52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

hivernada aplec; / ramades
té que viuen de romaní i
ginesta / en cada arruga
esteses de sa rumbosa vesta,
/ i un poble en cada plec".
Per la seua banda, la
Maladeta és cantada com
un gegant: "Veu's-e-la aquí:
mirau sa gegantina altura: /
se queden Vignemale i
Ossau a sa cintura. / Puig
d'Alba i la Forcada li arriben
a genoll;/al peu d'aqueix
olímpic avet de la muntanya,
/ són salzes les Alberes,
Carlit és una canya, / lo
Canigó un reboll", mentre
que el Cadí apareix com
una formidable fortalesa de
titans: "És del Cadí la serralada
enorme/ciciòpic mur
en forma de muntanya, /
que serva el terraplè de la
Cerdanya / per on lo Segre
va enfondint son llit. /
Resclosa fóra un temps d'estany
amplíssim, /a on, en
llur fogosa jovenesa, /
aqueixos cims miraven la
bellesa/de son alt front avui
esblanqueït. / Avui l'estany
no hi és, i alta muralla/d'un
castell de titans és eixa serra,
/ per escudar la catalana
terra / fet sobre el dors del Pirineu
altiu. / Noufonts, Carlit i Canigó i
Meranges / són ses quatre ciclòpiques
torrelles / i són eixos
turons ses sentinelles/on encara les
àligues fan niu".
Més enllà dels grans cims, la visió
d'immensitat s'aplica també a
escenaris relativament menors, com
en aquesta impressionant evocació
de la la vall de la Comalada, un dels
contraforts del Canigó: "En gran
amfiteatre la timbera /s'arqueja cap
Coberta de la primera edició de "Canigó. Llegenda pirenayca del
temps de la Reconquista", de mossèn Jacinto Verdaguer. Barcelona:
Llibreria Catòlica, 1886.
mensa del ferreny tità, / lo que és
avui un gorg i ampla gelera / tal volta
fou lo cràter d'un volcà".
En clau de grandiositat èpica,
només vencen el poder de la muntanya,
en situacions molt concretes,
aquells elements de fons que denoten
els grans valors sobre els quals
descansa tot el poema, com és el
cas de l'amor, quan Gentil galopa
de nit a la recerca de l'estimada:
"Quan troba un cingle altívol, lo
voreja;/quan troba un corree famo-
al cingle de Batera, / i, gola im- lene, lo salta; / quan en son vol un
lledoner l'atura,/en dos lo
migparteix d'un colp d'espasa";
0 el poder guerrer,
exemplificat en el pas dels
soldats d'Hanníbal pel
Pirineu: "per fer-los pas los
roures de tres-cents anys
s'inclinen" o en l'estatura
del mateix cabdill cartaginés:
"lo gros Montbram,
d'Hanníbal als peus sembla
petit"; 0 bé, en la conclusió
del poema, la pàtria
i la fe, que, íntimament
relligades, enxiqueixen el
Pirineu: "puix Déu t'empeny,
oh Catalunya!, avant.
/ Avant: per monts, per
terra i mar no et pares, / ja
t'és petit per trono el
Pirineu, / per ésser gran
avui te despertares / a l'ombra
de la Creu".
"Muntanyes regalades"
En contrast amb la matèria
èpica del poema i amb els
nombrosos passatges en
què s'exalcen portents
geològics, desmesures orogràfiques,
gestes guerreres
0 lluites de déus i de titans,
Canigó és reblert de propostes
líriques, tant en el
sentit com en la forma, que el poeta
encaixa amb destresa artística ajudant-se
de recursos com la tendra
comparació: "los dotze estanys
Pessons, corona hermosa / que de
brillants i gemmes li ofereixen"; la
placidesa virgiliana: "Muntanyes
regalades/són les del Canigó,/elles
tot l'any floreixen, / primavera i tardor";
la precisa troballa conceptual:
"Lo Rosselló és un arc de dues cordilleres
/ que té per corda el mar";
l'aire i el metre de la cançó popular:
"Que bonica n'és la mar, / que boni-
85