52 - Consell Cultural de les Valls d'Àneu

LO C O D E R
Per Andreu Loncà, Enric Pinyol i Albert Masó
Pu Songling. «Contes estranys del pavelló dels
lleures». Quaderns Crema. Barcelona, 2001.
Pu Songling
Pu Songling (1640-1715) és
considerat com un dels
mestres del conte xinès.
Nascut dins d'una família
de lletrats i petits propietaris
rurals, va dedicar tots els
seus esforços a preparar els
exàmens imperials. Però
mai no hi va reeixir i, conse­
güentment, mai no va ser
mandarí, cosa que el va
obligar a viure pobrament i
a guanyar-se la vida com a
preceptor dels nois de clas­
se alta i a fer de secretari d'amics funcionaris. El va abocar,
també, a l'escriptura literària: li va obrir els ulls a la fantasia.
Diuen que componia de la següent manera; sortia de casa
amb te i tabac, s'asseia a la vora del camí a esperar el pas
d'un caminant amb temps i ganes d'entaular una conversa. Si
les històries li semblaven prou interessants, al vespre les
cal·ligrafiava en el seu llibre amb el pinzell.
La primera edició impresa, que va ser molt famosa, és del
1766 i contenia 431 contes. Des de llavors ençà, el llibre de
Pu Songling va passar a ser, en paraules de |orge Luis Borges,
una mena de Mil i una nits de l'antiga Xina.
L'atac contra els funcionaris corruptes i ganduls; l'anar i venir
constant entre el món de la realitat i el de la fantasia, on
sovint surten noies adorables -també d'altres de terribles!-
són uns dels leitmotiv del llibre de Pu Songling. L'altre motiu
gravita sobre la idea de restitució de la generositat, el control
de les passions i el desig d'equilibri final. 0 això sembla. La
vida penja d'un fil misteriós que s'ha de respectar. Una dona
irada pot ser una lloba. Una imatge excel·lent! A. L.
Vidal Vidal «Salvatge Oest». Planera. Barcelona,
2001
Li quedava tinta, històries i
ganes a en Vidal, després
del patracol de La ciutat de
l'oblit, per continuar expli­
cant al món la idiosincràsia
dels habitants de l'oest de la
Panadella. Un país estrany,
on periodistes analfabets
imaginen infraestructures
hidràuliques que després es
fan realitat, on la justícia té
una certa passió per la de­
capitació, on els bandolers
semblen sortits d'una pel·lícula de John Wayne. El fet que
Ponent sigui notícia gairebé sempre per algun fet tràgic o
insòlit havia de tenir per força la seua base històrica, i Vidal
ens la descobreix.
Aquest cop no circumscriu les seues troballes només a la
capital i ens porta de viatge pel pobles del salvatge oest per
conèixer les diferents tribus. En aquest volum ha agrupat les
històries per temes i anem saltant d'un segle a l'altre i de
comarca en comarca com un conseller inaugurant casals.
L'erudició tampoc no ens destorbarà en forma de notes a peu
de pàgina. Ho ha posat fàcil. Suposo que perquè és un volum
d'encàrrec, adreçat més aviat als lectors de més enllà de la
Panadella. Els encanta que l'oest continuï sent tan salvatge.
Bromes a banda, no és pas un tractat d'antropologia sinó un
recull d'articles divertits, amens, amb la prosa que en Vidal
sap fer servir tan bé per fer-nos empassar lliçons d'història i
batalletes de l'avi. No hi falta, doncs, el punt d'ironia de mar­
ca arbequina. En Vidal és el nostre Baudolino particular. Si no
és veritat, ho fa ben trobat. E. P.
Josep Piera. «Jo sóc aquest que em dic Ausiàs
March». Edicions 62. Barcelona, 2001.
_ JOSt.1'l'U.RA
jo sóc aquest que cm dic
Ausiàs March
Biografia del poeta i senyor
feudal Ausiàs March que és
publicada en una col·lecció
de novel·la per una estratè­
gia merament comercial.
El narrador, de manera molt
controlada, imagina sobre­
tot escenes més aviat estàti­
ques però sempre atura la
ploma quan no té cap certe­
sa documental. Josep Piera
fa d'historiador: enregistra
els fets ocorreguts, els valo­
ra, n'estudia les causes o els efectes, però no fa pas de
novel·lista: no inventa, ni mescla, ni suposa, ni imagina dellà
de les bases documentals en què se sustenta. És un narrador
objectivista al màxim, poc omniscient. Quan ha de fer parlar
el protagonista cita versos de March, comentaris dels erudits o
documents. Tant és així que la novel·la acaba amb la repro­
ducció parcial del testament real de mossèn March.
Des del punt de vista del lector es perd vivacitat i expectativa
però, en canvi, es guanya una biografia que subratlla certs
aspectes: és nova la hipòtesi que March hauria escrit els famo-
síssims Cants de mort com una resposta lírica a la mort, uns sis
mesos després de casar-s'hi, de la seua primera muller, Isabel
Martorell. Serien, doncs, una mena de cants de dol provocats
pel remordiment que li produiria aquesta mort súbita que el
March, home carnal, pecador impenitent, interpretaria com
un càstig de Déu. Ausiàs viu una època de canvis forts: l'aca­
bament dels guerrers feudals, el canvi de dinastia, el cisma
d'Occident, la nova producció industrial del sucre, la nova
lírica d'Itàlia.
Ara, el misteri essencial que Fuster va anunciar queda sense
resoldre: ficció literària o realitat biogràfica? Víctima de la
pròpia literatura? Qui és aquest orgullós March? A. L.