
posició més central.
Pel que fa a l’habitació 1, en la memòria de
l’excavació s’apunta la possibilitat que en el mur

Fig. 15. Planta i vista des del sud (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI) del sector nord del jaciment, excavat
durant la campanya de 1987; correspon a la denominada casa 2.
77

de tancament sud hi hagués hagut una porta que
podria haver estat tapiada (ro d r í g u e z 2006, 14). Per
la documentació disponible i el que podem observar
actualment, si bé constatem l’existència d’una altra
porta (porta 1), creiem que la suposició que fou tapiada
no és gaire probable. Pensem que el que fou
interpretat com un possible tapiat podria correspondre
a les restes d’un enllosat. Així doncs, l’habitació
1 tindria dues portes amb sortida a l’exterior, una
orientada al nord, i l’altra al sud.
L’existència de lloses al voltant de les portes 2 i
3, per la seva banda exterior, ens planteja altre cop
la possibilitat que ens trobem davant d’un altre vial.
Així doncs, tenim dos vials, paral·lels, ubicats a banda
i banda d’una mateixa illa de cases.
Pel que fa a la xarxa urbanística del poblat, malgrat
que tenim present que el seu coneixement és molt
minso, si bé amb anterioritat tot apuntava i havíem
afirmat que la disposició dels habitatges es realitzava
en planta circular (ro d r í g u e z 1987; go n z á l e z et al.
2002, 236; và z q u e z et al. 2005, 131; ro d r í g u e z 2006,
17); ara manifestem alguns dubtes sobre aquesta
qüestió. La planta dels habitatges coneguts, rectangular
i extraordinàriament allargada, no presenta en
apropar-se a la confluència de la plataforma superior
amb el vessant oest, cap intenció de realitzar el gir
radial que li pertocaria, cas de correspondre’s a un
teòric model de planta circular. No sembla que, per
aquesta banda, els processos erosius, que sens dubte
han actuat, puguin explicar aquest fet. D’altra banda,
l’existència de dos carrers paral·lels en l’extrem nord del
poblat, creiem que també és un signe de complexitat
urbanística. Ja tornarem sobre aquest tema i sobre les
hipòtesis que es plantegen més endavant en tractar
amb més profunditat el tema de l’urbanisme.
Habitació 1
Estança de planta rectangular trapezoïdal força
allargada de 10,9 m, amb una amplada que varia
entre els 3,35 m i els 2,17 m. Això ens dóna un espai
força gran d’aproximadament 32,7 m 2 .
Aquest gran àmbit estaria delimitat per la seva
banda oest per un mur en direcció nord-sud que
encara conserva una alçada que oscil·la entre els 14 i
els 54 cm i una amplada entre 30 i 45 cm, de blocs
disposats verticalment. En alçat, aquesta estructura
no seria totalment de pedra —tot i que pel volum
dels enderrocs, l’elevació en pedra havia de ser important—
sinó que es compondria de tàpia, de la
que encara en queden algunes restes. Aquest mur té
una banqueta a banda i banda formada per pedres
planes i allargades amb una amplada entre 20 i 25
cm. La banqueta exterior (la que dóna a l’habitació
3) fa 9 m de llargada i la interior, 4, ja que la resta
semblen haver estat arrencats per l’arreu de la màquina.
Ambdues tenen una alçada que oscil·la entre
els 3 i els 14 cm.
Cal destacar, a més a més, en aquest mur, la presència
de tres buits, amb diferents interpretacions.
El primer buit es troba ubicat a l’alçada de la porta
sud de l’habitació (porta 1). Presenta en la seva base
dues llosetes clavades verticalment, perpendiculars a
la direcció del mur, que emmarquen un espai d’uns
27,5 cm. L’hem interpretat com el forat on s’ubicaria
78
la rebranca de la porta. A banda i banda d’aquest
hi ha dos espais de dimensions similars, que per les
restes que s’han documentat pensem que podrien
haver estat reblerts d’un alçat de tàpia. El segon,
es troba situat a 1/3 de la distància total del mur
oest respecte el mur sud. Aquest buit sembla tenir
un forat de pal ubicat al centre del mateix, amb un
diàmetre de 38 cm i envoltat de pedres de falca.
La funció d’aquests forats de pal podria ser la de
reforçar les parets (be l a rt e 1997, 75), tal i com s’ha
observat en el poblat de la Colomina (Gerb, la Noguera),
on són presents els forats de pal amb pedres
de falca en el seu interior tot seguint els murs més
llargs (fe r r á n d e z, la f u e n t e 1989, 72). D’altra banda,
aproximadament a una distància d’1,5 m del mur de
tancament nord, es documentà el tercer buit de 97
cm d’amplada, que interpretem com a porta (porta
6) entre l’habitació 1 i l’habitació 3.
Aquesta gran habitació també es troba tancada
pel costat est per una estructura amb les mateixes
característiques que l’anterior. Es tracta d’un mur
que encara conserva entre 37 i 56 cm d’alçada, una
amplada entre 20 i 35 cm i una llargada de 12,35 m,
interromput per un buit de 84 cm d’amplada (a una
distància d’1,5 m des del mur sud), que interpretem
com a porta (porta 5), que comunicaria l’habitació 1
amb la 2. Així mateix, també hi trobem dues banquetes
a banda i banda, amb característiques semblants
a les anteriorment descrites i amb la característica
afegida que únicament les trobem des de la porta 5
en direcció nord. Hem de matisar que semblen una
mica més altes, ja que la que dóna a l’interior de
l’habitació 1 oscil·la entre els 11 i els 29 cm d’alçada,
una amplada entre 20 i 30 cm i una llargada de 7,80
m i la que dóna a l’interior de l’habitació 2, que es
troba força més malmesa, 2,35 m de llargada.
Pel costat nord tanca un mur sense banquetes,
format per una única filada de blocs disposats verticalment,
que presenta una longitud de 2,6 m i una
porta oberta al carrer del nord (porta 4) de 0,90 m
de llum. La seva amplada oscil·la entre 27 i 44 cm
i presenta una alçada entre els 32 i 47 cm.
Finalitza la delimitació d’aquest habitacle pel seu
costat sud, un mur que conserva una alçada entre 38
i 53 cm, una amplada entre 60 i 80 cm i una llargada
d’1,76 m. El seu mètode constructiu és diferent al que
hem descrit fins ara. Està format per dues línies de
pedres disposades horitzontalment, entre les quals hi
ha pedres de mida molt més petita i terra. A l’oest
d’aquest mur, s’obre una porta (porta 1) —amb una
llum de 97 cm— que comunica el carrer sud amb
l’interior de l’habitació.
Muret de compartimentació
Muret situat perpendicularment al mur de separació
entre les habitacions 1 i 3 i al costat de la
porta (porta 6) que comunica ambdues habitacions.
Es troba a una distància de 2,90 m del mur nord
i 7,76 m del mur sud. Se’n conserva una llargada
d’1,52 m. Està format per una única filada de pedres
disposades horitzontalment.
L’estratigrafia d’aquesta habitació és força senzilla
ja que sota dels enderrocs i del nivell de tàpia des-

feta, es trobà el paviment de terra batuda de color
groguenc, el qual no es conservava en tota l’extensió
d’aquesta habitació, i es perdé en l’espai sud de la
mateixa a excepció d’un petit tros que es mantenia
a la cantonada sud-oest. Si bé el paviment no s’excavà,
en la part de l’habitació en què aquest no es
documentà, es localitzà directament la roca natural.
De totes maneres, fins que no s’excavi el paviment
no podrem saber si aquest està per sobre mateix de
la roca o bé si hi ha un altre paviment o alguna
mena de preparació.
Habitació 2
Estança de planta trapezoïdal delimitada a l’oest
pel mur mitger de separació amb l’habitació 1 que
ja hem definit amb anterioritat, al nord el mur de
tancament està molt perdut, sembla de característiques
similars als murs que tanquen per aquesta direcció
les altres dues habitacions, si bé el seu traçat no és
recte, sinó que presenta una marcada inclinació cap
al sud. A l’est hi trobem un mur de pedra en direcció
nord-sud, però hi falta bastants fragments a causa de
la destrucció moderna ocasionada per l’arreu. Presenta
una amplada entre 30 i 40 cm i una llargada conservada
de 10,3 m. Tal i com hem vist en les altres
estructures orientades de nord a sud, aquest també
té una banqueta de característiques similars, amb
una amplada de 16 cm i una llargada de 4,30 cm.
No arriba a connectar amb el mur que tanca l’habitació
pel sud, el qual també està molt malmès.
Tanmateix, en aquest mur hem pogut documentar el
llindar de la porta que comunicaria l’habitació amb
el carrer sud (porta 2).
Les dimensions d’aquesta habitació són molt similars
a les de l’habitació 1, amb una amplada que
oscil·la entre els 3,2 m i els 2,3 m i una llargada
d’11,5 m, que definirien una estança d’aproximadament
32 m 2 .
Com en les habitacions anteriors hi trobem tot un
seguit d’enderrocs cobrint el nivell de tàpia desfeta.
Com ja s’ha explicat amb anterioritat, es comunicaria
amb l’habitació 1 a través d’una porta (porta
5) ubicada en la paret oest a una distància de 2,7 m
del mur sud i a 8,23 m del mur nord.
Com a element singular cal destacar una estructura
de pedra formada per lloses planes i allargades
que formen una mena de calaixó o armari. Es troba
ubicada adossada al mur oest de l’habitació al
costat de la porta que comunica amb l’habitació 1.
Aquesta estructura té una alçada conservada de
com a mínim 20 cm, una amplada de 82 cm i una
llargada de 98 cm. La seva base està formada per
un enllosat de pedres planes de petites dimensions.
Al seu interior s’hi va trobar una peça de ceràmica
feta a mà (fig. 16).
A l’extrem nord de l’habitació, s’hi localitzà un
forat de pal, a una distància de 0,8 m del mur nord,
Fig. 16. Imatge de l’armariet de l’habitació 2 (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
79

80
Fig. 17. Vista del forat de pal de l’habitació 2 (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
0,9 m del mur oest i a 2 m del mur est. Les seves
mides eren de 22 cm per 16 cm. Cal assenyalar
l’existència al seu costat i previsiblement amb una
funcionalitat compartida d’una pedra de planta rectangular
(30 cm x 17 cm), clavada verticalment, d’uns
30 cm d’alçada. Atès que aquesta zona és la de més
amplada de l’habitació, la funció d’aquest pal seria,
probablement, de suport del sostre (fig. 17).
Possible muret de compartimentació
Situat perpendicularment al mur de separació entre
les habitacions 1 i 2, a una distància respecte al mur
nord de 6 m i respecte al mur sud de 5,5 m. Només
en resten dues pedres situades en la part central de
l’habitació, sense arribar a contactar amb el mur
mitger, possiblement pels efectes de la destrucció
moderna. Comptant el que s’ha conservat i fins al
mur mitger, la seva llargada seria d’1,4 m, similar al
muret de compartimentació de l’habitació 1.
La manca de temps va impedir finalitzar l’excavació,
i, per tant, tampoc no tenim la seqüència
estratigràfica completa.
Habitació 3
Estança de planta rectangular, de la qual ens manca
el mur de tancament per la banda oest, probablement
per trobar-se ubicat fora dels límits de la cala. Amb
tot, la superfície que es mostra, amb un mínim de
4,23 m d’amplada i 12,6 m de llargada, defineix una
superfície mínima per a aquesta habitació de 52 m 2 ,
que fan que sigui amb diferència la més gran entre
les documentades a la serra del Calvari i de les més
grans en jaciments de la zona.
Comparteix mur mitger amb l’habitació 1, amb
la qual es troba comunicada a través d’una porta
(porta 6).
Per la banda nord és delimitada per un mur amb
les mateixes característiques constructives que el de
l’habitació 1, que es perd cap a l’extrem oest de la
cala, per l’actuació de l’arreu de la maquinària. Presenta
una llargada conservada de 3 m i una amplada
entre 27 i 39 cm.
Per la banda sud tanca l’habitatge un mur que en
el seu costat oest s’endinsa en el tall de la cala, mentre
que per la seva banda est es perd, probablement
a causa de la destrucció moderna. Aquest mur està
molt degradat, tanmateix es conserva en molt bon
estat el llindar d’una porta (porta 3), que comunica
l’habitatge amb el carrer sud.
Com a element a destacar trobem una estructura
de pedra situada al sud-est, tocant a la paret mitgera
amb l’habitació 1. Està constituïda per lloses planes
i allargades clavades verticalment i reblerta de terra
i pedres. Té una amplada entre 40 i 50 cm i una
llargada conservada de 2,35 m, tot i que suposem que
la seva llargada original arribaria fins als 2,70 m, a
tocar la paret sud. Per les dades de què disposem
sembla que podria tractar-se d’un pedrís.
Muret de compartimentació
Situat perpendicularment al mur de separació entre
les habitacions 1 i 3, a una distància respecte al
mur nord de 4,2 m i respecte al mur sud de 8,2 m.

Està format per una filada de pedres, de les quals es
conserva una llargada de 0,83 m i amb una amplada
d’uns 20 cm. En desconeixem la llargada original.
De la mateixa manera que l’habitació 1, és coberta
per diversos enderrocs i pel nivell de tàpia desfeta
de color groguenc. Per manca de temps ja no es va
continuar treballant, per tant, la seqüència estratigràfica
va quedar inacabada.
Elements a destacar
Les portes
Fig. 18. El llindar de la porta 1 des del carrer sud (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
Porta 1: porta ubicada en l’extrem oest del mur
sud de l’habitació 1, que comunica amb el carrer sud.
Presenta 97 cm de llum. Com a elements singulars
d’aquesta porta, anteriorment hem descrit el que hem
interpretat com a espai on s’ubicaria la rebranca,
format per dues llosetes clavades verticalment, que
emmarquen un espai d’uns 27,5 cm. A banda i banda
d’aquest hi ha dos espais de dimensions similars,
que per les restes que s’han documentat pensem que
podrien haver estat reblerts d’un alçat de tàpia. Si bé
l’excavació no es va finalitzar, i per tant avançar una
interpretació és força difícil, el que en la memòria de
l’excavació s’havia interpretat com a possible tapiat
d’aquesta porta (ro d r í g u e z 2006, 14), nosaltres creiem
més factible interpretar-ho, tal i com ja hem dit
també, com les restes d’un enllosat interior situat a
una cota inferior al llindar. El llindar està format per
dues lloses, amb unes mides de 33 cm de llargada
màxima i una amplada màxima de 22 cm la ubicada
més a l’oest, i 27 cm de llargada màxima per 22 cm
d’amplada màxima l’altra (fig. 18).
Porta 2: porta ubicada en l’extrem est del mur
sud de l’habitació 2, que la comunica amb el carrer
sud. Presenta una llum de 0,9 m. Com a elements
definitoris de la porta hem documentat el llindar, format
per dues lloses de 33 cm per 22 cm de mesures
màximes, la situada més a l’oest, i 44 cm de llargada
màxima per 22 cm d’amplada màxima, l’altra; un enllosat
interior, a una cota inferior respecte el llindar,
format per una llosa de 55 cm de llarg per 43 cm
d’ample i quatre lloses, ja corresponents a l’enllosat
del carrer i a una cota lleugerament superior a la
del llindar (fig. 19).
Porta 3: porta ubicada possiblement (atès que no
tenim el mur de tancament pel costa oest), en la part
central del mur sud de l’habitació 3. Presenta una llum
d’1,03 m. Hem documentat el llindar, format per dues
lloses de forma gairebé triangular, amb unes mides
de 48 cm de llargada màxima per 46 cm d’amplada
màxima i 50 cm de llargada màxima per 48 cm
d’amplada màxima. Tocant al llindar, ja a l’interior
de l’habitació, a una cota inferior, hi ha un enllosat
format per una pedra plana de forma trapezoïdal,
que presenta una llargada màxima de 52 cm i una
amplada màxima de 27 cm. Per la part exterior, el
llindar enllaça amb les lloses del carrer (fig. 20).
Porta 4: porta ubicada en l’extrem est del mur
nord de l’habitació 1, que comunica aquesta amb
el carrer nord. Presenta una llum de 0,9 m. Hem
documentat el llindar, format per dues lloses, actualment
desaparegudes, i per sota d’aquestes una llosa
(conservada in situ) de 57 cm de llargada màxima
per 22 cm d’amplada en l’únic lateral que resulta
visible. A una cota superior, a l’exterior de l’habitació
81

82
Fig. 19. Estat actual del llindar de la porta 2 des del carrer sud (Maria Pilar Vàzquez, Servei d’Arqueologia IEI).
Fig. 20. Vista del llindar de la porta 3 i del carrer meridional des del sud (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals,
IEI).

Fig. 21. Vista de la porta 4 (esglaó d’accés i llindar) a l’extrem superior dret de la imatge, i del llindar de la porta 6 a
l’extrem esquerre de la foto (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
Fig. 22. Vista de l’habitació 1 amb la porta 5, des del sud (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
83

i formant ja part del carrer trobem una altra llosa
de 49 cm de llargada i 44 cm d’amplada màximes.
En les fotografies de l’excavació podem observar com
entre la llosa del carrer i les dues lloses del llindar
que no s’han conservat hi ha també una diferència
apreciable de cota (fig. 21).
Les quatre portes exteriors que acabem de descriure,
presenten les següents característiques:
— En totes elles hem pogut documentar el llindar,
que en tots els casos està format per dues lloses de
forma trapezoïdal o pseudotrapezoïdal a excepció de
les de la porta 3 que són pseudotriangulars. En el
cas de la porta 4, les dues lloses que conformaven
el llindar (actualment desaparegudes) presenten per
sota una altra llosa de llargada similar a la suma
de la llargada d’ambdues i d’amplada lleugerament
superior.
— Les portes es troben ubicades en tres dels quatre
casos (portes 1, 2 i 4) en un extrem del mur en
el qual s’obren; la porta 1, en l’extrem oest i les
portes 2 i 4 en l’extrem est; mentre que la porta
3 es troba ocupant una posició central.
— La llum de les portes oscil·la al voltant d’un metre
d’amplada: 0,97 m per la porta 1; 0,9 m per
la porta 2; 1,03 m per la porta 3 i 0,9 m per la
porta 4.
— En dues de les portes (porta 2 i porta 3) hem
documentat l’existència d’un enllosat a l’interior
de l’habitació, a tocar del llindar, però a una
cota més baixa. En la porta 1, hem interpretat
l’existència d’unes petites llosetes com les restes
de l’assentament d’un possible enllosat, també a
una cota inferior.
— Pel que fa a les mides de les lloses del llindar, si
bé són variables, podem constatar que a les de les
portes 1, 2 i 4, la seva amplada màxima és de 22
cm.
— Els llindars de les portes en tots els casos es troben
a un nivell superior al nivell d’ocupació de
les habitacions i a la seva vegada lleugerament
inferior al del carrer.
— En la porta 1 hem documentat l’existència del buit
on s’ubicaria la rebranca de la porta.
Pel que fa a les portes que comuniquen espais
interiors, les portes 5 i 6, presenten les següents
característiques:
Porta 5: porta ubicada en el mur que separa les
habitacions 1 i 2, a una distància d’1,5 m del mur
sud de l’habitació 1 i a 2,7 m del mur sud de l’habitació
2. Té una llum de 0,84 m (fig. 22).
Porta 6: porta ubicada en el mur que separa
l’habitació 1 i l’habitació 3, a una distància d’1,5 m
del mur nord de les habitacions 1 i 3. Presenta una
llum de 0,97 m. Hem documentat el llindar, que en
aquest cas sembla estar format, d’una banda, per dues
lloses, en la part que toca a l’habitació 3, de forma
rectangular, i amb unes mides de 55 cm de llargada
per 25 cm la situada més al nord, i 39 cm de llargada
per 17 cm d’amplada l’altra; i, de l’altra, per
una capa d’argiles, en la part que ocuparia l’amplada
del mur i tocant a l’habitació 1 (fig. 21).
Estructures d’agençament intern
Hem pogut documentar l’existència d’un pedrís i
d’una estructura que hem interpretat com un armariet.
84
Els pedrissos o bancs adossats són uns elements força
comuns en els habitatges del bronze final, primera edat
del ferro i món ibèric, amb tècniques constructives
diverses. La funcionalitat que se’ls ha assignat va des
de l’ús com a prestatgeries a elements per seure. Pel
que fa a l’armariet, en diversos jaciments (barranc
de Gàfols, els Vilars) s’ha parlat de l’existència de
prestatges o armariets, formats per estructures de
fang adossades perpendicularment a un mur (be l a rt e
1997, 106); (al o n s o et al. 2005, 32). Tanmateix, en
el cas de l’habitació 2 de la serra del Calvari, ens
trobem amb una estructura de pedra, realitzada amb
lloses clavades verticalment que delimiten un espai de
planta quadrangular. A més a més, la base d’aquesta
estructura es troba acuradament enllosada. El seu
interior estava reblert per una capa d’argiles en les
quals es localitzà una peça de ceràmica. D’altra banda,
la seva ubicació també és singular, ja que és en una
zona de pas, al costat de la porta que comunica les
habitacions 1 i 2.
Estructures de combustió
Si bé en els treballs realitzats no es documentà
l’existència de cap llar, la revisió de les dades de l’excavació
ens permet apuntar-ne l’existència de com a
mínim una. Es localitzaria en l’habitació 2, en el que
s’interpretà en el seu moment com a “taca de terra
cuita, de color ataronjat i consistència dura” (ro d r í g u e z
2006, 12). La documentació fotogràfica ens fa pensar
que podria tractar-se d’una llar. En cas d’haver estat
així, només podem dir pel que s’observa que es
tractaria d’una capa rubefactada, de planta circular,
i entre 60 i 80 cm de diàmetre, ubicada al centre
de l’habitació (fig. 23). No sabem si fou excavada i,
per tant, si podrem recuperar més informació quan
es reprenguin els treballs.
Elements de construcció
Pel que fa als elements de construcció, en parlar
de les habitacions, si bé els hem anat descrivint,
pensem que calia fer una valoració conjunta de tots
ells. Dels murs, en resten grans pedres verticals clavades
al terra natural i calçades amb una banqueta
de pedres planes a tots dos costats (fig. 24). Aquestes
banquetes, però, si bé s’han documentat en tots els
murs de nord a sud, no ho han estat sempre en tota
la seva longitud. L’explicació que s’ha donat s’ha relacionat
amb la destrucció moderna ocasionada per
l’arreu de la maquinària. Si bé pot costar una mica de
creure que hagi desaparegut la banqueta en llocs on
s’ha conservat el mur quan les pedres de la banqueta
estan sempre a una cota inferior (10-15 cm), també
és cert que són molt més febles les pedres de la
banqueta que les que formen la part central del mur.
Així doncs, els murs presentarien un sòcol format per
una part central o ànima i unes lloses laterals a una
cota inferior, que hem anomenat banquetes. L’alçat
dels murs seria de tàpia. La hipòtesi que plantegem,
i que haurem de contrastar en futures excavacions,
és que aquesta tàpia s’aixecaria utilitzant com a base
el gruix total que formen banquetes i mur central,
assolint una amplada de gairebé 1 m. D’altra banda,
l’observació dels enderrocs fa que ens plantegem una

Fig. 23. Imatge de la possible llar de l’habitació 2 des del nord (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
altra qüestió, si bé en l’habitació 1, els enderrocs es
troben dispersos de manera bastant uniforme per tota
l’habitació, l’habitació 2 destaca per una concentració
d’un important enderroc en la seva meitat nord,
entre el que semblen les restes d’un muret de compartimentació
i el mur de tancament nord. Aquesta
acumulació ens fa pensar que, tal vegada, l’alçada del
sòcol no era uniforme i que en determinats trams,
aquest era més elevat que en altres, raó per la qual en
alguns punts els enderrocs eren més importants. En
el cas de l’habitació 2, la importància de l’enderroc,
més la presència per sota seu de la tàpia per tota
l’habitació, més la documentació d’un forat de pal,
ens fa pensar que potser l’alçada total de les parets
en aquest tram d’habitació era superior a la resta i
que això ens pogués estar indicant l’existència d’un
altell. L’existència d’altells també s’ha suposat en
poblats com els Vilars (Arbeca, les Garrigues), a les
cases del barri sud, durant la primera edat del ferro
(al o n s o et al. 2005, 32).
Tot i que ja n’hem parlat, volem fer menció dels
forats de pal. A l’habitació 1, es documentà en el mur
mitger de separació amb l’habitació 3 un forat de pal
a l’interior del mur, i a l’habitació 2 un forat de pal
a poca distància del mur de tancament nord, que
creiem que es pot relacionar també amb la possible
existència d’un altell.
Totes tres habitacions es troben compartimentades
per murets o envans que subdivideixen l’espai (en
l’habitació 2 ho apuntem com una possibilitat), sense
que ara com ara puguem relacionar aquesta subdivisió
amb diferències funcionals, car les desconeixem.
Fig. 24. Imatge del mur mitger entre les habitacions 1
i 3 amb les seves banquetes, des del sud (Josep Ignasi
Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
85

Primera interpretació
El jaciment: ubicació i delimitació
Tal i com ja hem avançat, el jaciment de la serra
del Calvari se situa en un contrafort subcircular, dominant
la confluència dels rius Segre i Cinca i proper
a la desembocadura del Segre en l’Ebre.
La seva ubicació, en un punt estratègic de comunicacions,
dominant la via fluvial costa-interior, la
via terrestre vers la zona de Montmeneu —rica, com
hem vist, en mineralitzacions ferruginoses— sense
deixar tampoc de banda l’element agrícola, car es
troba envoltat de terrenys aptes per al conreu, el
converteixen en un jaciment que de ben segur devia
tenir un important paper en l’estructuració del territori
de la zona de l’aiguabarreig del Segre, Cinca i
Ebre durant la primera edat del ferro.
Si bé la informació que ens han aportat les quatre
campanyes d’excavació realitzades encara és molt minsa
pel que fa al coneixement de la xarxa urbanística del
poblat i la seva delimitació, sí que podem fer algunes
apreciacions amb relació a la seva extensió i límits,
que ens semblen molt interessants i que en reforcen
el caràcter excepcional dins el conjunt de jaciments
del baix Segre de la primera edat del ferro.
En primer lloc, pel que fa a la delimitació, s’havia
apuntat (ro d r í g u e z 1991, 79), a resultes de la campanya
de 1987, que les tres habitacions documentades en el
sector nord estaven unides per un mur perimetral de
tancament. Tanmateix, i tal i com hem pogut veure,
a l’altra banda d’aquest mur, hem documentat un
carrer, el carrer nord. Per tant, a partir d’aquesta
evidència, queda descartada la possibilitat que el mur
nord d’aquests habitatges fos el mur de tancament
del poblat. D’altra banda, l’observació ocular actual
ens ha permès documentar l’existència de restes d’un
mur construït amb blocs de pedra de gran mida, en
la zona de contacte de la plataforma superior del
cim i l’inici de la vessant. Aquest mur l’hem pogut
resseguir puntualment en dos indrets: al nord, un
xic a l’oest de l’extrem oriental del carrer nord (i a
l’altra banda del mateix), i a una cota lleugerament
inferior (uns 0,5 m) i en aquesta mateixa cota, a l’est
de la plataforma superior del cim. Ens plantegem
la hipòtesi que aquestes restes corresponguin a la
muralla del poblat. En les altres direccions no hem
pogut trobar cap altre indici del traçat de la muralla.
Hi ha, però, un altre element més que ens ajuda a
delimitar l’extensió del poblat. En direcció sud-oest,
a partir de fotografies anteriors a la destrucció del
poblat i a través de l’observació sobre el terreny,
intuïm l’existència d’un fossat, actualment totalment
curullat a resultes de l’explanació efectuada durant
les tasques de destrucció de 1980.
La superfície resultant emmarcada per les restes
de muralla documentades i el fossat ens dóna una
extensió del poblat d’aproximadament 0,5 ha. Aquesta
superfície, però, es veu superada per la troballa en la
vessant sud-est —per l’exterior del fossat— de restes
de construccions, de les quals podem observar els
murs, restes de tovots i alguna estructura domèstica.
Tot plegat ens fa pensar que en algun moment del
període ocupacional de la serra del Calvari, i per
causes desconegudes, es depassa la barrera del fossat,
86
per bastir alguns edificis —si més no en la vessant
esmentada— dels quals, evidentment, en desconeixem
la funcionalitat. En aquest cas i fent un càlcul teòric
aproximatiu, estaríem parlant d’una extensió entre
0,7 i 0,9 ha. En qualsevol cas, tant si agafem la superfície
menor corresponent a l’extensió emmarcada
a l’interior del fossat com l’emmarcada a l’exterior i
fem una comparativa amb els jaciments de la primera
edat del ferro i època ibèrica del baix Segre i zones
properes, resulta que la serra del Calvari té una extensió
remarcablement superior, a excepció del Molí
d’Espígol, que seria equiparable a l’extensió major de
la serra del Calvari. Així doncs, a tall d’exemple, un
dels jaciments de la zona de Montmeneu, el Mas del
Coc (Seròs) (poblat de la primera edat del ferro), presenta
una superfície aproximada de 0,2 ha; la Punta
del Calvari (poblat ibèric) (la Granja d’Escarp), unes
0,35 ha; Gebut (Soses) (poblat de la primera edat
del ferro i ibèric), representatiu del baix Segre, unes
0,4 ha; Carrassumada (Torres de Segre) (poblat de la
primera edat del ferro i ibèric), prop de 0,5 ha. Pel
que fa a les comarques veïnes, podem citar entre els
més destacats els Vilars (Arbeca, les Garrigues) (poblat
de la primera edat del ferro i ibèric), amb una
extensió que no arriba a les 0,25 ha; els Estinclells
(Verdú, l’Urgell) (poblat ibèric), amb una extensió
calculada pels seus excavadors d’entre 0,2 i 0,22 ha
(eq u i P es t i n c l e l l s, mu r i e l 2006, 42) i finalment el gran
poblat ibèric del Molí d’Espígol (Tornabous, l’Urgell)
(poblat de la primera edat del ferro i ibèric), amb
una superfície d’entre 0,7 i 0,8 ha. Lògicament, les
mesures superficials són purament referencials, ja que
no coneixem en molts jaciments el límit exacte de
l’habitatge ni tampoc la seva adscripció cronològica.
No obstant això, creiem que, a l’espera que la futura
recerca pugui concretar aquestes dades molt millor,
són actualment molt orientatives i útils per al nostre
estudi comparatiu.
La privilegiada ubicació del poblat de la serra del
Calvari, controlant les vies de comunicació fluvial i
terrestres, la seva proximitat a les zones riques en
minerals de ferro, les seves dimensions —molt superiors
a la majoria de poblats d’aquesta època i de l’època
posterior— i les seves peculiaritats urbanístiques,
entre altres elements, ens fan pensar que estem al
davant d’un poblat singular tant pel que fa a les seves
característiques, com a la seva funcionalitat.
Urbanisme
Zona Centre (Campanyes 1982, 1983 i 1984)
Casa 1
Les excavacions realitzades durant les campanyes
de 1982, 1983 i 1984 no aconseguiren delimitar amb
seguretat cap habitatge sencer. Tanmateix, la lectura de
manera conjunta de les dades de les tres campanyes,
ens ha permès definir un edifici, probablement una
casa, que hem anomenat, amb reserves, Casa 1, de
forma trapezoïdal, amb unes dimensions hipotètiques
aproximades d’uns 35,42 m 2 .
L’espai interior es troba compartimentat en dos
àmbits. L’àmbit 1 és el que es troba situat més al
nord. Presenta unes dimensions d’uns 11,23 m 2 , i
entre els elements més destacables hem fet referència

en l’aspecte constructiu a un pilar central; mentre
que en el funcional hem destacat una zona de treball
(que conté un morter i una mà de morter); una
interessant concentració en l’angle sud-est d’escòries
i eines de ferro (dos ganivets, una destraleta i un
aixadell) i, a més a més, els pesos de teler (nou en
total en aquest àmbit).
El pilar, és força evident que té una funció de
sustentació del sostre —en un àmbit que presenta
una amplada màxima teòrica d’uns 6,8 m— tal com
demostren els troncs cremats documentats en el nivell
d’incendi, disposats radialment al seu voltant.
En l’aspecte funcional, la concentració dels elements
als quals hem fet al·lusió anteriorment, ens fan plantejar
la possibilitat —a comprovar quan es reprenguin
els treballs— que ens trobem en una zona de la casa
destinada a activitats domèstiques i artesanals, potser
fins i tot amb una part destinada a taller.
L’àmbit 2 es troba compartimentat en dos subàmbits,
dels quals, ara com ara, no podem avançar cap
hipòtesi explicativa sobre la seva funcionalitat. Podrien
correspondre a la zona de residència. Tanmateix, no
descartem la possibilitat que tot l’edifici (àmbit 1 i
àmbit 2) estigués destinat a usos artesanals, un taller.
Caldrà esperar els resultats de properes excavacions
per treure’n l’entrellat.
Zona Nord (campanya 1987)
Casa 2
Hem descrit un conjunt de tres habitacions o estances
de planta rectangular, que en un primer moment
podrien haver-se interpretat com a cases seguint l’esquema
típic dels habitatges del bronze final, primera
edat del ferro i de l’ibèric antic, en assentaments
com Genó (Aitona, el Segrià), les Paretetes (l’Albagés,
les Garrigues), els Vilars (Arbeca, les Garrigues) o
seguint la vall de l’Ebre, l’Alto de la Cruz (Cortes
de Navarra, Navarra). Tanmateix, la documentació
de portes que comuniquen les tres estances ens ha
obligat a fer un replantejament d’aquesta qüestió.
Tal i com hem dit, les tres habitacions de la serra
del Calvari es troben intercomunicades. L’habitació
1, ubicada en una posició central, és una estança
particular, ja que presenta quatre portes, dues que
comuniquen a l’exterior, una al carrer nord i l’altra
al carrer sud, i les altres dues que comuniquen amb
les habitacions situades a banda i banda (habitació 2
i habitació 3). Les superfícies d’aquestes habitacions,
amb 32,7 m 2 (habitació 1), 32,03 m 2 (habitació 2) i
un mínim de 52 m 2 (habitació 3), configuren, doncs,
un espai de com a poc 116,73 m 2 , del qual, però,
no coneixem tots els límits, ja que l’habitació 3 no
la tenim delimitada en el seu costat oest i, a més,
desconeixem si aquesta estança comunica amb alguna
altra. Amb tot, ens trobem al davant d’una casa,
que a partir d’ara anomenarem la casa 2, formada,
segons la informació disponible, com a mínim, per
tres estances, cadascuna de les quals presenta una
superfície força gran, comparable a les cases d’una
sola estança documentades en jaciments dels voltants
o fins i tot de mides superiors a aquestes.
No sabem, evidentment, si aquesta casa presenta
unes característiques úniques en el conjunt del ja-
ciment o bé si correspon a una tipologia repetida.
El que sí que podem dir és que no coneixem cases
similars en jaciments de cronologia equiparable.
Com a element curiós cal recordar, d’una banda,
que l’habitació 1 es troba comunicada tant amb el
carrer nord com amb el carrer sud i que les altres
dues habitacions també es comuniquen amb l’exterior,
concretament amb el carrer sud. Podria semblar que
aquesta planta és el resultat de la transformació de
tres cases individualitzades en una de sola a través
de l’obertura de portes de comunicació interiors, però
l’estudi dels paraments dels murs ens mostra que
està construïda en un únic moment i que, per tant,
des d’un principi està pensada amb l’estructura que
acabem de descriure.
D’altra banda, tant l’habitació 1 com l’habitació 3
presenten restes d’un muret transversal; l’habitació
2 podria també tenir-lo. Aquests murets, dels quals
només podem assenyalar-ne l’existència i la descripció,
a l’espera de finalitzar l’excavació, subdivideixen
aquestes habitacions en dues estances de dimensions
desiguals de planta rectangular. En el cas que
aquestes habitacions fossin cases es correspondria
amb la classificació a.1 de la tipologia de cases del
període ibèric de C. Belarte (be l a rt e 1997, 153). Per
a aquest tipus de cases, C. Belarte proposa que la
diferenciació en dues estances acostuma a correspondre
a causes funcionals, una de les cambres té
una funció residencial i l’altra de magatzem (be l a rt e
1997, 154). Així doncs, la casa 2 es compon de com
a mínim tres habitacions, de planta rectangular, de
dimensions similars, dos de les quals es troben, a
més a més, subdividides en dues estances i la tercera
possiblement també. Això suposa un mínim de cinc
estances, amb possibilitat de sis.
Els carrers
Carrer Nord
Una ampliació de la cala en direcció nord va permetre
documentar el que en un primer moment es
va interpretar com a enderrocs del mur de tancament
nord (fig. 25). Tanmateix, tot i que no descartem que
alguna de les pedres formessin part d’aquesta paret,
la revisió de la documentació i l’observació actual
ens han permès reinterpretar aquestes restes com a
pertanyents a un carrer enllosat. El carrer transcorre
paral·lel al mur nord de tancament de les cases —que
no és, tal i com s’havia interpretat en un primer
moment, el mur de tancament del poblat— i l’hem
pogut resseguir al llarg d’uns 14 m, des de l’exterior
de les habitacions 3, 1, 2 i fins a l’espai al costat de
l’habitació 2, que hem anomenat habitació 4.
Per davant de l’habitació 1, lloc on s’efectuà l’ampliació
de la cala, hem pogut calcular-li una amplada
mínima d’1,5 m.
El carrer, tot i que està molt malmès, està cobert
per un enllosat de pedres planes, de mides variables.
Com a dada curiosa, hem observat, tant en aquest
carrer com en el carrer sud, com les lloses situades
al costat de les portes d’accés a les habitacions, tenen
una mida superior.
D’altra banda, el nivell de circulació d’aquest
carrer (i del carrer sud, també) presenta una cota
més elevada que la de l’interior dels habitatges, que
87

88
Fig. 25. Vista del carrer nord des de l’oest. A la part superior de la foto s’observa el llindar de la porta 4 (Josep Ignasi
Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
ja hem reflectit en tractar la qüestió del llindar de
les portes.
Res més podem dir sobre aquest carrer sense
realitzar una nova intervenció.
Carrer Sud
El carrer Sud l’hem documentat fonamentalment
a partir de la interpretació dels llindars de les tres
portes que s’obren a aquest vial (fig. 20). La visualització
d’aquestes portes ens ha permès reinterpretar les
lloses que les envolten i que havien estat associades
amb enderrocs. D’aquest carrer no podem calcular-ne
l’amplada, ja que hi ha molt poc espai entre el mur
de les cases i el límit de la cala. De fet, en el tall
de la mateixa, podem observar les lloses del carrer.
Pel que fa, però, a aquest aspecte, hi ha un element
interessant que encara no hem comentat, sobre la
línia de les façanes de les habitacions, o la línia de
façana de la casa 2. La façana sud de la casa 2 no
és una línia recta, sinó que es dóna la circumstància
que cada habitació presenta una línia diferent de
façana. La més exterior és la de l’habitació 3, seguida
per la de l’habitació 2. En aquest sentit el que
crida més l’atenció és la façana de l’habitació 1, la
més endarrerida de les tres, que permet conformar
davant seu un espai més ample o placeta, de com a
mínim 2 m d’ample.
El carrer transcorre paral·lel als murs sud de les
habitacions 3, 2 i 1 i l’hem pogut resseguir al llarg
de gairebé 9 m.
En el tram que hem documentat, carrer nord i
carrer sud, són paral·lels, i suggereixen una trama
urbana més complexa que la que s’havia suposat
inicialment; tot i que encara és massa aviat, amb la
documentació de què disposem, per avançar-ne res
més. En qualsevol cas, els models urbanístics que defineixen
assentaments com Estinclells (Verdú, l’Urgell)
o com els Vilars (Arbeca, les Garrigues) no creiem
que puguin ser vàlids per a la serra del Calvari.
Materials
Ceràmica
No s’ha realitzat encara l’estudi exhaustiu de les
ceràmiques, a l’espera de reprendre la intervenció i
enllestir alguns aspectes sense els quals la lectura
actual de les dades seria parcial; per tant, és poc el
que podem afegir, en aquest sentit, al que ja s’ha dit
altres vegades. Tanmateix, a banda d’una descripció
general, pensem que pot resultar interessant oferir
una selecció dels materials.
Les ceràmiques són majoritàriament fetes a mà
(gairebé un 97%). Les pastes són característiques, fins
al punt que hem definit un tipus que hem denominat
“calvari” i que ens ha servit, a més a més, per identificar
el poblament d’aquesta cronologia a la zona
(Go n z á l e z et al. 2002, 236). Són pastes molt grolleres,
de cocció oxidada o oxidoreduïda preferentment, amb
desgreixant molt visible i abundant, de mica daurada,
quars o mica i quars. Predominen les formes
globulars, algunes marcadament asimètriques (SC-14,
SC-18 i SC-84-1), de vora exvasada i llavis arrodonits

o bisellats. Les bases són majoritàriament planes, si
bé, tal i com podem observar en la figura 40, destaquem
alguns fragments de bases amb peu indicat
(SC-87-1-32, SC-87-20-76, SC-87-20-82 i SC-87-20-74),
amb peu i fons còncau (SC-87-1-88, SC-87-10-69) i
finalment un fons amb peu anular elevat (SC-87-1-3).
Les decoracions són pràcticament inexistents. Pel
que fa a la decoració plàstica, algun cordó incís o
digitat en la zona del coll o part superior de la peça.
Destaquem com a decoració més elaborada SC-20 (L-
2706) (fig. 30), que presenta un cordó amb digitacions
a l’alçada de la carena, del qual surten a intervals
sèries de tres cordons perpendiculars; SC-87-1-7, que
és un fragment de base, amb un cordó digitat (fig.
37), o la peça trobada en prospecció SC-P1 (L-2707),
una olleta de petites dimensions, de la qual manca
únicament la vora, en la qual destaca com a decoració
cinc mamelons equidistants, disposats al voltant de
la carena (fig. 30). Pel que fa a la decoració incisa,
les incisions són línies obliqües i paral·leles en la
zona del coll. Destaquem SC-87-1-22 (fig. 37), que
presenta incisions en la nansa i en la zona del coll,
aquestes fetes amb un instrument de secció romboide.
Finalment, pel que fa als acanalats, la seva
presència és gairebé testimonial, amb deu fragments,
entre els quals destaquem SC-C-11, olleta de carena
suau, vora exvasada, convexa a l’exterior, de superfícies
acuradament brunyides (fig. 30).
Finalment, en l’apartat de ceràmica a torn, s’ha
localitzat alguns fragments informes d’àmfora fenícia,
amb el típic desgreixant esquistós, i algun fragment
de ceràmica amb decoració pintada de bandes.
Com a element a destacar, en el sector central, en
la campanya de 1983, per sota del nivell d’incendi
aparegué una urna d’orelletes gairebé sencera, SC-721
(fig. 32). Es tracta d’una peça de cos ovoïde, amb
nanses verticals geminades, decoració pintada en un
to vinós amb un senzill motiu de bandes de diferent
gruix distribuïdes en tres grups, que pensem que pot
datar-se en la primera meitat del segle v i aC.
Fig. 26. Materials ceràmics del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.
89

90
Fig. 27. Materials ceràmics del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.

Fig. 28. Materials ceràmics del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.
91

92
Fig. 29. Materials ceràmics del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.

Fig. 30. Materials ceràmics del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.
93

94
Fig. 31. Materials ceràmics del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.

Fig. 32. Material ceràmic i pesos de teler del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.
95

96
Fig. 33. Materials ceràmics del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.

Fig. 34. Materials ceràmics del sector central. Campanyes 1982, 1983 i 1984.
97

98
Fig. 35. Materials ceràmics del sector nord. Campanya 1987.

Fig. 36. Materials ceràmics del sector nord. Campanya 1987.
99

100
Fig. 37. Materials ceràmics del sector nord. Campanya 1987.

Fig. 38. Materials ceràmics del sector nord. Campanya 1987.
101

102
Fig. 39. Materials ceràmics del sector nord. Campanya 1987.

Fig. 40. Materials ceràmics del sector nord. Campanya 1987.
103

Elements metàl·lics
Tot i que la presència d’escòries de ferro en el
jaciment de la serra del Calvari és abundant i visible
en els dos sectors que han estat excavats —fins
i tot actualment en superfície es pot constatar la
dispersió d’escòries per tot el poblat— ha estat en el
sector centre (campanyes de 1982, 1983 i 1984) on
es localitzaren el major nombre d’escòries i d’estris
de ferro. Concretament en l’àmbit 1, excavat durant
la campanya de 1984, es localitzaren en una àrea de
dispersió molt reduïda, dos ganivets, una destraleta
i un aixadell (fig. 41). Tots aquests materials foren
localitzats per sota el nivell d’incendi.
Les analítiques realitzades per J. M. Mata en pedres
de la Punta Roja (la Granja d’Escarp) permeteren
identificar la presència de mineralitzacions de ferro
al voltant de la Granja d’Escarp i en la zona propera
a Montmeneu, de les quals se n’ha distingit de dos
tipus: mineralitzacions ferruginoses lligades a paleosòls
i mineralitzacions ferruginoses lligades a l’oxidació de
pirites (Go n z á l e z et al. 2002, 249-250).
D’altra banda, les anàlisis químiques realitzades
per part del Laboratori de Química del Departament
d’Enginyeria Minera i Recursos Naturals de la Universitat
Politècnica de Catalunya de mostres d’eines
i escòries de ferro dels jaciments de Pedrós (Seròs),
Roques de Sant Formatge (Seròs) i serra del Calvari
(la Granja d’Escarp) per tal de conèixer la seva composició
i poder deduir dades de la seva procedència,
han donat com a resultat que aquests estris foren
realitzats a partir d’hematites de la zona de la Punta
Roja (Và z q u e z et al. 2005, 141-143).
Ganivet amb rebló (SC-84-722)
Es conserven quatre fragments corresponents a
l’emmanegament i a la fulla d’un ganivet recte. Presenta
un rebló de ferro en el mànec (fig. 41). Mesures:
90 x 16 x 9 mm.
Coneixem ganivets de fulla recta a la necròpoli de
Pedrós (Seròs, Lleida), amb una cronologia dins el
segle VII aC, segons J.L. Maya (Maya et al., 1975, 619,
626), a la necròpoli del Calvari del Molar (Tarragona)
(Vi l a s e c a 1943, làm. XVI-2), i també amb aquesta
cronologia, a la necròpoli de la Pedrera (Vallfogona
de Balaguer-Térmens) (Và z q u e z et al. 2005, 132).
Ganivet de fulla corba o afalcatat (SC-84-40)
Es conserven tres fragments corresponents a la
fulla d’un ganivet afalcatat, en molt mal estat de
conservació (fig. 41). Mesures: 106 x 16 x 9 mm.
Els paral·lels més propers els trobem, un cop
descartats els dos de la necròpoli de la Pedrera,
el primer, perquè pensem que és de fulla recta, i
el segon (Pl e n s 2002b, 195), perquè creiem que és
un fragment de falcata (Và z q u e z et al. 2005, 134), a
la necròpoli de Mianes (Santa Bàrbara, Tarragona)
(Ma l u q u e r 1987), datada a mitjan segle v i aC.
Destraleta (SC-84-723)
Peça de ferro, de secció longitudinal triangular i
de cos trapezoïdal. La fulla és convexa, amb l’extrem
104
esquerre més llarg que el dret. La part proximal
presenta senyals d’haver estat deformada per l’acció
d’un instrument percussor (fig. 41) (Và z q u e z et al.
2005, 134). Mesures: 80 x 32 x 11 mm.
Aixadell (SC-84-724)
Peça de ferro de secció triangular. En una de les
cares, en la meitat proximal, s’observen restes de
fusta, que poden pertànyer a l’emmanegament de
la peça (fig. 41) (Và z q u e z et al. 2005, 134). Mesures:
136 x 30 x 27 mm.
Elements de construcció
En aquesta categoria englobem els elements constructius:
tovots, restes d’envans o sostres d’entramat
vegetal, dels quals tenim previst realitzar diverses
analítiques.
Hem fet referència, en descriure les diferents
estances que han estat documentades, al sistema
constructiu a partir de sòcols de pedra i alçats de
tàpia i/o tovot, així com als sostres realitzats amb
embigats de fusta que sostindrien cobertes vegetals
impermeabilitzades amb fang. Les restes localitzades,
sobretot en la zona centre (campanyes 1982, 1983,
1984), es corresponen a tovots i a fang de revestiment.
Els tovots, segons els acabats que presenten, els hem
classificat en: tovot, tovot amb arrebossat i tovot amb
arrebossat i pintat. Així mateix, hem observat que en
la composició d’alguns tovots s’hi inclouen cendres.
Pel que fa al fang de revestiment, que conformaria
sostres i possiblement algun envà, l’hem classificat
en: fang de revestiment i fang de revestiment amb
empremtes. Segons els acabats que presenta, distingim:
fang de revestiment pintat, fang de revestiment
amb empremtes i pintat, fang de revestiment
amb empremtes, enlluït i pintat i fang de revesti-
ment amb empremtes i decorat en relleu.
Entre els tovots, 274 fragments, no s’ha documentat
cap tovot que ens doni el mòdul sencer. Tanmateix,
en tenim dos, bastant sencers, dels quals ens manca
únicament completa la llargada (fig. 42).
1-L-2029: llargada: 21,5 cm; alçada: 11 cm i amplada:
14,5 cm.
2-L-2026: llargada: 28 cm; alçada: 11,1 cm i amplada:
14,9 cm. Aquest presenta restes d’enlluït blanc
i de pintura rogenca.
Entre els elements de construcció, destaquem L-
2036 (fig. 42). Sembla correspondre a un fragment
de cantonada. Presenta empremtes i està decorat
amb solcs en relleu. Fou localitzat en l’àmbit 1 de la
zona centre. Tal vegada podria estar relacionat amb
el pilar central.
Equipaments domèstics
Entre els equipaments domèstics o material moble,
i sense incloure-hi la ceràmica, distingim: pesos de
teler i capfoguer.
Pesos de teler
La totalitat dels pesos de teler localitzats al jaciment
de la serra del Calvari (deu fragments i un de

Fig. 41. Eines de ferro del sector central. Dos ganivets, SC-84-40 i SC-84-722. El primer amb una hipotètica ubicació dels
fragments sobre un dels ganivets de la necròpoli del Molar. A sota, la destraleta SC-84-723 i l’aixadell SC-84-724.
105

106
Fig. 42. Tovots amb enlluït i cantonada decorada amb solcs (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).

Fig. 43. Foto i dibuix del pondus semicircular (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
Fig. 44. Foto i dibuix del capfoguer (Josep Ignasi Rodríguez, Servei d’Audiovisuals, IEI).
sencer), a excepció de L-5414 (fig. 43) i SC-P-3 (fig.
32), que foren trobats en prospecció, es documentaren
en l’excavació de l’àmbit 1, durant la campanya
de 1984. Tot i que no disposem de la seva ubicació
exacta, sembla que es localitzaven en l’angle sud-est
de la cala, indret on també es trobaren els elements
metàl·lics (ganivets, destraleta i aixadell). Desconeixem
el motiu d’aquesta aparent concentració d’elements, tot
i que és molt suggerent. Tal vegada la finalització de
la intervenció pugui aclarir-nos-en alguna qüestió més.
Pel que fa a la tipologia dels pesos de teler, a
excepció de L-2704 (fig. 32), que té forma trapezoïdal,
i SC-P-3 (fig. 32), que és oblong i fet de pedra
calcària, els restants són pesos de teler amb forma
de mitja lluna (fig. 43), d’argila sense coure. Aquesta
tipologia de pondus, fins al moment, únicament l’hem
localitzat al jaciment de l’Alto de la Cruz (Cortes de
Navarra). En aquest jaciment, es documentaren en
les excavacions realitzades per J. Maluquer als anys
cinquanta (Ma l u q u e r 1958, 113, fig. 9, làm. L), i es
van interpretar en el context d’un possible forn de
fundició; mentre que en les darreres campanyes dels
anys vuitanta, se’n documentà un altre exemplar, definit
com a pondus de forma creixent i localitzat a la
base d’un forn (Ma l u q u e r et al. 1990, 34, nota 33, 35).
Capfoguer
Element localitzat en prospecció entre les restes de
la destrucció. Es tracta de la part distal d’un capfoguer
que representa —de manera molt esquemàtica— el
cap de secció tubular, d’un cavall, amb el coll allargat,
les orelles petites i la crinera representada per
una línia ondulada. La boca està ressaltada en una
mena de revora. El tipus de ceràmica és la que hem
anomenat “tipus calvari”, amb abundant desgreixant
de calç i mica daurada i cocció oxidoreductora. La
superfície exterior ha estat allisada. L’interior és buit,
de manera que la peça forma una mena de tub en
angle. A la base del coll —punt per on es produí la
fractura— presenta signes d’haver estat en contacte
amb el foc (fig. 44).
107

Cronologia del jaciment
108
Figura 45. Taula de calibració de les dates radiocarbòniques. (J. S. Me s t r e s)
Disposem d’una datació radiocarbònica, procedent
d’una mostra dels troncs cremats de l’àmbit 1 de
la zona centre, amb el següent resultat: UBAR-759
2475 - + 30 BP.
La figura 45 mostra els resultats del calibratge de
la data radiocarbònica. El significat de les columnes
és el següent (Me s t r e s 2003, 5-6): columna A: codi
de la data radiocarbònica assignat pel laboratori.
Columna B: dates radiocarbòniques amb la seva incertesa
expressada com la desviació típica. Columna
C: dates calibrades experimentals corresponents a les
interseccions de la data radiocarbònica experimental
amb la corba de calibratge. Corresponen a les modes
màximes de la distribució de probabilitat de la
data calibrada. Columnes D i E: intervals de la data
calibrada centrats en les modes de la distribució de
probabilitat total del 68,3% i probabilitat associada
a cada interval, respectivament. Columnes F i G:
intervals de la data calibrada centrats en les modes
de la distribució de probabilitat corresponent a una
probabilitat total del 95,4% i probabilitat associada
a cada interval, respectivament.
Malgrat la bona precisió de la data radiocarbònica,
la data calibrada abasta un interval de temps molt
ampli, conseqüència d’aquesta circumstància és que
hi ha tres regions cronològiques amb alta probabilitat
de contenir la data calibrada veritable centrades en
els segles viii, v i i i v i aC (Me s t r e s 2003, 6-7).
La presència en aquest mateix estrat d’una urna
d’orelletes, per a la qual hem proposat una datació
dins la primera meitat del segle v i aC i la coincidència
amb una de les regions cronològiques amb alta
probabilitat de contenir la data calibrada, i atès que
els estudis que s’han fet fins ara de l’urna d’orelletes
impedeixen elevar la seva cronologia més enllà dels
inicis del segle v i aC, ens inclinem per datar el nivell
d’incendi de la zona centre en aquest moment, és a
dir, a dins la primera edat del ferro.
Conclusions
Al llarg del text, hem presentar els resultats globals
de les intervencions realitzades al jaciment de la
serra del Calvari durant les quatre campanyes dutes
a terme els anys 1982, 1983, 1984 i 1987. Aquesta,
certament, ha estat una feina feixuga, pels anys
transcorreguts des de l’excavació, però alhora molt
interessant i engrescadora. La nostra intenció era
anar més enllà i ens ha obligat a fer una profunda
reflexió sobre el jaciment, tant des del punt de vista
de l’obligació d’oferir a la comunitat científica les
dades sobre aquests treballs, com, a la vegada —i
amb la mirada posada en el futur— la necessitat
d’entendre —fins on ha estat possible— un jaciment
excavat fa més de vint anys (tres dels quatre membres
de l’equip no van participar en les excavacions) i en
el qual volem intervenir properament. La necessitat
de comprendre la documentació de què disposàvem,
però, a la vegada, la voluntat d’extreure’n el màxim,
per tal de plantejar-nos com encarar aquestes properes
intervencions, ens ha mogut i ens ha esperonat. Els
resultats creiem que han estat a l’alçada dels esforços
esmerçats, tot i que sempre queda algun aspecte en
el qual ens hauria agradat aprofundir més.
La serra del Calvari és un jaciment de la primera
edat del ferro, l’únic nivell que tenim datat radiocarbònicament,
el situa a inicis del segle v i aC, i tot i
que fins ara sempre s’havia apuntat que únicament
tenia un nivell ocupacional, en aquests moments
creiem que hi ha alguns indicis que ens permeten
intuir com a mínim l’existència de reformes en algun
punt del poblat (zona centre) o, en el cas de les
estructures localitzades en la vessant est a l’exterior
del fossat, l’existència d’un moment en el qual es
depassa aquesta construcció.
La seva especial i privilegiada ubicació, dominant
la confluència dels rius Segre-Cinca i a pocs quilòmetres
de la desembocadura del Segre en l’Ebre; la
proximitat a les mineralitzacions ferruginoses de la
Punta Roja (amb les quals hem demostrat que es
realitzaren les eines de ferro de la serra del Calvari,
Pedrós i Roques de Sant Formatge); el control d’una
de les vies terrestres vers la zona de Montmeneu amb
una elevada concentració de jaciments de la primera
edat del ferro (barranc de la Grallera, Cabesa Vella,
Mas del Coc, Pedrós, Ambiure, Mas de la Cabra, els
Castellets, el Castell dels Moros, la Picarda i Sant
Jaume II), així com les peculiaritats del seu urbanisme
—tot just començades a conèixer— unides a
les seves importants dimensions, ens fan plantejar
que ens trobem al davant d’un poblat únic en el
seu entorn. La serra del Calvari podria haver jugat
un paper fonamental en l’estructuració del territori
de la zona de l’aiguabarreig Cinca-Segre-Ebre durant
la primera edat del ferro. Les seves característiques
difereixen del conjunt de jaciments que l’envolten,
el singularitzen.
Caldrà esperar els resultats de les properes intervencions
per entendre els motius que el fan diferent,
però com a hipòtesi de treball, creiem que la seva

especificitat ha de tenir molt a veure amb la incipient
metal·lúrgia del ferro, amb l’explotació dels
recursos miners de la zona de Montmeneu, amb el
comerç i les relacions amb els pobles de la costa i
de l’interior. En definitiva, un poblat clau per entendre
la primera edat del ferro en la confluència del
Segre-Cinca-Ebre.
Maria Pilar Vàzquez
arqueòloga del Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Josep Medina
arqueòleg del Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Joan-Ramon González
cap del Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
arqueolo@diputaciolleida.cat
Josep Ignasi Rodríguez
cap del Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
audiovi@diputaciolleida.cat
Bibliografia
Institut d’Estudis Ilerdencs
Plaça de la Catedral s/n
25002 Lleida
Tel. 973271500
Al o n s o et al. 2005
N. Alonso, E. Junyent, A. Lafuente i J. B. López, Arbeca.
La fortalesa dels Vilars, Guies del Museu d’Arqueologia
de Catalunya, Generalitat de Catalunya.
Be l a rt e 1997
M.C. Belarte, Arquitectura domèstica i estructura social
a la Catalunya protohistòrica, Arqueomediterrània, 1,
Universitat de Barcelona.
Eq u i P e s t i n c l e l l s, Mu r i e l 2006
Equip estinclells, S. Muriel, “Un enterrament infantil
al jaciment ibèric dels Estinclells (Verdú, Urgell)”,
Urtx, 19, 42-67.
Fe r r á n d e z, La f u e n t e 1989
M. Ferrández, A. Lafuente, “La Colomina 2: Primeres
notícies d’un assentament del Bronze Final”, La
Noguera, Estudis, 3, Centre d’Estudis de la Noguera,
Balaguer.
Go n z à l e z et al. 1994-1996
J. R. González, J. I. Rodríguez, J. L. Peña, “Aportació
de la geoarqueologia al coneixement del poblament
durant els camps d’urnes i l’edat del ferro a les
valls inferiors dels rius Segre i Cinca”, Actes de la
Primera Taula Rodona d’Arqueologia. Models d’ocupació,
transformació i explotació del territori entre el 1600 i el
500 a.n.e. a la Catalunya meridional i zones limítrofes
de la depressió de l’Ebre (Sant Feliu de Codines, 18 i 19
de novembre de 1994), Gala, 3-5, 1994-1996, 277-291.
Go n z á l e z et al. 2002
J. R. González, M. P. Vàzquez, J. M. Mata, J. L.
Peña, J. I. Rodríguez, B. Colldeforns, “La presencia de
hematites y la singular concentración de poblamiento
de la primera edad del hierro en la confluencia de
los ríos Cinca, Segre y Ebro”, Primer simposio sobre
minería y metalurgia antigua en el SW europeo, Centre
d’Arqueologia d’Avinganya, Seròs (Segrià, Catalunya,
España) del 5 al 7 de mayo de 2000, la Pobla de
Segur, 2002, 233-254.
Ma l u q u e r 1958
J. Maluquer, El yacimiento hallstáttico de Cortes de
Navarra. Estudio Crítico II, Diputación Foral de
Navarra, Institución “Príncipe de Viana”.
Ma l u q u e r et al. 1990
J. Maluquer, F. Gracia i G. Munilla, Alto de la Cruz.
Cortes de Navarra. Campañas, 1986-1988. Trabajos de
Arqueología Navarra, 9, Pamplona.
109

Maya et al. 1975
J. L. Maya, L. Díez-Coronel i A. Pujol, “La necrópolis
tumular de incineración de Pedrós, Serós (Lérida)”,
XIII Congreso Nacional de Arqueología (Huelva 1973),
Saragossa, 1975, 611-622.
Me s t r e s 2003
J. S. Mestres, Datació per radiocarboni de material
carbonós procedent del jaciment anomenat La Serra
del Calvari (La Granja d’Escarp, Segrià), Laboratori de
datació per radiocarboni, Universitat de Barcelona.
Pi ta 1954-1955
R. Pita, Noticiario Arqueológico Hispánico, III-IV,
Cuadernos I-III, Madrid, 1954-1955, 330.
Ro d r í g u e z 1980
J. I. Rodríguez, Materiales para una carta arqueológica
del Bajo Segre, tesi de llicenciatura, inèdita.
Ro d r í g u e z 1984
J. I. Rodríguez, “La Serra del Calvari (La Granja
d’Escarp, Lleida). Noves dades sobre la l’edat del ferro
al Baix Segre”, Col·loqui Internacional d’Arqueologia
de Puigcerdà, Puigcerdà 1984, Puigcerdà, 1986, 127-
134.
Ro d r í g u e z 1986
J. I. Rodríguez, El jaciment de la Serra del Calvari a
la Granja d’Escarp (Segrià). Memòria de les campanyes
110
dels anys 1982, 1983 i 1984, memòria d’excavació
inèdita.
Ro d r í g u e z 1987
J. I. Rodríguez, Informe dels primers resultats obtinguts
a la quarta campanya d’excavacions a la Serra del
Calvari (La Granja d’Escarp, Segrià). Agost-Octubre de
1987, Lleida, desembre de 1987, informe inèdit.
Ro d r í g u e z 1991
J. I. Rodríguez, “Algunes dades sobre l’edat del ferro
al Segrià: el jaciment de la Serra del Calvari (La
Granja d’Escarp) i altres del seu entorn”, Tribuna
d’Arqueologia 1989-1990, Barcelona, 1991, 77-86.
Ro d r í g u e z 2006
J. I. Rodríguez, La Serra del Calvari (La Granja d’Escarp,
el Segrià), memòria d’excavació, 1987, inèdita.
Và z q u e z et al. 2005
M. P. Vàzquez, J. R. González, J. Medina, J. Mª
Mata i J. I. Rodríguez, “Actividades siderúrgicas en
yacimientos de la primera edad del hierro próximos a
la confluencia de los ríos Cinca, Segre y Ebro”, Minería
y metalurgia históricas en el sudoeste europeo, Madrid,
23 al 27 de junio de 2004, Madrid, 2005, 129-145.
Vi l a s e c a 1943
S. Vilaseca, “El poblado y la necrópolis prehistóricas de
Molá (Tarragona), Acta Arqueológica Hispánica, I.

Jordi Principal
Els orígens preibèrics del Molí d’Espígol
(Tornabous, l’Urgell): establiment i evolució
de l’hàbitat durant la primera edat del ferro
El sondeig realitzat en l’extrem septentrional de l’oppidum
del Molí d’Espígol, en un espai associat a la muralla perime-
tral del jaciment (muralla 1 o MR 10000), ha permès documentar
diferents moments ocupacionals, atorgar una datació al bastiment
de la muralla durant la segona meitat del segle v i a. de la n.e. i
constatar l’existència de restes anteriors a la construcció d’aquesta,
relacionables amb un primerenc assentament humà a l’indret durant
la primera edat del ferro.
Paraules clau: Molí d’Espígol, sondeig estratigràfic, muralla,
primera ocupació, primera edat del ferro.
1. Descripció del lloc, situació i història dels
treballs al jaciment
The sondage carried out in the northern limit of the Molí
d’Espígol oppidum, in the area of its perimetral wall (wall 1 or MR
10000) has allowed to identify several building phases, to date the
construction of the oppidum wall in the second half of the sixth
century BCE as well as to discover the existence of a structure
and features which would be related to an early occupation of
the site in the early Iron Age, previous to the construction of the
oppidum wall.
Key words: Molí d’Espígol, sondage, stratigraphy, wall, first
settlement, early Iron Age.
L’oppidum preromà del Molí d’Espígol està situat
en el límit nord-oriental de la plana de l’Urgell, en
el terme municipal de Tornabous, a uns 1.700 m al
nord-est del nucli urbà (coordenades UTM CG39621939)
(fig. 1). Ocupa la primera ondulació del terreny (310
msnm) al peu d’un turó de 342 msnm ubicat al nordoest
del tossal d’Espígol (370 msnm) que és l’altura
dominant de la contrada. Al mig d’aquests dos turons
existeix una depressió de fins a 320 msnm per on
discorre actualment el canal d’Urgell.
Les primeres intervencions arqueològiques es dugueren
a terme durant el període 1970-1972, sota la
direcció de mossèn Llorens del Museu Diocesà de
Solsona, que hi realitzà tres campanyes. A partir
del 1975 pren el relleu de la recerca al jaciment el Fig. 1. Situació del jaciment.
Pàgs. 111-128
a Miquel Cura, in memoriam
111

professor J. Maluquer de Motes i el seu equip de
l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat
de Barcelona, el qual hi realitzà campanyes de manera
intermitent fins al 1984. L’activitat es reprengué
el 1987 quan el doctor M. Cura es féu càrrec de la
direcció dels treballs sota la supervisió del Servei
d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, amb la
finalitat d’adequar el jaciment a les visites públiques,
tasca que desenvolupà al llarg de set anys.
El 2002 la gestió del monument passà al Museu
d’Arqueologia de Catalunya, des d’on actualment es
coordina l’activitat i el programa científic per al Molí
d’Espígol.
2. Introducció. Motivació de la intervenció
La intervenció arqueològica tenia per objectiu la
realització d’un sondeig estratigràfic que permetés
obtenir una seqüència completa de l’evolució crono-
112
Fig. 2. Planta del Molí d’Espígol amb la zona d’intervenció.
lògica de l’oppidum, però sobretot arribar als nivells
més antics teòricament relacionats amb el bastiment
de la muralla 1 i la primera ocupació de l’indret. Es
decidí, doncs, efectuar el sondeig en l’espai corresponent
als sectors 98 i 99, extrem septentrional de la zona
14 (barri oest o de les unitats d’habitació/magatzem
adossades a la muralla 1) (fig. 2), ja que tant la seva
situació en l’àrea septentrional del poblat on, en teoria,
s’han documentat els nivells més moderns de
l’oppidum (inici del segle i a. de la n.e.) (cu r a 1994,
74), com el fet d’estar associats a la muralla 1 amb la
qual se’n relacionen els vestigis més antics, permetien
pensar en l’obtenció d’una seqüència estratigràfica que
abastés tota la vida efectiva del jaciment.
Malgrat haver estat rebaixats alguns dels nivells
més superficials d’ambdós sectors durant les campanyes
del professor Maluquer de Motes realitzades
al llarg de la primera meitat dels anys vuitanta (fig.
3), es desconeixen tant l’any de la intervenció com
Fig. 3. Estat de l’àrea del sondeig amb anterioritat
a l’inici dels treballs.

l’estratigrafia o la potència afectada; quant als materials,
en el dipòsit del Centre d’Interpretació del
Molí d’Espígol existeixen materials referenciats com
a “superficial H98” i “nivell 1, H98”, sense cap altra
indicació. Tanmateix, cap dels dos sectors no havia
estat excavat completament, la qual cosa permetia
considerar la possibilitat que l’estratigrafia fos encara
en bon estat o almenys reconstituïble.
3. Els treballs arqueològics
3.1. Alguns apunts metodològics previs
Com s’ha posat de manifest en els darrers anys, el
Molí d’Espígol no es redueix únicament a les restes
visibles avui dia o a la projecció del perímetre i espai
de l’oppidum delimitat per les muralles, sinó que
també compta amb espais suburbans amb funcions
especialitzades, annexes i dependents del nucli de
poblament, tot formant un conjunt urbà complex. Així
doncs, es divideix en dues grans àrees: d’una banda,
l’àrea urbana, que comprèn les restes pertanyents
pròpiament al poblat visitable, limitades pel teòric
perímetre que configuraria el traçat de la muralla 3;
i, de l’altra, l’àrea suburbana, que s’estén pels terrenys
que es troben a l’oest i al nord del nucli emmurallat,
la qual comprendria un barri manufacturer i un camp
de sitges, objecte d’una intervenció d’urgència/documentació
durant el 2003 (as e n s i o 2003).
El cicle de recerques i d’intervencions arqueològiques
al jaciment iniciat pel MAC es planteja també
com un projecte d’adequació del Molí d’Espígol a
una nova metodologia de treball i a un nou sistema
de registre destinat a l’homogeneïtzació de les dades
existents i a la gestió de la informació des d’una
perspectiva moderna.
La primera acció ha estat l’adopció d’una metodologia
de treball i d’un sistema de registre inspirats
en el model emprat a Lattes (SYSLAT) (Py 1997). En
aquest sentit, s’ha procedit a la divisió del jaciment
en diferents zones a partir de les quals s’han anat
atorgant unitats estratigràfiques en funció de les dades,
dels contextos i de les restes estructurals exhumades
i recuperades durant les antigues excavacions, a les
quals ja s’incorpora la seqüència de la intervenció
arqueològica realitzada el 2006.
Actualment, doncs, l’espai del conjunt arqueològic
està dividit en dos grans grups de zones, amb una
terminologia específica: s’ha reservat de l’1 al 99 per a
les zones corresponents als espais urbans, mentre que
a partir del 100 es fa referència als espais suburbans.
Així doncs, l’ordenació del registre s’estructura de la
següent manera: zona 1, traçat del carrer 1; zona
2, traçat del carrer 2; zona 3, traçat del carrer 3;
zona 4, traçat del carrer 4; zona 5, traçat del carrer
5; zona 6, espai de la gran plaça; zona 7, traçat del
carrer 7; zona 8, traçat del carrer 8; zona 9, traçat
del carrer 9 o cala D; zona 10, traçat de la muralla
1; zona 11, traçat de la muralla 2 i torre 1; zona
12, traçat de la muralla 3; zona 13, porta monumental
occidental o porta d’Ilerda, rampa d’accés i gran
claveguera; zona 14, barri oest adossat a la muralla
1 o de les unitats d’habitació/magatzem, delimitat
pel carrer 5; format pels sectors 80-99; zona 15,
barri interior o àrea de l’edifici singular A (d’ara en
davant ES-A), delimitat pels carrers 3, 4 i 5; format
pels sectors 55n/55s, 61-66e/66w, 200-204 i 260-264;
zona 16, barri interior o àrea de l’edifici singular D
(d’ara en davant ES-D), delimitat pels carrers 3 i 4;
format pels sectors 298-304; zona 17, barri interior
de les estances quadrangulars o àrea de l’edifici singular
C, delimitat pels carrers 2, 3 i la gran plaça;
format pels sectors 10, 15, 17-24 i 26-27; zona 18,
barri interior a l’oest de la gran plaça o àrea de
l’edifici singular B, delimitat pels carrers 1, 2, 3, 9
i la gran plaça; format pels sectors 3-8, 33 i 36-42;
zona 19, estructures de la part alta del jaciment o
“acròpoli”, formada pels sectors 249-251; zona 20,
barri extramurs oriental, format pels sectors 153-161;
zona 21, barri sud adossat a la muralla 1, delimitat
pel carrer 1, format pels sectors 1-2; zona 22, porta
nord-est o porta de Iesso; zona 100, estructures
suburbanes corresponents al barri manufacturer especialitzat;
zona 101, camp de sitges suburbà; zona
102, estructures i restes suburbanes documentades
durant el bastiment de la granja de suids, parcel·la
57 (oest hàbitat emmurallat).
3.2. Desenvolupament dels treballs
L’actuació al recinte del jaciment se centrà en la
realització d’un sondeig estratigràfic en la superfície
del sector 99, situat en la zona 14. Si bé inicialment
s’havia programat que el sondeig abastés també el
sector 98, aquesta idea es va haver d’abandonar
després de realitzar la neteja preliminar de la superfície
d’excavació i retirar l’estrat superficial (UE
14000) format per l’acumulació de sediment natural
durant, com a mínim, els darrers vint anys, ja que
es va poder comprovar l’existència d’una gran rasa de
desempedregament (TR 14003) que afectava la part
septentrional dels sectors 98 i 99, i que tallava els
seus estrats arqueològics. Aquesta rasa, reomplerta per
llims argilosos poc compactes i grava calcària irregular
(UE 14003), es distingia perfectament dels nivells
arqueològics fèrtils dels sectors 98 i 99; especialment
visible aquest fet era al sector 98 la superfície del qual
n’estava afectada en quasi un 45%. La teòrica tanca
oriental d’ambdós sectors no es detectà, segurament
també desapareguda per raó de l’excavació de la rasa
i dels desempedregaments (fig. 4).
Altrament, el sector 99, de dimensions més reduïdes
i adossat a la muralla MR 10000, no es presentava
tan malmès: la rasa semblava només haver afectat
estrictament l’extrem oriental del sector, havent destruït
o desmuntat la teòrica paret de tanca corresponent
a aquesta banda. Així doncs, es decidí concentrar
esforços únicament en l’excavació del sector 99, en
un espai de 4 x 2,5 m, el qual teòricament havia de
correspondre a la superfície del sector.
D’altra banda, la rasa TR 14003, de dimensions
considerables, havia afectat pràcticament tot el parament
de la muralla MR 10000 en el tram que discorre
al llarg del carrer 8: en tota la longitud només
s’aprecien restes de les primeres filades de la muralla
MR 10000, mentre que damunt seu i fins a assolir el
nivell superior de circulació actual només es detecta
el rebliment compacte i uniforme d’aquesta gran rasa,
fossa o excavació destinada a l’obtenció de pedra a
partir del desmuntatge de les estructures antigues.
113

Tenint en compte, doncs, que les estructures més
modernes de l’oppidum es troben precisament en
l’àrea septentrional del poblat i que aquestes foren
afectades per la rasa de desempedregament TR 14003,
cal concloure que l’excavació d’aquesta i els treballs
de desempedregament es produïren en un moment
posterior a l’abandó definitiu del jaciment, és a dir,
amb posterioritat al segon quart del segle i a. de
la n.e. Molt probablement aquest fet tingué lloc en
època moderna, quan el jaciment fou utilitzat com
a “pedrera” per a l’obtenció de material destinat a la
construcció de les cases de l’actual Tornabous.
3.2.1. L’excavació del sector 99 (fig. 5)
Després de la remoguda del superficial es feren
evidents les restes d’un estrat d’abandó (UE 14002),
segurament el nivell d’enderroc/abandó final del sector,
excavat parcialment per l’equip del professor Maluquer
de Motes els anys vuitanta, i que s’adossava tant a
la muralla MR 10000 (nord), com a les parets MR
14004 i MR 14005 que li fan de límit occidental i
meridional respectivament (aquesta darrera seria la
paret mitgera que separa els sectors 98 i 99).
L’excavació d’aquest nivell d’abandó, d’escassa potència
i pràcticament estèril, donà pas a un paviment
de terra premsada (SL 14006), que també s’adossava
a la muralla MR 10000 i les parets MR 14004 i MR
14005, el qual correspondria al sòl d’ús del sector.
Sota el paviment es documentà un potent nivell de
rebliment/enderroc (UE 14007 i 14008); de fet, tant
la paret de separació entre els sectors 97 i 98 (MR
14004) com la paret mitgera MR 14005 estaven muntades
directament sobre la superfície d’aquest nivell,
el qual portaria a considerar una interpretació en
la línia d’un potent paquet de regularització, format
114
Fig. 4. Neteja dels sectors 98 i 99.
per diversos tipus d’abocaments en què destaquen
blocs de calcària irregulars segurament procedents
d’enderrocs o runa d’altres estructures, fragments de
tovot, cendres, destinat tot plegat al bastiment d’almenys
el grup més septentrional de les estances de
la zona 14.
Aquest paquet cobria directament un paviment
enllosat (SL 14009) (fig. 6), bastant uniforme i anivellat,
format per lloses de calcària de format mitjà
(entre c. 0,7 x 0,3/0,5 x 0,2 m), que s’estenia per la
pràctica totalitat de la superfície de l’espai del sondeig,
tot adossant-se a la muralla MR 10000 i perdent-se
pels límits del sondeig. Per raó de les reduïdes dimensions
de l’àrea d’excavació resulta difícil valorar
el significat d’aquest paviment, però tot sembla indicar
que podria tractar-se o bé d’un enllosat d’una
estança gran, adossada a la muralla, de la qual no
s’han documentat les parets de tanca, o bé que la
muralla disposaria, almenys en aquesta àrea, d’algun
tipus d’espai presumiblement obert.
Per sota de l’enllosat SL 14009 es documentà un
nou nivell de rebliment, segurament també destinat
a la regularització del terreny per bastir el sòl
horitzontal del paviment enllosat. En la seva part
superior (UE 14010), l’acumulació de grava i blocs
calcaris era major, sobretot concentrats en l’espai de
contacte amb la muralla MR 10000, mentre que en
l’espai meridional que es perdia pel tall del sondeig
aquests disminuïen i els llims argilosos es feien més
compactes.
L’excavació d’aquesta potent regularització va donar
pas a un panorama força complex: l’estrat inferior
(UE 14011) del nivell de regularització cobria, en
l’angle sud-oest del sondeig, les restes d’una estructura
(EC 14012) (fig. 7) que des dels talls meridionals de
l’angle progressava en direcció nord-est aproximada-

304
303
302
301
msnm
304
303
302
301
msnm
a a'
SL 8001
1 2 3 4 5 6 7 8 9 m
MR 10000
UE 14014
UE 14020
UE 14002
UE 14007
UE 14010
UE 14013
SL 14006
UE 14008
UE 14011
UE 14015
UE 14019
EC 14012
MR 14005
SL 14009
b b'
MR 14004
UE 14010
UE 14013
1 2 3 4 m
UE 14015
UE 14002
UE 14008
EC 14012
UE 14007
UE 14016
SL 14006
SL 14009
UE 14011
UE 14017
UE 14003
UE 14001 UE 14001
97
a'
MR 10000
MR 14004
98
99
MR 14005
97
a
MR 10000
Fig. 5. Seccions a-a’ (nord-sud) i b-b’ (oest-est) de la zona d’excavació.
b
MR 14004
1 0 1 2 m
98
99
MR 14005
N
b'
UE 14003
1 0 1 2 m
N
115

116
Fig. 6. Enllosat SL 14009.
Fig. 7. Context de l’estructura EC 14012.

ment 1 m, i quedava tallada de manera abrupta en
l’extrem nord-est. Es tracta d’una estructura formada
per blocs calcaris de gran format (0,51 x 0,34 x 0,14
m/0,63 x 0,32 x 0,12 m), de bona factura, col·locats
de manera esglaonada, amb llosetes petites falcant
els carreus, i lligat tot plegat amb morter d’argila;
la llargada conservada és de c. 1 m, l’amplada de
c. 0,65 m i l’alçada màxima de c. 0,4 m (fig. 8). En
conjunt, semblen les restes d’un mur de bona factura,
relativament potent, que seguia una alineació nordest/sud-oest:
l’extrem sud-oest es perdria pels talls
meridional i occidental del sondeig, mentre que el
nord-est apareix escapçat i trencat, tal com indicaria
també la troballa d’un retall-fossa (FS 14016) que
s’estenia pràcticament per tota la meitat occidental
del sondeig i que en alguns punts fins i tot tallava el
sòl geològic; aquest retall-fossa (UE 14017) era reblert
per un estrat heterogeni format per llims argilosos,
restes de carbonets, ceràmica i blocs calcaris grans
que, a més, es disposava també sobre el sòl geològic
en alguns punts, s’adossava a l’estructura EC 14012 i
era cobert, en conjunt, per l’estrat inferior (UE 14011)
del nivell de regularització del paviment enllosat SL
14009. En la seva cara nord-oest, l’estructura EC
14012 presentava una espècie de recobriment o capa
que clarament se li adossava (UE 14013), formada per
una combinació de margues grises i llims argilosos,
Fig. 8. Detall de l’estructura EC 14012.
estèril, el qual no acabava d’adossar-se a la muralla
MR 10000 ja que a c. 0,2 m d’aquesta s’hi havia
practicat un tall en profunditat (UE 14014) la paret
del qual era lleugerament obliqua i convergent en
relació amb la muralla; el reompliment d’aquest tall
o trinxera parcial corresponia a l’estrat UE 14011.
Inicialment es va considerar que l’estructura EC
14012 s’assentaria directament sobre el sòl geològic
format per margues grises compactes, ja que en la
meitat oriental aquest ja era present un cop retirat
el rebliment UE 14016. Tanmateix, va poder-se
comprovar que just en la part on anava muntada
l’estructura, el sòl geològic presentava un desnivell,
falta o rebaix, reblert intencionadament mitjançant un
estrat de llims argilosos, homogeni i compacte, amb
restes de carbonets, ceràmica i fauna (UE 14015),
fins a assolir una superfície relativament horitzontal
amb el sòl geològic. Aquest estrat, però, tampoc no
s’adossava directament a la muralla MR 10000: just
en l’espai de contacte es documentà un tall que
baixava en vertical, de c. 2-3 cm d’amplada, i que
discorria paral·lel al llarg del traçat de la muralla,
afectant tant la UE 14015 com el mateix sòl geològic
a partir de la meitat oriental del sondeig. L’espai, o
petita trinxera, entre la paret d’aquest tall (UE 14019)
i el parament de la muralla MR 10000 presentava
un farciment compost d’argila molt fina, homogènia
i compacta, del tot estèril (UE 14020).
117

L’estrat UE 14015 cobria directament el sòl geològic,
mentre que el tall UE 14019 baixava pràcticament en
vertical tota la potència de l’estrat fins a assolir el
sòl geològic; en la meitat oriental del sondeig, on el
tall UE 14019 afectava directament el sòl geològic,
va poder comprovar-se que la profunditat seguia una
regularitat-continuïtat respecte del tram més occidental
practicat directament en la UE 14015. I fou
precisament en la cota marcada pel fons d’aquest tall,
damunt el sòl geològic, que s’evidencià l’arrencament
de la muralla MR 10000, és a dir, el seu inici. Just
en aquest punt, la muralla MR 10000, des de la seva
fonamentació fins al nivell avui dia visible de coronament,
amida c. 3,70 m d’alçada (fig. 9).
3.2.2. Interpretació
A partir de les dades obtingudes durant el procés
d’excavació es planteja la seqüència següent:
a) Funcionament d’una estructura (EC 14012), que
molt probablement podria tractar-se d’un mur, muntada
sobre una regularització directa del sòl geològic
i també sobre aquest mateix, que semblaria seguir
una orientació nord-est/sud-oest. La cara externa
d’aquesta estructura podria haver tingut algun tipus
de recobriment (UE 14013).
Es tractaria de la primera resta ocupacional i estructural
documentada a l’espai que ocupa l’oppidum,
segurament relacionada amb un establiment inicial.
b) Construcció de la muralla MR 10000. Significaria
la destrucció parcial i obliteració de l’estructura
precedent: decidit el traçat de la muralla, es destruí
o desempedregà la part de l’estructura EC 14012 que
118
Fig. 9. Parament intern de la muralla MR 10000.
destorbava per al bastiment de MR 10000 (FS 14016),
i es realitza un rebaix vertical tant en l’estrat de
recobriment (UE 14013) com en el de regularització
(UE 14015) de l’estructura UE 14012 fins arribar al
sòl geològic, de la mateixa manera que es realitza en
aquest darrer també per tal d’aconseguir una superfície
de base mitjanament horitzontal, sobre la qual
finalment es muntà la fonamentació de la muralla.
Aquesta s’encaixà en el tall realitzat, deixant només
una separació de pocs centímetres que es reomplí
amb un estrat d’argila fina (UE 14020), possiblement
natural, en la part inferior.
El parament de la muralla és uniforme i sembla
haver estat bastida en un únic moment. El perfil és
atalussat, i recupera mínimament la verticalitat en
la part final, més profunda, del basament. Si bé a
resultes de les evidències que el sondeig ofereix en la
cara interna, es pot afirmar que disposaria almenys
d’un rebaix o encaix en el terreny com a estructura
associada a la fonamentació, no és possible determinar
si existiria una trinxera atès que la cara externa
no ha estat excavada i actualment el paviment del
carrer 7 es troba a c. 2 m per damunt del teòric sòl
en què s’assentaria la muralla.
Per tal de bastir el primer sòl d’ús associat a la
muralla MR 10000, s’abocà un potent paquet de regularització
(c. 1,4 m en alguns punts) damunt del
qual es disposà un paviment de lloses, que segurament
hauria correspost al pis d’una estança o fins i tot a
un espai obert associat a la muralla (camí de ronda,
plaça) difícil de determinar. Aquest rebliment tingué
molt probablement com a objectiu l’obliteració definitiva
de les estructures precedents i l’anivellament del sòl
atès que la nova fase constructiva que ve marcada pel
bastiment de la muralla sembla correspondre a una
nova ordenació urbanística de certa entitat, diferent de
l’anterior: destrucció d’estructures prèvies, construcció
d’una potent muralla que segueix una nova alineació,
construcció de sòls elaborats (enllosats).
c) Posteriorment, es produeix de nou una reorganització
urbanística, almenys en l’àrea septentrional
de l’oppidum, documentada al sondeig mitjançant la
troballa d’un altre nivell de rebliment/amortització de
les estructures associades al primer moment constructiu
de la muralla. Sobre aquesta nova regularització
s’edificaria el conjunt del barri oest zona 14, delimitat
pel carrer 5, tal com confirma la construcció
dels murs MR 14004 (separació entre els sectors 97
i 98/99) i MR 14005 (mitger entre els sectors 98 i
99), i del paviment SL 14006 del sector 99.
d) És possible que aquest nou nivell d’ocupació
no fos el darrer del poblat, ja que és precisament en
aquesta àrea septentrional que es documentaren les
troballes més modernes registrades fins ara a l’oppidum.
Sabem del cert que l’equip de la Universitat de
Barcelona intervingué en aquesta zona al llarg dels
anys vuitanta. De fet, si bé disposem de referències
relatives al sector 98 (bosses amb material superficial
i d’un “nivell 1” corresponents a aquest sector es troben
al magatzem del Centre d’Interpretació del Molí
d’Espígol), no hi ha cap vestigi del 99, malgrat que
és evident que fou excavat i alguns dels seus estrats
remoguts fins a deixar vista la paret mitgera MR

14005, sense que, però, s’arribés a posar al descobert
el paviment SL 14006.
Una possible explicació d’aquest silenci podria raure
en el fet que, en iniciar l’excavació d’aquesta àrea, els
excavadors van considerar tot l’espai com una sola
unitat, a la manera dels altres sectors que conformen
el barri, i no fou fins més tard que s’adonaren que
aquest estava compartimentat; de fet, en tota la zona
14 només existeixen dues unitats compartimentades,
la formada pels sectors 81 i 82 en la part inferior
del carrer 5, i la formada pels sectors 98 i 99 en
l’extrem superior. Així doncs, les bosses del Centre
d’Interpretació amb les referències “superficial” i “nivell
1” del sector 98 podrien molt bé correspondre a
l’excavació d’estrats en què la separació entre ambdós
àmbits no era evident, i tot l’espai hauria rebut la
denominació “98” per simple continuació respecte
de la numeració correlativa de tot el barri; un cop
es distingí el nou sector se li atorgà un número
correlatiu nou (el 99), i la part més gran de l’espai,
ara ja amb una subdivisió clara, continuà conservant
el número 98. Amb tot, es desconeix a què podrien
haver correspost els estrats excavats per l’equip de la
Universitat de Barcelona, si a rebliments/enderrocs o
fins i tot a algun paviment.
D’altra banda, en els apunts, croquis i plànols
conservats corresponents a l’excavació d’aquesta àrea,
s’aprecia l’existència d’una paret alineada est-oest,
paral·lela a la paret mitgera MR 14005, muntada
damunt la muralla MR 10000 i que molt probablement
hauria funcionat com a tanca septentrional de
la unitat formada pels sectors 98 i 99. Això també
sembla apreciar-se en els sectors 95, 96 i 97 ja que
els extrems septentrionals de les parts superiors de
les parets mitgeres muntarien també damunt la muralla
MR 10000.
Si aquestes apreciacions fossin correctes podria
plantejar-se, com a hipòtesi, l’existència d’una fase
d’ocupació o reestructuració dels sectors 98 i 99, en
què la paret mitgera MR 14005 seria obliterada i la
separació entre ambdós desapareixeria per passar a
formar tots dos un únic espai; la hipotètica paret
paral·lela al MR 14005 muntada sobre la muralla
també podria pertànyer a aquest moment, el qual
justificaria plenament l’existència d’una nova reestructuració
(nous murs, nova pavimentació), en què la
muralla MR 10000 estaria amortitzada i no tindria
ja cap ús, ni com a simple paret. Als anys vuitanta
s’excavà un “superficial” i un “nivell 1” que no se
sap amb certesa a què podrien haver correspost.
Tanmateix, seguint la lògica de l’excavació d’aquella
època, com a “superficial” podria entendre’s l’estrat
documentat des de l’inici de l’excavació fins a la
troballa d’un primer “nivell”, primer nivell que no
seria altra cosa que un canvi d’estrat evident o més
aviat un paviment (element que marcava de manera
efectiva el canvi de nivell o fase constructiva), a partir
del qual s’excavava el respectiu nivell fins a trobar
un nou element prou significatiu que justifiqués una
nova fase ocupacional (és a dir, un nou “nivell”). En
conclusió, el “superficial” correspondria a la barreja
del superficial amb l’estrat d’abandó de la fase en
què els sectors 98 i 99 eren un sol espai, i el “ni-
vell 1” a l’excavació del primer paviment i l’estrat
de regularització immediatament sota d’aquest; és
molt probable que durant l’excavació d’aquest “nivell
1” o regularització es fes evident la separació entre
ambdós sectors i que se n’abandonés l’excavació. Així,
l’estrat UE 14002 documentat durant la campanya del
2006 podria interpretar-se com les restes del nivell
de regularització o “nivell 1” l’excavació del qual no
completà l’equip de la Universitat de Barcelona.
4. El material arqueològic
4.1. Els objectes ceràmics
El material ceràmic recuperat, en conjunt, no és
gaire abundant però sí prou significatiu per tal de
permetre l’elaboració d’una hipòtesi de treball sobre
la seqüència cronològica dels moments inicials del
jaciment.
Fonamentalment, és terrissa a mà, amb poca
presència de ceràmiques a torn oxidades ibèriques, i
nul·la aparició, en estratigrafia, d’importacions.
4.1.1. Les ceràmiques a torn
Inicien la seva aparició en els estrats relacionats
amb el bastiment de la muralla MR 10000 i l’anivellament
del primer sòl d’ús enllosat (SL 14009) vinculat
a aquesta. Es tracta només de quatre fragments
informes de ceràmica ibèrica oxidada, un d’ells amb
decoració pintada de bandes horitzontals paral·leles
primes (fig. 12.4), la presència dels quals cal qualificar
com d’exòtica.
En el nivell de regularització del sòl d’ús SL 14006
tornen a ser presents: dos fragments informes de ceràmica
ibèrica oxidada, un d’ells decorat també amb
bandes horitzontals paral·leles pintades (fig. 11.3).
4.1.2. Les ceràmiques a mà
Es tracta de ceràmiques artesanals, d’aspecte, en
conjunt, heterogeni produïdes en ambients majoritàriament
reductors o combinats, fruit més d’accions
casuals en aquest darrer cas. Les pastes i el tractament
dels atuells resulten també força diversos: si
bé els vasos de format petit/mitjà presenten unes
pastes relativament depurades, amb inclusió de partícules
de quars i alternativament de mica daurada,
els contenidors més grans ofereixen un aspecte més
groller, amb acabats poc acurats i desgreixant més
voluminós. Les superfícies del primer grup de vasos
solen ser brunyides, molt ben tractades i uniformes,
tant a l’interior com a l’exterior de la peça, per la
qual cosa cal considerar el seu ús o funció com a
atuells de vaixella. Per contra, els contenidors de
format mitjà/gran, malgrat presentar alguns d’ells
superfícies allisades o polides, no són tan acurats;
algunes urnes adscribibles a aquesta agrupació mostren
signes evidents d’haver estat exposades al foc, cosa
que indicaria un ús com a ceràmica de cuina.
4.1.2.1. Els vasos amb vores exvasades
Dins aquest grup de vasos, prou heterogeni, seria
possible distingir almenys quatre tipus:
119

120
Fig. 10. Material arqueològic. UE 14007: 1 i 4; UE 14008: 2-3 i 5-9.

Fig. 11. Material arqueològic. UE 14008: 1-4; UE 14011: 5-8.
121

122
Fig. 12. Material arqueològic. UE 14011: 1-4; UE 14015: 5-11.

a) Vasos amb vora exvasada i bisell intern (fig. 10.5
i 7; 12.1-2 i 8). Serien majoritàriament urnes globulars,
de perfil en S suau, de grandària mitjana, i que
alternativament poden presentar decoració aplicada en
forma de cordó situat a l’alçada del coll (fig. 12.8).
Aquest tipus de vas és corrent en els jaciments amb
nivells del primer ferro com ara els Vilars (Arbeca,
les Garrigues) (ga r c é s et al. 1991, 191-192, figs. 7-
8; ga r c é s et al. 1993a, 55, fig. 3.7-16), el tossal de
les Tenalles (Sidamon, el Pla d’Urgell) (ga r c é s et al.
1993b, 267), la serra del Calvari (la Granja d’Escarp,
el Segrià) (ro d r í g u e z du q u e 1986, làms. I.b i f, II.b, g
i i) o Mas de la Cabra I (Seròs, el Segrià) (ro d r í g u e z
du q u e 1986-89, 254, fig. 2.e). Destaca una urna amb
una petita revora (fig. 11.8) amb paral·lels tant als
nivells corresponents a Vilars I (ga r c é s et al. 1991,
fig. 8) com al rebliment de la cisterna del tossal de
les Tenalles (ga r c é s et al. 1993b, 278, fig. 20.3).
b) Vasos amb vora exvasada, sense bisell intern
(fig. 11.2 i 7). Es tractaria d’urnes del tipus anterior,
així com de grans contenidors, en principi sense
decoració.
c) Bols globulars profunds, vora exvasada amb o
sense bisell intern (fig. 10.3-4 i 8-9; 12.10-11). Els
exemplars del Molí d’Espígol presenten superfícies
brunyides i ben curades i, en un cas, amb restes d’una
nansa en vertical que parteix del llavi. Aquest tipus de
vas resulta similar a algun vas carenat de boca ampla,
amb acanalats a la base, de la tradició dels camps
d’urnes, com l’exemplar procedent de Puig Perdiguer
(Alcarràs, el Segrià) (maya 1979, 342, làm. XV,D; ru i z
za Pat e r o 1983, 322, fig. 103.1). En l’estratigrafia del
sondeig apareixen ja en la regularització del terreny
per a la construcció de l’estructura EC 14012, sense
bisell intern, així com en l’anivellament relacionat
amb el primer sòl de circulació de la muralla (SL
14009). Aquest tipus de bol és també present als
nivells de Vilars I (ga r c é s et al. 1991, 191, fig. 7) i
del rebliment de la cisterna del tossal de les Tenalles
(ga r c é s et al. 1993b, fig. 22.6-7). 1
d) Vasos amb vora lleugerament exvasada o quasi
vertical, llavi rectilini (fig. 11.1; 12.7-9), que de vegades
poden presentar decoració aplicada (fig. 10.6). Relacionables
amb formes d’urnes o de grans contenidors
(parets generalment gruixudes), presenten superfícies
poc acurades. Apareixen en la regularització del terreny
per a la construcció de l’estructura EC 14012,
amb paral·lels a Vilars I (ga r c é s et al. 1993a, 55,
fig. 3.20 i 23), al rebliment de la cisterna del tossal
de les Tenalles (ga r c é s et al. 1993b, 274, fig. 16.11)
o al Mas de la Cabra I (ro d r í g u e z du q u e 1986-89,
254, fig. 2.g).
4.1.2.2. Les ceràmiques amb decoració
acanalada
Només s’han detectat tres fragments d’aquest tipus
ceràmic, sense que hagi estat possible determinar la
1. Aquest tipus de vas és també present en l’estrat III del
nou tall estratigràfic de la Pedrera (ga l l a rt, ju n y e n t 1989, 14-
15, làm. 6.1), que els seus excavadors daten d’un moment més
recent per assimilació a la seqüència del tossal del Molinet (el
Poal, el Pla d’Urgell) (ju n y e n t 1982); l’evidència dels contextos
exposats més amunt permet datar actualment l’aparició d’aquests
tipus ja durant la segona meitat del segle v i i a. de la n.e.
forma dels vasos. Es tracta de decoracions acanalades
de perfil suau i traça poc profunda, de disposició
horitzontal (fig. 12.5), amb un exemplar que podria
reproduir un traçat en ziga-zaga, potser relacionable
amb una urna globular (fig. 11.6). La seva presència,
tot i que es pot qualificar d’exòtica pel volum que
representen, pot relacionar-se perfectament amb la
situació que ofereixen la cisterna del tossal de les
Tenalles (ga r c é s et al. 1993b, 260-261 i 267) o els
nivells corresponents a Vilars I (ga r c é s et al. 1991,
189-190).
Si bé els dos exemplars d’acanalats horitzontals
corresponen a la regularització del terreny per a la
construcció de l’estructura EC 1412, el de triangles
aparegué en el nivell d’anivellament relacionat amb
el funcionament de la muralla MR 10000.
4.1.2.3. Les decoracions plàstiques
Els vasos amb decoració de cordons apareixen
pràcticament a tots els nivells excavats.
Els cordons, sempre horitzontals, combinen les
solucions impreses i incises: pel que fa al primer
cas, són digitacions (fig. 11.5) mentre que els incisos
només ofereixen successions obliqües, que en cap cas
van més enllà de l’amplada del cordó (fig. 10.6; 12.8).
Una menció especial mereix el cas de la peça (fig.
11.4), que presenta en la meitat superior del cos, sota
vora, dos cordons paral·lels amb incisions obliqües
disposats de manera simètrica el qual, en conjunt,
ofereix un aspecte de motiu “espigat”; aquesta peça
prové concretament del nivell de regularització que
marca la remodelació i el bastiment del barri est
adossat a la muralla MR 10000.
4.1.2.4. Les decoracions incises
Només és possible parlar d’un únic exemplar que
presenta restes d’aquesta variant decorativa. Es tracta
d’una urna amb bisell intern que a la zona del coll
ha conservat una línia incisa obliqua (fig. 10.5), segurament
part d’una seqüència més elaborada en fris,
el disseny de la qual resulta indeterminable.
4.1.2.5. Les bases
Les quatre úniques bases documentades (fig. 10.1-2;
12.3 i 6) són planes, horitzontals, senzilles, presents
ja a la regularització del terreny per a la construcció
de l’estructura EC 1412 (fig. 12. 6).
4.2. Els objectes metàl·lics
Procedents del nivell de regularització (UEs 14007-
14008) per a la remodelació i bastiment del barri
oest adossat a la muralla MR 10000, s’han exhumat
tres petits fragments de bronze, de forma i funció
indeterminables.
4.3. El material constructiu
També exhumats durant l’excavació del nivell de
regularització UEs 14007-14008 cal destacar diversos
fragments de tovot, alguns d’ells conservant encara
la forma angulosa.
123

4.4. El material arqueològic en conjunt.
Seqüència cronològica
Com ja s’ha apuntat més amunt, la visió de conjunt
del material mostra un aclaparador predomini
de les ceràmiques a mà per damunt de les obrades
a torn: no solament els índexs de presència d’aquestes
darreres són baixíssims (6% en la regularització
UE 14011; no assoleix el 2% de representativitat
en la regularització UEs 14007-14008), sinó que a
més en tots els casos es tracta solament de petits
fragments informes, alguns d’ells pintats a bandes
horitzontals paral·leles, sempre de ceràmica ibèrica
oxidada. Contràriament, la ceràmica obrada a mà
es mostra variada, amb presència de vores, bases,
nanses, decoracions. Així doncs, tot sembla indicar
que els nivells en què apareixen combinats tots dos
tipus de terrissa, la ceràmica a torn es presenta com
un element exòtic i minoritari. Un altre fet destacable
és la completa absència de material d’importació en
els estrats excavats.
Si s’analitza diacrònicament la seqüència del
sondeig és possible observar que al nivell relacionat
amb l’estrat de regularització del sòl geològic (UE
14015) per al bastiment de l’estructura EC 14012,
únicament s’hi ha documentat ceràmica a mà, amb
uns indicadors prou significatius, dins la tradició dels
camps d’urnes del ferro: presència de decoracions
acanalades, vasos amb vora exvasada i bisell intern
amb cordons incisos i bols globulars profunds de
vora exvasada. Aquests elements afegits a l’absència
de ceràmica a torn coincideixen plenament amb els
contexts atribuïts a la fase I dels Vilars o amb els de
la refacció i amortització definitiva de la cisterna del
tossal de les Tenalles, i permetrien situar, a manera
d’hipòtesi, la formació d’aquest nivell al Molí d’Espígol
en una forquilla que aniria entre el final del segle v i i
i la primera meitat del segle v i a. de la n.e.
La presència del torn s’evidencia a partir del nivell
relacionat amb el bastiment de la muralla MR 10000:
obliteració de l’estructura EC 14012 i regularització
(UEs 14010-14011) per a la construcció del primer
sòl d’ús SL 14009. Aquest context ofereix elements
de continuïtat respecte de l’anterior, amb urnes de
vora exvasada i bisell intern, ceràmiques amb decoració
acanalada, bols globulars profunds amb vora
exvasada, decoracions de cordons impresos i incisos
però amb la novetat de les ceràmiques a torn. Els
contexts de comparació més evidents serien el de
la fase II dels Vilars, el de destrucció/abandó de la
serra del Calvari o fins i tot els de Mas de la Cabra
I o la Valleta del Valero (Soses, el Segrià) (ro d r í g u e z
du q u e 1991, 84), jaciments en què la presència del
torn comença a fer-se evident en ambients hereus de
la tradició ceràmica dels camps d’urnes recents i del
ferro. De fet, la introducció de la terrissa obrada a
torn es produiria en els hàbitats de la depressió central
catalana en un moment a partir de mitjan segle v i a.
de la n.e., o de la segona meitat de la centúria, de la
mà dels primers vasos de ceràmica ibèrica oxidada
llisos i pintats amb motius de bandes paral·leles vinoses,
fonamentalment urnes i contenidors de format
mitjà, produïts en les zones costanera i llevantina. La
124
vaixella grisa monocroma corresponent a l’anomenat
“grup del Segre”, també acompanyaria, en quantitats
menors, aquesta primera difusió del torn a les terres
occidentals (ga r c é s et al. 2003, 22), la presència de
la qual es documenta a la fase II de Vilars (ga r c é s
et al. 1993, 56, fig. 4.1-3; ga r c é s et al. 2003, 19) o de
manera descontextualitzada al tossal de les Tenalles
o al turó de les Forques (Ivorra, la Segarra) (ga r c é s
et al. 2003, 18); també és present algun exemplar de
plat à marli en contextos antics del Molí d’Espígol,
com ara el de l’excavació de la claveguera en la zona
de la porta d’Ilerda (cu r a 1996, 247-248, làm. 75.4).
D’altra banda, les importacions mediterrànies semblen
arribar també en aquest moment en conjunció amb
les ceràmiques a torn, sobretot l’àmfora fenícia amb
exemples als Vilars, la serra del Calvari, Mas de la
Cabra I o Montfiu (Aitona, el Segrià) (ro d r í g u e z
du q u e 1991, 84).
Tot això, doncs, portaria a plantejar com a hipòtesi
una cronologia dins la segona meitat del segle v i a. de
la n.e. per a la construcció de la muralla MR 10000
del Molí d’Espígol i del nivell d’ús associat a ella.
L’evidència d’una remodelació edilícia important en
la zona 14 queda ben documentada pel potent nivell
d’amortització i regularització UEs 14007-14008 que
donarà pas, almenys en l’extrem septentrional de la
zona, al bastiment dels sectors 97, 98 i posteriorment
99. En aquest nivell, el conjunt ceràmic exhumat es
presenta també continuista: índex de representativitat
molt baix de les ceràmiques a torn, domini de la
terrissa a mà amb repetició del repertori assenyalat
anteriorment amb la desaparició de les ceràmiques
amb decoració acanalada, sense que s’hi detecti la
presència de cap material d’importació. Malgrat que
no es disposi d’elements concloents per datar amb
precisió aquest moment de remodelació en funció
del sondeig, almenys es pot comptar amb el terminus
post quem que forneix el nivell precedent, la formació
del qual s’havia situat durant la segona meitat del
segle v i a. de la n.e. Consegüentment, això portaria
a plantejar una data posterior a la segona meitat
del segle v i a. de la n.e., versemblantment ja dins el
segle v a. de la n.e., per a aquest nivell relacionable
amb la reestructuració de la zona 14.
La ceràmica documentada en els nivells superiors
no resulta ja significativa des del punt de vista
cronològic, atès que només es tracta de fragments
informes de ceràmica ibèrica oxidada procedents de
l’estrat superficial.
Cal recordar que amb anterioritat a l’obtenció de
la seqüència que aquí es presenta s’havien detectat
ja alguns elements que, malgrat ésser mancats de
context, vindrien a reforçar les hipòtesis de datació
exposades més amunt. D’una banda, el jaciment havia
estat ja qualificat com d’hallsttàtic, segurament per
raó de l’aparició de ceràmica acanalada amb motiu
de les remocions de terres i les destruccions patides
pel Molí d’Espígol abans que s’iniciessin les intervencions
arqueològiques (bo l e d a 1976, 14 i 16; ma l u q u e r
d e mo t e s 1982, 273); de l’altra, és té notícia de la
troballa de fragments d’àmfora fenícia procedents
del nucli urbà del jaciment (cu r a, sa n m a rt í 1986-89,
271 i 277).

5. Conclusions
Els objectius plantejats han estat plenament assolits
ja que per primera vegada s’ha arribat al nivell de
fonamentació de la muralla MR 10000, i s’ha exhaurit
completament el sediment arqueològic d’un dels
sectors del jaciment tot aconseguint-ne una seqüència
estratigràfica fiable.
Es partia de la hipòtesi que els nivells inicials del
jaciment calia associar-los al bastiment de la muralla
MR 10000, la qual es considerava l’estructura més
antiga del poblat (cu r a 1997, 34). El sondeig realitzat
pel doctor Cura el 1988 en el sector 82 per tal
d’assolir els nivells fundacionals de la muralla MR
10000 (cu r a 1996, 254-256), malgrat permetre formular
les primeres hipòtesis amb base estratigràfica sobre
la cronologia inicial de la muralla MR 10000 i, per
extensió, del jaciment, no va oferir dades suficientment
concloents: d’una banda, no es disposa de l’absoluta
certesa que s’exhaurissin els nivells arqueològics i
que s’arribés al sòl geològic i, de l’altra, per les informacions
conservades cal suposar que l’excavació
s’abandonà quan es cregué identificar la base de la
muralla (cu r a, PrinciPal 1994, 268; cu r a 1996, 254),
i consegüentment es desconeix quin seria el nivell
d’ús associat al seu bastiment. Durant l’excavació es
detectaren tres possibles nivells caracteritzats per la
presència de gran quantitat de blocs de pedra, un
potent farciment compacte, en què es recuperaren
ceràmiques a mà (vasos amb vora exvasada i bisell
intern, vasos amb decoració d’acanalats) i a torn
(fragments de ceràmica ibèrica oxidada llisa i pintada
amb motius de bandes horitzontals). Aquestes
evidències portaren a especular amb quatre possibles
datacions per a la construcció de la muralla:
a) Final del segle v i i-inici del segle v i a. de la n.e.
(cu r a 1996, 254).
b) Segle v a. de la n.e. (cu r a 1996, 256).
c) Final del segle v i-inici del segle v a. de la n.e.
(cu r a 1996, 258).
d) Final del segle v a. de la n.e. (cu r a 1996, 341),
hipòtesi formulada i mantinguda ja pel professor
Maluquer de Motes (ma l u q u e r d e mo t e s 1986, 15),
la qual es jutjà, finalment, la més plausible.
Amb tot, si es comparen atentament els resultats
obtinguts pel doctor Cura amb els procedents del
sondeig del 2006, no semblen estar tan allunyats. En
primer lloc, es confirma l’existència de potents nivells
de regularització associats a la muralla MR 10000
que donen prova evident tant de l’anivellament per al
bastiment del primer sòl d’ús associat a aquesta (i que
potser no fou suficientment reconegut en el sondeig
del sector 82) com del posterior relacionable amb la
remodelació edilícia que donarà lloc al barri d’unitats
d’habitació/magatzem de la zona 14. Segonament, els
contextos ceràmics d’ambdues intervencions són pràcticament
idèntics si s’accepta que els nivells inferiors
excavats pel doctor Cura corresponen a la base de
la muralla, és a dir, allò que l’esmentat investigador
considerava com la construcció del primer perímetre
de defensa del Molí d’Espígol: presència combinada
de les ceràmiques a mà de la tradició dels camps
d’urnes del ferro i de les primeres ceràmiques a
torn dins d’un ambient, com ja s’ha apuntat abans,
molt similar al que presenta la fase II dels Vilars.
Així mateix, aquest context també sembla reproduirse
en les excavacions efectuades pel doctor Cura en
el tram més oriental conservat de la muralla MR
10000 (cu r a 1996, 256-257), en els nivells més antics
de la intervenció en la porta d’Ilerda, zona 13 (cu r a
1996, 244-248 i 257-258) o en els nivells anteriors a
la construcció de l’ES-A (cu r a, PrinciPal 1994, 269;
cu r a 1996, 248-252).
Així doncs, els treballs del doctor Cura semblaven
demostrar de manera definitiva que la recerca dels
nivells més antics, fundacionals, del poblat estava
vinculada a la muralla MR 10000. No obstant això, la
campanya del juny de 2006 ha ofert dades, en principi,
prou concloents per modificar aquestes hipòtesis.
En primer lloc, la muralla MR 10000 no és l’estructura
més vella del jaciment ni respon al moment
fundacional del poblat. Prèviament al seu bastiment,
existia ja un assentament en el mateix indret on
s’alçarà després el poblat, del qual només s’ha pogut
documentar una estructura obliterada precisament
per la construcció de la muralla MR 10000 i que
molt probablement seria un mur de força entitat. Els
materials associats a la regularització sobre la qual
s’assenta aquesta estructura, i que li fan de fonamentació,
podrien situar-se en una data vers el final del
segle v i i-primera meitat del v i a. de la n.e., el qual
retrotreu l’origen del primer assentament humà al
Molí d’Espígol a un moment preibèric, donant definitivament
una constatació científica a la vella intuïció
expressada pel professor Maluquer de Motes (1982,
273). Es desconeixen tant l’estructura com l’extensió
d’aquest primer assentament que, de moment, encara
no ha estat localitzat a cap altre punt del jaciment.
Segonament, la construcció de la muralla MR
10000, i amb força probabilitat la remodelació de
l’hàbitat primitiu, significaren un canvi important
per al jaciment ja que en modificaren la fesomia i
el dotaren, al mateix temps, dels elements bàsics que
el caracteritzaran en fases posteriors. Els materials
associats al bastiment i la regularització de la muralla
correspondrien, grosso modo, a una cronologia
de mitjan-segona meitat del segle v i a. de la n.e. i,
per tant, caldria datar en aquest moment la primera
“reforma edilícia” o transformació de l’hàbitat.
Així doncs, tot sembla indicar que, almenys en
l’àrea nord-oest del poblat, haurien tingut lloc dues
reformes o es podrien arribar a detectar dues fases
constructives més: una vinculada al bastiment del
barri oest adossat a la muralla, a partir del segle v
a. de la n.e., fruit també d’una planificació urbanística
més global, i l’altra potser més concentrada o
vinculada a remodelacions puntuals dels espais, tal
com s’observa en les modificacions patides pels sectors
98 i 99. Quant a la primera, que amortitzaria el
primer nivell de circulació/ús associat a la muralla
MR 10000, podria correspondre’s amb el moment
inicial de construcció de la zona 14. Tanmateix, cal
advertir que les últimes interpretacions del doctor
Cura situaven l’estructuració d’aquest barri en unitats
d’habitació/magatzem durant la seva fase Tornabous
IIb (segona meitat del segle iii a. de la n.e.) (cu r a
1996, 341 i 546), mentre que la remodelació efectiva
caldria suposar-la dins la fase Tornabous IIIb (mitjan
125

segle iv a. de la n.e.) (cu r a 1996, 546-547). Tanmateix,
aquestes apreciacions resulten en certa manera
força incertes perquè pràcticament tota la zona 14
fou excavada pel professor Maluquer de Motes, els
materials de les seves campanyes no han estat encara
estudiats i mai no s’ha excavat en profunditat cap part
important del barri (llevat dels sondejos dels sectors
82 i 99) i, per tant, es desconeix l’estructuració de
la zona més enllà del que és avui dia visible (i no
contemporani en tots els sectors) i que correspon,
en la majoria dels casos, a la fesomia del barri
durant un moment efectivament de segona meitat
del segle iii a. de la n.e. però no relatiu a la seva
construcció, sinó a la seva amortització. És cert que
la regularització detectada en el sondeig del 2006, la
qual donarà pas al bastiment dels murs que han de
configurar els sectors 97, 98 i 99, resulta difícil de
datar per raó de la manca efectiva d’elements directors
com ara importacions, però la data post quem
que forneix el sòl d’ús enllosat SL 14009 associat
a la construcció de la muralla indica que el potent
nivell de regularització correspondria a una data posterior
al segle v i a. de la n.e. Amb tot, cal destacar
la similitud del mobiliari que apareix en el paquet
estratigràfic amb el de la regulartizació de l’enllosat
SL 14009, fenomen que podria explicar-se per l’ús de
sediment procedent d’altres parts del jaciment que
estava essent retirat per procedir a la remodelació
de l’hàbitat; així mateix, seria possible interpretar
aquest fet com un indici d’una important remoció,
desmuntatge o reestructuració dels espais a l’interior
del nucli emmurallat. En conclusió, la datació de la
construcció efectiva del barri encara no s’ha determinat
amb exactitud malgrat les diverses hipòtesis
que avui dia es manegen, i només es resoldrà amb
la realització de futures excavacions.
Pel que fa al segon moment de remodelació, no
és possible oferir encara una proposta de datació per
a aquesta darrera fase ja que els materials provenen
de les antigues excavacions del professor Maluquer
de Motes, encara per processar; a més, els materials
recuperats durant la campanya del juny de 2006 no
són suficientment clarificadors atès que el sediment
que restava per excavar fou pràcticament estèril. En
conseqüència, la hipòtesi de partença sobre l’existència
de nivells corresponents a l’inici del segle i a. de
la n.e. en aquesta part del poblat no ha pogut ser
degudament contrastada.
Com a conclusió, cal considerar la significació que
en l’àmbit territorial aporten aquestes noves dades.
Es confirmaria, doncs, la proposta avançada per J.
M. Puche (1993, 46; 1996, 53-54) que situava una
fase preibèrica al Molí d’Espígol, únicament plantejada
a partir de l’anàlisi espacial de l’organització
i disposició dels assentaments de l’Urgell durant el
bronze final, la qual apuntava vers la presència d’un
punt focal de poblament a l’entorn d’aquesta àrea.
Així doncs, s’ha pogut constatar arqueològicament
l’existència d’estructures que poden relacionar-se amb
un primer assentament l’organització i l’entitat del
qual no és possible determinar ara com ara, i que
se situaria a partir del final del segle v i i a. de la n.e.,
el qual potser podria relacionar-se amb la dinàmica
del grup del Segre-Cinca en la seva darrera fase o
126
GSC-IV (al o n s o et al. 1999, 291-292; ju n y e n t 2002,
19). Aquesta nova evidència posa el Molí d’Espígol
en la línia dels Vilars o del tossal de les Tenalles,
com a exemples més ben documentats fins avui dia,
i que planteja una continuïtat dels hàbitats en el pas
d’una fase preibèrica de la primera edat del ferro (i
fins i tot casos que remuntarien els seus orígens al
bronze final, com el cas del tossal de les Tenalles) al
període ibèric antic. Tal com X. Bermúdez ha posat de
manifest, aproximadament un 58% dels assentaments
ocupats durant l’ibèric antic a la depressió central
catalana remuntarien a la primera edat del ferro, i la
meitat d’aquests tindrien els seus orígens fins i tot en
el bronze final (be r m ú d e z 2005, 444). D’altra banda,
aquesta pervivència o continuïtat estaria vinculada
a la proximitat als cursos fluvials, com a eixos de
comunicació naturals, i més concretament al voltant
de l’eix vertebrador que significaria en aquest moment
l’àrea de l’Ebre-Segre, on es percep una densitat de
poblament més elevada i per on es canalitzaria l’entrada
dels primers materials d’importació mediterranis
(be r m ú d e z 2005, 446). Tanmateix, aquest moment de
la primera edat del ferro cal reconèixer-lo com un
període de transformacions socioeconòmiques importants
a la plana occidental en què el desenvolupament
urbà coneixeria un fort impuls i es detectarien els
primers indicis d’ocupació de nous espais destinats a
la intensificació de l’explotació dels recursos agrícoles
(al o n s o et al. 1992, 367-369).
L’eclosió, però, del Molí d’Espígol sembla produir-se
durant el període ibèric antic, a partir de la segona
meitat del segle v i a. de la n.e., la prova més evident
d’això és la construcció de la muralla MR 10000.
Aquest fet s’hauria d’interpretar com un reflex de
l’entitat i la importància assolida per l’assentament,
i la confirmació definitiva del seu paper com a lloc
central en l’àrea del pla d’Urgell que ja s’avançava
en la fase anterior (Pu c h e 1996, 68; Pu c h e, so r r ib
e s 1993, 26-28), i que culminarà durant el període
ibèric ple.
Jordi Principal (*)
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Pg. Santa Madrona 39-41
08038 Barcelona
Tel. 934232149
jprincipal@gencat.net
*. Investigador del programa “Ramón y Cajal”. Ministerio
de Educación y Ciencia.

Bibliografia
al o n s o et al. 1998
N. Alonso, E. Junyent, A. Lafuente, J. B. López
Melción, “Poder, símbolo y territorio: el caso de la
fortaleza de Arbeca”, Los Iberos, Príncipes de Occidente.
Estructuras de poder en la sociedad Ibérica (Barcelona,
1998), Barcelona, 1998, 355-372.
al o n s o et al. 1999
N. Alonso, E. Junyent, A. Lafuente, J. B. López
Melción, “Chronologie des ages des métaux dans la
Basse Vallée du Segre (Catalgone, Spagne), à partir
des datations 14C”, 3rd International Symposium
14C and Archaeology (Lió, 1998), Mémoires de la
Société Préhistorique Française, XXVI, París, 1999,
287-292.
as e n s i o 2003
D. Asensio, Memòria de la intervenció efectuada en
el nucli ibèric del Molí d’Espígol (Tornabous, Urgell)
(Memòria d’excavació inèdita), Barcelona, 2003.
be r m ú d e z 2005
X. Bermúdez, “El territori ilerget oriental: evolució
del poblament i definició de fronteres”, XIII Col·loqui
Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà,
2003), Puigcerdà, 2005, 441-454.
bo l e d a 1976
R. Boleda, Carta arqueològica de les valls dels rius
Corb, Ondara i Sió, Lleida, 1976.
cu r a 1994
M. Cura, “El poblat pre-romà del Molí d’Espígol
(Tornabous, Urgell). Noves constatacions arqueològiques
després de les actuacions del Servei d’Arqueologia de
Catalunya de la Generalitat de Catalunya (1987-1992)”,
Tribuna d’Arqueologia 1992-1993, 1994, 3-84.
cu r a 1996
M. Cura, El jaciment del Molí d’Espígol (Tornabous,
Urgell): el desenvolupament de les societats pre-romanes
a la Catalunya interior (tesi doctoral inèdita), Barcelona,
1996.
cu r a 1997
M. Cura, “El Molí d’Espígol (Tornabous, Lleida): una
aproximació a un nou model poblacional a partir del
seu urbanisme”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia
de Castelló, 18, 1997, 33-42.
cu r a, PrinciPal 1994
M. Cura, J. Principal, “Las fases cronológicas del
yacimiento prerromano de Molí d’Espígol (Tornabous-
Urgell, Lérida)”, 1º Congresso de Arqueologia Peninsular
(Oporto, 1993), Trabalhos de Antropologia e Etnologia,
XXXIV, III, 1994, 267-279
cu r a, sa n m a rt í 1986-1989
M. Cura, J. Sanmartí, “Les importacions d’àmfores
i ceràmiques comunes al poblat ibèric del Molí
d’Espígol (Tornabous, Urgell)”, Empúries, 48-50, I,
1986-1989, 270-279.
ga l l a rt, ju n y e n t 1989
J. Gallart, E. Junyent, Un nou tall estratigràfic a la
Pedrera, Vallfogona de Balaguer, Térmens, la Noguera,
Lleida, Lleida, 1989.
ga r c é s et al. 1991
I. Garcés, E. Junyent, A. Lafuente, J. B. López
Melción, “El sistema defensiu de ‘Els Vilars’ (Arbeca,
Les Garrigues)”, Fortificacions. La problemàtica de
l’ibèric ple: (segles iv-iii aC) (Manresa, 1990), Manresa,
1991, 183-197.
127

ga r c é s et al. 1993a
I. Garcés, E. Junyent, A. Lafuente, J. B. López
Melción, “Els Vilars (Arbeca, Les Garrigues): primera
edat del ferro i època ibèrica a la plana occidental
catalana”, El poblament ibèric a Catalunya (Mataró,
1993), Laietania, 8, 1993, 43-59.
ga r c é s et al. 1993b
I. Garcés, L. Marí, J. Pérez Conill, J. M. Puche,
“Ocupacions de tradició del bronze recent i dels
camps d’urnes tardans al Tossal de les Tenalles de
Sidamon”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 3, 1993,
249-285.
ga r c é s et al. 2003
I. Garcés, A. Martín Ortega, M. del V. Vilà, “Aproximació
tipològica dels plats de vora à marli en ceràmica grisa
monocroma i produccions afins a Catalunya”, Revista
d’Arqueologia de Ponent, 13, 2003, 7-40.
ju n y e n t 1982
E. Junyent, “Tossal del Molinet, El Poal”, Les
excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers
anys, Barcelona, 1982, 256-257.
ju n y e n t 2002
E. Junyent, “Els segles de formació: el bronze final
i la primera edat del ferro a la depressió de l’Ebre”,
I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre. Recerca i
Interpretació (Tivissa, 2001), Ilercavònia, 3, Flix, 2002,
17-35.
ma l u q u e r d e mo t e s 1982
J. Maluquer de Motes, “Molí d’Espígol, Tornabous”,
Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els
darrers anys, Barcelona, 1982, 272-277.
ma l u q u e r d e mo t e s 1986
J. Maluquer de Motes, Molí d’Espígol, Tornabous,
Poblat Ibèric, Barcelona, 1986.
maya 1979
J. L. Maya, “Yacimientos de las Edades del Bronce y
Hierro en la provincia de Lérida y zonas limítrofes”,
Miscelánea en Homenaje al Prof. Roca Lletjós, Lleida,
1979, 321-376.
128
Pu c h e 1993
J. M. Puche, “Evolució del poblament i relacions
macroespacials durant l’edat del bronze a l’Urgell”,
Revista d’Arqueologia de Ponent, 3, 1993, 21-64.
Pu c h e 1996
J. M. Puche, “L’edat del bronze a l’Urgell: seriació
cronològica i estudi dels jaciments”, Fonaments, 9,
1996, 11-76.
Pu c h e, so r r i b e s 1993
j. m. Puche, E. Sorribes, “La necròpolis d’Almenara i
el seu entorn: una revisió cronològico-cultural”, Urtx,
5, 1993, 19-31.
Py 1997
M. Py, SYSLAT 3.1, Système d’Information Archéologique.
Manuel de Réferénce, Lattara, 10, Lattes, 1997.
ro d r í g u e z du q u e 1986
J.-I. Rodríguez Duque, “La Serra del Calvari (La Granja
d’Escarp, Lleida). Noves dades sobre l’Edat del Ferro
al Baix Segre”, 6è Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà
(Puigcerdà, 1984), Puigcerdà, 1986, 127-134.
ro d r í g u e z du q u e 1986-1989
J.-I. Rodríguez Duque, “El jaciment de l’edat del ferro
del Mas de la Cabra a Seròs (Segrià)”, Empúries, 48-
50, II, 1986-1989, 250-259.
ro d r í g u e z du q u e 1991
J.-I. Rodríguez Duque, “Algunes dades sobre l’edat del
ferro al Segrià: el jaciment de la Serra del Calvari
(la Granja d’Escarp) i altres del seu entorn”, Tribuna
d’Arqueologia 1989-1990, 1991, 77-86.
ru i z za Pat e r o 1983
G. Ruiz Zapatero, Los Campos de Urnas del NE de
la Península Ibérica, Madrid, 1983.

Lluís Marí
Víctor Revilla
La vil·la romana del Romeral, a Albesa (la
Noguera). Evolució arquitectònica i funcional
d’un establiment rural a la vall de la
Noguera Ribagorçana, entre els s. i-iv dC
La villa romana Romeral ha sido objeto de diversas intervenciones
arqueológicas: de forma discontinua, entre 1961-1968, con
la intención de proteger y recuperar una parte de sus mosaicos; de
forma regular, en el marco de un programa global de investigación,
a partir de 1995. Las excavaciones han permitido identificar un gran
establecimiento y definir sus principales fases de ocupación, entre
los siglos i y v d.C. La fase más importante corresponde al siglo iv,
cuando el edificio se reorganiza totalmente en torno a un peristilo,
utilizando los programas arquitectónicos y decorativos propios de
las grandes residencias de la aristocracia de la antigüedad tardía.
Palabras clave: villa, hábitat rural, aristocracia, antigüedad
tardía.
Situació geogràfica
La vil·la del Romeral, situada en la posició determinada
per les coordenades UTM x302288; y4627756,
es troba a 4 quilòmetres al nord-oest del nucli urbà
d’Albesa, sobre la primera de les terrasses al·luvials
de la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana, i a
13 quilòmetres de la confluència d’aquest curs fluvial
amb el Segre. L’emplaçament de la vil·la en la cota
de 252 m i la seva posició sobre el riu situat en la
cota de 234 m —que representa una diferència de
cota de 18 metres— li permet una àmplia visió de
la riba dreta i la vall del riu al sud i sud-oest, en
tant que cap al nord i el nord-est la successió de
terrasses i l’absència d’accidents del relleu importants
asseguren el domini visual de les primeres formacions
orogràfiques que configuren el Prepirineu: la serra
Llarga en primer terme i el Montsec d’Ares al fons.
Pàgs. 129-143
La villa romaine du Romeral a fait l’objet de plusieurs interventions
archéologiques: de façon discontinue entre 1961 et 1968, dans
le seul but de protéger et de récuperer une partie des mosaïques;
puis régulièremet, à partir de 1995, dans le cadre d’un programme
de recherche globale. Les fouilles ont permis de documenter
l’existence d’un grand site et d’en définir les phases d’occupation
principales, du I er au V ème siècle. La plus importante, datant du iv ème
siècle, a comporté une réorganisation générale autour d’un péristyle,
que a été menée à terme suivant les programmes architecturaux
et décoratifs propres des grandes résidences aristocratiques de
l’Antiquité Tardive.
Mots clés: villa, aristocratie, antiquité tardive.
La disposició de la primera d’aquestes formacions i
dels dos cursos fluvials esmentats defineix una plana
molt àmplia, de forma aproximadament triangular
que, amb els vèrtexs a les poblacions de Balaguer,
Alfarràs i Corbins, suaument va perdent altura des
del nord-est.
En la decisió d’escollir aquesta posició preeminent
per bastir la vil·la sembla haver influït l’interès de
destacar l’aspecte monumental de l’edifici, reforçant
l’efecte visual amb relació al paisatge circumdant.
En situar-la a l’extrem de la terrassa fluvial, malgrat
l’evident perill d’esfondrament, els constructors la
destacaven sobre el perfil de la riba esquerra del riu
per a tots aquells que viatgessin per la vall o per la
riba dreta de la Noguera Ribagorçana (figura 1).
L’emplaçament triat també permet un fàcil accés
a la xarxa viària local. Molt a prop de la vil·la, a
uns 5,5 quilòmetres en línia recta, es localitza una
129

130
Fig. 1. Fotografia de la dècada dels anys seixanta. S’emmarca amb un cercle la posició de la vil·la. A primer terme, la
Noguera Ribagorçana. Al fons, la serra Llarga i el Montsec d’Ares.
torre de planta quadrada, que es pot datar entre
els segles ii i iv, controlant la cruïlla de dues vies
que es dirigien cap als dos passos practicables de la
serra Llarga: Algerri i Castelló de Farfanya (ro v i r a,
ma r í 1998). La primera de les vies es pot seguir
entre Menàrguens i Algerri, i tal vegada provingui
de Bellvís, mentre que la segona via que connecta
Albesa amb Castelló de Farfanya, podria tenir el seu
origen a Lleida o en algun punt de la via d’Italia
in Hispanias. Aquesta xarxa de camins devia estar
integrada en un sistema de comunicacions d’abast
regional que comunicava el Pirineu i el sud de la
Gàl·lia amb la ciutat de Lleida, l’antiga Ilerda, que
es troba tan sols a uns 16 quilòmetres en línia recta
de la vil·la del Romeral.
Història d’un descobriment
La vil·la romana del Romeral va ser descoberta de
forma casual l’any 1961, en el decurs de la instal·lació
d’una conducció de rec a la finca que fins aquell
moment estava dedicada a conreus de secà. Aquests
treballs van deixar al descobert alguns fragments de
mosaic que van atreure l’atenció de l’Institut d’Estudis
Ilerdencs, fins al punt que els anys 1965, 1966 i 1968,
sota la direcció de Rodrigo Pita i Luis Díez-Coronel,
aquesta institució va finançar sengles campanyes de
prospecció i excavació que van permetre localitzar un
conjunt de mosaics policroms i delimitar bona part
d’un edifici de grans dimensions i amb una organització
interna molt complexa que responia als models
més sofisticats de l’arquitectura rural romana (Pi ta,
dí e z-co r o n e l 1963; dí e z-co r o n e l 1970; dí e z-co r o n e l,
Pi ta 1969-1970, 1966 i 1970; Pi ta, dí e z-co r o n e l 1964-
1965). Alguns dels mosaics van ser retirats de la vil·la
i traslladats al que llavors era el Museo Arqueológico
de Barcelona per a la seva restauració.
L’atenció, gairebé exclusiva, atorgada a la localització
i la recuperació dels mosaics explica el limitat
coneixement de la vil·la, malgrat que aquesta ha estat
repetidament citada en la bibliografia científica (go rg
e s 1979). En realitat, només es va intervenir en les
galeries pavimentades amb mosaics que tancaven el
pati central del peristil —que no va ser excavat— i
algunes de les habitacions dels costats nord i oest.
Nogensmenys, els treballs es van concentrar en els
estrats corresponents a les darreres fases d’ocupació:
aquelles que semblaven relacionades amb la creació
del programa musiu i l’organització global de l’edifici
com una residència senyorial i el posterior abandonament.
Les fases més antigues només es van documentar
mitjançant sondeigs molt limitats. Aquest fet ha
dificultat els intents posteriors per establir l’evolució
general de la vil·la, la naturalesa exacta de l’ocupació
en cada moment i, més concretament, l’entitat i el
significat de la fase representada per la construcció
de l’edifici senyorial (s’ha parlat, sense gaire precisió,
d’una primera vil·la, de caràcter modest, substituïda per
una construcció tardana més luxosa). Tampoc no ha
estat possible definir els elements materials associats
amb aquest hàbitat, com la tecnologia agrícola o les
infraestructures de servei per la vida domèstica.

Fig. 2. Angle SW de la vil·la. Estructures de la fase I sobre les quals es disposen les de la gran reforma del segle iv dC.
Els descobridors de la vil·la parlen d’una primera
ocupació, identificada gràcies a la troballa d’alguns
materials ceràmics sense context, que la situaria entre
els segles i i iii dC i que finalitzaria amb les suposades
destruccions que acompanyaren les incursions
bàrbares del 260 dC Cal recordar, però, que no hi
ha cap referència textual o arqueològica que relacioni
clarament aquests fets històrics amb l’àrea de Lleida.
Interromputs l’any 1968 els treballs de retirada
dels mosaics, no es va realitzar cap nova intervenció
a la vil·la fins l’any 1995, quan es va iniciar un
programa sistemàtic d’excavacions arqueològiques,
que ha permès ampliar el coneixement de la vil·la i
documentar les fases d’un establiment que neix en
la primera meitat del segle i dC i no es abandonat
fins un moment no determinat del segle v dC (ma r í,
re v i l l a 2003; ma r í, re v i l l a 2006).
Origen de la vil·la i primeres fases
d’ocupació (segles i-iii dC)
Sota les estructures que configuren la planta de
la vil·la del segle iv dC, s’han documentat evidències
d’un establiment de dimensions importants, que havia
estat bastit amb carreus de grans dimensions però
del qual es desconeix les característiques i la funció.
Dissortadament, les úniques evidències d’aquesta fase
són les rases de fonamentació, que havien estat espoliades
dels carreus (figura 2), i un dipòsit amb les
parets de morter de calç i paviment d’opus signinum.
El dipòsit havia estat excavat en el conglomerat que
forma la terrassa sobra la qual s’assenta el conjunt,
i estava conservat en una alçada de poc més d’un
metre (figura 3).
La data fundacional i la pervivència d’aquesta
primera fase no es poden precisar encara, atès que
l’únic element de datació són els materials recuperats
dels nivells d’amortització del dipòsit esmentat. Entre
aquests materials cal destacar una copa de parets fines
tipus Mayet XXXVII 1a, de probable producció bètica,
la cronologia de la qual es pot situar en època de
Tiberi-Claudi (Ló P e z mu l l o r 1989, 175-180). La data
de l’amortització, doncs, es pot situar en les dècades
centrals del segle i dC. Cal insistir, però, que aquesta
datació no es pot aplicar a tot el conjunt i que, de
moment, tampoc no es poden individualitzar reformes
concretes dins aquesta fase d’ocupació.
La segona fase d’ocupació es caracteritza per la
construcció d’un edifici amb una funció residencial
evident. Es tracta d’un edifici de grans dimensions
que sembla estar organitzat a l’entorn d’un pati central
que coincidiria a grans trets amb la planta de la
posterior vil·la del segle iv dC, i que va ser objecte
de diverses modificacions (figura 4).
Fins avui, s’han delimitat tres costats d’un edifici
de planta quadrangular, encara que la major part
d’estructures han estat documentades en l’angle SE.
Al costat sud s’han pogut excavar algunes estances
que semblen pertànyer al conjunt termal de la vil·la:
una gran habitació amb paviment d’opus signinum
(A307), que podria correspondre a la cella frigidaria
(figura 5), al costat d’una piscina (piscina frigidaria)
131

Fig. 3. Cisterna amortitzada en la primera meitat del segle i. Tan sols es coneixen dues parets de la cisterna atès que la resta
es troba sota les estructures de la darrera fase de la vil·la.
Fig. 4. Planta de la vil·la amb la numeració dels àmbits principals. En color negre, les estructures de la darrera fase de la
vil·la per sobre les que corresponen a les fases dels segles i a iii dC.
132

a la qual s’accedia a través de dues grades (A606)
(figura 6). Cal destacar la presència de nombrosos
fragments de lapis specularis caiguts damunt el sòl
de la piscina, procedents, sens dubte, d’una o més
grans obertures que il·luminarien el recinte. Aquest
complex, que sembla en ús durant els segles ii-iii dC,
va ser amortitzat en un sol moment, amb un potent
estrat de materials de construcció relacionats amb
una reforma total de la vil·la. Els materials ceràmics
recuperats (terra sigil·lada hispànica tardana Drag.
37) proporcionen una data aproximada per a aquesta
amortització de mitjan-segona meitat del segle iv dC.
La rellevància d’aquesta evident pars urbana és
confirmada per l’existència d’un programa ornamental
de gran qualitat. A part d’un fragment de
fust de columna de marbre recuperat en els nivells
Fig. 5. Cella frigidaria de les termes de la fase II. Aquest àmbit va estar en ús fins el darrer moment de la vil·la; es
desconeix, de moment, si la seva funció va estar vinculada a un nou conjunt termal encara no documentat.
Fig. 6. Piscina frigidaria de les termes de la segona fase de la vil·la. Aquest espai va ser amortitzat, en un sol moment, en la
gran reforma del segle iv dC.
133

d’amortització de la piscina, l’estiu de 2005 es van
recuperar diversos fragments d’un labrum i una gran
placa esculpida amb la reproducció del cap de Medusa
que servia com a brollador d’una font (figura 7).
Aquesta peça es va recuperar fora del seu context
(dins d’un estrat datat igualment en el segle iv dC)
i no se’n pot precisar la ubicació original, que podia
haver estat el recinte de les termes o un pati interior.
El bon estat de conservació de la peça i la fragilitat
del material sobre el que es va esculpir, pedra arenosa,
no semblen abonar que hagués estat a l’exterior.
La iconografia i la qualitat de la peça indiquen la
seva relació amb un art decoratiu d’alt nivell propi
de l’arquitectura privada.
La reconstrucció de la vil·la el segle iv dC.
Arquitectura i programes decoratius d’una
residència senyorial
En un moment del segle iv dC es duu a terme
una reorganització gairebé total del lloc, pel que fa
a l’organització espacial, models arquitectònics i decoració.
Aquest canvi suposà l’aprofitament selectiu
d’estructures i espais de la fase anterior, però també
l’abandonament d’altres.
El nou edifici és de planta quadrangular i s’organitza
a l’entorn d’un peristil de forma lleugerament trapezoïdal,
tancat per quatre galeries porticades de 29 m
134
de longitud màxima i 3’2 m d’amplada. D’aquesta
planta únicament sobresurten els volums construïts
que corresponen a habitacions especialment importants:
una exedra al costat nord i una sala octogonal
al costat sud. El conjunt, per tant, es presenta com
una construcció única i compacta i aïllada de l’exterior,
que devia mostrar un cert aspecte de fortalesa.
L’àrea total ocupada és d’uns 3.000 m 2 . El pati del
peristil té una superfície de 400 m 2 . Cadascuna de
les galeries articula i comunica directament una sèrie
d’habitacions. A més, existien passadissos secundaris
que portaven del persitil a altres dependències. Fins
avui, només s’ha pogut establir amb seguretat la
disposició de les habitacions situades en els costats
nord, oest i part de l’est de la vil·la.
Costat nord
Al costat nord destaca, ocupant una posició central,
un àmbit de grans dimensions articulat en dos
espais (A101/A102): un rectangular i un altre acabat
amb un absis, inscrit dins d’una obra de planta
quadrangular que sobresortia de la paret nord de
l’edifici (figura 8).
L’organització d’aquest àmbit i la seva decoració
musiva, la més rica del conjunt conservat, fa pensar
en un gran triclinium o en un oecus destinat a les
recepcions del propietari. Aquest tipus de sales s’ins-
Fig 7. Moment de la trobada de la placa esculpida amb el cap de Medusa i de les restes d’un labrum escampades al seu
voltant.

Fig. 8. Vista aèria del triclinium/oecus, organitzat en dos
àmbits. L’àmbit absidal i el mosaic que el decorava van ser
arrasats fa pocs anys en rebaixar el camp on estava ubicat.
piren en els models de l’arquitectura oficial romana
i en els cerimonials corresponents, que destacaven
la distància entre l’emperador i els seus súbdits.
Traslladades ràpidament a les residències aristocràtiques,
serveixen com a espais de relació social en
els que conflueixen les esferes pública i privada i ens
mostren la forta jerarquització que caracteritza la
societat tardoromana. A Hispània són presents amb
relativa freqüència a les grans vil·les d’època tardana.
Els paral·lels a Catalunya són ben coneguts: Darró, a
Vilanova i la Geltrú; Torre Llauder, a Mataró (ló P e z
mu l l o r et al. 1992; Pr e v o s t i 1981; Pr e v o s t i, cl a r i an
a 1993; ch ava r r í a 2005; ar c e 2005). Totes aquestes
construccions, bé com a obra nova o com a reforma
d’un edifici anterior, se situen cronològicament dins
el segle iv.
A ambdós costats del triclinium/oecus hi ha sengles
àmbits de funció diversa. A l’est, podem trobar
dues estances a les quals s’accedia des del peristil
a través d’un passadís d’un metre d’amplada cobert
amb un paviment de terra batuda (A105 i A 106).
L’habitació (A105) més propera a la gran sala va
experimentar una evolució complexa al llarg del
temps; els treballs d’excavació van permetre documentar
un senzill paviment, també de terra batuda,
que havia substituït un anterior paviment de mosaic.
La segona estança (A106) encara no ha estat excavada
(figura 9). A l’oest, hi ha un àmbit (A103), tal
vegada un cubiculum, al qual s’accedia directament
des del peristil, i que estava dividit per un petit mur
en dos espais menors. Aquí el paviment era d’opus
signinum (figura 10).
Fig. 9. Àmbit 105 situat a l’est del triclinium/oecus. A la dreta, el passadís que permet l’accés des del peristil. A primer terme,
la galeria nord del peristil i la paret, sense porta, d’aquest espai.
135

A l’extrem occidental d’aquest costat hi ha una
sèrie de dependències de majors dimensions que
podien haver servit com a cuina. Aquestes dependències
tal vegada estarien relacionades amb una petita
cisterna situada en l’angle entre els costats nord i
oest de l’edifici, de cronologia encara no establerta
(figura 11).
136
Costat oest
El costat oest de l’edifici presenta una major complexitat
arquitectònica. S’ha identificat un gran espai,
potser una sala utilitzada per la família resident com a
lloc d’estatge, i un conjunt de petites habitacions, una
de les quals sembla un cubiculum o dormitori (A203).
Aquesta habitació es dividia en dos espais menors:
el més allunyat de l’entrada, de forma rectangular i
Fig. 10. Àmbit 103 disposat a l’oest del triclinium/oecus. Dividit en dos espais per un petit mur, tal vegada exercís la funció
de cubiculum.
Fig. 11. Cisterna (A205) situada prop de l’angle NW de la vil·la.

més petit, era destacat i separat de l’altre per dues
columnes o pilastres adossades (figura 12). Ambdós
espais eren decorats amb mosaics policroms; el més
luxós pavimentava l’espai de menors dimensions, que
sembla així el lloc més reservat (emplaçament del
llit?). L’habitació es comunicava indirectament amb
el peristil mitjançant un petit passadís de servei pavimentat
amb una obra formada amb petites peces
ceràmiques disposades en forma d’espina (A301).
Aquesta disposició dels accessos reforçava el caràcter
privat i la intimitat de l’habitació.
Fig. 12. Cubiculum (A202) pavimentat amb mosaic en el
costat oest de la vil·la. Al fons, el mosaic que singularitzava
la posició del llit està totalment perdut.
En un moment encara no determinat, però que
sembla situar-se dins la fase d’ocupació representada
pels mosaics, l’angle sud-oest de l’edifici va patir una
destrucció parcial com a resultat d’un esfondrament
de la terrassa natural en la que s’assenta el conjunt.
Aquest esfondrament només va afectar algunes habitacions,
però en tractar-se d’un angle això devia
perjudicar l’estabilitat estructural de tot el conjunt.
La reacció dels ocupants va ser endegar un seguit
de reformes que comportaren la creació d’habitacions
més petites i enretirades respecte al límit de la
terrassa (figura 13).
Costat est
Fins al moment, només s’han identificat algunes
habitacions de planta quadrada i un àmbit rectangular
(A401) que s’obria al peristil amb una gran porta
flanquejada per dues bases de columna, una desapareguda
(figura 14). La disposició i l’ús dels elements
ornamentals per a destacar la porta fan pensar que
segurament es tracta d’un passadís que comunicava
el peristil amb l’exterior o amb un altre sector important
de l’edifici. Precisament, és en aquest costat
on els primer excavadors havien situat l’entrada de
la vil·la, identificant com a tal una curiosa estructura
de forma semicircular que aproximadament ocupava
la meitat exacta de la galeria est del peristil (A404).
Les darreres excavacions, però, han demostrat que es
tracta d’una interpretació errònia realitzada a partir
d’una excavació massa limitada. Ara per ara, doncs,
Fig. 13. Prop de l’angle SW de l’edifici, la caiguda d’una part de la terrassa va obligar a fer una nova distribució de l’espai.
La barana moderna evidencia la inflexió del nou mur de tanca.
137

l’única possible comunicació directa amb l’exterior
és el passadís acabat d’esmentar.
Costat sud
El sector sud era un dels pitjor coneguts de tot
l’edifici i el que podia haver estat més malmès pels
treballs de conreu. Per aquest motiu, les actuacions
iniciades el 1995 han dedicat un especial interès a
aquest lloc. Fruit d’aquests treballs ha estat la documentació
del conjunt termal relacionat amb la segona
fase d’ocupació, descrit més amunt. Quan a la fase
d’ocupació del segle iv, fins al moment s’ha localitzat, i
138
Fig. 14. Tram final de la galeria nord del peristil. Al fons, a l’esquerra, una de les bases de columna que flanquejaven la
porta que donava accés al passadís per accedir a l’exterior de la vil·la.
Fig. 15. Motiu decoratiu en forma de palma disposat a
l’entrada de l’àmbit 302 al costat sud de la vil·la.
excavat parcialment, una habitació de grans dimensions
(A302), a la qual s’accedeix per una porta de dos
metres d’amplada. La importància d’aquesta habitació
sembla evident per la seva situació oposada al doble
espai que configura el triclinium/oecus del costat nord,
sobre un dels eixos que organitzen l’edifici, i pel fet
que el llindar de la porta estava singularitzat amb
un motiu ornamental en mosaic que reproduïa una
palma (figura 15). Tant el tema del motiu com la
seva acurada execució semblen indicar, doncs, l’accés
a l’interior d’un espai de prestigi. A través d’un petit
corredor de poc més d’1 m d’amplada pavimentat amb
decoració musiva (A603) l’espai esmentat comunicava
amb una altra habitació de planta octogonal, que
sobresortia del conjunt de l’edifici (A602).
Al costat d’aquesta habitació singular, gairebé en
l’angle NW es va excavar un altre espai de 6 m de
llarg i 3,10 m d’amplada pavimentat amb mosaic
(A303), que permetia comunicar, a través d’una doble
porta, el persitil amb el passadís pavimentat amb peces
ceràmiques, esmentat abans, que comunicava amb el
cubiculum (figura 16). La funció d’aquest espai no
es pot precisar amb total seguretat ja que una gran
part d’aquest costat de l’edifici ha estat destruïda per
l’erosió i la instal·lació de la nova conducció de rec
que va substituir la que va donar lloc al descobriment
de la vil·la.
Consideracions finals
El pati del peristil, excavat parcialment en la darrera
campanya, no ha aportat, de moment, dades rellevants

Fig. 16. Àmbit 303. La trama assenyala la disposició del mosaic H, cobrint les estructures de les fases I i II de la vil·la. El
doble accés (A i B) permetia la comunicació amb el passadís A301 i el cubiculum A202. L’accés C comunicava aquest espai
amb la galeria oest del peristil.
per conèixer aspectes relacionats amb la vida dels residents,
llevat d’una estructura, a manera de porxada
situada davant del triclinium/oecus. A llocs com Villa
Fortunatus i La Malena, a Saragossa, el pati disposa
d’un estany decoratiu que evidencia que aquests espais
eren utilitzats com a lloc de descans, d’oci, o per a
activitats intel·lectuals, combinant vegetació, aigua i
mobiliari. Ara per ara aquest no sembla el cas del
Romeral, tot i que noves campanyes poden obligar
a modificar aquesta apreciació.
El pati del persitil devia estar delimitat per un
petit mur de poc més de 40 cm d’alçada, sobre el
que recolzarien les columnes que sustentaven la
teulada, sense aportar majors precisions sobre les
característiques de les columnes o d’altres elements
arquitectònics. També s’ha documentat la presència
d’una estructura per a la recollida d’aigües de la
teulada, en l’angle de les galeries nord i oest. Possiblement,
l’aigua recollida era conduïda a la cisterna
del costat oest.
L’obra constructiva que defineix aquesta fase de
la vil·la és força modesta. Consisteix en una barreja
de morter de calç i pedres i còdols de dimensions
mitjanes, ordenats de forma que els murs mostren
l’aparença d’un opus spicatum molt rústec. La pedra
treballada només apareix en alguns angles de mur
i portes i com a basament del que serien pilastres
adossades i columnes. L’únic mur de límit extern
conegut fins ara, el que tanca l’edifici pel costat
nord, està recobert, externament, amb un parament
de petits falsos carreus que en realitat són pedres
de forma irregular i amb la cara vista treballada per
donar l’aparença de bloc.
Aquesta pobresa dels materials constructius contrasta
amb un programa decoratiu de qualitat en
el que destaca el conjunt de mosaics policroms ja
esmentat, que cobria una bona part de la superfície
de la vil·la (figura 17) (dí e z-co r o n e l, Pi ta 1966, 1969-
1970 i 1970; Pi ta, dí e z-co r o n e l 1963 i 1964-1965;
Pi ta 1969; bl á z q u e z et al. 1989; nava r r o 1999; ma r í,
re v i l l a 2006). S’ha documentat decoració musiva en
tres de les galeries del peristil (B, C, E), en els dos
passadissos del costat sud (H, I), en el cubiculum
del costat oest (A/F) i en les dues estances del triclinium/oecus
(D, G). Recentment s’ha localitzat restes
de mosaics a altres àmbits, destruïts ja en època
romana o actualment.
Altres elements completaven l’efecte visual i el
missatge global que transmetia la decoració: evidenciar
les jerarquies socials mitjançant l’exhibició
de la riquesa i el luxe. A les primeres publicacions,
per exemple, s’esmenta la troballa de fragments de
139

140
Fig. 17. Planta de la vil·la amb la ubicació dels mosaics documentats fins avui. Els mosaics A, D i H estan
totalment perduts.

plaques de marbre per a revestiment de paret, de
fragments de pintura parietal (més de dos-cents
apareguts dins de la cisterna situada a l’oest) amb
motius geomètrics i vegetals (garlandes i fulles), així
com restes d’estuc pintat que formaven part d’una
garlanda que podia haver estat aplicada a un sostre
o a una paret. Finalment, també es recuperaren dos
capitells de marbre, un basament de columna i diversos
fragments de fust.
La cronologia d’aquesta fase d’ocupació, que sembla
la més important del Romeral, se situaria entre
mitjan segle iv dC i un moment indeterminat, segon
quart-mitjan segle v dC, quan es produiria l’abandonament.
Els descobridors de la vil·la parlen d’una
destrucció violenta relacionada amb les incursions
dels sueus, a inicis del segle v dC, i la inseguretat
generada pels bagaudes, grups camperols potser associats
a alguns bàrbars, a mitjan segle v dC. que
afectaren especialment algunes ciutats de la vall de
l’Ebre i que van obligar a la intervenció de tropes
romanes amb campanyes sistemàtiques. Amb tot, es
tracta d’episodis molt diferents i que no coincideixen
clarament amb la cronologia que proporcionen les
restes materials trobades a la vil·la.
Els factors històrics, d’altra banda, han de ser
situats en el seu context precís. Les escasses fonts
escrites sobre la Hispània del segle v dC conegudes
fins fa poques dècades, bàsicament per Orosi i Hidaci,
oferien una imatge catastròfica d’aquest període
que es limitava a una successió d’invasions, fams i
epidèmies, en un context de vida urbana i rural totalment
arruïnada (ju n y e n t Pé r e z 1994; Pé r e z 1996 i
una revisió del problema a ar c e 2005). La correspondència
de Consenci amb Sant Agustí, concretament
l’epístola 11, obliga a revisar aquesta imatge, ja que
ben al contrari ens parla de la intensitat de la vida
local a una petita societat urbana de l’interior de la
Tarraconensis, a més de quotidianes relacions amb
altres ciutats, com el cas d’Osca, tot i la presència de
bàrbars així com una relativa inseguretat a la zona
de Lleida a començaments del segle v dC (am e n g u a l
1992). Aquestes dades contrasten radicalment amb
la Ilerda en ruïnes de la que parlaven alguns autors
llatins.
Els resultats de les darreres excavacions han ajudat
a precisar alguns dels problemes que presenta
la datació de les diverses fases, però no han aportat
solucions definitives. Pel que fa a la fase d’hàbitat
que acompanya la creació del programa de mosaics,
la troballa d’algunes ceràmiques africanes (exclusivament
terra sigil·lada africana D dels tipus Hayes 58
i Hayes 61) en els estrats d’anivellació relacionats
amb els mosaics suggereix una cronologia avançada
de segle iv, potser la segona meitat de la centúria.
Això coincideix amb la datació establerta a partir
de la decoració musiva, fonamentada bàsicament en
criteris estilístics, que proposen alguns investigadors
(bl á z q u e z et al. 1989).
El que sí que han evidenciat les darreres excavacions
és la reforma d’algunes de les habitacions
decorades amb mosaics. Sabem, per exemple, que el
mosaic que decorava una habitació situada a l’est de
la sala de recepció va ser arrencat totalment i substituït
per un senzill paviment de terra. Una actuació
similar es podria haver produït en la galeria est, on
no s’ha documentat cap evidència de mosaic, potser
perquè mai no n’hi va haver o perquè també va ser
arrencat. Tots aquests canvis es devien realitzar en
un moment indeterminat de la primera meitat del
segle v dC.
Finalment, les excavacions més recents tampoc no
han confirmat la creença tradicional d’una destrucció
violenta de l’edifici. Ben al contrari, sembla més probable
un abandó ordenat i segurament total realitzat
en un únic moment. Abandonada la vil·la, l’edifici
devia restar en peu durant un període de temps relativament
ampli i serviria com a abric ocasional de
pastors o camperols, tal i com evidencien les restes
d’una foguera disposada directament sobre el mosaic F,
i coberta posteriorment pel nivell de teules del sostre
de l’habitació. També s’ha documentat l’esfondrament
de la teulada de les galeries del peristil sense la més
petita traça d’incendi. Aquesta freqüentació ocasional
i els processos d’espoli que pateixen normalment els
edificis a l’antiguitat tardana, per a la recuperació
de materials arquitectònics, devien accelerar la lenta
ruïna de l’edifici.
Lluís Marí
ArqueoRadar (Barcelona)
Víctor Revilla
Dep. d’Història Antiga
Facultat Geografia i Historia
Universitat de Barcelona
141

Bibliografia
am e n g u a l 1992
J. Amengual, Els orígens del cristianisme a les Balears
i el seu desenvolupament fins a l’època musulmana
(Palma de Mallorca).
ar c e 2005
J. arce, Bárbaros y romanos en Hispania: 400-507
A.D., Madrid.
bl á z q u e z et al. 1989
J. Mª. Blázquez, G. López Monteagudo, M. L. Neira
Jiménez, M. P. San Nicolás Pedráz, Mosaicos romanos
de Lérida y Albacete, Corpus de mosaicos de España,
fascículo VIII (Madrid).
ch ava r r í a 2005
A. Chavarría, “Villas in Hispania during the Fourth
and Fifth Century”, k. bo w e r , m. ku l i k o w s k i (eds.),
Hispania in the Late Antiquity, Leiden-Boston, 519-
555.
dí e z-co r o n e l 1970
L. Díez-Coronel, “Una bodega romana en Balaguer
(Lérida)”, XI Congreso Nacional de Arqueología, Mérida,
1968 (Zaragoza), 774-783.
dí e z-co r o n e l, Pi ta 1966
L Díez-Coronel. R. Pita, “Una villa con mosaicos en
Albesa (Lérida)”, IX Congreso nacional de Arqueología,
Valladolid, 1965 (Zaragoza, 1966), 348-357.
dí e z-co r o n e l, Pi ta 1970
L. Díez-Coronel, R. Pita, “El mosaico de la galería
norte de la villa romana de “El Romeral”, XI Congreso
Nacional de Arqueología, Mérida, 1968 (Zaragoza),
769-773.
142
dí e z-co r o n e l, Pi ta 1969-1970
L. Díez-Coronel, R. Pita, “Informe sobre la segunda
campaña de excavaciones de la Villa romana de ‘El
romeral’ en Albesa, provincia de Lérida”, NAH, 13-14
(1969-1970) [1971], 173-191.
go r g e s 1979
J. G. Gorges, La villa hispano-romaine. Inventaire et
problematique archeologiques, París.
ju n y e n t, Pé r e z 1994
E. Junyent, A. Pérez, “El Bajo Imperio ilerdense: las
excavaciones de la Paeria”, III Reunió d’Arqueologia
Cristiana Hispànica, Maó, 1988 (Barcelona), 127-
150.
ló P e z mu l l o r 1989
A. López Mullor, Las cerámicas romanas de paredes
finas en Cataluña, Barcelona.
ló P e z mu l l o r et al. 1992
A. López, X. Fierro, A. Caixal, A. Castellano, La
primera Vilanova. L’establiment ibèric i la vil·la romana
d’Arró, Darró o Adarró de Vilanova i la Geltrú. Síntesi
dels resultats de les darreres recerques arqueològiques i
històriques (Institut d’Estudis Penedesencs).
ma r í, re v i l l a 2003
L. Marí, V. Revilla, “L’arquitectura i el programa
ornamental de la vil·la romana del Romeral: estat de
la qüestió i darreres excavacions (Albesa, la Noguera)”,
Actes de les jornades d’arqueologia i paleontologia
2000, comarques de Lleida, Lleida 30 novembre-1 i 2
desembre 2000, 363-387.

ma r í, re v i l l a 2006
L. Marí, V. Revilla, La vil·la romana del Romeral. Els
Mosaics, Lleida.
nava r r o 1999
R. Navarro, “Vil·les amb mosaics entre els rius Segre
i Cinca”, 142-144; “Villa Fortunatus”, 146-150. A P.
De Palol, A. Pladevall (dirs.), Del romà al romànic,
Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània
entre els segles iv i x (Barcelona).
Pé r e z 1996
A. Pérez, “La ciutat d’Ilerda, de la conquesta romana
al Baix Imperi (s. ii a.C.- v d.C.)”, Fonaments, 9,
145-201.
Pi ta 1969
R. Pita, “Mosaicos romanos tardíos en las comarcas
del Segre y del Cinca”, BSAA, 34-35, 31-67.
Pi ta, dí e z-co r o n e l 1963
R. Pita, L. Díez-Coronel, “La Villa romana y mosaicos
de ‘El romeral’, en Albesa (Lérida)”, Ampurias, 25,
241-243.
Pi ta, dí e z-co r o n e l 1964-1965
R. Pita, L. Díez-Coronel, “Informe sobre la primera
campaña de excavaciones de la Villa romana de ‘El
Romeral’, en Albesa (Lérida)”, NAH 8-9 (1964-1965)
[1966], 177-189.
Pr e v o s t i 1981
M. Prevosti, Cronologia i poblament a l’àrea rural
d’Iluro (Mataró).
Pr e v o s t i, cl a r i a n a 1993
M. Prevosti, J.-F. Clariana, Torre Llauder, Mataró. Vil·la
romana (Barcelona).
ro v i r a, ma r í 1998
J. Rovira, L. Marí, “Un tram fossilitzat de la via
romana Menàrguens-Albesa (La Noguera, Lleida) i
consideracions sobre la xarxa viària zonal”, XIè Col.
loqui Internacional d’Arqueologia, Puigcerdà, 1997
(Puigcerdà), 191-199.
143

Carme Alòs Trepat
Anna Camats Malet
Marta Monjo Gallego
Eva Solanes Potrony
Natàlia Alonso Martínez
Jorge Martínez Moreno
El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera):
primeres aportacions interdisciplinàries a
l’estudi de les sitges i els pous negres de la
Zona 5
El jaciment arqueològic del Pla d’Almatà es troba situat a la
ciutat de Balaguer. El jaciment té una extensió de 27 hectàrees.
Des de l’any 2005 els treballs arqueològics s’han desenvolupat a
l’àrea coneguda com Zona 5. Es tracta d’una zona residencial de
la ciutat en la qual s’han identificat nou cases i dos carrers amb
una disposició perfectament octogonal. Totes les cases tenen una
estructura similar. Un pati central és l’element que articula l’espai
domèstic, amb tot d’habitacions al voltant. A l’interior de les cases
s’han documentat tot un seguit d’estructures excavades al subsòl
que apareixen reomplertes amb abocaments d’escombraries, que
hem relacionat amb sitges o pous negres. L’aplicació d’estudis interdisciplinaris
en aquests conjunts ha permès aportar tot un seguit
de noves dades en l’estudi del Pla d’Almatà. En aquest article es
presenten els resultats preliminars.
Paraules clau: Pla d’Almatà, islàmic, Marca Superior, sitges,
pous negres, arqueofauna, carpologia.
1. Introducció
El jaciment arqueològic del Pla d’Almatà es troba
situat al nord de la ciutat de Balaguer (la Noguera)
i ocupa pràcticament tota la planura que coneixem
amb el mateix nom, delimitada pels penya-segats del
riu Segre a l’est i el “barranc dels Rucs”, originalment
“barranc d’Alcoraç”, al sud.
L’any 2004 es van reemprendre els treballs d’excavació
al jaciment en l’anomenada Zona 5, en el marc d’un
projecte de recerca arqueològica coordinat i dirigit pel
Museu de la Noguera – Institut Municipal Progrés i
Cultura de Balaguer i finançat per l’Ajuntament de
Balaguer, el Departament de Treball de la Generalitat
de Catalunya i l’Àrea de Coneixement i Recerca de la
Direcció General de Patrimoni, i amb la col·laboració
del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de
la Informació i de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la
Diputació de Lleida.
Pàgs. 145-168
Pla d’Almatà is an archaeological site placed by the actual
town of Balaguer. This ancient Muslim madina has an extension
of 27 ha however only a part of the site has been searched. Since
2005 the archaeological works are being developed in the area
known as zone 5. It’s a residential part of the ancient city where
have been found nine houses and two streets which are perfectly
orthogonal. All the houses have a similar structure and they keep
a constant module. They have a patio as the central element
that articules all the domestic space, with all the rooms around
it. Inside this houses there have been found some holes which
have been considered silos or holes to keep residues inside, some
others have an unknown function. This article shows the preliminary
results of the studies about fauna, seeds and pottery found inside
this negative structures.
Key words: Pla d’Almatà, Ancient muslim, Silo, Holes, Fauna,
Seeds.
Actualment, el jaciment està declarat Bé Cultural
d’Interès Nacional segons l’acord de govern
GOV/118/2006 de 19 de setembre.
Les excavacions actuals a la Zona 5 del Pla d’Almatà
s’emmarquen en el projecte d’investigació “Patrons
d’assentament i estructuració del territori al Segre Mitjà:
Pla d’Almatà (Balaguer, La Noguera) (segles viii – x i i)”,
amb la finalitat de reconstruir l’entorn econòmic,
social i natural del jaciment durant l’edat mitjana,
per tal d’arribar al coneixement integral del passat
islàmic de Balaguer. En aquest sentit, s’ha creat un
equip de recerca pluridisciplinari que pretén estudiar
les restes arqueològiques des de totes les vessants.
En una primera fase, s’han realitzat els estudis arqueozoològics
i arqueobotànics de la Casa 2 i de la
sitja SJ-15 (Projecte 2004/ACOM/00006) finançats pel
Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la
Informació.
145

2. El Pla d’Almatà (Balaguer)
El jaciment arqueològic ocupa unes 27 hectàrees,
delimitades per la muralla que ressegueix tot el perímetre
del nucli originari de la ciutat islàmica.
L’origen data probablement de mitjan segle viii,
durant el moment d’ocupació de la Península Ibèrica
per les tropes àrabs i berbers que havien entrat
l’any 711. Aquesta primera ocupació del jaciment es
relaciona amb un campament militar (Ga r c í a et al.
1999, 146) amb funcions de camp base per a les
expedicions de conquesta que, a través del riu Segre,
arribaven a la Septimània francesa.
Posteriorment, a partir de la segona meitat del
segle x el campament es va transformar en madina.
La ciutat, que va tenir el seu màxim apogeu durant
el segle x i, quan es va produir l’expansió urbanística
cap als barris del Firal i el peu de castell, gaudia
de totes les instal·lacions i dels equipaments necessaris:
mesquita, aljama, zona residencial, places...
ocupant una extensió d’unes 40 hectàrees. Al voltant
de la madina, l’explotació dels recursos agrícoles i
ramaders es realitzava per mitjà de la implantació
en el territori de diferents almúnies (munya) que es
distribuïen al llarg d’ambdós costats del riu Segre
(Al ò s et al. 2007).
Entre els canvis que es van produir a la ciutat
destaca l’organització d’un barri dedicat a la terrisseria,
situat a l’extrem nord-occidental del Pla d’Almatà
(Gi r a lt 1994, 242-243). És també durant aquests
anys que Yusuf al-Muzaffar, governador del districte
de Lleida, transforma el castell, fins ara purament
estratègic, en residència senyorial, la sudda (Gi r a lt
1994, 225-238).
El llarg procés de conquesta feudal iniciat a principis
de segle x i es va fer efectiu a madina Balagí
cap a 1092 amb la primera conquesta de la ciutat. 1
Posteriorment, però, la madina va tornar a caure
en mans andalusines, malgrat que en aquesta data
estaven ja en mans del comte d’Urgell l’horta de
Davant Balaguer i la sèquia del Cup, que abastava
d’aigua la ciutat i tota l’horta existent entre Balaguer i
Menàrguens. A finals de l’any 1100 la ciutat va tornar
a ser sotmesa a setge 2 i finalment va ser conquerida
l’any 1105, fet que degué comportar l’expulsió de la
població musulmana de la ciutat.
Amb la conquesta de la ciutat, l’expulsió de la
població i el canvi de model ocupacional dels nous
pobladors es va produir l’abandonament de la zona
del Pla d’Almatà en pro dels barris més baixos de la
ciutat, al costat del riu i de la sèquia. Des d’aleshores,
el Pla d’Almatà es va destinar a diferents usos,
tant militars (es converteix en campament de les
tropes que assetgen la ciutat en diferents guerres)
com agrícoles.
Desconeixem el moment en què la zona del Pla
d’Almatà es va convertir en camps de conreu, però
està documentada la presència de vinya i oliveres des
d’inicis de l’època moderna. Aquests usos agrícoles
1. Ermengol V fa donació de la mesquita d’Avimoni, dins
la ciutat, i de tota la seva hisenda al monestir de Sant Sadurní
de Tavèrnoles (Ba r a u lt, 1994-1995, 170).
2. El cavaller Miró Jospert fa testament estant en el setge
de Balaguer (Po u, 1913, 327).
146
del sòl van afectar profundament els nivells arqueològics,
arrasant els nivells d’abandó i enderroc del
jaciment.
3. La Zona 5
La Zona 5 correspon a una zona residencial ubicada
al sector sud-occidental del Pla d’Almatà, en la
qual s’ha identificat una gran illa de cases.
L’illa, de dues crugies, està delimitada al sud per
la muralla i a l’oest i est per carrers. Fins ara, s’han
excavat uns 30 m del tram del Carrer 1 (Ga r c í a et
al. 1999, 144) al qual s’obren les façanes de les cases
a banda i banda i que discorre fins a la muralla.
El carrer, amb una amplada mitjana d’uns 3,5 m,
és resolt a base de capes de terra batuda que, en
malmetre’s, són reparades amb graves.
Dins l’illa han estat identificades fins al moment
nou cases (Ga r c í a et al. 1999, 144) de les quals s’ha
excavat les cases 1, 2 i 8 (fig. 1) (Al ò s et al. 2006).
En línies generals, aquestes cases segueixen el que
sembla un esquema preestablert a les cases del Pla
d’Almatà (Gi r a lt 1994, 242 - 243) i que és general
a tot l’al-Andalús (Lleida, Vascos, Siyasa, València...)
(Iz q u i e r d o 1990; Nava r r o 1990; Ga r c í a et al. 1999,
155): de planta rectangular, les diferents habitacions
es distribueixen al voltant d’un pati interior, que és
l’espai principal de la casa i el lloc on es realitzen les
diferents activitats domèstiques. Les cases excavades
a la Zona 5 tenen una superfície que ronda els 150-
180 m 2 , distribuïts en una sola planta.
Les característiques constructives són idèntiques
en les tres cases. Els murs consten d’un sòcol fet a
base de còdols de riu —tot i que de vegades poden
alternar-se amb carreus de pedra sorrenca— disposat
directament sobre el nivell natural, amb o sense rasa
de fonamentació. Sobre aquest sòcol, la resta del mur
es resol a base d’encofrades de tàpia que, a vegades,
poden anar revestides amb morter de calç.
El procés d’excavació de la Zona 5 ha permès
documentar un seguit d’estructures excavades al
subsòl, que han estat diferenciades segons la seva
tipologia i funció.
A partir de la morfologia de les unitats estratigràfiques
negatives s’han pogut identificar quatre tipus
d’estructures: sitges, fosses sèptiques, un gran retall i
petits forats, de funcionalitat desconeguda (fig. 2).
4. Les estructures excavades al subsòl
4.1. Estructures d’emmagatzematge: les sitges
Fins avui, dins el perímetre excavat —uns 500
m² aproximadament— s’han documentat vuit sitges.
Aquestes apareixen excavades en el sòl geològic, la
terrassa quaternària del riu Segre, formada per graves
compactades. Si bé s’identifiquen amb moments
cronològics diferents, en general, les sitges presenten
una morfologia similar, de secció troncocònica, tot i
que les seves dimensions són variables. La majoria
de sitges han aparegut reomplertes per abocaments
de terra i materials arqueològics.
En qualsevol cas, totes les sitges excavades s’han
conservat a l’alçada de la boca, fet que ha permès
pressuposar les capacitats totals.

Fig. 1. Vista aèria de l’àrea excavada a la Zona 5 del Pla d’Almatà de Balaguer.
Fig. 2. Planta de les cases 1, 2 i 8 amb la ubicació de les sitges i dels pous negres.
147

Les sitges sempre s’ubiquen a l’interior dels habitatges
i, generalment, en els espais que es destinen
al pati. 3
Del total de sitges documentades, només tres
apareixen directament relacionades amb els darrers
moments d’ocupació de les cases (SJ-15 a la Casa
1, SJ-1 a la Casa 2 i SJ-21 a la Casa 8) (fig. 3). En
tots tres casos, aquestes sitges s’ubiquen als patis i
tot sembla indicar que la seva colmatació, o bona
part d’aquesta, es va produir una vegada les cases
havien estat abandonades pels seus habitants. L’estudi
de materials mostra com el procés de colmatació
d’aquestes sitges es produeix amb una clara voluntat
d’amortitzar-les (és el cas de les SJ-15 i SJ-21) i que
possiblement es realitza en una sola acció i amb un
3. A diferència del que es documentà a Lleida, on el recinte
del pati era on menys s’apreciava la presència de sitges
(Lo r i e n t e, Ol i v e r 1992, 46).
148
Fig. 3. Sitges en funcionament en el darrer moment d’ocpació de les cases.
únic abocament. Contràriament, la SJ-1 no es va
arribar a reomplir mai, fet que explica que es trobés
pràcticament buida i amb l’esquelet d’un gos que havia
caigut a l’interior en època contemporània.
Les altres sitges (SJ-2, SJ-3, SJ-7, SJ-19, SJ-20) es
relacionen amb moments d’ocupació anteriors, que hem
identificat tant per la tipologia dels materials ceràmics
com pel fet que, en alguns casos, les sitges apareixen
amortizades per les reformes que es duen a terme a
l’interior de les cases: és el cas, per exemple, de la
sitja SJ-20, reomplerta en el moment de realitzar la
compartimentació d’una de les estances de la Casa 1;
o la sitja SJ-7, totalment buida però ben segellada i
amortitzada pel paviment de l’estança on es trobava
(fig. 4). En aquests casos, és difícil precisar en quins
espais domèstics s’ubicarien originalment. Les sitges
SJ-2, SJ-3 i SJ-19 foren localitzades als patis de les
cases 1 i 2, amortitzades pels darrers nivells d’ús
d’aquests espais (fig. 5).

Fig. 4. Sitges anul·lades per reformes internes de les cases.
149

Tot aquest grup d’estructures (SJ-2, SJ-3, SJ-7, SJ-19
i SJ-20) tenen la boca de dimensions més reduïdes
i, en general, una capacitat menor que les sitges que
funcionen en el darrer moment d’ocupació. Aquest
conjunt de sitges té diversos patrons d’amortització.
Així, mentre la sitja SJ-7 apareix buida, la sitja SJ-2 i
la SJ-3 presenten un únic nivell de reompliment i les
sitges SJ-19 i SJ-20 tenen en el seu interior diferents
abocaments. Aquestes dues sitges tenen a la part
baixa abocaments de poca potència, alguns formats
exclusivament per cendres, mentre que la major part
del rebliment està format per grans estrats de terra
i material constructiu.
Descripció de les estructures
a) Estructures en funcionament durant el darrer
moment d’ocupació dels habitatges
150
Fig. 5. Sitges en funcionament amb una ordenació urbanística anterior.
SITJA 1 (SJ-1)
Estructura de planta circular i secció troncocònica
situada al pati de la casa 2, davant del mur de
tancament de l’estança 1. El diàmetre a la boca és
de 94 cm i té 250 cm de diàmetre màxim interior.
A la boca es va documentar una pedra treballada a
mode de carreuó que funcionava com a suport de la
tapadora. La profunditat màxima és de 2 m. La seva
capacitat màxima aproximada és de 5.697 l 4 (1).
Malgrat que la sitja no apareixia reomplerta en
la seva totalitat, en el seu interior s’han documentat
dos nivells arqueològics antròpics (UEs 250 i 252).
Són dos estrats molt compactes en els quals hi ha
4. Les capacitats de les sitges s’han calculat en base a la
suma de l’aplicació de la fórmula V = π · r² ·h, a talls de
20 cm d’alçada en el total de les secció de cadascuna de les
estructures.

escassa presència de material arqueològic i abundància
de brossa contemporània.
Els processos postdeposicionals mostren que, en
el moment d’abandó de la casa, la sitja estava buida
i tapada amb una pedra de forma més o menys
ovalada (59 x 79 cm). Les dimensions de la tapadora
evidencien que la boca de la sitja era d’una mida
menor a la documentada i que en algun moment
va cedir, provocant la caiguda de la tapadora al fons
de la sitja.
Sobre la tapadora, al fons de la sitja, es recuperaren
les restes d’un gos en connexió anatòmica.
Els estudis faunístics han evidenciat la modernitat
d’aquestes restes. Un altre indici que ens permet
suposar que la sitja s’havia tapat amb la llosa és la
seva colmatació parcial, ja que els treballs agrícoles
practicats en aquesta zona n’haurien provocat el
rebliment total.
Tot plegat ens indica, per tant, que la colmatació
de la sitja es va produir en un moment posterior a
l’abandonament del barri del Pla d’Almatà.
SITJA 15 (SJ- 15)
Estructura de planta circular i secció troncocònica
situada al pati de la casa 1, al costat del mur mitger
que separa les cases 1 i 2. La boca, de forma
circular, presenta un diàmetre d’uns 135 cm. El seu
diàmetre màxim a l’interior és de 244 cm i la profunditat
màxima de 260 cm. La seva capacitat màxima
aproximada és de 7.930 l. 5
Les grans dimensions de la boca i la presència
de materials constructius (còdols) indiquen que la
boca es va esfondrar provocant la caiguda a l’interior
de la sitja d’una part del mur mitger. Així, la
boca originària de la sitja tindria unes dimensions
més reduïdes.
Dins la sitja es poden diferenciar quatre rebliments.
Els dos superiors (UEs 150 i 151), que ocupen pràcticament
la totalitat de la sitja, sembla que caldria
relacionar-los amb colmatacions que es duen a terme
amb posterioritat a l’abandonament de la casa. D’aquí
la gran presència de restes de materials constructius
(còdols, teules, morter....) que possiblement provenen
de la caiguda del mur.
És important destacar la gran quantitat de material
ceràmic que, malgrat aparèixer fragmentat, corresponia
a uns mateixos objectes que, alhora, apareixen
dispersats entre els nivells de reompliment del pou
PO-8 (carrer 1, casa 2).
Sota aquests estrats es documentà un abocament
d’uns 15 cm de potència amb matèria orgànica, cendres,
carbons i malacologia (UE 169). És important
destacar la quantitat de claus de cabota de ferro recuperats,
que potser caldria relacionar amb objectes
de fusta que no hem conservat. Finalment, l’estrat
inferior (UE 171), de 30 cm de potència, estava format
íntegrament per terra amb abundant presència
de fauna i carbons.
5. Cal tenir en compte, però, que la boca de la sitja s’havia
enfonsat i que s’erosionà també part de les parets, per la qual
cosa la capacitat original devia ser menor.
b) Estructures anteriors al darrer moment
d’ocupació
SITJA 2 (SJ-2)
Estructura de planta circular i secció troncocònica
situada al pati de la casa 2. El diàmetre de la boca
és de 70 cm. La profunditat màxima és de 170 cm
i el seu diàmetre màxim interior és de 160 cm. La
seva capacitat màxima aproximada és de 2.111 l.
La sitja apareixia reomplerta per un únic estrat
(UE 288), fet que demostra una amortització antròpica
ràpida. Aquest sediment estava compost de terra
i cendres. Cal destacar la presència de closques d’ou
fragmentades.
Entre el sediment apareixien diferents tipus de
materials arqueològics com ceràmica, fauna, metalls
i material constructiu, entre el qual cal destacar les
teules.
SITJA 3 (SJ-3)
Estructura de planta circular i secció troncocònica.
La boca és de forma ovalada i té unes dimensions de
60 x 80 cm. La profunditat màxima és de 160 cm i
el seu diàmetre màxim a l’interior és de 180 cm. La
seva capacitat total és de 2.479 l.
La sitja apareixia reomplerta per un únic nivell
arqueològic (UE 272) compost de terra i amb abundància
de carbons i cendres. Aquest estrat contenia
gran presència de fauna i malacologia, material
ceràmic, un clau de ferro i un objecte indeterminat
de bronze de forma allargada i decorat i material
constructiu (teules i còdols).
SITJA 7 (SJ-7)
Estructura de planta circular i secció troncocò-
nica. La boca és de forma circular i presenta un diàmetre
aproximat de 68 cm. La profunditat màxima
és de 220 cm i el seu diàmetre màxim a l’interior és
de 260 cm. La seva capacitat total és de 6.083 l.
Es tracta d’una sitja segellada amb lloses i teules,
sobre les quals s’havia construït el paviment de
l’estança 1 de la casa 2. Sobre aquest paviment, per
tal de senyalitzar la boca de la sitja, s’havia col·locat
una llosa.
Un cop extretes les lloses de la coberta, es comprovà
que la sitja s’havia segellat buida, i en el seu
interior només hi havia part del sediment de les
parets que s’havia desprès.
SITJA 19 (SJ- 19)
Estructura de planta circular i secció troncocònica.
La boca és de forma circular i presenta un diàmetre
màxim de 78 cm. La profunditat màxima és de 225
cm i el seu diàmetre màxim a l’interior és de 220
cm. La seva capacitat total és de 4.712 l. La sitja
apareixia reomplerta per quatre nivells arqueològics,
que s’identificaren amb diferents abocaments intencionats.
L’estrat superior (UE 189), d’uns 120 cm de potència,
estava format per terra i alguns carbons, amb
presència de malacologia i fauna, juntament amb
material ceràmic i metalls. Per sota, es documentà
151

un nivell de terra (UE 301), entre la qual es recuperaren
restes de closques d’ou i fragments de vidre.
La UE 303 s’identificà amb un abocament de cendres
i carbons, amb una presència important d’objectes
metàl·lics de ferro, entre els quals cal destacar una
possible sivella de cinturó, una plaqueta (3,5 x 2 cm)
i fragments de claus de cabota.
La UE 304 corresponia a una abocament de terra,
amb restes abundants de carbons, fauna i malacologia.
Entre els materials metàl·lics recuperats cal assenyalar
diversos fragments de ferro i bronze, entre els que
destaca una moneda fraccionada.
SITJA 20 (SJ- 20)
Estructura de planta circular i secció troncocònica.
El diàmetre de la boca és de 58 cm i té 150 cm de
diàmetre màxim interior. La profunditat màxima és de
212 cm. La seva capacitat màxima és de 2.625 l.
La sitja apareixia amortitzada per un dels murs de
compartimentació d’estances de la casa 1, atribuïble
a l’última fase d’ocupació de l’habitatge.
Formant part del seu reompliment, s’identificaren
cinc estrats arqueològics. L’estrat superior (UE 346)
s’identificava amb un nivell de terra, segurament dipositat
per anivellar la cota del paviment i permetre la
construcció del mur. En aquest estrat va aparèixer un
projectil circular de pedra, d’uns 10 cm de diàmetre,
juntament amb material ceràmic i constructiu. Aquest
152
projectil presenta la meitat de la seva superfície meteoritzada,
fet que denota la seva exposició a l’aire
lliure durant un cert període de temps. Sota aquest
estrat n’aparegué un altre (UE 356) conformat per
terra rubefactada i carbons i amb escassa presència
de material ceràmic i fauna. Aquest estrat cobreix
un nivell de tovots desfets i margues (UE 359), amb
escassa presència de material ceràmic —un fragment
de tenalla— però amb algun fragment de vidre. Sota
aquest estrat es trobà un abocament intencionat de
cendres (UE 360), d’entre 4 i 16 cm de potència,
amb material ceràmic. Finalment, al fons de la sitja
hi havia un estrat de terra (UE 361) de 34 cm de
potència, amb presència de fauna, malacologia i
material arqueològic. Entre el material metàl·lic recuperat
cal assenyalar dues possibles fulles de ferro
d’un ganivet.
4.2. Estructures de sanejament: els pous
negres
De les estructures excavades al subsòl quatre han
estat identificades com a pous negres a causa de la
seva morfologia. A diferència de les sitges, els pous
negres presenten secció cilíndrica, amb les parets
rectes i el fons pla. La forma de la boca no és homogènia
i acostuma a ser, depenent del pou, circular,
ovalada o rectangular.
Fig. 6. Canalització de desguàs de la latrina de la casa 2 cap al pou negre PO-8 situat al carrer 1.

Tot i la seva funció com a pous negres, és interessant
destacar la poca potència dels estrats generats per la
descomposició de matèria orgànica, només documentada
en tres dels pous (PO-9, PO-17, PO-16).
No hem pogut documentar evidències dels sistemes
de tancament dels pous o de la disposició de
les latrines. Malgrat això, la presència de claus de
cabota en els rebliments i, per paral·lelisme amb
les cases del Portal de Magdalena de Lleida on es
documentaren restes de fustes a l’interior (Lo r i e n t e,
Ol i v e r 1992, 87), ens inclinem també a pensar que
aquests pous podien anar coberts amb alguna mena
d’entarimant de fusta.
Tampoc no s’ha documentat sistemes de desguàs
per canalitzar les aigües fecals a l’interior dels pous
negres. L’escassa potència estratigràfica no ha facilitat
la conservació dels desguassos ni de les latrines
per poder comprendre com es realitzava l’evacuació
d’aquestes aigües. En un sol cas s’ha conservat, associat
a un pou negre (PO-8), una teula col·locada
al revés (fig. 6), que actuava a mode de desguàs i
conduïa els residus cap a l’interior del pou, situat
al carrer, a través d’una obertura a la façana de la
casa. Aquests sistemes de desguàs amb la teula invertida
s’han documentat en altres ciutats islàmiques,
com Vascos (Toledo), on apareixen relacionats amb
l’evacuació d’aigües de l’interior de les habitacions
(Iz q u i e r d o 1990, 149).
Pel que fa a la ubicació dels pous, tres se situen a
l’interior de les cases (PO-9, PO-17 i PO-21) i dos al
carrer (PO-8, PO-16), al costat de les façanes de les
cases. La ubicació majoritària dels pous als carrers
s’ha documentat en diversos indrets d’al-Andalús com
Lleida (Lo r i e n t e, Ol i v e r 1992, 87) o Siyasa (Cieza,
Múrcia) (Nava r r o 1990, 177). Durant l’últim moment
d’ocupació del barri, a les cases 2 i 8 la latrina es
trobava situada en habitacions properes a l’entrada,
per tal de facilitar l’evacuació de residus cap a l’exterior.
Aquesta ubicació de les latrines a prop del
vestíbul és generalitzada a moltes de les cases de les
ciutats d’al-Andalús, com per exemple a les que s’han
documentat a Múrcia (Ra m í r e z, Ló P e z 1994, 556).
Amb tot, sembla que, en el cas que existís una
xarxa de sanejament, la norma general era disposar
les latrines en un dels angles del pati (Gu t i é r r e z 2006,
134). Aquesta constant la trobem representada en el
nostre cas, a les cases 1 i 2. Val a dir, també, que la
latrina del pati de la casa 2 (PO-9) (fig. 7) correspon
a un moment d’ocupació anterior i apareix amortitzada
per la pavimentació de l’estança on es troba. Per
contra, el PO-17, a la casa 1, estaria en funcionament
en els darrers moments d’ocupació del barri.
Fig. 7. Pou negre PO-9 del pati de la casa 2, anul·lat per una reforma interna de la casa.
153

D’altra banda és difícil interpretar el cas de la casa
8, ja que els pous PO-16 i PO-21 corresponen a un
mateix moment cronològic (fig. 8).
En les tres cases conegudes del Pla d’Almatà (casa
1, casa 2 i casa 8) les aigües residuals i fecals eren
abocades directament a aquests pous negres, ja que
no hi ha evidències d’una xarxa pública de sanejament
de les aigües residuals. L’absència d’un sistema de
154
Fig. 8. Pous negres en funcionament en el darrer moment d’ocupació de les cases.
clavegueram és una dada força interessant si tenim
en compte la planificació urbanística del barri, atès
que les xarxes de canalitzacions públiques, prèviament
preconcebudes, són força conegudes en les ciutats
d’al-Andalús, com Lleida o Múrcia, on la utilització
d’una xarxa pública de clavegueres està perfectament
establerta al segle x i (Lo r i e n t e, Ol i v e r 1992, 109;
Ra m í r e z, Ló P e z 1994, 535).

Malgrat això, val a dir que a l’extrem nord del
carrer es conserven les restes d’una antiga canalització
feta amb lloses, que és anul·lada per la construcció
de les cases (fig. 9).
Pel que fa als sistemes de sanejament privat, només
s’ha documentat a la casa 8 una claveguera domèstica
(UE 803). Es tracta d’un canal excavat directament
a terra i cobert amb lloses planes i teules. La claveguera
es documenta des de la porta d’entrada a la
casa fins al pati.
De moment, però, a causa de l’arrasament d’aquesta
part de la casa, es fa difícil establir exactament
quina era la funció d’aquesta claveguera atès que no
apareixia relacionada amb cap altra estructura i que
la pendent es disposava del carrer al pati.
Descripció de les estructures
Pou 9 (PO-9)
Fig. 9. Claveguera situada al carrer 1 i amortitzada per la construcció de la casa 2.
Es troba situat a l’angle sud-est del pati de la casa
2, a l’interior d’una petita habitació de 4 m 2 .
Presenta boca de forma circular de 150 cm de
diàmetre i una profunditat de 175 cm. Les parets
baixen rectes des de la boca i només a la part inferior
es tanquen fins a arribar un diàmetre intern
de 110 cm.
El pou apareixia reomplert per dos estrats. El superior
(UE 298), que ocupava pràcticament la totalitat
del pou, estava format per un nivell de terra barrejada
amb materials constructius i ceràmics. L’estrat inferior
(UE 100), amb una potència de només 20 cm,
estava format per un sediment generat a partir de
la descomposició de matèria orgànica, que apareixia
barrejat amb restes de fauna, ceràmica i teules.
Amb posterioritat a l’amortització del pou es
practicà sobre el rebliment superior un retall de 75
cm de profunditat i 90 cm d’amplada que es farcí
íntegrament amb cendres (UE 296) i material ceràmic.
Aquest pou funcionava amb les primeres fases d’ocupació
de la casa 2. La capacitat màxima aproximada
d’aquesta estructura és de 2.711 l.
Pou 17 (PO-17)
Estructura situada a l’extrem sud-est de la casa 1,
malgrat que no s’ha pogut determinar si estava associat
a alguna estança diferenciada del pati, ja que no s’han
conservat estructures en aquesta part de la casa.
El pou manté una secció cilíndrica, amb les parets
rectes. A l’alçada de la boca, de planta ovalada (d’uns
1,77 x 1,08 cm), es documentà una estructura feta a
base de lloses de formes rectangulars (entre 30 i 20
cm) que la delimitaven (fig. 10) i que podria corres-
155

pondre a l’element de coberta o a la latrina que no
hem conservat. El diàmetre màxim és de 160 cm x
90 cm i la profunditat màxima és de 220 cm.
S’han documentat cinc nivells estratigràfics diferenciats
a l’interior d’aquesta estructura: l’estrat superior
(UE 162) estava format per terra amb molt poca
presència de material ceràmic, tot i que aparegué una
petita botella, pràcticament sencera, decorada amb
manganès sota coberta melada. Entre els materials
recuperats cal destacar una possible sivella de ferro
d’un cinturó.
Sota aquest estrat es documentà un estrat (UE
165) amb una gran concentració de material constructiu,
especialment teules, juntament amb ceràmica,
metalls, fauna i malacologia. Aquest estrat cobria
un abocament de cendres (UE 166) que, a pesar de
la seva poca potència, entre 8 i 20 cm, presentava
abundant material ceràmic, fragments de claus de
cabota de ferro, així com fauna i malacologia. Sota
les cendres es trobà un estrat més heterogeni amb
material constructiu, especialment teules (UE 167).
Finalment, a la part inferior del pou es concentrava
un estrat de matèria orgànica (UE 170) d’uns 25 cm
de potència amb presència de carbons, malacologia,
fauna i ceràmica.
La capacitat màxima aproximada d’aquesta estructura
és de 6.376 l.
156
Fig. 10. Estructura que envolta el pou negre PO-17.
Pou 8 (PO-8)
Estructura excavada al carrer 1, tot i que forma
part de l’estructura d’una latrina ubicada a l’estança
2 de la casa 2. Malgrat que l’estructura de la latrina
no s’ha conservat, s’ha documentat una canalització
formada per una teula que travessava el mur de façana
i que conduïa les aigües residuals cap a l’interior
del pou negre.
La boca del pou, de forma rectangular, amb les
vores arrodonides, presenta unes dimensions de 125 x
80 cm. La secció és cilíndrica, amb les parets rectes.
Presenta una profunditat màxima de 230 cm.
Reomplint el pou, s’han pogut distingir dos nivells
(UE 13 i UE 14), tot i que el material ceràmic que
apareix evidencia que es tracta d’un únic moment
d’amortització. És important destacar la gran quantitat
de material ceràmic recuperat, que en la majoria dels
casos corresponia a objectes pràcticament sencers
(dispersats també entre els reompliments de la sitja
SJ-15), juntament amb restes de materials constructius,
majoritàriament teules, així com fauna, metall i
malacologia. Entre els elements metàl·lics recuperats,
cal destacar alguns fragments de claus de cabota i
una arracada d’anella de bronze. La capacitat màxima
aproximada d’aquesta estructura és de 4.399 l.

Pou 16 (PO-16)
Es troba situat al carrer, davant de la façana de
la casa 8.
La boca és lleugerament ovalada i té un diàmetre
de 110 cm, les parets baixen rectes fins a una
profunditat de 150 cm. No s’ha documentat cap conducte
que comuniqui aquest pou amb la casa 8, tot
i que aquest podria haver existit en nivells superiors,
que no s’han conservat. Tampoc no hi ha evidències
del sistema de coberta. Aquest fet no és estrany si
tenim en compte que en aquesta zona del jaciment
els estrats estan molt afectats pels treballs agrícoles
que van arribar a afectar els carreus de la muralla,
en els que poden observar-se traces de reus.
El pou apareixia reomplert per dos estrats. El
superior (UE 42), amb una potència de 130 cm, que
corresponia a un nivell de terra i cendres amb abundant
presència de material ceràmic i constructiu, així
com fauna i malacologia. A la part inferior del pou
apareixia un estrat (UE 44), de 20 cm de potència,
format per matèria orgànica descomposta en el qual
no hi havia material arqueològic. La capacitat màxima
aproximada d’aquesta estructura és de 1.399 l.
Pou 21 (PO-21)
Estructura situada a la casa 8, a l’interior d’una
de les dues estances a l’est del pati.
La boca és de planta ovalada, d’uns 126 x 75 cm,
i apareixia delimitada per una estructura feta a base
de pedres de formes més o menys quadrangulars
(d’uns 15 x 10 cm); en un dels extrems de la boca,
hi havia una gran llosa d’uns 78 x 40 cm.
De secció amb tendència cilíndrica i les parets
rectes, lleugerament obertes als extrems. Conserva
una profunditat màxima d’uns 170 cm, i un diàmetre
màxim de 175 cm.
Apareixia reomplert per un únic abocament de
terres i material ceràmic (UE 908, 910, 913, 917
i 918). La capacitat màxima aproximada d’aquesta
estructura és de 2.555 l.
4.3. Altres estructures
A més de les sitges i els pous negres s’han documentat
tot un seguit d’estructures excavades al subsòl
que corresponen a moments cronològics anteriors a
la construcció de les cases. Apareixen totalment descontextualitzades,
sense que s’hagin pogut relacionar
amb nivells o altres estructures arqueològiques.
En general, es troben situades en els espais que,
posteriorment, es destinaran els patis de les cases; tot
i això, no podem interpretar si aquesta disposició és
fruit de la casualitat o bé té alguna relació amb la
distribució dels espais dins les cases. En qualsevol
cas, apareixen amortitzades pels nivells de construcció
de les cases i són, per tant, anteriors al moment
d’urbanització del barri.
Malauradament, tant els tipus d’estructura com
els estrats que les reomplen aporten poca informació
sobre l’ús al qual eren destinades i, ara per ara, és
difícil interpretar-les.
Retall de grans dimensions
Sota els nivells de construcció de les cases 1 i 2,
i ocupant part dels patis d’ambdues cases es documentà,
parcialment, un retall de grans dimensions i
amb profunditat mitjana d’1 m (fig. 11). Les evidències
arqueològiques indiquen que el retall s’estén cap a
Fig. 11. Gran retall situat entre les cases 1 i 2, anterior a la urbanització de la zona.
157

les cases 6 i 14 (Ga r c í a et al. 1999, 144), situades a
l’est de les excavades.
El retall està excavat als nivells de la terrassa natural.
La superfície excavada fins al moment, manté
una planta irregular d’unes dimensions de 5,6 m de
llargada i una amplada que oscil·la entre 1,2 i 2,95
m. En el seu interior es documentà un nivell d’argiles
en el qual s’havien practicat quatre petits retalls
circulars (d’entre 10 i 20 cm de diàmetre) que han
estat interpretats com les empremtes d’extraccions
d’argila. Tant els petits forats com l’estrat d’argiles
estan coberts per una crosta sedimentària d’uns 10
cm de potència que presentava gran quantitat de carbons.
La creació d’aquesta crosta denota que l’estrat
va estar exposat durant un període indeterminat de
temps a l’aire lliure.
Posteriorment, el retall va ser reomplert amb grans
paquets de graves.
Malgrat que, de moment, es fa difícil establir la
finalitat d’aquest gran retall, la presència d’un potent
estrat d’argiles i les empremtes de les extraccions
realitzades fan pensar que podria tractar-se d’una
bassa d’extracció d’argiles, que aniria relacionada amb
algun procés constructiu i/o artesanal.
Com sigui, aquest retall queda anul·lat amb la
urbanització d’aquest sector de la ciutat. Per tant,
es tracta d’una estructura corresponent a un moment
anterior i possiblement quan s’excavi en la
seva totalitat es podran identificar més elements que
permetin confirmar-ne la funcionalitat i la cronologia
concreta.
Retalls diversos
Sota els nivells d’ocupació dels habitatges, s’han
documentat un conjunt de retalls de morfologia diversa,
la majoria dels quals estan excavats als nivells
de terrassa natural.
La majoria d’aquests retalls s’han localitzat al pati
de la casa 1. Tenen forma irregular, una profunditat
d’uns 20 cm i un diàmetre que oscil·la entre 20 i
60 cm.
Aquests retalls apareixen reomplerts amb els mateixos
estrats que anivellen el pati. El fet que no tinguin un
rebliment diferenciat i que no presentin cap evidència
d’activitat (cendres, terra rubefactada, ceràmica,
escòria, etc...) en dificulta la interpretació.
158
Fig. 12. Tenaller de la casa 2.
Només dos d’aquests retalls (UE 277 i 124) han
pogut ser relacionats amb encaixos per tenalles, per
paral·lelisme amb excavacions urbanes realitzades a
les ciutats de Múrcia (Ji m é n e z, Nava r r o 2001, 508) i
Saragossa (Gu t i é r r e z 2006) gràcies a la seva morfologia
circular, les seves dimensions i la seva ubicació
al pati.
Ambdues estructures presenten les mateixes característiques
tipològiques: de planta circular, d’1 m de
diàmetre i una profunditat entre 30 cm (UE 124) i
40 cm (UE 277). Val a dir, però, que en cap dels dos
casos s’ha conservat la tenalla a l’interior.
5. Primera aproximació als materials
arqueològics
5.1. Els materials ceràmics
A falta d’un estudi monogràfic sobre els materials
arqueològics que estan apareixent en l’excavació de
la Zona 5 del Pla d’Almatà, estem en disposició de
realitzar una primera aproximació que ens permeti
perfilar les fases d’ocupació del jaciment.
El material més ben conservat i més abundant és
el ceràmic. La tipologia de materials que apareixen
al jaciment ha estat ja extensament estudiada per J.
Giralt (Gi r a lt 1990) i sobre les formes que ell presenta
basarem aquesta aproximació.
Els materials que acompanyen els estrats de rebliment
de les sitges i fosses sèptiques d’aquesta zona
els podem agrupar en dos tipus de conjunts:
D’una banda, aquells on apareixen majoritàriament
les ceràmiques de cuina sense vidrat interior, amb
presència de grans gerres pintades amb òxid de manganès,
tenalles, tapadores, soleres i gibrells; en vaixella
de taula, safes amb decoració de verd-i-manganès i de
manganès sota coberta monocroma i formes tancades
amb vidrats melats, gerretes amb senzilla decoració
incisa o pintades amb òxid de manganès i també la
forma plata. Apareixen, a més, peces de ceràmica
d’ús divers com ara les llànties de bec.
És en aquests conjunts on s’ha documentat una
safa amb decoració epigràfica amb el motiu Bàraka,
en verd-i-manganès interior i melat exterior (fig. 13).
Aquesta forma, el Tipus I de formes obertes que
J. Escudero (Es c u d e r o Ar a n d a 1988-1990, 127-161)
defineix per a Madinat al-.Zahra, és prou coneguda en
diversos indrets de la Marca Superior: a la ciutat de
Lleida, a l’excavació de l’antic portal de Magdalena,
A. Loriente (Lo r i e n t e 1990, 50) la vincula també a les
ceràmiques comunes sense vidrar i a un context de
finals de segle x i primer terç de segle x i. Igualment,
és una forma que es troba a Saragossa amb idèntiques
datacions (Es c o, Gi r a lt , Se n a c 1988, 60).
També en aquests conjunts va ser localitzat un
tabal de petites dimensions (fig. 14) que coincideix
amb la forma Q.01 publicada per Manuel Retuerce
pel que fa a les formes andalusines de la Meseta.
Aquesta peça té també segons l’autor una cronologia
omeia (Re t u e r c e 1998, 393).
L’absència de vidrat en l’interior d’olles i cassoles
ens remunta segons J. Giralt, en el cas de Balaguer
(Gi r a lt 1994, 251), a un moment anterior al segon
terç del segle x i. Per tant, per aquests conjunts ens

Fig. 13. Safa en verd i manganès amb motiu epigràfic Bàraka.
Fig. 14. Tabal.
159

situaríem en època califal, en un moment entre finals
del segle x i inicis del segle x i.
Aquests conjunts de materials ceràmics els trobem
en els rebliments de les sitges SJ-2 i SJ-3 de la casa
2, i de la sitja SJ-19 de la casa 1, que d’altra banda
són estructures que apareixien amortitzades pels nivells
d’ús dels patis on estaven situades.
D’altra banda, ens trobem amb els materials que
constitueixen els farciments de la resta de sitges i
pous negres i retalls de la zona: són les sitges SJ-15
i SJ-20 de la casa 1, sitja SJ-1 de la casa 2, sitja
SJ-21 de la casa 8 i tots els pous negres de la zona
excavada (pou PO-17 de la casa 1, pous PO-8 i PO-9
de la casa 2 i pou PO-16 de la casa 8).
La diferència amb els conjunts de materials anteriors
ens ve donada per l’aparició de gerretes decorades
amb corda seca parcial; olles, cassoles i llànties de
cassoleta amb vidrat monocrom a l’interior; safes
amb carenes molt marcades en el terç superior i els
repeus anulars alts (fig. 15).
El repertori tipològic s’amplia amb l’aparició de
formes no documentades en el moment anterior,
com ara els morters amb decoració pintada d’òxid de
160
Fig. 15. Safa amb decoració d’òxid de manganès sota coberta monocroma.
manganès, les menjadores amb decoració epigràfica
incisa, ampolles decorades amb òxid de manganès
sota coberta monocroma, ancolles, llànties de peu
alt... i totes les formes ja documentades per J. Giralt
en els seus estudis. Aquests conjunts farceixen, en
paquets unitaris i de vegades en un o dos nivells
estratigràfics, la resta de sitges i pous negres de la
zona intervinguda arqueològicament.
Cronològicament creiem que ens hem de situar,
en aquest segon moment, en època Taifa, fet que
vindria avalat, com hem dit, per l’abundància de la
ceràmica de cuina amb vidrat interior monòcrom,
documentada a Balaguer des del segon terç del se-
gle x i i per la presència de les gerretes amb decoració
de corda seca parcial, que a Balaguer han estat
situades cronològicament durant la primera meitat
del segle x i (Es c o et al. 1988, 91).
El darrer període d’ocupació de la zona el confirma
la presència de les llànties de peu alt, documentades
a Saragossa a partir d’inicis del segle x i i (Gu t i é r r e z
2006, 154), i les llànties de cassoleta oberta amb petita
nansa a la part posterior, documentades també
a inicis del segle x i i al tossal de Solibernat (Torres

de Segre, Lleida) (es c o et al. 1988) o a l’església de
Sant Martí de Lleida (Ga l l a rt et al. 1991, 29).
La conquesta de madina Balagí a inicis del segle
x i i, però, marcaria la data final per a aquests conjunts.
La no presència de la ceràmica de cuina feudal,
caracteritzada per les parets gruixudes i els desengreixants
grollers, coneguda a Balaguer gràcies a les
excavacions realitzades al castell Formós, confirmaria
la no ocupació del jaciment amb posterioritat al seu
abandó per part dels pobladors andalusins, almenys
en aquesta zona del jaciment.
Així i tot, cal la realització d’un estudi acurat
d’aquests materials arqueològics que permeti una major
definició del repertori formal per a cada moment,
les seves seriacions i l’establiment d’una seqüència
cronològica que faciliti la determinació definitiva de
les fases d’ocupació del jaciment.
5.2. Les restes arqueobotàniques de llavors i
fruits
Gairebé una quarantena de mostres de sediment pro-
cedent de les diverses estructures del jaciment han
estat tractades per a la recuperació de materials arqueobiològics
(carbons, llavors i fruits, malacofauna,
microfauna...). Fins al moment s’han tractat uns 340
litres de sediment.
Actualment només una primera aproximació als
resultats és possible pel que fa a l’estudi de les
llavors i fruits arqueològics, ja que, de moment,
només s’ha procedit a l’estudi dels reompliments de
les estructures excavades al subsòl de la casa 2 i de
la sitja SJ-15. S’han documentat restes en la major
part de les estructures, principalment a les anteriors
al darrer moment d’ocupació, tant pel que fa a les
sitges (SJ-2, SJ-3, SJ-19 o SJ-20) com als pous negres
(PO-8, PO-9 O PO-17). Mentre que algunes com la
SJ-7 o el PO-16 no han donat resultats. Entre les
sitges de la darrera fase d’ocupació només la SJ-15
ha proporcionat restes.
La preservació de les macrorestes arqueobotàniques
pot ser deguda a diverses causes com la carbonització,
la permanència de les restes submergides en aigua,
l’extrema sequedat, la congelació o la mineralització.
En el Mediterrani occidental la causa principal de la
conservació de les restes és la carbonització i afecta
els fruits i les llavors de manera aleatòria abans de
la seva deposició en el sediment. Generalment, es
deu a un incendi accidental, a un excés de cocció
o torrefacció, a la crema intencionada de residus
(alimentaris o subproductes agrícoles)...
No obstant això, és habitual que en els dipòsits,
principalment urbans, amb un alt contingut de matèria
orgànica i humitat el material arqueobotànic es
mineralitzi. La mineralització és un procés postdeposicional
que s’observa de vegades en les restes vegetals
arqueològiques, generalment per fosfat de calci. Aquest
es troba molt difós a la natura i constitueix en alguns
casos un important component del sòl. Les restes
conservades d’aquesta manera presenten generalment
una aparença fresca, semblant a la moderna, però
en realitat es tracta de material inorgànic lleuger de
color marró clar (fig. 16). Aquest tipus de preservació
depèn del tipus de sòl, del tipus de restes orgàniques
que acompanyaven les macrorestes vegetals (el calci
pot ser aportat per material fecal humà, ossos de
mamífers o peixos o vegetals en descomposició) i de
l’apropiada circulació de l’aigua al sòl (Gr e e n 1979,
281; 1982). També esdevé quan la matriu sedimentària,
primer humida, s’asseca lentament i l’aigua de
pluja o residual carregada de sals minerals continua
circulant (Ma r i n va l 1991, 295).
La informació proporcionada per les restes mineralitzades
és molt valuosa ja que generalment
corresponen a testimonis directes de consum. Una
bona part de les restes recuperades a les estructures
del Pla d’Almatà s’han conservat mineralitzades, principalment
les de raïm i de figa, però també diverses
plantes silvestres.
Entre les restes recuperades, tant carbonitzades com
mineralitzades, les plantes conreades són clarament
majoritàries, tot i que també s’han identificat plantes
arvenses o ruderals (males herbes i plantes que creixen
a les vores de camins i solars). Cal tenir en compte,
però, que encara cal finalitzar la tria dels residus de
mida més petita (entre 0,5 i 1 mm), de manera que
l’espectre documentat fins ara pot variar.
Els cereals són les espècies més representades
tant per la seva quantitat com per la seva freqüència
(nombre de mostres en les quals han estat identificades).
Principalment es tracta de l’ordi vestit
(Hordeum vulgare) i del blat comú/dur (Triticum
aestivum/durum) (fig. 16). Altres cereals recuperats,
tot i que fins al moment minoritaris, són el panís o
mill italià (Setaria italica) i la civada (Avena sativa),
tot i que, en aquest últim cas, pot tractar-se també
de cugula (fig. 16).
Les restes de cereals més comuns són les cariopsis
(la grana pròpiament dita) però també s’han
recuperat altres parts de l’espiga com fragments i
segments de raquis, glumes i entrenusos de tija, també
principalment d’ordi i de blat (fig. 16). Aquest fet
ens pot indicar que, si més no en part —i sobretot
pel que fa a les restes carbonitzades—, ens trobem
davant subproductes de la collita o residus culinaris
no destinats en principi al consum humà.
Només una lleguminosa ha estat determinada, una
llentia (Lens culinaris), tot i que cal aprofundir en
un exemplar de papilionàcia, probablement cultivada
per intentar arribar a la seva identificació.
Entre les plantes conreades destaquen també els
fruiters, entre els que s’han identificat, de moment, la
figa (Ficus carica), el raïm (Vitits vinifera ssp. vinifera),
la poma/pera (Malus domesticus o Pyrus communis)
o el préssec (Prunus persica) (fig. 16). Totes aquestes
espècies han estat recuperades també a la ciutat
de Lleida per al mateix període cronològic (segles
x-x i) (Al o n s o 2005). També s’ha recuperat camelina
(Camelina sativa), planta molt lligada al conreu del
lli (fig. 16).
Com ja hem comentat s’han identificat diverses
plantes silvestres, principalment plantes arvenses com
el passacamins (Polygonum convolvulus), la fumària
(Fumaria sp.), l’asperula (Asperula sp.), l’apelagós
(Galium spurium), mala herba que creix als camps
de cereals de secà, i també ruderals com el cascall
banyut (Glaucium corniculatum), l’amarant (Amaranthus
sp.), el melgó (Medicago sp.) o l’heliotrop
161

Fig. 16. Restes de llavors i fruits recuperades a la SJ-3 (UE 272). Restes carbonitzades: 1, cariopsi d’ordi vestit (Hordeum
vulgare); 2, cariopsi de blat comú/dur (Triticum aestivum/durum); 3, cariopsi de civada (Avena sativa); 4, segment de raquis
d’ordi (Hordeum sp.); 5, fragment de pinyol de préssec (Prunus persica). Restes mineralitzades: 6, poma/pera (Malus domesticus
o Pyrus communis); 7, raïm (Vitis vinifera); 9, camelina (Camelina sativa); 9, figa (Ficus carica).
(Heliotropium europaeum). Tot i així, les diferències
entre les comunitats arvenses i ruderals són poques.
Estan molt barrejades ja que comparteixen espais
molt similars, i s’anomenen de manera més genèrica
plantes sinantròpiques, és a dir, lligades a les activitats
humanes. En algun cas, com el del saüc (Sambucus
sp.) podria haver estat recol·lectat pels seus fruits.
El fet que els cereals siguin les plantes conreades
més representatives va en consonància amb els resultats
de l’estudi realitzat a Lleida (Al o n s o 2005) i
amb les dades conegudes a partir de la historiografia.
Segons L. Bolens (1990), els cereals són els conreus
més importants d’al-Andalús, juntament amb l’olivera,
i són base de l’alimentació. El pa quotidià és fet
principalment de cereals nus, el més apreciat és el
de blat comú (Triticum aestivum). Els altres cereals
com l’ordi, la civada o els mills, són considerats se-
162
cundaris, i en alguns casos a causa de la seva riquesa
en gluten com a cereals de fermentació espontània
(Bo l e n s 1990, 267-271).
Tant l’ordi vestit com el blat nu han estat també
determinats en l’estudi arqueobotànic del tossal de
Solibernat (Torres de Segre, el Segrià), amb una
cronologia de finals del segle x i-principis del x i i, el
primer és l’espècie més nombrosa (Cu b e r o 1988).
Quant als fruits recuperats eren segurament consumits
com a fruita fresca o seca. La figuera és un
arbre comú al jardins d’al-Andalús (Bo l e n s 1989, 75)
i el seu fruit, a més de ser consumit fresc, és assecat,
fermentat i panificat en èpoques de fam després d’una
maceració o cocció en aigua (Bo l e n s 1990, 271-274).
Es coneix a la plana occidental des d’època ibèrica en
el jaciment dels Vilars (Arbeca, les Garrigues) (Al o n s o
1999), tot i que no es pot discernir si és conreada o

silvestre, i a la ciutat de Lleida en grans quantitats
(Al o n s o 2005).
També el raïm es pot consumir com a fruita fresca
o seca (panses), però l’alt nivell de la viticultura
practicada a al-Andalús no s’explicaria sense tenir
en compte altres múltiples usos del raïm: els raïms
verds, els vinagres per conserves i cuina, els vins
afruitats poc fermentats, els sorbets, les confitures i
confits, així com les varietats terapèutiques. També
ha estat molt ben documentat a la ciutat de Lleida
(Al o n s o 2005).
De la mateixa manera que la figa, el raïm podia
ser, a més, panificat en èpoques de fams. Concretament
les seves llavors, separades en grans quantitats,
eren convertides en farina i donaven un pa d’alt valor
nutritiu (Bo l e n s 1990, 273). La vinya es conreava tant
als camps com als jardins.
La presència de llambrusca o raïm silvestre és molt
comuna en els jaciments prehistòrics i protohistòrics
de la plana occidental catalana, com cova de Punta
Farisa (Fraga, Baix Cinca), els Vilars (Arbeca, les
Garrigues) o Roques del Sarró (Lleida, el Segrià)
(Al o n s o 1999), i la primera menció de raïm conreat
prové del jaciment ibèric tardà de Missatges (Claravalls,
l’Urgell), datat al s. ii aC (Al o n s o inèdit).
Finalment la poma i la pera són unes de les espècies
també molt comunes en els registres urbans
lligats a residus orgànics (Gr e i g 1981, 270-271; Mar
i n va l 1991, 296; Ru a s 1992, 25; Al o n s o 2005). Són
els arbres més freqüents als jardins d’al-Andalús juntament
amb la prunera, l’albercoquer i el magraner
(Bo l e n s 1989, 80).
Finalment, cal considerar que la major part de les
restes arqueobotàniques procedents de les estructures
excavades al subsòl del Pla d’Almatà provenen de residus
d’activitats domèstiques, principalment culinàries,
llançades dins d’aquestes juntament amb altres restes.
En aquestes deposicions que colmataren les estructures
es barrejaren amb altres tipus de residus, com
els fecals, que podrien contenir moltes de les llavors
mineralitzades. Aquesta barreja sembla documentar-se
no només en les estructures interpretades com pous
negres (p. ex. PO-17), sinó també en algunes sitges,
que en amortitzar-se podrien haver complert la funció
de fosses sèptiques o pous morts (p. ex. SJ-3).
5.3. Les restes faunístiques
L’estudi zooarqueològic de les restes faunístiques
dipositades en aquestes estructures es troba en una
fase inicial, atès que, de moment, els treballs s’han
realitzat només amb les restes de la casa 2 i la sitja
15 de la casa 1. Així, malgrat que no es disposa d’indicadors
quantitatius referents al total de restes, o al
nombre de restes determinables o d’individus per tal
d’establir proporcions o freqüències de representació,
l’estudi realitzat permet aportar noves dades. D’entrada,
és prou rellevant el nombre de més de 2.000 restes
determinables en l’aspecte específic i anatòmic.
Paral·lelament, es pretén desenvolupar diversos
aspectes implicats en la seva interpretació contextual
i que es plasmen en dos apartats: el primer es
refereix a la determinació funcional de contextos
utilitzats en el condicionament i la neteja dels espais
domèstics d’aquesta zona del jaciment. La detecció
de remodelacions d’estructures constructives permet
detectar canvis en la gestió dels espais d’hàbitat que
poden obeir a canvis en l’organització d’activitats dins
dels habitatges. En alguns casos, els canvis en els
conjunts de fauna permeten observar aquests tipus
de processos. El segon apartat es refereix a l’estudi
detallat dels patrons de carnisseria.
Fins al moment, s’han reconegut les següents
espècies: Equus caballus, Equus asinus, Bos taurus,
ovicàprids no determinats, Ovis aries, Capra hircus,
Cervus elaphus, Canis familiaris, Canis sp, Felis catus,
Oryctalagus cunniculus, Lepus sp, Gallus domesticus
i una au de mida gran no determinada. Igualment
s’han determinat diversos fragments de malacofauna
marina atribuïbles a Cerastoderma edule i a malacofauna
d’aigua dolça, possiblement Unio sp.
El conjunt estudiat es concentra, sobretot, a la
sitja SJ-15 i al pou PO-8, mentre que a les sitges
SJ-1, SJ-2, SJ-3, SJ-7 i al PO-9 la quantitat de restes
és molt menor.
L’espècie millor representada en tots els contextos
són els ovicàprids, que superen el 90% del conjunt
determinable. Tot i que no es disposa de dades quantitatives
sobre la ratio Ovis/Capra, les observacions
preliminars suggereixen que les ovelles són més abundants.
D’igual manera, els indicadors sexuals permeten
assenyalar que les femelles són més comunes, fet que
concorda amb les inferències realitzades en l’estudi
publicat als anys vuitanta sobre les restes excavades al
Pla d’Almatà i sitges del Castell Formós (Co r t é s 1986).
Aquesta observació ha de prendre’s amb precaució a
l’hora de disposar d’una anàlisi detallada.
Deixant de banda aquesta qüestió, cal assenyalar
que a les fosses en les quals es concentren les restes
de fauna (SJ-15) hi són representats més de deu animals,
en totes les regions anatòmiques (crani, esquelet
axial, extremitats, ossos articulatoris del carp i tars,
metàpodes i falanges). La dentició permet inferir
que l’edat de mort dels ovicàprids es pot precisar
entorn a l’erupció del M3, cosa que assenyala que
se sacrifiquen per obtenir carn.
El bon estat de preservació del conjunt ossi permet
reconèixer estries i marques relacionades amb el desmembrament
i la reducció de carcasses (fragmentació
del tronc) i altres modificacions relacionades amb
activitats de consum, com estries de descarnament i
fractura òssia. En la reducció de carcasses i fractura
dels ossos llargs s’empraren instruments contundents,
possiblement destrals, i, per la ubicació d’aquestes
modificacions, sembla que existia un procés estereotipat
d’especejament i distribució en parts d’aquestes
carcasses. Tanmateix, els ossos amb traces d’exposició al
foc són bastants escassos, fet que permet suggerir que
no s’utilitzaren tècniques de cocció que impliquessin
una exposició directa al foc, segurament a causa de
l’ús de contenidors ceràmics. Aquesta reflexió haurà
de ser analitzada de forma detallada en treballs futurs,
ja que aquestes activitats poden estar codificades per
normes o pautes culturals i ideològiques específiques
(Mo r a l e s 1988).
La segona espècie més abundant són els bovins
domèstics. El Bos taurus el trobem en tots els contextos
en els quals s’ha recuperat fauna. Malgrat això,
163

el nombre de restes és molt escàs i de moment no
podem realitzar observacions precises sobre el seu rol
dins de la cabana ramadera, tot i que la presència de
traces de carnisseria suggereix el sacrifici d’animals
i, malgrat que no es defineix un patró d’edat precís,
es tractaria d’animals adults, no vells.
Les restes atribuïdes a cérvol no són gaire nombroses
i es recuperen només a la sitja SJ-2. Corresponen a
un únic individu amb traces d’haver estat consumit,
tal i com assenyalen les fractures dels metàpodes.
S’han determinat dues espècies d’èquí: un microdont
assignat a Equus asinus que apareix en diferents
contextos (SJ-2 i PO-9), fet que implica la presència
de diferents animals. Paral·lelament, només s’ha
determinat una resta d’Equus caballus, un radi/ulna
d’un animal jove (menys de tres anys i mig), si bé es
va recuperar en un altre tipus de context (UE 299,
nivell d’ús del pati).
El gos, representat exclusivament per mandíbules,
està present al pou PO-8 i a la sitja SJ-15. A la sitja
SJ-1 es va recuperar un gos adult mascle en connexió
anatòmica, amb un estat de conservació molt
diferent al de la resta de la fauna de la fossa, que,
d’altra banda, és escassa. Es tracta d’un animal que
s’incorpora a aquest context després que s’esllavissés la
tapa de la sitja i no estaria relacionat amb l’ocupació
islàmica. Al pou PO-8 s’han recuperat restes aïllades
(mandíbules i ossos llargs) que corresponen a gats
(Felis catus) neonats o infantils, tal i com suggereix
l’escassa atrició de la dentició lactoal.
Els lagomorfs, conill (Oryctolagus cunniculus) i
la llebre (Lepus sp.) estan presents en la majoria
de contextos però en alguns casos són posteriors a
l’abandonament de l’assentament, tal i com sembla
indicar-ho l’estat de conservació de les restes òssies
recuperades a les sitges SJ-1 i SJ-15 i al pou PO-8.
Les aus estan representades per Gallus domesticus,
la gallina, que apareix a la sitja SJ-15 i al pou PO-9.
A la sitja SJ-3 s’ha recuperat un tíbio-tars d’una au
força gran que no ha pogut ser determinada.
Aquestes observacions preliminars de la fauna suggereixen
diverses reflexions sobre el funcionament de
les estructures d’abocament. Primerament, la presència
d’espais a l’interior de les cases en els quals s’aboquen
regularment els residus alimentaris. Aquests espais no
s’empren de la mateixa manera, ja que es detecten
diferències quant a la quantitat de fauna, fet que
pressuposa la preferència per determinats espais (cas
de la sitja SJ-15 i del pou PO-8). Alhora, es detecta
que aquests contextos són dinàmics, és a dir, al llarg
del temps s’aprecien transformacions pel que fa a l’ús.
Aquest, per exemple, és el cas del pou PO-9, en el
qual s’han identificat dos abocaments (UE 100 i UE
296 i 298). Els ossos del nivell format bàsicament per
la descomposició de restes orgàniques presenten una
conservació molt dolenta, que afecta restes aïllades de
Bos taurus i Equus asinus, mentre que als nivells de
reompliment només s’han identificat ovicàprids, amb
una conservació equiparable a les de les altres fosses
utilitzades com a abocadors. Aquest canvi en la preservació
del teixit ossi sembla que podria concordar
amb el fet que aquest pou fos cegat i posteriorment
s’hagués utilitzat per abocar-hi residus.
164
D’altra banda, podem començar a apuntar dades
sobre la dieta. Així, tot i que no es pot descartar
l’ús de bovins en les activitats de tracció, el fet que
no trobem animals en edat avançada fa pensar que
els destinaven al consum, com a recurs secundari en
l’alimentació d’aquestes comunitats, en comparació
amb els ovicàprids.
Un altre animal important és la gallina, que apareix
en diverses fosses. Aquesta inferència es veu
reforçada per la troballa de fragments de closca
d’ou. Això suggereix que el consum de carn i ous
suposava un complement de la dieta, difícil d’avaluar
quantitativament. En aquest sentit, l’afirmació de
l’escassa importància de la gallina, inferida a partir
del nombre de restes, suggerida en l’estudi anterior
(Co r t é s 1986, 391) posa de manifest les dificultats
inherents en la reconstrucció de la dieta a partir
d’aquest tipus de contextos.
És suggeridora l’absència de porc domèstic, fet que
sembla concordar amb un estricte seguiment de les
normes alcoràniques.
Pel que fa als indicadors d’altres usos i activitats,
cal destacar els relacionats amb les activitats de càrrega
i tracció i els possibles animals de companyia
i mascotes.
La presència del ruc fa pensar que aquests animals
eren comuns dins de la ciutat i que podrien
estar relacionats amb feines de càrrega, tracció o
transport.
Un segment zooarqueològic el significat del qual
és difícil d’avaluar és el dels animals “domèstics”
de companyia, com el gos, que apareix en diverses
fosses: en general es tracta de cànids de talla mitjana
que pogueren ser mascotes, ja que no presenten
traces de consum; o el gat, en el cas de les cries
recuperades al PO-8.
El conill és habitual en tots els contextos, tot i
que en alguns casos es pot afirmar que s’introdueix
de forma natural amb posterioritat a l’abandonament
del jaciment. Igualment, s’ha pogut documentar que
en alguns casos la presència de conills i llebres és
sincrònica a la deposició d’ungulats.
L’únic indicador cinegètic és el cérvol, recuperat a
la sitja SJ-2. S’ha discutit si la presència del cérvol
és un argument a favor de biòtops de bosc en les
proximitats del jaciment (Co r t é s 1986, 388). Aquest
aspecte s’haurà d’analitzar en un futur a partir de
diferents analítiques, malgrat que la seva presència
tant en moments islàmics com en la posterior ocupació
cristiana (documentat als nivells del Castell Formós)
suggereix que no era una espècie aliena a l’entorn.
Finalment, cal assenyalar la presència d’una au
de mida gran que no ha pogut ser determinada.
En les excavacions antigues es va determinar, amb
reserves, la presència de Gyps fulvus. Esperem que
en el futur puguem verificar la presència de voltor
en aquests conjunts.
6. Conclusions
L’estudi de les estructures excavades al subsòl de
les cases 1, 2 i 8 de la Zona 5 del Pla d’Almatà ha
permès establir unes pautes d’ubicació d’aquestes
estructures quant a la seva funcionalitat, bé com a

sitges bé com a pous negres. L’estudi dels diferents
materials arqueològics que contenien ha permès
detectar diferents moments d’ocupació de la zona, i
aportar unes primeres dades sobre la vida quotidiana
dels habitants del Pla d’Almatà, sobretot en temes
relacionats amb la dieta i el paisatge.
Pel que fa a la distribució de les estructures
excavades al subsòl, hem pogut constatar com les
sitges es troben sempre a l’interior dels habitatges,
preferentment als patis. Només dues de les sitges no
complien aquesta disposició, però en aquest cas apareixien
clarament anul·lades per reformes efectuades
a l’interior de les cases.
Els pous negres no semblen mantenir unes pautes
d’ubicació tan clares, i es documenten tant a
l’interior dels habitatges com al carrer. Malgrat la
manca de més dades, és difícil interpretar el perquè
d’aquesta disposició, tot i que sembla evident que els
pous només se situen al carrer en el darrer moment
d’ocupació del barri.
Aquesta disposició de les sitges i dels pous negres,
tan clarament definida a la Zona 5, ens obliga
a replantejar algunes interpretacions d’altres zones
del jaciment. Així, potser seria necessari redefinir les
estructures interpretades com a sitges del carrer de
la Zona 1 (Gi r a lt 1993-1994, 110, 114), i considerar
que, atesa la seva ubicació i la seva morfologia que
defineix boques lleugerament ovalades i cossos més
o menys cilíndrics, corresponguin a pous negres.
En aquest cas, i considerant que els pous morts
se situarien als carrers, tant a la Zona 1 com a la
Zona 5, no podríem parlar d’una xarxa de sanejament
pública en cap d’aquestes dues zones, malgrat
que l’urbanisme ha estat preconcebut. Així i tot, cal
recordar la documentació a la Zona 1 d’un retall
al centre d’un dels carrers al qual desguassava una
canalització excavada en el mateix carrer i que aprofitava
el pendent natural de la zona. Aquests retalls
foren interpretats al seu moment com a elements per
aprofitar les aigües de la pluja i recollir-les en una
petita bassa (Gi r a lt et al. 1993-1994, 111).
En tot cas, el fet que no hi hagi una xarxa de
sanejament quan és evident que hi ha un urbanisme
clarament preconcebut obre molt interrogants,
sobretot quan sembla que la xarxa de clavegueres va
íntimament vinculada a la planificació urbanística,
com és el cas de Lleida, Múrcia... (Ju l i à et al. 1992;
Ra m í r e z, Ló P e z 1994).
Desconeixem si la manca d’una xarxa de clavegueres
és un dels trets característics del Pla d’Almatà o
bé si caldria considerar que la manca d’una xarxa
de sanejament s’identifica amb el fet que ens trobem
davant d’un dels barris perifèrics de la ciutat.
Cronològicament, s’han identificat dos grans moments,
que sembla que s’haurien de relacionar amb
la urbanització del barri.
Sembla clar que l’últim moment d’ocupació d’aquests
habitatges ens situa en un context cronològic que va
des del segon terç del segle x i fins a la conquesta
feudal de la ciutat (1105). Seria en aquest darrer moment
d’ocupació quan les sitges es troben clarament
ubicades als patis de les cases.
També cal relacionar amb aquest període els pous
negres que poden situar-se al carrer o a l’interior de
la casa, en estances volgudament ubicades a prop
del pati.
La colmatació del gran retall aparegut entre les
cases 1 i 2, i que s’estén en direcció est, cap a les
cases 6 i 14, per tal de poder procedir a la construcció
de les mateixes, denota una voluntat expressa
d’urbanització de la zona amb la planificació de l’illa
de cases.
Vistos els resultats preliminars de l’estudi dels
materials ceràmics, creiem que cal situar aquest
moment a finals del segle x-inicis del segle x i, ja
que sembla que aquesta època s’anul·len també estructures
que existien anteriorment (com les sitges
SJ-2, SJ-3 o SJ-19), i caldrà posar en relació amb
un urbanisme anterior documentat en estructures
aïllades, amb orientacions diferents, que apareixen
a la casa 8, o el fragment de claveguera aparegut
al carrer 1. Tot i que es fa molt difícil precisar la
ubicació d’aquestes sitges dins d’aquest urbanisme
anterior, sembla que totes s’ubiquen a l’interior dels
antics espais domèstics.
L’estudi dels materials arqueològics dispersats entre
els diferents nivells de reompliment que colmaten les
sitges i els pous negres que funcionen en aquest darrer
moment d’ocupació, indica que, possiblement, aquestes
estructures van ser amortitzades quan aquesta zona ja
havia estat abandonada, possiblement a causa de la
conquesta. Partim d’aquesta hipòtesi atès que l’estudi
dels materials arqueològics ha permès constatar com
diversos fragments ceràmics recuperats entre els nivells
de reompliment d’una de les latrines del carrer (LT-8)
de la casa 2 i una de les sitges de la casa 1 (SJ-15)
corresponien als mateixos objectes, fet que ens fa
pensar que, almenys en aquest dos casos, el sediment
amb què es van reomplir aquestes estructures era el
mateix i es va utilitzar de manera intencionada amb
aquesta finalitat, possiblement quan aquesta zona ja
havia estat abandonada, tenint en compte la diferent
ubicació de les estructures.
De moment, es fa difícil establir quan i per què
es produeix la colmatació d’aquestes estructures, ja
que sempre s’ha pressuposat l’abandonament definitiu
del jaciment amb la conquesta feudal. Potser el
reompliment intencionat d’algunes d’aquestes, quan
el barri ha estat abandonat, s’hauria de posar amb
relació a l’aprofitament posterior del jaciment com
a camp de conreu.
Els estudis preliminars d’arqueofauna i arqueobotànica
han permès una primera aproximació a la
dieta i a l’estudi del paisatge que envoltava el jaciment
durant la forquilla cronològica que va des de
finals del segle x fins a inicis del segle x i i. Tot i que
es tracta de resultats parcials, estem ja en possessió
d’algunes primeres dades que permeten l’aproximació
a la vida quotidiana d’aquelles poblacions.
Les dades obtingudes ens acosten a una realitat que
no és estranya en els contextos coneguts de ciutats
properes com madina Larida: una dieta basada en
el consum de cereals, tant de regadiu com de secà,
lleguminoses i fruita. L’aportació proteínica vindria
donada pel consum de carns d’òvicàprids, especialment
d’ovelles, complementades per les aus de corral,
amb el consegüent consum d’ous, i sembla que amb
el consum de carn de boví.
165

Els estudis dels materials arqueològics ens acosten
també a la vida quotidiana de madina Balagí amb
la documentació dels conreus de lli —ben coneguts
gràcies als textos d’al-Himyari—, 6 i a la constatació
de la utilització dels ases, possiblement com a bèsties
de càrrega.
La documentació de l’existència de gossos i gats
dins de la ciutat ens acosta a la realitat de la vida
diària i familiar d’aquestes comunitats i a la possible
utilització d’aquestes espècies com a guardians de la
casa o dels ramats i també com a possibles controladors
de plagues.
La presència d’espècies cinegètiques ens aporta dades
sobre l’aprofitament dels recursos naturals propers,
alhora que el fet que apareguin —cas del cérvol— només
en contextos antics —sitja SJ2— ens fa pensar
en la dificultat d’accedir als boscos més propers, a
partir de la segona meitat del segle x i, moment d’inici
de la pressió feudal en aquesta zona.
Les dades que presentem en el present article han
d’ésser considerades com a preliminars, atesa la gran
extensió del jaciment del Pla d’Almatà i la seva llarga
ocupació, i només a mesura que es vagi coneixent
millor el jaciment es podran verificar aquestes primeres
línies d’investigació.
6. “La ciutat de Lleida és fèrtil enmig de l’avidesa. Té jardins
nombrosos i fruits en abundància. Està especialitzada en
el conreu d’un lli excel·lent, que és exportat a totes les regions
de les fronteres” (Lé v i-Pr o v e n ç a l 1938).
166
Carme Alòs Trepat
Secció d’Arqueologia. Museu de la Noguera
Plaça dels Comtes d’Urgell, 5 – 25600 Balaguer
calos@impic.cat
Anna Camats Malet
Secció d’Arqueologia. Museu de la Noguera
Plaça dels Comtes d’Urgell, 5 – 25600 Balaguer
Acamats353@hotmail.com
Marta Monjo Gallego
Secció d’Arqueologia. Museu de la Noguera
Plaça dels Comtes d’Urgell, 5 – 25600 Balaguer
Marta.monjo@gmail.com
Eva Solanes Potrony
Secció d’Arqueologia. Museu de la Noguera
Plaça dels Comtes d’Urgell, 5 – 25600 Balaguer
eva.solanes@menta.net
Natàlia Alonso Martínez
Grup d’Investigació Prehistòrica, departament d’Història
Universitat de Lleida
Plaça Víctor Siurana, 1 – 25003 Lleida
nalonso@historia.udl.cat
Jorge Martínez Moreno
Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria
Facultat de Lletres – Universitat Autònoma de Barcelona
08193 Bellaterra
jorge.martinez@uab.cat

Bibliografia
Al o n s o 1999
N. Alonso, De la llavor a la farina. Els processos
agrícoles protohistòrics a la Catalunya Occidental,
Monografies d’Archéologie Méditerranéenne, 4, CNRS,
Lattes, 1999.
Al o n s o 2005
N. Alonso, “Agriculture and food from the Roman to
the Islamic Period in the North-East of the Iberian
peninsula: Archaeobotanical studies in the city of
Lleida (Catalonia, Spain)”, Vegetation History and
Archaeootany, 14.4, 2005, 341, 361.
Al ò s et al. 2006
C. Alòs, A. Camats, M. Monjo, E. Solanes, “Les cases
andalusines del Pla d’Almatà (Balaguer, La Noguera)”,
Tribuna d’Arqueologia, 2006, en premsa.
Al ò s et al. 2007
C. Alòs, A. Camats, M. Monjo, E. Solanes, “Organización
territorial y poblamiento rural entorno a Madína Balagí
(s. viii-x i i)”, Coloquios Villa2, 2006, en premsa.
Alt u n a 1980
J. Altuna, “Historia de la domesticación animal en el
País Vasco desde sus orígenes hasta la romanización”,
Munibe, 32, 1980, 1-151.
Ba r a u t 1994-1995
C. Barault, “Diplomatari dels monestir de Sant
Sadurní de Tavérnoles (segles ix-xiii)”, Urgellia, 12,
Lleida, 1994-1995.
Bo e s s n e c k et al. 1964
H. Boessneck, H. Muller, M. Teicher, “Ostologische
Unterscheidungsmerkmal zwischen Schaf und Ziege”,
Kühn-Archiv, 78, 1964, 1-129.
Bo l e n s 1989
L. Bolens, “Les jardins d’Al-Andalus”, Jardins et
Vergers en Europe Occidental (viii-x v i i i siècles), Flaran
9, Journées Internationales d’Histoire, 1987, 71-96.
Bo l e n s 1990
L. Bolens, “Pain quotidien et pains de disette dans
l’Espagne musulmane”, L’Andalousie du quotidien au
sac’re. x i-x i i siècles, Studies Series CS337, Norolk,
1990.
Co r t é s 1986
M. del A. Cortés, J. M. Lluro i J. M. Torres, “La
fauna dels jaciments medievals del Castell Formós
i Pla d’Almatà (Balaguer)”, Actas del I Congreso de
Arqueología Medieval Española, Huesca, 1985, vol. 7,
Saragossa 1986, 377-407.
Cu b e r o 1988
C. Cubero, Aportació de la Paleocarpologia al coneixement
de l’explotació agrària del territori, tesi de llicenciatura
inèdita, Universitat de Barcelona, 1988.
Dav i s 1989
S. Davis, La arqueología de los animales, Ed. Bellaterra,
1989.
Es c o et al. 1988
C. Esco, J. Giralt, Ph. Senac, Arqueología islámica
en la Marca Superior de al-Andalus, Diputación de
Huesca, Osca, 1988.
Es c u d e r o Ar a n d a 1988-1990
J. Escudero Aranda, Producciones cerámicas de
Madinat al-Zahra: la cerámica de verde y manganeso,
Cuadernos de Madinat al-Zahra, II, Granada, 1988-
1990, 127-161.
167

Ga l l a rt et al. 1991
J. Gallart, J. Giralt, J. M. Miró, E. Vives, L’excavació
de l’església de Sant Martí de Lleida, Monografies
d’Arqueologia Urbana, 3, Lleida, 1991.
Ga r c í a et al. 1998
J. E. García, J. Giralt, A. Loriente, J. Martínez, “La
gènesi dels espais urbans andalusins (segles viiix)
Tortosa, Lleida i Balaguer”, L’Islam i Catalunya
Lunwerg, ed., Barcelona, 1998, 137-166.
Gi r a lt 1990
J. Giralt, La producció ceràmica de la Balaguer islàmica,
1990, inèdit.
Gi r a lt 1994
J. Giralt, “Balaguer”, Catalunya Romànica, La Noguera,
XVII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994, 219-
251.
Gi r a lt et al. 1993-1994
J. Giralt, J. Benseny i A. Camí, “Intervencions
arqueològiques al Pla d’Almatà (Balaguer. Noguera)”,
Tribuna d’Arqueologia 1993-1994, Departament de
Cultura, Barcelona.
Gr e e n 1979
F. J. Green, “Phosphatic Mineralization of Seeds
from Archaeological Sites”, Journal of Archaeological
Science, 6, 1979, 279-284.
Gr e e n 1982
F. L. Green, “Problems of interpreting differentially
preserved plant remains from excavations of medieval
urban sites”, Environmental Archeology in the Urban
Context, C.B.A. Research Report, 43, 1982, 40-46.
Gr e i g 1981
J. Greig, “The Investigations of a Medieval Barrellatrine
from Worcester”, Journal of Archeological
Science, 8, 265-282.
Gu t i é r r e z 2006
F. J. Gutiérrez, La excavación arqueológica del paseo
de la Independencia de Zaragoza, febrero-mayo 2002,
Grupo Entorno, Saragossa, 2006.
Ha l s t e a d i Co l l i n s 2002
P. Halstead i P. Collins, “Sorting the sheep from the
goats: morphological distinctions between mandibles
and mandibular teeth of adult Ovis and Capra”, Journal
of Archaeological Science 29, 2002, 545-553.
Iz q u i e r d o 1990
R. Izquierdo, “La vivienda en la ciudad
hispanomusulmana de Vascos (Toledo). Estudio
arqueológico”, La casa hispano-musulmana,
aportaciones de la arqueología, Publicaciones del
Patronato de la Alhambra y Generalife, Granada,
1990.
Ji m é n e z, Nava r r o 2002
P. Jiménez, J. Navarro, “Casas y tiendas en la Murcia
Andalusí. Excavación en el solar municipal de la plaza
Belluga”, Memorias de Arqueología 1995, 10, Múrcia,
2002, 490-532.
168
Jo u r d a n 1976
L. Jourdan, La faune du site gallo romain et paléochrétien
de la Bourse (Marseille), CNRS, 1976.
Lé v i-Pr o v e n ç a l 1938
E. Lévi- Provençal, La Peninsule Ibérique au Moyen
Age, Leiden, 1938, 168.
Lo r i e n t e 1990
A. Loriente, L’horitzó andalusí de l’Antic Portal de
Magdalena, Monografies d’Arqueologia Urbana, 2,
Lleida, 1990.
Lo r i e n t e, Ol i v e r 1992
A. Loriente i A. Oliver, L’antic Portal de Magdalena,
Monografies d’Arqueologia Urbana, 4, Lleida, 1992.
Ma r i n va l 1991
Ph. Marinval, “Étude carpologique des fosses-depotoirs
des x i i-xiii siècles de l’Hôtel de Ville et de l’Hôtel-Dieu
à Beauvois (Oise). Résultats préliminaires”, Revue
Archéologiques de Picardie, 3-4, 1991, 295-299.
Mo r a l e s 1988
A, Morales, “On the use of butchering as paleocultural
index: Proposal of a new methodoly for the study of bone
fracture from archaeological sites”, Anthropozoologia,
2, 1988, 111-150.
Nava r r o 1990
J. Navarro, “La casa andalusí en Siyasa: ensayo para una
clasificación tipológica”, La casa hispano-musulmana,
aportaciones de la arqueología, Publicaciones del
Patronato de la Alhambra y Generalife, Granada,
1990.
Po u 1913
J. M. Pou, Història de la Ciutat de Balaguer, Manresa,
1913.
Ra m í r e z, Ló P e z 1994
J. A. Ramírez i J. A. López, “Introducción al urbanismo
de la Murcia islámica a través de una intervención
de urgencia en los solares número 31, 33 y 35 de
la calle Platería (junio-octubre de 1994)”, Colección
Memorias de Arqueología, 9, Múrcia, 1994.
Re t u e r c e 1998
M. Retuerce, La cerámica andalusí de la Meseta, Cran
Estudios, Madrid, 1998.
Ru a s 1992
M. P. Ruas, “Les plantes exploitées en France au
Moyen Age d’aprés les semences archéologiques”,
Floran, 12, Plantes et Cultures nouvelles en Europe
Occidenteal, au Moyen Age et à l’époque moderne,
Journes Int. d’Histoire, 1992, 9-35.
Si lv e r 1980
I. Silver, “La determinación de la edad en los animales
domésticos”, Ciencia en Arqueología, Brothwell y Higgs
(ed.), FCE, Mèxic, 1980, 289-309.

Jordi Rovira i Port
Sobre una nova destral de bronze de
l’Alt Urgell (Catalunya) i els possibles
centres productors pirinencs i
prepirinencs
El presente trabajo tiene como objetivo el dar a conocer un
nuevo ejemplar de hacha de bronce del tipo denominado “de rebordes”
con estrechamiento medial localizado fortuitamente entre
la Seu d’Urgell y la frontera andorrana y que se hallaría situado de
manera genérica entre los grupos bautizados como “Rosselloneses”.
La pieza puede ser considerada un modelo transicional hacia las
hachas de la variante “Castanet” y sería clasificable entre los tipos
15 B y 15 C del Grupo 15 de las Randleistenbeile de Monteagudo.
Se valora su filiación tipológica, su datación y la segura existencia
de lugares de fabricación —amén del mediodía francés— de este
tipo de hachas en las zonas pirenaicas y al sur de la cordillera.
Palabras clave: hacha, bronce, rebordes, Rossellonés, variante
Castanet, Bronce antiguo, Bronce medio, centro productor.
Introducció
És sabut de tots els especialistes que les activitats
de localització i documentació de qualsevol producció
metàl·lica pre/protohistòrica més enllà de l’interès
que presenten per se, duen implícit un interès afegit
en fornir nova informació sobre les característiques
particulars de l’exemplar i sobre les distribucions de
famílies i tipus en els diferents territoris europeus i,
en el nostre cas, de l’Europa occidental. Així, doncs,
al llarg de les línies que segueixen presentarem als
lectors especialitzats la informació recopilada sobre
un nou exemplar de destral de bronze descobert
de manera fortuïta al llarg de la dècada dels anys
vuitanta del segle x x en un paratge de bosc d’alta
muntanya a pocs quilòmetres dels límits administratius
Pàgs. 201-234
Pàgs. 171-175
The aim of the present work is to make public a new axe of
bronze of edge’s type with narrow middle part found by chance
between Seu d’Urgell town and Andorra’s border and situated of
generic maner between the groups so called “Roussillonnaises”. The
piece is a transition model towards the Castanet version axes and
is classifiable between the types 15 B and 15 C of Group 15 of
Monteagudo’s Randleistenbeile. We can see its typologycal filiation,
and its date and the reliable existence of the manufacture’s places
—beside the south of France— of this axe’s type in the Pyrenees’s
zone and further south of this chain of mountains.
Key words: axe, bronze, edges, Roussillonnaise, Castanet version,
Early Bronze Age, Middle Bronze Age, producing centre.
andorrans i entre aquesta frontera i la localitat de
la Seu d’Urgell. En efecte, la destral fou exhumada
casualment en un rebaix de terres d’entre cinc i set
metres de fondària obert durant el decurs d’uns treballs
forestals d’explotació de fusta duts a terme en
aquesta zona boscosa de l’Alt Urgell i segueix avui
encara en mans particulars.*
* Hem d’agrair des d’aquestes pàgines la informació fornida pel
col·lega i amic doctor Enric Sanmartí així com la col·laboració
de la senyora Mª A. Grau i del senyor O. Clavell. De la mateixa
manera, regraciem també la col·laboració i les dades proporcionades
pel senyor Desideri Rodríguez, de Solsona. La destral
fou localitzada pel senyor Antonio Rodríguez Pérez.
171

L’exemplar de destral. Identificació i
filiació tipològica
La peça que ens ocupa consisteix en una destral
de bronze de la família anomenada “de vorells”, de
mida mitjana i morfologia sinuosa. Es caracteritza
pel seu taló estret i gairebé rectilini amb una ínfima
depressió central. Té una zona proximal —tipus
pala— estreta i poc desenvolupada i uns laterals
rectes i equidistants que finalitzen en un tall estret
i feblement convex. I, sobretot, atorga personalitat
a la peça l’existència d’un característic estrenyiment
medial (fig. 1). Els vorells, al seu torn, són essencialment
medials, amb una longitud que envaeix molt
poc la zona distal i amb una altura continguda que
no arriba a ésser significativa per a qualificar-los de
força aixecats. Pel que fa a les superfícies de la peça
cal apuntar l’existència de vacuols de fosa i abundants
rebaves i excrescències als laterals i als vorells.
172
Altres petits vacuols —algun de notable— es poden
apreciar en ambdues cares de la destral, les quals
presenten una superfície més aviat irregular. Per la
seva banda, les rebaves foren afaiçonades mitjançant
unes respectives i intenses accions de martelleig i
poliment. El tall —força rectilini, és a dir, amb una
feble curvatura— fou llimat i apareix ara ben afinat
i conservat a desgrat d’algunes petites osques (fig.
2). En definitiva, l’estat general de conservació de la
peça és bo i el metall apareix estable amb un color
actual groc daurat/fosc amb petits punts verdosos
i de color beix, tot plegat després d’una excessiva
neteja domèstica. Les especificacions de la peça
són les que segueixen. Longitud màxima: 140 mm;
amplada màxima del taló: 28 mm; amplada màxima
del tall: 47 mm; amplada màxima a la zona medial
dels vorells: 35 mm; longitud dels vorells: 70-80 mm;
amplada dels vorells: 20,5 i 21 mm; gruix màxim: 12
mm; pes: 364 grams.
Fig. 1. Destral de vorells amb estrenyiment medial de l’Alt Urgell.

Més enllà de l’adscripció tipològica genèrica de la
peça a la família de les destrals de vorells, si precisem
més haurem de dir que l’exemplar recorda les
peces del tipus de vorells parcials-Ricardelle (Br i a r d,
Ve r r o n 1976). No obstant això, cal assimilar-la a les
peces caracteritzades pels seus vorells petits i poc
evolucionats tant en altura com en desenvolupament
longitudinal (fig. 3), juntament amb un marcat estrenyiment
medial característic dels tipus de destrals
anomenats Rossellonesos. Aquest tipus, amb les seves
variants, apareix estès al llarg de tot el migdia francès
desde la zona de l’Alta Garona (Tolosa de Llenguadoc)
fins les zones costaneres mediterrànies (Ch a r d e n o u x,
Co u rt o i s 1979). Ben pocs exemplars han aparegut
fora d’aquests territoris que enllaçarien, al seu torn,
amb les zones ocupades prioritàriament per la variant
Castanet de les destrals de vorells. Així, exemplars
paral·lelitzables amb el que ens ocupa, serien els de
La Roque-de-Fa (Ussat, Arièja), els de la zona de
l’Alta Arièja i nombrosos exemplars custodiats en
museus del migdia francès amb procedències zonals
sense precisió. En tot cas, paral·lels tipològics citables
serien també els números 435, 441, 446/447 i 453 de
Chardenoux i Courtois (Ch a r d e n o u x, Co u rt o i s 1979).
Ja en el cas dels exemplars pirinencs, pre-pirinencs
i, essencialment, del nord-est peninsular, observarem
que aquesta destral es trobaria emparentada amb
exemplars com ara el del Pui (Andorra la Vella) (Mal
u q u e r d e Mo t e s, Fu s t é 1962) o també amb la peça
procedent de Pinatell de Rojals (804 A de Monteagudo).
D’altra banda, l’objecte seria classificable entre
les Randleistenbeile de Monteagudo (Mo n t e a g u d o,
1977), concretament en el grup 15 i entre els tipus
15 B i 15 C, amb lleugeres similituds formals amb
els exemplars de Besora (ro v i r a, Ca s a n o va s 1999) i de
la cova de Muricecs (Llimiana, Pallars Jussà) (Maya
1977, ga l l a rt 1992).
Fig. 2. Imatge de l’estat actual de la peça.
Fig. 3. Visió lateral de la destral mitjançant la qual es
poden apreciar les característiques d’un dels vorells que li
confereixen personalitat tipològica.
173

En aquest sentit, no deixa de ser problemàtica la
classificació afinada de les destrals de vorells com la
que ara ens ocupa, atesa la seva notable variabilitat
i, més concretament, la varietat formal dels tipus
llenguadocians i pirinencs. Així, la destral de la Seu/
Andorra, caracteritzada per la seva menor longitud i,
per tant, per una menor estilització, recorda formalment
alguns exemplars d’aletes naixents, la qual cosa
ens duria a qualificar-la d’un exemplar transicional
cap als tipus Castanet, exemplificat, per exemple, pels
exemplars 466 (Buzet-sur-Tarn) o pel conjunt de peces
del dipòsit de bronzes epònim de la zona del Tarn,
cas del número 468 de Chardenoux i Courtois.
Els possibles tallers pirinencs i
prepirinencs
L’aparició de destrals de vorells a la Península
Ibèrica delimita un territori geogràfic estudiat des
de fa temps i estès, essencialment, al llarg de la
zona septentrional —pirinenca i prepirinenca— del
quadrant nord-est de la Península Ibèrica amb molt
pocs exemplars localitzats en territoris peninsulars
fora d’aquesta àrea (Ma r t í 1969-1970; Mo n t e a g u d o
1977; Ba r r i l 1982). A la zona transpirinenca, la
concentració de troballes es localitza als territoris
centre-orientals i la seva dispersió arriba fins al massís
Central i s’estèn en direcció a les zones perialpines i
alpines, essencialment (Ch a r d e n o u x, Co u rt o i s 1979).
Així, tot i que durant anys hom creia en la pràctica
importació de les destrals de vorells vers els territoris
cispirinencs des de les zones del migdia francès, l’augment
lent però constant del nombre de troballes i la
identificació dels primers motlles per a la fabricació
de positius d’aquest tipus de peça —per exemple, el
motlle de l’assentament de Masada de Ratón (Fraga,
Osca)— (Ga r C é s, 1984) ens documenten l’obtenció
d’exemplars de destrals de vorells embrionaris —com
ara els números 123 de Le Puy-en-Velay i 124 de
Chardenoux i Courtois— en territoris sud-pirinencs.
D’altra banda, les localitzacions d’aquest tipus de
produccions segueixen la seva concentració al llarg
de les zones del Pirineu centre-oriental —citem aquí
l’exemplar de Las Paules (Barbastre, Osca)— i també
als territoris de ponent del Principat de Catalunya,
la qual cosa confirma de manera progressiva l’estret
contacte entre les zones transpirinenques i els territoris
prepirinencs de la Catalunya oriental i central a través
de nombrosos passos i lògicament a través de les vies
de comunicació representades per determinats cursos
fluvials, cas del riu Segre, o en l’àmbit cispirinenc
mitjançant els eixos de relació dependents dels cursos
fluvials de rius com ara la Noguera Pallaresa o la
Noguera Ribagorçana que ens apropen a la vall de
la Garona, a l’altra banda de la serralada pirinenca.
També a través de la serralada del Cadí i del Moixeró
en direcció al sud, cap a la Catalunya central.
En aquest sentit, tant la localització de motlles
—per exemple, a Siriguarach (Alcañiz, Terol)— com
la troballa d’exemplars transicionals entre la família
de les destrals planes i els diferents tipus de destrals
de vorells —com ara la destral d’Alcarràs (Go n z á l e z,
1985) amb vorells molt poc desenvolupats en altura
però sí en longitud—, permeten apuntar l’existència
174
de tallers o focus productius ja sigui estables o ambulants
en diferents indrets de la serralada pirinenca
i, lògicament, al sud d’aquesta que, en part, es
nodririen de les explotacions locals de coure. Així,
entre la darreria del Bronze antic i al llarg del ple
Bronze mitjà, amb unes dates que anirien entre el
1900 i el 1400 a.n.e. lato sensu —sense oblidar les
demostrades perduracions dels diferents tipus al llarg
de les primeres fases del Bronze Final— les destrals
de vorells participarien d’un fons comú de cultura
material amb força contactes i similituds formals i
tecnològiques, el qual s’estendria al llarg dels territoris
existents al voltant del Pirineu centre-oriental i que
arribaria pel que fa al Principat tant a la Catalunya
central com als assentaments agro-pastorils més desenvolupats
urbanísticament de la Depressió de l’Ebre.
En definitiva, es confirma una part substancial del
fons tipològic comú a banda i banda del Pirineu pel
que fa a aquest tipus de produccions metàl·liques,
però també l’existència de diversos focus productius
al llarg del Pirineu centre-oriental i en els territoris
al sud del Pirineu que mostren també un intercanvi
constant de cultura material amb el migdia central
francès, tot i que els patrons i els models d’implantació
i explotació dels territoris divergeixen sovint
en funció de la varietat dels nombrosos marcs geomorfològics.
Jordi Rovira i Port
Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Passeig de Santa Madrona, 39-41,
08038, Barcelona.
jroviraport@gencat.net

Bibliografia
Ba r r i l 1982
Magdalena Barril Vicente, “Las hachas de rebordes del
N.E. peninsular”, Estat actual de la Recerca Arqueològica
a l’Istme pirinenc, Homenatge al Dr. Miquel Oliva
Prat, Quart Col·loqui Internacional d’Arqueologia de
Puigcerdà, 1980, Puigcerdà, 157-168.
Be n av e n t e 1993
José Antonio Benavente Serrano, “Novedades sobre
el Bronce final-Hierro I en Alcañiz (Teruel)”, Bajo
Aragón Prehistoria IX-X, 1992-1993, El Bronce Final
y la Primera Edad del Hierro en el sector oriental de
la Península, Caspe-Zaragoza, 1986, 107-121.
Br i a r d, Ve r r o n 1976
Jacques Briard i Guy Verron, Typologie des objets de
l’Age du Bronze en France, Fascicule III: Haches (1),
Société Préhistorique Française, París, 34.
Ch a r d e n o u x, Co u rt o i s 1979
Marie-Bernadette Chardenoux, Jacques-Claude
Courtois, Les haches dans la France Méridionale,
Prähistorische Bronzefunde, IX, 11, Munic, 37-73.
Ga l l a rt i Fe r n á n d e z 1992
Josep Gallart i Fernández, “Estudi preliminar del
dipòsit de bronzes de la Cova dels Muricecs (Llimiana,
Pallars Jussà)”, Collegats, Anuari del Centre d’Estudis
del Pallars 1991, XXXVI Assemblea Intercomarcal
d’Estudiosos, Lleida, 99-111, làmina 1.
Ga r C é s 1984
Ignacio Garcés Estalló, “Los moldes de fundición
del poblado de Masada de Ratón (Fraga-Huesca)”,
Ilerda, XLV, 29-37.
Go n z á l e z 1985
Joan Ramon González, “Una destral amb vorells al
terme d’Alcarràs”, Ilerda, XLVI, 37-42.
Ma l u q u e r, Fu s t e 1962
Juan Maluquer de Motes, Miguel Fusté, “Prehistoria
de Andorra”, Zephyrus, XIII, 12.
Ma r t i Ju s M e t 1969-1970
Francisco Martí Jusmet, “Las hachas de bronce en
Cataluña”, Ampurias, 31-32, 105-151.
Maya 1977
José Luis Maya, Lérida Prehistórica, Cultura Ilerdense,
Serie Arte e Historia, Ed. Dilagro, Lleida, fig. 61.
Mo n t e a g u d o 1977
Luis Monteagudo, Die Beile auf der Iberischen Halbinsel,
Prähistorische Bronzefunde, IX, 6, Munic, 127-131.
Ro v i r a, Ca s a n o va s 1999
Jordi Rovira i Port i Àngels Casanovas i Romeu,
Catàleg dels objectes prehistòrics i protohistòrics d’or,
coure i bronze del Museu Episcopal de Vic, Sèrie Catà-
legs 4, Patronat d’Estudis Osonencs, Museu i Biblioteca
Episcopals de Vic, Santa Eulàlia de Ronçana-Vic,
78-79
175

Pau de Soto
Cèsar Carreras
Anàlisi de la xarxa de transport a la
Catalunya romana: alguns apunts
Les xarxes històriques de transport sempre proporcionen les
traces fossilitzades de les rutes comercials del passat. El present
estudi de la xarxa de transport romà a Catalunya tracta de donar
nova llum sobre la infraestructura econòmica d’aquesta regió del NE
de la Tarraconense. Les conclusions de l’estudi revelen que la xarxa
romana i els seus nodes eren una mica diferent dels actuals.
Paraules clau: transport, romà, xarxa, via, port, riu, geografia
històrica.
Els estudis de geografia històrica de la xarxa de
transport romana han estat força populars en d’altres
països europeus en els darrers anys. Segurament,
aquesta popularitat està lligada al desenvolupament
dels sistemes d’informació geogràfica (SIG), que han
facilitat una anàlisi més acurada de les xarxes, així
com els seus càlculs de costos i de temps invertits.
Gran part d’aquests estudis són hereus d’una
tradició geogràfica dels anys seixanta, d’anàlisis de
xarxes històriques de transport viari, entre els que
destaca un autor, Haggett (1969). Aquesta escola de
geògrafs varen demostrar que les xarxes de transport
enregistren de forma esquemàtica l’estructura econòmica
i comercial fossilitzada d’un territori, i, per tant,
proporcionen dades molt valuoses per comprendre
l’economia de qualsevol període històric.
Així, Haggett (1969) demostrava de forma evident
que l’estructura viària contemporània del Regne Unit
donava una primacia jerarquitzada a la ciutat de
Londres. El que no sabia aquest autor és que la jerarquia
viària de Londres venia de ben antic, de fet,
Pàgs. 177-191
Historic transport networks always provide fossilized traces of
past commercial routes. The present study of the Roman transport
network in Catalonia attempts to shed new light on the economical
infrastructure of this region of NE Tarraconense. Conclusions
of this study reveal that the Roman network and its main nodes
were a bit different from the actual ones.
Keywords: transport, Roman, network, road, port, river, historic
geography.
Figura 1. Mètode d’ordenament de trams (Di C k s 1972, 7,
fig. 2).
177

des d’època romana, i que l’anàlisi de la xarxa viària
en època medieval (Pi t t s 1965) i època romana (Di C k s
1972) ho acabarien de confirmar. D’una banda, Dicks
(1972) mostrava que la Britannia romana disposava
d’una xarxa de transport viària organitzada en forma
d’arbre, en la qual Londinium tenia una posició
central. Si bé l’origen de la xarxa responia a les necessitats
militars d’aprovisionament als destacaments
militars assentats al nord (mur Adrià i Antoní), les
mateixes vies servirien per dinamitzar el comerç de
la província.
També observava aquest autor que les illes britàniques
en època romana s’organitzaren en funció
de les seves connexions marítimes amb el continent
europeu, o sigui les rutes amb els ports de la Gallia
i de Germania, fet que ja no es repetirà en èpoques
posteriors. Ordenant els trams de via romana segons
branques simples de xarxa, Dicks (1972, 8) demostrava
que totes les vies de Britannia s’organitzaven a partir
de tres eixos principals que relacionaven Londinium
amb les altres tres colònies: Ebucarum (York) via
Ermine Street (Fens-Lincoln), Isca (Caerleon) via
178
Figura 2. Mapa d’ordenació dels trams de les vies romanes.
Silchester-Gloucester i Deva (Chester) via Watling
Road (St. Albans-Wroxeter).
Aquest estudi era conegut pels arqueòlegs a partir
de la referència en el treball de Hodder i Orton (1976),
i permetia una primera visió sobre la mobilitat en
època romana a les illes britàniques. Des d’un altre
punt de vista, Carreras (1994) feia a partir dels costos
de transport dels diversos mitjans un estudi de costos
i temps en el desplaçament en la xarxa romana.
En el present article, seguint els models d’aquests
geògrafs britànics, s’ha tractat d’analitzar la xarxa viària
de la Catalunya romana. L’objectiu és veure els trets
econòmics romans fossilitzats en l’estructura de les
vies, a la qual s’ha sumat la infraestructura d’altres
mitjans de transport com els ports fluvials i marítims.
Només avançar que l’organització econòmica del territori
en època romana era summament diferent a
l’actual, i que la preeminència d’un o altre establiment
urbà ha anat variant al llarg del temps. Així doncs,
en les següents pàgines es tractarà de justificar el
perquè d’aquests canvis en la seva evolució.

Característiques de la xarxa de
transport terrestre
Una de les aportacions metodològiques dels geògrafs
britànics era l’ordenació de les vies romanes
terrestres a partir de branques simples de xarxa
(Di C k s 1972, 8), en què cadascun dels trams tenia
una categoria segons si era “afluent” d’un altre tram
o tenia “afluents”. Aquesta jerarquia seguia els criteris
d’ordenació d’una xarxa hidrològica en què el tram
a on hi ha més provisió d’aigua és aquell a prop
de la desembocadura, i al qual hi arriben els cabals
dels afluents. De la mateixa manera, en una xarxa
de transport, aquell tram amb una major categoria
identificaria un major flux comercial i de transport, o
sigui, seria el tram en què desembocarien un major
nombre de trams d’altres vies.
Per veure com funcionen els principis d’aquesta
jerarquització viària, l’esquema (figura 1) us proporciona
una idea més acurada.
Una de les característiques de la xarxa viària
terrestre de Catalunya en època romana era la seva
complexitat, que no fa fàcil definir l’estructura d’arbre
que es podia observar en la província de Britannia.
Aquesta manca d’una jerarquització clara és un tret
d’àrees desenvolupades en què la complexitat de la
xarxa revela la complementarietat econòmica de les
regions (Ha g g e t t 1969).
Malgrat les dificultats, s’ha fet una proposta d’ordenació
dels trams de la xarxa viària romana que
apareix en el mapa (figura 2). Aquells trams amb
una numeració superior tindrien una certa primacia
i per tant un major flux de mercaderies.
A simple vista, al mapa de la xarxa viària s’observa
que els trams de major categoria es trobarien a la
via Augusta entre Tarraco i Gerunda, o sigui, la ruta
paral·lela a la costa (amb valors de 4). També hi
ha altres trams amb el mateix valor a les zones de
muntanya i a l’Alt Llobregat, o sigui, un eix transversal
segurament de caràcter militar que aniria des
d’Ilerda a Ripoll passant per Ponts, Solsona i Berga.
Per tant, a diferència del que passava amb Britannia,
no s’observa en la xarxa estrictament viària cap
estructura radial del transport centrada en alguns
dels nuclis urbans principals. Tan sols aquesta línia
paral·lela a la costa que uniria la capital provincial,
Tarraco, amb el municipi de Gerunda.
Un altre detall destacat de la xarxa viària romana
a Catalunya és la seva forma reticular triangular en la
zona de l’Alt i Baix Empordà, quelcom que es torna
a repetir en la regió laietana entre el Baix Llobregat,
el Barcelonès, els Vallès i el Maresme. Potser aquesta
retícula ens indica una alta densitat de població, i,
en conseqüència, un gran dinamisme econòmic i
comercial, que va obligar a crear aquesta xarxa tupida
de transport que cobreix de forma equilibrada
tota aquesta regió. Això contrasta amb les zones
poblades de Tàrraco i Ilerda, on sembla que aquests
nuclis concentren totes les vies. Segurament, la importància
d’aquests dos darrers nuclis, Tàrraco com
a capital de conventus i de província, i Ilerda com a
principal nucli de les terres de l’interior, va propiciar
una concentració urbana al seu entorn geogràfic
més immediat deixant sense importància econòmica,
política o social al territori que les envoltava.
Per contra, la xarxa viària de l’interior i la de
muntanya era força limitada i s’organitzava a partir
dels nuclis urbans més importants. En aquest sentit
hi havia un cert desequilibri entre costa i interior pel
que fa a les infraestructures terrestres.
Si s’afegeix la xarxa fluvial i marítima de transport,
la imatge canvia considerablement i es valora
la preeminència dels centres urbans costaners com
Barcino, Iluro o Emporion. Val a dir que en l’antiguitat
el transport marítim i fluvial era prioritari i
més comú que el transport terrestre a causa de la
diferència de costos i del temps invertit, tal com ens
demostra l’edicte de preus de Dioclecià (figura 3). Per
fer-nos-en una idea, les equivalències en costos entre
els diferents mitjans de transport en època romana
serien segons Carreras (1994, 32):
1 marítim; 3,4 fluvial riu avall; 6,8 fluvial riu
amunt; 43,4 animal de càrrega; 50,7 carro.
A partir d’aquests valors, es podria concloure que
les xarxes marítimes eren les més apropiades econòmicament
parlant, seguides de les fluvials i en tercer
lloc de les terrestres, fet que permet entendre la localització
de certs nuclis urbans i la seva preeminència
en contraposició a altres nuclis pitjor comunicats.
Per entendre l’esquema de la xarxa viària romana
a Catalunya, és indispensable, en primer lloc, prendre
consciència del marc geogràfic. Alhora, també s’ha de
tenir en compte l’evolució històrica del territori, dins
de la qual s’inclou la distribució del poblament, així
com les diverses motivacions, de caràcter econòmic
(molt lligades als recursos que es podien obtenir en
aquest entorn), militar (les necessitats logístiques en
època de guerra) o polítiques (control administratiu)
que han caracteritzat el territori.
Pel que fa a l’àmbit geogràfic, el territori de l’actual
Catalunya es troba molt condicionat per elements
geogràfics destacats. En primer lloc, i com es pot
observar fàcilment, el mar Mediterrani és un dels
elements que més influïren a l’hora d’establir una
xarxa de comunicacions, aquest es localitza en tota
la vessant oriental del territori, formant una costa
irregular (conjunció de costa brava i costa baixa) d’uns
700 quilòmetres. En el món romà, el transport per
via marítima era clau, com ja s’ha comentat, per la
diferència en inversió de temps i de costos amb el
transport terrestre (Law t o n 2004).
Les localitats que gaudien de les infraestructures,
tant naturals com mecàniques, així com recursos
humans, necessaris per rebre vaixells, es caracteritzaren
per un gran desenvolupament econòmic,
polític i social, com per exemple Tarraco. Aquestes
poblacions que eren les encarregades de rebre els
productes comercials d’altres indrets de l’Imperi havien
de poder redistribuir-los arreu del territori interior,
per la qual cosa es feia necessària una bona xarxa
de comunicacions terrestres que partissin d’aquests
punts costaners.
Un altre element geogràfic d’important influència en
l’estructuració viària són els Pirineus. Aquesta carena
muntanyosa orientada d’oest cap a est, delimita el
territori per la seva vessant més septentrional, i es
va configurar ja des de la primera divisió provincial,
179

com a limes entre les províncies de la Gal·lia i de la
Tarraconense. Atesa la seva alçada i la seva estructura,
únicament permetia la construcció de vies en
determinades zones, els corredors que es trobaven
intermitentment sobretot a l’extrem més oriental de
la serralada on s’apropa més a la línia de la costa
i la seva elevació és significativament inferior. Altres
serralades d’aquest territori que segur van influir en
la morfologia de la xarxa viària van ser la serralada
Transversal i, sobretot, el sistema Mediterrani, també
conegut com serralades Costaneres. Aquestes serralades
estan constituïdes per dues serralades paral·leles
a la línia de la costa en direcció nord-est/sud-oest, la
serralada Prelitoral i la serralada Litoral, separades
per la depressió del Litoral on es localitza la principal
via de comunicació del territori, la Via Augusta.
D’altra banda, l’últim dels elements geogràfics
importants a tenir en compte és la hidrografia. En
aquest territori podem destacar dos sectors hidrogràfics
diferents, en primer lloc, el vessant occidental,
caracteritzat principalment pel curs del riu Ebre i els
seus afluents, sobretot el Segre. El riu Ebre, atesa
180
Figura 3. Mapa geogràfic del territori català.
la seva navegabilitat i la dificultat per travessar-lo,
també influí en la posició de les vies romanes i en
l’establiment de nuclis de població, tot sovint als
vèrtexs de les xarxes viàries. El segon sector hidrogràfic,
el vessant oriental, es caracteritza per tenir
una morfologia totalment diferent a la del primer.
Els trets principals dels rius que el conformen són,
en primer lloc, l’escassa longitud, el reduït cabal i la
irregularitat estacional, ja que en unes èpoques de
l’any pràcticament estan secs, mentre que en altres
contenen un flux d’aigua torrencial. Dins d’aquest
panorama general destaquen els rius principals com
el Llobregat, el Besòs, el Ter, el Fluvià o el Francolí,
alguns d’ells navegables en alguns trams.
Aquesta morfologia geogràfica tan característica va
condicionar enormement l’estructuració de la xarxa
viària en aquest territori (figura 3). D’aquest conjunt
d’infraestructures podem catalogar dos grans grups
segons l’orientació. En un primer grup, s’inclourien
les vies que mantenen una orientació paral·lela a la
costa, en direcció NE-SW. Dins d’aquest grup, trobem
les vies que aprofiten les planures properes a la costa

per comunicar les poblacions molt allunyades, com la
Via Augusta, així com vies que aprofitaven els espais
naturals de pas entre les serralades dels Pirineus i
dels Prepirineus, que com es veurà posteriorment,
tingueren un pes específic molt important com a
principals eixos militars, i que juntament amb la via
que transcorre més propera a la costa, conformen els
principals eixos amb els que es vertebra la xarxa de
comunicacions romana en aquest territori en forma
de triangles. En el segon grup trobem les vies que
comunicaven les zones dels Pirineus i de l’interior
amb la costa i que, per tant, mantenien una orientació
perpendicular a la costa. Les vies d’aquest grup
tenen un caràcter més secundari, amb una mida més
reduïda, i, generalment, amb uns desnivells més forts,
a causa de l’existència dels sistemes muntanyosos.
Aquestes vies aprofiten les valls i els cursos fluvials
per baixar des de les zones altes dels Pirineus i
Prepirineus cap a les valls i les planures costaneres
i representen els elements de comunicació entre els
grans eixos paral·lels a la costa.
Dins del primer grup de vies que creuaven el territori
paral·lelament a la costa trobem els dos principals eixos
de comunicació, la Via Augusta i part de l’itinerari
d’Antoní número I. D’aquesta manera, la principal
via que creuava el nostre territori objecte d’estudi era
la Via Augusta (Pa l l í 1985), amb una llarga tradició
testimoniada pel recull dels geògrafs clàssics com es
pot veure en l’obra de Timeu de Sicilia, al segle iii
aC. O en els treballs de Pol·libi i d’Estrabó, on es
fa referència a la seva utilització en les campanyes
d’Anníbal (So l a n a 2001), que la descriuen amb el
nom de Via Hercúlia, seguia un itinerari paral·lel a
la costa per la depressió del Litoral, des de la seva
entrada pels Pirineus fins a creuar l’Ebre per la ciutat
de Dertosa, unint nuclis com Iuncaria, Gerunda,
Semproniana, Ad Fines, Tarraco o la ja anomenada
Dertosa. A partir del govern d’August, es va crear un
segon traçat de la via a les rodalies d’Hostalric que
es dirigia cap a la costa unint els nuclis de Blandae,
Iluro, Baetulo i Barcino per remuntar el curs del
riu Rubricatum (Llobregat) fins a Ad Fines. La gran
importància d’aquesta via es demostra per la seva
inclusió en tots els documents que fan referència
a les comunicacions viàries de l’Antiguitat. Apareix,
per exemple, en els Vasos Apol·linars, a l’Itinerari
d’Antoní, a l’Anònim de Ràvenna o a la Tabula de
Peutinger, entre altres (Ro l d á n 1975).
El segon eix més important del territori era l’itinerari
d’Antoní número I, una mena d’eix transversal que
seguia el mateix traçat de la Via Augusta de l’interior
fins a l’alçada de Tarraco, punt des del que es dirigia
cap a Ilerda, Caesaraugusta i cap a als territoris del
nord-oest peninsular, seguint una orientació perpendicular
a la costa (Ló p e z 1991).
Un tercer eix viari d’aquest grup correspon a una
via que unia els territoris del nord d’Auso, aproximadament
a les rodalies de l’actual ciutat de Ripoll,
amb Ilerda passant per Berga, Solsona i Ponts (Pa d r ó
1984). Finalment, també podríem considerar com una
via d’aquest grup un petit eix que servia de drecera
per als viatgers provinents de la Via Augusta que
volien dirigir-se cap a Ilerda sense passar per Tarraco
(pa l e t 2003).
La resta de la xarxa viària podríem considerar que
s’inclouria bàsicament en el segon grup de vies, les
que circulen perpendicularment des dels Pirineus i
l’interior cap a la costa. Dins d’aquest grup trobem
vies com la Via del Capsacosta (Ca s a s 1981) que
unia territoris productius com les mines de Rocabruna
i Bassegoda o les vil·les de l’Empordà amb
les principals poblacions de la zona, com Gerunda o
Emporion. També trobem vies com la Via del Congost,
amb una llarga tradició històrica demostrada
per diversos mil·liaris descoberts en el seu recorregut,
que li atribueixen una cronologia com a mínim
d’època republicana (Lo s ta l Pr o s 1997). Aquesta via
amb origen en els Pirineus del Ripollès, passava
per Auso per dirigir-se posteriorment per la vall del
Congost cap al territori del Vallès. Aquestes dues vies
podrien considerar-se com una clara representació de
la funcionalitat de les vies d’aquest grup d’unir els
territoris pirinencs amb les poblacions costaneres, i
tenien un origen militar, sobretot la Via del Congost
(Es t r a d a 1985).
Juntament amb aquestes vies, podem trobar vies
de recorregut més reduït però també d’una gran importància
com, per exemple, la via que unia l’antiga
ciutat de Rhodes amb la Via Augusta (Pl a n a 1989),
la Via Emporitana (No l l a, Ca s a s 1984), amb origen
a la colònia grega, amb una funció d’unió de centres
productors amb el port d’Empúries i amb la ciutat
de Gerunda, funcionant com a centres redistribuïdors
de l’excedent. En definitiva, vies que podrien molt bé
representar en època romana l’intent de comunicar
els ports marítims amb les terres properes molt
productives. També incloem en aquest grup un eix
en direcció sud que es dirigia cap a Tarraco des de
Iesso (Pe r a 1993), vinculant d’aquesta manera les
terres de l’interior amb la costa Daurada. Aquestes
terres de l’interior també disposaven d’un altre eix
que amb el mateix origen es dirigia per la ciutat
de Sigarra cap a Barcino (Pe r a 1998), seguint el
curs del riu Llobregat i passant per Ad Fines. De
les terres de l’interior, també arribava una via amb
origen als Pirineus pel pas de la Perxa, testimoniada
ja en les fonts més antigues i considerada com la
ruta utilitzada per les grans expedicions militars que
volien creuar el Pirineus, com la d’Anníbal, Sertori
o Wamba (Pa d r ó 1984). Una altra via que sorgia de
les terres de l’interior era la que des de la ciutat
d’Ilerda es dirigia cap a Tortosa seguint el curs del
riu Ebre (Du p r é 1983).
Després d’aquesta breu descripció de la xarxa de
comunicacions viàries, i observant el mapa resultant
(figura 4) podem extreure un conjunt de dades interessants.
En primer lloc, podem observar una clara
diferenciació d’entramats entre unes zones i unes altres
de la geografia catalana. La disposició de les vies en
dues direccions principals (paral·leles i perpendiculars
a la costa) provoca en la morfologia de la xarxa una
disposició triangular que considerem que cobriria la
major part del territori, evitant d’aquesta manera els
principals elements geogràfics que impedien una bona
comunicació. Amb aquesta estructura, es fa palès
que gràcies a l’existència dels dos eixos paral·lels a
la costa es podia desenvolupar un sistema triangular
181

d’organització de la xarxa de transport, encara que
se sap per les fonts que de tot l’àmbit geogràfic, la
via més important va ser, sens dubte, la Via Augusta,
a causa, sobretot, de la major facilitat en el
seu traçat, allunyat de les fortes pendents de zones
muntanyoses, i aprofitant la depressió del Litoral.
D’igual manera, la resta de vies que comuniquen el
territori es vincularien d’una forma o una altra a
aquesta via formant, com es veu en la imatge, uns
grans triangles (figura 4).
Seguidament, un element que ens crida molt
l’atenció és l’estructuració de certes parts del territori
amb una tupida xarxa de petits triangles, mentre que
altres zones restarien gairebé buides. Les dues zones
principals amb aquesta cobertura viària corresponen
a dues zones de demostrada activitat productiva i
comercial. En primer lloc, la zona de l’Empordà i
el Gironès. En aquesta zona, es va desenvolupar a
través dels dos nuclis principals, Emporion i Gerunda,
un fort corrent de distribució de la producció de
primeres matèries com els minerals dels Pirineus i els
productes de les vil·les de l’Empordà. Pel que fa a la
182
Figura 4. Mapa esquemàtic on apareixen les principals formes geomètriques que forma la xarxa viària en època romana.
fundació grega, la seva importància va radicar en el
seu paper primerenc en l’arribada i l’assentament de
contingents romans, alhora que es va consolidar com
a port important del comerç tant de llarg recorregut
com de cabotatge, com a mínim fins al ple desenvolupament
de Tarraco. Un altre punt important, com
ja hem comentat, va ser la ciutat de Gerunda.
Gerunda, relativament lluny de la costa i, per tant,
sense els avantatges de la sortida per mar, gaudia,
amb tot, d’una bona situació geogràfica i va configurar-se
com un punt clau de pas en el trajecte de
la Via Augusta. A més, el fet de ser a la riba del riu
Onyar li permeté també aprofitar-se d’aquest corrent
fluvial com a via de comunicació i de transport de
mercaderies, que trobaven en aquest riu una manera
més còmoda i senzilla de desplaçar-les. Tanmateix,
altres nuclis es beneficiaren d’aquesta tupida xarxa
de comunicacions, entre ells la mansio de Iuncaria
(Figueres), a la qual es vinculaven sis vies, entre les
que destacaríem la Via Augusta, tant d’entrada com
de sortida, així com dos passos més pels Pirineus

Figura 5. Mapa esquemàtic de les estructures geomètriques que forma la xarxa viària, juntament amb la distribució de les
vil·les i els assentaments rurals publicats a la TIR (UAB, 1997).
orientals, una drecera de la Via del Capsacosta i,
finalment, una via que provenia d’Empúries.
Un altre punt interessant hauria estat el territori
més proper a l’actual població de Cruïlles, on es creuaven
cinc camins diferents. La Via Emporitana, que
unia la colònia grega amb Gerunda, un ramal que es
dirigia cap a Caldes de Malavella, un altre ramal en
direcció a la costa, a l’entorn de l’actual Calonge, i
finalment una via que es dirigia cap a la Via Augusta
entre les mansios de Gerunda i Iuncaria.
Igualment, trobaríem una segona zona també
destacada per la disposició d’una xarxa viària força
densa, que es concentraria a les rodalies de la colònia
augusta de Barcino, i la zona del Vallès. En aquesta
zona, es podria haver canalitzat la sortida dels elements
produïts en els territoris situats a la zona més
cèntrica, com el vi de Lauro, alhora que també hi
trobaríem una excel·lent via de comunicació amb els
territoris ausetans. En aquest territori podem destacar,
en primer lloc que la majoria de vies tenien com a
principal destinació la colònia augusta de Barcino,
nucli especialment beneficiat, tant per l’existència
d’un port marítim, com per la proximitat d’un recurs
fluvial com és el riu Llobregat. Un altre dels nuclis
molt beneficiats per aquesta xarxa va ser Semproniana,
vèrtex on confluïen els camins que provenien d’Auso
(Vic), la Via Augusta en el seu traçat interior, i les
vies que es dirigien cap a la costa, la Via de Parpers,
i la via cap a Barcino.
Després d’haver comentat els casos amb un entramat
viari dens, cal destacar precisament els llocs
en què manca aquest entramat viari. Aquestes zones
són dues, una primera correspon a les rodalies de
la capital del Conventus Tarraconensis, Tarraco, on
contràriament al que es podria pensar només s’hi
concentren tres vies. Atesa la manca d’altres nuclis
importants a les seves rodalies, la xarxa viària que
es va configurar al seu voltant es va caracteritzar per
atreure les vies de màxima importància i trànsit, com
la Via Augusta i l’Itinerari Antoní I. Amb la comunicació
d’aquests dos grans eixos, Tarraco en tenia
prou per configurar-se com a vèrtex vertebrador de
les exportacions i importacions de productes vinculant
la zona de la costa, amb un gran influx comercial,
183

amb les terres de l’interior, que aprofitaven aquests
grans eixos viaris, i segurament també el curs del riu
Francolí, per transportar els seus excedents o importar
els productes que necessitaven. Un cop Tarraco es va
haver consolidat com el principal port econòmic de
la costa catalana, no es va veure amb la necessitat
d’incrementar la xarxa viària, ja que amb aquests
dos eixos principals d’una llarga tradició històrica,
ja en tenien prou per fer la distribució comercial
pel territori, i la manca d’altres nuclis importants a
la zona facilitava aquesta concentració.
L’altra zona desprovista d’una xarxa de comunicacions
densa va ser la zona més septentrional
del territori, però això es devia, segurament, a les
característiques físiques explicades a la introducció.
En aquest punt del territori, únicament s’han pogut
documentar les vies que vinculaven les poblacions
d’Aesso (Isona) i d’Iulia Libica (Llívia) amb els nuclis
de l’interior del territori, com Ilerda (Lleida)
o Iesso (Guissona). Aquestes vies eren recorreguts
que aprofitaven les valls dels Pirineus occidentals
per endinsar-se en l’alta muntanya. La via que unia
Ilerda amb Iulia Libica, es va consolidar com un eix
de vital importància durant els conflictes militars en
època romana, fet demostrat per les interpretacions
que consideren aquesta ruta com la més emprada per
moure contingents militars de forma dissimulada. Les
campanyes d’Anníbal o de Sertori podrien ser alguns
dels exemples (Pa d r ó 1984).
184
També s’ha de parlar d’un altre punt interessant
de la morfologia d’aquesta xarxa viària, com és el cas
de la ciutat d’Ilerda. En aquest punt no trobem una
densa xarxa viària formant diversos cossos geomètrics,
sinó que podem observar com Ilerda es configura com
a vèrtex viari d’un bon conjunt de vies, que juntament
amb la connexió fluvial a partir del riu Segre
com a afluent de l’Ebre, podrien haver suposat per a
aquest territori un punt de distribució de productes
destacat. Creiem que es configura en aquest territori
quelcom semblant al que succeeix en territoris com
Caesaraugusta, on es va desenvolupar una forta xarxa
de distribució tenint com a origen el port fluvial del
riu Ebre, des d’on es varen redistribuir els productes
arribats primerament per mar, i després utilitzant la
navegabilitat del riu Ebre.
Només resta comentar a partir dels mapes de distribució
(figura 5) com la major part dels assentaments
rurals que s’assentaren en el territori es vincularen
clarament a aquest esquema viari que s’ha explicat,
fins al punt que si analitzem la situació geogràfica de
les vil·les romanes i els assentaments rurals recollits
a la TIR, es poden vincular als principals vèrtexs dels
camins. Per simplificar-ho en la representació gràfica,
s’ha reproduït l’esquema de la distribució geomètrica
de la xarxa viària inserint-lo en un mapa geogràfic
on apareixen representades les vil·les i els assentaments
rurals. A més, s’ha encerclat amb el·lipses totes
Ciutat Núm. vies Descripció Rius Mar Total
Emporion (Empúries) 4 Coll de Banyuls/ Iuncaria-Emporion/Emporion-
Besalú/ Via Emporitana
1 1 9
Barcino (Barcelona) 4 Via Augusta (Baetulo)/ Semproniana-Barcino/
Barcino-Ad Fines/ Barcino-Sant Cugat
1 1 9
Tarraco (Tarragona) 3 Via Augusta (2) / It. Anton. I 1 1 8
Dertosa (Tortorsa) 3 Via Augusta(2)/Dertosa-Ilerda 1 1 8
Baetulo (Badalona) 2 Via Augusta (2) 1 1 7
Ilerda (Lleida) 5 It. Anton. I (2) /Ilerda-Ruscinone/ Ilerda-Dertosa/
Ilerda-Escarpe
1 7
Semproniana (Granollers) 6 Via Augusta (2)/Via del Congost (2) /Via Parpers/Semproniana-Barcino
Ad Fines? Pont del Diable 4 Via Augusta(2)/Barcino (Cardener)-Sigarra? (2) 1 6
Iluro (Mataró) 3 Via Agusta (2)/V. Parpers 1 6
Gerunda (Girona) 3 Via Augusta (2)/ Girona-Besalú 1 5
Iuncaria (Figueres) 5 V. Augusta (2) / Pas de Maçana/ Figueres-Besalú/
Figueres-Empúries
5
Blandae (Blanes) 2 Via Augusta (2) 1 5
Cruïlles 5 Via Emporitana (2)/Camí de Colomers/ Gerunda-Cruïlles/Cruïlles-Aqua
Voconis
5
Ponts 4 Iesso-Aesso (2)/ Ilerda-Ruscinone (2) 4
Montblanc 4 It. Anton. I (2) /Montblanc-Vilafranca (Ramal
Via Augusta)/Tarraco-Iesso
4
Acqua Voconis (Caldes) 3 Via Augusta(2)/ A. Voconis-Cruïlles 3
Ausa (Osona) 3 Semproniana-Ausa/Ausa-Ripoll/Ausa-Sigarra 3
Iesso (Guissona) 3 Iesso-Sigarra/Iesso-Aesso/Iesso-Tarraco 3
Sigarra (Prats de Rei) 2 Sigarra-Iesso/Sigarra-Ausa 2
Taula 1. Jerarquia de centres segons el nombre de cruïlles.
6

Figura 6. Interpolació (IDRISI – Kilimanjaro) dels valors de les jerarquies dels centres romans segons la seva importància en
la xarxa de transport (valors 1 a 9 – vegeu taula 1)
aquelles agrupacions de vil·les que es localitzen a les
rodalies d’un encreuament de vies.
Observant aquest esquema es pot concloure que la
major part d’aquests assentaments es relacionen amb
aquesta estructura en xarxa triangular situant-se a les
proximitats dels encreuaments de vies. Les úniques
excepcions que no segueixen aquesta dinàmica són les
vil·les situades a la zona costanera, que segurament
es comunicaven a través del comerç de cabotatge en
ports propers, i la distribució de vil·les en el territori
de l’Urgell, on segurament degué existir una via que
de moment resta desconeguda (Ro s 2001).
Jerarquia de nuclis: cruïlles de xarxes
de transport
Un altre mètode per esbrinar l’estructura de la
xarxa de transport romana a Catalunya és a través
de la jerarquia de les cruïlles entre xarxes. Com més
xarxes i diversitat de mitjans de transport coincideixen
en un centre, més importància econòmica té aquest
punt. Per exemple, a Britannia el centre urbà que
era la cruïlla de més vies terrestres era Londinium,
el principal centre administratiu i comercial de tota
la província.
Pel contrari, el que potser no resulta tan conegut
és que a la Hispania romana, els centres que concentraven
el major nombre de vies no sempre eren
precisament les capitals de província. Les concentracions
de vies es trobaven al sud, Emerita Augusta
(capital de la Lusitania); al NO, Braccara Augusta
(capital de conventus); i al NE, Caesaraugusta (capital
de conventus). Com es pot observar, l’organització
de la xarxa viària en època d’August conforma una
Hispania que no s’ordena a partir de les capitals
administratives, a excepció d’Emerita, sinó a través
de centres secundaris, que esdevindran nuclis clau
per la transferència de mercaderies.
En el cas de Catalunya, s’ha volgut recrear una
jerarquia de nuclis a partir del nombre de vies que
hi convergien, a més de la presència de terminals de
rutes fluvials i marítimes. Com s’ha vist anteriorment,
185

la importància de cada mitjà de transport era diferent,
per tant, s’ha ponderat la presència de cadascun dels
mitjans. Així, als ports marítims se’ls ha donat el valor
3, als ports fluvials el valor 2 i a les vies terrestres
un 1. El resultat d’aquesta ponderació és la taula 1,
que estableix una jerarquia de centres en funció de
la seva rellevància en la xarxa de transport.
De l’estudi d’aquesta taula en podem extreure una
imatge del territori en què, efectivament, les zones
amb nuclis de població millor comunicats se situen
en indrets de costa i en un cas a l’interior, però
vinculat igualment al transport fluvial. Tanmateix,
també podem observar el cas contrari, com les zones
pitjor comunicades són en la seva totalitat en zones
interiors, caracteritzades per la geografia pirinenca i
la dificultat que impliquen els seus forts desnivells.
Aquest fet també justifica que un eix com la Via
Augusta va esdevenir clau en les comunicacions en
època romana mentre que una altra via, l’eix transversal,
originàriament una via militar, no va tenir tanta
rellevància. El fet que la Via Augusta era un nexe
de comunicacions d’àmbit terrestre en els territoris
influenciats per les comunicacions marítimes en va
impulsar l’ús i la preeminència, juntament amb les
seves característiques geogràfiques, ja que transcorre
majoritàriament per les planes localitzades entre les
serralades costaneres.
La figura 6 mostra la gran capacitat de mobilitat
en tota l’àrea que ocupen actualment les comarques
del Vallès Occidental i Oriental, el Baix Llobregat i
el Maresme, gràcies a la combinació del transport
marítim, fluvial i terrestre. Sobretot, la tupida xarxa
viària i dos punts nodals com la mansio Semproniana
i Ad Fines facilitava la comunicació interna, i principalment
l’exportació dels vins de producció local.
La importància de la mansio
Semproniana
Com s’ha pogut veure en l’anàlisi de les vies,
la mansio Semproniana, citada al vas de Vicarello I
(Es t r a d a 1997), tenia una importància excepcional
en l’organització econòmica del territori. S’ha identificat
aquesta mansio amb la ciutat de Granollers, en
base a càlculs aproximats en milles entre Arragonem
—topònim que es manté a la vil·la de la Salut de
l’actual Sabadell— i Granollers-Semproniana, i amb la
següent mansio, Seterras, identificada tradicionalment
amb Hostalric.
Els càlculs són hipotètics i recentment Castellví
(Ca s t e l lv í 1997, 132) ha fet una nova proposta situant
la mansio al sud-oest de la ciutat, a una certa
distància. A més a més, cal recordar que en els
vasos de Vicarel·lo II, III i IV no apareix la mansio
Semproniana, i en el seu lloc es troba Praetorium.
D’altra banda, en els darrers anys s’han dut a
terme un conjunt d’intervencions a Granollers que
han proporcionat nombroses restes d’estructures arquitectòniques
(conjunt de sitges i establiments rurals
a la zona propera a l’església, termes de Can Jaume,
clavegueres, porticats). La cronologia de la majoria
d’aquestes estructures comença a partir d’època augusta,
i té com a moment d’esplendor les darreries
del segle i dC i mitjan segle ii dC, si bé s’observen
186
continuïtats fins al segle iii dC (Us C at e s C u 2004b).
D’altra banda, s’han documentat àrees d’enterrament
amb tombes modestes amb un total d’uns cinquanta
individus fins ara (Us C at e s C u 2004c), malgrat que
només s’ha recollit una inscripció funerària (suppl.
IRC I 198).
Hi ha una certa discussió entre els especialistes
si aquestes estructures són o no signes inequívocs
d’un centre urbà, o simplement el desenvolupament
de la mansio Semproniana (Us C at e s C u 2004a), com
a lloc de parada i canvi de cavalleries. Cal recordar
que la sortida obligada de la producció vinària de
la zona de Lauro (Llerona-Caldes de Montbui) seria
segurament a través d’aquesta mansio.
També hi ha restes del que podria ser una luxosa
vil·la de l’alt imperi, potser la residència rural d’algun
membre de les elits locals. Les característiques luxoses
de l’establiment, en què destaquen les termes, serien
de la categoria de decoració mural amb incrustacions,
mosaics parietals, frescs d’estil Pompeià, opus sectile.
Cronològicament, el programa decoratiu de les termes
i nimfeu comença en època flàvia, i té continuïtat a
mitjan segle ii dC (fase II), i fins a mitjan segle iii
dC (fase III) (Us C at e s C u 2004b).
El territori en què es va situar aquesta mansio
va esdevenir un gran nus de comunicacions entre
els diferents indrets que l’envoltaven. Així, en aquest
punt s’encreuaven la Via Augusta provinent de la
Gàl·lia i en direcció a Gades, les vies del Congost
testimoniades per l’arqueologia i per la localització
de diversos mil·liaris (Lo s ta l Pr o 1997), sabem que
comunicaven el territori d’Auso a l’interior amb la
costa, bé a través del Coll de Parpers o bé a través
de la via entre Semproniana i Barcino.
L’altre centre destacat: Ad Fines
(Martorell)
Un segon centre important era Ad Fines, que representava
la via d’entrada dels productes de l’interior
als territoris més propers a Barcino, juntament amb la
possibilitat d’utilitzar les facilitats del transport fluvial
proporcionades pel riu Rubricatum (Llobregat). A més,
era l’enclavament que limitava l’Ager de la colònia
Barcino, ressaltat amb la construcció del conegut
Pont del Diable i el seu Arc de Triomf.
L’existència de la mansio d’Ad Fines ens ha arribat
gràcies als antics Itineraria que, tal i com succeïa
en el cas anterior, indicaven la situació d’un punt
d’aturada en la via. La localització d’Ad Fines s’ha
caracteritzat per la multiplicitat de propostes com
Gelida, Sant Sadurní d’Anoia o Martorell. Encara que
la vinculació entre el seu topònim, que fa referència
a l’establiment d’un límit territorial, i la localització
d’un element tan definitori com un Arc de Triomf
en el pont que creua el riu Llobregat a les rodalies
de Martorell, han fet coincidir molts especialistes
en aquesta ubicació (Ca s t e l lv í 1997, 132). Diferents
troballes arqueològiques semblen donar versemblança
a aquesta proposta. L’excavació d’una necròpoli
tardoantiga o la localització d’un mil·liari d’època
de l’emperador Magenci (IRC.I, 164) als afores de
Martorell, concretament a l’església de Santa Mar-

garida, en fan suposar el pas d’una via important
per aquest indret.
Recents troballes de marques de legions en els
carreus de la part meridional del Pont del Diable
(terme municipal de Castellbisbal) (Gu r t , Ro d à 2005)
han servit per revisar tot el coneixement de la via
Barcino amb Ad Fines, amb nombrosos mil·liaris i
topònims suggerents d’antics fundi romans (Ad Quartum,
Duodecimo, Cornelianus...). L’elecció d’Ad Fines
per creuar el Llobregat va venir donada segurament
per la confluència d’aquest riu amb el riu Anoia, i
a més algun avantatge topogràfic per als enginyers
romans en un pas tan estret del seu curs. En aquesta
confluència de Ad Fines, si més no a certa distància,
es troba la mansio de Santa Margarida, i la vil·la
de l’Estació-enllaç, amb unes destacades estructures
termals (So l i a s 2003, 54).
La importància del nus viari d’Ad Fines també es
deu al fet que uneix dos brancals de la Via Augusta
Ciutat
Possible
desviament
Núm.
Vies
Barcelona (Barcino) 11 C-16, C-31, C-32 (2), C-33,
C-58, B-23, B-20, B-10,
N-II, N-340.
Tarragona
(Tarraco)
que coexisteixen a partir de les reformes territorials
d’August. D’aquesta manera es converteix en un element
important on es troben els itineraris més importants
del territori que amb origen al nord es podien dirigir
cap a Tarraco i Gades, bé per la costa o bé per
l’interior, alhora que aquest mateix punt esdevenia
clau per als viatgers que amb un origen meridional
havien de continuar en direcció nord, per l’interior
o per la costa. També en aquest punt aprofitava per
creuar el riu Rubricatum la via amb origen als territoris
interiors de l’actual Urgell, on es localitzaven
els nuclis de Iesso i Sigarra (Segarra) i es dirigia cap
al territori de Barcino (Pe r a 1993).
Juntament amb la importància d’aquest punt com
a vèrtex de les comunicacions terrestres, també s’ha
de considerar aquest indret com un dels enclavaments
on es podia localitzar un embarcador per al transport
fluvial dels productes de la zona, com succeïa a prop
de Molins de Rei i a Santa Coloma de Cervelló, on
Descrip. Rius Mar Tren Aer. Total
6 AP-7 (2), N-240, N-340
(2), C-14 .
Lleida (Ilerda) 9 AP-2 (2), Ll-11, Ll-12, A-2,
N-240 (2), N-230, C-13.
Girona
(Gerunda)
Pont del Diable
(Ad Fines?)
Figueres
(Iuncaria)
7 AP-7 (2), A-2 (2), C-25,
C-65, C-66.
1 1 1 1 17
1 1 10
1 10
1 1 1 10
Martorell 5 AP-7 (2), A-2 (2), C-15. 1 7
Figueres 5 AP-7 (2), N-II (2), C-31. 1 6
Tortosa (Dertosa) Tortosa/Amposta 4/5 C-42 (2), C-12 (2) / AP-7
(2), C-12, N-340 (2).
1 1 6/7
Mataró (Iluro) 4 C-32, C-31D, C-60, N-II. 1 1 8
Vic (Ausa) Vic 4 C-17 (2), C-25 (2). 1 5
Badalona (Baetulo) 3 C-31, N-II, B-10. 1 1 7
Granollers
(Semproniana)
Granollers 3 AP-7 (2), C-60. 1 4
Guissona (Iesso) Guissona/Cervera -/4 A-2 (2), C-25 (2). -/4
Montblanc Montblanc 4 AP-2 (2), N-240 (2). 4
Blanes (Blandae) Blanes 2 C-32 (2). 1 1 6
Caldes de Malavella Caldes de Malavella/ 2/4 AP2 (2) / AP2 (2), C-63
2/4
(Acqua Voconis) Santa Coloma de
Farners
(2).
Cruïlles La Bisbal 2 C-66 (2). 2
Prats de Rei (Sigarra)
Prats de Rei / Calaf -/2 C-25 (2). -/2
Ponts Ponts 2 C-14. 2
Empúries (Emporion)
L’Escala/Torroella 1 C-31. 1 4
Taula 2. Jerarquia de centres segons el nombre de cruïlles (avui en dia).
187

s’han documentat dos possibles embarcadors gràcies a
coincidint amb l’extracció d’àrids en la riba esquerra
del Llobregat, sota el molí medieval de Santa Coloma
de Cervelló i entre els municipis de Molins de Rei
i Sant Vicenç dels Horts (Iz q u i e r d o 1997, 13-21). Al
voltant del riu es localitzen nombroses vil·les romanes
i camps de sitges, que demostren la vitalitat d’aquest
eix de comunicació tant per la importació de productes
com l’exportació d’excedents (So l i a s 2003).
Aquest eix fluvial, segurament amb un cabal superior
en època romana (24 m 3 /s segons Iz q u i e r d o
1997, 13-21), constituïa el mitjà de transport més
senzill, ràpid i econòmic per transportar productes
en ambdues direccions. Així doncs, és fàcil imaginar
la importància de l’enclavament logístic on es creuaven
el riu i la principal via de comunicació terrestre
d’aquest territori.
Apunts finals
Després de l’estudi de la xarxa de comunicacions
en època romana, cal fer una petita comparació amb
la xarxa de comunicacions d’avui en dia, i que sembla
un dels temes cabdals en el desenvolupament econòmic
del nostre país. En aquest cas, podem trobar unes
semblances i diferències importants.
Pel que fa a les semblances, podem veure com
dins del marc de les comunicacions certs nuclis i
indrets han mantingut la seva importància, és el cas
de Barcelona, Tarragona i Lleida (taula 2). Aquests
tres nuclis, ostentant la capitalitat provincial, han
mantingut les necessitats de bones comunicacions i
en conseqüència les han consolidat. Tanmateix, tot
i les millores en les capacitats de construcció dels
mitjans de transport, certs punts de la geografia
catalana es mantenen comunicats amb dificultats a
través dels petits eixos de carreteres, generalment en
zones pirinenques i prepirinenques.
Pel que fa a les diferències més visibles, ens trobem
amb la decadència d’alguns punts, que de representar
un vertader vèrtex de les comunicacions en època
romana, actualment s’han vist relegats a un paper
secundari o fins i tot terciari. El cas més espectacular
és la ciutat d’Empúries, i l’Escala com a nucli urbà
més pròxim. Si tenim present que en època romana,
sobretot en l’era Republicana i en els primers temps
de l’Imperi, aquest centre va esdevenir clau tan en
temes militars com econòmics, no és difícil d’observar
el canvi: ha quedat relegat a un enclavament turístic
i mitjanament productiu relacionat amb la pesca. Val
a dir que aquest paper de nucli econòmic i polític
s’ha desviat cap a terres de l’interior, on l’ha assumit
Girona, l’actual capital de la província.
Un altre cas molt interessant és el de la ciutat
de Tortosa. Nucli romà importantíssim d’intercanvi
portuari entre els vaixells marítims i fluvials, alhora
punt inevitable de la ruta terrestre que es dirigia cap
a Gades, actualment aquesta ciutat ja no gaudeix de
tanta rellevància. Finalment, dins d’aquesta anàlisi
de la situació dels nuclis viaris més importants, no
es pot obviar els casos de les antigues Semproniana
i Ad Fines.
En ambdós casos, actualment el seu paper ha
variat significativament respecte del seu rol a l’An-
188
tiguitat. Tot i així, la seva situació geogràfica al
cordó de circumval·lació de la ciutat de Barcelona,
i la millora en els mitjans de transport terrestre, els
han ajudat a mantenir una certa preeminència dins
l’àmbit econòmic. De tota manera, tot i mantenir
una importància com a nuclis productius, creiem que
com a eixos viaris i vèrtexs de comunicació, aquests
dos punts no han arribat mai a mantenir el nivell
de l’època romana.
La figura 7 mostra com ha crescut l’àrea de mobilitat
al voltant de Barcelona, amb un radi d’acció
fins a indrets com Manresa, Vilafranca del Penedès
o Vilanova i la Geltrú. Sembla que la seva àrea d’influència
arribi a sobreposar-se a l’àrea d’influència de
Tarragona, amb un radi més reduït. D’altra banda,
Lleida també ha ampliat el seu territori d’influència
directe, mentre que Tortosa ha perdut gran part del
seu protagonisme. Pel que fa a Girona, la capital
interior ha agafat el relleu d’Empúries com a centre
de comunicació, i per contra aquesta darrera ha
perdut el seu rol. A l’últim, concloure que la xarxa
de comunicacions per a les poblacions prepirenaiques
no ha variat gaire des d’època romana, no han estat
una prioritat per als respectius governs, i per tant
s’ha mantingut el seu estat d’aïllament.
De tots aquests canvis podem extreure que en
molts casos la millora en els sistemes de transport i
de comunicacions ha afavorit o ha perjudicat diferents
nuclis depenent dels recursos per adaptar-se al seu
temps. A l’Antiguitat la preeminència del transport
marítim, i en segona instància el fluvial, van consolidar
com a nuclis importants les ciutats de la costa
com Emporion, Barcino, Tarraco, Dertosa i aquelles
amb importants connexions fluvials com Ilerda. En
el transcurs dels anys i amb l’evolució tecnològica,
la necessitat del transport per carretera, així com
l’aparició del tren i de l’avió han fet que els nuclis
amb importància política i econòmica absorbissin la
preeminència d’infraestructures en detriment d’altres
zones ‘menys afortunades’, en aquest cas Empúries i
Dertosa, que no varen poder oferir o mantenir suficients
arguments com per atraure l’interès d’una xarxa
de comunicacions important.
Pau de Soto,
Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC)
Pl. Rovellat
43003 Tarragona
psoto@icac.net
Cèsar Carreras,
Prof. d’Humanitats
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
ccarreras@uoc.edu

Figura 7: Interpolació (IDRISI – Kilimanjaro) dels valors de les jerarquies dels centres actuals segons la seva importància en
la xarxa de transport (valors 1 a 9 – vegeu taula 2)
189

Bibliografia
Ca r r e r a s 1994
C. Carreras, Una reconstrucción del comercio
en cerámicas: la red de transportes en Britannia,
Barcelona.
Ca s t e l lv í 1997
G. Castellví, J. P. Comps, J. Kotarba, i A. Pezin,
Voies Romaines du Rhône à l’Ebre: Via Domitia et
Via Augusta, Documents d’Archéologie Française, 61,
Paris, 1997.
dd.aa. 2004
A. Uscatescu (ed.), Atles d’arqueologia urbana de
Catalunya, vol I. Granollers.
di C k s 1972
T. R. B. Dicks, “Network analysis and historical
geography”, Area, vol. 4, 4-9.
du p r é 1983
N. Dupré, “La Vallée de l’Ebre et les routes
transpyrénéennes antiques“, Caesarodunum, XVIII,
Tours.
es t r a d a 1987
J. Estrada, “L’itinerari dels vasos apol·linars en el
trajecte de Granollers a Tarragona”, M. Mayer, J. M.
Nolla i J. Pardo (eds.), De les estructures indígenes a
l’organització provincial romana de la Hispania citerior.
Actes de les Jornades Internacionals d’arqueologia
romana. Granollers, 201-219.
es t r a d a 1993
J. Estrada, “Granollers a l’Antiguitat”, Revista del
Vallès, Granollers, 1993.
190
gu i ta r t 1993
J. Guitart, “Un programa de fundacions urbanes a
la Hispania Citerior del principi del segle i aC.”,
La ciutat en el món romà. Actes del XIV Congrés
Internacional d’Arqueologia Clàssica 5-11/9/1993,
Tarragona, 205-213.
gu r t , ro d à 2005
J. M. Gurt i I. Rodà, “El pont del Diable. El monumento
romano dentro de la política territorial augustea”,
Archivo Español de Arqueología, 78, 147-165.
ha g g e t t 1969
P. Hagget, Network analysis in geography, Londres.
Iz q u i e r d o 1997
P. Izquierdo, “Barcino i el seu litoral: una aproximació
a les comunicacions marítimes d’època antiga a la
laietània”, Ro C a, J. (ed.): La formació del cinturó
industrial de Barcelona, BCN Biblioteca Històrica, 1,
Proa - Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997,
13-21.
law t o n 2004
B. Lawton, Various and indigenous machines. Power
generation and transport, vol. 1, Leiden.
ló p e z 1991
J. López, “Localització d’un tram de la via Tarraco-
Ilerda al Puig Cabrer”, Butlletí Arqueològic de Tarragona
V, 12, Tarragona.
lo s ta l pr o s 1992
J. Lostal Pros, Los Miliarios de la Província Tarraconense:
(conventos tarraconense, cesaraugustano, cluniense
y cartaginense), Saragossa, Institución Fernando el
Católico, 1992.

no l l a, Ca s a s 1984
J. M. Nolla i J. Casas, Carta Arqueològica de les comarques
gironines, Centre d’Investigacions Arqueològiques de
Girona, Girona.
pa d r ó 1984
J. Padró, “Les vies de comunicació romanes al
Pirineu Català”, Hannibal Pyrenaeum Transgredietur,
Puigcerdà.
pa l e t 2001
J. M. Palet, “L’organització del paisatge agrari al
Penedès i les centuriacions del territori de Tàrraco:
un estudi arqueomorfològic”, Territoris antics a la
Mediterrània i a la Cossetània oriental. Actes del Simposi
Internacional d’Arqueologia del Baix Penedès, Direcció
General del Patrimoni Cultural, Servei d’Arqueologia,
El Vendrell.
pa l l í 1985
F. Pallí, La Via Augusta en Cataluña, Universitat
Autònoma de Barcelona, Bellaterra.
pe r a 1993
J. Pera, La romanització a la Catalunya Interior. Estudi
històrico-arqueològic de Iesso i Sigarra i el seu territori,
tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.
pe r a 1998
J. Pera, “Iesso i Sigara. Aproximació a laxarxa de
comunicacions en època antiga d’aquests dos centres
romans de la Catalunya Central”, Comerç i Vies de
comunicació (1000 aC.-700 dC.). Actes del XI Col·loqui
Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Institut
d’Estudis Ceretans. Puicerdà.
pi t t s 1965
FR. Pitts, “A graph theoretical approach to historical
geography”, Professional Geographer, 15, 15-20.
pl a n a 1989
R. Plana, “Le territoire d’Empúries: Première Phase
de l’Implantation Romaine”, Documents d’Histoire
Ancienne, 15, 2, 249-281.
Ro l d á n 1975
J. M. Roldán, Itineraria Hispana. Fuentes antiguas para
el estudio de las vías romanas en la península ibérica,
Departamento de Historia Antigua, Universidad de
Valladolid / Universidad de Granada, Madrid.
ro s 2001
J. Ros, “La necròpolis de l’Oliva. Maldà (L’Urgell)”,
URTX, 14, 19-40.
so l a n a 2001
J. M. Solana, “Los caminos de Hispania hace dos mil
años recogidos en las fuentes antiguas”, Hernández
Guerra, Sagredo San Eustaquio, Solana Sáinz (eds.),
La Península Ibérica hace 2000 años. Actas del I
Congreso Internacional de Historia Antigua, Centro
Buendia, Universidad de Valladolid, Valladolid.
so l i a s 2003
J. M. Solias, Rubricatum. Roma al Baix Llobregat,
Sant Boi de Llobregat.
TIR 1997
Tabula Imperii Romani: Hoja K/J-31. Pyrénées
orientales-Baleares. Tarraco, Universitat Autònoma de
Barcelona.
us C at e s C u 2004a
A. Uscatescu, “Els origens de la Granollers romana”,
DD.AA. 2004, 37-51.
us C at e s C u 2004b
A. Uscatescu, “L’habitat a la Granollers romana i
tardoantiga”, DD.AA. 2004, 52-78.
us C at e s C u 2004c
A. Uscatescu, “Les necròpolis antigues de Granollers”,
DD.AA. 2004, 79-94.
191

Núria Rafel Fontanals
Esculapi, l’errant. Els béns del Museu
d’Arqueologia de Catalunya durant la
guerra de 1936-1939
Em sembla impossible anomenar
tots els indrets en què he estat,
però l’únic pel que em deleixo,
la meva pàtria, aquest no l’he trobat!
R. wa g n e r; L’holandès errant,
Acte primer, Segona escena
Durant la guerra espanyola de 1936-1939 el govern de l’Estat i
el de la Generalitat de Catalunya posaren en marxa una sèrie de
mesures per tal de protegir el patrimoni cultural públic i privat.
Bona part dels béns mobles custodiats pel Museu d’Arqueologia
de Catalunya foren evacuats a Agullana, primer, i a Ginebra més
tard, fet aquest darrer que havia caigut en un oblit que aquest
article vol reparar.
Paraules clau: patrimoni cultural, protecció, Catalunya, guerra
civil.
1 El propòsit d’aquest article 2 és contribuir al coneixement
de la tasca de protecció del patrimoni
arqueològic català durant la guerra espanyola de 1936-
1939, particularment en allò que fa referència als fons
de la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de
Catalunya. Tot i que qui en fou director després de la
guerra, Martín Almagro Basch, en donà una notícia
succinta en els dos primers números de la revista Ampurias
—corresponents als anys 1939 i 1940—, aquest
petit però significatiu episodi roman oblidat i mancat
d’un estudi aprofundit. Així, en commemorar-se els
1. http://opera.strandford.edu/Wagner/Hollander/libretto.html
2. Agraïm a les següents persones i institucions l’ajuda
que ens han proporcionat: Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu
de l’Instituto del Patrimonio Histórico Español, Arxiu de la
Corona d’Aragó, Arxiu del Museu d’Arqueologia de Catalunya,
Arxiu-dipòsit de Cervera, Isabel Alberich, Socorro Prous, José
del Río Mons, J. Massó, J. Alvarez Lopera.
Unmöglich dünkt mich, dass ich nenne
die Länder alle, die ich fand:
das eine nur, nach dem ich brenne,
ich find’es nicht, mein Heimatland!
R. wa g n e r; Der Fliegende Holländer,
Erster Aufzug, Szene 2 1
Pàgs. 193-202
During the Spanish war (1936-1939) the government of the
Republic and the autonomous government of Catalonia (Generalitat
de Catalunya) made a great effort to adopt mesures to protect
Cultural Heritage, both public and private one. A great part of the
cultural properties in the custody of the Museu d’Arqueologia de
Catalunya —the national archaeological museum of Catalonia— were
evacuated to the little village of Agullana and, later, to Geneva. This
fact has fallen into oblivion. The aim of the articles is to save that
historical episode from this oblivions.
Key words: Heritage protection, cultural properties, Catalonia,
civil war.
cinquanta anys de la inauguració del Museu, aquest
organitzà una exposició sobre “Pere Bosch Gimpera i
el Museu Arqueològic de Barcelona. 50 Aniversari” i
edità el corresponent catàleg on s’afirma que “… les
col·leccions arqueològiques, després d’una llarga etapa
al llarg de la qual es protegiren en diversos indrets
del propi edifici, foren finalment col·locades en caixes
i iniciaren, per ordres expresses d’en Bosch, un llarg
pelegrinatge en camions de la Conselleria de Cultura:
primer a Sant Pere de Galligants i més tard, al Mas
Perxes d’Agullana i a Darnius, on restaren al costat
d’altres tresors del patrimoni català fins a l’ocupació
de tot Catalunya que retornaren a Barcelona” (ro v i r a
i po r t 1986, 35) (la cursiva és nostra). 3
3. Molt possiblement l’origen de l’error es troba en un informe
de Serra Ràfols, emès després de l’ocupació de Barcelona
a petició del Servicio de Recuperación Artística i lliurat al seu
193

Les línies que segueixen volen cridar l’atenció sobre
aquest esdeveniment, explicar les línies generals del
seu desenvolupament i posar-ne de relleu la importància,
tant des del punt de vista de la història de
l’arqueologia catalana com des del de l’aplicació de
les recomanacions per a la protecció del patrimoni
en cas de conflicte bèl·lic per part de la Generalitat
de Catalunya i el Govern de la República. D’altra
banda, l’epopeia del nostre patrimoni arqueològic,
tot i que és petita, representa una mirada amb lent
d’augment a un detall d’un fresc molt més gran: la
tràgica desfeta de la Segona República Espanyola.
Vingut a Catalunya des de la Mediterrània oriental,
el grec Esculapi, la peça més simbòlica del patrimoni
arqueològic català, juntament amb una important
quantitat de les peces més significatives del nostre
passat, emprengué, el febrer de 1939, un breu però
llunyà exili, acompanyant així, sota les bombes de
l’aviació al servei del govern de Burgos, la munió de
catalans que hagueren de seguir aquest camí.
Les línies generals de la política de
protecció del patrimoni espanyol i
català durant la guerra
La política de protecció del patrimoni artístic i
cultural del govern de la República i del Govern
de la Generalitat se centrà en la salvaguarda tant
de les col·leccions públiques com privades. Ambdós
es constitueixen en dipositaris tant dels materials
decomissats per protegir-los del saqueig i la guerra,
com dels que els mateixos propietaris deixaven en
dipòsits als governs perquè els protegissin. En el
cas català, inicialment els objectes provinents de
col·leccions es dipositaven als grans museus; no
obstant això, a mesura que la guerra es perllongà
i les seves circumstàncies es van anar tornant cada
cop més adverses per al govern legalment establert,
creixia la preocupació de la Generalitat pel destí del
patrimoni i es començaren a habilitar dipòsits fora
de Barcelona, en indrets que per raons estratègiques
es consideraven més segurs, i a traslladar-hi la part
més valuosa del patrimoni públic i privat.
Però tant el govern de la República com el govern
de la Generalitat de Catalunya tenien una profunda
preocupació per les obres mestres del patrimoni
espanyol i català. En el cas de la República, aquesta
temença se centrava fonamentalment en la gran
pinacoteca del Prado. Enmig de les difícils circumstàncies
i del debat tècnic sobre la conveniència o
no de traslladar les obres, el govern de la República
decidí evacuar-les de Madrid i que l’acompanyessin en
el seu pelegrinatge. El 26 d’agost de 1936 començaren
els bombardeigs sobre la capital d’Espanya, el 5 de
novembre es donà ordre d’iniciar el trasllat de les
obres a València i emmagatzemar-les a les Torres de
Serrano i el Col·legi del Patriarca. El dia 16 d’aquest
mateix mes el Museo del Prado i els edificis propers
delegat a principis de febrer de 1939. Serra Ràfols hi posa per
escrit el que sap sobre la situació del patrimoni arqueològic
català. Fa referència al trasllat de materials a Agullana, però
no a Ginebra, probablement per desconeixement d’aquest darrer
fet, que —com veurem— no es decidí fins l’últim moment
(se r r a rà F o l s 1939).
194
foren bombardejats, fet que provocà que s’activés
l’evacuació. Davant l’avenç de les tropes rebels cap al
Mediterrani, l’octubre de 1937, el govern de la República
es traslladà a Catalunya i, cinc mesos després,
ordenà el trasllat dels béns mobles dipositats a València.
Amb la caiguda de Catalunya, el febrer de 1939
el llarg viatge del patrimoni espanyol continuà, sota
custòdia del Comitè Internacional per al Salvament
dels Tresors d’Art Espanyols, fins a Ginebra, on quedà
dipositat al Palau de la Societat de Nacions. 4
Tal com expressà en la seva “Carta a Ángel Ossorio”
Azaña, dolorosament amoïnat per la sort del
patrimoni, sempre fou partidari de la sortida ordenada
de la part més valuosa del patrimoni artístic moble
espanyol a l’estranger mitjançant l’organització d’exposicions
a l’exterior perquè creia que tard o d’hora
el patrimoni hauria de viatjar i, d’aquesta forma, ho
faria en condicions. 5
Els fets li donaren parcialment
la raó, i durant els últims dies de la guerra calgué
fer una improvisació que hauria pogut ser fatal.
L’evacuació, sota les bombes de la Legió Cóndor,
l’Aviació Legionària Italiana, la Brigada Aèria Hispana
i la Regió Aèria de Levante, que no varen cessar,
tot i que el govern de Burgos estava perfectament
informat de les vicissituds i l’itinerari del patrimoni
espanyol6 i, malgrat els esforços del pintor Sert per
aturar-los, fou un episodi organitzat a la desesperada
que posà el patrimoni en greu perill i que només
va poder ser culminat per la dedicació —que, sense
ànim d’exagerar, es pot qualificar d’heroica7 — de tots
aquells que hi participaren.
4. Les obres de referència fonamentals amb relació a
aquesta qüestió són, a banda de les publicacions governamentals
de l’època (Junta 1938a i 1938b; Protección 1937; Le sauvetage
1937), álva r e z lo p e r a 1982 i Co l o r a d o 1991, la primera examina
detingudament la política de béns culturals de la República en
el període de la guerra i la segona se centra fonamentalment
en l’evacuació de les obres a Ginebra i el retorn, ja sota el
govern franquista.
5. Sobre la seva estada al castell de Peralada diu: “El
castillo estaba intacto, atestado de obras de arte, de Mateu y
del Estado. Yo no vivía, pensando que todo aquello iba a arder”
(az a ñ a 2000, 1261) i explica: “Debajo de nuestro comedor estaban
los Velázquez. En un edificio anejo, otro gran depósito. Cada vez
que bombardeaban las cercanías me deseperaba. Temí que mi
destino me hubiera traído a ver el museo hecho una hoguera:
Era más de cuanto podía soportarse.” Narrant una entrevista
amb Negrín, explica que li va dir: “El Museo del Prado es más
importante para España que la República y la monarquía juntas”
(ibidem, 1271). D’altra banda, es lamenta amargament que no
s’hagués seguit el seu parer de treure les obres del país abans,
quan s’hagués pogut fer en millors condicions. En el curs del
conflicte, ell defensà que el millor era treure el patrimoni del
país mitjançant l’organització de grans exposicions a l’estranger
(ibidem 1271).
6. El govern de Burgos tenia informació provinent de
diverses fonts, entre les quals Sert, Quiñones de León (agent
del govern de Burgos a París) i Joaquim Folch i Torres, director
del Museu d’Art de Catalunya, que passava informació
al govern franquista (el 6 de juny de 1938 el subsecretari del
Ministerio de Asuntos Exteriores tramet un informe al coronel
cap del SIPM informant-lo sobre els dipòsits de béns patrimonials
a Catalunya i demanant que s’actui amb discreció perquè
no separin Folch i Torres del seu càrrec, Arxiu del MAE R.
1383/9, reproduït a Co l o r a d o 1988, II, 9, document 6).
7. Aspecte ben apreciable en la bibliografia sobre el tema
i, de manera més gràfica, en el magnífic documental realitzat
sobre aquest episodi de la història d’Espanya: “Las cajas españolas”,
2004, guió i direcció d’Alberto Porlan, producció i
fotografia de José del Río Mons, productora Drop a Star.

Fig. 1. L’entrada del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Barcelona.
Visita del president de la Generalitat, Lluís Companys, amb A.
Ossorio y Gallardo (2 d’abril de 1936). J. M. Sagarra, repòrter.
Còpia paper Arxiu MAC.
Des de ben aviat la Generalitat inicià una política
—que resultà en bona part fracassada— amb relació
a les obres considerades més valuoses del patrimoni
cultural català adreçada a dipositar-les fora de l’Estat
espanyol. 8 Resultat d’això fou l’organització, d’acord
amb el govern francès, d’una exposició sobre art
medieval català al Jeu de Paume de Paris el 1937
(“Art Catalan du xe au x ve siècle”). Les obres varen
ser traslladades en concloure l’exposició al castell de
Maisons-Laffite, on varen romandre fins la fi de la
contesa bèl·lica. 9 No obstant això, altres intents, com
el d’enviar en dipòsit més obres a França, cosa per
a la qual s’havia elaborat un pla per fer sortir tres
camions per dia durant un mes (noranta camions),
varen resultar frustats per falta d’enteniment amb el
8. En aquest sentit, la Generalitat va intentar adoptar
una línia més previsora (lo p e r a 1982, II, 31), que consistia a
treure patrimoni del país mitjançant l’organització d’exposicions
a l‘exterior. Tanmateix, tret de l’exposició sobre art medieval
català de 1937, la resta de previsions en aquest sentit no varen
reeixir a causa de diversos entrebancs, entre els quals la manca
d’una entesa suficient amb el govern de l’Estat.
9. A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva la relació
de les obres exposades, l’expedient de preparació de l’exposició
i l’expedient de trasllat del Jeu de Paume al castell Maisons-
Laffite (ANC, Fons Generalitat de Catalunya (Segona República),
7592, 7596, 7597).
govern de la República (pi i Su n y e r 1975, 549-552),
tot i que la qüestió estava avançada i havia estat
ja objecte d’una interpelació al Congrés de Diputats
francès (álva r e z lo p e r a 1982, I, 145 i n. 26). Cal dir,
no obstant això, que, com veurem més endavant, els
tècnics de la Generalitat veien també amb temor els
possibles efectes adversos dels trasllats sobre les obres
i, en general, els problemes polítics que poguessin
sorgir a l’hora de ser restituïdes. En aquest mateix
sentit, l’estiu de 1938, la Generalitat plantejà organitzar
una altra exposició als Cloisters del MOMA amb
motiu de l’Exposició Internacional de Nova York, cosa
a la qual es va oposar el govern de la República (pi
i su n y e r 1975, 552), fet que provocà la intensificació
del trasllat d’obres a dipòsits del territori català. 10
El patrimoni del Museu d’Arqueologia
de Catalunya 11 (figura 1)
Mesures de protecció del govern de la
Generalitat
A l’inici de la guerra es prenen una sèrie de
mesures per protegir el material exposat, com ara
buidar les vitrines, encaixar el material arqueològic
i guardar-lo en els indrets que es consideraren més
segurs de l’edifici. Les peces que pel seu gran format
eren difícils de moure varen ser protegides in situ
amb sacs de sorra (The archaeology, 3). Les caixes
s’emmagatzemaren a l’interior d’un columbari romà,
annex a l’anomenada sala Funerària Romana, a l’interior
de la reconstrucció d’un altre sepulcre romà en
forma de torre o casa situat en una sala annexa a
la sala Funerària esmentada i a l’interior d’un tercer
sepulcre romà en forma d’ara, a la mateixa sala Funerària.
Tots tres estaven al costat de parets mestres
de l’edifici. El gran mosaic del circ de Barcelona i el
mosaic de les Tres Gràcies varen ser protegits mitjançant
la construcció d’un mur de totxanes (se r r a
rà F o l s 1939, 1-2). La important biblioteca del museu
fou també encaixada i guardada a la planta baixa i
l’arxiu fotogràfic (integrat per més de 9.000 clixés)
fou també embalat (al M a g r o Ba s C h 1940, 221).
D’altra banda, segons explica P. Bosch, en una
data indeterminada (en tot cas, anterior a l’agost de
10. La part que es va poder recollir de tot allò que es considerava
més valuós dels arxius històrics es portà a Viladrau
(álva r e z lo p e r a 1982, II, 31), altres materials d’arxiu es portaren
al monestir de Pedralbes (pi i su n y e r 1975, 553). El gruix del
patrimoni cultural moble es portà als dipòsits d’Olot (església
de Sant Esteve), Bescanó (Mas Can Pol), Darnius (Can Descals)
i Agullana (Mas Perxes) (álva r e z lo p e r a 1982, 31; Co l o r a d o
1988 I, 73-75 i n. 56; pi i su n y e r 1975, 592, 605 i ss.).
11. La decisió de fundar el Museu d’Arqueologia de Catalunya
es prengué el 1932 (se rv e i 1937, 17). S’instal·là al peu de la
muntanya de Montjuïc, a l’edifici projectat per R. Duran i
Reynals i Pelai Martínez i construït amb motiu de l’exposició
universal de 1929, durant la qual estigué dedicat a Palau de
les Arts Gràfiques. S’encarregaren les obres d’habilitació a Josep
Gudiol Cunill i s’inaugurà el 1935, amb tots els seus serveis en
funcionament, tot i que encara no estaven adequades totes les
sales de l’exposició permanent (figura 1). En inaugurar-se, el
museu comptava amb divuit sales instal·lades que integraven
els discursos museogràfics referits a Balears, Empúries i a
l’arqueologia romana i paleocristiana (se rv e i 1937, 18).
195

1937, quan el museu fou visitat per Sir F. Kenyon) 12
fou construït un refugi antiaeri per albergar peces
valuoses del museu i per a ús dels conservadors del
museu les cases dels quals havien estat destruïdes
(The archaeology, nota I; Bo s C h gi M p e r a 1980, 194). El
refugi s’habilità obrint una portella a la sala Empúries
(avui sala d’Exposicions Temporals) i excavant cap a
la muntanya (al M a g r o Ba s C h 1940, 216).
El fet que a partir de finals de 1937 es comencessin
a emplaçar dipòsits de material divers i parcs de camions
en els edificis de l’Exposició Universal va convertir
la muntanya en un possible objectiu militar. L’antic
palau de l’Agricultura (després Mercat de les Flors,
avui seu del Teatre Lliure), situat davant per davant
del museu, fou un d’aquests dipòsits. Efectivament,
amb els bombardeigs de Barcelona de principis de
1938, la zona en resultà afectada i caigué una bomba
prop del museu (The archaeology, 3), fet que motivà
l’adopció de noves mesures de protecció consistents
en l’evacuació de part dels materials arqueològics
—aquells que es consideraren més valuosos— al mas
Perxés d’Agullana (The archaeology, 3; J. de C. se r r a
rà F o l s, 2-3), que estava sota la custòdia de Joan
Subies. 13 El material es va inventariar i encaixar de
forma més acurada que el primer cop, atès que ja
no es tractava d’un moviment dins l’edifici, sinó que
havia de viatjar fins la frontera. Sembla que, en total,
sortiren del museu unes dues-centes caixes de gran
format (al M a g r o Ba s C h 1940, 216).
En aquestes caixes s’hi embalaren no solament
materials del fons del museu sinó també altres materials
aliens a les seves col·leccions que hi havien
estat ingressats per raó de les mesures de protecció
del patrimoni adoptades pel govern de la Generalitat.
Aquests altres materials provenien de decomissos
cautelars o dipòsits realitzats pels seus propietaris
amb la finalitat de protegir els elements patrimonials
que els integraven. 14 Aquests dipòsits es distribuïren
entre el Museu d’Art, ben aviat traslladat a Olot, i
el d’Arqueologia, segons el seu caràcter. Tanmateix,
alguns cops, per la pressió de les circumstàncies es
produeixen excepcions a aquesta norma. Així mateix,
a vegades les notícies sobre aquest repartiment són
confuses. Entre aquests materials sabem que ingressaren
al Museu d’Arqueologia de Catalunya els materials
prehistòrics de la col·lecció Garcia Faria, els vasos
ibèrics de plata provinents de Tivissa de la col·lecció
Simon, els vasos grecs de la col·lecció Cazurro, el cap
romà de bronze del palau Güell, el sarcòfag de la
12. La preocupació internacional per la situació del patrimoni
espanyol, avivada per la propaganda franquista, va motivar
que el Govern de la República invités tècnics internacionals a
Espanya per tal que poguessin apreciar l’esforç que s’estava
fent per a la seva protecció. A tal fi, l’agost de 1937 visiten
Espanya James G. Mann, conservador de la Wallace Collection,
i Sir Frederic Kenyon, exdirector del British Museum. Kenyon
i Bosch Gimpera visitaren Azaña el dia 16 d’agost (Az a ñ a 2000,
1096-1097).
13. Tarragona sofrí també bombardeigs importants el desembre
de 1937 i el febrer de 1938. Aquests darrers afectaren
la zona de la Tabacalera, on s’ubicaven la necròpolis i el Museu
Paleocristià, cosa que creà una certa preocupació (Ma s s ó 2004,
265-267).
14. A l’Arxiu Nacional de Catalunya (Generalitat de Catalunya-
Segona República, 7599) es conserven les fitxes de les peces
dipositades per a la seva custòdia.
196
col·lecció Amatller, 15 un mil·liari i capitells visigòtics
del museu del Seminari Eclesiàstic de Barcelona, els
vidres romans de la col·lecció Macaya i entalladures,
objectes orientals, terracuites i vasos grecs, esteles
gregues, escultures romanes i objectes prehistòrics
mallorquins de les col·leccions Mateu de Barcelona
i de Campins. Sembla que, a més, ingressaren materials
de vàries esglésies de Barcelona: Santa Maria
del Mar, la Mercè, la catedral, Sant Just i Sant Felip
Neri (se r r a rà F o l s 1939, 3). Com tindrem ocasió de
veure, alguns d’aquests materials també foren evacuats;
amb seguretat, part de les col·leccions Garcia
Faria, Mateu, el bust del palau Güell i el sarcòfag
de la col·lecció Amatller (The archaeology, 2; Servei,
1937, 18). 16
El govern de la Generalitat, com a part del seu pla
de protecció del patrimoni, habilità progressivament
una sèrie de dipòsits, en indrets considerats més segurs
que les grans ciutats on es concentrava el gruix
del patrimoni. Un dels primers i més importants fou
l’església de Sant Esteve d’Olot, on s’emmagatzemaren
les obres evacuades del Museu d’Art de Catalunya i
que fou, de llarg, el més important quant a la qualitat
d’obres que s’hi traslladaren. Posteriorment, es condicionaren
altres dipòsits en llocs rurals més pròxims
a la frontera i que eren considerats estratègicament
més segurs que Olot i s’hi traslladaren obres provinents
de Barcelona i altres indrets i part de les que
estaven al dipòsit d’Olot, ciutat que es considerava
que havia deixat de ser segura, després de la caiguda
del front d’Aragó i la conversió del territori català en
camp d’operacions militars (pi i su n y e r 1975, 551).
Així doncs, es prepararen nous dipòsits al mas Pol
de Bescanó, a can Perxés d’Agullana i a can Descals
de Darnius 17 (figura 2).
Unes dues-centes caixes que contenien materials
arqueològics i l’arxiu del Museu d’Arqueologia
de Catalunya foren enviades al dipòsit habilitat al
15. Tot i que Bosch Gimpera (The archaeology, 2) afirma
que també hi ingressaren els vidres romans d’aquesta col·lecció,
en realitat, creiem que foren dipositats al Museu d’Art, com
més exactament indica se r r a rà F o l s (1939: 3).
16. Pel que fa a la col·lecció Mateu les fonts divergeixen.
A la Memòria del Servei (se rv e i 1937, 18) se cita com a material
d’aquesta col·lecció ingressat al Museu només “l’escultura
clàssica, les terrecuites gregues i altres materials”. Sabem,
d’altra banda, que la col·lecció Mateu anà a Ginebra perquè
—com veurem— Mateu, i d’altres col·leccionistes es presentaren
davant la Societat de Nacions perquè els fossin restituïdes les
col·leccions, cosa que aquesta es negà a fer (Co l o r a d o 1986: I,
351 i ss.) i també hi anaren el sarcòfag Amatller, que figura en
l’inventari fet sota els auspicis del Comitè Internacional per al
Salvament dels Tresors d’Art Espanyols, de què parlarem més
endavant.
17. Amb relació als dipòsits que s’habilitaren vegeu: pi i
su n y e r 1975, capítols 50-59; álva r e z lo p e r a 1982, II, 30-32;
Co l o r a d o 1988, I, 74-75. Aquests darrers autors treuen aquesta
informació de l’article de Neil MacLaren, publicat al Times del
3 de març de 1939, “Spanish Art Salvage —from Catalonia to
Geneva— adventures by lorry” (Co l o r a d o 1988, I, 75, n. 56;
álva r e z lo p e r a 1982, 30, n. 185, 33 i n. 196). Pel que fa al
patrimoni sota custòdia de la República, un cop traslladat ja
el govern a Catalunya i davant del temor que l’avenç militar
franquista cap al Mediterrani tallés la comunicació entre València
i Catalunya, el març de 1938 es començà a traslladar
el patrimoni dipositat a València a diversos dipòsits catalans:
el castell de Sant Ferran de Figueres, la mina de talc de La
Vajol i el castell de Peralada.

Fig 2. Mapa amb les localitats on s’habilitaren els dipòsits del Govern de la República i del Govern de la Generalitat citats en el text, així com
les localitats franceses des d’on s’evacuà el patrimoni a Ginebra.
mas Perxés d’Agullana (pi i su n y e r 1975, 592; The
archaeology, 3; se r r a rà F o l s 1939, 3), juntament amb
l’arxiu fotogràfic (al M a g r o Ba s C h 1940, 221) i amb
“la major part de les col·leccions arqueològiques de
Tarragona, Girona i Solsona” (The archaeology, 3), tot
i que aquest darrer cas resulta dubtós. 18 Restaren, no
obstant això, al museu les caixes que contenien el
fons de la biblioteca (al M a g r o Ba s C h II, 219-220).
Tot i que —com ja hem explicat— el govern de
la Generalitat de Catalunya mirà de treure del país
els béns mobles més rellevants del patrimoni català
durant el desenvolupament de la guerra, no deixava
d’estar amoïnat pels perills que els canvis en la
situació internacional i els mateixos trasllats podien
provocar. Els seus tècnics —igual que els del govern
de la República— temien els danys materials que
els trasllats podien causar a les obres, com posa de
manifest Pere Coromines en una carta adreçada a V.
Gassol, conseller de Cultura, poc després de l’exposició
d’art català al Jeu de Paume de París, on es mostra
contrari a portar l’exposició esmentada a Brussel·les i
Londres per por que les obres sofreixin danys, citant
un article a la revista Mouseion i on crida l’atenció
“sobre els possibles perills de retenció que pogués dur
un canvi en la situació política internacional” (carta
del comissari). Cal tenir en compte, d’altra banda, que
18. Pel que fa a Solsona, Serra Ràfols (1939, 4 i 6) afirma
que els materials arqueològics no s’arribaren a evacuar.
Aquest mateix autor indica que el cap de Bacus del Museu
de Tarragona es portà a Sant Pere de Galligants i la resta de
material evacuat de Tarragona anà a Agullana. Els materials del
Museu Arqueològic de Tarragona que no sortiren de la ciutat
es varen guardar als baixos del palau Episcopal i l’Ajuntament
(Id., 6). Bosch Gimpera cita explícitament entre el material de
Tarragona evacuat els sarcòfags cristians, que foren dipositats
a Bescanó (The archaeology, 3).
en aquells moments les recomanacions de l’Oficina
Internacional de Museus per a la protecció del patrimoni
en cas de guerra —que poc després i en bona
part en base a l’experiència de la guerra espanyola
foren reconsiderades— 19 no aconsellaven l’evacuació
total; ben al contrari, s’inclinaven per l’adopció de
mesures de protecció in situ (Racommandations de
l’Office International des Musées pour la protection de
monuments et oeuvres d’art en temps de guerre, 1934)
Finalment, atesos els fracassos dels intents del
govern de la Generalitat per expatriar béns mobles
patrimonials, el desenvolupament dels esdeveniments
bèl·lics espanyols que afegia cada cop més perill als
trasllats i la inestable situació política europea, es
decidí que el més segur era no moure’ls més (pi i
su n y e r 1975, 605-606); és a dir, que romanguessin
als dipòsits especials ja habilitats.
La guerra seguia el seu curs inexorable. Amb la
caiguda del front d’Aragó i el trencament del front
del Segre el 23 de desembre de 1938 s’iniciava l’ofensiva
final sobre Catalunya. El 15 de gener de 1939
les tropes del govern de Burgos ocupen Tarragona,
el dia 22 del mateix mes se celebra el darrer Consell
de Ministres del govern Negrín a Barcelona i el
dia següent Negrín ordena evacuar els organismes
oficials a Girona. El govern de l’Estat fixa la seva
residència a Figueres i a última hora d’aquest mateix
dia Companys abandona també Barcelona, que és
ocupada el 26.
19. L’experiència de l’evacuació dels “Trésors d’Art Espagnols”
i de la II Guerra Mundial dóna com a resultat la Convenció
de La Haya (14 de maig de 1954) que, en els seus articles 12,
13 i en el capítol III, disposa les mesures per al trasport tant
interior com internacional de peces (Co n v e n C i ó 1954).
197

Mentrestant, entre finals de desembre de 1938 i el
29 de gener de 1939 quedava constituït, per iniciativa
de Josep M. Sert, el Comitè Internacional per al
Salvament dels Tresors d’Art Espanyols, integrat per
representants de diversos museus europeus i amb la
garantia personal del secretari general de la Societat
de Nacions 20 (Co l o r a d o 1991, 69-93).
Els dies 15 i 16 de gener de 1939, pocs dies abans,
doncs, de l’evacuació dels governs de l’Estat i de la
Generalitat, el president Companys rebé sengles oficis
del president del Consell de Ministres del govern de
la República, doctor Negrín, en què li comunicava,
d’una banda, l’ordre del ministre d’Hisenda designant
vicepresident i vocal de la Junta Central del Tesoro
Artístico, respectivament, Timoteo Pérez Rubio i
Cándido Bolívar i, de l’altra, disposant que aquests
—juntament amb dos membres designats per la Generalitat—
constituïssin una comissió per informar el
govern de la República sobre les mesures que calia
prendre amb relació al patrimoni català. El dia 17
Companys respon que es nomena a tal fi el subsecretari
del Departament de Cultura, Ramon Frontera, i el cap
del Servei de Museus, Joan Subies. Fa constar que
les circumstàncies aconsellen una acció concertada,
però que, tanmateix, les instruccions vulneren l’Estatut
(pi i su n y e r 1975, 606). En el si de l’esmentada
comissió els representants de la Generalitat, seguint
les instruccions del conseller de Cultura, Carles Pi
i Sunyer, defensen l’opció de deixar el patrimoni
als llocs on era dipositat en aquell moment, però
els representants del govern de la República —que
inicialment semblaven estar-hi d’acord— decidiren
traslladar a Ginebra el patrimoni català dipositat a
Agullana i Darnius (pi i su n y e r 1975, 589 i 606).
L’evacuació a Ginebra
En un marc que ja era de desfeta total, el mas
Perxés d’Agullana —tal com estava previst en el pla
d’evacuació de la Generalitat— es convertí a partir
del 23 de gener en seu del Departament de Cultura i
residència del grup d’intel·lectuals prèviament acordat
(pi i Su n y e r 1975, 595). No obstant això, les circumstàncies
desbordaven qualsevol previsió i el mas Perxés,
a més de dipòsit d’obres del patrimoni dipositat
als museus d’Arqueologia i d’Art de Catalunya i seu
del Departament de Cultura, es convertí en refugi
improvisat d’un gran nombre de persones, entre les
20. Els membres del Comitè eren: D. David-Weill (president
del Conseil des Musées Nationaux du Palais du Louvre), Jacques
Jaujard (subdirector dels Musées Nationaux), Henri Verne (director
dels Musées Nationaux i del Musée du Louvre), Gabriel
Cognac (vicepresident del Conseil des Musées Nationaux), Albert
Sancholle Henraux (president de la Société des Amis du Louvre),
Sir Evan Charteris (president del Board of Trustees of the Tate
Gallery), Lord Joseph Duveen (membre dels Trustees of the
Wallace Collection i la National Portrait Gallery), Paul Lachenal
(president de la Société des Musées de Gèneve), Schmidt Daegener
(director del Rijsmuseum d’Amsterdam), H, Carton de
Wiart (president del Comité de Patronage des Musées Royaux
des Deaux-Arts de Bèlgica), Georges Blumenthal (president del
Board of Trustees of the Metropolitan Museum of Art of New
York). Neil MacLaren tingué un paper molt rellevant en les
tasques del comitè com a comissionat dels museus britànics
presents en el mateix i fou, de fet, juntament amb Jaujard,
qui actuà en terreny de l’Estat espanyol.
198
quals, a part del grup d’intel·lectuals, el president de
la Generalitat, el lehendakari del Govern Basc i un
nombrós grup de diputats del Parlament de Catalunya
(pi i su n y e r 1975, 592-296; ar r i e n i gi o g a n a 2000,
464-465). A Agullana, localitat on, a més, residia el
Cuartel General i el general Rojo, s’habilità un camí
apte per a camions, per tal de tenir preparat un pas
fronterer que anava a Les Illes (França). Fou aquest
pas el que utilitzaren el president de la República,
Manuel Azaña (que s’estava a la Vajol), el del Govern
Basc, J. A de. Aguirre, i el de la Generalitat
de Catalunya, Lluís Companys, per abandonar per
sempre Espanya la matinada del dia 5 de febrer de
1939. Només tornaria Companys per a ser empresonat
i afosellat.
El grup d’intel·lectuals arribà al mas Perxés el
dia 26 de febrer, el 28 arriba Pi i Sunyer. El dia 30,
provinent del mas Descals de Darnius, Companys i
el 4 de febrer, dia que caigué Girona, Aguirre, amb
Irujo i Jáuregui.
Al mateix temps, el dia 2 de febrer s’iniciaren les
converses entre els representants de l’Estat espanyol
i els del Comitè Internacional per a la Conservació
dels Tresors d’Art Espanyols que culminaren en la
dramàtica signatura, la tarda del dia 3, al pati d’armes
del castell de Sant Ferran de Figueres, on residia
el govern de la República, de l’anomenat “Acord de
Figueres” (álva r e z lo p e r a 1982, 33; Co l o r a d o 1991,
113-124). Aquest disposava el trasllat del patrimoni
a Ginebra i determinava que l’Estat francès posaria
a disposició de l’espanyol setanta-cinc camions per
creuar la frontera (punt 1 de l’Acord), que quan
arribessin els béns a Ginebra se’n faria un inventari
que signarien el delegat espanyol i el del Comitè
Internacional, que no es lliurarien les obres a ningú
més que al govern d’Espanya “pour rester le bien
commun de la Nation espagnole” i que el Govern de
la República “veut affirmer sa volonté qu’en aucun
cas ne puisse être limités la proprieté des oeuvres, ni
leur possession par la nation espagnole quan la paix
serà rétablie” (punt 9 de l’Acord). 21
El govern francès no va respectar el seu compromís
i les autoritats espanyoles es veieren obligades
a improvisar el trasllat enmig de la diàspora de la
població, amb l’enemic a pocs quilòmetres i sotmesos
a constants bombardeigs (tot i que, com ja hem
explicat, el govern de Burgos estava perfectament
informat de tots els extrems de l’operació). El dia 4
s’evacuaren els primers camions pel Pertús i entre
aquest dia i el següent en passaren vint-i-nou provinents
de la Vajol, Peralada i Figueres; els dies 8 i
9, quaranta-dos més provinents d’Agullana, Darnius i
Peralada. El dia 9, quan el Pertús era ja impracticable,
s’evacuaren per la costa cap a Cerbère nou camions
més. Un més, el darrer, passà per Agullana-Les Illes
(Co l o r a d o 1991, 147-182; álva r e z lo p e r a 1982, II,
35-36). El dia 10 l’exèrcit de Franco controlava tots
els passos fronterers.
21. Signat el 3 de març de 1939 per Alvarez del Vayo
i Jaujard, se’n conserven diferents còpies a diversos arxius.
Co l o r a d o 1988, II, 38-39, document 21, reprodueix l’exemplar
que es conserva a l’Arxiu de la Societat de Nacions (33-46:
513/37227/36929) i Co l o r a d o 1991, 128-130, l’exemplar conservat
a l’Arxiu des Musées Nationaux au Louvre.

En aquelles circumstàncies tan adverses no es va
poder traslladar la totalitat del patrimoni català i
espanyol que estava previst. Moltes obres catalanes
restaren en els dipòsits, custodiades per mossos
d’esquadra i sota la responsabilitat de Joan Subies,
cap de Museus, que tenia la instrucció de lliurar-les
a l’exèrcit ocupant; no obstant això, sabem que el
dipòsit d’Agullana, del qual sortiren vint camions
el 8 de febrer —el mateix dia que el doctor Negrín
abandonava Espanya pel Pertús—, va ser completament
evacuat (álva r e z lo p e r a 1982, II, 35 i n. 209).
En total passaren la frontera 1.868 embalums (entre
caixes i obres de gran format sense encaixar), unes
150 Tm., que foren traslladades a l’estació de Ceret
des del Voló (Le Boulou) i el castell de Saint-Jean-
Pla-de-Cors, on s’havien anat acumulant, i d’allí, en
un comboi ferroviari especial integrat per vint-i-dos
vagons, s’expediren a l’estació ginebrina de Cornavin,
on arribaren el dia 13 de febrer (álva r e z lo p e r a
1982, II, 35; Co l o r a d o 1991, 189-191). Entre el 14 i
el 17 els béns foren descarregats i emmagatzemats
als soterranis de l’edifici de l’Assemblea i al primer
pis de l’edifici de la biblioteca, ambdós al palau de
la Societat de Nacions a Ginebra.
El retorn
Tot i que les tropes franquistes no entraren a
Madrid fins al 28 de març i a Alacant fins al 31 del
mateix mes i que la fi oficial de la guerra es produí
l’1 d’abril, durant tot el mes de març el govern de
Burgos exerceix una enorme pressió sobre el Comitè
Internacional i sobre el secretari general de les Nacions
Unides, Avenol, per a aconseguir el retorn del “Tesoro”.
Foren justament els dubtes jurídics de la Societat
de Nacions sobre si la guerra havia finalitzat o no
allò que fonamentà la seva negativa a retornar els
béns, fet que acabà d’exasperar el govern franquista,
políticament oposat a la Societat de Nacions, de la
qual es va retirar el 8 de maig de 1939. 22
Aquestes pressions, que s’exerciren a través de
diversos mitjans (Co l o r a d o 1991, 193 i ss.), no foren
les úniques: alguns col·leccionistes privats, com Mateu
23 o Cambó, es personaren a títol privat al mes
de març davant la Societat de Nacions per reclamar
la devolució dels seus béns (Co l o r a d o 1991, 237 i
ss.), cosa a la qual aquesta es negà emparant-se en
22. Com a conseqüència d’aquesta actitud política del
govern franquista, aquest es va negar a negociar directament
amb Avenol, secretari general de la Societat de Nacions i encomanà
les negociacions a Eugeni d’Ors com a Jefe Nacional
de Bellas Artes, a Josep Lluís Sert, en qualitat de tècnic, i a
Teixidor, cap de Relacions Culturals del Ministerio de Asuntos
Exteriores; aquests, a més, no tenien autorització per actuar
en nom del govern sinó en qualitat de mandataris dels museus
i propietaris dels béns (Co l o r a d o 1991, 205). D’altra banda, el
govern de Burgos, d’acord amb Lachenal, féu traslladar les
obres que havien de restar a Ginebra per a l’exposició d’una
selecció d’obres del “Tesoro” des del palau de la Societat de
Nacions, on eren dipositades, a altres edificis de Ginebra,
dependents de les autoritats del Cantó, perquè no volien de
cap manera que romanguessin sota custòdia de la Societat de
Nacions (Co l o r a d o 1991, 254).
23. Per acabar de complicar la situació i els complexos interessos
que s’hi barallaven, Adrien Lachenal, advocat, actuava,
a títol privat, com a representant legal de Mateu (Co l o r a d o
1991, 237).
el punt 9 de l’Acord de Figueres, que disposava, com
ja hem vist, que no es lliuressin les obres a ningú
altre que el govern d’Espanya i, d’altra banda, Adrien
Lachenal, expresident del Consell d’Estat de la República
i Cantó de Ginebra, president de la Société
des Musées de Genève i membre del Comitè Internacional,
volia fer una gran exposició abans que les
peces retornessin a Espanya, raons per les quals tant
el govern de Burgos com Lachenal tenien el màxim
interès que l’inventari dels béns es fes ràpidament. 24
Això explica les deficiències de l’inventari fet pel
Comitè d’Experts del Comitè Internacional: només
s’inventariaren detalladament les obres majors (la
major part provinents del Prado) i que arribaren ja a
Ginebra amb les fitxes d’inventari corresponents. No
fou aquest el cas dels béns culturals catalans que, a
causa de la seva precipitada expatriació, no anaven
acompanyats d’inventari, en embalatges poc adequats
i, fins i tot, en molts casos sense embalar. 25 Totes
aquestes circumstàncies expliquen que en l’inventari del
Comitè Internacional els béns provinents de Catalunya
figurin molt sumàriament descrits. L’inventari 26 es va
24. De fet, el govern franquista va intentar que els béns
retornessin sense inventariar, objectiu en el qual va fracassar.
25. El mateix inventari així ho posa de manifest quan
s’afirma que “les oeuvres d’art du deuxième groupe, c’est-a-dire
celles dites de provenance catalane, n’ont pu donner lieu qu’a
un inventaire numérique, en raison de l’absence d’un répertoire
pouvant servir à leur identification” (vide nota 26). A més,
Colorado cita tres documents amb relació al tema. En una
carta de Timoteo Pérez Rubio al president de la Junta Delegada
del Tesoro Artístico (datada el 20 de febrer) explica
que el Comitè Internacional ha de fer l’inventari, però “que,
naturalmente, ya tenemos nosotros hecho, a excepción del de
los fondos de la Generalitat de Catalunya que hemos recogido
de los depósitos abandonados en la montaña”. (conservada a
l’arxiu del Ministerio de Asuntos Exteriores (MAE R 1383/13),
reproduïda a Co l o r a d o 1988, II. 112, document 54). Quan el
25 de maig Sert envia l’inventari al ministre de Franco, Jordana,
diu: “Acompaño a V.E. dicho inventario terminado hoy.
Como verá, va descrito detalladamente todo cuanto procedía de
la Junta Central de Bellas Artes del Gobierno Rojo. Pero junto
con dichos objetos fue entregada al Comité una enorme cantidad
de pinturas, esculturas y obras de arte procedentes de museos
catalanes y que las Juntas locales habían depositado sin ficha
ni catálogo sobre todo en Darnius y que pudieron trasladarse a
Ginebra” (Co l o r a d o 1991, 225 i n. 74). Arribada ja la primera
expedició a Espanya, Mateu es queixa de l’estat de les obres:
“Desgraciadamente todos los objetos de arte que salieron de España
en los últimos momentos del ejército rojo y que no procedían de
Madrid —éstos habían salido de allí perfectamente embalados y
catalogados— han sufrido enormemente y me atrevo a decir que
incluso han sido tratados con indiferencia e incomprensión del
alto valor que tienen” (Co l o r a d o 1991, 224 i n. 73). Tanmateix,
per l’informe de Serra Ràfols a què ens hem referit (nota
3) sabem que foren evacuats a Agullana —i, per tant, com
veurem més endavant, a Ginebra— la col·lecció García Faria,
la col·lecció Mateu de Campins, el sarcòfag Amatller, el bust
del palau Güell i la col·lecció Simon. Restaren a Barcelona la
col·lecció Mateu de Barcelona, els béns que provenien de la
catedral, la Mercè, Santa Maria del Mar, Sant Just i Sant Felip
Neri, així com altres peces de gran format com el mosaic del
circ de Barcelona “y otros ejemplares de la misma naturaleza, la
estatua romana que se supone pertenece al templo de Barcelona,
la catapulta de Ampurias, los bustos imperiales, los materiales
arquitectónicos, los epigráficos, los etnográficos y folklóricos, una
parte de los arqueológicos, etc.” Serra Ràfols explica que tot el
que va sortir cap a Agullana es va inventariar, però que no
adjunta l’inventari “por hallarse los borradores en poder de la
señorita secretaria Dña. Adela Ramón [...] dicha señorita se ha
ausentado de Barcelona” (se r r a rà F o l s 1939, 3)
26. De l’inventari del Comitè d’Experts del Comitè Interna-
199

dividir en dos grans grups: d’una banda, les obres que
havien estat gestionades pel govern de la República
a través de la Junta Central del Tesoro Artístico, de
l’altra, les obres sota custòdia de la Generalitat de
Catalunya. Aquest segon grup s’intitula “Les tableaux,
objects d’art, etc., dits de provenance catalane, joints
au premier group lors de l’évacuation de février dernier
en France”, amb el subtítol “Oeuvres d’art, dites de
provenance catalane, non rassemblées par les soins de
la Junta Central del Tesoro Artístico”. 27 Dins aquest
apartat s’estableixen tres categories precedides de la
lletra CAT (Catalogne):
— “CAT A.1 - A. 434: caisses d’objects d’art, sculptures,
etc.
— CAT B. 1 - B. 80: Objects d’art et sculptures non
emballés.
— CAT C.1 – C. 456: Tableaux, emballés ou non.”
Sens dubte, en el primer grup hi devia haver les
aproximadament dues-centes caixes evacuades del
Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, primer
a Agullana i després a Ginebra. L’únic grup que
s’inventaria peça a peça és el segon (B).
La peça CAT B. 74 es descriu com “Statue d’Esculape,
en deux morceaux et sans bras, marbre”, element que,
juntament amb d’altres, ens dóna la seguretat que la
peça més emblemàtica de l’arqueologia catalana fou
evacuada a Ginebra, sense embalar. Possiblement fou
aquest darrer extrem el que propicià que es muntés
a les sales de l’edifici de la Societat de Nacions, fet
documentat fotogràficament (figura 3). Figuren també
en aquest grup els elements següents:
– “CAT. B 75: Sarcophague en marbre, décadence
romaine,
– CAT. B 76: Sarcophague en marbre, art romain,
époque imperiale
– CAT. B 77: Torse masculin en marbre, art roman
d’influence grecque
– CAT. B 78: Abondance, fragment de marbre sans
tête, École de Pergame?
– CAT. B 79: Petit sarcophague en marbre à figures,
époque chrétienne 28
– CAT. B 80: Petit sarcophague en marbre, scene de
chasse, décadence romaine” 29
cional (signat el 25 de març del 1939) se’n conserven diverses
còpies, les dades que donem estan extretes de la còpia titulada
“Inventaire des Tresors d’Art Espagnols”, una de les que es
conserven a l’arxiu de la Societat de Nacions a Ginebra (33-46.
5B/37667/36929, “Dossier secret gardé à la chambre forte de la
bibliothèque”), reproduïda íntegrament per A. Colorado en la
seva tesi doctoral (Co l o r a d o 1998, II, 174-370, Document 90).
27. Exemplar de l’inventari citat en la nota anterior, pàgines
173 a 176.
28. Podria tractar-se del conegut com a “sarcòfag Amatller”,
trobat al carrer Manresa de Barcelona, un sarcòfag d’època
constantiniana, de fris continu, amb escenes, com la curació
de l’hemorroïsa als peus del Senyor i altres, i una Orant al
centre. Es tracta d’un sarcòfag de petit format, que es pensa
que podia haver estat d’un nen (pa l o l sd, 116, fig. 71 i pa l o l
1967, 294-295, làm. LXXIV).
29. En no haver-se localitzat fins ara cap inventari, no coneixem
el contingut exacte de les caixes i, per tant, quins varen
ser els béns del Museu que s’evaquaren a Agullana, primer, i a
Ginebra, més tard. Sabem, això no obstant, que una bona part
de la col·lecció de materials prehistòrics de Salvador Vilaseca
(seixanta-sis caixes), a partir del 9 de setembre del 1938, havia
quedat sota custòdia d’un funcionari del Museu d’Arqueologia
de Catalunya, fou evaquada a Ginebra i que quan arribà a
200
Figura 3. L’Esculapi d’Empúries, muntat, amb Neil MacLaren, comissionat
pels Museus Britànics al Comitè Internacional, al palau de la Societat
de Nacions a Ginebra (Co l o r a d o 1991, 209; foto cedida per François
Lachenal).
El 30 de març es produeix el lliurament oficial
per part d’Avenol del tresor a Pablo de Churruca,
marquès d’Aycinena, ministre d’Espanya a Berna. El
9 de maig sortiren de l’estació de Cornavin vint-i-cinc
vagons de tren que constituiran la primera de les tres
expedicions que transportaran el patrimoni cultural
espanyol de retorn. El segon comboi sortirà el 16
de juny. Finalment, les obres que formaren part de
l’exposició “Chefs-d’oeuvre du Musée du Prado” (Ginebra,
1 de juny a 30 d’agost) tingueren dificultats per
retornar a Espanya perquè el 3 de setembre França
declarà la guerra a Alemanya. Gràcies, novament, a
les gestions de J. M. Sert, França posa trens especials,
amb prioritat sobre els combois militars, per a
transportar les obres d’aquesta exposició (que sortiren
el 6 de setembre de Cornavin) i les obres provinents
de Catalunya que encara romanien al castell de Maisons-Lafitte.
Les caixes i béns del Museu d’Arqueologia de
Madrid, en el primer comboi, quedà dipositada a la Biblioteca
Nacional fins que el SERPAN l’autoritzà a recollir-la (24
d’agost de 1939) i es féu el trasllat a Reus el 21 de setembre
del 1939 (Ma s s ó 2003, 162; Ma s s ó 2003-2005, 194). Agraïm a
Jaume Massó i Carballido, director del Museu d’Arqueologia
Salvador Vilaseca de Reus, les informacions addicionals que ens
ha facilitat, a partir de documents inèdits de l’antic arxiu particular
de Salvador Vilaseca, avui a l’arxiu del museu esmentat.

Catalunya sortiren en la primera d’aquestes expedicions,
on retornaren un total de quatre-centes caixes
catalanes, de les quals es va fer càrrec Mateu, que
anà a Ginebra el mes d’abril per prendre possessió
de les obres dels museus de Barcelona i del seu
castell de Peralada (Co l o r a d o 1991, 227, 258 i n.
35). El transport arribà el 14 de maig a Madrid.
Tot i que no hem localitzat fins ara documentació
relativa al lliurament dels béns mobles del museu al
seu director, Martín Almagro Basch, sabem per ell
mateix (al M a g r o Ba s C h 1940, 216) que va ser present
a Madrid el dia de l’arribada dels béns i que es va
encarregar del transport a Barcelona amb camions
que varen ser posats a la seva disposició per l’Ajuntament
de la ciutat.
Bibliografia
Documents citats
Núria Rafel Fontanals
Professora Titular de Prehistòria
Universitat de Lleida,
plaça Víctor Siurana, 1,
25003 Lleida,
nrafel@historia.udl.es
Carta del comissari
Carta del comissari general de Museus, Pere Coromines.
Còpia mecanografiada. ANC.
Generalitat de Catalunya (Segona República), 7596,
fons núm 1. Expedient de preparació de l’Exposició
d’Art Medieval al museu del Jeu de Paume de París
(6-II-1936 a 19-IV-1937): 136 i 137.
th e a r C h a e o l o g y
The archaeology in Catalonia during the Spanish War.
Sense signatura i sense data. 5 pàgines (portada i 4
pàgines) d’una còpia mecanografiada. Atribuïble a
P. Bosch Gimpera, possiblement de l’any 1939. ANC,
fons 66 Bosch Gimpera, 2.12.10.
se r r a rà F o l s 1939
J. de C. Serra Ràfols; Copia del escrito presentado por
Don José de C. Serra Rafols, conservador del Museo de
Arqueología de Barcelona, al servicio de Recuperación
artístico, conteniendo todos los datos sobre situación
de materiales artísticos y arqueológicos que hubiesen
llegado a su conocimiento. 8 d’abril de 1939, 6 pàgines.
Arxiu MAC, còpia mecanografiada a la qual falta el
croquis que es menciona.
Bibliografia citada
al B e r i C i ar a 2005
I. Alberic i J. Ara (2005); Arte protegido/Protected art
protegé, catàleg. Madrid.
al M a g r o Ba s C h 1939
M. Almagro Basch (1939); “Editorial” (sense signatura),
Ampurias, I, 3-6.
al M a g r o Ba s C h 1940
M. Almagro Basch (1940); “Memoria de la actividad
del servicio de investigaciones arqueológicas durante
el año 1939. Año de la Victoria” (sense signatura),
Ampurias, II, 215-236.
álva r e z lo p e r a 1982
J. Álvarez Lopera (1982); La política de bienes culturales
del Gobierno republicano durante la guerra civil española,
Ministerio de Cultura, Madrid, 2 vols.
ar r i e n, go i o g a n a 2000
G. Arrien, I. Goiogana (2000); El primer exili dels
bascos. Catalunya 1936-1939, Fundació R. Trias Fargas-
Fundació Sabino Arana, Barcelona.
201

az a ñ a 2000
M. Azaña (2000), “Carta a Ángel Ossorio”, Diarios
completos. Monarquía, República y Guerra Civil, Ed.
Crítica, Barcelona, 1258-1276.
Bo s C h gi M p e r a 1980
P. Bosch Gimpera (1980); Memòries, Edicions 62,
Barcelona, 1980.
Co l o r a d o 1988
A. Colorado (1988); El Comité Internacional para el
salvamento de los tesoros de arte españoles (Figueras-
Ginebra 1939), tesi doctoral mecanografiada,
Universidad de Alcalà de Henares, 2 vols.
Co l o r a d o 1991
A. Colorado (1991); El Museo del Prado y la guerra civil.
Figueras-Ginebra, 1939, Museo del Prado, Madrid.
Co n v e n C i ó d e la haya (1934); http://www. Unesco.
org/culture/laws/hague/html_sp/page1.shtml, de pa l o
1967
Junta delegada de incautación, protección y
conservación del Tesoro Artístico Nacional (1938a);
Defensa del Tesoro Artístico. Ministerio de Instrucción
Pública. Dirección General de Bellas Artes. Madrid
(reproduït en suport digital a al B e r i C h i ar a 2005).
Junta delegada de incautación, protección y
conservación del Tesoro Artístico Nacional (1938b);
Organización y trabajo de la Junta del Tesoro Artístico
de Madrid. Ministerio de Instrucción Pública. Dirección
General de Bellas Artes. Madrid (Reproduït en suport
digital a al B e r i C h i ar a 2005).
Le sauvetage du Patrimoine Historique et Artistique de
la Catalogne (1937). Comissariat de Propaganda de la
Generalitat de Catalunya, Barcelona, sense paginar.
202
Ma s s ó 2003
J. Massó (2003); “Salvador Vilaseca Anguera (1896-1975)
i la recerca prehistòrica a les comarques meridionals
de Catalunya”, L’arqueologia a Catalunya durant la
República i el franquisme (1931-1975), Museu de Mataró,
Mataró: 155-173 (versió en castellà a El nacimiento
de la Prehistoria y de la Arqueología científica, Archaia
3-5 (2003-2005), Granada: 182-194).
Ma s s ó 2004
J. Massó (2004); Patrimoni en perill, Ed. Centre de
Lectura, Reus.
pi i su n y e r 1975
C. Pi i Sunyer (1975); La República y la guerra.
Memorias de un político catalán, Ediciones Oasis,
S.A., México.
de pa l o l sd
P. de Palol (sd); Arte paleocristiano en España. Ed.
Polígrafa, Barcelona, sense data d’edició [1969?].
de pa l o l 1967
P. de Palol (1967); Arqueología cristiana en la España
romana, CSIC, Madrid-Valladolid.
Protección del Tesoro Artístico (1937). Ministerio de
Instrucción Pública. Dirección General de Bellas
Artes. Valencia (reproduït en suport digital a al B e r i C h
i ar a 2005).
ro v i r a i po r t 1986
J. Rovira i Port (1986); “El Museu Arqueològic o la
història d’un anhel”, Pere Bosch Gimpera i el Museu
Arqueològic de Barcelona. 50 Aniversari, Diputació de
Barcelona, Servei de Cultura, Barcelona, 30-35.
Servei d’Excavacions i Arqueologia de Catalunya;
Memòria 1936-1937, Barcelona.

Francesc Giral Royo
Monedes d’imitació de Claudi I al
Museu Arqueològic de les Borges
Blanques
En el present article d’analitza una sèrie de monedes d’imitació
de Claudi I localitzades al Museu Arqueològic de les Borges Blanques
i es comparen els resultats de l’estudi amb els d’altres conjunts
d’aquestes peces analitzats a la península.
Paraules clau: Claudi I, monedes, imitacions.
Mitjançant aquest article pretenem donar a conèixer
una sèrie de monedes d’imitació de Claudi I
de la col·lecció numismàtica conservada al Museu
Arqueològic de la localitat garriguenca de les Borges
Blanques. Totes les peces són fruit de troballes
casuals i provenen del mateix terme municipal, per
la qual cosa suposen una mostra fiable per a l’estudi
del numerari que va circular durant l’antiguitat per
aquesta zona de la Catalunya interior.
Tot i tractarse tan sols d’una dotzena de peces,
les considerem prou importants com per dedicar-los
aquest treball, no en va representen el 5% de tot el
monetari del museu i fins a un 57% de la moneda
d’època julio-claudia representada.
Dins d’aquesta espècie monetària l’as és el valor
més imitat, seguit del dupondi i del sesterci (Bo s t et
al. 1987, 52). Els nostres exemplars, dins d’aquesta
dinàmica, corresponen en la seva totalitat a asos.
The present article analyzes a series of Claudius I imitation
coins located in the Borges Blanques archaeological museum. The
results of this study are compared with other sets of these pieces
analyzed in the peninsula.
Key words: Claudius I, coins, imitations.
Pàgs. 203-210
La factura de tots ells els delata com a imitacions
de les peces encunyades a la seca senatorial de
Roma. El principal factor que els defineix com a
tals és l’escasa qualitat en la realització dels tipus
d’anvers i revers.
El tractament de l’anvers manifesta trets ja detectats
en altres conjunts, 1 com la deformació de
les proporcions de l’efigie de Claudi o la senzillesa
i l’esquematisme amb què de vegades es realitza, en
alguns casos fins a quedar reduïda tan sols a una
silueta borrosa, cas de l’exemplar número 6.
Gurt va identificar pel material de Clunia una sèrie
de grups a partir de les seves característiques estilístiques.
Entre els nostres exemplars, creiem veure els
1. Les diferents característiques de l’estilisme d’aquestes
imitacions ja s’han tractat diverses vegades, és per aquest motiu
que no ens aturem aquí de nou sobre el tema.
203

204
Inventari
1. As.
A.: TI CLAVDIVS CAESAR AVG PM TR P
IMP.
Cap nu a esquerra.
R.: SC.
Minerva avançant a dreta amb llança i escut.
P.: 10.79 g. M.: 26 mm. E.: 6 h.
RB.: RIC 66.
2. As.
A.: [TI CLA] VDIVS CAESAR AVG PM [TR
P IMP].
Cap nu a esquerra.
R.: SC.
Minerva avançant a dreta amb llança i escut.
P.: 10.32 g. M.: 27 mm. E.: 6 h.
RB.: RIC 66.
3. As.
A.: [TI C] LAVDIVS CAESAR AV [G PM TR
P] IMP.
Cap nu a esquerra.
R.: SC.
Minerva avançant a dreta amb llança i escut.
P.: 8.95 g. M.: 30 mm. E.: 6 h.
RB.: RIC 66.
4. As.
A.: [TI CLAVDIVS CAESAR AVG PM TR P
IMP].
Cap nu a esquerra.
R.: CONSTANTIAE AVGVSTI S.C.
Constantia a esquerra sostenint la llança.
P.: 9.17 g. M.: 28 mm. E.: 12 h.
RB.: RIC 68.
5. As.
A.: TI CLAVDIVS CAESAR AVG PM TR P
IMP.
Cap nu a esquerra.
R.: CONSTANTIAE AVGVSTI SC.
Constantia a esquerra sostenint la llança.
P.: 12.05 g. M.: 27 mm. E.: 6 h.
RB.: RIC 68.
6. As.
A.: [TI CLAVDIVS CAESAR AVG PM TR P
IMP].
Cap nu a dreta.
R.: [LIBERTAS AVGUSTA SC].
Llibertat a dreta.
P.: 12.03 g. M.: 26 mm. E.: 6 h.
RB.: RIC 69.
7. As.
A.: [TI CLAVDIVS CAESAR AVG PM TR P
IMP].
Cap nu a esquerra.
R.: [LIBERTAS AVGVSTA SC].
Llibertat estant a dreta.
P.: 10.43 g. M.: 26 mm. E.: 6 h.
RB.: RIC 69.
8. As.
A.: [TI] CLAVDIVS CAESAR [AVG] PM TR
P IMP.
Cap nu a esquerra.
R.: LIBER [TAS] AVGVST [A] SC.
Llibertat estant a esquerra.
P.: 9.80 g. M.: 27 mm. E.: 6 h.
RB.: RIC 69.
9. As.
A.: [TI CL] AVDIVS CAESAR AVGPM TR P
IMP.
Cap nu a esquerra.
R.: [LIBERTAS AVGVSTA] SC.
Llibertat estant a esquerra.
P.: 11.17 g. M.: 27 mm. E.: 6 h.
RB.: RIC 69.
10. As.
A.: [TI CLAV] DIVS C [AESAR AVG PM TR
P IMP].
Cap nu a esquerra.
R.: Frustre.
P.: 6.00 g. M.: 24 mm. E.: -
RB.: -
11. As.
A.: [ TI CLAVDIVS CAESAR AUG PM TR P
IMP].
Cap nu a esquerra.
R.: Frustre.
P.: 7.34 g. M.: 26 mm. E.: -
RB.: -
12. As.
A.: [TI CLAVDIVS] CAESAR AVG PM TR P
[IMP].
Cap nu a esquerra.
R.: Frustre.
P.: 7.98 g. M.: 27 mm. E.: -
RB.: -

205

números 1, 2 i 6 són similars als descrits pel grup
E, amb el cap de Claudi de mida petita amb relació
al coll, que és extremadament llarg i ample, fins al
punt que la barbeta queda reduïda a la més mínima
expressió. L’efígie presenta una lleugera inclinació cap
al darrera i el coll una marcada musculatura.
Enfront a aquests exemplars, comptem amb els
números 3, 8, 9 i 12, que mostren uns trets diferents,
especialment en el tractament del coll, aquest cop llarg
i estret, com els exemplars del grup C de Clunia.
Al mateix temps i encara que el seu estat no
permeti de vegades fer més apreciacions, els reversos
mostren clarament una senzillesa típica de les
produccions d’imitació, amb unes desproporcionades
i irregulars lletres SC al camp. En la majoria dels
nostres exemplars el revers presenta un major desgast
que l’anvers, fet documentat també per al monetari
del Museu de Còrdova (Ce B r i á n 1999, 11). Quant
a la seva qualitat, igual que succeeix amb l’anvers,
comptem amb figures més o menys treballades, cercant
totes d’aproximar-se a la situació que presenta
la figura en les peces oficials.
Potser, cal destacar entre tots els exemplars el
número 5, ja que, tot i el seu esquematisme, el grabador
va intentar reproduir-hi al màxim l’efígie de
les produccions de Roma. La imatge de l’emperador
es mostra aquest cop més treballada, amb un major
tractament del cabell per tal de representar els rínxols,
ben apreciables, i una certa proporció entre el
cap i el coll. Igualment, al revers, en aquest cas del
tipus CONSTANTIAE, també observem un treball més
detallat de la figura principal, en què fins i tot es
reconeixen els plecs de la roba. Arran d’això, a més
del seu art més tosc, també cal considerar-la com
a imitació per la irregularitat de la seva epigrafia,
amb lletres de diferents mides o no ben aliniades,
el cospell irregular i el descentrament dels encunys.
Trets, tots ells, característics també d’aquestes monedes
d’imitació.
El revers amb el tipus Minerva es considera el
més comú a la Tarraconense dins de les imitacions
206
Procedència Minerva Constantia Libertas Ceres Spes
Clunia 39 5 10 3 2
Conimbriga 17 10 4 2 -
Hornachuelos 5 4 2 - -
Còrdova 38 21 39 - -
G.N.C. 26 7 6 - 3
Ilerda 1 1 2 - - -
Les Borges Blanques 3 2 4 - -
Figura 1. Tipologia dels reversos en peces d’imitació de Claudi I estudiades a la península.
(A partir de Gu r t 1975, Ce B r i á n 1999 i Gi r a l 2005.)
2. Un cop revistat el material procedent de l’Antic Portal de
Magdalena ens hem adonat d’un error, ja que vam considerar
aquest revers, corresponent a un dupondi (Gi r a l 2005, número
17 del catàleg), com del tipus Minerva. Aprofitem aquest treball
per corregir-lo.
d’aquestes monedes (Mat e u i Ll o p i s 1952, 49-53).
No en va aquest tipus representa el 50% o més de
totes les monedes d’imitació (Bo s t et al. 1987, 52),
sent, doncs, el tipus més imitat. Entre les nostres
monedes, Minerva és present en tres reversos, sent
majoritari en aquest cas, amb quatre exemplars, el
tipus LIBERTAS, mentre que el revers CONSTANTIAE
es repeteix en dues peces. Aquest fet, probablement,
es deu a l’escassetat de la mostra, atès que a Clunia
el tipus Minerva representa un 63% del total de moneda
de Claudi present al jaciment (59 exemplars),
percentatge molt similar al que es dóna en el fons
del Gabinet Numismàtic de Catalunya o a Conímbriga
(Gu r t 1975, 110).
El mòdul de les peces té una oscilació màxima
de 6 mm, amb un màxim de 30 i un mínim de 24
mm. La mesura més repetida és la de 27 mm, que
es dóna en cinc exemplars, i el mòdul mitjà de la
dotzena d’individus és de 26,75 mm.
Sobre el conjunt de monedes de Claudi estudiades
per Clunia, Gurt dóna un pes mitjà de 8,7075 g, mentre
que per al tipus Minerva, que, com ja hem dit
és, el més abundant, en dóna un de 8,4760 g (Gu r t
1975, 109-125). Per la seva part Conimbriga aporta
uns pesos mitjans de 9,1193 i 9,5958 g respectivament
(Bo s t et al. 1974: 167-181).
Com es desprèn de la taula següent (figura 2)
veiem com el pes mitjà de les nostres monedes no
resulta extremadament allunyat dels confirmats en els
altres conjunts, sinó que és molt pròxim al calculat
al museu de Còrdova. De la mateixa manera, el pes
mitjà del tipus Minerva tampoc no difereix en excés
de les mostres ja conegudes.
Seguint amb les dades metrològiques dels diferents
tipus, tenim que entre les nostres peces el pes
mitjà del tipus CONSTANTIAE és de 10,61 g i el de
LIBERTAS 10,85, mitjanes que semblen més aviat
elevades davant de les d’altres conjunts, 3 fet que
probablement haguem de relacionar amb la poca
quantitat de monedes del conjunt. En els tres tipus
l’amplitud de pesos és pròxima als 3 grams.
3. A tall d’exemple, el pes mitjà del tipus CONSTANTIAE
a Clunia és de 9,89 g i el del LIBERTAS de 9,34 (Gu r t 1985,
62-70), a Deobrigula 10,48 i 9,54, a Duratón 9,93 i 10,52, s
L de Sanabria 7.68 i 8.40 i a l’entorn de Silos 7,62 i 9,56 g
respectivament (Sa g r e d o 2000, 561-572).

Procedència Pm Pm RIC 66
Clunia 8,7075 8,4760
Conimbriga 9,1193 9,5958
Hornachuelos 11,2 -
Còrdova 9,6 -
G.N.C. 10,2975 10.3763
Ilerda 8,425 12,05 4
Deobrigula 10.71 11.04
Duratón 9.31 8.75
L. de Sanabria 8.47 8.89
Entorno de Silos 9.03 9.23
Les Borges Blanques 9.669 10.02
Figura 2. Pesos d’asos d’imitació de Claudi I estudiats a la
península. (A partir de Gu r t 1975; Ce B r i á n 1999; Sa g r e d o
2000 i Gi r a l 2005.)
De la mateixa forma, també observem que l’orientació
dels eixos d’encuny dels nostres exemplars es
correspon amb aquella que més es repeteix en els es-
tudis del material d’imitació de Claudi I, en els que,
tal com s’aprecia al quadre següent, es constata un
predomini de l’orientació en 6 h.
Procedència 12h 1h 4h 5h 6h 7h 11h
Clunia 4 1 2 4 21 10 2
Hornachuelos - - - 1 7 2 -
Còrdova 2 3 - - 79 8 -
G.N.C. 1 - - 2 30 5 -
U. Valladolid 6 3 - 6 90 91 1
Ilerda 1 - - - 1 - -
Les Borges
Blanques
1 - - - 8 - -
Figura 3. Direcció d’encunys en peces d’imitació de Claudi I
estudiades a la península. (A partir de Ce B r í a n 1999 i Gi r a l
2005)
Diverses són les causes a les que es deu l’aparició
d’aquesta espècie monetària, com el tancament de la
seca senatorial de Roma i de Lugdunum, la fundició
de totes les monedes encunyades a nom de Cal·lígula i
l’augment de demanda de moneda com a conseqüència
de la conquesta de Britannia. A Hispania, la clausura
dels tallers monetaris sota el regnat de Cal·lígula, a
excepció del d’Ebussus, així com la insuficient fluidesa
de l’arribada de moneda des de Roma pel tancament
momentani de la seca, foren les principals causes
que afavoriren la proliferació d’aquestes emissions,
que encara que no oficials, ja que no foren emeses
per cap seca que ho fos, sí que foren conegudes,
permeses i acceptades, la seva abundància i àmplia
difusió en són una prova.
Quant a la seva cronologia, es considera els volts
de l’any 54 dC com a data per al final de la seva
4. Els valors d’Ilerda són presos sobre una mostra de dos
asos, dels quals tan sols un amb revers reconeixible, per aquest
motiu el pes mitjà dels exemplars amb revers Minerva no és tal,
sinó que correspon al pes de l’únic exemplar reconeixible.
encunyació, encara que també circulà fins a finals
del segle i dC i, ja en menor mesura, va perdurar
a la circulació monetària durant molt més temps,
arribant fins i tot a finals del s. iii dC i el s. iv dC
(Ba l i l 1958, 27). A Clunia es va documentar una
d’aquestes monedes formant part d’un tresoret datat
en l’últim quart del s. iii dC (Gu r t 1975, 109-125) i,
per la nostra part, dels exemplars d’imitació de Claudi
que foren recuperats al Portal de Magdalena, un es
localitzà en un nivell estratigràfic datat al s. i-ii dC
en el qual també es recolliren un sesterci d’Adrià i
un as de Còmmode, fet que confirma una circulació
tardana d’aquestes peces també a Ilerda. Al mateix
temps, la presència de tres monedes d’aquesta mena
en nivells molt posteriors i en un mateix jaciment
posa de manifest la gran quantitat d’aquestes imitacions
que havien de circular a Ilerda en moments
anteriors.
Relacionat amb aquest tipus de moneda, falta per
comentar l’escassetat en el monetari del museu de
moneda encunyada sota el regnat de Neró. Aquesta
situació es fa molt corrent en molts altres indrets de
la península, conseqüència lògica de la interrupció
d’emissions de bronze romanes entre els anys 54 i
64 dC (Mat t i n g ly 1976, 168) i de la gran quantitat de
moneda de Claudi I que seguia en circulació. 5 Prova
de la ingent emissió de Claudi és la revalorització que
aquesta va patir en època de Neró, posada al dia de
forma constant com proven les nombroses contramarques
neronianes documentades sobre peces de Claudi.
Enfront de l’arribada a Hispania de la nova moneda
de Neró, aquesta es converteix en element preuat i
objecte d’atresorament, el numerari de Claudi i les
seves imitacions, doncs, continuaren component la
circulació i suplint la moneda de Neró. 6
La presència d’aquestes monedes al Museu de les
Borges Blanques i el predomini que tenen dins del
conjunt de monedes d’època julio-clàudia és una mostra
de la importància que jugaren aquestes peces també a
l’interior català. Gurt va considerar que la circulació
monetària en època julio-clàudia era una circulació
tancada (Gu r t 1981), durant aquests moments, la
moneda hispanoromana i les imitacions de Claudi I
constituiren quasi el total de la moneda circulant
a Hispania, atès que la moneda exterior, procedent
de la Gàl·lia o de la mateixa Roma, pràcticament
no va arribar durant els governs d’August i Tiberi
la península.
5. Sutherland destaca com la segona de les grans emissions
de Claudi va ser suficient per cobrir les necessitats de moneda
de dues dècades (1951, 151).
6. Veiem les dades d’alguns jaciments hispans: Arcobriga:
22 monedes de Claudi i 2 de Neró (Ma r q u è s d e Ce r r a l B o et
al. 1987, 50), Baelo: 54 de Claudi i 12 de Neró, Carteia: 11
de Claudi i 1 de Neró, Conimbriga: 78 de Claudi i 2 de Neró,
Emporiae: 96 de Claudi i 4 de Neró, Italica: 22 de Claudi i 6
de Neró (Bo s t et al. 1987, 57-59), Clunia: 70 de Claudi i 55
de Neró (Gu r t 1985, 268), Pollentia: 37 de Claudi i 2 de Neró
(Ar r i B a s et al. 1983, 286), Valeria: 21 de Claudi i 1 de Neró
(Os u n a et al. 1978, 138). Una desproporció similar documentem
entre les monedes de Claudi i Neró del monetari del Museu
de les Borges Blanques (12/1).
207

Pel que fa al seu origen, la gran varietat d’estils
que es documenten ens indica que són produccions de
diferents tallers regionals que, probablement, a causa
del curt temps que transcorre entre el tancament de
les seques municipals i aquestes imitacions, s’hagin
de situar en indrets on anys enrere produïen alguns
d’aquests tallers. Si tenim en compte que la moneda
municipal era destinada a l’ús local, i per tant la
seva capacitat de moviment es reduïa a unes zones
geogràfiques restringides (Gu r t 1985, 52), hauríem de
cercar un origen proper per a les nostres monedes.
Segons es desprén de les dades del Portal de Magdalena
de Lleida (Gi r a l 2005) o del mateix conjunt de
les Borges Blanques, la costa tarraconense i la vall de
l’Ebre havien estat els focus principals d’abastiment
de moneda municipal per a les terres de Ponent. 7 Ens
sembla més factible que les imitacions provinguin del
segon, perquè és més probable que a la costa, 8 amb
Tarraco, arribessin peces oficials i no es necessités la
producció de cap d’aquests tallers extraoficials.
208
Francesc Giral Royo
ARQUEOPONENT SCP
7. La confecció de la nostra tesi doctoral dedicada a la
circulació monetària al municipivm romà d’Ilerda i el seu
territorivm acabaran per completar aquesta dada.
8. Tot i els problemes d’abastiment de la península, el
tresor de la Pobla de Mafumet manifesta una certa efectivitat
del proveïment de moneda romana.

Bibliografia
Ar r i B a s et al. 1983,
Arribas, A., Ettlinger, E., Fernández, M., Llabres,
J., Manera, E., Martín, G., Mattingly, H., Pollentia.
Estudio de los materiales, I. Sa Portella. Excavaciones
1957-1963, Palma de Mallorca.
Ba l i l 1958
Balil, A., “Circulación monetaria en España durante
el Imperio Romano”, Numisma, VII, 25-29.
Bo s t, Pe r e i r a 1974
Bost, J. P., Pereira, I., “Les monnaies d’imitation de
Claude Ier trouvés sur le site de Conimbriga (Portugal)”,
Numisma, x x i i i-x x i v, 167-181.
Bo s t et al. 1974
Bost, J. P., Pereira, I., Hiernard, J., Fouilles de
Conimbriga, III, Les monnaies, Coimbra.
Bo s t et al. 1987
Bost, J. P., Chaves, F., Depeyrot, G., Hiernard, J.,
Richard, J. C., Belo IV. Les monnaies, Madrid.
Ca M p o 1974
Campo, M., “El problema de las monedas de imitación
de Claudio I en Hispania”, Acta Numismàtica, 4,
155-163.
Ca M p o , Ri C h a r d, Vo n Ka e n e l 1981
Campo, M., Richard, J. C., Von Kaenel, H. N., El
tesoro de la Pobla de Mafumet (Tarragona). Sestercios
y dupondios de Claudio I, Barcelona.
Ce B r i á n 1999
Cebrián, M. A., “Imitaciones de Claudio I en el
monetario del Museo Arqueológico y Etnológico de
Córdoba”, Numisma, 242, Madrid, 7-56.
Gi a r d 1970
Giard, J. B., “Pauvoir central et libertés locales. La
monnayage en bronze de Claude I avant 50 après
J.C.”, Revue Numismatique, XII, París, 31-61.
Gi r a l 2005
Giral, F., Las monedas romanas de l’Antic Portal de
Magdalena. Contribución a la circulación monetaria de
Ilerda, treball d’investigació de doctorat, Universitat
de Lleida, inèdit.
Gu r t 1975
Gurt, J. M., “Las monedas de Claudio I halladas en
Clunia”, Pyrenae, 11, Barcelona, 109-125.
Gu r t 1978
Gurt, J. M., “Monedas de Claudio I en Baetulo
(Badalona). Nuevas aportaciones al estudio de las
acuñaciones locales”, Numisma, XXVIII, 213-219.
Gu r t 1981,
Gurt, J. M., “La romanización en la Meseta Norte
a través de la circulación monetaria en la ciudad
de Clunia”, Clunia 0, Studia Varia Cluniensia, 1991,
Burgos.
Gu r t 1985
Gurt, J. M., Clunia III. Hallazgos monetarios. La
romanización de la Meseta Norte a través de la circulación
monetaria en la ciudad de Clunia, Madrid.
Ma r q u è s d e Ce r r a l B o et al. 1987
Marques de Cerralbo, Beltrán, M., Ezquerra, B.,
Arcobriga (Monreal de Ariza, Zaragoza), Saragossa.
209

Mat e u i Ll o p i s 1952
Mateu i Llopis, F., “El hallazgo de bronces de Claudio
I de la Pobla de Mafumet (Tarragona)”, Boletín
Arqueológico, LII, 49-53.
Mat t i n g ly 1976
Mattingly, H., Coins of the Roman Empire in the
British Museum, I, Londres.
Os u n a et al. 1978
Osuna, M., Suay, F., Fernández, J. J., Garzón, J.
L., Valeria romana, I. Arqueología Conquense, III,
Conca.
Pa r r a d o 1999
Parrado, M. S., Catálogo de monedas. Museo de León,
vol. I, Edad Antigua, Lleó.
RiC 1923
Mattingly, H., Sydenham, E. A., The Roman Imperial
Coinage, vol. I, Augustus to Vitellius, Londres.
Sa g r e d o 2000
Sagredo, L., “La circulación monetaria en Deobrigula
durante la etapa Julio-Claudia”, I Congreso internacional
de Historia Antigua. La Península Ibérica hace 2000
años, Valladolid, 561-572.
210
Sa g r e d o, Ar r i B a s 1987
Sagredo, L., Arribas, E., Circulación y evolución
monetaria en la provincia de Segovia en la Antigüedad,
Segovia.
Sa g r e d o, Ca M pa n o 1990
Sagredo, L., Campano, A., “Tesorillo altoimperial de la
zona de Sanabria”, I Congreso de Historia de Zamora,
Zamora, 721-746.
Sa g r e d o, Pr a d a l e s 1992
Sagredo, L., Pradales, D., Epigrafía y numismática
romana del Monasterio de Silos, Abadía de Silos.
Sh u t e r l a n d 1935
Shuterland, C. H. V., “Romano-British imitations of
bronze coins of Claudius I”, Numismatic Notes and
Monographs, 65, Nova York.
Su t h e r l a n d 1951
Sutherland, C. H. V., Coinage in Roman Imperial
policy, Londres.

Joan Pinar Gil*
El collaret tardoantic de
la Valleta del Valero (Soses, Lleida):
noves dades per al seu estudi
Es presenta la troballa d’un collaret d’or tardoantic a les rodalies
d’Ilerda, amb una cronologia del segle v dC i amb paral·lels
directes al centre i est d’Europa.
Paraules clau: collaret d’or, antiguitat tardana.
El mes d’abril de 1950, un particular va trobar un
collaret d’or “en un paraje de la partida de Jebut (sic)”.
Les referències més exactes al lloc de troballa del
collaret afirmen que prové de l’indret conegut com la
Valleta del Valero, dins l’esmentada partida de Gebut.
La Valleta del Valero correspon a una petita coma a la
vessant de ponent d’un tossal conegut amb el mateix
topònim que es troba situat a la dreta del Segre, a
les rodalies de l’actual autopista del baix Segre (fig.
1). S’hi localitza un assentament de l’edat del ferro,
conegut a la bibliografia especialitzada amb el mateix
topònim. A la proximitat de la Valleta del Valero es
coneixen diversos jaciments situables en el període
tardoantic; existeix fins i tot la possibilitat que tant
el collaret com un disc d’or amb un camafeu incrustat,
procedent del Racó de la Pampa —topònim que
correspon al barranc de llevant del mateix tossal—,
hi haguessin estat vinculats. La resposta d’aquesta
* Aquest treball s’integra en les activitats del projecte I+D+I
del pla nacional “La transformación del nordeste de Hispania
y las Islas Baleares: arquitectura religiosa (siglos iv al viii)”
(HUM-2005-00268/HIST); i ha estat possibilitat pel gaudi d’una
beca predoctoral del Programa Nacional de Formació de Professorat
Universitari, atorgada pel MEC. Agraeixo sincerament
al personal de la Sala d’Arqueologia de l’IEI, en especial al seu
responsable J. Ll. Ribes, el seu ajut i les facilitats donades per
a l’estudi de la peça.
Pàgs. 211-222
Il se présente la découverte d’un collier d’or de l’Antiquité Tardive
dans les proximités d’Ilerda avec une chronologie du v ème siècle ap.
J.Ch. et avec parallèles dirrects au centre et l’est de l’Europe.
Mots clé: Collier d’or, Antiquité Tardive
qüestió passa necessàriament per la continuïtat de
la recerca arqueològica a la zona.
Fig. 1. Localització del jaciment de la Valleta del Valero.
211

Descripció
El collaret es compon d’una cadena formada per
vuit malles de fil d’or, trenades en forma d’espiga, a
la qual s’enganxen 29 anelles. Cadascuna ferma un
penjoll fusiforme fos amb l’extrem superior aplanat
i perforat, quatre acanalaments decoratius a la part
superior i quatre més a la inferior. Un dels extrems
de la cadena està recobert per un cilindre de fulla
d’or ornat en els seus dos extrems per bandes de
perles d’or, col·locades en calent sobre seu. El cilindre
es ferma a la cadena mitjançant dos reblons de
bronze situats a la seva part inferior, mentre que la
part superior es troba coronada per una representació
realista d’un cap de lleó, en què es veuen els ulls, el
morro i la cabellera, realitzats mitjançant incisions
a bisell. Els espais situats entre aquests han estat
ornats amb petits traços rectilinis incisos. L’extrem
212
proximal del pròtom de lleó, corresponent a la representació
del morro, està soldat a una gran anella
circular, a la qual s’enganxa una placa cordiforme
d’or amb un registre central triangular delimitat per
dues incisions rectilínies, acabada en un ganxo, que
correspon al mecanisme de ferma de la peça. El revers
de l’element cordiforme presenta nombroses marques
d’ús. La cadena es troba fracturada en l’altre extrem,
probablement a escassos centímetres de la ubicació
original de la tanca corresponent. També presenta una
reparació antiga a la part central (fig. 2-3).
Mesures: longitud de la cadena: 32 cm; longitud
del cilindre de làmina de l’extrem: 0,9 cm; amplada
del cilindre de làmina de l’extrem: 0,4 cm; longitud
màxima del cap de lleó: 1 cm; amplada màxima del
cap de lleó: 1 cm; longitud de l’apèndix en forma de
cor (inclosos el ganxo de l’extrem proximal i l’anella de
Fig. 2. Collaret d’or de la Valleta del Valero. Servei de fotografia de l’IEI.
Fig. 3. Detalls del collaret d’or de la Valleta del Valero. Servei de fotografia de l’IEI.

l’extrem distal): 2 cm; amplada de l’apèndix en forma
de cor: 1 cm; longitud mitjana dels penjolls fusiformes
(incloent les anelles del cap): 2 cm; pes: 38 g.
Troballa i adquisició 1
L’autor material de la troballa va ser J. Chimeno
Sales, sepulturer de professió i veí de Soses o d’Aitona. 2
Chimeno va afirmar haver trobat la peça enterrada
al sòl, en un moment indeterminat del mes d’abril
de 1950. Pocs dies després —en qualsevol cas abans
del 6 de maig—, aquest venia el collaret a J. Palacín
Gretal, que en aquells moments treballava com a peó
a les obres de reconstrucció de l’església parroquial
de Soses i que —sembla— era veí d’Aitona. 3
La troballa del collaret va arribar ràpidament al
coneixement de les autoritats civils i culturals de la
zona: ja el 5 de maig, el governador civil de Lleida
enviava un telegrama als ajuntaments de Soses i
Aitona demanant informació sobre el collaret; 4 cap
a aquestes dates, R. Pita explicava a J. A. Tarragó
—president de l’IEI i comisario de Excavaciones de
la província de Lleida— que ja havia tingut l’ocasió
d’efectuar un primer estudi del collaret, encara en
mans de Palacín. En el mateix escrit, Pita afirmava
haver rebut una trucada del professor J. Maluquer
de Motes demanant-li detalls sobre la procedència
de la peça. Durant la mateixa conversa, Maluquer
hauria informat Pita que el Servicio de Defensa del
Patrimonio Artístico ja tenia constància de la troballa
del collaret i que havia pogut bloquejar la seva
circulació, fent que restés en mans de Palacín. 5
Al següent mes de juny, diverses personalitats
destacades de l’arqueologia catalana del moment ja
tenien coneixement de la troballa del collaret; algunes
d’elles s’implicarien activament en la seva adquisició.
Així, el 5 de juny Tarragó ja plantejava a M. Almagro
el seu interès a incorporar la peça als fons del
futur Museu Arqueològic de Lleida, en cas que no
anés a parar al Museu Arqueològic de Barcelona. 6
Sembla que Tarragó ignorava que, per aquestes dates,
Palacín ja havia establert contacte amb J. Ainaud
de Lasarte, director dels Museus d’Art de l’Ajuntament
de Barcelona, per tal d’oferir-li la compra del
collaret. El dia 17 del mateix mes, Ainaud enviava
Palacín a lliurar en mà a Tarragó un document en
1. La documentació citada a continuació es troba dipositada
a l’Arxiu de la Diputació de Lleida, agrupada sota l’epígraf
Instituto de Estudios Ilerdenses, Sección: Arqueología, Asunto:
Asuntos varios relacionados con el collar de oro de Soses, Archivo:
1950. Agraeixo sincerament al personal de l’Arxiu de l’IEI i,
especialment, a A. Angulo, el seu ajut per localitzar i consultar
la documentació.
2. Segons carta de Miguel Morreres, alcalde de Soses,
expedida el 6 de maig de 1950 al governador civil de Lleida,
l’autor de la troballa hauria estat veí d’Aitona. Curiosament,
segons carta de Ramon Prim, alcalde d’Aitona, expedida el
mateix dia amb idèntica destinació, Chimeno hauria estat veí
de Soses. Cf. nota 3.
3. Carta de M. Morreres al Gobernador Civil de Lérida
(06/05/1950); Carta de R. Prim al Gobernador Civil de Léri-
da (06/05/1950).
4. Document no conservat. És citat a les dues cartes abans
esmentades, que haurien estat fruit de la demanda plantejada
al telegrama (cf. notes 2-3).
5. Carta de R. Pita a J. A. Tarragó (sense data).
6. Carta de J. A. Tarragó a M. Almagro (05/06/1950).
què se l’informava que el collaret es trobava dipositat
als Museus d’Art des del 12 de maig. 7 Tot i la bona
predisposició mostrada per Ainaud davant l’eventual
adquisició del collaret per part de l’IEI o del Museu
de Lleida, el procés es complicaria en els dies immediats.
Tot just dues setmanes més tard, Almagro
recriminava Tarragó per haver-lo instat a intervenir
en el seu favor en l’afer de l’adquisició, atès que, de
resultes de la seva gestió, el collaret havia sortit dels
museus de Barcelona i retornat a poder de Palacín. 8
Una setmana després, també Maluquer es feia ressò
d’aquest succés, suggerint que també hauria tingut un
cert paper en les infructuoses gestions per retornar
el collaret a Lleida. 9
En qualsevol cas, sembla que les incerteses al voltant
del parador del collaret van esvair-se amb rapidesa.
El 21 de juliol, Tarragó demanava al secretari de
l’Ajuntament de Soses, C. Seró, que li fes arribar tota
la documentació possible sobre el lloc de trobada del
collaret —inclosos registres de propietat— de cara als
tràmits d’adquisició definitiva de la peça per part de
l’IEI. 10 A les darreries de setembre, Tarragó rebia un
document signat per Ainaud en què es feia constar
que Palacín havia retirat el collaret dels Museus Municipals
d’Art de Barcelona amb motiu d’iniciar la seva
venda al Museu de Lleida. La data de la retirada —13
de juliol— sembla inexacta. Segurament, amb aquest
document es va intentar normalitzar la situació del
collaret —de nou en poder de Palacín per mitjans,
sembla, poc ortodoxos— un cop ja s’havia acordat
la venda entre Tarragó i Palacín. 11 De totes maneres,
sembla que Palacín temptejà fins a l’últim moment
la possibilitat de vendre el collaret a col·leccionistes
particulars, tal com adverteix el mateix Ainaud en
una carta del 4 d’octubre. 12 En aquestes mateixes
dates cal situar la manifestació d’un cert interès en
l’adquisició del collaret per part del MAN, transmesa
per Maluquer a Tarragó; i que va ser rebut per aquest
darrer amb un escàs entusiasme ben comprensible. 13
En qualsevol cas, el mateix 4 d’octubre Palacín presentava
la seva sol·licitud de venda del collaret —per
un total de 40.000 ptes.— davant el president de la
Diputació de Lleida. La peça seria donada en dipòsit
provisional a l’IEI a través de Tarragó; Palacín rebria
un avançament de 5.000 ptes. —liquidat el 25 de
novembre— en espera de la taxació definitiva. 14
Els peritatges del valor econòmic del collaret foren
encarregats a tres professionals que ja havien estat
implicats —en major o menor grau— en els inicis del
procés d’adquisició. El primer s’encarregà a Maluquer
7. Carta de J. Ainaud de Lasarte a J. A. Tarragó
(17/06/1950).
8. Carta de M. Almagro a J.A. Tarragó (30/06/1950).
9. Carta de J. Maluquer de Motes a J. A. Tarragó
(06/07/1950).
10. Carta de J. A. Tarragó a C. Swró (sic) (21/07/1950). La
documentació sol·licitada s’expendria el 10/10/1950.
11. Carta de J. Ainaud al Museo de Lérida (30/09/1950). La
data del 13 de juliol, transmesa al document, no correspon
amb les recriminacions d’Almagro de finals de juny (cf. nota
8).
12. Carta de J. Ainaud a J. A. Tarragó (05/10/1950).
13. Carta de J. Maluquer de Motes a J. A. Tarragó (21/10/1950);
Carta de J. A. Tarragó a J. A. Maluquer de Motes (26/10/1950).
14. Diputación Provincial de Lérida, reg. n. 5019, fol. 69.
213

de Motes; Tarragó li especificà que la quantitat no
hauria de sobrepassar en cap cas les 10.000 ptes. La
intenció de Tarragó era que aquests diners es repartissin,
en parts iguals, entre Palacín i el propietari
dels terrenys on es trobà el collaret, és a dir, l’Ajuntament
de Soses. 15 Sembla que Palacín no hauria estat
gens d’acord amb la valoració, molt per sota de la
xifra —40.000 ptes.— demanada inicialment. Per tal
d’estalviar-se eventuals complicacions, Tarragó va fer
saber a Palacín que no acceptaria peritatges que no
procedissin de directors de museus o de catedràtics
d’arqueologia. 16 D’aquesta manera podia assegurar-se
que els diversos peritatges coincidirien amb la quantitat
inicialment fixada per ell. En efecte, a les darreries
de novembre Tarragó escriuria a Almagro i a Ainaud
demanant-los peritatges del collaret de la Valleta del
Valero que s’ajustessin a la quantitat de 10.000 ptes. 17
Davant la manca d’alternatives, la xifra acabaria essent
acceptada per Palacín, i el 22 de desembre es resolia
ja la compra del collaret per part de la Diputació de
Lleida, pel valor de 10.000 ptes. Vuit dies més tard,
la Sección de Gobierno de la Diputació donava el
seu vistiplau i disposava que els diners haurien de
ser repartits entre Palacín i l’Ajuntament de Soses; 18
aquesta resolució és la que s’anuncià definitivament
a Palacín el gener de 1951. 19
La qüestió de la part dels diners que hauria pertocat
a Soses encara portaria cua: el 1953, l’alcalde
d’aquesta població traslladava a la Diputació la seva
queixa pel fet de no haver rebut encara les 5.000
ptes. que li hauria pertocat de la venda del collaret. 20
A les darreries del mateix any, la Comisaría General
de Excavaciones Arqueológicas contactava amb la
Diputació de Lleida per tal d’aclarir què havia succeït
amb el collaret de la Valleta del Valero, 21 la troballa
del qual hauria arribat recentment al seu coneixement.
La Comisión de Educación, Deportes y Turismo de la
Diputació respondria amb un informe detallat sobre
el procés d’adquisició de la peça, que —després de
passar per les corresponents instàncies de la Diputació—
seria expedit a començaments de febrer del
mateix any. 22 Sembla que la Comisaría General es
donaria per satisfeta amb aquesta documentació, fet
que donaria per acabat el llarg i dificultós procés de
l’adquisició del collaret.
En aquest informe s’especificava que, a principis
de 1954, la peça es trobava encara guardada a la
caixa forta de la Diputació, en espera d’instal·lar-la
definitivament al Museu Arqueològic de Lleida. En
efecte, la col·lecció arqueològica de l’IEI —en què
el collaret seria un dels objectes destacats— s’obriria
15. Carta de J. A. Tarragó a J. Maluquer de Motes
(10/10/1950).
16. Carta de J. A. Tarragó a J. Aynaud (21/11/1950).
17. Cf. nota 16; Carta de J. A. Tarragó a M. Almagro
(21/11/1950).
18. Resolución de la Diputación Provincial de Lérida, Sección
de Educación, Deportes y Turismo (22/12/1950).
19. Carta del doctor Montull a J. Palacín (16/01/1951).
20. Carta de R. Anadón a V. Hellin (17/06/1953).
21. Gobierno Civil de la Provincia de Lérida, reg. n. 4072,
fol. 54.
22. Informe de la Diputación Provincial de Lérida, Sección
de Educación, Deportes y Turismo (26/01/1954).
214
definitivament al públic el 6 de maig de 1954 (Go nz
á l e z 2003, 184; Me d i n a et al. 2004, 97).
Historiografia
La peça va ser originàriament difosa en mitjans
especialitzats per Maluquer de Motes (Ma l u q u e r 1950),
qui li atribuí una cronologia al voltant dels segles
ii-ii aC i la relacionà amb el poblament ilerget de la
zona. El mateix investigador tornaria a interessar-se
pel collaret uns anys més tard, insistint en els seus
vincles amb l’orfebreria ibèrica (Ma l u q u e r 1954, 359-
360, fig. 232-234). La peça de la Valleta del Valero
no va cridar l’atenció dels especialistes durant un
període considerable, fins que, als anys noranta, va
ser inclosa per Pingel al seu catàleg d’orfebreria prehistòrica
de la Península Ibèrica (Pi n g e l 1992, 254).
La més recent publicació del collaret ha mantingut,
igualment, la cronologia i la interpretació originals
de Maluquer (Ju n y e n t 2002).
Paral·lels i cronologia
La troballa de la Valleta del Valero troba els seus
paral·lels més directes en un petit grup de peces
localitzades a l’interior de riques sepultures femenines
del centre i de l’est d’Europa. De Hochfelden
(Baix Rin, França), Untersiebenbrunn (Baixa Àustria)
i d’una de les criptes saquejades el 24 de juny de
1914 a Kerč’-Gospital’naja ul. (Crimea, Ucraïna) procedeixen
exemplars gairebé idèntics al collaret de la
Valleta (Hat t 1966, fig. 2; Ku B i t s C h e k 1911, làm. II:
8; Za s e C k a J a 1993, làm. 22: 76). De la mateixa Kerč’
prové encara un altre collaret, mancat de context
arqueològic, adquirit pel Louvre com a part de la
gran col·lecció Messaksoudy d’orfebreria antiga (Ri d d e r
1924, làm. IX: 519). A aquest grup cal afegir encara
un cinquè exemplar descobert a la sepultura 1-2
de Bakodpuszta (Bács-Kiskun m., Hongria), que es
distingeix de la resta de collarets d’aquest grup pels
apèndixs triangulars amb incrustació de granat als
quals s’enganxen els penjolls fusiformes (Ki s s 1983,
fig. 4: 3) (fig. 4-5).
Aquestes tombes constitueixen complexos tancats
ben datats, gràcies a l’associació de múltiples materials
al seu interior (fig. 8). Diverses variants de fíbules
de tipus laminar i recipients vitris permeten situar
les sepultures de Hochfelden i Untersiebenbrunn al
primer terç del segle v (Te J r a l 1988, 241-244; Te J r a l
1997, 334-340). Una cronologia lleugerament posterior
presenta la tomba de Bakodpuszta. Els braçalets massius
amb representacions zoomorfes als extrems i els
anells amb decoració cloisonné del seu interior troben
bones analogies en contextos funeraris de la segona
meitat del segle v (Ki s s 1983, fig. 17-18; Bi e r B r a u e r
et al. 1993, 324-328; Bó n a 2002, 192). Tanmateix, les
recerques de diversos especialistes han insistit en el
fet que els materials de la sepultura 1-2 corresponen
en realitat a la barreja dels dipòsits funeraris de dues
tombes femenines; el collaret amb penjolls fusiformes
podria haver correspost, doncs, a un enterrament
anterior a l’equador del segle v (Bó n a 2002, 193).
Pel que fa a la peça de Kerč’-Gospital’naja, el cert és
que es fa difícil fixar-ne una cronologia precisa, tot
i que el fet que el gruix de materials recuperats de

Fig. 4. Collarets d’or amb penjolls fusiformes. 1: Hochfelden; 2: Untersiebenbrunn.
Fig. 5. Collarets d’or amb penjolls fusiformes. 1: Kerč’-Gospital’naja ul.; 2: Bakodpuszta, sep. 1-2.
215

les criptes saquejades presenti una cronologia situada
entre les darreries del segle iv i la primera meitat del
v (Za s e C k a J a 1993, 51-73) permet situar l’exemplar
crimeà en el mateix horitzó cronològic que els seus
paral·lels centreeuropeus.
El collaret de la Valleta del Valero es distingeix
de l’esmentat grup per les característiques del seu
mecanisme de tanca, que inclou l’element zoomorf i
la tanca cordiforme. La presència del motiu en forma
de cap de lleó no ha de fer variar sensiblement la
cronologia assenyalada pels contextos de les peces de
tipus Untersiebenbrunn. Així ho indica un petit grup
de collarets amb tanques en forma de cap de lleó,
que constitueixen, juntament amb les produccions
amb penjolls fusiformes, els paral·lels més propers
a la peça de la Valleta (Ba r at t e et al. 2002, 82-84;
Ki s s 2001, fig. 4, 6, 9). Els exemplars del tresor de
Carthago (fig. 6, 1) i de la Piazza della Consolazione
de Roma no poden ser datats amb major precisió
dins del marc del segle v, la presència d’un solidus
d’Honori en un dels medallons que componen la
peça romana ha de ser entès únicament com un
terminus post quem en sentit ampli. Probablement,
Fig. 6. Collarets d’or amb extrems en forma de cap de lleó.
1: Carthago; 2: Répcelak.
216
les seves similituds respecte al collaret aquí estudiat
permetin situar-les a la primera meitat del segle.
Aquest grup es completa amb dues troballes més
orientals, corresponents a la rica sepultura femenina
de Répcelak (Vas m., Hongria) a Pannonia (fig. 6,
2), i a l’anomenat “tresor d’Olbia”. En ambdós casos
es tracta de complexos situables amb seguretat a la
segona meitat del segle v, una cronologia que no ha
de variar la datació més primerenca de l’exemplar
de la Valleta, a la primera meitat del segle. Aquest
període sembla haver estat especialment nodrit
d’exemples de representacions de pròtoms de lleó en
l’orfebreria, entre els que poden ser citades una de
les parelles de fíbules primerenques del conjunt de
Szilágy-Somlyö (jud. Sălaj, Romania), els braçalets
del denominat “tresor d’Assiût” (Egipte) o l’anella de
la sivella de cinturó de Szeged-Ötthalom (Csongrád
m., Hongria) (Sta r k 1999, 149; De p p e rt-Li p p i t z 2000,
65-66; SC h u l z e-Dö r r l a M M 2002, 8).
Les tanques en forma de cor són igualment freqüents
en collarets tardoantics de variada tipologia,
datables als segles v-v i, com els procedents de Nissoria,
Reggio Emilia o Constantinoble (?) (Ba l d i n i
1999, 139; Bi e r B r a u e r 1975, làm. XXXV: 2; Ro s s 1965,
làm. XCV: c) (fig. 7, 2). Probablement, l’analogia més
propera per a la tanca del collaret de la Valleta del
Valero és el trobat a la sepultura de Nasobůrky (okr.
Olomouc, República Txeca) (Te J r a l 1982, fig. 46: 11).
Aquesta consisteix en una làmina d’or en forma de
cor acabada en un ganxo destinat a fermar el collaret
(fig. 7, 1). La seva decoració incisa evidencia, a més,
que aquest element cordiforme és en realitat una
representació vegetal estilitzada, condició sens dubte
extrapolable a l’exemplar de la Valleta. La sepultura
de Nasobůrky ha estat datada a les darreries del segle
v (Te J r a l 1982, 130), fet que planteja la qüestió de si
l’element cordiforme de la Valleta no hauria estat un
afegit posterior, tal com suggereix el fet que l’anella
de l’extrem proximal del cap del lleó sembli no haver
estat realitzat de forma unitària amb el zoomorf. Però
les plaques cordiformes d’aquest tipus tenen una cronologia
molt àmplia, fet que no permet emprar la de
la Valleta del Valero per fixar la cronologia d’aquesta
possible reparació. De fet, és molt probable que el
collaret hagués presentat ja originàriament aquest
element vegetal com a mecanisme de tanca, unint
els dos extrems d’aquest, constituïts sense dubte per
dos caps de lleó simètrics, a la manera del collar de
Répcelak i, molt versemblantment, del de Carthago.
En cas d’acceptar aquesta possibilitat, les evidències
de soldadura entre l’extrem proximal del pròtom i la
base de l’anella circular haurien de posar-se en relació
amb una reparació que no hauria introduït modificacions
destacables a la morfologia de la peça.
El collaret en el territorium d’Ilerda a
l’Antiguitat tardana
L’escassetat de paral·lels i la riquesa dels contextos
en què aquests han estat documentats indiquen ben
clarament la importància d’aquests collarets d’or com
a indicadors de posició social i símbols de prestigi.
Una tal dimensió es fa palesa de manera especial en

Fig. 7. Collarets mediterranis amb tanca cordiforme. 1: Nasobůrky; 2: Constantinoble (?).
examinar els inventaris de les riques tombes d’Untersiebenbrunn,
Hochfelden i, malgrat l’estat fragmentari
de la documentació, de Kerč’-Gospital’naja, en què els
collarets amb penjolls fusiformes es trobaven associats
a clars elements de prestigi, com parelles de fíbules
de tipus laminar, sivelles de cinturó, torques i recipients
vitris (fig. 8). Aquesta condició fa del collaret
de la Valleta del Valero, malgrat la present manca
de context arqueològic, un document important per
al coneixement del poblament de la conca baixa del
Segre a l’Antiguitat tardana.
El lloc de la troballa s’insereix en un territori
densament ocupat al llarg d’aquest període, que s’estructura
a partir d’un punt central assenyalat per la
ciutat d’Ilerda, seu episcopal documentada ja al segle
v. Vestigis de nombroses villae localitzades al llarg
del curs del Segre assenyalen la zona com una àrea
de grans propietats fundiàries (Nava r r o 1999; Ma r í,
Re v i l l a 1999). Alguns testimonis literaris completen
les dades aportades per l’arqueologia, indicant la
perduració d’aquest model d’ocupació del territori
durant l’Antiguitat tardana (Ar C e 2005, 156).
Des de l’òptica d’aquest estudi és interessant
assenyalar la significativa densitat de troballes de
bronzes o d’objectes de metalls preciosos a la zona.
Una peça de gran interès és una placa circular d’or
amb la incrustació central d’un camafeu oval. Aquesta
procedeix probablement del Racó de la Pampa, situat
al mateix terme municipal de Soses, en proximitat
immediata al suposat lloc de la troballa del collaret
d’or aquí estudiat (Gu à r d i a 2002) (fig. 9). El fet que
dues riques peces d’or procedeixin de punts tan
217

Fig. 8. Sepultures femenines amb collarets d’or amb penjolls fusiformes. A: Untersiebenbrunn; B: Hochfelden; C: Bakodpuszta,
sep. 1-2.
218

Fig. 9. Disc d’or amb camafeu oval del Racó de la Pampa. Servei de fotografia de l’IEI.
propers planteja la possibilitat que haguessin format
part d’un mateix dipòsit, probablement una ocultació;
o bé d’un conjunt funerari que no ha estat detectat.
Malauradament, les dades amb què hom compta a
dia d’avui no permeten afirmar-ho amb seguretat.
La peça del Racó de la Pampa no compta amb
analogies exactes. El camafeu del seu centre, amb la
representació d’un retrat femení de perfil, ha de datarse
en època altimperial. Tanmateix, és molt probable
que la configuració final de la peça pugui situar-se a
l’Antiguitat tardana. Els motius en forma de S estilitzada
i la seva disposició radial al voltant del camafeu
central troben una analogia força propera en una
creu pectoral de tipus bizantí trobada al castrum de
Golemanovo Kale (ob. Pleven, Bulgària) (fig. 10, 3),
en nivells d’ocupació corresponents al segle v i (Ue n z e
1992, 172, làm. 126: 1). Uns elements decoratius i
una disposició gairebé idèntics poden ser reconeguts
també al cap circular d’una gran agulla procedent del
tresor de Domagnano (fig. 10, 1), datable als primers
decennis del segle v i (Bi e r B r a u e r 1975, làm. XXI: 3).
D’altra banda, la composició dels diversos registres
circulars de la peça recorda la de les grans fíbules
discoïdals del segle v i i, habituals a l’àrea merovíngia
i a la Itàlia longobarda (Ma C g r e g o r 1997, 211; Pa r o l i
2000, 152-155; Pé r i n 2000, 244-248). És interessant
assenyalar que la reutilització de pedreria d’època
romana en peces d’aquest tipus no és un fet en absolut
aïllat (fig. 10, 2, 4).
Les troballes de la Valleta del Valero i el Racó de
la Pampa se situen a una dotzena de quilòmetres al
nord-oest del poblat tardoantic del Bovalar, del qual
prové una important col·lecció de bronzes d’indumentària
dels segles v i-v i i (Pa l o l 1999). Entre ells
destaca un fragment de fíbula de tipus digitat, que
representa una troballa del tot excepcional a nivell
peninsular (Ri p o l l 1999, 307). Al conjunt funerari de
Palous, al nord-oest d’Ilerda, va ser documentat un
altre fermall de bronze de placa liriforme (So l a n e s,
Al ò s 2003).
Les descobertes de tots aquests materials indiquen
ben clarament el bon funcionament de la xarxa de
comunicacions que connecta Ilerda amb el territori
que l’envolta i amb la costa mediterrània durant
219

Fig. 10. Objectes d’orfebreria dels segles v i-v i i. 1: Domagnano; 2: Procedència desconeguda, Metropolitan Museum of Art; 3:
Sadovsko Kale; 4: Benevento.
l’Antiguitat tardana. En aquest sentit, és interessant
recordar l’episodi de la presència dels bàrbars a la
zona d’Ilerda recollida a l’epístola de Consenci a Sant
Agustí (418-419) (Ar C e 2005, 155-159). Les peripècies
d’aquest grup de bàrbars mostren la vitalitat de les
vies de comunicació terrestres, el paper d’Ilerda com
a centre de comerç i redistribució —encara que les
mercaderies provinguessin aquesta vegada d’un furt— i,
finalment, la presència de possibles compradors adinerats
a la ciutat, entre els que cal destacar la figura
del bisbe. Aquest quadre no fa sinó confirmar les
dades aportades per l’arqueologia.
Bàrbars al nord-est de la
Tarraconensis?
Val la pena dedicar unes línies a reprendre la
qüestió de la presència bàrbara a la zona d’Ilerda i
a la seva possible relació amb la troballa del collaret
aquí estudiat. D’acord amb la seva cronologia i els
seus paral·lels centre-europeus, hom podria sentir-se
temptat de vincular la peça de la Valleta del Valero
a la presència de sueus, vàndals i alans a Hispania
a partir de l’inici del segle v. Precisament, la troballa
d’un fermall d’or emparentat morfològicament amb
el collaret aquí estudiat, procedent de la necròpolis
de Beiral (Ponte de Lima, Alto Minho, Portugal), ha
estat recentment posada en relació —sense excessius
arguments— amb la presència de sueus i vàndals a
la Gallaecia (Ló p e z 2001, 115-118, 122). 23 La distribució
circummediterrània dels collarets amb penjolls
fusiformes, així com la de les peces amb extrems en
forma de pròtoms de lleó, fa difícil relacionar-los de
manera exclusiva amb integrants de les diverses gentes
bàrbares que poblen Europa a l’Antiguitat tardana.
De fet, l’origen del collaret de la Valleta del Valero
en un taller mediterrani —romà— sembla molt més
probable. 24
23. Cf. Pi n a r, Ri p o l l 2006, amb la crítica.
220
La seva atribució “bàrbara” també la contradiu el
fet que la Tarraconensis fou l’única província peninsular
de la Diocesis Hispaniarum que no passà a mans
bàrbares el 411 (Ar C e 2005, 67-72). El seu territori
no sembla, a priori, el més propici per a trobar-hi
evidències arqueològiques de la presència d’aquests
grups, sobretot si tenim en compte que aquestes són
gairebé inexistents en aquelles províncies en què les
fonts escrites sí que documenten el seu assentament
(Pi n a r, Ri p o l l 2006). Aquesta impressió no es troba
contradita per les esporàdiques referències d’algunes
fonts escrites a la presència de bàrbars a la conca
del Segre. Així, la notícia de Cosenci sobre els lladres
de llibres aporta, tal com hem vist, més dades sobre
l’economia a la Tarraconensis del segle v que no pas
sobre l’eventual impacte que la presència ocasional de
bàrbars podria haver tingut en el registre arqueològic.
La magra notícia del saqueig d’Ilerda —el 449— a
mans dels sueus donada per Hidaci (Chron., 133) no és
gaire més útil per a la interpretació de la troballa de
la Valleta del Valero. Es tracta d’una campanya curta,
que no hauria implicat una presència perllongada de
bàrbars a la zona. El cert és que es fa difícil imaginar
que els contingents sueus haguessin traslladat amb
ells un ric element d’indumentària femenina com el
collaret amb motiu d’aquesta campanya, i més encara,
que l’haguessin oblidat en algun punt de la perifèria
de la ciutat en retornar a la Gallaecia.
Joan Pinar Gil
jpinarg@msn.com
24. Algunes consideracions sobre la provinença del collaret
de la Valleta del Valero i la seva significació per a la interpretació
de les peces de tipus Untersiebenbrunn-Gospital’naja:
J. Pi n a r, “Some remarks on early fifth-century gold necklaces
with pin-shaped pendants. With regard to an ancient find from
La Valleta del Valero (Soses, Lleida, Spain)”, Acta Archaeologica
Academiae Scientarum Hungaricae, 58. 2007, 165-185.

Bibliografia
Ar C e 2005
J. Arce, Bárbaros y romanos en Hispania, 400-507
A.D., Madrid.
Ba l d i n i 1999
I. Baldini Lippolis, L’oreficeria nell’Impero di
Costantinopoli tra iv e v i i secolo, Bari.
Ba r at t e et al. 2002
F. Baratte, J. Lang, S. La Niece i C. Metzger, Le trésor
de Carthage: contribution à l’étude de l’orfèvrerie de
l’Antiquité tardive, París.
Bi e r B r a u e r 1975
V. Bierbrauer, Die ostgotischen Grab- und Schatzfunde
in Italien, Spoleto.
Bi e r B r a u e r et al. 1993
V. Bierbrauer, H. Büsing i A. Büsing Kolbe, “Die Dame
von Ficarolo”, Archeologia Medievale, 20, 303-332.
Bó n a 2002
I. Bóna, Les Huns. Le grand empire barbare d’Europe,
ive-ve siècles, París.
De p p e rt-Li p p i t z 2000
B. Deppert-Lippitz, “Late Roman and early Bizantine
jewelry”, a K. Reynolds Brown, D. Kidd i Ch. T. Little
(ed.), From Attila to Charlemagne. Arts of the Early
Medieval Period in The Metropolitan Museum of Art,
Nova York, 58-77.
Go n z á l e z 2003
J. R. González Pérez, “L’arqueologia lleidatana no
professional entre 1931 i 1975”, a J. Barberà Farràs
i J. García Roselló, L’Arqueologia a Catalunya durant
la República i el Franquisme (1931-1975), Mataró,
175-204.
Gu à r d i a 2002
M. Guàrdia, “Camafeu romà sobre disc d’or”, a J. Ll.
Ribes (ed.), Sala d’Arqueologia: Catàleg, Lleida, 225.
Hat t 1965
J.-J. Hatt, “Découverte à Hochfelden d’une tombe
barbare du ve siècle”, Comptes rendus de l’Académie
des Inscriptions & Belles-Lettres 1965, 254-264.
Ju n y e n t 2002
E. Junyent, “Collar”, a J.L. Ribes (ed.), Sala d’Arqueologia:
Catàleg, Lleida, 191-192.
Ki s s 1983
A. Kiss, “Die Skiren im Karpatenbecken, ihre
Wohnsitze und ihre materielle Hinterlassenschaft”,
Acta Archaeologica Academiae Scientarum Hungaricae,
35, 95-131.
Ki s s 2001
A. Kiss, “Das germanische Frauengrab von
Répcelak (Westungarn) aus der zweiten Hälfte der
5. Jahrhunderts”, Acta Archaeologica Academiae
Scientarum Hungaricae, 52, 115-144.
Ku B i t s C h e k 1911
W. Kubitschek, “Grabfunde in Untersiebenbrunn
(auf dem Marchfeld)”, Jahrbuch für Altertumskunde,
5, 32-74.
Ló p e z 2001
J. López Quiroga, “Elementos «foráneos» en las
necrópolis tardorromanas de Beiral (Ponte de Lima,
Portugal) y Vigo (Pontevedra, España): de nuevo la
cuestión del siglo v d.C. en la Península Ibérica”,
Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad
Autónoma de Madrid, 27, 115-124.
221

Ma Cgr e g o r 1997
A. MacGregor, Ashmolean Museum Oxford. A Summary
Catalogue of the continental Archaeological Collections
(Roman Iron Age, Migration Period, Early Medieval),
BAR IS 674, Oxford.
Ma l u q u e r 1950
J. Maluquer de Motes, “El collar de oro ilergeta de La
Valleta del Valeroso (Serós, Lérida)”, Zephyrus, I, 64-66.
Ma l u q u e r 1954
J. Maluquer de Motes, “Pueblos ibéricos”, a R. Menéndez
Pidal (dir.), Historia de España, t. I, vol. III: Etnología
de los pueblos de Hispania, Madrid, 305-370.
Ma n i è r e-Lé v ê q u e 1997
A.-M. Manière-Lévêque, “L’évolution des bijoux
«aristocratiques» féminins à travers des trésors
proto-byzantins d’orfèvrerie”, Revue Archéologique,
1/97, 79-106.
Ma r í, Re v i l l a 1999
L. Marí i V. Revilla, “Vil·la del Romeral”, a P. de Palol
i A. Pladevall (dir.), Del romà al romànic. Història,
art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els
segles iv i x, Barcelona, 144.
Me d i n a et al. 2004
J. Medina, M. P. Vàzquez i J. R. González, “El fons
arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs”, Revista
Arqueològica de Ponent, 14, 2004, 85-148.
Nava r r o 1999
R. Navarro, “Vil·les amb mosaics entre els rius Segre
i Cinca”, a P. de Palol i A. Pladevall (dir.), Del romà
al romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense
mediterrània entre els segles iv i x, Barcelona, 142-144.
Pa l o l 1999
P. de Palol, “Bronzes del poblat del Bovalar”, a P. de
Palol i A. Pladevall (dir.), Del romà al romànic. Història,
art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els
segles iv i x, Barcelona, 319-321.
Pa r o l i 2000
L. Paroli, “The Langobardic finds and the archaeology
of central Italy”, a K. Reynolds Brown, D. Kidd i Ch.
T. Little (ed.), From Attila to Charlemagne. Arts of the
Early Medieval Period in The Metropolitan Museum of
Art, Nova York, 140-163.
Pé r i n 2000
P. Périn, “Aspects of Late Merovingian costume in the
Morgan collection”, a K. Reynolds Brown, D. Kidd i
Ch. T. Little (ed.), From Attila to Charlemagne. Arts of
the Early Medieval Period in The Metropolitan Museum
of Art, Nova York, 242-267.
Pi n a r, Ri p o l l 2006
J. Pinar i G. Ripoll, “The so-called Vandal objects
from Hispania”, a G. Berndt i R. Steinacher (ed.),
Das Reich der Vandalen und seine Vorgeschichte(n),
Viena (en premsa).
Pi n g e l 1992
V. Pingel, Die vorgeschichtlichen Goldfunde der Iberischen
222
Halbinsel. Eine archäologische Untersuchung zur
Auswertung der Spektralanalysen, Berlín-Nova York.
Ri d d e r 1924
A. de Ridder, Catalogue sommaire des bijoux antiques
du Musée National du Louvre, París.
Ri g a u d 1979
J. J. Rigaud de Sousa, “Novas considerações sobre
a necropole do Beiral (Ponte de Lima)”, Gallaecia,
5, 293-304.
Ri p o l l 1999
G. Ripoll, “Bronzes d’indumentària personal”, a P. de
Palol i A. Pladevall (dir.), Del romà al romànic. Història,
art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els
segles iv i x, Barcelona, 305-311.
Ro s s 1965
M. C. Ross, Catalogue of the Byzantine and Early
Mediaeval Antiquities in the Dumbarton Oaks Collection,
vol. II: Jewelry, Enamels and Art of the Migration
Period, Washington D.C.
sC h u l z e-dö r r l a M M 2002
M. Schulze-Dörrlamm, Byzantinische Gürtelschnallen
und Gürtelbeschläge im Römisch-Germanischen
Zentralmuseum, Teil I: Die Schnallen ohne Beschläg,
mit Laschenbeschläg und mit festem Beschläg des 5.
bis 7. Jahrhunderts, Mainz am Rhein.
So l a n e s, Al ò s 2003
E. Solanes i C. Alòs, “Interpretació de l’aixovar de la
necròpolis hispanovisigoda de Palous (Camarasa, la
Noguera): apunts sobre l’adobat de pells a l’Antiguitat
tardana”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 13, 345-350.
Sta r k 1999
R. Stark, “Die Fibeln”, a W. Seipel (ed.), Barbarenschmuck
und Römergold. Der Schatz von
Szilágysomlyó, Viena, 139-159.
Te J r a l 1982
J. Tejral, Morava na sklonku antiky, Praga.
Te J r a l 1988
J. Tejral, “Zur Chronologie der frühen
Völkerwanderungszeit im mittleren Donauraum”,
Archaeologia Austriaca, 72, 223-304.
Te J r a l 1997
J. Tejral, “Neue Aspekte der frühvölkerwanderungszeitlichen
Chronologie im Mitteldonauraum”,
a J. Tejral, H. Friesinger i M. Kazanski (ed.), Neue
Beiträge zur Erforschung der Spätantike im mittleren
Donauraum, Brno, 321-392.
Ue n z e 1992
S. Uenze, Die spätantiken Befestigungen von Sadovetz
(Bulgarien). Ergebnisse der deutsch-bulgarischösterreichischen
Ausgrabungen 1934-1937, Munic.
Za s e C k a J a 1993
I. P. Zaseckaja, “Materialy Bosporskogo nekropolja vtoroj
poloviny iv – pervoj poloviny v vv. n.e.”, Materialy po
Arheologii, Istorii i Etnografii Tavrii, III, 12-96.

Francesc Giral Royo
Jesús Jiménez Guijarro
Jesús Seco González
Intervención arqueológica en el castillo
de Portezuelo. Resultados del I Curso
de Arqueología de Campo
Presentamos los resultados de las dos primeras campañas de
excavación llevadas a cabo dentro del I Curso de Arqueología
de Campo en la fortaleza medieval de la localidad cacereña de
Portezuelo.
Palabras clave: Portezuelo, fortaleza, árabe, orden de Alcántara.
1. El castillo de Portezuelo
1.1. Contexto geográfico e histórico
El castillo de Portezuelo se levanta en un sitio
estratégico, en un escarpe rocoso desde el que se
domina el desfiladero por donde pasaba la antigua
calzada romana de la Dalmacia, ramal de la vía de
la Plata, que partiendo de Alconétar pasaba por Coria
y llegaba hasta ciudad Rodrigo y que era de paso
obligado para ir desde la meseta peninsular hasta las
tierras situadas al otro lado del río Tajo, a las tierras
más meridionales de lo que entonces era conocido
como la transierra leonesa. Esta calzada “(...) era la
senda utilizada por los reyes de León en sus incursiones
para reconquistar las plazas de Medina Cauria,
Al-Kántara y Al-Cáceres, y más tarde para enlazar las
tierras leonesas con la importante fortaleza reedificada
Pàgs. 223-238
Whe present the results of the two first campaigns of excavation
carried out inside the 1st Course of Archaeology in the medieval
fortress of Portezuelo, a Caceres’ locality.
Key words: Portezuelo, fortress, Arabic, Alcantara’s order.
por los templarios junto a la vieja Túrmulus, cuyas
ruinas evocadoras se alzan sobre un cerrillo en la ribera
derecha del Pater Tagus, junto al puente de Alconétar,
en uno de los escasos sitios favorables para cruzar el
escabroso y difícil río en la provincia de Cáceres” (Ve l o
y Ni e t o 1982, 470). Sin duda alguna, las facilidades
defensivas y de control de esta vía que ofrecía el lugar
así como las posibilidades de controlar un basto
territorio fueron decisivas para que los sarracenos
erigieran una fortaleza, defensa avanzada de Coria,
donde hoy todavía resiste.
No se sabe a ciencia cierta pero la construcción
del castillo bien pudiera datarse en los primeros
años de la ocupación musulmana en la Península
Ibérica, cuando a los berberiscos que acompañaron
a Tarik en las primeras expediciones les correspondió
el territorio extremeño y algunos más en el reparto
de tierras que se hizo, guarneciendo la ciudad de
223

224
Figura 1. Vista del castillo desde el paso de la vía Dalmacia por el desfiladero.
Coria y construyendo un castillo en Portezuelo para
la defensa de ésta. Aunque hasta la fecha no se ha
podido encontrar un dato que acredite tal afirmación
o hipótesis, de lo que sí se tienen noticias es que
en el año 877 el castillo ya estaba construido. En
el año 860, era caudillo supremo de Coria, a cuya
jurisdicción pertenecía Portezuelo, el rey llamado
Zeth. 1 Aprovechando un período de confusión en el
califato de Córdoba, don Alfonso III, en el año 877
cercó la ciudad de Coria. La guarnición del castillo
de Portezuelo acudió en auxilio de los sitiados contribuyendo
a que los cristianos desistieran de su
esfuerzo y avanzaran más hacia el sur, cruzando el
puente de Alconétar y saqueando los castillos que
estaban en poder de la tribu berberisca de Natza,
la cual ocupaba la zona comprendida entre Trujillo,
Medellín y Logrosán. Es probable, por tanto, que en
el siglo viii este castillo ya estuviera en pie, época
en la que los berberiscos se dedicaron a construir
y reedificar aquellos castillos que de alguna manera
vigilaban la antigua vía romana: Alconétar; Portezuelo;
Coria; Milana, cerca de la confluencia del río Ribera
de Gata con el río Árrago, junto a la localidad de
Moraleja; Santibáñez o Almenara.
Para Velo Nieto, Portezuelo pasó a manos cristianas
por primera vez cuando en el año 914 Ordoño
II se introdujo en tierras de moros arrasando todo
lo que encontraba a su paso por la vía de Dalmacia
(Ve l o y Ni e t o 1982, 481).
A finales de 1166, Fernando II de León se dirigió
con sus mesnadas hacia Alcántara y a primeros de
año la asedió y conquistó. Al regresar don Fernando
1. Ver el Cronicón de Sebastián Salmanticense, inserto
en la España Sagrada del Padre Flores, cit. por Ve l o y Ni e t o
1982, 480.
de esa expedición “(...) se apoderó de cuantas fortalezas
encontraba a su paso, y se le dieron a partido
a Portezuelo, Alconétar y la Cabeza de Esparragal,
que se apresuró a entregar al maestre de la Orden del
Temple por el decidido y eficaz apoyo que sus milites
le prestaron en aquella ocasión” (Ve l o y Ni e t o 1982,
482; Re a ñ o Os u n a 1934, 333; Hu rta d o 1989, 68).
En 1196 el emir almohade Abu Jacob, 2 en su
incursión por la ribera del Tajo, prácticamente sin
resistencia, se apoderó de Portezuelo y de otras plazas
fuertes. Algunos años después, en 1212, Alfonso IX
comenzó nuevamente la reconquista de la transierra
al igual que hiciera su padre en 1166, destruyendo
algunos focos de resistencia entre los que se encontraba
Portezuelo, que fue uno de los que más resistieron
“(...) hasta el extremo de que, viendo el rey de
León que los defensores no se entregaban a pesar de
tenerlos apurados con estrecho cerco, dispuso arreciaran
los ataques dando por resultado la reconquista de la
fortaleza y la captura de 200 moros, los más fanáticos
y valientes” (Ve l o y Ni e t o 1982, 482). El rey don
Alfonso a consecuencia de la ayuda prestada por la
orden de Alcántara para la conquista de Alcántara,
donó a éstos el castillo de Portezuelo en detrimento
de la orden del Temple, a consecuencia de lo cual se
produjo durante varios años y hasta la desaparición
de la orden del Temple en 1310 una gran controversia
y disputa entre ambas instituciones.
Cuando Alfonso IX cercó en Lerma al magnate
portugués Juan Núñez de Lara, el monarca portugués,
en respuesta al dicho cerco que sufrió su aliado, puso
sitio a la ciudad de Badajoz, ordenando el rey a Rui
Pérez, maestre de Alcántara, que sus caballeros y las
milicias de Cáceres, Plasencia, Trujillo, Coria y demás
2. Ibídem.

lugares de su jurisdicción, acudieran en ayuda de la
capital de la baja Extremadura, cooperando la encomienda
de Portezuelo con diez hombres y las lanzas
con que tenía obligación servir al rey (Ve l o y Ni e t o
1982, 483). Igualmente la encomienda de Portezuelo
fue en busca del auxilio de Coria cuando Juan I de
Portugal penetró en tierras de Salamanca para más
tarde aparecer en Coria y tratar de tomarla, fracasando
debido a la gran resistencia que ofrecieron las
murallas caurienses y, sobre todo, sus defensores. 3
Varias otras son las menciones de este tipo en las
que aparece Portezuelo, pero no vamos a reseñarlas
en este artículo.
En definitiva, fueron varios los asaltos y asedios
que sufrió este castillo y por tales motivos la orden
de Alcántara comenzó su reconstrucción a partir del
siglo x i v. Estas reconstrucciones se hicieron siguiendo
el contexto constructivo de la época donde el ambiente
señorial y nobiliario era claramente notorio en
el territorio, con fortalezas claramente enmarcadas
por torres y donde los elementos defensivos no podían
faltar. En el caso que nos ocupa esos elementos
defensivos eran más una cuestión de plasmación de
poder que realmente de utilidad pues a partir de entonces
las funciones del castillo de Portezuelo fueron
más administrativas que defensivas.
1.2. Descripción
El castillo, que se llamó en un principio castillo
del “Portillo” por estar situado en el puerto por donde
hoy día pasa la carretera y tiempo atrás la ya mencionada
Vía de Dalmacia; derivando en “Portichelo”
3. Fe r r a o Ló p e s: Crónica de don Juan I, t. II, Oporto
1949, 334, cit. por Ve l o y Ni e t o, 1982, 483.
Figura 2. Barbacana del castillo de Portezuelo.
y “Portichuelo” para finalmente acabar adoptando el
nombre de “Portezuelo” (Re a ñ o 1934, 332), no llevaba
en su primitivo origen torreones en sus esquinas
tal y como era costumbre en las construcciones
similares de la Edad Media, ni tampoco presentaba
barbacana, realizada tiempo después (Ve l o y Ni e t o
1982, 476) con un propósito y carácter defensivo al
ser macizados sus muros. Las dos torres que presenta
hoy día están adosadas al muro, viéndose claramente
que su construcción es posterior. El castillo, en su
forma primitiva, fue el que construyeron los árabes
a modo de alcazaba con grandes muros coronados
por almenas y sin la torre de homenaje, tal y como
era costumbre en la arquitectura morisca. Fue una
vez que la fortaleza estuvo definitivamente en manos
cristianas, bajo el control de la orden militar de
Alcántara, cuando, como ya hemos comentado, se
inció el programa de reformas que llevaría al edificio
hasta su aspecto actual.
El 19 de septiembre de 1561, Hernando de Zárate,
mayordomo de la encomienda de Portezuelo, realizó
una detallada descripción de la fortaleza, 4 lo que nos
permite saber exactamente cual era su estado en esos
momentos. Estas descripciones eran realizadas por
personas de la confianza del comendador un tiempo
antes de que los referidos comendadores tomaran
posesión de las encomiendas tal y como ordenaban
las Definiciones de la orden: “(...) ordenamos y mandamos
que las dignidades y comendadores y acciprestes
y beneficiados y curas al tiempo que fueren o embiaren
a tomar la posesión de sus dignidades y encomiendas
sean obligados antes que tomen la dicha possesión de
requerir al governador del partido que vaya o embie a
hazer la descripción de las casas y edeficios que la tal
4. A. H. N. Nobleza. Frías 409/14, 13v-22.
225

dignidad o encomienda o beneficio tuviese(...)”. 5 Igualmente
los comendadores estaban obligados a reparar
las casas y los castillos ubicados en sus encomiendas
y utilizados por ellos: “Cosa razonable es que qualquier
persona tenga diligencia y cuidado de reparar
y acrescentar las casas que le son encomendadas en
administración y que con su cuydado siempre crezcan
y se augmenten (...)”. 6
La fortaleza se compone en la actualidad de tres
recintos que en 1544 ya se citan como barrera, adarve
y alcázar. 7 De la primera barrera los restos son casi
imperceptibles y se cree que nunca estuvo acabada.
En cuanto al adarve o segundo recinto, la parte mejor
conservada es la que mira al este, donde todavía se
pueden apreciar el andén y los pretiles, realizado todo
en mampostería. En este segundo muro, en su parte
noreste, tuvo que haber una puerta pues sus restos
son patentes y que Antonio Navareño cree identificar
con la denominada “puerta falsa” que aparece en un
documento (Nava r e ñ o 1987, 228). De igual manera es
en este segundo recinto donde se ubica la denominada
por algunos documentos como puerta Principal
y hoy en día conocida como la puerta del Sol, en
su ángulo sureste y realizada por alarifes mudéjares:
“Está realizada en ladrillo, y contiene en su fachada
exterior un arco apuntado, mientras que en el interior
tiene doble arco. El bajo corresponde al de la fachada
de fuera, mientras que el que alberga es de mayores
dimensiones. El espacio comprendido entre ambos está
formado por fajas de ladrillo y mampostería. Es una
de las pocas obras que se encuentran en la región de
estas características” (Mo g o l l ó n 1987, 243).
Una calzada que cruzaba la puerta de la primera
barrera y enlazaba con esta puerta Principal des-
5. Deffinitiones de la orden y cavalleria de Alcantara, Título
Veynte y Cinco, cap. I.
6. Ibídem: Título Veynte y Cinco, cap. III.
7. A. H. N. (O. M. J.), pleito n.º 28.331 y 31.528, cit. por
Nava r e ñ o 1987, 226.
226
Figura 3. Aspecto actual de la denominada puerta Falsa.
Figura 4. Puerta Principal situada en el segundo recinto o
barbacana.
embocaba, atravesando la puerta de la fortaleza y
primer patio, en el alcázar o vivienda del castillo.
La mencionada calzada ascendía desde la huerta de
la encomienda, en la próxima dehesa de Rehana,
estando en 1565 prácticamente desaparecida por lo
que se pretende en dicho año recuperarla. 8
8. A. H. N. (O. M. J.), pleito n.º 28.331, cit. por Nava r e ñ o
1987, 229.

Esta segunda barrera, en el siglo x v i se cerraba,
desde esta puerta que estamos comentando, contra la
esquina suroeste del alcázar o fortaleza. 9 Respecto de
la tercera barrera tenemos que decir que es la fortaleza
propiamente dicha o recinto interior. Navareño
Mateos la data de época almohade y se basa para ello
en su sistema constructivo, realizado de mampostería
y cal y constituido a base de tongadas compactadas
y fraguadas independientemente, utilizando la denominada
técnica del encofrado (Nava r e ñ o 1987, 229).
Además se basa para tal afirmación en el hecho de
que la construcción en un principio no tenía ninguna
torre, las dos que presenta son de época posterior,
como nosotros mismos hemos podido apreciar. Por
todo ello afirma Antonio Navareño que los restos
que actualmente apreciamos probablemente fueron
realizados a finales del siglo x i i y principios del xiii,
aprovechando una fortaleza anterior, que sería la que
realizaron los berberiscos que llegaron a la península
con las tropas de Tarik.
La entrada a este tercer recinto tiene lugar por el
frente sureste, donde hoy día ha desaparecido por
completo el muro que albergaba la referida entrada.
Este muro se derrumbó algunos años antes de
finalizar el siglo x i x, contribuyendo a ello en gran
parte el que se arrancaran bloques de cantería por
algunos vecinos del pueblo, para aprovecharlos en
construcciones.
9. Ibídem.
Figura 5. Arco anterior y posterior de la puerta Principal, actualmente puerta del Sol.
Las dos torres que presenta el baluarte se realizaron
en tiempos de la orden de Alcántara: la llamada
torre del Homenaje, en el ángulo noreste, y la torre
del ángulo noroeste. La primera en ser realizada fue
la torre del Homenaje, datada por Navareño Mateos
a finales del siglo xiii o comienzos del x i v, la cual
fue reparada a mediados del siglo x v i. 10 La otra torre,
enmarcada en el ángulo noroeste como ya hemos
dicho, se realizó a mediados del siglo x v i sobre una
torre anterior. Las condiciones de la obra las ejecutó
Pedro de Ybarra, 11 maestro mayor de la orden de
10. A. H. N. (O. M. J.), pleitos n.º 28.331 y 32.297, cit. por
Nava r e ñ o 1987, 230.
11. Nava r e ñ o 1988, 57-63: “De los arquitectos más cualificados
e importantes de la alta Extremadura en el siglo x v i siendo maestro
mayor de la Orden y del obispado de Coria. Aparece en 1544 en
la Diócesis de Coria y en la Orden, muere en 1579. Hijo de Juan
de Álava. Nació en 1550 en Salamanca y murió en Alcántara
el 24 de marzo de 1557”. “En abril de 1548 redacta las trazas
y condiciones de obras para la fortaleza de Portezuelo”: A. H.
N. (O. O. M. M., A. J. A.), pleito n. 31.532. “En diciembre de
1549 se le encomienda informar sobre las obras que Francisco
García acomete en la fortaleza del Portezuelo, entregando dicho
informe el 9 de febrero de 1550”: pleito n. 31.532. “En Portezuelo
interviene en 1550 confeccionando las trazas y condiciones del
cubo, fechándose el 4 de octubre”: pleito 31.532, cit. Sá n C h e z,
Ga r C í a 1985, 197-214. “Inspecciona la marcha de las obras que
Gaspar López realizaba en Portezuelo”: pleito n. 31.532. “En 1552
haría informe sobre el desarrollo de las obras que se ejecutan
en la fortaleza de Portezuelo”: pleito n. 31.528. “(...) 1564 en el
castillo de Portezuelo donde acude con Pedro Moreno y Alonso
Pérez, en julio, para informar y tasar algunos daños”: pleito n.
32.297. “Julio de 1565 redactó las condiciones de estas obras”:
Pleito nº 32.297.
227

228
Figura 6. Traza de la torre noroeste: Pedro de Ybarra
(Nava r e ñ o 1987, 232).
Alcántara, en octubre de 1550, 12 y fue rematada por
Gaspar López 13 por 630.000 maravedís. 14 El cubo o
torre sería, según el proyecto, un cilindro de 20 pies
de radio en su base, que era maciza, pasando a 18
pies desde la base hasta su terminación. Poseía dos
aposentos cuadrados, uno encima del otro, teniendo
el primero una chimenea francesa y cubierto con
madera. Al segundo piso se accedía por una escalera
apoyada sobre arcos de ladrillos y todo el conjunto
era coronado por una moldura volada y a cuatro
aguas. Tenía su puerta de entrada a la altura del
segundo recinto o muralla. La obra se terminó en
el año 1553. 15
12. A. H. N. (O. M., J.), pleito n.º 31.532, cit. por Nava r e ñ o
1987, 231.
13. Nava r e ñ o 1988, 41-42: “Hay dos maestros con esta afiliación,
éste aparece en la documentación entre 1534 a 1550, el
segundo aparece en 1609 y 1610. Oficial o maestro de cantería
y albañilería avecindado en Alcántara. En 1544 hace informe y
tasación de los reparos entre otras fortalezas de la de Portezuelo”:
A. H. N. (O. O. M. M., A. J. A.), pleito n. 28. 331. “Realizó
importantes obras en el castillo de Portezuelo por importe de
630.000 mrs. La obra le fue rematada en noviembre de 1550
desarrollándose durante los años siguientes, estando concluida
en 1553”: pleito n. 31.532.
14. A. H. N. (O. M. J.), pleito n. 31.532, cit. por Nava r e ñ o
1987, 236.
15. A. H. N., (O. M. J.), pleito n. 31.532, cit. por Nava r e ñ o
1987, 231.
Unos años antes, en 1544, y por un privilegio concedido
por Carlos I referente a todas las fortalezas del
Partido de Alcántara ordenando que se informara sobre
el estado de todas las fortalezas del dicho partido, el
maestro de obras Gaspar López realizó un informe
sobre el estado en que se encontraba la mencionada
fortaleza y de donde se desprende que su estado era
poco menos que ruinoso. 16 Los reparos necesarios se
tasaron por un valor de 353.731 maravedís (Nava r e ñ o
1987, 235). Este informe de Gaspar López se llevó a
cabo en los años siguientes. Tras la concesión de los
permisos oportunos, entre ellos una Real Provisión
del rey Carlos I en 1547, el 2 de abril de 1548 se le
encargó a Pedro de Ybarra que realizase las condiciones
de la obra. 17 La obra fue rematada por Alonso
Hidalgo, maestro de carpintería y albañilería, vecino
de Alcántara, por un precio de 90.000 maravedís. 18 Las
obras fueron realizadas por Pedro Villega en nombre
de Alonso Hidalgo. Todas estas obras se llevaron a
cabo siendo comendador de Portezuelo don Fadrique
Enríquez y donde aparecen de una manera tanto
directa como indirecta otros maestros de obras o de
canterías o de albañilerías, etc. 19
La entrada a la fortaleza se efectuaba a través
de un arco de cantería por la parte de fuera y otro
de ladrillo por la parte de dentro, el cual daba acceso
al patio de armas del castillo, en el que según
16. A. H. N. (O. M. J.): pleito n.º 28.331, cit. por Nava r e ñ o
1987, 235.
17. A. H. N. (O. M. J.), pleito n.º 31.528, cit. por Nava r e ñ o
1987, 235.
18. Ibídem.
19. Nava r e ñ o Mat e o s , Antonio: Aportaciones..., op. cit., págs.
17, 18, 29, 35, 37, 39, 52 y 57. Entre estos maestros se encontraba
Sebastián de Aguirre: “Maestro de cantería muy activo en
el tercer cuarto del siglo x v i, período avecindado en Alcántara.
En 1550 está como aparejador de las obras del convento de San
Benito y así se cita con motivo de su presentación como testigo en
el informe que sobre el castillo de Portezuelo formula el maestro
mayor Pedro de Ybarra el 9 de febrero de 1550”. Pleito n. 31.532.
Sebastián de Aguirre sustituye a Pedro de Ybarra como maestro
mayor de la orden en 1570. “En 1550 asociado con Francisco
Redondo presenta postura para las obras del castillo de Portezuelo,
sin conseguir su adjudicación”: pleito n. 31.532. Antonio Cid:
“Maestro de obras, vecino de Alcántara. En 1565 hace postura
sobre la obra del castillo de Portezuelo, en 700.000 mrs., no le
fue adjudicada”: pleito n. 32.297. Francisco García: “Maestro
de cantería y albañilería, vecino de Galisteo. La información
sobre la fortaleza de Portezuelo realizada en diciembre de 1549
y entregada en febrero de 1550, en compañía de Ybarra, es la
única actividad que se conoce de este cantero”: pleito n. 31.532.
Alonso Hernández: “Maestro de carpintería. En 1552 acompañando
a Pedro de Ybarra y Juan Simón informa sobre las obras que
Alonso Hidalgo está realizando en la fortaleza de Portezuelo”:
pleito n. 33.722. Hordieta: “Maestro de obras y también citado
como maestro de cantería, avecindado en Alcántara entre 1559
y 1569. En 1544 acompañado de Alonso Hidalgo y Hernando
Moreno visita y tasa los reparos necesarios en las fortalezas de
Azagala, Mayorga, Valencia de Alcántara y Portezuelo”: pleito n.
28.331. Francisco Redondo: “Vecino de Garrovillas. En noviembre
de 1550 asociado con Sebastián de Aguirre presenta postura para
los reparos del castillo de Portezuelo”: pleito 32.176. Francisco
Redondo: “Mismo nombre pero quizás personaje diferente. Citado
como maestro de albañilería y carpintería, avecindado en Coria.
En 1565 le fue rematada la obra de la fortaleza de Portezuelo
en 260.000 mrs., a mediados del año siguiente tiene comenzado
el trabajo y pide la segunda paga”: pleito n. 32.297. Lope de
Villalobos: “Sólo se sabe que en 1550 presenta postura, sin éxito,
en la subasta de las obras del castillo de Portezuelo”: pleito n.
31.532.

la descripción de Hernando de Zárate había, entre
otras estancias, algunas caballerizas, un horno y un
gran aljibe. Este último, de 13,50 x 6,80 metros y
con bóveda de cañón de ladrillo, se conserva todavía
hoy en día.
Desde el fondo de este recinto y mediante una calleja
empedrada de piedra y con antepechos se accedía al
patio superior o alcázar, objeto de las excavaciones
arqueológicas y a partir del cual se articulaban las
habitaciones de la vivienda del castillo, de este piso
y del superior.
2. El papel de Adesval
Figura 7. Patio de armas con el aljibe adosado al muro noroeste.
La mañana se despereza en el duro estío extremeño.
Aún no son las ocho y una docena de chicos juegan
a esconderse dentro de sus literas, de los rayos del
sol que anuncian otro caluroso día del mes de agosto.
Han llegado de distintos puntos de España, unos en
autobús, otros en tren, los menos los han traído sus
padres. Todos con una misma ilusión: enfrentarse a
la noble tarea de conquistar un castillo, sin caballos,
ni lanzas, tampoco espadas, sino empuñando picos,
envainando palas, blandiendo carretillas y como
única armadura aquellas gorras, gafas y cremas que
les protegen de un sol que, en el verano extremeño,
se torna caprichosamente vertical. Ni el calor, ni la
sed, ni el cansancio les hacen desfallecer, nada puede
con ellos. Por momentos parece que hubieran sido
transportados a través de una máquina del tiempo, de
esas que imaginaron en siglos pasados Verne y otros
tantos escritores, hasta el lugar donde los cruzados
juraban su condición, y así contagiarse del honor y
prestancia de los caballeros de la orden del Temple,
que lucharon siglos atrás por defender la fortaleza
de La Marmionda del asedio de los moros.
La Marmionda o castillo de Portezuelo toma su
nombre de una leyenda que escarba en las novelas de
caballerías del Medievo, y que despierta dudas entre
sus pocos estudiosos, hasta el punto de llegar a hacer
cábalas y pensar que tal vez pudiera haberse inspirado
el mismísimo Shakespeare para su Romeo y Julieta. En
la tragedia de la bella Marmionda, la hija mora del
alcaide, enamorada de un caballero cristiano al cual
ve caer muerto en el fragor de la batalla, se lanza al
vacío desde las almenas del castillo, perdiendo la vida
ante los ojos de su amado que no había perecido en
la misma, sino que malherido contempla la letal caída,
ante esta visión él se quita la vida al comprender que
el asedio al castillo ya carece de sentido.
Portezuelo es una pequeña localidad del norte de
Extremadura, situada en la comarca del Valle del
Alagón, uno de tantos pueblos extremeños que hoy
cuentan con la tercera parte de la población que tenían
en la década de los sesenta, justo antes de que se
iniciara la diáspora migratoria que condenó a miles
de nuestros padres y abuelos a dirimir su futuro lejos
de esta tierra que les vio nacer. Muchos de aquellos y
los hijos de estos, regresan cada verano al municipio,
a pasar las fiestas estivales con los abuelos, a reencontrarse
con las calles que presenciaron impasibles
sus juegos de niñez, a recuperar por unos días el
sabor del mundo rural, de la partida en la taberna,
de los largos paseos por el monte y de las subidas
al castillo. Pero este año algo ha cambiado.
El castillo ha sido nuevamente reconquistado, pero
esta vez el único pendón que ondea al viento es invisible
y su sombra cubre por completo el pequeño
municipio. Se trata de un pendón impregnado de la
energía de universitarios deseosos de descubrir los
secretos que se esconden tras las piedras olvidadas
desde hace siglos, chicos y chicas que han cambiado
229

la playa, los apuntes y el botellón por la arqueología
de campo. Jóvenes al amparo de una idea surgida
desde ADESVAL, la asociación para el desarrollo del
Alagón, que ha diseñado un curso de arqueología en
el que los alumnos, además de excavar, reciben clases
sobre el terreno, ponencias y viajes. Es la asociación
la que se ocupa, de forma gratuita, de su alojamiento
y manutención, durante estancias de quince días en
la casa de cultura de Portezuelo, convertida para la
ocasión en improvisado albergue, que será testigo
del devenir de los más de cincuenta chavales que
en el verano del 2006 han conquistado el castillo de
Portezuelo y el corazón de los trescientos vecinos
del pueblo.
La idea de realizar este “I curso de arqueología
de campo” tiene su raíz en un planteamiento basado
en la optimización de los recursos que existen en
los municipios del Valle del Alagón, con un único
objetivo en el horizonte: la puesta en valor de un
elemento de gran valor histórico para ser utilizado
como reclamo turístico, pero sobre todo para tratar
de fijar la población a un territorio marcado por la
despoblación y el envejecimiento paulatino de sus
vecinos. Es evidente que, a lo largo de este verano de
2006, hemos conseguido el objetivo y que los futuros
arqueólogos han convivido en perfecta armonía con
la población autóctona, de esta forma hemos abierto
una ventana por la que penetran briznas de esperanza
para el futuro del pueblo. Ahora nuestro objetivo es
consolidar las excavaciones para que cada verano el
pueblo se inunde de jóvenes con ganas de excavar y
en una segunda fase tratar de generar nuevos empleos
y soñar con la creación de un centro de interpretación
del castillo, para de esta forma tratar de generar
recursos económicos en el municipio que favorezcan
la sostenibilidad de las instalaciones a nivel público
y que sirvan como motor económico a nivel privado,
con el desarrollo de empresas destinadas del sector
terciario encuadradas en el ámbito de la hostelería,
el turismo y el ocio y tiempo libre.
Hasta el momento, el curso de arqueología de
campo ha sido financiado a través de la Iniciativa
Comunitaria LEADER +, que gestiona ADESVAL,
realizando seis campos de trabajo a lo largo de las
campañas de 2005 y 2006. Pero la campaña del
2007 se antoja complicada de financiar debido a la
transición de tramo comunitario, no obstante, para
tratar de solventar esta cuestión se ha organizado un
colectivo constituido por una parte de los alumnos
que participaron en las excavaciones que ha adoptado
el nombre ASOCAP —Asociación de Amigos del
Castillo de Portezuelo— cuyo principal objetivo es
captar fondos para poder mantener las excavaciones
a lo largo del tiempo, a partir de las cuotas de los
socios, realizando actividades en el castillo y solicitando
subvenciones públicas.
De esta forma son los propios universitarios los
que liderarán el proyecto. Un dato significativo a tener
en cuenta es la escasa vinculación de estos con el
territorio, es decir, para muchos fue la primera vez
que pisaban tierras extremeñas, y para casi todos, la
experiencia ha sido inolvidable, llegando a alcanzar
tal nivel de compromiso con el pueblo, los vecinos
y el castillo, como para liderar una iniciativa que
230
dice mucho de la calidad humana de estos chicos y
chicas, a sabiendas de que casi todos aún coquetean
con la mayoría de edad, pero que a otros niveles se
muestran en plena madurez. Otro valor añadido de
esta experiencia ha sido la procedencia urbanita de
estos candidatos a arqueólogo, que han entendido
como una aventura presidida por el descubrimiento
científico —pero sobre todo personal— su estancia en
la localidad de Portezuelo. Este hecho ha provocado
el maridaje entre vecinos y arqueólogos, participando
éstos últimos en cuantas iniciativas se desarrollaron
en la localidad, dando así lugar a una convivencia
presidida por la armonía y el apoyo mutuo, de la
cual podemos sacar muchas conclusiones para futuras
campañas, que difícilmente podrán tener el regusto
de la primera vez, pero que probablemente servirán
para seguir acompañando a otros universitarios en
sus primeras veces, en ese ritual de emancipación y
transición a la edad adulta en lo personal y lo profesional,
que es tan necesario e importante para el
desarrollo del ser humano, y en este caso, también,
para la localidad cacereña de Portezuelo.
3. Resultados de la intervención
arqueológica
El enfocar la actuación en el castillo no como una
simple intervención arqueológica sino como un campo
de trabajo, ha conllevado que la organización del
curso se planteara objetivos diferentes a los propios
de una excavación, centrando parte de los esfuerzos
en la formación de estudiantes, futuros profesionales
de la arqueología, ofreciéndoles la posibilidad
de realizar prácticas ajenas a las ofrecidas por sus
planes de estudio.
Durante el invierno de 2005 se llevó a cabo la
primera de las intervenciones en el castillo. Durante
ésta se delimitaron dos cuadrículas de 5 x 5 metros
en lo que se suponía el alcázar o patio superior de
la fortaleza. La excavación, centrada finalmente en
sólo una de las catas, llevó al descubrimiento de
parte de la escalera de acceso al piso superior y
una puerta anexa. Vistos los resultados obtenidos y
la potencialidad del sector, durante la segunda campaña,
realizada durante los meses de julio y agosto
de 2006, se decidió continuar con los trabajos en la
misma zona.
La sencillez de la secuencia estratigráfica, constituída
en la mayor parte del patio tan sólo por dos
estratos, uno muy potente y un segundo de muy poco
grosor, correspondientes a los derrumbes de los pisos
superiores y las paredes del patio el primero y de
la techumbre el segundo, permitió fijar ya desde un
primer momento como objetivo principal el descubrimiento
de la totalidad del patio superior.
Hay que recalcar que el intervenir sobre un yacimiento
del que quedan partes en pie ha supuesto
tener en cuenta diversos elementos, puesto que el
objetivo de la arqueología del patrimonio edificado
trasciende los resultados de las excavaciones y se
ocupa, también, del estudio de las estructuras aéreas
a través de la secuencia estratigráfica que presentan.
De esta forma y, entendiendo como yacimiento todo
el conjunto edificado, centramos nuestra atención

Figura 8. Aspecto del patio del alcázar una vez concluída la intervención arqueológica.
por igual en las actividades arqueológicas tradicionales
como la excavación en si, y en el análisis de
paramentos y otras estructuras que quedan en pie
en el castillo. De esta manera, las conclusiones del
estudio arqueológico atienden indiscriminadamente a
todos los elementos del conjunto construido, visibles
o no. Hay que destacar también la gran importancia
que tiene en este campo el análisis tipológico. La
comparación tipológica entre paramentos y fábricas
concretas bien datadas y otras aisladas dentro de las
secuencias estratigráficas, lleva a la recomposición
muy aproximada de las diferentes etapas evolutivas
de la arquitectura del edificio.
Un arco, el único decorado de todos los del recinto,
según se desprende del hallazgo in situ durante la
segunda campaña de excavaciones de restos de éste,
Figura 9. Fragmentos del arco de entrada al patio superior.
daba acceso al alcázar desde la rampa que ascendía
del patio de armas.
Este recinto, de 11,40 x 12,40 m en sus puntos
más alejados y con una superficie superior a los 140
m², conserva en su mayor parte el empedrado de
cantos en espina, típico de los palacios cacereños de
los ss. x i v-x v i, que viene a confirmar la coetaniedad
del alcázar con el patio de armas, puesto que la solución
constructiva de los solados es prácticamente
idéntica en ambos.
Ya hemos mencionado que a mediados del siglo
x v i Pedro Villegas, en nombre del maestro Alonso
Hidalgo, realizó obras en el recinto interior o alcázar
del castillo. El mismo hacia el año 1550 declaraba:
“(...) sobre unos pilares viejos y antiguos yo soi obligado
a hazer una dança de arcos que vaya ençima de los
231

dichos pilares de pilar a pilar (...)”. 20 Estos antiguos
pilares, nueve en total todavía hoy en día apreciables,
construidos con ladrillo y con un módulo de 54 x
54 cm, delimitarían un espacio circulatorio cubierto
en tres de los lados del patio, dejando descubierto
además de la parte central el lado norte.
Además del descubrimiento del patio central, los
trabajos de excavación también han permitido documentar
los accesos abiertos en él. Se han limpiado y
delimitado un total de nueve, entre puertas y escaleras,
y entre los cuales contamos con los que abrían
el paso a los pisos superior e inferior del alcázar.
El acceso a la planta alta, ya conocido y apreciable
antes de la excavación, se realizaba mediante una
escalera que dibuja un ángulo de 180º, y de la que
se conserva el primer tramo y parte del segundo.
Descubrir esta serie de entradas permite conocer
algo más como se articulaba el interior del castillo
en esta parte donde se encontraban las dependencias
de vivienda y alojamiento. Importancia especial tiene
la identificación de la puerta que daba acceso al piso
inferior del alcázar, situada al oeste de la escalera de
acceso al piso superior. Si bien ya se tenía constancia
de la existencia de habitaciones bajo el nivel de este
patio, hasta ahora no se conocía el acceso a ellas.
La importancia de esta puerta queda patente en su
magnitud, puesto que con una apertura de 1,65 m
resulta casi el doble que las restantes. Además, es
la única que cerraba con dos batientes, tal como
20. A. H. N. (O. M., J.), pleito n.º 31.528, cit. por Nava r e ñ o
1987, 234.
232
Figura 10. Detalle de una de las bases de pilar del patio sobre las que a mediados del s. x v i se levantaron una serie de
arcos.
prueban sendos bloques de granito sobre los que se
aprecian las marcas de los quicios que descansaban
sobre ellos.
Otro de los resultados ha sido la documentación
del complejo de aprovechamiento y recaudación de
agua pluvial. Se conocía perfectamente la existencia
del aljibe de este piso, de 4 x 2,80 m, con bóveda
de cañón de pizarra, todo enlucido y pintado de
almagre, no así el modo en que le llegaba el agua.
Como ocurre en otras muchas fortalezas, el castillo
de Portezuelo cuenta con más de un aljibe, concretamente
dos. La presencia de estos elementos era
indispensable, pues aseguraba la supervivencia ante
possibles períodos de sequía o asedios enemigos. La
cisterna del alcázar, más próxima a las dependencias,
era con toda seguridad la destinada para el agua de
diario o de beber, mientras que la del patio de armas,
de mayor capacidad y ya descrita anteriormente, para
el resto de los servicios.
El sistema de recogida del agua pluvial se inicia en
el mismo patio superior, puesto que la parte central y
la más cercana al aljibe es descubierta. La presencia
en el suelo de abundante mortero, que en un principio
se creía parte del derrumbe de los pisos superiores,
parece, una vez finalizada la excavación, que actuaría
como impermeabilizador de la zona descubierta,
mejorando así la recaudación de agua.
Mediante una inclinación adecuada del enlosado
del patio se conducía el agua hasta la esquina noroeste,
donde era recogida en un canal realizado con
ladrillos que desembocaba en el aljibe. El progresivo

Figura 11. Detalle del primer tramo de la escalera de acceso al piso superior del alcázar.
Figura 12. Acceso al alcázar. Obsérvese la canalización y la arqueta de recolección de aguas.
estrechamiento de la canalización conforme se acerca
a la boca de la cisterna, resulta una curiosa solución
con el fin de accelerar el caudal y no permitir así el
estancamiento del agua. Sobre este aljibe se dice en
el año 1544: “An se de reparar unos caños de agua
questán dentro en el alcaçar y hechar las aguas en un
aljibe questá dentro en el dicho alcaçar, y el vaso del
algibe se a de reparar e abetumar de arte que no se
vaya el agua porque se va toda (...)”. 21 La reparación
de estas filtraciones es bien visible en la actualidad,
dos capas sucesivas de revestimiento cubren el suelo
y paredes de la sala en la que se abre la boca de
la cisterna.
21. A. H. N. (O. M., J.), pleito n.º 28.331, cit. por Nava r e ñ o
1987, 229.
233

Típica de estos momentos es la cantería falsa
presente en los muros del patio. Construidos con
mampostería y ladrillos, fueron enlucidos y blanqueados
para después practicar una serie de incisiones y
dibujos sobre el revoco imitando la construcción en
cantería, con la intención de dotar al recinto de un
aspecto más señorial. La misma solución decorativa
se detecta en las bases de los pilares del patio, en la
escalera de acceso al piso superior y en los grandes
ventanales abiertos en los lienzos principales de la
fortaleza, datados estos últimos por Navareño en
época tardía (Nava r e ñ o 1987, 82).
El uso continuado del recinto y el constante expolio
sufrido con el fin de abastecerse de material
constructivo, han condicionado sin duda el registro
arqueológico documentado, restando valor a la información
cronológica que nos podían haber proporcionado
los materiales recuperados. Exceptuando
algunas piezas de las que trataremos más adelante,
predomina el material constructivo, teja y ladrillo.
También se han recogido gran número de clavos,
destinados a la sujeción de los paramentos y entablados
de la obra. En cuanto al material cerámico,
la totalidad de los fragmentos recogidos pertenecen
a piezas vidriadas así como a cerámica de cocina y
almacén, correspondiendo al típico repertorio formal,
con platos, jarras, ollas y grandes tinajas entre otros.
También hay que citar la aparición de un fragmento
de mortero de granito.
A lo largo de la excavación y siempre entre los materiales
de la U.E. 0003, correspondiente al derrumbe
de las paredes, se han localizado hasta tres grandes
piezas de cantería de granito. La acanaladura y los
encajes que presentan en una de sus caras, así como
los restos de mortero apreciables en otra de una de
las piezas, parecen indicar que la función de estos
bloques estaría en relación a alguna de las puertas
principales del castillo.
234
Figura 13. Izquierda: detalle del revestimiento del muro noroeste del
alcázar. Derecha: restos del mismo motivo sobre una fachada en el barrio
antiguo de Cáceres.
Pero sin duda, entre todo el material recuperado
destaca la aparición de un capitel visigodo, que
había sido reutilizado como sillar en uno de los
muros de cierre al noreste del patio superior. El
capitel pertenece a la tradición de las pilastras de
inspiración bizantina tan frecuente en las producciones
emeritenses de los ss. v i-vi i dC (Cr u z 1985,
n. 1-18, 21, 25, 31, etc.). Éstas suelen ser piezas
en las que aparece la basa, el fuste —de sección
cuadrangular— y el capitel labrados en un mismo
bloque de piedra. Además, los fustes acostrumbran a
decorarse con distintos motivos de clara inspiración
bizantina aunque también hay ejemplares, incluso
en la misma ciudad de Mérida, que presentan los
fustes lisos (Cr u z 1985, 51 y n. 23) tal como sucede
en nuestro ejemplar.
En este tipo de piezas, la zona del capitel es la
que presenta una mayor esquematización, generalmente.
A pesar de esta circunstancia, en prácticamente
todos ellos se reconocen los elementos más básicos
del modelo corintio canónico romano, como las dos
coronas de hojas, generalmente lisas, los caulículos,
las volutas, las hélices, etc. Por el contrario, en el
ejemplar de Portezuelo la esquematización es muy
marcada, con la desaparición de las coronas de hojas
y la aparición únicamente de dos tallos dispuestos en
forma de V que generan dos grandes volutas. Tampoco
es extraño la aparición de las volutas dispuestas en
forma de V en los capiteles de este tipo de pilastras,
pues conocemos tres en la ciudad de Mérida (Mat e o s
1999, 169 n. 169 y 236 lám. 16; Cr u z 1985, 48 y 55
n. 14 y 36), lo que sí es extraño es la ausencia de
las coronas de hojas, bien sean lisas o labradas. Esta
circunstancia nos habla de la interpretación de este
modelo de pieza tan frecuente en Mérida por parte
de un taller local del sur peninsular, probablemente
hacia el s. v i-v i i dC, sin que podamos precisar más
su cronología debido a la simplificación de la pieza.

No debe extrañarnos la imitación de este tipo de
pieza pues, y tratándose de un modelo de inspiración
bizantina ya interpretado por los talleres locales
de Mérida, su prestigio debía ser notable y querido
por las élites, civiles o eclesiásticas, con el fin de
decorar las construcciones por ellos financiadas.
Esta imitación de modelos bizantinos se observa en
numerosos capiteles como, por ejemplo, en algunos
procedentes de ciertas villas tardías, como Carranque
(Toledo) (Fe r n á n d e z, Ar r o y o, Ay l l ó n 2001, 157 y 161,
n. 52, 54, 83; Pat ó n 1998, 603 n. 262), La Sevillana
(Badajoz) (Ag u i l a r, Gu i C h a r d 1993, 68, fig. 24),
Quintanares, Do M í n g u e z 1987, 147 n. SOM01-02, lám.
CCLXXXIII, a-b; Or t e g o 1969, 238 y tab. LXXXI y
LXXXII; Or t e g o 1965, 344 lám. XV) o Aguilafuente
(AA.VV. 1974, 73 n. 46; Lu C a s, Vi ñ a s 1997, 230) por
sólo citar algunos ejemplos.
En el norte de África también se hallan algunas
pilastras de este tipo, principalmente en iglesias de
época bizantina de Túnez, como aquéllas de la basílica
de Kasserine (La p e y r e 1940, fig. 26-28), mientras que
algunos de los ejemplos más bellos de este tipo de
piezas pertenecen a las iglesias de San Polieucto y
de San Sergio y Baco, ambas en Constantinopla, así
como algunos ejemplares conservados en el Museo de
Estambul (De i C h M a n n 1977-1978, 75-89). Esta moda
de las pilastras decoradas también se hace presente
en Italia, como se documenta en la iglesia de San
Giovanni in Borgo de Pavia, del s. viii dC (Pa n a z z a
1953, 219 tab. CII), en Pollenza, del s. viii-ix dC
(Fe i 1986, fig. 12-13), en la iglesia de San Giorgio
de Benavente, con un fuste de columna decorado
mediante racimos de vid y motivos vegetales que
debe fecharse en el s. viii-ix dC (Pa n a z z a, Ta g l i a F e r r i
1966, 31-32, n. 10), o en diversos fustes conservados
en el Museo Cristiano de Brescia que deben fecharse
en el s. viii-ix dC (Pa n a z z a, Ta g l i a F e r r i 1966, 31-32,
n. 89 y 91).
Este tipo de decoración de clara influencia bizantina
llegó a Hispania a través del norte de África, hallándose
curiosamente en aquéllas zonas que estuvieron
durante un tiempo bajo el dominio bizantino. Fuera
del ámbito sur y oeste peninsular, lugar en el que se
localizan la práctica totalidad de las pilastras de este
tipo, también pueden citarse algunos escasos ejemplos
Figura 14. Dos de los bloques de granito recuperados.
en la ciudad de Toledo y en Tortosa (Pa l o l 125-129;
SC h l u n k 1947, 261). 22
La presencia de esta pieza en el castillo no es extraña
puesto que desde antiguo se conoce la existencia de
restos visigodos en los entornos de Portezuelo. Así, se
citan restos de un poblado y una necrópolis visigoda
en la dehesa de los Valdíos, junto a la ya derruída
ermita de Santa Ana. De la misma cronología son
los hallazgos en el cerro de Macailla, en la dehesa
del Prado, muy cercana a la anterior, y sobre la cual
parece ser se levantó una aldea árabe aprovechando
los materiales del antiguo castro visigodo donde se
establecieron hasta que se levantó el castillo, momento
en el que los habitantes árabes de Macailla abandonarían
el asentamiento y se trasladarían en busca de
protección a las proximidades de la fortaleza (Ga r C í a,
Sá n C h e z 1985a, 478).
El de Portezuelo se corresponde con los que Navareño
califica como castillos con “sucesivos recintos”
en los que se escalonan las defensas hasta llegar al
cuerpo principal que se situa en uno de los extremos.
Son los castillo de reconquista, emplazados en lugares
más inaccesibles y los que desarrollaron mayor número
de acciones auténticamente castrenses. Las dos
campañas de excavación realizadas hasta el momento
han actuado precisamente sobre este cuerpo principal
situado en un extremo de la fortaleza, los objetivos
para las siguientes se centran en intervenir sobre la
rampa de acceso al alcázar o segundo patio así como
en alguna de las estancias de este nivel.
Francesc Giral Royo
ARQUEOPONENT SCP. Director I Curso de Arqueología de
Campo de Portezuelo.
Jesús Jiménez Guijarro
Subdirección General de Museos.
Consejería de Cultura y Deporte.
Comunidad de Madrid.
Jesús Seco González
Director de Programas. Equipo CEDER
Asociación para el Desarrollo del Valle del Alagón (ADESVAL)
22. Agradecemos a Javier Ángel Domingo la ayuda prestada
en la catalogación de esta pieza. Obra suya es el magnífico
comentario expuesto en este artículo.
235

236
Figura 15. Capitel visigodo formando parte de uno de los muros del alcázar.
Figura 16. Planta aproximada del castillo de Portezuelo (F. Gi r a l a partir de Proyecto Alba Plata).

Bibliografía
Ag u l i a r, Gu i C h a r d 1993
Aguilar, A.; Guichard, P., Villas romaines d’Estrémadure.
Doña María, La Sevillana et leur environnement,
Madrid.
AA.VV. 1974
AA.VV., Bimilenario del Acueducto, Exposición
Conmemorativa, Segovia.
Cr u z 1985
Cruz, M., Mérida visigoda. La escultura arquitectónica
y litúrgica, Badajoz.
De i C h M a n n 1977-1978
Deichmann, F. W., “I pilastri Acritani”, en RPAA, vol.
L, 75-89.
Do M í n g u e z 1987
Domínguez, E., Capiteles Hispánicos Altomedievales.
tesis doctoral, Universidad Complutense de Madrid,
Madrid.
Fe i 1986
Fei, F., “Per un corpus della scultura altomedievale
delle Marche”, en Atti del VI Congresso Nazionale di
Archeologia Cristiana (Pesaro-Ancona 1983), tomo II,
503-516.
Fe r n á n d e z, Ar r o y o, ay l l ó n 2001
Fernández, D.; Arroyo, M. A.; Ayllón, D.: “Catàleg de
peces”, Carranque. Esplendor de la Hispània de Teodosi,
Catálogo de la Exposición. Museu d’Arqueologia de
Catalunya, Barcelona, 149-181,
Ga r C í a, Sá n C h e z 1985a,
García, F., Sánchez, F. M., “Reformas del siglo x v i
en el sistema defensivo de Portezuelo. Una traza de
Pedro de Ybarra”, La Ciudad Hispánica.
Ga r C í a, Sá n C h e z 1985b
García, F., Sánchez, F. M., “Portezuelo: La reforma
de una fortaleza de la Orden Militar de Alcántara”,
Temas de Historia Militar, II, Zaragoza, 197-214.
Hu rta d o 1989
Hurtado, P., Castillos, torres y casas fuertes de la
provincia de Cáceres, Mérida.
La p e y r e 1940
Lapeyre, P. G., “La basilique Chrétienne de Tunisie”,
en Atti del IV Congresso Internazionale di Archeologia
Cristiana, vol. I (Città del Vaticano 1938) Roma,
169-244.
Lu C a s, Vi ñ a s 1997
Lucas, M. R.; Viñas, P., “La villa romana de Aguilafuente
(Segovia)”, en “Segovia y la Arqueología Romana” I
Symposium de Arqueología Romana, Barcelona.
Mat e o s 1999
Mateos, P. “La basílica de Santa Eulalia de Mérida.
Arqueología y urbanismo”, en Anejos del AEspA, XIX,
Madrid.
Mo g o l l ó n 1987
Mogollón, P., El mudéjar en Extremadura, Salamanca.
Nava r e ñ o 1987
Navareño, A., Arquitectura militar de la Orden de
Alcántara en Extremadura, Salamanca.
237

Nava r e ñ o 1988
Navareño, A., Aportaciones a la Historia de la
Arquitectura en Extremadura. Repertorio de Artistas y
Léxico de Alarifes, Cáceres.
Nava r e ñ o 1995
Navareño, A. (ed.), Arquitectos y Arquitectura del siglo
x v i en Extremadura, Universidad de Extremadura.
Or t e g o 1965
Ortego, T., “La villa romana de los Quintanares en
el término de Rioseco de Soria”, en IX Congreso
Nacional de Arqueología, Valladolid, 341-347.
Or t e g o 1969
Ortego, T., “Memoria de las excavaciones en la villa
romana de Los Quintanares, en el término de Rioseco
de Soria”, en NAH, X-XII, 1966-1968, Madrid.
Pa l o l
Palol, P., “Un nuevo fragmento de escultura ornamental
hispanovisigoda en Tarragona”, en BA, èp. IV, fasc.
51-52, 125-129.
238
Pa n a z z a 1953
Panazza, G., “Lapidi e sculture paleocristiane e preromaniche
di Pavia”, en Arslan, E.: Arte del rpimo
millennio. Atti del II Convengo per lo studio dell’Arte
dell’Alto Medio Evo tenuto presso l’Università di Pavia
(Pavia 1950), Pavia, 211-296.
Pa n a z z a, Ta g l i a F e r r i 1966
Panazza, G., Tagliaferri, A., La Diocesi di Brescia,
Corpus della Scultura Altomedievale, III, Spoleto.
Re a ñ o 1934
Reaño, F., “Monografía histórica de la villa y del
castillo de Portezuelo”, Revista del Centro de Estudios
Extremeños, VIIII.
SC h l u n k 1947
Schlunk, H., “Arte visigodo, arte asturiano”, en Ars
Hispaniae, tomo II, Madrid.
Ve l o y Ni e t o 1968
Velo y Nieto, G., Castillos de Extremadura, Madrid,
472ss.

Ignacio Rodríguez Temiño
Pisar la historia
Definir la arqueología urbana debería ser una tautología: arqueología
urbana es el estudio arqueológico de las ciudades. Sin embargo,
esta definición no es exacta. El concepto de arqueología urbana ha
variado mucho desde las primeras excavaciones realizadas en las
ciudades. En la actualidad, incluso, ha quedado algo anticuado: se
prefiere denominarla gestión del patrimonio arqueológico urbano.
La arqueología urbana ha ganado y perdido matices a lo largo de
este proceso, el principal de ellos es la finalidad investigadora que
debería animar toda actividad arqueológica.
Palabras clave: arqueología urbana, gestión del patrimonio
arqueológico urbano.
Introducción
La investigación arqueológica de las ciudades resulta
una actividad apasionante. Son excepcionales
libros donde estudiar los últimos ocho o diez mil
años de historia del género humano sin solución de
continuidad: sus logros y frustraciones están reflejadas
en ellas. Las ciudades son los hechos sociales
por antonomasia, que condensan todos los avatares
materiales y espirituales no solo de quienes han sido
sus inquilinos, sino también de sus entornos próximos
y distantes. No puede escribirse ninguna historia del
género humano sin prestar atención a la aparición y
multiplicación del fenómeno urbano.
Apasionante, sin duda; pero en modo alguno fácil
cuando ha de realizarse en ciudades que aún están
vivas. Hacer frente a esta dificultad ha requerido
una especialización de la arqueología, denominada
Pàgs. 239-256
In memoriam Pilar Acosta Martínez y Manuel Carrilero
Millán, con el entrañable cariño que siempre les he tenido
To define the urban archaeology should be a tautology: urban
archaeology is the archaeological study of the cities. However, this
definition is not exact. The concept of urban archaeology has varied
from the first excavations carried out in the cities one hundred
years ago. At the present time, even, it has been something obsoleted:
it is preferred to denominate it management of the urban
archaeological heritage. The urban archaeology has won and lost
shades along this process, the main lost has been the investigating
aims that should encourage all archaeological activity.
Key words: urban archaeology, management of urban archaeological
heritage.
arqueología urbana, nacida en Europa y que se ha
extendido a todos los continentes donde se practica
este tipo de indagación.
Pero la arqueología urbana también resulta preocupante.
He intentado manifestar esta preocupación en
mi libro sobre arqueología urbana (Ro d r í g u e z 2004);
y he insistido en ello, con posterioridad, al analizar el
resultado de veinte años de gestión de la arqueología
urbana en Andalucía, en relación con el conocimiento
del nacimiento del urbanismo islámico en las
medinas andalusíes (Ro d r í g u e z 2006). Me preocupa
sobre todo porque observo que la investigación se ha
quedado atrás en la implementación de instrumentos
y programas referidos a la arqueología urbana. En
efecto, los instrumentos de protección y prevención,
los mecanismos de financiación o la integración
de vestigios arqueológicos, están siendo objeto de
creciente interés, manifestado en la celebración de
239

seminarios, jornadas y demás encuentros auspiciados
por las administraciones culturales o las universidades.
Nada tengo que objetar a esa preocupación por cerrar
el ciclo de la tutela del patrimonio arqueológico
urbano, pero echo en falta que no ocurra lo mismo
con la investigación en sus más variados aspectos: la
gestión conjunta y comprehensiva de las colecciones
de datos extraídos de las excavaciones urbanas; su
cualificación mediante el uso de analíticas adecuadas;
la publicación de informes y memorias o, al menos, su
archivo en formatos que sean accesibles a los inves-
tigadores sin necesidad de desplazarse a la sede administrativa
donde se almacenen físicamente, entre
otros aspectos. Esas carencias provocan que, por
ejemplo, en los estudios específicos sobre urbanismo
antiguo o medieval se aprecie escasa incorporación
de la actividad arqueológica urbana de los últimos
veinte años, rindiendo inútil el esfuerzo de gestión
realizado por las administraciones, así como el obligado
“mecenazgo” privado de la inmensa mayoría
de las intervenciones arqueológicas. A casi nadie
parece preocupar la necesidad, o por lo menos la
conveniencia, de impulsar programas de investigación
que den salida al monto incoherente de excavaciones
realizadas, orientando la información que pueda recuperarse
de ellas hacia problemas históricos concretos
y, desde luego, no está en la agenda de las reuniones
de arqueólogos a las que me he referido.
La investigación a la que aludo no debe confundirse
con la mera descripción de lo hallado y
una hipótesis improvisada ad hoc para explicarlo
solar a solar. Me refiero a una comprensión global
e integrada de toda la información susceptible de
ser recuperada en las excavaciones, analizada con
posterioridad y complementada con el soporte analítico
adecuado. Investigación que debe estar orientada,
por aquellos equipos interesados en llevarla a
cabo, hacia la dilucidación de problemas históricos
concretos, a donde no se llega por la mera yuxtaposición
de informaciones inconexas. Esta labor
no es un mero prurito erudito ajeno a la tutela del
patrimonio arqueológico, sino la piedra angular de
nuestra actividad, y la razón por la cual estos bienes
reciben un tratamiento distinto que los separa
del tráfico jurídico ordinario. Ella debía orientar a
los demás instrumentos que permiten gestionar la
arqueología urbana, así como su disfrute social ya
en un museo, ya in situ.
La ciudad entendida como contenedor de obras
de arte y monumentos ha estado presente a lo largo
de la mayor parte de la historia de la arqueología.
Precisamente por ello, la recuperación de su pasado
con fines presentistas y su eventual preservación han
sido prolíficas vías para la investigación histórica y
para el desarrollo de instrumentos de salvaguarda
de sus vestigios materiales. Pero la preocupación
intelectual de los arqueólogos por la ciudad, entendida
como yacimiento único, de cara a dilucidar los
procesos históricos que han regido sus distintas fases
de expansión o replegamiento no solo ha sido una
preocupación bastante tardía sino que, para colmo,
ha durado bastante poco, como se verá en las páginas
siguientes.
240
La arqueología urbana desde su
“prehistoria” al siglo XXI
Haciendo un uso muy generoso de los términos,
podría establecerse un recorrido a lo largo de la
arqueología urbana sensu lato que, para el ámbito
europeo occidental al que se refiere este trabajo,
podría comenzar en la tardoantigüedad. Durante la
mayor parte de este trayecto fue el corazón de la
anticuaria, de la que nacerá la arqueología durante el
ochocientos. Lógicamente, las distintas etapas por las
que ha pasado la arqueología urbana, a escala general,
no están recogidas en todas las ciudades europeas;
es más, en muchas la indagación arqueológica de su
pasado es una práctica reciente.
En sus inicios, la arqueología urbana estuvo asociada
al reconocimiento del pasado de las ciudades. Y
este se hacía presente cuando se le otorgaban determinados
valores o funciones a sus vestigios visibles,
por encima de la utilidad inmediata que prestaban,
ya fuera porque seguían en uso ya porque se utilizasen
como canteras. Uno de estos servicios, quizás
el principal, ha sido el de legitimación de determinadas
aspiraciones políticas y sociales. Esta suerte
de justificación, presente en toda opción política que
haya dejado constancia, genera la atmósfera propicia
para el desarrollo de una sensibilidad especialmente
proclive a la preservación del legado material de
aquellos tiempos con los que se trata de establecer
una relación directa.
En el mundo occidental, ninguna civilización ha
fomentado más el deseo de identificación que la clásica,
especialmente el Imperio romano. Existen tempranos
ejemplos fuera de la península italiana de este fenómeno,
pero será lógicamente en la propia Roma donde
se evidencia este proceso con mayor rotundidad. La
Ciudad Eterna nunca había visto morir del todo los
testimonios de su glorioso pasado y, en pleno siglo
v i, un prefecto de la ciudad decretó la reparación de
un conjunto escultórico representando elefantes por
mor de que las generaciones futuras pudiesen conocer
la apariencia de esos animales (Way w e l l 1995, 271).
Durante los siglos x i i a x i v, vista la ciudad como
Imperii sedes por papas y emperadores germánicos,
la convivencia con la Antigüedad adquiere un sesgo
nuevo y el aprecio emotivo que siempre habían tenido
las ruinas se torna en cuidado efectivo, como
demuestra la promulgación por parte del senado
romano de un edicto, en 1162, para la protección de
la columna Trajana, que imponía penas severísimas
a quienes se atreviesen a transgredirlo, a pesar de
que el expolio de materiales constructivos siguiese
teniendo connotaciones económicas importantísimas
para la época (Mo at t i 1989, 13-28).
El Renacimiento fue un periodo especialmente
proclive al estudio y comprensión de la cultura clásica
a través del renovado interés por la filología, al
que se unió la búsqueda sistemática de inscripciones,
con objeto de rescatar, con avidez, la “memoria de
las piedras”, antes de que se reutilizasen en cualquier
construcción. Pero sobre todo se distancia de la Edad
Media por la adquisición del sentido de historicidad,
de cambio histórico a lo largo del tiempo (Ro u s e
1995, 53 s.). Esta nueva actitud hace trascender la

percepción del estado de ruina de los monumentos,
para adquirir un nuevo significado vinculado a su
función de representantes vivos de la Antigüedad. La
literatura arqueológica que surge en ese momento es
de carácter topográfico y deudora formal de las guías
medievales. Su principal foco de atención se centra
en el conocimiento del monumento, rescatándolo del
mundo de la leyenda en que lo había envuelto la
Edad Media. Pero este acercamiento hacia el bien
inmueble o mueble será sobre todo literario, basado
en textos clásicos, y no afrontará su estudio analítico
hasta mucho más tarde. La arqueología no se había
desarrollado y en el subsuelo de Roma solo se buscan
obras de arte para incrementar las colecciones de
príncipes y papas, aunque gracias a ellas se pongan
al descubierto importantes conjuntos, sobre todo a
finales del siglo x v i, de la mano de personajes como
Pirro Ligorio (Mo at t i 1989, 33-48).
A partir del siglo x v i, y durante el siglo x v i i, se
desarrolla en España, y con un especial énfasis en
Andalucía, un interés por la Antigüedad, el coleccionismo
anticuario, la epigrafía, la numismática y la
historia local. Las razones hay que buscarlas en el
nacimiento del nuevo Estado unificado y la vinculación
imperial de la monarquía española, que desea
identificarse con unos orígenes desligados del mundo
musulmán inmediato, así como a las nuevas corrientes
renacentistas introducidas en España. Como señala
Fernando Gascó, si el pasado clásico tenía prestigio
y buena parte de lo conocido de él, a través de las
fuentes, se había desarrollado en Andalucía, resulta
comprensible que se quisiese establecer un nexo de
unión, roto durante la Edad Media, entre el presente
y ese pasado glorioso. Pues bien, uno de los principales
ámbitos donde se plasma esta búsqueda de
precedentes clásicos es al indagar sobre el pasado
de las ciudades. “Al actuar así no hacían sino seguir
la preceptiva clásica, el modo griego y la imitación
latina que recomendaban hablar del origen y antigüedad
de la ciudad, cuando se proponía su encomio”
(Ga s C ó 1993, 12).
En muchos de estos eruditos hay una conciencia
clara sobre la aparición de restos conforme se realizan
los cimientos de las casas, ofreciendo ejemplos
de observaciones de carácter arqueológico. Rodrigo
Caro aporta muestras de ese interés al contrastar
sus conjeturas con la evidencia estratigráfica. Así,
para confirmar la existencia de un brazo del río
Guadalquivir que delimitaba la Sevilla romana, y cuya
huella queda recogida en la propia trama urbana de
la ciudad, alude de forma expresa: “Efto fe manifiefta
mas, porque en muchas partes, abriendo çanjas en
lo muy profundo, halan arena lavada, que es feñal
de la antigua corriente del rio”. Algo más adelante,
cuando le toca hablar de la villa de Utrera (Sevilla),
tras descartar que sea Illiturgi, Itálica o Searo, no
duda sin embargo de su probado origen antiguo:
“Lo que haze mas indubitable fu antiguedad, es lo
que cada dia vemos, y tocamos con las manos, pues
dentro de las murallas no fe cava en parte alguna,
aunque fea dos, o mas eftados, que no se encuentren
con antiguos cimientos, y edificios, como lo vimos en
las canjas de la Capilla del Bautifmo de la Parroquia
de Santiago...” (Ca r o 1982, 26 y 137v).
Contemporáneo suyo, el padre Martín de Roa s.
j., al glosar las grandezas de Écija, dedica amplios
capítulos a la topografía antigua, así como a la epigrafía
y a los estudios prosopográficos. En ellos no
deja de lado señalar hallazgos acaecidos durante las
obras: “Vénse además de esto cabando [sic] dos varas,
pavimentos ó suelos de grandes losas cuadradas con
pulimento. Hay opinión que hubo en este lugar algún
edificio público, de algún circo, templo o curia” (Ro a
1890, 66), refiriéndose a la calle Mármoles, donde en
efecto se encuentra el foro de la colonia astigitana
(Ro d r í g u e z 1990).
A salvo de estas precisiones estratigráficas tempranas,
las consideraciones topográficas de estos estudiosos
se centran, en la mayor parte de las ocasiones, en
asociar los topónimos recogidos por las fuentes o
sacados de las inscripciones con las ciudades de su
momento. Para las ciudades que son objeto de un
estudio más detenido, este se limita a la atribución de
los vestigios existentes a época romana, cotejando lo
conocido con la panoplia de monumentos que, según
la preceptiva erudita, debía engalanar toda urbe clásica
a imitación de Roma. En pocos casos, si alguno,
hay descripciones detalladas de las ruinas que, una
vez identificadas, se asimilan a los modelos de ese
tipo de edificaciones. Destaca también la continua
alusión a los bárbaros destrozos ocurridos sobre la
ciudad clásica, al comprobar que ya no queda nada
en pie de su pasado esplendor y que, bajo la ciudad
actual, lo único que aparecen son fragmentos de sus
magnificencias enterrados, en muchas ocasiones, por
metros de sedimentos.
Estas crónicas, en los casos que no surgieron de
la fantasía del autor, pasarán como legado a la naciente
arqueología clásica, fijando ya el interés que
tenían determinadas ciudades, cuya identificación
con las conocidas por las fuentes estaba, en los casos
más notables, fuera de toda duda. Los estudios
topográficos; la localización con cierto margen de
seguridad de las principales ciudades descritas en las
fuentes, y la asignación de edificios monumentales,
normalmente en estado ruinoso o enmascarado por
construcciones posteriores, al pasado de la ciudad,
aunque haya errores en su datación, están entre las
principales aportaciones de este periodo.
El setecientos, por encima de otras consideraciones,
se destacó como el siglo en que comenzaron
las grandes campañas sistemáticas de excavación,
precisamente a cargo de la Corona española en
Pompeya, Herculano y Stabia. Estas excavaciones se
convirtieron, en los años centrales del siglo xviii, en
una de las princi pales obsesiones de la comunidad
intelectual europea. Los hallazgos estuvieron en la
base de los debates sobre la cultura artística en los
círculos e instituciones ilustradas y en el nacimiento
de muchas colecciones particulares, gérmenes de posteriores
museos, así como de una conciencia crítica
de la responsabilidad sobre la conservación de los
hallazgos arqueológicos (Ca l at r a B a 1988).
No obstante, a pesar de los postulados winckelmannianos
y de la polémica surgida a raíz de las excavaciones
pompeyanas, la nueva ciencia hizo del objeto
y del monumento aislado el objetivo primordial de
análisis, minimizando la importancia del lugar donde
241

se producía el hallazgo o se enclavaba el inmueble.
La inmensa mayoría de las excavaciones realizadas
en ese siglo, y en buena parte del siguiente, no se
diferenciaban en nada de una búsqueda coleccionista
(Tr i g g e r 1992, 44-48). Criterio que puede aplicarse
a la mayoría de las realizadas durante ese siglo por
académicos, eruditos y clérigos en España (Ne g u e r u e l a
1993). Quizás, por su excepción, quepa hacer mención
especial de los trabajos realizados por Manuel Villena
en Mérida, de la que dibujó los monumentos más
destacables, excavó hasta el nivel original el arco de
Trajano, descubriendo la existencia de una calle, así
como en la actual calle Holguín, donde intuyó que
se encontraba el foro (Ca n t o 2001).
El principal efecto de esta actividad arqueológica
fue la multiplicación del número de los gabinetes de
antigüedades y curiosidades, cuyas piezas pasaron
a formar parte de las colecciones fundacionales de
los museos arqueológicos provinciales en la centuria
siguiente (Ta r a C e n a 1949).
Especial consideración merece el lento pero perceptible
proceso, culminado en los primeros decenios
del siglo x x, durante el que cuaja una serie de coyunturas
que tendrán incidencia en la valoración que
se haga de los vestigios arqueológicos sacados a la
luz del subsuelo de las ciudades. Entre ellas, cabe
destacar la consolidación de la arqueología como
disciplina científica y el desarrollo de campañas de
excavación; la emergencia del concepto de patrimonio
histórico, bajo la denominación de “antigüedades”
o de “monumentos”, según la terminología de cada
sitio, tanto en la literatura técnica como jurídica; la
creación de órganos administrativos específicos encargados
de su tutela; y, por último, la práctica de
restauraciones monumentales, con el debate teórico
y técnico que llevó aparejado. Todos estos hechos
son manifestaciones de un deseo de tratar el pasado
como algo valioso por la información que contiene
sobre nosotros mismos y nuestro paso por el tiempo
como entidad colectiva.
Este deseo comenzó anidando en la sensibilidad
de unas élites, pero una vez prendido, ese fuego será
imposible de apagar. Cuando se acometan obras de
remodelación urbanística o para la introducción de
infraestructuras, que comenzaron a ser frecuentes
durante la segunda mitad del siglo x i x, y se hallen
vestigios arqueológicos o se vean afectados monumentos
emergentes, este sentimiento asomará —casi
siempre sin éxito, bien es verdad— planteando,
por vez primera, una dicotomía entre preservarlos
o destruirlos. Y, con ello, podríamos decir que el
origen de lo que andando el tiempo se denominará
arqueología urbana.
El movido panorama político de la Roma decimonónica
nos ofrece un temprano ejemplo de las consecuencias
urbanísticas de la voluntad de entroncar
con el pasado clásico y también de la convivencia con
un entorno monumental. Esta se tradujo en una
continua política de excavaciones, producto de la cual
la ciudad ha ido asimilando ruinas y fragmentos del
tejido imperial desde el siglo x i x hasta la actualidad,
creando uno de los mayores conjuntos de estas características,
a la vez que un problema urbanístico y de
conservación de muy incierta resolución. No obstante,
242
fueron de gran interés los debates suscitados en ese
momento y las soluciones —aunque parciales— adoptadas,
ya que marcaron el inicio de la difícil convivencia
entre arqueo logía y proyecto urbano (Pi n o n 1985a).
Sin duda de ningún género, el que más trascendencia
tuvo en esos años fue el referido al encuentro entre la
ciudad nueva —estrecha, insalubre y sin paseos— y
la ciudad antigua marcada por la rotunda presencia
de los monumentos heredados de un pasado glorioso.
En el ánimo decimonónico pesaba, por vez primera,
el deseo de acometer soluciones globales y superar
así la política de embellecimientos del siglo xviii. Las
reflexiones del momento encumbraron la teoría de
las dos ciudades, que debían estar separadas aunque
yuxtapuestas, como solución al encuentro difícil
entre lo monumental, prácticamente semicubierto de
tierra, y el urbanismo de la época, preocupado por
las ideas higienicistas en boga. Desde esa perspectiva
dual, la integración de los edificios de la Antigüedad
clásica se practicó a base de clarear la tupida trama
romana para la construcción de avenidas y paseos
en los que pudiese apreciarse la belleza y dignidad
del arte clásico: “para embellecer Roma era más preciso
destruir que edificar”, es el lema del momento
(pi n o n 1985b).
Este modelo, siguiendo gustos clasicistas y románticos,
tendió al aislamiento como tratamiento urbanístico
de los monumentos, generando grandes obras
de derribo asociadas a excavaciones de rebajamiento
hasta llegar al nivel originario de los monumentos,
lo que motivó la aceleración de su deterioro, amén
de la pérdida de los contextos urbanos donde se
insertaron tales monumentos y el someti miento de
interesantes conjuntos de casas de época medieval
y posterior, a la piqueta inmisericorde. Afortunadamente,
aunque los proyectos fueron ambiciosos, la
mayoría no llegaron a ejecutarse, y se limitaron a
puntuales actuaciones (la plaza de Trajano, puede ser
un ejemplo de ellas). Solo pocas tuvieron continuidad
a lo largo de la centuria, como fue el caso del
parque arqueológico de los Foros, que no adquirió
tal estatuto hasta 1889.
La restauración monumental alcanzó, singularmente
en Roma, importantes logros. La del Arco de Tito por
Valadier, entre 1819 y 1821, siguiendo un proyecto de
Stern, resalta por su modernidad y equilibrio. Tras
realizar la excavación pertinente, restituyó volúmenes
perdidos con piezas originales, sobre todo cornisas y
capiteles, pero sin reproducir los motivos ornamentales.
Como señala Alessandra Melucco Vaccaro (Me l u C C o
1989, 127), “... di una sapienza che non è di stata
più ritrovata nel restauro di una architettura classica”.
De su éxito da cumplida muestra su pervivencia y la
reivindicación de su carácter modélico hecha por la
reciente Carta del Restauro de 1987.
El uso de la anastilosis y el aislamiento también
se aplicaron en Francia, donde la imperante “restauración
en estilo” violletiana no se aplicó a los monumentos
heredados del pasado galo-romano, como
la Maison Carrée de Nimes o el arco de Orange. El
Romanticismo impregnó al mundo medieval de la
divisa de “arte nacional”, acaparando los principales
trabajos de restauración. De hecho, los monumentos

clásicos carecieron de estudios específicos. Aunque el
estilo predominante fuese el neoclásico, los modelos
se buscaron en Italia y Grecia y no en los ejemplos
locales, considerados manifestaciones de un arte
provincial de carácter menor (Gr o s 1985).
En España, el siglo x i x verá el paso de la erudición
destartalada, en la que convivían las Reales Academias,
sociedades de todo tipo e individuos concretos, a su
profesionalización en el seno de una cultura oficial
capitaneada por la clase media, que pronto tomará
el relevo de las desfallecidas instituciones legadas
por la Ilustración (Pa s a M a r y Pe i r ó 1991, 73-77). Los
nuevos órganos serán las Comisiones Provinciales de
Monumentos creadas en 1844 para sustituir a las
Juntas de Museos, como incipiente administración
cultural, encargada de velar por los bienes de interés
artístico desamortizados.
A través de las Comisiones Provinciales de Monumentos
se vehiculará la atracción que sienten las
clases burguesas por los hallazgos, descubrimientos
y excavación de ruinas, perpetuando una arqueología
anticuarista cuando la disciplina andaba ya encaminada
hacia una práctica científica muy apartada de
esos derroteros.
De su faceta estrictamente tuteladora del patrimonio
histórico, destacaría un rasgo de las Comisiones Provinciales
de Monumentos, que ya en esos momentos
parece vaticinar el sino de la administración cultural:
su oposición a los poderes locales. La pugna contra
los municipios se sustentaba en el enfrentamiento a
las pretensiones locales de cambios en la fisonomía
de las ciudades, en orden a transformar el aspec to
de burgo medieval. Faltas de respaldo político para
imponer sus criterios, las comisiones se entregan a
la cansina e infructuosa tarea de quejarse del poco
caso que se les hace.
Con el novecientos también se abre una nueva
etapa en la que se comenzarán, de forma paulatina,
las primeras intervenciones urbanas en sus dos
principales modalidades, dependiendo del motivo
que las desencadenen: las destinadas a la investigación
normalmente de un monumento, y su eventual
valorización; y otra, debida a la inminencia de una
destrucción ocasionada por la ejecución de unas obras,
aunque en esos momentos no haya conciencia de
esta división. En lo fundamental, esta etapa abarca
aproximadamente los seis primeros decenios del siglo
x x, pero el ritmo con que se ha materializado este
proceso varía de ciudad a ciudad, dependiendo de
aspectos coyunturales, pues la acción administrativa
generalizada tardará mucho en llegar. Su rasgo principal
es que estas intervenciones arqueológicas fueron
siempre hechos aislados, carentes de sistematicidad.
Su realización se debió sobre todo a la labor de personalidades
concretas, que merced a sus relaciones
personales o institucionales pudieron reunir los recursos
necesarios para acometer esas obras. Este modo de
actuar perdurará a lo largo de todo el siglo, incluso
cuando se gesten los primeros servicios o unidades
dedicados a las excavaciones de salvamento, aunque
sean ya muy raras las intervenciones dedicadas a la
mera investigación.
Por otro lado, como legado de la etapa anterior
se fraguará entre finales del siglo x i x y los prime-
ros decenios del x x una legislación protectora del
legado monumental y arqueológico, cuya principal
característica era su corte voluntarista y la carencia
de instrumentos jurídicos solventes para defender el
interés general frente al derecho de propiedad, que
estaba encumbrado como la espina dorsal del Estado
burgués. En lo que se refiere a la arqueología, esta
será objeto de atención legal en un doble sentido: la
regulación de las antigüedades, ya sean muebles o
inmuebles, y la práctica de excavaciones arqueológicas
como instrumento para aflorarlas.
Dada la falta de virtualidad operativa de los preceptos
legales con los que se contaba, la actividad
arqueológica urbana no puede entrometerse de forma
directa en las obras en curso, por lo que quedará reducida
a la mediación en las que afectan al subsuelo
arqueológico. Esta mediación permite inspeccionar,
tomar datos o recoger aquellas piezas “dignas de ser
salvadas”: inscripciones, fragmentos escultóricos o de
decoración monumental. Solo en casos excepcionales
puede elevarse algún informe a la superioridad por
si decide librar los medios necesarios para acometer
una intervención.
Además de ello, al menos al principio, la intervención
de la administración cultural suponía no solo
la paralización de la obra en curso, sino también su
abandono por parte de los promotores, pues una vez
pasada la propiedad a manos del Estado (requisito
para poder intervenir arqueológicamente), el final del
expediente era la conservación in situ de lo hallado.
Esto fue lo ocurrido, por ejemplo, en el llamado
Foro Bajo de Tarragona, cuando fue excavado por
Serra Vilaró (Se r r a 1932) a finales de la década de
los veinte, aunque su valorización fuese posterior.
Aún no estaba desarrollada la práctica de las excavaciones
previas a la destrucción o desmontaje de los
vestigios arqueológicos y la posterior continuación
de las obras. Por ello, cuando las obras no podían
paralizarse, la única posibilidad era asomarse y ver
qué estaba apareciendo.
La actividad de la Subcomisión de Monumentos de
Mérida, con José Ramón Mélida y Alinari a la cabeza,
durante el primer tercio del siglo x x da testimonio de
estas limitaciones (Ca s a d o 2006). Las circunstancias en
las que se mueve para poder inspeccionar, o incluso
intervenir, durante las obras quedan bien reflejadas
en el rescate de un pavimento de mosaico, aparecido
a las afueras de la ciudad. En esa ocasión, alabó los
buenos oficios del ayuntamiento emeritense, que consiguió
suspender las obras de cimentación, mientras
por mediación de las Reales Academias de la Historia
y de Bellas Artes de San Fernando se consiguió del
Ministerio de Instrucción Pública la autorización y
fondos necesarios para el descubrimiento total del
pavimento musivario y demás restos que pudieran
existir, según detalla Casado Rigalt. Otro tanto cabe
decir de la construcción de la plaza de toros, de
cuya inspección dedujo la existencia de un templo
dedicado al culto de Serapis y Mitra en la ciudad,
habida cuenta de los fragmentos escultóricos hallados.
Estos hallazgos guiarán posteriores intervenciones
arqueológicas, aunque en este caso no den el fruto
apetecido.
243

Con el paso del tiempo no cambiarán mucho las
circunstancias, como reflejan los detallados informes
presentados ante la Comisaría General de Excavacio-
nes, por Samuel de los Santos Giner en Córdoba,
desde 1948 a 1951. En ellos se queja de lo arduo
de su labor, siempre a merced de las “excavaciones
privadas”, entendiendo por tales las obras de cimentación
de un nuevo edificio, donde se tolera, pero
nunca con agrado, la presencia del director del Museo
Arqueológico de Córdoba (d e l o s Sa n t o s 1955).
La escasa productividad de este tipo de actuaciones
lleva, en este periodo, a que la principal forma de
intervención arqueológica en la ciudad sea la excavación
de un monumento o zona monumental, aún
visible o que lo hubiese sido. Desde un punto de
vista arqueológico, esta capacidad de estudio se vio
sensiblemente mejorada por el aumento en el rigor
metodológico con que se guían ahora las excavacio-
nes, contagio de las dedicadas a la investigación prehistórica
que, al contrario de la arqueología clásica,
habían experimentado un notable perfeccionamiento
durante el siglo x i x, desarrollando un aceptable método
estratigráfico.
Por ello, las principales actuaciones arqueológicas de
Mélida fueron las excavaciones de los grandes edificios
de espectáculos pertenecientes a la colonia Augusta
Emerita. Teatro, anfiteatro y circo, a lo que se une
la casa de la basílica y los columbarios suponen el
conjunto de arquitecturas romanas más completo de
una ciudad aún viva, situando a la capital extremeña
entre las ciudades europeas con mayor número de
monumentos excavados y visitables. Cabe señalar que,
en todos los casos, se procedió mediante excavaciones
sufragadas por el Estado, previa adquisición de
los solares pertinentes. Si bien, este sistema suponía
no pocos retrasos y complicaciones, se pudo lograr
gracias a que en Mérida el perímetro de suelo urbano,
a comienzos del x x, era aproximadamente el
ocupado por la ciudad intramuros de época romana,
dejando los grandes edificios de espectáculo en suelo
no edificado. No obstante, fue una operación de gran
envergadura, que solo tenía rival en las excavaciones
de Madīnat al-Zahrā’ (Ca s a d o 2006).
Tarragona presenta cierta nota distintiva, a raíz
del interés suscitado por la datación de la muralla
ciclópea. Este fue el desencadenante de intervencio-
nes arqueológicas, a partir de la guerra civil, que
afectaron, sobre todo, a la parte alta de la ciudad,
aprovechando espacios libres, y que se extendieron
hasta finales de los setenta con las intervenciones de
T. Hauschild (Ha u s C h i l d 1985). Mientras tanto, las
intervenciones de salvamento se reducían a meras
inspecciones realizadas por el Museo Arqueológico
Provincial y la Sociedad Arqueológica de Tarragona.
Es la etapa que Ricardo Mar y Joaquín Ruiz de
Arbulo (Ma r y Ru i z 1999) denominan como “de las
intervenciones personales”.
A partir de los sesenta se consolida una etapa que
he denominado “de los rescates”, para significar la
preocupación que conlleva los efectos del denominado
bum inmobiliario de esas fechas sobre los cascos
históricos y, en especial, en su subsuelo. El empuje
creciente de las nuevas construcciones, con sistemas
de cimentación más profundos, supone la destrucción
244
de importantes áreas de los sectores históricos de
las ciudades que genera un estado de alerta tanto
en las instituciones culturales como en la sociedad
civil y en los profesionales de otros campos, como
el urbanismo o la arquitectura.
Durante esta etapa pasan a tener mayor consideración,
dentro de las actividades arqueológicas en la
ciudad, las dedicadas a salvar lo que se pueda antes
de su inminente destrucción. Pero, a diferencia de las
décadas anteriores, ya no basta con recoger piezas
singulares y sacar una planta, se lucha por realizar
excavaciones arqueológicas aunque sea a la par que
se practican las obras. Pero esta circunstancia, aun
siendo una ventaja con respecto a los años anteriores,
constreñía el alcance de las excavaciones, limitadas a
sondeos preliminares, excavaciones simultáneas a los
movimientos de tierra en zonas donde el subsuelo no
había podido ser excavado previamente y, en último
extremo, salvamentos durante la fase de construcción.
Por otra parte, la diferencia de medios humanos entre
las empresas constructoras y los equipos de arqueología,
compuestos por voluntarios a tiempo parcial
y una o dos personas con formación arqueológica,
ponía igualmente en cuestión la significación real
de estas intervenciones. Es la etapa que, para Lyón,
J. Lasfargues (La s Fa r g u e s 1982) denominó de forma
gráfica como “de los bulldozer”, apelativo apto para
otras muchas ciudades.
En el Reino Unido, la iniciativa para realizar excavaciones
de salvamento vendrá de organizaciones
de profesionales, al margen de la administración. Se
formarán equipos de arqueólogos en los que trabajan
a tiempo parcial diletantes, bajo la dirección de un
escaso número de profesionales ligados, en el mejor
de los casos, a una universidad o a un museo local.
Esta etapa vendría señalada de manera exclusiva por
las destrucciones, los sobresaltos y la frustración, si
uno de estos equipos, el de Winchester, no hubiese
destacado sobre el resto por la forma de concebir
su trabajo en la ciudad. En efecto, su responsable,
Martin Biddle (Bi d d l e 1982), formuló un proyecto
moderno de arqueología urbana llamado a tener
bastante éxito entre los arqueólogos. La clave principal
era la sustitución del interés suscitado por una
etapa o un monumento del pasado, normalmente
clásico, de la ciudad por toda ella en su conjunto y
trayectoria histórica.
Las investigaciones urbanas tuvieron buena acogida,
principalmente entre los arqueólogos medievalistas,
de manera que en 1967 se crea, dentro de la Society
for Medieval Archaeology, un comité dedicado
a la arqueología urbana. Este pasó poco después a
ser el Urban Research Committee del Council for
British Archaeology, lo que multiplicó su capadidad
de influencia.
Durante la década siguiente, se producirá la
eclosión de la arqueología urbana moderna, conforme
estos equipos, principalmente amateurs, se consoliden
como unidades de arqueología urbana y desarrollen
los primeros instrumentos para pasar del rescate a
la prevención: la mejor estructuración de las unidades;
un sistema de registro para excavaciones ágil; y
documentos que mostraban la pérdida de patrimonio

arqueológico en las ciudades o, como se llamó, “la
erosión de la historia”.
La formación de grandes unidades respondía al
reto de equiparar la investigación de las ciudades
con otros proyectos arqueológicos, en los que la interdisciplinariedad
era un requisito incuestionable, y
la compleja y difícil tarea de atender a varios frentes
(excavaciones, gestión de información, elaboración de
documentación, procesamiento de datos...) al mismo
tiempo, con la eficacia y celeridad precisada por el
medio urbano.
El paso del amateurismo a la profesionalización
planteó un problema de recursos. Resultaba evidente
que las investigaciones urbanas estaban llamadas a
ser proyectos de larga duración; esto es, se requería
estabilidad en tales equipos para que pudiesen producir
y revertir al resto de la sociedad sus investigaciones.
Para ello, las principales unidades durante
esta etapa recurrieron a recursos públicos y privados
para subsistir.
Novedosos también fueron sus planteamientos sobre
la técnica de excavación. Se cuestionó lo referido al
sistema de cuadrículas de Wheeler y Kenyon, reivindicándose
la ampliación de la superficie de intervención,
sustituyendo las cuadrículas, así como los tipos de
sondeos profundos y trincheras, habituales en la tradición
arqueológica inglesa, por superficies grandes de
excavación, como mejor medio para poder identificar
cierto tipo de evidencias arqueológicas. Aunque esos
sistemas no eran nuevos y tenían larga tradición en
el mundo escandinavo, la sistematización wheeleriana
había dominado en la segunda mitad de la centuria,
oscureciendo cualquier otra alternativa.
Conscientes de que la pérdida del patrimonio
arqueológico urbano estaba producida por la actividad
constructiva, se utilizó la zonificación como
sistema para delimitar aquellos espacios en los que
potencialmente existía riesgo de destrucción del patrimonio
arqueológico. Para ello se estudió primero la
eliminación producida a lo largo del tiempo en este
capital histórico del subsuelo, a lo que se añadió la
definición de un proyecto de investigación coherente.
La identificación de áreas de interés se realizó
mediante la combinación de planimetría antigua y
hallazgos acaecidos hasta entonces. El propósito de
este documento era mostrar el daño a la riqueza
arqueológica que se venía realizando en la ciudad: el
éxito de su propuesta le valió la pronta expansión del
modelo, conforme las excavaciones comenzasen a ser
un hecho frecuente en muchas ciudades inglesas.
Poco tiempo después, las denuncias por pérdidas
de información arqueológica irreparables, que hasta
ahora habían tenido un carácter aislado, se institucio-
nalizaron: el Council for British Archaeology publicó
un conjunto de trabajos con el título The Erosion of
History (He i g h w a y 1972), en los que se evidenciaba
la destrucción implacable de depósitos arqueológicos
que se estaba produciendo en las ciudades británicas,
ante la virtual pasividad de los responsables administrativos
y académicos. Así pues, las unidades de
arqueología urbana inglesas presentaron, a modo de tar-
jeta de visita, documentos sobre la evaluación de los
depósitos arqueológicos de las ciudades donde trabajaban.
M. O. H. Carver (Ca rv e r 1987) ha resumido
gráficamente las directrices de la arqueología urbana
inglesa en los setenta: “think big, think history and think
rescue”. Aunque lejos de ser óptimas, las condiciones
políticas y sociales fueron mejorando para la práctica
arqueológica, distanciándose de la situación vivida
años atrás. La sociedad británica se permeabilizó a
lo largo de esa década del interés suscitado por los
hallazgos acaecidos en las excavaciones, respaldando
su realización como único medio para poder conocer
mejor su pasado.
Esta labor se vio animada por la mayor atención
prestada por los gobiernos a las ciudades, y la presión
social para contener la destrucción de su patrimonio
histórico, favorecerán la realización de excavaciones
urbanas, que no solo se financiarán, sino que además
vendrán arropadas de medidas legales y administrativas
a través del planeamiento urbanístico, para
consolidar su práctica.
En Tours, a partir de 1973, se gestará una experiencia
de arqueología urbana que procura seguir los
ejemplos ingleses más avanzados en su definición. A
modo de unidad de arqueología se creó en esa fecha
el Laboratorio de Arqueología Urbana de Tours, como
organismo investigador sobre el desarrollo de la ciudad
en sus más amplias facetas, desde lo antiguo hasta lo
moderno, caso único en la Europa continental de la
época (Galinié 1982b). En sus inicios, la financiación
pública (local y regional) no permitía otra cosa que
el funcionamiento mediante voluntarios y amateurs,
pero con posterioridad se conseguirá mantener un
arqueólogo con dedicación exclusiva al proyecto. Tours
contó con la primera evaluación sobre su potencial
arqueológico, realizada con una metodología muy
similar a los trabajos ingleses. Esta documentación,
integrada en el plan de salvaguarda de la ciudad,
permitió la designación de áreas de interés arqueológico
en riesgo de ser edificadas, así como adoptar
un sistema de prevención adecuado a los cambios
en la promoción inmobiliaria.
Desde la década de los ochenta, la arqueología
urbana europea vive un periodo caracterizado por las
consecuencias de su consolidación, primero, e imparable
éxito posterior. Su gestión ha estado basada en
generar y abastecer la oferta de excavaciones previas
al inicio de la construcción de nuevas edificaciones.
Esto se ha producido, en esencia, sobre los cimientos
conceptuales y metodológicos pergeñados en las dos
décadas anteriores, cuya aplicación se ha generalizado
a lo largo de estos años.
El aumento del número de intervenciones pronto
puso de manifiesto la insuficiencia de los recursos
humanos públicos, así como la debilidad del tejido
profesional existente entonces. El primer aspecto se
ha venido resolviendo mediante la dotación de puestos
de trabajo para arqueólogos en todos los niveles de
la administración pública, pero con singular relevancia
en la regional y local. Sin olvidar la creación de
órganos específicos para la arqueología urbana y las
excavaciones preventivas, de carácter estatal, como ha
ocurrido en Francia. En términos generales, podría
decirse que se ha producido un efecto desconcentrador
de las competencias sobre arqueología urbana hacia las
administraciones periféricas (regional y local), incluso
en países muy centralizados. Esto ha permitido un
245

conocimiento exhaustivo, por parte de los responsables
técnicos, de las peculiaridades de cada ciudad,
a la vez que ha favorecido la coordinación con el
urbanismo, competencia tradicionalmente atribuida a
las administraciones locales. Este paulatino aumento
del personal al servicio de las administraciones posibilitó
una mejor gestión del patrimonio arqueológico
urbano, pero no solventaba el problema de la escasez
de recursos públicos para financiar las excavaciones
derivadas de una mayor actividad de control de los
procesos constructivos.
Para superar ese nuevo obstáculo, la arqueología
urbana recurrió a imputar el coste de las excavaciones
preventivas a los promotores de las obras de las que
traían causa, a la vez que iniciaba el recorrido del
camino de la profesionalización como estándar de
trabajo, convirtiéndose en una salida laboral inimaginable
pocos años antes. Ambas medidas parecían
los pasos lógicos y necesarios para salir del amateurismo
diletante y la falta endémica de recursos,
en que la arqueología había estado sumida hasta
entonces. Además, esas vías permitieron la rápida
especialización de los nuevos profesionales en este
ámbito específico, con todos los dominios técnicos y
laborales anejos: desde su propio estatuto profesional
hasta materias de otros profesionales, como la arquitectura
o la ingeniería, pasando por las puntillosas
normas de seguridad laboral... Conocimientos para
los que no habían sido preparados en su enseñanza
universitaria.
La implicación exitosa, de mayor o menor agrado,
de los promotores públicos y privados en la financiación
de las excavaciones fue la gasolina que hizo
funcionar el motor de la arqueología urbana a pleno
rendimiento. Pronto, en las principales ciudades, se
pasó de unas pocas excavaciones urbanas a varias
decenas en un mismo año. Ritmo que ha seguido
incrementándose desde entonces. La causa de este
incremento no ha sido solo el crecimiento de la actividad
constructiva, sino la obligatoriedad de realizar
excavaciones previas.
Los documentos de evaluación del patrimonio
arqueológico urbano han evolucionado desde los
primeros ejemplos ingleses de la primera mitad de
los setenta, que ahora se antojan muy sucintos. No
solo se trata de los cambios operados en su apariencia
y presentación, merced a la incorporación de
las técnicas informáticas, sobre todo los SIG; se ha
enriquecido también su concepción. Han dejado de
ser fotos fijas del estado en que se encuentran los
depósitos arqueológicos de una ciudad en el momento
de su elaboración, para convertirse en bases de datos
periódicamente actualizadas. Mantienen las dos partes
sustanciales de que se componían ya sus primeras
muestras: una reflexión sobre el conocimiento de la
ciudad y una muestra destinada a sensibilizar sobre
la pérdida del patrimonio arqueológico urbano; pero
ahora se hacen eco del enriquecimiento del concepto
de patrimonio arqueológico urbano operado en los
últimos tiempos, que incluye al soterrado y al emergente,
entendiendo por este el conjunto del patrimonio
edificado de carácter tradicional, más los ejemplos de
arquitecturas singulares.
246
En la mayoría de los países se han acometido
programas tendentes a dotar a cada ciudad de uno
de estos documentos. Es el caso de los Documents
d’évaluation du patrimoine archéologique des villes de
France, impulsados por el Centre National d’Archéologie
Urbaine desde 1985. Este programa ha inspirado a la
administración cultural belga, para el suyo particular,
el Atlas du sous-sol archéologiques des centres urbains
anciens, aunque de contenidos más escuetos. También
son de reseñar, entre otros, los programas de arqueología
urbana de la Generalitat de Cataluña y de la
Junta de Andalucía, en el Estado español. En el caso
andaluz, además, incorporan una clasificación del
grado de interés y una propuesta de normativa, para
su mejor asimilación por el planeamiento urbanístico.
Por último, la tendencia más moderna es extender
este tipo de trabajos a territorios que desbordan los
límites de las ciudades.
En todo caso, no podría comprenderse bien el éxito
de la arqueología urbana sin prestar atención a su
favorable acogida por el planeamiento urbanístico, de
la mano del denominado urbanismo conservacionista.
Cuando las administraciones culturales o los profesionales
de la arqueología carecían de instrumentos de
conocimiento y evaluación del estado de los depósitos,
el propio planeamiento creó sus propias categorías
de protección, advirtiendo del “riesgo de patrimonio
arqueológico” a quienes quisieran emprender proyectos
de construcción en esas zonas.
Aceptadas las excavaciones urbanas en el desarrollo
normal de la ciudad, integrar los elementos más
significativos aparecidos en ellas se ha convertido en
un capítulo novedoso, hacia el que se dirigen todos
los esfuerzos de los profesionales y de las administraciones.
Parece que la posmodernización de las
ciudades requiere convertir sus centros históricos en
un patchwork de estilos en el que convivan épocas
y paisajes distintos. En esta ciudad-collage han encontrado
especial acomodo los nuevos “lugares de la
memoria”, donde piedras y muros antiguos, medievales
y modernos, convenientemente revestidos de tecnología
multimedios, se convierten en reclamos turísticos y
muestra viva de que, por fin, pasado (sobre todo el
susceptible de ser valorizado para la visita turística)
y presente ya no entran en conflicto.
Pero, a pesar de esta euforia, el proceso seguido
por la arqueología urbana durante estos años también
arroja sombras de incierta resolución. En mi opinión,
de entre ellas sobresalen las secuelas de haber sido
virtualmente entregada a los promotores privados.
Como he explicado antes, la falta de financiación
suficiente para dar abasto al creciente número de
intervenciones arqueológicas motivó esta participación
privada, que tenía precedentes en forma de colaboraciones
ocasionales. El recorte del gasto público
que trajo el neoconservadurismo político dominante
desde los ochenta, acentuó la necesidad de recurrir
a la financiación privada.
En Londres, donde esta práctica tuvo uno de sus
iniciales desarrollos que ha servido de modelo al resto
de Europa, la inversión privada se solicitaba con
carácter voluntario, a modo de contribución generosa
que hacían las grandes empresas y corporaciones antes
de construir en la City. El monto de dinero que

movía el mercado inmobiliario podía absorber, sin
dificultades, el coste de la intervención arqueológica,
a la vez que tal magnificencia repercutía de forma
favorable sobre su imagen corporativa. La firma de un
acuerdo marco (Code of Practice) en 1986 entre los
arqueólogos y la principal asociación de promotores
facilitaba la negociación entre ambos.
Con posterioridad, en 1990, el Department of
Environment, del que dependía la política sobre
patrimonio histórico, publicó la famosa PPG 16th
(Planning Policy Guidance note 16th: Archaeology
and Planning), unas recomendaciones y sugerencias
sobre arqueología preventiva en las que, entre otras
cosas, validaba el endosamiento de las excavaciones
a los promotores que se venía haciendo en la práctica.
Como razonamiento implícito sustentador de
esa especie de tasa, se hacía un paralelismo con el
principio medioambientalista, acuñado en la década
de los setenta, de que “quien contamina, paga”.
El éxito de esta privatización encubierta de la
arqueología hizo que pronto todos los países donde
se estaban llevando a cabo excavaciones urbanas
adoptasen la misma estrategia. En España, esto dio
al traste con los principales equipos municipales de
arqueología, únicos ejemplos de lo que podía aproximarse
a las grandes unidades inglesas. Y, aunque la
Ley del Patrimonio Histórico Español de 1985 mante-
nía la idea de la arqueología como una actividad
pública, en la práctica todas las intervenciones preventivas
realizadas a partir de los ochenta eran pagadas
total o parcialmente por los promotores de las obras.
Ya en los noventa, la legislación autonómica sobre
patrimonio histórico o cultural recogió esta obligación
de forma expresa en sus textos articulados.
En Francia, desde 1973 las excavaciones preventivas
se habían centralizado en un organismo semipúblico,
la Association pour les fouilles archéologiques nationales
(Afan). El Estado, a través de la Afan, llegaba
a un acuerdo económico con los promotores que
financiaban los costes de la intervención arqueológica
preceptiva.
Este sistema fue modificado tras ser cuestionado
el monopolio de la Afan por órganos dependientes
del propio Ministerio de Economía y Finanzas, que
sostenía que la actividad arqueológica debía estar
sujeta a las leyes de la oferta y la demanda.
Tras una primera reforma mediante la Ley 2001-
44, de 17 de enero, se sustituyó la Afan por el Institut
national de recherches archéologiques préventives
(Inrap). Pero el sistema ideado para el cálculo de
la tasa que debían satisfacer los promotores fue
cuestionado por estos y, por otra parte, tampoco
satisfacía las expectativas del Inrap. El 1 de agosto
de 2003, se aprueba una nueva ley (la 2003-707) que
reforma la anterior y conjuga el monopolio estatal
sobre las excavaciones con la apertura a las leyes del
mercado. La administración, a través de los servicios
regionales de arqueología, se reserva la prescripción
de las excavaciones, así como realizar los diagnósticos
para poder establecer los objetivos científicos
de la intervención y la potestad de inspección de
la excavación ulterior, pero esta queda abierta a la
contratación por parte de los promotores del equipo
que mejor les convenga.
En efecto, el mínimo común denominador de los
procesos descritos en estos países, extensibles al resto
de nuestro entorno, ha sido la privatización de la
tutela del patrimonio arqueológico urbano. Al dar la
llave de la elección a los promotores para designar
cuál es aceptada, de entre las distintas ofertas que
les proponen los equipos de arqueólogos profesionales,
se genera una competencia entre ellos, que
inevitablemente tiende a bajar los precios y, como
consecuencia, los estándares de calidad y cualificación
profesional y de la propia excavación, comprometiendo
seriamente la validez científica de los resultados en
muchas ocasiones. De manera que quienes más barato
presupuesten, serán los que asegurarán una mayor
cartera de contratos, aunque excaven peor. Las administraciones
responsables de la tutela del patrimonio
arqueológico, con independencia de las atribuciones
que les otorguen las leyes, se han visto relegadas a
un papel de meras tramitadoras de los expedientes
administrativos de autorización y, eventualmente, de
conservación de lo hallado, pero sin capacidad —ni
voluntad— para incidir en el proceso.
Se desvirtúa de esta manera el principio de que
“quien contamina, paga”, pues su formulación real
sería “quien contamina, paga lo que cree oportuno”.
Se somete su responsabilidad de resarcir el daño
causado al patrimonio arqueológico a su mayor o
menor interés en que se realice una excavación en
toda regla y con todas las garantías científicas.
La principal consecuencia, para lo que nos interesa
ahora, es que la ciudad ha perdido su concepto de
yacimiento único, de cuya investigación se ocupaba
—como en el resto de los yacimientos— uno o varios
equipos de manera coordinada. Ahora, cada solar se
ha convertido en un yacimiento en sí mismo que
será analizado con parámetros metodológicos que
pueden, o no, ser coincidentes con los de otro vecino,
diluyendo en bastante medida lo que había venido
siendo entendido como arqueología urbana.
Arqueología urbana: una tautología
cada vez menos evidente
La expresión “arqueología urbana” parece autodefinida.
La yuxtaposición de ambos términos,
donde el segundo especifica al primero, conduce
a la conclusión de que por tal debe entenderse el
estudio arqueológico de las ciudades. Sin embargo,
la realidad, como hemos visto, es que esta inferencia
no resulta tan sencilla y que abre un amplio campo
de interrogantes. Para proseguir con esta reflexión
sobre la investigación arqueológica en las ciudades,
interesan dos: ¿se aplica a todo estudio arqueológico
de una ciudad? Y ¿qué se entiende por estudio
arqueológico?
A la primera cuestión debe responderse señalando
que no toda investigación arqueológica de una ciudad
se considera arqueología urbana. Por ejemplo, resulta
poco adecuada para describir la investigación de
ciudades antiguas cuya vida no ha tenido continuidad
hasta el presente, y el lugar que ocupó ahora
está deshabitado. Aunque, desde el punto de vista
histórico, no haya diferencias entre la investigación
de una ciudad abandonada y la de una aún viva, la
247

emergencia de la moderna arqueología urbana, como
especialidad de la propia disciplina arqueológica, ha
hecho especial énfasis en los requerimientos prácticos
que conlleva la excavación en un medio tan dinámico
como el urbano, sometido a una transformación
continua, exacerbada en la actualidad por el amplio
margen de beneficios económicos que conlleva el negocio
inmobiliario. En realidad, esta circunscripción
del término a los casos de ciudades vivas nunca ha
sido polémica, aunque no falten citas en las que se
identifique la arqueología urbana con la investigación
genérica sobre ciudades, hayan continuado o no hasta
la actualidad.
Las definiciones aparecidas a comienzos de los
ochenta, nacidas de la experiencia de la década
anterior, introducían dos circunstancias para que se
pudiese hablar de arqueología urbana: que la indagación
arqueológica debía realizarse desde ciudades
actuales y sobre su origen. Si una de ellas fallaba,
ya no se trataba de arqueología urbana. En un caso,
sería arqueología a secas; en el otro, arqueología en
medio urbano. Queda advertir que esta especificidad
de la moderna arqueología urbana era defendida
por quienes en ese momento eran sus adalides: las
unidades existentes en el Reino Unido y unos pocos
arqueólogos franceses que operaban desde el interior
de instituciones y administraciones públicas. Para el
resto de los países, entre ellos España, tal concepción
era muy minoritaria, por no decir inexistente.
Acotado, pues, el campo de los supuestos en que
debía hablarse con propiedad de arqueología urbana,
este escollo fue resuelto en ese momento con relativa
facilidad y aceptable unanimidad de criterio.
Pero no todo se ha resuelto así. Por ejemplo, no
está nada claro lo que ocurre con las formas de
aglomeración urbana surgidas en la segunda mitad
del siglo x x: áreas metropolitanas polinucleares; zonas
residenciales separadas físicamente de la ciudad de
la que dependen y que afectan a enclaves arqueológicos
relacionados con la ciudad (villae suburbanae,
por ejemplo)... ¿también se estaría hablando de
arqueología urbana en el sentido descrito antes?
No hay una respuesta fácil. Prima facie habría que
decir que no es arqueología urbana tout court, sino
arqueología en medio urbano, pues no hay una línea
de continuidad entre la nueva ocupación del suelo y
la antigua. Sin embargo, es evidente que el estudio
de una ciudad no puede circunscribirse de forma
exclusiva al espacio cercado por sus murallas, sino
que el de su hinterland resulta imprescindible para
comprender cabalmente los procesos detectados en la
propia ciudad. Es más, debe recordarse que en las
sociedades occidentales preindustriales la diferencia
existente entre ciudad (entendida como sinónimo de
hecho urbano en la acepción habitual predominante
tras la revolución industrial) y el entorno que la rodea,
en muchas ocasiones bastante amplio, era muy
difuso. Eso ocurre con términos como polis o madīna,
traducidos de forma habitual como ciudades, cuando
en realidad tienen un campo semántico bastante
amplio, donde se integra el territorio que las rodea
(Ko l B 1992; Ma z z o l i-Gu i n ta r d 2000). Aplicar a los asentamientos
urbanos preindustriales la palabra ciudad
reduciéndola exclusivamente al espacio construido
248
es una forma de presentismo que la investigación
arqueológica debía evitar.
Pero, en el uso actual, difícilmente se etiquetaría
como una manifestación de las prácticas arqueológicas
urbanas, la realización de una carta arqueológica en
la que se recogiesen los yacimientos existentes en el
área de influencia histórica —con independencia de
su cambiante amplitud— de un núcleo urbano. Y,
sin embargo, para mí lo es. Por supuesto, no toda
carta arqueológica, sino aquella dirigida a definir
qué espacios e inmuebles, con sus correspondientes
ocupaciones (residencias suburbiales, necrópolis, áreas
artesanales o portuarias, casas de labor aisladas,
pequeñas agrupaciones dependientes de la ciudad,
campos de cultivo, pastos, bosques, canteras, infraestructuras,
etcétera) han pertenecido en sus diferentes
fases a la ciudad objeto de análisis.
Por contra, sí se etiqueta de arqueología urbana
la excavación de, pongamos por caso, un yacimiento
calcolítico existente en el área de expansión de
una ciudad y, en mi opinión, eso no es arqueología
urbana. Yo aún distingo entre arqueología urbana
y arqueología en medio urbano (pero no en el sentido
otorgado a esta expresión por H. Galinié en
el Congreso de Tours de 1980, del que hablaremos
más abajo) o arqueología producida por la afección
de la expansión urbana: ambas están sujetas a los
mismos procesos de gestión, cambia el proyecto de
investigación. Pero lo cierto es que esa distinción es
cada vez más minoritaria. En la actualidad todo se
ha englobado bajo el término (impropio, por cierto)
de “arqueología de gestión”; hoy todo el acento se
pone en los medios e instrumentos para “gestionar”,
uno de los términos predilectos de la posmodernidad,
careciendo de importancia dónde se realice la
intervención. Creo que nos olvidamos de cuál debe
ser el fin último de esas diligencias conducentes
a posibilitar la tutela del patrimonio arqueológico.
Para mí, es un requisito fundamental la existencia
y definición explícita de uno o varios programas de
investigación, dirigidos al conocimiento de la ciudad,
para hablar de arqueología urbana.
Esta investigación se ha sustentado sobre dos pilares:
por un lado, el propio desarrollo de las técnicas de
excavación y, por otro, el concepto de ciudad como
entidad arqueológica. Por eso, para responder a la
segunda interrogante planteada debemos complementar
el relato de cómo se ha desarrollado la arqueología
urbana y su gestión, con una profundización sobre
cuáles han sido los modelos de investigación desarrollados
a lo largo de esas etapas, porque tras ellos
se esconde la propia definición implícita o explícita
de arqueología urbana.
Una arqueología para cada proyecto
de ciudad
El pasado, en su sentido de sucesos acaecidos a lo
largo del tiempo, es un complejo entramado de acciones,
relaciones antrópicas y factores naturales cuya
urdimbre resulta inabarcable, en toda su dimensión,
al conocimiento humano. Para poderlo utilizar, más
allá de las prestaciones que da la memoria individual,
ha sido preciso ordenarlo y estructurarlo, acudiendo

a él a través de determinadas vías, singularmente la
memoria o la historia. Así pues, pasado e historia no
son sinónimos, aunque de forma habitual se utilicen
como tales. La sinécdoque es el tropo que mejor
identifica la relación entre pasado e historia: se denomina
al todo (pasado) por la parte que conocemos
de él mediante la aplicación de determinado protocolo
(historia). Resulta pertinente recordar que tampoco
son sinónimos memoria, tradición e historia u otros
términos similares. Aunque todas sean caminos de
acceso a un pasado abigarrado de sucesos, datos y
relaciones, la historia nace, como ciencia, a partir
del siglo xviii, al legitimar el uso de la razón sobre
el de la memoria, como venía siendo habitual desde
época griega, para seleccionar los hechos (Mu d r o v C i C
2005, 19-30).
Pero la elaboración histórica, aunque esté privilegiada
sobre los otros accesos al conocimiento del pasado,
y sea el único que goce de un campo epistemológico
propio, no está al margen de las contaminaciones
producidas por la forma de entender los datos sobre
los que trabaja. Como es lógico, eso se aplica tanto
a los testimonios escritos, como a los producidos por
el registro arqueológico. La investigación histórica de
la ciudad nos ofrece un buen ejemplo de ello.
Contagiada por los avances de la prehistoria, durante
el siglo x i x la arqueología clásica fue madurando,
aunque no lo suficiente como para despegarse del
espíritu anticuario. De hecho, los amateurs obtienen
permiso papal para excavar en Roma con la única
condición de que den parte de los hallazgos.
En esa ciudad, paradigma de la investigación
urbana, la primera mitad de siglo vivió un enfrentamiento
entre arqueólogos y arquitectos. Frente a
aquellos, más interesados en el coleccionismo, estos
fueron los conductores de un nuevo modo de hacer
excavaciones: sustituyen la búsqueda de objetos de
los anticuarios por la excavación completa del monumento
y su restitución paleotopográfica, con miras
a su restauración. Este fue el modo en que Carlo
Fea inició, por encargo de Pío VII, las excavaciones
en el foro que, a comienzos del ochocientos, era un
erial donde pastaba ganado. Falto de presupuesto,
el papa no puede seguir la obra más allá de sus
comienzos, desenterrando los arcos de Constantino
y Septimio Severo.
Mediada la centuria, y sobre todo en su segunda
mitad, la metodología arqueológica se hace más
solvente. Nibby, por ejemplo, desarrolló diversas campañas
en el foro y ofreció una interpretación del área
forense más acabada y rigurosa que la de Fea. Sin
embargo, quedaba pendiente el análisis histórico de
lo hallado, etapa a la que no se llegará hasta finales
del siglo (Mo at t i 1989).
Aunque la arqueología, que reclamaba un sitio
específico entre las ciencias dedicadas al estudio de
la Antigüedad, depurase su metodología enfrentándose
directamente a los monumentos en ruinas, durante
este periodo la arqueología urbana apenas si contribuyó
al desarrollo de la disciplina, especialmente en
lo referente a su fiabilidad. Ante el escepticismo de
la escuela hipercrítica alemana sobre los orígenes de
Roma, la búsqueda de los niveles fundacionales se
volvió obsesiva. Giacomo Boni dirigió las primeras
excavaciones estratigráficas en Italia, en las que se
hallaron necrópolis y fondos de cabaña datables hacia
comienzos del primer milenio a. C., pero estas excavaciones
chocaron con la inadecuación metodológica,
cuando no con la insuficiencia formativa necesaria
para acometer tales trabajos; motivos por los cuales
Boni renunció a seguir la excavación de estratos tan
delicados cuando los descubrió en el Palatino (Ri C C i
1987, 157).
Este giro no salió de la nada, el espíritu investigador
estaba cambiando merced a la aceptación
de los modelos positivistas en las ciencias sociales.
Como señala Moatti (1989), refiriéndose a Roma, las
guías del siglo x i x ya no eran meras descripciones
de la ciudad, como hasta entonces: los análisis topográficos
y el balance de los nuevos descubrimientos
procuraban dar idea de la organización urbanística
de la ciudad en su conjunto.
Podría decirse en términos generales que durante
el siglo x i x toman cuerpo dos acercamientos a la
ciudad antigua, llamados a desarrollarse durante la
centuria siguiente. El ideal, a partir de la obra de
Numa Denis Fustel de Coulanges (Fu s t e l 1986), que
la analiza como comunidad de personas que vive en
ella, con sus lazos sociales, jurídicos y religiosos que
las unen. Esta aproximación parte del estudio de las
fuentes y de las instituciones jurídicas, dando solo un
valor de confirmación a los vestigios arqueológicos
conocidos.
De otro, la vida de la ciudad va sacando a la
luz vestigios materiales, que testimonian una forma
concreta de plasmación urbanística, amén de un
problema de convivencia entre pasado y presente.
La Roma posunitaria vive un renovado fervor
constructivo que busca hacer de ella la capital de
un moderno Estado, cuya población se multiplica
a un ritmo vertiginoso. La conciencia de pérdida
irreparable, propicia tareas de registro documental
de cuanto aparece. Junto a repertorios sucintos de
excavaciones, destaca sobre todo Forma Urbis Romae,
trazada por Rodolfo Amadeo Lanciani entre 1893 y
1901 (La n C i a n i 1990), por su valor de resumen gráfico
y utilidad operativa de cara a la planificación. En ella
se dibujan las plantas de los edificios republicanos
e imperiales de los que se tiene constancia, o bien
su inferencia es segura, bajo la planta de la ciudad
de esos momentos. Su intención es más conservacionista
que interpretadora, y quizás a ello debe que
su larga pervivencia como documento indispensable
para la planificación urbanística, hasta la década de
los cincuenta, cuando se inician nuevos proyectos y
actualizaciones. A pesar de ciertas limitaciones, que
como señala Paolo Sommella (So M M e l l a 2001, 24 s.),
eran debidas a la imposibilidad de registrar dentro
de las fincas urbanas privadas delimitadas tras las
reformas, pudiéndose solo documentar los hallazgos
acaecidos bajo el nuevo viario público, esta obra
se convirtió no solo en un instrumento útil para la
prevención, sino en el paradigma del conocimiento
topográfico urbano para ciudades superpuestas, aunque
ninguna en esos momentos pudiese seguir su
ejemplo, habida cuenta de la escasez de información
con la que contaban.
El caso de Roma no era singular solo a finales del
siglo x i x, la riqueza de la información recogida sobre
249

ella la han hecho excepcional también durante buena
parte del siglo x x. En efecto, en la inmensa mayoría
de las ciudades europeas, la arqueología urbana de
los primeros decenios de la pasada centuria se centraba,
en el mejor de los casos, en la excavación de
monumentos singulares, con poca información para
la interpretación conjunta de la ciudad. Lo ya visto
para Mérida, a comienzos de siglo, no es distinto de
lo ocurrido en Lyón y las excavaciones de la Fourvière,
casi treinta años después (Au d i n 1956).
Esta escasez y dispersión de datos sobre el pasado
arqueológico de las ciudades provoca que la investigación
urbana se centre en la identificación de
algún complejo excavado, o que aun subsista en pie,
y su cotejo con ejemplos mejor conocidos o con los
modelos transmitidos por las fuentes, singularmente
la obra de Vitrubio. De ahí que Mélida considerase
la excavación de los edificios de espectáculos de
Mérida menos complicada que las llevadas a cabo
con anterioridad en Numancia, ya que en aquellas
los modelos eran más conocidos (Ca s a d o 2006, 274).
Sobre la planta de la ciudad solo cabe hacer consideraciones
generales acerca de los ritos de fundación
y alguna inducción directa acerca de la disposición
del entramado de calles a partir del actual, siempre
que hayan seguido un patrón hipodámico.
Los manuales de la época (por ejemplo Mé l i d a
1929 o Co l l i n g w o o d y Ri C h M o n d 1969) resuelven esta
falta de estudios comprehensivos de las ciudades
antiguas, dividiendo su análisis por tipologías de
edificaciones existentes en ellas: murallas, puertas,
templos, foros, termas, anfiteatros, teatros, circos,
casas privadas, etcétera, dando una visión de las
mismas por partes.
Durante el siglo x x los estudios de urbanismo
experimentarán un avance considerable, pero ese
desarrollo poco deberá a la arqueología urbana. Por
una parte, se suscitará un importante debate en el
ámbito de los prehistoriadores acerca de los orígenes
del propio fenómeno urbano. Los primeros intentos
fueron de carácter normativo (Ch i l d e, 1950), buscando
un conjunto de características formales que identificasen
las sociedades urbanas de las que no lo son,
o aún no han llegado a ese estadío. Más adelante,
la nueva arqueología desplazará los criterios, para
buscar el nacimiento de las ciudades, a cuestiones
de rango/tamaño dentro de patrones de asentamiento
(Al e x a n d e r 1972; SM i t h 1972 o Re n F r e w 1975), que
nunca han gozado de aceptación por parte de los arqueólogos
clásicos, debido a la excesiva generalización
que conllevan las leyes del comportamiento humano
esbozadas por los nuevos arqueólogos (AM p o l o 1980,
XXIX, para el caso del modelo de Estado Arcaico
propuesto por Collin Renfrew). En cualquier caso, la
fijación del momento cronológico a partir del cual
se puede considerar la existencia de ciudades, tendrá
enorme repercusión en los estudios clásicos, sobre
todo los dedicados al fenómeno de la romanización
en el occidente del Imperio. Se discutirá sobre si, a
la llegada de las legiones romanas, solo había unas
pequeñas ciudades costeras de origen púnico o griego,
o bien los grandes asentamientos galos o ibéricos
podrían ser considerados como ciudades. Dirimir
esta cuestión resultará de vital importancia para la
cabal comprensión del efecto que supuso entrar bajo
250
la órbita de Roma y la posterior estructuración del
Imperio.
De otro lado, las grandes campañas de excavación
levadas a cabo en el próximo Oriente y norte de África,
pusieron de manifiesto ciudades casi completas, que
impulsaron los estudios urbanísticos dedicados, sobre
todo, a la influencia de las plantas hipodámicas que
revolucionaron el conocimiento de la ciudad antigua
(Ca s ta g n o l i 1956; So M M e l l a 1976). Por último, también
se llevan a cabo las primeras sistematizaciones
del urbanismo histórico en ciudades de países árabes.
Se acuñó el término de urbanismo islámico para definirlas
al entender que el Islam conformaba un tipo
característico de ciudad (Sa u va g e t 1941).
Sobre tales debates se construyó una manera de
estudiar y explicar el urbanismo de las sociedades
premodernas basada en tipos ideales de corte weberiano,
en los que la forma urbana, y la localización de
aquellos edificios característicos que la conformaron,
se convierte en la finalidad del análisis. Casi toda
la prolija producción posterior está centrada en la
definición de los esquemas básicos de la organización
topográfica del parcelario, con las consecuencias
derivadas de su fundación; y la localización de
los principales edificios que conforman la panoplia
de dotaciones públicas que entraña el concepto de
ciudad clásica o islámica. En aquellas que tienen
continuidad de vida, se ha puesto especial empeño en
la inducción de las partes ocultas o perdidas de su
esqueleto urbano, a partir de los restos conservados
o conocidos.
Así, pues, la idea de ciudad como marco físico
donde se desenvuelve la vida urbana se ha congelado
en el conocimiento de su planta y en la personalización
de sus monumentos. Sobre esta concepción, e
independientemente de ella, pues son mínimos los
puntos de anclaje entre ambas, se desarrolla su estudio
social basándose en otras fuentes, normalmente
textuales o epigráficas. Parece que la arqueología
como ciencia histórica quedase reducida a esa parte
del registro fósil compuesto por elementos inmuebles
(muros, pavimentos, decoración arquitectónica... en
definitiva: la forma urbana, las casas y los edificios
públicos) que permitan, con los instrumentos de
gestión adecuados, ir completando las piezas de las
sucesivas formas urbanas de las ciudades precedentes,
entendidas como rompecabezas que, poco a poco,
nos permitan conocer su apariencia.
La obra de A. E. J. Morris (Mo r r i s 1984) ofrece
un magnífico ejemplo de esta forma de concebir el
urbanismo. Cada época da lugar a un modelo de
ciudad distinto, cuyo ideal se plasma, con diversas
matizaciones, en los casos que analiza. Lógicamente
este ideal se materializa mejor en las nuevas fundaciones,
cuyo origen y forma está previamente planificado,
que en las ciudades con continuidad de vida,
cuyo crecimiento se realiza mediante expansiones, ya
sean orgánicas o planificadas, y puntuales reformas
interiores.
Morris infiere, a través de las diversas formas
urbanas, el grado de civilización de la sociedad que
las han creado, entendido como algo global aplicable
con los mismos parámetros al extremo Oriente y al
mundo circunmediterráneo. Los paisajes urbanos
reflejan el modo de vida de los habitantes de forma

directa. Este se aprecia en las comodidades y logros
alcanzados, tanto más admirables cuanto más antiguos
sean. Se establece una equiparación ascendente
entre desarrollo tecnológico y su reflejo en la racionalidad
de las plantas urbanas, en una cadena que
va desde los primeros balbuceos preurbanos hasta
la modernidad.
Esta visión característica de arquitectos e historiadores
se nutre del modelo de investigación arqueológica
imperante en ese momento. Mansuelli (Ma s u e l l i 1978)
publicó, a finales de los setenta, un interesantísimo
trabajo a este respecto. Se trata de un recopilatorio
sobre su proyecto de investigación de la romanización
en la Cisalpina. Ahora interesa sobre todo por
las fuentes de datos usadas. Partiendo de la relación
entre ciudad y territorio, con especial atención a las
zonas rururbanas de suburbios, fija su atención prioritaria
en las ciudades. Tras un amplísimo listado
de fuentes de información, desde los textos históricos
hasta la revisión crítica de los hallazgos casuales y
excavaciones, propone que la indagación arqueológica
debe ir más allá de la “semplice determinazione
tipologica dello schema e la precisazione topografica
degli elementi...”, con el objeto de aprehender una
tercera dimensión en la que la ciudad se manifiesta
a sí misma en la “identità progettuale, interventiva e
continuativa fra archittetura ed urbanistica”, en clara
referencia a la búsqueda de ese tipo ideal señalado
más arriba.
Es destacable asimismo que, de toda la exhaustiva
panoplia de fuentes de información tabuladas en ese
trabajo, omita la realización de excavaciones en las
ciudades, incluso a pesar de que una de las quejas
más amargas sea la escasez de datos fiables con los
que cuenta. Eso demuestra que, para el conocimiento
de la ciudad antigua, la arqueología urbana no era
aún moneda frecuente en Italia, aunque ya hubiese
adquirido cierta carta de naturaleza en algunas ciudades
inglesas y francesas. No obstante, tampoco pueden
echarse las campanas al vuelo, pues su contribución
al conocimiento de la urbanística antigua era más
bien magra, como vuelve a corroborar Goudineau
(Go u d i n e a u 1982) en la introducción al tomo primero
de la magna Histoire de la France urbaine.
Y es que, como hemos visto, este proceso de definición
arqueológica de las ciudades, se desarrolló con
anterioridad a la sistematización de la arqueología
urbana. De forma que, cuando aquella ya había fijado
sus modelos analíticos, esta comenzó a definirse, dando
prioridad sobre todo a consideraciones operativas,
pero sin olvidar las conceptuales. En efecto, aunque
el principal afán se centraba en dar respuesta a las
específicas condiciones del medio urbano para poder
llevar a cabo su propósito investigador, a través de
este proceso de delimitación de la arqueología urbana,
como una rama personalizada de la arqueología,
también quedó patente un acercamiento arqueológico
distinto a la ciudad.
Arqueología urbana: un proyecto que
no envejece
Se ha explicado, aunque de forma somera, que en
la década de los setenta, primero en el Reino Unido
y, más tarde en Italia y Francia, se producen reuniones
científicas de arqueólogos cuya temática estaba
consagrada a la arqueología urbana. En ellas, la preocupación
fundamental radicaba en los instrumentos
operativos de los que precisaba la arqueología urbana
para su desenvolvimiento, ya fuese para mostrar la
preocupante pérdida de información arqueológica que
se venía produciendo, ya para que la urbana dejase
de ser una arqueología “del último minuto” mediante
la introducción de la información arqueológica en los
instrumentos de planificación urbanística y territorial
(Ar c h e o l o g i a e Pianificazione 1979). De todos estos
encuentros, en realidad el único que, sin renunciar a
esos presupuestos prácticos, entró en el debate sobre
la ontología de la arqueología urbana fue el celebrado
en Tours en 1980, auspiciado por el Ministerio de
Cultura francés. Si este congreso no puede considerarse
el nacimiento de la arqueología urbana, sí que
fue su certificado de nacimiento, pues en sus actas
quedó recogido un programa completo para gestionar
el conocimiento arqueológico de las ciudades.
En él, Henri Galinié (Galinié 1982a, 21) definió la
arqueología urbana como “la practique de l’archéologie
dans les villes actuelles d’origine ancienne, préromaine,
romaine ou médiévale”. Con esa sucinta definición,
Galinié buscaba delimitar los contornos de esta nueva
forma de indagación en la ciudad para separarla de
lo que era frecuente en esos momentos: la investigación
de un monumento o etapa concretos, dejando
de lado el resto de la ciudad.
Así mismo, de forma algo más detallada, Martin
Biddle (Bi d d l e 1982, 51) explicaba que el estudio
de las ciudades se extendía en el tiempo, sin distinción
de periodo, a través de las fases preurbanas,
urbanas o posurbanas; el nacimiento, el declive y
el renacimiento de la vida urbana hasta nuestros
días. Un estudio que abarcaría toda la escala social,
desde las estructuras estatales o eclesiásticas hasta
los más humildes habitantes de la ciudad, que trata
de aprehender las realidades del conjunto del organismo
urbano en todos sus aspectos, cronológicos,
geográficos y sociales.
Este programa de investigación se ha consagrado,
quizás debido a la amplitud y vaguedad de sus objetivos.
A comienzos de la década siguiente, en términos
muy parecidos J. Bradley (Br a d l e y 1992, 82) mantenía
que la arqueología urbana debía ocuparse del estudio
de la evolución y el cambiante carácter de las comunidades
urbanas, desde sus más tempranos orígenes
hasta época moderna. De forma más específica, era
de su incumbencia la reconstrucción del medio ambiente
antrópico y natural dentro del cual, y como
parte de ellos, tienen lugar las acciones humanas. La
arqueología urbana estaría asimismo interesada en el
pasado de los ciudadanos comunes, de sus casas y
calles, de sus negocios, de los mercados y talleres,
del estilo y decoración de sus iglesias, de la salud y
de las enfermedades, de la variedad de las actividades
culturales, religiosas y económicas; en suma, en la
vida y muerte de las comunidades precedentes que
han habitado las ciudades actuales.
Para estos arqueólogos, la ciudad es equiparable
a un gigantesco yacimiento en el que la habitación
251

no ha tenido solución de continuidad desde sus inicios
hasta la actualidad. Aunque en las definiciones
acuñadas en ese momento esta comparación no
aparece explícita, sí lo está en el debate posterior
que siguió a los informes preliminares del Congreso
de Tours. Por ejemplo, Michel Brezillon, refiriéndose
a la cobertura que deberían tener los proyectos de
arqueología urbana en los estamentos oficiales que
fomentan la investigación arqueológica, ejemplifica
con las ciudades la casuística de yacimientos extensos,
con diversos episodios de ocupación, en los que las
excavaciones distan unas de otras en el espacio y en
el tiempo, pero no obstante lo cual tienen un mismo
objeto de estudio: la propia ciudad (Ar c h é o l o g i e
Ur b a i n e 1982, 207).
La referencia a este prestigioso prehistoriador no
resulta baladí, pues la noción de yacimiento usado
por la arqueología urbana de los setenta y ochenta
no lo tomaban de la arqueología clásica, a la que
asociaban con la arqueología en medio urbano, sino
de la arqueología pre y protohistórica, para las que
el yacimiento era el compendio del reflejo material
de la actividad de una sociedad. Cabe notar también
que esta influencia está huérfana de las aportaciones
procesualistas, sobre todo en lo que se refiere a la
interacción de una sociedad con el medio ambiente,
término prácticamente ausente en las definiciones
en boga durante el Congreso y que, sin embargo,
incorpora una década después Bradley.
Aboga en este mismo sentido, el estrecho concepto
de ciudad del que hacen gala, limitada al
centro histórico, obviando el entorno rururbano que
la circunda, a pesar de que muchas ciudades donde
se practicaban excavaciones ya se habían expandido
abrazando núcleos próximos y áreas de interés arqueológico
relacionadas con la ciudad, pero distantes
de ella. La división dentro del Museo de Londres
entre el Department of Urban Archaeology (DUA) y el
Department of Greater London Archaeology (DGLA)
refleja, entre otras cosas, esa dicotomía.
Hay una evidente relación entre el despegue de
la moderna arqueología urbana y la renovación
del sistema del registro en excavaciones, operado
durante esa época, cuyos principales divulgadores
fueron P. Barker (Ba r k e r 1977) y E. C. Harris
(Ha r r i s 1979).
Sumarizando en extremo, podría decirse que los
cambios fundamentales afectaron a la estrategia de
intervención, abandonándose de forma paulatina las
cuadrículas características del método wheeler-kenyon
por las áreas abiertas experimentadas por Barker en
sus excavaciones de Wroxeter (Shropshire, Inglaterra);
y en las técnicas de registro, basadas ahora en unidades
estratigráficas simples o contextos, en lugar
de los estratos del anterior, cuya relación física y
temporal se articulaba mediante un diagrama, denominado
matrix, ideado por Harris. Para describirlas
se usaban fichas impresas en las que debían anotarse
sus características, así como dibujarse cada una de
ellas de forma individual.
El proceso de excavación consistía, pues, en
identificarlas y retirarlas en orden inverso al de
su deposición. Los fundamentos de la estratigrafía
arqueológica, así como los principios que rigen la
252
recuperación del registro fueron expuestos por E. C.
Harris en la obra antes citada. Este trabajo, a pesar
de haber suscitado contundentes críticas referidas al
entendimiento primario por su autor de los procesos
de estratificación (por ejemplo, St e i n 1987), ha dominado
el panorama metodológico de los últimos treinta
años, durante los cuales ha inspirado la mayoría de
los sistemas de registro aparecidos (vid. Ro d r í g u e z
2004, 261-296).
Estas innovaciones metodológicas fueron ensayadas
por el Museum of London y sus equipos de arqueología
urbana (Sp e n C e 1993), como método eficaz para
el registro y comprensión de las secuencias urbanas,
dominadas por amplios paquetes estratigráficos compuestos
fundamentalmente por depósitos. Gracias a
ella pudieron documentarse construcciones de época
altomedieval fabricadas con materiales perecederos,
demostrando la ausencia de solución de continuidad
en la ocupación de muchas áreas de ciudades que,
hasta esas excavaciones, se pensaban deshabitadas.
Al dar la arqueología urbana importancia a este
tipo de secuencias, se ganó el reconocimiento de
medievalistas que se habían visto relegados por la
arqueología monumentalista, interesada sobre todo
en las plantas de los edificios excavados, que menospreciaba
los estratos compuestos por sedimentos
que “ocultaban” los complejos estructurales de época
clásica, y que eran interpretados en términos de
grandes destrucciones y ocasos de la vida urbana
(por ejemplo, OC a ñ a 1982).
Durante los noventa, el concepto de patrimonio
arqueológico urbano se ha visto enriquecido, pues al
vasto mundo de lo soterrado se han añadido, como
prolongación emergente, aquellos edificios cuyo “espesor
histórico” es susceptible de ser estudiado con
metodología arqueológica (Pa r e n t i 1988). En la actualidad,
las cartas de riesgo suelen incluir un catálogo
de edificaciones sobre las que pesa una cautela en
razón de su potencialidad arqueológica. No obstante,
aún resulta demasiado frecuente reducir este catálogo
a edificios singulares, ejemplos emblemáticos de
la Arquitectura (con A mayúscula), dejando de lado
las edificaciones comunes, las muestras del parque
inmobiliario privado que no llegan a tener el reconocimiento
de las anteriores.
Esta reducción provoca que la autopsia arqueológica
se centre en el inmueble mismo, en sus distintas fases
de construcción y reforma, obviando otros aspectos de
carácter más contextual, que suelen interesar menos a
quienes las promueven, ya que su principal propósito
reside en el proyecto de rehabilitación del edificio y
no en la investigación histórica sobre las formas de
vida de sus moradores, desde su construcción hasta
la actualidad (vid. Ro d r í g u e z 2004, 290-295).
A este respecto resulta muy interesante traer a
colación las reflexiones que, al hilo del programa
docente sobre composición arquitectónica, hacían
hace ya bastante años G. Caniggia y G. L. Maffei
sobre la conveniencia de deducir los tipos edificatorios
básicos y sus variantes en áreas culturales
homogéneas, aunque este tipo de análisis sean de
aplicación principalmente desde época tardomedieval
en adelante. Para ellos estos tipos eran productos de
una conciencia espontánea que tenían manifestaciones

diversas, según el momento histórico; de manera que
cada momento edilicio era una individualización histórica
del proceso tipológico (Ca n i g g i a y Ma F F e i 1987,
57-63). Será a través de este proceso cómo podrán
analizarse la formación de las tramas y los tejidos
urbanos de una ciudad. La arqueología urbana abre
un mundo de posibilidades para este tipo de estudios
que hacen innecesario recurrir a “riconstruire logicamente
i termini intermedi tra il prodotto odierno e la
sua matrice” (Ca n i g g i a y Ma F F e i 1987, 58).
Mientras que la historia de las ciudades se ha
concebido como la superposición de formas urbanas
sucesivas, la manera en la que se produce el
tránsito de una a otra carecía de interés para los
investigadores, salvo cuando era evidente un proceso
de fagocitación o deformación de objetos urbanos
anteriores en la formación de las nuevas tramas, y
cuyas líneas principales era posible advertir en determinados
elementos, sobre todo en alineaciones que
perduraban (Sa u va g e t 1941; El i s s é e F F 1982; Ro d r í g u e z
1990; Pi n o n 2001 y AC i é n 2001).
Sin embargo, no está de más recordar que las
ciudades son como articulaciones de diversos palimpsestos
donde la generación de nuevas tramas se hace
borrando, y/o reabsorbiendo elementos anteriores, pero
no de manera necesariamente uniforme, sino que en
cada sector o barrio de una misma ciudad es posible
encontrar procesos distintos. El estudio de la ciudad,
aunque requiera una comprensión conjunta, debe
acometerse respetando la variación de situaciones que
se dan a escala menor y, por tanto, compaginando
el análisis de los inmuebles, su perduración, en su
caso, y también el de los paquetes sedimentarios que
los ocultan. En ellos será posible encontrar respuestas
a preguntas sobre el uso dado a esos espacios
o la naturaleza de sus procesos formativos, de los
que poder extraer la utilización de esas partes de la
ciudad durante las etapas de tránsito.
Para ello resulta precisa la concurrencia de un
factor decisivo: un programa de investigación que dé
importancia a la información contenida en esos paquetes
estratigráficos; y que, en consecuencia, adecue
los sistemas de registro para poder documentarlos
y aplicarles analíticas de forma conveniente, lo que
excluye tratarlos en su retirada como depósitos que
ocultan lo realmente importante de la secuencia:
pavimentos y muros.
Esa coyuntura resulta incompatible con los criterios
de gestión al uso, basados en el tratamiento de
la ciudad como una suma de solares aislados, cuya
excavación se encarga, por parte de quien esté interesado
en su promoción inmobiliaria, al grupo de
profesionales que más barato la presupueste, siendo
la administración cultural autonómica y/o municipal
una especie de invitada de piedra a ese proceso o,
todo lo más, la garante de que se apliquen con eficacia
los requisitos del mercado.
Frente a la búsqueda de obras de arte o a la excavación
de monumentales estructuras antiguas, que
habían caracterizado la investigación arqueológica en
las ciudades, la moderna arqueología urbana nació
ligada a proyectos de conocimiento que requerían
equipos estables y tiempos de investigación largos,
financiación privada e, indudablemente, liderazgo
público. Esa etapa duró poco y, por desgracia, nada
hace pensar que semejante programa vuelva a corto
o medio plazo.
Ignacio Rodríguez Temiño
Conjunto Arqueológico de la Necropolis de Carmona
Av. Jorge Bonsor, 9
41410 Carmona
ignacio.rodriguez.temino@juntadeandalucia.es
253

Bibliografía
AC i é n 2001
Acién Almansa, M., “La formación del tejido urbano
en al-Andalus”, J. Passini (coord.), La ciudad medieval:
de la casa al tejido urbano, Cuenca, 2001, 11-32.
Al e x a n d e r 1972
Alexander, J., “The beginnings of urban life in Europe”,
P. Ucko; R. Tringham y C. Dimbledy (eds.), Man,
Settlement and Urbanism, Londres, 1972, 843-850.
AM p o l o 1980
Ampolo, C., “Introduzione”, C. Ampolo (a cura di):
La città antica. Guida storica e critica, Bari, 1980,
XI-XIXLIV.
Ar c h e o l o g i a e pianificazione 1979
Archeologia e pianifificazione dei centri abitati,
Archeologie Medievale VI, 1979.
Ar c h é o l o g i e u r b a i n e 1982
Archéologie Urbaine. Actes du Colloque International
(Tours, 1980), París, 1982.
Au d i n 1956
Audin, A., Essai sur la topographie de Lugdunum,
Lyón, 1956.
Ba r k e r 1977
Barker, Ph., Techniques of Archaeological Excavation,
Londres, 1977.
Bi d d l e 1982
Biddle, M., “Vers une archéologie urbaine au service
de la societé”, Archéologie Urbaine, Actes du Colloque
International (Tours, 1980), París, 1982, 47-54.
254
Br a d l e y 1992
Bradley, J., “Archaelogy and development in Ireland’s
medieval cities and towns”, J. Feehan (ed.): Environment
and development in Ireland (Dublin, 1991), Dublin,
1992, 81-86.
Ca l at r a B a 1988
Calatraba Escobar, J. A., “El descubrimiento de
Pompeya y Herculano y sus repercusiones en la cultura
ilustrada”, Fragmentos, 12-13-14, 1988, 81-95.
Ca n i g g i a y Ma F F e i 1987
Caniggia, G. y Maffei, G. L., Lettura dell’edilizia di
base, Padua, 1987.
Ca n t o 2001
Canto, A., La arqueología española en la época de Carlos
IV y Godoy: los dibujos de Mérida de Don Manuel de
Villena Moziño (1791-1794), Madrid, 2001.
Ca r o 1982
Caro, R., Antigüedades y principado de la ilustrísima
ciudad de Sevilla y chorografía de su convento jurídico
o antigua chancilleria (edición facsímil de la publicada
en 1634 por su autor), Sevilla, 1982.
Ca rv e r 1987
Carver, M. O. H., Underneath English Towns. Interpreting
Urban Archaeology, Londres, 1987.
Ca s a d o 2006
Casado Rigalt, D., José Ramón Mélida y la arqueología
española, Madrid, 2006.
Ca s ta g n o l i 1956
Castagnoli, F., Ippodamo di Mileto e l’urbanistica a
pianta ortogonale, Roma, 1956.

Ch i l d e 1950
Childe, V. G., “The Urban Revolution”, Town Planning
Review, 21.1, 1950, 1-17.
Co l l i n g w o o d y Ri C h M o n d 1969
Collingwood, R. G. y Richmond, I., The Archaeology
of Roman Britain (1ª edición 1930), Londres y Nueva
York, 1969.
De l o s Sa n t o s 1955
De los Santos Giner, S., Memoria de las excavaciones
del Plan Nacional, realizadas en Córdoba (1948-50),
Informes y Memorias, 31, Madrid, 1955.
El i s s é e F F 1982
Elisséeff, N., “El trazado físico”, R. B. Sejeant (ed.),
La ciudad islámica, Barcelona, 113-130.
Fu s t e l 1986
Fustel de Coulanges, N. D., La ciudad antigua. Estudio
sobre el culto, el derecho y las instituciones de Grecia
y Roma (edición fascímil de la publicada en 1864),
Madrid, 1986.
Galinié 1982a
Galinié, H. “L’archéologie urbaine”, Archéologie Urbaine,
Actes du Colloque International (Tours, 1980), París,
1982, 21-26.
Galinié 1982b
Galinié, H., “Expérience d’archéologie urbaine à Tours
(1973-1980)”, Archéologie Urbaine, Actes du Colloque
International (Tours, 1980), París, 1982, 79-83.
Ga s C ó 1993
Gascó Lacalle, F., “Historiadores, falsarios y estudiosos
de las antigüedades andaluzas”, J. Beltrán Fortés y
F. Gascó Lacalle (eds.), La Antigüedad como argumento.
Historiografía de arqueología e historia antigua en
Andalucía, Sevilla, 1993, 9-28.
Go u d i n e a u 1980
Goudineau, C., “Sources et problèmes”, G. Duby (dir.),
Histoire de la France urbaine. 1 La ville Antique, París,
1980, 42-69.
Gr o s 1985
Gros, P., “La ville et les vestiges de son passé galloromain”,
Archéologie et projet urbain, Roma, 1985, 99.
Ha r r i s 1979
Harris, E. C., Principles of Archaeological Stratigraphy,
Londres, 1979.
Ha u s C h i l d 1985
Hauschild, T., “Excavaciones en Tarraco”, Arqueología
de las ciudades modernas superpuestas a las antiguas
(Zaragoza, 1983), Madrid, 1985, 171-178.
He i g h w a y 1972
Heighway, C. (ed.), The Erosion of History. Archaeology
and Planning in Towns, Londres, 1972.
Ko l B 1992
Kolb, F., La ciudad en la Antigüedad, Madrid, 1992.
La n C i a n i 1990
Lanciani, R. A., Forma urbis Romae, Roma, 1990.
La s Fa r g u e s 1982
Lasfargues, J., “Archéologie urbaine à Lyon: bilan et
perspectives”, Archéologie Urbaine, Actes du Colloque
International (Tours, 1980), París, 1982, 101-118.
Ma n s u e l l i 1978
Mansuelli, G. A., “Città e cultura in Cisalpina. La
regione emiliano-rogmanola”, Un decennio di Ricerche
Archeologiche, Quadreni de “La Ricerca Scientifica”
II, Roma, 1978, 289-367.
Ma r y Ru i z 1999
Mar, R. y Ruiz de Arbulo, J., “Veinte años de
arqueología urbana en Tarragona”, XXV Congreso
Nacional de Arqueología (Valencia, 1999), Valencia,
1999, 240-248.
Ma z z o l i-Gu i n ta r d 2000
Mazzoli-Guintard, Ch., Ciudades de al-Andalus. España
y Portugal en la época musulmana (siglos viii-x v),
Granada, 2000.
Mé l i d a 1929
Mélida y Alinari, J. R., Arqueología española, Barcelona,
1929.
Me l u C C o 1989
Melucco Vaccaro, A., Archeologia e restauro. Tradizione
e attualità, Milán, 1989.
Mo at t i 1989
Moatti, C., A la recherche de la Rome antique, París,
1989.
Mo r r i s 1984
Morris, A. E. J., Historia de la forma urbana. Desde
sus orígenes hasta la Revolución Industrial, Barcelona,
1984.
Mu d r o v C i C 2005
Mudrovcic, M. I., Historia, narración y memoria. Los
debates actuales en la filosofía de la historia, Madrid,
2005.
Ne g u e r u e l a 1993
Negueruela, I., “Excavaciones y hallazgos en el s. xviii”,
A. Marcos Pous (coord.), De Gabinete a Museo. Tres
siglos de Historia, Madrid, 1993, 246-258.
OC a ñ a 1982
Ocaña Jiménez, A., “Córdoba: Notas topográficas de
Roma al Islam”, “Plazas” et sociabilité en Europe et
Amérique latine, París, 1982, 39-42.
Pa r e n t i 1988
Parenti, R., “Le tecniche di documentazione per
una lettura stratigrafica dell’elevato”, R. Francovich
y R. Parenti (a cura di), Archeologia e Restauro dei
Monumenti, Florencia, 1988, 249-279.
Pa s a M a r y Pe i r ó 1991
Pasamar Alzuria, G. y Peiró Martín, I., “Los orígenes
255

de la profesionalización historiográfica española
sobre la Prehistoria y la Antigüedad (tradiciones
decimonónicas e influencias europeas)”, Historiografía
de la Arqueología y de la Historia Antigua en España
(Siglos x v i i i-x x), Madrid, 1991, 73-78.
Pi n o n 1985a
Pinon, P., “Rome antique et Rome moderne: superposer
ou juxtaposer”, Archéologie et projet urbain, Roma,
1985, 23-24.
Pi n o n 1985b
Pinon, P., “Places et monuments de Rome: «pour
embellir Rome, il s’agit plus de détruir que d’édifier»”,
Archéologie et projet urbain, Roma, 1985, 50-51.
Pi n o n 2001
Pinon, P., “La transición desde la ciudad antigua a
la ciudad medieval: permanencia y transformación
de los tejidos urbanos en el Mediterráneo Oriental”,
J. Passini (coord.): La ciudad medieval: de la casa al
tejido urbano, Cuenca, 2001, 197-214.
Re n F r e w 1975
Renfrew, C., “Trade as Action at Distance: Question
of Integration and Communication”, J. A. Sabloff y
C. C. Lamberg-Karlovsky (eds.), Ancient Civilization
and Trade, Alburquerque, 1975, 3-59.
Ri C C i 1987
Ricci, A., “Ricerca scientifica e studio degli oggetti:
il problema dell’integrazione”, Memorabilia: il futuro
della memoria, vol. 1, Roma-Bari, 1987, 155-167.
Ro a 1890
Roa s. j., M. de, Écija, sus santos y su Antigüedad
eclesiástica y seglar (edición facsímil de la publicada
por su autor en 1629), Écija, 1890.
Ro d r í g u e z 1990
Rodríguez Temiño, I., “Pervivencias de alineaciones
de época romana en el tejido urbano actual de
Écija (Sevilla)”, Archeologia Medievale, XVII, 1990,
613-623.
Ro d r í g u e z 2004
Rodríguez Temiño, I., Arqueología urbana en España,
Barcelona, 2004.
Ro d r í g u e z 2006
Rodríguez Temiño, I., “Arqueología e investigación
del urbanismo islámico en las ciudades andaluzas:
balance de veinte años de gestión”, Arqueología y
Territorio Medieval 13.2., 2006, 157-173.
256
Ro u s e 1995
Rouse, R. H., “La transmisión de los textos”, R.
Jenkyns (ed.), El legado de Roma. Una nueva valoración,
Barcelona, 1995, 43-61.
Sa u va g e t 1941
Sauvaget, J., Alep: essai sur le développement d’une
grande ville syrienne, des origines au milieu du x i x e
siècle, París, 1941.
Se r r a 1932
Serra Vilaró, J., Excavaciones en Tarragona, Memorias
de la Junta Superior de Excavaciones Arqueológicas,
Madrid, 1932.
SM i t h 1972
Smith, M. G., “Complexity, size and urbanization”,
P. Ucko; R. Tringham y C. Dimbledy (eds.), Man,
Settlement and Urbanism, Londres, 1972, 576-574.
So M M e l l a 1976
Sommella, P., “Sull’urbanistica di piano romana in
Italia”, Archeologia Classica, XXVIII, 1976, 10-29.
So M M e l l a 2001
Sommella, P., “Dopo Lanciani”, M. P. Guermandi (a
cura di): Rischio archeologico: se lo conosci lo eviti.
Atti del convegno di studi su cartografia archeologica
e tutela del territorio (Ferrara, 2000), Bolonia, 2001,
20-28.
St e i n 1987
Stein, J. K., “Deposits for Archaeologists”, Advances in
Archaeological Method and Theory II, 1987, 337-395.
Ta r a C e n a 1949
Taracena, B., “Noticia histórica de los museos
arqueológicos españoles”, Revista de Archivos,
Bibliotecas y Museos, LV, 1949, 71-89.
tr i g g e r 1992
Trigger, B. G., Historia del pensamiento arqueológico,
Barcelona, 1992.
way w e l l 1995
Waywell, G., “El arte”, R. Jenkyns (ed.), El legado
de Roma. Una nueva valoración, Barcelona, 1995,
269-297.

Raimon Graells i Fabregat 1
(Coordinador)
El valor social i comercial de la
vaixella metàl·lica al Mediterrani
centre-occidental durant la
protohistòria
Il valore sociale e commerciale dell vasellame metallico nel
Mediterraneo centro-occidentale durante la protostoria
The social and comercial value of metallic vessels during the
protohistory in the central and occidental Mediterranean
Presentació 1
La presència d’elements de vaixella metàl·lica
durant la primera meitat del primer mil·lenni abans
de la nostra era en diferents contextos europeus ha
suscitat interpretacions diverses des de les seves primeres
troballes: ús social i simbòlic de la vaixella, ús
cerimonial, emulació d’elits, koiné mediterrània, aculturació,
emergència social, entre d’altres valoracions.
Aquesta preocupació ha estat diversos cops plantejada
a causa de la raresa dels vasos metàl·lics en tots els
contextos europeus. En paraules de B. Bouloumié el
vas metàl·lic “a donc un valeur propre du fait de sa
nature (valeur para-monétaire) et une valeur qui lui
vient de son ornementation. Parvenu en milieu barbare,
il se trouve encore auréolé d’un prestige dû à son caractère
exotique par son origine et sa fonction de vase
à vin, boisson éminement exotique elle-même”. 2 Com
es desprèn d’aquesta raresa, la vaixella metàl·lica és
1. Becari FI, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història
Antiga de la Universitat de Lleida. Amb el suport del Fons
Social Europeu i del Departament d’Universitats, Recerca i
Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.
2. Bo u l o u m i é 1985: 169. Vegeu també Bo u l o u m i é 1986: 72.
Per a comparar el valor monetari dels vasos metàl·lics respecte
als vasos ceràmics vegeu Am y x 1958, 275-281.
per antonomàsia un element de luxe, a l’abast d’uns
pocs, que s’hereda, es dóna, s’amortitza i, sobretot,
que es desplaça. El seu comerç, redistribució, donació
i tesaurització són elements que compliquen d’entrada
l’estudi individual d’un recipient de vaixella metàl·lica
i provoca problemes i debats respecte a l’atribució
de tallers. 3
El període de major difusió geogràfica, quantitativa
i qualitativa de la vaixella metàl·lica el representa el
període orientalitzant ple i avançat, moment en què
les exigències d’ostentació social del prestigi de part
de l’aristocràcia condicionen les activitats artesanals,
alimentant la demanda de “productes de luxe” o,
si es vol, de productes “parcialment de luxe”, si es
consideren les pàteres com un materials d’escassa
especialització artesanal. 4 Des de l’inici del segle v i aC
es veu una proliferació de tipus produïts en diferents
tallers per tot el Mediterrani, alguns corresponents
als grans centres de Grècia, Xipre, Fenicia i Etrúria,
a derivacions i imitacions locals de les peces importades,
i finalment a continuacions de les tradicions
de l’edat del bronze i de la primera edat del ferro
de les diferents regions. El moment d’eclosió de la
3. Ro l l e y 2002, 52.
4. Al B A n e s e-PR o c e l l i 1985, 183.
Pàgs. 259-340
259

producció de vaixella metàl·lica serà durant la primera
meitat del segle v aC.
La majoria de les produccions es poden considerar
importades o locals, però la discussió roman encara
molt oberta per algunes produccions particulars, 5
que combinen elements importats, imitats, copiats i
modificats en contextos indígenes. En aquesta línia,
s’ha cridat també l’atenció sobre el problema de la
distribució aparentment aleatòria d’aquests vasos tal
i com queda reflectit en les cartes de distribució. 6
Però sembla poder-se reconsiderar l’advertència a
partir d’una visió amb perspectiva del problema. Ens
referim a una visió de conjunt, valorant diversos
exemplars, els seus respectius contextos i cronologies,
etc., fet que ofereix bastant garanties de cara
a afrontar la pessimista consideració de Bouloumié.
De diferent manera es pot afrontar la presència de
peces importades en contextos indígenes, tema que
gaudeix actualment d’una abundant bibliografia, i al
problema de la distinció dels recipients importats i a
la seva reinterpretació en contextos indígenes. 7
Les dades que ofereixen les troballes de les pàteres
(i, en general, la vaixella metàl·lica), indiquen que
l’amortització d’aquests productes convergeix, d’una
banda, cap a l’esfera privada (ús funerari), i, de l’altra,
cap a l’àmbit sacre (deposició en fabisses votives i
santuaris). Mentre que al Mediterrani occidental aquesta
forma de tesaurització, com a deposició en santuaris,
apareix rarament documentada, la seva deposició en
tombes conforma la pràctica totalitat del registre. Es
tracta tant de tombes masculines com femenines,
que la composició dels aixovars defineixen com a
tombes emergents. Valorant aquestes advertències és
inevitable considerar la presència-absència de tipus
entre diferents regions de cara a poder valorar tallers
i circuits comercials. La plasmació de diferents circuits
d’intercanvi pot correspondre a estratègies diferents:
subministrar productes a un mercat conegut i/o obrir
mercats en base a l’impacte sociològic, cultural i
artístic que suposen els vasos metàl·lics.
D’aquesta manera, la vaixella metàl·lica i la seva
distribució confirma una multiplicitat de sistemes
comercials que funcionen coetàniament, però amb
protagonistes diferents. Mentre que les poblacions
costaneres al Mediterrani es pot considerar a partir
d’un moment concret una sèrie de relacions directes
entre grecs, fenicis i etruscs amb les poblacions locals,
en moments precedents i en moments sincrònics al
comerç colonial, és difícil plantejar per a les societats
de l’interior una recepció de mercaderies sense una
activa participació en cadena de diferents poblacions,
comunitats o agents locals. Aquesta relació no es
limita únicament a la recepció dels objectes de luxe
sinó a la comprensió dels mateixos i l’estil de vida
que representen: l’emergència social, els status symbol,
el symposion i el món del banquet aristocràtic.
El significat de la vaixella metàl·lica sembla indicar
una marcada ostentació de riquesa que distingeix
persones o petits grups econòmicament i socialment
elevats, posseïdors d’aquests elements, mitjançant la
260
5. Ro l l e y 2002, 51.
6. Bo u l o u m i é 1985, 168.
7. Bo u l o u m i é 1988, 377; Al B A n e s e-PR o c e l l i 1985, 196.
sol·licitut i l’intercanvi de béns de prestigi. Aquest fet
es combina amb la destinació majoritària a l’àmbit
funerari i, com a tal, a l’àmbit privat. Un exemple
d’això és quan l’element central de l’aixovar és un
gran vas metàl·lic, que defineix la tomba com a “principesca”
8 , actuant com a clar objecte personal.
D’aquesta manera, la vaixella metàl·lica es troba
en bronze, plata i or, en forma de copes, calders,
pàteres, bols, gerres, cistes, i un llarg etcètera sempre
relacionat amb el consum d’aliments i begudes. Sembla
clar que totes les interpretacions han assenyalat
aquests elements com a peces extraordinàries que
mereixen un estudi detallat i una posada en valor de
la quantitat d’informació que potencialment aporten.
Les diferents lectures posen aquests objectes com a
béns de prestigi, com a expressions del poder que
els posseeix; produccions caracteritzades en diferents
tallers i dins de sèries que permeten aproximacions
cronològiques i geogràfiques. La dificultat resideix a
distingir què significaven i quina posició tenien dins
l’escala de “valors” aquests objectes, tant pels qui
els van realitzar i els van transportar com pels seus
receptors o els qui els intercanviaven. El problema
real és, doncs, aquesta valoració, la reconstrucció de
la qual, sens dubte, donarà divergències entre els uns
i els altres, però aporta més informació i crea una
major inquietud que la mera interpretació “funcionalista”
que ens aproxima a l’ús.
La constant actualitat respecte la vaixella metàl·lica,
motiva la celebració d’aquest DEBAT, amb la voluntat
de plantejar diferents punts de vista interpretatius
sobre el seu valor en funció de diferents variables:
tipus, cronologia, context cultural i procedència. Però
essent conscients de la magnitud del problema, les
participacions dels diferents autors han donat una
visió seleccionada de les manifestacions més rellevants
de l’àrea centre-occidental del Mediterrani.
Malauradament aquest debat se celebra l’any que
ens ha deixat l’il·lustre professor Cl. Rolley, un dels
investigadors que més s’ha preocupat per la vaixella
metàl·lica i el seu valor. A ell dediquem aquestes
pàgines i reflexions.
Esperant acomplir la idea plantejada, donem pas
als treballs agraint abans la generosa col·laboració
dels diferents investigadors que hi han participat i
al doctor J. Ruiz de Arbulo, professor d’arqueologia
de la Universitat de Lleida i secretari de la Revista
d’Arqueologia de Ponent.
8. Ru i z d e AR B u l o 1996, 183; Bo u l o u m i é 1988, 354-356.

Prima del
“simposio”: vasi
in bronzo e
contesto sociale
nell’ Etruria
meridionale
protostorica
Cristiano Iaia
Le produzioni di recipienti in bronzo lavorato a
martello, e in generale la toreutica, nell’Italia della
prima età del ferro (930-740 a.C. circa) si distribuiscono
fra due grandi areali, distinti sotto diversi punti
di vista: uno centro-settentrionale, esteso dall’Etruria
meridionale all’area padana e subalpina, e uno meridionale,
che si estende dal Lazio antico a sud del
Tevere alla Calabria. La prima vasta area si caratterizza
per l’esistenza di ricche produzioni toreutiche,
specialmente concentrate nei centri di facies villanoviana
(Etruria propria, Emilia-Romagna) e in quelli ad
essi collegati da rapporti di scambio e di comunanza
culturale (Veneto, più tardivamente Lombardia, ma
anche Marche e Abruzzo interno). Modelli, fogge e
tecniche di produzione sono strettamente legati ad un
più vasto ambito transalpino, specialmente all’Europa
centro-settentrionale. 9 La seconda area, se si prescinde
da limitati fenomeni di circolazione di oggetti di
provenienza settentrionale (specialmente nel Lazio e
in Campania), mostra manifatture più modeste ed
episodiche, ma soprattutto caratterizzate dall’adozione
di modelli formali e tecnici nettamente distinti
da quelli villanoviani e norditalici, spesso fortemente
orientati in senso egeo e vicino-orientale. 10
E’ evidente che tutta una serie di fatti di natura
socio-economica e socio-culturale hanno determinato
lo sviluppo in Etruria, in particolare nel suo settore
meridionale (compreso fra il mar Tirreno a ovest e i
fiumi Albegna e Tevere a nord e sud-sudest), di una
tradizione produttiva, caratterizzata da una notevole
articolazione formale e decorativa, e da un know-how
artigianale che, partito tra x e ix secolo a.C. da un
livello quasi affine a quello dell’Europa centro-setten-
9. v o n me R h A R t 1952; iA i A 2005A; iA i A 2005c.
10. Ancora da chiarire nella sua consistenza e significato
culturale è il fenomeno delle cosiddette “coppe fenicie” di Bologna,
Populonia, Castel di Decima e Francavilla Marittima, per
cui vedi: Ni j B o e R 2006 (con bibl. prec.). Per l’estremo Meridione
di fase 1 del Primo Ferro v. in particolare il semplice vasellame
in bronzo nella necropoli di Torre Galli (Calabria tirrenica):
PA c c i A R e l l i 1999; per la fase recente avanzata (viii secolo a.C.)
alcune produzioni di recipienti da banchetto d’impronta egea
(lebeti, tripodi) sono attestate sul versante ionico della Basilicata
e della Calabria: v. ad esempio FR e y 1991, tav. 12.4 (lebete su
tripode dalla tomba 102 di S. Maria d’Anglona); Bu F FA, PA s c u c c i
1994, tav. 154.9 (lebete da Torre del Mordillo).
trionale, nel corso dell’viii se ne distacca, per raggiungere
uno standard qualitativo anche superiore. Per
comprendere questa evoluzione è necessario partire
dal contesto sociale in cui si situano tali produzioni,
che è comunque ricostruibile in prevalenza attraverso
la documentazione funeraria, cioè una classe di evidenze
che presenta, per sua natura, tutta una serie di
problemi di interpretazione. In primo luogo, si deve
partire dal presupposto che la presenza di manufatti
di alto pregio come il vasellame in lamina di bronzo,
nei contesti tombali di una determinata facies, è condizionata
da fatti di natura rituale ed ideologica. Ad
esempio, è noto come in Europa centrale per gran
parte dell’età del Campi d’Urne, in parte a causa di
condizionamenti del rito crematorio, la deposizione
di vasi in lamina di bronzo all’interno di deposizioni
tombali sia un fatto abbastanza raro, mentre l’esistenza
di ricchissime produzioni è viceversa attestata
dai depositi a carattere sacrale. 11 In Italia, se si eccettuano
alcuni casi di deposizioni “votive” risalenti
al Bronzo Recente-Finale, 12 quest’ultima classe di
evidenze è quasi assente, per cui non si è affatto
certi che la presenza di prodotti toreutici nelle sepolture
rispecchi la reale consistenza quantitativa delle
manifatture. Questo problema si pone in particolare
per l’Etruria delle fasi iniziali dell’età del ferro, dove
il predominio del rito crematorio, caratterizzato da
un’ideologia tendenzialmente uniformitaria, 13 ha certo
in parte determinato la rarità di attestazioni di vasi in
bronzo (ma anche di elmi ed altri elementi toreutici)
in sepolture. Esiste poi un problema generale, legato
alle dinamiche di circolazione e incorporamento in
contesti funerari dei prodotti legati al prestigio e
all’espressione simbolica delle differenze sociali. Molti
indizi, fra cui specialmente la presenza sui manufatti
di restauri anche ripetuti, inducono a ritenere che,
tra il momento di produzione e quello di deposizione
di un oggetto di alto pregio come un vaso in
bronzo, possa essere trascorso un lasso di tempo
non valutabile, che in alcuni casi può teoricamente
aver superato più generazioni, rendendo spesso estremamente
problematici i tentativi di costruzione di
sequenze cronologiche.
In Italia centro-settentrionale, l’attestazione di
vasi in bronzo in ambito funerario, nel momento
cronologico coincidente grosso modo con gli ultimi
decenni del x e il pieno ix secolo a.C., solo recentemente
è stata focalizzata con sufficiente attenzione
nella letteratura specialistica. Tuttora, prevale negli
studi la tendenza considerare le produzioni toreutiche
italiane come sostanzialmente concentrate nel corso
della fase recente della prima età del ferro, ovvero
nell’ambito dell’viii secolo a.C. Ad esempio, in un
recente studio sulla cronologia dei contesti tombali
villanoviani di Bologna. 14 tutto il vasellame in bronzo
è stato in blocco attribuito a momenti posteriori alla
metà dell’viii secolo, sulla base di una visione sostanzialmente
aprioristica dell’evoluzione delle produzioni
artigianali specializzate. In una monografia edita nel
11. So R o c e A n u 2005.
12. Ripostiglio di Coste del Marano: Pe R o n i 1961.
13. iA i A 1999.
14. do R e 2005.
261

2005 15 l’autore di questo scritto ha invece sostenuto
la tesi che il momento di prima elaborazione delle
produzioni toreutiche centro-italiche corrisponda
al ix secolo a.C. (forse con qualche precedente di
fine x secolo a.C.), mentre già dagli inizi dell’viii si
assisterebbe ad un deciso incremento quantitativo e
qualitativo delle stesse, che nel corso della seconda
metà dello stesso secolo assumeranno caratteri “di
bottega” e quasi seriali.
Agli inizi della prima età del ferro, è evidente che
in Italia la produzione di vasi in lamina di bronzo,
strettamente legata, dal punto di vista tecnologico e
stilistico, a quella di armi di rappresentanza (elmi
all’inizio, scudi più tardi) è circoscritta a pochissimi
contesti socio-culturali. L’epicentro del fenomeno è
costituito dal grande central place di Tarquinia, cui si
aggiunge Veio in un momento leggermente più tardo,
forse collocabile a cavallo fra ix e viii secolo a.C. (in
cronologia tradizionale). I rinvenimenti più antichi
si concentrano per lo più nelle necropoli poste nel
quadrante occidentale del vasto complesso abitativo
“policentrico” di Tarquinia, 16 in varie località del colle
dei Monterozzi: quella delle Arcatelle, nota da scavi
estensivi condotti nel x i x secolo, 17 e, sia pure in misura
molto minore, nel nucleo sepolcrale di Villa Bruschi
Falgari, oggetto di un intervento recente, 18 ancora in
gran parte inedito. I gruppi umani cui queste sepolture
si riferiscono dovevano risiedere nelle immediate
vicinanze delle necropoli, facendo perno su nuclei di
abitazioni, come quello del Calvario, topograficamente
separati dalla vasta maggioranza della popolazione,
residente per lo più sul vasto pianoro della Civita.
Tale distinzione e separatezza sembra riflettersi sul
carattere dei rituali e dei manufatti deposti, che
segnalano l’esistenza, tra ix e inizi viii secolo a.C., di
gruppi familiari che monopolizzano la cura del rituale
collettivo e che soprattutto hanno accesso privilegiato
a ruoli direttivi, di tipo politico-militare, nell’ambito
della comunità tarquiniese. 19
A Tarquinia, i più antichi esempi databili di vasi
in bronzo, tutti con echi formali mitteleuropei, sono
attestati in tombe di maschi di alta dignità. Riferibile
ad un momento iniziale del Primo Ferro (Tarquinia
IA: fine x-inizi ix secolo a.C.) è la cosiddetta “Tomba
Helbig” dell’omonimo Museo di Copenhagen, in cui
l’auctoritas dell’individuo è segnalata da una spada
in bronzo a lingua da presa, e che comprende una
piccola tazza-brocchetta in bronzo. 20 Poco più recente,
forse non posteriore alla metà del ix secolo
a.C., è la tomba a cremazione Monterozzi 3 della
necropoli delle Arcatelle 21 (fig. 1), caratterizzata da
una associazione eccezionale, comprendente un elmo
crestato in lamina di bronzo (il più antico esempio
finora noto in Italia), una spada lunga ad antenne,
una fibula serpeggiante con filo d’oro di rivestimento;
15. iA i A 2005a.
16. mA n d o l e s i 1999.
17. He n c k e n 1968; de l P i n o 1991; iA i A 1999.
18. tR u c c o et al. 2001; Id. 2005.
19. iA i A 1999; iA i A 2005a.
20. he l B i g mu s e u m 1928, tav. 28; PA c c i A R e l l i 2001, fig.
134.
21. He n c k e n 1968, 86, fig. 73-74; iA i A 1999, 42, fig. 9b
(ridenominata A 15).
262
Fig. 1. Tarquinia, necropoli delle Arcatelle, tomba M 3 (iA i A
1999).
i recipienti in bronzo in essa rinvenuti (ma sarebbe
forse più appropriato parlare di arredi cerimoniali)
erano una tazza attingitoio di foggia centro-europea
e una tavola tripode in miniatura (fig. 1, nn. 4,8).
In quest’ultima deposizione si ha, forse per la prima
volta nella protostoria italiana, un’allusione a forme
di convivialità distintive di una élite: la tavola su
treppiedi, sul cui piano sono applicate due forme
vascolari in miniatura (due piatti o scodelle con orlo
a tesa di diversa forma), e che riproduce un modello
di lunghissima durata (attestato dall’x i al v i i secolo
a.C.), sembra specialmente simboleggiare il momento
del consumo di cibi solidi, come conferma anche la
deposizione di noccioli segnalata dai primi editori
ottocenteschi; la tazza in bronzo, un elemento che
d’ora in poi diventerà consueto nelle deposizioni
eminenti dell’età del ferro italiana, sembra invece
indicare una libagione individuale, attuata attraverso
un vaso potorio di prestigio. 22 Come rivela l’espediente
rappresentativo della miniaturizzazione (tipico
del rito funebre crematorio in area centro-italica)
il banchetto, nelle intenzioni di chi approntava il
rituale, era probabilmente quello del defunto al cospetto
degli antenati o delle divinità, anche se queste
22. iA i A 2006.

Fig. 2. Tarquinia, necropoli delle Arcatelle, parte del corredo
della tomba M 2 (iA i A 1999).
ultime sono sostanzialmente “spettatori silenziosi”,
non rappresentati in maniera esplicita. Ancora la
riproduzione in miniatura di una tavola su treppiedi
ricorre in un’altra interessante sepoltura maschile
delle Arcatelle di Tarquinia, Monterozzi 2, 23 grosso
modo contemporanea della precedente, il cui corredo,
comprendente anche una punta di lancia, è purtroppo
noto solo in parte (fig. 2): qui in luogo della tazzaattingitoio,
troviamo un cosiddetto “incensiere” in
lamina di bronzo (fig. 2, n. 5), ossia un contenitore
globulare appeso a catenelle, destinato certamente a
contenere sostanze aromatiche, forse proprio incenso,
che potevano accompagnare il banchetto, svolgendo
una duplice funzione di depurazione dell’aria e di
purificazione rituale. 24
La deposizione di tazze e “incensieri” in bronzo
continua anche nelle tombe di capi-guerrieri tarquiniesi
del periodo immediatamente successivo (fasi IB2-IIA1),
che in termini di cronologia assoluta probabilmente
non oltrepassa gli ultimi decenni del ix secolo a.C.
Devono essere citate in special modo le due tombe
Impiccato I e II (figg. 3, 4): si tratta in entrambi i
casi di cremazioni caratterizzate da un elaborato rituale
25 che imita la corporeità dei defunti attraverso la
deposizione coricata degli ossuari e la loro sontuosa
vestizione (comprendente collane, fibule e specialmente
lamine d’oro decorate a sbalzo ad ornamento dei tessuti)
ed un equipaggiamento costituito da varie insegne di
autorità politica (elmi, spada, lance cerimoniali, parti
23. he n c k e n 1968, 60, fig. 48; iA i A 1999, 34, fig. 8b (ridenominata
A 17).
24. iA i A 2006.
25. iA i A 1999; De l P i n o 2005.
di carro). Nella tomba Impiccato I (fig. 3), certo la
più antica delle due, spicca la presenza di una tazza
del gruppo Stillfried-Hostomice e di un singolare
incensiere cilindrico con coperchio sormontato da
protomi ornitomorfe (elemento simbolico che assicura
la valenza sacra dell’oggetto). Nella tomba Impiccato
II, contraddistinta da un eccezionale elmo-copricapo
cerimoniale in lamina di bronzo (fig. 4, n. 4), era
invece un incensiere del classico tipo globulare (fig. 4,
n. 4); essa comprendeva inoltre un singolare oggetto
emisferico in lamina, decorato a sbalzo e a incisione
(fig. 4, n. 15), che recentemente, contro l’interpretazi-
Fig. 3. Tarquinia, tomba I di Poggio dell’Impiccato, ricostruzione
planimetrica della sepoltura (de l P i n o 2005) e vasi in lamina di
bronzo (iA i A 2005a; mü l l e R-kA R P e 1959).
one corrente come secondo elmo a calotta, 26 è stato
identificato con un lebete di uso rituale. 27 Secondo
l’autore di tale studio, la deposizione dell’ossuario fra
queste due “calotte” (copricapo e lebete) echeggerebbe
infatti l’uso di contenere la deposizione cremata fra
due recipienti emisferici, tipico delle deposizioni di
defunto “eroizzato” del geometrico ellenico. Si tratta
di una interpretazione suggestiva, che chi scrive ha
tuttavia accolto con una certa perplessità, 28 sia per
l’assenza di qualsiasi termine di confronto per il particolare
oggetto emisferico posto a contenere l’ossuario
(peraltro di stile e caratteri tecnici pienamente locali),
che per la vaghezza del richiamo a usi funerari ellenici.
Ci troviamo infatti in un orizzonte cronologico
(decenni a cavallo fra ix e viii secolo a.C.), durante
il quale i contatti fra Etruria villanoviana e mondo
greco sembrano ancora piuttosto timidi, 29 e certo del
tutto alieni da fenomeni di “acculturazione”.
26. he n c k e n 1971, 135, fig. 108.
27. De l P i n o 2005.
28. iA i A 2005a, 61.
29. Nonostante De l P i n o 1986.
263

264
Fig. 4. Tarquinia, tomba II di Poggio dell’Impiccato; ricostruzione planimetrica della sepoltura (n. 1: da de l P i n o 2005) e
oggetti di corredo (rielaborazione da he n c k e n 1968; de l P i n o 2005; iA i A 2005a).

Proprio l’assenza di confronti precisi per il presunto
lebete della tomba Impiccato II costituisce una delle
tante testimonianze del carattere non seriale, quasi
“d’occasione”, della più antica produzione di vasellame
in bronzo del Primo Ferro centro-italico; quest’ultima
sembra infatti per lo più frutto di singoli artigiani di
eccezionale abilità tecnica, legati direttamente (forse
attraverso vincoli clientelari) ad una committenza elitaria,
e per questo forse soggetti anche ad una certa
mobilità, piuttosto che di vere e proprie botteghe al
servizio di ampi ceti sociali, fenomeno che emergerà
solo nel corso dell’viii secolo a.C. 30
Nuovamente a conferma della natura episodica,
non seriale, della produzione di vasellame in bronzo
in questo periodo sta il numero piuttosto limitato di
esemplari della classe delle urne cinerarie in lamina
bronzea. Esse sono di regola accompagnate da una
complessa ornamentazione nello stile realizzato a
sbalzo (tecnica Punkt-Buckel) detto Protomenstil,
variante tardiva del sistema decorativo Vogel-Sonnen-Barke,
di evidente matrice mitteleuropea. 31 Tale
stile ornamentale, consistente in protomi di volatile
disposte paratatticamente e in alternanza ad elementi
solari (borchie), allusione disarticolata alla “barca
solare” della tarda età del Bronzo, ricorre in un
gruppo di oggetti in grande maggioranza rinvenuti
nell’Etruria villanoviana, 32 strettamente legati alle
manifestazioni simbolicamente più forti del potere
e del rango: elmi/copricapo da parata (come quello
della tomba Impiccato II), urne cinerarie e vasellame
da cerimonia. Non ancora del tutto chiarito è l’esatto
arco cronologico di queste produzioni, anche perché
i rinvenimenti in contesto tombale sono pochissimi:
diversi indizi sembrerebbero comunque avvalorare un
inizio piuttosto precoce, fin dal principio dell’età del
ferro, della produzione in Etruria meridionale, contro
la cronologia finora vulgata che tende a collocarli tutti
nell’ambito dell’viii secolo a.C. Un caso problematico,
ma interessante, è quello del vaso biconico dal
mercato antiquario con ornamenti Vogel-Sonnen-Barke
(fig. 5), quasi sicuramente di provenienza tarquiniese,
e oggi conservato a Karlsruhe; 33 esso è associato ad
un elmo assimilabile al gruppo centro-europeo dei
Glockenhelme 34 (fig. 5), la cui cronologia difficilmente
potrebbe scendere sotto il pieno ix secolo a.C.
D’incerta datazione, ma verosimilmente non successivo
al momento finale della fase I del Primo Ferro
è il piccolo biconico della tomba Quattro Fontanili
M9b di Veio (QF 1963, 101, fig. 14a; IA i A 2005a, 153,
n.6) anch’esso non a caso associato ad un elmo in
bronzo, questa volta della foggia crestata (fig. 6). Il
più antico esemplare di biconico da contesto tombale
sicuro (Monterozzi 4: fig. 7, n. 1), che verrà esaminato
fra breve, è tuttavia riferibile ad un momento
iniziale della fase II del Primo Ferro.
Per comprendere appieno la natura del contesto
sociale in cui avviene l’impiego di questi elementi
vascolari in lamina di bronzo, è importante rilevare
30. iA i A 2005b.
31. vo n me R h A R t 1952; jo c k e n h ö v e l 1974.
32. iA i A 2004; Id. 2005a.
33. ju R g e i t 1999, 234, n. 380; iA i A 2005a, 153, n. 1.
34. Per l’elmo di Karlsruhe: iA i A 2005a, 50, n. 6 (con bibl.
prec.).
Fig. 5. Etruria meridionale (forse Tarquinia), ossuario
biconico ed elmo a campana da scavo clandestino, conservati
a Karlsruhe (rielaborazione da ju R g e i t 1999).
Fig. 6. Veio, tomba Quattro Fontanili M9b (da QF 1963 e
iA i A 2005a).
come, in Etruria meridionale e in alcune aree ad essa
culturalmente collegate, come l’Emilia villanoviana,
la presenza di vasellame bronzeo non sia circoscritta
alle deposizioni di maschi armati di alto rango, ma
risulti anzi relativamente frequente in tombe riferibili
ad individui di genere femminile. La cronologia di
queste sepolture si estende per lo più fra il pieno ix
e gli inizi dell’viii secolo a.C. Le forme attestate, non
differentemente che nelle tombe maschili, comprendono
tazze-attingitoio monoansate, pertinenti di solito a
due fogge ben distinte, le Stillfried-Hostomice, dalla
265

caratteristica forma con colletto, corpo a profilo angolare
ed ansa sopraelevata, 35 ben attestate a Tarquinia
e Bologna, e tazze basse e larghe a profilo sinuoso
(fig. 8, n. 14), sempre con alta ansa, più frequenti
a Veio, ma non assenti a Tarquinia. Un’altra forma
funzionale ricorrente, già vista nelle tombe maschili, è
quella degli incensieri globulari, che troviamo all’inizio
a Tarquinia (dalla piena fase I Ferro 1) e poco
più tardi a Bologna. 36 La maggior parte di queste
sepolture femminili con vasi in bronzo presentano
anche altri evidenti indicatori di appartenenza a fasce
sociali elevate, oltre che talvolta indizi dell’assunzione
di ruoli individuali di spicco.
Fra le più antiche sepolture femminili con incensiere
in bronzo, e certo fra le più notevoli, è la
tomba Villa Bruschi Falgari 46: 37 si tratta di un’inumazione
di fase Tarquinia IB, pertinente ad una giovane
donna il cui corredo comprende vari manufatti
dall’evidente funzione rituale, fra cui due manici di
strumenti musicali, e vasi d’impasto di forma rara e
sofisticata; 38 per questo individuo si è ipotizzato un
coinvolgimento nell’ambito di pratiche di culto non
35. vo n me R h A R t 1952; iA i A 2005a, 191.
36. Pi n c e l l i, mo R i g i go v i 1975.
37. tR u c c o et al. 2005, 362.
38. Il servizio vascolare comprendeva un kernos anulare
con ansa zoomorfa (tR u c c o et al. 2001, fig. 110), un orciolo
della classe con ornati a lamelle metalliche, un alto piatto su
piede di forma insolita ecc. La tomba è sostanzialmente ancora
inedita; per una foto di scavo v. tR u c c o et al. 2005, tav. 1b.
266
Fig. 7. Tarquinia, necropoli delle Arcatelle, alcuni oggetti dalla tomba M 4 (da iA i A 1999).
ben specificabili. Le tazze in lamina bronzea ricorrono
invece per lo più in tombe di fine fase I-inizi fase
II, con ricchi insiemi di ornamenti pregiati, spesso
in oro o argento; 39 fra esse spiccano quelle in cui la
defunta indossava dei pregevoli cinturoni a losanga
in bronzo con elaborata decorazione incisa e sbalzata
(fig. 8, n. 13), che costituiscono in questo periodo il
più evidente segnalatore di rango nelle tombe femminili.
40 Più rari sono gli elementi riferibili a ruoli
distintivi degli individui, fra cui spiccano quelli legati
a mansioni di coordinamento delle attività di filatura
(gruppi di fuseruole, conocchie o fusi in bronzo). 41
Non mancano inoltre, fin dal momento finale della
fase I, indicazioni circa l’assunzione di un ruolo, che
diverrà assai più ampiamente attestato durante l’viii
secolo a.C., di dispensatrice di cibo, specialmente
carneo, nell’ambito dei banchetti: 42 in questo senso
può essere intesa la presenza di uno spiedo e un’ascia
39. Tarquinia, t. Sopra Selciatello 187 (he n c k e n 1968, 149,
fig. 136); Sopra Selciatello 27 (he n c k e n 1968, 245, fig. 224).
40. Tarquinia, t. Sopra Selciatello 137 (he n c k e n 1968, 167,
fig. 154-155; mü l l e R-kA R P e 1959, tav. 29,C); Veio, t. Quattro
Fontanili OP 4-5 (QF 1972, 295, figg. 70-72). Per una panoramica
generale sulla classe: Zi P F 2006.
41. Veio, t. Quattro Fontanili Z 11-12, tomba con ricchissimo
insieme di ornamenti, cinturone a losanga, e numerosi
elementi legati alle attività di filatura e tessitura (fuseruole,
rocchetti, conocchia): QF 1967, 210, figg. 73-77.
42. Come attestato nello stesso periodo nel Latium vetus:
BA Rt o l o n i 1988.

Fig. 8. Veio, tomba Quattro Fontanili OP 4-5 (da QF 1972).
267

in bronzo nella tomba veiente Quattro Fontanili OP
4-5 (fig. 8, nn. 16, 17), dove, accanto alla tazza-attingitoio,
alcuni frammenti in lamina comprendenti
pareti a profilo curvilineo decorate a sbalzo e un
coperchietto (fig. 8, n. 15), potrebbero essere attribuiti
ad un piccolo incensiere.
Come per le sepolture maschili, si può ritenere
abbastanza verosimile che la tazza bronzea costituisca
un bene personale della defunta di rango, forse volto
a segnalare le sue prerogative di partecipazione al
banchetto, attraverso la facoltà di attuare libagioni.
E’ inoltre da sottolineare che le allusioni all’atto del
bere cerimoniale nelle sepolture hanno in questo periodo
ancora una prevalente connotazione individuale,
differente dagli usi collettivi di tipo “simposiaco”, che
si diffonderanno solo a partire da un momento pieno
dell’viii secolo a.C. 43
Fra le deposizioni femminili villanoviane con vasi
in bronzo di un orizzonte intermedio del Primo Ferro,
testimonianza di un livello sociale particolarmente
elevato è la tomba Monterozzi 4. 44 Essa, in base
a una radicata tradizione di studio risalente a H.
Hencken 45 viene di solito riferita alla fase Tarquinia
IIB, ovvero alla seconda metà dell’viii secolo a.C., 46
mentre secondo chi scrive, può, in base a numerosi
elementi di corredo, essere datata ad un momento
non posteriore alla fase IIA, 47 cioè al più tardi agli
inizi dello stesso secolo. Tale sepoltura (fig. 7), il
cui corredo si è solo parzialmente conservato ma è
noto da dettagliati resoconti della fine del x i x secolo,
presentava caratteri rituali parzialmente affini a quelli
delle già citate tombe di guerriero Impiccato I e II. 48
Deposta all’interno di un cassone litico rettangolare
(m. 1,50 x 0,90), presentava l’ossuario in bronzo con
ornati in Protomenstil (fig. 7, n. 1), coperto da un
bacile emisferico anch’esso in bronzo, e un complesso
di ornamenti di ricchezza “principesca”, comprendente
un cinturone a losanga, 73 fibule di varie fogge (a
serie continue, di verga di bronzo, ad arco composito
con segmenti d’ambra e osso, a laminetta piatta
ecc.), e 35 pendagli in metallo, in parte riferibili ad
una complessa collana (fra cui due bulle rivestite in
oro: fig. 7, n. 13); il ruolo eminente dell’individuo,
probabilmente molto giovane se non infantile a
giudicare dalle piccole dimensioni degli ornamenti,
era ulteriormente sottolineato dalla presenza di 62
rocchetti d’impasto.
Poco più tarda, o forse sostanzialmente contemporanea
alla Monterozzi 4, è la tomba Quattro
43. de l P i n o 1997; iA i A 2006.
44. iA i A 1999.
45. he n c k e n 1968, p. 183.
46. Vedi da ultimo: BA B B i, Pi e R g R o s s i 2005, 306. Le motivazioni
con cui questa sepoltura viene attribuita dai due autori
alla fase IIB (ad esempio presenza di una fibula in elettro
con decorazione a filigrana, peraltro costituente in assoluto un
unicum) appaiono inconsistenti.
47. Si noti, tra l’altro, la presenza di fibule ad arco ingrossato
(he n c k e n 1968, fig. 170, b), di una fibula a sanguisuga
con staffa simmetrica e decorazione su tutto l’arco (he n c k e n
1968, fig. 170, d; foggia universalmente attribuita alla fase IIA
a partire da Pe R o n i 1979), e di due forme vascolari che nella
sequenza tarquiniese difficilmente potrebbero scendere oltre la
fase IIA (tazza a doppia carena, scodella a orlo rientrante di
tipo villanoviano classico: he n c k e n 1968, fig. 170, l, o).
48. iA i A 1999, 61.
268
Fontanili AA1 (fig. 9), anch’essa caratterizzata da un
ossuario in lamina di bronzo con ornati di foggia
Vogel-Sonnen-Barke (fig. 9, n. 3), ma riferibile ad
una produzione nettamente distinta da quella degli
esemplari tarquiniesi e veienti sopra citati: infatti esso
per forma e ornati rimanda strettamente a modelli
centro-europei. 49 Su questa sepoltura maschile (QF
1970, 296), esiste una ricchissima letteratura, 50 che
tende a sottolinearne i caratteri di eccezionalità, dovuti,
oltre che al particolarissimo ossuario, alla prima
apparizione, in un contesto funerario su suolo italico,
di un insieme molto complesso di “armi da parata” e
insegne di potere (elmo, grande scudo circolare, spada,
lancia, ascia con decorazione a lamelle, scettro ecc.).
Non sufficientemente chiarita è invece la cronologia,
che in termini assoluti, non dovrebbe oltrepassare
il 770-760 a.C., 51 anche se potrebbe anche risalire
di qualche decennio rispetto a questo termine, alla
luce dello stile ornamentale dell’ossuario bronzeo,
apparentabile a quello delle più tarde situle “tipo
Hajdúböszörmény”. 52
I contesti di rinvenimento degli ossuari in lamina
di bronzo ora esaminati attestano, per il principio
della seconda fase della prima età del ferro, notevoli
trasformazioni ideologiche e di assetto socio-politico
in Etruria meridionale: mentre infatti per la fase
iniziale del Primo Ferro (x-ix secolo a.C.) si poteva
avvertire l’esistenza di singole figure sociali di spicco,
in parte investite di ruoli di preminenza politica
(tombe con elmi, spade e vasellame in bronzo), in
questo periodo sembra ormai avvenuta la formazione
di un vero e proprio ceto aristocratico, in cui la
componente femminile viene via via ad integrarsi nella
gestione del potere da parte maschile. La deposizione
delle ossa cremate in ossuari di bronzo di fattura
estremamente elaborata, prodotto verosimilmente di
un singolo artigiano o di una piccola bottega che
lavorava eminentemente su commissione diretta, oltre
che ovviamente l’eccezionalità del rituale e del corredo
di ornamenti, segna infatti l’assunzione dell’individuo
in una ristretta cerchia di eletti, che tende a differenziarsi
radicalmente dalla massa adottando simbologie
distintive. Molto si è scritto sull’impiego degli ossuari
in bronzo come tratto rituale di matrice “omerica”. 53
Ciò che sembra particolarmente interessante è che non
49. Cosiddetto “gruppo Veio-Seddin-Gevelinghausen”: Jo ck
e n h ö v e l 1974; per un aggiornamento della documentazione
vedi iA i A 2005a, 163. Per un’interpretazione in termini di worldsystem
theory di questo fenomeno di stretta interrelazione fra
Italia ed Europa settentrionale: KR i s t i A n s e n 1993.
50. Riassuntivamente Bo i tA n i 2004.
51. Elementi significativi per una datazione di questa
sepoltura sono in particolare la fibula serpeggiante di tipo
“meridionale” (che nei contesti etrusco-meridionali non è più
in voga dopo il 750 a.C. circa), la serpeggiante a gomito in
ferro, e le fibule serpeggianti a due pezzi della famiglia con
ago in bronzo sormontato da un vago e arco in ferro: queste
ultime in particolare ne attestano una contiguità cronologica
(con leggera recenziorità) rispetto alla tomba Impiccato II di
Tarquinia sopra vista.
52. IA i A 2005b. Importante è la datazione della tomba di
Saint-Romain-de-Jalionas (attorno all’800 a.C.), dove è presente
uno degli esemplari più tardi di situla “tipo Hajdúböszörmény”:
Ve R g e R 2005 (con bibl. prec.).
53. joc k e n h ö v e l 1974; BR u n i 1995; ve R g e R 1997; iA i A
2005c.

Fig. 9. Veio, parte del corredo della tomba Quattro Fontanili AA1 (da QF 1970, PA c c i A R e l l i 2001).
si tratti di un uso esclusivamente italico, ma diffuso
in diversi contesti dell’Europa centro-settentrionale
nel periodo collocabile attorno all’800 a.C.: al di fuori
dell’Etruria si possono menzionare, a solo titolo di
esempio, i casi delle tombe di Saint-Romain-de-Jalionas,
Hostomice, Gevelinghausen, Seddin e Rivoli Veronese.
54 A tale proposito è opportuno osservare come il
54. Per la bibliografia vedi in generale: me t z n e R-ne B e l s i c k
1997; iA i A 2005a e 2005b; ve R g e R 1997 e 2005.
riferimento al modello omerico, anche per i dettagli
depositori (funerale di Patroclo con deposizione delle
ossa cremate entro lebete bronzeo), possa valere solo
in quanto suggestione di un sentire diffuso nell’età
del ferro europea, mentre ben più stringenti sono
le affinità formali (vasi a breve collo, decorazione a
sbalzo in Protomenstil) che accomunano gli ossuari
italici a quelli dell’Europa centrale al passaggio fra età
dei Campi d’Urne ed età di Hallstatt. Del resto, come
attesta anche il caso delle tazze Stillfried-Hostomice,
269

l’Italia a nord del Tevere del Primo Ferro iniziale
e medio è, dal punto di vista delle produzioni di
vasellame in bronzo, nettamente orientata in senso
europeo-continentale; solo nel corso dei momenti pieni
e avanzati dell’viii secolo a.C. si avrà in Etruria un
netto spostamento della gravitazione culturale verso
sud-est, con l’adozione di fogge e stilemi di ispirazione
levantina, vicino-orientale o ellenica.
Avvisaglie di tale profonda trasformazione nel repertorio
vascolare da banchetto in lamina di bronzo
si hanno già in alcuni contesti villanoviani di fase
Primo Ferro IIA. Appaiono ora forme funzionali del
tutto nuove, in parte con attinenze orientali: fiaschette
di bronzo (foggia di evidente origine cipro-levantina:
Marzoli 1989), tripodi, lebeti e bacili. 55 D’ora in poi,
nei ricchi contesti tombali di area etrusca si affermeranno
sempre di più gli elementi legati alla mescita
collettiva delle bevande, 56 fra cui spiccano i vasi a
collo breve e ampio, di origine formale centro- e
nord-europea (modello “Veio-Gevelinghausen”), ma
che qui sembrano piuttosto una interpretatio italica
dei crateri ellenici. 57
L’adozione di modalità del bere cerimoniale parzialmente
assimilabili agli usi del simposio arcaico
greco, che si verifica in Etruria nel corso dell’VIII
secolo avanzato, costituisce indicazione non tanto di
una interazione fra i due mondi —che ora inizia a
divenire progressivamente più intensa— quanto del
parallelo svolgimento di analoghi fenomeni socio-politici:
anche in Etruria, in particolare, le emergenti
aristocrazie, nell’ambito di un contesto politico ed
economico avviato verso un’urbanizzazione fra le più
precoci dell’Europa mediterranea, 58 sviluppano necessità
di integrazione e cooptazione di ampi strati sociali
sotto la propria guida, elaborando forme ritualizzate
di convivialità, che implicano anche meccanismi
di redistribuzione dei beni alimentari (specialmente
carne e vino). Tale epilogo urbano affonda le proprie
radici nel periodo che abbiamo sopra esaminato
(fra fine x e inizi viii secolo a.C.), durante il quale
le piccole élites di area etrusco-meridionale, ben
prima che i contatti con il mondo greco e orientale
divenissero sistematici e profondi, iniziarono del
tutto autonomamente a sperimentare nuove forme
di espressione materiale dello status e del consumo
alimentare ritualizzato, attuate nella forma di raffinate
produzioni di toreutica vascolare (tavole su treppiedi,
tazze, biconici, incensieri, lebeti). Se i modelli formali
adottati da una data società non sono un puro epifenomeno,
non sembrerà dunque privo di significato
che questi manufatti, per tecnica, stile e morfologia,
siano ancora riferibili ad una rete di comunicazione
culturale nettamente orientata verso l’Europa centrosettentrionale.
59 Nel corso dell’viii secolo a.C. questo
retaggio continentale si andrà invece progressivamente
ibridando e arricchendo di elementi greci e orientali,
fino a formare, al principio del v i i secolo, quello straordinario
fenomeno di mélange culturale che prende
il nome di “cultura Orientalizzante”.
55. iA i A 2005B.
56. de l P i n o 1986; 1997.
57. iA i A 2006.
58. PA c c i A R e l l i 2001.
59. kR i s t i A n s e n 1993.
270
Vasos de bronce
de momentos
precoloniales en la
Península Ibérica:
algunas reflexiones
Xosé-Lois Armada Pita 60
En el marco de esta reflexión colectiva sobre la
vajilla metálica prerromana en el Mediterráneo quizá
resulte pertinente dedicar algún espacio a los escasos
vasos de bronce de adscripción precolonial documentados
en la Península Ibérica. 61
En dicha categoría la bibliografía especializada
incluye generalmente la pátera de Berzocana (Cáceres)
y los cuencos del castro de Nossa Senhora da Guia
(Baiões, S. Pedro do Sul, Viseu); recientemente Jiménez
Ávila 62 ha propuesto incorporar al citado grupo dos
calderetas con soportes de anteojos procedentes de
Nora Velha (Ourique, Beja) y Casa del Carpio (Belvís
de la Jara, Toledo) (fig. 1).
Figura 1. Localización de los hallazgos considerados en el
texto: 1) pátera de Berzocana (Cáceres); 2) cuencos de Nossa
Senhora da Guia (Baiões, S. Pedro do Sul, Viseu); 3) caldereta
con soporte de anteojos de Nora Velha (Ourique, Beja); y 4)
caldereta con soporte de anteojos de Casa del Carpio (Belvís
de la Jara, Toledo).
Aunque escasas en ámbito peninsular, las piezas
citadas corresponden a producciones conocidas y bien
tipificadas en la arqueología del Mediterráneo (fig. 2).
No en vano, la pátera de Berzocana y los cuencos
60. Becario postdoctoral del Ministerio de Educación y
Ciencia; Department of Archaeology, Durham University, South
Road, Durham DH1 3LE, Reino Unido; loisarmada@yahoo.es
61. Agradezco a mi colega y amigo Raimon Graells su
invitación a participar en este oportuno dossier sobre vajilla
metálica en el Mediterráneo, tema sobre el que hemos mantenido
largas y cordiales discusiones.
62. 2002: 33, 152-54, figs. 8 y 107.

Figura 2. Morfología de los vasos considerados en el texto:
1) pátera chipriota de procedencia desconocida (col. Cesnola,
Metropolitan Museum) (según MAt t h ä u s 1985, taf. 19, n. 336);
2) cuenco hemisférico procedente de Meggido (según ge R s h u n y
1985, pl. 1, n. 5); y 3) caldereta con soporte de anteojos de
Amathus (Chipre) (según MAt t h ä u s 1985, taf. 20, n. 347).
Diferentes escalas.
de Baiões han sido argumentos recurrentes para la
definición de una etapa precolonial en la Península
Ibérica, 63 o al menos para apoyar la existencia de
contactos con el Mediterráneo central y/o oriental en
momentos anteriores a los primeros asentamientos
coloniales fenicios.
Teniendo en cuenta el fuerte arraigo de los enfoques
histórico-cultural y difusionista en la investigación
peninsular, no sorprende que estos materiales —especialmente
Berzocana— hayan sido considerados
fundamentalmente desde el prisma de su tipología,
cronología y origen geográfico. Otros aspectos, como
su tecnología y proceso de fabricación, funcionalidad
o significado social sólo han recibido atención en
fechas bastante recientes.
Está lejos de mi intención cuestionar el interés y
necesidad de estas aproximaciones basadas en la tríada
tipología-cronología-origen geográfico, pero es conveniente
advertir sus límites. En primer lugar porque,
como veremos, los tipos aludidos como paralelos en
el Mediterráneo oriental (fig. 2) muestran una cierta
extensión cronológica; en segundo, porque la fecha de
fabricación de un objeto puede ser bastante diferente
de sus momentos de circulación, uso y deposición; y
en tercero, porque los paralelos considerados presentan
además una amplia dispersión en todo el Mediterráneo,
resultando muy complicada la identificación de
talleres y lugares de producción.
En un nivel más general, tampoco puede obviarse
que el marco contextual que explica la presencia de
dichas piezas en ámbito peninsular se encuentra en
revisión. 64 Dejando a un lado que nunca ha existido
consenso sobre la denominada “precolonización”,
sobre su existencia y sus características, en los últimos
años se han desarrollado nuevos enfoques para
explicar los procesos de contacto entre las socieda-
63. Al m A g R o -Go R B e A 2001; Me d e R o s 1996.
64. Ce l e s t i n o et al. e. p.
des del Mediterráneo y las comunidades locales, en
momentos precoloniales y coloniales. 65 En paralelo,
los recientes estudios sobre la metalurgia atlántica
ofrecen perspectivas renovadas en relación al nivel
alcanzando por los broncistas y orfebres en ámbito
peninsular, permitiendo el planteamiento de nuevas
propuestas sobre la producción, circulación y amortización
de objetos metálicos. 66 Tampoco debe sos-
layarse la antigüedad que está mostrando —en cronología
radiocarbónica y materiales-— la presencia
fenicia en la Península Ibérica en general y en la
costa portuguesa en particular, 67 lo que obliga a replantearse
si una parte de lo denominado precolonial
no habrá llegado en realidad por vía fenicia.
Considerando lo expuesto, este breve trabajo supone
un intento de revisar las piezas mencionadas
desde nuevos parámetros. Para ello creo conveniente
retomar los temas clásicos de su investigación, a
fin de subrayar sus ya mencionados límites. Reconocerlos
supone un paso necesario para aquilatar
adecuadamente otros aspectos, como su significado,
valor simbólico y posibles pautas de uso en ámbito
peninsular. Veamos, pues, una caracterización de las
piezas y sus contextos.
Berzocana (Cáceres)
A finales de abril de 1961 tuvo lugar el descubrimiento
casual de una pátera de bronce unos 4-5 km
al norte del pueblo de Berzocana (Cáceres). La finca
donde se efectuó el hallazgo, en una zona montañosa,
recibía el nombre de “Los Machos”, situada en el
lugar de “El Tererro”. 68 Junto a la pátera se recuperaron
dos torques áureos del tipo Sagrajas-Berzocana,
aunque al parecer un tercer torques, fundido por un
platero de Navalmoral de la Mata tras su hallazgo,
habría aparecido también con los anteriores o en sus
inmediaciones. 69 Los dos torques conservados y el
vaso de bronce ingresaron en el Museo Arqueológico
Nacional en 1964. 70
Según Callejo y Blanco Freijeiro, 71 los torques aparecieron
en el interior de la pátera, afirmación que no
resulta imposible pero que debe tomarse con suma
cautela. 72 En cualquier caso, tanto el contexto del
hallazgo como la asociación de objetos recuperados
apuntan a que nos encontramos ante un escondrijo o
depósito, idea ya defendida en diversas ocasiones. 73
El recipiente (fig. 3.1), fabricado a cera perdida con
empleo de torno para la consecución del modelo en
cera, 74 mide 17 cm de diámetro máximo y 4 cm de
65. Ce l e s t i n o et al. e. p.; AlvA R 1997 y 2000; VA n Do m m e l e n
2000 y 2005; Vi v e s-Fe R R á n d i z 2005.
66. AR m B R u s t e R 2000 y 2002-03; Se n n A-MA R t i n e z , Pe d R o 2000;
AR m A d A , Ló P e z 2003.
67. Go n z á l e z d e CA n A l e s et al. 2004; AR R u d A 2005; To R R e s
et al. 2005.
68. CA l l e j o, Bl A n c o 1960, 250. El topónimo correcto parece
ser “El Terrero” según Celestino y Blanco (2006, 106).
69. CA l l e j o, Bl A n c o 1960, 250; Pe R e A 1991, 100-1, 107;
AR m B R u s t e R 2000, 141, 201, taf. 32.4-7 y 33.
70. Ce l e s t i n o, Bl A n c o 2006, 106.
71. 1960, 250.
72. Ce l e s t i n o, Bl A n c o 2006, 106.
73. CA l l e j o, Bl A n c o 1960, 250; Co F F y n 1985, 396, n. 316;
AR m B R u s t e R 2000, 141, 201.
74. AR m B R u s t e R 2000, 77, 201, taf. 32.7.
271

Figura 3. Vasos de bronce de la Península Ibérica: 1) pátera
de Berzocana (según co F F y n 1985, pl. LXIX.1); 2-6) cuencos
de Nossa Senhora da Guia (Baiões) (según si lvA 1986, est.
LXXXVII); y 7-8) fragmentos de caldero de remaches de Coto
da Pena (Vilarelho, Caminha, Viana do Castelo) (según si lvA
1986, est. LXXXVII). Diferentes escalas.
altura; es de pie marcado y tiene ónfalo, borde convergente
y dos pequeños agujeros que fueron interpretados
en relación con una pequeña asa desaparecida, pero
que parece más correcto considerarlos un lañado de
reparación. 75 El objeto ha recibido valoraciones diversas,
aunque generalmente considerando su carácter de
importación. 76 Desde el punto de vista cronológico, se
han propuesto fechas que oscilan entre los ss. x v y
v i i ane. Burgess 77 ha defendido una datación alta (ss.
x i v-xiii ane), apoyada en la tipología de las piezas de
oro asociadas; Mederos, 78 por su parte, propone una
fecha posterior (1050-950), aunque el paralelo más
ajustado que apunta es una pieza descontextualizada
y sin procedencia segura.
Lo cierto es que recipientes más o menos similares
a la pátera de Berzocana son frecuentes en Canaan
y, en general, en el Levante mediterráneo y Egipto
en cronologías de fines del segundo milenio. 79 No
obstante, como acertadamente han señalado Crielaard
y Matthäus, 80 el tipo presenta una relativa extensión
cronológica que impide una datación ajustada para
Berzocana. Mientras los ejemplares de Siria, Palestina
75. Me d e R o s 1996, 106; AR m B R u s t e R 2000, 141, taf. 32.5.
76. Callejo y Blanco (1960: 254) lo interpretaron como un
“elemento mediterráneo atribuible al comercio fenicio-tartésico”.
Otro grupo de autores ha subrayado su filiación precolonial y
sus paralelos en ámbitos chipriota y sirio-palestino (p. ej. Alm
A g R o -Go R B e A 2001, 243; Me d e R o s 1996, 104-7; CR i e l A A R d 1998,
192, 194; Ji m é n e z Áv i l A 2002, 33). Otras opiniones aparecen
resumidas en Mederos (1996, 104-5).
77. 1991, 26-7.
78. 1996, 106.
79. Ge R s h u n y 1985, 5-8, n. 39-52 y 68-69, pl. 3-5.
80. CR i e l A A R d 1998, 192; MAt t h ä u s 2001, 175.
272
y Jordán se fechan entre finales del s. x i v y durante el
xiii, en Chipre aparece un ejemplar en Kition (tumba
9) datable a finales del s. xiii/s. x i i, si bien el tipo
no alcanza difusión y popularidad hasta fechas algo
posteriores. 81 Los paralelos a señalar 82 se fechan en
el LC IIIB (primera mitad del s. x i) (tumba 6 u 8 de
Gastria, Alaas) 83 y sobre todo en el CG I (1050-950
ane) (tumbas 49 y 79 de Kouklia-Skales, tumba 22 de
Amathus), 84 perdurando incluso en fechas ligeramente
posteriores (CG I-II, tumba 409 de Lapithos-Kastros).
Sin embargo, el mejor paralelo —ya aludido— para
el ejemplar extremeño es una pátera de la colección
Cesnola del Metropolitan Museum (fig. 2.1), cuya
procedencia se adscribe genéricamente a Chipre. 85
Nossa Senhora da Guia (Baiões, S.
Pedro do Sul, Viseu)
El castro de Nossa Senhora da Guia (Baiões, S.
Pedro do Sul, Viseu) es conocido principalmente por
haber proporcionado uno de los conjuntos metálicos
más importantes de la Europa atlántica. 86 A grandes
rasgos, se trata de un yacimiento muy alterado
que se ubica en un cerro de excelente visibilidad.
La abundancia de hallazgos fortuitos conformó un
foco de atracción para la actividad de clandestinos,
aunque la afección de más entidad fueron las obras
relacionadas con la iglesia ubicada en el interior del
poblado, que supusieron la destrucción parcial del
mismo. Los trabajos de excavación de C. Tavares
da Silva en 1973 y P. Kalb en 1977 dieron como
resultado la identificación de un único nivel o estrato
de ocupación, 87 aunque hallazgos en superficie
de cerámicas y alguna moneda parecen apuntar a
ocupaciones —quizá de carácter episódico— de la
Edad del Hierro y época romana, cuyos referentes
estratigráficos habrían sido arrasados. 88
El conjunto de metales más importante (fig. 4.1),
interpretado generalmente como depósito de fundidor,
se encontró de forma casual en 1983 durante los
trabajos para la apertura de un pozo y una canaliza-
ción de agua, circunstancia que motivó una intervención
de urgencia. 89 Entre los metales recuperados
figuran hachas de talón monofaces, hoces de enmangue
tubular, brazaletes, un escoplo bimetálico, un gancho
de carne, fragmentos de al menos tres soportes con
ruedas y los cuencos a los que me referiré a continuación.
90
Los citados cuencos hemisféricos probablemente
son imitaciones de los hemispherical bowls del Mediterráneo
oriental. Se trata de cinco piezas prácticamente
completas (fig. 3.2-6) que aparecieron formando
81. MAt t h ä u s 2001, 175.
82. CRi e l A A R d 1998, 192-3; MAt t h ä u s 2001, 175.
83. MAt t h ä u s 1985, n. 332, Taf. 19.
84. MAt t h ä u s 1985, n. 331, Taf. 19.
85. MAt t h ä u s 1985, 115, n. 336, Taf. 19; 2001, 175; Me d e R o s
1996, 106, fig. 4.
86. SilvA et al. 1984; Ru i z-Gá lv e z 1998, 297-301, fig. 94;
Se n n A-MA R t i n e z , Pe d R o 2000; AR m B R u s t e R 2002-2003; AR m A d A
2005.
87. KAl B 1978; TAvA R e s 1979, 528; Si lvA 1986, 36.
88. Ped R o 2000.
89. SilvA et al. 1984.
90. SilvA et al. 1984.

Figura 4. Bronces de Nossa Senhora da Guia (Baiões): 1) lote recuperado en 1983 e interpretado como depósito de fundidor
(según si lvA , en Ru i z-gá lv e z 1998, fig. 94); y 2) soporte con ruedas (según si lvA 1986, est. XCVI).
273

parte de este gran lote hallado en 1983, 91 a las que
hay que sumar algunos fragmentos recuperados en
la posterior excavación de urgencia 92 así como otro
fragmento aparecido en 1971, junto a diversos materiales,
durante la ejecución de obras sobre el terreno
del poblado. 93
Los cuencos miden en torno a 12 cm de diámetro
y entre 5,1 y 5,75 cm de altura, presentando borde
engrosado y labio plano horizontal; 94 al menos tres
de ellos tienen el fondo umbilicado y uno incluye
además un remache de reparación. Especialmente
significativa es la decoración geométrica en la parte
superior externa de uno de los cuencos con umbo
(fig. 3.2), consistente en una banda de 27 triángulos
incisos —parte de ellos rellenados con líneas oblicuas—
con base en una línea paralela al borde; se trata
de un patrón decorativo similar al de la orfebrería
de tipo Sagrajas-Berzocana y que se repite además
en algún brazalete de bronce del propio poblado de
Baiões. 95 Según los datos ofrecidos por Senna-Martinez
y Pedro, 96 los cinco cuencos suman 576 g de peso,
lo que supone un 3,2% del peso total de los objetos
de bronce recuperados en el yacimiento.
Estos recipientes se obtuvieron a partir del martillado
de un lingote en forma de placa de perímetro
circular; 97 para darles forma, se trabajó sobre yunques
y superficies de apoyo cambiantes, empleando
diferentes tipos de martillo y golpeando tanto desde
el exterior como desde el interior. El trabajo de
martillado permitió igualmente umbilicar tres de los
cuencos. No disponemos de datos analíticos que nos
permitan conocer las aleaciones empleadas. Como
ya he comentado, uno de los ejemplares se decoró
a buril o punzón conforme a patrones decorativos
locales, hecho que podría indicar la fabricación local
de estas piezas. Es también significativo el remache
de reparación que presenta otro de los cuencos, reproduciendo
una solución muy similar a la que se
emplea en los calderos de remaches.
Los cuencos de Nossa Senhora da Guia, cuya
filiación precolonial fue propuesta en diversas ocasiones,
tienen sus paralelos en los hemispherical bowls
y rounded bowls del Mediterráneo oriental. Este tipo
de recipientes se documenta también en el mundo
micénico, 98 pero los ejemplares del castro portugués
probablemente deban considerarse imitaciones de los
vasos del ámbito sirio-palestino y chipriota y contextualizarse
en el marco de los contactos precoloniales con
el Mediterráneo centro-oriental del período 1100-950
ane. Como han señalado Catling o Gershuny, 99 estas
producciones responden a un modelo sencillo que
aparece ya en el cementerio real de Ur a mediados
del tercer milenio, pero su generalización se produce
91. Si lvA et al. 1984.
92. Si lvA et al. 1984, 82, est. II.1, n. 3-4.
93. TAvA R e s 1979, 516, est. I.2; KA l B 1980, 30, Abb. 9.43.
94. Si lvA 1986, 198-199, n. 239-243.
95. AR m B R u s t e R 2002-2003, est. XI-XII.
96. 2000, 63, 70.
97. AR m B R u s t e R 2002-2003, 151.
98. CAt l i n g 1964, 147-148, fig. 17; MAt t h ä u s 1980, 277-279,
Taf. 49.
99. CAt l i n g 1964, 147-148, fig. 17; Ge R s h u n y 1985: 2-5, pl.
1-3.
274
sobre todo en la segunda mitad del segundo milenio.
El ónfalo o umbo de tres de los vasos de Baiões se
considera un dato de interés cronológico, puesto que
este elemento parece desconocerse en Chipre antes
del período chipro-geométrico, c. 1050-750 ane. 100
Nora Velha (Ourique, Beja) y Casa
del Carpio (Belvís de la Jara, Toledo)
Junto a la pátera de Berzocana y los cuencos de
Baiões, se documentan en ámbito peninsular tres
calderetas con soportes de anteojos, dos de ellas de
probable origen precolonial. 101 A grandes rasgos, los
objetos que Jiménez Ávila 102 denomina calderetas
con soportes de anteojos son vasos de tendencia
hemisférica achatada provistos de dos asas fijas
contrapuestas (fig. 2.3). Son precisamente las asas su
elemento más significativo, pues el soporte o placa
que va fijado con remaches al cuerpo del recipiente
presenta la silueta de unos anteojos o un ocho, con
dos extremos circulares —de donde arrancan los extremos
del asa— unidos por una parte central más
estrecha. El asa suele ser arqueada y sobreelevada
sobre el borde del vaso, rematándose en su parte
superior con un motivo decorativo, que suele ser una
flor de loto, aunque también se conocen algunas otras
figuritas. 103 El asa y su bastidor en forma de anteojos
constituyen una única pieza, maciza y fabricada a
cera perdida (fig. 5). 104
Los dos ejemplares conocidos en ámbito peninsular
se conservan de manera incompleta. En el caso de
Nora Velha (Ourique, Beja) (fig. 5.1) corresponden
a fragmentos de las asas y chapas del recipiente. 105
No parece haberse prestado atención a un hecho de
gran relevancia como es la aparición de dichos materiales
en un monumento megalítico reutilizado. 106 En
efecto, según el testimonio del excavador del tholos,
“no pequeño espaço a Norte, logo a seguir ao sítio
em que as pontas dos quatro esteios afloravam, no
100. Bu R g e s s 1991, 38.
101. Ji m é n e z Áv i l A 2002, 152-154.
102. 2002, 152-153.
103. Ji m é n e z Áv i l A 2002, 152.
104. A partir de este modelo general, las piezas pueden
mostrar particularidades, siendo frecuente la presencia de
sendos vástagos que unen los tramos verticales del asa con las
partes superiores del bastidor en ocho. La forma del vaso suele
presentar una proporción de 2/2,5 a 1 de diámetro en relación
a la altura (es decir, la profundidad suele medir en torno a
la mitad del diámetro). Se registran básicamente dos grupos,
uno más pequeño con un diámetro oscilando entre 15-20 cm
y otro grupo con diámetros situados en torno a los 35 cm
(MAt t h ä u s 2001, 157-158). Se conocen también unos cuantos
calderos de la colección Cesnola, de procedencia desconocida
y cronología incierta, con un diámetro de 35-42 cm y con asas
de gran tamaño pertenecientes a este mismo tipo (MAt t h ä u s
1985, 195-96, n. 470-473, Taf. 50-52; 2001, 159).
105. Vi A n A 1959, 26, 28, est. V y VI.51; Ji m é n e z Áv i l A 2002,
fig. 107.1.
106. Jiménez Ávila (2002: 152-53) no explica el contexto
de aparición de los fragmentos, aunque señala su asociación
con cerámica tipo Lapa do Fumo y propone fecharlo en el s.
viii ane. La reutilización del monumento es considerada por
García Sanjuán en sus trabajos sobre reutilización de megalitos,
aunque dicho autor no entra a valorar las características del
recipiente, definiéndolo simplemente como “caldero de bronce”
(GA R c í A SA n j u á n 2005, 95, tab. 1).

Figura 5. Calderetas con soportes de anteojos: 1) Nora Velha (según ji m é n e z-áv i l A 2002, fig. 107.1 a partir de vi A n A 1959); 2)
Casa del Carpio (según Pe R e i R A, recogido en ji m é n e z-áv i l A 2002, fig. 107.2); 3) Los Higuerones (Cástulo) (según ji m é n e z-áv i l A
2002, lám. XXV.51); 4) Serra Orrios (según losc h i Av o et al. 1985, fig. 13.9-10); 5) Monte Sa Idda (según MAt t h ä u s 2001, fig.
6); y 6) Tadasune (según MAt t h ä u s 2001, fig. 5). Diferentes escalas.
275

ponto culminante do outeiro, na primeira inspecção
que fizemos ao local, colhemos à superfície, e sem
qualquer cavadela, muitos fragmentos pequeninos de
delgadissima chapa de bronze, que pertenceu a um
caldeiro, assim como pedacitos de varão cilíndrico,
provenientes das asas do mesmo recipiente (...). Cortadas
as estevas e retirados alguns calhaus soltos que
cobrian o solo, retiraram-se mais alguns destroçozitos
do tal caldeirão, colheita que continuou depois até
10 ou 12 centímetros de profundidade”. 107 El propio
Viana 108 reconoce en su publicación el “revolvimento
parcial, em várias épocas” del monumento, aspecto
indicado no sólo por los fragmentos del recipiente,
sino también por el hallazgo en la excavación de
fragmentos de cerámica a mano pintada, tres cuentas
de oro de perfil angular convexo y dos urnas; 109
dichos materiales permiten fechar la reutilización de
la estructura en los siglos ix-viii ane. 110
A mi modo de ver, la presencia de la caldereta en
un monumento prehistórico reutilizado merece una
especial atención, por lo que luego volveré sobre el
tema. Por lo demás, no es menos sugerente el contexto
del segundo ejemplar, procedente de la sepultura de
Casa del Carpio (Belvís de la Jara, Toledo). En esta
ocasión, se trata igualmente de varios pedazos entre los
que figura al menos un fragmento de asa remachada
a un trozo de la chapa del vaso (fig. 5.2). 111
Los fragmentos de la caldereta aparecieron formando
parte del ajuar de una tumba singular, calificada
de principesca, que fue objeto de una excavación de
urgencia en septiembre de 1984, tras haberse detectado
saqueos de clandestinos a raíz del vaciado del
pantano que la cubría. 112 A grandes rasgos, se trata
de una tumba de planta rectangular y sección escalonada
en tres niveles. El nivel más bajo acogió la
primera fase del ritual, consistente en la deposición
del ajuar personal de los difuntos. Dicho ajuar se
componía de distintos objetos metálicos (la caldereta,
anillos, una fíbula, brazaletes o aretes, fragmentos
de un brazalete de plata, un pequeño vaso de plata
y dos cuchillos de hierro, además de diversos
fragmentos de bronces), recipientes de perfumes y
cuencos pintados y fue depositado en el interior de
un recipiente cerámico que a su vez se introdujo
en una imitación a mano de un pithos fenicio. 113 En
un segundo momento, en el nivel intermedio de la
fosa, se realizó el enterramiento de una mujer y un
recién nacido, acompañados de restos de fauna (una
oveja adulta y un cordero de pocos días) interpretados
como ofrendas alimenticias. 114 La tercera fase,
correspondiente al nivel más superficial, se relaciona
107. Vi A n A 1959, 25-26.
108. 1959, 27.
109. GA R c í A SA n j u á n 2005, 95, tab. 1; VIANA 1959, 27-8, est.
V-VI; para las cuentas Pe R e A 1991, 158, 164, 302; Pi n g e l 1992,
284, n. 217, Taf. 46.10-12.
110. GA R c í A SA n j u á n 2005, 95; Ji m é n e z Áv i l A 2002, 152-153.
111. Ji m é n e z Áv i l A 2002, fig. 107.2. En un principio los
fragmentos fueron descritos como “restos de un gran recipiente,
probablemente un brasero que se aparta de los tipos hasta ahora
conocidos” (Pe R e i R A, ÁlvA R o 1988, 281-282; ver también Pe R e i R A,
ÁlvA R o 1990, 223).
112. Pe R e i R A, ÁlvA R o 1988 y 1990; Pe R e i R A 2006, 85-88.
113. Pe R e i R A 2006, 85-6; Pe R e i R A, ÁlvA R o 1988 y 1990.
114. Pe R e i R A 2006, 86.
276
con los rituales realizados tras la deposición de los
cadáveres; los materiales recuperados 115 comprenden
seis grandes vasijas de almacenaje, un numeroso
conjunto de cuencos a mano —de probable uso ceremonial—
decorados con motivos geométricos mediante
pintura bícroma postcocción y una clepsidra, que ha
sido objeto de un pormenorizado estudio en fechas
recientes. 116 La tumba estaría posiblemente coronada
con un túmulo, casi en su totalidad desaparecido por
la acción de las aguas del pantano de Azután. 117 Su
excavador fecha el enterramiento en el s. VII, aunque
admite la posibilidad de alzar la cronología a finales
de la centuria anterior, sobre la base de las dataciones
por termoluminiscencia de dos de las grandes vasijas
del nivel superior y de la imitación del pithos, cuyos
prototipos a torno en yacimientos fenicios del sur
peninsular se sitúan a inicios del s. viii. 118
Las asas de una tercera caldereta (fig. 5.3) proceden
de Los Higuerones, una de las necrópolis de
Cástulo, donde habrían sido recuperadas en 1972
junto a un vaso ovoide de bronce, un timiaterio, una
esfinge sobre una plataforma y varios broches de cinturón.
119 En este caso, no sólo los materiales definen
con claridad un momento colonial, probablemente
del s. v i i, sino que además las características de las
asas, como ha señalado Jiménez Ávila (2002, 153),
muestran ya diversas particularidades que las alejan
de las producciones anteriormente mencionadas y
de las cuales podrían considerarse una evolución de
factura peninsular. 120 Entre los rasgos singulares del
ejemplar castulonense (fig. 5.3) cabría citar el bastidor
recto en su parte superior o las asas en forma
de arquitrabe y con sección rectangular, aunque es
interesante señalar que conservan el motivo de la flor
abierta en su tramo horizontal. 121
Este tipo de vasos con bastidor de anteojos y asa
sobreelevada con decoración en su parte superior es
muy frecuente en Chipre, donde se conocen unos
veinte ejemplares, aunque buena parte de ellos sin
contexto. 122 No obstante, su datación puede situarse
principalmente en el período chipro-geométrico, con
ejemplos localizados fuera de la isla en momentos
coetáneos o avanzados como el s. viii e incluso inicios
del v i i. 123 El origen del tipo —que recoge influencias
de formas cerámicas y metálicas— es discutido, aunque
sin duda se sitúa en el ámbito egeo-chipriota. 124
Matthäus 125 defiende un origen chipriota para las asas
con flores de loto, señalando como cabeza de serie un
115. Pe R e i R A 2006, 86; Pe R e i R A, ÁlvA R o 1988 y 1990.
116. Pe R e i R A 2006.
117. Pe R e i R A 2006, 86.
118. Pe R e i R A 2006, 88. Una cronología del s. viii es propuesta
también por Jiménez Ávila (2002, 152-153) para la caldereta.
119. Ji m é n e z Áv i l A 2002, 153-154, 396-397, n. 51, lám. XXV;
MAt t h ä u s 2001, 165, 187, n. A58.
120. En similar dirección apunta Matthäus (2001: 165), en
cuya opinión “here we are not dealing with direct Cypriot cultural
influence, but with a type that was probably handed down
in Phoenician ateliers and imitated in Spain by a local Iberian
bronzesmith”.
121. Ji m é n e z Áv i l A 2002, 153, 396-397, n. 51, lám. XXV.
122. Ch AvA n e 1982, 31-36, n. 15-20; MAt t h ä u s 1985, 123-127,
195-196, taf. 20-21, 50-52.
123. Ch AvA n e 1982, 32-33; MAt t h ä u s 1998, 134.
124. Ch AvA n e 1982, 32; Ji m é n e z Áv i l A 2002, 152.
125. 2001, 157-58.

vaso de la tumba 40 de Kourion-Kaloriziki, fechado
en la primera mitad del s. x i, con asas todavía sin
flor de loto pero ya con soporte en forma de ocho
reemplazando a las placas de enganche circulares
e individuales de tipo egeo. 126 Las asas con flores
de loto y bastidor con forma de ocho o anteojos
se fechan desde el chipro-geométrico I (c. 1050-950
ane) en adelante. 127
Se conocen importaciones de taller chipriota y/o
imitaciones de este tipo de vasos en el oriente y el
sur mediterráneos (Til Barsip, Nimrud, Meroe, etc.),
ámbito egeo y Mediterráneo central y occidental, con
diversas casuísticas e incluso imitaciones miniaturizadas
en marfil y fayenza. 128 Por razones evidentes,
aquí interesan de manera especial los hallazgos del
Mediterráneo central.
Conocemos actualmente un ejemplar en Italia
continental (Satricum) y cuatro hallazgos en Cerdeña,
dos de ellos próximos a los ejemplares chipriotas
(dos vasos en Sta. Anastasia de Sardara y uno en
Serra Orrios) y otros dos que constituyen claramente
producciones locales sardas (Tadasune y Monte Sa
Idda). 129 Poco puede decirse de Serra Orrios (Nuoro) al
tratarse de un hallazgo muy fragmentario (fig. 5.4), 130
pero es distinto el caso de Sta. Anastasia de Sardara
(Cagliari). En esta ocasión se recuperaron tres vasos,
dispuestos uno en el interior del otro, formando parte
de un depósito localizado en el interior de unas
ricas estructuras conocidas con el nombre de “sala
del consiglio”. Dos de los recipientes pertenecen al
tipo que nos ocupa, 131 mientras el tercero se adscribe
a la familia de los vasos con enganche de asa con
decoración espiral. 132 La singularidad más relevante
de estas piezas reside en la decoración de uno de
los vasos —el menos profundo— con asas de flor
de loto: la parte central interior del vaso muestra
varios círculos concéntricos y un friso de triángulos
enfrentados que no encuentran paralelos en los ejemplares
chipriotas y que llevan a Matthäus (2001, 163)
a preguntarse si la decoración es un añadido sardo
posterior o todo el vaso en sí es una producción local.
Por lo demás, la cronología del conjunto tampoco
está clara, pues mientras los excavadores asocian el
depósito a la destrucción del edificio (finales del s.
viii ane), Matthäus 133 lo considera una ofrenda de
fundación fechable en el s. x y evidentemente anterior
a la construcción del mismo.
Como quiera que sea, la producción centromediterránea
de calderetas de anteojos en los ss. x-ix
está atestiguada por la presencia de un interesante
ejemplar entre los materiales del depósito de Monte
Sa Idda. 134 Esta pieza (fig. 5.5) conserva los rasgos
126. Sobre esta pieza ver Matthäus (1985, 123-124, n. 345,
taf. 20).
127. MAt t h ä u s 2001, 157.
128. MAt t h ä u s 2001, 159-165, fig. 3, n. A21-A66. Para los
ejemplares de Creta ver además MAt t h ä u s (1998, 134-37).
129. MAt t h ä u s 2001, 163-165; TA R A m e l l i 1921, 62-63.
130. Lo Sc h i Av o et al. 1985, 33-35, fig. 13.9-10.
131. MAt t h ä u s 2001, figs. 1-2; Be R n A R d i n i 2000a, 51, figs. 12/f
y 63.
132. MAt t h ä u s 2001, 165-169, fig. 7. Sobre este último tipo
puede verse además Lo Sc h i Av o et al. (1985, 32-35).
133. 2001, 156, 163.
134. MAt t h ä u s 2001, 164, fig. 6; TA R A m e l l i 1921, 62-3, fig. 88.
más típicos de las producciones chipriotas, pero presenta
como elementos originales la ausencia de flor
de loto o de cualquier tipo de figura en el asa y una
decoración de tres bandas de sogueado enmarcadas
por cordones lisos en la parte estrecha del soporte.
No menos original resulta el asa encontrada según
parece cerca de Tadasune (Oristano), que formaba
parte de la colección Pischedda (hoy en el Museo
de Cagliari) y que, según las noticias disponibles, se
asociaría a materiales cuya ocultación —a juzgar por
la presencia de un lampadario chipriota— habría que
situar en los ss. viii-v i i; 135 en este caso (fig. 5.6), los
extremos circulares del soporte presentan un botón
central con decoración de espiral circundándolo y
están rematados en su parte superior por figuritas
exentas de aves; la parte estrecha del soporte se decora
también con cordones lisos longitudinales y el
asa muestra tres bolas en su parte superior.
Los materiales del Mediterráneo central atestiguan
la dispersión de esta familia de vasos hacia occidente
y ayudan a contextualizar los ejemplares de Nora
Velha y Casa del Carpio, cuya atribución a un área
de fabricación concreta —ya sea en el Mediterráneo
oriental, central u occidental— no resulta viable. No
obstante, se trata de piezas de soporte liso, distintas
por lo tanto a los ejemplares decorados de factura
sarda.
Vasos de bronce de momentos
precoloniales: una visión de conjunto
El hallazgo en la Península Ibérica de vasos
metálicos fabricados en el Mediterráneo oriental,
o inspirados en las producciones de dicho ámbito,
plantea sugerentes problemas que, aunque sea de
manera sucinta, quisiera esbozar aquí. Adelanto que
mi intención es aquilatar el significado y función de
dichos vasos en el Mediterráneo occidental, pero ello
requiere abordar algunas cuestiones previas —en parte
ya esbozadas— como son su problemática cronológica
y contextual.
En la actualidad prácticamente nadie discute la
existencia de contactos de la Península Ibérica con
el Mediterráneo central y oriental en momentos
anteriores a la primera presencia fenicia. Por el
contrario, sí suscitan intensa controversia las características
de dicho proceso, su cronología, agentes
y sus implicaciones en ámbito peninsular. 136 Hay
que admitir, y luego insistiré en ello, que la idea
tradicional de precolonización tiene un carácter excesivamente
monodireccional mediante la distinción
de una parte activa (agentes mediterráneos) y otra
pasiva o con escasa iniciativa (pueblos peninsulares),
cuyos cambios (jerarquización, intensificación de la
producción, adquisición de nuevos hábitos, etc.) serían
inducidos mayoritariamente por los agentes externos.
Otra de las críticas principales 137 se dirige al carácter
teleológico o finalista del proceso, que entiende los
contactos con el Mediterráneo central y occidental
135. MAt t h ä u s 2001, 163-164, fig. 5; TA R A m e l l i 1921, 62-63,
fig. 89.
136. Ce l e s t i n o et al. e. p.
137. Au B e t 1994, 177-187; Be R n A R d i n i 2000b, 17; Vi v e s-Fe R-
R á n d i z 2005, 67-71.
277

como una fase previa de preparación de la posterior
dinámica colonial.
No es posible entrar a discutir aquí estos aspectos
con la necesaria profundidad, pero sí señalaré, al
menos, que las alternativas a la lectura tradicional de
la precolonización han sido varias y complementarias
entre sí. Una primera salida ha sido considerar el
problema desde una perspectiva estrictamente cronológica,
negando la validez del término precolonización
y asumiendo el calificativo precolonial con el significado
temporal de “anterior a lo colonial” o “anterior
a lo fenicio”. 138 En paralelo, se han desarrollado
conceptos y modelos más complejos para explicar
dichos contactos; en esta línea podríamos aludir al
concepto de “interacción” propuesto por Ruiz-Gálvez
o a la distinción de Alvar 139 entre “modo de contacto
no hegemónico” y “modo de contacto sistemático”. 140
En clara relación con lo anterior se encuentra el
reconocimiento del papel activo de las comunidades
locales, un aspecto en el que también Ruiz-Gálvez 141
ha venido insistiendo de manera reiterada.
En efecto, no creo que sean las sociedades mediterráneas
quienes están detrás del proceso de jerarquización
y apropiación del territorio experimentado
en el centro de Portugal durante el Bronce Final (en
concreto, ss. xiii-x i cal ane), 142 sino que, al contrario,
es dicho desarrollo, vinculado a la dinámica interna
del ámbito atlántico, 143 el que posibilita la interacción
de la costa atlántica peninsular con el ámbito
mediterráneo. Dicha interacción acusa una especial
intensidad durante los ss. x i-x cal ane y de ello serían
testimonio no sólo los materiales del Mediterráneo
central y oriental recuperados en Portugal, sino también
la presencia de manufacturas atlánticas —asadores
articulados, fíbulas, etc.— en Cerdeña y Chipre. 144
Desde mi punto de vista, esta dinámica de contactos
e interacción no tiene como objetivo anticipar el
establecimiento de asentamientos coloniales en ámbito
peninsular, pero sí define un contexto (desarrollo económico,
evolución de las técnicas minero-metalúrgicas,
conocimiento de las rutas de navegación, etc.) que
facilita el posterior proceso colonizador. Como ya he
señalado, desde una perspectiva cronológica se han
producido novedades relevantes para la comprensión
de esta dinámica. Sobre la base de dataciones radio-
carbónicas y dendrocronológicas, el origen de la colonización
fenicia en el Mediterráneo occidental ha sido
situado por Torres et al. 145 en el último tercio del s. ix
(en concreto, hacia 830-820 cal ane); 146 no obstante,
el reciente hallazgo en Huelva de un importante lote
138. Ru i z-Gá lv e z 2005a, 252.
139. Ru i z-Gá lv e z 2000, AlvA R 1997 y 2000.
140. Vi v e s-Fe R R á n d i z (2005: 77) cuestiona la propuesta de
Alvar argumentando que supone una lectura dualista y parcial
de la situación colonial, pues “en ella sólo participa el grupo
colonizador, el fenicio, del que depende la estrategia a adoptar
frente al papel extraordinariamente pasivo de los indígenas, relegados
a meros espectadores”.
141. 1998 y 2000.
142. Vi l A ç A 1998.
143. KR i s t i A n s e n 2001, 206-224.
144. Bu R g e s s 1991; Me d e R o s 1996; Ru i z-Gá lv e z 1998; Al m A g R o -
Go R B e A 2001; AR m A d A 2005.
145. 2005: 178-183, 194.
146. Una fecha algo más alta (c. 850 ane) es defendida por
Arruda (2005: 281).
278
de cerámicas fenicias, mayoritariamente del ámbito
tirio, 147 confirma la existencia de una fase precolonial
de componente fenicio 148 fechable cuando menos a
inicios del s. ix, si no mediados-finales del x. 149 No
menos sorprendente es la temprana presencia fenicia
en la costa portuguesa, donde probablemente ya a
finales del s. ix según Arruda 150 se habría producido
la instalación de navegantes fenicios en poblados
indígenas como Santarém, Almaraz y Conímbriga. 151
Al mismo tiempo, llama igualmente la atención que
esta primera presencia fenicia se sitúe en los valles
del Tajo y el Mondego, lo que sugiere un proceso
no linear ni secuenciado de sur a norte, sino premeditado
y orientado de manera consciente hacia
determinadas áreas en razón de su proximidad a los
recursos metalúrgicos. 152
Al margen de las divergencias sobre la cronología
del proceso, es cierto que la evidencia disponible
conforma un panorama distinto respecto al conocido
hasta hace unos años. Ello invita a repensar la supuesta
adscripción precolonial de algunos materiales.
Y en este contexto, ¿son realmente precoloniales las
piezas que nos ocupan? La pregunta no es ociosa
teniendo en cuenta que todo apunta a que objetos
metálicos de cronología precolonial están moviéndose
en circuitos fenicios y están siendo amortizados
en un marco ya colonial. 153 En un trabajo reciente,
Ruiz-Gálvez 154 considera que el único criterio “hoy por
hoy seguro y fiable” de la existencia de un comercio
mediterráneo en la península anterior a la colonización
fenicia “es la presencia de objetos de hierro
en contextos arqueológicos claros y bien datados, y
anteriores a mediados/fines del s. Ix cal BC”. 155
Conviene reconocer que los datos a nuestra disposición
son susceptibles de más de una lectura. Con
todo, como ya hemos visto, la pátera de Berzocana
encuentra sus mejores paralelos en producciones
próximo orientales fechadas entre finales del segundo
milenio y la primera mitad del s. x ane; además,
aparece acompañada de dos torques de tipo Sagrajas-
147. Go n z á l e z d e CA n A l e s et al. 2004.
148. Con esta frase quiero decir que es anterior a los niveles
más antiguos de Chorreras, Morro de Mezquitilla y Castillo de
Doña Blanca (To R R e s 2005, 292).
149. To R R e s 2005.
150. 2005, 298.
151. Torres et al. (2005: 184) proponen una cronología más
baja (un poco antes de mediados del s. viii ane) para los materiales
de Santarém, considerados los más antiguos de adscripción
fenicia en la costa portuguesa; lo cual no quiere decir que la
zona no estuviese en contacto con el SO peninsular desde los
inicios de la colonización fenicia (To R R e s et al. 2005, 184).
152. AR R u d A 2005.
153. En mi opinión es el caso del depósito de Monte Sa
Idda, que integra materiales más antiguos (el asador articulado
o posiblemente el asa de la caldereta) junto a otros de presumible
cronología posterior.
154. 2005b, 325.
155. Ru i z-Gá lv e z 2005b, 325. No en vano, el contexto cronológicamente
difuso y las dificultades de interpretación de los
objetos de supuesto origen mediterráneo fueron tradicionalmente
uno de los argumentos más recurrentes para la crítica de la
hipótesis precolonial (Au B e t 1994, 185-186; Vi v e s-Fe R R á n d i z 2005,
67, donde afirma que “los pocos restos materiales que evidenciarían
la etapa precolonial son unos objetos aislados, sin contexto
arqueológico en la mayor parte de los casos, lo que imposibilita
situarlos en el discurso arqueológico de manera fiable”).

Berzocana que, pese a sus problemas de datación, 156
pertenecen indudablemente al Bronce Final.
Es también controvertido el caso de las calderetas
con soportes de anteojos de Nora Velha y Casa del
Carpio. También son piezas cuyos paralelos tipológicos
pueden situarse en momentos precoloniales, pero Casa
del Carpio constituye un ejemplo inequívoco de la ya
comentada comparecencia de piezas de presumible
origen precolonial en contextos de presencia fenicia.
Los materiales de Nora Velha, como atrás señalé,
definen un contexto datable en los ss. ix-viii ane, 157
aunque con presencia de cerámicas del Bronce Final
local y sin ningún elemento que indique influencia
del agente colonial fenicio.
Un comentario más extenso merece el caso de Nossa
Senhora da Guia (Baiões). La destrucción sufrida por el
yacimiento y las azarosas circunstancias de aparición de
los materiales han dificultado una aproximación cronológica
concluyente, aunque parece cobrar fuerza en
la investigación la idea de una datación centrada en
los inicios del primer milenio (ss. x-viii ane), dentro
de un contexto todavía precolonial. 158 Una lectura
alternativa ha sido propuesta por Senna-Martinez y
Pedro, 159 quienes relacionan la excepcional concentración
de metal registrada en el yacimiento con la
actividad comercial fenicia del yacimiento de Santa
Olaia (Figueira da Foz), en la desembocadura del
Mondego. 160 Aunque el Mondego se configura ya
desde el Bronce Final como una importante arteria
de tránsito costa-interior, 161 es cuando menos cuestionable
la conexión Nossa Senhora da Guia-Santa
Olaia sobre la base de la cronología del segundo de
estos yacimientos, donde la presencia de pithoi, vasos
ovoides pintados y platos de engobe rojo señala una
ocupación centrada principalmente entre el siglo v i i
y finales del v i. 162
Al margen de esta cuestión, el lote de metales de
Baiões probablemente refleja una mezcla de objetos de
diversa cronología. En anteriores ocasiones 163 señalé las
fechas antiguas que pueden proponerse para algunos
de los objetos, como las hachas monofaces, las hoces
de enmangue tubular o el asador articulado. 164 Esta
acumulación de piezas de cronología diversa creo que
puede justificarse a partir de la intensa actividad me-
156. Pe R e A 1991, 117-139.
157. GA R c í A SA n j u á n 2005, 95; Ji m é n e z Áv i l A 2002, 152-153.
158. To R R e s et al. 2005: 173-178. Estos autores señalan explícitamente
que “nada indica presencia fenicia” (To R R e s et al.
2005, 177).
159. 2000.
160. Según sus palabras, “the model we propose is based
on a gradual concentration of the very small local surpluses
—probably at least during a year and in intermediate sites like
Baiões— and then, in the proper season, after being gathered in
the Phoenician “ports of trade” of the Mondego (Santa Olaia)
and Tagus rias (Santarém and Lisboa/Almaraz), they would be
sent southwards to Gades, and afterwards to the Eastern Mediterranean
Phoenician ports” (Se n n A-MA R t i n e z , Pe d R o 2000, 67).
161. Ru i z-Gá lv e z 1998, 294-296.
162. AR R u d A 2005, 294.
163. AR m A d A 2002; AR m A d A , Ló P e z 2003.
164. HA R R i s o n (2004, 14-15) sostiene también la heterogeneidad
cronológica de los bronces de Baiões y sitúa la cronología de
parte de ellos en el horizonte metalúrgico de la ría de Huelva,
que fecha entre 1050 y 930 ane, siguiendo a D. Brandherm. Por
su parte, Burgess (1991, 38) considera que es difícil sostener
para los soportes una cronología posterior a los ss. x i-x.
talúrgica desarrollada en el yacimiento, que explicaría
la acumulación de metal y la presencia de chatarra
para ser refundida. En este sentido, sí comparto y
me parece de gran interés la nueva perspectiva del
poblado y su metalurgia defendida por Senna-Martinez
y Pedro (2000), quienes discuten la interpretación de
“depósito de fundidor” para el conjunto de metales
recuperado en 1983 (fig. 4.1) y señalan la abundante
presencia de restos de fundición, material reciclado,
fragmentos de alambres y pequeñas barritas, no considerada
con anterioridad y que apunta a un ambiente
de taller, sugerido igualmente por la presencia de
moldes y de objetos recién terminados, todavía con
rebabas de fundición. No es el caso de los soportes
con ruedas (fig. 4), tradicionalmente considerados de
origen o influencia sardo-chipriota y que aparecieron
en un estado fragmentario, a modo de chatarra. 165
Ahora bien, ¿chatarra importada o chatarra local?
A mi modo de ver, tanto la intensa actividad metalúrgica
detectada en el poblado de Nossa Senhora
da Guia como las características de los materiales
permiten defender una fabricación local para los
soportes con ruedas y los cuencos, idea ya defendida
por Armbruster. 166 Hay determinadas particularidades
que apuntan en esta dirección, como por ejemplo las
anillas móviles que cuelgan del borde exterior de uno
de los soportes con ruedas (fig. 4.2), un detalle que no
se documenta en los ejemplares sardos o chipriotas
y que, sin embargo, como ya apuntó Burgess (1991:
38), recuerda el sistema de suspensión de los calderos
de remaches. Otros argumentos, para el caso de los
cuencos, son la decoración incisa geométrica de uno de
los ejemplares (fig. 3.2), similar a la que encontramos
en la orfebrería de tipo Sagrajas/Berzocana y que no
aparece en los recipientes orientales o sardos, 167 la
reparación de otro cuenco con un remache similar
a los empleados en los calderos de ámbito atlántico
o la existencia de paralelos cerámicos en el castro,
también con fondo umbilicado. 168 Fuera ya del castro
que nos ocupa, cabría mencionar el molde procedente
de Campo Redondo (Gouveia), que, aun siendo un
hallazgo problemático, podría relacionarse también
con la fabricación local de objetos con decoraciones
trenzadas y círculos concéntricos. 169
La idea de que cuencos y soportes son una producción
local implica al menos dos cosas: que los
broncistas y las élites de Baiões conocían prototipos
sardo-chipriotas en los que inspirarse y que existían
165. Ru i z-Gá lv e z 1998, 300; Se n n A-MA R t í n e z , Pe d R o 2000,
63.
166. 2000 y 2002-2003; también AR m A d A 2005.
167. Bu R g e s s 1991, 38; AR m A d A 2002, 101; AR m B R u s t e R 2002-
2003, 151.
168. Si lvA 1986. Un estudio tecnológico detallado de los
soportes, los cuencos y otros objetos del castro de Baiões
puede verse en Armbruster (2000 y 2002-2003). Obviamente,
la perspectiva que defendemos implica rechazar la idea, sostenida
por Jiménez Ávila (2002, 29), según la cual los broncistas
peninsulares del Bronce Final desconocían la fundición a cera
perdida. Al margen de los materiales del yacimiento portugués,
los asadores articulados constituyen un argumento contundente
contrario a esta hipótesis; a no ser que consideremos que
todos los ejemplares localizados en la península (recogidos en
Bu R g e s s, O’c o n n o R 2004, a completar con un hallazgo más en
Outeiro dos Castelos de Beijós) son importaciones, algo en mi
opinión harto improbable.
169. Vi l A ç A 2004, 4-5, fig. 10.
279

contactos entre artesanos occidentales y mediterráneos.
La complejidad de los procesos tecnológicos requeridos
para la fabricación de los soportes es tal que la
transmisión del conocimiento metalúrgico sólo podría
hacerse por contacto directo. En este sentido, dentro
del proceso de interacción que estamos considerando
la movilidad del artesanado metalúrgico me parece
altamente verosímil.
Esto podría haber dado lugar a procesos de hibridación
metalúrgica como la reflejada a mi modo
de ver en el gancho de carne del castro portugués.
Se trata de una pieza encuadrable en los ganchos de
carne atlánticos, con evidentes analogías con el ejemplar
irlandés de Dunaverney, 170 pero que sin embargo
presenta en el extremo distal un remate piramidal
—que acoge los tres garfios— decorado con espirales
obtenidas con hilos de cera, un motivo frecuente en
la broncística sarda y chipriota. 171
Por todo lo expuesto, no comparto lo argumentado
por Ruiz-Gálvez 172 cuando afirma que los cuencos y
soportes son chatarra importada para refundición y
que dichos objetos sólo son apreciados en el castro
portugués en cuanto materia prima para refundir.
No en vano, las pautas de deposición de los vasos
de Berzocana o Nora Velha ponen de manifiesto que
eran objetos apreciados por sus poseedores y con un
significado que va más allá de la mera materia prima.
Por otro lado, creo que también es matizable la visión
contrapuesta de Almagro-Gorbea, 173 en la medida que
parece otorgar a las comunidades locales un papel
pasivo en la adopción de unas prácticas aristocráticas
de origen oriental. Personalmente, entiendo que es
necesario optar por una vía intermedia: ni los pobladores
del occidente peninsular son receptores pasivos
e inocentes de productos exóticos que traen asociada
su función, ni tampoco valoran dichas piezas como
simple chatarra destinada a refundición.
En este sentido, los vasos de bronce y otros objetos
de origen oriental se enmarcan en dinámicas ya existentes
en las sociedades locales, como la circulación
de bienes de prestigio o la celebración de festines, con
independencia de que su llegada a ámbito peninsular
pueda asociarse a modas o implicar nuevos hábitos
de ostentación. 174 Por lo demás, las élites locales asumen
y adoptan aquello que les resulta efectivo para
distinguirse y explicitar su posición social, destacando
170. Ne e d h A m, Bo w m A n 2005.
171. AR m B R u s t e R 2002-2003, 149, est. VII.2. La idea de hibridación
ha sido desarrollada por investigadores que analizan
la colonización fenicia desde una perspectiva post-colonial (p.
ej. VA n Do m m e l e n 2000 y 2005; Vi v e s-Fe R R á n d i z 2005) y creo
que tiene un gran potencial para la explicación de procesos
de contacto cultural y situaciones coloniales. En palabras de
Vives-Ferrándiz (2005, 191), “se supera también el significado
invariable de los objetos como coloniales o indígenas bajo la
asunción teórica de que la cultura material no lleva inherentes
rasgos étnicos o de identidad fijos”.
172. 1998, 300.
173. 2001, 243-245, 249-251.
174. Al margen de las clásicas propuestas de A. Sherratt
(1997, 374-456) sobre el consumo de bebidas alcohólicas en las
sociedades prehistóricas, los recientes análisis arqueométricos
de microrresiduos en ámbito peninsular ponen de manifiesto
la asociación de cerámicas campaniformes al consumo de cerveza
o hidromiel, lo que abre interesantes perspectivas para el
estudio de los rituales de banquete y consumo de alcohol en
la prehistoria (Gu e R R A 2006; Ro j o-g u e R R A et al. 2006).
280
en este contexto los instrumentos de banquete y las
armas. 175 Al mismo tiempo, la circulación de bienes
de prestigio entre agrupaciones regionales de jefaturas
favorece la concentración de dichos materiales en las
zonas más dinámicas y con mayores recursos. 176
La comparecencia de los vasos que nos ocupan
en ámbito peninsular se sitúa en un momento en
el que circulan en el mundo atlántico calderos de
remaches, ganchos de carne y asadores articulados,
objetos relacionados con la ya señalada función
aristocrática del festín. 177 Es en el marco de dichas
prácticas donde probablemente debemos situar la
función de los vasos de Berzocana, Baiões o Nora
Velha. En el Mediterráneo oriental cuencos y páteras
se vinculan al consumo del vino, asociándose a jarras
y coladores. En su trabajo sobre los recipientes de
bronce cananeos, Gershuny 178 ha publicado una serie
de juegos para el consumo del vino (wine sets), cuya
cronología se sitúa entre los siglos x i v-x i ane, en los
cuales el cuenco, pátera o taza aparece asociado a
una jarra y un colador; de un total de ocho conjuntos,
seis proceden de tumbas y dos aparecieron formando
parte de un tesoro de Megiddo. Esta asociación no se
produce en ámbito peninsular, donde no conocemos
jarras metálicas o coladores de este momento. Esta
ausencia incide en la idea de que la llegada de estos
vasos al Mediterráneo occidental no necesariamente
implicó la adopción de su uso con idénticos matices
y connotaciones que en sus lugares de origen.
Quisiera terminar destacando las connotaciones
simbólicas que pudieron haberse atribuido a estos
objetos lejanos, objetos con biografía 179 que jugarían
un papel activo en la manipulación del pasado, en
la invención de genealogías que sancionan el orden
social justificando las desigualdades. En opinión de
Ruiz-Gálvez, 180 las clases dirigentes surgidas de la
guerra y el comercio tras el colapso de los sistemas
palaciales del Mediterráneo recurrieron a los funerales
y la deposición de objetos con biografía para inventarse
un linaje heroico y justificar sus derechos.
Procesos similares pudieron darse en ámbito
peninsular y, no en vano, el estudio de los usos
y manipulaciones del pasado, sus recreaciones genealógicas
o míticas, la memoria colectiva y las
reutilizaciones de objetos y monumentos con fines
ideológicos constituyen actualmente uno de los campos
más prometedores en la investigación arqueológica
actual. 181 En este marco creo que cobra sentido la
presencia de una caldereta con soportes de anteojos
en el monumento prehistórico de Nora Velha, junto
a objetos como las cuentas de oro o fragmentos
de cerámicos de formas que pueden ser también
vinculadas a una función ritual o de ostentación.
175. KR i s t i A n s e n 2001, 217; HA R R i s o n 2004; GA R c í A SA n j u á n
2006, 162-166.
176. KR i s t i A n s e n 2001, 210.
177. De l i B e s et al. 1992-1993; KR i s t i A n s e n 2001, 217, 221-222;
AR m A d A 2002 y 2005; Bu R g e s s, O’c o n n o R 2004; Ne e d h A m, Bo w m A n
2005.
178. 1985, 46-47, pl. 17-18.
179. Go s d e n, MA R s h A l l 1999.
180. 2005a.
181. P. ej. Go s d e n, Lo c k 1998; VA n Dy k e, Al c o c k 2003; GA R c í A
SA n j u á n 2005.

Como señala García Sanjuán, 182 Nora Velha y Roça
do Casal do Meio representan en el SO peninsular
los dos casos conocidos de una reutilización —o de
un uso continuado— de monumentos megalíticos en
el Bronce Final, aunque es también asumible que en
el segundo caso nos encontremos ante una construcción
ex novo del monumento. Quizá no sea casual
que en ambos casos nos encontremos en la tumba
con objetos de origen oriental, tal vez asociados a
la invención de una genealogía que normalizaría el
orden social sancionando las desigualdades.
Así pues, la atribución de una biografía real o
inventada incidiría en la valoración social de estos
objetos, siendo su origen lejano y antigüedad un
atributo de los mismos, que incrementaría su valor
como elemento de manipulación ideológica. 183 Desde
esta perspectiva podríamos explicar también la comparecencia
de otra caldereta con soporte de anteojos,
posiblemente de origen precolonial, en un enterramien-
to excepcional y cronológicamente posterior como el
de Casa del Carpio.
La circolazione
dei doni
nell’aristocrazia
tirrenica: esempi
dall’archeologia
Ferdinando Sciacca
Agli inizi del v i i secolo a.C. nell’Italia tirrenica
appare compiuto il processo di formazione di una
struttura di potere complessa e gerarchica, articolata
attorno a famiglie aristocratiche dominanti. Immediatamente
si pone il problema delle modalità di scambio
e di contatto di questi “principi” etrusco-italici con
i mercanti greci ed orientali e, dietro di loro, con
le élites politico-economiche che gestiscono i grandi
traffici mediterranei.
Gli studi sui meccanismi dello scambio nell’antichità
sono stati profondamente influenzati dalla
“scoperta” di Mauss dell’importanza del dono, inteso
come prestazione di beni o servizi senza garanzia
immediata di restituzione. 184 In contrapposizione ad
un’ottica puramente utilitaristico-capitalistica, secondo
cui un bene o un servizio possiedono un valore
d’uso e un valore di scambio, la scuola di Mauss
ha introdotto il concetto di valore di legame tra le
182. 2005, 102.
183. Es sugerente, en este sentido, el modelo propuesto por
Lillios (1999: 255-257) según el cual la circulación y uso de
heirlooms se incrementa cuando el estátus adscrito o hereditario
(ascribed or inherited status) empieza a adquirir relevancia
sobre el estátus adquirido (achieved status).
184. mA u s s 1923-1924.
persone piuttosto che tra le cose. Un legame che
non è certo disinteressato o gratuito, come pretende
talvolta una critica semplicistica alle posizioni di
Mauss, ma è fondato sulla possibilità che ciascuna
parte obbedisca al “triplice obbligo di donare, ricevere,
ricambiare”: obbligo tuttavia paradossalmente
libero, perché non vincolante ma basato sulla libera
accettazione e ricambio del dono da parte di chi lo
riceve. 185 L’influenza del paradigma sociale del dono
ha segnato in profondità non solo l’antropologia delle
società primitive, già affascinata dall’analisi del kula
ring di Malinowski, 186 ma anche, cosa che qui più ci
interessa, la stessa lettura dei meccanismi di scambio
nelle più evolute società “classiche” del bacino
mediterraneo del ii e i millennio a.C.
Nel Vicino Oriente del Tardo Bronzo, gli studi di
Zaccagnini e Liverani 187 hanno mostrato quanto abbia
inciso in profondità il tema del dono nella circolazione
di beni (e di spose) e quindi nelle strutture di
potere, in senso sia orizzontale tra re di pari rango, al
fine di avviare e conservare un rapporto di reciproca
“fratellanza”, sia verticale da vassalli a re e viceversa,
dove i tributi, per lo più quantità fisse di metallo,
sono sempre accompagnati da doni di oggetti preziosi.
Come nelle società prive di scrittura, il sistema
del gift-exchange, fondato sulla reciproca fiducia, non
è solamente un educato “preambolo” diplomatico,
ma appare molto più efficace, in termini di durata
e sicurezza e quindi di ricaduta economica, rispetto
ad un semplice scambio commerciale modernamente
inteso. Anche nei primi secoli del i millennio a.C.,
benché la documentazione scritta sia inferiore rispetto
al millennio precedente, non mancano nei testi
amministrativi assiri menzioni di scambi di doni in
funzione diplomatica. 188
Dopo la fine dell’Età del Bronzo, ritroviamo l’economia
del dono nei poemi omerici, in una circolazione
che investe il mondo greco e ne supera gli stessi
confini, includendo Egitto, Cipro, Fenicia e Tracia.
La coerenza interna del sistema della reciprocità in
Omero non si riduce solo ad un ricordo dell’età micenea
189 o ad una pura idealizzazione “cavalleresca”,
ma certamente interagisce, pur attraverso la lente della
rappresentazione poetica, con la mentalità di quelle
stesse aristocrazie che fruiscono dei canti omerici e
che formano una società verticistica raccolta attorno
a grandi famiglie in fecondo contatto tra loro. 190 Non
185. Si rimanda ai lavori di go d B o u t-cA i l l é 1992; go d B o u t
1996; go d e l i e R 1996; cA i l l é 1998; Ai m e 2005, con ampia bibl.
in particolare sui lavori della scuola francese del MAUSS
(Mouvement Anti-Utilitariste dans les Sciences Sociales).
186. Oltre ai lavori classici di mA l i n o w s k i 1922 e agli aggiornamenti
critici di ni c o l A s 1986; we i n e R 1992; vA n we e s 1998,
si rimanda all’ampia bibliografia relativa a testi antropologici
negli autori citati alla nt. 2.
187. Oltre alle monografie di li v e R A n i 1972 e zA c c A g n i n i 1973,
cfr. i lavori più recenti di zA c c A g n i n i 1995 e li v e R A n i 2003,
123ss., con bibl. sugli altri contributi dei due Autori.
188. zA c c A g n i n i 1984, 241ss., con vari esempi.
189. Per la circolazione di doni in età micenea cfr. Pe lt e n B u R g
1991, 168ss.; cl i n e 1999, 121ss.; jA s i n k 2005 (con un’impostazione
più problematica).
190. Si rimanda alla bibliografia contenuta nei lavori di do n l A n
1981-1982 e 1998; lA n g d o n 1987, 109ss.; he R m A n 1987; PA R i s e
1989; sc h e i d-tissinieR 1994; se A F o R d 1994, 13ss.; jo n e s 1999;
vA n we e s 2002; lu k e 2003, 49ss. Per un ridimensionamento
della realtà storica del gift-exchange si esprimono ho o k e R 1989,
87ss.; Re e c e 1993: 35s. e nt. 17.
281

282
Fig. 1. 1) Osteria dell’Osa t. 600; 2) Assur t. 446 (da P.H.G. ho w e s sm i t h in Babesch 59, 1984, tav. 2).
sorprende allora che proprio a Itaca, nel mitico regno
di Ulisse, la compenetrazione tra mondo letterario
e mondo reale sia testimoniata efficacemente dai
frammenti di un’oinochoe da Aetos, di produzione
locale, della fine dell’viii – inizi del v i i sec. a.C., su cui
è dipinta un’incompleta iscrizione esametrica, nella
quale spicca il verso [--x]enFos te philos [kai pisto]s
etairos[---] (“caro ospite e fedele compagno”). 191
Ma è in ambito etrusco e laziale che, a partire
dagli inizi del v i i sec. a.C., l’esistenza e l’importanza
di un sistema di gift-exchange tra personaggi eminenti
trovano abbondante testimonianza nelle iscrizioni con
dediche di dono su beni suntuari, spesso attribuibili
ad un centro di produzione diverso da quello di rinvenimento
o con indicazioni di proprietà di personaggi
di sesso differente rispetto al defunto cui gli oggetti
sono associati. 192
Quando non vengono in aiuto le fonti letterarie
ed epigrafiche, non è facile capire se i beni di lusso
di importazione siano giunti nei contesti locali
come doni o attraverso scambi successivi a limitato
raggio o, ancora, siano gli artigiani e non gli oggetti
a spostarsi. 193 In questa sede si tenterà di individuare
alcuni oggetti che, per il loro significato e la
loro distribuzione, appaiono più direttamente legati
ad una circolazione di doni cerimoniali a carattere
diplomatico.
La recente edizione del corpus delle patere baccellate
in bronzo dall’Oriente, dalla Grecia e dall’Italia mostra
191. Po w e l l 1991, 148ss., n. 46; Ro B B 1994, 49ss.
192. cR i s t o FA n i 1975, 136ss., e 1984; co l o n n A 1979; BA Rt o l o n i,
cAtA l d i din i, Am P o l o 1980, 141ss.; Am P o l o 2000, 32s.; Be n e l l i
2005, 206s.
193. L’ipotesi di Coldstream di riconoscere come doni di
aristocratici ateniesi alcune importazioni attiche in ricche
sepolture a Knossos e a Cipro (co l d s t R e A m 1983) è stata in
seguito ridimensionata dallo stesso autore (Id. 1986, 321ss.).
Fig. 2. 1) Veio CF t. 871; 2) Assur (da ibid., tav. 1).
l’importanza di questo vaso nelle sepolture di alto
rango dell’Italia tirrenica, dove diventa il più diffuso
tra i materiali di derivazione orientale, con oltre 300
esemplari a partire dall’ultimo trentennio dell’viii fino
alla metà del v i i sec. a.C. 194 L’acquisizione iniziale della
patera baccellata in Italia avviene tramite importazioni,
la cui presenza non è né sporadica né casuale, ma
assume un carattere sistematico. Vasi di produzione
medio-orientale (assira ed urartea) sono presenti in
corredi funerari degli ultimi decenni dell’viii sec. a.C.,
appartenenti a quelli che appaiono i personaggi più
eminenti nell’ambito dei singoli centri di rinvenimento:
la t. 600 di Osteria dell’Osa (con quattro patere), la
t. 19M di Narce, la t. 871 di Veio Casale del Fosso,
la t. 575 di Pontecagnano, il Circolo del Tridente di
Vetulonia (figg. 1, 2). 195 La fortuna di questo tipo di
194. sc i A c c A 2005.
195. Ibid.: 389, con rimando all’analisi dei singoli vasi; Id.
2006 (adde per Vetulonia cy g i e l m A n , PA g n i n i 2006, 96ss., n.
273, fig. 27 c, tav. XI d). Le patere dalla t. 21 di Castel di
Decima, le più antiche della serie (terzo quarto dell’viii sec.

vaso si spiega con il valore che gli è attribuito sin
dall’origine: in Assiria esso è legato strettamente alla
funzione politica e soprattutto religiosa del re e di
dignitari di altissimo rango, come documentano gli
esemplari raffigurati nelle scene di libagione di Assurnasirpal
II (883-859 a.C.) nei rilievi del Palazzo NW
di Nimrud, o quelli d’oro rinvenuti nelle sepolture
delle regine di Tiglath-pileser III (744-727 a.C.) e
Shalmanaser V (726-722 a.C.), o ancora la patera in
mano alla regina nel celebre rilievo di Niniveh con
Assurbanipal a banchetto (668-631 a.C.). 196
In altra sede ho attribuito l’introduzione nell’Italia
tirrenica costiera di oggetti di prestigio assiri ed
urartei ad agenti inviati dai sarim, i “principi” delle
oligarchie delle città fenicie. Proprio tra l’ultimo terzo
dell’viii e gli inizi del v i i sec. a.C., con il crollo degli
stati aramaici e neo-ittiti, Tiro assume il ruolo di
principale fornitore di metalli dell’impero assiro: la
rete dei mercanti fenici, già saldamente impiantata nel
Mediterraneo occidentale, viene a comprendere in forma
stabile le coste dell’Italia tirrenica. 197 La presenza in un
limitato numero di tombe di eccezionale prestigio di
vasi di lontana provenienza medio-orientale, carichi di
un forte valore simbolico associato al potere politico
e religioso, spinge ad interpretare queste importazioni
come “doni di apertura” da parte degli agenti delle
oligarchie fenicie, al fine di stabilire relazioni economiche
durature con i potentati etrusco-laziali che
controllavano le risorse locali. Doni degni di re, che
implicano il riconoscimento, da parte di soggetti politici
esterni, della condizione sociale superiore di alcune
gentes etrusco-italiche all’interno del proprio gruppo.
Non diversamente va interpretato il coevo rhyton in
bronzo a protome di leone rinvenuto a Veio Casale
del Fosso, che si inserisce in un limitato gruppo di
esemplari assiri attestati a Gordion e Samos e sui
rilievi di Khorsabad. 198
Nel secondo quarto del v i i sec. a.C. si assiste alla
massima esibizione di ricchezza in alcune sepolture
dell’Italia centro-meridionale. Benché nei centri maggiori
molte tombe possano aspirare, per l’abbondanza
del corredo, al rango di sepoltura “aristocratica”, alcune
di esse spiccano non solo per il lusso complessivo,
ma anche per la presenza di oggetti eccezionali che
assumono significati di particolare rilevanza.
Basti pensare ai due calderoni con protomi e
sostegni tronco-conici decorati a sbalzo dalle Tombe
Barberini e Bernardini di Preneste. 199 Sono noti solamente
altri cinque esemplari simili, tutti da Olimpia,
prodotti da una stessa bottega di artisti nord-siriani,
operante tra la fine dell’viii e gli inizi del v i i sec.
a.C.), sono probabilmente da ascrivere, nonostante il pessimo
stato di conservazione, ad una produzione fenicia su modelli
assiri piuttosto che direttamente medio-orientale (iBid.: 348).
196. sc i A c c A 2005, 30ss., 239ss.
197. Data la vastità del tema e della relativa bibl. si rimanda
a sc i A c c A 2005, 395-422.
198. sc i A c c A 2003b; dR A g o 2005, 111ss. mu s c A R e l l A (1992:
41s.; 1998: 155ss.) ha interpretato le poche ma significative
importazioni di prestigio dall’Assiria alla Frigia (e viceversa),
tra cui i celebri rhyta in bronzo a protome di leone e di ariete
dal Tumulo MM di Gordion, come doni diplomatici atti
a suggellare la momentanea alleanza tra Mida e Sargon II,
testimoniata dalle fonti nel 709 a.C.
199. cA n c i A n i, vo n hA s e 1979, 46ss., n. 42, tav. 27ss.
a.C. 200 L’eccezionale presenza a Praeneste di questi
due capolavori della toreutica antica suggerisce anche
in questo caso la loro natura di doni (non sappiamo
se da parte di greci o di orientali) ai personaggi più
eminenti della città latina 201 . Che si ritenesse adatto
ad un personaggio reale ciò che in Grecia era
pertinente alle massime divinità del pantheon non
sorprende rispetto all’organizzazione religiosa etruscolaziale
dell’Orientalizzante antico e medio, fortemente
incentrata sul potere dell’autorità politica di far da
tramite con la divinità, come traspare da personaggi
letterari come Numa Pompilio. 202
La produzione delle coppe in argento dorato con
scene militari dalle stesse tombe di Praeneste e dalla
T. Regolini-Galassi di Cerveteri è stata ricondotta da
alcuni studiosi ad una singola bottega di artisti fenici
immigrati in Italia (probabilmente a Cerveteri), 203 oppure
operanti in Fenicia o a Cipro secondo altri. 204 La
realizzazione di un nuovo disegno della patera 13205
dalla T. Barberini (fig. 3), 205 in argento dorato, ed un
confronto autoptico con gli altri esemplari permette,
per quanto sinteticamente, un passo ulteriore nella
definizione del gruppo. Il trattamento stilistico dei
fanti, dei cavalli con cavalieri, degli uccelli e degli
alberi-cipresso della patera Barberini è identico a quello
nelle patere della T. Regolini-Galassi 20364 (fig. 4), 206
200. he R R m A n n 1966a, 180ss.; ge h R i g 2004, 89ss., 323s., con
bibl. (per le protomi).
201. Non è da escludere, nel caso di Praeneste, che si tratti
di un dono diretto, senza l’intermediazione di un centro costiero
come Cerveteri. Qui l’unico oggetto della stessa tipologia dei
calderoni in esame, l’esemplare in bronzo dalla Tomba Regolini-Galassi
(PA R e t i 1947, 304s., n 303, tav. XXXIX), molto più
semplice per forma e decorazione, è opera di un artigiano
fenicio immigrato ed ha un carattere chiaramente imitativo
rispetto alle importazioni delle tombe prenestine. L’ipotesi di
contatti diretti con orientali senza la mediazione di altri centri
etruschi è del resto rafforzata dalla presenza nella T. Bernardini
di altre importazioni orientali che non hanno altre attestazioni
nella Penisola, come ad esempio il piccolo lebete con colino
e attingitoio in argento (da ultimo Bo t t o 2004a, 180ss.) e il
manico in bronzo rivestito d’argento con elaborate scene di lotta
tra figure umane o divinità e mostri (cA n c i A n i, vo n hA s e 1979,
42s., n. 34, tavv. 21s.), sul cui lato interno è stata applicata in
un secondo momento, da un artigiano locale, una lamina con
file di animali a sbalzo.
202. Sul legame tra Tinia e personaggi aristocratici reali cfr.
le ipotesi formulate in sc i A c c A 2004.
203. ho P k i n s 1965, 202; cu l i c A n 1982, 27; mA R k o e 1985, 147;
ne R i 2000, 29; mA R k o e 2003, 214; Bo t t o 2004b, 32s.
204. gj e R s tA d 1946, 18; st R ø m 1971, 123; cA n c i A n i, vo n hA s e
1979, 5s.; RAt h j e 1980, 16ss.; cR i s t o FA n i, mA Rt e l l i 1983, 42s.,
256s.; Bu R A n e l l i, sA n n i B A l e 2006, 220.
205. Sono grato alla D.ssa Boitani, Direttrice del Museo
Nazionale di Villa Giulia, per l’autorizzazione allo studio del
vaso.
206. PA R e t i 1947, 313s., n. 322; RAt h j e 1980, B 9, 10, fig. 16;
mA R k o e 1985, E 8, 197; Bu R A n e l l i, sA n n i B A l e 1998, 424ss., n.
235, figg. 262s.; eid. in REE 54, 2001, 357ss., n. 29 e eid. 2006,
con rinvenimento dell’iscrizione etrusca sull’orlo esterno “larthia
velthurus”, graffita in un momento successivo alla fabbricazione
(360). La doratura è estesa solamente alle figure (cfr. infra, nt.
4224). Identico alla patera Barberini è il motivo del fiore di
loto su alto stelo; da notare inoltre il ripetersi, come nel primo
vaso, dello schema cavaliere-coppia di fanti. Nel fregio mediano
è introdotta una variante: alcuni fanti hanno vesti lunghe fino
ai piedi e scudo campito da una linea di punti verso il bordo
esterno.
283

284
Fig. 3. Patera Barberini 13205. (dis. Autore)

Fig. 4. Patera Regolini-Galassi 20364 (dis. L. d i Bl A s i, da Bu R A n e l l i, sA n n i B A l e 2006).
285

20367 207 e 20368 208 , che devono essere attribuite
allo stesso artista della patera Barberini (figg. 5, 6).
Piccole variazioni presenti nella patera 20368 della
T. Regolini-Galassi, quali la resa “a piuma” della
coda dei cavalli e la rappresentazione della palma
da dattero, si ripetono identici nella patera 61565
della tomba Bernardini con la famosa “giornata di
caccia del re”. 209 Questo vaso, nonostante il maggiore
impegno tematico e figurativo e il diverso motivo
di partizione dei fregi, per il resto non si distingue
stilisticamente dalla patera Barberini e dagli altri
vasi ad essa correlati: basti notare l’identica resa dei
restanti dettagli dei cavalli (tra cui l’elaborato disegno
della criniera), del disco solare alato, degli uccelli,
del piumaggio calligrafico del falco-Horus, dell’elmo
emisferico (talvolta puntinato) con capigliatura raccolta
a coda sollevata del re e della figura del tondo
Barberini (fig. 7). 210 Ancora alla stessa mano vanno
attribuite altre due creazioni dalla tomba Bernardini:
il piccolo lebete 61566, con raffinate scene agricole,
cui in un secondo tempo furono aggiunte le protomi
di serpente, 211 e la coppa Bernardini 61543, a soggetto
puramente animalistico ma con identico trattamento
dei cavalli e degli uccelli. 212
La somma dei tratti stilistici identici nella decorazione
di questi vasi ne indica la produzione non
solo in una medesima bottega, ma anche ad opera
di uno stesso maestro, 213 mentre il piccolo lebete
in argento dorato 20365 della T. Regolini-Galassi
è opera di un secondo artista, forse un allievo, il
quale, dotato di una sua propria originalità anche
207. PA R e t i 1947, 313, n. 321; RAt h j e 1980, B 7, 9s., fig.
15; mA R k o e 1985, E 7, 196. Altro motivo frequente in questi
vasi è il falco-Horus con caratteristica resa a piumaggio: la
fila superiore campita a punti e le due inferiori a fitti tratti
paralleli, con teoria di punti che segue il contorno delle ali.
208. PA R e t i 1947, 314s., n. 323; RAt h j e 1980, B 10, 10, fig.
17; mA R k o e 1985, E 6, 194ss. Identica alla patera Barberini è
anche la resa dei leoni, sia rampanti che pressanti una figura
umana, e del fiore di loto su alto stelo. Accanto ad una delle
due palme nel fregio mediano appare un arbusto formato da
una linea ondulata con ai lati una fila di brevi tratti verticali;
lo stesso motivo appare sulla patera Bernardini 61565.
209. cA n c i A n i, vo n hAse 1979, 37, n. 18, tavv. 15 1, III 1;
RAt h j e 1980, B 4, 9, fig. 12; mA R k o e 1985, E 2, 191; ne R i
2000, 18ss., tav. IIIs. Sulle intepretazioni mitologiche del fregio
principale cfr. he R m A R y 1992, 132ss., con bibl.
210. Si aggiunga inoltre il confronto tra il cane nel tondo
della 61565 e quello che insegue la capra di montagna nel
fregio mediano della patera 20368 Regolini-Galassi nonché, tra
gli stessi vasi, il tipo di arbusto a linea ondulata e la forma
del carro e della faretra semilunata pendente dalla sponda.
211. cA n c i A n i, vo n hAse 1979, 36s., n. 16, tavv. 12 3, 13;
RAt h j e 1980, 8, B 2, figg. 4ss.; mA R k o e 1985, E 3, 191s.; ne R i
2000, 22ss., tav. Vss. Rathje, 17, aveva indicato uno stesso autore
per questo vaso e per la patera 20368 Regolini-Galassi. Da
notare l’esatta corrispondenza del leone che calpesta un uomo
nel tondo con l’analoga figura del fregio mediano della patera
20368 ed anche della coppia di leoni che aggredisce il toro,
nonché il ripetersi del tipo di cane, qui inserito nella lotta tra
uomo e leone rampante. In pochi casi è aggiunto sullo scudo
dei fanti un epìsema, tra cui uno con i caratteristici uccelli in
volo (cfr. anche infra, nt. 32).
212. cA n c i A n i, vo n hAs e 1979, 37, n. 17, tavv. 14, 15 2; RAt h j e
1980, B 3, 11s., fig. 11; mA R k o e 1985, E 4, 192s.; ne R i 2000:
29ss., tavv. Xss.
213. Ricapitolando, la patera 13205 dalla T. Barberini, la patera
61565, il lebete 61566 e la coppa 61543 dalla T. Bernardini, le
patere 20364, 20367 e 20368 dalla T. Regolini-Galassi.
286
Fig. 5. 1) Barberini 13205; 2) Regolini-Galassi 20364 (da
ibid.). (dis. L. di Blasi)
Fig. 6. 1) Barberini 13205; 2) Regolini-Galassi 20368 (da F.
Bu R A n e l l i, M. sA n n i B A l e, Vaticano. Museo Gregoriano Etrusco,
Città del Vaticano 2003, 72).

Fig. 7. 1) Bernardini 61565 (da I Fenici, Venezia 1988, 444); 2) Barberini 13205; 3) Regolini-Galassi 20368.
nella scelta dei temi, lavorava a stretto contatto con
il primo maestro, di cui conosceva le opere. 214 Pur
non potendo qui affrontare l’analisi iconologica, necessariamente
lunga e laboriosa per la complessità
delle scene, va sottolineato che si tratta di un grande
maestro fenicio, la cui arte scaturisce dall’incontro
della tradizione egizia con il realismo narrativo e
militaristico assiro. 215 Non credo che una personalità
dalle conoscenze così vaste lavorasse in Etruria, poiché
le opere di metallotecnica certamente attribuibili ad
artisti vicino-orientali immigrati mostrano uno stile
ed un patrimonio iconografico notevolmente più
semplice. 216 La situla chiusina di Plikaśna, l’opera
che risente maggiormente dell’influenza stilistica delle
214. PA R e t i 1947, 315, n. 324; RAt h j e 1980, B 11, 10, figg.
18-22; mA R k o e 1985, E 9, 197s. Senza un’analisi autoptica non
è possibile dirimere le questioni di attribuzione e di autencità
delle tre patere con scene militari di provenienza ignota conservate
a Baltimore (Walters Art Gallery, n. inv. 57.705), Boston
(Museum of Fine Arts, n. inv. 27.170) e Leiden (Rijksmuseum
van Oudheden, n. inv. B 1943/9.1), le cui decorazioni ripetono
esattamente motivi variamente presenti sui vasi di Cerveteri e
Praeneste. Rispetto a questi ultimi, lo stile dei vasi di Baltimore
(argento non dorato) e Boston (argento con superficie esterna
dorata) è notevolmente più affrettato per la sistematica semplificazione
dei dettagli. st R ø m (1971, 241 nt. 183) considera
la patera di Baltimore un falso e la coppa di Boston (dalla
forma singolare) una copia antica realizzata da un artista
etrusco; Markoe (200s., E11-E12) lascia aperta la questione.
A differenza di questi due esemplari, lo stile della patera in
argento dorato di Leiden (vA n wi j n g A A R d e n 1944; RAt h j e 1980,
10, B 12, fig. 23; mA R k o e 1985, E13, 201) non si allontana
eccessivamente dalla raffinatezza delle opere del maestro delle
patere di Cerveteri e di Praeneste, dalle cui creazioni diverge
per la differente resa di uno degli elementi più caratteristici,
gli uccelli in volo; mü h l e n s t e i n (1929, 140s., n. 6) ha suggerito
che il vaso di Leiden, acquistato sul mercato nel 1925, possa
corrispondere al secondo esemplare della T. Barberini di cui
si conserva un frammento di labbro (cu R t i s 1925, 22).
215. Sulla possibile influenza greca nella rappresentazione di
elmi e scudi con episemata (oppure rappresentazione di truppe
mercenarie greche), presenti su varie coppe da Cipro e dall’Italia
cfr. he R m A R y 1986, 189, 193; ne R i 2000, 23ss., con bibl.
216. Sull’avvio nell’Italia tirrenica di produzioni toreutiche da
parte di artisti orientali immigrati cfr. mA R k o e 1992; id. 1996;
d’Ag o s t i n o 1999b; sc i A c c A 2005, 388s. e ntt. 765s., con ampia bibl.
coppe in esame ed attribuita concordemente ad un
artista orientale immigrato a Cerveteri, si distacca dai
suoi modelli (verosimilmente conosciuti direttamente
dal decoratore) sia per lo stile semplificato, 217 sia per
la scelta di un linguaggio figurativo originale, molto
permeato dall’influsso corinzio e legato a temi ben
più congrui alle tradizioni locali. 218
Tutti gli autori hanno accentuato alternativamente
le somiglianze o le differenze tra le patere con scene
militari dall’Italia e quelle confrontabili da Cipro.
L’attribuzione di quasi tutte le prime all’opera di un
solo maestro può ricondurre alcune delle differenze tra
esemplari italiani e ciprioti allo stile personale e alle
scelte di singoli artisti e alle influenze dei committenti
e dei destinatari. Ben noto è il rapporto strettissimo
dei vasi italiani con le patere in argento (in origine
dorato) da Idalion 20135 del Louvre 219 (fig. 8) ed in
argento Cesnola 4556 dal “Tesoro di Kourion” con una
seconda versione della “giornata di caccia”. 220 Mentre
Rathje attribuisce i due vasi alla stessa bottega di
quelle italiane, 221 Markoe e Karageorghis ipotizzano
che artisti itineranti portassero con sé i cartoni. 222
217. Si cfr. anche uno skyphos d’argento a Baltimore con
fanti e cavalieri direttamente ispirati allo stile delle coppe
fenicie, ma estremamente semplificato (cu l i c A n 1982, 30, tav.
XVIII a).
218. Bologna 2000, 230, n. 256, con bibl. prec.; Bu R A n e l l i,
sA n n i B A l e 2006, 227s.
219. mA R k o e 1985, Cy1, 169s.; mAt t h ä u s 1985, 165, 173s., n.
431, tavv. 38s.
220. mA R k o e 1985, Cy7, 177; mAt t h ä u s 1985, 165, 173s., n.
430, tavv. 36, 38; kA R A g e o R g h i s 2000, 186s., n. 305. Il “Tesoro
di Kourion”, comprendente altre sette coppe metalliche (mA R k o e
1985: 175ss., Cy6-Cy12, Cy14), è attribuito ad una ricca tomba
a più camere (cfr. ibid.: 176; kA R A g e o R g h i s 2000, 180). Un’altra
patera con scene militari (assedio e sfilate) è l’esemplare in
argento da Amathus B.M. 123053, legato stilisticamente e tematicamente
alle coppe in esame, ma con molti tratti originali
(mA R k o e 1985, 172ss., Cy4; he R m A R y 1986).
221. RAt h j e 1980, 13ss., con ampi confronti tra patere italiane
e cipriote; l’A. comprende nella stessa bottega anche le patere
Cesnola 4553 e 4554.
222. mA R k o e 2003, 216; kA R A g e o R g h i s 2003, 344. Alcuni autori
hanno supposto una diversità formale tra esemplari italiani e
ciprioti (cfr. per primo he R m A R y 1986: 186s.): tuttavia, per quanto
287

Nella patera in argento dorato da Kourion Cesnola
4554, 223 il genio quadrialato che colpisce un leone nel
tondo ha lo stesso copricapo puntinato con capigliatura
a ricciolo del re che liba al sole alato nella patera
Bernardini 61565 e della figura nel tondo centrale della
patera Barberini, che lotta con un leone pressoché
identico; le ali dei falchi-Horus che circondano la
scena della coppa cipriota e quelle del genio hanno
la stessa partizione di quelle sui vasi italiani, mentre
la divisione dei fregi riprende il caratteristico motivo
della fila di cerchielli, qui arricchita dalla guilloche.
Ma ancor di più si confronti il motivo del leone e
l’uomo barbuto soggiacente, vicinissimo all’analogo
gruppo della patera Barberini, così come il leone
seduto con la zampa sollevata colpito da un fante è
simile a quello colpito da un uomo su carro ancora
sulla patera Barberini (fig. 9). Ma questi confronti
diminuiscono anche la distanza tra il gruppo di vasi
dall’Italia e le patere in argento a scene nilotiche,
anch’esse rinvenute in Italia (spesso negli stessi
contesti) e concordemente ritenute delle importazio-
i vasi presentino una discreta varietà nei profili, spesso assenti
nelle pubblicazioni, si cfr. ad es. la somiglianza della forma e
delle dimensioni di Bernardini 61565 (patera della “giornata di
caccia”, dm. 18,9, h. 3,3) con le due patere di Idalion 20134
(dm. 17,2, h. 3,1) e 20135 (dm. 19,5, h. 3,5) e con quella da
Amathus (dm. 18,8, h. 3,6).
223. mA R k o e 1985, Cy8, 177ss., 256; mAt t h ä u s 1985, 164s.,
n. 429, tav. 37; kA R A g e o R g h i s 2000: 182s., n. 299: la doratura è
estesa solamente alle figure, come nel caso della patera 20134
della T. Regolini Galassi (supra, nt. 207). L’iscrizione originaria
in sillabario cipriota “di Akestor re di Paphos” è stata successivamente
cancellata e sostituita (in un altro punto del vaso)
con una seconda in sillabario cipriota: “sono di Timukretes”.
288
Fig. 8. 1) Idalion Louvre 20135 (da RAt h j e 1980, fig. 29); 2) Barberini 13205.
ni: 224 si confronti ad esempio la rappresentazione del
falco-Horus che campeggia al centro della patera da
Pontecagnano (ex Coll. Tyskiewicz) oppure il trattamento
delle teste con copricapo conico puntinato con
gli analoghi motivi sulle coppe con scene militari, 225
mentre il tondo centrale è fedelmente ripreso nelle
patere 61574 della Tomba Bernardini, Cesnola 4556
da Kourion, in argento, e Louvre 20134 da Idalion, 226
224. Già A. Rathje (1980, 17) aveva sottolineato le affinità
tra le patere con scene nilotiche e quelle con scene militari.
Sul gruppo cfr. vA c c A R o 1963; Au B e t 1971, 9ss.; d’Ag o s t i n ogA
R B i n i 1977; ne R i 2000, 15ss., con bibl. La lettura di Garbini
dell’iscrizione fenicio-aramaica sulla patera di Pontecagnano blš’
bn nsk come “Blš figlio (appartenente alla corporazione) del
fonditore” identifica l’artefice anziché il proprietario (del resto
mal si spiegherebbe la miniaturizzazione dell’iscrizione ai limiti
della leggibilità). L’A. e Markoe (1985, 72s.) considerano una
firma d’artefice anche l’iscrizione fenicia della patera 61574 della
Tomba Bernardini (‘šmny‘d bn ‘št’ “Ešmunyaad figlio di ‘Ašto”),
mentre per Am A d A s i entrambe le iscrizioni si riferiscono ad un
precedente proprietario-committente (1991, 415, con diversa
lettura dell’iscrizione di Pontecagnano). La patera da Athienou
(Golgoi) è stata considerata da alcuni autori un’importazione
egizia (Berlin, Ägyptisches Museum 14117: mA R k o e 1985, 37s.;
mAt t h ä u s 1985, 176s., n. 443, tavv. 42, 46, con bibl. prec.), ma
la commistione tra scene nilotiche ed elementi presenti nelle
patere a soggetto militare (presenza del carro, uccelli in volo)
la connette fortemente al gruppo fenicio in esame.
225. Per i punti di contatto con la decorazione a pseudogeroglifici
della kotyle in argento dalla t. 928 di Pontecagnano
(tipo di cavallo, di toro e di uccello, ancorché semplificati) cfr.
d’Ag o s t i n o 1977, 31ss., L 79, tavv. XXIIIss.; id. 1999, 84: in
base all’accurata resa dei pseudo-geroglifi e alle caratteristiche
tecniche l’A. separa il vaso dal corpus delle kotylai metalliche
dall’Etruria e lo considera un’importazione vicino-orientale.
226. mA R k o e 1985, Cy2, 170s.; mAt t h ä u s 1985, 165s., 174, n.
432, tavv. 38s. Cfr. anche, con motivo parzialmente diverso, la

Fig. 9. 1) Kourion Cesnola 4554 (da kA R A g e o R g h i s 2000, n. 299); 2) Barberini 13205.
Fig. 10. 1) Pontecagnano ex Coll. Tyskiewicz (da d’Ag o s t i n o, gA R B i n i 1977, tav. 8); 2) Bernardini 61574 (da I Fenici, Venezia
1988, 446); 3) Idalion Louvre 20134 (da Ibid. 1988, 442); 4) Kourion Cesnola 4556 (da mAt t h ä u s 1985, tav. 38); 5) Kourion
Cesnola 4554.
289

in argento dorato, oltre che nel fregio esterno della
patera d’argento Cesnola 4554 da Kourion (fig. 10).
Queste concordanze riconducono tutti i vasi finora
menzionati dall’Italia e da Cipro all’opera di un
gruppo di artisti fenici facenti capo non solo ad una
stessa tradizione artistica, ma ad una vera e propria
scuola, particolarmente versata nel padroneggiare allo
stesso tempo tradizioni artistiche egiziane ed assire,
per rielaborarle in maniera originale. A questa scuola
dovevano far capo artisti che lavoravano in un solo
centro (o in pochi centri limitrofi), da localizzare in
Fenicia o a Cipro, in un arco di tempo relativamente
limitato, approssimativamente tra la fine dell’viii sec.
a.C. ed i primi decenni del v i i. 227 La circolazione di
questi oggetti tra committenti e destinatari avveniva
al livello politico più alto, come attestano le iscrizioni
sugli esemplari da Cipro che menzionano re
locali. 228 Alcuni di questi vasi sono stati reputati da
un’autorità politica vicino-orientale degni di essere
inoltrati nella remota penisola italiana a personaggi
eminenti, il cui status appariva evidentemente equiparabile
a quello di un re cipriota. L’omogeneità
stilistica dei vasi rinvenuti in Italia fa supporre che
si tratti di un unico lotto di oggetti (o al limite due
lotti, uno di vasi a scene militari e l’altro a scene
nilotiche), inviato tramite agenti dal Vicino Oriente
o da Cipro. Il mezzo di comunicazione è il bene
di prestigio, il codice di comunicazione è il dono
tra pari al fine di stabilire o cementare un’alleanza.
Se con i materiali finora considerati ci troviamo in
un ambito di contatti trans-mediterranei, altri oggetti
ci mostrano che, allo stesso livello cronologico e negli
stessi contesti, la circolazione dei doni è una pratica
ormai pienamente acquisita anche tra le élites locali,
come poco tempo dopo documentano esplicitamente
le iscrizioni etrusche di dedica. In questa sede ci
limitiamo solamente a segnalare due casi esemplari
di circolazione di specifici gruppi di oggetti. Tra le
produzioni locali di patere baccellate in bronzo, ispirate
dalle importazioni orientali, è ben riconoscibile un
gruppo di esemplari attribuibili ad un nucleo di pochi
artigiani etruschi che lavoravano in una stessa bottega
ed in un arco di tempo limitato (secondo quarto del
v i i sec. a.C.), i cui prodotti sono attestati in pochi ma
eccezionali contesti funerari: undici patere in bronzo
dalla T. Regolini-Galassi, quattro dalla T. Bernardini,
tre dalla T. Barberini, cinque dalla T. 5 di Fabriano,
una ciascuna dalle Tt. 926 e 928 di Pontecagnano,
patera in bronzo da Salamina B.M. 186 (mA R k o e 1985: Cy5,
174s.; mAt t h ä u s 1985: 163, 172s., n. 426, tav. 32).
227. In questa scuola si inseriscono anche le patere in argento
dorato Cesnola 4553 da Kourion (mA R k o e 1985, 180s.,
Cy12) e dalla t. IV di Tamassos (ibid.: 182s., Cy15) oltre che,
probabilmente, la prima decorazione della patera in argento
dalla T. 2 di Salamina (ibid.: 185s., Cy20), forse più recenti
per la decorazione più semplificata.
228. Le iscrizioni in sillabico cipriota con menzione del proprietario
(così come l’iscrizione etrusca sulla Regolini-Galassi
20364: supra, nt. 207) appaiono di poca utilità nell’individuazione
del luogo di fabbricazione perché incise successivamente: cfr.
mA R k o e 1985, 73ss., con la sola eccezione della patera Cesnola
4552 (con decorazione diversa rispetto agli esemplari in esame);
contra he R m A R y 1986, 194 e kA R A g e o R g h i s 2000: 180, che considerano
l’iscrizione cipriota di Akestor sulla patera Cesnola 4554
contestuale alla fabbricazione, da localizzare quindi a Cipro.
290
una dalla t. 4 di Narce Pizzo Piede II e probabilmente
due dal Circolo della Fibula di Marsiliana (figg.
11, 12). 229 Il numero limitato dei vasi e dei contesti
rispetto all’ampiezza dell’area di rinvenimento sembra
escludere sia una mobilità degli artefici sia una serie
di committenze indipendenti presso una bottega “alla
moda”. Molto più probabile è invece una circolazione
di questi oggetti tra personaggi aristocratici in
qualità di doni. Un esempio illuminante in questo
senso viene da un gruppo di kyathoi in bucchero
decorato a rilievo, in una fase che vede già il pieno
possesso della scrittura. 230 Un artista appartenente alla
Bottega della Tomba Calabresi, operante a Cerveteri
nel decennio 660-50 a.C., ha prodotto due kyathoi
dalla tomba eponima di Cerveteri, uno dal Tumulo
di Montetosto (camera II) ed uno da un contesto
ignoto di Chiusi. Altri esemplari della stessa classe,
tutti corredati da iscrizioni, sono testimoniati nella T.
1 di San Paolo a Cerveteri, 231 nella T. del Duce IV a
Vetulonia, a Monteriggioni e, in frammenti di piedi,
a Murlo, Casale Marittimo, ancora a Vetulonia (T.
dei Balsamari) e a S. Casciano in Val di Pesa. 232 Le
iscrizioni dedicatorie presenti su molti di questi vasi,
per quanto ancora oscure, rientrano nel formulario
specifico dello scambio di doni tra aristocratici: Colonna
e Maggiani hanno proposto che i frammenti
iscritti della T. dei Balsamari di Vetulonia e di Murlo
siano doni da parte di capi ceretani a capi locali. 233
La stessa interpretazione va estesa al kyathos della T.
del Duce di Vetulonia, anch’esso prodotto a Cerveteri
nella Bottega della T. Calabresi, come mostrano la
forma generale, la raffinatezza della lavorazione, la
presenza della decorazione a rilievo e la totale identità
della decorazione dell’ansa rispetto ai vasi della T.
Calabresi e del Tumulo di Montetosto (fig. 13). 234
Non è tempo di tirare delle conclusioni: molti altri
oggetti, oltre a quelli presentati a titolo di esempio,
andranno riconosciuti come frutto della circolazione
dei doni, mentre altri ancora no. Ho inoltre limitato
l’intervento all’Orientalizzante antico e medio
con particolare attenzione ai contatti con il mondo
vicino-orientale. Emerge tuttavia chiaramente la piena
adesione delle élites etrusco-italiche alla grande
rete degli scambi e dei contatti trans-mediterranei,
gestiti dalle autorità politiche attraverso il raffinato
meccanismo del distinguere tra amici e nemici, del
conquistare la fiducia dell’altro partner e mantenerla
lungo le generazioni, attraverso quel paradosso della
spontaneità che genera l’obbligo di ricambiare,
meravigliosamente illustrato dall’etica aristocratica
di Omero. Un sistema espresso tramite doni, oggetti
229. sc i A c c A 2005, 340s. in generale e passim per i singoli
vasi.
230. sc i A c c A 2003a, 93-127, con bibl.
231. Per un secondo kyathos con figura di despotes theron,
tuttora inedito, cfr. Ri z z o 2005, 286s.
232. sc i A c c A 2003a, 117s., con bibl., cui adde A. mA g g i A n i in
REE 69, 2003, 288s., n. 8, tav. XXIII per i frr. da Vetulonia
(CIE 12099).
233. G. co l o n n A in REE 70, 2004, 331s., nn. 51s.; mA g g i A n i
2006, 330ss.
234. Per la congruità dell’iscrizione del kyathos della T. del
Duce ad un ambiente scrittorio ceretano cfr. sc i A c c A 2003a,
110ss., 116.

Fig. 11. 1) Palestrina T. Bernardini; 2) Pontecagnano t. 926.
Fig. 12. 1) Cerveteri T. Regolini-Galassi; 2) Narce II PP t. 4.
Fig. 13. 1) Cerveteri T. Calabresi; 2) Cerveteri Tum. di Montetosto; 3) Vetulonia T. del Duce (da sc i A c c A 2003, 97, 102, 107).
291

che recuperano tutto il loro carattere di simboli di
alleanza, secondo una concezione culturale e religiosa
perfettamente espressa nelle epoche successive dai
symbola e delle tesserae hospitales. 235
Los prótomos de
caldero de tipo
oriental en la
Península Ibérica:
aproximación
al problema y
valoración
Raimon Graells i Fabregat 236
Aprovechando este debate sobre el valor social y
económico de la vajilla metálica protohistórica en el
Mediterráneo occidental, recojo en estas páginas una
serie de fragmentos de grandes recipientes de bronce
depositados en museos de la Península Ibérica e Islas
Baleares. 237 Estos me permiten tratar brevemente la
problemática de algunas producciones orientales y
del orientalizante final halladas en el Mediterráneo
occidental y plantear algunos problemas sobre su
valor y los mecanismos comerciales en los que se
insertan. Me refiero a dos prótomos de caldero de
bronce. La identificación tipológica de las piezas,
con un importante conocimiento de las variantes y
de su difusión en el Mediterráneo, junto con lo que
acertadamente señaló J. Jiménez-Ávila 238 sobre la falta
de tradición en la península para la fabricación de
piezas monumentales de bronce, permiten considerar
de manera indiscutible estos objetos como importaciones
del Mediterráneo oriental.
En la península se conocen dos prótomos de caldero
de tipo oriental. Desgraciadamente ambos objetos
pertenecieron a colecciones particulares y solo de uno
tenemos la seguridad de su hallazgo peninsular. El
segundo ejemplar, es muy probable que fuera hallado
en las Islas Baleares por la abundante cantidad de
objetos baleares que formaban parte de la colección
y la ausencia de compras en el mercado anticuario
internacional. Los dos prótomos a los que hago refe-
235. Si rimanda, anche per le nuove acquisizioni da Murlo
e ai riferimenti al mondo greco e romano, a mA g g i A n i 2006 e
BR i q u e l 2006, 71ss. con bibl.
236. Becari FI, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història
Antiga de la Universitat de Lleida. Amb el suport del Fons
Social Europeu i del Departament d’Universitats, Recerca i
Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya.
237. De uno de los ejemplares que se presentan no se conoce
el depósito actual.
238. 2002, 150.
292
rencia corresponden a un prótomo en forma de grifo
(Greifenattaschen) 239 y a un aplique en forma de toro
(Stierkopfattaschen). 240
Tradicionalmente ambos tipos han sido interpretados
como producciones orientales, principalmente
urarteas, del norte de Síria o de Grecia, pero actualmente
se piensa en una producción en ámbito
griego, prácticamente absoluta para los grifos y parcialmente
para los apliques de toro. 241 La característica
principal de estos calderos es su monumentalidad 242
y la decoración en el borde, caracterizada por la
aplicación (normalmente mediante el remachado) de
distintos prótomos de animales fantásticos. 243 Todos
los calderos estaban pensados para colocarse sobre
soportes. Normalmente se ha considerado que en un
primer momento estarían sobre unos pies cónicos 244
y posteriormente sobre unos trípodes de varillas
de bronce 245 o de bronce combinado con hierro. 246
Sin embargo, los de prótomos de toro únicamente
se documentan sobre trípodes de varillas y nunca
sobre pies cónicos, que parece una prerrogativa de
239. Tipo 3 de he R R m A n n (1966) y BA R n e t t (1969, 45). El
primer tipo corresponde a prótomos en forma de sirena, y el
cuarto los calderos con combinaciones de dos tipos de prótomos,
como los casos de Olimpia, la t. 79 de Salamina o la
tumba Bernardini de Palestrina. De todos modos se conocen
otros tipos de prótomos en bronce, como son leones (PA R e t i
1947), carneros (Bo A R d m A n 1980, 170) y serpientes (cA n c i A n i,
vo n hA s e 1979; ho P k i n s 1960; jA n t z e n 1955), Janos bifrontes
(kA R A g e o R g h i s 1973) y pájaros (Bo A R d m A n 1980, 66, fig. 43;
cR Aw F o R d 1961, fig. 9). En cerámica, se conocen toros, grifos,
leones y gallos (v. infra n. 251).
240. Tipo 2 de he R R m A n n (1966) y BA R n e t t (1969, 45).
241. Si no hay dudas sobre esta afirmación para los grifos,
para la producción puntual de apliques de prótomos de toro
desarrollaré brevemente el problema y los argumentos que
permiten esta afirmación.
242. Para una arpoximación al uso de los calderos v. li v e R A n i
2000, 8-9.
243. Para considerar todos los tipos en una misma categoría,
aplicamos el genérico “calderos de prótomos” para todos los
tipos de apliques orientales que conocemos (vid. supra texto
y n. 239), para ser exactos tenemos que distinguir entre el
término “prótomo”, restringido a una serie de representaciones
concretas (grifos, leones, serpientes y figuras antropomorfas
bifrontes) con una función meramente decorativa; por contra
el término “apliques” será para figuras de sirenas, carneros,
pájaros y toros, que sirven normalmente como soportes de
asas para el caldero (presentando una anilla para introducir
una asa móvil, presentando una asa rígida o funcionando ellos
mismos como asas —Am A n d R y 1956, 247; mu s c A R e l l A 1968, 12;
especialmente evidente es el caso del caldero de Leontinoi, con
cuatro prótomos aplique en forma de carneros, Bo A R d m A n 1980:
170, fig. 209—), con la característica decorativa de aparecer
sobre un soporte en forma de alas extendidas y cola de ave en
vista dorsal. Esta simplificación, aquí explicada, proviene de la
tradición investigadora europea. En primer lugar la investigación
alemana ha considerado todos los tipos como “Attaschen” y,
por lo tanto, bajo un mismo genérico a todos los tipos. En
segundo lugar, la tradición anglosajona e italiana también han
tratado el problema de manera conjunta (distinguiendo entre
“protomi”/ “protomes” y “attacchi”/ “attachements”) aceptando
el genérico para todos los tipos.
244. Conocidos como tipo “Olimpia-Praeneste”, presentes en
Olimpia, t. Barberini, t. Bernerdini, t. Regolini-Galassi y en
numerosos relieves asirios.
245. Como el caldero del Karlsruhe Badisches Landesmuseum,
n. inv. 80/8.
246. Como los ejemplares de la tumba 79 de Salamina (kA-
R A g e R o g h i s 1973), el hallazgo de Alishar (BA R n e t t 1969: 146) o
el ejemplar de Arslanteppe (PA l l o t t i n o 1955, fig. 49.1).

Figura 1. A-B, prótomo del MAC-Barcelona (PA l l e j à 1979, taf.
30b-c); C, Olimpia (go l d m A n 1961, fig. 6); D, Olimpia (ho P k i n s
1957, fig. 16); E, te l l Ri FA’At (mu s c A R e l l A 1968, fig. 11).
los ejemplares de calderos de prótomos de grifos y
leones (fig. 1).
El aplique con prótomo de toro del
Museu d’Arqueologia de Catalunya-
Barcelona
Se conoce un aplique con prótomo en forma de
cabeza de toro en el MAC-Barcelona, que había pertenecido
a la antigua colección Bosch-Catarineu. A
pesar de que la heterogeneidad de la colección pone
en duda que la pieza provenga de Cataluña, no se
puede descartar ni esta ni otras posibilidades que
podrían situar el hallazgo de éste prótomo en las
Islas Baleares o en algún otro punto de la Península
Ibérica, hecho que, como veremos a continuación, es
relativamente salvable para el discurso.
247. Acerca de las dimensiones totales del vaso del que formaría
parte se puede realizar una aproximación en base a la
curvatura interior de la placa de base del aplique, que permite
calcular un diámetro de la boca de circa 960 mm de diámetro
(PA l l e j á 1979), dimensiones superiorer a algunos de los calderos
conocidos como el del Museo de Karlsruhe con 600 mm
de diámetro máximo o el de Cumas con 365 mm. La altura
Sus dimensiones son 112 mm de longitud máxima
de la placa de base y 102 mm desde el hocico hasta
la parte inferior de la placa. 247 El peso es de 1.300 g.
Como ha señalado Jantzen, 248 este tipo de calderos
serían originarios de talleres urarteos, difundiéndose
hacia occidente en el tránsito de los siglos viii-v i i
a.C., opinión compartida por Benson, Pallottino
y Karageroghis. 249 En cualquier caso no se puede
descartar una importante imitación y reproducción
en occidente de estos tipos de piezas en base a la
clara identificación como elementos exóticos con
un elevado valor económico y simbólico y con un
perfil fácilmente identificable y reproducible. 250 En
esta línea, la propuesta de K. R. Maxwell-Hyslop 251
consideró que en un primer momento los calderos
de prótomos son de producción oriental, pasando a
imitarse y reproducirse en occidente en un momento
posterior. 252 La propuesta de Amandry consideró de
manera significativa la producción en Chipre, igual
como lo hizo Karageroghis, 253 a pesar de que ya
había definido un tipo particular como producción
griega. 254 Posiblemente la visión más correcta sobre
este problema la ofrezca la propuesta intermedia de
Muscarella y Barnett 255 quiénes proponen un orígen
urarteo (con ejemplares en Toprak Kale, Gusçi, etc.)
y producciones posteriores en Anatolia (Altin Tepe)
y en occidente (como lo ejemplifican los casos de
se puede calcular por aproximación al comparar las alturas
de los dos calderos anteriores y establecer la correspondencia
entre ambas dimensiones (c. 1,28), de manera que la altura
aproximada sería de 750 mm.
248. 1972.
249. Be n s o n 1957, 401-402; PA l l o t t i n o 1958, 41; kA R A g e o R g h i s
1973, 113. Actualmente se dispone de una datación dendrocronlógica
del túmulo MM de Gordion que confirma estas
dataciones para esta serie. Sobre la datación v. sc i A c c A 2003b,
n. 6, con bibliografía.
250. A pesar de que en el texto me centro en las producciones
metálicas, son numerosos los ejemplos que imitan piezas
análogas sobre cerámica, reproduciendo tanto prótomos de
toros como grifos o sirenas: como el caldero de la tumba L de
Arkades (MAHerakleion P-7944); tumba 53, necrópolis Brecce-
Matelica (Silvestrini 2003, 192, fig. 6); prótomo de Cerveteri de
la colección Gerhard (Berlín Staatliche Museen F-1601); Caldero
del túmulo 1 de Gemeinlebarn (Wien NMPA 34456); Opferrinne
γ/XI n. 51, 52 y 53 (kü B l e R 1970, 461-466), y los importantes
núcleos del Ageo Faliso y del Südostalpine Hallastatt-Gruppen
(We i s s 1999, 91, Abb. 4).
251. 1956, 156 y ss.
252. También d’Agostino, quien considera la imitación en
base a la importancia que adquirieron en occidente estos
recipientes, fundamentalmente a partir de su presencia en los
santuarios (d’Ag o s t i n o 2000: 47).
253. Am A n d R y 1958, 79; kA R A g e R o g h i s 1973, 108 y 113. Como
se verá también respecto a los prótomos en forma de grifos,
donde se desarrolla el debate, esta problemática sobre la
atribución del orígen de la forma y la idea se reproduce para
todas las series de prótomos.
254. Am A n d R y 1956, 247. Este tipo corresponde a los prótomos
situados en el borde de los calderos mirando hacia el interior
y asociados al asa.
255. mu s c A R e l l A 1968; íd. 1992; BA R n e t t 1969, 146. Una
variación a esta propuesta la supone Goldman (1961), quien
aboga por una producción del norte de Síria y una posterior
difusión hacia occidente.
293

Cumas, 256 Delfos, Samos, 257 Olimpia, 258 seguramente
también el ejemplar de Salamina a pesar de presentar
sustanciales variaciones en el esquema 259 y finalmente
el ejemplar del Museu de Barcelona).
La distribución de este tipo de apliques se documenta
en Frigia (Gordion), norte de Siria (Aleppo,
Tell Rifa’at y Zincirli), Urartu (Toprakkale, Altintepe,
Karmir Blur), cerca del río Araxes (Alishar) y del lago
Urmia (Guschi), Rodas, Chipre (Idalion, Salamina),
Samos, Amyclae, Argos, Atenas, Delfos, Olimpia,
Cumas, Macedonia y posiblemente en contexto balear
o de la Península Ibérica a partir del ejemplar que
presentamos.
Los apliques de prótomos en forma de toro presentan
un esquema general común con múltiples
variantes, sin duda a causa de su producción individual
y excepcional: 260
• Encontramos dos tipos de posiciones para el prótomo
de toro: Orientados hacia el interior y orientados
hacia el exterior. El primer grupo presenta
una posición similar a la que ofrecen la mayoría
de los apliques de tipo de sirena. En cambio los
del segundo tipo, con la posición de la cabeza
hacia el exterior se pueden considerar como un
modelo original, que Muscarella identificó con las
producciones urarteas. 261
• El prótomo aparece sobresaliendo de una placa
que presenta el cuerpo de un ave en vista dorsal
y con las alas y la cola extendidas. 262 Esta representación
se irá esquematizando en distintos modelos,
pudiendo encontrar tanto placas con elevado
grado de detalle en la caracterización de las alas
y el plumaje en los ejemplares reconocidos como
producciones urarteas, 263 como placas lisas para
el grupo producido en el norte de Siria, o placas
triangulares y finalmente placas en forma de “T”
como extremo de la esquematización para otras
producciones.
256. El caldero de Cumas, comprado por el Museo Nacional
de Copenaghen en Nápoles en 1900, había supuesto el hallazgo
más occidental de este tipo de piezas y el más claro exponente
de las producciones no urartianas (sin considerar la posibilidad
del hallazgo peninsular o balear del ejemplar de Barcelona),
pero recientemente O. W. Muscarella (1992, 29) a puesto en
duda su origen de las excavaciones de Cumas en base a la
falta de pruebas que confirmen el hallazgo y a la insuficiencia
del estilo como argumento para defender una producción
occidental. En contra vid. PA l l o t t i n o 1955, 117, quien acepta
la procedencia cumana.
257. Opiniones contrarias proponen que los siete ejemplares
identificados correspondan a producciones urarteas (jA n t z e n
1972) o a una producción frigia o del norte de Síria (mu s c A-
R e l l A 1973, 237; íd. 1992, 25).
258. BA R n e t t 1969, 146.
259. Presenta dos series de tres prótomos de toro bajo el asa
vertical, hecho que únicamente encuentra paralelos en Olímpia
donde se conoce un asa con dos prótomos asociados. Para un
debate sobre las diferencias entre estos apliques y la forma
normal de los prótomos de toro vid. kA R A g e R o g h i s 1973.
260. Igual sucede con los apliques en forma de sirena,
en cambio es mucho menor la variación morfológica de los
prótomos de grifo al presentar grandes series con múltiples
ejemplos.
261. mu s c A R e l l A 1968, 12.
262. go l d m A n 1961.
263. mu s c A R e l l A 1962; íd. 1968, 12.
294
• La tercera variante se refiere a la presencia o no
de anilla dorsal para el soporte de un asa o anilla.
Se documentan anillas sobre algunos prótomos de
toro con orientación hacia el exterior, mientras
que está presente en todos los ejemplares con
orientación interior. En los ejemplares identificados
por Muscarella dentro de su tipo urarteo no se
documentan las anillas dorsales. 264
• La fabricación de este tipo de apliques es siempre
por fundición, con la anilla, en los casos que su
diseño la presenta, en una única pieza. 265 Únicamente
las placas de la base pueden producirse por separado
en el caso de las producciones urarteas. 266
• La fijación sobre la chapa del caldero es siempre
el remachado, normalmente en número de tres 267
(uno en cada ala o esquematización de ala y un
tercero en la parte central de la cola o esquematización
de la misma).
En base a esta heterogeneidad morfológica, se
caracteriza un largo número de talleres: 268 uno de
tipo urarteo, uno del norte de Siria, un tipo frigio 269
y un enorme grupo de producción indeterminada
del que parte debe compararse con las producciones
de apliques tipo “sirena”. 270 Por lo que respecta al
ejemplar que presentamos, el del MAC-Barcelona, 271
debemos relacionarlo con los apliques de Olimpia, 272
con un esquema de la placa simple, orientación del
toro hacia el interior del caldero y una anilla dorsal
para el asa que puede identificarse sin problemas con
una producción del norte de Siria o griega (fig. 2).
264. mu s c A R e l l A 1968, 12.
265. mu s c A R e l l A 1968, 7.
266. mu s c A R e l l A 1968, 12.
267. Algunos ejemplares presentan hasta cuatro remaches
como el ejemplar de Altintepe (mu s c A R e l l A 1968, fig. 8.1).
268. d’Ag o s t i n o 2000, 47.
269. Muscarella propone esta posibilidad aún aceptando la
dificultad de poder caracterizar el tipo a causa de la cantidad
de variantes que se presentan en los diez ejemplares encontrados
en Gordion (1968, 12). El tipo se caracteriza por unas
alas y cola estrechas, ojos muy marcados y salidos hacia el
exterior y finalmente cuernos simétricos en ángulo recto. Al
margen de dos ejemplares de Gordion se conoce otro ejemplar
en Karmir-Blur y uno más en el Museo universitario de Zurich
(he R R m A n n 1966, 128; is l e R 1982, 80, n. 7; jA n t z e n 1972, 78).
270. Para el problema de las sirenas v. go l d m A n 1961; jA n tz
e n 1967; mu s c A R e l l A 1962; íd. 1968, 13; PA R e t i 1947, 449 y
ss.; sA lv i n i 1987, 30-31; wA R t k e 1985. El tipo, ha sugerido que
correspondan a producciones griegas, posiblemente procedentes
de Argos, Sicyon, Corinto o Atenas (BA R n e t t 1969, 146) o
en una opinion contraria a una producción del norte de Síria
(go l d m A n 1961, mu s c A R e l l A 1962; íd. 1968). En este sentido es
especialmente relevante la identificación del orígen del ejemplar
VA2988 de Berlín en el mercado anticuario, comprado
en 1899 en Londres, invalidando de este modo la teoría que
situaba en Toprak Kale la producción de este tipo, al mismo
tiempo que obliga a reconsiderar la cronología del tipo (sA lv i n i
1987, 30-31) y valorar la aproximación de Wartke respecto a
un posible taller en el norte de Siria. Por otro lado, es interesante
y sugerente en este punto considerar la posibilidad de
la producción occidental del caldero de Leontinoi, con cuatro
prótomos de carnero sin base en forma de pájaro. De todos
modos es conveniente considerar con detalle la iconografía de
los carneros antes de precipitar una interpretación errónea.
271. PA l l e j à 1979, taf. 30b y c. Este tipo presenta otro paralelo
con la placa de fijación al caldero más eleborada en el
ejemplar de Tel Rifa’at (mu s c A R e l l A 1968, fig. 11).
272. go l d m A n 1961, fig. 6; ho P k i n s 1957, fig. 16.

Figura 2. A, Gordion (yo u n g 1958, fig. 15); B, Gordion MM 4789-B803 (mu s c A R e l l A 1968, fig. 9); C, Karlsruhe 80-8 (Bologna
2000, cat-4); D, Altintepe (PA l l o t i n o 1955, taf. 49-1); E, Cumas, Copenaghen-4952 (Bo l o g n a 2000, cat-73); F, G, H, Altintepe,
Gordion, Cumas (mu s c A R e l l A 1968, fig. 8).
295

Figura 3. A, Sevilla (ji m é n e z-áv i l A 2002, 50); B, MFA-Boston (Be n s o n 1960, taf. 2-4, 5); C, Cleveland Museum of Arts, Ch. W.
Harkness Coll. (Be n s o n 1960, taf. 2-6); D, Tarquinia (Bo l o g n a 2000).
El prótomo de grifo de Sevilla
El segundo ejemplar corresponde a un prótomo en
forma de cabeza de grifo, que se halló cerca de Sevilla
y del que actualmente no se conoce su ubicación. 273
Son numerosos los trabajos que han tratado esta pieza
a partir de las fotografías de A. García y Bellido 274 y
la información debe ser considerada a partir de los
numerosos paralelos. El ejemplar ha sido asociado
con diversas piezas del santuario de Samos, 275 sexto
grupo de Jantzen en su variante “Tarquinia”, grupo
273. ol m o s 1979, 88, n. 5.
274. HG, II, 83, n.º 2, lám. XX.2; ol m o s 1979, 88-89; vi d A l
1973, 85; jA n t z e n 1955, 24, n.º 134; ji m é n e z-áv i l A 2002, 149-152,
lám. XXV. 50.
275. Este santuario, considerado el principal centro productor
de estas piezas, se interpreta también como el posible taller
del ejemplar sevillano, según Jiménez-Ávila (2002, 150) con
bibliografía.
296
que se situa cronológicamente en el tránsito entre
el s. VII y el VI aC 276 (fig. 3).
Estos prótomos presentan como característica
evolutiva una primera producción a finales del siglo
VIII a.C. mediante el martilleado de la chapa, posteriormente,
en el siglo VII a.C., se empiezan a producir
por fundición. 277 Es a partir de inicios del siglo VI
276. jA n t z e n 1955, 22; íd. 1973, 85; ji m é n e z-áv i l A 2002; olm
o s 1979, 88, n. 5. Para una visión actualizada del problema
v. ge h R i g 2004.
277. BA R n e t t 1969, 147; hAy n e s 1981; ji m é n e z-áv i l A 2002,
150. Tema especialmente desarrollado respecto los prótomos en
forma de grifo, que presentan más de trescientos ejemplares, la
mayoría de ellos en el santuario de Samos (más de 200 según
ji m é n e z-áv i l A 2002, 150). De todos modos esta evolución en la
producción no parece ser aplicable a otros tipos de prótomos
com los prótomos en forma de león y serpiente, para los que
todos los ejemplares corresponden a prótomos conseguidos
mediante fundición. V. Bologna 2000: 130-131; PA R e t i 1947: 234,
306-307.

Figura 4. A, anverso del aplique de crátera del Museu Diocesà de Ciutadella (Be l é n, Fe R n á n d e z-mi R A n d A 1979); B, reverso del
aplique anterior (Be l é n, Fe R n á n d e z-mi R A n d A 1979); C, Crátera de la T.1 de Trebenischte (Fi l o w 1927).
a.C. y toda su primera mitad cuando se producirán
los prótomos del tipo VI variante Tarquinia.
Pese a considerar la mayoría de estos prótomos
con forma de grifos como producciones griegas, la
investigación ha propuesto otros orígenes a estas
producciones. 278 En primer lugar Jantzen consideró
que los prótomos de grifos eran de producción
griega, realizados para fijarse sobre los calderos
orientales. Se basaba en el escaso número de ejemplares
hallados en el oriente próximo. 279 De todas las
maneras, esta afirmación fue modificada por Benson,
que los consideró primero de producción oriental y
posteriormente de producción griega 280 (o occidental
si consideramos las producciones chipriotas 281 y
278. Como notó Karageorghis (1973: 106) el problema de
la atribución radica exclusivamente en el escaso número de
ejemplares conocido.
279. jA n t z e n 1955. Caldero con prótomo de grifo de Arkades;
cabeza de bronce de grifo de Susa; prótomo de grifo de Ziwiyé;
relieves pétrios de Ankara y de Saçegözü (kA R A g e o R g h i s 1973:
106). Según D’Agostino, no se encuentra ningún ejemplar en
el Próximo Oriente (d’Ag o s t i n o 2000, 47).
280. Be n s o n 1957. La motivación para considerar su orígen
en oriente se fundamenta en la alta inclusión de asfalto en la
composición de las piezas. Actualmente se ha desechado este
elemento como base para aceptar esa interpretación.
281. Ejemplares de Salamina para los que Karageorghis
(1973) aboga por una producción local.
centroeuropeas). 282 Visiones más extremas y al mismo
tiempo opuestas entre sí son las de Amandry y Herrmann
283 por un lado, y de Hanfmann y Goldman 284 por
el otro. Los primeros, partidarios de una producción
exclusiva en oriente, tanto de los calderos como de
los prótomos, subdividiendo las evidentes variantes
estilísticas en dos posibles talleres situados en el norte
de Siria o sur de Anatolia y en Urartu, de manera
que se definen tradiciones sirianas y urartianas. 285 La
segunda opinión, defendida por Hanfmann, es partidaria
de una producción griega para la totalidad de
los recipientes. Como era de esperar, existen también
algunas visiones intermedias que situan parte de la
producción en ambos territorios pero las griegas
corresponderían a manos de artesanos orientales
emigrados. 286 Amandry modificó su primera propuesta
para decantarse hacia una producción oriental únicamente
de los prótomos de sirenas y de los calderos
y consideró en cambio los prótomos de grifos como
producción griega, que se fijarían sobre los calde-
282. Ejemplares de Sainte-Colombe, para los que Joffroy
(1960) considera producciones locales.
283. Am A n d R y 1956; he R R m A n n 1966a.
284. go l d m A n 1960, 320; hA n F m A n n 1957, 249.
285. he R R m A n n 1966A.
286. go l d m A n n 1960, 319 y ss.
297

os orientales importados. 287 De origen urarteo los
ha considerado tanto Akurgal como Kyrieleis, y en
relación con ellos se encuentra la opinión de Muscarella,
288 quien considera también que los modelos
originales de este tipo de piezas se encuentran en el
norte de Siria, en función, entre otros argumentos,
con su relación con el imperio urarteo, y allí sería
donde el mundo griego encontraría el estímulo y los
motivos decorativos que posteriormente reproducirían
en forma de grifos, sirenas y toros en forma de prótomos.
En cambio, las propuestas de Maxwell-Hyslop
y Pallottino 289 presentan la idea opuesta, que situa las
producciones de calderos con prótomos de grifos y
leones en el área sirio-fenicia, con más probabilidad
que en ámbito urarteo, en relación con su exportación
hacia Grecia y Etruria. 290
Al margen de estas hipótesis centradas en las
producciones mayoritarias deben considerarse otras
producciones menores, como las “fenicias” identificadas
por Barnett 291 en el ejemplar 202 de la tumba
79 de Salamina, o en menor número el hallazgo de
producciones o imitaciones de talleres locales como
el caso de los prótomos del caldero de Sainte-Colombe
(Côte d’Or), donde al menos uno de los grifos
corresponde a una producción local según Joffroy. 292
Esta diversidad de tipos pone de relieve la pluralidad
de centros de producción de este elemento que sin
duda manifiesta la voluntad de imitar el elemento
exótico y preciado, que se reconoce por su originalidad
de diseño y su simbolismo y uso restringido.
La imitación de estos elementos induce a creer que
existía un conocimiento de la forma y el valor que
recibía el objeto, de manera que si no circulaba el
objeto lo hacía la idea.
Consideraciones finales
El significado de este tipo de piezas en Occidente
difiere sustancialmente del oriental, independientemente
de si responden a producciones urarteas, del
norte de Siria o griegas. En contextos orientales se
concentran principalmente en ámbitos palaciales. 293 En
cambio, en Grecia, la presencia de estos recipientes
se encuentra práctica y exclusivamente en lugares de
culto, principalmente en Samos y Olimpia, y también
en Delfos, Argos, Perachora y Atenas. En occidente
cuando se conoce su origen, se situan en tumbas
caracterizadas por la gran riqueza del ajuar. 294
287. Am A n d R y 1969.
288. Ak u R g A l 1968; ky R i e l e i s 1977; mu s c A R e l l A 1962.
289. mA x w e l l -hy s l o P 1956, 164; PA l l o t t i n o 1958, 48.
290. kA R A g e R o g h i s 1973, 103.
291. 1969, 146.
292. 1960.
293. Pallottino indica el hallazgo de un caldero en el palacio
de Teseba (1955, 11) y en el palacio 12 de Altintepe (1955,
116).
294. BA R n e t t 1969, 147; go l d m A n 1961, 247; ji m é n e z-áv i l A
2002, 151. V. las tumbas Bernardini, Barberini, Regolini Galassi,
t. 79 de Salamina, Sainte-Colombe, etc. De todos modos
la presencia de este tipo de piezas en tumbas también se documenta
en área oriental (ji m é n e z-áv i l A 2002, 151), tal como
lo demuestran los tres calderos hallados en el túmulo MM de
Gordion (yo u n g 1958; 1981).
298
A todo esto, y siendo conscientes de la heterogeneidad
de los cargamentos y de la multiplicidad de centros
de abastecimiento comercial durante la protohistoria,
debe añadirse que probablemente los agentes que
vehicularan su comercio fueran griegos, 295 según el
argumento de Jiménez-Ávila 296 con un único caldero
de prótomos en Chipre y su ausencia en Cerdeña,
zonas que gozan de una fuerte actividad y presencia
fenicia, al mismo tiempo que el de Sainte-Colombe se
situa en un área fuera del ámbito comercial fenicio.
A esto debe añadirse el problema no resuelto sobre
los agentes que hicieron llegar los calderos de prótomos
a las grandes tumbas orientalizantes etruscas.
De esta forma se puede aceptar un comercio dirigido
por griegos, pero parece más probable un comercio
directo desde la Grecia colonial con la colaboración
de agentes menores distribuidos tanto en colonias
como circulando por el Mediterráneo. El caso del
ejemplar de Sainte-Colombe puede ejemplificar el
problema. Sobre su comercialización se ha propuesto
la posibilidad de un comercio directo por parte
de los foceos-masaliotas, que aprovecharían sus vías
comerciales. Una colaboración donde los agentes masaliotas,
para abrir mercado y relaciones comerciales
con la comunidad de Sainte-Colombe, encargarían el
caldero a un taller greco-oriental e intercambiando,
donando o vendiendo el vaso en posterioridad a la
élite de Sainte-Colombe.
Es probable, por lo tanto, que la presencia de estos
dos prótomos de calderos en el occidente mediterráneo
correspondan a hallazgos de tumbas de elevado
prestigio social. Pero lejos de hallar correspondencia
con otras tumbas parece que las grandes tumbas
del orientalizante final en la península presenten
un gusto más relacionado con la tradición fenicia y
únicamente alguna tumba de la necrópolis de la Joya
presenta cierta predilección hacia producciones griegas
y etruscas (oenochoai ródios). 297 Por otro lado no se
puede afirmar la exclusión de tipos en una misma
tumba, como lo demuestran numerosas tumbas de
295. Aunque la aproximación es atractiva en base a la empresa
del samio Kolaios hacia occidente, la leyenda del cual
(Hdt. IV, 152) pone en relación distintos de los aspectos que se
relacionan con el problema (Samos y la producción de calderos
de prótomos; la circulación desde el Mediterráneo oriental hacia
el occidental; la oferta de un enorme caldero protegido por
grifos sobre un trípode conformado por tres colosos de siete
codos arrodillados, etc.) no son estos los argumentos que nos
inducen a plantear tal hipótesis, aunque sí deben considerarse
como complemento.
Sobre las dimensiones de los tres colosos merece la pena señalar
la coincidencia con algunos esqueletos encontrados durante la
antigüedad y siempre relacionados con héroes, v. por ejemplo
la tumba de Orestes en Tegea con un sarcófago de siete codos
de longitud (Hdt., I, 67-68), o el esqueleto de Teseo, también
de siete codos (Hdt., I, 83). Otras propuestas han interpretado
las dimensiones de los colosos arrodillados, pasando de los 3,5
m (aprox. 7 codos) a 5 m una vez en pie, de manera que las
dimensiones se podrían paralelizar con los enormes kouroi del
mismo santuario de Samos (de aprox. 5 m).
296. 2002, 151.
297. Otros contextos presentan páteras gallonadas de tipo
oriental, reformuladas como timiaterios: Villagarcía de la Torre
y Cerro del Peñón (ji m é n e z-áv i l A 2002; sc i A c c A 2005, 284 y ss.).
La primera de producción local (mitad s. VI a.C.) y la segunda
identificada como posible importación fenicia de finales del s.
VIII o inicios del s. VII a.C.)

Praeneste o Caere (entre otros) que combinan calderos
de prótomos con producciones de elevado prestigio
de origen fenicio y oriental.
En la península son frecuentes las asociaciones de
vajilla metálica, especialmente entre jarra y pátera, 298
pero parece observarse una total ausencia de grandes
recipientes, a pesar de que su presencia ya se
ha intuido por algunos contextos de gran nivel. Los
dos prótomos que he presentado junto con diversos
oenochoai de tipo rodio (t. 5 de la Joya, Santa Marta
y Granada) y alguno de los fragmentos de cráteras
de bronce hallados en las Islas Baleares 299 permiten
considerar la presencia de ricos grupos que en sus
contextos ostentarían estos vasos de bronce o estarían
en disposición de adquirirlos. 300 De este modo
se puede establecer un precedente para la presencia
de numerosos vasos de producción griega o de tipo
greco-arcaico en la península (oenochoe de Valdegamas;
fragmento de asa de tipo kourós de Pozo Moro;
oenochoe con asa de tipo kourós de Málaga; asa de
oenochoe de Sevilla; 301 kyathos del pecio la Cala Sant
Vicenç; cráteras lebetas y otros elementos de vajilla
del pecio del Sec, etc.) y poner en relación la difusión
de estas piezas hacia occidente con la necesidad de
elementos que permitan la representación del poder
económico y cultural de la élite durante la segunda
mitad del siglo VI e inicios del siglo V a.C.
298. AR m A d A , gR A e l l s ep; Bo t t o, vi v e s-Fe R R á n d i z 2006; jim
é n e z-áv i l A 2002, 133-138; Ru i z d e AR B u l o 1996.
299. En las Islas Baleares se conocen un mínimo de tres
cráteras de bronce de distintos contextos y cronologías. El
fragmento más próximo cronológicamente a los calderos de
prótomos que estamos tratando es un aplique en forma de
figura de toro caminado hacia la izquierda, que se encuentra
en el Museu Diocesà de Ciutadella (Menorca) (ku k A h n 1969;
Be l é n, Fe R n á n d e z-mi R A n d A 1979, 156). Este aplique se fijaría al
cuello de una crátera de bronce de tipo laconio como se desprende
del estilo de la misma figura y de los fistintos paralelos:
Trebenischte t. I (Fi l o w 1927; ku k A h n 1969; Ro l l e y 1982: 58),
Vix (Ro l l e y 1982). A pesar de identificar el estilo de la pieza
no consideramos para esta sede el debate respecto a su posible
taller.
En cambio los otros ejemplares han sido hallados en el pecio
del Sec (Mallorca), correspondiendo a distintos fragmentos
de cráteras de volutas de tipo suritálico, con una cronología
general del tipo a finales del s. VI aC. Este tipo presenta un
abundante número de paralelos completos: tumba 3 de Contrada
Mose en Agrigento, Herculano, Locri, t. A de Derveni,
el Louvre, una colección privada (coll. Ortiz); junto a los que
hay que añadir un par de asas de procedencia desconocida
hoy en el Metropolitan de Nueva York, dos fragmentos de
Dodona (prótomo de cisne y una palmeta), dos más del pecio
de Mahdia y otro prótomo de cisne de Francavilla Marittima.
Para un debate más amplio v. AR R i B A s 1987, 539-541; Ro l l e y
1991, 199-201; tA R d i t i 1996, 57-58, 144-146.
Poder económico para el acceso a unos productos
de talleres y de uso extremadamente restringido en
todo el Mediterráneo, 302 pero condicionado al poder
cultural de esta élite, que se reconoce a partir de la
selección y la lógica asociativa de los elementos que
se solicitan.
Se puede considerar que la presencia de restos de
calderos de prótomos representa un claro exponente
de la existencia de unas élites capaces de introducirse
en los circuitos comerciales de productos de lujo que
operan en el Mediterráneo centro-oriental, con la capacidad
económica para adquirirlos pero sobre todo
la capacidad de entender y utilizar el significado de
los objetos. Es probable que este circuito funcione en
una direcció que pasa por las Islas Baleares, como
lo evidencian los restos de cráteras y posiblemente
el prótomo de toro, 303 llegando a distintos puntos
de Andalucía 304 o, como ha sugerido recientemente
Vives-Ferrándiz, 305 a algún punto del sur de la costa
valenciana. 306
De este modo debe considerarse más compleja
la realidad de las élites del orientalizante final de
la Península Ibérica a partir de su, por el momento
puntual, inclusión dentro de los circuitos circummediterráneos
de intercambio y comercio de bienes de
prestigio orientales.
300. ge h R i g 2004 y nA s o 2006 han propuesto que la presencia
de calderos de prótomos en las tumbas Barberini y Bernardini
sean fruto del intercambio comercial generado por el “mercado”
de los metales. Esta misma lectura puede proponerse para la
Península Ibérica.
301. Sobre el asa de oenochoe de Sevilla no hay consenso
sobre la atribución de su taller, con partidarios de que corresponda
a un vaso de producción etrusca y otros de una
producción griega, de todas maneras, parece prudente la opción
de Jiménez-Ávila (2002, 67 y 93), quien sigue la atribución de
Weber (1983) y Shefton (1982, 360), quienes la consideran de
producción greco-lacónica.
302. Únicamente la posible fabricación local del oenochoe
de Valdegamas representa una variante y una alternativa local
al problema del acceso a estas producciones.
303. El haber pertenecido a la colección Bosch-Catarineu
permite pensar en este origen ya que gran cantidad de los
materiales de la colección provienen de las Islas Baleares.
304. Esta afirmación se ve reforzada por la relativamente
abundante presencia de materiales cerámicos greco-orientales
en Huelva y en el sur de Andalucía en general.
305. 2005.
306. Evidenciado por la presencia de distintos elementos
de importación centromediterránea (infundibulum de Xàbia) y
mediterránea oriental (lekànis tipsyktes o sítula de la Covalta),
con clara relación con distintas vías de comunicación que unen
la costa con el interior peninsular y/o el alto Guadalquivir.
299

La vajilla de
bronce en la
edad del hierro
del Mediterráneo
occidental: procesos
económicos e
ideológicos
Javier Jiménez Ávila 307
Aproximarse al estudio de la vajilla (metálica o
no) en la Antigüedad, requiere formular previamente
una advertencia conceptual derivada del grado de
conocimiento (o desconocimiento) que tenemos de
las sociedades objeto de nuestro interés. Así, si la
vajilla viene definida fundamentalmente por su función
primaria —la de servir la comida y la bebida
a la mesa— 308 habremos de convenir que en el caso
de las sociedades protohistóricas del Mediterráneo
occidental desconocemos, o al menos discutimos, la
funcionalidad de la mayoría de los vasos metálicos
que apriorísticamente agrupamos bajo la definición
de vajilla. Eso, si es que no acabamos concluyendo
que su destino era bien distinto al del servicio de
los comensales, como a veces sucede. Por tanto, en
arqueología protohistórica, venimos admitiendo un
concepto laxo de vajilla que agrupa todos aquellos
vasos y recipientes que, en virtud de su morfología,
podrían haberse incorporado a las necesidades de la
mesa, independientemente de que ésta hubiera sido
o no su función primigenia. 309
La primera vez que podemos hablar de una vajilla
metálica en la Península Ibérica es durante el período
orientalizante. Es entonces cuando encontramos
agrupaciones de vasos (jarros y “braseros”, fundamentalmente)
que por su reiteración en el espacio y
en el tiempo y por sus características contextuales
podemos considerar como significativamente constituidas.
310 Esto implica no solo unidad funcional sino
también, y sobre todo, unidad semántica.
Con anterioridad hemos asistido a la presencia de
elementos que podrían haber definido un posible servicio
de banquete en el Bronce Final (calderos, asadores,
fúrculas…). Sin embargo, no tenemos constancia de
que estos componentes presenten una relación orgánica
y simbólica al modo en que lo hacen los vasos
de los siglos VII y VI a.C., pues ni los contextos ni
las representaciones iconográficas del momento —las
estelas decoradas— así lo permiten.
Otros conjuntos vasculares metálicos de la Edad
del Bronce como los de Caldas de Reis y Villena
307. Instituto de Arqueología de Mérida.
308. Diccionario de la RAE. 22ª Edición. Madrid 2001.
309. ol m o s , Pe R e A 1994, 376.
310. ji m é n e z áv i l A 2002, 133-138; Ru i z d e AR B u l o 1996.
300
(ambos en oro) o los cuencos de bronce de Baiões
tampoco pueden percibirse bajo los mismos parámetros
de serialidad que la vajilla orientalizante debido,
precisamente, a su excepcionalidad. Estos conjuntos,
por otra parte, suelen reproducir formas de vasijas
presentes en la tradición cerámica local, mientras que
los jarros y los “braseros”, así como la mayor parte
del repertorio de vasos de bronce orientalizantes,
representan una absoluta novedad formal.
1. La vajilla orientalizante
No es éste el lugar de presentar un estudio detallado
de la vajilla orientalizante peninsular (que ya he
realizado en otro lugar 311 ) sino de reflexionar acerca
de una serie de elementos característicos y definitorios
del conjunto vascular de este momento que nos
permitirán esbozar los hitos de un proceso artesanal
y comercial cuyas transformaciones son atribuibles a
procesos económicos e ideológicos habidos en el seno
de las sociedades protohistóricas peninsulares.
Con las premisas anteriormente señaladas podemos
considerar la presencia de vajilla orientalizante en la
Península Ibérica durante el siglo VII a. C. como un
fenómeno esencialmente nuevo. Nuevo en sus formas,
nuevo en sus significados y nuevo en su propia fenomenología
arqueológica, al aparecer de manera
mayoritaria en contextos funerarios anteriormente
desconocidos.
La mayor parte de la producción (si no toda) es
de carácter fenicio colonial y presenta rasgos morfotécnicos
que permiten diferenciarla de otras áreas
provinciales del artesanado semita. 312
En este ámbito, podemos considerar que, por regla
general, se trata de creaciones de notable calidad,
a veces rozando los límites de las posibilidades técnicas
de los talleres locales, como demuestran los
estudios realizados sobre algunos de los elementos
más emblemáticos. Así sucede, por ejemplo, con
el jarro de La Zarza (Badajoz), que fue objeto de
una complicada reparación en la zona del cuerpo
efectuada durante el proceso de fabricación, sistema
que se prefirió antes que volver a fundir un objeto
tan complejo, y decorado en bulto redondo. 313 En
el jarro de la tumba 18 de La Joya (Huelva), rematado
también en cabeza de ciervo, los cuernos no
debieron colarse bien inicialmente, por lo que se
optó por limarlos dejando unos muñones por todo
recuerdo (fig. 1). Es decir, no se enmendó este defecto
con una nueva fundición, debido posiblemente
a la dificultad de la empresa. Otros jarros tienen
parches y retoques que aún son bien visibles en
sus superficies.
También como norma general se huye de la seriación.
Hay algunos jarros que se someten al modelo
fenicio de boca trilobulada, pero la mayoría adquieren
elementos propios que configuran una pléyade de
unidades atípicas y objetos únicos que casi siempre
resultan perfectamente reconocibles. Jarros que son
muy similares desde el punto de vista formal recurren
311. ji m é n e z áv i l A 2002.
312. Ibídem.
313. ji m é n e z áv i l A 2000; 2002, 78-79.

Fig. 1. Jarros fenicios de La Zarza (Badajoz) y la tumba 18 de La Joya (Huelva). 1: Detalle de la embocadura del jarro de La
Zarza (Foto Novillo); 2-3. Detalles de la zona del cuerpo con las reparaciones sufridas en el momento de la confección (foto
Novillo); 4. Detalle de la embocadura del jarro de la tumba 18 de La Joya con los arranques de los cuernos (s. gA R R i d o, oR tA
1978).
a procedimientos técnicos distintos, como ocurre con
los vasos de Niebla y Las Fraguas. 314
Lo mismo cabe decir para el caso de los “braseros”,
pues a pesar de las limitadas posibilidades de
estas vasijas para proyectar la creatividad, raramente
encontramos dos o más que sean iguales. Esto adqui-
314. Contrariamente a lo que expuse en mi tesis antes de
poder analizar directamente el jarro de Las Fraguas en el Metropolitan
Museum of Art de Nueva York (USA) para llegar a la
conclusión de que este jarro presenta una estructura base-resto
coincidente con el subgrupo 1 (ji m é n e z áv i l A 2002, 69-71). Cfr.
También ji m é n e z áv i l A 2004.
ere especial relevancia cuando se examinan algunos
detalles técnicos, como los sistemas de sujeción de
las asas a los bastidores, que prácticamente igualan
en posibilidades al número de unidades registradas
denotando unas fórmulas de trabajo escasamente
estandarizadas (fig. 2).
Algunos conjuntos de objetos sugieren una fabricación
unitaria, sujeta a una cierta uniformidad estética
y simbólica, como sucede con el jarro y el “brasero”
de la tumba 17 de La Joya, decorados ambos con
capullos invertidos, elementos que también aparecen
ornamentando el fuste del gran timiaterio que se en-
301

Fig. 2. Sistemas de encaje de las asas en los soportes de los “braseros” orientalizantes. 1: Sanchorreja; 2: Tores Vedras; 3: La
Joya-18; 4: La Joya-17; 5: La Joya-5; 6: La Carada (s. ji m é n e z áv i l A 2002).
302
Fig. 3. Conjunto ritual de la Tumba 17 de La Joya. 1: Jarro; 2: “Brasero”; 3: Timiaterio.

contró en la misma sepultura (fig. 3). Pero también
se constata lo contrario: conjuntos rituales que están
constituidos por objetos de procedencia muy diversa
como los jarros “rodios” (objetos importados) unidos
a “braseros” locales que aparecen en la tumba 5 de
La Joya y en el túmulo 2 de Santa Marta (Huelva), 315
si bien esto solo se constata claramente cuando la
producción hispano-fenicia se acerca a su final.
En el otro extremo de la cadena productiva, en el del
consumo, se aprecian algunas tendencias que también
permiten caracterizar las relaciones económicas de
este momento. La práctica totalidad de los contextos
conocidos son de carácter funerario, y en las tumbas,
estos objetos suelen tener una gran proximidad con
los cadáveres. Los jarros y los “braseros” aparecen
en sepulturas que no son espectacularmente ricas y
en algunas de ellas constituyen prácticamente todo
su ajuar. Por el contrario, en sepelios que cuentan
con un material relativamente abundante (como las
dos tumbas orientalizantes de Cástulo) los jarros y
los “braseros” están ausentes.
No hay muchos datos que permitan pensar en una
recirculación de estos objetos, ni en sus pervivencias
en contextos posteriores: no existen hallazgos aislados
de fragmentos de jarros y los que conocemos
de “braseros”, desgraciadamente, proceden en su
mayoría de actividades ilegales. Parece, por tanto,
que la vinculación de estas vajillas con sus posesores
es enormemente estrecha y que solo en virtud de su
propia existencia cobran sentido, sin que tengamos
evidencias de que los sobreviven en el tiempo.
Con estos datos, podemos caracterizar la producción
y la circulación de la vajilla del siglo VII como una
actividad enormemente condicionada por factores de
orden simbólico e ideológico, algo que se manifiesta
en la propia morfología de los objetos y en su enorme
variabilidad. Las relaciones económicas se establecen
en un contexto de circulación de bienes de lujo muy
restringida y exclusiva, lo que hace pensar en un escenario
de intercambio de signo aristocrático, donde
los objetos, muy selectos y muy escasos, deben estar
representando a la vez el rango de sus posesores
aristócratas y el vínculo social y económico que han
establecido con sus “iguales” fenicios. 316
Este sistema, con los mismos componentes materiales,
parece formar parte de unos procedimientos
comunes a todo el Mediterráneo semita que se pueden
rastrear desde el siglo IX, cuando por primera vez,
en una tumba de Lefkandi (Eubea), hallamos esta
asociación ritual. 317
2. Las importaciones del siglo VI
El sistema comercial de objetos de lujo orientalizantes
parece entrar en crisis a finales del siglo
VII, coincidiendo con el cese de la producción de los
talleres de bronces hispano-fenicios. Los primeros
síntomas de esta situación se refleja en los ajuares
de las últimas tumbas aristocráticas excavadas en
las necrópolis de Huelva: la n.º 5 de la Joya 318 y el
315. gA R R i d o 1970 y 2005.
316. ló P e z cA s t R o 2005.
317. Po P h A m et al. 1980, 188-198.
318. gA R R i d o 1970.
túmulo 2 de Santa Marta. 319 En ambas sepulturas
se recurre ya a vasos “rodios” para completar el set
ritual jarro-“brasero”, pero los aguamaniles, en ambos
casos, son locales.
Estas serán, además, las últimas evidencias del
uso de esta típica pareja de vasijas rituales durante
un hiatus de más de 100 años en que el registro
funerario del sur peninsular resulta especialmente
precario.
También está confirmada la continuidad de importaciones
de vasijas griegas a lo largo del siglo VI. Al
asa de jarro peloponésico hallada en los alrededores
de Sevilla y publicada por M. Almagro Basch, 320
hay que añadir un agarre similar, probablemente
laconio, que García y Bellido designó como “Vaso
Hispanic” y que se conserva en la Hispanic Society
of America, de Nueva York. 321 Desgaciadamente, las
circunstancias de hallazgo de estos jarros son desconocidas,
pero parecen marcar ya algunas tendencias
diferenciadoras con la generación anterior. Así, por
ejemplo, las evidencias son muy escasas, contrastando
con el carácter seriado y amplio que presentan estas
producciones en el Mediterráneo, lo que sugiere que
muchas de ellas se acabarían refundiendo. Además,
raramente se encuentran vasos completos (algo que
se aprecia ya desde la época de de los jarros “rodios”
a partir del ejemplar de la HSA), lo que podría
indicar un contexto no funerario. No obstante, hay
que tener en cuenta que el sistema de fabricación
de estos jarros griegos, de cuerpo batido, es menos
proclive a una buena conservación que el de los
jarros fenicios, fundidos a la cera perdida, incluso
en contextos funerarios, por lo que este criterio no
es aducible sin discusión.
Otras deducciones, quizá más sólidas, proporciona
el vaso de Valdegamas (Badajoz) y lo que conocemos
acerca de las condiciones de su hallazgo (fig. 4). Como
en el caso de los jarros fenicios, se trata de un objeto
de elevada calidad y como ellos debe considerarse
un producto local. 322 Sin embargo, refleja diferencias
formales y contextuales que deben relacionarse con las
transformaciones que experimenta el modelo artesanal
y los sistemas de circulación e intercambio propios de
la época. En primer lugar una mayor adecuación a los
patrones originarios de la que, en general, presentan
los jarros hispano-fenicios respecto de sus modelos
orientales, lo que le resta exclusividad. En segundo
lugar, un contexto no funerario firmemente constatado
que, además, muy probablemente, correspondería
a un momento cronológico sensiblemente posterior
al de su fundición. 323 Esta segunda característica es
compartida por otro de los escasos elementos que
desde el punto de vista de la producción se pueden
relacionar con Valdegamas: el timiaterio albacetense
de la Quéjola (fig. 4). Estas circunstancias, unidas
a la llamativa escasez que padecemos de estas producciones
hispano-arcaicas, sugieren que el siglo
VI marca las primeras tendencias en el proceso de
transformación del valor de la vajilla de lujo y de los
319. gA R R i d o 2005.
320. Al m A g R o -BA s c h 1943; ji m é n e z áv i l A 2002, 390.
321. gA R c í A y Be l l i d o 1970, 40-41.
322. ji m é n e z áv i l A 2002, 93; 2004.
323. ji m é n e z áv i l A 1997, 145-146.
303

sistemas de producción e intercambio que culminará
en los siglos posteriores con un acusado proceso
de mercantilización donde el valor de intercambio,
incluso el propio valor en tanto que materia prima
reutilizable, acabarán prevaleciendo.
3. La vajilla post-orientalizante e
ibérica
La vajilla metálica peninsular de los siglos V y IV a.
C. es muy mal conocida. 324 Ni el área ibérica ni otras
regiones hispanas cuentan con estudios monográficos
serios o actualizados que permitan una aproximación
global a problemas que aquí nos interesan, como
su valor social o sus mecanismos de producción,
transmisión y circulación. En algunos catálogos y
repertorios, incluso muy actuales, priman elementos
tan discutibles como el carácter completo o no de los
vasos a la hora de considerarlos susceptibles de ser
incorporados al análisis. 325 Aportaciones más recientes
han venido a sistematizar algunas parcelas de esta
materia, como la correspondiente a las importaciones
etruscas, 326 pero el problema general sigue estando
necesitado de un estudio exhaustivo que la hoy por
hoy limitada cantidad de vasos permitiría efectuar
de manera abarcable.
324. ji m é n e z áv i l A 2002, 381-383.
325. Ibídem, 43, n. 34.
326. Bo t t o, vi v e s-Fe R R á n d i z 2006.
304
Fig. 4. Jarro de Valdegamas (Foto MAN) y Timiaterio de La Quéjola.
Por lo que al área ibérica se refiere, y con las
limitaciones metodológicas que el mencionado estado
de la cuestión permite, se constata de nuevo la aparición
de vajilla de bronce en unas pocas sepulturas
de esta época, reproduciendo el viejo conjunto ritual
jarro-“brasero”, que mantiene así su vigencia. Esta
asociación aparece con seguridad en los conjuntos
de Alcurrucén (Córdoba), 327 Cabecico del Tesoro
(Murcia), 328 Cigarralero (Murcia) 329 y probablemente
también en el mausoleo de Pozo Moro (Albacete) 330 y
en el Mirador de Rolando (Granada). 331 Vasijas aisladas
se hallan, además, en algunas tumbas de necrópolis
catalanas, levantinas y surorientales. 332
La presencia de estos sets rituales en ambientes
funerarios ibéricos pone de manifiesto el mantenimiento
del valor simbólico de la vajilla de bronce en
este contexto cronológico y cultural, junto con otras
tendencias presentes en la tradición orientalizante,
como la existencia de “braseros” aislados (nunca
aparecen jarros en las mismas condiciones). También
refleja la incorporación de nuevos elementos de
bronce a lo que, quizá por primera vez, podamos
reconocer como una verdadera vajilla metálica de
327. mA R z o l i 1991.
328. ni e t o 1970.
329. cu A d R A d o 1987, 100.
330. Al m A g R o -go R B e A 1978.
331. AR R i B A s 1967.
332. Ver, por ejemplo, mu n i l l A 1991.

Fig. 5. Conjunto de vasos de bronce de la tumba de Alcurrucén (a.p. Marcos Pous).
mesa, como podría indicar el hallazgo de Alcurrucén
(fig. 5). En esta tumba aparecen dos olpes de bronce,
una bandeja de borde perlado y un colador en lo que
tal vez constituyan dos sets rituales distintos: uno
relacionado con las antiguas funciones del jarro y
el “brasero” (probablemente lustrales) y otra ya presumiblemente
vinculada al consumo ritual del vino
en ambientes conviviales de signo aristocrático. La
presencia de más infundíbulos y coladores en estos
contextos culturales 333 refleja la expansión de estas
modas para las que no encontramos precedentes en
la tradición anterior.
Pero más importante que todo esto, de cara a
nuestros propósitos, resulta evaluar el papel que estos
sets rituales tienen en el panorama de la circulación
333. Po z o 2003; ji m é n e z áv i l A 2001, fig. 9; Bo t t o, vi v e s-
Fe R R á n d i z 2006.
de vajilla de bronce del mundo ibérico (de nuevo hay
que apelar a la escasa sistematización de los datos
disponibles) y compararlo con el que, a tenor de
la evidencia disponible, desempeñaron los mismos
objetos de bronce en la época anterior.
Desde el punto de vista cuantitativo, los conjuntos
amortizados en las tumbas son muy escasos a pesar
de que el lapso de tiempo comprendido es sustancialmente
más amplio (casi el doble). En valores
absolutos son, incluso, numéricamente inferiores a
los del período precedente, si bien hay un número
considerable de “braseros” aislados procedentes de
contextos funerarios. 334 Además, conviene ponderar
su presencia con otros parámetros, como el gran
número de tumbas ibéricas excavadas en el siglo
334. cu A d R A d o 1966; cA l d e n t e y et al. 1996; ji m é n e z áv i l A
2003.
305

pasado (muy superior al de tumbas orientalizantes); el
volumen global de la producción mediterránea 335 (toda
vez que se trata mayoritariamente de importaciones)
o el de la cantidad de vajilla de bronce que debía
circular en el área ibérica en los siglos V y IV a.C.
Para aproximarnos a esta última magnitud contamos
con algunos elementos (no muchos), como la propia
cantidad de vajilla, completa o fragmentaria, hallada
en distintas situaciones contextuales en numerosos
yacimientos ibéricos, desde Cataluña hasta Andalucía
oriental (piénsese, por ejemplo en el número
de “braserillos” ibéricos inventariados por Cuadrado
frente a los orientalizantes 336 ). Pero a falta de un
recuento exhaustivo de estos ítems, también puede
ser ilustrativa la gran masa broncínea que constituía
la base del cargamento del pecio del Sec (Mallorca),
de la que solo se han podido recuperar unos cuantos
vasos, pero que se calcula en varias toneladas. 337
En cuanto a la amplitud de los circuitos y los
abastecimientos, tampoco se han realizado estudios
en esta línea, y las características del material (su
morfología y su escasez) no permiten por el mo-
335. we B e R 1983.
336. cu A d R A d o 1966, actualizado en cA l d e n t e y et al. 1996 y
ji m é n e z áv i l A 2003.
337. AR R i B A s et al. 1987. Esta magnitud, sobre todo, es lo
que me anima a hablar de circulación elevada para esta época,
teniendo en cuenta que los conceptos “restringido”, “moderado”
o “elevado” son siempre relativos, y que en la Península Ibérica,
probablemente hasta época romana, no podamos hablar de una
circulación verdaderamente extendida de vajilla de bronce.
306
Fig. 6. Olpes de tipo Oral. 1: El Oral; 2: Cabecido del Tesoro; 3: MAN (a.p. AB A d 1988).
mento una individualización por zonas o centros de
producción al modo griego o etrusco. No obstante,
algunos conjuntos estudiados recientemente, como
los tres “braseros” procedentes de Cabra (Córdoba),
sugieren unas redes de intercambio más amplias y
dinámicas que las del momento anterior. 338
Desde el punto de vista cualitativo también nos
encontramos ante una situación netamente distinta:
los vasos que conforman la vajilla funeraria ibérica
son, en su mayor parte, importados y, salvo excepciones,
se trata de productos de gama baja, como
pequeños olpes que forman parte de las series más
estandarizadas de las oficinas griegas y, sobre todo,
etruscas del momento. 339 Las creaciones locales se
encuentran en la misma línea, destacando los “braseros”,
que empiezan a realizarse de forma mucho
más simple, o los vasos de tipo Oral (fig. 6) tan
estandarizados que a veces es difícil diferenciarlos
entre sí, y que llegan a fundirse en miniatura. 340 En
las tumbas mejor conocidas los conjuntos de vajilla
ritual pierden protagonismo a favor de las armas,
que son los elementos que ahora se usan de manera
recurrente para señalar la personalidad social de los
difuntos, si bien esto es menos perceptible en los
ejemplos más antiguos como el de Alcurrucén (tal
vez también Pozo Moro), quizá por persistencia de
las tradiciones orientalizantes, en el siglo V.
338. ji m é n e z áv i l A 2003.
339. Po z o 2003; Bo t t o, vi v e s-Fe R R á n d i z 2006.
340. AB A d 1988.

Por otra parte, estos vasos distan ya de situarse
entre los elementos más lujosos y destacados de la
vajilla de bronce del momento que, aunque de manera
muy parcelada y fragmentaria, nos permiten
reconstruir algunos hallazgos. Así, de nuevo, el pecio
del Sec, en el que se recuperaron restos de varias
crateras (fig. 7); 341 u otros elementos aislados, como
el asa de la Colección Fernández Canivell, 342 si bien
éste último se halló en un contexto de hábitat púnico
y no ibérico.
El hecho de que no encontremos estos grandes
vasos (que sin duda llegaron a la península) ni en
las sepulturas ni en los poblados ibéricos sugiere que
su final más habitual fuera la refundición para su
reaprovechamiento como materia prima.
Fig. 7. Cratera de El Sec (s. AR R i B A s et al. 1987).
Por tanto, son evidentes las transformaciones experimentadas
tanto en los mecanismos de producción
como de transmisión y consumo de la vajilla de
bronce en la Cultura Ibérica respecto del momento
anterior. Transformaciones que deben relacionarse con
cambios de carácter ideológico que afectan al valor
de los objetos que, sin dejar de ser considerados
como elementos de lujo, adquieren una dimensión
simbólica distinta, mediatizada por su valor de cambio
y por el proceso de mercantilización que afecta
a todas las manufacturas de lujo del Mediterráneo
occidental con la llegada de las manufacturas griegas
e itálicas, producidas en grandes cantidades. Estos
procesos ideológicos y económicos están interrelacionados,
igualmente, con la estructura socio-política
de la Cultura Ibérica, basada en el establecimiento
341. AR R i B A s et al. 1987, 539-541.
342. Bl A n c o 1965.
Fig. 8. Conjunto jarro “brasero” en la habitación perimetral
N-6 del palacio de Cancho Roano (Zalamea de la Serena,
Badajoz).
de redes de dominio de carácter clientelar y en la
ampliación de los sectores aristocráticos, y aunque
faltan análisis globales, algunos estudios particulares
realizados sobre conjuntos de vajilla específicos
sugieren que las transformaciones debieron ser de
carácter progresivo. 343
Un contrapunto a este modelo económico e ideológico
ibérico se desarrolla coetáneamente en la
Extremadura post-orientalizante. Así parece evidenciarlo,
en particular, el complejo palacial de Cancho
Roano, donde ha aparecido una abundante cantidad
de vajilla de bronce que, en algunos casos, reproduce
las unidades funcionales de la vajilla orientalizante e
ibérica, como sucede en la agrupación jarro-“brasero”
registrada en la estancia perimetral N-6 (fig. 8). 344
En general, las condiciones de producción de la
vajilla de bronce del post-orientalizante extremeño
parecen ser las mismas que hemos examinado para
el área ibérica, correspondientes ya a un escenario
de circulación de bienes de lujo de corte clásico:
vasos de baja calidad técnica con índices de estandarización
muy elevados y con pocas concesiones a la
diferenciación (fig. 9). Este modelo comercial debía
estar funcionando también en las ciudades turdetanas,
como ponen de manifiesto algunos hallazgos de
vajilla de esta generación en Espartinas o en el Cerro
Macareno (Sevilla). 345 Pero la ausencia de necrópolis
en esta área condiciona aquí de manera decisiva el
estudio de los objetos de lujo, de sus mecanismos
comerciales y de su significado.
La gran concentración de vasos metálicos de
Cancho Roano sugiere unos niveles de producción
y circulación relativamente altos, si bien, por las
razones que a continuación expondré, este indicador
debe ser considerado con extrema cautela. La mayor
parte de los productos son manufacturas locales, en-
343. ji m é n e z áv i l A 2003.
344. ce l e s t i n o, ji m é n e z áv i l A 1993; ce l e s t i n o, zu l u e tA 2003.
345. Fe R n á n d e z gó m e z et al. 1979, lám. IX.
307

Fig. 9. Jarros de bronce del suroeste en el siglo V a. C. 1: Cancho Roano (foto V. Novillo); 2: Espartinas (foto M. Fuentes).
tendiendo por tal las que se realizan en la Península
Ibérica, pues los análisis de composición química de
los vasos de bronce indican una procedencia múltiple
para los mismos 346 que descarta un abastecimiento
unifocal o específico para este centro, como a veces
se ha señalado.
La acumulación de vajilla en Cancho Roano no
debe entenderse como un hecho excepcional, toda
vez que en el cercano edificio de La Mata (Campanario)
aparecen restos de vasos de bronce (de manera
mucho menos elocuente, eso sí) que se unen a
otras evidencias materiales fragmentarias (cerámicas
griegas, marfiles…), 347 que apuntan hacia mobiliarios
idiosincrásicos similares para edificios homólogos,
pero abandonados de modo diferente.
Las acumulaciones de vajilla que se producen en
este tipo de edificios, y que contrastan abiertamente
con la forma de presentarse los hallazgos en el área
ibérica y en el Bajo Guadalquivir, deben explicarse, a
mi entender, bajo una perspectiva de diferente comportamiento
ideológico. El sostenimiento, si se quiere
retardatario, de fórmulas organizativas propias del
período orientalizante en esta área geográfica genera
unos diferentes sistemas de valor de los objetos de lujo
y de su función simbólica y social y, consecuentemente,
unos mecanismos de circulación regional distintos.
Los sistemas propios del comercio aristocrático a
escala peninsular se han ido transformando hasta su
desaparición, y con ellos las excelsas producciones
346. mo n t e R o et al. 2003.
347. Ro d R í g u e z dí A z 2004.
308
exclusivas, que en un sistema de relaciones restringidas
caracterizaban los intercambios del siglo VII. En su
lugar, se asiste a una producción notablemente más
copiosa y a unos modos de circulación mucho más
abiertos y dinámicos que en sus zonas de producción
originaria están orientados hacia sectores sociales más
amplios. En este escenario, el recurso que les queda
a estas nuevas aristocracias post-orientalizantes como
mecanismo de diferenciación no puede ser otro que
la acumulación de grandes cantidades de bienes de
lujo de toda clase, procedencia y cronología en sus
residencias palaciegas. Las vajillas de bronce en estos
contextos post-orientalizantes no constituyen sets personales
distribuidos y redistribuidos por una amplia
clase aristocrática al modo que se observa en las
necrópolis etruscas, y como mutatis mutandis debía
acontecer en la sociedad ibérica. Por el contrario,
se incorporan a verdaderos tesoros concebidos al
modo oriental, donde el valor simbólico y exhibitorio
prevalecerá sobre los conceptos de comercio clásico
que están definiendo los sistemas de intercambio del
momento.
Esta sustitución a ultranza de la calidad por la
cantidad, resultado del intento de adaptar un modelo
ideológico en extinción a una situación económica
netamente distinta, se reproduce también al estudiar
la vajilla cerámica de lujo en la región del Guadiana
Medio, que pasa de estar representada por unos
pocos vasos de gran calidad (como la copa de labio
de Medellín) hallados en ambientes funerarios del
siglo VI a la ingente acumulación de copas áticas
de ínfima o mediocre calidad que se documentan,

Modelo Orientalizante
USO SÍMBOLICO + CIRCULACIÓN RESTRINGIDA = AMORTIZACIÓN FUNERARIA
precisamente, en el sitio de Cancho Roano a finales
del siglo V. 348
4. Conclusiones
Modelo Ibérico (Clásico)
USO ECONÓMICO + CIRCULACIÓN ALTA = REFUNDICIÓN
Modelo Post-Orientalizante
USO SIMBÓLICO + CIRCULACIÓN ALTA = ACUMULACIONES PALACIEGAS
Fig. 10. Modelos de uso, valor y deposición de la vajilla metálica en la Edad del Hierro de la Península Ibérica.
Con algunos antecedentes que se pueden situar en
el Bronce Final, la vajilla de bronce, como asociación
significativa y orgánica de elementos de valor simbólico,
aparece en la Península Ibérica durante el período
orientalizante. Los vasos de esta época, de producción
fenicia, y manufacturados como objetos únicos, se integran
en un circuito de relaciones de intercambio de
tipo arcaico, de carácter muy restringido y presidido
por condicionantes de orden simbólico y social. De
ahí su depósito final preponderantemente funerario.
A lo largo de los siglos VI y, sobre todo V y IV, se
asiste a un proceso de mercantilización coincidente
con la introducción de la vajilla griega e itálica,
mucho más numerosa y fabricada en serie, que será
objeto de imitaciones y versiones locales. El destino
principal de los vasos deja de ser las tumbas, y
conocemos su existencia por contextos de hábitat,
pecios, ocultaciones, etc.
La respuesta a esta nueva situación, generada por
las nuevas circunstancias económicas y sociales del
Mediterráneo, será distinta en función de las diferentes
áreas peninsulares estudiadas. En el área ibérica
(probablemente también en la Andalucía turdetana)
la vajilla se integra entre los bienes de lujo de los
aristócratas de la época y formará parte de los circuitos
de intercambio que favorecen la creación y el
fortalecimiento de los grupos clientelares, prevaleciendo
su valor social y comercial sobre el ideológico (aunque
sin dejar de constituir por ello objetos de prestigio).
En la Extremadura del siglo V, el mantenimiento de
formas políticas orientalizantes genera las anómalas
acumulaciones que aparecen en los complejos palaciales
de tipo Cancho Roano. La vajilla metálica tiende
a recuperar así el valor ideológico preponderante
200 años atrás, cuando se destinaba a subrayar la
preeminencia de sus posesores, aunque el ambiente
socio-económico en que se desarrollan estos procesos
será ahora bien distinto.
348. ji m é n e z áv i l A, oR t e g A Bl A n c o 2004; Id. 2006.
El estudio de la vajilla de bronce escenifica, por
tanto, las transformaciones históricas que acontecen
en la Península Ibérica entre los siglos VII y IV a.C.,
que en el ámbito de los sistemas de intercambio
se traducen en el tránsito de un modelo de corte
netamente arcaico a un patrón más propiamente clásico,
y que en lo social e ideológico se materializan
en la sustitución de la ideología orientalizante, de
tipo monárquico y acumulativo (en lo que a objetos
de lujo se refiere), por la mentalidad propia de las
oligarquías guerreras y ciudadanas de la Segunda
Edad del Hierro, 349 que operan de manera mucho
más redistributiva con este tipo de bienes. Los diferentes
casos estudiados permiten verificar que el
proceso distó de ser homogéneo y uniforme y que,
bien al contrario, asumió ritmos distintos e incluso
contradictorios.
Sin embargo, todos estos cambios que hemos
esbozado pueden entenderse como la versión más
occidental del proceso de transformación histórica
que se está gestando en todo el Mediterráneo a lo
largo del primer milenio a.C. Una visión general a la
vajilla de bronce en otras culturas, como la etrusca,
revela comportamientos análogos, salvando distancias
absolutas motivadas por los distintos niveles
de producción y, consecuentemente, por el distinto
valor que se confiere a los objetos. Así, en Italia
Central, de las ricas tumbas orientalizantes del siglo
VII repletas de vasos de bronce, a veces exclusivos y
que raramente encontramos fuera de ellas, pasamos
a los modestos pero frecuentes servicios de mesa de
los siglos V y IV que, en muchas ocasiones, coexisten
ya con las panoplias armamentísticas típicas del
momento. La vajilla de bronce se convierte en algo
tan “común” entre la baja aristocracia del Mediterráneo
que, cuando los príncipes helenísticos vuelvan
a asumir componentes ideológicos de inspiración
oriental, deberán fundir sus vajillas de prestigio en
metales más nobles (sobre todo plata) como signos
de diferenciación social. Algún reflejo de esto queda
también en la Península Ibérica, ya en los límites
cronológicos de este trabajo.
349. Al m A g R o -go R B e A 1996.
309

Importazioni
greche ed élites
indigene: presenza
e funzione del
vasellame in
bronzo arcaico in
area apula 350
Chiara Tarditi
Punto di partenza per queste riflessioni è l’ovvia
considerazione relativa al valore intrinseco che il
vasellame metallico rivestiva per le società antiche,
legato al pregio stesso del materiale utilizzato; a
questo si univa il valore dell’oggetto legato alla sua
funzione, che poteva essere sacrale, in quanto oggetto
dedicato/destinato alla divinità in un santuario come
suppellettile, dono votivo, recipiente utilizzato durante
sacrifici e funzioni religiose; oppure “laico”, in quanto
recipiente utilizzato nella vita pubblica o privata, in
occasione di pasti collettivi o simposi privati ed anche
come dono di scambio, nello stabilirsi di relazioni
politiche o di rapporti privati. 351
Il simposio costituisce nel mondo greco uno dei
momenti centrali nella vita di relazioni sociali dell’individuo,
che celebra il rito del consumo del vino insieme
ai suoi pari in un’occasione alla quale si associano
anche altre attività di carattere più o meno elevato,
quali ascolto di musica o di componimenti poetici,
giochi, relazioni amorose. 352 Proprio per questa centralità
nella vita sociale dell’uomo greco, il modello
del simposio, o meglio, del consumo di vino secondo
determinate modalità, si diffonde precocemente in
quei contesti culturali con i quali i Greci vengono in
contatto: e l’adozione del rituale del banchetto greco
diventa presto un elemento di distinzione sociale,
esibito sia in vita che al momento della sepoltura
come espressione di adesione ad un modello sociale
considerato prestigioso; andando ad analizzare la
diffusione di questa prassi di comportamento, si può
osservare che in praticamente tutte le aree di cultura
indigena della penisola italiana il rinvenimento di interi
corredi da banchetto deposti nelle tombe di membri
appartenenti alle élites sociali di determinati gruppi
indica chiaramente il collegamento tra ricchezza, ado-
350. Nel momento di consegnare questo testo apprendo della
scomparsa del prof. Claude Rolley, che con le sue ricerche ha
contribuito in modo fondamentale alla valorizzazione degli studi
sulla toreutica greca. La dialettica del confronto ci ha visti su
posizioni differenti e proprio per questo desidero dedicare alla
Sua memoria questo intervento, consapevole dell’importanza
della critica costruttiva e della vivacità del dibattito.
351. Sulla funzione del vasellame come dono prestigioso
vo n hA s e 2000, 87 sgg.
352. Sui diversi aspetti del banchetto mu R R Ay , te c u şA n
1995.
310
zione di un modello di comportamento derivato dal
mondo greco, esibizione di pezzi importanti utilizzati
per la celebrazione del banchetto. 353
La realizzazione di vasellame in bronzo inizia
precocemente in Grecia ed è sostanzialmente a partire
dal VII sec. a.C. che si è riconosciuto l’inizio in
Laconia di una significativa produzione di vasellame
da banchetto con peculiari caratteri stilistici, destinata
non solo al consumo interno ma anche all’esportazione;
354 e a partire dall’inizio del VI sec. l’influenza
laconica si rivela su altre produzioni, soprattutto
corinzia ed attica, che ne riprendono, variandole,
forme e motivi decorativi. 355
Pur rimanendo una produzione numericamente
piuttosto limitata, il vasellame in bronzo greco risulta
esportato in modo significativo, anche se certamente
era oggetto di traffici discontinui e poco regolari,
soprattutto se confrontati con quelli della ceramica,
dal momento che la preziosità stessa del prodotto
ne comportava una richiesta molto ridotta: lo studio
dei relitti di navi arcaiche ha permesso importanti
considerazioni relative alla composizione dei carichi
della navi commerciali greche, evidenziando la varietà
ed anche l’occasionalità delle merci trasportate,
di volta in volta legate alle richieste degli acquirenti
ed alla disponibilità dei produttori. 356
Per quello che riguarda l’Italia meridionale, sono
inizialmente le élites dei centri etruschizzati della
Campania ad esibire pregiati elementi di vasellame in
bronzo da banchetto importato, 357 alle quali rapidamente
si aggiungono anche i centri indigeni dell’interno
della Basilicata e della costa apula.
Senza voler qui ripercorre il quadro delle più
antiche importazioni di vasellame bronzeo greco
in Italia meridionale, 358 può essere utile soffermarsi
brevemente sulla tipologia dei rinvenimenti nei centri
indigeni dell’area apula, significativi per quello che
riguarda da un lato le principali produzioni attestate,
e dall’altro l’influenza esercitata sull’artigianato
locale, aggiungendo, grazie al proseguire degli studi
negli ultimi anni, nuovi dati al quadro delineato in
passato. 359
L’inizio dei contatti tra le popolazioni dei centri
indigeni apuli ed il mondo greco si colloca in epoca
pre-coloniale, quando a partire dall’VIII sec., grazie
soprattutto ai naviganti corinzi, si viene a creare
nell’Adriatico un circuito di scambi che unisce la
penisola salentina alla Grecia e che fa riferimento
principalmente ad Otranto, primo scalo della rotta
di cabotaggio da Corinto al Salento. 360
Questa attività commerciale corinzia non si accompagna
ad un fenomeno di colonizzazione: la scarsa
presenza coloniale greca nell’Adriatico, limitata alla sola
353. La letteratura sull’argomento è amplissima: qui si segnalano
Po n t R A n d o l F o 1995; d’Ag o s t i n o 1999a; Bo t t i n i 1999,
2002; Be l l e l l i 2006.
354. Si vedano soprattutto le recenti analisi di Stibbe.
355. Sulle diverse produzioni greche arcaiche TA R d i t i 1996,
parte III; St i B B e 2000.
356. Sulla composizione dei carichi si vedano p. es. le osservazioni
relative al relitto Gela, PA n v i n i 1996, 636-637.
357. d’Ag o s t i n o 1977, 1999; Be l l e l l i 2006
358. tA R d i t i c.s.
359. tA R d i t i 1996.
360. d’An d R i A 2005.

Fig. 1. Cartina con indicazione dei centri indigeni della Peucezia e della Messapia (tA R d i t i 1996).
sponda orientale, 361 è spiegabile forse con l’esistenza
di centri indigeni apuli sufficientemente organizzati da
opporsi ad insediamenti greci e con un ampio livello
di occupazione del territorio (fig. 1). La popolazione
indigena degli Iapigi nella prima età del Ferro era
caratterizzata da insediamenti di tipo capannicolo,
legati ad un’economia fondamentalmente agricola e
pastorale, guidati da una figura eminente che, con
la sua famiglia, era a capo della comunità. Il ruolo
particolare di certi personaggi è indicato da alcuni
contesti che evidenziano l’interesse per l’acquisto di
beni di prestigio destinati a sottolineare il rango e
la posizione di rilievo. 362
A partire dal VII sec. si osserva una progressiva
differenziazione tra le popolazioni delle varie parti
della regione, dovuta soprattutto ai diversi tipi di influenze
culturali e commerciali: i Dauni della parte più
settentrionale appaiono meno interessati dai contatti
diretti con i Greci o con le colonie magnogreche e più
orientati ai rapporti con i centri etruschizzati della
Campania e con l’area del melfese, mentre i legami
con la Grecia, diretti attraverso l’Adriatico ed in seguito
anche mediati dalle colonie magnogreche, sono
molto più significativi per i Peuceti e per i Messapi,
che recepiscono più profondamente i nuovi apporti
culturali provenienti dal mondo greco. 363
I contatti stabiliti da naviganti e commercianti greci
con le popolazioni dei centri indigeni apuli portano
infatti alla diffusione progressiva di elementi della
cultura greca, tra i quali spicca l’adozione, inizialmente
solo da parte della classe sociale più elevata,
della pratica del banchetto greco, con la conseguente
importazione del vasellame, sia ceramico che in
bronzo, necessario per il suo svolgimento (fig. 2). Che
361. Mo R e l 2001, 54 sgg.
362. de juliis 1988, 34.
363. Per una sintesi de juliis 1988, cap. V.
Fig. 2. Cavallino, corredo della tomba 1 (lo Po R t o 1994).
si trattasse dell’adozione non del semplice consumo
del vino ma delle usanze del bere tipiche del mondo
greco lo attesta in particolare la ricorrente presenza
nei corredi del cratere ceramico, recipiente destinato
a mescolare il vino con l’acqua, secondo appunto
le consuetudini del banchetto greco. Il corredo da
banchetto, soprattutto se caratterizzato dalla presenza
anche di pregiati pezzi di vasellame bronzeo (fig. 3),
diventa così un importante status symbol da esibire
nelle occasioni di incontro sociale e conviviale per
dimostrare la propria appartenenza ad una élite sociale
e culturale.
All’ostentazione del banchetto come pratica per
dimostrare la propria adesione alla cultura greca si
affianca in un secondo momento anche il modello atletico,
rappresentato nei corredi soprattutto dallo strigile.
I rinvenimenti di vasellame in bronzo, per quanto è
noto, sono quasi esclusivamente di ambito funerario,
311

Fig. 3. Rutigliano, necropoli Purgatorio, t. 78: elementi
bronzei del corredo (Taranto Soprintendenza Archeologica).
legati alla consuetudine di deporre ricchi corredi nelle
tombe indigene. E’ comunque necessario distinguere
tra l’adozione di consuetudini greche, con l’inizio delle
importazioni di oggetti ad esse relativi (banchetto e
vasellame relativo), e la visibilità archeologica di carattere
funerario. Infatti le ricerche territoriali condotte
in Messapia hanno messo in evidenza la quasi totale
assenza di sepolture archeologicamente individuabili
per il periodo anteriore all’inizio del VI sec., 364 oltre
al fatto che l’analisi delle importazioni di ceramiche
figurate greche ha evidenziato uno scarto cronologico
tra le più antiche attestazioni rinvenute negli abitati,
collocabili all’inizio del VI sec., e la loro presenza nei
corredi funerari, databile non prima dell’inizio del V
sec. 365 Per la mancanza di corrispondenti analisi della
realtà peuceta non è possibile giungere alle stesse
conclusioni anche se il rinvenimento in contesti funerari
di manufatti in bronzo databili alla seconda
metà del VI sec. permette di ipotizzare una relativa
precocità della Peucezia rispetto alla Messapia se
non nelle importazioni almeno nell’utilizzo funerario
dei corredi da banchetto come indicatori di prestigio
sociale.
Le più antiche attestazioni di vasi in bronzo importati
in area apula, databili tra il VII e la prima
metà del VI sec., sono riconducibili a produzioni
etrusche tirreniche 366 (fig. 4): la presenza di numerosi
364. d’An d R i A 2005, 36.
365. Epoca delle prime tombe messapiche che si possano
effettivamente definire “emergenti”, caratterizzate dalla presenza
anche di oggetti di prestigio, quali vasi in bronzo, e da impegno
architettonico a Cavallino, Ugento, Oria: Se m e R A R o 1997.
366. Con riferimento al catalogo TA R d i t i 1996: 1 bacino tripode
da Oria (cat. n. 26); 2 bacini da Rutigliano (cat. nn. 2 e 3) e 2
da Rudiae (cat. nn.1, 4), databili tra I metà VII e metà VI sec.
(TA R d i t i 1996; Bo t t i n i 1982), ed alcuni bacini ad orlo perlinato,
uno da Bitonto (lo Po R t o 1996, 18) ed alcuni da Rutigliano
(TA R d i t i 1996: cat. nn. 13-19). Sul problema dell’esistenza di
produzioni definibili “etrusco-campane” cfr. Be l l e l l i 2002.
312
Fig. 4. Rudiae, bacino di produzione etrusca (de l l i Po n t i
1973).
confronti in area lucana, 367 soprattutto nel melfese,
suggerisce che si possa trattare di una ridistribuzione
di oggetti inizialmente importati in ambito lucano, e
di lì giunti nei centri peuceti tramite ulteriori scambi,
o di pezzi che comunque hanno inizialmente seguito
il percorso dell’asse Sele-Ofanto, per arrivare poi sulla
costa adriatica.
Per gli esemplari dei quali si conosce anche il
resto del contesto di provenienza 368 si può osservare
che fanno parte di corredi databili a partire dalla
seconda metà del VI sec. comprendenti anche altro
vasellame in bronzo di varia provenienza, greca,
etrusca o locale: per i pezzi più antichi è possibile
pensare ad una conservazione in ambito familiare per
una o più generazioni prima della loro collocazione
all’interno di una sepoltura.
Molto più ampio e diversificato diventa il panorama
delle importazioni databili a partire dall’ultimo quarto
VI sec.: oltre ad esemplari di produzione etrusca,
numerosi sono i pezzi di importazione greca, circa
una cinquantina, tra i quali è stato possibile riconoscere
significative presenze corinzie, attiche e, più
limitatamente, argive e laconiche. 369
Anche in questo caso, là dove sono noti i contesti
di appartenenza, si tratta di oggetti conservati soprattutto
in comedi databili ad un periodo leggermente
posteriore, ma la ricorrente presenza di ripostigli in
molte tombe può far pensare ad un riutilizzo con
la presenza quindi di elementi pertinenti a due sepulture
distinte: nel caso della ricchissima necropoli
di Rutigliano (Ba) solo la completa pubblicazione di
tutti i contesti potrà chiarire la questione.
Il dato più interessante che emerge da uno studio
recente è costituito certamente dalla proposta
367. Sulla diffusione di produzioni etrusche in Basilicata:
Bo t t i n i 1996; id. 2002.
368. Rutigliano Purgatorio t. 51 1976 (TA R d i t i 1996, cat.3);
Rutigliano Purgatorio t. 40 (TA R d i t i 1996, cat.18); Rutigliano
Purgatorio t. 122 1977 (TA R d i t i 1996, cat.19).
369. Per l’analisi dettagliata e la cronologia: TA R d i t i 1996 con
un aggiornamento in TA R d i t i c.s.

Fig. 5. Monaco, cratere in bronzo (vo k o t o P o u l o u 1997).
Fig. 6. Cratere in bronzo da Vaste (co m s t o c k, ve R m e u l e 1972).
di riconoscere in un cratere in bronzo conservato
a Monaco 370 (fig. 5) un pezzo originariamente pertinente
ad una tomba principesca rinvenuta a Ruvo
di Puglia nel 1833, il cui corredo venne smembrato
tra diverse acquisizioni. 371 Anche se i dati forniti non
documentano in modo certo il passaggio del cratere
dall’ambito degli antiquari napoletani al museo di
Monaco, 372 la corrispondenza tra le caratteristiche del
vaso così come descritte al momento del rinvenimento
e quelle dell’esemplare di Monaco, la provenienza di
questo indicata come “Rua” ed infine la rarità stessa
di questa classe di recipienti permettono di ritenere
possibile tale identificazione.
Il cratere di Monaco, datato alla fine del VI sec. se
non addirittura all’inizio del V, 373 viene generalmente
considerato l’esemplare più recente della serie dei
crateri bronzei arcaici con anse con figura di Gorgoni
sia per la forma generale del vaso, piuttosto
allungata, che per la presenza di un delicato girale
vegetale al di sotto della voluta principale dell’ansa:
questo elemento lo rende un diretto antecedente del
successivo tipo di crateri “a volute con girali”, ben
attestato in Italia Meridionale a partire dalla seconda
metà del V sec. e attribuibile ad una produzione di
ambito magno-greco 374 (fig. 6). Per quello che riguarda
l’esemplare di Monaco, le idee sono piuttosto confuse:
Hitzl, per la presenza di caratteri laconici più
antichi e più recenti, ne suggerisce un’attribuzione ad
un’officina dell’Italia meridionale, forse di Taranto; 375
Rolley non si sbilancia; Stibbe lo considera, ovviamente,
laconico. 376
Un elemento particolarmente significativo è rappresentato
dalla tipologia delle Gorgoni delle anse
(fig. 7): la loro pettinatura, con una coppia di trecce
che arriva solo alle spalle, le differenzia da tutte le
altre Gorgoni utilizzate come elemento decorativo
di crateri, che presentano sempre trecce molto più
lunghe, che scendono in avanti fin sul petto. E’ stato
già osservato che la pettinatura delle Gorgoni del
cratere di Monaco si ritrova su una serie di idrie
con l’attacco inferiore dell’ansa verticale a gorgoneion
(fig. 8), stilisticamente molto omogenee tra di loro,
per le quali vi è un generale consenso nell’attribuirle
ad una produzione corinzia: 377 e le Gorgoni del
cratere di Monaco sono molto simili a quelle delle
idrie anche dal punto di vista tipologico e stilistico,
differenziandosi sostanzialmente solo per la presenza
di piccole corna e per le dimensioni della bocca,
molto larga, elementi che sono considerati in genere
caratteristici dei Gorgoneia laconici. 378 Credo che
sia possibile trarre ulteriori conseguenze da questa
370. Münich, Antikensammlungen, inv. Br 4262.
371. Mo n tA n A R o 1999; non mi sembra invece che l’autore
fornisca convincenti indicazioni per riconoscere nel podanipter
del Museo di Napoli inv. 72196 il pezzo citato nei primi
resoconti sulla tomba di Ruvo.
372. Mo n tA n A R o 1999, 221, n. 16.
373. hi t z l 1982, 54-58; mA A s 1983, 8; Ro l l e y 2003, 95;
sostenitore di una cronologia alta è St i B B e 1989, 63.
374. TA R d i t i 1996, 144-146
375. hi t z l 1982, 58.
376. St i B B e 1989, 63.
377. St i B B e 1992, gruppo I, 42.
378. Sulla tipologia dei Gorgoneia Ro l l e y 1982, 65; St i B B e
1992, 39.
313

somiglianza: il cratere di Monaco è abbastanza anomalo
nel panorama dei crateri arcaici a volute, sia
per la maggiore snellezza del corpo, sia per la già
evidenziata presenza di girali vegetali al di sotto delle
volute delle anse, sia infine, come appena detto, per
il tipo di Gorgoni; per questi motivi sarei tentata di
escluderne un’attribuzione all’ambito laconico, optando
piuttosto per una produzione di area corinzia, alla
quale ci porterebbe la scelta di queste varianti pur
con la evidente volontà di riprendere la tipologia
dei famosi e apprezzati crateri arcaici laconici. 379
Con una produzione corinzia si accorderebbe anche
la datazione alla fine del VI sec., 380 periodo ormai
di crisi per la produzione laconica di vasellame in
bronzo ma non certo per quella corinzia, che anzi
continua con successo a diffondere i propri prodotti
in area apula e non solo. 381 Un’alternativa potrebbe
essere considerare il cratere di Monaco come un
prodotto di ambito magnogreco, forse tarantino:
riprendere questa proposta avrebbe il vantaggio di
spiegare meglio le anomalie rispetto alla “canonica”
produzione dei crateri laconici e di collegare più
379. Sulla caratterizzazione delle produzioni corinzie come
“devianti” rispetto ai modelli laconici St i B B e 1997, 45-48.
380. Escluderei di poter scendere agli inizi del V sec. dal
momento che anche il resto del corredo della tomba di Ruvo
sembra databile non oltre la fine del VI: Mo n tA n A R o 1999.
381. TA R d i t i 1996, 188-196; id. c.s.
314
Fig. 7. Monaco, cratere in bronzo: ansa B (mA A s 1983).
direttamente con un precedente della fine dell’arcaismo
la serie dei crateri di tardo V sec. con volute a
girali vegetali, per i quali, come si è ricordato si può
proporre un’attribuzione ad ambito magnogreco; ma
la questione della produzione di vasellame in bronzo
a Taranto in epoca arcaica rimane purtroppo sempre
aleatoria per la mancanza di definibili caratteri
stilistici che possano essere considerati peculiari di
questa produzione.
La proposta di considerare corinzio il cratere di
Monaco contribuisce a ribadire ulteriormente l’importanza
della presenza in area apula di vasellame in
bronzo di produzione corinzia, 382 le cui attestazioni
risultano numericamente predominanti nel panorama
delle importazioni greche di questa classe di materiali:
distribuite da commercianti anch’essi corinzi o affidati
a naviganti di altra provenienza, confermano il ruolo
privilegiato di Corinto nell’Adriatico meridionale almeno
fino alla fine del VI o gli inizi del V sec.
Per quello che riguarda la presenza in area apula di
vasi in bronzo riconducibili alla produzione laconica,
il panorama risulta meno limitato di quanto in precedenza
osservato, dal momento che, oltre ad un’idria
da Rudiae, 383 sembra oggi pienamente accettabile la
382. Attribuibili in tutto 14 pezzi (TA R d i t i c.s.).
383. Lecce Museo Archeologico Provinciale inv. 2707 (TA R d i t i
1996, 58, cat. n.109).

Fig. 8. Anse di idrie con attacco a Gorgoneion (co m s t o c k, ve R m e u l e 1972).
proposta di attribuirvi anche un’oinochoe con manico
figurato a kouros proveniente da Ruvo, 384 forse
in origine appartenente anch’essa alla stessa tomba
principesca del cratere di Monaco 385 e databile tra la
metà ed il terzo quarto del VI sec. (fig. 9). Le attestazioni
laconiche in area apula rimangono comunque
esigue, elemento certamente dovuto al fatto che le
importazioni in Puglia dalla Grecia iniziano a partire
proprio dal periodo in cui la produzione laconica
di vasi in bronzo e soprattutto la loro esportazione
sembra interrompersi 386 .
Il vasellame in bronzo attribuibile ad una produzione
ateniese (figg. 10-11), anche se presente in
modo molto limitato rispetto alle ingenti importazioni
di ceramica, 387 costituisce comunque un ulteriore
elemento per chiarire la questione dei rapporti tra
Atene e la regione adriatica dell’Italia: la datazione
per lo più tra la fine del VI e la prima metà del V
sec. proposta per i pezzi recuperati in area apula
384. London, British Museum inv. 2473 (St i B B e 2000, 37-
38).
385. Mo n tA n A R o 1999, 222.
386. jo h A n n o w s k y 1974; tA R d i t i 1996: 197-198; ho d k i n s o n
1998.
387. Si possono attribuire 8 pezzi: ai 7 analizzati in tA R d i t i
1996: 199-200, si può aggiungere un’altra patera con manico
antropomorfo del tipo “dell’Acropoli”, proveniente da Valenzano
(lo Po R t o 1996, 20-21).
Fig. 9. Ruvo, ansa a kouros di oinochoe di produzione
laconica (st i B B e 2000).
315

316
Fig. 10. Rutigliano, tomba 11, podanipter di produzione
ateniese (tA R d i t i 1996).
Fig. 11. Valenzano, tomba Brandonisio, patera con manico
antropomorfo del tipo “dell’Acropoli” (lo Po R t o 1996).
concorda infatti con il quadro storico dell’inizio dell’espansione
commerciale di Atene nell’Adriatico, quale
è stato delineato soprattutto in base alle presenze di
ceramiche attiche negli empori alto-adriatici di Adria
e Spina. 388 L’interesse di Atene doveva essere legato
soprattutto alle importazioni di cereali, che venivano
scambiati per lo più con ceramica attica, secondo
una consuetudine che appare testimoniata in tutte
le aree produttrici di grano con le quali Atene era
in rapporti commerciali. 389
In base quindi a queste considerazioni, se le imponenti
quantità di ceramica attica provenienti soprattutto
dalla necropoli di Rutigliano 390 permettono di dedurre
che anche la Peucezia aveva un ruolo di produttore
di cereali importati da Atene, si può aggiungere che
tra le merci di scambio dovevano avere una parte
significativa, accanto alla ceramica, anche i vasi di
bronzo prodotti dalle officine attiche: il soddisfacimento
della richiesta da parte dei centri indigeni di
vasellame bronzeo non poteva infatti essere lasciata
interamente alle città peloponnesiache ed i preziosi
vasi in bronzo potevano essere uno strumento utile
nel suggellare rapporti economici e nel favorire l’avvio
di nuove imprese commerciali.
Quello che stupisce è la mancanza di pezzi databili
alla seconda metà del V sec. e soprattutto il fatto che
comunque tutte le attestazioni di oggetti attribuibili
alla produzione ateniese risultano concentrate nella
sola Peucezia: è probabile che questo debba essere
attribuito alle circostanze dei rinvenimenti, dal momento
che recenti studi hanno messo in evidenza proprio
il particolare legame esistente tra la Messapia ed
Atene soprattutto nella seconda metà del V sec., come
indicano le cospicue importazioni di ceramica. 391
Le forme di vasellame bronzeo attestate per il periodo
arcaico in area apula rientrano tutte nell’ambito
di ciò che costituiva un normale servizio da banchetto,
con pezzi certamente di pregio per il valore stesso
del materiale e per l’accuratezza della lavorazione ma
non di carattere straordinario, con l’unica eccezione
del cratere di Ruvo, e manca del tutto vasellame in
metalli preziosi, come oro o argento. D’altra parte
la significativa quantità di pezzi riconosciuti di produzione
greca 392 permette di concludere che si è in
presenza dell’acquisto abbastanza regolare da parte
di una classe agiata ma non principesca di vasellame
che veniva esibito ed utilizzato, prima di diventare
parte di un corredo funerario.
La normalità di questi pezzi è confermata dal
fatto che presto nasce una produzione locale volta
proprio a riproporre forme e tipi importati per soddisfare
le esigenze rappresentative della popolazione
più abbiente dei centri indigeni apuli: 393 il grande
apprezzamento dei prodotti greci ed il favore che
il vasellame metallico godeva presso il gusto delle
popolazioni peucete hanno portato infatti allo sviluppo
di una produzione locale fortemente legata ai
388. A partire da BR A c c e s i 1977, 136.
389. BR A c c e s i 1977, 153-57; SA s s At e l l i 1994.
390. de juliis 1992, 17.
391. Da ultimo MA n n i n o 2006.
392. Una cinquantina di pezzi su un totale di circa 270
esemplari di vasellame bronzeo di epoca arcaica e classica proveniente
da centri indigeni della Peucezia e della Messapia.
393. TA R d i t i 1996.

modelli importati. Questa produzione, 394 di alto livello
qualitativo, si caratterizza per l’adozione di forme e
tipologie riprese da prodotti importati dalla Grecia
(patere e colini con manico desinente a protome
d’oca; ollette ariballiche; lebeti, podanipteres: figg.
12-13), che vengono riproposte normalmente con una
certa semplificazione per quello che riguarda l’aspetto
della decorazione mantenendo comunque un elevato
e costante livello di lavorazione: i pezzi sono infatti
realizzati con le stesse tecniche utilizzate per gli
omologhi esemplari importati dalla Grecia (fusione,
lavorazione della lamina a martellatura, decorazione
ad incisione). L’ambito di distribuzione di questi prodotti,
estremamente omogenei per stile e standard di
lavorazione, è, con poche eccezioni, sostanzialmente
circoscritto ai soli centri peuceti e messapi.
Per quello che riguarda la distribuzione nella
regione apula delle diverse produzioni, è possibile
osservare una chiara differenza tra il versante adriatico
della Peucezia e della Messapia, e quello più
interno, delimitato dal corso dell’Ofanto a N e del
bacino del Bradano ad E.
Il primo infatti appare chiaramente interessato da
importazioni dirette dalla Grecia e dalla diffusione
dei manufatti della produzione locale “peuceta”, alle
quali si aggiungono sporadiche presenze di materiali
etruschi e di pezzi attribuibili ad altri ambiti produttivi
dell’Italia meridionale; diversa è invece la situazione
per le zone più interne, nelle quali sembrano essere
rappresentati gli stessi tipi di manufatti che caratterizzano
la regione del Melfese, con più marcate
presenze di prodotti, non solo per quello che riguarda
il vasellame bronzeo, etruschi o più genericamente
di ambito tirrenico o delle colonie greche del golfo
di Taranto (in particolare Metaponto). 395
Queste osservazioni evidenziano chiaramente quello
che dovette essere il ruolo ed il significato del vasellame
metallico di produzione greca presso le popolazioni
indigene della Puglia centro-meridionale: si trattava
di prodotti di lusso, richiesti per il prestigio sociale
che il loro possesso conferiva, in quanto elementi
specifici di una pratica, il banchetto, che costituiva
un momento saliente nei rapporti sociali all’interno
della comunità; e poiché questo rito sociale proveniva
da un ambito culturale, quello greco, riconosciuto
come degno di emulazione, anche per gli oggetti ad
esso relativi e necessari per il suo svolgimento ci si
rivolgeva, quando possibile, ad importazioni dirette
dalla Grecia. Il possesso di questi beni risultava così
in sé qualificante, in quanto espressione di adesione ad
un gruppo socialmente eminente, in grado di procurarsi
quei beni di prestigio. La progressiva diffusione
della pratica del banchetto è attestata soprattutto in
Peucezia dal sorgere di una produzione di artigianato
locale destinata a soddisfare le esigenze dei membri
delle comunità: come già detto, in questo caso non
doveva trattarsi di famiglie di rango principesco ma
di un gruppo relativamente ampio di personaggi
benestanti, come indicato dalla grande quantità di
pezzi prodotti, rientranti tutti nelle tipologie più comuni,
senza alcun esemplare che risulti eccezionale
per dimensioni o livello della decorazione.
394. In tutto sono attestati 105 pezzi.
395. TA R d i t i 1996, 209.
Fig. 12. Rutigliano, tomba 39: podanipter di produzione
peuceta (tA R d i t i 1996).
Fig. 13. Rutigliano, tomba 78: olletta ariballica di produzione
peuceta (tA R d i t i 1996).
Dal punto di vista dei commercianti greci, l’apprezzamento
del mondo iapigio per il vasellame
in bronzo costituiva certamente un elemento di
interesse, un ambito per la diffusione di prodotti di
particolare pregio che non troverà altri simili sbocchi
commerciali nel resto della penisola italiana. Infatti,
a fronte di massicce importazioni ceramiche, i vasi
in bronzo greci sono attestati solo in un numero
relativamente ridotto di contesti coloniali e indigeni
dell’Italia meridionale e della Sicilia: 396 per il resto,
il fabbisogno di vasellame in bronzo presso le popolazioni
indigene delle varie regioni dell’Italia sembra
soddisfatto sostanzialmente da prodotti etruschi, che
riescono ad affermarsi ed a monopolizzare il mercato
anche in contesti interessati dalla presenza di
significative importazioni di ceramiche greche, quali
p.es. gli empori adriatici di Adria e di Spina. Per
questo sembra preferibile parlare dell’esistenza di un
vero commercio di vasellame in bronzo greco solo
per i centri adriatici della Peucezia e della Messapia,
mentre per il resto delle regioni italiane l’arrivo di
vasi bronzei greci appare meno regolare, legato a
particolari circostanze o alla presenza più o meno
occasionale di simili manufatti negli eterogenei carichi
delle navi commerciali arcaiche. E diversa sembra
essere anche la tipologia dei pezzi importati in area
apula, dove, a differenza di quanto osservabile nelle
396. TA R d i t i c.s.
317

altre regioni dell’Italia meridionale, sono ben attestati
anche manufatti piuttosto semplici o privi di particolari
elementi decorativi (es.simpula, colini, lebeti,
oinochoai), 397 ben attestati in Grecia ma non nel resto
della penisola italica né in altri ambiti interessati dal
commercio greco: la costa apula appare così quasi
una “propaggine” del territorio greco, interessata alla
diffusione della stessa tipologia di manufatti.
Ma naturalmente anche questa interpretazione sarà
suscettibile di cambiamenti in seguito alla scoperta
di nuove evidenze.
La vida social
de la vajilla de
bronce etrusca
en el este de la
Península Ibérica
Notas para un
debate
Jaime Vives-Ferrándiz Sánchez 398
Introducción
Intercambios e importaciones constituyen un
binomio extraordinariamente fructífero en los estudios
arqueológicos, pues la dimensión material de
los primeros encuentra en los objetos cuya área de
producción es reconocible —aquello que conocemos
como importaciones— la evidencia tangible de que
las cosas se mueven y cambian de manos. Hoy en
día, asumido que el intercambio es un hecho social,
definidas sus rutas y modalidades y, sobre todo, superada
la inocencia de las identificaciones entre objetos
y gente y demostrada la complejidad y multidireccionalidad
de los circuitos comerciales, 399 se mantiene
un campo abierto para afrontar el movimiento de
los objetos desde la perspectiva de las comunidades
importadoras.
Aunque hay una generalizada consideración de las
cosas importadas como importantes por sí mismas,
en el registro arqueológico se detectan variaciones
en su cantidad y distribución que no hacen sino indicar
valores diferentes asociados a esos productos,
y sobre todo, que se trata de valores contingentes y
dinámicos. Muchos de estos aspectos son deudores
397. TA R d i t i 1996, 188
398. Servicio de Investigación Prehistórica. C/ Corona 36
46003 - Valencia. . Agradezco a
Raimon Graells su propuesta para participar en este dossier
de debate y a Javier López Cachero sus comentarios a una
primera versión del texto.
399. Re n F R e w 1975; gR A s 1985; 1996.
318
de las perspectivas desarrolladas por Appadurai o
Kopyytoff 400 sobre la vida social de las cosas y las
biografías de los objetos, siguiendo una línea antropológica
que analiza la relación entre las personas y
las cosas, y especialmente los significados culturales,
valor y sentido, que se otorga a los objetos. En otras
palabras, hay significantes simbólicos materializados
en los objetos y estos significantes pueden variar
según quien los lea. 401
Escribir en un foro abierto al debate obliga a
plantear cuestiones que lo alimenten más allá de la
exposición de datos que no pretende ser exhaustiva.
Así las cosas, me propongo abordar algunas de las
posibilidades de análisis en torno a la vajilla de bronce
etrusca —y producciones locales asociadas— halladas
entre Murcia y Cataluña entre los siglos VII-V a.C.,
aunque soy consciente que la selección de un tipo de
importación puede sesgar la lectura interpretativa si
no se integran en el contexto general de hallazgo. Los
contextos son determinantes para valorar significados,
cambio de perspectiva que ya abrió Mauss referido
a los intercambios, 402 y que esgrime la arqueología
contextual 403 atendiendo a la situación y uso de las
cosas en prácticas sociales, reconociendo que la repetición
de patrones valida la reflexión. Mi interés
no es tanto hacer historia económica sino definir
qué valores —asociados a qué objetos y tipos de
importaciones— estaban en juego en cada contexto
y momento.
La vajilla de bronce etrusca: tipos,
funcionalidades y problemas
Si bien tradicionalmente los objetos de bronce han
sido especialmente registrados, catalogados e inventariados
en las colecciones debido a su visibilidad,
la identificación exhaustiva de tipos, producciones y
procedencias queda abierta a continuas actualizaciones.
En este apartado presento la vajilla etrusca extraída
tanto de los trabajos de referencia ya conocidos 404
así como de recientes recopilaciones y revisiones de
materiales en la zona de estudio 405 (fig. 1).
El grupo de bronces más numeroso está formado
por los jarros u olpes aunque con variantes tipológicas,
ya que algunos podrían ser incluso producciones
locales o, más ampliamente, del sur peninsular.
Abad fue el primero en reclamar la atención en estas
piezas para el ámbito valenciano en un estudio de
referencia 406 que sigo en sus parámetros principales.
Del espacio IIIL4 del Oral (San Fulgencio, Alicante)
procede un jarro con el asa sobreelevada rematada
en cabeza de ánade 407 cuya cronología se sitúa en el
curso del siglo V, a juzgar por su contexto de hallazgo,
o quizás antes (fig. 2, 1). En la Península Ibérica
se documentan otros hallazgos de jarros de bronce,
400. 1986.
401. go s d e n, mA R s h A l l 1999.
402. 1923-1924.
403. ho d d e R 1994, 154-157.
404. Cf. los recogidos en Re m e s A l, mu s s o 1991.
405. ji m é n e z-áv i l A 2002; Bo t t o, vi v e s-Fe R R á n d i z 2006; gR A e l l s
2006.
406. AB A d 1988.
407. AB A d, sA l A 1993, 99.

Fig. 1. Mapa con indicación de los principales yacimientos
citados en el texto.
Fig. 2. Jarros de bronce del Oral (1) y del Cabecico del
Tesoro (2) (según AB A d 1988).
bien en contextos de Córdoba (Mirador de Rolando),
Granada (Alcurrucén) o Cuenca (Segóbriga), 408 pero se
concentran los hallazgos en el sudeste peninsular. Así,
una pieza similar a la del Oral se halló en la tumba
255 de la necrópolis ibérica del Cabecico del Tesoro
(Verdolay, Murcia), asociada a dos platos pintados
que no ofrecen precisiones cronológicas 409 (fig. 2, 2).
Cabría añadir un tercer ejemplar, aunque de otro
tipo, procedente de la tumba 57 de la necrópolis del
408. mA R z o l i 1991, 216; AR R i B A s 1967, 79; Al m A g R o -BA s c h
1978, 98.
409. AB A d 1988, 333; gA R c í A-cA n o 1991, 375.
Fig. 3. Jarro de bronce del Cigarralejo (según cu A d R A d o
1987).
Cigarralejo (Mula, Murcia) (fig. 3) junto a un ajuar
metálico compuesto de una bandeja con apliques de
manos y una lanza, asociación sobre la que volveremos
más abajo. 410 El conjunto se fecha a finales del siglo V
y principios del siglo IV a.C., aunque es discutida la
producción etrusca o local del jarro. 411
Las páteras de borde perlado, un objeto bien
definido como una producción etrusca, están representadas
por dos ejemplares. La pieza de Peña
Negra (Crevillent, Alicante) (fig. 4) se fecha en torno
a la primera mitad del siglo VI 412 y se ha llegado a
proponer una factura local de la pieza, sin poder ser
concluyentes al respecto. En área catalana se documenta
otro ejemplar en una tumba de Granja Soley
(Santa Perpétua de la Mogoda, Barcelona), fechada
entre 560 y 540 a.C., acompañado de un simpulum
de producción local. 413
Las sítulas (fig. 5) están documentadas en la necrópolis
de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer, Lleida),
aunque sin contexto estratigráfico por lo que se fecha
ampliamente entre la segunda mitad del siglo VI y la
primera mitad del V a.C., 414 y en Ullastret, de donde
procede un aplique de sítula stamnoide de datación
amplia —siglos VI-III a.C.—. 415 Por otra parte, un aplique
de palmeta procedente del asentamiento ibérico
de Covalta (Albaida, Valencia) podría corresponder a
una sítula de doble asa —de ahí las perforaciones de
410. cu A d R A d o 1987, 172-175.
411. ji m é n e z-áv i l A 2002, 381.
412. go n z á l e z-PR At s 1982, 365 y fig. 29; lu c A s 1991.
413. sA n m A Rt í et al. 1982, 93-94.
414. mu n i l l A 1991, 145 y fig. 12, 3.
415. sA n A h u j A 1971, cA s t e l l A n o s 1996, 87-88.
319

320
Fig. 4. Bandeja de borde perlado de Peña Negra (según
go n z á l e z-PR At s 1982).
Fig. 5. Aplique de sítula de la Pedrera (1) (según mu n i l l A
1991) y de Ullastret (2) (según sA n A h u j A 1971).
Fig. 6. Aplique de bronce de Covalta (Museo de Prehistoria
de Valencia).
Fig. 7. Infundibulum de Xàbia.
la palmeta—, quizás de un taller tarentino, como ya
indicara García y Bellido, 416 fechándose en torno a la
segunda mitad del siglo VI y el siglo V a.C. (fig. 6).
No obstante, una lekanis de bronce de asas móviles
procedente de Votonosi (Metsovo, Grecia) 417 presenta
una palmeta similar, si bien con decoración algo más
esquemática, que se reconoce a su vez próxima a las
palmetas de las sítulas. 418
Los infundibula, bronces que combinan la función
de embudo y colador, constituyen una producción
específica etrusca de tipos bien definidos en contextos
funerarios de la Península Itálica y producidos bien
en talleres de Orvieto o de Vulci. 419 El único ejemplar
documentado en la zona que me ocupa es del tipo
de mango de lira, 420 procede de la bahía de Xàbia
(Alicante) y, aunque sin contexto, puede ser fechado
en la primera mitad del s. VI a.C. por la precisa datación
de los contextos de ejemplares itálicos como
la ‘Tomba dei Flabelli di bronzo’ de la necrópolis de
la Porcareccia de Populonia (Florencia, Italia) o la
tumba 2 de la necrópolis de Campovalano (Chieti,
Italia). 421 El infundibulum de Xàbia (fig. 7) sólo conserva
el mango, aunque en un excelente estado de
conservación, mientras que cazo y filtro se han perdido.
422 En la Península Ibérica se documentan otros
dos infundibula, ambos en Cancho Roano (Zalamea
de la Serena, Badajoz), uno con el mango de lira y
otro de palmeta. 423
416. 1948, 109 y lám. XLIII, 25.
417. vo c o t o P o u l o u 1975, 733 y ss.
418. Agradezco a Raimon Graells y a Javier Jiménez los
comentarios sobre el aplique de Covalta y su ayuda para situar
cronológicamente la pieza.
419. cA m P o R e A l e 1981, 394; nA s o 2006, 370.
420. zu F FA 1960, 167.
421. mi n t o 1931; zA n c o 1974, 84.
422. vi v e s-Fe R R á n d i z e.p.
423. ce l e s t i n o, d e zu l u e tA 2003, 57.

Un colador de bronce ha sido hallado en el punto
32 de la necrópolis de Poble Nou (la Vila Joiosa,
Alicante) asociado a un askos y un bolsal áticos y a
objetos de oro y bronce que fechan la tumba entre la
segunda mitad del siglo V y el siglo IV a.C. 424 Hasta
la publicación definitiva de las intervenciones en la
Vila Joiosa no se puede concretar más acerca de su
origen y tipo. Al respecto, se conocen coladores de
bronce etruscos en Alcurrucén —con mango rematado
en cabeza de anátida— e Iznalloz —de mango
fundido con el cuenco hemiesférico—, ambos en la
provincia de Granada, fechados también en el siglo
V a.C. 425
Una de las primeras reflexiones que surgen ante
el panorama esbozado atañe a los problemas de
identificación de procedencia de los bronces, pues
algunas piezas son sin duda producciones etruscas
—el infundibulum— o itálicas sin concretar más —las
sítulas— pero otras podrían ser imitaciones locales.
La duda se plantea, por ejemplo, para la pátera de
borde perlado de Peña Negra, 426 a tenor sin embargo
de débiles evidencias como la orfebrería de tipo etrusco
u orientalizante del mismo asentamiento donde hay
una diadema con decoración repujada igual al entalle
de un troquel. 427 Los recipientes de asas articuladas
—con escasas y fragmentarias evidencias— también
podrían ser producciones locales, como se ha señalado
para hallazgos aislados en la necrópolis de Llinars del
Vallés o la Solivella 428 aunque sin ser identificaciones
totalmente concluyentes. Incluso los mismos jarros de
asas sobreelevadas tienen características que los alejan
del repertorio etrusco: el asa rematada en cabeza de
anátida no encuentra paralelos satisfactorios entre
las producciones etruscas o griegas y, sobre todo, la
técnica de fabricación a la cera perdida los diferencia
del martilleado de las producciones etruscas. 429
Paralelamente, algunas páteras o cuencos no se
pueden atribuir a áreas de producción concretas. Por
un lado, tenemos los cuencos con pie diferenciado
unidos por remaches en la necrópolis de la Pedrera
430 (fig. 8, 1) o en el Puig de la Nau (Benicarló,
Castellón) 431 (fig. 8, 2) de procedencia indeterminada
aunque se han apuntado influencias orientalizantes
o centroeuropeas en su fabricación. 432 Por otro lado,
las páteras de borde plano han sido catalogadas genéricamente
como producciones de tradición etrusca
como el ejemplar del túmulo de Coll del Moro de la
Serra d’Almors 433 (fig. 9).
Cabría añadir al problema de procedencias el
rallador hallado en el espacio IIIL4 del Oral —precisamente
junto al olpe ya citado— 434 (fig. 10, 1). Es
del mismo tipo que otros ralladores de bronce de la
Península Itálica hallados en contextos funerarios, 435
424. es P i n o s A et al. 2005, 186.
425. mA R c o s Po u s 1983-1984; Po z o 2003, 22.
426. lu c A s 1991, 354.
427. go n z á l e z-PR At s 1983, 257.
428. gR A e l l s 2006, 206.
429. Bo t t o, vi v e s-Fe R R á n d i z 2006, 133.
430. mu n i l l A 1991, 167, fig. 13.
431. ol i v e R, gu d i 1995, 84, fig. 53.
432. gR A e l l s 2006, 205.
433. mu n i l l A 1991, 136-137.
434. AB A d, sA l A 1993, fig. 91, 12.
435. Ri d g wA y 1997, 335.
Fig. 8. Patera de la Pedrera (1) (según mu n i l l A 1991) y del
Puig de la Nau (2) (según ol i v e R, gu s i 1995).
Fig. 9. Patera de Coll del Moro de la Serra d’Almors (según
mu n i l l A 1991).
Fig. 10. Diferentes objetos de bronce de la casa IIIL del
Oral: rallador (1), mango indeterminado (2) y asador (3)
(según AB A d, sA l A 1993).
321

aunque no es descabellado pensar en una producción
local, sobre todo teniendo en cuenta la estandarización
del tipo y que en otros asentamientos ibéricos
se conocen más ejemplares. 436
Ante este panorama, y si bien la distinción de procedencia
queda abierta en muchos casos, es posible
trascender la identificación del origen para valorar
otros aspectos destacables que se desprenden de los
contextos de hallazgo.
El interés por la vajilla metálica
La cuestión del “comercio etrusco” en la Península
Ibérica parece solventada al reservar esa etiqueta
sólo a los intercambios de los siglos VI-V en algunos
puntos del noreste peninsular, en rutas vinculadas al
sureste francés. 437 Como dice Gras, quizás es preferible
pensar en la “economía de la Etruria marítima”
más que en el ‘comercio etrusco’, 438 pues es evidente
que los escasos objetos etruscos —bronces, bucchero
y ánforas— se insertan en corrientes comerciales
amplias, con otros cargamentos que categorizamos
como fenicios o foceos, primero, y griegos o púnicos
después; o que quizás simplemente no tienen
bandera o para los que ni siquiera podemos aplicar
una etiqueta étnica.
Si prestamos atención a los tráficos comerciales
—otro término tomado de Gras—, los bronces de
la costa oriental de la Península Ibérica llegan a
través de rutas que no pasan por Ibiza, a juzgar
por la ausencia de bronces etruscos en las Baleares.
Cartago es, posiblemente, un punto de distribución
hacia el sur peninsular de piezas etruscas como los
jarros de tipologías diversa fechados entre los siglos
VI-V a.C. —conocemos al menos once ejemplares
que Bouloumié identifica y siete que recoge Von
Hase— 439 o los infundibula, aunque con identificaciones
problemáticas para la ciudad púnica. 440 Desde
Cartago también podrían llegar otras importaciones
como la botella egipcia del tipo de Año Nuevo de
la tumba 18 de la necrópolis de les Casetes (la Vila
Joiosa) 441 atendiendo a los contextos de hallazgo de
otros ejemplares. 442
Primera reflexión. En la costa oriental peninsular,
en líneas generales, los bronces etruscos no están
acompañados de otras importaciones etruscas como
las copas o el vino etrusco. Ni copas ni vino etrusco
se importan masivamente y podemos decir que no
importan para las comunidades indígenas, porque este
patrón de distribución no atañe a rutas comerciales
436. Ralladores de bronce similares, aunque de cronología
algo más tardía, se documentan, entre otros, en Mas Castellar
de Pontós (Girona) (Ro v i R A 2002, 357), fechado entre finales
del siglo III y principios del siglo II a.C.; en la Serreta (Alcoi,
Alicante) en contextos de finales del siglo III a.C. (gR A u, Re i g
2002-2003, 119); en el departamento 80 de la Bastida de les
Alcusses (Moixent, Valencia) (Fl e t c h e R et al. 1969, 190, núm.
52) en un contexto del siglo IV a.C.; y, finalmente, en la tumba
200 de la necrópolis del Cigarralejo (cu A d R A d o 1987, 371, fig.
143) fechada entre el 425 y 375 a.C.
437. Cf. contribuciones en Re m e s A l, mu s s o 1991.
438. 2006, 436.
439. Bo u l o u m i é 1985, 168; vo n hA s e 1993, 193-194.
440. nA s o 2006, 368, nota 55.
441. gA R c í A-gA n d í A, PA d R ó 2002-2003, 354.
442. vi v e s-Fe R R á n d i z 2005, 166.
322
diferentes ya que el bucchero y las ánforas etruscas se
documentan aunque puntualmente. 443 Debemos pensar,
por tanto, que las importaciones etruscas detectadas
—bronces y otros— se insertan en las rutas comerciales
junto a volúmenes de cargamentos más amplios,
como los fenicios sudpeninsulares y quizás también
griegos. Que las rutas de intercambios en la antigüedad
sean multidireccionales y que los cargamentos
sean de orígenes diversos deja la cuestión del uso,
no podría ser de otro modo, a merced de la voluntad
de los grupos que las reciben o adquieren.
Una segunda reflexión nos lleva a constatar que
los vasos metálicos etruscos o de tipo etrusco se
encuentran asociados a otros objetos metálicos, que
serían producciones locales o de otras procedencias, y
que además es muy restringida su distribución. Este
patrón se da tanto en los espacios de hábitat como
en tumbas y de ahí se infiere el valor social concreto
que se da a la vajilla metálica, independientemente
del origen del bronce pues es cuestionable que en
la antigüedad siempre se distinguiera, como lo hacemos
hoy, la concreta procedencia del objeto. Lo que
importa es la apropiación de estas producciones en
sus contextos como diferencia significativa respecto
a los que no las tienen.
Entre los espacios de hábitat, destacable es el contexto
de la casa IIIL del Oral, donde hay un jarro,
un rallador y un objeto indeterminado —¿colador
o cazo?— junto a un asador 444 (fig. 10, 1-3). Sería
tentador homologar el rallador del Oral con la preparación
descrita en la Ilíada (XI, 638-641) a modo de
bebida heroica que supone la mezcla de vino, harina
y queso de cabra rallado, como se ha defendido para
los ralladores en contextos funerarios etruscos del
siglo VII a.C., 445 pero es algo cuanto menos ingenuo
para el contexto alicantino donde pudo ser utilizada
de maneras muy diferentes en relación con el consumo
de alimentos al modo local. Sí es revelador,
en cambio, que los objetos metálicos participan en
la creación de prácticas culinarias en espacios domésticos
junto a vasos áticos 446 pero también junto a
morteros y ollas de cocina ibéricos. Por otra parte, es
destacable que la bandeja de borde perlado de Peña
Negra se hallara en un contexto doméstico junto a
otros materiales destacados: un broche de cinturón,
cuchillos y un soliferreum, entre otros. 447
La particular asociación de piezas que se detecta en
los espacios domésticos y la restringida distribución
de los bronces invitan a pensar que la vajilla metálica
está participando en la segmentación de estilos de
consumo, acorde a las diferencias de prácticas del
orden social ibérico. Estas prácticas no tienen por
qué vincularse únicamente al consumo del vino. Han
corrido ríos de tinta acerca de la relación entre los
usos de la vajilla metálica y la ideología del banquete
mediterráneo —sobre todo asociada al vino—,
443. gR A c i A 2000, 273, fig. 9; sA n m A Rt í 2004, 17; vi v e s-Fe R-
R á n d i z 2005, 165.
444. AB A d, sA l A 1993, 99.
445. Ri d g wA y 1997.
446. Aunque IIIL no es la casa más destacada del poblado
desde el punto de vista de la distribución interna y las técnicas
arquitectónicas; cf. AB A d, sA l A 2001, 151 y ss.
447. go n z á l e z-PR At s 1982, 362 y ss.; lu c A s 1991, 356.

equiparando contextos diversos que, sin embargo,
podrían matizarse. 448 Planteo un panorama, no del
todo diferente, que tenga en cuenta la selección de la
vajilla entre un amplísimo repertorio de producciones
en bronce 449 al igual que se ha reconocido el patrón
selectivo de los íberos ante otros productos como la
vajilla ática de figuras rojas, 450 la no decorada 451 o
incluso las producciones etruscas —bucchero y ánforas—
como se ha señalado más arriba. Volviendo
a nuestro caso, si los bronces etruscos suponen la
expresión material de unas prácticas de consumo, de
un simposio si se quiere denominar así, en la zona
de estudio no se da tal situación porque las piezas
se adaptan a la manera local de hacer las cosas. 452
Es evidente que existe una selección de los bronces
y que ésta es propia a cada contexto según aquello
que importa para las prácticas de consumo pertinentes
a cada ocasión.
Pasemos a continuación a examinar los espacios
funerarios que ofrecen otras posibilidades de reflexión.
La asociación que se detecta en las necrópolis del
Hierro Antiguo e Ibérico Antiguo entre vasos metálicos
—independientemente de su procedencia— y
otras importaciones cerámicas o bien elementos de la
panoplia, indica que se trata de objetos restringidos
a determinados grupos sociales que además realizan
prácticas funerarias distintivas porque no todos los
enterrados son representativos de la sociedad. Son
ejemplos algunas tumbas de Can Piteu-Can Roqueta
(Sabadell, Barcelona), las tumbas de Llinars del
Vallès 453 y de Granja Soley —con una patera de borde
perlado y un simpulum de producción local— o la
tumba 32 de Poble Nou —colador de bronce y vasos
áticos—, entre otras necrópolis al norte y al sur del
Ebro donde también se dan estas relaciones. 454 Está
aceptado que el armamento y los arreos de caballo,
en hierro, son indicativos de estatus social y es una
cuestión de expresión de violencia simbólica la que
lleva a su deposición.
Por su parte, la presencia de vajilla metálica como
ajuar en las tumbas indica su uso en banquetes funerarios
que son susceptibles de analizar en detalle.
Así las cosas, la específica combinación de servicios
cerámicos —áticos y otros— y vajilla metálica de las
tumbas del periodo Hierro/Ibérico Antiguo sirve al
banquete funerario donde se consumieron líquidos y
otros alimentos sólidos. Que el vino jugó un papel en
esos banquetes es algo supuesto, aunque otras bebidas
alcohólicas y otros alimentos fueron con seguridad
consumidos pues en tumbas algo más antiguas, como
las de Can Piteu-Can Roqueta, hay asadores de carne
y los análisis han detectado cerveza o productos
lácteos en vasos cerámicos. 455
De este modo, los elementos del banquete, que
sin duda se incrementan en las tumbas a partir de
448. do m í n g u e z 1995, 45.
449. Cf. el panorama de los bronces etruscos en co l i v i c c h i
2000.
450. ol m o s , sá n c h e z 1995, 126.
451. sA n m A Rt í 2000, 315.
452. contra gR A e l l s 2005, 241.
453. sA n m A Rt í 1993.
454. lu c A s 2003-2004, 109 y ss.; Ru i z-zA PAt e R o 2004, 324;
vi l l e n A et al. 2005, 115; gR A e l l s 2006, 211.
455. ló P e z-cA c h e R o 2006, 98; vi l l e n A et al. 2005, 117.
Fig. 11. Simpulum de la tumba 18 de Can Piteu-Can
Roqueta (según ló P e z-cA c h e R o 2006).
los siglos VII-VI a.C., no conectan tanto con genéricas
aristocracias mediterráneas o (sólo con) la manida
ideología del vino, como con prácticas conviviales
familiares y propias a su pasado. Herederos —y herederas—
de aquellos grupos que seleccionaban bienes
de consumo fenicios (sobre todo en ánforas), siguiendo
modos de hacer las cosas similares, reinventan
el modo de establecer diferencias sociales. En otras
palabras, se sigue con la tradición del consumo de
alimentos como recurso simbólico y de estructuración
social —no es ninguna novedad en estos contextos
que conocen el vino fenicio y otras bebidas alcohólicas—
456 pero incorporando nuevos elementos —la
vajilla metálica— en banquetes funerarios con otros
alimentos cuyo consumo diferencial también se da.
Un significativo ejemplo lo constituye el simpulum
de la tumba 18 de Can Piteu-Can Roqueta pues se
halló en un vaso con cerveza 457 (fig. 11). Una cuestión
abierta es si se adaptan las prácticas de consumo
existentes a los nuevos objetos o si éstos se seleccionan,
como propongo en estas líneas, en prácticas
que no cambian sustancialmente.
La comensalidad unida a la ritualización funeraria
sirve, fijando sus normas, para controlar el panorama
simbólico con fines sociopolíticos siguiendo una
lectura del cambio social ya reconocida para otros
contextos en el sur peninsular. 458 Las necrópolis son
espacios de promoción social de ciertos grupos y son,
ante todo, afirmaciones identitarias de distinto signo
y tradición según la zona considerada. Si bien sólo al
sur del Júcar se encuentran estatuaria y monumentos
funerarios complejos, 459 todos estos rituales permiten
forjar relaciones de poder entre los organizadores, 460
aunque las evidencias materiales indican que esos
banquetes se realizan en una esfera restringida.
Los objetos metálicos se convierten así en nuevos
signos de prestigio, adquieren un valor social reconocido
que se advierte en su restricción y en su localización
en espacios específicos de hábitat —como
las casas del Oral o de Peña Negra— y, por ello,
456. sA n m A Rt í 2004, 18 y ss.; vi v e s-Fe R R á n d i z 2005, 204.
457. vi l l e n A et al. 2005, 117.
458. Au B e t 2005, 121.
459. iz q u i e R d o 2000, 83 y ss.
460. AR A n e g u i, vi v e s-Fe R R á n d i z 2006.
323

se amortizan en las tumbas. Ahora bien, es preciso
insistir en que esta distinción responde a la función
del contexto, esto es, al uso retórico y social que se
hace de las cosas, y no tanto al tipo de objeto. 461
Los signos de que estamos ante cosas vinculadas a
un registro contextual diferente, más que ante una
clase especial de bienes per se, es su restricción a
determinados ámbitos; la dificil adquisición —independientemente
de su escasez—; su capacidad para
transmitir mensajes sociales complejos; el conocimiento
especializado que se requiere; y, por último, que se
vincule su uso al cuerpo.
Este último punto merece ser remarcado pues
las cosas son el medio por el que valores, ideas y
distinciones sociales se reproducen y transforman,
estableciéndose una particular relación recíproca en
la cual objetos y sujetos se constituyen mutuamente. 462
La indumentaria o los adornos hallados en algunas
tumbas analizadas, claramente vinculados al cuerpo,
son un ejemplo claro de la capacidad que tienen las
cosas de ser medios para construir identidades. En el
caso de la vajilla de bronce de los espacios analizados
la relación con los cuerpos es más sutil pero
no menos importante al jugar un papel destacado
en la ingesta de alimentos, en banquetes que son
prácticas constitutivas de cada grupo. La dimensión
social del objeto es aquí inseparable de los productos
alimenticios que, si bien no son tan espectaculares o
lujosos para estas representaciones de convivialidad,
se convierten en necesarios para prácticas diferenciales
que definen relaciones de poder. Y, además, no
olvidemos otra específica vinculación que se construye
entre los bronces y los cuerpos al depositar en
tumbas y junto a los restos incinerados del difunto,
la vajilla y otras piezas metálicas relacionadas con la
indumentaria y el adorno como fíbulas, brazaletes o
broches de cinturón.
461. AP PA d u R A i 1986, 38.
462. ti l l e y 2006, 61.
324
En síntesis, y para acabar, no basta con expresar
la relación dinámica, contingente y estructural entre
cosas y personas, en este caso examinada a través
de la vajilla de bronce, sino poner de manifiesto que
las visiones del mundo, identidades y diferencias sociales
se construyen haciendo partícipes a los objetos
y que, al fin y al cabo, esas diferencias son las que
nos deben ocupar en nuestros estudios.
Raimon Graells
Universitat de Lleida
raimongf@historia.udl.cat
Cristiano Iaia
Università dgli Studi di roma “La Sapienza”
cris.iaia@tiscali.net
Xose Lois Armada Pita
Durham University
loisarmada@yahoo.es
Ferdinando Sciacca
Università dgli Studi di roma “La Sapienza”
ferdinandosciacca@libero.it
Javier Jiménez Ávila
Instituto de Arqueologia de Mérida (CSIC)
jjimavila@iam.csic.es
Chiara Tarditi
Università Cattolica del Sacro Cuere, Brescia
Chiara.tarditi@udicatt.it

Bibliografia
AB A d 1988
L. Abad: “Un tipo de olpe de bronce de yacimientos
ibéricos levantinos”, APL, XVIII, 329-345.
AB A d, sA l A 1993
L. Abad y F. Sala: El poblado ibérico de El Oral (San
Fulgencio, Alicante), Serie de Trabajos Varios del
Servicio de Investigación Prehistórica, 90, Valencia.
AB A d, sA l A 2001
L. Abad y F. Sala: Poblamiento ibérico en el Bajo
Segura. El Oral (II) y la Escuera, Real Academia de
la Historia, Madrid.
Ai m e 2005
M. Aime: “Da Mauss al MAUSS”, in M. Mauss, Saggio
sul dono. Forma e motivo dello scambio nelle società
arcaiche, Torino, VII-XXVIII.
Ak u R g A l 1968
E. Akurgal: Urartäische und altiranische Kunstzentren,
Ankara.
Al B A n e s e-PR o c e l l i 1985
R. M. Albanese-Procelli: “Considerazioni sulla
distribuzione dei bacini bronzei in area tirrenica e in
Sicilia”, Il commercio etrusco arcaico. Atti dell’Incontro
di studio 5-7 dicembre 1983, Quaderni del Centro
di Studio per l’Archeologia Etrusco-Italica 9, Roma,
179-206.
Al m A g R o -BA s c h 1943
M. Almagro-Basch: “Un nuevo bronce griego hallado
en España”, Ampurias, V, 251-252.
Al m A g R o -BA s c h 1978
M. Almagro Basch, Segóbriga. Guía del conjunto
arqueológico, Madrid.
Al m A g R o -go R B e A 1978
M. Almagro-Gorbea: “Pozo Moro y la formación de
la Cultura Ibérica”, Saguntum, 13, 227-250.
Al m A g R o -go R B e A 1996
M. Almagro-Gorbea: Ideología y poder en Tartessos
y el Mundo Ibérico (discurso de ingreso en la Real
Academia de la Historia), Madrid.
Al m A g R o -go R B e A 2001
M. Almagro-Gorbea: “Cyprus, Phoenicia and Iberia:
From ‘Precolonization’ to Colonization in the ‘Far
West’”, en Bonfante y Karageorghis, 2001, 239-270.
AlvA R 1997
J. Alvar: “El problema de la precolonización en la
gestación de la polis”, D. Plácido, J. Alvar, J. M.
Casillas i C. Fornis (eds.), Imágenes de la Polis, Arys
8, Ediciones Clásicas, Madrid, 1997, 19-33.
AlvA R 2000
J. Alvar: “Comercio e intercambio en el contexto
precolonial”, P. Fernández Uriel, C. G. Wagner i F.
López Pardo (eds.), Intercambio y comercio preclásico
en el Mediterráneo, Centro de Estudios Fenicios y
Púnicos, Madrid, 2000, 27-34.
Am A d A s i 1991
M. G. Amadasi: “Coppe «orientali» nel Mediterraneo
occidentale: qualche nota”, ScAnt, 5, 409-415.
325

Am A n d R y 1956
P. Amandry: “Chaudrons à protomes de taureau en
Occident et en Grèce”, The Aegean and the near East,
239-261.
Am A n d R y 1958
P. Amandry: “Objets orientaux en Grèce et en Italie
aux VIIIe et en VIIe siècles avant J.C”, Syria, 35,
73-109.
Am P o l o 2000
C. Am P o l o : “Il mondo omerico e la cultura orientalizzante
mediterranea”, Bologna, 2000, 27-35.
Am y x 1958
D. A. Amyx: “The attic stelai: vases and other
containers”, Hesperia, 27, 163-307.
AP PA d u R A i 1986
A. Appadurai: “Introduction: commodities and the
politics of value”, A. Appadurai (ed.), The social life of
things. Commodities in cultural perspective, Cambridge
University Press, 3-63.
AR A n e g u i, vi v e s-Fe R R á n d i z 2006
C. Aranegui i J. Vives-Ferrándiz: “Encuentros coloniales,
respuestas plurales: los Ibéricos Antiguos de la
fachada mediterránea central”, III Reunió Internacional
d’Arqueologia de Calafell. De les comunitats locals als
estats arcaics (Barcelona, novembre de 2004), Arqueo
Mediterránea 9, 89-107.
AR m A d A 2002
X.-L. Armada Pita: “A propósito del Bronce Atlántico
y el origen de los calderos de remaches peninsulares”,
Saguntum, 34 (2002), 91-103.
AR m A d A 2005
X.-L. Armada Pita: Formas y rituales de banquete en
la Hispania indoeuropea, tesi doctoral, Departamento
de Humanidades, Universidade da Coruña (2005).
AR m A d A , ló P e z 2003
X.-L. Armada Pita, L. A. López Palomo: “Los ganchos
de carne con vástagos torsionados: un nuevo ejemplar
en el depósito acuático del río Genil (Sevilla)”, Revista
d’Arqueologia de Ponent, 13 (2003), 167-190.
AR m B R u s t e R 2000
B. R. Armbruster: Goldschmiedekunst und Bronzetechnik.
Studien zum Metallhandwerk der Atlantischen
Bronzezeit auf der Iberischen Halbinsel, Monographies
Instrumentum, 15, Montagnac, 2000.
AR m B R u s t e R 2002-2003
B. R. Armbruster: “A metalurgia da Idade do Bronze
Final Atlântico do castro de Nossa Senhora da Guia,
de Baiões (S. Pedro do Sul, Viseu)”, Estudos Pré-
Históricos, 10-11 (2002-2003), 145-155.
AR R i B A s 1967
A. Arribas: “La necrópolis bastitana del Mirador de
Rolando (Granada)”, Pyrenae, 3, 7-107.
AR R i B A s et al. 1987
A. Arribas, G. Trías, D. Cerdá, J. de Hoz: El Barco
326
de El Sec (Costa de Calviá, Mallorca). Estudio de los
materiales. Mallorca.
AR R u d A 2005
A. M. Arruda: “Orientalizante e pós-orientalizante
no Sudoeste peninsular: geografias e cronologias”,
Celestino i Jiménez, 2005, 277-303.
Atti New York 1992
g. Kopcke, I. Tokumaru (eds.), Greece between East and
West: 10th-8th centuries B.C., Papers of the Meeting
(New York 1990), Mainz am Rhein.
Atti Orvieto 2006
G. Della Fina (a cura di), Gli Etruschi e il Mediterraneo.
Commerci e politica, Atti del XIII Convegno
Internazionale di Studi sulla Storia e l’Archeologia
dell’Etruria (Orvieto 2005), AnnFaina, 13.
Atti Rhetymno 2003
N. Ch. Stampolidis, V. Karageorghis (eds.), ΠΛΟΕΣ
... Sea Routes ... Interconnections in the Mediterranean
16th-6th c. BC, Proceedings of the International
Symposium (Rhetymno 2002), Athens.
Au B e t 1971
M. E. Aubet, “Cuencos fenicios de Praeneste”, Studia
Archaeologica, 10, 7-38.
Au B e t 1994
M. E. Aubet: Tiro y las colonizas fenicias de Occidente.
Edición ampliada y puesta al día, Crítica, Barcelona,
1994.
Au B e t 2005
M. E. Aubet: “El ‘orientalizante’: un fenómeno de
contacto entre sociedades desiguales”, S. Celestino
i J. Jiménez (eds.), El periodo orientalizante, Anejos
de Archivo Español de Arqueología, XXXV, vol. I,
117-128.
BA B B i, Pi e R g R o s s i 2005
A. Babbi, A. Piergrossi: “Per una definizione della
cronologia relativa ed assoluta del villanoviano veiente
e tarquiniese (IC - IIB)”, Oriente e Occidente: metodi
e discipline a confronto. Riflessioni sulla cronologia
dell’età del Ferro italiana, Atti Incontro di Studio
(Roma 30-31 ottobre 2003), Mediterranea, I, Pisa-
Roma, 2005 (2004), 293-318.
BA R n e t t 1969
R. D. Barnett: Review “H.Volkmar Herrmann (1966):
Die Kessel der Orientalisierenden Zeit. Erster Teil:
Kesselattaschen und Reliefuntersätze, Olympische
Forschungen Band VI, Berlin” The Antiquaries Journal,
49, 145-147.
BA Rt o l o n i 1988
G. Bartoloni: “A few comments on the social position
of women in the proto-historic coastal area of Western
Italy made on the basis of a study of funerary goods”,
Physical Anthropology and Prehistoric Archaeology, Atti
Simposio Internazionale (Roma 1987), Supplemento
di Rivista di Antropologia, LVI, 317-336.

BA Rt o l o n i, cAtA l d i di n i, Am P o l o 1980
G. Bartoloni, M. Cataldi Dini, C. Ampolo: “Periodo
IVA (730/20-640/30 a. C.)”, La formazione della città
nel Lazio, DialArch, 2, 125-164.
Be l é n, Fe R n á n d e z-mi R A n d A 1979
M. Belén, M. Fernández-Miranda: El fondeadero de
Cales Coves (Alayor, Menorca), EAE, 101, Madrid.
Be l l e l l i 2006
V. Bellelli: La tomba “principesca” dei Quattordici Ponti
nel contesto di Capua arcaica, Roma.
Be n e l l i 2005
E. Benelli, “Alle origini dell’epigrafia cerite”, Dinamiche,
2005, 205-207.
Be n s o n 1960
J. Benson: “Unpublished Griffin protomes in American
Collections”, Antike Kunst, 63, 58-70.
Be n s o n 1957
J. L. Benson: “Review: U. Jantzen, Griechische Greifenkessel”,
AJA, 61.4, 400-402.
Be R n A R d i n i 2000a
P. Bernardini: “Fenomeni di interazione tra fenici e
indigeni in Sardegna”, D. Ruiz Mata (ed.), Fenicios
e indígenas en el Mediterráneo y Occidente: modelos
e interacción, Serie Encuentros de Primavera en El
Puerto 3, El Puerto de Santa María, 2000, 39-98.
Be R n A R d i n i 2000b
P. Bernardini: “I phoinikes verso occidente: una
riflessione”, Rivista di Studi Fenici, 28.1 (2000), 13-
33.
Bl A n c o 1965
A. Blanco: “Ein Figürlich Verziertes Bronzener
Oinochoenhenkel aus Malaga”, Madrider Mitteilungen,
6, 84-90.
Bo A R d m A n 1980
J. Boardman: The Greeks overseas. Their early colonies
and trade, Thames and Hudson.
Bo i tA n i 2004
F. Boitani: “II.d. La tomba di guerriero AA1 dalla
necropoli dei Quattro Fontanili di Veio”, Scavo nello
scavo. Gli Etruschi non visti, Catalogo della Mostra
(Viterbo 2004), 128-149.
Bo l o g n a 2000
Principi etruschi tra Mediterraneo ed Europa, cat.
mostra a cura di G. Bartoloni, F. Delpino, C. Morigi
Govi, G. Sassatelli, Bologna.
Bo n FA n t e, kA R A g e o R g h i s 2001
L. Bonfante i V. Karageorghis (eds.): Italy and Cyprus
in Antiquity: 1500-450 BC. Proceedings of an International
Symposium held at the Italian Academy for
Advanced Studies in America at Columbia University,
November 16-18, 2000, The Costakis and Leto Severis
Foundation, Nicosia, 2001.
Bo t t i n i 1982
A. Bottini: Principi guerrieri della Daunia, Bari.
Bo t t i n i 1996
A. Bottini: “Il vasellame metallico”, I Greci in Occidente.
Greci, Enotri e Lucani nella Basilicata meridionale,
Napoli, 97-101.
Bo t t i n i 1999
A. Bottini: “Principi e re dell’Italia meridionale arcaica,
in Les princes de la protohistoire et l’émergence de
l’état”, Atti convegno Napoli, 1994, 89-95.
Bo t t i n i 2002
A. Bottini: “Armi e vasellame metallico nei contesti
italici”, Le arti di Efesto, A. Giumlia-Mair, M. Rubinich
(a cura di), Cinisello Balsamo, 95-97.
Bo t t o 2004a
M. Bo t t o: “Influssi orientali nei contesti funerari
orientalizzanti del Latium Vetus”, A. González Prats
(ed.), El mundo funerario, Actas del III Seminario
Internacional sobre Temas Fenicios, Alicante, 171-
204.
Bo t t o 2004b
M. Bot t o: “Artigiani al seguito di mercanti:
considerazioni su un aspetto del commercio fenicio
nel Mediterraneo”, S. Bruni, T. Caruso, M. T. Massa
(a cura di), Archaeologica Pisana. Studi in onore di
Orlanda Pancrazzi, Pisa, 31-38.
Bo t t o, vi v e s-Fe R R á n d i z 2006
m. Botto, J. Vives-Ferrándiz: “Importazioni etrusche
tra le Baleari e la Penisola Iberica (VIII - prima
metà del V sec. a.c.)”, G. M. della Fina (ed.), Gli
Etruschi e il Mediterraneo. Commerci e politica. Atti
del XIII Convegno Internazionale di Studi sulla Storia
e l’Archeologia dell’Etruria, Roma, 33-112.
Bo u l o u m i é 1985
B. Bouloumié: “Les vases de bronze etrusques et leur
diffusion hors d’Italie”, Il commercio etrusco arcaico.
Atti dell’Incontro di studio 5-7 dicembre 1983, Quaderni
del Centro di Studio per l’Archeologia Etrusco-Italica
9, Roma, 167-178.
Bo u l o u m i é 1986
B. Bouloumié: “Vases de bronze étrusques du service
du vin”, J. Swaddling (ed.), Papers of the Sixth British
Museum Classical Colloquium: Italian Iron Age Artefacts
in the British Museum, 63-79.
Bo u l o u m i é 1988
B. Bouloumié: “Le symposion greco-etrusque et
l`aristocratie celtique”, Les Princes Celtes et la
Mediterranee (Paris 1987), Ed. La Documentation
Française, París, 343-383.
BR A c c e s i 1977
L. Braccesi: Grecità adriatica. Un capitolo della
colonizzazione greca in Occidente, Bologna.
BR A u n-ho l z i n g e R, mAt t h ä u s 2000
e. A. Braun-Holzinger, H. Matthäus: “Schutzgenien
327

in Mesopotamien und in den angrenzenden Gebieten:
ihre Übernahme in Zypern, Kreta und Griechenland”,
Ch. ue h l i n g e R (ed.), Sources for the cultural history
of the Near East and the Eastern Mediterranean (Ist
millennium BCE), Fribourg, 283-321.
BR i q u e l 2006
d. Briquel: “Rapporti tra Etruschi e Africa del Nord:
uno sconosciuto documento epigrafico”, Atti Orvieto,
2006, 59-92.
BR u n i 1995
S. Bruni: “Rituali funerari dell’aristocrazia tarquiniese
durante la prima fase orientalizzante”, Miscellanea in
memoria di G. Cremonesi, Pisa, 1995, 213-252.
Bu F FA, PA s c u c c i 1994
V. Buffa, P. Pascucci: “1.6. Torre del Mordillo (Spezzano
Albanese)”, R. Peroni, F. Trucco (a cura di), Enotri e
Micenei nella Sibaritide. II. Altri siti della Sibaritide,
Taranto, 717-755.
Bu R A n e l l i, sA n n i B A l e 1998
F. Buranelli, M. Sannibale: “Reparto Antichità etruscoitaliche
(1984-1996)”, BMonMusPont, 18, 140-441.
Bu R A n e l l i, sA n n i B A l e 2006
F. Buranelli, M. Sannibale: “Non più solo ‘Larthia’. Un
documento epigrafico inedito dalla Tomba Regolini-
Galassi di Caere”, B. Adembri (a cura di), AEI
MNHΣTOΣ. Miscellanea di Studi per Mauro Cristofani,
Firenze, 210-224.
Bu R g e s s 1991
C. Burgess: “The East and the West: Mediterranean
Influence in the Atlantic World in the Later Bronze
Age, c. 1500-700 B.C.”, C. Chevillot i A. Coffyn (eds.),
L’Age du Bronze Atlantique, Association des Musées
du Sarladais, Beynac, 1991, 25-45.
Bu R g e s s, o’co n n o R 2004
C. Burgess i B. O’Connor: “Bronze Age rotary spits:
finds old and new, some false, some true”, H. Roche,
E. Grogan, J. Bradley, J. Coles i B. Raftery (eds.),
From Megaliths to Metal. Essays in Honour of George
Eogan, Oxbow Books, Oxford, 2004, 184-199.
cA i l l é 1998
A. Caillé: Le tiers paradigme. Anthropologie philosophique
du don, París (trad. it. Il terzo paradigma. Antropologia
filosofica del dono, Torino).
cA l d e n t e y, ló P e z-cA c h e R o, me n é n d e z 1996
P. Caldentey, J. López Cachero, L. Menéndez: “Nuevos
recipientes rituales metálicos: la problemática de su
distribución peninsular”, Zephyrvs, XLIX, 191-209.
cA l l e j o, Bl A n c o 1960
C. Callejo Serrano, A. Blanco Freijeiro: “Los torques
de oro de Berzocana (Cáceres)”, Zephyrus, 11 (1960),
250-255.
cA m P o R e A l e 1981
G. Camporeale: “Nuovi dati sull’attività produttiva e
sugli scambi di Vetulonia dal villanoviano all’arcaismo”,
328
L’Etruria Mineraria (Atti del XII Convegno di Studi
etruschi e italici), Florencia, 377-397.
cA n c i A n i, vo n hA s e 1979
F. Canciani, F.-W. Von Hase: La Tomba Bernardini di
Palestrina, Roma.
cA s t e l l A n o s 1996
M. Castellanos: “Les importacions etrusques del segle
V a.C. al nord-est peninsular i el comerç mediterrani”,
Pyrenae, 27, 83-102.
cAt l i n g 1964
H. W. Catling: Cypriot Bronzework in the Mycenaean
World, Oxford University Press, Oxford, 1964.
ce l e s t i n o, ji m é n e z-áv i l A 1993
S. Celestino, J. Jiménez Ávila: El Palacio-Santuario de
Cancho Roano IV. El Sector Norte, Badajoz.
ce l e s t i n o, zu l u e tA 2003
S. Celestino, P. de Zulueta: “Los bronces de Cancho
Roano”. Cancho Roano IX. Los Materiales Arqueológicos
II, Madrid, 11-123.
ce l e s t i n o, Bl A n c o 2006
S. Celestino Pérez, J. L. Blanco Fernández: La joyería
en los orígenes de Extremadura: el espejo de los dioses,
Ataecina 1, Instituto de Arqueología de Mérida,
Mérida, 2006.
ce l e s t i n o, ji m é n e z 2005
S. Celestino Pérez y J. Jiménez Ávila (eds.): El Periodo
Orientalizante. Actas del III Simposio Internacional de
Arqueología de Mérida: Protohistoria del Mediterráneo
Occidental, Anejos de AEspA XXXV, Mérida-Madrid,
2005.
ce l e s t i n o et al. e.p.
S. Celestino Pérez, N. Rafel Fontanals, X.-L. Armada
Pita (eds.): Contacto cultural entre el Mediterráneo y
el Atlántico (siglos XII-VIII ANE). La precolonización a
debate, Escuela Española de Historia y Arqueología
en Roma, Roma (en prensa).
ch AvA n e 1982
M.-J. Chavane: Vases de bronze du Musée de Chypre
(IX e -IV e s. av. J.-C.), Collection de la Maison de l’Orient
Méditerranéen 11 – Série Archéologique 8, Lyon,
1982.
cl i n e 1999
E. H. Cline: “Coals to Newcastle, Wallbrackets to
Tiryns: Irrationality, Gift Exchange and Distance
Value”, E. P. Betancourt, V. Karageorghis, R. Laffineur,
W.-D. Niemeier (eds.), Meletemata. Studies in Aegean
Archaeology presented to Malcom H. Wiener, I, Liège,
119-123.
co F F y n 1985
A. Coffyn, Le Bronze Final Atlantique dans la Péninsule
Ibérique, Diffusion de Boccard, Paris, 1985.
co l d s t R e A m 1983
J. N. Coldstream: “Gift exchange in the eighth cen-

tury B.C.”, R. Hägg (ed.), The Greek Renaissance of
the Eighth Century B.C.: Tradition and Innovation,
Proceedings of the Second International Symposium
at the Swedish Institute in Athens (Athens 1981),
Stockholm, 201-206.
co l d s t R e A m 1986
j. N. Coldstream: “kition and Amathus: Some Reflections
on their Westward Links during the Early Iron Age”,
V. Karageorghis (ed.), Cyprus between the Orient and
the Occident (Nicosia 1985), Nicosia, 321-329.
co l i v i c c h i 2000
F. Colivicchi: “La suppellettile di bronzo”, Catálogo de
la Exposición Gli Etruschi (M. Torelli, ed.), Bompiani,
393-403.
co l o n n A 1979
G. Colonna: “Duenos”, StEtr, 47, 163-172.
co o k 1957
J. M. Cook: “Review: U. Jantzen, Griechische Greifenkessel”,
JHS, 77.2, 361.
co o k 1967
J. M. Cook: “Review: The Riddle of the Sirens Solved
Again”, The Classical Review, 17.1, 99-101.
Co m s t o c k, ve R m e u l e 1972
M. Comstock, C. Vermeule: Greek, Etruscan and
Roman Bronzes in the Museum of Fine Arts in Boston,
Boston.
cR Aw F o R d 1961
V. E. Crawford: “Hasanlu 1960”, The Metropolitan
Museum of Art Bulletin, New Series, vol. 20.3, 85-94.
cR i e l A A R d 1998
J. P. Crielaard: “Surfing on the Mediterranean Web:
Cypriot Long-distance Communications during the
Eleventh and Tenth Centuries B.C.”, Karageorghis i
Stampolidis 1998, 187-206.
cR i s t o FA n i 1975
M. Cristofani: “Il ‘dono’ nell’Etruria arcaica”, PdP, 30,
132-152.
cR i s t o FA n i 1984
M. Cristofani: “Iscrizioni e beni suntuari”, Opus, 3
2, 319-324.
cR i s t o FA n i, mA Rt e l l i 1983
m. cR i s t o FA n i, m. mA Rt e l l i (a cura di): L’oro degli
Etruschi, Novara.
cu A d R A d o 1966
E. Cuadrado: Repertorio de los recipientes rituales
metálicos con “asas de manos” de la Península Ibérica,
Trabajos de Prehistoria XXI, Madrid.
cu A d R A d o 1987
E. Cuadrado: La necrópolis ibérica de “El Cigarralejo”
(Mula, Murcia), Bibliotheca Praehistorica Hispana
XXIII, Madrid.
cu l i c A n 1982
W. Culican: “Cesnola Bowl 4555 and other Phoenician
Bowls”, RStFen, 10, 13-32.
cu R t i s 1925
C. D. Curtis: “The Barberini Tomb”, MemAmAc, 5,
9-52.
cy g i e l m A n , PA g n i n i 2006
M. Cygielman, L. Pagnini: La Tomba del Tridente a
Vetulonia, Pisa-Roma.
d’Ag o s t i n o 1977
B. D’Agostino: Tombe “principesche” dell’orientalizzante
antico da Pontecagnano, M.A.L. misc. II, 1977
d’Ag o s t i n o 1999a
B. D’Agostino: “I principi dell’Italia tirrenica in epoca
orientalizzante”, Les princes de la protohistoire et
l’émergence de l’état, atti convegno Napoli, 1994, 81-88.
d’Ag o s t i n o 1999b
B. D’Agostino: “La kotyle dei tori della Tomba Barberini”,
M. Castoldi (a cura di), Κοινά. Miscellanea di studi
archeologici in onore di Piero Orlandini, Milano, 73-86.
d’Ag o s t i n o 2000
B. D’Agostino: “La cultura orientalizzante in Grecia
e nell mondo Egeo”, Bologna, 2000, 43-53.
d’Ag o s t i n o, gA R B i n i 1977
B. D’Agostino, G. Garbini: “La patera orientalizzante
da Pontecagnano riesaminata”, StEtr, 45, 51-62.
d’An d R i A 2005
F. D’Andria: “Trasformazione dell’insediamento”, F.
D’Andria (a cura di), Cavallino: pietre, case e città
della Messapia arcaica, Ceglie Messapica, 35-43
de juliis 1988
E. de Juliis: Gli Iapigi, Milano.
de juliis 1992
E. de Juliis: “Il territorio di Rutigliano nel I millennio
a.C.”, Il territorio di Rutigliano in età antica. Catalogo
della collezione Dioguardi, 11-24.
de l i B e s et al. 1992-1993
G. Delibes de Castro, J. Fernández Manzano, J. Celis:
“Nuevos ‘ganchos de carne’ protohistóricos de la
Península Ibérica”, Tabona, 8.2 (1992-1993), 417-434.
de l l i Po n t i 1973
G. Delli Ponti: I bronzi del museo provinciale di
Lecce, Lecce.
de l P i n o 1986
F. Delpino: “Rapporti e scambi nell’Etruria meridionale
villanoviana con particolare riferimento al
Mezzogiorno”, Archeologia della Tuscia, II, 167-176.
de l P i n o 1991
F. Delpino: “Documenti sui primi scavi nel sepolcreto
arcaico delle Arcatelle a Tarquinia”, Archeologia Classica,
XLIII, 1, 123-151.
329

de l P i n o 1997
F. Delpino, “I Greci in Etruria prima della colonizzazione
euboica: ancora su crateri, vino, vite e pennati
nell’Italia centrale protostorica”, G. Bartoloni (a cura
di), Le necropoli arcaiche di Veio, Giornata di Studi
in memoria di M. Pallottino, Roma, 185-194.
de l P i n o 2005
F. Delpino, “Dinamiche sociali e innovazioni rituali a
Tarquinia villanoviana: le tombe I e II del sepolcreto
di Poggio dell’Impiccato”, Dinamiche di sviluppo delle
città nell’Etruria meridionale, Atti XXIII Convegno di
Studi Etruschi e Italici, (Roma, Cerveteri, Tarquinia,
Montalto di Castro, Viterbo, ottobre 2001), Pisa-Roma,
343-358.
Dinamiche 2005
Dinamiche di sviluppo delle città nell’Etruria meridionale.
Veio, Caere, Tarquinia, Vulci, Atti del XXIII Convegno
di Studi Etruschi ed Italici (Roma-Veio-Pyrgi-Tarquinia-
Tuscania-Vulci-Viterbo 2001), Pisa-Roma.
do m í n g u e z 1995
A. Domínguez: “Del simposio griego a los bárbaros
bebedores: el vino en Iberia y su imagen en los
autores antiguos”, S. Celestino (ed.), Arqueología del
vino. Los orígenes del vino en Occidente, Jerez de la
Frontera, 21-72.
do n l A n 1981-1982
W. Donlan: “Reciprocities in Homer”, Classical World,
75, 137-175.
do n l A n 1998
W. Donlan: “Political Reciprocity in Dark Age Greece.
Odysseus and his hetairoi”, Ch. Gill, N. Postlethwaite,
R. Seaford (eds.), Reciprocity in Ancient Greece,
Oxford, 51-71.
do R e 2005
A. Dore, “Il Villanoviano I-III di Bologna: problemi
di cronologia relativa e assoluta”, Oriente e Occidente:
metodi e discipline a confronto. Riflessioni sulla
cronologia dell’età del Ferro italiana, Atti Incontro di
Studio (Roma 30-31 ottobre 2003), Mediterranea, I,
Pisa-Roma, 2005 (2004), 255-292.
dR A g o 2005
L. Drago: “Una coppia di principi nella necropoli di
Casale del Fosso a Veio”, Dinamiche 2005, 87-124.
es P i n o s A et al. 2005
A. Espinosa, D. Ruiz i A. Marcos: “Nuevas aportaciones
al conocimiento de la Vila Joiosa en época ibérica”,
L. Abad, F. Sala i I. Grau (eds.), La Contestania
Ibérica, treinta años después (Actas de las I jornadas
de arqueología ibérica), Universidad de Alicante,
179-196.
Fe R n á n d e z-gó m e z , ch A s c o, ol i vA 1979
F. Fernández Gómez, R. Chasco, D. Oliva: “Excavaciones
en el Cerro Macareno. La Rinconada (Sevilla). Cortes
E. F. G. (Campaña 1974)”. NAH, 7, 7-93.
330
Fi l o w 1927
B. D. Filow: Die Archaische nekropole von Trebenischte
am Ochrida-See, Verlag von Walters de Gruyter &
Co., Bulgarisches Nationalmuseum in Sofia, Berlin-
Leipzig.
Fl e t c h e R et al. 1965
D. Fletcher, E. Pla i J. Alcácer: La Bastida de les
Alcusses (Mogente, Valencia) II, Serie de Trabajos
Varios del Servicio de Investigación Prehistórica, 25,
Valencia.
FR e y 1991
O. H. Frey: Eine Nekropole der frühe Eisenzeit bei
Santa Maria d’Anglona, “Deputazione di storia patria
per la Lucania, Quaderni di Archeologia e Storia
Antica”, 1, Galatina (LE).
gA R c í A y Be l l i d o 1948
A. García y Bellido: Hispania Graeca, 2 vols., Instituto
Español de Estudios Mediterráneos, Barcelona.
gA R c í A y Be l l i d o 1970
A. García y Bellido: “Algunas novedades sobre la
arqueología púnico tartessia”, AEspA, 43, 3-49.
gA R c í A-cA n o 1991
j. m. gA R c í A-cA n o: “El comercio arcaico en Murcia”,
J. Remesal i O. Musso (eds.), La presencia de material
etrusco en la Península Ibérica, Barcelona, 369-382.
gA R c í A-gA n d í A, PA d R ó 2002-2003
J. R. García-Gandía i J. Padró: “Una cantimplora de
fayenza egipcia procedente de la necrópolis de Les
Casetes (La Vila Joiosa, Alicante)”, Pyrenae, 33-34,
347-364.
gA R c í A-sA n j u á n 2005
L. García-Sanjuán: “Las piedras de la memoria. La
permanencia del megalitismo en el Suroeste de la
Península Ibérica durante el II y I milenios ANE”,
Trabajos de Prehistoria, 62.1 (2005), 85-109.
gA R c í A-sA n j u á n 2006
L. García-Sanjuán: “Funerary ideology and social
inequality in the Late Prehistory of the Iberian
South-West (c. 3300-850 cal BC)”, P. Díaz-del-Río i
L. García-Sanjuán (eds.), Social Inequality in Iberian
Late Prehistory, BAR International Series 1525, Oxford,
2006, 149-169.
gA R R i d o 1970
J. P. Garrido: Excavaciones en la necrópolis de “La Joya”,
Huelva I (1ª y 2ª campañas), EAE 71, Madrid.
gA R R i d o 2005
J. P. Garrido: “El túmulo número dos en el conjunto
orientalizante de la necrópolis de La Joya (Huelva,
España) y el influjo fenicio”, A. Spanò (ed.), Atti del
V Cogresso Interrnazionale di Studi Fenici e Punici,
Palermo, 1203-1215.
gA R R i d o, oR tA 1978
j. P. gA R R i d o, e. m. oR tA : Excavaciones en la necró-

polis de “La Joya” Huelva. II (3ª, 4ª y 5ª Campañas),
EAE, 96, Madrid.
ge h R i g 2004
U. Gehrig: Die Griefenprotomen aus dem Heraion von
Samos (Samos IX), Bonn.
ge R s h u n y 1985
L. Gershuny: Bronze Vessels from Israel and Jordan,
Prähistorische Bronzefunde II.6, München.
gj e R s tA d 1946
E. Gjerstad: “Decorated metal bowls from Cyprus”,
OpArch, 4, 1-18.
go d B o u t 1996
J. T. Godbout: Le langage du don, Montreal, 1996
(trad. it. Il linguaggio del dono, Torino).
go d B o u t, cA i l l é 1992
J. T. Godbout, A. Caillé: L’esprit du don, Paris, 1992
(trad. it. Lo spirito del dono, Torino).
go d e l i e R 1996
M. Godelier: L’énigme du don, Paris.
go l d m A n 1960
B. Goldman: “The Development of the Lion-Griffin”,
AJA, 64.4, 319-328.
go l d m A n 1961
B. Goldman: “An Oriental Solar Motif and Its Western
Extension”, JNES, 20.4, 239-247.
go n z á l e z d e cA n A l e s et al. 2004
F. González de Canales, L. Serrano i J. Llompart:
El emporio fenicio precolonial de Huelva (ca. 900-770
a.C.), Biblioteca Nueva, Madrid, 2004.
go n z á l e z-PR At s 1982
A. González-Prats: “La Peña Negra IV. Excavaciones en
el sector VII de la ciudad orientalizante 1980-1981”,
Noticiario Arqueológico Hispánico, 13, 306-418.
go n z á l e z-PR At s 1983
A. González-Prats: Estudio Arqueológico del poblamiento
antiguo de la Sierra de Crevillente, Alicante.
Go s d e n, lo c k 1998
C. Gosden i G. Lock: “Prehistoric histories”, World
Archaeology, 30.1 (1998), 2-12.
go s d e n, mA R s h A l l 1999
Ch. Gosden, Y. Marshall: “The cultural biography of
objects”, World Archaeology, 31 (2), 169-178.
gR A c i A 2000
F. Gracia: “El comercio arcaico en el nordeste de la
Península Ibérica. Estado de la cuestión y perspectivas”,
Ceràmiques jònies d’època arcaica: centres de producció
i comercialització al Mediterrani Occidental, Monografies
Emporitanes, 11, 257-276.
gR A e l l s 2005
R. Graells: “Sobre el banquet de la primera edat del
ferro a Catalunya: els accesoris de condimentació
de la beguda”, Revista d’Arqueologia de Ponent, 15,
235-246.
gR A e l l s 2006
R. Graells: “La vaixella metàl·lica protohistòrica a
Catalunya (s. VII-V aC)”, Cypsela, 16, 199-215.
gR A s 1985
M. Gras: Trafics tyrrhéniens archaïques, Roma.
gR A s 1996
M. Gras: La Méditerranée archaïque, París.
gR A s 2006
M. Gras: “Commercio o traffici: elementi per un
dibattito”, Gli Etruschi e il Mediterraneo. Commerci
e politica, Orvieto, Annali della Fondazione per il
Museo “Claudio Faina”, XIII, 433-438.
gR A u, Re i g 2002-2003
I. Grau, C. Reig: “Sobre el uso de metales en la
Contestania Ibérica: las evidencias de la Serreta”,
Recerques del Museu d’Alcoi, 11-12, 101-150.
gu e R R A 2006
E. Guerra Doce: “Sobre la función y el significado
de la cerámica campaniforme a la luz de los análisis
de contenidos”, Trabajos de Prehistoria, 63.1 (2006):
69-84.
hA n F m A n n 1956
G. M. A. Hanfmann: “Four Urartian Bull Heads”,
Anatolian Studies, 6.
hA R R i s o n 2004
R. J. Harrison: Symbols and Warriors. Images of the
European Bronze Age, Western Academic & Specialist
Press Limited, Bristol, 2004.
hAy n e s 1981
D. L. E. Haynes: “The technique of the Erbach Griffin-
Protomai”, JHS, 101, 136-138.
He l B I g Mu s e u M 1928
Bildertafeln des Etruskischen Museums (Helbig Museum)
der Ny Carlsberg Glyptotek, Catálogo del Museo,
Copenhagen.
he n c k e n 1968
H. Hencken: Tarquinia, Villanovans and Early Etruscans,
Cambridge (Mass.).
he n c k e n 1971
H. Hencken: The Earliest European Helmets, Harvard.
he R m A n 1987
G. he R m A n : Ritualized Friendship and the Greek City,
Cambridge.
he R m A R y 1986
A. Hermary: “La coupe en argent du British Museum
(«the Amathus bowl»)”, in AA.VV., Amathonte III.
Testimonia 3, Paris, 177-194.
331

he R m A R y 1992
A. Hermary: “Quelques remarques sur les origines
proche-orientales de l’iconographie d’Héraclès”, C.
Bonnet, C. Jourdan-Annequin (éds.), Héraclès d’une
rive à l’autre de la Méditerranée. Bilan et perspectives
(Rome 1989), Bruxelles-Rome, 129-143.
he R R m A n n 1966A
H.-V. Herrmann: Die Kessel der orientalisierenden Zeit,
I. Kesselprotomen und Stabdreifüsse, Berlin.
he R R m A n n 1966B
H.-V. Herrmann: “Urartu und Griecheland”, JDAI,
81, 79-141.
hi t z l 1982
K. Hiztl: Die Entstehung und Entwiklung des
Volutenkraters von den frühesten Anfängen bis
zurusprägung in der kanonischen Stils in der attisch
Schwarz-figuren Vasenmalerei, Frankfurt am Main.
ho d d e R 1994
I. Hodder: Interpretación en Arqueología. Corrientes
actuales, 2ª edición, Crítica, Barcelona.
ho d k i n s o n 1998
S. Hodkinson: “Laconian artistic production and the
problem of the Spartan austerity”, N. Fischer, H. van
Wees (a cura di), Archaic Greece: new approaches and
new evidence, London, 93-117
ho o k e R 1989
J. T. Hooker: “Gifts in Homer”, BICS, 36, 79-90.
ho P k i n s 1960
C. Hopkins: “The origin of the Etruscan-Samian
Griffon Cauldron”, AJA, 64.4, 368-370.
ho P k i n s 1965
C. Hopkins: “Two Phoenician Bowls from Etruscan
Tombs”, AA.VV., Studi in onore di Luisa Banti, Roma,
191-203.
iA i A 1999
C. Iaia: Simbolismo funerario e ideologia alle origini
di una civiltà urbana. Forme rituali nelle sepolture
“villanoviane” a Tarquinia e Vulci, e nel loro entroterra,
Grandi contesti e problemi della protostoria italiana,
3, Firenze.
iA i A 2004
C. Iaia: “Lo stile della ‘barca solare ornitomorfa’
nella toreutica italiana della prima età del ferro”,
Atti Sesto incontro di Studi Preistoria e Protostoria
in Etruria (Pitigliano, Valentano, settembre 2002),
Milano, 307-318.
iA i A 2005a
C. Iaia: Produzioni toreutiche della prima età del
ferro in Italia centro-settentrionale. Stili decorativi,
circolazione, significato, Biblioteca di Studi Etruschi,
40, Pisa-Roma.
332
iA i A 2005b
C. Iaia: “I bronzi laminati del primo Ferro italiano
come indicatori cronologici a vasto raggio: problemi
interpretativi”, Oriente e Occidente: metodi e discipline
a confronto. Riflessioni sulla cronologia dell’età del
Ferro italiana, Atti Incontro di Studio (Roma 2003),
Mediterranea, I, Pisa-Roma, 2005 (2004), 91-110.
iA i A 2005c
C. Iaia: “Su alcune forme del vasellame in bronzo di
VIII secolo a.C. in Etruria meridionale”, contributo in
A. Mandolesi, Materiale protostorico. Etruria e Latium
Vetus, Catalogo del Museo Gregoriano Etrusco, in
Monumenti, Musei e Gallerie Pontificie, Roma, 459-
475.
iA i A 2006
C. Iaia: “Servizi cerimoniali e da «simposio» in bronzo
del primo ferro in Italia Centro-settentrionale”, P.
von Elles (a cura di), Atti del convegno La ritualità
funeraria tra età del Ferro e orientalizzante in Italia,
Verrucchio 2002, Pisa-Roma, 103-110.
iz q u i e R d o 2000
I. Izquierdo: Monumentos funerarios ibéricos: los pilares-estela,
Serie de Trabajos Varios del Servicio de
Investigación Prehistórica, 98, Valencia.
jA n t z e n 1955
U. Jantzen: Griechische Greifenkessel, Berlin.
jA n t z e n 1972
U. Jantzen: Samos VIII, Ägypische und Orientalische
Bronzen aus dem Heraion von Samos, R. Habelt
Verlag, Bonn.
jA s i n k 2005
A. M. Jasink: “Micenei e Vicino Oriente”, F. Pecchioli
Daddi, M. C. Guidotti (a cura di), Narrare gli eventi,
Atti del Convegno a margine della mostra “La Battaglia
di Qadesh”, Roma, 209-224.
ji m é n e z-áv i l A 1997
J. Jiménez-Ávila: “Cancho Roano y los complejos
monumentales del Guadiana”, Complutum, 8, 141-
159.
ji m é n e z-áv i l A 2000
J. Jiménez-Ávila: “Una vez más acerca del jarro ritual
«lusitano»... Novedades iconográficas y técnicas sobre
el jarro orientalizante de Mérida”, Mérida. Excavaciones
Arqueológicas 1998. Memoria, 4, 489-504.
ji m é n e z-áv i l A 2001
J. Jiménez-Ávila: Los complejos monumentales del
Guadiana y su integración en el panorama del Hierro
Antiguo del Suroeste peninsular”, D. Ruiz Mata i S.
Celestino (eds.), Arquitectura Oriental y Orientalizante
en la Península Ibérica, Madrid, CSIC, 193-226.
ji m é n e z-áv i l A 2002
J. Jiménez-Ávila: La toréutica orientalizante en la
Península Ibérica, BAH, 16, Madrid.

ji m é n e z-áv i l A 2003
J. Jiménez-Ávila: “La vajilla metálica entre el Mundo
Orientalizante y la Cultura ibérica: los «braseros» de
bronce del Museo de Cabra”, J. Blánquez (ed.), Cerámicas
Orientalizantes del Museo de Cabra, Madrid, 142-183.
ji m é n e z-áv i l A 2004
J. Jiménez-Ávila: “El trabajo del bronce en el
Orientalizante peninsular, algunas cuestiones referidas
a la tecnología”, A. Perea (ed.), Actas del Congreso:
Ámbitos tecnológicos ámbitos de poder. La transición
Bronce Final-Hierro en la Península Ibérica, Madrid.
.
ji m é n e z-áv i l A 2005
J. Jiménez-Ávila: “De los Bronces Tartésicos a la
Toréutica Orientalizante. La broncística del Hierro
Antiguo en el Mediodía Peninsular”, S. Celestino i J.
Jiménez Ávila (eds.): El Período Orientalizante en la
Península Ibérica. Actas del III Simposio Internacional
de Arqueología de Mérida. Anejos de AEspA XXXV,
Madrid, 1089-1116.
ji m é n e z-áv i l A, oR t e g A 2004
j. Jiménez-Ávila, J. Ortega: La Cerámica Griega en
Extremadura, Cuadernos Emeritenses, 28, Mérida.
ji m é n e z-áv i l A, oR t e g A 2006
j. Jiménez-Ávila, J. Ortega: “El comercio griego en
Extremadura (ss. VI-IV a. C.)”, Revista de Estudios
Extremeños, LXI, I, 105-139.
jo c k e n h ö v e l 1974
A. Jockenhövel: “Eine Bronzeamphore des 8.
Jahrunderts v. Chr. von Gevelinghausen, Kr. Meschede
(Sauerland)”, Germania, 52, 16-54.
jo F F R o y 1960
R. Joffroy: La tombe de Vix, Cote-d’Or. Mon. Piot
51, Paris.
jo h A n n o w s k y 1974
W. Johannowsky: “Un corredo tombale con vasi di
bronzo laconici da Capua”, RendAccNapoli, 3-20.
jo n e s 1999
D. W. Jones: “The archaeology and economy of
Homeric gift exchange”, OpAth, 24, 9-24.
ju R g e i t 1999
F. Jurgeit: Badisches Landesmuseum Karlsruhe. Die
Etruskischen und Italischen Bronzen sowie Gegenstände
aus Eisen, Blei, und Leder im Badischen Landesmuseum
Karlsruhe, Pisa-Roma.
kA l B 1978
P. Kalb: “Senhora da Guia, Baiões. Die Ausgrabung 1977
aus einer Höhensiedlung der atlantischen Bronzezeit
in Portugal”, Madrider Mitteilungen, 19 (1978), 112-138.
kA l B 1980
P. Kalb: “Zur Atlantischen Bronzezeit in Portugal”,
Germania, 58 (1980), 25-59.
kA R A g e R o g h i s 1973
V. Karageroghis: Excavations in the necropolis of
Salamis, III, Salamis, vol 5, Nicosia.
kA R A g e o R g h i s 2000
V. Karageroghis: Ancient Art from Cyprus. The Cesnola
Collection in the Metropolitan Museum of Art, New York.
kA R A g e o R g h i s 2003
V. Karageroghis: “Heroic Burials in Cyprus and
other Mediterranean Regions”, Atti Rhetymno, 2003,
339-351.
kA R A g e o R g h i s, stAmPolidis 1998
V. Karageorghis i N. Chr. Stampolidis (eds.): Eastern
Mediterranean. Cyprus – Dodecanese – Crete 16 th – 6 th
cent. B.C. Proceedings of the International Symposium
held at Rethymnon-Crete in may 1997, University of
Crete and A.G. Leventis Foundation, Athens, 1998.
ko P y t o F F 1986
I. Kopytoff, “The cultural biography of things:
commoditization as process”, A. Appadurai (ed.), The
social life of things. Commodities in cultural perspective,
Cambridge University Press, 64-91.
kR i s t i A n s e n 1993
K. Kristiansen: “From Villanova to Seddin. The
reconstruction of an elite exchange network during
the eighth century B.C.”, C. Scare, F. Healy (a cura
di), Trade and exchange in prehistoric Europe, Oxford,
43-151.
kR i s t i A n s e n 2001
K. Kristiansen: Europa antes de la Historia. Los
fundamentos prehistóricos de la Europa de la Edad
del Bronce y la primera Edad del Hierro, Península,
Barcelona, 2001 (1.ª ed. inglesa 1998).
kü B l e R 1970
K. Kübler: Die Nekropole des Späten 8 bis Frühen 6 Jh.,
Kerameikos VI, Walter de Gruyter & Co., Berlin.
ku k A h n 1969
E. Kukahn: “Una aplicación de una krátera de bronce,
griega”, CNA, X, Mahón, 440-441.
ky R i e l e i s 1977
H. Kyrieleis: “Stierprotomen-orientalisch oder
griechisch?”, AM, 92, 71-ss.
lA n g d o n 1987
S. Langdon: “Gift Exchange in the Geometric
Sanctuaries”, T. Linders, G. Nordquist (eds.), Gifts
to the Gods, Proceedings of the Uppsala Symposium
1985, Uppsala, 107-113.
li l l i o s 1999
K. T. Lillios: “Objects of Memory: The Ethnography
and Archaeology of Heirlooms”, Journal of Archaeological
Method and Theory, 6.3 (1999), 235-262.
li v e R A n i 1972
M. Liverani: “Elementi ‘irrazionali’ nel commercio
amarniano”, OA, 11, 297-317.
333

li v e R A n i 2000
M. Liverani: “Potere e regalità nei regni dl Vicino
Oriente”, Bologna, 2000, 3-13.
li v e R A n i 2003
M. Liverani: “The Influence of Political Institutions on
Trade in the Ancient Near East (Late Bronze Age to
Early Iron Age)”, C. Zaccagnini (a cura di), Mercanti
e politica nel mondo antico, Roma, 119-137.
ló P e z-cA c h e R o 2006
J. López Cachero, Aproximació a la societat del nordest
peninsular durant el bronze final i la primera edat
del ferro. El cas de la necròpolis de Can Piteu-Can
Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental, Barcelona), Societat
Catalana d’Arqueologia, Barcelona.
ló P e z cA s t R o 2005
J. L. López Castro: “Aristocracia fenicia y aristocracia
autóctona. Relaciones de intercambio”, S. Celestino
y J. Jiménez Ávila (eds.): El Período Orientalizante.
Actas del III Simposio Internacional de Arqueología de
Mérida. Anejos de AEspA XXXV, Madrid, 405-421.
lo Po R t o 1994
F. G. Lo Porto: “Due nuove tombe scoperte a Cavallino”,
Studi di Antichità, 7, 47-84.
lo Po R t o 1996
F. G. Lo Porto: “Tombe arcaiche di peuceti emergenti”,
Studi di Antichità, 9, 7-36.
lo sc h i Av o et al. 1985
F. Lo Schiavo, E. MacNamara, L. Vagnetti: “Late
Cypriot imports to Italy and their influence on local
bronzework”, Papers of the British School at Rome,
53 (1985), 1-71.
lu c A s 1991
M. R. Lucas: “Bandeja etrusca de borde perlado
hallada en el poblado de la Peña Negra (Crevillente,
Alicante)”, J. Remesal i O. Musso (eds.), La presencia
de material etrusco en la Península Ibérica, Barcelona,
337-367.
lu c A s 2003-2004
M. R. Lucas: “Simpulum y bebida, marcadores de
prestigio y jefatura durante el Hierro I (siglos VII/VI
a.C.): entre el Herault y el Ebro”, Kalathos, 22-23,
95-134.
lu k e 2003
J. Luke: Ports of Trade, Al Mina and Geometric Greek
Pottery in the Levant, London.
mA A s 1983
M. Mass: “Typus und Ausführung von Bronzearbeiten
an Beispilen aus den Antikensammlungen in München”,
AntK, 3-15.
mA g g i A n i 2006
A. Maggiani: “Forme del commercio arcaico: le tesserae
hospitales”, Atti Orvieto, 2006, 317-349.
334
mA l i n o w s k i 1922
B. Malinowski: Argonauts of the Western Pacific, New
York, 1922 (trad. it. Argonauti del Pacifico occidentale.
Riti magici e vita quotidiana nella società primitiva,
Torino).
mA n d o l e s i 1999
A. Mandolesi: La “prima Tarquinia”. L’insediamento
protostorico sulla Civita e nel territorio circostante,
Grandi contesti e problemi della protostoria italiana,
1, Firenze.
mA n n i n o 2006
K. Mannino: Vasi attici nei contesti della Messapia
(480-350 a.C.), Bari.
mA R c o s Po u s 1983-1984
A. Marcos Pous: “Recipientes griegos de bronce del
Museo Arqueológico de Córdoba”, Corduba Archaeologica,
14, 29-38.
mA R k o e 1985
G. Markoe: Phoenician Bronze and Silver Bowls from
Cyprus and the Mediterranean, Berkeley-Los Angeles-
London.
mA R k o e 1992
G. Markoe: “In pursuit of metal: Phoenicians and
Greeks in Italy”, Atti New York, 1992, 61-84.
mA R k o e 1996
G. Markoe: “In pursuit of silver. Phoenicians in
central Italy”, AA.VV., Interactions in the Iron Age:
Phoenicians, Greeks and indigenous peoples of the Western
Mediterranean, Akten des Internationalen Kolloquiums
(Amsterdam 1992), Mainz am Rhein, 11-36.
mA R k o e 2003
G. Markoe: “Phoenician Metalwork Abroad: a Question
of Export or On-site Production?”, Atti Rhetymno,
2003, 209-216.
mA Rt e l l i 1973
M. Martelli: “Documenti di arte orientalizzante da
Chiusi”, StEtr, 41, 97-120.
mA R z o l i 1989
D. Marzoli: Bronzefeldflaschen in Italien, P.B.F., II,
4, München.
mA R z o l i 1991
D. Marzoli: “Alcune considerazioni su ritrovamenti di
brocchette etrusche”, La presencia de material etrusco
en la Península Ibérica, Barcelona, 215-224.
mAt t h ä u s 1980
H. Matthäus: Die Bronzegefäße der kretish-mykenischen
Kultur, Prähistorische Bronzefunde II.1, München, 1980.
mAt t h ä u s 1985
M. Matthäus: Metalgefässe und Gefässuntersatze der
Bronzezeit, der geometrischen und archaischen Periode
auf Cypern (Prähistorische Bronzefunde II, 8),
München.

mAt t h ä u s 1998
H. Matthäus: “Cyprus and Crete in the Early First
Millennium B.C. A synopsis with special reference to
new finds from the Idaean Cave of Zeus”, Karageorghis
y Stampolidis, 1998, 127-158.
mAt t h ä u s 2001
H. Matthäus: “Studies on the Interrelations of Cyprus
and Italy during the 11th to 9th Centuries B.C.: A Pan-
Mediterranean Perspective”, Bonfante y Karageorghis,
2001, 153-214.
mAt t u s c h 1990
C. C. Mattusch: “A trio of Griffins from Olympia”,
Hesperia, 59.3, 549-560.
mA u s s 1923-1924
M. Mauss: “Essai sur le don. Forme et raison de
l’échange dans les sociétés archaïques”, Année sociologique,
1, 1923-1924 (trad. it. Saggio sul dono.
Forma e motivo dello scambio nelle società arcaiche,
Torino, 2005).
me d e R o s 1996
A. Mederos Martín: “La conexión levantino-chipriota.
Indicios de comercio Atlántico con el Mediterráneo
oriental durante el Bronce Final (1150-950 AC)”,
Trabajos de Prehistoria, 53.2 (1996), 95-115.
me t z n e R-ne B e l s i c k 1997
C. Metzner-Nebelsick: “Vom Hort zum Heros.
Betrachtungen über das Nachlassen der
Hortungstätigkeit am Beginn der Eisenzeit und die
besondere Bedeutung des Königsgrabes von Seddin”,
A. e B. hä n s e l (a cura di), Gaben an die Götter.
Schätze der Bronzezit Europas, Catalogo della Mostra,
Berlino, pp. 93-99.
mi n t o 1931
A. Minto: “Le ultime scoperte archeologiche di Populonia
(1927-1931)”, Monumenti Antichi, 34, 290-419.
mo n tA n A R o 1999
A. C. Montanaro: “Una tomba principesca di Ruvo”,
Taras XIX.2, 27-251.
mo n t e R o, gó m e z , Ro v i R A 2003
I. Montero, P. Gómez, S. Rovira: “Aspectos de la
metalurgia orientalizante de Cancho Roano”, Cancho
Roano IX. Los Materiales Arqueológicos II, Madrid,
195-210.
mo R e l 2001
J. P. Morel: “Les Grecs entre l’Adriatique et la
Tyrrhénienne”, L’Adriatico, i Greci e l’Europa, incontro
di studio Venezia 2000, Anemos 2, 53-77.
mü h l e n s t e i n 1929
H. Mühlenstein: Die Kunst der Etrusker. Die Ursprünge,
Berlin.
mü l l e R-kA R P e 1959
H. Müller-Karpe: Beiträge zur Chronologie der
Urnenfelderzeit nördlich und südlich der Alpen,
Berlin.
mu n i l l A 1991
G. Munilla: “Elementos de influencia etrusca en los
ajuares de las necrópolis ibéricas”, La presencia de
material etrusco en la Península Ibérica, Barcelona,
107-175.
mu R R Ay, te c u şA n 1995
O. Murray, E. Tecuşan (a cura di): In vino veritas,
atti convegno Roma 1991, Oxford.
mu s c A R e l l A 1962
O. W. Muscarella: “The oriental origin of the siren
cauldron attachment”, Hesperia, 31.4, 317-329.
mu s c A R e l l A 1968
O. W. Muscarella: “Winged Bull Cauldron Attachments
from Iran”, Metropolitan Museum Journal, 1, 7-18.
mu s c A R e l l A 1973
O. W. Muscarella: “Review: Jantzen, U. (1972):
Ägyptische und Orientalische Bronzen aus dem
Heraions von Samos, Samos VIII, R.Habelt Verlag,
Bonn”, AJA, 77.2, 236-237.
mu s c A R e l l A 1992
O. W. Muscarella: “Greek and oriental cauldron
attachments: a review”, atti New York, 1992, 16-45.
mu s c A R e l l A 1998
O. W. Muscarella: “Relations between Phrygia and
Assyria in the 8th Century B.C.”, H. Erkanal, V. Donbaz,
A. Uğuroğlu (ed.), XXXIV ème Rencontre assyriologique
internationale (Istanbul 1987), Ankara, 149-157.
nA s o 2006
A. Naso: “Anathemata etruschi nel Mediterraneo
orientale”, Gli Etruschi e il Mediterraneo. Commerci
e politica, Orvieto, Annali della Fondazione per il
Museo “Claudio Faina”, XIII, 351-416.
ne e d h A m, Bo w m A n 2005
S. Needham, S. Bowman: “Flesh-hooks, technological
complexity and the Atlantic Bronze Age feasting
complex”, European Journal of Archaeology, 8.2 (2005),
93-136.
ne R i 2000
D. Neri: Le coppe fenicie della Tomba Bernardini nel
Museo di Villa Giulia, La Spezia.
ni c o l A s 1986
G. Nicolas, Dons rituels et échange marchand, Paris.
ni e t o 1970
G. Nieto: “Una sepultura del Cabecico del Tesoro con
«Braserillo ritual»”, AEspA, 43, 62-88.
ni j B o e R 2006
A. J. Nijboer: “Coppe di Tipo Peroni and the beginning
of the Orientalizing phenomenon in Italy during the
late 9 th century BC”, Studi di Protostoria in onore di
Renato Peroni, Firenze, 288-304.
ol i v e R, gu s i 1995
A. Oliver i F. Gusi: El Puig de la Nau. Un hábitat fortificado
ibérico en el ámbito mediterráneo peninsular,
335

Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques,
4, Castellón.
ol m o s 1979
R. Olmos: “Perspectivas y nuevos enfoques para el
estudio de los elementos de cultura material (cerámica
y bronces) griegos o de estímulo griego hallados en
España”, AEspA, 52, 87-104.
ol m o s , Pe R e A 1994
R. Olmos, A. Perea: “Los platos de Abengibre: Una
aproximación”, Iberos y Griegos, Lecturas desde la
diversidad. Huelva Arqueológica, XIII.1, Huelva, 376-401.
ol m o s , sá n c h e z 1995
R. Olmos i C. Sánchez: “Usos e ideología del vino en
la Hispania prerromana”, S. Celestino (ed.), Arqueología
del vino. Los orígenes del vino en Occidente, Jerez de
la Frontera, 105-136.
PA c c i A R e l l i 1999
M. Pacciarelli: Torre Galli. La necropoli della prima età
del ferro (scavi Paolo Orsi 1922-23), Soveria Mannelli
(Catanzaro).
PA c c i A R e l l i 2001
M. Pacciarelli: Dal villaggio alla città. La svolta
protourbana del 1000 a.C. nell’Italia tirrenica, Grandi
contesti e problemi della protostoria italiana, 4,
Firenze.
PA l l o t t i n o 1955
M. Pallottino: “Gli scavi di Karmir-Blur in Armenia e
il problema delle connessioni tra l’Urartu, la Grecia
e l’Etruria”, ArchCl, 7, 109-123.
PA l l o t t i n o 1957
M. Pallottino: “Etruria e Urartu. Nota di aggiornamento”,
ArchCl, 9, 88-96.
PA n v i n i, 1996
M. R. Panvini: “Il relitto di Gela”, I Greci in Occidente,
a cura di G. Pugliese Carratelli , Milano, 636-637
PA R e t i 1947
L. Pareti: La Tomba Regolini-Galassi, Città del Vaticano.
PA R i s e 1989
N. Parise: “Forme e figure del dono nella Grecia arcaica”,
g. BA Rt o l o n i, g. co l o n n A, c. gR o t tA n e l l i (a cura di),
Anathema: regime delle offerte e vita dei santuari nel
Mediterraneo antico, Atti del Convegno Internazionale
(Roma 1989), ScAnt, 3-4, 103-104.
Pe d R o 2000
I. Pedro: “O Castro da Senhora da Guia (S. Pedro
do Sul, Viseu)”, J. C. de Senna-Martinez i I. Pedro
(eds.), Por terras de Viriato. Arqueologia da Região de
Viseu, Governo Civil do Distrito de Viseu – Museu
Nacional de Arqueologia, Viseu, 2000, 132-135.
Pe lt e n B u R g 1991
E. Peltenburg: “Greeting Gifts and Luxury Faience: A
336
Context for Orientalising Trends in Late Mycenaean
Greece”, N. H. Gale (ed.), Bronze Age Trade in the
Mediterranean, Jonsered, 162-179.
Pe R e A 1991
A. Perea: Orfebrería prerromana. Arqueología del oro, Caja
de Madrid-Comunidad de Madrid, Madrid, 1991.
Pe R e i R A 2006
J. Pereira Sieso: “Una nueva forma en el repertorio
cerámico protohistórico de la Península Ibérica:
clepsidra”, Trabajos de Prehistoria, 63.1 (2006), 85-111.
Pe R e i R A, álvA R o 1988
J. Pereira Sieso, E. de Álvaro Reguera, “Una tumba de
la transición Bronce-Hierro en la Meseta sur: el Carpio
(Belvís de la Jara, Toledo)”, I Congreso de Historia
de Castilla-La Mancha. Tomo III. Pueblos y culturas
prehistóricas y protohistóricas (2), Junta de Comunidades
de Castilla-La Mancha, Toledo, 1988, 279-289.
Pe R e i R A, álvA R o 1990
J. Pereira Sieso y E. de Álvaro Reguera: “El
enterramiento de la Casa del Carpio, Belvís de la Jara
(Toledo)”, Actas del Primer Congreso de Arqueología de
la Provincia de Toledo, Excma. Diputación Provincial
de Toledo, Toledo, 1990, 215-234.
Pe R o n i 1961
R. Peroni: Ripostigli dell’età dei metalli. 1. Ripostigli
del massiccio della Tolfa, Inventaria Archaeologica,
fasc. 1, I 1-I 3, Firenze.
Pe R o n i 1979
R. Peroni: “Osservazioni sulla cronologia della prima
età del ferro nell’Italia continentale”, V. Bianco Peroni,
I rasoi nell’Italia continentale, PBF, VIII, 2, München,
192-200.
Pi n c e l l i, mo R i g i go v i 1975
R. Pincelli, C. Morigi Govi: La necropoli villanoviana
di S. Vitale, Bologna.
Pi n g e l 1992
V. Pingel: Die Vorgeschichtlichen Goldfunde der Iberischen
Halbinsel, Madrider Forschungen 17, Berlin,
1992.
Po n t R A n d o l F o 1995
A. Pontrandolfo: “Simposio ed élites sociali nel mondo
etrusco e Italico”, Murray, Tecuşan 1995, 176-195.
Po P h A m et al. 1980
M. R. Popham, L. H. Sackett, P. G. Themelis: Lefkandi
I: The Iron Age. Annuary of the British School of
Athens Supplementary, 11, Atenas.
Po w e l l 1991
B. B. Powell: Homer and the origin of the Greek alphabet,
Cambridge.
Po z o 2003
S. Pozo: “Recipientes y vajilla metálica de época
pre-romana (fenicia, griega y etrusca) del sur de la
Península Ibérica”, Antiquitas, 15, 5-50.

QF 1963
“Veio (Isola Farnese). Scavi in una necropoli
villanoviana in località «Quattro Fontanili»”, NS,
1963, 77-297.
QF 1967
“Veio (Isola Farnese). Continuazione degli scavi nella
necropoli villanoviana in località «Quattro Fontanili»”,
NS, 1967, 87-286.
QF 1970
“Veio (Isola Farnese). Continuazione degli scavi nella
necropoli villanoviana in località «Quattro Fontanili»”,
NS, 1970, 178-329.
QF 1972
“Veio (Isola Farnese). Continuazione degli scavi nella
necropoli villanoviana in località «Quattro Fontanili»”,
NS, 1972, 195-384.
RAt h j e 1980
A. Rathje: “Silver Relief Bowls from Italy”, AnalRom,
9, 7-46.
Re e c e 1993
S. Reece: The Stranger’s Welcome. Oral Theory and
the Aestethics of the Homeric Hospitality Scene, Ann
Arbor.
Re m e s A l, mu s s o 1991
J. Remesal, O. Musso (eds.): La presencia de material
etrusco en la Península Ibérica, Barcelona.
Re n F R e w 1975
C. Renfrew: “Trade as Action at a Distance: Questions
of Integration and Communication”, J. A. Sabloff y
C. C. Lamberg-Karlovsky (eds.), Ancient Civilization
and Trade, University of Mexico Press, 3-59.
Ri d g wA y 1997
D. Ridgway: “Nestor’s cup and the Etruscans”, Oxford
Journal of Archaeology, 16, 3, 325-344.
Ri z z o 2005
M. A. Rizzo: “Le tombe orientalizzanti di San Paolo
a Cerveteri”, Dinamiche 2005, 283-300.
Ro B B 1994
K. Robb: Literacy and paideia in Ancient Greece, New
York-Oxford.
Ro d R í g u e z dí A z 2004
A. Rodríguez Díaz (ed.): El edificio protohistórico de
La Mata (Campanario, Badajoz) y su estudio territorial,
Cáceres.
Ro j o-gu e R R A et al. 2006
M. A. Rojo-Guerra, R. Garrido Pena, I. García Martínez de
Lagrán, J. Juan Tresserras, J. C. Matamala, “Beer and Bell
Beakers: Drinking Rituals in Copper Age Inner Iberia”,
Proceedings of the Prehistoric Society, 72 (2006), 243-265.
Ro l l e y 1982
C. Rolley: Les vases de bronze de l’Archaïsme récent
en Grande-Grèce, Publ. Centre J. Bérard, deuxième
série V, Napoli.
Ro l l e y 1991
C. Rolley 1991: “Bronzes en Messapie”, I Messapi,
CISMG XXX, Taranto, 185-207.
Ro l l e y 1995
C. Rolley: “Production et circulation des vases de
bronze, de la Grande Grèce à l’Europe hallstattienne”,
Ocnus, 3, 163-178.
Ro l l e y 2002
C. Rolley: “Produzione e circolazione dei bronzi nella
Magna Grecia”, A. Giumlia-Mair i M. Rubinich (a
cura di), Le arti di Efesto. Capolavori in metallo dalla
Magna Grecia, Trieste, 51-57.
Ro l l e y 2003
C. Rolley: “Le cratère”, C. Rolley (a cura di), La tombe
princière de Vix, Paris, 77-143.
Ro v i R A 2002
C. Rovira: “Els objectes metàl·lics”, E. Pons (ed.),
Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex
arqueològic d’època ibèrica (Excavacions 1990-1998),
Girona, 333-367.
Ru i z d e AR B u l o 1996
J. Ruiz de Arbulo: “La asociación de jarras y palanganas
de bronce tartesias e ibéricas: una propuesta de
“interpretación”, REIb, 2, 173-200.
Ru i z-gá lv e z 1998
M. Ruiz-Gálvez Priego: La Europa atlántica en la
Edad del Bronce. Un viaje a las raíces de la Europa
occidental, Crítica, Barcelona, 1998.
Ru i z-gá lv e z 2000
M. Ruiz-Gálvez Priego: “La precolonización revisada:
de los modelos del s. XIX al concepto de interacción”,
P. Fernández Uriel, C. G. Wagner y F. López Pardo
(eds.), Intercambio y comercio preclásico en el
Mediterráneo, Centro de Estudios Fenicios y Púnicos,
Madrid, 2000, 9-25.
Ru i z-gá lv e z 2005a
M. Ruiz-Gálvez Priego: “Der Fliegende Mittlemeermann.
Piratas y héroes en los albores de la Edad del Hierro”,
Celestino y Jiménez, 2005, 251-275.
Ru i z-gá lv e z 2005b
M. Ruiz-Gálvez Priego: “Representaciones de barcos
en el arte rupestre: piratas y comerciantes en el
tránsito de la Edad del Bronce a la Edad del Hierro”,
Mayurqa, 30 (2005), 309-339.
Ru i z-zA PAt e R o 2004
G. Ruiz-Zapatero: “Casas y tumbas. Explorando la
desigualdad social en el Bronce Final y Primera
Edad del Hierro en el NE de la Península Ibérica”,
Mainake, XXVI, 293-330.
337

sA lv i n i 1987
M. Salvini: “L’Urartu fra oriente e occidente”, Dd’A,
5.2, 29-35.
sA n A h u j A 1971
M. E. Sanahuja: “Noticia sobre un aplique de stamnossítula
procedente de Ullastret”, Pyrenae, 7, 162-164.
sA n m A Rt í 1993
E. Sanmartí: Una tomba de guerrer de la primera edat
del ferro trobada a Llinars del Vallès (Vallès Oriental,
Barcelona), Treballs del Museu de Granollers, 1.
sA n m A Rt í et al. 1982
E. Sanmartí Grego, J. Barberá, F. Costa i P. García:
“Les troballes funeràries d’època ibèrica arcaica de
la Granja Soley (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès
Occidental, Barcelona)”, Ampurias, 44, 71-103.
sA n m A Rt í 2000
J. Sanmartí: “Les relacions comercials en el món ibèric”,
Saguntum. Papeles del Laboratorio de Arqueología de
Valencia, extra-3, València, 307-328.
sA n m A Rt í 2004
J. Sanmartí: “From local groups to early states: the
development of complexity in protohistoric Catalonia”,
Pyrenae, 35 (1), 7-41.
sA s s At e l l i 1994
G. Sassatelli: La funzione economica e produttiva:
merci, scambi, artigianato, in Spina. Storia di una
città tra Greci ed Etruschi, a cura di F. Berti e P. G.
Guzzo, Ferrara.
sc h e i d-tissinieR 1994
E. Scheid-Tissinier: Les usages du don chez Homère.
Vocabulaires et pratiques, Nancy, 1994.
sc i A c c A 2003a
F. Sciacca: La Tomba Calabresi, F. Sciacca i L. Di
Blasi, La Tomba Calabresi e la Tomba del Tripode di
Cerveteri, Città del Vaticano, 9-199.
sc i A c c A 2003b
F. Sciacca: “Nota sul rhyton a protome di leone da
Veio: confronti e produzione”, ArchCl, 54, 301-319.
sc i A c c A 2004
F. Sciacca: “Per una nuova interpretazione del tridente
in bronzo dal Circolo del Tridente di Vetulonia”,
ArchCl, 55, 2004, 269-282.
sc i A c c A 2005
F. Sciacca: Patere baccellate in bronzo. Oriente, Grecia
ed Italia in età orientalizzante, Roma.
sc i A c c A 2006
F. Sciacca: “Importazioni assire ed urartee”, Atti Orvieto,
2006, 285-304.
se A F o R d 1994
R. Seaford: Reciprocity and Ritual. Homer and Tragedy
in the Developing City-State, Oxford.
338
se m e R A R o 1997
G. Semeraro: ̉εν νηυσί Ceramica greca e società nel
Salento arcaico, Lecce-Bari.
se m e R A R o 2005
G. Semeraro: “Commerci e scambi”, F. D’Andria (a
cura di), Cavallino: pietre, case e città della Messapia
arcaica, Ceglie Messapica, 93 i s.
se n n A-mA R t í n e z , Pe d R o 2000
J. C. de Senna-Martínez, I. Pedro: “Between myth
and reality: the foundry area of Senhora da Guia de
Baiões and Baiões/Santa Luzia metallurgy”, Trabalhos
de Arqueologia da EAM, 6 (2000), 61-77.
sh e F t o n 1982
B. B. Shefton: “Greek and greek imports in the
South of the Iberian Peninsula”, ni e m e y e R, H. G.
(dir.), Phönizier im Westen (Colonia 1979), Madrider
Beitrage, 8, 337-370.
sh e R R At t 1997
A. Sherratt: Economy and Society in Prehistoric Europe.
Changing Perspectives, Edinburgh University Press,
Edinburgh 1997.
si lvA 1986
A. Coelho Ferreira da Silva: A Cultura Castreja no
Noroeste de Portugal, Câmara Municipal, Paços de
Ferreira 1986.
si lvA et al. 1984
A. Coelho Ferreira da Silva, C. Tavares da Silva, A.
Baptista: “Depósito de fundidor do Final da Idade
do Bronze do castro da Senhora da Guia (Baiões,
S. Pedro do Sul, Viseu)”, Lucerna. Homenagem a D.
Domingos de Pinho Brandão, Porto, 1984, 73-109.
silvestRini 2003
M. Silvestrini, “Nuovi rinvenimenti di età orientalizzante
a Matelica: I rapporti con l’Agro Falisco-Capenate
e Visentino”, L’Archeologia dell’Adriatico dalla
Preistoria al Medioevo, Atti del Convegno, Ravenna
(7-9 giugno 2001), 188-195.
so R o c e A n u 2005
T. Soroceanu: “Zu den Fundumständen der europäischen
Metalgefässe bis in das 8. Jh. V. Chr. Ein Beitrag zu
deren religionsgeschichtlicher Deutung”, T. Soroceanu
(a cura di), Bronzefunde aus Rumänien II, Biblioteca
Muzeului Bistrita, Seria Historica 11, Cluj-Napoca,
387-428.
st i B B e 1989
C. Stibbe: Laconian mixing bowls, Amsterdam.
st i B B e 1992
C. Stibbe: “Archaic bronze hydriai”, BaBesch, 67,
1-62.
st i B B e 1997
C. Stibbe, “Archaic bronze palmette”, BaBesch, 72,
37-64.
st i B B e 2000
C. Stibbe, The Sons of Hephaistos, Roma.

st R ø m 1971
I. Strøm: Problems Concerning the Origin and Early
Development of the Etruscan Orientalizing Style,
Odense.
tA R A m e l l i 1921
A. Taramelli: “Il ripostiglio dei bronzi nuragici di
Monte Sa Idda di Decimoputzu (Cagliari)”, Monumenti
Antichi, 27 (1921), 5-108.
tA R d i t i 1996
C. Tarditi: Vasi di bronzo in area apula. Produzioni
greche ed italiche di età arcaica e classica, Galatina.
tA R d i t i c.s.
C. Tarditi: “La diffusione del vasellame bronzeo greco
in Italia ed in Europa: modalità e limiti”, Dalla Grecia
all’Europa: la circolazione di beni di lusso e di modelli
culturali nel VI e V sec. a. C., a cura di C. Tarditi, atti
giornata di studi Brescia (2006).
tAvA R e s 1979
C. Tavares da Silva: “O castro de Baiões (S. Pedro
do Sul)”, Beira Alta, 38.3 (1979), 509-531.
ti l l e y 2006
C. Tilley: “Objectification”, C. Tilley, W. Keane, S.
Kuechler-Fogden, M. Rowlands y P. Spyer (eds.),
Handbook of Material Culture, Sage Publications, 60-73.
to R R e s 2005
M. Torres Ortiz: “Tartesios, Fenicios y Griegos en el
Sudoeste de la Península Ibérica: algunas reflexiones
sobre los recientes hallazgos de Huelva”, Complutum,
16 (2005), 292-304.
to R R e s et al. 2005
M. Torres Ortiz, M. Ruiz-Gálvez, A. Rubinos: “La
cronología de la Cultura Nurágica y los inicios de la
Edad del Hierro y de las colonizaciones históricas en
el Mediterráneo Centro-Occidental. Una aproximación
desde la cronología radiocarbónica y el registro
arqueológico”, M. Ruiz-Gálvez (ed.), Territorio nurágico
y paisaje antiguo. La Meseta de Pranemuru (Cerdeña)
en la Edad del Bronce, Anejos de Complutum 10,
Madrid, 2005, 169-194.
tR u c c o et al. 2001
F. Trucco, D. de Angelis, C. Iaia: “Villa Bruschi Falgari:
il sepolcreto villanoviano”, A. M. Moretti Sgubini (a
cura di), Tarquinia etrusca: una nuova storia, Catalogo
della Mostra (Tarquinia 2001), Roma, 81- 93.
tR u c c o et al. 2005
F. Trucco, D. De Angelis, C. Iaia, R. Vargiu: “Nuovi
dati sul rituale funerario di Tarquinia nella prima età
del ferro”, Dinamiche di sviluppo delle città nell’Etruria
meridionale, Atti XXIII Convegno di Studi Etruschi e
Italici (Roma, Cerveteri, Tarquinia, Montalto di Castro,
Viterbo, ottobre 2001), Pisa-Roma, 359-369.
vA c c A R o 1963
A. Vaccaro: “La patera orientalizzante da Pontecagnano
presso Salerno”, StEtr, 31, 241-247.
vA n do m m e l e n 2000
P. van Dommelen: “Momenti coloniali. Cultura
materiale e categorie coloniali nell’archeologia classica”,
N. Terrenato (ed.), Archeologia Teorica, Consiglio
Nazionale delle Ricerche – Università degli Studi di
Siena, Edizioni all’Insegna del Giglio, Firenze, 2000,
293-310.
vA n do m m e l e n 2005
P. van Dommelen: “Colonial Interactions and Hybrid
Practices. Phoenician and Carthaginian Settlement
in the Ancient Mediterranean”, G. J. Stein (ed.),
The Archaeology of Colonial Encounters. Comparative
Perspectives, School of American Research Advanced
Seminar Series, School of American Research Press
– James Currey, Santa Fe – Oxford, 2005, 109-141.
vA n dy k e, Al c o c k 2003
R. M. van Dyke, S. E. Alcock (eds.): Archaeologies
of Memory, Blackwell Publishing, Malden-Oxford,
2003.
vA n we e s 1998
H. van Wees: “The Law of Gratitude: Reciprocity in
Anthropological Theory”, Ch. Gill, N. Postlethwaite,
R. Seaford (eds.), Reciprocity in Ancient Greece,
Oxford, 13-49.
vA n we e s 2002
H. van Wees: “Greed, generosity and gift-exchange in
early Greece and the western Pacific”, W. Jongman,
M. Kleijweigt (eds.), After the Past. Essays in Ancient
History in Honour of H. W. Pleket, Leiden-Boston-
Köln, 341-378.
vA n wi j n g A A R d e n 1944
w. d. vA n wi j n g A A R d e n: “een Phoenicische zilveren
schaal uit de 8e of 7e eeuw voor Chr.”, Oudheidkundige
Mededeelingen, 25, 1-9.
ve R g e R 1997
S. Verger: “L’incinération en urne metallique: un
indicateur des contacts aristocratiques transalpins”,
Vix et les éphèmères principautés celtiques. Les VI°
et V° siécles avant J. C. en Europe centre-occidentale,
Atti del Colloquio (Chatillon-sur-Seine, 1993), Paris,
223-238.
ve R g e R 2005
S. Verger: Intervento alla discussione, Oriente e
Occidente: metodi e discipline a confronto. Riflessioni
sulla cronologia dell’età del Ferro italiana, Atti Incontro
di Studio (Roma 2003), Mediterranea, I, Pisa-Roma,
2005 (2004), 123-127.
vi A n A 1959
A. Viana: “Notas históricas, arqueológicas e etnográficas
do Baixo Alentejo”, Arquivo de Beja, 16 (1959), 3-
48.
vi l A ç A 1998
R. Vilaça: “Hierarquização e conflito no Bronze Final
da Beira Interior”, S. O. Jorge (ed.), Existe uma Idade
339

do Bronze Atlântico?, Trabalhos de Arqueologia 10,
Lisboa, 1998, 203-217.
vi l A ç A 2004
R. Vilaça: “Metalurgia do Bronze Final no entre Douro e
Tejo português: contextos de produção, uso e deposição”,
A. Perea (ed.), Actas del Congreso Ámbitos Tecnológicos,
Ámbitos de Poder. La transición Bronce Final-Hierro en
la Península Ibérica. Madrid, marzo 2004. .
vi l l e n A et al. 2006
N. Villena, J. López Cachero, A. Martín, X. Carlús,
C. Lara, i M. C. Rovira: “La necròpolis d’incineració
de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental):
anàlisi i estudis pluridisciplinaris”, Tribuna
d’Arqueologia, 2001-2002, 93-120.
vi v e s-Fe R R á n d i z 2005
J. Vives-Ferrándiz: Negociando encuentros. Situaciones
coloniales e intercambios en la costa oriental de la
península Ibérica (ss. VIII-VI a.C.), Cuadernos de
Arqueología Mediterránea, 12, Barcelona.
vi v e s-Fe R R á n d i z e.p.
J. Vives-Ferrándiz: “A propósito de un infundibulum
etrusco hallado en aguas de la bahía de Xàbia
(Alacant)”, Madrider Mitteilungen, 48, en prensa.
vo k o t o P o u l o u 1975
J. Vokotopoulou: “Le trésor des vases de bronze de
Votonosi”, BCH, XCIX.2, 729-788.
vo k o t o P o u l o u 1997
J. Vokotopoulou: Elliniki Techni. Arghira kai Chalkina
erga techmis stim archaiotita, Athina.
vo n hA s e 1993
F. W. von Hase: “Il bucchero etrusco a Cartagine”, M.
Bonghi Jovino (ed.), Produzione artigianale ed esportazione
nel Mondo Antico. Il bucchero etrusco, Milán, 187-194.
vo n hA s e 2000
F. W. von Hase: “Culture mediterranee e mondo
celtico tra VII e VI sec. a. C.”, Principi etruschi tra
Mediterraneo ed Europa, Venezia 2000, 79-90.
vo n me R h A R t 1952
G. von Merhart: “Studien über einige Gattungen
von Bronzegefässen”, Festschrift des Röm-German.
Zentralmuseums Mainz, Bd. 2, 1-71.
340
wA R t k e 1985
R. B. Wartke: “Die Berliner Kesselattasche VA 2988”,
AF, 12, 87-100.
we B e R 1983
T. Weber: Bronzekannen. Studien zu ausgewählten
archaischen und klassischen Oinochonformen aus Metall
in Griechenland und Etrurien, Frankfurt.
we i n e R 1992
A. Weiner: Inalienable Possession: The Paradox of
Keeping-while-Giving, Berkeley, 1992.
we i s s 1999
R. M. Weiss, “Die Hallstattzeit in Europa”, W. Manghin
(hrsg.), Hallstattzeit, Die Altertümer im Museum für
Vor -und Frühgeschichte— Berlin, Berlín, 7-22.
yo u n g 1958
R. S. Young: “The Gordion Campaign of 1957:
Preliminary Report”, AJA, 62.2, 139-154.
zA c c A g n i n i 1973
C. Zaccagnini: Lo scambio dei doni nel Vicino Oriente
durante i secoli XV-XIII, Roma.
zA c c A g n i n i 1984
C. Zaccagnini: “La circolazione dei beni di lusso nelle
fonti neo-assire (IX-VII sec. a. C.)”, Opus, 3, 2, 235-252.
zA c c A g n i n i 1995
C. Zaccagnini, “Lo scambio dei beni nelle relazioni
internazionali del Vicino Oriente durante il Tardo
Bronzo: istituzioni, ideologie, prassi”, E. Frézoules, A.
Jacquemin (éds.), Les relationes internationales, Actes
du Colloque (Strasbourg 1993), Paris, 41-68.
zA n c o 1974
O. Zanco: Bronzi arcaici da Campolavano.
zi P F 2006
G. Zipf: “Figural Representations from the Iron Age
on the Appenine Peninsula Carriers, Motifs and
contexts of Images as seen on the Bronze-Sheet
Belt-Plates”, Studi di Protostoria in onore di Renato
Peroni, Firenze, 674-679.
zu F FA 1960
M. Zuffa: “Infundibula”, St.Etr. XXVIII, 165-208.

Memòria de
l’activitat del
Laboratori
d’Arqueologia de
la Universitat de
Lleida durant els
anys 2004 i 2005
La tasca del Laboratori d’Arqueologia durant els
anys 2004 i 2005 ha estat repartida entre feines
de procedència diversa, però el més remarcable ha
estat l’inici de la col·laboració amb el futur Museu
de Lleida Diocesà i Comarcal. Aquesta col·laboració
comportarà el tractament d’una part important de
la col·lecció arqueològica que s’ha d’exposar al museu
lleidatà a partir de la seva inauguració, prevista
durant l’any 2007.
La tasca de restauració d’objectes arqueològics de
la futura col·lecció del Museu de Lleida Diocesà i
Comarcal s’emmarca dins del conveni de col·laboració
signat entre aquesta institució i la Universitat de
Lleida. La col·laboració s’ha iniciat durant l’any 2004
amb la restauració de quatre peces de ceràmica de
petit format i d’èpoques diferents: un bol de terra
sigillata i un vaset de parets fines d’època romana,
una llàntia paleocristiana i una escudella d’orelletes
medieval.
L’any 2004, a més de començar a treballar amb el
Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, s’ha continuat
la tasca que des de fa anys es porta a terme amb
l’Ajuntament de Lleida, dins del marc del conveni
de col·laboració en la recerca urbana signat per la
Universitat de Lleida i la Paeria. En aquest any també
s’han tractat peces procedents del Museu Comarcal
de l’Urgell (Tàrrega).
En el conveni signat per la Universitat i l’Ajuntament
de Lleida, es contempla que el Laboratori
d’Arqueologia es faci càrrec de les peces procedents
de les intervencions arqueològiques realitzades per
la Secció d’Arqueologia de la Paeria. La selecció del
material que cal tractar al laboratori es fa seguint
tres criteris: primer, prioritzar les peces que pel seu
mal estat de conservació necessiten tractament urgent;
després, intervenir sobre els objectes que cal
identificar pels estudis i les memòries dels arqueòlegs,
i, finalment, restaurar les peces que, pel seu valor
històric o estètic, són interessants per a la difusió
del patrimoni arqueològic de la ciutat.
Així, seguint aquests criteris de necessitats de conservació
i d’interès documental i de recerca, durant
l’any 2004 s’han seleccionat diverses peces trobades
als jaciments de la ciutat de Lleida. S’ha tractat una
gerra de ceràmica amb dues nanses i decorada amb
corda seca parcial. És una peça d’època andalusina i
es va trobar al solar de l’antiga fàbrica de La Casera.
També s’ha portat a terme el procés de conservació i
restauració d’una pugesa incusa (moneda de bronze
del segle XV encunyada a Lleida) de l’Antic Portal de
Magdalena i de tres monedes d’or de principis del
segle XVIII trobades a la Canonja del Turó de la Seu
Vella. Conjuntament amb aquestes monedes, s’han
tractat altres objectes de metall procedents d’intervencions
arqueològiques de la ciutat de Lleida. Així,
de l’Antic Portal de Magdalena, s’ha restaurat un
recipient de bronze platejat, un fermall de bronze en
forma de mitja lluna i amb decoració incisa (fig. 1)
i una sivella de ferro. També s’ha tractat una punta
de fletxa de bronze del turó de la Seu Vella, un aplic
del carrer la Parra, una anella i una grapa de bronze
i ferro del carrer Seminari, unes tisores de ferro trobades
a Cappont i una punta de llança de ferro del
carrer Anselm Clavé.
Dins del mateix conveni amb la Paeria, aquest
any, s’ha continuat una tasca iniciada anteriorment:
el tractament del conjunt de monedes d’una ocultació
trobada al carrer Lluís Besa de Lleida. Com
ja es va comentar en memòries anteriors, d’aquesta
ocultació de monedes només s’ha pogut recuperar
una part dels exemplars amagats. Però, tot i així, es
tracta d’un conjunt prou important format per una
moneda d’or, més de cent peces de plata i unes mil
vuit-centes monedes de bronze, la majoria ardits de
Barcelona. Totes les monedes estan datades entre
mitjan segle XVII i la segona meitat del segle XVIII.
En anys anteriors s’han restaurat tots els exemplars
de plata i alguns dels ardits de bronze. Al 2004 s’ha
continuat el tractament de les peces de bronze i
s’han restaurat vint-i-cinc monedes d’aquest metall.
Aquestes monedes han estat escollides pel seu interès
documental o perquè el seu estat de conservació
recomanava començar el tractament.
Respecte al material procedent del Museu Comarcal
de l’Urgell de Tàrrega, aquest any s’ha tractat
un aristol de llança i un ganivet de ferro (fig. 3) del
jaciment ibèric dels Missatges (Claravalls, Tàrrega),
un fragment de barnilla de secció rectangular de
ferro d’Estinclells (Verdú, l’Urgell), una plaqueta de
bronze decorada amb làmina d’or del tossal del Mor
(Tàrrega) i un conjunt de cinc monedes d’època moderna
trobades al castell de Tàrrega.
La feina de col·laboració amb el Museu de Lleida
Diocesà i Comarcal iniciada al 2004, ha continuat
amb més intensitat durant tot l’any 2005. Com
que el laboratori s’ha de fer càrrec de nombroses
peces del futur museu, enguany, s’ha incorporat la
Mireia Cañadell Esterri al equip habitual del laboratori,
que està format per la Carme Prats Darder
i la Maria Trigo Prunera. Durant aquest any la
feina s’ha centrat en els treballs de conservació
i restauració d’una tenalla iberoromana de grans
dimensions del poblat de Gebut (Soses, el Segrià)
(fig. 2) i de dinou peces de ceràmica datades al
bronze final i trobades als jaciments de Genó i
Carratalà (Aitona, Segrià): quatre plats carenats,
tres tasses, quatre tasses amb apèndix de botó,
un pot de parets llises, un pot amb nansa, una
cassola amb una nansa, una urna amb acanalats,
343

Fig. 1. Fermall de bronze amb forma de mitja lluna procedent de la intervenció a l’Antic Portal de Magdalena (Lleida, el
Segrià) a l’inici i final del seu tractament de conservació i restauració. (Foto: Xavier Goñi - Servei de Reproducció d’Imatge
de la Universitat de Lleida.)
Fig. 2. Tenalla iberoromana de Gebut (Soses, el Segrià) abans i després de la seva restauració. (Foto: Xavier Goñi - Servei de
Reproducció d’Imatge de la Universitat de Lleida.)
una tassa de gran format, un suport tipus carret i
dues amforetes Sassenay.
El Laboratori d’Arqueologia era des de la seva creació
un servei dependent del Departament d’Història
de la Facultat de Lletres i, durant aquest any 2005,
ha passat a formar part dels Serveis Cientificotècnics
(SCT) de la Universitat de Lleida. Tot i així, el laboratori
segueix vinculat formalment al Departament
d’Història i el professorat de les àrees de coneixement
de la Secció d’Arqueologia, Prehistòria i Història
Antiga el continua assessorant científicament en les
tasques que porta a terme.
Arran d’aquesta vinculació amb la Secció d’Arqueologia,
Prehistòria i Història Antiga, el laboratori
dóna suport als projectes de recerca dirigits pels seus
344
membres. D’aquesta manera, durant l’any 2005 s’ha
col·laborat amb el projecte del Grup d’Investigació
Prehistòrica (G.I.P.) que contempla l’excavació i
l’estudi de la Fortalesa dels Vilars (Arbeca, les Garrigues).
S’han restaurat dues peces trobades en aquest
jaciment: una nansa feta amb os o amb cornamenta
animal i una eina agrícola de ferro, un magall, que
s’utilitzava per desbrossar els boscos (fig. 4).
Aquest any també s’han tractat peces procedents
de les excavacions portades a terme per la Secció
d’Arqueologia de l’Ajuntament de Lleida, dins del
conveni de col·laboració en la recerca urbana signat
entre la Universitat de Lleida i la Paeria, el qual ja
s’ha esmentat anteriorment. S’ha restaurat un aixadell
de ferro extret al carrer Anselm Clavé, dues peces de

Fig. 3. Ganivet de ferro iberoromà del jaciment dels Missatges (Clarevalls, Tàrrega) abans i després del procés de
conservació i restauració. (Foto: Xavier Goñi - Servei de Reproducció d’Imatge de la Universitat de Lleida.)
Fig. 4. Magall de ferro trobat al jaciment ibèric de la fortalesa dels Vilars (Arbeca, les Garrigues) tal i com es va trobar a
l’excavació i després del seu tractament. (Foto: Xavier Goñi - Servei de Reproducció d’Imatge de la Universitat de Lleida.)
345

onze del carrer Juderia, una moneda de Llengua de
Serp i vuit monedes de bronze trobades a les termes
romanes que s’han recuperat al carrer Cardenal Remolins.
A la mateixa intervenció del carrer Cardenal
Remolins, s’han exhumat diverses peces de ferro amb
greus problemes de conservació que s’han tractat al
Laboratori d’Arqueologia amb processos d’estabilització
a base de banys de sulfit alcalí.
Pel que fa al Museu Comarcal de l’Urgell, durant
l’any 2005, s’han tractat diverses peces de metall
procedents de l’adobaria del Molí del Codina, datada
als segles XVI i XVII i descoberta a Tàrrega: una
cabota de clau, una sivella, un petit clau o rebló de
bronze i cinc monedes medievals de billó. També
s’ha recuperat una eina de ferro del Molí d’Espígol
(Tornabous, l’Urgell) que va arribar al laboratori molt
exfoliada i a punt de disgregar-se.
346
Finalment, aquest any, també s’ha col·laborat amb
el Museu Frederic Marès de Barcelona i s’ha tractat
una petita estàtua eqüestre de Marc Aureli feta amb
bronze. Aquesta peça estava patint l’aparició de focus
puntuals de corrosió i s’ha procedit a estabilitzar el
metall i a evitar que es continuï degradant.
Carme Prats
SCT-Laboratori d’Arqueologia
Universitat de Lleida
Pl. Víctor Siurana, 1
25003 Lleida
lab-arq@lab-arq.udl.cat

Intervencions
arqueològiques i
paleontològiques a
Lleida durant l’any
2005
Introducció
La Revista d’Arqueologia de Ponent presenta, continuant
amb la tasca que es du a terme des del seu
exemplar de 1995, un breu resum de les intervencions
arqueològiques i paleontològiques a la província de
Lleida l’any 2005. Per a poder realitzar-ho han estat
requerides les dades als Serveis Territorials de Lleida del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,
al Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Lleida i al
Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs,
els quals un any més ens les han aportat de manera
amable i diligent. 1
Aquí es presenta la llista d’intervencions classificades
segons els criteris establerts en els anteriors treballs
en la revista. Es presenten unes gràfiques quantitatives,
no desenvolupades ni explicades en el text per
evitar una reiteració innecessària. Som conscients
que aquestes dades que es presenten només mostren
indicadors quantitatius, i potser discutibles en la seva
representativitat, de la realitat de l’activitat arqueològica
a les terres de Lleida. Les anàlisis de major
profunditat i que puguin entrar en una descripció
més qualitativa tant de les intervencions com dels
seus resultats, depassen els objectius d’aquest text,
que pretén ser merament informatiu.
Figura 1. Prospeccions paleontològiques i arqueològiques.
1. Cal agrair el gest als responsables dels respectius serveis:
Josep Gallart, Anna Oliver i Joan Ramon González, i fer-lo
extensiu als seus col·laboradors.
L’any 2005 es dugueren a terme un total de 141
actuacions arqueològiques, segons es desprén de la
Memòria d’actuacions arqueològiques de l’any 2005 a
l’àmbit dels Serveis Territorials de Lleida del Departament
de Cultura de la Generalitat, i de les informacions
aportades pel Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de
Lleida i del Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis
Ilerdencs.
Figura 2. Excavacions arqueològiques i paleontològiques
programades.
Figura 3. Excavacions arqueològiques i paleontològiques
preventives.
Figura 4. Controls i seguiments arqueològics i paleontològics.
347

Figura 5. Consolidacions, restauracions, neteja, adequació i
condicionament.
Llista d’intervencions de l’any 2005
A. Prospeccions paleontològiques i
arqueològiques programades
Paleontologia
1. Ma S Pi n y E S 1 (Coll de Nargó, l’Alt Urgell).
Direcció: X. Delclòs, J. Peralba.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mezozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoeconòmiques i
biogeogràfiques”.
Període: paleontologia.
Dates d’intervenció: 1 de juny a 30 de juny.
Subvenció Cultura: 1.000,00 €.
2. ta l a r n o E S t i tr E M P n o r d (Talarn i Tremp, el
Pallars Jussà).
Direcció: C. Rotgers
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mezozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoeconòmiques i biogeogràfiques”.
Període: paleontologia.
Dates d’intervenció: 1 de setembre a 15 d’octubre.
Subvenció Cultura: 1.130,65 €.
3. va l l d E l r i u Ba r C E d a n a-lliMiana-S u d i gav E t d E
l a Co n C a-S u d (Llimiana i Gavet de la Conca, el
Pallars Jussà).
Direcció: C. Rotgers.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mezozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoeconòmiques i biogeogràfiques”.
Període: paleontologia.
Dates d’intervenció: 1 d’agost a 31 d’agost.
Subvenció Cultura: 774,43 €.
348
4. St. ES t E v E d E l a Sarg a, E S t i o E S t i CaSt E l l d E
Mu r, n o r d i S u d (St. Esteve de la Sarga i Castell
de Mur, el Pallars Jussà).
Direcció: C. Rotgers.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mezozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoeconòmiques i
biogeogràfiques”.
Període: paleontologia.
Dates d’intervenció: 1 de maig a 30 de juny, 1 de
desembre a 15 de desembre.
Subvenció Cultura: 1.490,87 €.
5. vi l a n o va d E MEi à o E S t, Ca M a r a S a n o r d i S u d, ar t E S a
d E SEg r E o E S t i alò S d E Bala g u E r, S u d (Vilanova
de Meià, Camarasa, Artesa de Segre i Alòs de
Balaguer, la Noguera).
Direcció: C. Rotgers.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mezozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoeconòmiques i
biogeogràfiques”.
Període: paleontologia.
Dates d’intervenció: 15 d’octubre a 30 de novembre.
Subvenció Cultura: 1.130,65 €.
6. lE S avEl l a n E S i Sta. li n ya n o r d i n o r d-E S t, àg E r
S u d i S u d-o E S t, oS d E Bala g u E r n o r d i S u d i iva r S
d E nog u E r a n o r d (les Avellanes, Santa Linya, Àger,
Os de Balaguer i Ivars de Noguera, la Noguera)
Direcció: C. Rotgers.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mezozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoeconòmiques i
biogeogràfiques”.
Període: paleontologia.
Dates d’intervenció: 1 de març a 30 d’abril.
Subvenció Cultura: 2.201,30 €.
7. Ba S t u r S PoBl E (Isona i Conca Dellà, el Pallars
Jussà).
Direcció: R. Gaete.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mezozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoeconòmiques i
biogeogràfiques”.
Període: paleontologia.
Dates d’intervenció: 1 de juny a 30 de juny.
Subvenció Cultura: -.
8. or C a u 2 (Isona i Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Direcció: J. J. Moratalla.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mezozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoeconòmiques i
biogeogràfiques”.
Període: paleontologia.
Dates d’intervenció: 20 de setembre a 25 de setembre.
Pressupost: 5.321,00 €
Subvenció Cultura: 1.130,65 €.

Diversos períodes
9. SE r r a d E l Ca d í (Lavansa i Fórnols, Josa-Tuixén,
Cava, Alàs i Cerc; l’Alt Urgell).
Direcció: J. M. Palet.
Aval científic: Institut Català d’Arqueologia Clàssica.
2
Projecte: “Ocupació del sòl i formes del paisatge
de muntanya als Pirineus orientals de l’antiguitat
a l’època medieval: estudi territorial de la serra
del Cadí-Lavansa (l’Alt Urgell)”.
Període: diversos períodes.
Dates d’intervenció: 20 d’agost a 18 de setembre.
Subvenció Cultura: 420,00 €.
10. l’oB a g a gr a n (Sant Esteve de la Sarga, el Pallars
Jussà).
Direcció: M. Sancho.
Aval científic: Dept. Història Medieval, Paleografia
i Diplomàtica, Universitat de Barcelona. 3
Projecte: “L’home i el medi a la Serra del Montsec:
Hàbitat, explotació del bosc i evolució paleoecològica
des del Plistocè Superior dins a l’alta Edat
Mitjana”.
Període: diversos períodes.
Dates d’intervenció: 15 d’agost a 20 d’agost.
Subvenció Cultura: -
11. Co n C a d E l no g u E r a d E to r (Vall de Boí, l’Alta
Ribagorça).
Direcció: E. Gassiot, J. Jiménez.
Aval científic: Dept. Prehistòria de la Universitat
Autònoma de Barcelona. 4
Projecte: “La vida a l’alta muntanya del Pallars
Sobirà: de la cacera a la transhumància (9000-50
cal ANE)”.
Període: diversos períodes.
Dates intervenció: 30 de juny a 31 de juliol.
Subvenció Cultura: -
B. Prospeccions i sondejos paleontològics
i arqueològics d’urgència i preventius
12. va r i a n t C-26, t r a M Ca S t E l l ó d E Fa r Fa n ya (Castelló
de Farfanya, la Noguera).
Direcció: R. Pou.
Promotors: Entorn SL, enginyeria i Serveis
Empresa: Àtics SL.
Dates d’intervenció: 12 de gener a 14 de gener.
Pressupost: 900,00 €.
13. va r i a n t C-14, t r a M tà r r E g a (Tàrrega, l’Urgell).
Direcció: R. Molina.
Promotors: Ecafir SL.
Empresa: Codex.
Dates intervenció: 14 de febrer a 28 de febrer.
Pressupost: 4.839,52 €.
14. Ca r r E t E r a C-26, t r a M al g E r r i (Algerri, la Noguera)
Direcció: N. Real.
Promotors: Eurogeotécnica.
Empresa: Cota 64.
Dates intervenció: 14 de març a 16 de març.
Pressupost: 1.025,26 €.
15. va r i a n t C-53, to r n a B o u S i l a Fu l i o l a (PK 130+200
al 128+000) (Tornabous i la Fuliola, l’Urgell).
2. D’ara en endavant ICAC.
3. D’ara en endavant UB.
4. D’ara en endavant UAB.
Direcció: R. Molina.
Promotors: Ecafir SL.
Empresa: Codex.
Dates intervenció: 21 de març a 30 de març.
Pressupost: 4.839,52 €.
16. l E S Er E S d E Ba i x (Corbins, el Segrià).
Direcció: M. Cubero.
Promotors: Arqueoradar Scp.
Empresa: Arqueoradar Scp.
Dates d’intervenció: 30 d’abril a 2 de maig.
Pressupost: 2.000.000,00 €.
17. Mi l l o r a g E n E r a l C o n d i C i o n a M E n t i r E F o r ç a M E n t C a rr
E t E r a L-201 (Belianes-Arbeca-Maldà, l’Urgell-les
Garrigues).
Direcció: R. Molina.
Promotors: Ecafir SL.
Empresa: Codex.
Dates d’intervenció: 9 de maig a 13 de maig.
Pressupost: 2.760,80 €.
18. va r i a n t C-13, Pa l a u d E no g u E r a i ta l a r n (PK 83+900
al 89+673) (Palau de Noguera i Talarn, el Pallars
Jussà).
Direcció: J. Díaz.
Promotors: Entorn SL, Enginyeria i Serveis.
Empresa: Àtics SL.
Dates d’intervenció: 6 de juny a 10 de juny.
Pressupost: 1.200,00 €.
19. Ca M í ag r a M u n t -Co S ó, va r i a n t d E Co S C ó (Agramunt,
Oliola, l’Urgell-la Noguera).
Direcció: E. Vilalta.
Promotors: Eurogenética.
Empresa: Àrea Scp.
Dates d’intervenció: 4 de juliol a 8 de juliol.
Pressupost: 4.000,00 €.
20. Co n n E x i o n S E S t i o E S t va r i a n t S u d d E ll E i d a (C-13) a
l a Ct r a. A (Lleida, Alcarràs, Albatàrrec, Alcoletge,
el Segrià).
Direcció: R. Pou.
Promotors: IGR Emap SL.
Empresa: -
Dates d’intervenció: 12 de juliol a 13 de juliol.
Pressupost: 1.559,40 €.
21. EM B a S S a M E n t r E g u l a C i ó E-3 i E S ta C i ó d E Fi lt r at z o n a
600.1. ES ta C i ó d E B o M B a M E n t i E S ta C i ó t r a n S F o r M a d o r a
ga r r i g u E S S u d (Bellaguarda i Flix, les Garrigues-la
Ribera d’Ebre).
Direcció: J. Díaz.
Promotors: UTE Garrigues Sud E-IV.
Empresa: Àtics SL.
Dates d’intervenció: 25 de juliol a 28 de juliol.
Pressupost: 1.539,00 €.
22. Pr o j E C t E d E t r a n S F o r M a C i ó d E S E C à E n r E g a d i u Ba r o n i a
d E ri a l B i ti u r a n a (Baronia de Rialb, Tiurana, la
Noguera).
Direcció: R. Molina.
Promotors: Ecafir S.L.
Empresa: Codex.
Dates d’intervenció: 1 d’agost a 10 d’agost.
Pressupost: 5.291,90 €.
23. Co n d u C C i ó ga S nat u r a l al C a r r à S-So S E S-ai t o n a-SE r ò Sl
a gr a n j a d’ES C a r P, t r a M So S E S (Soses, el Segrià).
Direcció: M. Raga.
Promotors: Boslan, Ingeniería y Consultoría.
Empresa: -
Dates d’intervenció: 4 d’agost a 16 d’agost.
Pressupost: 1.928,00 €.
349

24. Co n d u C C i ó ga S nat u r a l al C a r r à S So S E S-ai t o n a-SE r ò S-
l a gr a n j a d’ES C a r P, t r a M al C a r r à S-to r r E S d E SE g r E
(Alcarràs, Torres de Segre, el Segrià).
Direcció: M. Raga.
Promotors: Boslan, Ingeniería y Consultoría.
Empresa: -
Dates d’intervenció: 18 de juliol a 28 de juliol.
Pressupost: 1.493,00 €.
25. Co n d u C C i ó ga S nat u r a l al C a r r à S So S E S-ai t o n a-SE r ò S-
l a gr a n j a d’ES C a r P, t r a M ai t o n a-SE r ò S-l a gr a n j a
d’ES C a r P (Aitona, Seròs, la Granja d’Escarp, el Segrià).
Direcció: M. Raga.
Promotors: Boslan, Ingeniería y Consultoría.
Empresa: -
Dates d’intervenció: 2 de novembre a 15 de novembre.
Pressupost: 4.000,00 €.
26. la Ca n a l E ta (Tàrrega, l’Urgell).
Direcció: M. Piera.
Promotors: Institut Català del Sòl. 5
Empresa: Arqueociència S.L.
Dates d’intervenció: 16 d’agost a 2 de setembre.
Pressupost: 8.236,00 €.
27. iM P u l S i ó 2 d E l S i S t E M a SE g a r r a-ga r r i g u E S, t r a M
C a n o n a d a al F é S-aS Pa (Alfés, el Segrià).
Direcció: J. González.
Promotors: FCC Construcción SA.
Empresa: Arqueociència S.L.
Dates d’intervenció: 22 de setembre a 26 de setembre.
Pressupost: 1.081,12 €.
28. Pa r C E ò l i C d E l Po r t d E l Co M t E (la Coma i la Pedra,
Sant Llorenç de Morunys, el Solsonès).
Direcció: R. Molina.
Promotors: Ecafir S.L.
Empresa: Codex.
Dates d’intervenció: 3 d’octubre a 31 d’octubre.
Pressupost: 1.621,68 €.
29. Pa r C S E ò l i C S d E Pi n ó S i to r r E g a S S a (Castellar de
Ribera, Olius, Pinós, Solsona, el Solsonès).
Direcció: D. Prida.
Promotors: Endesa, Cogeneració i Renovables, SAU.
Empresa: ArqueoCat S.L.
Dates d’intervenció: 3 d’octubre a 21 d’octubre.
Pressupost: 2.211,20 €.
30. Co n C E n t r a C i ó Pa r C E l·l à r i a E n z o n a d E r E g (Peramola,
Bassella, l’Alt Urgell).
Direcció: F. Busquets.
Promotors: Summa S.A.
Empresa: Àtics S.L.
Dates d’intervenció: 7 d’octubre a 11 d’octubre.
Pressupost: 1.850,00 €.
31. Ca r r E t E r a C-28 (PK 33,520-37,510 i 41,920-45,850)
(Naut Aran, la Val d’Aran).
Direcció: O. Escala.
Promotors: Eurogeotècnica S.A.
Empresa: -
Dates d’intervenció: 3 d’octubre a 31 d’octubre.
Pressupost: 5.000,00 €.
32. zon a a F E C ta d a P E r C a r r E t E r a E n t r E té r M E n S i
ME n à r g u E n S (C-12 a C-13) (Térmens, Menàrguens,
la Noguera).
Direcció: O. Escala.
Promotors: Eurogeotècnica S.A.
350
5. D’ara en endavant ICASÒL.
Empresa: -
Dates d’intervenció: 6 d’octubre a 7 d’octubre.
Pressupost: 4.000,00 €.
33. Co n C E n t r a C i ó Pa r C E l·l à r i a, a M P l i a C i ó i M o d E r n i t z a C i ó
d E l r E g a d i u a l a C o n C a d E tr E M P (Tremp, el Pallars
Jussà).
Direcció: M. Visa.
Promotors: Gaena S.L.
Empresa: -
Dates d’intervenció: 5 d’octubre a 8 d’octubre.
Pressupost: 1.956,00 €.
34. Ei x a M P l a M E n t i M i l l o r a d E l a C r ta . l-324 (Sant
Ramon, Tarroja de Segarra, la Segarra).
Direcció: M. M. Castilla.
Promotors: Gestió d’Infraestructures S.A.
Empresa: Atena 2000 S.L.
Dates d’intervenció: 20 d’octubre a 17 de desembre.
Pressupost: 5.000,00 €.
35. Pl a Pa r C i a l d E Ca n rE i g: j a C i M E n t S d E l a Sa l a-li n ya ,
Fo r n S d E li n ya i E l Fo r at d E l ra n x o (Navès, el
Solsonès).
Direcció: N. Nebot.
Promotors: Bluergreen Valley S.A.
Empresa: ArqueoCat S.L.
Dates d’intervenció: 26 d’octubre a 17 de novembre.
Pressupost: 9.000,00 €.
36. Pr o j E C t E línia a è r i a M i t j a t E n S i ó an S E r a l l 2 (les
Valls de Valira, l’Alt Urgell).
Direcció: M. Caballero.
Promotors: Ecafir S.L.
Empresa: Codex.
Dates d’intervenció: 24 de novembre a 25 de novembre.
Pressupost: 1.322,40 €.
37. in S ta l·l a C i ó línia E l è C t r i C a (Mollerussa, Castellnou
de Seana, Vila-sana, Anglesola, Bellpuig, Vilagrassa,
Tàrrega, el Pla d’Urgell-l’Urgell).
Direcció: J. M. Díaz.
Promotors: Auditores Medioambientales Natura S.L.
Empresa: -
Dates d’intervenció: 1 de desembre a 16 de desembre.
Pressupost: 1.600,00 €.
38. dES d o B l a M E n t d E l’ol E o d u C t E ta r r a g o n a-ll E i d a-
Sa r a g o S S a (Tarrès, Fulleda, Vinaixa, els Omellons,
Arbeca, la Floresta, les Borges Blanques, Juneda,
Torregrossa, Lleida, Alcarràs, les Garrigues-el Pla
d’Urgell-el Segrià).
Direcció: M. A. Antoñanzas, P. Iguacel.
Promotors: Heymo Ingeniería.
Empresa: -
Dates intervenció: 1 de desembre a 31 de desembre.
Pressupost: 11.350,60 €.
39. Pa r C E ò l i C vi l o B í ii (Fulleda, Tarrés, les Garrigues).
Direcció: J. Díaz.
Promotors: -
Empresa: -
Dates d’intervenció: 26 de desembre a 27 de desembre.
Pressupost: 1.322,40 €.
40. zo n E S a F E C ta d E S P r o j E C t E d E r E g a d i u al g E r r i-Ba l a g u E r,
S E C t o r B1a Fa S E ttMM Ca S t E l l ó d E Fa r Fa n ya,
MEn à r g u E n S, to r r E l a M E u. Fa S E 2 (Castelló de
Farfanya, Menàrguens, Torrelameu, la Noguera).
Direcció: J. Díaz-Ortells, P. Fernández.
Promotors: UTE regs de la Noguera.

Empresa: Àtics S.L.
Dates d’intervenció: 19 de setembre a 30 de setembre,
10 de novembre a 30 de novembre.
Pressupost: 3.000,00 €, 5.000,00 €.
41. l’al B i, vinaixa, ta r r é S (l’Albi, Vinaixa, Tarrés, les
Garrigues).
Direcció: F. Busquets.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca.
Empresa: Àtics S.L.
Dates d’intervenció: 20 de desembre a 31 de desembre.
Pressupost: 2.882,60 €.
C. Prospeccions i sondejos
paleontològics i arqueològics com a
pràctiques de camp universitàries
42. Pr à C t i q u E S d E C a M P d E M i C r o Pa l E o n t o l o g i a i Pa l E o-
B o t à n i C a (Bellver de Cerdanya, la Cerdanya).
Direcció: C. Martín.
Promotors: Facultat de Geologia.
Universitat: UB.
Dates d’intervenció: 23 de maig a 27 de maig.
43. Pr à C t i q u E S d E C a M P d E M i C r o Pa l E o n t o l o g i a i Pa l E o-
B o t à n i C a (Tremp, el Pallars Jussà).
Direcció: C. Martín.
Promotors: Facultat de Geologia.
Universitat: UB.
Dates d’intervenció: 23 de maig a 27 de maig.
44. Pr à C t i q u E S d E C a M P d E Pa l E o z o o l o g i a a aB E l l a d E l a
Co n C a, iS o n a i Co n C a dE l l à (Abella de la Conca,
Isona, Conca Dellà, el Pallars Jussà).
Direcció: R. Domènech.
Promotors: Facultat de Geologia.
Universitat: UB.
Dates d’intervenció: 30 de maig a 31 de maig.
45. Pr à C t i q u E S d E C a M P d E Pa l E o z o o l o g i a a àg E r i l’at-
M E t l l a (Àger, Camarasa, la Noguera).
Direcció: R. Domènech.
Promotors: Facultat de Geologia.
Universitat: UB.
Dates d’intervenció: 30 de maig a 31 de maig.
D. Excavacions arqueològiques i
paleontològiques programades
Paleontologia
46. Ba S t u r S Po B l E (Isona, Conca Dellà, el Pallars
Jussà).
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments paleontològics
del trànsit mesozoic-cenozoic continental
català: implicacions paleoecològiques i biogeogràfiques”.
Direcció: A. Galobart, R. Gaete, C. Rotgers.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Dates intervenció: 4 de juliol a 24 de juliol.
Pressupost: 7.400,00 €.
Subvenció Cultura: 800,00 €.
47.va l l d E l riu Sa l l E n t-Pi n y E S (Coll de Nargó, l’Alt
Urgell)
Projecte: “Projecte de recerca dels jaciments
paleontològics del trànsit mesozoic-cenozoic
continental català: implicacions paleoecològiques
i biogeogràfiques”.
Direcció: A. Galobart, J. Peralbaz, B. Vila.
Aval científic: Institut de Paleontologia Miquel
Crusafont.
Dates d’intervenció: 25 de juliol a 14 d’agost.
Pressupost: 8.040,00 €.
Subvenció Cutura: 300,00 €.
Paleolític
48. Co va d E l Pa r C o (Alòs de Balaguer, la Noguera).
Projecte: “El Plistocè Superior i l’Holocè a
Catalunya”.
Direcció: J. M. Fullola, X. Mangado, R. Bartolí.
Aval científic: Dept. Prehistòria, H. Antiga i Arqueologia
UB.
Dates d’intervenció: 30 de juny a 20 de juliol.
Pressupost: 10.200,00 €.
Subvenció Cultura: 4.000,00 €.
49. Co va gr a n (les Avellanes, Santa Linya, la Noguera).
Projecte: “Hàbitat, economia i medi entre el 12000
i el 8000 B.P. al Prepirineu central català: ruptura
o transició”.
Direcció: R. Mora, P. González, J. Martínez.
Aval científic: Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic
de la Prehistòria UAB.
Dates d’intervenció: 1 de juliol a 30 de juliol.
Pressupost: 34.800,00 €.
Subvenció Cultura: 5.850,00 €.
50. ro C a d E l S Bo u S (Camarasa, la Noguera).
Projecte: “Contrastació del concepte sòl d’ocupació
al jaciment del Paleolític Mig de la Roca dels Bous
(Camarasa, la Noguera, Lleida)”.
Direcció: R. Mora, J. Martínez, I. de la Torre.
Aval científic: Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic
de la Prehistòria UAB.
Dates d’intervenció: 1 de setembre a 31 d’octubre.
Pressupost: 21.280,00 €.
Subvenció Cultura: 3.600,00 €.
Conv. Caixes-Cultura: 15.000,00 €.
51. Ba l M a gu i l a n y à (Navès, el Solsonès).
Projecte: “Hàbitat, economia i medi entre el 12000
i el 8000 B.P. al Prepirineu central català: ruptura
o transició”.
Direcció: R. Mora, J. Pizarro, J. Casanova.
Aval científic: Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic
de la Prehistòria UAB.
Dates d’intervenció: 1 d’agost a 30 d’agost.
Pressupost: 22.000,00 €.
Subvenció Cultura: 3.670,00 €.
52. Mo n t l l E ó (Prats, Sansor, la Cerdanya).
Projecte: “El Plistocè Superior i l’Holocè a
Catalunya”.
Direcció: J. M. Fullola, X. Mangado, O. Mercadal.
Aval científic: Dept. Prehistòria, H. Antiga i Arqueologia
UB.
Dates d’intervenció: 1 de setembre a 30 de setembre.
Pressupost: 8.500,00 €.
Subvenció Cultura: 1.670,00 €.
53. Co va Co l o M E r a (Sant Esteve de la Sarga, el Pallars
Jussà)
Projecte: “L’home i el medi a la Serra del Montsec:
Hàbitat, explotació del bosc i evolució paleoecològica
des del Pliocè Superior dins a l’Alta Edat
Mitjana”.
351

352
Direcció: F. X. Oms, A. Camats.
Aval científic: UB.
Dates d’intervenció: 15 d’agost a 10 de setembre.
Pressupost: 3.900,00 €.
Subvenció Cultura: 3.000,00 €.
Neolític
54. Mo n u M E n t M E g a l í t i C d E l Co l l E t d E l Sà l z E r (Odèn,
el Solsonès).
Projecte: “Els inicis del Neolític i el final de l’Edat
dels Metalls en la prehistòria del Solsonès”.
Direcció: J. Castany.
Aval científic: Museu Diocesà i Comarcal de
Solsona.
Dates d’intervenció: 1 de juliol a 30 de juliol.
Pressupost: 6.300,00 €.
Subvenció Cultura: 3.600,00 €.
55. la Pl a n E ta (Artesa de Lleida, el Segrià).
Projecte: “El procés de neolitització a les planes
occidentals de Catalunya (c. 6000-4000 ANE). Inici
i consolidació del modus de vida camperol a les
valls dels rius Set, la Femosa i Vallmajor (el Segrià
i les Garrigues)”.
Direcció: X. Clop.
Aval científic: Dept. de Prehistòria UAB.
Dates d’intervenció: 15 de març a 15 d’abril.
Pressupost: 10.000 €.
Bronze
56. aB r i C d E l’ES ta n y d E l a Co v E ta i (Vall de Boí, l’Alta
Ribagorça).
Projecte: “La vida prehistòrica a l’alta muntanya
del Pallars Sobirà: de la cacera a la transhumància
(9000-50 cal ANE)”.
Direcció: E. Gassiot, J. Jiménez.
Aval científic: Dept. Prehistòria UAB.
Dates d’intervenció: 22 de juny a 27 de juny.
Pressupost: 2.400,00 €.
Ferro
57. El S vi l a r S (Arbeca, les Garrigues).
Projecte: “Els Vilars: primera edat del ferro i època
ibèrica a la plana occidental catalana”.
Direcció: A. Vidal.
Aval científic: Dept. Història Universitat de
Lleida. 6
Dates d’intervenció: 15 de febrer a 30 de setembre.
Pressupost: 43.320,00 €.
Subvenció Cultura: 10.000,00 €.
Ibèric
58. SE r r a Ma n i a (Cubells, Foradada, Alòs de Balaguer,
la Noguera).
Projecte: “Estudi del conjunt arqueològic de la
Serra de Mania”.
Direcció: X. Bermúdez, M. Monjo, N. Morell.
Aval científic: Museu de la Noguera.
Dates d’intervenció: 4 de juliol a 17 de juliol.
Pressupost: -
6. D’ara en endavant UdL.
59. Mo n t E r ó 1 (Camarasa, la Noguera).
Projecte: “Estudi del conjunt arqueològic de Monteró
(Camarasa, la Noguera)”.
Direcció: J. Principal.
Aval científic: ICAC.
Dates d’intervenció: 10 de juliol a 30 de juliol.
Pressupost: 4.681,50 €.
Subvenció Cultura: 1.134,00 €.
60. Po B l at iB è r i C d E Sa n t ES t E v E (Olius, el Solsonès).
Projecte: “Estratègies d’ocupació del territori i la
seva evolució a la comarca del Solsonès durant
la protohistòria, l’antiguitat”.
Direcció: R. Cardona.
Aval científic: Museu Diocesà i Comarcal de
Solsona.
Dates d’intervenció: 16 de juliol a 30 de juliol.
Pressupost: 13.673,03 €.
Subvenció Cultura: 6.160,37 €.
61. CaM P d E l S Mo r o S d E l a Co d i n a (Pinell, el
Solsonès).
Projecte: “Estratègies d’ocupació del territori i la
seva evolució a la comarca del Solsonès durant
la protohistòria, l’antiguitat”.
Direcció: R. Cardona.
Aval científic: Museu Diocesà i Comarcal de
Solsona.
Dates d’intervenció: 1 de juliol a 15 de juliol.
Pressupost: 15.655,18 €.
Subvenció Cultura: 8.142,52 €.
62. El S ES t i n C l E l l S (Verdú, l’Urgell).
Projecte: “Projecte de recerca arqueològica sobre
societat, economia i evolució del poblament ibèric
a les valls dels rius Corb, Ondara i Sió”.
Direcció: R. Jornet.
Aval científic: Museu Comarcal de l’Urgell.
Dates d’intervenció: 11 de febrer a 19 de juny.
Pressupost: 65.748,12 €.
63. El S ES t i n C l E l l S (Verdú, l’Urgell).
Projecte: “Projecte de recerca arqueològica sobre
societat, economia i evolució del poblament ibèric
a les valls dels rius Corb, Ondara i Sió”.
Direcció: R. Cardona.
Aval científic: Museu Comarcal de l’Urgell.
Dates d’intervenció: 12 de setembre a 30 de setembre.
Pressupost: 25.000,00 €.
Subvenció Cultura: 5.820,00 €.
Conv. Caixes-Cultura: 18.000,00 €.
64. to S S a l d E l E S Fo r q u E S (la Sentiu de Sió, la Noguera).
Projecte: “Estudi del conjunt arqueològic del Tossal
de les Forques (la Sentiu de Sió-la Noguera)”.
Direcció: N. Morell, J. Principal.
Aval científic: Museu de la Noguera.
Dates d’intervenció: 31 de juliol a 13 d’agost.
Pressupost: 2.100,00 €.
Romà
65. iE S S o-Ca M P Pr i M E r (Guissona, la Segarra).
Projecte: “La ciutat romana de Iesso i el seu territori”.
Direcció: J. Pera, N. Padrós, N. Romaní, A. Fernández.
Aval científic: Dept. de Ciències de l’Antiguitat i
de l’Edat Mitjana UAB.

Dates d’intervenció: 2 de maig a 14 de maig, 4 de
juliol a 30 d’octubre.
Pressupost: 24.000,00 €.
Subvenció Cultura: 4.800,00 €.
66. El go l E r ó (Lavansa, Fórnols, l’Alt Urgell).
Projecte: “Ocupació del sòl i formes del paisatge
de muntanya als Pirineus orientals de l’antiguitat
a l’època medieval: estudi territorial a la serra del
Cadí-Lavansa (l’Alt Urgell)”.
Direcció: J. M. Palet.
Aval científic: ICAC.
Dates d’intervenció: 29 d’agost a 18 de setembre.
Pressupost: 3.600,00 €.
Subvenció Cultura: 1.050,00 €.
Medieval
67. an t o n a (Artesa de Segre, la Noguera).
Projecte: “Patrons d’assentament i d’organització
territorial. L’ocupació d’Antona (Artesa de Segre)
des de l’època ibèrica fins a la baixa edat mitjana”.
Direcció: J. Ros.
Aval científic: Museu de la Noguera.
Dates d’intervenció: 16 d’agost a 9 de setembre.
Pressupost: 18.030,00 €.
68. Ca S t E l l d E ll o r d à (Isona, Conca Dellà, el Pallars
Jussà)
Projecte: “Projecte d’intervenció arqueològica al
castell de Llordà (Isona, el Pallars Jussà)”.
Direcció: J. M. Vila.
Aval científic: Museu de la Conca Dellà.
Dates d’intervenció: 2 d’agost a 21 d’agost.
Pressupost: 19.023,00 €.
Subvenció Cultura: 2.378,00 €.
69. El S altiMiriS (Sant Esteve de la Sarga, el Pallars
Jussà).
Projecte: “L’home i el medi a la Serra del Montsec:
Hàbitat, explotació del bosc i evolució paleoecològica
des del Pliocè Superior fins a l’Alta Edat Mitjana”.
Direcció: M. Sancho.
Aval científic: Dept. Història Medieval, Paleografia
i Diplomàtica UB.
Dates d’intervenció: 1 d’agost a 14 d’agost.
Pressupost: 10.379,20 €.
Subvenció Cultura: 1.500,00 €.
70. Ca S t è t h lE o n (Es Bòrdes, la Val d’Aran).
Projecte: “Projecte de recuperació, investigació i
dinamització cultural de Satèth Leon (es Bòrdes-
Val d’Aran)”
Direcció: E. Ros.
Aval científic: UdL.
Dates d’intervenció: 1 de juliol a 31 d’agost.
Pressupost: 17.300,00 €.
71. Ca S t E l l d’al g E r r i (Algerri, la Noguera).
Projecte: “La orden premostratense en la Corona
de Aragón: penetración, desarrollo e incidencia en
la sociedad”.
Direcció: C. Garcia, J. Brufal.
Aval científic: Grup de Recerca en Estudis Medievals
UdL.
Dates d’intervenció: 11 d’abril a 23 d’abril, 3 d’octubre
a 14 d’octubre.
Pressupost: 18.650,00 €.
Indeterminat
72. CE r n E r E S (Josa, Tuixén, l’Alt Urgell).
Projecte: “Ocupació del sòl i formes del paisatge
de muntanya als Pirineus orientals de l’antiguitat
a l’època medieval: estudi territorial a la Serra del
Cadí-Lavansa (l’Alt Urgell)”.
Direcció: J. M. Palet.
Aval científic: ICAC.
Dates d’intervenció: 29 d’agost a 18 de setembre.
Pressupost: 2.100,00 €.
Subvenció Cultura: 800,00 €.
E. Excavacions arqueològiques i
paleontològiques preventives
Paleontologia
73. va l l d E l r i u Sa l l E n t a l j a C i M E n t Pu j o l Fa r r é-1 (Coll
de Nargó, l’Alt Urgell).
Direcció: J. Peralba.
Promotors: Amics dels Dinosaures de l’Alt Urgell-
ADAU.
Dates d’intervenció: 25 de juliol a 27 de juliol.
Pressupost: 430,00 €.
Neolític
74. El F o r at d E l a Co n q u E ta d E Sa n ta li n ya (les Avellanes,
Santa Linya, la Noguera).
Direcció: J. Pizarro.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca UAB.
Dates d’intervenció: 1 de juliol a 15 de juliol.
Pressupost: 2.800,00 €.
Bronze
75. do l M E n d E l PE r o t i l l o (Bassella, l’Alt Urgell).
Direcció: J. I. Lorenzo.
Promotors: Ministerio de Medio Ambiente-Confederación
Hidrográfica del Ebro.
Dates d’intervenció: 13 de juny a 30 de juny.
Pressupost: 6.000,00 €.
76. Pl a n S d E Pa l a u-la ri B E r a (Peramola, l’Alt Urgell).
Direcció: M. Maragall.
Promotors: Àrids del Solsonès S.A.
Dates d’intervenció: 23 de maig a 27 de maig.
Pressupost: 1.503,36 €.
Empresa: Arqueociència S.L.
77. nE C r ò P o l i S d E l a va l l d E l a Cl a M o r (Soses, el
Segrià).
Direcció: A. Colet.
Promotors: UdL.
Dates d’intervenció: 1 de juliol a 31 de juliol.
Pressupost: 18.839,51 €.
Ferro
78. to S S a l d E l Mo r o (Castellserà, l’Urgell).
Direcció: R. Graells.
Promotors: Ajuntament de Castellserà.
Dates d’intervenció: -
Pressupost: 3.000,00 €.
353

Romà
79. vi l a r o M a n a d E l ro M E r a l (Albesa, la Noguera).
Direcció: J. Pérez, V. Revilla.
Promotors: Ajuntament d’Albesa.
Dates d’intervenció: 1 de juliol a 31 de juliol.
Pressupost: 18.000,00 €.
80. rava l d E Sa n t PE r E, 13 (Guissona, la Segarra).
Direcció: J. Guàrdia.
Promotors: Quality Pisos S.L.
Dates d’intervenció: 8 de juny.
Pressupost: 1.500,00 €.
81. iE S S o, av i n g u d a d E l a gE n E r a l i tat, 15 (Guissona, la
Segarra).
Direcció: E. Segués.
Promotors: Carguan S.L.
Dates d’intervenció: 13 d’octubre a 24 d’octubre.
Pressupost: 5.902,08 €.
82. iE S S o, r ava l Co M a , 21-23, C a r r E r d E l’oM 20-22
(Guissona, la Segarra).
Direcció: E. Segués.
Promotors: Mariano Ros S.L.
Dates d’intervenció: 2 de novembre a 19 de novembre.
Pressupost: 18.300,00 €.
83. Eix Co M E r C i a l d E ll E i d a (P l. Cat E d r a l , C/ Ma j o r, P l.
Pa E r i a, C/ Ma g d a l E n a, C/ ig u a l a d a, C/ Pi i Ma r g a l l)
(Lleida, el Segrià).
Direcció: M. Solsona.
Promotors: Ajuntament de Lleida.
Dates d’intervenció: 29 de març a 30 de novembre.
Pressupost: 113.422,00 €.
84. Pl a ç a Sa n t jo a n 27, 28, 29, 30, av i n g u d a Fr a n C E S C
Ma C i à 1, 3, 4 i a r C d E l Po n t (Lleida, el Segrià).
Direcció: I. Gil.
Promotors: Ajuntament de Lleida.
Dates d’intervenció: 23 de març a 31 de maig.
Pressupost: 22.469,80 €.
85. vi l a d E vi l a n o va (Torres de Segre, el Segrià).
Direcció: M. Visa.
Promotors: Ajuntament de Torres de Segre.
Dates d’intervenció: 19 de juliol a 21 de juliol.
Pressupost: 1.500,00 €.
Empresa: Pròleg S.L.
Medieval
86. Ca S t E l l d’al B E S a (Albesa, la Noguera).
Direcció: M. Cubero.
Promotors: Ajuntament d’Albesa.
Dates d’intervenció: 1 de juliol a 31 de juliol.
Pressupost: 24.000,00 €.
87. Ca S t E l l d E té r M E n S (Térmens, la Noguera).
Direcció: J. Escuder.
Promotors: Institut d’Estudis Ilerdencs. 7
Dates d’intervenció: 17 de maig a 11 de juny, 18
de juliol a 15 de setembre.
Pressupost: 13.924,00 €.
Subvenció Cultura: 12.249,55 €.
88.Ca S t E l l d E ta rta r E u (les Avellanes i Santa Linya,
la Noguera).
Direcció: J. Escuder.
354
7. D’ara en endavant IEI.
Promotors: Ajuntament de les Avellanes i Santa
Linya.
Dates d’intervenció: 13 de juny a 11 de juliol.
Pressupost: 22.570,00 €.
Subvenció Cultura: 4.383,75 €.
89. Ca S t E l l d’ai t o n a (Aitona, el Segrià).
Direcció: M. Monjo.
Promotors: Ajuntament d’Aitona.
Dates d’intervenció: 18 de juliol a 31 de juliol.
Pressupost: 17.977,10 €.
Subvenció Cultura: 3.608,55 €.
90. El vil o t (Almacelles, el Segrià).
Direcció: M. Gené.
Promotors: Ajuntament d’Almacelles.
Dates d’intervenció: 15 d’agost a 15 d’octubre.
Pressupost: 6.000,00 €.
91. Mon E S t i r d E Santa Maria d E lES Franq u E S E S
(Balaguer, la Noguera).
Direcció: O. Escala.
Promotors: Identirama S.A.
Dates d’intervenció: 27 de juny a 30 de juny.
Pressupost: 4.000,00 €.
Subvenció Cultura: 4.000,00 €.
92. Mo n E S t i r d E San ta Mar i a d E lES Fra n q u E S E S, C l a u St
r E i F o r n d E C o C C i ó d E C E r à M i C a S i t u at a l a z o n a
n o r d-o E S t (Balaguer, la Noguera).
Direcció: O. Escala.
Promotors: Identirama S.A.
Dates d’intervenció: 25 de juliol a 30 d’agost, 28
de novembre a 19 de desembre.
Pressupost: 6.000,00 €.
93. Cl a u S t r E d E l MonE S t i r d E Santa Mari a d E l E S
Fr a n q u E S E S (Balaguer, la Noguera).
Direcció: O. Escala.
Promotors: Consell Comarcal de la Noguera.
Dates d’intervenció: 1 de setembre a 30 de setembre.
Pressupost: 22.562,00 €.
Subvenció Cultura: -
94. Pl a d’al M at à (Balaguer, la Noguera).
Direcció: M. Monjo.
Promotors: Ajuntament de Balaguer.
Dates d’intervenció: 3 de gener a 30 de juny.
Pressupost: 80.425,00 €.
Subvenció Cultura: -
95. Pl a alM at à, z o n a 5 (Balaguer, la Noguera).
Direcció: M. Monjo.
Promotors: Ajuntament de Balaguer.
Dates d’intervenció: 5 de desembre a 31 de desembre.
Pressupost: 89.315,68 € (anys 2005 i 2006).
96. n u C l i a n t i C: Ca r r E r d E l Pont, 65 (Balaguer, la
Noguera).
Direcció: A. Nieto.
Promotors: Edificis Manu Espejo.
Dates d’intervenció: 7 de juny a 16 de juny.
Pressupost: 1.600,00 €.
97. CaS t E l l d E CEuró (Castellar de la Ribera, el
Solsonès)
Direcció: P. Cascante.
Promotors: Ajuntament de Castellar de la Ribera.
Dates d’intervenció: 27 d’abril a 12 de maig.
Pressupost: 9.904,32 €.

98. al a Su d d E l Ca S t E l l d E gr a n y E n a d E SE g a r r a
(Granyena de Segarra, la Segarra).
Direcció: R. Cardona.
Promotors: R. Royes i E. Segura (propietaris).
Dates d’intervenció: 12 de novembre a 12 de
desembre.
Pressupost: 6.000,00 €.
99. an t i C ho S P i ta l d E Sa n ta Ma r i a (Lleida, el Segrià).
Direcció: J. Medina.
Promotors: IEI.
Dates d’intervenció: 11 d’abril a 31 de maig.
Pressupost: 3.000,00 €.
100. Cl a u S t r E d E l a SE u vE l l a (Lleida, el Segrià).
Direcció: I. Gil.
Promotors: Departament de Cultura-ST de Lleida.
Dates d’intervenció: 25 de juliol a 13 d’agost, 16
d’agost a 31 d’agost.
Pressupost: 33.095,00 €.
101. Ca r r E r oB r a d o r S, 14 (Lleida, el Segrià).
Direcció: I. Gil.
Promotors: Ajuntament de Lleida.
Dates d’intervenció: 17 d’octubre a 18 de novembre.
Pressupost: 12.053,76 €.
102. Co n v E n t d E Sa n t Ba r t o M E u (Bellpuig, l’Urgell).
Direcció: M. Piera.
Promotors: Departament de Cultura-ST de Lleida.
Dates d’intervenció: 10 de novembre a 17 de novembre.
Pressupost: 2.533,44 €.
103. Mo n E S t i r d E lava i x (el Pont de Suert, l’Alta
Ribagorça).
Direcció: N. Salazar.
Promotors: Ajuntament del Pont de Suert.
Dates d’intervenció: 22 d’abril a 12 de maig.
Pressupost: 4.044,92 €.
Empresa: Arqueocat S.L.
104. ES g l é S i a d E no S t r a SE n y o r a d E l E S nE u S d’ir g o
(el Pont de Suert, l’Alta Ribagorça).
Direcció: J. R. Renyer.
Promotors: INCASÒL.
Dates d’intervenció: 18 d’abril a 9 de maig.
Pressupost: 3.500,00 €.
105. Ca S t E l l d E ri a l P (Rialp, el Pallars Sobirà).
Direcció: M. Visa.
Promotors: Diputació de Lleida.
Dates d’intervenció: 15 de novembre a 28 de novembre.
Pressupost: 11.996,00 €.
Empresa: Pròleg S.L.
106. to r r E n o r d-E S t d E l Ca S t E l l d E So r t (Sort, el
Pallars Sobirà)
Direcció: E. Gassiot.
Promotors: Ajuntament de Sort.
Dates d’intervenció: 6 de juny a 13 de juny.
Pressupost: 3.911,43 €.
107. Er M i t a d E Sa n ta ll ú C i a (Sunyer, el Segrià).
Direcció: A. Vidal.
Promotors: Ajuntament de Sunyer.
Dates d’intervenció: 7 de novembre a 30 de novembre.
Pressupost: 5.245,24 €.
108. Mo l í d E Co d i n a (Tàrrega, l’Urgell).
Direcció: P. Cots.
Promotors: Ajuntament de Tàrrega.
Dates d’intervenció: 11 de gener a 31 de gener.
Pressupost: 30.331,96 €.
Conv. Caixes-Cultura: 18.000,00 €.
109. Ca r r E r jo r d i Ca r u l l a (an t i C Co n v E n t d E l S ag u St
i n S) (Tàrrega, l’Urgell).
Direcció: A. Colet.
Promotors: Ajuntament de Tàrrega.
Dates d’intervenció: 14 de gener a 12 de febrer, 21
de febrer a 12 de maig, 27 de maig a 30 de juny.
Pressupost: 61.743,90 €.
Subvenció Cultura: 9.000,00 €.
110. Po r ta l d E Sa n t an t o n i, Ca r r E r ho S P i ta l (Tàrrega,
l’Urgell).
Direcció: L. Forcades.
Promotors: Ajuntament de Tàrrega.
Dates d’intervenció: 27 d’abril a 15 de maig, 26 de
maig a 31 de maig.
Pressupost: 3.000,00 €.
111. Pa S S è g d E r a li B E rtat, S/n (Vielha e Mijaran, la
Val d’Aran).
Direcció: E. Ros.
Promotors: Buildingespai 2000 S.L.
Dates d’intervenció: 30 de maig a 24 de juny.
Pressupost: 3.416,00 €.
112. Ca S t E l l d E ll o r d à, F o r n d E Pa (Isona, Conca
Dellà, el Pallars Jussà).
Direcció: J. M. Vila.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca UAB.
Dates d’intervenció: 14 de novembre a 20 de novembre.
Pressupost: 4.677,12 €.
Empresa: Arqueociència S.L.
Indeterminat
113. vi l a d E l SE r r at i Mo n E S t i r d E Ma r i a d E dé u d E l
SE r r at, Cr ta . C-1412 (PK 41+040 i 43+720) a C C E S S o S
a iSo n a i Con q u E S (Isona, Conca Dellà, el Pallars
Jussà).
Direcció: J. Chorén.
Promotors: TECNOMA
Dates d’intervenció: 10 de març a 18 de març.
Pressupost: 2.233,00 €.
Empresa: Estrats S.L.
114. Pl a n S d E Pal o u i z o n a d’E x P E C tat i va a r q u E o l ò g i C a
1 (Peramola, l’Alt Urgell).
Direcció: J. Casas.
Promotors: REGSA.
Dates intervenció: 22 de novembre a 30 de novembre.
Pressupost: 5.000,00 €.
Empresa: Àtics S.L.
115. Pl a ç a d E San t roC (Ca n Car r E r E S) (Solsona, el
Solsonès).
Direcció: P. Cascante.
Promotors: Vives Clotet S.L.
Dates d’intervenció: 14 de novembre a 18 de novembre.
Pressupost: 2.394,24 €.
116. la Pla n a d E l S Bot i g u E r S (Co n S t r u C C i ó d’u n a B a S S a
d E r E g a d i u P r o j E C t E C o n C E n t r a C i ó Pa r C E l·l à r i a, a M-
PliaCió i M o d E r n i t z a C i ó d E l r E g a d i u d E l a Con C a d E
tr E M P ) (Tremp, el Pallars Jussà).
Direcció: M. Visa.
Promotors: Gaena S.L.L.
355

356
Dates d’intervenció: 2 de novembre.
Pressupost: 442,60 €.
Empresa: Pròleg S.L.
F. Controls i seguiments arqueològics i
paleontològics
Romà
117. iE S S o: Ca r r E r Fl u v i à-Ca r r E r Bo t i g u E S (Guissona,
la Segarra).
Direcció: E. Segués.
Promotors: Ajuntament de Guissona.
Dates d’intervenció: 8 de setembre a 7 d’octubre.
Pressupost: 1.809,60 €.
Empresa: Arqueociència S.L.
118. iE S S o: C a r r E r S rava l d E Sa n t PE r E, SE M i n a r i i av i n -
g u d a on z E d E SE t E M B r E (Guissona, la Segarra).
Direcció: E. Segués.
Promotors: Gas Natural SDG, S.A.
Dates d’intervenció: 26 de juliol a 30 d’agost.
Pressupost: 8.166,40 €.
Empresa: Arqueociència S.L.
Medieval
119. Mo n E S t i r d E Sa n ta Ma r i a d E l E S Fr a n q u E S E S
(Balaguer, la Noguera).
Direcció: O. Escala.
Promotors: Identirama S.A.
Dates d’intervenció: 29 de març a 31 de març.
Pressupost: 2.000,00 €.
120. En d E r r o C EdiFiCi C a r r E r Ba r r i n o u, 19 (Balaguer,
la Noguera).
Direcció: M. Monjo.
Promotors: B. Biosca S.L.
Dates d’intervenció: 15 d’agost a 15 de setembre.
Pressupost: 3.000,00 €.
121. En t o r n d E l’E S g l é S i a d E Sa n t jo a n d E Bo í (Vall
de Boí, l’Alta Ribagorça).
Direcció: J. Medina.
Promotors: IEI.
Dates d’intervenció: 4 d’octubre a 11 d’octubre.
Pressupost: 1.000,00 €.
122. ra M B l a FE r r a n 1, C a n t o n a d a Ba i x a d a d E l a trinitat
i C a r r E r Bl a n q u E r S (Lleida, el Segrià).
Direcció: M. C. Ayet.
Promotors: 4 parets S.L.
Dates d’intervenció: 15 de juny a 17 de setembre,
1 d’octubre a 22 d’octubre.
Pressupost: 3.480,00 €.
Empresa: Atena 2000 S.L.
123. Ca r r E r Po u d E gE l, 8 (Tàrrega, l’Urgell).
Direcció: A. Colet.
Promotors: Museu Comarcal de l’Urgell.
Dates d’intervenció: 1 de desembre a 2 de desembre.
Pressupost: 800,00 €.
Contemporània
124. ES g l é S i a d E Sa n ta Ma r i a (Agramunt, l’Urgell).
Direcció: J. R. Renyer.
Promotors: Ajuntament d’Agramunt.
Dates d’intervenció: 28 de novembre a 12 de desembre.
Pressupost: 7.540,00 €.
Indeterminat
125. va r i a n t d E l C a M í P E r i M E t r a l a l Pa n t à d E ria l B-Eix
26 (Bassella, l’Alt Urgell).
Direcció: M. Piera.
Promotors: Ministerio de Medio Ambiente-Confederación
Hidrográfica del Ebro.
Dates d’intervenció: 18 de juliol a 29 de juliol.
Pressupost: 10.133,76 €.
Empresa: Arqueociència S.L.
126. Ca M í P E r i M E t r a l d E l M a r g E E S q u E r r E d E l’E M-
B a S S a M E n t d E rial B i a C C E S S o S a n u C l i S u r B a n S i
C a M P S (Tiurana, Bassella, Oliana, la Noguera-l’Alt
Urgell).
Direcció: M. Piera.
Promotors: Ministerio de Medio Ambiente-Confederación
Hidrográfica del Ebro.
Dates d’intervenció: 17 de març a 24 d’agost.
Pressupost: 4.064,00 €.
Empresa: Arqueociència S.L.
127. Pr o j E C t E d E C o n d i C i o n a M E n t C a r r E t E r a C-28 d E
ga r ó S a Sala r d ú (PK 28+560 al 32+608) (Naut
Aran, la Val d’Aran).
Direcció: P. Cots.
Promotors: Gestió d’Infraestructures Societat Anònima.
Dates d’intervenció: 30 d’agost a 4 de setembre.
Pressupost: 1.608,92 €.
G. Consolidacions, restauracions,
neteja, adequació i condicionament
Paleontologia
128. la C a r r E t E r a d E l do l l (Camarasa, la Noguera).
Direcció: E. Blaya.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca UAB.
Dates d’intervenció: 26 de setembre a 30 de setembre.
Pressupost: -
129. la Ma S S a n a (Camarasa, la Noguera).
Direcció: E. Blaya.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca UAB.
Dates d’intervenció: 26 de setembre a 30 de setembre.
Pressupost: -
Bronze
130. do l M E n d E l PE r o t i l l o (Bassella, l’Alt Urgell).
Direcció: J. I. Lorenzo.
Promotors: Ministerio de Medio Ambiente-Confederación
Hidrográfica del Ebro.
Dates d’intervenció: 26 de juliol a 31 de desembre.
Pressupost: 71.948,85 €.
Ibèric
131. Ca S t E l l d E l a Sa i r a (Almacelles, el Segrià).
Direcció: M. Gené.
Promotors: Ajuntament d’Almacelles.
Dates d’intervenció: 17 de maig a 31 de maig.
Pressupost: 8.000,00 €.
132. El S ES t i n C l E l l S (Verdú, l’Urgell).
Direcció: R. Jornet.

Promotors: Consell Comarcal de l’Urgell.
Dates d’intervenció: 11 d’abril a 19 de juny.
Pressupost: 34.224,06 €.
Medieval
133. Mo l í d E l Co d i n a (Tàrrega, l’Urgell).
Direcció: P. Cots.
Promotors: Ajuntament de Tàrrega.
Dates d’intervenció: 3 de gener a 15 de gener.
Pressupost: 6.500,00 €.
134. Bo va l a r (Seròs, el Segrià).
Direcció: S. Hernández.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca UAB.
Dates d’intervenció: 18 d’octubre a 28 d’octubre.
Pressupost: 11.358,72 €.
H. Intervencions arqueològiques i
paleontològiques d’urgència (Decret
78/2002)
Paleontologia
135. Mi r ava l l (Juneda, les Garrigues).
Direcció: E. Blaya.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca.
Dates d’intervenció: 18 d’agost.
Pressupost: 440,36 €.
Neolític
136. El Co l l E t (Puiggròs, les Garrigues).
Direcció: M. Piera.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca.
Dates d’intervenció: 13 de juny a 23 de juny.
Pressupost: 4.350,00 €.
Empresa: Arqueociència S.L.
Bronze
137. Cova d E Mo n ta n i S E l l (Coll de Nargó, l’Alt
Urgell).
Direcció: J. B. López, A. Malgosa.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca.
Dates d’intervenció: 1 de juny a 18 de juny.
Pressupost: 49.400,00 €.
Romà
138. iE S S o: C a r r E r Par i S S a S/n i Pat i d E l C o n v E n t d E l E S
gE r M a n E S doM i n i q u E S d E l’an u n C i ata (Guissona, la
Segarra).
Direcció: O. Trullàs.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca.
Dates d’intervenció: 7 de novembre a 30 de novembre.
Pressupost: 16.519,00 €.
139. iE S S o: ua8 i S o l a r S d E l’av i n g u d a vErg E d E l S
Cl a u S t r E S, C a r r E r taPi o l E S i C a r r E r Pau CaSal S
(Guissona, la Segarra).
Direcció: O. Trullàs.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca.
Dates d’intervenció: 14 de desembre a 31 de desembre.
Pressupost: 16.367,76 €.
Contemporània
140. Ca r r E r Sa n t PE l E g r í, 118 (Tàrrega, l’Urgell).
Direcció: M. Piera.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca.
Dates d’intervenció: 5 d’octubre a 7 d’octubre.
Pressupost: 1.209,93 €.
Empresa: Arqueociència S.L.
Indeterminat
141. ES P i n a C (Tàrrega, l’Urgell).
Direcció: M. Piera.
Promotors: Àrea de Coneixement i Recerca.
Dates d’intervenció: 1 de desembre a 2 de desembre.
Pressupost: 827,21 €.
Raimon Graells i Fabregat
Becari FI, Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga
de la Universitat de Lleida.
raimongf@historia.udl.es
357

II Fòrum Auriga
Entre les noves aportacion s que la celebració
de la Capital Cultural Catalana ha portat a la vida
científica i intel.lectual del país, està la reunió del
Fòrum Auriga, que organitza la revista de divulgació
del món clàssic que porta el mateix nom del conductor
de carros grec. La finalitat d’aquestes trobades,
que van veure la llum l’any 2005 a Esparraguera
(GONZÁLEZ 2006), és la de matenir un diàleg pluridisciplinar
sobre el llegat grecoromà a Catalunya.
El compaginar experiències tant els filòlegs com
els historiadors, tant de recerca com de divulgació,
enriqueix sense cap dubte a cadascú dels dos col.
lectius que des de perspectives diferents però totalment
complementàries, treballen per aprofondir el
coneixement del món clàssic que tanta importància
ha tingut i té per a la nostra cultura.
El dies 4 i 5 de novembre de 2006 es va celebrar
el II Fòrum Auriga a la ciutat d’Amposta, la tercera
Capital de la Cultura Catalana (DD.AA. 2006). La
primera jornada es va articular en tres blocs.
El primer era dedicat a Universitats i centres de
recerca, amb la participació de Francesca Mestre en
nom del grup de recerca Graecia Capta format per
cinc filòlegs de la Universitat de Barcelona, amb Mariàngela
Vilallolga en nom del grup Studia Humanitats
de la Universitat de Girona, amb Javier Velaza de la
Universitat de Barcelona que parlà sobre Els estudis
clàssics en el marc de l’EEES i finalment Josep Padró
de la Universitat de Barcelona que ho va fer de l’estat
de la recerca del jaciment d’Oxirrinc, en la localitat
egípcia d’El-Bahnasa, i on ara es treballa també amb
l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i la Universitat
Rovira i Virgili per tal de continuar augmentant el
coneixement d’una de les ciutats grecorromanes més
ben conegudes de la vall del Nil.
El segon es dedicà als Museus, amb la participació
de Núria Rafel que parlà sobre El Museu d’Arqueologia
de Catalunya i el seu paper en La projecció de
la cultura grecorromana, de Gerard Martí que ho va
fer sobre La gestió del patrimoni arqueològic local des
del Museu d’Història de Cambrils, d’Àlex Farnós i M.
Mar Villalbí que explicaren El patrimoni i la col.lecció
arqueològica d’època roaman al Museu Comarcal del
Montsìa (Amposta) i de Pilar Sada i Ester Ramón que
explicaren Museu Nacional Arqueològic de Tarragona:
un viatge a la cultura romana.
El tercer bloc del matí estava destinat a la Divulgació
del patrimoni, amb la les presentacions de
Magí Serritjol sobre Tàrraco Viva. Un nou model per
a la divulgació històrica de la cultura i civilització de
l’antiga Roma, o de Mercè Santandreu i Carme Maroto
sobre Aprofitament didàctic del patrimi local: L’escola
adopta un monument o de Montserrat Torras sobre
Els llibres del món cllàssic d’Enciclòpedia Catalana, o
de Joan Alberich i Jaume Almirall sobre el Projecte
del Diccionari grec clàssic-català, o Ramon Torné sobre
el Centre per a la Representació i Estudi del Teatre
Antic. Teatre grecollatí a Catalunya. Nous objectius i
experiències o Begoña Usobiaga sobre la La societat
Catalana de Teatre grecollatí.
358
Per la tarda va haver un quart bloc dedicat a
Recerques Arqueològiques al territori. Víctor Revilla
de la Universitat de Barcelona va parlar de Les villae
del territori de Dertosa: formació i evolució d’un model
socioeconòmic i Ferran Arasa de la Universitat de
València de La ciutat romana de Lesera (la Moleta dels
Frares, Forcall) Les excavacions de 2001-2006. Finalment
l’habitual cita amb la papirologia la va aportar
Alberto Nodar i El fons papirològic Palau Ribes.
La intensa jornada, complementada amb visites
per lliure a l’exposició El procés de romanització a
les Terres de l’Ebre que va muntar el Museu Comarcal
del Montsià, seu del Fòrum, o als divuit pòsters que
aportaren diferents centres a la reunió, va cloure amb
una sucosa taula rodona sobre Què busquem en el
llegat grecoromà, models, identitats, sortides professionals
…? que moderà Eulàlia Vintró posant ordre i
opinió amb la seva personal veu a les intervencions
de les persones convidades, Vicenç Abellan, Isabel
Rodà, Jesús Carruesco i Xavier Aquilué, a més de
la resta d’assistents que entablaren un intens i interessant
debat.
La novetat de la segona edició del Fòrum Auriga
era que la jornada de sessions del primer dia, de
caràcter més general, es veia complementada amb
una segona, dedicada més a conèixer les novetats
sobre el món grecollatí que s’han produit en el territori
ampostí. Aquesta iniciativa resulta francament
interessant ja que permet als participants en el Fòrum
conèixer les novetats de la zona on es celebra la reunió
i esdevé per tant un adequat complement. El matí
tingués dues parts; una de sessions acadèmiques en
la mateixa sala d’actes del Museu Comarcal amb tres
aportacions sobre la Via Augusta: Josep Font parlà
de La Via Augusta com a recurs de turisme cultural:
iniciatives i factors d’oportunitat; Héctor González
que ho ha va fer sobre Sèrie La Via Augusta, una
interessant sèrie televisiva sobre la vida d’uns personatges
en la Tàrraco; Àlex Farnós i M. Mar Villalbí
que presentaren el Projecte de turisme cultural sobre
la Via Augusta i valoració del patrimoni romà al
Baix Ebre i Montsiภfinalment el Museu de Belles
Arts de Castellço presentà Ildum. Videojoc sobre la
Via Augusta.
Una interessant visita al jaciment de la Carrova
va posar el punt final a les segones jornades del
Fòrum, coneixent les restes de la vil.la romana i
l’espectacular torre defesniva des d’on s’albirava un
esplèndid panorama del tram final del riu Ebre.
Les terres de Lleida aportaren els pòsters següents:
Les termes públiques de la ciutat d’Ilerda elaborat per
la secció d’Arqueologia de la Paeria i La influència
dels contactes colonials i el procés d’iberització en la
confluència del Cinca, el Segre i l’Ebre a través de
l’equip Montmeneu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
Ara cal anar preparant el futur Fòrum que es
celebrarà a la vella Ilerda el 17 i 18 de novembre
de 2007, la quarta i flamant Capital de la Cultura
Catalana en el 300 aniversari de la conquesta de la
ciutat moderna per Felip V.
Joan-Ramon González Pérez

Go n z á l E z Pé r E z, Joan-Ramon: “II Fòrum Auriga”.
Revista d’Arqueologia de Ponent nº 15. Lleida
2006, p. 379.
DD.AA.: Auriga. Revista de Divulgació del Món
Clàssic, núm. 45. Barcelona, tardor 2006.
359

La REVISTA D’ARQUEOLOGIA DE PONENT (RAP) és
la publicació anual de la Unitat d’Arqueologia, Prehistòria
i Història Antiga del Departament d’Història de
la Universitat de Lleida. S’edita mitjançant un conveni
de col·laboració amb la Paeria. Ajuntament de Lleida
i la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.
1. Cada any el Consell de Redacció rebrà originals
fins al 15 de maig, els acceptarà explícitament o retornarà
per introduir-hi modificacions...
2. La llengua de la revista és el català, tot i que es
rebran, igualment, articles en les restants llengües
oficials de l’Estat, així com en anglès, italià, francès i
alemany.
3. Els treballs s’estructuraran de la següent manera:
títol i autor, resum de 150 paraules en català o castellà
i en una altra llengua estrangera (francès, anglès,
alemany o italià), entre sis o vuit paraules clau, text,
notes, bibliografia, peus de figures i figures. Cada treball
durà a la primera pàgina el títol, en minúscules,
per tal d’apreciar les majúscules i els accents, el nom
i els cognoms de l’autor, l’adreça professional de la
institució que representa, o en el seu defecte, l’adreça
personal i, finalment, l’adreça electrònica. En tots els
casos amb indicació telefònica. Els treballs es presentaran
en suport paper (DIN A-4) i en suport magnètic
(configuració PC o Macintosh) amb indicació explícita
del programa utilitzat (preferentment aplicacions
Word).
4. Dins el text les cites bibliogràfiques es faran de
la següent manera:
a) Es recomana la utilització del sistema de citacions
directes entre parèntesis (Harvard) amb la
llista bibliogràfica al final del treball. Les referències
entre parèntesis indicaran el cognom de l’autor, en
majúscules sense la inicial del nom propi, l’any i les
pàgines separades per una coma, emprant el punt i
coma per citar dues obres o autors. Exemple:
(PÉREZ 1984, 25), (PÉREZ 1984, 25; 1988, 33-45), o bé
(PÉREZ 1984, 25; AUBET 1978, 270), (JUNYENT, PÉREZ
1982, 63-93), (JUNYENT et al. 1988, 241-248).
b) Els diferents articles publicats per un autor en un
mateix any es diferenciaran amb una lletra minúscula.
Exemple:
(MALUQUER 1982a, 251-253).
c) Al final de l’article, la bibliografia recollirà els
autors i les obres citades al text, ordenats alfabèticament
i per anys. Les obres individuals en primer lloc,
i després, les col·lectives indicant el nom complet de
tots els autors.
d) En les referències a revistes, publicacions periòdiques
o col·leccions, els títols no s’abreujaran.
Per a les monografies es detallarà el lloc d’edició; per
a les revistes el volum, l’any i les pàgines concretes,
i per als congressos, la ciutat i la data de celebració,
així com el lloc d’edició.
Els següents exemples poden il·lustrar aquesta
normativa:
PÉREZ 1984
A. Pérez, La ciutat romana d’Ilerda. Lleida, 1984.
TED’A 1990
TED’A, L’amfiteatre romà de Tarragona, Memòries
d’Excavació, 3, Tarragona, 1990.
GARCÍA Y BELLIDO 1960
A. García y Bellido, “Lápidas funerarias de gladiadores
en Hispania”, Archivo Español de Arqueología, 33,
1960, 40-60.
AUBET 1978
M. E. Aubet, “La cerámica a torno de la Cruz del
Negro”, Simposi Internacional Els Orígens del Món
Ibèric (Barcelona-Empúries, 1977), Ampurias, 38-40,
1976-1978, 267-280.
361

JUNYENT, PÉREZ 1982
E. Junyent i A. Pérez, “El yacimiento romano de
la Fonteta de Grealó (Lleida, Segrià)”, Ilerda, XLIII,
1982, 63-93.
JUNYENT et al. 1988
E. Junyent, A. Pérez i N. Rafel, “El futur de l’arqueologia
a Lleida”, L’Avenç, 117, Plecs d’Història Local, 1988,
241-248.
5. Si el treball necessita inexcusablement la utilització
de notes a peu de pàgina, les crides aniran dins
del text amb números correlatius entre parèntesis. En
cap cas no s’utilitzarà op. cit.
Les notes es presentaran en pàgines a part, ordenades
i al final del text, per tal de facilitar la composició.
Exemples:
1. Per a aquest tema v. PÉREZ (1984, 25-27) i les noves aportacions
de...
2. JUNYENT et al. (1988, 242) justifiquen aquesta situació...
6. Els quadres, gràfics, mapes i figures (les làmines
també es consideren figures) es presentaran en format
digital, amb indicació del o dels programes utilitzats.
Les fotografies i/o diapositives s’acceptaran també en
versió original, muntades i amb escala gràfica sempre
362
que calgui, indicant dins del text la posició on s’ha de
situar. La caixa de la revista amida 17’5 x 26 cm; la
caixa d’una sola columna és de 8’5 cm. Cada figura
durà, en llapis, el nom de l’autor de l’article i la seva
numeració corresponent. Els peus de figures, ordenats
i degudament numerats, es presentaran a part, al final
de l’article. Les referències a les figures en el text es
faran segons model. Exemple: ... (fig. 11), ... (fig. 13,
3), ... (fig. 13, 7-9).
7. Els autors corregiran un joc de galerades en un
termini màxim de quinze dies després de la data de
lliurament per part del Consell de Redacció. Aquesta
correcció, que es limitarà a possibles errades ortogràfiques,
numèriques, etc., no podrà suposar, en cap
circumstància, una modificació substancial del text
original ja imprès. Si en aquest termini les correccions
no han estat efectuades es considerarà que l’autor,
sota la seva responsabilitat, accepta com a definitiu
el text inicialment presentat.
8. Cada autor rebrà un exemplar de la revista i se li
lliurarà un total de 25 separates gratuïtes per article
publicat. En cas de voler-ne un nombre major, les
despeses aniran a càrrec de l’autor en funció del preu
establert amb l’impressor.

COL·LECCIÓ MONOGRAFIES D’ARQUEOLOGIA URBANA
Núm. 1. La “terra sigillata” de l’antic Portal de Magdalena, per Arturo Pérez Almoguera ........ 15
Núm. 2. L’horitzó andalusí de l’antic Portal de Magdalena, per Ana Loriente Pérez .................. 15
Núm. 3. Les excavacions d’urgència a l’església de Sant Martí de Lleida (el Segrià), per Josep
Gallart i Fernández, Josep Giralt i Balagueró, Josep Maria Miró i Miró i Elisenda
Vives i Balmaña .................................................................................................................... 15
Núm. 4. L’antic Portal de Magdalena, edició a cura d’Ana Loriente i Anna Oliver ................... 15
Núm. 5. La vil·la romana de Torre Andreu (la Bordeta, Lleida), edició a cura d’Arturo Pérez
i Núria Rafel ......................................................................................................................... 15
REVISTA D’ARQUEOLOGIA DE PONENT
Núm. 1. (1991) .................................................................................................................................... 27
Núm. 2. (1992) .................................................................................................................................... 27
Núm. 3. (1993) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 4. (1994) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 5. (1995) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 6. (1996) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 7. (1997) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 8. (1998) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 9. (1999) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 10. (2000) ..................................................................................................................................... 27
Núm. 11-12. (2001-2002) ....................................................................................................................... 27
Núm. 13. (2003) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 14. (2004) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 15. (2005) ...................................................................................................................................... 27
Núm. 16. (2006) ...................................................................................................................................... 27
Intercanvis: Prof. Arturo Pérez
Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga
Facultat de Lletres. Departament d’Història
Universitat de Lleida
Plaça Víctor Siurana, 1
25003 LLEIDA
Telèfons 973 70 31 57 / 973 70 20 28
E-mail: aperez@historia.udl.es
La pàgina web: //rap.udl.cat conté els sumaris dels números 1 al 16 i la
revista on line en format pdf a partir del núm. 14.
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
€
363