52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

es:
^
O
una evocació de les descripcions
pirinenques del nostre literat, que,
sobretot en el seu poema Canigó, va
immortalitzar la serralada fent-ne
matèria literària de d'una de les
obres culminants de les lletres catalanes
de tots els temps.
Presento, doncs, al lector, a partir
d'aquest número i en els tres que
seguiran, aquesta evocació, dividint
les proposicions verdaguerianes en
quatre grans blocs, que aniré descabdellant
en els quatre números
d'Àrnica de l'any, corresponents a
l'orografia, a història, mite i llegenda,
als personatges humans i altres
criatures pirinenques, i als valors
immortals de l'amor, la fe i la pàtria,
temes que encarnen els "Pirineus de
Verdaguer" o diverses cares d'un
mateix Pirineu, en part real i en part
imaginat, de què es va servir l'artista
per donar forma al seu projecte literari.
No es tracta pas d'una visió crítica
i ni tan sols formalment descriptiva
del poema, sinó d'uns apunts
confegits a partir d'una lectura personal,
impressionista i apassionada,
que porten implícita, això sí, una
proposta per al lector: la que es deriva
del convenciment que el millor
dels homenatges a Verdaguer en
l'any del centenari i en tot temps és
l'assaboriment de la seua obra. En el
cas present, d'aquella part de la
seua obra que constitueix el més
gran monument bastit per l'art poètica
a llaor del nostre Pirineu, la lectura
0 la relectura del qual invito des
d'aquí a fer a tots els lectors.
"Què són los Pirineus?"
Canigó és, en essència, el gran
poema èpic de la Catalunya cristia­
na, que canta l'engendrament de la
nació sota l'ègida de la Creu. Tota la
seua trama, els marcs històric i físic,
els personatges, giren entorn d'aquest
propòsit del poeta, el qual
posa a contribució els seus dots literaris
per construir una peça impressionant
que, llegida més d'un segle
després de la seua composició, és
capaç de produir en el lector d'avui
aquella sensació de plenitud, si
se'm permet dir-ho d'immortalitat,
que només transmeten les obres
mestres de la creació artística.
El marc físic sobre el qual discorre
l'acció del poema és el massís del
Canigó i les terres adjacents del
Rosselló i el Conflent, paradigma de
tota la serralada, la qual és tanmateix
cantada abundantment al llarg
de l'obra. El singular viatge en carrossa
aèria de Gentil i Flordeneu i
els sentits cants de les goges serveixen
per poetitzar àmpliament tota
aquella part de la serralada coneguda
i circumstanciadament trepitjada
per l'excursionista inveterat que fou
Verdaguer -des de la mar Mediterrània
fins a la Vall d'Aran i la Maladeta
en ambdues vessants-, però
no manquen en el poema apel·lacions
al massís pirinenc en la seua
totalitat.
El Pirineu com un tot és definit
pel poeta amb metre majestuós i
tints èpics, fent ús de la rica imatgeria
que amara tota la seua producció
en vers i en prosa. Adés veu la serralada
en forma d'arbre: "Un gran
arbre ajagut és lo Pirene / que mira
ses brancades poderoses / esbadiarse
de València a Roses, / entreteixirse
amb serres i turons, / on penja,
com ses flors immusteïbles, / les
blanques caseries i vilatges / i més a
prop del cel, los ermitatges, / que en
semblen, allí dalt, los escalons";
adés aquell arbre és un incommensurable
cedre: "Un cedre és lo
Pirene de portentosa alçada; / com
los aucells, los pobles fan niu en sa
brancada, / d'on cap voltor de races
desallotjar-los pot; / quiscuna d'eixes
serres, d'a on la vida arranca /
son vol, d'aquest superb colós és
una branca, / ell és lo cap de brot";
adés la serra que s'estén de mar a
mar pren la forma d'una serp: "Què
són los Pirineus?; serpent deforme /
que, eixint encara de la mar
d'Astúries, / per beure l'aigua a on
se banya Empúries / atravessa pel
mig un continent".
L'epicitat pren un to major -que
recorda l'altre gran poema heroic
verdaguerià, L'Atlàntida- en alguns
passatges que evoquen l'imaginat
cataclisme inicial forjador de la
serralada: "Quins crits més horrorosos
degué llançar la terra / infantant
en ses joves anyades eixa serra!, /
que jorns de pernabatre!, que nits
de gemegar, / per traure a la llum
pura del sol eixes muntanyes, / del
centre de sos cràters, del fons de ses
entranyes,/com ones de la mar!",
"Lo Canigó és una magnòlia
immensa"
Passant del conjunt al particular,
són també d'una notable força les
descripcions del Canigó i especialment
les del llarg passatge dedicat a
la Maladeta i la del pas de Gentil i
Flordeneu per sobre del Cadí. La
muntanya que dóna nom al poema
és objecte, entre d'altres, d'aquestes
dues evocadores descripcions: "Lo
Canigó és una magnòlia immensa /
que en un rebrot del Pirineu se
bada; / per abelles té fades que la
volten, / per papallons los cisnes i
les àligues. / Formen son càlzer
escarides serres / que plateja l'hivern
i l'estiu daura, / grandiós veire
on beu olors d'estrella, / los aires
rellentor, los núvols aigua"; "Gegant
ample d'espatlles, al torb i a la tempesta
/ i als núvols deixa fer-hi cada